Mitosi i meiosi

MITOSI

FINAL G2 PROFASE METAFASE

ANAFASE TELOFASE CITOCINESI

FASES
- Final G2: duplicació dels cromosomes
- Profase:
- Desapareix l'embolcall nuclear
- Formació del fus mitòtic (1 bra - bra àster)
- Els cromosomes s'uneixen al fus per unes proteïnes
que s'anomenen cinetocor.
- Metafase: els cromosomes es disposen en el pla equatorial
de la cèl.
- Telofase
- Citocinesi: divisió del citoplasma
fi
fi
MEIOSI

Óvuls i espermatozoides

FASES
- Final G2
- Profase I:
- recombinació genètica/encreuamnet/crossing-over

- nucli desintegrat

- fus mitòtic

- Metafase I
- Anafase I: separació de cromosomes
- Telofase I
- Profase II: fus mitòtic, duplicació centrosomes
- Metafase II
- Anafase II: separació cromatides
- Telofase II: surten 4 cèl amb la meitat de l'ADN, son diferents
 Bacteris
- No tenen embolcall nuclear
- Éssers vius mes abundants del planeta

PARTS
• CROMOSOMA BACTERIÀ: tot l'ADN te funció (-ADN)
• RIBOSOMES
• MESOSOMA: funció similar als mitocondris
• INCLUSIONS: contenen subs
• PLASMIDI: ADN extracromosomic. Poden intercanviar ADN
• PILI (1 pilus): serveixen per passar plasmidis a un altre bacteri
• FÍMBRIES: xar al substrat
• FLAGEL: no tots en tenen
• MEMBRANA:
- gram + - gram -

Peptidoglicà Peptidoglicà

Membr plasmàtica
Membr plasmàtica
(sense colesterol)
(sense colesterol)

Espai periplasmàtic
Espai periplasmàtic

El peptidoglicà i l’espai periplasmàtic es coneix com a paret bacteriana

fi
El que fa que tots els bacteris siguin diferents es:
- LA MUTACIÓ
- LA PERASEXUALITAT BACTERIANA (tenen reproducció asexual)
• TRANSFORMACIÓ: capacitat dels bacteris de captar ADN del medi on es troben i
fer-lo servir ells. En una prova els bacteris no-patògens van agafar els trossos
d’ADN dels bacteris patògens i es van convertir en patògens

• CONJUGACIÓ: trossos d’ADN extracromosomic (plasmidis) d’un bacteri a un altre

a través dels pilis. Es semblant als transgènics (organisme que se li ha inclos a un
gen d’un altre organsime).

• TRANSDUCCIÓ: ADN transportat per un virus. Algun virus pot tenir algun fragment
d’ADN d’una cèl, fa de vector.
Virus
- Es acel.lular (no te cèl)
- Son paràsits obligats (sense cèl no es poden reproduir)
- No fan les 3 funcions vitals

PARTS
- càpside proteica
- Material genètic (ADN o ARN)
- Embolcall lipídic (opcional)

CLASSIFICACIONS
• Segons el material genètic que tenen
- ADN
- ARN: retrovirus- tenen enzims “la transcriptasa inversa” o “retrotranscriptasa” fa la
trancripció al reves.
• Segons el tipus de cèl que infecten
- Virus d’animals
- Virus de vegetals
- Bacteriòfags
• Segons la forma de la càpside
- Helicoidals
- Icosaèdrics ( 20 triangles equilàters)
- Mitxes
• Segons el cicle reproductiu HELICOIDAL ICOSAÈDRIC MITXE

- Cicle lític
1. Fixació o adsorció
2. Penetració: entrada del material genètic del virus a la cèl
3. Eclipsi: s’integra l’ADN viral al de la cèl.
 4. Expressió del genoma viral o maduració: la transcripció de l’ADN o l’ARN
viral (genoma) , es comença a emplenar la cèl de trossos de virus
5. Acoblament dels elements del virus: les parts del virus que s’han creat
s’ajunten i formen mes virus
6. Alliberament: els virus que s’han creat surten de la cèl per exocitosi o
trencant la cèl.

- Cicle lisogènic
1. Fixació o adsorció
2. Penetració: entrada del material genètic del virus a la cèl
3. Eclipsi: provirus, es pot quedar molt de temps
4. Expressió del genoma viral o maduració: la transcripció de l’ADN o l’ARN
viral (genoma) , es comença a emplenar la cèl de trossos de virus
5. Acoblament dels elements del virus: les parts del virus que s’han creat
s’ajunten i formen mes virus
6. Alliberament: els virus que s’han creat surten de la cèl per exocitosi o
trencant la cèl.
Genètica molecular
L’ADN és molt important i per mantenir-se en replica constantment.

HIPÒTESIS
- SEMICONSERVATIVA: la van fer Watson i Grick, gràcies a Rosalind Franklin.
Cada cadena te una de nova.
- CONSERVATIVA
- DISPERSA
Van treballar amb E. coli i medis de cultiu rics en N14 o en N15, per tal de poder
«marcar» diferents tipus de cadenes. Els resultats els van dur a con rmar la
hipòtesi semiconservativa de la replicació.

FLUX D’INFORMACIÓ A PARTIR DE L’ADN

La informació de l’ADN està codi cada en la seqüència de les seves bases
nitrogenades. Aquesta informació ueix i es transmet en dos sentits diferents:
•  A partir de l’ADN s’obtenen noves molècules d’ADN per duplicació. Aquest procés
s’esdevé durant l’etapa S del cicle cel·lular i permet la transmissió de la informació de
cèl·lula a cèl·lula.
•  Per transcripció, s’obtenen molècules de ARNm que contenen informació de l’ADN.
• Mitjançant la traducció de l’ARNm, aquesta informació determina la síntesi de les
proteïnes.
•  La transcripció inversa. Alguns virus, anomenats retrovirus, poden sintetitzar ADN a
partir de l’ARN víric, mitjançant l’enzim transcriptasa inversa.
•  La duplicació de l’ARN víric, que duen a terme els enzims replicases.
fl
fi
fi
LA DUPLICACIÓ
Mitjançant la duplicació, s’obtenen dues còpies idèntiques a partir d’una doble cadena
inicial de DNA. Succeeix al nucli.

LA REPLICACIÓ EN PROCARIOTES

ELS ENZIMS QUE INTERVENEN

L’ADN-p esta feta de 1000 Aa. S’han identi cat tres tipus d’ADN-p:
•  DNA pol I : treu els primers d’ARN i posa els nucleòtids d’ADN
•  DNA pol III: s’uneix a l’origen de replicació on crea la cadena complementaria nova i

antiparal.lela de la original/motlle afegint nucleòtids, ho fa amb l’ajuda de l’encebedor.

•  Els enzims topoisomerases, hi ha dos tipus:

- topoisomerases I : talla la cadena ( bra).
- topoisomerases II : talla les dos cadenes, ajuda a alliberar tensions per evitar que
es trenquin.
• Les helicases, tallen els ponts d’H i separen les cadenes
•  SSB (single strand-binding), mante la bombolla de replicació oberta.
• L’ARN-p o primasa: posa els primers
• ADN lligasa: ajunta fragments d’okazaki
fi
fi
EL PROCÉS
La replicació s’inicia a l’origen de replicació. A partir de l’origen de replicació es formarà
una bombolla de replicació. En la formació de la bombolla hi intervenen:
- les topoisomerases I i topoisomerases II
- Les helicases que separen les cadenes
- Les proteïnes SSB que mantenen la bombolla oberta
La ADN-p nomes pot treballar de 5’ cap a 3’, així que fa diferent la síntesi de les
cadenes segons si es la cadena conductora (5’-3’) o la cadena retardada (3’-5’).

•  Síntesi a partir de la cadena conductora (5’-3’)

El primer pas és la formació d’un segment de cadena que permeti l’activitat de la DNA
pol. La ARN-p sintetitza un fragment de molècula d’ARN que es coneix com a
encebador. A continuació, la DNA-p III allarga aquest fragment inicial posant les bases
que toquen. Posteriorment, l’ADN-p I elimina l’encebador, i alhora actua com a
polimerasa i omple el buit amb desoxiribonucleòtids. A continuació, la ligasa segella la
unió entre els dos fragments d’ADN.

• Síntesi a partir de la cadena retardada (3’-5’) Paral·lelament al procés anterior,

la cadena retardada serveix de motlle per a la síntesi de la seva complementària. Però,
en aquest cas, la necessitat d’extrems 3’ lliures de l’ADN -p III origina un mecanisme
diferent:
- L’ARN-p o primasa sintetitza diversos encebadors.
- L’ADN-p III allarga els fragments d’encebador incorporant-hi nucleòtids en sentit 5’ -
3’. Aquests petits fragments tenen entre 1000 i 2000 nucleòtids de llargària i
s’anomenen fragments d’Okazaki. Posteriorment, la DNA pol I substitueix els
 encebadors per desoxiribonucleòtids. Finalment, la ligasa segella les unions entre els
fragments d’Okazaki per tal de constituir una cadena sense discontinuïtats.

La síntesi a partir de la cadena conductora es produeix amb un sol encebador i

s’esdevé de manera contínua.
En canvi, la síntesi a partir de la cadena retardada es produeix amb nombrosos
encebadors i, a més, és discontínua.
Mentre es van incorporant els nucleòtids a les cadenes en formació, la DNA pol I
recorre les cadenes per tal de comprovar que els nous nucleòtids s’aparellen
correctament amb els seus complementaris. En el cas que es produeixi un
aparellament erroni, la DNA pol I atura la síntesi i talla l’enllaç del nucleòtid erroni a la
cadena i hi col·loca el nucleòtid adequat.

LA REPLICACIÓ EN EUCARIOTES
La replicació en eucariotes te el mateix procés però hi han algunes diferencies:
- Les histones son les que separen l’ADN
- Es mes lenta
- Hi han varies bombolles (100)
- Els fragments d’okazaki son mes curts
- Fase S en la interfase
LA TRANSCRIPCIÓ
La transcripció és el procés pel qual se sintetitzen molècules de ARN complementàries
a una de les dues cadenes d’una doble hèlix d’ADN.

TRANSCRIPCIÓ EN PROCARIOTES
En procariotes, la transcripció es duu a terme sota el control d’una sola ARN-p. En
aquest procés se solen distingir quatre fases: inici, elongació, nalització i maduració. 

1. INICIACIÓ
En la cadena d’ADN hi ha unes seqüències especials que reben el nom de seqüències
promotores o promotors. Aquestes seqüències se situen abans del primer nucleòtid que
ha de ser transcrit. La seqüència de nucleòtids dels promotors depèn de cada
organisme, però normalment tenen aquesta seqüència: TATAAAT
Durant la iniciació l’ARN-p s’enganxa ala regió promotora del gen que vol transcriure.

2. ELONGACIÓ
l’ARN-p inicia la síntesi incorporant els ribonucleòtids que toquen. La síntesi progressa
en sentit 5’- 3’. Se solen transcriure entre 20 i 50 nucleòtids cada segon.

3. FINALITZACIÓ
L’ARN-p arriba a la regió terminadora del gen que li indica que ha d’acabar la
transcripció. Allà es desenganxa i es reconstrueix la doble hèlix.

4. MADURACIÓ
No es dona sempre, només quan es vol obtenir ARNt o ARNr
fi
 TRANSCRIPCIÓ EN EUCARIOTES

Durant el procés s’hi poden distingir les mateixes fases que en procariotes, però amb
algunes particularitats. En les cèl·lules eucariotes hi ha tres tipus de ARN polimerases
especialitzades en la síntesi de diferents tipus de ARN:
• La RNA pol I intervé en la síntesi de les subunitats grans dels ribosomes.
• La RNA pol II és la responsable de la síntesi de l’ARNm, que es traduira a proteïnes.
• La RNA pol III controla la síntesi de l’ARNt i de les subunitats petites dels ribosomes.
Generalment, cada ARN-p te uns factors de transcripció especí cs.
Ara seguirem el procés en el cas de la síntesi d’un ARNm

1. INICIACIÓ
En eucariotes, les seqüències promotores son: TATA; per
aquest motiu s’anomena caixa TATA. En la iniciació es
forma un complex de transcripció, on l’ARN-p II es ajudat
per una cofactors i un grup de proteïnes. L’ARN-p II
s’enganxa a la regió promotora del gen que vol transcriure.

2. ELONGACIÓ
La RNA pol II va recorrent la doble hèlix i utilitza com a
motlle una de les dues cadenes. Aquesta cadena es va
llegint des de l’extrem 3’ cap al 5’. Alhora, es van unint els
ribonucleòtids, l’un darrere l’altre, i la cadena va creixent en
sentit 5’ - 3’.
A mesura que es va desprenent la cadena d’ARNm acabada de sintetitzar, l’ADN
recupera la seva estructura espacial normal.
El mateix gen pot ser transcrit per diversos ARN-p II.

3. FINALITZACIÓ
La nalització es produeix quan l’ARN-p II arriba a la regió terminadora (TATTTT). Fins
aquí es el PreARNm
fi
fi
4. MADURACIÓ
Per acabar s’afegeix:
- un caputxó
- Una cua poli-A
- La ribonucleoproteïna petita nuclear (RNPpn) elimina els introns i es deixa els exons
que s’ajunten per l’ADN-lligasa.

LA TRADUCCIÓ
És el procés mitjançant el qual a partir de l’ARNm se sintetitza una proteïna, te llocal
ribosoma, el fragment d’ARNm passa entremig de la subunitat major i menor. S’esdevé
de manera similar en procariotes i en eucariotes. (Els bacteris poden fer la traducció
mentre es transcriu)

EL CODI GENÈTIC
El codi genètic estableix una correspondència entre cada triplet de nucleòtids
consecutius de la cadena amb un Aa. Aquests grups de tres nucleòtids o triplets
s’anomenen codons.
El codi genètic és universal, és a dir, en tots els éssers vius cada triplet codi ca per al
mateix aminoàcid.
Es diu que està degenerat, ja que hi ha 64 possibles triplets i només 20 aminoàcids
diferents, és a dir, hi ha aminoàcids que estan codi cats per més d’un triplet. Existeixen
uns triplets especials:
•  AUG, que codi ca per a metionina i que correspon a l’inici de la síntesi.
•  UAA, UGA i UAG, que determinen la de la síntesi, s’indiquen amb un STOP.

PASOS DE LA TRADUCCIÓ

1. INICIACIÓ
La regió líder de l’ARNm s’uneix a la subunitat menor, aquesta es desplaça ns al
primer triplet (AUG) i s’acopla la subunitat major.
fi
fi
fi
fi
fi
 2. ELONGACIÓ
A l’elongació l’ARNt va portant l’Aa corresponent al triplet de
l’ARNm.
En l’estructura del ARNt es distingeix una regió que conté un
triplet anomenat anticodó, aquesta seqüència és especí ca
per a cada Aa i determina la unió entre cada ARNt i un
aminoàcid. La unió es possible per uns enzims anomenats
aminoacil- ARNt sintetases.
El ribosoma va avançant de triplet en triplet (translocació
ribosomal) i amb l’ajuda de l’ARNt, es va creant una cadena
polipeptídica (els Aa estan units per peptid-transferasa)

3. FINALITZACIÓ
Quan el ribosoma arriba a un codó de STOP (UAA, UGA, UAG), no es troba cap ARNt
especí c per a aquest codó. En aquest moment:
•  La proteïna acabada de sintetitzar se separa del darrer ARNt.
•  L’ARNm es desprèn del ribosoma.
• Les dues subunitats del ribosoma se separen.

EL DOGMA CENTRAL DE LA BIOLOGIA

fi
fi
CONTROL DE L’EXPRESSIÓ GÈNICA

A mitjan segle XX, François Jacob i Jacques Monod van descriure un mecanisme de
control en els procariotes: l’operó.
Un operó és un conjunt de gens estructurals que s’expressen de manera coordinada;
solen correspondre a gens que codi quen per a diferents enzims. Les seqüències de
DNA que trobem en l’operó i associades a l’operó són les següents:
•  El promotor, es uns nucleòtids que indiquen el punt d’inici de la síntesi d’ARNm.
•  Un operador, una seqüència que pot ser bloquejada per una proteïna repressora.
• Els gens estructurals, que codi quen la síntesi de les proteïnes
•  Un gen regulador, que determina la síntesi de la proteïna repressora.

El primer operó que es va estudiar va ser l’operó lac d’Escherichia coli. Aquest operó
regula la síntesi dels enzims que controlen la degradació de la lactosa.
La cèl·lula controla l’expressió dels gens de l’operó:

•  En absència de lactosa: el gen regulador es transcriu

i se sintetitza la proteïna repressora (impedeix la
transcripció del gen estructural). La proteïna repressora
s’uneix a l’operador. Com que l’operador està
superposat amb el promotor, la RNA pol no pot accedir
al promotor i la transcripció dels gens estructurals queda
bloquejada.

• En presència de lactosa: la lactosa s’uneix a la

proteïna repressora, la qual cosa provoca un canvi en
la seva conformació que li impedeix d’unir-se a
l’operador. L’operador no està bloquejat i s’inicia la
síntesi d’ARNm a partir dels gens estructurals.
fi
fi
Les mutacions
- Les mutacions són canvis en la composició química del DNA.
- Les mutacions es produeixen a l’atzar i son preadaptatives ( ns que l’ndividu no es
troba al medi no es sap si es bona o no).
- Les mutacions son un factor important per la selecció natural
- Poden ser perjudicials o recessives (quede amagades)
- Contribueixen en augmentar la variabilitat interespecí ca
- En cèl. somàtiques, no tenen importancia i son perjudicials.
- En cèl. reproductores poden tenir importancia en l’espècie.

CAUSES
• NATURALS: degut a la replicació
• INDUÏDES: els factors que la provoquen s’anomenen agents mutagens:
- radiació UV: pot provocar dímers de Timina
- Substàncies químiques: àc nitrós, gas mostassa…

TIPUS
PUNTUALS. Afecten un sol parell de bases, i poden ser:
•  Les delecions i les adiccions: provoquen una alteració de tots els triplets, des
del punt on es produeix la mutació cap endavant. Solen tenir conseqüències negatives
per a l’activitat de l’organisme.
•  Les substitucions: alteren un únic aminoàcid. Aquesta modi cació pot millorar o
bé perjudicar la supervivència, segons les característi- ques de la proteïna obtinguda.
També pot passar que no tinguin cap efecte, si el canvi origina un triplet que codi ca el
mateix aminoàcid que el DNA anterior a la mutació. En aquest cas reben el nom de mu-
tacions silencioses.
fi
fi
fi
fi
CROMOSÒMIQUES: afecten fragments d’un cromosoma, i poden ser:
•  Delecions, si es perd un tros de cromosoma.

•  Duplicacions, quan es repeteix un fragment de

cromosoma.
• Inversió: es giren dos fragments
•  Translocacions, si un fragment de cromosoma es
desprèn de la seva posició normal i s’uneix a un altre
cromosoma.

GENÒMIQUES: alteracions en el nombre de cromosomes.

• Aneuploïdies: aquest tipus de mutacions acostumen a originar un conjunt de
trastorns, o síndrome, que alteren el funcionament de l’organisme, i que ns i tot
poden impedir-ne la supervivència.
• Euploïdies: afecten a to el genoma, nomes son viables en plantes. Es dona quan
els cromosomes no son diploides sino que son tetraploides (4).
fi
Biotecnologia
És l’aplicació de la tecnologia en processos biològics. Es fa servir per obtenir productes
alimentaris, medicaments, etc. La biotecnologia inclou enginyeria genètica, tècnica que
permet la modi cació del genoma d’un organisme.
Per referir-nos a éssers vius els quals els hi hem canviat el genoma, diem que son
organismes genèticament modi cats (OGM).
Els organismes transgènics són organismes que se’ls hi ha inclos un gen d’un altre
organisme. Un organisme és transgènic quan conté ADN de 2 o més espècies.
L’ ADN recombinant és una forma d'ADN arti cial que s'ha creat combinant dues o més
seqüències que no es trobarien juntes.

TRANGÉNESI
El procés pel qual obtenim els elements transgènics i el producte que volem.

1. IDENTIFICACIÓ i EXTRACCIÓ: identificar i extreure el gen. Es realitza mitjançant

enzims de reacció o endonucleases que tallen segments.
2. INTRODUCCIÓ DEL GEN: s’afegeix el gen al lloc que volem
3. CLONACIÓ CELULAR DEL TRANSGÈNIC: es copia per no perdre’l
4. PRODUCCIÓ DE SUBS D’INTERÉS

APLICACIONS
SALUT

- Antibiòtics, anticossos, vacunes

- Hormones: insulina, hormones de creixament, factor VIII
- Biosensors: enzims que fan unions amb subs especi ques i en base a
aquesta unió emeten una senyal (optica) que podem detectar. S’utilitza per
detectar glucosa, colesterol, alcohol…
fi
fi

fi
fi

 - Teràpia gènica: tractar una malaltia canviant un gen malalt per un de sa. El
canvi es duu a terme a través d’un vector (virus) que hagi assimilat un gen
sa i perque el pugui transmetre al genoma de la cel malalta. S’utilitza per
immunode ciències…

AGRICULTURA
- Plantes resistents a plagues
- Resistents a condicions extremes
- Resistents a herbicides
- Subs saludables, s’intrrodueixen gens perquè produeixi subs saludables
- Bioplàstics: plàstics que es fan en base de degradació de m orgànica

RAMADERIA
- manipular zigots animals
- Reduir greix en animals
- Incorporar proteïnes a la llet animaltgkl
- Resistència a malalties

TRACTAMENT DE RESIDUS
- microorg transgènics
- Aigües residuals: m orgànica, P, NO3
- Contra metalls pesants: Hg, Pb
- Marees negres: hidrocarburs (resisteixen a baixes T i a alta sal),
vesaments de petroli.

BIOCOMBUSTIBLES
- fermentació de microorganismes
- Biodiesel: fermentació d’olis usats / llavors
- Bioetanol: fermentació sucres
- Biogas: restes d’activiat ramadera
fi
ALIMENTARIA
- Iogurt: fermentació d’àc pirulic
- Formatge: fermentació de bacteris proteolítics: quallada (maduració de
fong i bacteris)
- Pa: farina blat + aigua + llevats (sacaromices cervisae)
- Vi: fermentació raïm + llevats
- Cervesa: secació de civada, malta + llúpol- fermentació en bacteris

CRISPR-cas: ens permet canviar gens per una altra versió fent un tall amb el
crisp-cas
 Ecología
L’estudi de la bioesfera, la matèria viva orgànica o ev i l’espai que ocupen.

LA BIODIVERSITAT
Son les diferents formes de vida i la seva variabilitat. És important perque te una
riquesa genètica molt gran i s’ha de reservar.
La biodiversitat aporta valors:
- VALOR CONSUM: obtenim recursos, productes i materies primeres que podem
apro tar.
- VALOR PRODUCTIU: processos que ens permet dur a terme la biodiversiat que
ens ajuden a obtenir productes nous (biotec)
- VALOR ECOLÒGIC: ecosistemes en els quals podem trobar espai i prosperar
- VALOR RECREATIU: fa la vida mes interessant i amb mes diferencies

CLASSIFICACIÓ
La taxonomia classi ca els ev en funció de la seva similitud i parentesc. Els taxons
son els nivells de classi cació segons l’avant-passat comú.
1. DOMINI (eubacteris, arqueus, eucariotes)
2. REGNE (animal)
3. FÍLUM (cordata)
4. CLASSE (mamífer)
5. ORDRE (primats)
6. FAMÍLIA (hominiade)
7. GÈNERE (homo)
8. ESPÈCIE (homo sapiens)
fi
fi
fi
FILOGÈNIA
Arbres genealògics de l’evolució, punts on es separen les espècies.

DIFERÈNCIES ENTRE REGNES

CÈL·LULA ESTRUCTURA O2 M. ORG

MONERA P Unicel Anaerobic/aerobic A/H

PROTISTA E Unicel/pluricel aerobic A/H

FONGS E Unicel/pluricel Anaerobic/aerobic H

PLANTAE E Pluricel aerobic A

ANIMALIA E pluricel aerobic H

FACTORS AMBIENTALS I ADAPTACIÓ

ADAPTACIÓ
Adequació dels organismes a l’ambient on viuen fruit de la selecció natural que afecta
el caràcter anatòmiques, siològiques i etològiques (de comportament).

ECOSISTEMA (biòtop + biocenosi)

Biòtop: àrea amb unes condicions ambientals determinades uniformes
Biocenosi: communitat o conjunt d’ev que habiten en un lloc determinat.

FACTORS ABIÒTICS (no ev)

FACTORS LIMITANTS
- LLUM: les plantes depenen de la llum, si no hi ha llum no hi ha plantes per
tant hi ha poca matèria orgànica.
Es un factor limitant en els ecosistemes aquàtics.

El fotoperiode: son les hores del dia que hi ha llum en un biòtop concret.
fi
 - TEMPERATURA: el rang de temperatures en que poden viure la majoria
d’ev es de 0-50 C. Alguns organismes extremò ls poden viure en
condicions extremes.
L’amplitud tèrmica ( el rang de T que poden trobar en un biòtop) es
superior en ambients terrestres que en aquàtics, perquè en aquàtics
és mes difícil d’escalfar l’aigua (alta calor especí ca). Canvis de T en
un ecosistema aquàtic podrien afectar molt.
En funció del rang de T corporal dels ev els classi quem en:
• Poiquiloterms: T corporals diferents.
• Homeoterms: T corporal igual.
Aquests poden regular o no la T corporal:
• Ectoterms: no regulen la seva T corporal.
• Endoterms: poden regular la seva T.
La T tambe afecta a l’estabilitat de l’estructural de les proteïnes i àc nucleics
i a l’activitat enzimàtica. Si puja massa la T l’ADN es desnaturalitza.

- H2O:
• Adaptacions de les plantes amb l’aigua:
- emmagatzemen aigua
- Branques, fulles, mínima superfície (es perd aigua per les
branques…)
- Obertura / tancacament d’estomes
• Adaptacions dels animals amb l’aigua:
- Tenir l’exoesquelet (és impermeable i te menys pèrdua)
- Pèls: retenen l’humitat
- El ovípars
ALTRES:
- Salinitat
- Pressió
- Naturalesa del sòl
fi
fi
fi
 FACTORS BIÒTICS
Que in ueixen en l’estructura tenen a veure amb les relacions entre els individus.
RELACIONS INTRAESPECÍFIQUES (mateixa espècie)
- Familiar
- Colonials: entre individus asexuals que quan es reprodueixen formen una
estructura conjunta.
- Gregal: entre grups d’individus que viuen junts i no son familia.
- Societat: grup d’individus on cada un te una funció
- Competència: individus de la mateixa espècie que s’enfronten per un mateix
recurs o per reproduir-se.

RELACIONS INTERESPECÍFIQUES
- Competència: per recursos
- Depredació: el depredador s’alimenta de la presa ( relació Tom i Jerry).
- Comensalisme: patró comensal: el comensal es bene cia sense perjudiciar
al patró (crancs hermitants agafen closques de moluscs buits)
- Mutualisme: associats associats: tenen bene ci entre els dos pero poden
viure sols (ocell - elefants).
- Simbiosi: simbiont simbiont: bene ci mutu no poden viure sense l’altre,
tenen acoblament íntim, és estricte i coevolucionari. (microbiota - humans).
fl
fi
fi
fi