Tema 1: Biologia molecular (biomolècules i biotecnologia) (2)

1.1 Transcripció, traducció i replicació del DNA

1.1.1 Replicació o duplicació del DNA
La generació de nous individus necessita la formació de còpies de DNA del o dels
progenitors que passen als nous individus. Alguns tipus de virus porten la informació gènica
en una molècula de RNA.
Es van formular algunes hipòtesis de com hauria de ser la replicació:
1.1.1.1 Hipòtesi semi conservadora (Watson & Crick): inicialment les dues cadenes
se separen i cadascuna serveix de motlle (llei complementarietat de bases) per la síntesi
d'una nova. Per tant en les dues molècules obtingudes, hi ha una meitat antiga i una de
nova.
1.1.1.2 Hipòtesi conservadora: després de la duplicació queden juntes les dues
cadenes antigues i les noves.
1.1.1.3 Hipòtesi dispersiva: els filaments obtinguts estan constituïts per fragments
antics i de nova síntesi.

DE manera experimental van ser

Meselson i Stahl els que van ratificar la
hipòtesi semiconservadora.

1.1.1.4 Síntesi DNA in vitro: Kornberg va aïllar

la DNA-polimerasa de E. Coli. Aquest enzim
sintetitza el DNA in vitro. Per dur a terme la síntesi
cal que hi hagi els nucleòtids A, T, C i G ; ions
1
 Mg2+ el filament patró del DNA i un tros de l'altre filament que fa “d'encebador”. La
DNA-p conté uns mil aas i està al nucli i als mitocondris. La DNA-p és incapaç de iniciar
la síntesi d'una cadena de novo. Es limita a afegir nucleòtids a l'extrem de la cadena
preexistent (DNA encebador); és a dir, afegeix nucleòtids a l'extrem que presenta lliure
el C3' del nucleòtid. Així la cadena del DNA encebador tan sols creix en el sentit 5' – 3'.
El filament sintetitzat és antiparal·lel i complementari.

1.1.1.5 Problema de la síntesi in vivo:

* Observacions fetes amb E coli van posar de manifest com tenia lloc la síntesi del DNA en
bacteris.

Fent un estudi seqüencial es van veure:

1er: unes forquetes de replicació, corresponents als dos nous filaments que es començaven a
formar.
2n: formes en mitja lluna, que es corresponien amb les “bombolles de replicació”.
3r: formes circulars: relacionades amb la forma circular del DNA de E. Coli.
Al principi es va deduir que la replicació era unidireccional, però es va comprovar que era
bidireccional, que els nous filaments creixien paral·lelament. En realitat s'ha vist que les
forquetes creixen en direccions oposades a partir d'un punt inicial.
Problemes: Com podia sintetitzar la DNA-p sense encebador? Com és que els dos filaments
creixien en paral·lel si la manera de créixer és en sentit 5' – 3'?
Okazaki va trobar resposta: va descobrir un fragments formats per uns 50 nucleòtids de
RNA i uns mil o dos mil de DNA que eren sintetitzats per una RNA-p sense necessitat
d'encebador i després la DNA-p continuava en direcció 5' – 3'. Aquests fragment d'Okazaki -
després de perdre el fragment RNA- se fusionen entre si

2
1.1.1.6 Duplicació del DNA bacterià
* al llarg del DNA hi ha una seqüència de nucleòtids que fan de senyal d'iniciació.
* un enzim helicasa va separant els filaments, cosa que origina molta tensió
(superenrotllament en la resta filament). Una topoisomerasa va tallant-enganxant perquè
s'elimini tensió.
* unes proteïnes estabilitzadores, anomenades SSB, mantenen els dos filaments separats.
Així es forma una forqueta de replicació. El procés és bidireccional i per tant apareix un
bombolla de replicació.
* La DNA-p no pot actuar sense un encebador i per tant cal que intervingui una RNA-p
anomenada primasa que sintetitza fragments curts de RNA d’un 10 nucleòtids (“primer”,
que fa d'encebador).
* A continuació, la DNA-p III -a partir de l’encebador- inicia la síntesi en sentit 5' – 3' de
manera contínua. Aquest filament es diu filament conductor.
• A l'altre filament (antiparal·lel), la RNA-p sintetitza un filament de RNA d'uns 40
nucleòtids que està uns mil nucleòtids més enllà del punt d'inici. La DNA-p III acaba
sintetitzant (en sentit contrari; sempre 5' – 3') el fragment duns mil nucleòtids. Es diu
fragment d'Okazaki. De seguida una altra DNA-p I elimina (funció exonucleasa) els trossos
de RNA i omple (funció polimerasa) el buit. Finalment una DNA-ligasa empalma els
fragments. Aquest filament de DNA creix una mica més lent (filament retardat).

3
 1.1.1.7 Duplicació del DNA eucariota
Bàsicament és semblant al procés en procariotes. Però cal destacar algunes diferències.
El DNA eucariota està associat
a histones. Durant la replicació
les histones queden adherides
al filament que serveix de patró
al filament conductor, i tots dos
es cargolen sobre aquestes. El
filament retardat i el que li
serveix de patró es cargolen
sobre noves histones.
Altra diferència és que el DNA
eucariota és molt més llarg que
el procariota i la presència
d'histones alenteix el procés.
Per tant en els cromosomes hi
ha un centenar de punts
d'iniciació que s'activen de
manera coordinada
(constitueixen les unitats de
replicació o replicons).
Els fragments d’Okazaki són
una mica més petits que en
procariotes (entre 100 i 200
nucleòtids).
El procés de replicació té lloc en el període S d’interfase.

4
1.1.2 L’expressió del missatge genètic
Establert el paral·lelisme entre gens i enzims i segons el model de doble hèlix, es va
consolidar la hipòtesi de la col·linearitat segons la qual hi havia correspondència entre la
seqüència de nucleòtids del gen i la seqüència d’aminoàcids de l’enzim codificat.
En aquest mecanisme hi ha dos processos: un té lloc sobre el DNA cel·lular i l’altre, als
ribosomes.
1.1.3 Transcripció del DNA
És el pas d'una seqüència de DNA a una de RNA, tant si és RNAr, RNAm, RNAt. Participen
els nucleòtids A, C, G, U i la RNA-p.

1.1.3.1 Transcripció en procariotes

* Iniciació: cada unitat que es transcriu es diu unitat
de transcripció. Al davant seu hi ha una zona que no
transcriu (promotor). El promotor determina quina de
les dues cadenes serà transcrita (farà defilament
patró). Una vegada la RNA-p es fixa sobre el
promotor s'nicia la polimerització del RNA seguint el
filament patró.
* Elongació: La síntesi del RNA trascorre en el sentit
5' – 3'.

5
* Finalització: hi ha una seqüència (terminador) que fa que se separi la RNAp del DNA.
Aquest torna a forma la doble hèlix.
• Maduració: el RNAm no madura. Tanmateix els RNAt i RNAr tenen un procés de
maduració.

1.1.3.2 Transcripció en eucariotes

* Hi ha tres tipus de RNA polimerasa (RNA-p)
segons el RNA que se sintetitzi.
* els gens estan fragmentats i per tant caldrà
eliminar les seqüències sense sentit (introns) i
deixar les que sí en tenen (exons).
Síntesi del RNAm
* Iniciació: la regió promotor té dos senyals -
seqüències de consens- que són CAAT i TATA a
diferent distància del punt d'inici. Perquè es
pugui fixar la RNA-p II, abans s'han de fixar en
aquests senyals unes proteïnes anomenades
factors de transcripció. Formen l’anomenat
complex d’iniciació de la transcripció.
* Elongació: la síntesi continua en sentit 5' 3'.
Al cap de 30 nucleòtids transcrits s’afegeix a
l’extrem 5’ una caputxa (m7 Gppp_...) Un mateix
gen pot ser transcrit per diverses RNA-p alhora.
* Finalització: En arribar a la seqüència TTATTT la
RNA-p deixa de transcriure. A continuació intervé
una poli-A-polimerasa que afegeix a l'extrem 3' una
cua de 200 adenines (cua poli-A).
* Maduració: té lloc al nucli. Un enzim
(ribonucleoproteïna petita nuclear RNPpn) és
responsable. Diverses RNApn s’associen formant un
espliceosoma, que és l’estructura que va fent que els
introns es desprenguin. De seguida actua una RNA-
ligasa que empalmen els exons.

6
1.1.4 Traducció del DNA
1.1.4.1 La clau genètica
• Severo Ochoa (1955) va ser un dels descobridors de l'enzim polinucleòtid
fosforilasa capaç de sintetitzar RNA sense model a partir del diferents
nucleòtids.
• Niremberg (1961) va realitzar els experiments pels quals es va deduir la
col·linearitat entre els polinucleòtids i els aminoàcids, és a dir la relació entre
la seqüència del mRNA (els nucleòtids, per ex A C G U G C C A) i els
aminoàcids del polipèptid.
• Hi ha 4 tipus de nucleòtids i 20 aas. La col·linearitat havia de ser entre triplets
de nucleòtids (43 = 64 triplets) i els aas.
• En la clau genètica s'observa que per
alguns aas hi ha diversos triplets
(normalment difereixen en un sol
nucleòtid). Això és el que es diu
degeneració de la clau genètica i pot
representar un avantatge davant de la
situació en què hi hagués una errada
al copiar un nucleòtid (no es perdria la
col·linearitat).
• D'altra banda, si tan sols 20 triplets
fossin traduïbles, la resta (64-20)
quedarien sense sentit.
• Amb la clau actual fent, un canvi de
triplet es pot produir un canvi d'aa.

1.1.4.2 Traducció o biosíntesi de les proteïnes

• Activació dels aas.

• Iniciació de la síntesi: té lloc la unió de l'mRNA a la subunitat petita del

ribosoma; a continuació, el reconeixement del primer codó (codó d’inici) per
part de la subunitat petita i l’acoblament de la subunitat gran. Es forma el
complex ribosòmic (actiu) en el que es diferencien tres llocs d’unió (centre P,
A, E).
• Elongació o allargament de la cadena: el primer triplet que es tradueix és
AUG (=metionina); a continuació arriba un 2n aminoacil-RNAt i entre els dos
s’estableix un enllaç peptídic (enzim peptidiltransferasa). Continua
l’incorporació successiva de nous aas.

7
• Finalització: esdevé quan es troba un codó d'aturada (UAA, UAG, UGA).

8
 Ribosomes: són la maquinària cel·lular per a la síntesi de proteïnes.
Tenen dues subunitats amb un total d’unes 80 proteïnes + 4
molècules de RNA amb funcions catalítiques. Es distingeixen 3 llocs
d’unió per als RNAt i un per al RNAm.

1.1.4.3 La regulació de l'expressió genètica

Les cèl·lules no estan constantment sintetitzant les proteïnes sobre les que tenen informació. La
manera en què es regula és controlant la quantitat de mRNA present al citoplasma (té un vida
curta).
En els procariotes, el substrat disponible participa en aquesta regulació
Model de control de l'operó (bacteris)
L’operó és un conjunt de gens que duen a terme el control de la seva pròpia expressió per mitjà dels
substrats amb què reaccionen les proteïnes codificades.
Proposat per Jacob i Monod (1961). En aquest model hi ha un gen regulador que sintetitza una proteïna
repressora que en condicions normals impedeix la traducció dels gens estructurals. Però quan, per
exemple, al medi hi ha unes molècules inductores (exemple lactosa, en l'operó lac), aquestes s'uneixen a
la proteïna repressora que deixa de fer la seva funció i es poden traduir els gens estructurals.

9
 • Control de l'expressió gènica en eucariotes
En els eucariotes són les hormones les substàncies que provoquen respostes similars al
substrat en procariotes (ex. lactosa). Totes les cèl·lules tenen el mateix DNA però no en
totes es manifesta la mateixa informació (aquí resideix la clau de la diferenciació
cel·lular!!)
El DNA condensat (heterocromatina) no transcriu, mentre que el no condensat
(eucromatina) si que ho fa. Segons les zones que queden condensades té lloc la
diferenciació cel·lular (desenvolupament embrionari). Segons el tipus de cel hi haurà uns
receptors de membrana o una altres; seran cèl·lules diana per unes hormones o altres.

Cada hormona actua sobre un tipus de cèl·lula (diana) mitjançant una unió específica.
Hormones lipídiques:
✓ Travessen fàcilment la membrana.
✓ En citoplasma s’uneixen a proteïnes receptores i formen un complex HR (hormona-
receptor).
✓ En el Nucli indueixen la transcripció de gens (segurament facilitant la descondesació
d’algunes zones del DNA).
✓ Exemples: hormones anabolitzants que participen en la síntesi de proteïnes musculars.
Hormones proteiques:
✓ Tenen mida gran. No travessen directament la membrana i s’han d’unir a proteïnes de
membrana per travessar.
✓ Formen complex HR que activa el pas de ATP a AMPc (a nivell de membrana).
✓ L’AMPc fa de segon missatger.

10