U-10.

DUPLICACIÓ DNA
1. L’EXPRESSIÓ DEL MISSATGE GENÈTIC
-Hipòtesi de la col·linearitat: correspondència entre seqüència de nucleòtids del gen i la seqüència d’aminoàcids de l’enzim que el gen codifica.
-Transcripció: DNA cel·lular passa d’una seqüència de bases nitrogenades d’un gen a una seqüència de bases complementàries pertanyents a una RNAm.
-Traducció: als ribosomes es passa d’una seqüència de ribonucleòtids d’aquest RNAm a una seqüència d’aminoàcids.
-Transcripció inversa: producció DNA a partir del RNA dels virus.
1.1. EL MECANISME DE TRANSCRIPCIÓ:
Transcripció en procariotes: bacteris només RNA-polimerasa. Es distingeixen les etapes següents en la síntesi d’RNAm:
-INICIACIÓ: abans de cada regió de DNA que es transcriu (unitat de transcripció), hi ha una regió de DNA que no es transcriu (promotor). Conté unes
seqüències de nucleòtids (seqüències de consens), on s’associa l’RNA-polimerasa i el primer nucleòtid serà transcrit. Promotor det quina de les dues
cadenes ha de ser transcrita i és comú a diversos gens. Una vegada RNA-polimerasa fixat al promotor, desenrotlla aproximadament una volta d’hèlix, i
inicia la polimerització d’RNA seguint un dels dos filaments del DNA (filament patró).
-ELONGACIÓ O ALLARGAMENT: continua a uns 40 nucleòtids per segon. A mesura que l’RNA-polimerasa recorre el filament de DNA patró cap a l’extrem 5’,
se sintetitza un filament d’RNA en direcció 5’3’.
-FINALITZACIÓ: es produeix quan l’RNA-polimerasa arriba a una seqüència anomenada terminador. Llavors se separa i el DNA torna a formar l’hèlix.
-MADURACIÓ: si se sintetitza RNAm, no hi ha maduració, però si és RNAt o un RNAr, hi ha un transcrit primari, que després sofreix un procés de tall i
empalmament similar al que s’explica per als eucariotes.
Transcripció en eucariotes: els gens estan en fragments de manera que sempre cal un procés de maduració en el qual s’eliminin les seqüències sense
sentit o introns i s’empalmin les seqüències amb sentit o exons. Histones no presenten introns.
-INICIACIÓ: al promotor, es fixa l’RNA-polimerasa II, que consta de dos senyals anomenats seqüències de consens: la CAAT i la TATA, a diferents distàncies
del punt d’inici. Perquè es pugi fixar l’RNA-polimerasa, abans s’ha de fixar en aquestes seqüències unes proteïnes, els factors de transcripció. Tot rep el
nom de complex d’iniciació de la transcripció.
-ELONGACIÓ O ALLARGAMENT: sentit 5’3’. Al cap de 30 nucleòtids transcrits, s’afegeix una caputxa constituïda per una metil-guanosina-trifosfat
invertida a l’extrem 5’. Un mateix gen pot ser transcrit per diverses RNA-polimerases a la vegada, una darrere l’altra.
-FINALITZACIÓ: es produeix quan s’arriba a la seqüència TTATTT del DNA. A continuació, intervé l’enzim poli-A-polimerasa, que afegeix a l’extrem final 3’
un segment de 200 ribonucleòtids d’A (cua poli-A), al transcrit primari o preRNAm (RNA heterogeni nuclear).
-MADURACIÓ: al nucli. Una ribonucleoproteïna petita nuclear (RNApn), que és un complex de proteïna i RNApn, és el que es duu a terme a la maduració.
Diverses RNAnp s’associen entre si i amb proteïnes, i formen una estructura gairebé de la mida d’un ribosoma (espliceosoma).Aquesta és la que separa els
introns gràcies al fet que l’RNANp conté unes seqüències que són complementàries de les dels dos extrems dels introns. Quan s’associen, l’intró es corba i
es desprèn. A continuació, actuen RNA-ligases específiques que empalmen els exons. En RNAt cal destacar l’addició del triplet CCA a extrem 3’. La
maduració de l’RNAr s’inicia amb l’RNA nucleolar.

2. LA CLAU GENÈTICA
Relació entre la seqüència de nucleòtids i la seqüència d’aminoàcids, que es va aconseguir a partir de:
-1955, Ochoa i Grunberg-Manago van aïllar l’enzim polinucleòtid fosforilasa, capaç de sintetitzar RNAm sense necessitat de model i a partir de qualsevol
tipus de nucleòtid que hi hagués al medi.
-1961, Nirenberg va disposar una sèrie de 20 tubs amb els 20 aminoàcids proteics en cadascun. A cada tub un aminoàcid diferent marcat amb C 14.
-Posteriorment, i amb mescles proporcionades de diferents ribonucleòtids difosfat, es va acabar de deduir la clau genètica i es va confirmar que la
col·linearitat es devia establir entre els triplets de nucleòtids i els aminoàcids.
-DEGENERACIÓ DE LA CLAU GENÈTICA: aminoàcids difereixen en un sol nucleòtid. Encara que es produís un error en la còpia d’un nucleòtid, continuaria la
col·linearitat entre el triplet i l’aminoàcid.
-Està degenerat el codi, però podem destacar que és universal, compartit per tots els organismes coneguts, excepte protozous i mitocondris. Parentesc
evolutiu que uneix tots els éssers vius.
-No presenta imperfeccions, cada codó només codifica un aminoàcid, i no presenta encavalcament, ja que els triplets es disposen de manera lineal i
contínua, sense espais i sense compartir bases nitrogenades.

3. TRADUCCIÓ O BIOSÍNTESI DE LES PROTEÏNES

3.1. ACTIVACIÓ DELS AMINOÀCIDS: en presència de aminoacil-RNAt-sintetasa i d’ATP, tenen la capacitat d’associar-se i donar lloc a un aminoacil-RNAt,
de manera que s’alliberen AMP, PPi i queda lliure l’enzim, que després torna a actuar. La unió de l’aminoàcid al seu RNAt es duu a terme entre el grup
carboxil i el radical -OH de l’extrem 3’ de l’RNAt.
3.2. TRADUCCIÓ: es divideix en tres fades:
-Iniciació de la síntesi: L’RNAm s’uneix a la subunitat ribosòmica petita gràcies a una seqüència inicial (regió líder), que no es tradueix, en la qual hi ha 10
nucleòtids complementaris amb l’RNA ribosòmic.
Després, la subunitat petita es mou respecte a l’RNAm fins que troba el codó d’iniciació que és 5’…AUG…3’. A aquests s’hi associa un aminocail-RNAt
iniciador específic, que presenta anticodó 3’…UAC…5’ i que porta l’aminoàcid metionina en les cèl·lules eucariotes, i l’aminoàcid formilmetionina, en les
procariotes.
Aleshores s’estableixen enllaços d’H entre el codó i l’anticodó. A aquest grup de molècules s’uneix la subunitat ribosòmica gran, i així es forma el complex
ribosòmic o complex actiu. Aquest procés necessita energia, que es aportada per un GTP i unes proteïnes (factors d’iniciació). En el complex ribosòmic es
diferencien tres lloc d’unió o centre:
-Centre peptidil o centre P: primer aminoacils-RNAt
-Centre acceptor o centre A: els aminoacils-RNAt
-Centre de sortida o centre E: RNAt sense aminoàcid
PROCARIOTES: no maduració, abans d’acabar-se la síntesi, ja es comença a traduir.
EUCARIOTES: se sintetitza al nucli i abans de sortir experimenta un procés de maduració. A l’extrem 5’ porta una caputxa constituïda per una metil-
guanosina-trifosfat, que permet els ribosomes la identifiquin, i després, es troba l’anomenada regió líder (no es tradueix).
Si és llarg, s’observa un rosari de ribosomes que s’anomena poliribosoma.
-Elongació o allargament de la cadena polipeptídica: el 1er triplet que es tradueix és l’AUG, que correspon a l’aminoàcid metionina. Al centre A arriba el
segon aminoacil-RNAt. El radical carboxil de l’aminoàcid iniciador (metionina) s’uneix amb el radical amino de l’aminoàcid següent per mitjà d’un enllaç
peptídic. L’enzim peptidiltransferasa catalitza aquesta unió. Així doncs, el centre P queda ocupat per un RNAt sense aminoàcid.
Aleshores es produeix la translocació ribosòmica i aquest RNAt passa a ocupar el centre E i surt del ribosoma. El peptidil-RNAt ara queda al centre P i el
centre acceptor A queda lliure en espera d’un nou aminoacil-RNAt. Aquest procés necessita energia, que aporta un GTP, unes proteïnes anomenades
factors d’elongació, i es repeteix en cada un dels codons següents. En els procariotes es tradueix un codó per dècima de segon.
-Finalització de la síntesi: determinat pels triplets sense sentit (UAA, UAG i UGA). No hi ha cap RNAt l’anticodó del qual en sigui complementari. Són
reconeguts pels factors proteics d’alliberació (FR); que necessiten consumir GTP per actuar. S’instal·len sobre el centre A i provoquen que la
peptildiltransferasa faci interaccionar el darrer grup -COOH amb l’aigua, amb la qual cosa de la cadena polipeptídica queda alliberada. Després, l’RNAm i
les dues subunitats ribosòmiques se separen.

TRANSCRIPCIÓ I TRADUCCIÓ EN CÈL·LULES PROCARIOTES TRANSCRIPCIÓ I TRADUCCIÓ EN CÈL·LULES EUCARIOTES

1. DNA no enrotllat formant nucleosomes i, per tant, no necessita desenrotllar-se per
ser llegit.
2. Tan sols hi ha una bombolla de replicació. Els fragments d’Okazaki tenen de 1.000 a
2.000 nucleòtids.
3. Els gens son continus.
4. La transcripció es fa al citosol (el nucleoide o DNA està immers al citosol).
5. Un sol enzim RNA-polimerasa sigui quin sigui el tipus d’RNA que s’ha de sintetitzar.
6. L’RNAt i l’RNAr procedeixen d’un transcrit primari madurat. L’RNAm, a diferència
de l’eucariòtic, se sintetitza directament, sense maduració prèvia (no addició de
caputxa, ni eliminació d’introns ni addició de cua de poli-A).
7. La traducció de l’RNAm s’inicia abans que acabi de ser sintetitzat.
8. Els ribosomes reconeixen l’RNAm gràcies al fet que la regió líder conté una
seqüència que es complementa amb l’RNA ribosòmic.
9. L’RNAm pot ser policistrònic, és a dir, dona lloc a més d’una proteïna.
10. El primer aminoàcid de la cadena és la formilmetionina.
1. DNA enrotllat i forma nucleosomes, per la qual cosa generalment s’ha de
desenrotllar.
2. Hi ha moltes bombolles de replicació o replicons. Els fragments d’Okazaki
tenen de 100 a 200 nucleòtids.
3. Sovint els gens no són continus, sinó que presenten introns intercalats.
4. La transcripció es fa a l’interior del nucli.
5. Cada tipus d’RNA és sintetitzat per un dels 3 tipus d’enzims RNA-polimerases.
6. Tots els transcrits primaris experimenten maduració, però tan sols al preRNAm
hi ha addició d’una caputxa a l’extrem 5’, eliminació d’introns i addició de cua de
poli-A.
7. L’RNAm ha d’anar des del nucli fins al citosol, on es duu a terme la traducció.
8. Els ribosomes reconeixen l’RNAm gràcies a la caputxa.
9. L’RNAm sempre és monocistrònic, és a dir, dona lloc a només una proteïna.
10. El primer aminoàcid de la cadena és la metionina.

3.3. ASSOCIACIÓ DE DIVERSES CADENES POLIPEPTÍDIQUES PER CONSTITUIR LES PROTEÏNES: a mesura que la cadena polipeptídica es va sintetitzant,
aquesta va adoptant una det estructura secundària i terciària mitjançant els enllaços per pont d’H i els enllaços disulfur, respectivament.
Després d’acabar la traducció, hi ha proteïnes enzimàtiques ja que són actives i d’altres que necessiten eliminar alguns aminoàcids per ser-ho. Alguns
enzims necessiten associar-se a ions o a coenzims per ser eficaços. Les proteïnes poden estar constituïdes per una cadena polipeptídica o per diverses
subunitats. Les subunitats poden ser iguals o desiguals, segons si provenen del mateix gen o de gens diferents.

4. LA REGULACIÓ DE L’EXPRESSIÓ GÈNICA

Existeix un sistema de regulació. Com que la quantitat de proteïnes sintetitzades depèn directament de la quantitat d’RNAm present al citoplasma, i com
que la mitjana de vida d’aquest és molt curta, la quantitat d’RNAm sintetitzat regula nivells enzimàtics del medi. Ni ha prou de regular la síntesi d’RNAm.
Aquesta depèn, en els procariotes, dels substrat disponible, i en les cèl·lules eucariotes dels organismes pluricel·lulars, de l’ambient hormonal del medi
intern. Precisament en bacteris es va descobrir el model de control negatiu o de l’operó, i de control positiu o per AMP cíclic.
4.1. L’OPERÓ: conjunt de gens que duen a terme el control de la seva pròpia expressió per mitjà dels substrats amb els quals reaccionen les proteïnes
codificades pels seus gens.
-ESTABLIMENT DEL MODEL DE L’OPERÓ: descobriment de síntesi d’RNAm s’inicia a partir de l’anomenat efecte glucosa al 1947. Si a un medi de cultiu
bacterià de l’Escherichia coli amb lactosa s’hi afegeix glucosa, el nivell de l’enzim β-galactosida disminueix sensiblement, passa de 5000 a 5 molècules.
Aquesta disminució és lògica, ja que per aconseguir glucosa ja no cal desdoblar la lactosa en glucosa i galactosa, reacció que catalitza la β-galactosida. Els
enzims tan sols apareixen quan són necessaris i després són degradats.
Més tard, van descobrir que els enzims reprimits en l’experiment anterior eren 3: β-galactosida, la β-galactòsid-permeasa i β-galactòsid-transacetilasa.
Estan relacionats amb el metabolisme de la lactosa. Els substrat (glucosa) no tan sols reprimia un enzim, sinó tot el conjunt d’enzims que intervenen en
una mateixa via metabòlica.
OPERÓ: explica com s’efectua el control de la biosíntesi proteica. Gens estructurals (codifiquen les proteïnes estructurals i les enzimàtiques) i reguladors
(codifiquen les proteïnes que tenen com a missió controlar l’activitat dels gens estructurals, repressores).
-FUNCIÓ DE L’OPERÓ: OPERÓ LAC: un sol gen regulador i tres gens estructurals. Aquests es troben continguts i es transcriuen tots alhora. Al costat del
primer gen estructural que es transcriu hi ha 2 zones específiques: la promotora (es fixa l’RNA-polimerasa) i l’operadora (es fixa el repressor).
En el lac, el repressor produït pel gen regulador lacl s’associa a la zona operadora i impedeix que l’RNA-polimerasa, que es troba a la zona promotora,
transcrigui els gens estructurals. Aquest operó funciona segons el sistema d’inducció enzimàtica, ja que hi ha unes molècules anomenades inductores
(molècules lactosa), que, en associar-se amb els repressors, els provoquen unes alteracions a l’estructura. Per això, aquests repressors perden afinitat per
la zona operadora, i l’RNA-polimerasa, com que no troba obstacles per actuar, transcriu els gens estructurals.
També poden funcionar segons el sistema de repressió enzimàtica (repressió per producte final). Operó his: responsable de la síntesi de la histidina. El
repressor en estat normal és inactiu, per la qual cosa es fabriquen constantment els enzims necessaris per produir histidina; però si apareix una altra
molècula específica (corepressor), en aquest cas la pròpia histidina, el repressor es torna actiu i el complex repressor-corepressor es fixa sobre la zona
operadora, impedeix el pas de l’RNA-polimerasa i es reprimeix la síntesi d’histidina.
4.2. CONTROL DE LA BIOSÍNTESI PROTEICA PER AMP CÍCLIC: aquesta molècula la forma, a partir de l’ATP, l’enzim adenilciclasa, a la cara interna de la
membrana citoplasmàtica.
L'AMPc necessita l’acció de la proteïna activadora del catabòlit per actuar. El complex CAP-AMPc té una gran afinitat per una zona del promotor, anterior
al lloc on es situa l’RNA-polimerasa. Sense la seva presència, l’RNA-polimerasa que origina l’RNAm que informa dels enzima que metabolitzen la lactosa té
moltes dificultats per associar-se al seu lloc a la zona promotora.
4.3. CONTROL DE L’EXPRESSIÓ GÈNICA EN EUCARIOTES: les cèl·lules dels eucariotes pluricel·lulars amb teixits diferenciats responen a les variacions
hormonals del medi intern. Les hormones provoquen respostes similars a les que el substrat provoca en bacteris. Encara que totes les cèl·lules tenen el
mateix ADNA, no en totes es manifesta la mateixa info, i aquí hi ha la clau de la diferenciació cel·lular. Gens hemoglobina s’expressen en eritròcits.
Els segments d’ADN que es troben molt condensats no s’expressen, i els que estan estesos són els que es transcriuen. Segons zones on queden
condensades: diferenciació cel·lular i organogènesi. Segons tipus cèl·lula: receptors de membrana, només unes seran cèl·lules diana respecte hormones.
-Hormones lipídiques: gràcies a la composició travessen fàcilment la membrana citoplasmàtica. On s’uneixen a proteïnes receptores intracel·lulars i
formen complexos hormona-receptor, que es dirigeixen al nucli. Es fixen sobre seqüències de DNA i indueixen la transcripció de gens facilitant condensa.
-Proteiques: no poden travessar directament la membrana citoplasmàtica. S’uneixen a proteïnes receptores específiques de membrana i es forma
complex H-R. Aquest procés provoca que enzim adenilciclasa (cara interna membrana) s’activi i passi a AMPc (segon missatger). Va al nucli.
U-6. CÈL·LULA: UNITAT D’ESTRUCTURA I FUNCIÓ
1.3. EL CONCEPTE DE CÈL·LULA: és una estructura constituïda per 3 elements bàsics: membrana plasmàtica, citoplasma i material genètic, que té la
capacitat de fer les 3 funcions vitals: nutrició, relació i reproducció.
Les cèl·lules dels organismes unicel·lulars fan les 3 funcions vitals. Les cèl·lules especialitzades dels teixits dels organismes pluricel·lulars han perdut la
capacitat de reproduir-se. És l’estructura més simple que es coneix amb la capacitat de fer les 3 funcions vitals per si mateixa.
Virus: éssers vius capaços de reproduir-se, però necessiten enviar una cèl·lula viva per aconseguir-ho. Estructura més senzilla que cèl·lules (acel·lular).

2. FORMA I MIDA DE LES CÈL·LULES

2.1. LA FORMA: arrodonides, el·líptiques, fusiformes, estrellades, prismàtiques, aplanades. No hi ha prototip.
-Cèl·lules lliures: tenen una membrana plasmàtica fàcilment deformable, i canvien de forma perquè emeten pseudòpodes (prolongacions
citoplasmàtiques ) per desplaçar-se i fer fagocitar partícules. Altres cèl·lules, però sense emetre pseudòpodes tenen forma globular, degut a la cohesió
entre les molècules d’aigua.
- Cèl·lules que estan unides a d’altres formant teixits: mancades d’una parets cel·lular rígidaForma que depèn de les tensions que hi generen unions
amb les cèl·lules contigües. Teixit epitelial animal (cèl·lules profundesforma prismàtica; cèl·lules superficialsaplanades).
-Cèl·lules proveïdes de paret de secreció rígida: majoria cèl·lules vegetals que tenen paret cel·lular de cel·lulosa i osteòcits teixit ossiforma molt estable.
La forma de les cèl·lules està estretament relacionada amb la funció que exerceixen.
2.2. UNITATS DE MESURA EN CITOLOGIA: micròmetrenanòmetreàngstrompicogramdaltonsvedberg
2.3. MIDA DE LES CÈL·LULES: és variable. Cèl·lules amb mesures per sobre dels valors. Són cèl·lules que duen a terme funcions especials i que necessiten
una mida més gran (espermatozoides). Els oòcits dels ocells són el rovell dels ous i són cèl·lules d’una mida gran, visibles a ull un. Les cèl·lules amb més
longitud són les neurones. Tot i que el cos cel·lular tan sols fa unes desenes de micres, les seves prolongacions axonals poden assolir 40 m de longitud.
2.4. RELACIÓ ENTRE MIDA, FORMA I ESTAT DE LES CÈL·LULES: factors que limiten l’augment de mida de les cèl·lules són la capacitat de captació de
nutrients del medi que les envolta i la capacitat funcional del nucli.
Quan una cèl·lula tridimensional esfèrica augmenta de mida, el volum augmenta proporcionalment al cub del radi, mentre que la superfície tan sols
augmenta en funció del quadrat del radi. L’augment de volum de les cèl·lules no va acompanyat d’un augment del volum del nucli. La relació
nucleoplasmàtica relaciona el volum cel·lular amb el volum del nucli. RNP=
2.5. LA LONGEVITAT CEL·LULAR: és molt variable. Unes curen 8 hores, altres tota la vida de l’organisme…

3. L’ESTRUCTURA DE LES CÈL·LULES

-Membrana plasmàtica: constituïda per una doble cadena lipídica en la qual hi ha determinades proteïnes. Els lípids fan que la membrana es comporti
com una barrera aïllant entre el medi aquós intern i l’extern. Això fa que les cèl·lules es comportin com gotes d’oli suspeses en aigua. Les proteïnes tenen
funció de receptor de membrana, permeten l’entrada i sortida de substàncies no lipídiques. Algunes proteïnes són molt selectives.
-Citoplasma: inclou citosol i unes estructures amb forma pròpia (orgànuls cel·lulars). Conjunt orgànuls cel·lulars s’anomena morfoplasma.
-Material genètic: constituït per DNA. Si tot el DNA d’una cèl·lula està envoltat per una membrana es diu que té nucli (eucariota). Si noprocariota.
Els bacteris són procariotes. La resta d’éssers vius estan formats per cèl·lules eucariotes.
3.1. ESTRUCTURA DE LES CÈL·LULES PROCARIOTES:
-Membrana plasmàtica: no colesterol. Presenta invaginacions anomenades mesosomes. Disposen d’una cobertura gruixuda i rígida (paret bacteriana).
-Citoplasma: són molt més senzilles que les eucariotes: només tenen ribosomes i inclusions.
-Material genètic: constituït per una sola fibra de DNA, que es troba en una regió del citoplasma anomenada nucleoide, no es distingeixen nuclèols.
3.2. ESTRUCTURA DE LES CÈL·LULES EUCARIOTES:
-Presenten membrana plasmàtica. Algunes presenten membrana de secreció per sobre de la plasmàtica.
-Les estructures mancades de membrana que hi ha en el citoplasma són els ribosomes, centrosomes i endosqueleto o citoesquelet, que està format per
microtúbuls, filaments intermedis i microfilaments.
-Sistema endomembranós és el conjunt d’estructures intercomunicades i de vesícules aïllades que en deriven, que poden ocupar gairebé la totalitat del
citoplasma. Cada tipus d’estructures membranoses desenvolupa una funció diferent. El reticle endoplasmàtic (continuació cobertura nuclear), aparell de
Golgi, els vacúols i els lisosomes.
-Els orgànuls transductors d’energia son els mitocondris i cloroplasts. Són orgànuls que tenen una doble membrana. La seva funció és la producció
d’energia, tant si és a partir de l’oxidació de la matèria orgànica, tal com passa en els mitocondris, com a partir d’energia lluminosa, tal com succeeix en els
cloroplasts.
-Nucli consta d’una doble coberta membranosaembolcall nuclear o coberta nuclear, que presenta porus, la qual cosa només separa parcialment el seu
medi internnucleoplasma del citoplasma. En el nucleoplasma hi ha material genètic en forma de cromatina i enmig els nuclèols.
3.3. CÈL·LULES ANIMALS I VEGETALS:
-Cèl·lula animal: membrana de secreció de mucopolisacàridsmatriu extracel·lular. Vacúols petits, el nucli sol ser al centre, hi ha un diplosoma format per
dos centríols. Presenta cilis, flagels o emetre pseudòpodes. El polisacàrid és el glicogen.
-Cèl·lula vegetal: paret de secreció gruixuda de cel·lulosa, existència d’una vacúol gran central que desplaça el nucli des del centre cap a un costat, i la
presència de plasts, com els amiloplasts (emmagatzemen midó) i els cloroplasts (on es duu a terme la fotosíntesi).