Proteïnes:

 Formades per C, O, H i N; també es presenta la N i amb menor freqüència P, Fe, Cu i

Mg

Aminoàcids: cadenes lineals d’unes unitats més senzilles

 Grup àcid (carboxil) -COOH i grup amino -NH2 + radical R

 A les proteïnes presenten 20 aminoàcids diferents. Dels 20 AA, 8
són essencials

Formació de proteïnes a partir d’aminoàcids:

L’unió entre aminoàcids per formar les proteïnes es realitza mitjançant l’enllaçpeptídic

Estructura de les proteïnes:

1. Estructura primaria: seqüència lineal d’aminoàcids (tipus i ordre). Contè la informació

que defineix la forma tridimensional i la funció de la proteína
2. Estructura secundaria: Plegament en l’espai de l’estructura primaria. 2 tipus: a-Hèlix,
b-Fulla Plegada. Aquesta estructura proporciona a la proteína elasticitat, resistència,
suavitat i flexibilitat.
3. Estructura terciària: Aquesta estructura proporciona a la proteína elasticitat,
resistència, suavitat i flexibilitat.
4. Estructura quaternària: Aquesta estructura proporciona a la proteína elasticitat,
resistència, suavitat i flexibilitat.

Desnaturalització de les proteïnes.

trencament dels enllaços dèbils el que provoca la desestabilitzacióde la estructura

tridimensional de la proteïna i la pèrdua de les seves funcions. Els enllaços peptídics, per
contra, romanen inalterats (no afecta a l’estructura primària). Es dóna a To o pH extrems.
Importància biológica de les proteïnes

 Funció estructural
 Funció transport
 Funció enzimàtica
 Funció hormonal
 Funció de defensa
 Funció contràctil
 Funció de reserva

Classificació

 Proteïnes simples: formades per la unió d’aminoàcids

 Proteïnes conjugades: Proteïnes formades per la unió d'aminoàcids i molècules
orgàniques o inorgàniques anomenades "GRUP PROSTÈTIC".
Depenent el grup Prostètic:
 Lipoproteïnes ( Lípids )
 Nucleoproteïnes ( Àcids nucleics)
 Fosfoproteïnes ( Àcid fosfòric)
 Hemoproteïnes ( Grup Hemo: ferro)
 Glucoproteïnes (Glúcids)

METABOLISME

Conjunt de reaccions enzimàtiques de la cèl·lula. Representa l'intercanvi de matèria i energia

entre la cèl·lula i l'exterior.

 Catabolisme: reaccions que trenquen molècules complexes en molècules més

senzilles. En trencar-se els enllaços de la molècula gran s’allibera energía.
 Anabolisme: reaccions de síntesi de molècules complexes a partir de molècules
senzilles. Es creen nous enllaços i per tant cal aportar energía. És imprescindible l’acció
dels enzims (proteïnes) per que es duguin a terme aquests processos.

ENZIMS

Són catalitzadors proteics que actuen en petites quantitats accelerant les reaccions químiques.
Ho fan disminuint l’energia d’activació dels substrats.

Característiques:

 Específics del substrat: el substrat (S) és la molècula sobre la qual l’enzim exerceix la
seva acció catalítica. Cada enzim actua sobre un tipus de molècula.
 Específics de reacció: cada enzim catalitza un tipus de reacció.
 Eficàcia: cada enzim presenta la màxima eficàcia a una To i pH concrets(òptims)
 Naturalesa dels enzims: alguns enzims presenten parts no proteiques. Segons la
composición s’anomenen:
- Cofactor: quan es tracta d’ions o molècules inorgàniques
 - Coenzim: quan es tracta d’una molècula orgànica (moltes vitamines ho són)

Acció enzimática:

 L’enzim s’uneix al substrat formant el complex enzim-substrat (ES). La unió (ponts

d’hidrògen, interaccions hidrofòbiques..) es fa en un lloc específic de l’enzim: el centre
actiu.
 L’enzim catalitza la transformació del substrat, s’allibera el producte (P), i es recupera
l’enzim.

Classificació:

Cinètica de les reaccions enzimàtiques:

La cinètica enzimàtica estudia la velocitat de les reaccions catalitzades per enzims. La velocitat
pot determinar-se mesurant l’aparició dels productes o la desaparició dels reactius. La mesura
es realitza sempre en condicions òptimes de pH i T (S saturat). En aquestes condicions la
velocitat de reacció observada és la velocitat màxima Vmax.

Km és la concentració de substrat per la qual lavelocitat de reacció és la meitat de la V

màxima. A major Km menor afinitat pel substrat i menor eficàcia de l’enzim.

Serà més eficaç el que presenti una Km menor.

Regulació de l’activitat enzimática: inhibridors ( cianurs, metalls, antibiòtics)

 Inhibició competitiva : l’inhibidor s’uneix a l’enzim pel seu centre actiu (ocupant el lloc
del substrat)
 -Inhibició no competitiva: l’inhibidor s’uneix a l’enzim per un altre punt, canviant la
seva estructura i deixant-lo inactiu.

 Retroinhibició: forma de regular el metabolismo en el que els

productes finals d’una via metabólica son moduladors alostèrics
negatius d’un enzim regulador ubicat al principi de la via.

ÀCIDS NUCLEICS

 Formades per C, O, H, N i P
 Unitat bàsica: nucleòtids
 Nucleòtids: àcid fosfòric + pentose + base nitrogenada (ribosa o desoxiribosa)
 Bases nitrogenades: estructures cicliques que contenen nitrogen: A (amb
ribosa), T (amb desoxiribosa),C,G,U.

Estructura de l’ADN: polinucleòtid de A,C,T,G i amb

desoxiribosa com a glúcid

Estructura primaria: cadena de polinucleòtids lineal que ens

informa de la composició en bases i la seqüència de
nucleòtids , és a dir , l'ordre relatiu d'aquestes en la
molécula.
Estructura secundaria (doble hélix):

 Dues cadenes polinucleotídiques, encarades per les seves bases i unides entre elles per
ponts d'hidrogen.(A=T / C= G)
 es troben enrotllades en una doble espiral Les dues cadenes són antiparal·leles, i
complementàries.

Estructura terciaria:

 A les cèl·lules eucariòtiques l'ADN es troba dintre del nucli.

Aquesta gran molècula ha de sofrir una sèrie de plegaments sobre si mateixa. Aquesta
estructura plegada es realitzan mitjançant la unió amb unes molècules proteiques
anomenades histones. Els cromosomes són, associacions entre ADN i proteïnes històniques.

Estructura i tipus d’ADN:

Polinucleòtid de A, U, C i G. i ribosa en lloc de desoxiribosa. Hi ha tres tipus:

 ARNm o missatger :El podem trobar al nucli i al citoplasma. Una cadena lineal d'ARN
que participa al procés de transcripció el podriem considerar com una “fotocòpia” de
l’ADN nuclear que transportarà la informació d’aquest des del nucli al citoplasma
cel·lular perquè se sintetitzen les proteïnes. Cada tres bases consecutives constitueix
un triplet o codó.
 ARNr o ribosòmic .Juntament amb proteïnes forma uns orgànuls cel·lulars anomenats
ribosomes i que estan relacionats amb la síntesi de proteïnes.
 ARNt o de transferència: Present al citoplasma cel·lular participa al procés de síntesi de
proteïnes on serà l’encarregat de transportar els aminoàcids que constituiran la
proteïna. Presenta un triplet de bases anomenat anticodó i que serà complementari
d'un determinat codó de l'ARNm. A l’altre costat de la seva estructura està unit a un
determinat aminoàcid.

Importància biológica dels àcids nucleics

Identificació de les biomolècules

GLÚCIDS LIPÍDS PROTEÏNES

- Reacció de Fehling - Sudan III - Reacció Xantoproteica
- Reacció de Lugol - Reacció biuret

GENÈTICA MOLECULAR
L’ADN conté tota la información per sintetitzar les proteïnes de la cèl·lula. Moltes d’aquestes
proteïnes són enzims que catalitzen reaccions químiques, les reaccions metabòliques depenen
també de la informació codificada a l’ADN.

Aquest conjunt representa l’anomenat DOGMA CENTRAL DE LA BIOLOGIA MOLECULAR

Transcripció

Síntesis d’ARN. Fer una còpia complementària a un fragment d’ADN. L’ARN es diferencia de
l’ADN en el monosacàrid (ribosa) i en una base ( Uracil en lloc de Timina). A més l’ARN és una
cadena senzilla.

1. Iniciació: Un enzim, l’ARN-polimerasa reconeix una regió de l’ADN , anomenada regió

promotora (seq. bases TATA o CAAT) i s’hi uneix ( a una de les cadenes d’ADN)

2. Allargament: l’enzim va avançant al llarg de la cadena i incorpora ribonucleòtids

complementaris a la seqüència que llegeix de la cadena d’ADN.

ADN : 3'... TACGCT...5'

ARN :5'...UAGCGA...3'

3. Finalització : la transcripció acaba quan l’ARN-polimerasa troba una seqüència de nucleòtids

de finalització (UAA, UAG o UGA) . Llavors l’enzim i l’ARNm es desprenen de la cadena d’ADN.

4. Maduració: la cadena d’ARN sintetitzada pot ser fragmentada mitjançant nucleases i

posteriorment alguns fragments poden ser modificats químicament. Procariotes: sense fase de
maduració

Retrovirus (virus amb ARN): procés invers, l’ARN fa de motlle per a la síntesi d’ADN

Traducció:

L’ARNm porta la informació per a la síntesi de proteïnes , és a dir, determina l’ordre i el tipus
d’aminoàcids que formaran la proteïna. Aquesta informació està codificada en forma de
triplets, cada tres bases formen un codó que determina un aminoàcid. Les relacions entre
codons i aminoàcids formen el codi genètic.

Codi genètic: equivalències entre triplets (codons) de nucleòtids de l’ARNm i els aminoàcids.

Característiques del codi:

- Cada codó porta informació per a la incorporació d’un sol aminoàcid

- Hi ha codons especials: iniciadors (AUG), i codons muts o d’aturada, que actuen com a
senyals de finalització de la traducció (UAA, UAG, UGA).
- El codi genètic és degenerat ( o redundant): la majoria d’aminoàcids estan codificats
per més d’un codó.
- El codi genètic és universal: és el mateix per a tots els éssers vius.
Materials necessaris per a la traducció: ARNt, ARNm, Enzims i cofactors, Ribosomes.

Fase previa (activació ) : L’enzim aminoacil-ARNt-sintetasa associa cada AA al seu ARNt

específic (amb despesa d’ATP)

Inici de la síntesi

- Separació de les dues subunitats del

ribosoma. L’ARNm s’uneix a la subunitat
petita
- Reconeixement del primer codó (iniciació
AUG) per l’ARNt corresponent,
incorporació al centre P
- Tancament de la subunitat gran formant el
complex ribosomal

Elongació:

- Es coloca al centre A un ARNt activat amb

un anticodó complementari del codó
següent.
- L’aminoàcid del centre P s’uneix per enllaç
peptídic a l’AA que acaba d’entrar a A
- Al mateix temps el ribosoma es desplaça
sobre l’ARNm (5-3) expulsant el primer
ARNt(el segon ARNt passa a P)

Fi de la sintesi: Quan el ribosoma arriba a un codó mut (aturada UAA, UAG, UGA) uns factors
de terminació el reconeixen, l’ocupen i provoquen el despreniment de la cadena polipeptídica.
El ribosoma es disocia i resta inactiu.

Maduració de les proteïnes: modificacions posteriors de les proteïnes

Duplicació

Es fa durant la interfase o fase de Síntesi (S) prèvia a la divisió cel·lular. Etapes:

Separació de les cadenes d’ADN

- La doble hèlix d’ADN es desenrotlla temporalment cada filament servirà de motlle per
a la formació d’una nova cadena complementària.
 - Es formen dues forquetes de replicació ,
delimitant la bombolla de replicació.
- Inici: Col·locació dels primers nucleòtids.
L’ARN-polimerasa comenta la síntesi fabricant
una petita seqüència d’ARN que servirà
d’encebador per a l’ADN-polimerasa.

Síntesi de les noves cadenes 5 – 3:

- L’ADN-polimerasa es desplaça ( sentit 3 – 5)

sobre la cadena motlle, col·locant i unint els
nucleòtids complementaris a l’ARN-
encebador.
- La replicació es fa de forma semidiscontinua:
un dels filaments nous es sintetitza de forma
continua. L’altre de forma discontinua: se sintetizen nous segments a mida que s’obre
l’hèlix d’ADN, donant el filament o bri retardat. Posteriorment els fragments d’Okazaki
són lligats per ligases.

Regulació de l’expressió gènica:

IDENTIFICACIÓ DE BIOMOLÈCULES:
 ←Ceres

←Esteroides