Tema 1: Introdcció

La cèl·lula

 És la unitat mínima morfològica i funcional de la voda

 Característiques
Unitat morfològica: tots els organismesm vius estan formats per cèl·lules
Unitat fisiològica: la cèl·lula és capaç de dur a terme tots els processos necessaris per a
la vida
Unitat genètida: la cèl·lula conté tota la informació sobre la síntesi de la seva
estructura i el control del seu funcionament, i és capaç de transmetre-la als seus
descendents
Qualsevol cèl·lula prové d’una altra cèl·lula
 Propietats
Metabolisme: és el conjunt de milers de reaccions químiques, la major part de les
quals estan catalitzades per enzims, que permeten aquests intercanvis de materia i
energía
Catabolisme: és el trencament i oxidament de matèria orgànica per obtenir compostos
senzills i energia que poden emmagatzemar en enllaços químics de biomolècules
especials i que podran ser catabolitzades i recuperar bona part de l’energia
emmagatzemada
Anabolisme: síntesi de les biomolècules que formen compostos senzills
 Unitat i diversitat de les cèl·lules
No totes les cèl·lules són iguals
Poder ser diferents en tamany, forma, funció i estructura

La cèl·lula procariota i eucariota

 Les cèl·lules procariotes

Estan mancades de nucli i el material genètic no està separat de la resta del citoplasma
per cap embolcall
La regió que conté el material genètic s’anomena nucleoide
Tenen una estructura més senzilla que la de les cèl·lules eucariotes, ja que molt pocs
orgànuls estan diferenciats, només ribosomes i mesosomes
 Cèl·lules eucariotes
Tenen nucli: el material genètic està separat del citoplasma per un embolcall
membranós
 Presenten sistemes interns de membranes que dividexen l’interior de la cèl·lula en
compartiments separts, com el nucli, els mitocondris, els cloroplasts, el reticle
endoplasmàtic i el complex de golgi
També tenen ribosomes i orgànuls basats en estructures microtobulars, com els
centríols

La cèl·lula animal i vegetal

 Les cèl·lules vegetals

Tenen cloroplasts que contenen clorofil·la
Tenen paret cel·lular a l’exterior de la membrana plasmática
Conten vacúols
Forma regular
Membrana cel·lular que envolta la cèl·lula
Contenen citoplasma
Contenen nucli i motocondris
 Cèl·lules animals
No tenen paret cel·lular
No tenen cloroplasts
Tenen vacúoles petites
Tenen formes irregulars
Tenen membrana ce·lula que envolta la cèl·lula
Contenen citoplasma
Contenen nucli i motocondris

Distintius de la vida cel·lular

 Les cèl·lules sempre provenen de les cèl·Lules

 Cada cèl·Lula conté un genoma (compost per ADN) amb información genética
 El flux de la informació es produeix en sentit ADN -> Proteïna
 El genoma té la capacitat de replicar-se
 La membrana plasmática delimita la cèl·lula de l’exterior
 Les cèl·lules tenen gran capacitat per diferenciar-se
 Les cèl·lules tenen una organització més complexa que l’ambient on s’aïllen
 Les cèl·lules són sistemes oberts en equilibri dinàmic en matèria i energía
 Les cèl·lules acumulen energía en forma d’ATP
Naixement teoría cel·lular

 Tots els organsimes vius estan compostos per cèl·lules

 La cèl·lula és la unitat básica d’organització de la vida

Origen de la cèl·lula

 Tota cèl·luola s’ha originat a partir d’una altra cèl·lula, per divisió d’aquesta

Test de Pasteur sobre la generació espontània

 Els microbis no neixen per generació espotània de les infusions corrumpides, sinó que
al contrari, són ells els que produeixen la corrupció de líquids

Postulats de la teoría cel·lular

 Tots els éssers vius estan constituïts per unitats bàsiques anomendaes cèl·lules
 La cèl·lula és la unitat estructural i funcional dels éssers vius
 Les cèl·lules s’originen exclusivament per divisió d’altres cèl·lules
 Les cèl·lules contenen información hereditària que es transmet d’una cèl·lula a una
altra durant la divisió cel·lular
 Tot el flux d’energia de la vida succeeix dins la cèl·lula

La selecció natural

 Ës el mecanismos resposable de l’origen de noves variants genotípiques, i en última

instancia, de noves espècies
 Població d’organismes,
Si hi ha variants hereditàries -> diferències en l’èxit evolutiu –> evolució de les
adaptacions en la població
Si hi ha sobreproducció -> hi ha una lluita per l’existència -> diferències en l’èxit
evolutiu -> evolució de les adaptacions en la población

Teoria de l’evolució

 Tots els organismos comparteixen un avantpassat comú amb altres organismos

 El mecansime del canvi a través del temps és la selecció natural. Aquest mecanisme
provoca canvis a les s característiques dels organsimes de generació en generació

Taxonomia

 Regne
  Phylum o divisió
 Classe
 Ordre
 Família
 Gènere
 Espècie

Isòmers

 Compost químic que està format pels mateixos elements i en les mateixes
proporcions, però que són diferents en algunes propietats a causa d’una diferènices en
l’estructura molecular
 Isòmers estructurals: es diferencien en la seva composició covalent
 Isòmers geomètrics: es diferencies en la disposció del doble enllaç
 Enantiòmetres
És una molècula quiral, una imatge especular no superposada.
Es diferencien en la disposició espaial al voltant d’un carboni asimètric

Glúcids

 Tenen molta importància biològia

 Funcions
Reserva d’energia
Estrucutral
Formen part d’àcids nucleics
Combustible
Anticoagulant
Lubricant
Comunicació cel·lular
Substrat per a la síntesi d’altres molècules biològiques
 Monosacàrids
Són cadenes lineals formades per un nombre de 3 a 8 carbonis, que es diferencien en
el nombre de carbonis, la disposició del grup carbonil, la distribució a l’espais dels
grups hidorxil i la ciclació
Exemples: Galactosa, glucosa, fructosa, ribosa, desoxiriboda, àcid glucurònic, àcid
galacturònic
 Oligosacàrids
 Són polímers formats per entre 2 i 10 monosacàrids
L’enllaç glucosídic és el que s’estableix entre els monosacàrics
Exemples: lactosa, sacarosa, maltosa
 Polisacàrids
Són polímers formats per més de deu monosacàris
Homopolisacàrids: polímers d’un mateix monosacàrid
Heteropolisacàrid: polímers formats per monosacàrids diferents
Exemples: glicogen, midó, cel·lulosa, quitina

Lípids

 Són un grup molt heterogeni de biomolècules orgàniques, insoluble en aigua i solubre

en dissolvents orgànics
 Funcions
Combustible
Reserva d’energia
Formen membranes cel·lulars
Protecció d’òrgans
Aïllants tèrmics
Reguladors
 Àcids grassos
Són cadenes lineals de carbonis reduíts, amb un grup carboxiol en un extrem
Es diferencien entre si pel nombre de carbonis, en la posición i e nombre de dobles
enllaçps entre els àtoms de carboni
Saturats: no tenen enllaços dobles
Monoinsaturats: 1 enllaç doble
Poliinsaturats: més d’1 enllaç doble
 Propietats dels àcids grassos
Amfipàtics: tenen una zona hidrofílica i una zona hidrofòbica. Cap polar i cua apolar
En aigua formen micel·les
Esterificació: quan reaccionen amb grups alcohol
Saponificaió: amb bases formen sabons
 Acilglicèrids
Són èsters de glicerol amb àcids grassos
En aigua formen micel·les o gotes esfèriques
Principal reserva energética
  Fosfolípids (esfingolípids)
Són èsters de glicerol amb 2 àcids grassos amb un grup fosfat, al qual està unit un altre
compost bàsic
Són amfipàtics
En aigua formen bicapes lipídiques
Són l’estructura básica de les membranes cel·lulars
 Ceres
Són èsters d’un alcohol de cadena linial llarga, amb un àcid gras
Són molt apolars
Són hidrofòbiques
Ga¡rebé són impermeables
Recobreixen exteriorment alguns òrgans per preotegir-los
 Esteroides
Tenen una estructura derivada de l’esterà
Es diferencien pels grups que s’uneixien a l’esterà
Exemples: colesterol, àcids biliars, vitamina D, hormones sexuals, hormones
suprarenals
 Terpens
Són polímers de l’isoprè
Es diferencien pel nombre de monòmers
Exemples: Vitamines A,E,K, carotens, xantofil·les, cautxú, alguns olis essencials

Proteïnes

 Són cadenes linials d’aminoàcids, units per enllaços peptídics

 Es diferencien pel nombre d’aminoàcids i per la seqüència
 Els aminoàcids
Són compostos amb un grup carbixil, un grup a mino i una cadena lateral que els fa
diferents
Són solubles en aigua
A un pH=7 tant el grup amino com el grup carboxil estan ionitzats
 Estructura
Primària: el nombre de combinacions de vint aminoàcids o no, és il·limitat
Estructura secundària: tenen patrons de plegaments. Poden ser hélix alfa o làmina
beta
 Terciària: estructura básica perquè una proteína faci la seva funció. És característic de
cada proteína. Poden ser globulars o fibroses.
Quaternària: associació de proteïnes iguals o diferents entre sí que s’uneixen
mitjançant enllaços no covalents
 Desnaturalització
Pèrdua del plegament d’una proteína, mitjançant algún tractament químic
Comporta la pèrdua de al seva activitat biológica
 Renaturalització
Recuperació de la comformació original (nativa) i de l’activitat biológica
 Funcions
Estructural
Components intercel·lulars
Enzimàtica
Hormonal
Receptor
Transport
Immunològica
Contráctil
Coagulació
Homeostàtica

Àcids nucleics

 Són polímers formats per nucleòtids

 Els nucleòtids estan formats per una pentosa (ribosa o desoxirribosa), un grup fosfat i
una base nitrogenada
 Bases nitrogenades púriques:
Adenina
Guanina
 Bases nitrogenades pirimidíniques
Timina
Uracil
Citosina
 Mononucleòtids
Són estructures formades per un sol nucleòtid
Exemples: ATP, ADP, UTP, CDP, cAMP, cGMP, Coenzim A
ADN

 És una cadena de doble hélix formada per dues cadenes antiparal·les, la seva pentosa
és la desoxirribosa i les seves bases nitrogenades són: adenina, guanina, timina i
citosina

ARN

 És una cadena lineal formada per una ribosa i les seves bases nitrogenades són
guanina, adenina, uracil i citosina
 ARNm: es forma al nucli i passa als ribosomes on codifica la seqüència d’aminoàcids de
les proteïnes
 ARNt: són molècules petites. Transporten els aminoàcids per a la síntesi de proteïnes.
N’hi ha un de diferent per a cada aminoàcid
 ARNr: actua facilitant el procès de traducció

La membrana plasmática

 És una barrera flexible però a a vegada resisten que envolta i conté el citoplasma de la
cèl·lula
 És amfipàtica
 La seva disposició és de formar bicapes lipídiques amb fosfolípids
 Funcions
Transport per difusió simple
Transport per difusió facilitada
Transport a favor de gradient
Transport en contra de gradient
Osmosi
Tonicitat
Transport actiu
Transport passiu
Trasnport a través de canals iònics
Bomba de protons
Transport acoplat
Exocitosi
 Endocitosi
Pinocitosi
Potencial de membrana
Transport a través de vesícules
Bomba de Na+/K+
 Procesos passius: moviment de substàncies a favor de gradient de concentració fins
arribar a l’equilibri, no requereix energía cel·lular en forma d’ATP
 Difusió: moviment de molècules o ions a favor de gradient de concentració mitjançant
l’ús de la seva energía cinètica fins arribar a l’equilibri
 Difusió simple: moviment passiu d’una substància a través de la bicapa lipídica de la
membrana plasmática a favor de gradient de concentració sense ajuda d eles
proteïnes de transport de la membrana
 Difusió facilitada: moviment passiu d’una substaància a favor de gradient de la seva
concentració a través de proteïnes de membrana de la bicapa lipídica que funciones
com a Canals o transportadors
 Osmosi: moviment passiu de molècules d’aigua a través de membranes permeables de
forma selectiva des d’una área amb major concentració cap a una altra de menor
concentració fins arribar a l’equilibri
 Processos actius: moviment de substàncies en contra de gradient de concentració, que
requereix energía cel·lular en forma d’ATP
 Transport actiu: procès actiu pel qual una cèl·lula consumeix energía per moure una
substància a través de la membrana en contra del seu gradient de concentració a
través de proteïnes de membrana que actúen com a transportadores
 Trransport de vesícules: procès actiu per mitjà del qual les substàncies entren o surten
de la cèl·lula en vesícules que s’invaginen o s’envagines de la membrana plasmática i
requereix energía prevista per l’ATP
 Endocitosi: moviment de substàncies dins de la cèl·lula en vesícules
 Endocitosi mediada per receptors: els complexos lligant-receotir indueixen la invagina
de les fosfites cobertes per la clatrina i formen una vesícula que conté els lligants
 Fagocitosi: moviment del líquid d’una partícula sòlida dins de la cèl·lula tras ser
envoltada per seudòpodes i incorporada en un fagosoma
 PInocitosi: moviment del líquid extracel·lular cpa a l’interior de la cèl·lula a través de la
invaginació de la membrana plasmática per formar una vesícula
  Exocitosi: moviment de substàncies fora de la cèl·Lula en vesícules secretores que es
fusiones amb la membrana plasmática i alliberen el seu contingut al líquid
extracel·lular

Tema 2: La cèl·lula procariota

Morfologia de la cèl·lula procariota

 Cocal
 Bacil·lar
 Empalissada
 Helicoidal
 Filamentosa

Relació entre àrea superficial i volun cel·lular

 Un menor tamany cel·lular implica un augment de la relació superficie/volum

 El petit tamany de les cèl·lules bacterianes condiciona un major contacte amb el medi
ambient immediat que les envolta, una major capacitat de creiexement i una capacitat
d’evolució més rápida

Estructura

 Mesosoma
 Nucleoide
 Ribosa
 Cossos d’inclusió
 Càpsula
 Flagel
 Proteïnes de superficie
 Paret cel·lular
 Citopolasma
 Membrana plasmática

Glicocàlix o càpsula

 És una estructura superficial mucosa o mucilaginosa

 Es denomina càpsula si és rigida i integral, capa mucosa si és flexible i periférica i
glicocàlix és el nom general de la cap superficial polisacàrida
  Composició químcia: polisacàrids i polipèptids
 Funcions
Adherencia
Defensa contra fagocitosi
Resistència en front la dessecació

La paret cel·Lular

 La paret cel·lular de les gram + és una capa homogènia i espesa de peptidoglicans i

polisacàrids
 La paret cel·lular de les gram – té una capa prima de peptidoglicans i una capa exterior,
la membrana externa, similar a la membrana cel·lular, amb lipoproteïnes i
lipopolisacàrids
 El periplasma és l’espai complrès entre la membrana cel·lular i la membrana externa

Peptidoglicà

 Present en bastèries
 Ni arquees ni eucariotes presenten NAM (N-acetilglucosamina) ni DAP ( àcid
diaminopimelic)
 Gram – tenen DAP
 Gram + tenen lisina
 Presenten 2 aminoàcids amb conformació D quan els aminoàcids de les proteïnes
sempre eé´s L

Àcids teicoics

 Formen part de la matriu de la paret cel·lar de les gram + i s’uneixen al peptidoglicà a

través de lNAM mitjançant enllaçps covales (confereixen en càrrega negativa). També
poden univer-se als lípids de la membrana plasmática
 Són polímers de glicerol i ribol units per grups fosfats i presneten altres glúcids i D-
alanina

Paret cele·lular de les arquees

 No tenen peptidoglicans
 No tenen membrana externa
 Totes tenen algun tipus d’estructura per fora de la membrana que funciona com una
paret
  La seva paret cel·lular presenta una àmplia varietat de composció química
 Existeixen arquees sense paret cel·lular
 Capa S: estructura proteïca molt ordenada. És el tipus més comú en arquees.
Constituida per proteïnes o gglicoproteïnes.

La membrana citoplasmática procariota

 Bicapa fosfolipídica amb proteïnes embegues

 No presenta esterols però pot contenir hopanoides d’estructura similar al colesterol
 En arquees, èters d’alcohol isoprenoide, algunes formen monocapes

Lípids de la membrana de les arquees

 Són diferents tant de bacteris com d’eucariotes

 Les arquees no tenen àcids grassos en els seus fosfolípids de membrana sinó derivats
de l’isoprè, molècules de 5 carbonis, precursor del fità
 Les cadenes hidrofòbiques estan unides per enllaços éter i no èsters
 Els principals lípids són dièters de glicerol de 20C (fitanil) i els tetraèters de glicerol de
40C (bifitanil). Aquests últims formen monocapes que són resistents a la disgregació,
això explica que es trobin en arquees termofíliques

Hopanoïdes

 Molècules pentacícliques, tipus esterol, sintetitzades a partir dels mateixos precursors

que els esteroides
 La seva funció principal és estabilitzar les membranes plasmàtiques de les batèries
 No es troben en arquees

Proteïnes de la membrana plasmática

 Constitueixen la major part de la membrana plasmática

 Es distingeixen entre proteïnes integrals i proteïnes perifèriques
Proteïnes integrals: travessen la bicapa lipídica. No són capaces de rotar, per això
sempre presenten una determinada orientació o polaritat. Algunes presenten hidrats
de carboni a la superficie externa (glucoproteïnes)
Proteïnes perifèriques: estan unides a la superficie de la membrana, de forma més
débil, inclús poden establir contactes només transitoris amb la membrana
Transport

 Uniport: la proteïnai transporta un únic solut, a favor del potencial electroquímic. Es

tracta d’un cas de difusió facilitada
 Contraport: transport acoplat de dos soluts, un d’ells es transporta a favor dels seu
potencial electroquímic, cosa que subminsitra l’energia necessària per transportar el
segon solut en contra del seu potencial.
 Sinport: tipus de contraport en que es transporten els dos soluts en el mateix sentit
 Antiport: tipues de contraport en què es transporten els soluts en sentits oposats

Funcions de la membrana citoplasmática

 Barrera osmòtica impedint el pas lliure de sals i de compostos orgànics polars

 Barrera de permeabilitat gràcies a sistemes de transport, permet selectivament el pas
de substàncies entre l’exterior i l’interior
 Anclatge de proteïne (transport, quimiotaxi)
 Intervé en procesos bioenergètics (fotosíntesi, respiració)
 Participa en la biosíntesi de components de membrana, de paret i de càpsules
 Participa en la secreció de proteïnes

Citoplasma

 És la massa de matèria viva delimitada per la membrana citoplasmática

 Al seu interior hi ha nucleoides, plasmidis, ribosomes, inclusions cel·Lulars i orgànuls

Nucleiode

 No tenen nucli
 L’ADN està al citoplasma
 Nucleoide: regió que ocupa l’ADN en les procariotes
 Són microorganismes haploides
 El genoma és una única molécula d’ADN de doble cadena, ,cirular superenrollada
 Plasmidi: molécula d’ADN extracromosòmic circular

Plasmidis

 Constitueixen el material genètic extracromosòmic

 Són seqüències curten d’ADN circular bicatenari, que poden existir i replicar-se
independentment de l’ADN cromosòmic i són heretats per les cèl·lules filles
  No sóon essencials però donen ventatges selectives: resistència a antibiòtics, noves
capacitats metabòliques i patogèniques (quan codifiques per factors de virulencia)
 Poden transferir-se de bacteria en bacteria mitjançant un procès anoment conjugació

Ribosomes 70S

 Estan lliures al citoplasma

 Estan formats per preoteïnes i ARN
 El seu coeficient de sedimentació çes de 70S amb dues subunitats de 50S i 30S
 La seva funció és la síntesi proteïca i la seva quantitat augmenta quan la bacteria creix
en medis rics
 Molts antibiòtics actúen inhibint la sintesi proteïca en els ribosomes procariotes

Vacúoles de gas

 Floten en hábitats aquàtics

 Són estrucutres fusiformes, buides i rigides, plenes de gas i formades per proteïnes
 Són molt refrigerants al microscòpic òptic
 La seva membrana és impermeable a l’aigua, però permeables al gas
 Constituïdes per 2 tipus de proteïnes: GvpA i GvyC

Magnetosomes

 Partícules intracel·lulars del mineral gèrric magnetita que actúen com orgànuls sensors
del camp magnètic terrestre
 Magnetotaxis: procès pel qual les bactèries s’orienten seguint les línies d’un camp
magnètic

Orgànuls de PHB

 Cúmuls de poliéster de l’àcid 3-hidroxibutíric

 Reserva osmòticament inherent de carboni
 Aquests orgànuls suposen l’avantatge de neutralitzar un metabòlid àcid

Grànuls metacròmics

 Són cúmuls de polifosfats

 Representen un mode osmòticament inherent d’emmaagatzemar fosfats
 Quans es tenyeixen amb colors bàsics, es tornen de color vermells
Carboxisomes

 Són estructures presents en bactèries fotoautòtrofes on s’acumules enzims necessaris

per a la fixació del diòxid de carboni i poder realizar la fotosíntesi

Cristall parosporal

 Proteïna cristal·lina tòxica que es forma al voltant de l’endospora de certes bactèries

 S’usa com a insecticida

Glòbuls de reserva de sofre

 Són glòbuls molt refrigerants de sofre que actúen com a reserva quan en el medi
s’esgota el sulfur
 Apareixen en 2 grups de bactèries
Bactèries purpúrees del sofre: utilitzen el SH2 com a donant d’electrons per a la
fotosíntesi
Bactèries filamentoses: utilitzen el sofre a donant d’electrons per a les seves
oxidacions

CItosquelet

 Entramat tridimensional de proteïnes que dona suport intern a les cèl·lules

 Funcions
Manté la forma cel·lular
Facilita la mobilitat cel·lular
Participa a la divisó cel·lular
Localitza les proteïnes dins la cèl·lula

Fímbries

 Són estructures filamentoses, proteïques ¡, que es diferencien dels flagels pel seu
diàmetre i per no tenir estructura helicoidal
 Funcions
Adherència bacteriana a receptors específics i superficials, jugant un paper fonamental
a la colonització i a la virulencia bacteriana

Pilis sexuls

 Similars a les fímbries però més llargs i en poca quantitat

  Intervenen en l’intercanvi genètic entre bactèries. L’aparellament de dos bactèries i la
transferencia d’ADN a través del pili sexual es coneix com a conjugació. Es transfereix
material genètic d’una cèl·lula donant a una receptora. El material transferit és un
plasmidi

Flagel bacteria

 És una estructura filamentosa que serveix per impulsar la cèl·lula bacteriana rotant
com una hèix
 Són fins
 La mobilitat i, per tant, la presencia de flagels, constitueix un factor de virulencia
 Estructura
Filament: estructura d’hèlix rígida, constituida per subunitats de flagelina. No realitza
treball mecànic, el moviment està proporcionat pel motor del cos basal
Ganxó o codó: estructura corba formada per subunitats d’una sola proteína diferent
de la flagelina
Cos bassal: immers en la paret i la membrana. Uneix el flagel al cos cel·Lular. Està
relacionat amb la funció de motor flagelar. En gram – està formamt per dues parelles
d’anells travessats per un cilindre. En gram + està foramt per un cilindre d’anells
atravessada per un cilindre

Desplaçament bacteria

 La dirección de la rotació flagelar determina la naturalesa del moviment bacteria: la

rotació en tentit contrari a les agulles del rellotge permet el moviment d’avançar, i la
rotació en sentit les agulles del rellotge fa que les cèl·lules donin voltes
 Cèl·lules amb flagels ppolars canvien de dirección per rotació falgelar revesible
(empenyent la cèl·lula) o per lagels unidireccionals que es detenen periòdicament per
canviar de dirección ja que només presenten un sol sentit de rotació.

Tactismes bacterians

 Tactisme: moviment bacteria com a resposta sensorial a un gradient físic o químic

 Aerotaxi: migració davant un gradient d’oxigen
Bactèries anaeròbiques: aerotaxi negativa
Bactèries microaerofil·les: van cap a tensions d’oxigen menors que l’atmosfera
Bactèries aeròbiques i facultatives: aerotaxi positiva
 Fototaxi: migració en funció de la llum
  Quimiotaxi: migració davant un gradient especial d’una substància química
 Magnetotaxi: migració seguint les línies d’un camp magnètic

Espores

 Estructura inactiva de resistència

 Es forma sota condicions d’estrès
 Confereixen resitència a la calor, la radiació ultravioleta, dessecació i desinfectants
químics
 Produides principalment per les Gram +
 Permeten la supervivencia en ambients desfavorables
 Destinades a protegir l’ADN
 Després de l’activació, la disponibilitat de nutrients dispara la germinació i el
creixement
 Gran importancia en microbiología alimentària, industrial i mèdica
 Com que les espores són impermeables a la majoria dels colorats, ‘sobserven al
microscopi com àrees incolores dins de les cèl·lules cobrejades. Existeixen a més
colorants especials per tenyir les espors.
 La localització de l’espora a la cèl·lula mare o esporangi, és característica cada espècie,
sent això important per a la indentificació de la bacteria. Es pot torbar al centre de la
bacteria, pròxima a un extrem o subterminal, a un extrem o terminal, i a vegades és
tan gran que deforma l’esporgangi.

Font d’energia i carboni per a tots els éssers vius

 Segons font de carboni poden ser

Autòtrofs: la seva font és el CO2
Heteròtrofs: la seva font és la matèria orgánica
 Segons font d’energia poden ser
Fotòtrofes: la seva font és la llum
Quimiòtrofes: la seva font és un compost químic

Arquees

 Són microorganismes extremòfils

 Halòfiles: viuen en ambients hipersalints i utilitzen la llum com a font d’energia
  Metanogèniques: són anaeròbiques obligades que produeixen CH4. No toleren
exposicions a l’aire (O2). Utilitzen H2 com a font d’energia i CO2 com a font de carboni.
Són freqüents al tracte digestiu d’animals
 Termòfiles extremes: creixen a pH molt baixos i a temperaturas molt altes
 No són patògens ni paràsits

Bactèries

 Són obliqües, es troben en tots els hábitats terrestres i aqueàtics

 N’hi ha d’autòtrofes i d’heteròtrofes
 Sapròfits: s’alimenten de substàncies en descomposició. Tenen una gran importancia a
la naturalesa, elles realitzen la putrefacció de les restes d’altres éssers vius
 Paràsits: viuen a costa d’un altre organismo, causant enfermetats
 Simbiòtiques: s’associen amb altres organismes intercanviant funcions necessàries per
a la vida. Alguns viuen a l’aparell viu dels rumiants i els ajuden a digerir la cel·lulosa.
Altres viuen a les arrels de les plantes i les aconsegueixen nutrients
 De la fermentació: transformen substàncies orgàniques per mitjà d’un procès
anomenat fermentació
 Poden ser beneficioses o patògenes
Beneficioses: alimentació (iogurts, vinagre, embutits, vins, formatges), fixació de N2,
medicina (utilitzen bacteris per produir antibiòtics, modificacions genètiques), pell
(microbiota cutània, acné, obraxilar), boca (placa dental, càries), ecología (cicle C, N, S,
Fe, Hg, tractaments biològics d’aigües residuals), tracte intestinal (estómac, intestí
prim, intestí gros), gasos (CO2, CH4, H2), olors (H2S. NH3), simbiosi amb els humans
(vitamina B12, vitamina K, tiamina)

Cèl·lula procariota

 Absència membrana nuclear

 1 sol cromosoma
 ADN no associat a les histones
 No té orgànuls envoltats de membrana
 Citoplasma pobre en orgànuls
 Citosquelet de fibres semblants a l’actina indispensable per a la forma i la divisió
cel·lular
 Ribosomes petits
 Membrana cel·lular sense esterols
 Flagels simples compostos per poques proteïnes
 Paret cel·lular present contenin un polisacàrid complexe
 Glicocàlix present com a càpsula o slimelaier
 Es divideixen per fisió binària. Durant aquest procès es còpia l’ADN i la cèl·lula es
dovideix en dos
 Recombinació sexual: transferencia ADN
Tema 3: La cèl·lula eucariota

Domini eucariota

 Prototists
 Fongs
 Plantes
 Animals

Regne prototists

 És un regne heterogeni que inclou una sèrie d’organismes eucariotes unicel·lulars o

pluricel·lulars, però sense teixit verdades
 Poden ser fotoautòtrofs o quimiòtrofs
 Hábitats aquàtics
 La reproducció pot ser asexual o sexual
 Molts són paràsits humans. Es transmeten pels aliments i l’aigua
 El fitoplancton és el resposanble de la producción del 50% de l’oxigen atmosfèric

Algues

 Unicel·lulars o pluricel·lulars senzills

 Fotoautòtrofs
 Contenen pigments de diferents colors
 Reproducció
Axeual: Bipartició
Sexual: cicles biològics complets
 Clorofita: akgues verdes. Contenen clorofil·la
 Rodofita: algues vermelles, creiexen a prop de les zones tropicals
 Feofita: algues pardes
 Crisofita: algues en les quals la seva paret cel·lular està impregnada de sals de SiH4 i
pot adquirir diverses formes i colors
 Pimofites: formen part del fitoplancton, denominats dinoflagels, causants de les
marees vermelles
 Euglenofita: considerada com algues o com plantes perquè realitza la fotosíntesi. Té
flagels per moue’s
Protozous

 Unicel·lulars
 Heteròtrofs
 No formen teixits, tot i que es poden organitzar en colònies
 Reproducció asexual: bipartició
 Poden transferir material genètic a través de la conjugació
 Flagelats: amb un o més flagels en forma de làctics per moure’s
 Rizòpodes: amb prolongacions de falsos peus o pseudòpodes. També se’ls anomena
amebes o sacordins
 Ciliats: amb cilis a la membrana que vibren i permeten el moviment
 Esporzoanis: són endoparàsits i no tenen estructures especialitzades en moviment
 Protozous flagelats: lliures o sèssils
 Diplomonadins
 Protozous rizòpodes
GImnamebes
Tecamebes

Floridures mucilaginoses

 2 tipus
Floridures mucilaginoses cel·lulars: s’associen formant grups de cèl·lules
Floridures mucilagiones acel·lulars: formats per un plasmidi
 No presenten hifes ni micel·lis
 Es desplacen pel terra, alimentat-se de matèria vegetal en descomposició
 Alguns són paràsits
 Es poden trobar en boscos húmits o en hábitats aquàtics
 En condicions desfavorables realitzen la reproducció sexual

Fongs

 N’hi ha de pluricel·lulars i d’unicel·lulars

 Eucariotes
 Heteròtrofs
 Gairebé tots aeròbics
 Digestió externa
 La majoria viuen en terra ferma, tot i que alguns són marins
  La majoria són sapròfits, però també n’hi ha de simbiòtics i de paràsits
 Els pluricel·lars tenen un cos vegetatiu (micel·li), que generalmentn està sota terra, i
està format per uns filaments de cèl·lules entrelligades (hifes)
 Les cèl·lules tenen una paret cel·lular de quitina, dura, rígida i resistens a la dessecació
 Es reprodueixen per espores
 Reproducció sexual, per conjugació de dues hifes de nuclis n, en què es forma un zigot
(2n), que immediatament es divideix per meiosi i forma les espores. A partir de les
espores es generen noves hifes (n)
 Els unicel·lulars es reprodueixen asexualment. Per exemple per gemmació
 Són els principals descomponedors. Generen humus
 N’hi ha de comestibles i de tòxics
 Són de gran utilitat en la industria alimentària i biotecnològica

Histones

 Són proteïnes associades a l’ADN

Cromatina

 Està formada per l’ADN més les seves proteïnes associades, principalment histones
 Eucromatina: té un aspecto clar i està poc condensada, es creu que produeix una
major expressió génica
 Heterocromatina: té un aspecto oscur i està molt condensada, es suposa que hi ha una
menor expressió génica

Porus nuclears

 Són complexos proteics localitzats en l’envoltura

 La seva funció és permetre i controlar el tràfic de molècules entre el citoplasma i el
nucleoplasma
 Les proteïnes que formen els porus nuclears es denominen nucleoproteïnes
 Les importines i les exportines són dues de les famílies de molècules que reconeixen
pèptids, senyal d’entrada o sortida, respectivament, que aquelles molècules que tenen
que entrar o sortir del nucli. Són aquestes dues famílies de proteïnes les que
interaccionen amb les nucleoproteïnes durant el seu trasseig pels porus nuclears
Sistema endomembranós

 Inclou
embolcall nuclear
reticle endoplasmàtic
aparell de Golgi
lisosomes
diferents vacúoles
membrana plasmática
 Les membranes es relaciones per continuïtat física directa o per vesícules
 Funcions
Síntesi de proteïnes i el seu transport cap a la membrana plasmática
Metabolisme de lípids
Eliminació de substàncies toxiques

Reticle endoplasmàtic

 És un complex sistema de membranes en forma de sacs aplanats i túbuls

interconnectats entre si
 Reticle endoplasmàtic rugós
Les seves mebranes formen túbuls allargats i tenen ribosomes associats a la seva
superficie externa
Funcions: síntesi de proteïnes i el seu control de qualitat, glucosidació de les proteïnes,
transport intercel·lular
 Reticle endoplasmàtic llis
No tenen ribosomes. Tenen membranes organitzades que formen túbuls curvats i
irregulars
Funcions: síntesi lipídica, desintoxicació i reserva intracel·lular de Ca2+

Aoarell de Golgi

 Dictiosomes formats per sàculs que es disposen regularement formant piles

 3 regions
Cis: rep vesícules de transició del reticle endoplasmàtic
Medial: zona de transicó i maduració
Trans: zona més aprop de la membrana plasmática
  Funcions: processament dels oligosacàrids afegits a les proteïnes o als lípids del reticle
endoplasmàtic, empaquetament i embalatge dels productes de secreció o que
formaran part de la membrana, fabricats prèviament pel reticle endoplasmàtic en
vesícules, tràfic de vesícules per dins de la cèl·lula i producción de lisosomes

Ribosomes

 Són orgànuls formats per molècules de RNA i de proteína, que s’organitzen en dues
subunitats (60S i 40S)
 Es troben en totes les cèl·lules
Lliures al citoplasma
Sobre la membrana exterior del reticle endoplasmàtic constituint el reticle
endoplasmàtic rugós
Es poden trobar ai¡ïllats o formant un conjunt de 5 a 40 ribosomes, anomenat
poliribosoma
 Intervenen en la síntesi de proteïnes traduint l’ARNm

Lisosomes

 En tenen totes les cèl·lules eucariotes

 Deriven del complex de Golgi
 Són vesícules plenes d’enzims hidrolítics
 Tots tenen la máxima activitat en pH àcids
 La cara interna de la seva membrana està recoberta d’una capa de glucoproteïnes, que
la protegeixen de l’acció dels enzims hidrolítics
 Intervenen en la digestió intracel·lular de compostos i orgànuls captats des de
l’exterior o de la mateixa cèl·lula. Els enzims hidrolítics desmunten tots aquests
compostos fins als seus components elementals
 Lisosomes primaris: són els que s’acaben de formar. Només contenen enzims
hidrolítics
 Lisosomes secundaris: són els que ja contenen substàncies que s’estan degradant
 Tràfic de vesícules
Cada compartiment cel·lular delimita un espai anomenat lumen
Tots els compartiments es comuniquen entre si i amb l’exterior cel·lular mitjançant
vesícules de transport, que es desplacen seguint els microtúbuls gràcies a les proteïnes
motores
 Exocitosi: procés pel qual la cèl·lula transporta substàncies que ha fabricat i les aboca
al medi. També s’aboquen a l’exterior compostos no digerits captats per endocitosi
Endocitosi: procçes pel qual la cèl·lula capta de l’exterior, transporta,digereix i
incorpora macromolècules, nutrients i altres substàncies de les quals obtindrà
materials i energía per a la seva activitat vital. Aquest procés també s’anomena
heterofàgia. La fagocitosi i la pinocitosi són tipus d’endocitosi
Recuperació: moltes molècules endocitades són recuperades i tornen a la superficie
cel·lular, al complex de Golgi o al reticle endoplasmàtic
Autofàgia: les cèl·lules també poden digerir estructures pròpies mitjançant els
lisosomes, per eliminar-les i renovar-les. L’orgànul és envoltat per una membrana del
reticle endoplasmàtic que es fusiona amb un lisosoma. En alguns processos hi ha
teixits que són eliminats per ser substituïts per altres. La membrana dels lisosomes es
trenca i tot el contingut de la cèl·lula és hidrolitzat.

Vacúoles

 Són vesícules rodejades de membrana en el qual el seu interior existeix una dissolució
aquosa.
 Són orgànuls destacats en les cèl·lules vegetals, derivades del reticle endoplasmàtic
rugós i de l’aparell de Golgi, que tenen diferents funcions
Emmagatzematge de substàncies: substàncies de reserva, productes de desfet o
substàncies per la relació de la planta amb altres plantes o animals, com colorants o
alcaloides venenosos.
Acumulació d’aigua, cosa que permet el mantenimetn de la pressió de turgencia i el
creixement de la cèl·lula a l’augmentar el seu tamany
Degradació de materials de desfet. En aquest cas són l’equivalent als lisosomes de les
cèl·lules animas i s’anomenen vacúoles lítiques
 A les cèl·luoles vegetals, la membrana de la vacuola s’anomena tonoplasat i el conjunt
de vacúoles, vacuoma.
 Solen ser petites i nombroses en cèl·lules indiferenciades com les meristemàtiques,
mentre que en cèl·lules ja diferenciades es fusionen per formar una gran vacuola
central, que desplaça el nucli i a la resta del citoplasma cap a la perifèria de la cèl·lula
 A les cèl·lules que viuen en medis hipotònics, com els protozous d’aigua dolça,
vexisteixen una vacúoles, denominades vacúoles pulsàtils, que absorbeixen l’excés
d’aigua i la bombardeixen després a l’exterior
  A les cèl·lules animals, les vacúoles es denominen vesícules. Cap destacar que les
vacúoles digestives heterofàgiques i autofàgiques que són lisosomes secundaris

Peroxisomes

 Són orgànuls esfèrics que contenen enzims oxidatius, sobretot catalasa, peroxidasa i
urat oxidasa. L’urat oxidasa està en tan alta concentració que arriba a precipitar en
estructura cristal·lina (nucleoide). La membrana que el constitueix és de naturalesa
lipídica i té nombroses proteïnes.
 Es destrueixen per autofagia
 No provenen del sistema endomembranós
 Creixen augmentant el tamanys incorporant proteïnes del citosol i lípids intercanviat
amb el reticle endoplasmàtic llis
 Es repliquen per fisió binària
 Es troba a tots els teixits, però predominen al fetge, al runyó (destoxificació) i al cervell
 Funcions
Intervé en gran quantitat de reaccions químiques oxidatives. És, junt amb al
mitocodrid, el lloc principal d’ús d’O2 de la cèl·lula
Participa en reaccions oxidatives: utiliza l’O2 per oxidar el sustrato i producir H2O2,
tòxic, degradat d’inmediat per la catalasa per oxidar altres molècules: R-H2 + O2 → R +
H2O2 (peroxidasa) H2O2 + R’-H2→ R’ + 2 H2O (catalasa)
Així es metabolizen diferentes sustrats: fenols, formaldehid, alcohol, àcid fòrmic
En les cèl·lules hepàtiques desintoxiquen l’alcohol i atres compuests nocius
β-oxidación: utiliza O2 per degradar àcids grassos i obtener acetil-CoA, combustibles
per la respiració cel·lular
Síntesi de plasmògens(en cèl·lulas animals)
Tipus de fosfolípids molt abundants en la mielina
En enfermedades per un mal funcionamiento dels peroxisomes quasi sempre està
afectat el sistema nerviós

Mitocondris

 Són presents a totes les cèl·lules eucariotes

 N’hi pot haver milers a cada cèl·lula
 Tenen formes molt variades
  Estan limitats per dues membranes: una d’externa (més permeable) i una d’interna
(amb proteïnes de transport) entre totes dues hi ha un espai intermembranós
 La membrana interna forma un seguit de replecs anomenats crestes mitocondrials
 La matriu mitocondrial té una gran quantitat d’enzims, ADN, ARN, ribosomes 70S
 A cada mitocondri hi ha dos espais: l’espai intermembranós i la matriu mitocondrial
 Funció: produeixen la beta oxidació, el cicle de Krebs i la fosforilació oxidativa. Tots els
enxims de la fosforilació oxidativa es torben a la membrana interna

Cloroplasts

 Són orgànuls grans

 Als teixits fotosintètics, n’hi pot haver desenes per cèl·lula
 Estan limitats per dues membranes: una d’externa (més permeable) i una d’interna
(amb proteïnes de transport). Entre totes dues hi ha un espai intermembranós
 L’estroma té una gran quantitat d’enxzims, inclusions lipídiques, grans de midó, ADN i
ARN, ribosomes 70S, tilacoides (són una mena de sacs aplanats. El seu contigut es
comunica, de manera que en cada cloroplst hi ha una sola membrana tilacoïdal i un sol
espai tilacoïdal) i grana (és una pila d’uns cinc a deu tilacoides. A cada cloroplast, n’hi
pot haver entre 40 i 50
 Així a cada cloroplast hi ha tres espais: tilacoïdal, intermambranós i estroma
 Produeixen la fotosíntesi, és a dir, utilitzen l’energia de la llum per fabricar compostos
orgànics a partir de matèria orgánica. Tots els pigments fotosintètics es troben a la
membrana tilacoïdal

Comparació mitocondris- cloroplasts

 Són orgànuls especialitzats en interconversions energètiques: el cloroplasts, de llum a

enllaç de compost orgànic; el mitocondri, d’enllaç de compost orgànic a enllaç fosfat
de l’ATP
 Estan embolcallats per una doble membrana: l’externa és més altament impermeable;
la interna és menys permeable i té proteïnes de transport responsables de les
interconversions energètiques. Entre totes dues hi ha un espai intermembranós
 Tenen ribosomes i material genètic, que els permet sintetizar proteïnes
 Probablmenet procedeixen d’organismes procariotes que van establir processos de
simbiosi estable amb cèl·lules eucariotes primitives
Citosol

 És tot allò que quedaría d’una cèl·lula si en traguéssim la membrana plasmática i tots
els orgànuls envoltats de membrana
 Als bacteris omple l’únic compartiment
 En moltes cèl·lules eucariotes és, amb diferencia, el compartiment més gran
 Conté una gran quantitat de molècules, grans i petites: aigua, proteïnes, ARNm, ARNt,
monosacàrids, aminoàcids, nucleòtids, glicogen, gotes de greix, ions inorgànics i
diversos metabòlits
 Està tan atapeït que té la consistencia d’un gel aquós
 És el lloc on es produeixen moltes de les reaccions químiques fonamentals per a la
cèl·lula com ara la glucòlisi, la síntesi i la degradació del glicogen o la síntesi de
proteïnes i lípids

Citosquelet

 És una xarxa complexa de filaments proteics, llargs i prims, que entrecreua el citosol
 És una estructura summament dinàmica, perquè contínuament s’està desmunant i
tornant a muntar.
 Funció interna: desplaça diversos orgànuls pek¡l citosol
 Funcioó externa: provoca moviments de la cèl·lula a gran escala
 Tres tipus de filaments
Microtúbuls
Microfilaments o filaments d’actina
Filaments intermedis

Microtúbuls

 Cilindres formats per tubulina

 Són relativament rígids
 Creixen a partir del centrosoma, una petita estructura propera al nucli
 Fan de guia per sobre de la qual una proteïnes motores es poden despaçar
transportant vesícules, orgànuls i altres components de la cèl·lula
 Dirigeixen el transport cel·lular
 Formen 2 tipues d’estructura
 Transitòries: quan la cèl·lula entra en mitosi, es demunten i es tornen a muntar en una
estructura molt complexa, el fus mitòtic, el qual permet la separació dels cromosomes
entre les dues cèl·lules filles
Permaments: per exemple cilis i flages, unes projeccions que hi ha a la superficie de
moltes cèl·lules eucariotes, quan es belluguen rítmicament, permeten el desplaçament
de la cèl·lula o bé el fluid situat per sobre de la superficie cel·lular

Microfilaments o filaments d’actina

 Són polímers helicoïdals d’actina

 Són molt flexibles i formen una extensa xarxa tridimensional, molt concentrada a sota
de la membrana plasmática.
 Es troben en totes les cèl·lules i són imprescindibles per a la majoria dels seus
moviments
 2 tipues d’estructura
Transitòries: per exemple, l’anell contráctil que divideix el citoplasma en dues parts
iguals al final de la mitosi i la meiosi
Permaments: per exemple, l’aparell contráctil dels músculs, els microvil·lis de les
cèl·lules en raspall de l’intestí o els feixos contràctils del citoplasma, que actúen com a
“músculs” de la cèl·lula

Filaments intermedis

 Polímers de diverses proteïnes específiqies

 Molts resistents, exerceixen una gran força tensora que permet aguantar les tensions
mecàniques que es produeixen quan les cèl·lules (o teixits) són estirades
 Es troben al citoplasma de moltes cèl·lules animals, però no a totes. Formen una xarxa
anomenada làmina nuclear, que envolta el nucli i que arriba fins a la superficie cel·lular
on connecta a la xarxa de filaments intermedis de les cèl·lules veïnes

Centríols

 Són 9 triplets de microtúbuls que es disposen forman un cercle.

 Es col·loquen de forma parell en un angle recte un respecte l’altre formant els
diplosomes
Centrosoma

 És una zona propera al nucli que correspon als centriols i a la matriu que els rodeja,
que s’anomena matriu pericentriolar
 La matriu pericentriolar conté les proteïnes que dirigeixen la formació i el creixement
dels microtúbuls, motiu pel qual el centrosoma és considerat un centre organitzador
de microtúbuls

Cilis

 Són expansions cel·lulars filiformes que apareixen a les cèl·lules animals i en alguns
protozous
 Es disposen densament empaquetats, a mode d’herba, a les superficies de les cèl·lules
 Són estructures que es poden moure
 La seva missió principal és la de desplaçar fluids
 El tipus de moviment que realitzen és el de bateig, a mode de làtig, i de manera
sincronitzada, produint una espècie d’onada que despaça el fluid en una dirección
paral·lela a la superficie de la cèl·lula

Flagels

 Són més llargs que els cilis i una mica més gruixuts
 La seva funció principal és deplaçar a la cèl·lula
 Són menys nombrosos que els cilis que en tneen
 El seu moviment també és diferent donat que no desplacen el líquid en una direcció
paral·lela a la superficie de la cèl·lula sinó en una direcció paral·lela al propi eix
longitudinal del flagel.
 Són freqüents en cèl·lules mòbils com certs organismo unicel·Lulas (protozous flagelat)
i gàmetes masculins (espermatozoides)

Matriu extracel·lular

 Constitueix el medi ambient de les cèl·lules

 Funcions
Cohesió i resistència dels teixits
Modulen la fisiología i la diferenciació cel·lular
 Principalment està formada per proteïnes estructurals (les més abundants són el
col·lagen i l’elastina), glicoproteïnes i proteoglicans
  Col·lagen: és la proteína més abundant de la matriu extracel·lular. Està format per 3
cadenes alfa, formant una triple hélix. S’organitzen sobretot per formar fibre. Les seves
funcions són sosteniment als teixits i resistència a les forces de tensió mecánica sense
deformar-se.
 Elastina: forma part de les fibres elàstiques, que són les que permeten que els teixits
recuperin la seva forma original després d’una distesió mecánica

Unions intercel·lulars

 Complexes d’unió: són difrenciacions de membrana que serveixen per augmentar la

cohesió de les cèl·lules veïnes i a vegades les intercanvien
 Unions adjacents: unions que tanquen la membrana. Són molt estretes
 Unions d’anclatge: uneixen les cèl·lules veïnes
 Unions filamentoses d’actina
Unions adherents cèl·lula-cèl·lula i es troben en tot el perímetre cel·lular
Unions focals:
són unions cèl·lula-matriu cel·lular
 Filaments intermedis
Desmosoma: unions cèl·lula-cèl·lula
Hemidesmosoa: unions cèl·lula-matriu cel·lular
 Unions de comunicación: intercanvi de substància

Unió estreta

 Impedeixen el pas de substàncies

 Actúen com a segell
 Proteïnes: ocludina i Claudina

Unió adherent

 Uneixen feixos d’actina

 Uneixen cèl·lules veïnes
 Estan formades per cadherines
P-cadherina: placenta
E-caherines: teixit epitelial
N-caherines: teixit neuronal
Desmosoma

 Uneixen filaments intermedis

 Uneixen cèl·lules veïnes
 Forma de botó
 Formades per caherines
Desmogleïnes
Desmocolines

Unió de comunicació o unió GAP

 Permeten el pas de substàncies petites (molècules petites solubles en H2O) entre

cèl·lules
 Ions, aminoàcids, nucleòtids
 Formades per connexina
 Connexió: conjunt de 6 subunitats de connexina

Hemidesoma

 1 botó que uneix la cèl·lula amb la matriu extracel·Lular

 Es mig desmosoa
 Estan formats per integrines

Cèl·lula vegetal

 Transformen carboni inorgànic en carboni orgànic

 Fan la fotosíntesi
 Tenen una gran vacuola centra
 Tenen cloroplasts
 Tenen paret cel·lular
 No centrosomes
 No centríols
 Són més grans que les animals en quan a volum
 Utilitzen la vacuola per agafar H2O i així augmentar le tamany de la cèl·ula
 A diferencia de les animals que s’omplen de proteïnes, les vegetal s’omplen d’H2O
 Tenen paret cel·Lular de cel·lulosa que són cadenes linials de glucosa
 Microfibril·la -> cel·lulosa -> és rígida i més forta -> més resistència

Cloroplasts
  Fan la fotosíntesi
Reacció global: 6H20 + 6CO2 -> C6H12O6
Fase lumínica: capta energía solar i l’emmagatzema com energía química
Fase fosca: assimilació del carboni
 Conté til·lacoides que en conjunt formen granes
 Conté ADN circular

Plasts o plastidis

 2 membranes
 Espai interior -> estroma
 Posseeix el seu propi genoma
 Precursor comú: proplastit
 Exclusiu de cèl·lules vegetals
 Leucoplasts: sense pigments
 Cloroplasts
 Amiloplasts: emmagatzematge de mió

Turgència

 Pressió interna de la cèl·lula a la vacuola

 Medi hipotònic: normal
 Medi isotónic: flàcid

Bipartició o fusió binària

 Tipus de reproducció asexual en que a partir d’una cèl·lula mare es generen dues
cèl·lules filles idèntiques

Gemmació

 Tipus de reproducció asexual en què una de les cèl·lules filles (gemma) és molt més
petita que la cèl·lula mare

Esporulació

 Tipus de reproducció asexual en què es formen moltes cèl·lules filles (espores), que
s’alliberen de la coberta de la cèl·lula original quan les condicions ambientals són
adequades

Cromatina
  ADN + proteïnes histones + proteïnes no histones + ARN
 Proteïnes histones: bases que neutralitzen la càrrega àcida de l’ADN i l’estabilitzen
 Proteïnes histones: són molt conservadores
H2A
H2B
H3
H4

Bri d’ADN

 Cromatina: bri d’ADN de 100 amstrongs

 Solenoide: bri d’ADN de 300 amstrongs
 Cromosoma metafàsic: de 400 a 600 amstrongs

Cromosomes

 Cromatina condensada al voltant de les histones

 Cada espècie té un npombre i una forma de cromosomes concreta
 Espècie humana: 23 parells de cromosomes (46 cromosomes total)
 Parts
Cromàtides
Cromàtides germanes
Centròmer
Gen
Cinetocor
Telòmer

Cicle cèl·lular

 Cèl·lules somàtiques
No produeixen gàmetes
Es divideixen per mitosi
 Cèl·lules germinals
Produeixen gàmetes
Es reprodueixen per meiosi

Mitosi

 Interfase
 G1: augment volum cèl·lula fins a tamanys òptim. Transcripció i traducció. Síntesi de
proteïnes. Duplicació nombre orgànuls
S: duplicació ADN i de les seves proteïnes associades
G2: la cromatina es condensa
G0: fase estacionària. Cèl·lules quiescentes. Mai s’arriben a dividir
 Profase
Es fan visibles els cromosomes replicats, formats per dues cromàtides germanes
estretament unides
Entre els centrosomes es forma el fus mitòtic, constituït per microtúbuls
 Metafase
Els cromosomes s’alineen a l’equador dels fus i formen la placa equatorial a mig camí
dels pols
Els microtúbuls tiben les cromàtides germanes cap als pols dels fus

Regulació del cicle cel·luar

 Intracel·lular: control dins la cèl·lula

 Extracel·lular: control que depèn del medi

Regulació intracel·lular

 Proteïnes que activen o inhibeixen unes altres proteïnes

 Activen
CDK (quinases dependents de ciclines) -> es coneixen 9 tipus diferents però s’han
caracteritzat la funció de 4 (CDK 1, CDK 2, CDK 4 i CDK 6)
Ciclines: 16 tipus però els més importants són A, B, D i E
 Funció de les CDK: fosforlizació (afegeixen PO4 3-)
 Funció ciclines: desencadenen l’entrada a una etapa del cicle cel·lular
 Inhibeixen
INK (inhibeixen quinasa 4)
P16 (fosfoproteína de PM=16K Da)
CIP (p21, p27 i p53)

Punts de control de la regulació intracel·lular

 Punt de restricció
Controlat pel medi
 Els responsables de la seva activació són els complexos CDK4-ciclina i CDK6-ciclina que
alliberen el factor E2F de la proteína Rb (retinoblastoma) E2F dona la síntesi de CDK2 i
ciclina E. Es dona de la fase G1 a la fase S. E2F també permet la síntesi de proteïnes
necessàries per a la formació d’ADN
Proteïnes que l’inhibeixen: P16 i P27
P16: E2F no es pot alliberar i depèn del medi extracel·lular
P27: retira la cèl·lula portant-la a G0 i la inhibeix
 Primer punt de control
Just després de la restricció encara en G1
Revisa les condicions del medi
Revisa si la cèl·lula ha crecut prou
Revisa si el material genètic està intacte
Reponsables d’activar-lo: CDK2-cilcina E
Reponsables d’inhibir-lo: P53 i P21. El p53 és supresor de tumors
 Segon punt de control
Al final de G2
L’activen: CDK1-Ciclina A i CDK1-ciclina B
Revisa que el material genètic s’hagi duplicat i que no tingui errors
Induheix el fus mitòtic i fa que els cromosomes s’uneixin al fus
 Tercer punt de control
Es troba a la Mitosi entre la metafase i l’anafase

Regulació extracel·lular

 Es regula mitjançant mitògens -> senyals proteïques del medi o d’altres cèl·lules
 Els mitògens activen la divisó cel·lular

Apoptosi

 Mort cel·lular induida i controlada (regulada)

 Sense fer malbé a les cèl·lules veïnes
 Superficie cel·lular envía senyals perquè la cel·lula sigui fagocitada
Tema 4: Genètica

Genètica

 La genètica és la ciència que estudia les característiques que es transmeten de

generació en generació

Gen

 Fragment d’ADN que duu informació per a un determinat caràcter, per sintetitzar una
proteína

Locus

 Posició fixa que ocupa cada gen en el cromosoma

Genotip

 Conjunt de gens heretats per un individu

Fenotip

 Manifestació externa del genotip

 FENOTIP = GENOTIP + FACTORS AMBIENTALS

Al·lel

 Cadascun dels diferents gens que porta informació per a un mateix carácter

Caràcter biològic

 Característica morfològica i fisològica d’un ésser viu

Cicle biològic haploide

 Les cèl·lules que formen el nou individu adult són haploides

 Després de la fecundació es forma el zigot (fase 2n) i el seu nucli es divideix per meiosi
en quatres espores haploides (n)
 Cada espora es divideix per mitosi per formar el nou individu, que serà haploide

Cicle bioològic diploide

 Predomini de la fase diploide

 La fase haploide es reduixen als gàmetes, i la diploide a tots els altres estadis dels
cicles
  Se’ls anomena diploides

Cicle biològic diplohaploide

 Hi ha una altrenança de generacions

 L’esporòfit és diploide i produeix espores per meiosi
 Les espores generen una altra planta haploide
 El gametòfit, en el qual hi ha els òrgans que produeixen els gàmetes (anteridis i
oogànies), quan els gàmetes s’uneixen, el zigot forma un nou esporòfit

Cèl·lues diploides

 Tenen dos exemplars de cromosomes, un del pare i l’altre de la mare (cromosomes

homòlegs)
 Els cromosomes sexuals poden ser diferents entre si: per exemple en els mamífers, el
cromosoma X és molt més gran que el cromosoma Y

Cèl·lules haploides

 Només tenen un exemplar de cadascun dels cromosomes homòlegs

 En els mamífers són els que intervenen en la reproducció sexual (òvuls i
espermatozoides)

Cromàtides germanes

 Abans de la formació completa dels cromosomes, cada cromàtide s’ha duplicat, però
les dues cromàtides filles es mantenen unides en un punt anomenat centròmer
 Així cada cromosoma està format per dues cromàtides germanes

Cromosomes autosòmics

 Cromosomes que no porten informació per determinar el sexe

Cromosomes sexuals

 Cromosomes portadors de la informació que determina el sexe, com el cromosoma X i

el cromosoma Y

Cariotip

 Estudia el conjunt de cromosomes d’una espècie o d’un individu

Meiosi

 Interfase I
 Profase I
Lieptotè: els filaments d’ADN es condensen i formen els cromosomes. Com que
aquests filaments ja estan duplicats però no separats, els cromosomes presenten dues
cromàtides. Per això, en els cromosomes metacèntrics, de l’únic centròmer sorgeixen
quatre braços
Zigotè: cada cromosoma reconeix el seu homòleg i s’hi adjunta íntimament; aquest
procés s’anomena sinapsi. L’aparellament és total, gen a gen homòleg. És posible que
gràcies a l’anomenat complex sinaptinèmic. Aquest està constituit per un filament
proteic ques es forma al costat d’una cromàtide, l’anomenat eix lateral, un filament
proteic intermedi, l’eix central, i l’eix lateral del cromosoma homòleg amb el qual
s’aparella.
Paquitè: comença un cop acabada la sinapsi i finalitza quan s’inicia la separació o
disinapsi. En aquesta fase, els dos cromosomes homòlegs estan junts, formant un
bivalent o tétrada, i dues de les quatres cromàtides, les que estan juntes, s’encreuen
almenys en un punt, i generalment en dos o tres. L’encreuament consisteix en la
ruptura de les dues hèlix i la seva posterior unió alternada, per la qual cosa es produeix
una recombinació genéticaen unir-se en una sola fibra una part dels gens d’una
cromàtide materna i una part dels gens de la cromàtide paterna. En aquesta fase, com
que els dos cromosomes estan molt junts, no s’hi poden observar els enrecuaments,
però si que s’hi veuen unes estructures sinaptinèmiques, anomenades nòduls de
recombinació, que són els responsables de generar els encreuaments
Diaplotè: els dos cromosomes homòlegs tendeixen a separ-se, de manera que
s’evidencien els punts d’unió anomenats quiasmes
Diacinesi: els cromosomes augmenten la seva condensació, per la qual cosa en cada
bivalent no tan sols es distingeixen els dos cromosomes homòlegs, sinó que en
cadascun es diferencien les dues cromàtides germanes. A més, s’hi aprecien els
quiasmes que hi han entre dues cromàtides homòlegs
 Metafase I: l’embolcall nuclear i els nuclèols han desaparegut i els bivalents es
col·loquen en el pla equatque surten dels cineorial de la cèl·lula. A diferència de la
metafase mitótica , les fibres que sorgeixen dels cinetocors de les dues cromàtides
germanes no es dirigeixen a pols oposats, sinó que al mateix pol, per la qual cosa no se
 separen, i no donen lloc a cromosomes d’una sola cromàtide, siní a un de sol de dues
cromàtides
 Anafase I: els dos cromosomes homòlegs que formen els bivalents se separen i migren,
cadascunt constituit per dues cromàtides, cap els pols oposats
 Telofase I: en unes espècies els cromosomes es despiralitzen una mica i es forma un
embolcall nuclear, que dura molt poc. En d’altres no succeeix cap de les dues coses, i
els cromosomes inicien la segona divisió meiòtica.
 Intercinesi: interfase entre les dues divisions meiòtics en que no es produeix duplicació
de l’ADN
 Profase II: es trenca l’embolcall nuclear i es dupliques els diplosomes
 Metafase II: els cromosomes es disposen a la divisió equatorial
 Anafase II: les dues cromàtides de cada cromosoma es separen i els nous cromosomes
fills migren cap els pols oposats
 Telofasea II: els cromosomes es despolaritzen i s’envolten d’un embolcall nuclear, i
sorgeixen dos nuclis
 Citocinesi: divisió del citoplasma

Diferències entre mitosi i meiosi

 En la mitosi hi ha una divisió i en la meiosi es produeixen dues divisons

 En la mitosi es reparteixen les cromàtides i en la I meiosi es reparteixen els
cromosomes homòlegs i en la II meiosi es reparteixen les cromàtides
 En la mitosi es creen clons i es típica de l’asexualitat i en la meiosi es reparteix la
información
 En la mitosi es manté la dotació genética i en la meiosi es divideix a la meitat
 La mitosi es produeix en les cèl·lules somàtiques i la meiosi en les cèl·lules sexuals
 La mitosi, quan es produeix en organismes unicel·lulars els serveix per la reproducció
asexual i quan es produeix en organismes pluricel·lulars s’utilitza pel creixement i la
reparació. La meiosi s’utilitza en la variabilitat i la recombinació genètica

Genètica Mendeliana

 Primera llei: llei de la uniformitat

 Segona llei: llei de la segregació
 Tercera llei: llei de la independencia dels caràcters
Grups sanguinis i factor Rh

 4 grups sanguinis: A, B, AB, O

 A és codominant a B
 A i B dominen sobre 0
 2 factor Rh: Rh+ i Rh –
 El grup A presenta aglutinògenes A i aglutinines B
 El grup B presenta aglutinògenes B i algutinines A
 El grup AB presenta aglutinògenes A i B però no presenta aglutinines
 El grup 0 no presenta aglutinògenes però presenta aglutinines A i B
 Aglutinògens: són antígens presents en els glòbuls vermells
 Aglutinines: anticossos presents en el plasma sanguini
 Rh: proteína que si extisteix és Rh+ i si no existeix és Rh-

Replicació ADN

 Duplicació de la información genética

 Origen replicació procariotes
ADN circular -> 1 únic origen
Seqüències de nuclèotids específica de 245 parekks de bases = ORIC
 Origen replicació eucariotes
ADN linial
Diferents origens per augmentar la velocitat de replicació
Seqüència d’inici: ARS -> supart: ORC (reconeix els enzims)
 Afegir el cebador
ARN polimerasa o primasa (ARN cebador o prinler) i fragments d’Okazaki (hebra
retardada)
ARN polimerasa llegeix de 3’ a 5’ i sintetiza de 5’ a 3’
No inicia cadenes -> necessita un extrem 3’ lliure
Cadena motlle sintetiza hebra continuada
Cadena codificant sintetitza hebra retardada

Procariotes

 Iniciació
ARN polimerasa reconeix una seqüència de Timina i Adenina = caiza TATA què eés ell
promotor de la transcripció 5’-TATAA-3’. ARN polimerasa + caisa TATA + cofactor G
 Helicasa obre la doble cadena
 Elongació
ARN polimerasa llegeix 3’-> 5’ i sintetitza 5’-> 3’. Només sintetza una cadena ppu, ppa,
pppC, pppG
 Finalització
C,G + TTT -> seqüència paliandromica

Eucariotes

 Iniciació
ARN polimerasa reconeix seqüència T i A =promotor Caixa TATA
Helicasa obre doble cadena
No hi ha cofactor G
 Elongació
ARN llegeix 3’->5’
Afageix 7-metilguanotina “càpsula” que permet desplaçar ARNm de dins a fora del
nucli que permet la seva sortida al citoplasma, reconeixement ARNm en el procès de
traducció i protección del ARNm de les tronucleases
Afegir NTP (nucleòtids trifosfats = adenina, timina, citosina i guanina trifosfat)
Afegir fragment d’Okazaki
 Finalització
ADN polimerasa I: substitueix ARN per ADN
Ligasa: empaqueta tot
Zona: TTATCTC
 Maduració
Pre ARN format per EXONTS (ADN que codifica per proteïnes) i intronys (ADN basura”
no codifica per proteïnes. Forma per del gen estructural
Sn RNP: són partícules ribonucleoproteíques que es troben al nucli in s’encarreguen de
tallar i empalmar (treuen exons)
En la maduració podem trobar: ARN immadur (també anomenat pre ARNm, transonito
primario, ARN helogeni), inhona, ARN madur (sense RNP)
Pot formar-se: ARNm (codifica la seqüència d’aminoàcids) ARNr (forma els ribosomes)
i ARNt (llegeix la información del ARNm)
 Velocitat de replicació
Bactèries: 500 nucleòtids/segon
Cèl·lules humanes: 50 nucleòtids/segon
  Control de qualitat i reparació de l’ADN
Base correcte Keq: 10 al cub
Base incorrecte Keq: 10 a la menys 3
Keq: 1 error per cada 1000 parells de bases
Gen: té 2000 parells de bases = 2 errors per divisó cel·lular
 ADN polimerasa III
Activitat polimerització: 5’ -> 3’
Activitat exonucleasa: 3’ -> 5’
Elimina les bases errònies: 10 a la menys 5 errors / divisió cel·lular “proofreading”
 Fidelitat de replicació: 10 a la menys 3 errors divisió (sense ADN polimerasa)
 Revisió ADN polimerasa: 10 a la menys 6 errors /divisió (amb ADN polimerasa)
 Reparació de gens: conjunt d’enzims que per la longitud de l’hèlix detecta errors i els
corregeix mitjançant una nucleasa
Talla nucleasa
Elimina NTP
Substituiex
10 a la menbys 9 errors / divisió
GENOMA: 3 x 10 a la menys 9 parells de bases -> 3 errors per genoma

Telòmers i telomerasa

 Els telòmers no es repliquen

 L’últim extrem 3’ de la cadena retardada no admet -> es va fent més curt en cada
divisió cel·lular fins morir
 Telòmers eucariòtics
Són rics en una seqüència de guanina repetida moltes vegades inclosa per l’enzim
telomerasa. Només és activa en cèl·lules eucariotes unicel·lulars i pluricel·lulars no
somàtiques

Dogma fonamental de la biología

 ADN -> ARN -> proteïnes

Transcripció

 Estructura d’un gen

Cada molècula de ADN està formada per una succesió de gens. Des d’un punt de vista
molecular un gen és una unitat de transcripció.
Estructura de un gen
-Promotor: Seqüència inicial del gen, necessària per al reconeixement i unió de l’enzim
RNA polimerasa que realiza la seva transcripció
-Punt d’iniciació de la transcripció: On s’incorpora el primer nucleòtid de l’ARN durant
la transcripció
-Regió codificadora: Actua de patró o motlle per a la síntesi d’ARN. En els gens
estructurals (els que codifiquen proteïnes) eucariòtics, aquesta regió presenta
seqüències que no seran traduïdes, denominades intrones, intercaladas entre les
seqüèncias codificadores, denominadas exones
-Terminador: Seqüència que senyala el final de la transcripció
 És el pas de ADN a ARN
 Si hi ha una A transcriu una U
 Si hi ha una T transcriu una A
 Si hi ha una G transcriu una C
 Si hi ha una C transcriu una G
 Passa de dues cadenes a una
 La transcripció és més selectiva i es realitzada per l’ARN polimerasa
  Replicació: còpia del cromosoma sencer
 Transcripció: còpia dels gens que el cos necessita
 ARN polimerasa
Necessita motlle ADN
Pot iniciar cadenes a diferencia d’ADN polimerasa
Sintetiza 5’ -> 3’
Necesita factor sigma per activar-se en cèl·lules procariotes
No té activitat exonucleasa, no pot corregir
 Transcripció
És el procès de síntesi d’una molécula d’ARN utilitzant com a motlle una de les cadenes
d’ADN d’un gen. La cadena d’ARN sintetitzada és antiparel·la a l’ADN motlle i aparetlla
temporalment les seves bases amb les de l’ADN, formant un curt segment híbrid.
L’enzim principal que catalitza el procès és l’ARN polimera

Característiques ARN polimerasa

 Necessita una cadena motlle d’ADN

 No necessita cebador
 Utilitza nucleòtids trifosfats: ATP, GTP, CTP i UTP
 No té activitat exonucleasa, per tant no pot corretgir error
 Treballa en dirección 5’->3’

Splicing o maduració

 El tall i empalmament està catalizat per un complex anomenat espliceosoma,

compost per ribonucleoproteinesnucleares petites, anomenades snRNPs

Diferències transcripció

Procariotes Eucariotes
ARNm -> aminoàcids Pre ARNm -> ARNm -> aminoàcids
ADN poc empaquetat ADN associat a histones
1 unica ARN polimerasa 3 ARN polimerasa diferents: I (sintetitzi
ARNr), II (sintesi ARNm) III (sintesi ARNt)
Transcripció i traducció en el citoplasma Transcripció: nucli
Traducció: citoplasma
Gens policishòmics que poden codificar per Gens monosintròmics: un gen que codifica
diferents cadenes d’aminoàcids diferents per a una única proteína
 ARNm no madura ARNm madura
Càpsula: 7-metilguanotina (5’ extrem i 3’
extrem)
Cua de poli A
madura “splicing”

Traducció

 És el pas de ARN a proteïnes

 Etapes
Reconeixement del codó AUG
Ribosoma ensambla
Elongació
Finalització

El codi genètic

 Regla que defineix com transformar una seqüència de nucleòtids en una seqüència
d’aminoàcids
 És universal
És igual per a tots els éssers vius
Només hi ha alguna excepció en mitoncodris i protozous ciliat
 Està organitzant en triplets o codons
Cada tres nucleòtids (triplet) determinen un aminoàcid
 El codi genètic és degenerat
Existeixen més codons que aminoàcids, per tant un aminoàcid pot estar codificat per
més d’un triplet
 No és ambigú
Cada triplet codifica un únic aminoàcid
 No està solapat
Un nucleòtid solament pertany a un únic triplet
 La lectura es sense comes
Els codons es sllegeixen de forma continua, sense nucleòtids pel mig
 La lectura es "sin comas“: Los codones se leen de forma continua, sin nucleótidos en
medio

Regulació genómica

 Procès pel qual d’una mateixa seqüència d’ADN s’obtenen diferents manifestacions
 Són canvis controlats a la producción de productes gènics i proteïnes
 Els canvis són heredables i reversibles

Gens constituibles
  Són aquells que s’expressen constantment

Gens regulables

 La seva expressió depèn de la necessitat del gen

Expressió dels gens a curt plaç

 Mitjançants factors de transcripció: proteïnes que promouen o inhibeixen la

transcripció del gen. Tipus
Basals: es col·loquen a sobre del promotor que està dins dels gen. Permet la
transcripció
Activadors: regulació positiva. Seqüència ADN fora i lluny del gen que es vol
transcriure. Es col·loquen sobre una zona anomenada intensificador. Permeten
l’augment de la interacció entre l’ARN polimerasa i el promotor
Repressors: inhibeixen la transcripció. Es col·loquen sobre una zona que es diu
silenciador que està fora del gen que es vol transciure. Bloquegen l’accés d’ARN
polimera i al promotor. Estan a prop del promor
 ARN no codificant: és un ARN que permet que es transcrigui o s’inhibeixi la
transcripció. Funcions
Inhibició o activació de la traducció
Inhibició o activació de la transcripció
Permet la degradació de l’ARNm (ARN codificant + ARNm -> exonucleada -> degradació
de l’ARNm

Expressió dels gens a llarg plaç

 Metilació de l’ADN
Silenciament del gen: el gent no s’expressa, està inactiu
Illes GC: estan a prop del promotr
Patró heredable (exemples: inactivació del corpuscle de Bar del cromosoma Xsíndrome
de Prade Willi, Sïndrome d’Angelman)
 Histones modificades
Afecta el grua de compactació de la cromatina
Si tenim una histona unida a un grup fosfat o a un metil o etil es compacta menys
Si tenim una histona acetilada i l’ADN no està metilat, la cromatina es descondensa ->
els gens s’expressen
Si tenim una histona no acetilada i l’ADN està metilat, la cromatina es condensa -> no
es produeix la transcripció -> els gens no s’expressen

Cromatina

 A 20 amstrong: molécula ADN durant interfase

 A 100 amstrong (10 nanòmetres): nucleosoma -> ADN + histones
 A 300 amstrongs (30 nanòmetres): fibra de cromatina (també anomenada collar de
perles o solenoide)
 Entre 4000 i 6000 amstrongs (400 – 600 nanòmetres): suprasolenoide -> ADN
metafàsic

Cromatina durant la interfase

  Eucromatina (relaxada): codifica per aminoàcids i per tant per proteïnes
 Heterocromatina (empaquetada): no codifica per aminoàcids

Heterocromatina

 Formació centròmer (lloc on s’unteixen les cromàtides germanes) i telòmer

 Organització cel·lular
 Silenciament dels gens

Cromatina durant la metafase de la mitosi

 Altament compactada en cromosomes formant dues cromàtides germanes que

resulten de la replicació de l’ADN durant la fase S

Cromatina després la mitosi

 La cromatina es descondensa tornant a formar les dues cadenes d’ADN

Estabilitat conformacional de les proteïnes

 Conformació activa: estructura plegada en forma 3D

 Conforamció desnaturalitzada: estructura inactiva, desplegada

Estructura de les proteïnes

 Estructura primària: seqüència linial d’aminoàcids units per enllaços peptídics

 Estructura secundària: pont d’hidorgen entre COOH i NH2 de diferents aminoàcids
Hèlix alfa: l’estructura primària s’enrotlla helicoïdalment sobre si mateixa
Làmina beta: els aminoàcids formen una cadena estsesa en forma de zig-zag, a causa
de la manca d’enllaços d’hidrogen entre els aminoàcids pròxims
 Estructura terciària: és la disposició en l’espai que presenta l’estructura secundària
quan es plega sobre si mateixa i dona un aconformació globular. Dona la funció a la
proteína. Poden interaccionar: forces de Van de Waals, ponts de disulfur, àcid-bas,
hidròfobes
 Estructura quaternària: és la que presenten les proteïnes constituides oer dues o més
cadenes polipeptídiques amb estructura terciària idèntiques o no, unides per mitjà
d’enllçaos febles no covalents. Interacció entre subunitats

Desnaturalització de les proteïnes

 Temperatura: només es manté l’estructura primària

 pH: es mantenen les estructures primàries i secundàries
 susbtàncies químiques: només es manté l’estructura primàroa
 enzims: només es queden els aminoàcids solts a partir dels quals es formen noves
proteïnes

Generació de proteïnes

 ingesta d’aliments amb la dieta

 traducció en el ribosomes
Xaperines

 són proteïnes que afavoreixen el plegament de proteïnes sintetitzades de nou i ajudar

al plegament correcte de proteïnes després d’un procés de desnaturalització

Experiment de Meselson i Stalh

 Hipòtesi: la replicació de l’ADN és semiconservativa

 Conclusió: és semiconservativa. Només es replica la part d’ADN que es vol transcriure
 L’ADN que conté el nitrogen pesat es pot diferencia de l’ADN que conté el nitrogen
lleuger mitjançant una centrifugació a favor de gradient de densitat amb clorur de cesi

Flux d’informació genética

 Proposta inicial de Crick: ADN -> ARN-> proteína

 Modificacions posteriors: ADN <-> ARN -> proteína

Possibles models de replicació d’ADN

 Conservativa
 Semiconservativa
 Dispersiva

Les regles de Chargaff

 A la doble hélix d’ADN d’una espècie donada, la quantitat d’A és igual a la quantitat de
T, i la quantitat de G és igual a la quantiat de C
 El nombre total de bases puriques és igual al nombre de base pirimidines, és a dir A+G
=C+T

Experiment de Hersheyy Chase

 De les observacions amb el microscopi, sabien que el virus introdueix el material

genètic a la bacteria per multiplicar-se utilitzant la seva m aquinària metabólica
 Coneixien els traballs d’Avery i intentaven determinar quina era la causa de la
transformació d’una bacteria en una factoria de “fagos”. Podía ser l’ADN o la proteína
 Finalment van demostrar que les proteïnes no són el material hereditari

Experiment d’Avery, MacLeod i Mc Carty

 Es va afegir l’enzim SIII, que degrada la càpsula del polisacàrid

El factor de transformacicó no era el polisacàrid que estava present en el llis
 Es van afegir al llisat anterior (amb el poliscacàrid degradat) els ensims porteolítics
tripsina i quimiotripsina
El factor de transformació no era una proteína, havia de ser un àcid nucleic (ARN o
ADN)
 Es van extreure els àcids nucleics del llisat anterior i es va afegir l’enxim ARNasa, que
degrada l’ARN
 El factor de transformació no era l’ARN
 A l’extracte d’àcid nucleics anterior se li va afegir l’enzim ADNasa, que degrada l’ADN
 Factor de transformació = ADN

Descubriment de la transformació bacteriana

  Griffith descubreix la transformació bacteriana
 Ho fa amb una especie d’Streptococcus pneumoniae

Herència lligada al sexe

Cromosomes sexuals

Sistema X0

Sistema Z0

Sistema haplodiploide

Corpuscle de Bar: inactivació del cromosoma X

Gens lligats

Lligament

Entrecreuament

Mapa de lligament

Dominància

Codominància

Herència intermèdia

Gens no lligats

Tipus de dominancia lligada a més de 2 gens

 Herència poligènica
 Pletropia
 Epistasi

Trastorns hereditaris dominants

 Malaltia de Huntignon
 Acondroplasia
 Polidactilia

Anomalies degudes a un número anormal de cromosomes

 Aneuploidia
 Poliploidia

Tema 5: evolució
L’evolució és qualsevol canvi en els trets heredables (físics o de conducta) dins d’una población
al llarg de les generacions

L’evoució crea diversitat i capacitat d’habitar en la gran varietat d’hàbitats que existeixen

Selecció natural: procès ple qual canvis evolutius aleatoris són seleccionats per la naturalesa
d’una manera conscient, ordenada i no aleatoria

Descendència amb modificació: els fills són diferents als pares, entre germanes i es comporten
de manera diferent. Les modificacions són degudes a la recombinació genètuca de la meiosi i a
les mutacions

Avantpassat comú: tots els éssers vius venim d’un avantpassat comú

L’avantpassat comú es determina a partir de fòssils, de la genética (ADN), de l’anatomia

comparada, de la bioquímica i de la distribució de les espècies

Teoria evolutiva de Darwin:

Teoria evolutiva de Wallace:

Formes de transició: espècies que san extingit i només les trobem en forma de fòssils

Postulats selecció natural

 els individus en una població es difernecien físicament entre ells de moltes maneres
 algunes diferpencies entre individus són degudes a la genética i són heretabñes
 a cada generació es produeixen més descendents dels que poden sobreviure. Els
individus més idonis sobreviuran, es reproduiran i passaran els seus trets
 la supervivencia i la reproducció dels individus no es a l’atzar: els individus que
sobrevien i arriben a reproduir-se, són aquells que presenten les variacions més
favorables. Són seleccionats de manera natural

Punts clau de la selecció natural

 la población és la unitat menor que pot evolucinar

 l’evolució només pot se mediada com a canvis en les proporcions relatives de les
variacions heretables en una poblaió durant una successió de generacions
 la selección natural passa a travñes d’interaccions entre organismes individuals i el seu
medi ambient, els individus no evolucionen
 la selecció natural només pot amplificar o disminuir els trets heretables
 els factor medi ambientals varíen d’un lloc a un altre i en un moment o altre
 un característica favorable en una situació particular pot ser inútil o inclús fer mal en
una circumstància determinada
 la selección naturals sempre actua, però depèn de l’entorn per aquells trets que siguin
favorables

Processos de l’evolució

 selecció natural: augmenta la freqüència d’aquells al·lels que suposen major

supervivencia i reproducció
 deriva genética: és la fluctuació a l’atzar de les freqüències gèniques en una población
 migració o flux genètic: és el moviment de gens entre subpoblacions d’espècies. Ls
individus dins de cada subpoblació s’aparellen a l’atzar però podrien aparellar-se amb
 menys freqüència amb altres individus d’altres subpoblacions degut a la distància
geográfica o a barreres ecològiques
 Mutacions: impliquen diferents resultats a l’organisme. Poden ser sense efecte,
beneficioses o malignes. Es produeixen a kl’atzar i de manera independent de les
necessitats dels organismes

Aparellament no a l’atzar

 Endogàmia: aparellament entre individus d’ascendència comuna

 Selecció sexual: selecció natural per l’èxiti de l’aparellament

Dimorfisme sexual: diferències en les característiques sexuals secundàries

Selecció intrasexual: competencia entre individus del mateix sexe per aparellar-se amb
individus del sexe contrari

Una espècie és la unitat básica de classificació biológica

Si dos individus no poden reproduir-se es consideren espècies diferents

Els diferents tipus d’aïllament reproductiu condueixen a l’especiació

Cladogènesi: només una part de l’espècie pateix el procès evolutiu. Les espècies coexisteixen

Anagènesi: una espècie en el seu conjunt evoluciona per donar una espècie nova. Les dues
espècies no existeixen en el mateix temps

Mecanismes d’aïllament reproductiu abans l’aparellament o precopulatoris

 Aïllament temporal o d’hàbitat

 Aïllament sexual, per comportament o per conducta
 Aïllament mecànic

Mecanismes d’aïllament reproductiu després de l’aparellament o postcoulatoris

 Incompatibiliat de gàmetes
 Impediment de la fertilització
 Inviabilitat híbrida
 Mortalitat dels zigots
 Infertilitat híbrida

Diversitat vegetal

Les plantes terrestren van evolucionar a partir d’algues verdes

Tipus:

 Carofícees (algues)
 Briofites (plantes no vasculars)
Hepàtiques
Antoceres
Molsa
 Plantes vasculars
Sense llavors
Amb llavors
 -angiospermes(plantes amb flors)
-gimnospermes

2 trets clau

 Adaptació a condicions seques (prevenció pèrdua aigua i teixits vascularitzats)

 Reproducció (alternança de generacions, espores, gametangis, embrions)

Transició al terra

 Prevenció de la pèrdua d’aigua de les cèl·lules

 Reproducció sota condicons seques
 Transport de l’aigua des dels teixits amb accès directe a l’aigua dels teixits sense accès

Prevenció pèrdua aigua

 Cutícula
Polièsters i ceres
Impedeix pèrdua aigua
Protecció antimicroliana
 Estomes
Formats per cèl·lules oclusives i per l’ostiol
Intercanvi gasós (C02 i 02)
Evaporació aigua
Càmera subestomàtica permet la comunicació entre el medi intern i el medi extern

Adaptacions de les fulles

 Moltes plantes no tenen fulles per evitar la transpiració de l’aigua

 Moltes plantes tenen espines
 Si no tenen fulles realitzen la fotosíntesi en la tija

Desafiament a la gravetat

 Creixen cap a dalt en busca de llum per a la fotosíntesi

 Creixen cap a baix per obtener nutrients

Teixits vasculars per transport d’aigua i creixement rígid

 Xilema: aigua i minerals. Està format per cèl·Lules mortes i allargades (traquides). Té
cèl·lules amples
 Floemea: hidrats de carboni provinents de la fotosíntesi. Està format per cèl·lules vives

Reproducció sota condicions seques

 Cicle diplohaploide
 Alternança de generacions
 Generació haploide: gametòfit
 Generació diploide: esperòfit

Esperòfits

 Tenen òrgans multicel·lulars anomenats esporangis

  Els esporangis estan formats per esporòfits (cèl·lules mare que generen espores)
 Creixen adhertis als gametòfits
 Peu, esporangi, “seta”

Gametòfits

 Tenen òrgans multicel·lulars anomenats gametangis i produeixen arquegonis

(femenins) que generen gàmetes anomenats ovovèl·lules i anteridics (masculins) que
produeixen gàmetes anomenats anterozoides
 Gametòfit = “yema gametofora” + rizozoides + protonema

“Helechos” i plantes sense llavors

 “helechos” -> “sordos” (espornagis)

 Producción homspòrica d’espores
Esporangi amb un tipus d’esporòfil -> 1 tipus espora
Espora -> gametòfit bisexual -> ovocèl·lula i anteròzit
Plantes no vascualrs i majoria plantes vasculars sense llavors
 Producción heterospòrica d’espores
2 tipus esperòfil: megasporangi al megaesporil que produeix una megasespora que
produeix una gametòfit anomenat ovocèl·lula i una microespora al microesperòfil que
produeix una microespora que produeix un esperma
Plantes amb llavors i la minoría de plantes sense llavors

Briofites

 Plantes no vasculars
 Esporòfit depenent de gametòfit

“helecho”

 Plantes vasculars sense llavors

 Grans esporòfits i petits gametòfits independents
 Espores -> gametòfit o pròtal (format per anteridis i arquegonis)

Anteridis

 Els seus espermatozoides nedan fins als arquegodis que els fecunden donant lloc a un
“helecho”
 Gametangi masculí que produeix eserma

Arquegonis

 Gametangi femení que produeix l’ou

Plantes vasculars amb llavors

 Gimnospermas: semillas desnudas sin fruto

 Angiospermes: semillas protegidas por frutos

Passos evolutius

 Reducció del gametòfit

  Aparició de llavors
 Aparició del polen
 Heterospora

Heterospora

 En plantes vasculars amb llavors

 Evolució cap al polen
 Els grans de pol·len permeten moure els gàmetes sense l’ajuda de l’aigua (adaptació a
entorns secs)

Homospores

 Un gametòfit bisexual genera un ou i un esperma

Pol·len

 Microspora
 Gran de pol·len = gametòfit
 Espermatozoides
 Contenen els gametòfits masculins
 Portegit per l’esporopolina

Esporopolina

 Protegeix les espores

 Fa que els parets de les espores siguin gruixudes i resistents a les inclemències del
medi ambient

Pol·linització

 Transferencia de pol·len a l’òvul

 Pot donar-se amb el vent o amb els insectes
 Gametòfit femení: mai abandona l’òvul
 Gametòfit masculí: grans de pol·len viatgen buscant l’òvul

Llavors

 Òvul es desenvolupa en llavors

 Formada per embrió + suplement nutritiu + coberta protectora que deriva de l’òvul
 Espora -> 1 única cèl·lula
 Llavors: estructura multicel·lulars

Gimnospermes

 Esporangis estan en forma d’escames empaquetades en cons

 Cons petits -> microesporòfits que per meiosi donen microspores -> grans de pol·len ->
gametòfits masculins
 Cons grans -> megasesporòcits que es divideixen per meiosi donant megasesporaes->
gametòfits femenins
 S’uneixen gametòfits masculins i femenins -> formen llavors

Angioespermes

 Plantes amb flors

  Llavors protegides per fruits que son ovaris madurs
 La flor és una estructura especialitzada en la reproducció sexual
 La flor té verticilis florals: sèplas, pètals estambres i carpels
 Estambres
Formats per anters i filaments
Microsesporòfils que produeixen microespores -> pol·len
Filament -> tall
Antera -> sac terminal on es produeix el pol·len
 Carpel
Format per estigma, ovari i estil
Megasesporòfils que produeixen megaespores
Estigma: enganxós i rep el pol·len
Estil: tub que uneix l’estigma amb els ovaris
Ovari: conté els òvuls i quan es fecunda forma la llavor
1 carpel o diversos carpels fusionats formen el pistil

Cicle de la vida de les angioespermes

 Microespores –> grans de pol·len (enteres)

 Megaespores -> òvul (a l’ovari) o sac embrionari
 Després de l’allib eració de l’antera, el pol·len viatja (es transporta) a l’estigma
 Autopol·linització: una flor d’una planta pol·linitza a una altra flor de la mateixa planta
 Pol·linització creuada: de l’antera d’una planta a l’estigma d’uina altra planta cosa que
provoca variabilitat genética
 Entera: cada gra de pol·len té 2 cèl·lules haploides. 1 cèl·lula generativa, que està
formada per 2 gàmetes, i una cèl·lula vegetativa que produeix el tub polínic
 Cèl·lula generativa
Gàmetes extèn el tub polinic i descarrega dos gàmetes dins el sac embrionari
Gàmete fecunda l’ovocèl·lula formant primer un zigot i després l’ebrió

Fruit

 Ovari madre (beina)

 Llavors ( òvuls madurs)
 Pol·linització -> canvis hormonals -> ovari creix _> forma pericarpi -> paret del fruit
 Classificació 1
Carnosos
Secs
 Classificació 2
Simples: 1 ovari d’una flor
Agregats: diversos ovaris d’una flor
Múltiples: diversos ovaris de diferents flors

Dehistència

 Mecanismo d’apertura del fruit per a que surtin les llavors

 Fruits dehistents: permeten que surtin les llavors
 Fruits indehistens: no existeix un mecansime prefixat per a l’alliberació de llavors

Fil·logènia de les plantes

  Algues
 Briofites
 Plantes vasculars sense llavors
 Plantes vasculars amb llavors
Gimnospermes
Angioespermes

Embriofites

 L’embrió es desenvolupa dins el zigot proporcionant-li nutrients mitjançant les cèl·lules

de transferencia placentària
 L’embrió multicel·lular es u tret identificatiu de les plantes terrestres per això també
son anomenades embriofites

Alternança de les generacions ales embriofites

 Quan es produeix l’alternança de les genracions, la meiosi no comporta directament a

la formació dels gàmetes, com passa en els animals.
 En lloc d’això, porta a la formació de cèl·lules haploides anomenades espores

Fil·logènia de les plantes

 Plantes no vasculars (brofites)

Filo Hepatophyta
Filo anthocerophyta
Filo Bryophyta
 Plantes vasculars sense llavors (pteridofites)
Filo lycophyta
Filo pterophyta
 Plantes vasculars amb llavors (gimnospermes)
Fillo ginkhophyta
Filo cycadophyta
Filo gnetophyta
Filo confierphyta
 Plantes vasculars amb llavors (angiospermes)
Filo anthophyta

Diferències entre angioespermes

Monocotiledonies Edicotiledonies Característiques

1 cotiledó 2 cotiledonis Embrió
Parel·leles Reticulades Nervatura de les fulles
Teixit vascular dispers Teixit vascular en anell Tijes
Ausencia d’arrel principal Arrel principal primària Arrel
Gra de pol·len amb una Gra de pol·len amb tres Pol·len
obertura oberutres
Òrgans florals en múltiples Òrgans florals en múltiples Flors
de 3 de 4 o 5
Diversitat regne animal

300000 especies vivas descrites

Animales són organismes eucariotes heteròtrofs multicel·lulars

Es diferencien de les plantes que són eucariotes autòtrofes multicel·lulares

Grau: grup d’espècies animals que comparteixen el mateix nivel de complexitat organitzativa

Pla corporal: trets morfòlogics i de desenvolupament que defineixen el grau

Característiques generals dels plans corporals animals

 Simetría: asimètrics (sense simetría ), simetría radial ( des del centre, l’animal es pot
dividir en infinites imatges especulars ), o simetría bilateral ( l’eix central només es pot
dividir per un costat, s’aconsegueix la imatge especulara partir d’un únic punt)
 Teixits: verdaders (conjunt de cèl·lules especialitzades aïllades d’altres teixits per capes
membranoses)

Simetria bilateral

 Dorsal: superior
 Ventral: inferior
 Anterior: cap
 Posterior: cua
 Tenen sistema nerviós central al cap = cefalització

Desenvolupament embrionari

 La majoria d’animals es reprodueixen sexualment

 La majoria són diploides (l’estat diploide predomina en el cicle vital)
 Espermatozoide (n): fertilitza a l’òuvl (n) i per donar un zigot (2n)
 Procès de segmentació: múltiples divisions mitòtiques i el zigot es converteix en una
mórula (marcís cel·lular)
 De mórula es passa a blàstula (pilota buida): apareix una cavitat interna (blastòcel)
 Procès de gastrulació: de blástula es passa a gàstrula (està formada per diverses capes:
ectoderma, endoderma, mesoderma, arqueneteró o gàstròcul i blastoporus)
 Blastoporus: comunica l’interior amb l’exterior de la gástrula
 Cavitat mes interior: arqueneteró o gastròcul
 Ectoderma + endoderma + mesoderma: capes germinals
 Procès de organogènesi: diferenciació d’òrgans i teixits
 Endoderma: dona lloc al fetge i als pulmons
 Mesoderma: dona lloc als músculs
 Ectoderma: dona lloc al sistema nerviós i a la pell
 Arquenteró: dona lloc al tub digestiu
 Blastoporus: dona lloc als animals anomenats protostomats genra la boca. En els
animals anomenats denterostomats: “ano” la boca es formarà posteriorment

Animals diblàstics

 2 capes germinals: ectoderma i endoderma

 Ectoderma: més externa
 Endoderma: més intern
 Exemple: meduses i corals

Animals triblàstics

 3 capes germinals: ecotderma, mesoderma i endoderma

  Ecotderma: més externa
 Endoderma: més intern
 Exemple: tots els animlas que tenen simetría bilateral

Cavitat corporal

 Definició: espai amb líquid que separa l’aparell digestiu de la paret corporal externa
 Amortigua l’interior (el contingut) i evita lesions
 Si la cavitat corporal té com a origen el mesoderma s’anomena cel·loma. Els animals
amb celoma s’anomenen celostomats. Exemple: anèlids, vertebrats, artòpodes
 El cel·loma desapareix en l’edat adulta. Només es troba en l’embrió
 Si la cavitat corporal té com a origen el blastòcel s’anomena pseudocel·loma. Els
animals amb pseudocel·loma s’anomenen pseudocelostomats
 Si no hi ha ce·loma, s’anomenen acel·lostomats. La pell i l’aparell digestiu no es
toquen. No hi ha aquesta cavitat enmig.

Celostomats

 Protostomats
 Deuterostomats

Protostomats Deuterostomats Característiques

Espiral i determinada
Desenvolupament per
esquizocelia (divisions de
masses sòlides del
mesoderma)
Boca
Radial i indeterminada Segmentació
Desenvolupament per Formació del cel·loma
esterocèl·lia ( aparecen
invaginaciones del
arquenteró)
“ano” Desí blastoporus

En el deuterostomats qualsevol cèl·lula pot donar lloc a dues èl·lules idèntiques, raó per la qual
poden nèixer bessons

Fil·logènia animal

 És una forma de classificació

 Tots els animlas comparteixen un avantpassat comú: clado metazoa
 “Clado”: cadascun de les arrels d’un arbre evolutiu
 Les esponges són animlas basals: tenen un grau d’organització parazou
 Eumetazoa és un ciliat d’animals amb teixits verdaders (són tots els animañs excepte
les esponges)
 La majoria dels animals pertanyen al clado bilateria (simetría bilaterial)
 Els vertebrats i alguns altres filos peratnyen al clado deuterostomia (deuterostomats)
 No està clara. Es poden clasificar segons biología molecular, segons morfologia,etc

Alimentació

 Suspensivors o filtrados
 Sedimentivors
 Fluidòfags
 Raspadors
  Macròfags

Segons font d’aliment

 Carnívors
 Hervívors
 Detritivors
 Omnivors
 Depredadors

Paràsits

 Ectoparàstits
 Endoparàsits

Motius de desplaçament

 Trobar menjar
 Trobar companys
 Escapar de depredadors

Tipus segons reproducció

 Ovípars
 Vivipars
 Ovovivípars

Tipus de fertilització

 Externa
 Interna

Tipus de metamorfosi

 Holometabòlica o completa d’insectes

 Holometabòlica o completa en animals marins
 Hemimetabòlica o incompleta

Esponges

 Muticel·lulars
 Sense teixits verdaders ni simetría
 La majoria són marines
 Bèntiques: la majoria són sèssils
 Suspensívores
 La majoria són hermafrodites seqüencials
 Produeixen larves mòbils
 Cèl·lules totipotencials

Filo Cthenophora

 Portadores de les pinces

Celomats
  Cavitat corporal verdadera: celoma

Mol·luscs

 Classe bivalts
 Clase gasteròpodes
 Clase cefalòpodes
 Poliplacòfers (quitons)

Filo Cnidaria

 Simtetria radial
 No tenen cap