T9 MICROBIOLOGIA

1. CONCEPTE I TIPUS DE MICROORGANISMES

Éssers de mida microscòpica i cal observar-los amb microscopi òptic o electrònic. Poden ser unicel·lulars o
pluricel·lulars. Hi han autòtrofs i heteròtrofs. Molts són procariotes i altres eucariotes. Cada cèl·lula microbiana pot
fer x si mateixa totes les funcions vitals (metabolisme, creixement, relació i reproducció).
CARACTERÍSTIQUES PROCARIOTES EUCARIOTES

Coberta o embolcall nuclear Sense coberta. No tenen nucli i no fan la Amb embolcall. Tenen nucli i fan la mitosi.
mitosi.

Orgànuls Només ribosomes i mesosomes. Mitocondris, vacúols, plasts, ribosomes, etc.

DNA Una sola molècula; no forma cromosomes. Algunes o moltes molècules; formen cromosomes.

Moviment Flagels de mida submicroscòpica i Cilis o flagels microscòpics d’estructura fibril·lar

d'estructura fibril·lar simple. complexa.

Paret cel·lular Prima i peptidoglicà. De cel·lulosa (algues) o de quitina (fongs); no en tenen.

Tres dominis: Archaea, Bacteria i Eukarya. Els dos 1rs organismes procariotes i el tercer integra eucariotes.
- Archaea → arqueobacteris.
- Bacteria → eubacteris.
- Eukarya → protoctists (algues microscòpiques i protozous) i fongs (fongs microscòpics).
Els virus són matèria viva però no éssers vius pq no tenen sistemes enzimàtics per fer el metabolisme.
1 mm = 103 μm = 106 nm = 107 Å
Dominis d’éssers vius

Característiques Bacteria Archaea Eukarya

Cobertura o embolcall nuclear Absent Absent Present

Orgànuls membranosos Absents Absents Presents

Peptidoglicans a la paret cel·lular Present Absent Absent

RNA-polimerasa Una classe Diverses classes Diverses classes

Aminoàcid iniciador de la síntesi de proteïnes Formilmetionina Metionina Metionina

Histones associades amb el DNA Absents Presents Presents

Cromosoma circular Present Present Absent

Capacitat de créixer a Tº > 100ºC No Algunes No

2. ELS EUBACTERIS
Organismes simples amb 4 formes externes. Variabilitat de metabolismes,
heteròtrof-autòtrof, aeorobi-anaeorobi. Poden anar des dels 1,5 nm fins 600
mm. Són cèls procariotes. Alguns fan agrupacions quan bacteris fills queden
units x components químics de les càpsules. Els bacils fan cadenes lineals
d’individus i els cocs tenen diverses agrupacions.

2.1. L’ESTRUCTURA BACTERIANA

Estructura interna + simple que cèls eucariotes, però estructura superficial +
complexa. Components + !:
- Càpsula bacteriana, que pot faltar.
- Paret bacteriana.
- Membrana plasmàtica.
- Citoplasma i morfoplasma (ribosomes i inclusions).
- Cromosoma bacterià.
La càpsula bacteriana:
Capa mucosa de polisacàrids que envolta la paret bacteriana. Rígida i adherida a la paret, si la composició absorbeix
aigua, augmenta gruix i es torna mucilaginosa i s’anomena capa mucosa. Gruix variable (100-400 Å).
Molts bacteris patògens en tenen, la càpsula dificulta que anticossos i cèls fagocítiques de l’hoste el reconeixin. Tmb
facilita la formació de colònies i intervenen en processos d’intercanvi d’aigua, ions i nutrients, actuen com mecanisme
de defensa davant la dessecació del medi.

La paret bacteriana:
Coberta rígida que dona forma. Amplada entre 50-100 Å. Segons composició paret en distingim dos grups amb la
tinció de Gram: bacteris grampositius (gram+) que queden blaus, i gramnegatius (gram-) vermells. Els dos tenen capa
mureïna (peptidoglicà format per N- acetilmuràmic (NAM) i N-acetilglucosamina (NAG)).
- Gram+: paret monoestratificada i capa gruixuda de
peptidoglicans (mureïna).
- Gram-: paret biestratificada, capa basal fina de
peptidoglicans i a sobre una membrana externa (de
doble capa lipídica). Entre les dues capes hi ha l’espai
periplàsmic, de gran act. enzimàtica.
La paret serveix x mantenir la forma, és permeable a sals i a
molèc. org. de baix pes molecular. La seva destrucció deixa
inerme el bacteri davant canvis de salinitat.

La membrana plasmàtica:
Coberta que envolta el citoplasma. Feta x membrana amb composició de cèls eucariotes excepte l'absència de
colesterol. Delimiten bacteri i regulen pas de substàncies. Té sistemes enzimàtics que fan:
- Dirigir replicació DNA bacterià x mitjà del DNA-polimerasa.
- Fer respiració bacteriana x enzims ATP-sintetases a les membranes.
- Fer fotosíntesi en bacteris fotosintètics que no són cianobacteris amb el fotosistema I a la membrana.
- Metabolisme nitrogen (en bacteris que el fixen) gràcies a que té l’enzim nitrogenasa.

Els ribosomes:
Partícules globulars que es troben en gran nombre al citoplasma o fent cadenes llargues, els poliribosomes. Tenen
velocitat de sedimentació de 70 S (+ petits que cèls eucariotes). Format x 2 subunitats de 50 i 30 S. Formats de RNA i
proteïnes. Fan la síntesi de proteïnes.

Les inclusions:
Grànuls de substàncies de reserva que el bacteris sintetitza en moments d’abundància. Es troben disperses al
citoplasma i no tenen membrana plasmàtica. Poden ser reserva energètica (midó, lípids…) o reserva de fòsfor.

Estructures membranoses intracitoplasmàtiques:

Alguns bacteris presenten orgànuls cel·lulars delimitats x membrana semblant a la plasmàtica. Tenim:
- Mesosomes: invaginacions membrana a tots els bacteris. Funció d’augmentar la longitud de la membrana
plasmàtica x augmentar capacitat fisiològica.
- Cromatòfors: invaginacions membrana en bacteris fotosintètics amb pigments fotosintètics.
- Citomembranes: Ivaginacions membrana plasmàtica amb enzims oxidants de compostos de N2, en bacteris
nitrificants.
- Tilacoides: Similars als dels cloroplasts de cèls vegetals, en tenen els cianobacteris x fer fotosíntesi.

Estructures delimitades per parets proteiques:

Alguns bacteris tenen orgànuls delimitats x membranes rígides, monocapes, fetes de proteïnes.
- Clorosomes: Contenen pigments x fer fotosíntesi sense desprende O2. En bacteris fotosintètics verds.
- Vacúols de gas: Contenen gasos x flotar, en bacteris fotosintètics.
- Carboxisomes: Tenen l’E Rubisco. En cianobacteris i bacteris nitrificants.
- Magnetosomes: Contenen cristalls de magnetita que permeten als bacteris orientar-se. Ex: flagels aquàtics.

El cromosoma bacterià:
Doble cadena circular de DNA condensada en la regió nuclear. Porta associat proteïnes i RNA. Es troba unit a
proteïnes de la membrana plasmàtica. Tmb pot contenir molècules d’ADN circular bicatenari anomenades plàsmids
amb capacitat de replicació autònoma. Quan s’integren al cromosoma bacterià s’anomenen episomes.
Els flagels:
Prolongacions que permeten el moviment del bacteri. Segons el nombre i la situació, els
bacteris poden ser monòtrics, amfítrics, lofòtrics i perítrics. Els que no en tenen són
àtrics.
Tenen 2 zones, la zona basal i el filament, la basal té el cos basal i el colze, el cos dels
bacteris gram- tenen bastó central i 4 estructures discoïdals, i el colze està fet de fibres de
la proteïna flagel·lina.

Els pèls:
Estructures buides i allargades que serveixen x adherir-se a dif. superfícies. Només als
gram-. Compostos de la proteïna pilina. Hi han 2 tipus de pèls:
- De conjugació o sexuals: llargs i uneixen 2 bacteris x intercanviar material genètic. Només individus amb
plasmidis (DNA) que poden ser transferits a altres bacteris.
- D’unió o fímbries: curts i fins a 200 poden haver. Serveixen x adherir-se a cèls o superfícies. Poden augmentar
el caràcter patògen dels bacteris.

2.2. LA FISIOLOGIA BACTERIANA

S’estudia la seva fisiologia en medis de cultiu bacterians controlats i purs, que són dissolucions aquoses amb sals i
nutrients x desenvolupar el metabolisme, créixer i reproduir-se. Es preparen en medi líquid en tubs d’assaig on
s’afegeix la mostra del bacteri que es vol cultivar, tmb s’utilitzen medis de cultiu de gel.

Les funcions de nutrició:

Poden fer tot tipus de metabolisme segons el medi i els nutrients. Poden ser fotoautòtrofs (bacteris verds i porprats
sulfuris i cianobacteris), fotoheteròtrofs (bacteris verds i porprats no sulfuris), quimioautòtrofs (bacteris nitrificants)
i quimioheteròtrofs (bacteris que s’alimenten de m.o. morta).

Les funcions de relació:

Responen a estímuls externs, mitjançant moviment (per flagels) o per reptació (contracció i dilatació) sobre un
substrat. Formen espores en cas de condicions desfavorables (formes de resistència). Els que viuen al sòl poden
reduïr el seu metabolisme i protegeixen el seu DNA formant una complexa coberta, l’endòspora, quan la resta de la
cèl bacteriana es destrueix, les endospòres queden lliures al sòl i són exòspores que poden sobreviure a moltes
condicions, quan ja són adequades germinen i donen lloc a bacteris.

Les funcions de reproducció:

És asexual per bipartició/fissió binaria: duplicació del DNA bacterià i
separació de les molècules obtingudes formant dos individus clonals
(genèticament iguals). Presenten mecanismes d’intercanvi de DNA, que
són els mecanismes parasexuals:
- Conjugació: Procés en què un bacteri, considerat donador, transmet
DNA en forma de plasmidi F o factors F, per mitjà d’un pèl sexual a
un altre bacteri anomenat receptor. El donador què té aquest
plasmidi s’anomena F+ , els que no, F- . Un bacteri F+ pot tenir molts
plasmidis F, els quals s’autodupliquen. Del donador es transmet 1
sola cadena del plasmidi, la qual es duplica a l’arribar al receptor (i
també ho fa la del donador). En un cultiu bacterià, al cap de poc
temps tots els bacteris passen a ser F+. El plasmidi es pot integrar
dins el ADN bacterià i s’anomena episoma. Aquests bacteris
s’anomenen Hfr. En la conjugació transmet part del plasmidi
integrat i gens adjacents però no permet al F- conjugar. Hi ha
intercanvi genètic.
- Transducció: Fenomen d’intercanvi genètic accidental a través d’un
agent transmissor, generalment un virus, el qual transporta
fragments de DNA procedents de l’últim bacteri parasitat.
- Transformació: Procés pel qual un bacteri introdueix a dins seu
fragments de DNA que estaven lliures en el medi i que procedien de
la lisi d’altres bacteris. Això explica la variabilitat genètica d’alguns
bacteris en viure amb altres espècies. Ex la resistència als antibiòtics.
2.3. ELS TIPUS D’EUBACTERIS
Basant-nos en característiques fisiològiques i nutricionals,
es diferències diferents tipus:
- Bacteris proprats i verds: Fotosintètics anaerobis, Tenen bacterioclorofil.la i fotosistema I. No utilitzen aigua i no
generen oxigen.
- Cianobacteris: Fotosintètics aerobis, tenen ficocianina i clorofil.la a. Són les cianofícies.
- Bacteris nitrificants: Quimioautòtrofs. Bacteris oxidants del amoni: Nitrosomonas. Bacteris oxidants dels nitrits:
Nitrobacter
- Bacteris fixadors de nitrogen: Gram-. Fixen el nitrogen atmosfèric: Azotobacter i Rhizobium (en arrels de
lleguminoses).
- Bacteris entèrics: Viuen a l’intestí dels vertebrats i formen la microbiota intestinal. Escherichia coli.
- Espiroquetes: Viuen en medi aquàtic i algunes causen malalties com la Leptospira interrogants, causant de la
febre dels 7 dies.
- Bacteris de l'àcid làctic: Gram+, anaerobis tolerants a l’oxigen. Responsables de fermentació làctica. Els trobem en
tracte digestiu o urogenital dels humans. En aliments en fermentació el poden transformar en altres productes,
com el lactobacilus que transforma llet en iogurt o formatge.
- Micoplasmes: Molt petits (< 1 micra). Patògens, com el Mycoplasma pneumoniae, que causa la pneumonía
atípica.

2.4. LA IMPORTÀNCIA DELS EUBACTERIS EN ELS CICLES BIOGEOQUÍMICS

Circuits cíclics: m.i. a part d'éssers vius (m.o.) i després tornar a m.i.
- Els eubacteris i el cicle del carboni: Bacteris fotòtrofs capten CO2 atm i fixen el C en molèc orgàniques amb
la fotosíntesi. Altres desprenen CO2. Bacteris desintegradors descomponen m.o. Altres oxiden metà a diòxid.
Altres utilitzen hidrocarburs, utilitzar bacteris per eliminar hidrocarburs és la bioremediació.
- Els eubacteris i el cicle del sofre: Bacteris oxidants del sofre oxiden sofre o sulfurs i fan sulfats. Els reductors
de sulfats fan la reacció inversa.
- Els eubacteris i el cicle del ferro: Bacteris de medis pantanosos poden reduir els minerals del ferro en estat
fèrric a estat ferròs.
- Els eubacteris i el cicle del nitrogen: Bacteris desintegradors, nitrificant, alguns del gènere Pseudomonas i
bacteris fixadors de nitrogen participen en el cicle.
- Els eubacteris i el cicle del fòsfor: Bacteris actinomicets incorporen fosfats inorgànics del sòl.

3. ELS ARQUEOBACTERIS
Procariotes anaerobis que solen viure en ambients extrems de Tº o salinitat. Formen el domini Archaea. La
membrana plasmàtica conté isoprenoides units a la glicerina per enllaços èter, els lípids de les membranes poden ser
polars i apolars i la membrana pot ser bicapa o monocapa. Tenen paret de polisacàrids i proteïnes. Tenen una sola
molèc de DNA circular + petit que el d’un bacteris i associat a histones. Molts són autòtrofs. En distingim 3 tipus:
- Halòfils: viuen en aigües hipersalines.
- Termòfils: viuen en aigües termals o en hàbitats volcànics rics en sofre.
- Metanògens: Anaerobis i productors de metà. En aigües estanques amb molta descomposició de m.o.

4. ELS MICROORGANISMES EUCARIOTES

Domini Eukarya, són éssers microscòpics però amb estructura eucariota. Trobem Algues,
Protozous (Protoctistes) i Fongs.

4.1. LES ALGUES MICROSCÒPIQUES

Cloroplasts amb pigments a les cèl·lules. Unicel·lulars o pluricel·lulars. Viuen en medis
aquàtics i al mar fent fitoplàncton, altres en aigües dolçes, termals, fang i a l'escorça
d’arbres. Hi han dif. grups:
- Euglenoides: unicel·lulars, un únic flagel i amb pigment fotosensible, el estigma.
En aigües dolces. Altres no tenen pigments fotosintètics i viuen a l’interior
d’invertebrats aquàtics.
- Diatomees: unicel·lulars. Productors primaris del medi marí i d’aigua dolça. Tenen paret de sílice rígida
formada per 2 parts, com una capsa, amb punts i dibuixos característics. Poden formar cadenes i les trobem al
plàncton i al bentos.
- Dinoflagel·lades: fotosintètiques, unicel·lulars i 2 flagels. Algunes espècies marines poden reproduïr-se
ràpidament i formar les marees roges.
 4.2. ELS PROTOZOUS
Unicel·lulars eucariotes heteròtrofs i sense paret cel·lular. Mida entre 3 i 800
micres. Tenen vida lliure en llocs humits i poden ser comensals o paràsits.
Es poden desplaçar per flagels, cilis, pseudòpodes o per contracció del cos.
S’alimenten de bacteris, algues unicel.lulars, altres protozous, invertebrats
microscòpics o de m.o. Reproducció asexual per divisió binària o
esporulació. També alguns duen a terme la conjugació procés en el qual hi
ha intercanvi d’ADN, cosa que afavoreix la variabilitat genètica de l’espècie.
GRUP LOCOMOCIÓ REPRODUCCIÓ ALTRES CARACTERÍSTIQUES

Mastigòfors o Amb flagels Fissió longitudinal x gàmetes Viuen en aigües dolces o són
flagel·lats paràsits

Sarcodins o amebes Amb pseudòpodes Fissió simples o múltiple x Alguns amb teca calcària o de
gàmetes sílice

Apicomplexos o Amb contracció del Fissió múltiple, són endoparàsits Tenen complex apical x adherir-se
esporozous cos i invadir a l’hoste

Ciliòfors o ciliats Amb cilis Fissió transversal, x conjugació Tenen 2 nuclis i una boca cel·lular

4.3. ELS FONGS MICROSCÒPICS

Eucariotes unicel·lulars o pluricel·lulars amb nutrició heteròtrofa, secreten enzims digestius a l’exterior i absorbeixen
amb posterioritat les molècules ja digerides. Viuen en llocs humits al sòl o sobre m.o morta. Els sapròfits
descomponen la m.o. i els que s’alimenten de m.o. de plantes o animals vius són fongs paràsits.
GRUP TIPUS D’ESPORES HIFES HÀBITATS EXEMPLES

Zigomicets Zigòspores Sifonades Sòl, en vegetals en descomposició Floridura del pa

Ascomicets Ascòspores Septades Sòl, en vegetals en descomposició Llevats

Basidiomicets Basidiòspores Septades Sòl, en vegetals en descomposició Bolets

Oomicets Oòspores Sifonades A l’aigua Floridura de l’aigua

Deuteromicets Conidiòspores Septades Sòl, vegetals descomposició, sobre pell animals Penicillium, fong peu
d’atleta

Els +coneguts són els llevats, que són unicel·lulars, es reprodueixen x gemmació. Viuen en medis ensucrats com fruits
i fan fermentació alcohòlica. Els fongs pluricel·lulars estan compostos per filaments anomenats hifes, destaquem fong
pluri de floridures, que són fongs filamentosos, les espores es fan sense reproducció sexual prèvia, l’extrem d’hifes
especials són conidis els esporangis, i conidiòspores les que s’hi formen.

5. ELS VIRUS
No són organismes vius pq no tenen la majoria d’estructures i funcions de les cèl·lules, no tenen metabolisme i s’han
de reproduir dins d’altres cèl·lules. Són + petits que cèl·lules i no superen els 25.0000 Å. Tenen dues fases:
- Fase extracel·lular → Inerts fora de cèl·lules pq no tenen enzims x fer el seu propi metabolisme. En aquesta fase
s'anomenen virions o partícules víriques.
- Fase intracel·lular → Quan s’adhereixen a la superfície de cels procariotes o eucariotes, introdueixen els seus
genomes i inicien la replicació fent servir els sistema enzimàtic i la matèria molecular de la cèl. hoste. Així es
reprodueixen dins de les cèls.
Segons l’hoste que parasiten, es classifiquen en virus bacterians/bacteriòfags, virus vegetals i virus animals. Tmb es
classifiquen si tenen DNA o RNA al material genètic, la forma de la càpsula proteica o la presència o no de coberta
membranosa. No tots els virus crean malalties, molts es reprodueixen sense causar danys.

5.1. L’ESTRUCTURA DELS VIRUS

Els virus es distingeixen en 3 parts:
- Genoma víric: Una diverses molèc. de DNA o RNA. L'àcid nucleic pot ser de cadena oberta o circular, i la
cadena pot ser monocatenària o bicatenària.
- Càpsida: Coberta proteica que envolta el genoma víric. Té la funció de protegir l’àc. nucleic i en els que no tenen
coberta membranosa, reconèixer els receptors de membrana de les cels que parasiten. El genoma + la càpsida és
la nucleocàpsida. La càpsida es compon de proteïnes globulars, els capsòmers, que det. el diferent tipus de
càpsida:
a) Icosaèdriques → Estructura polièdrica, 20 cares triangulars, 12 vèrtexs i 30 arestes. Formada x unió de
capsòmers de 1 o 2 tipus, si són 2 són hexàmers i pentàmers. Hexàmers és unió de 6 molèc. de
proteïnes o protòmers i formen les cares i arestes de la càpsida. Pentàmers té 6 protòmers que es
troben al vèrtex de l’icosàedre. Ex: berrugues, refredat comú i faringitis.
b) Helicoïdals → Formada x capsòmers idèntics disposats helicoïdalment, fent estructura tubular buida
on a l’interior està l’àc. nucleic. Ex: mosaic del tabac.
c) Complexes → En virus especialitzats a parasitar bacteris, els bacteriòfags. Càpsida de dues parts, el
cap icosaèdric que conté l’a`c nucleic, i la cua adaptada x injectar l’àc. a l’interior del bacteri. A la base
de la cua hi ha placa basal amb espines on s’uneixen fibres caudals.

- Coberta membranosa: Envolta la nucleocàpsida i tenen virus com la ràbia, l’hepatitis, la grip, la verola i la sida.
Es compon d’una doble capa lipídica de cèls hoste parasitades i de glicoproteïnes incloses, on la seva síntesi està
controlada el genoma víric. Glicoproteïnes sobresurten de la coberta i tenen la funció el reconeixement de la
futura cèl. hoste i la inducció de la penetració del virió x mitjà de fagocitosi.

5.2. ELS VIROIDES I ELS PRIONS

Són agents infecciosos més simples que els virus.
- Viroides:
Petita molèc. de RNA amb uns quants centenars de nucleòtids, circular i monocatenària, i no està protegida x
cap coberta i infecta a cèls. vegetals.
- Prions:
Proteïnes amb un plegament anormal i indueixen a proteïnes normals de la cèl. a adoptar la forma del prió.
Moltes són proteïnes de la membrana de les neurones, per tant provoquen malalties neurodegeneratives.

5.3. EL CICLE DELS VIRUS

Els virus presenten mecanismes que els permeten reproduir-se dins de les cèl·lules hoste i desenvolupar un complex
cicle vital a través d’aquestes. Aquests mecanismes poden ser:

Cicle lític del bacteriòfag T4:

Condueix a la destrucció (Lisi) de la cèl.lula hoste. Exemple: Bacteriòfag T4. Es distingeixen les següents fases:
- Fixació o adsorció: gran especificitat en el contacte
entre virus i hoste, bacteriòfags es fixen a través de les
puntes de les fibres caudals, i després de manera
mecànica, ja que claven les espines basals a la paret
del bacteri. Per receptors de membrana el virus es fixa
a la part externa del bacteri.
- Penetració: bacteriòfag perfora la paret cel·lular del
bacteri x lisozims i contrau la beina de la cua i hi
introdueix el DNA per l’orifici, el genoma víric passa
directament al citoplasma bacterià.
- Eclipsi: no s’observen virus a l’interior del bacteri,
però és la fase més activa ja que el DNA víric es transcriu i forma RNAm víric que es tradueix en proteïnes
víriques que poden ser capsòmers i enzims endonucleases i endolisines que destrueixen el DNA bacterià. També
es fabriquen múltiples rèpliques del DNA víric utilitzant els enzims bacterians.
- Acoblament: Els capsòmers s’uneixen formant càpsides i el DNA víric es plega i s’introdueix dins les càpsides.
- Lisi o alliberament: L’enzim endolisina trenca l’embolcall bacterià, el bacteri queda destruït i tots els virus
formats surten cap a l’exterior, preparats per infectar nous bacteris.
Cicle lisogènic:
Tenen aquest cicle els virus que al infectar una cèl no la destrueixen i el seu genoma s’incorpora al DNA de la cèl
hoste. Aquests són els virus atenuats o pròfags i la cèl receptora la cèl·lula lisogènica. El DNA del pròfrag pot viure
latent fins que un estímul l’indueixi la separació del DNA de la cèl hoste, així el DNA del prògraf inicia cile líptic des
de la 3ra fase anterior. Mentre la cèl tingui el DNA del pròfag, serà immune a infeccions del mateix viris, l’immunitat
s’hereta a cada generació de la cèl hoste.

CICLE DEL VIRUS DE LA SIDA (SÍNDROME

D’IMMUNODEFICIÈNCIA ADQUIRIDA)
Causada pel VIH o HIV (Virus Immunodeficiència Humana).
Virus petit, de forma esfèrica, compost: nucli intern o càpsida, a
l’interior conté material genètic del virus en dos fils RNA que es
troben lligats, a una molècula d’un enzim: la transcriptasa
inversa. Tmb hi ha altres proteïnes i lípids. És un retrovirus.
Transcriu el seu genoma d’RNA a DNA com a primer pas de la
infecció cel·lular gràcies a l’acció de l’enzim transcriptasa inversa.
Parasita els limfòcits T col·laboradors o T helpers. Té gran
capacitat de mutar i fer-se resistent als fàrmacs.

Mecanisme d’acció:
Una vegada entra dins la cèl, transforma RNA a DNA, per la transcriptasa inversa. Aquest DNA entra al nucli del
limfòcit T. Aquest DNA pot fer que la cèl hosta fabriqui nous virus destruint la cèl·lula infectada. Aquests virus fills
infecten noves cèls. Organisme fabrica anticossos, passa a ser 0+.

Tractaments possibles:
No té cura però dos persones s’han curat. Fàrmacs: antiretrovirals Els virus muten i això és difícil fer vacunes.
Important: educació població, prevenció conductes risc, accés a medicaments i continuar estudis x fer vacunes.

6. LA BIOTECNOLOGIA MICROBIANA
Processos industrials que utilitzen els microorganismes per obtenir els seus productes. La biotecnologia tradicional
utilitza microorganismes per processos fermentatius, antibiótics, vacunes… L’enginyeria genètica utilitza microorg
alterats genèticament per obtenir substàncies útils, com determina hormones. Els microorg que s’utilitzen són de la
natura però es seleccionen segons si creixen ràpidament, resisteix quan es cultivat a gran escala i si produeix la
substància desitjada en quantitats importants.

6.1. ELS MICROORGANISMES I ELS PROCESSOS DE FERMENTACIÓ

Microorg no patògens, poden transformar substàncies en productes importants. Les transformacions (fermentació,
en fermentadors), són reaccions catabòliques, on molec orgàniques es degraden sense gastar oxigen, i dona molec
orgàniques simples. Altres transformacions són catabolisme respiratori, que utilitza cadena respiratoria, i es produeix
respiració aeròbica amb oxidació del substrat. Al final queda compost orgànic. En l'àmbit industrial es fermenta en
fermentadors, que són dipòsits on hi ha el medi de cultiu de microorg. El medi i els microbis es barregen x un
sistema de pales intern, l’impulsor. S'obté sobretot etanol, àcid làctic i vinagre.
- Etanol: dissolvent orgànic, tmb és de les begudes alchòliques. S'obté per la fermentació alcohòlica. Ex:
begudes destil·lades: concentren etanol i s'obté un grau més alt, intervé el llevant S. Cerevisa.
Reacció global: Glucosa ➝ 2 Etanol (2 CH3-CH2OH)+ 2 Diòxid de carboni
- Àcid làctic: tracta les anèmies, útil en deficiència de calci, l’àcid el fan bacteris que degraden lactosa.
Reacció global: 2 glucoses ➝ 4 àcids làctic (CH3 - CHOH - COOH)
- Vinagre o àcid acètic: s'obté degradant etanol. (no es una fermentació verdadera x l’O2).
Reacció global: 2 Etanol (2 CH5OH) + 2 oxigen ➝ 2 Àcid acètic (2 CH3-COOH) + aigua

6.2. LA PRODUCCIÓ D’ANTIBIÒTICS

Són productes de síntesi, no de catabolisme. Causes que han contribuït a la producció industrial d'antibiotics:
- Descobriment d’espècies que poden donar + producte. Ex: Penicil·lina, ara és amb P. Chrysogmenum.
- Millorar medis de cultiu i desenvolupament de la tècnica de cultiu, permetent creixement de microbis en
grans quantitats.
- Selecció de soques mutants de microbis productors, tenen més capacitat de produir antibiòtics.
- Millora del mètode d’extracció de l’antibiòtic de la barreja de cultiu.
6.3. LA PRODUCCIÓ DE VITAMINES, AMINOÀCIDS I ENZIMS
Les vitamines es poden sintetitzar al laboratori sense microorganismes, però les més complexes les fabriquen a partir
de bacteris. S’utilitzen en aliments funcionals. Els aminoàcids els poden fabricar bacteris a partir de precursors
nitrogenats inorganics com el sulfat amònic. Tmb enzims es poden obtenir mitjançant microorganismes, ja que els
produeixen en + quantitat de la que utilitzen i els expulsen al medi com enzims extracel·lulars. Els enzims de +
utilitat són x fabricar de pa, pastisseria, farmàcia, detergents…

6.4. ELS MICROORGANISMES I EL CONTROL DE PLAGUES D’INSECTES

Els microorg infecten insectes adults i els matan, o tmb secretan substàncies com proteïnes que actua com verí pels
insectes, són microrg entomopatògens. Alguns virus, bacteris i fongs s'utilitzen així per eliminar insectes.

6.5. ELS MICROORGANISMES I LA INDÚSTRIA ALIMENTÀRIA

Aliments poden contenir microorganismes no patògens. S’ha de fer un control microbiològic dels aliments. S’ha de
tractar els aliments per eliminar els microorg i es preserven fent manipulació asèptica, tractament amb calor, o fred,
amb rajos ultraviolats o radiacions ionitzats. Per altra banda hi ha microorganismes que són utilitzats per obtenir
aliments: sobretot derivats làctics.

La pasteurització: mètode d'escalfament suau que no mata tots els microorg x no perdre les propietats de l’aliment.
Ex: es calenta molt la llet durant un temps i es refreda rapid, i s'envasa imediatament.

6.6. ELS MICROORGANISMES I L’ENGINYERIA GENÈTICA

Les aplicacions més importants és l’obtenció de molècules que tenen importància en medicina com hormones
(insulina), vacunes, o molècules que intervenen en el procés immunològic. L’enginyeria genètica consisteix en posar
el gen que produeix una proteïna dins del DNA bacterià en algun dels plasmidis, els bacteris amb nous plasmidis es
reprodueixen i començen a produïr la molèc útil.
Procés:
- Aïllament dels plasmidis que es volen modificar genèticament
i tallant amb endonucleases de restricció.
- Obtenció del gen que es vol clonar (tallant amb
endonucleases de restricció)
- Unió dels fragments amb un vector, s’obté el plasmidi
recombinant.
- Incorporació dels plasmidis recombinants en bacteris (per
transformació).

6.7. ELS MICROORGANISMES I LA DEPURACIÓ DE LES AIGÜES

RESIDUALS
En plantes depuradores d’aigües residuals, en el tractament secundari s’eliminen substàncies orgàniques utilitzant
bacteris i protozous. Es mesura amb la DBO: Demanda biològica d’oxigen, és més gran com més m.o. té l’aigua.

7. ELS ANTIBIÒTICS
Substàncies químiques produïdes en metabolisme de bacteris i fongs, i de composició química variada. Antibiòtics
són substàncies útils per a eliminar bacteris, i per tant curar infeccions bacterianes, que són produïdes per bacteris o
fongs.

Mecanisme d’actuació: Inhibició de la síntesi de les parets cels dels bacteris patògens, destrucció dels fosfolípids de
membranes de bacteris patògens i la inhibició de la síntesi del DNA, de l’RNA i de les proteïnes dels microbis
patògens… Aquestes estructures bacterianes sobre les quals actuen els antibiòtics s’anomenen dianes. Els d’espectre
ampli actuen sobre gran varietat de microorg.

Resistència: Alguns bacteris inactiven l’antibiòtic o bé les seves cobertes es fan impermeables a ells. És deguda a
mutacions o bé a parasexualitat de bacteris, fent que apareguin gens resistents a l’antibiòtic. Provoca selecció natural
de les poblacions que ho siguin.

Producció: Es coneixen 800 antibiòtics aprox. Penicillium, Bacillus, Streptomyces. Actualment es produeixen de
forma industrial. Doncs s’han perfeccionat i millorat les tècniques de cultiu, mètodes d’extracció de l’antibiòtic i
selecció de soques.