ACTIVITATS SOBRE MICROBIOLOGIA

1. Quins éssers vius es classifiquen com a microorganismes?

Els microorganismes són éssers vius molt petits que no es poden veure a simple vista.
Aquesta categoria inclou diversos grups d'éssers vius, els principals:

Microorganismes amb organització cel·lular.

-Posseeixen membrana cel·lular
-Tenen com a àcids nucleics ADN i ARN

● Procariotes:
➔ Arqueobacteries
➔ Eubacteries (bacteris): Són organismes unicel·lulars sense nucli definit.
Tenen una gran varietat de formes i són presents en gairebé tots els
ambients de la Terra. Alguns bacteris són beneficiosos per als humans,
com ara els que es troben en el tracte digestiu i ajuden en la digestió.
D'altres poden causar malalties, com ara l'Escherichia coli o la
Salmonella.

● Eucariotes:
➔ Protozous: Els protozous són organismes unicel·lulars eucariotes que es
troben en aigua dolça i salada, així com en sòl humit. Hi ha una gran
varietat de protozous, que poden ser paràsits o autòtrofs. Alguns
exemples són l'Amoeba, el Plasmodium (causa de la malària) i la
Paramecium.
➔ Algues microscòpiques
➔ Fongs microscòpics: Els fongs són organismes eucariotes que poden ser
unicel·lulars (com les llevats) o pluricel·lulars (com els fongs
filamentosos o les bolets). Els fongs es troben en molts entorns diferents
i poden ser beneficiosos (com els que s'utilitzen per fer pa o cervesa) o
perjudicials (com els que causen infeccions fúngiques en els humans).

Microorganismes sense organització cel·lular

-No posseeixen membranes
-Mai estan presents els dos a àcids nucleics junts (tenen ADN o ARN)
-Són paràsits estrictes de cèl·lules, no tenen metabolisme.

● Virus: Els virus són entitats molt petites formades per material genètic (ADN o
ARN) envoltat per una capa de proteïna. No es consideren éssers vius, ja que no
poden reproduir-se de manera independent i necessiten infectar les cèl·lules d'un
organisme per replicar-se. Els virus poden causar diverses malalties en animals,
plantes i bacteris, com ara el VIH o la grip.

● Viroides

● Prions
2. Compara arqueobacteris i bacteris.

Els arqueobacteris i els bacteris són dos dominis de microorganismes que pertanyen al
regne Monera. Encara que comparteixen algunes similituds, també presenten diferències
significatives:

1. Estructura cel·lular:
● Arqueobacteris: Tenen una estructura cel·lular única i diferent de la dels
bacteris. Les seves membranes cel·lulars contenen lípids d'isoprens que
formen enllaços d'èter en lloc d'enllaços d'èster com en els bacteris.
També tenen una paret cel·lular diferent que pot contenir
pseudopeptidoglicà. Alguns arqueobacteris poden tenir una capa de
glicoproteïnes anomenada capa S.
● Bacteris: Tenen una membrana cel·lular amb lípids d'èster i una paret
cel·lular que generalment conté peptidoglicà.

2. Ambient:
● Arqueobacteris: Són coneguts per habitar en entorns extrems com ara
fonts termals, aigües salades, ambients àcids o altament alcalins. També
es troben en alguns hàbitats més comuns com el sòl, l'aigua i el tracte
digestiu d'organismes.
● Bacteris: Es poden trobar en una gran varietat d'hàbitats, incloent el sòl,
l'aigua, l'aire, el cos humà i altres organismes. Alguns bacteris són
patògens per als éssers humans i altres animals.

3. Metabolisme:
● Arqueobacteris: Molts arqueobacteris són quimiosintètics, el que
significa que obtenen energia a través de reaccions químiques. També hi
ha arqueobacteris fotosintètics i heteròtrofs que obtenen energia a partir
de la llum o d'aliments respectivament.
● Bacteris: Hi ha bacteris amb diferents tipus de metabolisme, incloent
bacteris quimiosintètics, fotosintètics i heteròtrofs. Alguns bacteris poden
produir energia mitjançant la fermentació, la respiració anaeròbica o la
respiració aeròbica.

4. Genètica:
● Arqueobacteris: Tenen un sistema de transcripció i traducció similar al
dels eucariotes. Utilitzen un codó d'inici diferent (generalment l'AUG) i
tenen diversos factors de transcripció similars als dels eucariotes.
● Bacteris: Tenen un sistema de transcripció i traducció diferent dels
arqueobacteris i els eucariotes. Utilitzen un codó d'inici específic
(generalment l'AUG) i tenen factors de transcripció propis.
3. Indica el nom de les parts assenyalades:

1. Càpsula
2. Paret bacteriana
3. Membrana plasmàtica
4. Mesosoma
5. Ribosoma
6. Flagel
7. ADN o nucleoide
8. Plasmidi

4. Explica les diferències principals entre els bacteris Grampositius i

Gramnegatius:

Els bacteris Grampositius i Gramnegatius són dos tipus de bacteris que es diferencien en
la seva estructura cel·lular i en la resposta que donen a la tinció de Gram, una tècnica de
laboratori que permet classificar els bacteris.

1. Estructura de la paret cel·lular:

● Bacteris Grampositius: Tenen una paret cel·lular gruixuda composta

principalment per una substància anomenada peptidoglicà, que confereix
rigidesa a la cèl·lula bacteriana. Aquesta paret cel·lular és permeable i reté la
tinció de Gram, apareixent de color blau-violeta sota el microscopi.

● Bacteris Gramnegatius: Tenen una paret cel·lular més prima que conté menys
peptidoglicà. A més de la paret cel·lular, tenen una capa externa anomenada
membrana externa, que està composta per lípids i proteïnes. Aquesta membrana
externa és una barrera addicional que dificulta la penetració de molècules, com
ara antibiòtics. A causa de la seva estructura, els bacteris Gramnegatius no
retenen la tinció de Gram i apareixen de color rosa sota el microscopi.

2. Coloració de la tinció de Gram:

● Bacteris Grampositius: Retenen la tinció de Gram i apareixen de color

blau-violeta sota el microscopi.

● Bacteris Gramnegatius: No retenen la tinció de Gram i apareixen de color rosa

sota el microscopi.

3. Composició de la membrana externa:

● Bacteris Grampositius: No tenen membrana externa.

● Bacteris Gramnegatius: Tenen una membrana externa composta per lípids i

proteïnes, a més de la paret cel·lular.
 4. Susceptibilitat als antibiòtics:

● Bacteris Grampositius: Són generalment més susceptibles als antibiòtics, ja que

la seva paret cel·lular gruixuda facilita l'acció d'aquests fàrmacs.

● Bacteris Gramnegatius: Són més resistents als antibiòtics, ja que la seva

membrana externa actua com a barrera addicional i dificulta l'acció dels fàrmacs.

5. Patogenicitat:

● Bacteris Grampositius: Alguns bacteris Grampositius, com Staphylococcus

aureus o Streptococcus pyogenes, són coneguts per ser patògens humans i causar
diverses malalties.

● Bacteris Gramnegatius: Alguns bacteris Gramnegatius, com Escherichia coli o

Salmonella, també són patògens humans i poden causar infeccions greus.

5. Què són i quina funció tenen la càpsula bacteriana, els plasmidis i els
mesosomes?

La càpsula bacteriana, els plasmidis i els mesosomes són components o estructures que
es poden trobar en les cèl·lules bacterianes. Aquí tens una descripció de cada un d'ells:

1. Càpsula bacteriana: La càpsula bacteriana és una capa gairebé gelatinosa que

envolta l'exterior de moltes cèl·lules bacterianes. Està composta principalment
de polisacàrids, tot i que també pot contenir altres components com proteïnes i
àcids nucleics. La funció principal de la càpsula bacteriana és proporcionar
protecció a la cèl·lula contra l'acció del sistema immune de l'amfitrió o contra
factors ambientals com la dessecació o l'acció de desinfectants. A més, la
càpsula pot estar involucrada en l'adhesió a superfícies o altres cèl·lules, així
com en la formació de biofilms.

2. Plasmidis: Els plasmidis són petites molècules d'ADN circular que es troben a
l'interior de les cèl·lules bacterianes, en paral·lel amb el cromosoma bacterià
principal. Els plasmidis són gens extracromosòmics i són capaços de replicar-se
de manera independent al cromosoma bacterià. La funció principal dels
plasmidis és proporcionar avantatges adaptatius a les cèl·lules bacterianes, com
ara resistència als antibiòtics, capacitat de degradar determinats compostos o
capacitat de produir factors de virulència. A més, els plasmidis poden ser
transferits entre bacteris mitjançant un procés anomenat conjugació, permetent la
transmissió dels gens continguts en el plasmidi entre cèl·lules bacterianes.
 3. Mesosomes: Els mesosomes són estructures invaginades de la membrana
plasmàtica en les cèl·lules bacterianes. Són observables en alguns tipus de
bacteris, com ara les bacteris Gram-negatives, i poden tenir diverses funcions.
Tradicionalment, s'ha considerat que els mesosomes tenen un paper en la divisó
cel·lular, ajudant en la formació del septum que separa les dues cèl·lules filles
durant la divisió bacteriana. No obstant això, en la recerca més recent, s'ha
qüestionat el paper dels mesosomes en aquest procés i s'ha suggerit que podrien
ser artifacts de preparació en els estudis microscòpics, en lloc de components
reals de les cèl·lules bacterianes. És important destacar que encara hi ha certa
controvèrsia en relació amb els mesosomes i la seva funció precisa en les
cèl·lules bacterianes.

6. Destaca els principals tipus de metabolisme bacterià.

Els bacteris presenten una gran diversitat en el seu metabolisme i poden obtenir energia
i nutrients de diverses maneres. Alguns dels principals tipus de metabolisme bacterià:

1. Metabolisme heterotrófic: La majoria de bacteris són heteròtrofs, el que

significa que obtenen nutrients i energia a partir de fonts orgàniques. Aquests
bacteris poden ser sapròfits, descomponen matèria orgànica morta, o paràsits,
obtenen nutrients a costa de l'amfitrió viu.

2. Metabolisme autotrófic: Alguns bacteris són autòtrofs, el que significa que

poden sintetitzar els seus propis nutrients orgànics utilitzant una font inorgànica
de carboni, com el diòxid de carboni (CO2). Hi ha dos tipus principals
d'autòtrofs bacterians:
● Autòtrofs fotosintètics: Utilitzen la llum solar com a font d'energia per
realitzar la fotosíntesi i fixar el CO2 en compostos orgànics. Exemples
d'aquests bacteris són les cianobacteris i les bacteris verdes dels sulfurs.
● Autòtrofs quimiosintètics: Utilitzen reaccions químiques per obtenir
energia i fixar el CO2. Aquests bacteris poden obtenir energia de
diverses fonts inorgàniques, com ara compostos de nitrogen, ferro, sofre
o amoníac.

3. Metabolisme fermentatiu: Algunes espècies bacterianes realitzen la

fermentació per obtenir energia en absència d'oxigen. Durant la fermentació, els
bacteris degraden els sucres o altres compostos orgànics per obtenir energia,
produint àcid làctic, alcohol o altres productes. La fermentació és un tipus de
metabolisme anaeròbic.

4. Metabolisme respiratori: Alguns bacteris són capaços de realitzar la respiració,

que implica la transferència d'electrons des d'una font de carboni fins a un
aceptor final d'electrons, com ara l'oxigen. Aquesta transferència d'electrons
genera energia que es pot utilitzar per a la síntesi d'ATP (adenosina trifosfat). El
metabolisme respiratori pot ser aeròbic (en presència d'oxigen) o anaeròbic (en
absència d'oxigen), i hi ha diverses rutes metabòliques comunes, com la
respiració aeròbia, la respiració anaeròbia amb acceptors finals alternatius (com
el nitrogen o el sulfat) i la respiració anaeròbia en fermentadors.
Hi ha una gran varietat d'adaptacions i estratègies metabòliques entre els bacteris, i
alguns poden mostrar combinacions de diferents tipus de metabolisme en funció de les
condicions ambientals i els recursos disponibles.

7. Descriu el procés representat a l’esquema:

La bipartició és la forma comuna de reproducció asexual en

bacteris. Es tracta d'un procés simple en què una cèl·lula
bacteriana es divideix en dues cèl·lules filles idèntiques.

El procés comença amb la replicació del material genètic de la cèl·lula bacteriana, que
es troba en el cromosoma bacterià, per mitjà de la síntesi de noves cadenes d’ADN.

A continuació, les dues còpies del material genètic es desplacen cap als extrems opostos
de la cèl·lula bacteriana, formant una estructura anomenada septum.

A mesura que el septum es forma i creix, la membrana cel·lular es comença a

invaginar-se cap al centre de la cèl·lula, dividint la cèl·lula en dues parts iguals.

Finalment, la cèl·lula es divideix completament en dues cèl·lules filles idèntiques,

cadascuna amb una còpia del material genètic.

8. Explica què són els mecanismes parasexuals bacterians i els tipus que hi ha.

Els mecanismes parasexuals bacterians són processos de recombinació genètica que

permeten la transferència de material genètic entre bacteris, sense que hi hagi una
relació sexual entre ells. Hi ha diversos tipus de mecanismes parasexuals bacterians:

1. Transformació: Aquest mecanisme implica la captació d’ADN lliure del medi

procedent d’altra cèl·lula i incorporació per part de la cèl·lula bacteriana.
L’ADN adquirit pot ser de la mateixa espècie o d'una espècie diferent.

2. Conjugació: En aquest mecanisme, una cèl·lula bacteriana transferix material

genètic a una altra cèl·lula bacteriana a través d'un plasmidi, que és una peça
d'ADN extracromosòmic que pot replicar-se independentment del cromosoma
bacterià. Aquest mecanisme requereix el contacte directe entre les dues cèl·lules
bacterianes.
3. Transducció: Aquest mecanisme implica la transferència de material genètic
d'una cèl·lula bacteriana a una altra per mitjà d'un bacteriòfag, que és un virus
que infecta les cèl·lules bacterianes. El bacteriòfag, en infectar altre bacteri, li
pot transmetre part del genoma del bacteri anteriorment infectat.
9. Indica els tipus de protozous que existeixen i posa exemples.

Els protozous són microorganismes unicel·lulars eucariotes que es troben en ambients

aquàtics i terrestres, i que es poden classificar en diferents grups:

1. Esporozous: Els esporozous són protozous paràsits que es caracteritzen per tenir
una estructura complexa de reproducció, la qual inclou formes de vida sexual i
asexual. La majoria dels esporozous són paràsits intracel·lulars obligats. Un
exemple d'esporozou és el Plasmodium, que causa la malaltia de la malaria.

2. Rizòpodes: Els rizòpodes són protozous que es mouen gràcies a pòdies o

pseudòpodes, extensions cel·lulars que s'estenen i retrauen per desplaçar-se. Els
rizòpodes són un grup molt divers de protozous i inclouen espècies com
Amoeba proteus, Naegleria fowleri i Dictyostelium discoideum.

3. Flagel·lats: Els flagel·lats són protozous que es mouen gràcies a flagels,

estructures filiformes que es mouen en moviments ondulatoris. Els flagel·lats
inclouen espècies com Trypanosoma brucei, que causa la malaltia del son, i
Giardia lamblia, que causa diarrea.

4. Ciliats: Els ciliats són protozous que es mouen gràcies a cilis, estructures curtes i
vibràtils que recobreixen la seva superfície. Els ciliats es caracteritzen per
presentar una gran diversitat de formes i comportaments, i inclouen espècies
com Paramecium, Tetrahymena i Balantidium coli.

10. Què són i com es reprodueixen llevats i floridures?

Els llevats i les floridures s’inclouen al Regne dels Fongs.

Els llevats són fongs unicel·lulars responsables de moltes fermentacions, produir un

gran nombre d’antibiòtics i provocar una quantitat important de malalties en vegetals.
Aquests es reproduïxen:

Asexualment per brotament. Aquest procés consisteix en la formació d'un brot lateral
en una cèl·lula mare que es va allargant fins a arribar a la mida de la cèl·lula mare, i
finalment es desprèn per donar lloc a una nova cèl·lula. Aquesta forma de reproducció
és eficient i els llevats poden créixer ràpidament en condicions òptimes.

Sexualment, formant ascòspores haploides, que són les espores sexuals. Això
succeeix en condicions adverses o quan els recursos són limitats, i permet als llevats
adaptar-se a noves condicions ambientals.
Les floridures són fongs filamentosos formats per filaments pluricel·lulars coneguts
com a hifes, que es reuneixen per a formar un cos o miceli. A partir del miceli es formen
les conidiòspores i les espores sexuals que els proporcionen l’aspecte pulverulent.
Aquests es reprodueixen:

Asexualment per mitjà de conidis, que són estructures especialitzades que contenen
espores haploides. Els conidis es formen en estructures conidiògenes que es
desenvolupen a la punta de filaments especialitzats anomenats hifes. Els conidis es
disseminen pel vent o per altres mitjans i poden germinar i donar lloc a nous fongs.

Sexualment per mitjà de les ascòspores. En aquest cas, les hifes de dos fongs diferents
s'uneixen i formen un ascocarp, una estructura que conté ascus amb ascòspores
haploides. Aquesta forma de reproducció sexual ajuda a la floridura a adaptar-se a noves
condicions ambientals i a generar variabilitat genètica.

11. Descriu l’estructura general d’un virus i els tipus.

Els virus extracel·lulars, anomenats també virions, són inerts i estan formats per un àcid
nucleic enrotllat (pot ser ADN o ARN en forma monocatenària o bicatenària) i una
càpsida o coberta proteica que protegeix i aïlla l’àcid nucleic. La càpsida està formada
per proteïnes que es repeteixen i cadascuna d’aquestes unitats proteiques es denomina
capsòmer.

Alguns virus presenten un embolcall membranós, format per lípids i proteïnes, que
pertany a la cèl·lula que ha infectat. Aquest embolcall facilita la infecció d’altres
cèl·lules de la mateixa estirp cel·lular que la cèl·lula infectada.

Els virus es poden classificar, atenent a distints criteris:

- Atenent al tipus d’àcid nucleic: ADN o ARN mono o bicatenari.
- Atenent a la forma de la càpsida del virus: helicoïdals, polièdrics o complexos.
- Atenent a la cèl·lula que infecten: bacteriòfags, animals o vegetals.
- Atenent a l’embolcall lipídic: nus o amb embolcall.

12. Què és un virió?

Un virió és una partícula infecciosa no cel·lular, que consisteix en una capa de proteïna
que envolta material genètic, com ADN o ARN. Els virions són la forma de vida més
simple i bàsica, i no són considerats organismes vius perquè no poden reproduir-se ni
realitzar cap activitat metabòlica sense la presència d'una cèl·lula hoste.

Els virions són l'estructura bàsica dels virus, que són agents infecciosos que necessiten
invadir cèl·lules hoste per reproduir-se i causar malalties. Els virions poden ser
transmesos d'una cèl·lula a una altra, o d'un hoste a un altre, a través de diferents vies
com ara l'aire, la sang, el contacte directe o els fluids corporals.
Els virions varien en forma i mida, depenent del virus del qual formen part. Els virions
dels virus de l'herpes tenen una forma esfèrica, mentre que els virions dels virus de la
grip tenen forma de bastó. En general, els virions són molt petits, amb un diàmetre que
oscil·la entre 20 i 300 nanòmetres
13. Explica què s’està representant a l’esquema següent:

El cicle vital dels virus es pot dividir en diversos passos:

1. Adsorció: El virus s'uneix a la superfície de la cèl·lula

hoste a través de proteïnes especialitzades en la capa
de la capa externa del virió.

2. Penetració: El virus introdueix el seu material genètic (ADN o ARN) dins la

cèl·lula hoste, ja sigui per fusió de la capa del virió amb la membrana cel·lular o
per endocitosi.

3. Desnudació: El material genètic del virus es desnuda de la capa proteica,

deixant el material genètic lliure a l'interior de la cèl·lula hoste.

4. Síntesi: El material genètic del virus comença a ser transcrit i traduït per la
maquinària cel·lular de la cèl·lula hoste, produint proteïnes virals i copiant
l'ADN o l'ARN viral per produir més virions.

5. Acoblament: Les proteïnes virals s'organitzen al voltant del material genètic per
formar nous virions.

6. Alliberament: Els nous virions surten de la cèl·lula hoste a través de lisi

cel·lular (destrucció de la cèl·lula) o per escapament (sense destruir la cèl·lula), i
són lliurats al medi ambient per infectar noves cèl·lules hoste.

Aquest cicle es pot repetir moltes vegades, infectant moltes cèl·lules hoste i produint
molts virions nous, fins que el sistema immune del hoste pot destruir el virus, o bé el
virus pot causar una infecció crònica o una malaltia.

14. Diferencia els cicles lític i lisogènic d’un bacteriòfag.

Els bacteriòfags són virus que infecten bacteris. Els bacteriòfags poden reproduir-se en
les cèl·lules bacterianes a través de dos tipus de cicles de vida diferents: el cicle lític i el
cicle lisogènic.
El cicle lític és un cicle de vida viral en el qual el bacteriòfag infecta la cèl·lula
bacteriana, es replica i mata la cèl·lula hoste per alliberar nous virions.

Els passos del cicle lític són:

1. Adsorció: El bacteriòfag s'uneix a la superfície de la cèl·lula bacteriana.

2. Penetració: El bacteriòfag injecta el seu material genètic (ADN o ARN) dins la
cèl·lula hoste.
3. Síntesi: El material genètic del bacteriòfag és replicat i transcrit per la
maquinària cel·lular de la cèl·lula bacteriana per produir nous bacteriòfags.
 4. Acoblament: Les proteïnes virals es formen al voltant del material genètic per
formar nous bacteriòfags.
5. Alliberament: La cèl·lula bacteriana es trenca, alliberant els bacteriòfags nous al
medi ambient.

En el cicle lisogènic, el bacteriòfag s'integra al material genètic de la cèl·lula bacteriana

i roman inactiu durant un període de temps. Els passos del cicle lisogènic són:

1. Adsorció: El bacteriòfag s'uneix a la superfície de la cèl·lula bacteriana.

2. Penetració: El bacteriòfag injecta el seu material genètic (ADN o ARN) dins la
cèl·lula hoste.
3. Integració: El material genètic del bacteriòfag s'integra en el genoma de la
cèl·lula bacteriana, formant el profàg.
4. Divisió cel·lular: Els gens del bacteriòfag són heretats per les cèl·lules filles de
la cèl·lula bacteriana infectada.
5. Excisió: El profàg es separa del genoma bacterià i inicia el cicle lític, produint
nous bacteriòfags.

En resum, la principal diferència entre el cicle lític i el cicle lisogènic és que el cicle lític
produeix la destrucció de la cèl·lula hoste, mentre que el cicle lisogènic permet que el
material genètic del bacteriòfag s'integri en el genoma de la cèl·lula hoste i es replica
juntament amb ell.

15. Defineix viroides i prions.

Els viroides i els prions són dos tipus de patògens que causen malalties infeccioses en
plantes i animals, respectivament.

● Viroides: Els viroides són molècules d'ARN petites i circulars que no codifiquen
cap proteïna i que infecten plantes. Els viroides són capaços de replicar-se dins
la cèl·lula de la planta i causar danys a la planta.
Els viroides són molt petits, amb una longitud d'uns 300 nucleòtids, i són els
patògens més petits coneguts. S'han identificat diversos tipus de viroides que
afecten diferents espècies de plantes, i les malalties que causen inclouen
deformacions, retallades i necrosi de teixits vegetals.

● Prions: Els prions són proteïnes anormals que es troben en el cervell i altres
teixits dels animals. Els prions no contenen cap material genètic i es propagen
mitjançant el canvi conformacional d'una proteïna normal a una forma anormal.
Això causa la formació de plaques insolubles que danyen el cervell i causen
malalties com l'encefalopatia espongiforme bovina (malaltia de les vaques
boges) en el bestiar i la malaltia de Creutzfeldt-Jakob en els humans.
La malaltia dels prions també s'ha trobat en altres espècies, incloent ratolins,
cérvols i mussols. Els prions són resistents als processos de desinfecció i
esterilització, i actualment no hi ha tractaments eficaços per a les malalties
causades per prions.
16. Destaca la importància dels microorganismes per als humans.

Els microorganismes tenen una gran importància per als humans per diverses raons:

1. Salut humana: Molts microorganismes són beneficiosos per a la salut humana.

Els bacteris intestinals, per exemple, ajuden a digestir els aliments, produir
vitamines i protegir contra infeccions. Altres microorganismes són utilitzats en
la producció de medicaments, com els antibiòtics, la insulina i les vacunes.
2. Agricultura: Els microorganismes són importants per a l'agricultura, ja que
juguen un paper clau en la fertil·lització del sòl, la producció d'aliments
fermentats, com el pa i el formatge, i la prevenció de malalties de les plantes.

3. Indústria alimentària: Els microorganismes són utilitzats en la producció

d'aliments, com la cervesa, el iogurt, el vinagre i altres aliments fermentats.

4. Control ambiental: Molts microorganismes són utilitzats per a la descomposició

de residus i la neteja de contaminació en ambients aquàtics i terrestres.

5. Investigació científica: Els microorganismes són objecte d'estudi en molts camps

de la ciència, incloent la microbiologia, la genètica, la biotecnologia i la
medicina.

En resum, els microorganismes són essencials per a la vida i tenen una gran influència
en molts aspectes de la vida humana i el ecosistema.

17. Què és un microorganisme patogen? I un oportunista?

Un microorganisme patogen és un organisme que causa malalties infeccioses en un

hoste. Això inclou bacteris, virus, fongs i altres microorganismes que poden infectar i
causar malalties en plantes, animals i humans.

Un microorganisme oportunista és un organisme que normalment no causa malalties en

un hoste, però que pot aprofitar una oportunitat per infectar quan el sistema immunitari
del hoste està debilitat o compromès. Això pot incloure bacteris, fongs i altres
microorganismes que es troben normalment en el nostre cos o en l'entorn. Un exemple
de microorganisme oportunista és el fong Candida, que normalment viu a la nostra pell i
mucoses, però que pot causar infeccions fúngiques si el sistema immunitari està
debilitat o compromès.
18. Què s’entén per virulència?

La virulència es refereix a la capacitat d'un microorganisme, com ara un bacteri, virus o

fong, per causar malaltia en un hoste. Un microorganisme amb alta virulència és capaç
de causar una malaltia greu, mentre que un microorganisme amb baixa virulència pot
causar una malaltia més lleu o fins i tot no causar cap malaltia.
La virulència depèn de diversos factors, com ara la capacitat del microorganisme per
infectar l'hoste, la seva capacitat per evadir el sistema immunitari de l'hoste i la seva
capacitat per causar dany a les cèl·lules de l'hoste. Altres factors que poden afectar la
virulència són la dosi de microorganisme que entra en contacte amb l'hoste, la via
d'entrada del microorganisme en l'hoste i les condicions ambientals que afecten el
microorganisme.

La virulència dels microorganismes és un factor important a tenir en compte per a la

salut pública, ja que els microorganismes amb alta virulència poden causar malalties
greus i fins i tot epidèmies i pandèmies. Els professionals de la salut han de prendre
mesures per prevenir la infecció i propagació dels microorganismes amb alta virulència,
com ara la implementació de mesures de control d'infeccions i l'ús d'antibiòtics i altres
medicaments per tractar les malalties causades per aquests microorganismes.

19. Què és una toxina? Explica els diferents tipus que hi ha.

Una toxina és una substància química produïda per un organisme viu que pot causar
dany o malaltia a altres organismes. Les toxines poden ser produïdes per bacteris, fongs,
plantes i animals, incloent els humans.

Hi ha diversos tipus de toxines, entre les quals es poden destacar les següents:

1. Exotoxines: Aquestes toxines són produïdes per bacteris i s'alliberen al medi

ambient. Les exotoxines poden afectar diferents parts del cos, com ara el sistema
nerviós, el sistema cardiovascular i els òrgans interns, i poden causar malalties
com el tètanus, la diftèria i la botulisme.

2. Endotoxines: Aquestes toxines són produïdes per bacteris i es troben a la seva

superfície cel·lular. Les endotoxines es llancen al sistema circulatori quan els
bacteris moren i es descomponen, i poden causar reaccions inflamatòries greus
en el cos.

3. Micotoxines: Aquestes toxines són produïdes per fongs que creixen en aliments i
altres materials. Les micotoxines poden causar efectes tòxics en els humans i els
animals que consumeixen els aliments contaminats.

4. Fitotoxines: Aquestes toxines són produïdes per plantes i poden ser tòxiques per
als animals que les consumeixen. Les fitotoxines poden causar problemes de
salut, com ara problemes hepàtics i renals.

5. Toxines animals: Aquestes toxines són produïdes per animals, com ara serps,
aranyes i peixos, i poden causar malalties greus als humans que entren en
contacte amb elles.
20. Cita exemples de microorganismes patògens, indica el tipus de microorganisme
i la via de contagi.

1. Influenza: Virus transmitit pel aire a través de petites partícules que es

produeixen quan una persona infectada tos o esternuda.

2. Salmonel·la: Bacteria que es troba en aliments contaminats com ara carn,

pollastre i ous crus o mal cuits.

3. Escherichia coli: Bacteria que es troba en carn contaminada, aigua contaminada

o altres aliments contaminats i pot ser transmesa per via oral.

4. VIH: Virus que es transmet a través de fluids corporals com ara sang, esperma i
secrecions vaginales durant les relacions sexuals sense protecció, compartir
agulles o transfusions sanguínies.

5. Càndida albicans: Fong que normalment es troba en la pell i les membranes

mucoses, però que pot causar infeccions fúngiques en la pell, les ungles o les
membranes mucoses.

6. Streptococcus pyogenes: Bacteria que es pot transmetre a través de l'aire a través

de tos i esternuts i que pot causar infeccions de la pell, la gola i altres parts del
cos.

7. Mycobacterium tuberculosis: Bacteria que es transmet a través de l'aire quan una

persona infectada tos o esternuda.

8. Plasmodium falciparum: Parasit que es transmet per la picada de mosquits

infectats i causa la malària.

21. Diferencia els conceptes d’epidèmia, pandèmia i malaltia endèmica.

Els termes "epidèmia", "pandèmia" i "malaltia endèmica" són utilitzats per descriure la
propagació de malalties infeccioses en diferents contextos.
Les diferències entre aquests termes:

● Epidèmia: Una epidèmia és una propagació ràpida d'una malaltia infecciosa en

una determinada àrea geogràfica o població durant un període determinat de
temps. El nombre de persones infectades per la malaltia és més gran del que
seria normalment esperat per a aquesta malaltia. Per exemple, una epidèmia de
grip en una ciutat o un poble determinat.

● Pandèmia: Una pandèmia és una epidèmia que s'estén a nivell mundial o a través
de diferents països i continents. La malaltia s'ha propagat a nivell internacional i
afecta una gran quantitat de persones en diferents regions del món. Exemples de
pandèmies són la pandèmia de la COVID-19 o la pandèmia de la grip espanyola
de 1918.
● Malaltia endèmica: Una malaltia endèmica és una malaltia que es manté
constantment present i activa en una determinada àrea geogràfica o població
durant un període de temps llarg. El nombre de persones infectades és constant o
es produeixen brots esporàdics. Exemples de malalties endèmiques són la
malària en algunes regions tropicals i subtropicals o la malaltia de Chagas a
Amèrica del Sud.