Apunts Bio

Apunts de biologia de 2n de
Batxillerat
Biología
Universitat de Barcelona (UB)
33 pag.
Document shared on www.docsity.com

Downloaded by: maria-perez-gil (mariaperezgil03@gmail.com)
Biologia
n
2 de Batxillerat
Sistema immunitari
Evolució
Metabolisme
Ecologia

Biologia: Sistema immunitari
Apunts
1. Microorganismes
La paraula microorganismes no té cap significat taxonòmic, només es refereix al conjunt
d'organismes que són de l'escala dels micròmetres. Els microorganismes comprenen els bacteris i
els virus.
Bacteris Virus
Cèl·lules procariotes Partícules orgàniques
Tenen paret cel·lular, membrana plasmàtica i Presenten una càpside proteica sense membrana
citoplasma. cel·lular, tot i que poden presentar recobriments.
Tenen un genoma víric que pot ser molt variat.
Genoma + càpsides = Nucleocàpsida
Presenten formes molt diverses: Cocs, bacils, Presenten formes molt diverses: Helicoïdal,
vibrions... bacteriòfags, amb membrana...
~ 2 μm ~ 0,2 μm
1.1. Virus
Els virus són unes partícules orgàniques complexes, les quals es
desconeix si són vives o no. Els virus poden atacar a multitud
d'organismes; plantes, animals, bacteris... Els virus es poden
classificar seguint quatre criteris. Segons l'hoste que parasiten podem
distingir els virus animals, vegetals i bacteriòfags. Segons com sigui
el seu genoma, trobem els virus amb DNA i els de RNA. Segons
l'estructura del virus distingim una gran varietat de formes
(helicoïdal, icosaèdrics, bacteriòfags complexos, polihèdrics...).
Finalment, els virus també es poden classificar segons tinguin o no
embolcall i distingim entre virus nus i virus embolcallats.
Els virus ataquen les cèl·lules per tal de poder-se reproduir. Per fer
això, trobem dos tipus principals de cicles vírics; el lític i el Bacteriòfag
lisogènic.
En el cicle lític, quan el virió (virus latent) reconeix la
membrana de la cèl·lula que ha d'infectar, injecta el seu
material genètic, aquest comença a alterar el
metabolisme i funcionament de la cèl·lula i la obliga a
començar a fabricar noves proteïnes i genomes vírics.
Dins la cèl·lula infectada es formen els nous virions i
finalment, aquests trencaran la cèl·lula i sortiran a
l'exterior. En el cas del cicle lisogènic, el genoma víric,
quan entra a la cèl·lula, s'incorpora al genoma cel·lular i
es comença a dividir amb la pròpia cèl·lula. D'aquesta
manera, al final, una gran població de les cèl·lules
estarà infectada. Finalment, per condicions externes, el
genoma víric es desenganxarà del genoma del seu hoste
i entrarà en la fase final del cicle lític, produint nous
virions.
Cicle lític d'un bacteriòfag

Els retrovirus (virus amb RNA) com el virus del VIH, tenen uns mecanismes concrets per infectar
les cèl·lules i reproduir-se. El virus del VIH ataca a limfòcits T, que tenen una funció clau en el
sistema immunitari, per això és tan perillós. La infecció comença quan el virus del VIH, que és
embolcallat, fusiona la seva membrana amb la del limfòcit i el RNAv penetra en la cèl·lula. A
continuació, l'enzim transcriptassa inversa transcriu el RNA en DNA, així, el genoma víric podrà
incorporar-se al de la cèl·lula infectada. D'aquesta manera, el genoma cel·lular incorpora genoma
víric i quan la cèl·lula el llegeixi crearà proteïnes víriques que formaran la càpside del nou virus, el
qual sortirà de la cèl·lula a través de la membrana però sense fer un forat permanent.
1.2. Bacteris
Els bacteris són cèl·lules procariotes, les més senzilles i primitives. Presenten les següents parts
bàsiques:
• Paret bacteriana: Es tracta d'una recoberta protectora que duen els bacteris de composició
complexa. Hi ha dos tipus de bacteris, segons la seva paret:
- Grampositius: Si donen positiu a la prova de la tinció de Gram. La paret és més gruixuda i
està formada per mureïna.
- Gramnegatius: Si donen negatiu a la prova de la tinció de Gram. La paret de mureïna és
més petita però presenten una bicapa externa formada per fosfolípid i altres molècules
• Càpsula: És una coberta que presenten alguns bacteris a sobre de la seva paret. Els dona una
resistència molt bona contra els antibiòtics, que basen el seu funcionament en atacar la paret
bacteriana.
• Mesosomes: Són entrades o invaginacions de membrana cel·lular cap a l'interior del bacteri.
Formes com unes bosses on hi solen tenir lloc reaccions químiques del metabolisme del
bacteri.
• Ribosomes: Els bacteris també presenten ribosomes per realitzar la síntesi de proteïnes. Tot i
això, són més petits que els de les cèl·lules eucariotes.
• Fímbries i pilis: Són prolongacions que surten de la superfície del bacteri i, que a diferència
dels flagels, no tenen mobilitat pròpia.
• Flagels: Un bacteri en pot presentar 1, més d'un o no presentar-ne. Atorguen mobilitat al
bacteri, ja que són llargues prolongacions que es mouen independentment, com ho fa una
hèlix.

• Cromosoma bacterià: Els bacteris no
presenten un nucli delimitat del
citoplasma per una membrana, sinó que
el seu material genètic es troba
escampat pel citoplasma, en una zona
anomenada nucleoide. El material
genètic es sol trobar en forma de DNA i
forma un únic cromosoma circular.
• Plasmidis: Són gens que es troben en
forma circular, deslligats del
cromosoma bacterià, però que s'hi
poden unir (llavors, s'anomenen
episomes). Aporten noves
característiques al bacteri que en conté i
se'ls poden traspassar entre bacteris.
Els bacteris poden presentar les següents formes bàsiques:

• Cocs: En forma esfèrica individual.
• Diplococs: Parelles de dues esferes.
• Estreptococs: Cadenes de varies esferes unides.
• Estafilococs: Grups d'esferes aglomerades.
• Sarcines: Paquets cúbics formats per esferes.
• Bacils: En forma de bastonets. Poden ser molt variables.
• Vibrions: En forma de comes gramaticals.
• Espirilis: Una mica cargolats.
• Espiroquetes: Bacteris molt cargolats.
El creixement d'una comunitat de bacteris

passa per 4 fases diferents. En realitzar un
gràfic, a
l'escala vertical se li aplica un logaritme per
que sinó seria un eix extremadament llarg.
• Fase d'adaptació o fase latent: Període
durant el qual els bacteris s'adapten al medi
on es troben i comproven si els nutrients del
seu voltant es poden usar. Els bacteris
comencen a captar aliment i materials per
poder començar a dividir-se i multiplicar-se.
• Fase exponencial: Els bacteris es
multipliquen de manera exponencial,
gràcies a que tenen una abundància d'aliment. Els bacteris, en les millors condicions es poden
dividir cada 20 minuts.
• Fase estacionària: Els bacteris tenen poc aliment. Només el suficient com per mantenir-se en
vida. Deixen de multiplicar-se i la població es manté estable.
• Mort cel·lular: Si els bacteris no reben aliment, a poc a poc es quedaran sense nutrients i
acabaran morint.
Els bacteris solen multiplicar-se de manera asexual, per bipartició, és a dir, que a partir d'un bacteri,
els mesosomes comencen a créixer cap a l'interior del citoplasma per acabar dividint el bacteri en
dos d'idèntics (clons).

Tot i això, els bacteris tenen una sèrie de recursos per poder crear nous organismes diferents, i per
tant afavorir l'evolució amb recombinacions genètiques. Aquestes formes de reproducció no són
considerades ben bé sexuals, se les anomena parasexuals. Hi ha tres tipus de parasexualitat
bacteriana:
• Conjugació: En aquest mètode, un bacteri que conté un
plasmidi en concret, el passa a un altre bacteri mitjançant un
pili sexual. Els pilis sexuals són unes prolongacions fràgils i
primes que es poden formar entre dos bacteris i a través de les
quals circulen els plasmidis que es transmeten els bacteris.
• Transformació: En aquest procés, un bacteri expulsa uns
trossos de DNA bacterià al medi. Aquest DNA pot ser captat
per un altre bacteri i aleshores s'incorporen al cromosoma del
bacteri que els capta.
• Transducció: En aquest procés, es requereix la intervenció
Conjugació bacteriana
de virus bacteriòfags. El virus que
infecta un bacteri, introdueix el material genètic i aquest comença a fer que el bacteri
produeixi nous virions. En aquest procés, fragments de DNA bacterià es poden unir al del
virus i en formar-se els nous virions, aquests duran DNA d'un bacteri que, en infectar un nou
bacteri, li transmetran. Podem dir, doncs, que el virus actua com un vehicle
2. Introducció al sistema immunitari

La immunitat és la branca de la biologia que estudia el sistema immunitari, és a dir tot el conjunt de
cèl·lules, teixits i òrgans que defensen els organismes davant d'altres organismes invasors o
patògens, que també podem anomenar antígens. El nostre sistema immunitari està dividit en tres
línies de defensa:
1. Barreres externes: Són barreres físiques que dificulten l'entrada d'antígens al nostre cos. Es
divideixen en barreres físiques (pell, mucoses, cilis, plomes, pèls, escates...), barreres
químiques (secrecions d'obertures i conductes com la suor, la saliva, les llàgrimes o les
secrecions vaginals) i barreres microbiològiques (la flora bacteriana del nostre cos)
2. Immunitat inespecífica: El procés inflamatori i la fagocitosi. Processos que actuen quan
entra un antigen al nostre cos i ho fan sempre de la mateixa manera, sigui quin sigui el
patogen.
3. Immunitat específica: Resposta cel·lular i anticossos. Detecta quin és l'antigen que ha
entrat i l'ataca de forma específica
Immunitat inespecífica Immunitat específica

La tenen tots els éssers vius. És exclusiva dels vertebrats.
Manca de memòria immunològica Té memòria immunològica
Ràpida Triga un temps en desenvolupar-se
Neixem amb ella No neixem amb ella, s'adquireix pel contacte
amb l'antigen
No identifica patògens concrets. Identifica patògens concrets.
El teixits, òrgans i cèl·lules del sistema immunitari es troben escampats en diferents parts de
l'organisme.
• Medul·la òssia: Es troba a l’interior dels ossos curts i plans i a la zona esponjosa dels ossos
llargs. En el seu interior apareixen les cèl·lules mare, indiferenciades i pluripotents, capaces
d’originar un cop madurades les cèl·lules que circulen per la sang. En la medul·la òssia es

formen les cèl·lules del sistema immune, com els limfòcits, els macròfags o els monòcits.
• Timus: Es troba a la part superior del tòrax i és l'òrgan on s'especialitzen les cèl·lules
procedents de la medul·la òssia per convertir-se en limfòcits T que després viatjaran a la
sang.
• Melsa: Es troba a la zona abdominal, darrere l'estomac. Una part de l'òrgan destrueix els
eritròcits (glòbuls vermells) vells, que ja no serveixen i l'altra part emmagatzema limfòcits T
i B per quan entri un antigen al cos.
• Vasos limfàtics: Són els conductes per on circula la limfa, el conjunt de cèl·lules
immunitàries.
• Ganglis limfàtics: Es troben repartits per tot el cos i són punts per on passen els vasos
limfàtics i on es filtra la limfa per tal de detectar els antígens.
3. Immunitat inespecífica
Aquesta és la primera resposta immunitària que s'activa quan es detecta un antigen. És ràpida i
actua de la mateixa manera sigui quin sigui l'antigen. El procés porta com a conseqüències, la
pujada de temperatura i la inflamació.
Les cèl·lules implicades en el procés es poden dividir en dos grups, els granulòcits, que són glòbuls
blancs amb aspecte granulars i nuclis lobulats, i els agranulòcits, que no tenen aspecte granular ni el
nucli lobulat.
Granulòcits:
• Neutròfils: Són uns fagòcits molt abundants. Fagociten l'antigen.
• Basòfils: Secreten histamina.
• Mastòcits: Els basòfils quan surten cap als teixits.
• Eosinòfils: Produeixen histaminassa que atura la producció d'histamina i la inflamació quan el
antigen ha estat destruït.
Agranulòcits:
• Monòcits: Fan la mateixa funció que els neutròfils. Són un altre tipus de fagocit.
• Macròfags: Ingereixen l'antigen i en mostren trossos sobre la seva membrana. Aquests
activen la resposta específica que veurem més endavant.
Els fagòcits, neutròfils i monòcits, tenen dues característiques molt importants:

• Quimiotaxi: Els fagòcits són atrets cap als teixits infectats gracies a les substàncies que
segreguen els patògens.
• Diapedesi: Els fagòcits poden passar dels
capil·lars als teixits gràcies als seus
moviments ameboides, moviments que
fan del seu citoplasma.
Quan un patogen entra a l'organisme, un

sistema complex de proteïnes que circula per la
sang, anomenat sistema de complement, el
marca i s'activen els mastòcits i els basòfils.
Una proteïna d'aquest sistema de complement,
la C3, forma C3a i C3b. La C3a, mitjançant
reaccions en cadena, formarà unes proteïnes
capaces de trencar membranes cel·lulars per
matar l'antigen. La C3b és la responsable
d'activar els mastòcits i basòfils. Aquests dos
Fagòcit fagocitant un bacteri
tipus de cèl·lules s'encarreguen de produir
histamina, una substància que provocarà la vasodilatació dels vasos sanguinis (la inflamació del
punt infectat), fet que permetrà que els neutròfils i els monòcits surtin de la sang mitjançant

moviments ameboides i vagin al teixit infectat per fagocitar l'antigen. Tots aquests processos van
acompanyats d'una pujada de temperatura que té com a objectiu impedir la proliferació del patogen,
ja que li serà més difícil reproduir-se en altes temperatures corporals (febre).
Una vegada l'antigen ja ha estat fagocitat, els eosinòfils produeixen histaminassa, un enzim que
atura la producció d'histamina i s'atura la inflamació i la vasodilatació.
També cal esmentar la presència d'unes molècules proteiques anomenades interferons que tenen la
capacitat d'impedir la duplicació de l'antigen. Com n'hi ha de varis tipus, es considera que tenen una
certa especificitat.
4. Immunitat específica
Quan la immunitat inespecífica falla i no és capaç de retenir la infecció de l'antigen, s'activa la
immunitat específica, un sistema més complex i concret per eliminar el patogen. Trobem dos tipus
d'immunitats específiques, la humoral (anticossos) i la cel·lular (cèl·lules T). En aquests processos
entraran en escena els dos tipus de limfòcits, B i T.
4.1. Resposta humoral

En aquesta resposta s'utilitzen els anticossos o immunoglobulines, que són unes molècules
proteiques creades per limfòcits B madurs (cèl·lules plasmàtiques), que tenen la capacitat de
detectar un antigen en concret per marcar-lo i inhibir el seu creixement i reproducció. Cada anticòs
ataca només a un tipus d'antigen ja que ha estat creat per detectar-lo només a ell.
Els anticossos tenen forma de “Y” i estan formats per quatre cadenes peptídiques, dues pesants i
dues lleugeres. Normalment tenen dos punts de reconeixement de l'antigen. Tot i això, les formes
són molt diverses, ja que els anticossos contenen una part constant i una de variable, la qual és
diferent en cada un, per poder detectar l'antigen que li correspon. La part de l'anticòs que toca a
l'antigen s'anomena paràtop i la de l'antigen epítot.
En general trobem cinc tipus d'anticossos:
• Ac G: (80%) Són els més abundants i els primers que adquirim. Quan som nadons ens els
passa la placenta de la nostra mare.
• Ac M: (6%) Són els anticossos de memòria.
Perduren en el nostre cos i quan torna l'antigen
actuen molt ràpidament.
• Ac E: (0,002%) Els que produeixen les
al·lèrgies.
Tipus d'anticossos

• Ac D: (1%) Funció poc definida. Ajuden als limfòcits B.
• Ac A: (13%) Es troben a les mucoses i a les secrecions i eviten la colonització de patògens.
Els anticossos limiten l'antigen mitjançant quatre processos. El resultat sempre és la neutralització
de l'antigen:
• Opsonització: L'Ac marca a l'Ag per avisar als limfòcits T.
• Neutralització: Els Ac inhibeixen el poder reproductiu de l'Ag.
• Aglutinació: Coagulació i precipitació de la sang.
• Precipitació
Els anticossos són produïts pels limfòcits B. Quan aquests són activats, es diferencien en cèl·lules
plasmàtiques i comencen a crear els anticossos que, com ja hem vist, tenen moltes funcions i
maneres de solucionar la infecció. Alguns dels limfòcits B no generen molts anticossos, sinó que
serveixen de cèl·lules amb memòria immunitària per tal d'impedir que l'antigen torni a atacar el cos.
Quan els antígens marquen i neutralitzen el patogen, aquest és inferit i destruït pels macròfags.
4.2. Resposta cel·lulars

En aquest procés actuen dos tipus de limfòcits T, els de suport (helpers) i els citotòxics. Els de
suport tenen un paper d'intermediari entre els limfòcits B i la cèl·lula presentadora d'antígens, ja que
avisen als altres limfòcits per tal d'activar la destrucció de l'antigen. En canvi, els limfòcits T
citotòxics tenen la funció d'eliminar les cèl·lules que hagin sigut infectades per l'antigen.
El procés s'inicia quan un macròfag fagocita un antigen i trossos d'aquest són mostrats a la
membrana del macròfag, cosa que el converteix en una cèl·lula presentadora d'antigen. L'antigen es
mostra a l'exterior acompanyat d'un complex proteic anomenat MHC que és el que detectaran els
limfòcits T. El complex MHC I avisarà als limfòcits T citotòxics, que destruiran la cèl·lula
presentadora d'antigen, en canvi el MHC II avisarà als limfòcits T de suport que activaran els
limfòcits B.
La resposta cel·lular, consisteix, per tant, en l'ús de limfòcits T citotòxics que eliminaran les
cèl·lules infectades per l'antigen.
Animació:
http://highered.mheducation.com/sites/0072507470/student_view0/chapter22/animation__the_imm
une_response.html

4.3. Tipus d'immunitat
La immunitat és el fenomen de resistència envers
una infecció d'un antigen que es produeix en la
resposta immunitària secundària. Quan un antigen
entra per primer cop a l'organisme, es produeix una
resposta primària, la qual és lenta i els anticossos
creats no són molts. Llavors es crea un memòria
immunitària contra aquell antigen i el segon cop que
ens ataqui (resposta secundària), la resposta és més
ràpida i es creen molts més anticossos.
La immunitat pot ser passiva quan se'ns injecten els Gràfica de la resposta primària i
anticossos directament o activa, quan els anticossos secundària
els genera el nostre propi cos:
Tipus d'immunitat Què és?

Activa Natural Anticossos produïts després d'una infecció.
Artificial Vacunes
Passiva Natural Anticossos passats per la mare quan som nadons.
Artificial Sèrums d'anticossos.
Innata o congènita Defenses amb les que naixem.
Les vacunes són immunitat activa ja que els anticossos són creats pel nostre cos. Consisteixen en
introduir l'antigen al nostre cos, de forma no perillosa, per tal de crear els anticossos necessaris per
combatre-la quan el patogen ens ataqui de veritat. Existeixen diferents tipus de vacunes:
• Vacunes amb patògens vius atenuats: Els patògens són tractats per no produir virulència.
• Vacunes amb soques no perilloses: Els patògens, per mutacions, no són perillosos però si que
desencadenen la resposta immunitària.
• Vacunes amb patògens morts: Tot i estar morts, l'antigen es continua presentant.
• Vacunes d'antígens purificats: Són només la molècula d'antigen que desencadena la formació
d'anticossos.
Actualment s'està fent recerca per crear vacunes d'antígens artificials i vacunes gèniques.
5. Deficiències i errors del S.I.

• Autoimmunitat: Un limfòcit o un anticòs reconeix com estrany una cèl·lula del propi
organisme.
• Immunodeficiències: Producció defectuosa de limfòcits T i B.
• Hipersensibilitat: Quan es produeix una resposta immunitària davant una substància innòcua.
És el cas de les al·lèrgies.

Apunts de biologia
Evolució
Per parlar d'evolució cal començar definint el concepte d'espècie. El concepte biològic és aplicable
a tots aquells organismes que es reprodueixen per encreuaments ja que en el món dels bacteris i els
fongs definir una espècie es torna gairebé impossible. Diem que dos individus són d'una mateixa
espècie si:
• Presenten similituds morfològiques: Això pot no ser fiable a causa dels dimorfismes sexuals o
el polimorfisme dins una mateixa espècie.
• Es poden reproduir entre ells.
• La descendència que sortirà d'un encreuament serà fèrtil.
L'evolució és aquella branca de la biologia que es dedica a estudiar com han anat canviant les
poblacions i les espècies al llarg del temps. Els canvis que pateix un sol individu no els estudia
l'evolució.
1. Evidències de l'evolució
L'evolució és un fet i això s'ha demostrat amb una gran quantitat de proves que mostren que les
espècies canvien i tenen avantpassats comuns.
• Proves anatòmiques: Aquesta prova compara
òrgans de diferents espècies. Estableix tres tipus
d'òrgans: Els òrgans homòlegs són aquells que són
diferents exteriorment i que poden arribar a tenir
funcions molt allunyades però que la seva
estructura interna és la mateixa ja que tenen el
mateix origen embriològic (evolució divergent o
radiació adaptativa). Uns exemples són les
extremitats anteriors dels rèptils, aus i mamífers
que, tot i haver desenvolupat funcions diverses,
respecten la mateixa estructura. Els òrgans anàlegs
són aquells que no tenen la mateixa estructura i per
tant tenen un origen evolutiu ben diferent però la
seva funció coincideix (evolució convergent). Un
clar exemple són les ales dels insectes i les de les
aus. Finalment, els òrgans vestigials són aquells que no aporten cap utilitat a l'animal, però
que els té ja que els seus avantpassats els tenien més desenvolupats. Alguns exemples són el
còccix i l'apèndix.
• Proves embrionàries: Comparant embrions de
vertebrats podem veure clares proves que
indiquen que tenim tots un avantpassat comú ja
que en aquest estadi presentem una sèrie de
característiques generals. Els primers estadis
embriològics de tots els vertebrats són molt
similars i es comencen a diferenciar seguint la
jerarquia taxonòmica. Tots els vertebrats passen
per un estadi en el qual presenten fenedures
branquials (fet que demostra que tenim un
avantpassat comú que respirava per brànquies).
A més, tots els vertebrats, incloent l'ésser humà,
passen per una fase embriològica amb cua.

• Proves paleontològiques: Es basen en la comparació i estudi dels fòssils. Un fòssil és
qualsevol organisme, resta o marca d'aquest que s'ha conservat convertit en roca al llarg de
milions d'anys. Ens poden aportar molta informació sobre com era un organisme i com
vivia. Per datar els fòssils es poden usar mètodes directes com la datació radioactiva, que
consisteix en analitzar la quantitat d'isòtops radioactius que hi ha en una roca i sabent la vida
mitjana d'aquests, establir la seva edat amb exactitud. També tenim mètodes indirectes com
ara tenir en compte la posició relativa dels estrats de roca que contenen els fòssils. Així,
contra més profund es trobi un fòssil, més antic és.
Tot i la font que ens proporciona aquesta informació, el registre fòssil és molt incomplet ja
que el procés de formació és lent, complicat i poques vegades passa (sovint als fons marins).
A més, no ens aporten informació sobre les parts toves dels organismes i la gran majoria de
fòssils són desconeguts per l'ésser humà.
Tot i les dificultats, els paleontòlegs han pogut veure que les espècies han anat canviant i si
apareixen en un moment determinat, es conserven i s'acaben extingint. També han vist qe els
éssers vius apareixen a partir de grups anteriors i que com més separades es troben dues
èpoques més diferents són els seus fòssils. De fet, en molts casos s'han pogut trobar
successions d'espècies semblants que mostren una evolució ramificada. En el cas dels
cavalls, s'han trobat diferents fòssils que ens permeten seguir la línia evolutiva d'aquesta
espècie. Altres descobertes importants són les de fòssils que presenten característiques de
grups animals diferents i que es troben a cavall entre els dos. Un exemple és
l'Archaeopteryx, que té característiques d'ocell (plomes) i de rèptil (dents). Això ens permet
dir que les aus van evolucionar des dels rèptils. Un altre exemple és l'Ichthyostega, el qual
es troba entre els peixos i els amfibis.
• Proves biogeogràfiques: En estudiar les diferents espècies que habiten diferents continents
trobem espècies que presenten característiques molt similars que s'han anat adaptant al
territori. Un exemple d'això és el Jaguar i el Lleopard que són similars però viuen en llocs
allunyats. El mateix passa amb les aus corredores. A diferents continents trobem aus d'aquest
tipus (emú, estruç, nyandú). Podem dir que aquestes espècies tenien un avantpassat comú
que es va dividir amb la separació de Pangea i ha donat lloc a diferents espècies en diferents
llocs. Darwin va fer estudis sobre això amb els pinsans de les Galàpagos. Ell va veure que a
cada illa els ocells presentaven becs diferents ja que s'havien especialitzat per poder menjar
l'aliment de cada lloc.
• Proves bioquímiques: El desenvolupament de les tecnologies modernes han permès estudiar
les biomolècules presents en diferents organismes. Això ha aportat una nova prova per
l'evolució. Aquestes proves es basen en tres evidències. En primer lloc, podem veure com
els mecanismes vitals bàsics són universals entre tots els organismes tot i que podrien
funcionar de forma diferent. Exemples clars són el dogma central de la biologia molecular,
l'ús d'ATP, la universalitat del codi genètic i l'ús de la glucosa. Això indica un origen
evolutiu comú. Per un altra banda, totes les espècies presenten cèl·lules similars i com més
pròximes es troben, més semblants són els seus cromosomes. Finalment, analitzant les
seqüències gèniques dels organismes es veu com solen ser molt semblants.

2. Primeres teories evolutives
Abans de que comencessin a aparèixer les teories evolucionistes, les creences i les religions
defensaven el creacionisme i el fixisme. És a dir, que les espècies van ser creades per alguna
divinitat gràcies al seu poder i aquestes han romàs invariables i idèntiques des que van ser creades.
Aquestes idees ja provenen d'Aristòtil i van ser potenciades per les religions. Al segle XVII molts
naturalistes van observar adaptacions dels individus però les van atribuir a la perfecció divina. Els
càlculs del Bisbe James Ussher plantejaven que la Terra va ser creada l'any 4004 aC (fa uns 6000
anys), fet que impossibilitaria grans canvis evolutius en les espècies. Actualment aquestes teories
han desembocat en la del disseny intel·ligent que planteja que hi ha d'haver algun dissenyador de
les espècies però no menciona el poder diví.
Una altra teoria és la de la Panspèrmia que sosté que l'origen de la vida a la Terra és extraterrestre i
que formes de vida microscòpiques com bacteris van viatjar a la deriva per l'espai fins assentar-se a
la Terra
Durant els segles XVII i XIX van començar a aparèixer teories i idees precursores de
l'evolucionisme:
• Karl von Linné: Botànic suec que va establir la classificació taxonòmica binomial. Era
fixista.
• Georges Cuvier: Pare de la paleontologia i de l'anatomia comparada moderna. Amb els seus
estudis va veure que com més antics són els fòssils, més diferents són de les formes actuals
de vida i que en canviar d'estrat, els fòssils també canvien. Per fer compatibles les
desaparicions de fòssils en diferents estrats amb les seves idees creacionistes va crear el
catastrofisme que deia que a causa de catàstrofes, les espècies s'extingeixen i es formen de
noves per creació.
• James Hutton: Planteja el gradualisme que diu que la successió de petits canvis ha donat lloc
a grans canvis.
• Charles Lyell: Planteja el principi de l'actualisme en els estrats (els de pedres m'enteneu...)
• Buffon: Va dividir la història geològica en eres i va introduir la idea que les espècies
acumulen canvis per tal d'explicar la diversitat de formes de vida.
2.1. Lammarckisme
L'any 1809, Jean Baptiste Monet (cavaller de Lammarck) publica la seva obra. En aquest llibre
planteja les seves idees evolucionistes i explica una teoria sobre com les espècies canvien. Tot i que
les seves idees són majoritàriament errònies, són importants ja que van ser les primeres que
intentaven explicar de forma lògica l'origen de les espècies. La seva teoria es basa en quatre punts:
• Els individus més senzills i primitius es creen per generació espontània.
• Els canvis a l'ambient provoquen canvis en les necessitats dels individus i per tant canvis de
costums. Això fa que alguns òrgans s'utilitzin més que d'altres i per tant l'ús i e desús
modifica els òrgans.
• La funció crea l'òrgan. Si es necessita un nou òrgan, un impuls intern que empeny les espècies
a la perfecció i al desenvolupament el crearà.
• L'herència dels caràcters adquirits. Els caràcters que ha adquirit un individu durant la seva
vida són passats a la següent generació. Així, l'òrgan que s'ha format es mantindrà en els
fills.
Per tant, segons Lammarck, les girafes tenen el coll llarg ja que un individu el va allargar durant la
seva vida per intentar arribar a les fulles més altes dels arbres i va passar aquesta característica a les
següents generacions.
Tot i que avui en dia sabem que el desenvolupament dels òrgans no queda enregistrat al DNA i per
tant no passa a la següent generació i que no s'ha demostrat l'existència d'un impuls que ens porti a
la complexitat, Lammarck va tenir importància ja que fou el primer en adonar-se de la importància
del medi sobre les adaptacions de les espècies.

2.2. Darwinisme
Charles Darwin (segle XIX) va ser un naturalista anglès que es va caracteritzar per fer unes grans
aportacions a la biologia proposant la seva teoria evolutiva que avui en dia encara es considera
correcte tot i que s'hi han afegit algunes modificacions. Darwin va realitzar les seves observacions
gràcies al viatge de recerca científica del Beagle i el lloc on va fer investigacions més profitoses van
ser les illes Galàpagos on va estudiar moltes de les espècies que va veure. Durant el viatge va anar
prenent notes i en tornar a Anglaterra va començar a estudiar-les i a extreure conclusions. D'aquesta
manera Darwin va descobrir la selecció natural però, conscient de l'impacte que provocaria va
decidir esperar a publicar-la i va reunir proves i argumentacions per defensar-la. En assabentar-se
que un altre naturalista (Alfred Russell Wallace) havia arribat a les mateixes conclusions va decidir
finalment publicar el llibre “L'origen de les espècies” on mostrava la seva teoria evolutiva.
El darwinisme es basa en tres punts:
• Lluita per la supervivència: Els individus produeixen una gran quantitat de descendència, és a
dir que la població creix exponencialment, però els recursos són limitats, creixen de forma
contínua. Per aquest motiu s'estableix una lluita per l'existència entre els individus.
• Variabilitat de les poblacions: Tot i que mai va parlar de les mutacions ni de les lleis de
l'herència (ja que no s'havien descobert) Darwin va veure com hi havia clares diferències
entre individus de diferents espècies i inclús en una mateixa espècie. A diferència de
Lammarck, no parlava de variacions voluntàries.
• Selecció natural: De la lluita per la supervivència i la variabilitat de les poblacions es produeix
una selecció dels individus que estiguin millor adaptats al medi. Els millor adaptats
sobreviuen i passen les seves característiques a la següent generació. Aquest és el procés que
fa avançar l'evolució. Tot i això també va considerar l'herència dels caràcters adquirits com a
possible procés evolutiu.
Per tant Darwin explicaria l'evolució dels pinsans de les Galàpagos de

la següent manera. Tots provenen d'un avantpassat comú continental
que va formar una població a les illes. A cada illa les característiques
eren diferents. Cada població tenia variabilitat i es va establir una lluita
per la supervivència que van guanyar els més adaptats a cada illa.
Aquests van passar les seves característiques a les següents
generacions. Com a cada illa les condicions són diferents, es van
formar espècies endèmiques per cada una.
3. Teoria sintètica o Neodarwinisme

La teoria sintètica és la acceptada actualment per explicar l'evolució de les espècies i també
s'anomena neodarwinisme ja que està formada per la teoria de Darwin i les descobertes i teories
més recents com la genètica.
Els principals avenços que van permetre el neodarwinisme

Weisman Amb els seus experiments amb ratolins va descobrir que els caràcters adquirits
no s'hereten. Tallava la cua dels ratolins i a cada nova generació els ratolins
tornaven a tenir cua. També va diferenciar entre cèl·lules somàtiques i
reproductores.
Mendel Gràcies als seus experiments amb pèsols va establir les lleis de l'herència.
Fisherisme Entén l'evolució com els canvis en les freqüències dels gens.
Estudis de genètica molecular i de les mutacions.
Teoria sintètica Teoria evolutiva actual.

Els postulats d'aquesta teoria són els següents:
• En els individus d'una espècie es produeixen mutacions en el DNA i recombinació genètica en
el procés de la meiosi (variabilitat genètica). Això provoca uns canvis aleatoris en els
individus, els quals obtenen noves característiques. Les mutacions es produeixen sense tenir
cap relació amb l'adaptabilitat a l'ambient. És a dir, no tenen una finalitat adaptativa i per
tant són preadaptatives.
• Els canvis d'aquests organismes poden resultar ser positius o negatius en funció de l'ambient.
Així, una mutació pot conferir una major supervivència a aquell individu que la té en unes
condicions ambientals determinades, per tant té una eficàcia biològica elevada. Aquest
individu serà més apte per sobreviure i es reproduirà més que els que no ho siguin.
D'aquesta forma, la selecció natural afavorirà aquesta mutació.
• La selecció natural i altres factors afecten les freqüències gèniques i l'aïllament de les
poblacions porta a l'especiació, és a dir a la formació de noves espècies.
Dins de la teoria sintètica existeixen dues vessants: Les teories seleccionistes diuen que els canvis
graduals en la composició genètica són els que porten a l'evolució i les teories neutralistes diuen que
la gran majoria de les mutacions són neutres i els canvis es produeixen gràcies a grans mutacions
(macromutacions).
3.1. Freqüències gèniques

Existeixen tres tipus de freqüències que estudia l'evolució:
• Freqüències genotípiques: Proporcions d'un genotip respecte el total de la població.
• Freqüències gèniques o al·lèliques: Proporcions d'un al·lel respecte el total de la població.
• Freqüències fenotípiques: Proporcions d'un fenotip respecte el total de la població.
•
En una hipotètica població on no hi hagués selecció natural, mutacions, migracions, deriva genètica,
panmixi (aparellament a l'atzar) i on la població fos infinita es donaria la llei de Hardy-Weinberg.
Aquesta llei diu que en la població ideal les freqüències gèniques no variarien al llarg de les
generacions ja que no tindrien cap factor que les pogués modificar. Tot i això, aquestes poblacions
ideals no es troben mai a la natura i per tant és evident que les freqüències gèniques es modifiquen i
existeix una evolució de les espècies. De fet, la llei de Hardy-Weinberg ens indica quins són els
factors que modifiquen les freqüències gèniques.
Factors que alteren l'equilibri:
• Mutacions: Es produeixen a l'atzar, són poc probables i són preadaptatives. Distingim les
cromosòmiques de les gèniques. Només s'hereten les gamètiques, les somàtiques no.
Modifiquen les freqüències provocant l'aparició de nous al·lels.
• Migracions: Són fluxos d'individus d'una població a un altra. Alteren les freqüències aportant
nous al·lels a una població. Tendeixen a reduir les diferències genètiques entre poblacions.
• Deriva genètica: És l'alteració sobtada i per atzar de les freqüències gèniques en una
població. Té més efecte contra més petita és la població. Consisteix en la reducció del
nombre d'individus de forma general i atzarosa. Per exemple, si una població d'un bosc és
afectada per un incendi, els pocs individus que sobrevisquin presentaran unes freqüències
gèniques totalment diferents a les de la població anterior. Aquestes catàstrofes s'anomenen
colls d'ampolla evolutius i la formació de poblacions a partir d'un grup petit d'individus
s'anomena efecte fundador.
• Manca de Panmixi: No hi ha reproducció a l'atzar ja que els individus s'aparellen basant-se
en criteris d'atractiu. Selecció sexual.
• Selecció natural: Altera les freqüències gèniques ja que redueix les proporcions d'aquells
al·lels que proporcionen una pitjor adaptació. Pot actuar de forma direccional, afavorint els
individus amb un valor extrem, de forma disruptiva, afavorint els individus dels dos valors
extrems del caràcter, i de forma estabilitzadora, afavorint els individus amb un valor mig.

3.2. L'especiació
L'especiació és el procés natural de formació de noves espècies.
Existeixen dos patrons bàsics d'especiació:
• Anagènesi o evolució filètica: L'acumulació de canvis
genètics fan que una espècie s'acabi transformant en una
altra al llarg del temps.
• Cladogènesi o evolució ramificada: A partir d'una
espècie original es formen més d'una de noves. Això
contribueix a la diversitat biològica.
L'especiació es produeix de dues maneres principals:

• Especiació geogràfica o al·lopàtrica: Una població
inicial queda dividida i aïllada per culpa d'una barrera
geogràfica com un riu o serralada. El fet que les dues
noves poblacions no es puguin unir fa que cada una
s'adapti de forma diferent i al cap del temps provoquen
espècies diferents que si es tornen a trobar no es podran
reproduir.
• Especiació simpàtrica: Les noves espècies es formen en poblacions que coincideixen
geogràficament. Això es pot produir a causa d'alteracions cromosòmiques que impedeixen
que els individus que les tenen es reprodueixin amb els de la població, o mutacions que
poden permetre a la subpoblació d'explotar nous recursos o generar polimorfisme que
condueixi a una selecció sexual.
El fet que dues espècies diferents no es puguin reproduir es deu a una sèrie de mecanismes
d'aïllament reproductor. Aquests es poden dividir en dos grups: Prezigotics, els quals impedeixen la
formació d'un zigot, i Postzigòtics, els quals impedeixen que els híbrids siguin viables o fèrtils.
Mecanismes d'aïllament reproductor

1. Prezigòtics
Aïllament ecològic Les poblacions habiten en el mateix lloc però en hàbitats diferents i per tant
no es troben.
Aïllament temporal El període d'aparellament o de floració de les dues espècies no coincideix.
Aïllament etològic No hi ha atracció sexual entre els mascles i femelles de les dues espècies o
és molt feble.
Aïllament mecànic La còpula o transferència del pol·len no es pot fer a causa de les diferències
de mides dels òrgans reproductors.
Aïllament gamètic Les cèl·lules reproductores no s'atrauen i/o no es produeix la fecundació.
2. Postzigòtics
Inviabilitat híbrida El zigot híbrid no es pot desenvolupar o no assoleix la maduresa sexual.
Esterilitat híbrida L'híbrid no produeix gàmetes.
Deteriorament híbrid Els descendents dels híbrids presenten viabilitat reduïda.
Pel que fa al ritme de l'especiació hi ha la teoria gradualista que diu que les espècies canvien
lentament acumulant petits canvis i la teoria de l'equilibri puntuat que diu que els canvis es
produeixen en el moment de l'especiació i després gairebé no hi ha. L'equilibri puntuat pot explicar
millor l'aparició sobtada de noves espècies en el registre fòssil.

Tot i que el neodarwinisme defensa que les mutacions són les que condueixen a l'aparició de noves
espècies, la biòloga Lynn Margulis encapçala una visió diferent. Ella diu que el que realment fa que
les espècies canviïn és la simbiogènesi. Aquest procés consisteix en el fet que un individu incorpori
gens o organismes complets de forma simbiòtica i que la relació s'estableixi de forma estable fins
configurar un canvi evolutiu. Avui en dia aquesta teoria no està acceptada tot i que és la més
acceptada per explicar la formació de les cèl·lules eucariotes (teoria endosimbion). La teoria
endosimbion diu que els cloroplasts i els mitocondris eren originalment bacteris respiradors i
fotosintètics respectivament que es van incorporar dins d'altres cèl·lules per fagocitosi.
4. L'aparició de la vida
La teoria més acceptada per explicar l'aparició de la vida és la dels coacervats, plantejada per
Oparin. Segons Oparin, fa uns 4.600 milions danys es va formar la Terra. Les erupcions volcàniques
se succeïen i llençaven grans quantitats de vapor d'aigua, NH3, CH4, H2, CO, CO2 i SO2, que poc a
poc anirien constituint l'atmosfera primitiva. A aquesta atmosfera no hi havia oxigen i per tant era
reductora. En refredar-se la Terra es va començar a condensar-se el vapor i es van formar els
primers oceans. Degut a la radiació ultraviolada provinent del Sol i a les descàrregues elèctriques de
les tempestes, els gasos de l'atmosfera es van combinar entre si i van formar les primeres molècules
orgàniques.
Les molècules orgàniques, arrossegades per la pluja, es van acumular als oceans i van formar el
brou primitiu. Al mar, algunes molècules es van combinar i van formar molècules més complexes, i
aquestes es van combinar entre elles fins a formar gotetes minúscules plenes de brou i d'altres
molècules. Algunes d'aquestes gotetes va adquirir la particularitat de poder-se dividir en altres
gotetes iguals: eren les primeres cèl·lules (Coacervats). Aquestes primeres cèl·lules s'alimentaven
del brou primitiu.
Després de les primeres cèl·lules el brou escasseja i apareixen cèl·lules que poden fabricar el seu
propi aliment, les cèl·lules fotosintètiques (cianobacteris).En el procés de fabricar l‟aliment, aquests
bacteris deixaven anar oxigen que s'acumulava al mar i va provocar una extinció en massa ja que els
organismes d'aquella era no toleraven l'oxigen. Quan el mar va quedar saturat d'oxigen, el gas va
sortir a l'atmosfera i poc a poc va anar transformant-se de reductora a oxidant (fa uns 2.400 M.a.).
Amb el pas de milions d'anys, una part de l‟oxigen de les altes capes de l'atmosfera va ser
transformat, per acció de la radiació ultraviolada, en ozó. Fa 400 M.a. ja existia la capa d'ozó, i els
continents van ser colonitzats per les primeres plantes i animals.
Aquesta hipòtesi va ser recolzada pels experiments d'Stanley Miller, un biòleg que va comprovar
que en reproduir el brou primitiu i afegir descàrregues elèctriques, les molècules reaccionaven
espontàniament i formaven macromolècules com els aminoàcids.
5. Gens Hox
El científic William Bateston va dir que en plantes i animals havia observat cavis sobtats i discrets
en les seves estructures. Aquestes transformacions les va anomenar homeosis. Es van trobar
exemples d'homeosi en la Drosophila melanogaster, com l'aparició de 4 ales o de potes al lloc de les
antenes. Es va descobrir que aquests fets es produien per mutacions en els gens homeòtics, els quals
regulen les identitats anatòmiques de diferents trossos del cos d'un animal. Aquests gens es van
anomenar gens Hox i actuen en el procés de desenvolupament embrionari. Aquests gens són
presents en tots els animals i actuen de forma similar, a més, han romàs invariables des de fa
milions d'anys ja que controlen el desenvolupament de l'eix central del cos.
Si aquests gens es troben molt similars en tots els animals, com pot ser que existeixi tanta
diversitat? Això es deu a que en diferents animals cada gen Hox s'activa en un punt diferent de
l'animal.

Apunts de biologia
Metabolisme (I)
1. Idees generals del metabolisme

Anomenem metabolisme a tot aquell conjunt de reaccions químiques que es produeixen a les
cèl·lules i que fan que es puguin mantenir vives i fer les seves funcions. El metabolisme té dus
vessants, l'anabolisme i el catabolisme. L'anabolisme comprèn totes aquelles reaccions que tenen la
funció de crear molècules grans, macromolècules orgàniques, a partir de molècules inorgàniques
més petites com l'aigua o el diòxid de carboni. Per fer aquest procés, les cèl·lules es veuen
obligades a consumir energia la qual pot ser captada directament de la llum solar (fotosíntesi) o pot
ser extreta de la matèria orgànica (quimiosíntesi). Per altra banda, el catabolisme té exactament la
funció inversa, és a dir degradar o hidrolitzar macromolècules orgàniques amb el fi d'aconseguir
energia per viure. En aquest procés, el resultat són les petites molècules inorgàniques que serveixen
després a l'anabolisme. Per tant, l'anabolisme i el catabolisme són dues vies metabòliques inverses.
Matèria inorgànica + Energia ↔ Matèria orgànica
Tots els processos que es produeixen a les cèl·lules solen ser reaccions del tipus REDOX, és a dir
on un compost s'oxida (perd electrons i protons) i un altre es redueix (guanya els electrons i protons
que havia perdut l'anterior). Aquest fet és típic del metabolisme ja que en una cèl·lula no es poden
deixar al medi electrons i protons lliures (radicals lliures) ja que poden portar seriosos problemes.
Per aquest motiu, les reaccions metabòliques sempre estan acoblades les unes amb les altres, van
catalitzades per diferents enzims i solen formar cadenes de reaccions llargues.
Alguns conceptes metabòlics importants:
• Via o ruta metabòlica: És una sèrie de reaccions encadenades amb un objectiu concret.
• Metabòlits: Molècules que intervenen en les vies metabòliques.
• Metabolisme basal: És la quantitat d'energia que consumeix un organisme pel fet de
mantenir-se viu, sense fer res més que les funcions bàsiques. Depèn de molts factors i es
mesura en Kcal/dia.
• Metabolisme intermediari: Són un conjunt de reaccions químiques que connecten dues grans
rutes metabòliques i van catalitzades per enzims.
• Aerobi: Procés o organisme que necessita de l'oxigen.
• Anaerobi: Procés o organisme que no necessita de l'oxigen. En els organismes anaerobis
trobem els estrictes pels quals l'oxigen és nociu i els facultatius, pels quals l'oxigen no és
nociu però tampoc l'aprofiten. Un exemple de bacteri anaerobi estricte és el que genera el
botulisme.
• Oxidació: Pèrdua de protons i/o electrons
• Reducció: Guany de protons i/o electrons.
• Respiració: Reacció oxidativa on l'últim acceptor dels protons i electrons és l'oxigen.
• Fermentació: Reacció oxidativa on l'últim acceptor
dels protons i electrons és un compost orgànic
• Endergònic: Que gasta energia i treball (anabolisme)
• Exergònic: Que produeix energia i treball
(catabolisme). Ha de ser molt controlat per no produir
un excés d'energia i temperatura.
• Reaccions divergents: De pocs metabòlits s'obtenen
moltes molècules finals diferents (anabolisme)
• Reaccions convergents: A partir d'una gran varietat de L'anabolisme són reaccions
molècules es generen pocs metabòlits (catabolisme) divergents i el catabolisme
convergents.

Cal tenir en compte que en el metabolisme es produeix un cicle de matèria que es va transformant
constantment d'inorgànica en orgànica i viceversa. La matèria orgànica es fa orgànica per
quimiosíntesi o fotosíntesi i la orgànica es fa inorgànica per oxidació o fermentació.
Tipus d'organismes Origen de l'energia Origen del carboni Exemples d'organismes

segons el metabolisme (matèria)
Fotoautòtrofs Llum CO2 (MI) Plantes, algues i
Fotolitòtrofs cianobacteris
Fotoheteròtrofs Llum Orgànic (MO) Bacteris porprats no
Fotoorganòtrofs sulfúriques
Quimioautòtrofs Reaccions químiques CO2 (MI) Bacteris nitrificants i
Quimiolitòtrofs bacteris incolors del
sofre
Quimioheteròtrofs Reaccions químiques Orgànic (MO) Animals, fongs,
Quimiorganòtrofs protozous i la gran
majoria de bacteris
Els bacteris quimiosintètics solen tenir molta importància en els ecosistemes i tenen una gran
varietat de processos metabòlics. De fet tots els models metabòlics els practiquen algun grup de
bacteris.
Els bacteris nitrificants són aquells que en el seu metabolisme fan reaccions on combinen el
nitrogen amb altres elements i donen diferents compostos. Hi ha dos gèneres; els Nitrobacter i els
Nitrosomes. Els Nitrosomes són capaços de transformar l'ió amoni (amoníac) en nitrit mentre que
els Nitrobacter fan una reacció un transformen els nitrits en nitrats. L'amoníac es genera en el
procés de descomposició d'organismes i tenint en compte que les plantes requereixen nitrogen el
qual només el poden absorbir en forma de nitrat, aquests bacteris juguen un paper clau en els
ecosistemes.
Altres bacteris quimiosintètics són els del sofre que funcionen com a productors primaris en les
fonts hidrotermals. Tenen la capacitat de transformar els sulfurs en sulfats. També existeixen
bacteris que per obtenir energia fan reaccionar el metà amb oxigen de forma controlada a les
emanacions volcàniques.
1.1. Adenosín trifosfat (ATP)

L'ATP és la moneda conversora d'energia. S'utilitza gairebé
en tots els processos metabòlics com a emmagatzemador
d'energia. La seva estructura és la d'un mononucleòtid que té
un sucre, la base nitrogenada adenina però enlloc d'un té tres
grups fosfats. És en els enllaços d'aquests grups fosfats on hi
ha una gran acumulació d'energia, són altament energètics i
per tant, es requereix energia per formar-los però quan es
trenquen també n'alliberen molta. En l'anabolisme L'ATP
s'hidrolitzen molècules d'ATP per obtenir l'energia
necessària per realitzar les reaccions i en el catabolisme,
l'energia que s'obté es guarda creant enllaços fosfats. En
la hidròlisi de l'ATP actua l'enzim ATPassa i en la
síntesi el ATPsintassa.
Adenosín trifosfat (ATP) ↔ Adenosín difosfat (ADP) +

Fosfor inorgànic (Pi) + Energia (13 KJ)

1.2. Coenzims reduïts
NADH (reduït) + H+ ↔ NAD+
NADP (reduït) + H+ ↔ NADPH
FAD (reduït) + H+ ↔ FADH2
Els coenzims reduïts s'utilitzen en les reaccions com a acceptors o donants de protons i electrons, és
a dir d'àtoms d'hidrogen.
1.3. Esquema general del metabolisme
En el catabolisme general trobem tres fases clares. A la primera es produeix un trencament dels
monòmers en polímers (digestió). A la segona fase, aquests monòmers es degraden fins a metabòlits
intermediaris com el Acetil-CoA. Finalment en la última fase trobem el cicle de Krebs i la cadena
de transport d'electrons on s'acaben obtenint la gran quantitat d'ATPs.
2. Catabolisme de glúcids
Els glúcids són els sucres. Aquests els ingerim a través de polisacàrids com ara midó, el glicogen, la
sacarosa, la lactosa... A la boca, amb la amilasa salival, un enzim, comencem a digerir aquests
aliments i els comencem a trencar en monòmers. En el seu pas per l'estomac no es digereixen però
quan arriben a l'intestí prim, al duodè, es continuen trencant a la llum intestinal. Finalment les
cèl·lules de la paret intestinal capten glucosa, fructosa i galactosa que ho passen als capil·lars
sanguinis i a partir d'aquí comença la segona fase, la degradació de la glucosa o glucòlisi.
El primer que cal fer és activar la glucosa (6C) dues vegades gastant dos ATPs. Posteriorment es
trenca en dues molècules de 3 carbonis: Dihidroxiacetona-P i Gliceraldehid-3P. Tot i això, totes les
molècules acaben transformant-se en el gliceraldehid i per tant de cada glucosa obtenim dos
gliceraldehids i el procés que ve a continuació s'haurà de multiplicar tot per 2. Cada gliceraldehid es
degrada fins a piruvat produint 2 molècules d'ATP i reduint un NAD+ a NADH.
Fins aquest punt el càlcul d'ATPs queda així:
-2 + (2 x 2) = 2 ATPs
En aquest punt, la cèl·lula té dues opcions: seguir una via fermentativa i no generar més ATPs o
seguir una via respiratòria i generar molts més ATPs a la cadena respiratòria.

Per la via fermentativa, el piruvat es transforma en lactat oxidant el NADH que abans s'havia reduït
i el càlcul d'ATPs queda en 2. Per tant, per aquesta via no es genera molta energia. Fins aquí no ha
intervingut l'oxigen per tant diem que la fermentació és una via anaeròbia. Si la cèl·lula té oxigen,
es pot produir la cadena de transport electrònica i per
tant el cicle de Krebs i per tant la cèl·lula seguirà un
camí aerobi, la respiració.
Per la respiració, el piruvat entra al mitocondri i es
descarboxila donant un diòxid de carboni i a la vegada
s'oxida reduint un NAD+ per acabar donant un metabòlit
intermediari que s'incorporarà al cicle de Krebs, l'Acetil-
CoA.
Tipus de fermentació Producte final

Fermentació làctica Làctic
Fermentació alcohòlica Etanol
Fermentació acètica Àcid acètic
Fermentació butorílica Àcid butorílic Esquema resum de la glucòlisi.
3. Cicle de Krebs
El cicle de Krebs és una gran uta metabòlica on convergeixen altres rutes importants que es
produeix constantment a la matriu mitocondrial. L'objectiu de la ruta és generar potencial REDOX
creant coenzims reduïts que posteriorment crearan ATPs a la cadena respiratòria. La molècula clau
és l'Acetil-CoA que en entrar al cicle des de la glucòlisi reacciona amb l'oxalacetat perdent el grup
CoA i generant citrat (àcid cítric). Aquesta ruta també s'anomena el cicle dels àcids tricarboxílics ja
que apareixen varis que tenen 3 grups carboxil, com l'àcid cítric. En el procés de degradació de les
molècules es generen dos diòxids de carboni a causa de les descarboxilacions, tres molècules
NADH i una de FADH2. A més també es genera un GTP que és similar al ATP i té la mateixa
funció.
En total genera:
• 1 GTP
• 3 NADH
• 1 FADH2
• 2 CO2
A la cadena de
transport
electrònic cada
NADH dona 3
ATPs i cada
FADH2 genera 2
ATPs. Per tant,
per cada
molècula de
Acetil-CoA que
entra al cicle es
formen 11 ATPs
+ 1 GTP = 12
ATPs. El cicle de Krebs.

4. Cadena respiratòria
Són una sèrie de reaccions encadenades que succeeixen a les proteïnes de la membrana
mitocondrial externa i que tenen l'objectiu de generar una gran quantitat d'ATPs. Els coenzims que
s'havien reduït durant el cicle de Krebs ara es tornen a oxidar i s'incorporen a la cadena en diferents
punts. Aquest és el procés que realment requereix oxigen. Si no hi ha oxigen no es pot produir la
cadena i per tant els coenzims reduïts del Krebs no es poden reoxidar i en conseqüència no es
podran reincorporar al cicle de Krebs i aquest no podrà funcionar fent que la cèl·lula hagi de fer
fermentació.
El NADH es trenca i allibera electrons, que són transportats entre diferents complexes proteics de la
membrana. Amb l'energia dels electrons els protons que també ha alliberat el NADH són expulsats a
través de les proteïnes en contra de gradient cap a la matriu intermembrana. Els electrons van
passant de complex en complex, fent que més protons siguin expulsats cap a fora. L'últim acceptor
d'aquests electrons és l'oxigen que en rebre'ls agafa un protó i genera aigua. Per altra banda els
protons que es troben a l'espai intermembrana tenen tendència a entrar al mitocondri i llavors se'ls
dona una via d'entrada a través de l'ATPsintassa que crea ATP amb els protons que entren
Hi ha dos punts d'entrada de coenzims reduïts, els NADH s'incorporen en el complex I i els ADH2
en el complex II.
Al final d'aquest procés obtenim la següent equació resum del catabolisme dels glúcids:
Glucosa + O2 → CO2 + H2O + Energia
La glucosa es degrada durant la glucòlisi. L'oxigen intervé en al cadena respiratòria. El diòxid de

carboni s'expulsa en el ciclede Krebs i es treu a l'exterior mitjançant els pulmons. Finalment l'aigua
s'obté al final de la cadena de transport electrònica quan l'oxigen accepta protons i electrons i l'ATP
es genera a la membrana mitocondrial interna gràcies a les ATPsintasses.

5. Catabolisme de lípids
Els lípids els ingerim bàsicament a partir dels triacilglicèrids els quals es comencen a digerir amb la
lipasa lingual a la boca. Llavors es separen les cadenes d'àcids grassos del glicerol. A l'estomac no
es digereixen i continuen degradant-se a la llum intestinal on el fetge hi evoca la bilis i les sals
biliars. Aquestes substàncies fan que s'emulsionin els greixos, és a dir trenquen les gotes grans en
milions de microgotetes de greix anomenades quilomicrons. Al final del procés, les cèl·lules acaben
obtenint àcids grassos de cadena curta.
La oxidació dels àcids grassos s'anomena β-oxidació ja que sempre es trenquen les molècules pel
carboni β, el segon de la cadena. Els àcids grassos més comuns solen tenir cadenes de 18 carbonis,
per tant són els que agafarem com exemple.
Primer de tot cal activar l'àcid gras. La cadena s'uneix al grup CoA i gasta 2 ATPs (en realitat 1 ATP
passa a un AMP) per transformar-se en acil-CoA. Ara la cadena de carbonis entra dins del
mitocondri a través d'un complex proteic anomenat carnitina que ajuda a la macromolècula a entrar
dins de la matriu mitocondrial. Ara comença el procés conegut com a hèlix de la β-oxidació. L'acil-
CoA es va degradant i redueix un FAD a FADH 2 i un NAD+ a NADH. Al final del procés la cadena
es trenca pel segon carboni donant lloc a una molècula de 2 carbonis i una de 16. La de dos carbonis
serà l'acetil-CoA (que anirà al cicle de Krebs) i la de 16 serà un nou acil-CoA amb dos carbonis
menys que tornarà a començar el procés. Quan hagi fet aquesta hèlix diverses vegades arribarà un
punt que la cadena de 4 carbonis es trencarà en 2 de 2 carbonis i les dues aniran al cicle de Krebs.
Per tant el càlcul general d'ATPs per una molècula de 18 carbonis és el següent:
-2 + (8 x 2) + (8 x 3) + (9 x 12) = 146 ATPs

verd – de l'activació
blau – dels FAD
vermell – dels NAD+
groc – de la cadena respiratòria
6. Catabolisme de proteïnes
Les proteïnes les obtenim bàsicament per obtenir aminoàcids i poder fabricar les nostres pròpies
proteïnes corporals que ens interessin. Això es fa amb tot el procés de biologia molecular de
transcripció i traducció als ribosomes. Tot i això, també podem usar les proteïnes com a combustible
(en casos extrems) i amb funcions anabòliques.
La digestió de les proteïnes comença a l'estomac on aquestes es trenquen en pèptids. A l'intestí prim,
gràcies a les peptidasses aconseguim els aminoàcids que passen a la sang i després a les cèl·lules.
Quan la cèl·lula rep els aminoàcids, sovint els aprofita per fer les proteïnes que li interessin però
sinó pot fer el procés de degradar els aminoàcids.
El primer que cal fer és separar el grup amino de cetoàcid. Això es fa mitjançant els processos de
transaminació i desaminació. L'objectiu de les transaminacions és el d'aconseguir passar d'una gran
varietat d'aminoàcids a poca varietat. Això es fa passant el grup amino entre diferents cetoàcids. La
típica transaminació és la del pas del α-cetogutàrid (cetoàcid) a l'àcid glutàmic (aminoàcid). Pel
contrari, les desaminacions oxidatives provoquen una pèrdua del grup amino i no una transferència
d'aquest.
Finalment, els cetoàcids sense grup amino van al cicle de Krebs i acabaran donant ATP mentre que
el nitrogen s'expulsarà de l'organisme amb diferents mitjans. Existeixen tres tipus d'organismes
segons la manera d'eliminar el nitrogen dels aminoàcids:
• Ureotèlics: Expulsen el nitrogen amb la urea (dissolució d'àcid úric i altres compostos). Un
exemple són els mamífers i els amfibis adults.
• Uriotèlics: Expulsen el nitrogen en forma d'àcid úric. Un exemple són les aus i els rèptils.
• Amoniotèlics: Expulsen el nitrogen en forma d'amoníac. Un exemple són els peixos d'aigua
dolça i les larves d'organismes aquàtics.

Apunts de biologia
Metabolisme (II)
1. Fotosíntesi
La fotosíntesi és una de les dues vies anabòliques que utilitzen els éssers vius. Aquesta consisteix en
formar macromolècules orgàniques a partir del diòxid de carboni gràcies a la llum i la realitzen
plantes, algues i alguns bacteris concrets. L'altre via anabòlica és la quimiosíntesi, realitzada per
animals, fongs i la majoria dels bacteris, la qual consisteix en dur a terme les vies catabòliques a la
inversa consumint ATP. Les dues vies reben en conjunt el nom de biosíntesi. Quan parlem de
fotosíntesi hem de distingir la bacteriana (moneres) i la vegetal (plantes) ja que presenten
característiques diferents.
Els primers organismes en realitzar fotosíntesi a la història de la vida van ser uns bacteris, els
cianobacteris (anomenats així a causa dels seus colors blavosos, antigament se solien anomenar
incorrectament “algues blaves”). Aquests van ser els responsables de transformar la antiga
atmosfera reductora a oxidant a causa de l'oxigen residual que es desprèn en la fotosíntesi. Aquest
canvi va suposar un coll d'ampolla evolutiu ja que per molts éssers d'aquelles èpoques, l'oxigen era
un poderós gas tòxic. De fet, aquests bacteris són els únics fotosintètics que utilitzen aigua i per tant
generen oxigen molecular.
Dins dels Archeas trobem bacteris halòfils, de les salines, que són capaços de fer fotosíntesi. Dins
dels Eubacteria trobem diferents grups capaços de fer aquest procés: Bacteris verds, Bacteris
porpres i Cianobacteris. D'aquests, els verds i porpres fan fotosíntesi anoxigènica i els cianobacteris
la fan oxigènica. Els pigments fotosintètics que usen els bacteris per captar els fotons de llum són
lleugerament diferents als de les plantes i en funció del rang de llum de l'espectre que puguin captar,
els bacteris presenten coloracions diferents a causa d'aquests pigments.
La fotosíntesi vegetal va començar a ser estudiada amb els experiments de Van Helmot, un científic
que va fer crèixer un arbre en un test mesurant sempre la quantitat de terra que aquest tenia i la
quantitat d'aigua que hi posava. Al cap dels anys, l'arbre creixia i la terra del test no disminuïa, això
el va dur a pensar que l'arbre havia de treure el carboni d'algun altre lloc que se li escapava.
Finalment va deduir que aquest carboni l'havia de fixar forçosament de l'atmosfera, del diòxid de
caboni inorgànic. Les algues no tenen probkemes d'aigua i obtenen CO2 dissol en el mar. Les algues
tampoc tenen arrels ja que obtenen les sals minerals del contact directe amb els teixits.
Formula general de la fotosíntesi:

CO2 + Llum + H2O → Glucosa + O2
Formula general de l'obtenció de biomolècules
CO2 + Llum + H2O + Sals minerals → Biomolècules + O2
No hem d'oblidar que una planta també té vies catabòliques mitjançant les quals obté energia
degradant biomolècules. Quan fa fotosíntesi la planta consumeix diòxid de carboni i quan fa
catabolisme en genera. Durant el dia, quan hi ha llum, la planta consumeix més CO 2 del que en
genera i per això diem que “purifica l'aire”, tot i això encara fa catabolisme. Durant la nit, a manca
de llum la planta no pot fer la fotosíntesi i per tant no consumeix diòxid de carboni però si que
segueix degradant molècules per obtenir energia i per tant
produeix CO2. Per aquest motiu, de forma popular es diu
que durant el dia la planta consumeix CO2 i produeix
oxigen i que de nit emet CO2.
El lloc de la planta on es fa la fotosíntesi són les fulles i
més concretament, el procés es fa als cloroplasts on
trobem els fotosistemes amb els pigments que capten la
llum. Dins un cloroplasts els pigments es troben ordenats
als til·lacoides, us sacs aplanats apilats en les granes.

Els pigments fotosintètics es troben organitzats
configurant els fotosistmes, aquests contenen
pigments principals i accessoris. Els principals són
les clorofil·les mentre que els accessoris serien els
carotens (per exemple). Existeixen dos tipus de
clorofil·les (A i B) que constitueixen dos tipus de
fotosistemes. En el cas dels bacteris només existeix
un sol tipus de fotosistema. L'estructura molecular
d'una clorofil·la consta de dues parts, un cap i i una
cua. El cap és un complex similar al grup hemo de
la hemoglobina de la sang i s'anomena grup
tetrapirrol (al centre hi ha un magnesi). La cua és
un alcohol llarg, un fitol. Els fotosistemes són els
encarregats de captar la llum del sol, per això
també s'anomenen complexos antena.
1.1. Fase lluminosa; La captació de la llum

Quan arriba un fotó des del sol aquest és captat pel fotosistema. Els diversos pigments del conjunt
es van passant el fotó i s'exciten. Així van agafant energia que es van passant entre ells. Tota aquesta
energia captada acabarà passant a una molècula diana o centre de reacció. En funció del tipus de
fotosistema aquesta molècula pot ser una o una altra: Fotosistema I (molècula diana; Clorofil·la A) i
Fotosistema II (molècula diana; Clorofil·la B). Tots els pigments passen la seva energia a aquest
pigment principal que en rebre-la s'excita tant que deixa anar dos electrons oxidant-se. Cada
molècula diana actua a una freqüència d'ona diferent; Clorofil·la A (p700) i Clorofil·la B (p680).
Aquests electrons alliberats són captats ràpidament per un acceptor primari que els passarà a
l'acceptor secundari i successivament creant una cadena transportadora dels electrons. A diferència
de la fosforilació oxidativa, aquí el flux electrònic ve produït per la llum i per tant s'anomena
fotofosforilació. La pèrdua dels dos electrons de la molècula diana és un important problema i per
resoldre'l la planta fa la fotòlisi de l'aigua. Quan es trenca la molècula de l'aigua, aquesta allibera
dos electrons que ràpidament cobreixen el buit electrònic.

Els dos fotosistemes estan estretament relacionats ja que no realitzen exactament el mateix procés.
Quan arriba un fotó al fotosistema II aquest s'excita i allibera els electrons que són coberts per la
fotòlisi de l'aigua. Aquests electrons fan una cadena de transport en la que es genera ATP a les
membranes til·lacoidals de la mateixa forma que la fosforil·lació oxidativa en genera a la membrana
dels mitocondris. Al final del flux electrònic els 2 electrons acaven anant al fotosistema I i serveixen
per cobrir el seu buit electrònic. Els electrons alliberats en el fotosistema I també passen per un flux
però aquest acaba generant coenzims reduïts NADPH. D'aquesta manera, en aquesta fase es generen
tots els ingredients que es necessitaren posteriorment a la fase fosca de la fotosíntesi (cicle de
Calvin), on es fixa el carboni.
En una situació de manca de NADP+ per poder-lo reduir a NADPH, la planta opta per realitzar la
fotofosforilació cíclica, un procés on només es produeix ATP sense aigua ni coenzims reduïts. En
aquest cas els fotons exciten la molècula diana, els electrons passen pelflux generant ATPs i tornen
a tapar el buit electrònic del mateix fotosistema d'on han sortit.
1.2. La fase fosca; el cicle de Calvin

Aquesta segona fase de la fotosíntesi funciona aprofitant es elements creats en els passos anteriors i
agafa el carboni del diòxid de carboni per reduir-lo fins a crear molècules orgàniques. Aquest procés
s'anomena la fixació del carboni i succeeix de forma cíclica en el cicle de Calvin. El cicle s'inicia
amb l'enzim més abundant als éssers vius, el Rubisco. Aquest controla la primera reacció del cicle
que agafa el CO2 per transformar-lo en el 3-fosfoglicerat fent-lo reaccionar amb la ribulosa-1-5-
bifosfat. A partir d'aquí, amb l'aportació de 9 ATPs i 6 NADPH es redueix la molècula per acabar
formant 6 gliceraldehid-3-fosfats. Un d'aquests es desprèn del cicle per anar a la glucòlisi i
degradar-se per les vies catabòliques (aquesta és la molècula final del cicle). A partir d'aquí es
regenera la ribulosa-1-5-fosfat per que pugui tornar a fixar el carboni. Al final del cicle hem
obtingut una molècula de gliceraldehid-3-fosfat que equival a una glucosa quan vagi a la ruta de la
glucòlisi.
Amb aquests
processos explicats
es generen
cetoàcids però la
planta també
necessita proteïnes
fetes d'aminoàcids.
Per fer això,
requereix nitrogen.
El nitrogen el capta
per les arrels en
forma de nitrats.
Quan el vegetal
capta aquests
compostos els va
reduint, primer a
nitrits i finalment a
amoníac. L'amoníac
s'ajunta amb
cetoàcids del cicle
de Krebs per formar
els aminoàcids que
generen les
proteïnes.

1.3. Factors que afecten la fotosíntesi
- Concentració de CO2: A més diòxid de carboni es produeix més fotosíntesi.
- Concentració de O2: A més oxigen es produeix menys fotosíntesi.
- Concentració d'aigua: A més aigua es produeix més fotosíntesi.
- Temperatura: No afecta a la fase lluminosa però si a la fosca ja que a més temperatura funciona
més ràpida.
- Intensitat de la llum: Generalment a més llum es fa més fotosíntesi però cal tenir en compte els
marges. A més aquest factor genera fenòmens de zonació de plantes o algues. En un mar o
selva contra més baixa o profunda està una planta o alga menys llum té i per tant treballa a
una intensitat concreta.
- Fotoperíode (hores de llum): A més hores de llum es produeix més fotosíntesi.
- Color de la llum: Cada pigment absorbeix una llum d'una longitud d'ona determinada. En el cas
de les algues es produeix una zonació donat que la llum al mar es perd molt ràpidament.
Així, les algues que poden agafar les llums que arriben més profundes tenen uns pigments
concrets que els donen un color determinat (algues vermelles). En canvi les algues més
superficials són blaves. El primer color que es perd és el vermell i l'últim el blau. Les algues
profundes agafen el color blau i per tant reflecteixen el seu complementari, el vermell. Les
algues superficials agafen el vermell i reflecteixen el complementari, el blau.
1.4. Plantes C3 I C4
Les plantes “normals” són les que ja hem explicat. Aquestes fixen el carboni amb una molècula de
tres carbonis (ribulosa-1-5-bifosfat), per aquest motiu s'anomenen plantes C3. S'han fet
investigacions que han descobert noves variants de plantes que fan la fixació amb un compost de 4
carbonis (oxalacetat). A més aquestes plantes tenen una major eficàcia ja que obren els estomes de
nit per deixar entrar el diòxid de carboni sense perdre aigua. Durant el dia tanquen els estomes per
no deixar escapar l'aigua i llavors fan la fotosíntesi amb el CO 2 que havien acumulat. Les C4 tenen
menys pèrdues i per tant són més eficaces en zones àrides. A més en les C3 el diòxid de carboni va
directament a la cèl·lula on serà fixat (mesòfil) mentre que en les C4 el CO 2 es fixa en una altra
cèl·lula (Beina) després de passar pel mesòfil. Amb aquesta ruta les plantes C4 aconsegueixen crear
una major concentració de CO2 i per tant un major rendiment.
2. Gestió de reserves
El nostre cos emmagatzema substàncies per tal que ens aportin energia. Per fer això combina rutes
catabòliques i anabòliques. Aquestes substàncies que emmagatzemem són els següents: Glicogen en
humans i midó en plantes com a font de glucosa, triacilgrlicèrids com a font d'àcids grassos i
proteïnes.
Els glúcids es poden emmagatzemar en forma de polisacàrids de cadena llarga (formats per molts
monòmers), aquests polisacàrids són el midó en el cas dels vegetals (un polímer lineal no ramificat
construït amb enllaços 1-4) i el glicogen en el cas dels animals (un polímer molt ramificat que té les
ramificacions en els enllaços 1-6). Les plantes també tenen la cel·lulosa però aquest polisacàrid és
merament estructural i no configura una reserva energètica. A partir del glicogen fem la
glicogenòlisi per trencar-lo en monòmers (glucosa), després fem la glucòlisi, el cicle de krebs i la
cadena respiratòria, com ja vam explicar en el tema anterior. Si ens falt glicogen el nostre cos fa un
procés anabòlic invers per fabricar-ne. A partir de molècules inorgàniques es forma glucosa
(gluconeogènesi) i a partir de la glucosa es forma el glicogen (glicogènesi). A les cèl·lules els va bé
emmagatzemar els glúcids en forma de glicogen ja que la glucosa és soluble en aigua i seria difícil
d'emmagatzemar. En animals el glicogen es guarda al fetge i a les cèl·lules musculars.
Els àcids grassos sols són difícils de guardar ja que són polars i formen estructures per sí sols com
les micel·les, per aquest motiu s'esterifiquen formant els triacilglicèrids (TAG)
3 àcids grassos + 1 glicerol → 1 TAG + 3 H2O

Aquestes molècules es guarden als adipòcits, unes cèl·lules que posseeixen un gran vacúol on
guarden els TAG. Els adipòcits configuren el teixit adipós que és l'encarregat d'acumular els
greixos. En el cas de les plantes, els greixos s'acumules en forma d'olis als fruits i llavors (per això
extreim olis de les oliver per exemple). La degradació dels TAG passa per la lipòlisi i posteriorment
per la beta-oxidació. La ruta anabòlica per generar-los comença amb l'acetil-CoA del cicle de Krebs
que fa la lipogènesi per formar àcids grassos. Després es fa la reacció d'esterificació on als àcids
s'uneixen amb el glicerol per formar els TAG.
Les vies de degradació de proteïnes consisteixen en fer una hidròlisi per obtenir aminoàcids i
posteriorment a partir de desaminacions i transaminacions s'obtenen cetoàcids que van al Krebs i
grups amino que s'expulsen del cos. La via anabòlica per formar proteïnes és la genètica molecular
(replicació, transcripció i traducció).
Per gestionar millor les nostres reserves també ens valem del metabolisme intermediari, és a dir
rutes que connecten altres grans rutes metabòliques. Podem obtenir lípids a partir de la glucosa i els
Aa. Quan aquestes molècules passen pel Krebs a partir de la lipogènesi podem formar els àcids
grassos. Això explica que una vaca que només menja herba pugui fer llet (molt rica en lípids).
Nosaltres també som capaços de crear aminoàcids a partir de cetoàcids del cicle de Krebs units a
grups amino. En funció de quin cetoàcid agafem crearem un aminoàcid o un altre. Pel que fa a la
glucosa, el nostre fetge s'encarrega de la seva gestió i té moltes vies per tal de controlar-la. Si en
falta, es pot formar a partir de cetoàcids del ciclede Krebs. Això és molt important ja que hi ha
cèl·lules que només funcionen amb glucosa (neurones) i per tant en requerim constantment. Les
interconversions aporten molta flexibilitat al metabolisme.
El fetge té molta importància en el nostre organisme ja que és com el laboratori del cos. Realitza el
cicle de la urea per eliminar els grups amino, regula els nivells de glucosa a la sang emetent glucagó
(hormona que eleva els nivells de glucosa) o insulina (hormona que redueix els nivells de glucosa),
transforma lípids en cossos cetònics...
3. Metabolisme i esport
Els músculs realitzen una gran activitat metabòlica. Trobem músculs de tres tipus: Estriat 8per
moure l'esquelet), llis (als òrgans) i cardíac (al cor). En aquest apartat ens centrarem en el múscul
estriat que és el que es contrau o es relaxa per tal de moure els nostres ossos a partir d'estímuls
nerviosos. Aquests músculs estan molt ben organitzats i tenen forma tubular amb compartiments
allargats anomenats sarcomers (les fibres musculars). Aquestes fibres són de dos tipus, miosina i
actina i es troben col·locades de tal forma que en rebre un impuls consumeixen ATP i es contrauen.

En funció del metabolisme dels músculs estriats els podem classificar en fibra I i fibra II. Els
músculs de fibra I són els anomenats vermells a causa de la seva gran presència de mitocondris, per
tant són músculs que funcionen de manera aeròbia. Els músculs de fibra II són anaerobis i presenten
de dos tipus; b (amb pocs mitocondris) i a (amb una mica més de mitocondris que els anteriors).
Quan fem esforços el primer que consumim són els ATPs que tenim a les cèl·lules, després actua
una molècula anomenada fosfocreatina que té la capacitat de regenerar un ATP per cada una que es
consumeix. Gràcies a això podem recarregar l'ADP durant uns poc segons. A partir d'aleshores el
cos comença a consumir substàncies de reserva energètica; primer glúcids i després lípids.
A partir d'aquí podem establir una divisió d'atletes en funció dels esforços que facin.
- Velocistes: Corren a molta intensitat durant pocs segons. Consumeixen l'ATP de les cèl·lules i
després usen la fosfocreatina per generar més ATP durant uns 10 segons. No requereixen la
degradació de glúcids ni lípids per tant poden fer l'esforç de manera anaeròbia
- Fondistes: Són els maratonians, que corren durant unes dues hores. Comencen consumint ATP i
fosfocreatina però ràpidament comencen a cremar glúcids. Lípids en comencen a cremar però no
molts. Requereixen un metabolisme aerobi per tant tenen abundància de fibres de tipus I.
- Ultrafondistes: Són corredors de muntanya que es passen dies corrents (com en Kilian Jornet).
Aquests consumeixen molts lípids i per tant necessiten fibres de tipus I.
Cal recordar que:

- 1 ATP = 7,3 Kcal
- 1g Lípids = 9 Kcal
- 1g Glúcids = 4 Kcal
- 1 Fosfocreaina = 1 ATP = 7,3 Kcal

Apunts de biologia
Ecologia
1. Els ecosistemes. Conceptes
L'ecologia és una branca de la biologia que es dedica a estudiar les relacions dels ecosistemes, és a
dir, les relacions entre diferents organismes i les relacions que aquests tenen amb el medi on viuen.
En un ecosistema distingim l'habitat o lloc físic (biòtop) i el conjunt d'organismes que hi habiten
(biocenosi). Sobre el medi extern cal remarcar els conceptes de substrat (la base on habiten els
individus) i medi que és l'entorn on habiten els éssers vius. Aquest entorn ve determinat per un
seguit de variables ambientals que cal tenir en compte a l'hora d'estudiar qualsevol ecosistema:
• Llum: Condiciona la fotosíntesi i per tant la producció primària de les plantes i en

conseqüència afecta a tots es organismes que en depenen.
• Temperatura: Accelera o alenteix l'activitat metabòlica. Hi ha organismes poiquiloterms
(de sang freda), que no regulen la seva temperatura interna i hi ha els homeoterms (de sang
calenta) que el seu cos controla la temperatura interna sense haver de dependre de la externa.
Per superar els canvis de temperatura com els de l'hivern, els organismes han desenvolupa
diferents mètodes; Migracions, hibernacions (en diferents nivells d'inactivitat), resistència al
fred i inclús congelació (en algunes granotes).
• Humitat: La seva importància és en terra ja que en un ecosistema aquàtic la presència
d'aigua no és una preocupació. Per aprofitar l'aigua els organismes han desenvolupat molts
mètodes (en ambients àrids) com el cas dels camells, que acumulen greix al gep per obtenir-
ne aigua metabòlica del seu consum.
• Sals: Això afecta als vegetals. En un ambient molt salí les plantes perden aigua per osmosi i
es deshidraten. Algunes plantes resistents aconsegueixen acumular més sals que a l'exterior i
això els permet no perdre aigua en llocs pròxims al mar.
• pH: Mesura el grau d'acidesa o basicitat. El pH molt extrems trobem els extremòfils.
• Oxigen dissolt en el medi aquàtic.
Quan els marges de tolerància d'una espècie són molt estrets parlem d'organismes estenoics i quan
són més amples parlem d'organismes eurioics. També cal tenir en compte el concepte de nínxol
ecològic que és el conjunt de relacions que estableix una espècie amb el medi i altres individus. És
com la posició dins el sistema biològic. Sovint diem que una espècie invasora invadeix el nínxol
d'un altre o que agafa un nínxol que no estava ocupat per ningú.
Sobre els organismes i les seves relacions (biocenosi) cal tenir clara la diferència entre un
ecosistema aquàtic i un terrestre. En els ecosistemes terrestres trobem sistemes de boscos i vegetals
que es divideixen en estrat arbori, arbustiu, herbaci i muscinal, mentre que al mar dividim els
organismes en plàncton (microorganismes de la columna d'aigua), nècton (macroorganismes de la
columna d'aigua) i bentos (tots els organismes del fons marí, ja siguin sèssils o nadadors). Pel que fa
a les relacions entre els individus aquestes poden ser interespecífiques (entre dues espècies
diferents) o intraespecífiques (en una mateixa espècie). Trobem les següents relacions:

• Mutualisme (interespecífica): Les dues espècies en surten beneficiades però no els és
imprescindible la relació. Un exemple són els esplugabous, ocells que s'alimenten dels
paràsits de mamífers grans.
• Simbiosi (interespecífica): Les dues espècies en surten beneficiades i els és imprescindible
la relació. Un exemple típic és el del liquen; una simbiosi entre una alga i un fong.
• Competència (interespecífica i intraespecífica): Els organismes competeixen per un recurs.
Es poden donar casos de antibiosi en els quals un individu aplica recursos per impedir el
creixement dels altres com el fong Penicillium que segrega una substància que mata altres
microorganismes competidors.
• Parasitisme (interespecífica): Una espècie es beneficia en detriment de l'altre. Els paràsits
poden ser externs (exoparàsits) o interns (endoparàsits).
• Depredació (interespecífica): Un organisme mata a una altra per alimentar-se'n.
• Comensalisme (interespecífica): Un organisme s'aprofita d'un altre sense que el segon en
surti perjudicat. Un exemple són les rèmores que s'enganxen al cos de peixos o mamífers
marins grans per usar-los com a mètode de transport.
• Inquilinisme (interespecífica): Es pot incloure en el comensalisme. Una espècie busca recer
o protecció en l'altre. Un exemple són els epífits, plantes que viuen damunt d'arbres sense
perjudicar-los.
Diferències entre medis terrestres i aquàtics

Ecosistema Aigua Estabilitat dels Llum Nutrients Sustentació Oxigen
paràmetres i moviment
Mar La justa Molta Molt limitada Molt pocs Barata 0,7%
Aigua dolça En sobra Molt o poca Limitada Més que a Barata 1%
depenent del tipus l'anterior
Terrestre En falta Molt poca Il·limitada Molts Cara 21%
2. La matèria i l'energia
El nostre planeta és un sistema tancat, és a dir que l'energia segueix un flux però la matèria es
recicla en un cicle. L'energia provinent del sol és la que fa moure el cicle de matèria que consisteix
en el pas de matèria orgànica a inorgànica i viceversa. Cal tenir en compte que de l'energia que ens
envia el sol, les plantes només reben un 0,2 %. L'energia es perd en la capa d'ozó, es reflecteix als
núvols, l'absorbeix l'aigua de l'atmosfera i finalment a terra només ens arriba un 32% que a més de
ser aprofitada per les plantes en gran part es absorbida pel sòl i l'aigua. L'energia que reben les
plantes és usada per fer la fotosíntesi que és la base de la gran majoria de cadenes tròfiques.
Les cadenes tròfiques són representacions lineals, esquemàtiques i gràfiques que mostren les
relacions d'alimentació que hi ha entre diferents espècies en un ecosistema usant fletxes per marcar
el flux de matèria. Ajuntant cadenes tròfiques es creen les xarxes tròfiques. Cada nivell en una
cadena tròfica representa un conjunt d'organismes que s'alimenten de la mateixa manera:
• productors primaris: Les plantes o els bacteris quimiosintètics de les fonts hidrotermals.
• Consumidors primaris: Herbívors (ex. Un ratolí)
• Consumidors secundaris: Carnívors (ex. Un escurçó)
• Consumidors terciaris: Súper-carnívors. No tenen depredadors naturals (ex. Àguila
marcenca, que menja serps)
Trobem grups d'organismes que no podem col·locar en cap d'aquests nivells: Omnívors, Paràsits i
descomponedors.
Per estudiar les cadenes tròfiques utilitzem paràmetres com la biomassa que és la massa (kg) de
matèria viva corresponent a un paràmetre determinat (població, espècie, nivell tròfic...). Per fer això
cal agafar mostres d'un petit espai i extrapolar a la resta de l'hàbitat.

Massa Massa A partir de la biomassa es pot
Biomassa terrestre= Biomassa aquàtica=
Superfície Volum determinar amb el pes sec els
grams de carboni de la mostra
Biomassa Massa La productivitat primària és la dels
Productivitat =
Temps Superfície productors i la secundària la de la resta
Productivitat =
Temps de nivells.
Producció neta=Producció bruta−El que gasta per viure
La productivitat neta és la productivitat que utilitza l'organisme per crèixer. La productivitat neta és
el que passa al nivell tròfic següent i és només un 10% de la bruta.
Les cadenes tròfiques també produeixen la bioacumulació, un fenòmen pel qual elements no
degradables s'acumulen en els organismes de dalt de la piràmide tròfica. Un clar exemple són els
metalls pesants com el mercuri o el cadmi que s'acumulen en gran quantitat als súpercarnívors del
mar com les tonyines.
Una forma de representació d'aquests factors són les piràmides ecològiques que mostren amb barres
horitzontals la quantitat d'algun factor en cada nivell tròfic. Poden ser de nombre d'individus, de
biomassa o de producció.
Cal tenir en compte que tots aquests factors tenen
factors limitants de caràcter ambiental com ara
l'oxigen o l'aigua però sobretot els bioelements
Nitrogen, Carboni i Fòsfor que són els que
determinen el creixement vegetal i la productivitat
primària:
• Cicle del carboni: El CO2 atmosfèric és
absorbit per les plantes i transformat en
matèria orgànica, la qual és aprofitada pels
consumidors primaris i entra a les cadenes
tròfiques. Els organismes tornen a generar
carboni inorgànic que expulsen amb la
respiració en forma de CO2 o en morir i
descompondre's. També emeten carboni
inorgànic el vulcanisme i les combustions de
hidrocarburs o fusta. El carboni atmosfèric
també pot entrar en la hidrosfera i dissoldre's
en forma de carbonats o bicarbonats que
generaran roques.
• Cicle del nitrogen: El nitrogen atmosfèric N2
és captat pel cianobacteris que el transformen
en nitrat de forma directa. Aquests nitrats
poden ser absorbits per les plantes que
introdueixen el nitrogen en les cadenes
tròfiques. L'element surt de la cadena quan
moren els organismes i es genera amoni.
Llavors hi ha bacteris especialitzats en passar-
lo a nitrit (nitrosomes) i altres en passar-lo a
nitrat (nitrobacter) per tal que pugui ser aprofitat per les plantes de nou. Cal tenir en compte
que les plantes lleguminoses tenen una simbiosi amb uns bacteris capaços de fixar nitrogen
atmosfèric en els nòduls de les arrels anomenats Rhizobium.
• Cicle del fòsfor: El fòsfor és un element escàs però important per la vida ja que el trobem en
el DNA, a l'ATP, als fosfolípids... No té fase gasosa. El seu cicle consisteix en passar de les
roques fosfatades al sòl on entra en les cadenes tròfiques per les plantes. Quan els
organismes moren el fòsfor torna a sedimentar.

El reciclatge de la matèria es produeix de forma molt diferent als oceans que a terra. Cal tenir en
compte que el recorregut que han de fer els bioelements en el mar és molt més llarg que el que han
de fer en un ecosistema terrestre. A la columna d'aigua els productors es troben en superfície per
poder fer la fotosíntesi (fitoplàncton). Aquests generen molta matèria orgànica però es troben amb
les limitacions de nitrogen i fòsfor. Quan la matèria orgànica cau al fons és aprofitada pels
organismes bentònics i és transportada pels corrents freds profunds. A partir de l'ús dels nutrients, la
matèria es fa inorgànica. Quan el corrent fred que transporta tota aquesta quantitat de nutrients es
troba amb un canvi geogràfic com un continent es produeix un aflorament en superfície del nitrogen
i el fòsfor, fet que genera un boom de fitoplàncton i un boom d'animals marins (es crea una reserva
pesquera). Tret dels afloraments d'aigües fredes tot l'oceà és com un desert i els nutrients triguen
molt en completar el seu cicle.
3. Canvis en el temps
Els ecosistemes van passant per canvis al llarg de la seva existència i aquests poden ser de tipus
cualitatiu o quantitatiu. Els quantitatius són canvis en el nombre d'organismes i els cualitatius són
canvis en les espècies de l'ecosistema. Començarem parlant dels canvis quantitatius. Totes les
condicions ambientals van variant i això pot passar de dues formes; ritmes o fluctuacions. Els ritmes
són canvis periòdics i constants, com les estacions, als quals els organismes s'han adaptat per viure.
Pel contrari les fluctuacions són canvis sobtats i inesperats, com els incendis, als quals és molt més
difícil adaptar-se. Les poblacions dels éssers vius van variant de forma rítmica i es vana daptant a
les fluctuacions. Les relacions interespecífiques de depredador-presa són un clar exemple de com
varien les poblacions al llarg
del temps. En aquests
gràfics podem veure com el
depredador creix en
abundància de preses i com
quan s'acaben les preses cau,
permetent que pugin les
preses i que en conseqüència
el depredador torni a pujar.
Aquests sistemes poden venir influenciats per fluctuacions com ara les colonitzacions, aparicions de
noves espècies en un lloc que alteren les relacions existents. Cal tenir en compte que aquests
sistemes són reguladors i retroalimentadors. Si eliminem el depredador del medi la presa creixerà
exponencialment fins que esgotarà els recursos i llavors la seva població caurà en picat.
Els canvis qualitatius són els canvis en les espècies de l'ecosistema, el que s'anomena successió
ecològica. Per estudiar aquests canvis ens interessa la biodiversitat i existeixen una sèrie d'índexs
que ens permeten calcular-la. Els ecosistemes més madurs són aquells més diversos i els més joves
són els que tenen menys biodiversitat associada.
Índex de Simpson=1−D Els ecosistemes amb més biodiversitat del planeta són els
esculls coral·lins i els boscos plujosos
La successió ecològica és l'ocupació d'un ambient determinat per un conjunt d'espècies de forma
progressiva. Existeixen dos tipus de successió´ecològica:
• Successió primària: Es produeix quan abans de que arribin les primeres espècies no hi
havia hagut cap ecosistema en el lloc. Un típic exemple és l'aparició d'una illa volcànica que
és colonitzada lentament
• Successió secundària: Es produeix quan anteriorment ja hi havia hagut un ecosistema al
lloc. Un exemple és la invasió d'un bosc sobre uns camps abandonats.

Quan es produeix una successió ecològica les primeres espècies en arribar són les anomenades
pioneres. Aquestes solen ser plantes o petits invertebrats que ràpidament colonitzen tot el territori.
En un camp abandonat serien les males herbes. Típicament aquestes espècies tenen una estratègia
reproductora de la r, és a dir que tenen altes taxes de natalitat. Aquestes espècies tenen molta filiació
i un cop neixen els abandonen a la seva sort, fet que fa que en sobrevisquin pocs dels molts que van
néixer. A mesura que avança la successió comencen a arribar altres espècies que solen ser de
l'estratègia de la k, organismes que tenen poca filiació però pel contrari la cuiden i la protegeixen
durant molt temps per assegurar la seva
supervivència en l'ecosistema. Finalment
l'ecosistema arriba al clímax, un punt de màxima
maduresa i alta diversitat. Tot i això, aquest clímax
no és estable ja que es veu constantment afectat per
les fluctuacions que fan retrocedir la successió.
A nivell quantitatiu, cal dir que les dues estratègies
plantegen dinàmiques poblacionals molt diferents.
Les poblacions dels animals de la k tendeixen a
créixer exponencialment fins un punt on es van
estabilitzant (la capacitat de càrrega), pel contrari
les poblacions de espècies de la r fluctuen molt més
i no s'estabilitzen tant sinó que segueixen pics
poblacionals, pujades i baixades brusques.
Pel que fa a l'esperança de vida, les dues espècies també

plantegen patrons diferents. Els estrategues de la r (Tipo III)
tendeixen a morir quan són molt petits i pocs individus arriben a
l'edat adulta avançada. Pel contrari, els estrategues de la k (Tipo I)
tenen una baixa mortalitat infantil i solen morir de vells. També
trobem casos intermedis.


Apunts Bio

Uploaded by

Document Information

Original Title

Copyright

Available Formats

Share this document

Share or Embed Document

Sharing Options

Did you find this document useful?

Is this content inappropriate?

Copyright:

Available Formats

Apunts Bio

Uploaded by

Copyright:

Available Formats

Apunts de biologia de 2n de

Document shared on www.docsity.com

Document shared on www.docsity.com

Document shared on www.docsity.com

Document shared on www.docsity.com

Els bacteris poden presentar les següents formes bàsiques:

El creixement d'una comunitat de bacteris

Document shared on www.docsity.com

2. Introducció al sistema immunitari

Immunitat inespecífica Immunitat específica

Document shared on www.docsity.com

Els fagòcits, neutròfils i monòcits, tenen dues característiques molt importants:

Quan un patogen entra a l'organisme, un

Document shared on www.docsity.com

4.1. Resposta humoral

Document shared on www.docsity.com

4.2. Resposta cel·lulars

Document shared on www.docsity.com

Tipus d'immunitat Què és?

5. Deficiències i errors del S.I.

Document shared on www.docsity.com

Document shared on www.docsity.com

Document shared on www.docsity.com

Document shared on www.docsity.com

Per tant Darwin explicaria l'evolució dels pinsans de les Galàpagos de

3. Teoria sintètica o Neodarwinisme

Els principals avenços que van permetre el neodarwinisme

Document shared on www.docsity.com

3.1. Freqüències gèniques

Document shared on www.docsity.com

L'especiació es produeix de dues maneres principals:

Mecanismes d'aïllament reproductor

Document shared on www.docsity.com

Document shared on www.docsity.com

1. Idees generals del metabolisme

Matèria inorgànica + Energia ↔ Matèria orgànica

Document shared on www.docsity.com

Tipus d'organismes Origen de l'energia Origen del carboni Exemples d'organismes

1.1. Adenosín trifosfat (ATP)

Adenosín trifosfat (ATP) ↔ Adenosín difosfat (ADP) +

Document shared on www.docsity.com

1.3. Esquema general del metabolisme

Document shared on www.docsity.com

Tipus de fermentació Producte final

Document shared on www.docsity.com

La glucosa es degrada durant la glucòlisi. L'oxigen intervé en al cadena respiratòria. El diòxid de

Document shared on www.docsity.com

-2 + (8 x 2) + (8 x 3) + (9 x 12) = 146 ATPs

Document shared on www.docsity.com

Formula general de la fotosíntesi:

Document shared on www.docsity.com

1.1. Fase lluminosa; La captació de la llum

Document shared on www.docsity.com

1.2. La fase fosca; el cicle de Calvin

Document shared on www.docsity.com

Document shared on www.docsity.com

Document shared on www.docsity.com

Cal recordar que:

Document shared on www.docsity.com

• Llum: Condiciona la fotosíntesi i per tant la producció primària de les plantes i en

Document shared on www.docsity.com

Diferències entre medis terrestres i aquàtics

Document shared on www.docsity.com