3 | LA QUIMICA DE LA VIDA

- La vida se sustenta per un número limitat de grups de molècules orgàniques:

o Glúcids (o hidrats de carboni o sucres): constitueixen els monòmers (literalment
significa una part) dels glúcids complexes, formats per la unió de diversos monòmers:
 Monosacàrids: son els monòmers dels glúcids, a partir dels quals es
constitueixen els oligosacàrids i els polisacàrids
 Oligosacàrids (uns quants sucres): glúcids formats per la unió de
diversos monosacàrids
 Polisacàrids (molts sucres): formats per llargues cadenes de
monosacàrids
o Lípids
o Proteïnes
o Àcids nucleics:
 Dins les cèl·lules de tots els organismes vius, la informació biològica
s’emmagatzema en la seqüència de nucleòtids que constitueixen els àcids
nucleics
 Dos tipus d’àcids nucleics en base a la seva estructura molecular, la qual es
tradueix en funcions diferents però relacionades totes elles amb
l’emmagatzematge, transmissió i expressió de la informació genètica:
 Àcid desoxiribonucleic o ADN
 Àcid ribonucleic o ARN

1
  Nucleòtids: monòmers que serveixen de base per la formació dels àcids
nucleics. En aquests, es troben cinc tipus diferents, formats per:
 Glúcid monosacàrid:
o A l’ADN és una desoxiribosa, pel que es denomina
desoxiribonucleòtids. D’aquests, hi ha quatre tipus formats
per la combinació d’una desoxiribosa i una de quatre bases
nitrogenades: adenina, guanina, citosina i timina.
o A l’ARN aquest monosacàrid és una ribosa, el que fa que
aquests nucleòtids es denominin ribonucleòtids, dels que
trobem quatre tipus formats per la combinació d’una ribosa i
quatre bases nitrogenades: adenina, guanina, citosina i
uracil
 Adenina, guanina i citosina son comuns a l’ADN i
ARN
 Base nitrogenada:
o Existeixen cinc bases diferents als àcids nucleics, que es
poden agrupar segons la seva estructura en:
 Purines: guanina (G), adenina (A)
 Pirimidines: citosina (C), timina (T) i uracil (U)

- Estructura i funció de l’ADN: dos nivells d’estructuració:

o Estructura primària: ordre concret dels nucleòtids que formen el polímer. És en
aquest ordre on trobem la informació genètica
o Estructura secundària: independent de la primària i és sempre la mateixa per a totes
les molècules d’ADN
 Una molècula típica d’ADN està formada per dos cadenes de nucleòtids
complementàries i alineades que es troben col·locades en sentit oposat: una
en sentit 5’  3’ i l’altra en 3’  5’ (antiparal·leles)
 Es mantenen unides entre si per enllaços d’hidrogen entre les bases
nitrogenades, que es formen per:
 Entre una timina d’una cadena i una adenina de l’altra (T=A),
s’estableixen els dos enllaços d’hidrogen
 Entre una citosina d’una cadena i una guanina de l’altra (C=G),
s’estableixen tres enllaços d’hidrogen

2
  Si la seqüència és 5’-ATGCGATTGCCTACGT-3’, la cadena complementària que
va en sentit contrari i està unida a ella per enllaços d’hidrogen serà: 3’-
TACGCTAACGGATGCA-5’. La molècula completa d’ADN serà:

5’-ATGCGATTGCCTACGT-3’
3’-TACGCTAACGGATGCA-5’

 Aquestes dos cadenes complementàries i antiparal·leles es troben

enroscades formant una doble hèlix on les bases nitrogenades es troben
orientades cap a l’interior.
 Aquesta hèlix no es absolutament simètrica, sinó que exteriorment es
formen dos solcs de diferent mida:
 Solc major
 Solc menor

o Estructura terciària: sorgeix quan l’estructura secundària es plega per formar

conformacions tridimensionals més complexes

3
- ARN, funcions relacionades amb el procés d’expressió gènica: utilització de la informació
continguda a l’ADN per fabricar proteïnes específiques de manera regulada. Tipus d’ARN:
o ARNm, missatger: traspassa la informació genètica des de l’ADN fins els ribosomes,
els orgànuls cel·lulars on es fabriquen les proteïnes. Generalment sols presenta
estructura primària
o ARNr, ribosòmic: forma part de l’estructura dels ribosomes, junt a diverses
proteïnes. Pot presentar tres nivells d’estructuració
o ARNt, transferència: encarregat de descodificar el missatge genètic transportat per
l’ARNm i anar proporcionant els aminoàcids necessaris per la síntesi de proteïnes
específiques, en el context funcional dels ribosomes. Pot presentar tres nivells
d’estructuració
o ARNmi o MicroARN: molècules de petita mida implicades en la regulació de
l’expressió gènica. Presenten estructura primària i en alguns estadis de la seva
formació, també secundària
 aquests diferents tipus d’ARN estan codificats en la informació continguda a
l’ADN

4
REVISIO CAPITOL

 La vida es una propiedad emergente de la química.

 La estructura atómica justifica las propiedades de los distintos tipos de átomos y la capacidad
de combinarse entre ellos para formar moléculas, lo que a su vez se relaciona directamente
con sus funciones biológicas y el funcionamiento de los seres vivos.
 La distribución concreta de electrones de cada tipo de átomo es la que posibilita o impide
determinados enlaces moleculares, cruciales para la organización y el funcionamiento de los
seres vivos.
 La posición central del carbono en la química de la vida se debe a que tiene cuatro electrones
de valencia, lo que le permite establecer multitud de enlaces moleculares con otros átomos,
incluida la posibilidad de unirse a otros átomos de carbono formadolargas cadenas tanto
lineales como ramificadas.
 Los enlaces covalentes entre el carbono y el resto de bioelementos permiten generar una
diversidad prácticamente infinita de moléculas orgánicas relativamente estables, que al
mismo tiempo pueden almacenar una gran cantidad de energía en estos mismos enlaces. Las
moléculas que contienen carbono unido a otros elementos se denominan moléculas
orgánicas.
 La mayor parte de las uniones que se encuentran en las moléculas orgánicas son covalentes,
tanto polares como no polares. Muchas biomoléculas establecen también puentes de
hidrógeno entre ellas, como parte de sus interacciones moleculares. Los enlaces iónicos son
más escasos.
 Los enlaces concretos entre átomos contribuyen a determinar la forma global de la
biomolécula. Este hecho es de una importancia capital, puesto que en Biología la función de
las biomoléculas depende no solo de sus componentes atómicos sino también, de forma muy
acusada, de su forma (conformación).
 Los enlaces de hidrógeno permiten que casi cualquier molécula polar o iónica se disuelva en
agua, lo que convierte esta sustancia en un disolvente casi universal.
 Las reacciones químicas en que se transfieren protones se denominan reacciones ácido-base.
Todas las reacciones ácido-base precisan de una sustancia donadora de protones –un ácido–
y de una aceptora de protones –una base–. El agua es crucial para las reacciones ácido-base.
 La cuestión del pH es importante para la fisiología del cerebro. La actividad neural, por
ejemplo, genera cambios de pH, tanto dentro de las neuronas como en la matriz extracelular.
 Algunos iones participan activamente en las funciones neuronales.
 En los monosacáridos, la posición dentro de la cadena de carbonos de los grupos funcionales
carbonilo e hidroxilo, con propiedades reactivas específicas, determina el tipo de glúcido y su
funcionalidad, y distingue moléculas que por su formulación química general parecerían
idénticas.
 Los monosacáridos presentan estructuras tridimensionales muy diversas a partir de
formulaciones químicas idénticas, de las cuales dependen sus propiedades biológicas.
 El enlace covalente de polimerización que se establece entre grupos hidroxilo de dos
monosacáridos contiguos se denomina enlace glucosídico. La reacción inversa, que corta
estos enlaces, se denomina hidrólisis.

5
4 | BASES MOLECULARS I CELULARS DE L’HERÈNCIA BIOLÓGICA

- Gàmets: cèl·lules germinals. Espermatozous i òvuls. Son un tipus de cèl·lules especialitzades

en la reproducció que es produeixen durant la meiosis (procés de divisió cel·lular propi de les
CL reproductores)
- ADN, cromatina i cromosomes:
o Cada cèl·lula del cos conté el seu material hereditari
o Processos genètics: replicació de l’àcid desoxiribonucleic (ADN) i l’expressió regulada
dels gens que conté
o Dos models bàsics d’organització CL segons tipus d’organisme:
 Procariota: uniCL
 Eucariota: uniCL i pluriCL. Humans. El material genètic es troba
emmagatzemat:
 Nucli CL en forma de cromatina o de cromosomes
 Petita quantitat a les mitocòndries (orgànul citoplasmàtic de les CL
eucariotes). Al seu interior hi ha el cromosoma mitocondrial, que
conté 37 gens que son imprescindibles pel correcte funcionament
d’aquests orgànuls
o Cada CL conté diversos tipus d’orgànuls i altres estructures amb funcions
especialitzades
o Teoria endosimbiòtica: durant el procés de descodificació de la informació genètica,
intervenen també els ribosomes:
 ARN ribosòmic o ARNr i proteïnes específiques. Funcionen com a “taula de
treball” per la síntesi de proteïnes: unió seqüencial ordenada dels
aminoàcids que les constitueixen, sempre sota la direcció del missatge
codificat en els gens i amb la participació d’altres molècules.
 Citoesquelet: al citoplasma CL. És una cuirassa estructural proteínica que
manté la forma de la CL, facilita la mobilitat CL i endreça, subjecta i
distribueix els orgànuls. Dins trobem els centríols, pròxims a l’embolcall
nuclear, a una zona del citoplasma anomenada centrosoma.

 Els centríols tenen un paper molt important en el procés de mitosis,

concretament en el repartiment equitatiu del material hereditari durant la
reproducció CL

6
o Microbioma humà:
 La informació genètica està codificada en la seqüència de nucleòtids que
conformen l’ADN, que es troba unit a diverses proteïnes constituint la fibra
de cromatina i els cromosomes
 Nucleosoma: es forma quan la molècula d’ADN s’embolica al voltant d’uns
complexes proteínics. Primer nivell d’empaquetament
 Constituïts per la unió de vuit histones en forma de dos tetràmetres de
quatre histones cada un junt amb un parell de voltes de la molècula
d’ADN.
 Al voltant de cada un, s’associen uns 200 parells de nucleòtids de l’ADN,
el que forma una fibra. Aquests nucleosomes es van repetint al llarg de la
fibra de cromatina, proporcionant un aspecte general de “collar de
cuentas”
 Solenoide: quan la cromatina s’empaqueta encara més. Constitueix la
forma més habitual dins les CL que no es troben en procés de divisió CL

7
 Segon nivell d’empaquetament: el constitueixen els cromosomes, que es
forma durant els processos de divisió CL per mitosis o meiosis. Aquí la

8
 cromatina es compacta encara més, formant bucles d’uns 300 nm i
posteriorment s’empaqueta formant una estructura cromosòmica de 700 nm
 Les CL humanes contenen al nucli 23 parells de cromosomes (46 en total),
estant cada parell format per cromosomes homòlegs. Els dos cromosomes
del parell homòleg contenen els mateixos gens
 El contingut cromosòmic de les CL humanes és 2n=46, el que indica que son
diploides (2n)  contenen 23 parells de cromosomes homòlegs (n=23)
 En cada parell de cromosoma homòleg, un prové del progenitor femení i
l’altre del masculí, durant la unió dels gàmets a la fecundació
 Cada cromosoma, al seu torn, està format per una única molècula lineal
d’ADN, que manté en tota la seva extensió l’estructura de la doble hèlix
 A les CL eucariotes, aquest ADN es troba associat a múltiples proteïnes que
contribueixen a la seva estabilitat i regulació de la funcionalitat:
 Histones: càrrega positiva. Funció estructural més essencial i reguladora
de l’expressió dels gens propers a elles a través de les modificacions
epigenètiques
 No histones: càrrega positiva menor. Implicades en el control de
l’expressió gènica. Síntesi i reparació de noves cadenes d’ADN

o Cromosomes: formats per fibres de cromatina estretament espiralitzades. Només son

visibles durant la mitosis (procés de reproducció CL) i la meiosis (precedeix la formació
dels gàmets).
 Tenen quatre regions diferents:
 Centròmetre: paper fonamental durant la reproducció CL
 Dos braços: poden tenir una longitud similar o diferent, el que fa que el
centròmetre no tingui sempre una posició central.
 Braç curt: q
 Braç llarg: p
 Telòmers: extrems dels cromosomes. Contribueixen a l’estabilitat
cromosòmica
 Satèl·lits: ho presenten alguns cromosomes, es un estretament terminal

9
  Cariotip: ordenació dels cromosomes d’un individu segons la seva mida agrupant
els cromosomes homòlegs. Permet visualitzar determinades alteracions
cromosòmiques responsables de diversos síndromes, molts dels quals tenen
conseqüències per la formació i/o funció cerebral

LA REPRODUCCIÓ SEXUAL I LA FORMACIÓ DE GAMETS PER MEIOSIS

- Reproducció:

10
 o Asexual: produeix individus genèticament idèntics al progenitor, el que implica que si
aquest està ben adaptat al seu medi, els seus descendents també. Un individu és
suficient i representa una major eficàcia reproductora
o Sexual: genera variabilitat genètica, que és imprescindible en situacions ambientals
canviants. Resultarà més adaptatiu. Prima la supervivència de la espècie o de la
població en el seu conjunt, no la individual
 Fusió d’un gàmet masculí i un femení: proporciona variabilitat genètica, tot i
que aquesta variabilitat ja s’inicia durant la formació dels gàmets
 En els organismes diploides (organisme humà): 23 parells de cromosomes
homòlegs: un cromosoma de cada parell prové del progenitor masculí i
l’altre del femení  això implica que els gàmets han de contenir un sol
cromosoma de cada parell homòleg  han de ser haploides, de manera que
al fusionar-se dos gàmets es recuperi el número diploide de cromosomes
propi de l’espècie
 Meiosis: procés pel que els organismes diploides generen gàmets
haploides

GENERALITATS I SIGNIFICAT BIOLÓGIC DE LA MEIOSIS

- Procés de divisió CL en que la CL diploide (2n) experimenta dos divisions successives, formant
finalment quatre CL haploides (n)

11
- Objectiu del procés:
o Generació de CL haploides a partir de progenitors diploides en les que es troba
representat exactament un dels membres de cada parella de cromosomes homòlegs
o Generació de variabilitat genètica
- Redueix a la meitat la quantitat de material genètic i el recombina

- Dona lloc a gàmets, cada un dels quals presenta una combinació única i inèdita de
cromosomes
o Aquests cromosomes, provenen de la recombinació dels cromosomes del progenitor
masculí i femení que havien contribuït a la formació d’aquest organisme 
entrecreuament, procés que dona lloc a intercanvi genètic entre cromàtides dels dos
membres homòlegs de cada parella de cromosomes sense que cap d’ells tingui un
guany o una pèrdua neta d’ADN. Es pot dir que aquest procés produeix cromosomes
que son un mosaic dels homòlegs d’origen patern i matern

- Abans de començar la meiosis, l’ADN es replica, pel que abans de començar el procés tots els
cromosomes passen a estar formats per dos cromàtides germanes, que es mantenen unides
pel seu centròmetre

12
 o Cada membre de cada parella de cromosomes homòlegs es comporta de manera
autònoma durant la divisió CL, ja que son cromàtides germanes les que es veuen
arrossegades cada una cap a un pol oposat de la CL pel fus mitòtic
- Al principi de la meiosis, els cromosomes homòlegs es reconeixen a través del seu
centròmetre i formen parelles  fan sinapsis
o Bivalent: cada estructura de la sinapsis. Formada per la unió de dos cromosomes
homòlegs. Costa de quatre cromàtides (dos cromàtides germanes de cada
cromosoma), el que forma una unitat  tètrada

- La presència de quatre cromàtides demostra que els dos cromosomes homòlegs s’han
duplicat durant la interfase anterior a la meiosis, el que implica que per poder aconseguir
l’estat haploide, són necessàries dos divisions CL successives. Aquestes divisions es
produeixen de manera encadenada en un procés dinàmic d’activitat continua:
o Primera divisió meiòtica: meiosis I o de divisió reduccional
 El número de centròmers de las CL filles es redueix a la meitat respecte a la
progenitora
 Es passa de les CL diploides (els seus cromosomes contenen dos cromàtides
germanes) a CL haploides (cromosomes segueixen tenint dos cromàtides
germanes que es mantenen unides per un centròmetre)
 Es produeix l’entrecreuament entre les cromàtides no germanes dels
cromosomes homòlegs, el que genera variabilitat genètica
 Es distingeixen quatre fases:
 Profase I:
o Leptotè: els cromosomes homòlegs comencen a buscar-se
en base a la similitud de seqüència dels seus centròmetres

13
 o Citogen: els cromosomes homòlegs, cada un format per dos
cromàtides germanes, ja s’han trobat i s’alineen. Entre ells,
es forma un complex proteínic (complex sinaptimènic) que
fa que les regions equivalents de cada cromosoma es
mantinguin properes. Es formen els bivalents
o Paquitè: es fa la sinapsis entre les cromàtides no germanes
dels cromosomes homòlegs. Els complexes sinaptinèmics
contenen els nòduls de recombinació que inclouen els
enzims necessaris perquè les cromàtides no germanes dels
cromosomes homòlegs intercanviïn parts de la seva
informació, sempre equivalent, de manera que al final cap
cromàtide experimenti un guany o pèrdua neta d’ADN
 És el primer procés que permet generar diversitat
genètica, pel que al final de la meiosis cada gàmet
haploide contindrà una combinació única i inèdita
de gens procedents dels cromosomes homòlegs
o Diplotè: els cromosomes homòlegs es comencen a separar.
Els cromosomes segueixen units per les zones
d’encreuament, el que genera tensions en els punts de
contacte (quiasmes)
o Diacinesis: els cromosomes se separen, però les cromàtides
es mantenen associades pels quiasmes. Progressivament,
els quiasmes es van desplaçant fins l’extrem dels
cromosomes per alliberar-se. Desapareix l’embolcall nuclear
i els centrometres de cada tètrada s¡uneixen a les fibres del
fus meiòtic
 Metafase I: els cromosomes acaben de condensar-se i se situen en
el pla equatorial de la CL
 Anafase I: les fibres del fus meiòtic estiren de cada un dels
cromosomes homòlegs cap als pols oposats de la CL, sense separar
les cromàtides germanes que els formen. Implica que al final de la
primera divisió meiòtica cada CL filla contingui una única estructura
cromosòmica formada per dos cromàtides germanes unides per un
mateix centròmetre.
o La repartició de cromosomes homòlegs d’origen patern i
matern entre les CL filles és aleatori (nou nivell de
variabilitat genètica)
 Telofase I: s’acaben de separar les dos CL filles i a continuació es
dona una breu interfase en la que els cromosomes es troben ja
llestos per entrar a la segona divisió meiòtica.

14
 o Segona divisió meiòtica i formació de gàmets. Meiosis II o divisió equacional
 El número de centròmetres es manté.
 Se separen les cromàtides germanes, que fins el moment es mantenien
unides pel centròmetre. Això genera CL amb un número haploide de
cromosomes, formats cada un per una única cromàtide
 Profase II: és curta. Els cromosomes ja es troben compactats
 Metafase II: els cromosomes se situen en la placa equatorial de la CL
 Anafase II: les fibres de l’ús meiòtic s’ancoren en el cinetocoro, que
esta constituït pels centròmetres i diverses proteïnes
acompanyants. Comencen a arrossegar a cada una de les
cromàtides germanes cap als pols oposats de les CL.
o Els centrometres es divideixen i les cromàtides germanes
queden alliberades d’aquesta unió  cada cromàtide passa
a ser un cromosoma
 Telofase II: es produeix la citocinesis: separació del citoplasma en
dos CL filles i es recupera l’embolcall nuclear

- Diferències entre la producció de gàmets:

15
 o Masculins (espermatogènesis): es produeixen, per cada CL inicial que entra en
meiosis (espermatogoni), quatre espermàtides haploides amb la mateixa quantitat
de material genètic i de citoplasma, les quals experimenten un procés posterior de
diferenciació que les converteix en espermatozous mòbils
o Femenins (oogènesis): les CL filles que es formen reben també la mateixa quantitat
de material genètic, però no reben la mateixa quantitat de citoplasma. Es genera
únicament una oogònia, mentre que les altres tres CL haploides que es generen
(corpuscles polars), son rebutjades. Desprès d’un procés de diferenciació, la oogònia
es convertirà en un òvul.

- Durant la fecundació:
o Espermatozou: aporta únicament el seu nucli, amb tota la seva càrrega genètica
o Òvul: aporta el nucli amb tota la càrrega genètica i la resta de components
citoplasmàtics, incloses les mitocòndries
 Això fa que en el nou organisme hi hagi material genètic matern i patern,
que genera el darrer nivell de variabilitat genètica
 Implica que les mitocòndries, amb el seu cromosoma, s’heretin únicament
per via materna (herència materna), de manera que els síndromes associats
a defectes a l’ADN mitocondrial s’hereten sols per via materna

ERRORS DURANT LA MEIOSIS I LES SEVES CONSEQÜENCIES BIOMÈDIQUES

- Afecten la topologia dels cromosomes i/o la seva repartició entre les CL filles

16
- Un error a la copia: introduiria una mutació que afectaria a les CL germinals implicades, de
manera que podria ser transmesa als descendents
o No succeeix a les mutacions que es produeixen durant la mitosis en la línia somàtica,
que sols afecten a l’individu en el que s’han produït.
- Mutació: qualsevol canvi a la seqüència gènica d’un organisme

- Errors a l’entrecreuament de les cromàtides dels cromosomes homòlegs, que pot produir
tipus de mutació:
o Duplicació: produir cromosomes amb algun segment d’ADN repetit
o Deleció: en el cromosoma homòleg falta algun segment
 En els dos casos, les conseqüències de que l’individu es generés a partir
d’aquests gàmets, dependran del gen implicat i l’al·lel concret aportat pel gàmet
de l’altre progenitor
 Al·lel: cada una de les formes alternatives o variants genètiques, que pot
presentar un gen. Es diferencien en aspectes concrets de la seqüència i es
poden manifestar en modificacions específiques de la funció d’aquest gen

- Durant la meiosis es pot produir una falta de segregació dels cromosomes homòlegs durant
l’anafase I o en les cromàtides germanes durant l’anafase II, el que genera anomalies que
afecten al número de cromosomes:
o Trisomies: presència de tres cromosomes homòlegs

o Monosomies: presència d’un sol cromosoma en lloc d’un parell d’homòlegs

17
ANATOMIA MOLECULAR DEL MATERIAL GENÈTIC

- Genoma: conjunt de gens que porta un organisme

- Gen:
o Unitats bàsiques de l’herència biològica
o Elements que codifiquen i transmeten la informació per determinar les
característiques biològiques dels organismes
o Regió formada per una seqüència genòmica discreta i localitzable que correspon amb
una unitat hereditària, que es transcriu, al menys en part, a una molècula d’ARN, que
inclou regions reguladores, transcrites a ARN però no traduïdes a proteïna i altres
seqüències funcionals

- Elements del gen eucariota  genoma humà: constituït per 3000 milions de nucleòtids.
o Les seqüències d’ADN del genoma humà es poden classificar en:

18
  Codificants: quan s’expressen, la informació que contenen acaba formant
part d’una molècula d’ARN. Aquesta definició és independent del tipus de
molècula d’ARN que se sintetitzi i de que la informació dirigeixi la síntesi de
proteïnes o no. Per això, cal recordar que existeixen diversos tipus de
molècules d’ARN:
 Missatger, ARNm: transportaran la informació genètica des de
l’ADN fins els ribosomes, on dirigiran la síntesi de proteïnes.
Aquestes seqüències no codificants es troben localitzades entre els
gens del genoma i també hi ha a l’interior dels gens, intercalades
entre les seqüències codificants.
 Ribosòmic, ARNr
 De transferències, ARNt (explicat a apartat de traducció)
 MicroARN, ARNmi
 No codificants

o La major part dels gens eucariotes son gens partits: entre les seqüències codificants
(exons) es troben intercalades entre les seqüències no codificants (introns):

 Abans de l’inici de les seqüències codificants, que son intercalades per no

codificants, tot gen presenta sempre una seqüència de nucleòtids no
codificant  promotor:
 Funció: posicionar la maquinària molecular que transcriurà la
informació del gen a una cadena d’ARN
 Format per diferents seqüències nucleòtides amb funcions
específiques, que es troben molt conservades en els diferents gens.
Es diu que es troba en cis  se situa sempre sobre la mateixa hebra
d’ADN de la seqüència codificant

19
  Més enllà del promotor, on trobem la corrent amunt (upstream) de l’inici de
transcripció del gen, es troben altres seqüències nucleotídiques:
 Intensificadors (enchancers) : seqüències que quan s’uneix a elles un
factor de transcripció específic, activen l’expressió de la seqüència
codificant a ala que van associats
 Silenciadors (silencers): impedeixen l’expressió
 Se situen a distancies variables de l’inici de la transcripció.
Funcions: controlar l’expressió de les seqüències codificants a les
que van associades, indicant en quins teixits, moment del cicle
biològic, intensitat,... s’han d’expressar. Permeten ajustar el
funcionament del genoma a les condicions externes per respondre a
elles  es fa a partir de la unió a les proteïnes (factors de
transcripció específics)
 la seqüència, número i posició és molt variable entre un gen i un
altre
 Corrent avall (downstream) de l’inici de la transcripció de la seqüència
codificant. Aquí també s’han trobat seqüències intensificadores o
silenciadores dins d’introns, que es troben en cis respecte el gen del qual
regulen l’expressió
 Al final de la seqüència codificant trobem els terminadors, que indiquen a la
maquinària molecular que transcriu el gen on aturar-se i deixar de sintetitzar
la corresponent molècula d’ARN

o Genoma humà, conté altres elements implicats en el funcionament global:

 Seqüències:
 Centromèriques: implicades en la funció del centròmetre dels
cromosomes durant la mitosis i la meiosis
 Telomèriques: implicades en el manteniment de la integritat dels
cromosomes
 Regions genòmiques àmplies formades per l’ADN repetitiu: consta de
seqüències particulars de nucleòtids que es repeteixen un número elevat de
cops dins un cromosoma. Dins aquesta categoria es destaca:
 Les seqüències que el codifiquen es troben repetides en tàndem a
diverses localitzacions cromosòmiques, el que permet una alta taxa
de síntesi dels ARNr, imprescindibles per la formació dels ribosomes:
 Elements dispersos curts (SINE, short interspersed elements)
 Elements dispersos llargs (LINE, long interspersed elements)
 molts d’ells formen part dels transposons: seqüències
d’ADN que tenen la capacitat de moure’s a altres
localitzacions dins el genoma. Son responsables d’algunes
mutacions, ja que al mobilitzar-se i transposar-se a altres
localitzacions cromosòmiques poden interferir amb les
seqüències codificants de gens d’aquella zona o regions
reguladores
 Al genoma també es poden trobar els aïllants (insulators), que tenen com a
funció impedir que els elements reguladors d’una seqüència codificant

20
 (intensificadors i promotors) actuïn sobre altres seqüències codificants
properes diferents a la seva: aïlla els diferents blocs d’expressió gènica per
evitar curtcircuits entre ells
 Famílies gèniques: presents al genoma. Son grups de gens que provenen
d’un gen ancestral mitjançant mecanismes de duplicació gènica i evolució
 Seudogens: segments d’ADN que la seva seqüència nucleotídica es similar a
la de gens coneguts, però que a diferència d’aquests han perdut la capacitat
d’expressar-se. Generalment es deu a extenses mutacions que afecten a la
seva zona promotora i/o intensificadora. Son considerats relíquies evolutives
de successos de duplicació gènica, en el que un dels gens va perdre la
capacitat d’expressar-se

FLUX DE L’EXPRESSIÓ GÈNICA

- Estructura ADN: seqüència lineal de nucleòtids que dicta la corresponent seqüència als
diversos tipus d’ARN.
o En els ARNm, també dicta la seqüència d’aminoàcids de la proteïna que s’acaba
sintetitzant, sent les proteïnes el producte final de l’expressió de la majoria de gens
- Flux expressió gènica o flux d’informació, consta en dos processos:

21
o Transcripció: pas d’informació de l’ADN al ARN durant la síntesi d’aquestes
molècules. Procés molecular en el que se sintetitzen molècules d’ARN obre un motlle
d’ADN
 Resultat: síntesi d’una molècula d’ARN de cadena senzilla que es sempre
complementària a una regió concreta d’una de les dos cadenes d’ADN
 La cadena d’ADN que es transcriu: cadena motlle
 La cadena complementària: cadena acompanyant
 la seqüència de nucleòtids de la molècula d’ARN que es forma durant la
transcripció és sempre complementària a la seqüència de nucleòtids de la
cadena motlle d’ADN i la seqüència és la mateixa que la de la cadena
acompanyant
 En tots els casos, la direcció de la síntesi del transcrit d’ARN serà 5’ 
3’,pel que la cadena motlle es transcriurà de 3’  5’
 També hi ha complementarietat entre les bases nitrogenades dels
ribonucleòtids de l’ARN i els desoxiribonucleòtids de l’ADN:
 C-G i A-U (a l’ARN la U substitueix a la T de l’ADN)
 La cadena motlle de l’ADN i la cadena d’ARN que se sintetitza han de ser
antiparal·leles: si l’ARN sintetitza en sentit 5’  3’, la cadena del motlle de
l’ADN ha d’anar en sentit 3’  5’
 Polimerasa d’ARN: principal proteïna implicada en la síntesi d’ARN. És un
enzim que catalitza la unió seqüencial de ribonucleòtids a la cadena d’ARN en
creixement en direcció 5’  3’ utilitzant la cadena motlle de l’ADN  hi ha
una sèrie de proteïnes que reconeixen les seqüències promotores del gen i
posicionen a l’ARN polimerasa en el lloc d’inici de la transcripció
 Factors generals de transcripció:
o Quan el complex de transcripció s’uneix al promotor, perquè es pugui
iniciar la síntesi de la cadena d’ARN s’han de separar localment les dos
cadenes que constitueixen l’ADN bicatenari, de manera que la cadena
motlle quedi lliure de les unions amb la cadena acompanyant i pugui així

22
 dirigir la incorporació seqüencial de ribonucleòtids específics a la cadena
d’ARN en creixement
o FASE 1: iniciació: un cop el complex de transcripció ha reconegut el
promotor i la polimerasa d’ARN s’ha unit a ell, catalitza la inserció del
primer ribonucleòtid trifosfat 5’, que donarà lloc a l’inici de la
transcripció de la cadena d’ADN motlle
o FASE 2, elongació. Al prosseguir la polimerització de l’ARN, els
ribonucleòtids complementaris posteriors s’insereixen i s’uneixen entre
si per enllaços de fosfodiéster. Segueix sempre la direcció 5’  3’ (a la
cadena motlle serà 3’  5’), formant-se un dúplice temporal ADN(ARN
en que els desoxirribonucleotids de l’ADN es queden temporalment units
mitjançant enllaços d’hidrogen als ribonucleòtids corresponents de
l’ARN.
o La polimerasa d’ARN recorre tot el gen, copiant les seqüències
codificants (exons) i les no codificants (si en troba, introns), fins que
troba una seqüència nucleotídica específica que actua de senyal de
terminació (FASE 3). Aquestes seqüències de terminació presenten
zones de complementarietat interna, el que fa que la part terminal de la
cadena d’ARN es plegui sobre si mateixa com una forquilla, el que
facilitarà la unió d’una proteïna específica (factor de terminació), el que
farà que finalitzi el procés de transcripció
o Transcrit primari: molècula d’ARN que es genera desprès del procés de
transcripció

o Traducció: pas de la informació del ARNm a les proteïnes durant la síntesi d’aquestes
molècules. Es realitza als ribosomes, uns orgànuls CL constituït pels ARN ribosòmic i
un conjunt de proteïnes ribosòmiques. Estan estructurats en dos subunitats: petita i
gran del ribosoma, que es poden acoblar i desacoblar entre elles.
 Els ribosomes no intervenen en el procés de desxiframent del codi genètic,
únicament proporcionen un ambient adequat per a que es produeixi la
traducció
 A partir de la seqüència aminoacídica no és possible conèixer amb certesa la
seqüència d’ADN original
 ARNt: encarregats de desxifrar el codi, d’assignar un aminoàcid concreta a
cada codó específic (explicat més endavant)
 Codi genètic: diccionari que permet la descodificació de la informació
genètica continguda a l’ARNm en la síntesi d’una proteïna. Característiques:
 Escrit utilitzant com a lletres les bases robonucleotídiques que
composen la molècula d’ARNm, que al seu torn provenen de la
seqüència de desoxiribonucleòtids de l’ADN
 Cada paraula de l’ARNm conté tres lletres robonucleotídiques. Cada
grup de tres lletres consecutives es diu codó i especifica un
aminoàcid concret.
 Cada triplet especifica només un aminoàcid. Taula de codi genètic:

23
  El codi és degenerat: un determinat aminoàcid pot ser especificat
per més d’un codó diferent, pel que no hi ha cap possible
combinació de tres nucleòtids que resulti inútil
El codi té senyals d’inici i de fi
El codi no utilitza cap puntuació interna, pel que els codons es
llegeixen per odre i sense interrupció
El codi no és solapat. Un cop comença la traducció, cada
ribonucleòtid, en una posició específica de l’ARNm, forma part
exclusiva d’un únic codó
El codi és universal, es el mateix per tots els organismes, el que
constitueix una proba de l’origen únic dels ésser vius de la terra
 A partir d’una mateixa seqüència d’ADN es poden generar tres ARNm
diferents, el que implica tres proteïnes diferents

24
 ARNt: contenen tres nucleòtids complementaris als del codó a desxifrar, pel
que es poden unir a ell en virtut de l’aparellament entre bases
complementàries.
 A l’extrem 3’, porten unit l’aminoàcid específic corresponent a
aquest codó. La unió de l’aminoàcid de cada ARNt concret el realitza
una família d’enzims (aminoacil – ARNt – sintetasas), que reconeixen
segments concrets de la seqüència de l’ARNt i li afegeixen
l’aminoàcid corresponent
 Successos:
o Iniciació: unió de la cadena d’ARNm a traduir a la subunitat
petita del ribosoma, junt amb diverses proteïnes (factors
d’iniciació). Un cop unida, altres proteïnes dirigeixen al
primer ARNt cap al primer codó codificant de l’ARNm (codó
d’inici de la traducció). Per davant d’aquest codó (més a 5’
de la molècula d’ARNm), existeixen altres seqüències amb la
funció de posicionar correctament el ribosoma (seqüències
d’unió al ribosoma). El primer aminoàcid que s’afegeix és
sempre una metionina, que correspon al codó d’inici de la
traducció
o Elongació: s’acobla la subunitat gran del ribosoma i es
comencen a afegir els successius aminoàcids a la cadena
polipeptídica. En aquesta fase, el ribosoma es va desplaçant
progressivament per la cadena d’ARNm, el que fa que els
diferents codons vagin passant pel seu interior.
Interiorment, el ribosoma presenta tres cavitats:
 Lloc E (d’escapament): ocupat per ARNt que ja ha
descarregat l’aminoàcid que transportava
 Lloc P (de pèptid): ocupat per ARNt que està
descarregant el seu aminoàcid en aquell moment, el
qual unit simultàniament a la cadena polipeptídica
en creixement
 Lloc A (d’aminoacil): ocupat per l’ARNt que està
reconeixent el codó, preparant-se per descarregar el
seu aminoàcid en el moment que passi a ocupar el
lloc P

25
 A mesura que el ribosoma es va desplaçant per l’ARNm, els
codons van passant del lloc A al P i desprès van sortint ja de
l’estructura del ribosoma.
Els ARNt van passant del lloc A al P i, d’aquí, a l’E, on son
alliberats perquè puguin tornar a ser carregats amb
l’aminoàcid específic per les aminoacil – ARNt – sintetasas
En aquest procés d’elongació, intervenen diferents
proteïnes, que inclouen els factors d’elongació i l’enzima que
catalitza la formació de l’enllaç peptídic entre cada nou
aminoàcid i la cadena polipeptídica en creixement
(peptidiltransferasa)
La unió sempre es produeix entre l’extrem carbocil del
darrer aminoàcid incorporat a la proteïna i l’extrem amin del
següent. Això implica que la seqüència d’aminoàcids a
l’extrem aminoterminal de la proteïna coincideixi sempre
amb la seqüència nucleotídica de l’extrem 5’ de l’ARNm (que
serà complementari amb l’extrem 3’ de la cadena ADN
motlle durant la transcripció)

- Terminació: quan acaba el missatge codificat de l’ARNm.

Intervenen codons específics que constitueixen la senyal, que
es denominen stop. A la intervenen factors de terminació que
fan que les dos subunitat del ribosoma es desacoblen,
deixant-les llestes per iniciar un altre procés de traducció

 s’indiquen els diferents tipus d’ARN que es generen durant la transcripció

LA INFLUÈNCIA DELS GENS EN EL COMPORTAMEN HUMÀ: DETERMINISME GENÈTIC VS AMBIENTAL

26
 - En el comportament humà, gens i ambient o biologia i aprenentatge, s’interrelacionen 
dicotomia entre natura i criança
- Taula amb valors d’heretabilitat d’alguns caràcters complexes del comportament d’interés
per psicologia. L’herència és la proporció de la variació dels caràcters biològic que es deu a
factors genètics

REVISIÓ CAPITOL

 Todos los seres vivos están formados por células, las cuales constituyen la unidad
fundamental de la vida.
 La información genética está codificada en la secuencia de nucleótidos que conforman el
ADN. Sin embargo, el ADN no se encuentra aislado dentro del núcleo celular, sino unido a
diversas proteínas constituyendo lo que se viene en llamar la fibra de cromatina y los
cromosomas.
 La unión de las cadenas lineales de ADN a las proteínas acompañantes forma las
denominadas fibras de cromatina.
 Los cromosomas están formados por fibras de cromatina estrechamente espiralizadas. De
hecho, como estructuras celulares los cromosomas solo son visibles durante la mitosis, el
proceso de reproducción celular, que es cuando las fibras de cromatina se encuentran más
estrechamente espiralizadas, y durante la meiosis, que precede la formación de los gametos.
 La mitosis es el proceso mediante el cual las células en división realizan un reparto equitativo
de los cromosomas entre las dos células hijas. Su significado biológico es mantener la
continuidad genética entre cada célula progenitora y sus dos células hijas, de modo que
durante la reproducción celular ninguna de ellas pierda o gane material genético.
 En la anafase, las cromátidas hermanas de cada cromosoma, que hasta ese momento se han
mantenido unidas por el centrómero, se separan y migran hacia los polos opuestos de la
célula, donde se encuentran los centriolos, lo que asegura que cada célula hija reciba una
dotación completa e idéntica de cromosomas. Dicho de otro modo, asegura la continuidad
genética entre la célula progenitora y sus células hijas.

27
 La reproducción sexual genera variabilidad genética, la cual es imprescindible en situaciones
ambientales cambiantes.
 El proceso mediante el cual los organismos diploides generan gametos haploides se
denomina meiosis. Durante la meiosis, además, se producen sucesos que incrementan la
variabilidad genética de estas células.
 A diferencia de la mitosis, la meiosis reduce a la mitad la cantidad de material genético y,
además, lo recombina.
 El entrecruzamiento produce cromosomas que son un mosaico de los homólogos de origen
paterno y materno.
 En la primera división meiótica, o meiosis I, el número de centrómeros de las células hijas se
reduce a la mitad con respecto a la progenitora, por lo que también recibe el nombre de
división reduccional. En esta primera división se pasa de células diploides cuyos cromosomas
contienen dos cromátidas hermanas a células haploides cuyos cromosomas siguen
conteniendo dos cromátidas hermanas, que se mantienen unidas por el centrómero.
Además, es en esta etapa cuando se produce el entrecruzamiento entre las cromátidas no
hermanas de los cromosomas homólogos, lo que genera una gran variabilidad genética.
 Durante la anafase I la repartición de cromosomas homólogos de origen paterno y materno
entre las células hijas es aleatorio. Cada célula recibe un conjunto completo de cromosomas,
pero algunos de ellos son de origen paterno y otros de origen materno, de forma azarosa.
Esta repartición aleatoria introduce un nuevo nivel de variabilidad genética.
 En la segunda división meiótica, o meiosis II, el número de centrómeros se mantiene, por lo
que recibe el nombre de división ecuacional. Durante este proceso se separan las dos
cromátidas hermanas, que hasta ese momento se mantenían unidas por el centrómero, lo
que al final genera células con un número haploide de cromosomas formados cada uno de
ellos por una única cromátida.
 Durante el proceso de meiosis se pueden producir distintos tipos de errores que afectan la
topología de los cromosomas y/o su repartición entre las células hijas, lo que puede tener
distintas consecuencias biomédicas con implicaciones sobre el comportamiento de las
personas afectadas de interés en Psicología.
 Mutación es cualquier cambio en la secuencia génica de un organismo, pudiendo ser dicho
cambio desde la simple alteración de un par de bases en el ADN, a una transformación
genética que llegue a afectar a uno o varios cromosomas.
 Los genes son las unidades básicas de la herencia biológica; o, dicho de otro modo, los
elementos que codifican y transmiten la información para determinar las características
biológicas de los organismos.
 Actualmente, una de las definiciones de trabajo más utilizadas de gen afirma que es una
región formada por una secuencia genómica discreta y localizable que corresponde con una
unidad hereditaria, que se transcribe al menos en parte a una molécula de ARN, y que
incluye además regiones reguladoras, regiones transcritas a ARN pero no traducidas a
proteína y otras secuencias funcionales.
 Las secuencias codificantes son aquéllas que cuando se expresan, la información que
contienen termina formando parte de una molécula de ARN.
 La mayor parte de los genes eucariotas, y esto incluye los humanos, son genes partidos, lo
que significa que entre las secuencias codificantes, denominadas exones, se encuentran
intercaladas secuencias no codificantes, denominadas intrones.
 La función del promotor es posicionar la maquinaria molecular que va a transcribir la
información del gen a una cadena de ARN.
 Al final de la secuencia codificante, existen otros elementos conocidos como terminadores,
que indican a la maquinaria molecular que transcribe el gen dónde detenerse y dejar de
sintetizar la correspondiente molécula de ARN.
 La función de los intensificadores y los silenciadores es controlar la expresión de las
secuencias codificantes a las que van asociadas, indicándoles en qué tejidos, momento del
ciclo biológico, circunstancia, intensidad, etc., se deben expresar. Estas secuencias son las

28
 que permiten ajustar el funcionamiento del genoma a las condiciones externas, para
responder a ellas, y lo hacen en virtud de su unión a unas proteínas denominadas
genéricamente factores de transcripción específicos. En este contexto, los intensificadores
son aquellas secuencias que, cuando se une a ellas un factor de transcripción específico,
activan la expresión de la secuencia codificante a la que van asociados; los silenciadores, en
cambio, tienen la función contraria, impedir su expresión.
 La transferencia de información desde la secuencia de nucleótidos del ADN a la
correspondiente del ARN y, si es el caso, a la de aminoácidos de las proteínas, recibe el
nombre de flujo de la expresión génica –o flujo de información–. Consiste en dos procesos: la
transcripción, que es el paso de información del ADN al ARN durante la síntesis de estas
moléculas; y la traducción, que es el paso de información del ARN mensajero a las proteínas
durante su síntesis.
 La transcripción es el proceso molecular en el que se sintetizan moléculas de ARN sobre un
molde de ADN. En las células eucariotas se realiza siempre dentro del núcleo.
 En el proceso de transcripción se pueden identificar tres fases diferentes, en función de los
sucesos específicos que se producen y de las proteínas concretas que intervienen: la
iniciación, la elongación y la terminación.
 La molécula de ARN que se genera tras el proceso de transcripción recibe el nombre de
transcrito primario, y antes de ser funcional debe experimentar modificaciones específicas.
 El proceso mediante el cual a partir de un mismo transcrito primario se pueden generar
diferentes ARNm, en función de las secuencias que son eliminadas durante el proceso de
corte y empalme, se denomina corte y empalme alternativo, y justifica que un mismo gen
pueda dirigir la síntesis de diferentes proteínas.
 El «diccionario» que permite la descodificación de la información genética contenida en el
ARNm en la síntesis de una proteína se denomina código genético.
 Los ribosomas actúan de mesa de trabajo inespecífica, en el sentido de que no intervienen en
el proceso de desciframiento del código.
 Las moléculas encargadas de descifrar el código, es decir, de asignar un aminoácido concreto
a cada codón específico, son los ARN de transferencia.
 La forma en la que se produce el enlace peptídico, entre el extremo carboxilo del último
aminoácido incorporado a la proteína y el extremo amino del siguiente, hace que el extremo
amino de la proteína siempre corresponda con el extremo 5’ del ARNm, y el extremo
carboxilo de la proteína con el extremo 3’ del ARNm.
 Las modificaciones epigenéticas consisten en la adición controlada enzimáticamente de
determinadas moléculas en las histonas que forman los nucleosomas o directamente sobre
la hebra de ADN, sin modificar la composición de bases nucleotídicas. Estas modificaciones
contribuyen a la remodelación de la cromatina y a la accesibilidad del complejo de
transcripción a los promotores, lo que contribuye a la regulación de la expresión génica. Su
función es adaptar el metabolismo y la fisiología de las células a su entorno concreto, a
través del control de la expresión génica.
 Durante el desarrollo del cerebro se producen importantes reconfiguraciones epigenómicas,
especialmente entre la etapa prenatal fetal y la juvenil, que se relacionan con el
establecimiento de los distintos grupos de neuronas en las diferentes regiones cerebrales y
con los procesos de aprendizaje.
 La impronta genómica es un fenómeno genético por el que ciertos genes son expresados de
un modo específico que depende del sexo del progenitor. Esta diferencia en lo que respecta
a su expresión depende de modificaciones epigenéticas específicas que se introducen de
manera controlada en función del sexo durante la formación de los gametos.
 Los ARNmi son unas pequeñas moléculas de ARN, de 21 a 25 nucleótidos de longitud, cuya
función es interferir con moléculas específicas de ARNm, para evitar que se traduzcan, en un
proceso denominado interferencia mediada por ARN.
 La interferencia mediada por ARN es un proceso de silenciamiento génico postranscripcional.

29
5 | MECANISMES DE L’HERÈNCIA HUMANA: MODELS DE TRANSMISSIÓ GENÈTICA I ANOMALIES
CROMOSOMIQUES

GENÒMICA DEL COMPORTAMENT

- Fins a quin punt les diferències individuals en la nostra manera de ser, en com ens
comportem o com aprenem poden ser degudes a les variacions presents en el nostre
genoma
- Estudis de bessons fan servir la presència o absència de trets o la malaltia com indicadors del
nivell de la causalitat de la malaltia que es pugui atribuir a la variabilitat genètica d’una
persona front a les exposicions ambientals. Els bessons son:
o Concordants per una condició si els dos desenvolupen la malaltia o mostren un tret
o Discordants, quan és sol un bessó el que desenvolupa la malaltia o mostra un tret
 Si s’observa que una característica o tret té un major grau de concordança en
bessons monozigòtics en contraposició a la observada en els bessons dizigòtics,
s’assumeix que aquesta característica o tret deu tenir un major component genètic,
ja que els bessons monozigòtics comparteixen un major grau els seus gens en
comparació amb els dizigòtics.
- Variacions en el comportament o susceptibilitat a patir un trastorn psicopatològic son
degudes a l’acció conjuntes de gens i ambient
- Un gen és una seqüència de nucleòtids a la que es pot assignar una funció: codificar una
proteïna o codificar un factor de transcripció o un micro-ARN (àcid ribonucleic)
o L’expressió d’aquest gen pot ser més o menys observable directament: fenotip:
 Variacions individuals en el comportament i en la susceptibilitat a partir
trastorns del comportament i psicopatologies
 Gens majors: per si sols tenen molt efecte sobre el fenotip. La majoria de
gens no funcionen sols. Però hi ha alguns trets o característiques que estan
determinats per un únic gen  gen major  herència monogènica. Les
característiques determinades per un únic gen també son anomenats
característiques o trets mendelians (Gregor Mendel)
 Gens menors: el seu efecte per si sols sobre el fenotip és menor

30
FORMES COMUNS DE VARIACIÓ DE L’ADN

- Les diferències globals en les seqüències de l’ADN que s’hereten contribueixen d’alguna
manera a les diferències en el nostre comportament
- L’expressió gènica en el nostre cervell és la lectura inicial de la interacció entre la informació
heretada i l’ambient. Aquestes influències heretades inclouen variacions (al·lels o
polimorfismes) a la seqüència d’ADN, que es transmeten de generació en generació al llarg
de l’escala evolutiva.
o Aquestes variacions a l’ADN generades a partir de mutacions, afecten l’activitat
proteínica i expressió gènica en el cervell  en el quan, on i quantitat de cada
proteïna.
o Les influències ambientals, al seu torn, també exerceixen la seva influència sobre
l’expressió gènica cerebral i ocorren al llarg de tot el desenvolupament i etapes del
cicle vital

- ADN humà té 23 parells de cromosomes (ADN cromosòmic):

o 22 parells d’autosomes: de cada parell d’autosomes, un s’hereta del pare
(cromosoma patern) i un altre de la mare (cromosoma matern). Cada cromosoma es
compon per parells de bases de nucleòtids (adenina, timina, citosina, guanina).
Sempre es troben emparellats segueixen el mateix patró
 Tota la informació genètica està continguda en una única seqüència de
nucleòtids
 Les seqüències d’ADN d’un segment concret del genoma d’una persona es
pot representar en dos files o seqüències o bases:
 Polimorfisme d’un sol nucleòtid, SNP : CA representa la única
diferència entre els segments autosòmics materns i paterns. SNP son
les variacions de la seqüència d’ADN en el que s’altera un sol
nucleòtid (A, T, G o C)
 Variants d’inserció - deleció (indels ): quan un o més parells de bases
estan presents en alguns genomes però absents en altres
 Substitucions en bloc: descriuen casos en els que una cadena de
nucleòtids adjacents varien entre dos genomes.
 Una variant inversió: és una variació en la que l’ordre dels parells de
bases s’inverteix en una secció definida d’un cromosoma
 Variacions en el número de còpies : es produeixen quan les
seqüències idèntiques o casi, es repeteixen en alguns cromosomes
però no en altres. Els punts suspensius indiquen que el segment
patern no està present en el cromosoma matern: una indel

31
  Les variacions son a títol il·lustratiu. Per exemple: una persona heterozigòtica per al SNP,
però altres persones poden ser homozigòtiques AA o homozigòtiques CC. El mateix passa en
les variants estructurals.
 A l’exemple indel: aquesta persona tindria una inserció GAT en el cromosoma patern i cap
en el cromosoma matern.
 Una altra persona podria tenir insercions GAT en ambdós cromosomes i una altra persona
podria no tenir la inserció del GAT completa.

AMBIENT

- Les influències ambientals amb major contribució sobre el comportament i manera de ser
son aquelles que ens fan tendir a diferenciar-nos de, més que les que ens fan assemblar-nos
respecte els familiars
- Bessons monozigòtics: són genèticament idèntics perquè comparteixen 100% dels gens, ja
que deriven d’un sol òvul fecundat
- Factors ambientals:
o Compartits: influències compartides per tots els membres de la família i que fan que
tendeixin a semblar-se entre si.
o No compartides: per tots els membres de la família i que fan que tendeixin a
diferenciar-se entre si. Son les que mostren major contribució a la “manera de ser”, a
l’estructura cerebral o la nostra susceptibilitat a patir trastorns psicopatològics
 no confondre ambient compartit amb ambient familiar. Per exemple, l’odre entre
germans és una influència ambiental que es rep i que no és compartida amb els
altres membres de la família

32
COM L’AMBIENT INFLUEIX?

- Correlació genotip – ambient:

o Influència genètica a l’exposició a l’ambient
o Correlació entre la propensió o predisposició genètica i l’experiència
o Mediació genètica de les associacions entre els ambients i els trets o característiques
de la personalitat
o Posen de manifest que els ambients on creixen o que experimentem, no son
independents del nostre genoma
o John Lohelin: base empírica per aquesta correlació es troba als estudis que mostren
que les variables ambientals son casi tan heretables com les conductuals i que els
factors genètics fan de mitjanceres entre l’ambient i la conducta
o Robert Plomin i John C. DeFries van proposar tres tipus de correlacions:
 Passiva: els pares aporten gens i l’ambient de criança
 Evocativa o reactiva: nosaltres provoquem en les altres persones aquells
comportaments que més s’assemblen a la nostra manera de ser, que
responen a la nostra predisposició genètica
 Activa: som nosaltres els que escollim aquells ambients que en que ens
sentim bé, que son semblants a la nostra manera de ser  l’essència de la
correlació activa és l’elecció: nosaltres seleccionem, modifiquem i creem
aquelles experiències que es correlacionen amb la nostra predisposició
genètica

- Interacció entre els factors genètics i ambientals: es refereix al control genètic de la

sensibilitat al medi ambient
o Importància de la variabilitat en la resposta al mateix factor de risc ambiental
o Els factors genètics i ambientals interactuen quan l’efecte dels gens sobre el
comportament (fenotip) depèn de quin tipus d’ambient haguem experimentat
o Treballs de Terrie Moffitt i Avshalom Caspi: a partir d’evidències, conclouen que si bé
el maltractament durant la infància és un factor de risc universal per desenvolupar
una conducta agressiva o violència, no totes les persones que han estat maltractades
a la infància son psicòpates. Resultats:

33
  Predir l’aparició posterior de conducta agressiva i antisocial en els homes en
funció de les variacions en el gen que codifica l’enzima monoaminooxidasa –
A (MAOA, enzim que degrada els NT monoaminèrgics serotonina i
noradrenalina). En aquest gen, es troba un polimorfisme degut a variacions
en el número de repeticions en tàndem (VNTR), donant lloc a variants
(al·lels) i, en funció d’aquestes variacions, es donen canvis funcionals a
l’activitat de la regió promotora del gen
 Depressió: les variacions en la regió promotora del gen transportador de la
serotonina (5-HTTLPR) podrien ser responsables de la gran variabilitat en la
resposta als efectes dels esdeveniments vitals estressants sobre el risc de
manifestar depressió

COM ES TRANSMETEN LES MALALTIES?

- Cada parell de gens que tenim:

o Un, s’hereta de la mare: dotació genètica del gàmet femení o òvul
o Un, s’hereta del pare: dotació genètica del gàmet masculí o espermatozou
- En funció del seu origen, les malalties es classifiquen en:
o Malalties o trastorns monogènics: per un únic gen
 La discapacitat intel·lectual pot tenir el seu origen en una alteració al gen que
codifica per l’enzim fenilalanina – hidroxilasa i que dona lloc a la
fenilcetonuria (PKU), que és un error congènit del metabolisme que pot
cursar com discapacitat intel·lectual (tenir en compte que es pot classificar
en els altres dos tipus)
o Malalties o trastorns multifactorials: acció conjunta de múltiples gens i l’ambient
o Trastorns o anomalies cromosòmiques: desequilibris cromosòmics
 Causa més freqüent de la discapacitat cognitiva

34
 - Heterogeneïtat genètica per un tret o trastorn: quan un tret o característica pot tenir més
d’un origen genètic
o Alzheimer presenil (<65): segueix un patró d’herència autosòmic dominant quan es
manifesta en edats primerenques. S’han identificat tres gens implicats: gen de la
precursora amiloide (gen APP) i els de la presenilina 1 (PSEN 1) i de la presenilina 2
(PSEN2) (aquestes mutacions sols causen un 5% dels casos)
o Alzheimer normal (>65): s’ha trobat un al·lel de risc del gen de l’apolipoproteina E
(gen APOE), encara que la presència de l’al·lel de risc, l’e4, s’associa amb un augment
significatiu del risc de patir la malaltia (no serà determinant per tenir-la o no, sinó
que augmenta la predisposició)

COM ES TRANSMETEN LES MALALTIES PER UN UNIC GEN

35
- L’estudi d’arbres genealògics ens permet determinar si un gen associat a la malaltia es troba
en un autosoma o en un cromosoma sexual i si el fenotip de la malaltia relacionada és
dominant o recessiu
- Es fa servir majúscula per gen dominant i minúscula pel recessiu (A,a)
- Herències unifactorials, tipus:
o Herències unifactorials autosòmiques (pels 2 cromosomes no sexuals o autosomes):
l’impacte de la malaltia és igual en els dos sexes i podrà afectar per igual a filles i fills.
El risc per un fill o filla d’heretar un a malaltia autosòmica d’un pare afectat serà el
mateix que el risc per un fill o filla d’una mare afectada (excepte en el cas de la
impronta genètica)
 Herència autosòmica dominant: l’al·lel alterat (el que manifesta la malaltia)
és dominant sobre el normal i amb una sola copia es pot expressar la
malaltia.
 En el cas de l’heterozigot, cada persona afectada té normalment un
progenitor afectat i una probabilitat del 50% amb cada fill de que
aquest hereti l’al·lel mutat i desenvolupi la malaltia autosòmica
dominant. Així, un progenitor afectat per una malaltia autosòmica
dominant pot tenir fills afectat o fills no afectats per la malaltia.
 Es dona en totes les generacions d’una família. Si dos pares no
afectats per aquest tipus de malaltia tenen un fill afectat, es deduirà
que s’ha produït una mutació de novo durant la gestació o que un
dels progenitors té l’al·lel mutat i no ha penetrat en el fenotip però
se l’ha passat al fill
 Normalment afecten en els primers anys de vida, que al seu cop
impedeixen que aquests individus es reprodueixin i potencialment
transmetin la mutació a la seva descendència
o Huntington: una sola còpia de la forma mutada del gen de la
huntingtina (gen HTT, situat al cromosoma 4) farà tenir la

36
 malaltia en el futur. Com a excepció, aquesta té un inici més
tardà (35 – 40 anys)
o Alzheimer presenil
 En algunes malalties d’aquest tipus es poden manifestar:
o Impronta genètica: expressió diferencial d’un gen, depenent
de si aquest ha estat heretat per la mare o el pare i pot estar
causat per canvis epigenètics
o Anticipació: aparició cada cop més primerenca i greu d’una
malaltia al llarg de generacions successives i que sol estar
relacionat amb mutacions que impliquen l’expansió de
seqüències repetides d’ADN
o Penetrància: d’un gen, definida com la proporció d’individus
portadors d’una variant particular d’un gen (al·lel o genotip)
que expressa el tret o malaltia associat (fenotip). En genètica
mèdica, es diu que una condició mostra penetrància
completa si els símptomes clínics estan presents en totes les
persones que tenen la mutació causant de la malaltia.
 Neurofibrosis tipus 1: cada persona que té la forma o
mutació del gen responsable, mostrarà sempre els
símptomes  penetrància és del 100%
 Penetrància incompleta o reduïda: cataracta
congènita (mutació gen CJA3) o diferents tipus de
retinitis pigmentosa (mutacions en PRPF8 i PRPF 31)
 Diferències importants: a nivell individual, un gen
penetra (està present al genotip i es manifesta en el
fenotip) o no (està present en el genotip però no es
manifesta en el fenotip), pel que serà un fenomen de
tot o res. Com veiem, en un moment concret una
condició pot se penetrant o no en una persona, però
en la població podrà ser completa o incompleta
 Els gens penetrants poden manifestar expressivitat
variable i manifestar-se en diferents graus de
gravetat en diferents individus d’una mateixa família
o Expressivitat variable: varietat de signes i símptomes que
poden ocórrer en diferents persones amb la mateixa malaltia
genètica, com en el cas del síndrome de Marfan (majoria
tenen una mutació en el gen FBN1)
 no confondre penetrància i expressivitat. Totes dues son
canvis en l’expressió dels gens. La falta de penetrància i
expressivitat variable son més evidents en les
característiques dominants

37
 Herències autosòmica recessiva: per a que s’expressi la malaltia, l’al·lel
alterat ha d’estar en els dos cromosomes homòlegs
 Si només està en un dels dos cromosomes: la persona serà
heterozigòtica, no estarà afectada per la malaltia i serà portadora.
 Cada persona afectada té normalment els dos progenitors sans però
portadors de l’al·lel mutat:
o 25% de probabilitat de tenir dos copies de l’al·lel alterat i
desenvolupar la malaltia
o 25% de probabilitat d’heretar dos còpies de l’al·lel normal i
no desenvolupar la malaltia ni ser portador
o 50% probabilitat de ser portadors sans (heterozigots)
 A les genealogies es pot veure com sovint la malaltia es salta una o
més generacions (albinisme, fenilcetonuria, microcefalia, proferia,
fibrosis quística)
 Solen ser més greus que les dominants, ja que afecten a nivell
enzimàtic (les dominants afecten a nivell de l’estructura de
l’organisme)

 Penetrància incompleta: existència d’homozigots sans de trastorns

autosòmics recessius. L’ambient hi pot influir, tant en la penetrància
com en la manifestació clínica. Entre els modificadors ambientals:
dieta, sexe, activitat física o consum de substàncies psicoactives
(nicotina, cànnabis, alcohol). Exemple de com les hormones sexuals
actuen com a mediadores de la penetrància.
Tot i que en l’herència autosòmica la majoria de cops els dos sexes
estan afectats per igual, hi ha excepcions, on no sempre hi ha el
mateix grau d’afectació en els dos sexes:
o Herència limitada al sexe: el gen situat en un autosoma es
manifesta sols en un sexe (100%), pel que en l’altre la
penetrància és 0. Fenomen influït per canvis epigenètics,
com és l’acció de les hormones sexuals

38
 o Herència influïda pel sexe: el gen situat a l’autosoma té una
penetrància més alta en un sexe que en l’altre depenent de
l’acció de les hormones (calvície, té mes penetrància en
homes)

 en vermell, el gen mutat responsable de la característica que es

comporta com a recessiu

 A la dominant i recessiva: algunes condicions associades a aquet tipus d’herència,

no segueixen les pautes de la genètica mendeliana, pel que es diu que aquestes
condicions presenten penetrància incompleta o reduïda

o Herències unifactorials lligades al sexe o gonosòmiques : sempre hi ha un sexe

afectat de manera més freqüent que l’altre.
 El gen responsable es troba en els cromosomes sexuals: X o Y
 En funció de si és el pare o la mare que estan afectats, repercutirà de manera
desigual en el risc de manifestar la característica en fills o filles. Això és
degut:
 Les dones reben un cromosoma X de cada un dels progenitors
 Els homes hereten un cromosoma X de la mare i un Y del pare
 Tipus d’herència:
 Lligada al cromosoma Y(CY): els gens situats aquí codifiquen
característiques específiques del sexe masculí. Es transmeten per
part del pare a tots els fills del sexe masculí
o CY està relacionat amb funcions específiques del sexe
masculí, com el gen SRY (codifica el factor de diferenciació
testicular que inicia la determinació del sexe masculí)
 Lligada al cromosoma X (CX): els gens d’aquest cromosoma afecten a
característiques molt diverses relacionats amb el tipus de grup
sanguini, visió , oïda, SN, sistema muscular, pell, metabolisme de la
glucosa,...

39
 o Herència lligada a X dominant: quan un home estigui afectat,
passarà la malaltia a totes les filles i a cap fill. Una dona
afectada heterozigòtica passarà la malaltia al 50% dels fills i al
50% de les filles. Les dones poden tenir símptomes menys
greus que els homes pel fenomen de la inactivació del CX
Raquitisme hipofosfatèmic o raquitisme resistents a la
vitamina D, síndrome de Rett (afecta casi exclusivament a
dones, però es casi letal en els homes)
o Herència lligada a X recessiva: afecten més a homes que a
dones. Al tenir un sol CX, el gen lligat a X recessiu es
manifestarà en absència de la copia el mateix gen en l’altre
CX. Els gens que contenen el CY son diferents als que
contenen el CX. Per això, l’home és hemizigot per als gens
situats en el CX i el caràcter es manifestarà sempre que sigui
portador, mentre que en les dones, el caràcter es
manifestarà quan el gen estigui en homozigosi
Com a producte de l’atzar (tot i que hi ha una preferència per
la inactivació del cromosoma que conté el gen mutat), poc
desprès de la fecundació es produeix la inactivació de tots els
CX menys un en les CL de l’embrió femení, de manera que
tant homes com dones tindran un CX actiu
Les dones portadores del gen mutat recessiu tenen un risc
del 50% de tenir fills afectats, però les filles no seran
afectades perquè serien nomes portadores
Els homes afectats pel gen recessiu no tenen cap risc de tenir
descendència afectada perquè les filles seran portadores i els
fills heretaran el CY sempre que la dona no sigui portadora

- Home afectat per una patologia per un gen al CX. En vermell,

presència del gen mutat responsable de la característica que es

40
 comporta com a recessiu. No transmetrà la patologia a la
descendència, però les filles heretaran sempre el gen del pare i seran
portadores del gen recessiu

- Dona no afectada però portadora del gen al CX. En vermell, la

presència del gen mutat responsable de la característica que es
comporta com a recessiu. La dona té un risc del 50% de transmetre el
gen mutat als descendents. Els fills tenen un risc del 50% d’heretar la
malaltia i les filles un 50% de ser portadores del gen recessiu

- Malalties oligogèniques: causades o modificades per un gen o gens addicionals. Impliquen un

número més gran de gens perquè impliquen sols un petit número de gens (fibrosis quística)

LES CARACTERÍSTIQUES MULTIFACTORIALS

o Trets humans no s’ajusten a un patró simple d’herència mendeliana. Significa que en la base
genètica es troba la contribució de múltiples loci (multiples gens)
o Aquests trets son característiques o trets poligènics (molts gens) o trets
complexes. Son el resultat de complexes interaccions entre gens que alteren els
trets fenotípics
o Epistasis: efecte d’un gen depèn de l’acció d’un altre gen. Interacció entre dos
gens no al·lèlics en el que un interfereix o modifica l’expressió fenotípica de l’altre

ELS TRASTORNS COMPLEXES NO TENEN PATRONS HEREDITARIS SIMPLES

- Els gens responsables de les malalties monogèniques es regeixen per les lleis de la genètica
per transmetre’s d’una generació a la següent. En els trastorns complexes el seguiment
dependrà de:
o Factors ambientals: poden produir els mateixos símptomes que un gen alterat

41
 o Poden compartir símptomes amb altres malalties, el que dificulta la identificació
correcta. Cal esbrinar quins son els gens subjacents al trastorn mental comú
o Causats per alteracions en més d’un gen
o Son poligèniques: per mutacions en múltiples gens que afecten tots a una sola
característica fenotípica. Resultat de mutacions que tenen un efecte menor en més
d’un gen, a diferències de les monogèniques
o Fenotips:
 Discontinus: classificació de les característiques en categories discretes (sa –
malalt, home – dona,...), tenen una variabilitat discontinua
 Continus: característiques o trets que mostren un gradient de fenotips
possibles (alçada, pes, trets de personalitat, raonament matemàtic,...)
presenten una variació continua
 Hi ha malalties que mostren fenotips complexes que s’assemblen a una
variació continua. Això succeeix perquè la predisposició o vulnerabilitat a
una malaltia presenta una variació continua  model del llindar de
vulnerabilitat assumeix que les malalties multifactorials son el resultat
d’una característica continua subjacent, la predisposició o vulnerabilitat,
que es distribueix de manera normal en la població. Amb això veurem
com, en una persona, els efectes combinats de les influències genètiques i
ambientals empenyen la vulnerabilitat de la persona fins a un cert nivell
del llindar, la persona manifestarà la malaltia  una malaltia es
desenvolupa i expressa sols desprès de que s’assoleixi el llindar crític de
vulnerabilitat. Per tant, com més se sobrepassà, més greu serà el fenotip
de la malaltia. Sinó s’assoleix el llindar, mai es desenvoluparà la malaltia.
 per tant, una persona té la malaltia o no i la malaltia mostra una
variació discontinua
 la prevalença d’una malaltia en una població reflexa la proporció de
persones per sobre del llindar crític, pel que el llindar vindrà determinat
per la prevalença de la malaltia

- Característiques d’una malaltia complexa: una malaltia multifactorial té una combinació de

característiques distintives que poden diferenciar-se de l’herència mendeliana. Aquests trets
inclouen les característiques:
o Malaltia pot donar-se de manera aïllada, amb fills afectats nascuts de pares no
afectats
o Factors o influències ambientals poden augmentar o disminuir el risc de malaltia
(factors de risc o protectors)
o El trastorn es pot presentar amb més freqüència en un sexe que en un altre, però no
és un tret limitat al sexe
o Model de llindar de vulnerabilitat: en la situació d’afectació diferenciada en els dos
sexes, contempla l’existència de dos llindars:
 Un inferior pel sexe més freqüentment afectat
 Umbral superior per al sexe més rarament afectat
 els familiars de primer grau de les persones que pertanyen al gènere més
rarament afectat tenen un major risc de manifestar la malaltia

42
 o Índexs de concordança de bessons monozigòtics i dizigòtics no segueixen les
proporcions mendelianes
o La malaltia es presenta amb més freqüència en un grup ètnic específic (caucàsics,
africans,...)

- Exemples: depressió, trastorn bipolar, esquizofrènica, autisme

COM S’IDENTIFIQUEN ELS GENS VINCULATS A CARACTERÍSTIQUES COMPLEXES?

- Per estudis de bessons

- Per estudis per identificar els gens específics que poden estar vinculats a fenotips
conductuals. Implica tècniques genètiques i moleculars tradicionals. Una nova és la de gens
candidats: els investigadors es pregunten si un al·lel específic és més comú en persones que
mostren un tret o comportament particular que en aquells que no ho mostren.

43
 o Per poder-ho fer, primer s’ha de considerar quin gen pot afectar un comportament
determinat  per seleccionar el gen candidat es compara la freqüència al·lèlica amb
el patró d’expressió amb major freqüència al cervell, en els subjectes que mostren el
comportament amb els dels subjectes que no el mostren
- Els científics poden identificar els múltiples gens que contribueixen a una malaltia complexa
mitjançant l’ús de nous mètodes d’associació del genoma (quadre 5 – 4)

HERÈNCIA MITOCONDRIAL

- ADN mitocondrial (ADNmt): ADN de les mitocòndries, que son estructures dins les CL que
converteixen l’energia dels aliments en una forma que les CL puguin utilitzar a través de
la fosforilació oxidativa
o La petita quantitat de genoma mitocondrial contingut en el espermatozoide
rarament entra en el òvul fecundat i, si ho fa, és eliminat
o Las mitocòndries y l’ADNmt del zigot provenen exclusivament de l’òvul (mare) 
no segueixen un patró de transmissió mendeliana

- Herència matrilineal o maternal: transmissió sols per via materna.

o Es poden veure afectats els dos sexes, els homes mai transmetran la malaltia i els
seus descendents no son portadors

44
 o En dones afectades, transmeten les mutacions en el ADNmt a tota la
descendència:
 Filles: tenen risc de transmetre o patir-la
 Fills: tenen risc de patir-la però no de transmetre-la
- Malalties per mutacions a l’ADNmt, motius per la variabilitat clínica:
o Dins una CL hi ha moltes mitocòndries, cada una amb el seu propi ADNmt i les
seves mutacions potencials
o En una mateixa CL, és habitual trobar ADNmt amb la mutació patògena i sense la
mutació. Per això el funcionament de la CL dependrà del percentatge d’ADN
malmès de la CL. Sinó son gaires, es pot mantenir la funció normal. Però el
nombre d’ADNmt mutat sobrepassa un llindar determinat, la producció d’ATP
(trifosfat d’adenosina, que actua com a moneda d’intercanvi energètic entre
totes les reaccions metabòliques i funcions fisiològiques de la CL), pot ser
insuficient i aparèixer la malaltia
o Encara que en una dona la majoria del seu genoma mitocondrial tingués la
mutació (mutacions homoplasmàtiques de l’ADNmt), aquesta serà transmesa a
tota la descendència però seria difícil predir quants desenvoluparan la malaltia
(Neuropatia de Leber)
o Els òrgans preferentment afectats en les malalties mitocondrials son aquells que
depenen en major grau de la producció d’energia pel seu correcte funcionament
(afectacions neuromusculars)
- Altres malalties relacionades amb mutacions al ADNmt: diabetis, Alzheimer, Parkinson,
estan relacionades amb envelliment

ANOMALIES CROMOSÒMIQUES

- Poden afectar tant a cromosomes sexuals com gonosomes

- Poden afectar al número i estructura dels cromosomes
- Es classifiquen en anomalies cromosòmiques:
o Numèriques: afecten al número de cromosomes.
 Poliploides: es tenen tres o més jocs complets de cromosomes (triploïdia 3n,
tetraploïdia 4n). És un fenomen espontani i en els humans les triploïdies

45
 solen acabar en avortament i, si s’arriba a néixer, la majoria dels casos son
mosaics i pateixen mort prematura. La tetraploïdia és letal
 Aneuploïdies: número anormal de cromosomes. El número total de
cromosomes d’una CL no és múltiple del numero haploide (23): un individu
presenta algun cromosoma més (trisomía, 2n + 1) o menys (monosomía, 2n-
1), en relació a la condició normal. Son les anomalies més greus en els
humans
 Només unes poques aneuploidias arriben a sobreviure. Pot ser
perquè afecten cromosomes que contenen relativament pocs gens o
perquè existeix un mecanisme natural per compensar la dosis gènica
en totes les persones, com passa en el cas del CX
 Les més freqüents son les trisomies: poden afectar a autosomes i
cromosomes sexuals, tenint en compte que els efectes del primer
son més greus que els del segon
 Els humans tenim la capacitat de tolerar la presència extra de
cromosomes sexuals, poden sobreviure amb un màxim de 4 sexuals.
aquesta tolerància es deu a la inactivació del CX i al fet que el CY
conté un reduït nombre de gens
o Còpies del CX: quan les CL d’una persona amb més d’una
copia del CX, tots menys un dels CX apareixen corpuscles de
Barr condensats (manifestacions histològiques de la
inactivació del CX per un mecanisme de compensació de la
dosis gènica)
o Copies del CY: tenen molts pocs efectes perquè son pocs els
productes fènics del CY
 Pèrdua d’un cromosoma: monosomia del CX: les dones amb una sola
copia del CX tenen el síndrome de Turner. Aquestes persones solen
ser mosaics.
 Majoria trisomies: errors en la meiosis materna i augmenten en
funció de l’edat materna
 Com es formen?
o Afecten a totes les CL corporals
 Aneuploïdies en mosaic o mosaic cromosòmic: es dona
amb menor freqüència. Afecta sols a algunes CL, tenint
línies de CL afectades i altres no. El seu origen és
durant el desenvolupament (errors a les divisions
mitòtiques)
o L’anomalia es dona a les CL sexuals prèvies a la fecundació
o Origen: gametogènesi, és a dir,es deuen a errors a la meiosis
materna. Augment del risc en funció de l’edat, tot i que
també influeixen factors ambientals,... exposició a
substàncies químiques que actuen com a disruptors
endocrins o l’exposició d’hormones exògenes
o També es dona per esdeveniments que es donen a l’inici de
la meiosis femenina a l’ovari fetal i durant la detenció
perllongada dicitotena

46
 o En estudis es va identificar que la falta de recombinació i/o
sobrecreuament (crossovers) suboptims eren factors que
contribueixen a la formació de trisomies en humans. Si bé els
defectes en la recombinació implicarien la gametogènesi (en
la formació de gàmets femenins i masculins). Per tant:
 Es produeixen més errors de recombinació en la
dona, o;
 Aquests errors se seleccionen (es perden) de manera
més eficient en l’home
 aquests estudis, mostren que l’aparició de no-disjuncions
té a veure amb la posició dels quiasmes durant la
recombinació, de manera que els quiasmes estan massa
prop dels centrometres o dels telòmers afavoreixen els
errors en la separació dels cromosomes homòlegs. Això fa
pensar que la maquinaria que processa els quiasmes va
perdent eficàcia amb els anys, pel que els oocits amb
quiasmes en localitzacions subòptimes originen errors de
disjunció amb major facilitat en oocits vells que en joves.
 No - disjunció: és una separació incorrecta per la que es produeixen
les aneuploïdies en una de les dos divisions meiòtiques, encara que
el més freqüent és la falta de disjunció en la meiosis I per la
presència d’un sobrecreueament mal posicionat.
o Es donarà sols en un únic parell de cromosomes, els restants
22 parells se segregaran de manera normal.
o Si es dona en:
 Meiosis I: es produiran dos gàmets sense cap copia
del cromosoma (nul·lisòmics) i dos gàmets amb dos
copies del cromosoma (disòmics). Tots els gàmets
seran ja aneuploides:
 Uns contindran n-1 cromosomes
 La resta contindran n+1 cromosomes
En el cas de la fecundació donarà lloc a una
trisomía o monosomia
 Meiosis II: s’obtindran dos gàmets normals, un
gàmet sense cap copia d’aquest cromosoma
(nul·lisòmic) i un gàmet amb dos còpies d’aquest
cromosoma (disòmic)

47
 Relació entre els disruptors endocrins i les aneuploïdies
o Disruptor endocrí: substàncies que modifiquen el
comportament de les hormones en el cos i poden arribar a
causar malalties
o El BPA altera les primeres etapes de desenvolupament dels
oocits, alteració de la sinapsi i recombinació durant la
profase meiòtica, el que augmenta la incidència d’errors
meiòtics a la femella adulta
o Aquestes alteracions es produeixen a l’úter i els efectes es
manifesten a l’edat adulta
o La llarga durada de la divisió meiòtica en la dona, ofereix un
gran període de temps perquè substàncies com aquestes
actuïn com a disruptors endocrins i alterin el comportament
dels cromosomes
 Mosaicisme cromosòmic: alteracions en el número o estructura dels
cromosomes dins d’una població CL concreta. Hi ha una presència de
més d’un tipus de CL en una persona
o Només hi ha tres formes de trisomía autosomica
compatibles amb la vida:
 Trisomía 13: sindrome de Patau

48
  Trisomía 18: síndrome d’Edwards
 Trisomía 21: síndrome de Down.
 El 95% de les persones amb síndrome de
Down tenen aqueta trisomia. Hi ha un
cromosoma 21 addicional en cada una de les
CL de seu cos per errors a la gametogènesi.
 Del 3 al 4% tenen síndrome de Down per
translocació: tot o part del cromosoma 21
addicional està unit a un altre cromosoma
 L’1% restant, son mosaic: hi ha com a mínim
dos tipus de CL, algunes amb el número
normal de cromosomes (46 en total) i altres
amb un cromosoma 21 addicional (47 en
total, amb trisomia 21). En casos estranys hi
pot haver més de dos tipus de línies CL.
L’origen és per errors durant l’embriogènesi
(mitosis). En algun moment desprès de la
fecundació, pot haver-hi un error a la
mitosis, on la CL es divideix equitativament
en dos CL. Cal tenir clar que l’error mitòtic es
produirà a una única CL, les restants faran la
divisió sense incidències. El resultat de
l’error es que en aquesta única CL, algunes
CL tenen un número normal de cromosomes
(46) i, mentre que les que es produiran a
partir de la SL resultats de l’error mitòtic
tindran un 21 addicional o 47 cromosomes
en total.
 totes elles poden ocórrer en forma de mosaic
o Dones amb síndrome de Turner (45, X), son dos cops mosaic
amb algunes poblacions de CL amb dos cromosomes X (46,
XX)
o El mosaicisme cromosòmic implica una línia CL
cromosòmicament normal i una línia CL anormal o
aneuploide. Per les anomalies compatibles amb la vida (com
trisomia 21 o aneuploïdies dels cromosomes sexuals), la
presència d’una línia CL normal comporta generalment un
fenotip menys greu
o Incompatibles amb la vida: moltes de les condicions que son
normalment incompatibles amb la vida però que es donen
en alguns individus, es deuen a mecanismes de mosaicisme.
Per exemple, casi tots els pacients amb trisomia 8 son
mosaics. En la majoria d’aquests casos, el zigot original no és
trisòmic, sinó que el zigot comença amb dos còpies del
cromosoma 8, però apareix una línia CL amb una copia extra

49
 més tard durant el desenvolupament (embriogènesi), degut
a un error en la segregació cromosòmica durant la mitosis.
 En pocs casos, en aquestes mateixes condicions que
no son compatibles amb la vida i que també
presenten mosaicisme, el zigot inicialment trisòmic,
però que ha perdut el cromosoma extra dins la CL o
CLs que continuen dividint-se durant la resta del
desenvolupament

o Estructurals: afecten l’estructura del cromosoma. Poden ser:

 Equilibrades o balancejades. Impliquen la reorganització de material genètic,
sense que hi hagi pèrdua de material genètic  no hi ha guany o pèrdua
total de material genètic
 Poden tenir un efecte immediat si un gen és interromput pel punt de
ruptura, si dos gens es fusionen junts o si la reubicació d’un gen fa
que s’expressi a un novell més alt o més baix del que és habitual
 Anomalies molt freqüents en persones que a més d’una conducta
autista, mostren problemes cognitius més greus
 La principal conseqüència és evitar l’aparellament normal de
cromosomes durant la meiosis, donant lloc a la producció d’esperma
i òvuls amb jocs de cromosomes incomplets o parcialment duplicats
degut a no disjuncions forçades
 Tipus:
o Inversions: en les que es trenca un segment del cromosoma,
gira sobre el seu eix i torna a ser reinsertat al seu lloc

50
 o Translocacions: son part del cromosoma es transloca, és a
dir, canvia el lloc i s’adhereix a un altre cromosoma

o Cromosomes en anell: els extrems dels braços curts i llarg es

fonen junts per formar un cercle

 No equilibrades: similars a les anomalies numèriques en el sentit que es

guanya o es perd material genètic. Les alteracions van des de la pèrdua o
duplicació de tot un braç del cromosoma fins la deleció o duplicació d’un
petit fragment de cromosoma difícilment visible amb un microscopi
(microdelecions i microduplicacions). Poden abraçar des de varis fins a molts
gens sense tenir efectes greus. A la taula, alguna dels síndromes deguts a
delecions i microdelecions més comuns però que tenen baixa incidència i son
considerats malalties rares

EPIGENÈTICA I HERÈNCIA

- Herència: transmissió de la variabilitat genètica a través de les generacions

- Com aquestes diferències individuals es tradueixen en trets, tant per factors genètics com
ambientals  interactuen per contribuir a la variabilitat fenotípica
- L’estrès, dieta, tòxics i altres factors regulen l’expressió gènica
- Michael J Meaney i Moshe Szyf: estudien els orígens durant el desenvolupament de les
diferències individuals en la vulnerabilitat / resistència cap a les psicopatologies

51
 o Estudis sobre la variabilitat en la reactivitat a l’estrès: han posat de manifest com les
experiències primerenques poden deixar una marxa indeleble en el cervell i
influenciar al comportament i a la salut més tard al llarg de la vida
o Estudis sobre si l’estil de criança pot afectar la conducta de les cries: resposta
conductual i hormonal a l’estrès en la vida adulta difereix en funció de l’atenció
materna rebuda durant la primera setmana de vida (rates). Un cop eren adultes, es
comportaven com a mares de la mateixa manera que havien estat criades 
transmissió no genòmica entre generacions de la conducta materna i resposta a
l’estrès
- Qui pot tenir més possibilitats d’adaptar-se? Si es considera el desenvolupament com un
procés de continua adaptació, sota certes condicions ambientals, un increment de la
reactivitat a l’estrès pot ser un avantatge considerable per l’individu.
- Els canvis d’expressió podrien ser per un augment significatiu en la metilació de l’ADN en el
promotor de l’exó 1 del gen de les mostres de les víctimes de suïcidi amb historial de
maltractament
- El genoma canvia lentament, a través de processos de mutació aleatòria i la selecció natural,
pel que es necessiten moltes generacions per a que un tret genètic pugui convertir-se en un
tret comú a una població
o En canvi, l’epigenoma, pot canviar ràpidament com a resposta a senyals del medi
ambient i, cert tipus d’informació, pot ser transmesa a la descendència sense haver
de passar pels lents processos de mutació i selecció natural
o Els canvis epigenètics es poden donar en moltes persones alhora
o L’epigenoma dona al genoma un nivell de flexibilitat que s’estén més enllà del codi
d’ADN, que és relativament fix. És més flexible i sensible als canvis
- Herència epigenètica permet passar a les generacions futures les experiències dels pares.
Permet ajustar contínuament la seva expressió genètica per adaptar-se a l’entorn sense
canviar l’ADN
o Es pot demostrar: descartant l’aparició de canvis genètics i demostrar que l’efecte
epigenètic pot passar a través d’un número suficient de generacions per descartar la
possibilitat d’exposició directa.
 Això implica, a la conducta materna, que en una mare gestant hi ha tres
generacions diferents que al mateix temps estan directament exposades a
les mateixes condicions ambientals (mare, fetus femella i descendents de la
futura femella). Un efecte epigenètic que podria ser heretat en el quarta
generació
o Hi ha canvis epigenètics transitoris per naturalesa: l’epigenoma canvia més
ràpidament que les seqüències d’ADN. Un canvi epigenètic que va ser provocat per
les condicions ambientals pot invertir-se quan les condicions ambientals canvien de
nou

ASSESSORAMENT GENÈTIC

- Avaluar el risc genètic i possibles conseqüències

- Es reuneix la història mèdica familiar que cobreix diverses generacions per tenir la màxima
informació genètica

52
 - Comprendre el diagnòstic, possible curs i tractament d’una malaltia genètica.
- Es pot conèixer la manera en la que l’herència contribueix en l’aparició del trastorn i risc de
recurrència de la malaltia
- L’assessorament s’inicia a partir de la demanda sobre la possibilitat de que un pacient
individual tingui un major risc de patir una malaltia que un membre proper de la família
també pateix. També els riscos d’una parella de tenir un fill afectat per un trastorn en
particular que poden o no poden aparèixer en la família
- Cribratge prenatal: per poder donar alternatives per l’embaràs i assessorar sobre les
alternatives a la concepció normal (in vitro amb selecció d’embrions, donació d’espera o
òvuls o adopció). Es vol donar informació per poder prendre la millor decisió o actuació
d’acord amb la pròpia percepció del risc, objectius familiars, normes ètiques i creences
religioses.
- Motius per rebre assessorament i procés:
o Persones afectades o que tenen algun familiar afectat per una patologia hereditària
o Quan hi ha antecedents familiars:
 Alteracions genètiques: mutacions que succeeixen a l’alterar la seqüència de
nucleòtids de l’ADN
 Alteracions cromosòmiques: afecten el número de cromosomes o el número
o disposició dels gens en un cromosoma
o S’han tingut dos avortaments espontanis
o Ja es tenen fills amb patologies hereditàries conegudes, defectes congènits, retard
mental o en el desenvolupament
o Dona amb més de 35 anys que vulgui quedar-se embarassada
o Persones relacionades genèticament, com els cosins (família reial)
o Resultats anormals que indiquin presència d’una anomalia cromosòmica

o Fases procés:
 Informació prèvia sobre les proves que es poden fer
 Realització de les proves
 Valoració i comunicació de la informació obtinguda
 Presa de decisions: important moment en que s’hagi de fer
 Malalties monogèniques: el càlcul pot ser molt precís però els canvis
en la penetrància poden representar un gran desafiament en la
quantificació del risc
 Malalties multifactorials o complexes: el càlcul és menys precís, però
és molt útil explicar els factors de risc genètics i ambientals implicats

TESTS GENÈTICS PREDICTIUS

- Proba que permet detectar la presència o no de la mutació o al·lel de risc en una persona que
no presenta cap simptomatologia
o Malaltia de Huntington: patró d’herència autosòmica dominant. El test permet saber
si la persona té el gen mutat quan és asimptomàtica i si pot transmetre el gen a la
següent generació

53
 - Proves de susceptibilitat genètica: Alzheimer, Parkinson, Huntington
- Farmacogenòmica: identificar els perfils diferencials de risc – benefici pels pacients en funció
d’un fàrmac

REVISIO CAPITOL
 Los primeros estudios, de la denominada por entonces Genética del comportamiento, se
centraron en estudiar la contribución de los factores genéticos en el comportamiento, hace
más de 100 años.
 Los comportamientos específicos de un animal, incluyendo aquellos de los humanos, son
orquestados por una interacción entre las influencias heredadas y las ambientales actuando
sobre un mismo sustrato, el genoma.
 Hoy se sabe que el ADN es tanto heredado como sensible al medio ambiente.
 Las influencias ambientales de tipo no compartido son las que muestran una mayor
contribución a nuestra manera de ser, a nuestra estructura y funcionamiento cerebral o a
nuestra susceptibilidad a sufrir un trastorno mental o psicopatológico.
 Las correlaciones genotipo-ambiente hacen referencia a la mediación genética de las
asociaciones entre los ambientes y nuestro modo de ser, nuestros rasgos, mientras que las
interacciones genotipo-ambiente hacen referenciaal control genético de la sensibilidad al
medio ambiente.
 Las enfermedades, según su origen, se clasifican en: enfermedades o trastornos
monogénicos; las enfermedades o trastornos multifactoriales, y los trastornos o anomalías
cromosómicas.

54
 El estudio de los árboles genealógicos nos permite determinar si el único gen asociado a la
enfermedad se encuentra en un autosoma o en un cromosoma sexual, y si el fenotipo de la
enfermedad relacionada es dominante o recesivo.
 La penetrancia y la expresividad variable son cambios en la expresión de los genes. La falta
de penetrancia y la expresividad variable son más evidentes en las características
dominantes.
 Las características y enfermedades que siguen herencia autosómica afectan por igual a los
dos sexos y el riesgo para los descendientes de heredar el gen será independiente del sexo
del progenitor.
 Algunas condiciones asociadas a trastornos con patrón de herencia autosómica dominante y
autosómica recesiva no siguen las pautas de la genética mendeliana. Se dice que estas
condiciones presentan penetrancia incompleta o reducida.
 En las características y enfermedades que siguen herencia ligada al sexo siempre hay un sexo
más frecuentemente afectado que el otro. Además en función de quién sea el progenitor
afectado, esto repercutirá de forma desigual en el riesgo de manifestar la característica en
sus hijos e hijas.
 Los rasgos o características del comportamiento humano son complejos. Los rasgos o
características complejos son rasgos poligénicos con una importante contribución ambiental.
 El ADN que se halla en las mitocondrias, o ADNmt, se hereda exclusivamente por vía
materna.
 La susceptibilidad genética puede ser necesaria, pero no es suficiente para producir la
mayoría de las enfermedades o trastornos más comunes como la obesidad, las
enfermedades cardiovasculares, la artritis, el asma, el cáncer, los déficits cognitivos, los
trastornos psicológicos o las demencias.
 Solo unas pocas de las anomalías cromosómicas consiguen llegar a término, ya sea porque
afectan a cromosomas que contienen relativamente pocos genes o bien porque existe un
mecanismo natural para compensar la dosis génica en todas las personas, como ocurre en el
caso del cromosoma X.
 Conocer cómo se lleva a cabo la meiosis y la mitosis es esencial para entender cómo los
errores en estos procesos provocan la formación de aneuploidias.
 Las aneuploidias se producen por una separación incorrecta de los cromosomas, que se
llama no-disyunción, en una de las dos divisiones meióticas, aunque lo más frecuente es la
falta de disyunción en la meiosis I.
 La larga duración de la división meiótica en la mujer (de 10 a más de 50 años) proporciona
una amplia oportunidad para que los factores ambientales, como las sustancias químicas que
actúan como disruptores endócrinos, puedan alterar el comportamiento de los cromosomas.
 El mosaicismo cromosómico implica una línea celular cromosómicamente normal y una línea
celular anormal o aneuploide. El origen de este mosaico se halla, principalmente, en errores
durante la embriogénesis, en la mitosis.
 El epigenoma responde dinámicamente al ambiente. El estrés, la dieta, los tóxicos y otros
factores regulan la expresión génica.
 La herencia epigenética puede permitir que un organismo pueda ajustar continuamente su
expresión genética para adaptarse a su entorno, sin cambiar su secuencia de ADN.
 El asesoramiento genético es no directivo y tiene como objetivo explicar los hechos lo más
claramente posible, dando a la persona o a la familia la información exacta de sus opciones
de manera que ellos la puedan entender, ayudándoles a tomar sus propias decisiones.
 El asesoramiento genético es muy importante antes de hacer un test genético predictivo. El
test predictivo permite detectar la presencia o no de un gen en una persona que no presenta
ninguna sintomatología, con el objetivo de predecir qué riesgo futuro tiene de padecer una
determinada enfermedad.

55