Proteïnes

Les proteïnes, també denominades polipèptids, són biomolècules formades per aminoàcids
arranjats en una cadena lineal i units per enllaços peptídics entre els grups carboxil i amino
de residus adjacents.

Els aminoàcids

Són 20, formats pel grup Amino(-COOH) i grup carboxil(-NH2) i conformen un enllaç
peptídic entre ells.

Tipus:
● aminoàcids no polars
● aminoàcids polars sense càrrega
● aminoàcids polars amb càrrega positiva
● aminoàcids polars amb càrrega negativa.

Enllaç peptídic

És el tipus d’enllaç químic que uneix dos aminoàcids consecutius en una cadena
polipeptídica. Es forma quan el grup carboxil d’un aminoàcid reacciona amb el grup amino
d’un altre aminoàcid, alliberant una molècula d’aigua i formant un grup amida.
L’estructura de les proteïnes

1. Estructura primària, cadena d’aminoàcids

2. Estructura secundària, les cadenes d’aminoàcids es pleguen, es poden plegar

d'aquestes 3 formes.
2.1. alfa-hèlix
2.2. conformació-beta
2.3. hèlix de col·lagen

3. Estructura terciària, estructures secundàries que es pleguen per formar estructures

globulars

4. Estructura quaternària, més d’una estructura globular

Les propietats de les proteïnes

- Solubilitat: és la capacitat de les proteïnes de dissoldre’s en un determinat solvent,

com l’aigua. La solubilitat depèn de la naturalesa dels grups R dels aminoàcids que
formen la proteïna. En general, les proteïnes fibroses són insolubles en aigua,
mentre que les proteïnes globulars són hidrosolubles

- Desnaturalització: és el procés pel qual una proteïna perd la seva estructura

tridimensional i, per tant, la seva funció. La desnaturalització pot ser provocada per
factors físics, com el canvi de temperatura, pressió o pH, o per factors químics, com
l’acció de detergents, solvents orgànics o agents reductors. La desnaturalització pot
ser reversible o irreversible, depenent de si la proteïna pot recuperar o no la seva
estructura original.

- Especificat: és la capacitat de les proteïnes de reconèixer i unir-se a altres

molècules amb una alta selectivitat i afinitat. L’especificitat depèn de la
complementarietat entre la forma i la càrrega de la proteïna i la seva molècula diana.
 - La capacitat amortidora: és la capacitat de les proteïnes de mantenir el pH d’un
medi relativament constant, malgrat l’addició d’àcids o bases

Classificació de proteïnes
● Segons la seva composició:

- proteïnes simples → les proteïnes simples són aquelles que només contenen
aminoàcids.

- proteïnes conjugades → són aquelles que contenen a

més altres components no proteics, anomenats grups prostètics. Els grups
prostètics poden ser molècules orgàniques, com vitamines, pigments o sucres,
o ions metàl·lics, com ferro, coure o zinc. Els grups prostètics solen estar
involucrats en la funció de la proteïna

● Segons la seva estructura:

- proteïnes fibroses → les proteïnes fibroses són aquelles que tenen una forma
allargada i una estructura secundària predominant com l’hèlix alfa o la fulla beta.

- proteïnes globulars → solen tenir funcions estructurals o mecàniques, com la

queratina del cabell, el col·lagen dels teixits connectius o la miosina dels músculs.
Les proteïnes globulars són aquelles que tenen una forma arrodonida o esfèrica, per
la qual cosa poden semblar una mica més compactes i irregulars. Aquestes
proteïnes no participen directament de l’estructura cel·lular, però sí tenen un paper
funcional fonamental. Poden actuar com a enzims, missatgers, transportadors,
receptors, hormones o anticossos.

Les proteïnes globulars tenen les següents característiques:

• Són parcialment solubles en aigua, aspecte de gran importància, ja que aquestes són
molt abundants en el medi aquós del citosol i en el lumen dels diferents orgànuls
cel·lulars on exerceixen les seves funcions

• Tenen una estructura terciària complexa i diversa, que resulta de les interaccions entre
els grups R dels aminoàcids. Aquesta estructura determina la forma, la mida, la
cavitat, el lloc actiu i els llocs de reconeixement de la proteïna.

• Poden tenir una estructura quaternària, quan s’associen dues o més cadenes
polipeptídiques que formen una proteïna complexa. Cada cadena polipeptídica que
forma part d’una proteïna quaternària s’anomena subunitat. Les subunitats poden ser
idèntiques o diferents i s’uneixen per les mateixes interaccions que estabilitzen
l’estructura terciària
 Àcids nucleics

Els àcids nucleics són compostos que emmagatzemen i transmeten la informació genètica.
Químicament, són polímers formats per la unió de nucleòtids mitjançant enllaços covalents
(del tipus fosfodièster) i existeixen dues formes bàsiques: l'ADN (àcid desoxiribonucleic) i
l'ARN (àcid ribonucleic).

Estructura dels àcids nucleics

Els àcids nucleics són polímers de nucleòtids units mitjançant el grup fosfat per enllaços
fosfodièster. El grup fosfat s'uneix al C3' d'una pentosa i al C5' d'una altra, formant una
cadena en la qual alternen pentoses i fosfats i de la qual sobresurten les bases
nitrogenades, unides al C1' de les pentoses. L'esquelet pentosa-fosfat es manté unit per
enllaços covalents.

Tant l'ADN com l'ARN poden estar formats per una única cadena (monocatenaris) o per
dues cadenes enfrontades entre si (bicatenaris) que es mantenen unides per la formació de
ponts d'hidrogen entre les bases nitrogenades, com al cas de la figura anterior, que
correspon a l'ADN.

A l'ADN, la pentosa és la desoxiribosa i les bases nitrogenades són A, G, C, i T; a l'ARN la

pentosa és la ribosa i les bases nitrogenades són A, G, C, i U.

Composició química

- Ió fosfat
 - Pentosa
Trobem la β-D-ribosa a l'ARN i la β-D-desoxiribosa a l'ADN, ambdues en forma
cíclica (anells de furanosa). La diferència entre les dues molècules és que la ribosa
conté un grup —OH en posició 2' (les posicions a la pentosa s'indiquen amb un
número i un apòstrof per a diferenciar-les de les posicions de les bases
nitrogenades, que s'indiquen sense apòstrof) mentre que a la mateixa posició la
desoxiribosa conté un -H.

● Ribosa: ARN
● Desoxiribosa: ADN

- Bases nitrogenades

Bases púriques: derivades de la purina, que té dos anells a la seva molècula.

Bases pirimidíniques: derivades de la pirimidina, tenen un sol anell a la seva molècula

Reaccions de formació de nucleòsids i nucleòtids

— Nucleòsid: Estan formats per la unió d'una pentosa i una base nitrogenada
mitjançant un enllaç N-glicosídic entre el C-1' de la pentosa i el N-1 de les bases
pirimidíniques o el N-9 de les púriques.
Si la pentosa és la ribosa s'anomenen ribonucleòtids; si és la desoxiribosa,
desoxiribonucleòtids.

S'anomenen afegint la terminació -osina (bases púriques) o -idinadesoxi- (bases

pirimidíniques). Si la pentosa és la desoxiribosa cal escriure el prefix desoxi-.

— Nucleòtid: Es formen per la unió d'un nucleòsid i una molècula d'àcid fosfòric
mitjançant un enllaç tipus èster entre un grup hidroxil de la pentosa i l'àcid.
L'esterificació es pot produir en qualsevol grup hidroxil, però els més habituals són
els que tenen el fosfat unit en posició 5' o 3' de la pentosa.

Es poden anomenar de diferents formes:

● Escrivint la paraula àcid i afegint la terminació -ílic al final (ex. àcid adenílic).

● Amb el nom del nucleòsid i la posició del grup fosfat (ex.adenosina-5'-monofosfat).

● En la forma abreujada: AMP (més correctament, 3'-AMP o 5'-AMP).

○ Existeixen nucleòtids units a més d'un grup fosfat, essent els més importants el
5'-ADP (adenosina-5'-difosfat) i el 5'-ATP (adenosina-5'-trifosfat) que tenen,
respectivament, 2 i 3 grups fosfat units en posició 5' a un ribonucleòsid d'adenina.
DNA

Conté informació per generar proteïnes formades per aminoàcids. El DNA es troba
en nucli de la cèl·lula i en les mitocòndries. Aquest està format per nucleòtids.

- A: adenina
- T: timina S’uneixen mitjançant ponts d'hidrogen
- G: guanina
- C: citosina

● Estructura
 ● L’estructura perfecta és purina + pirimidina
● Tipus de DNA cel·lular:

● ARN

L'ARN (àcid ribonucleic) és un polímer format per la unió de ribonucleòtids d'A, G, C i U
mitjançant enllaços fosfodièster. Poden també aparèixer bases modificades, principalment
metilades (metilguanina, metilcitosina ...), però aquestes modificacions es produeixen quan
la molècula ja ha estat sintetitzada. L'ARN es troba a totes les cèl·lules eucariotes i
procariotes així com als virus d'ARN (els virus mai tenen ARN i ADN alhora), tant mono-
com bicatenari.

La major part dels ARN són monocatenaris, és a dir, a diferència de l'ADN la molècula
està formada per una sola cadena lineal de ribonucleòtids. Això no obstant, poden tenir
zones amb estructura de doble hèlix per aparellament de bases complementàries de la
mateixa cadena. Els aparellaments en aquest cas són A-U i G-C, tot i que poden
produir-se també aparellaments anòmals com G-U. Tan sols un tipus de virus, els reovirus,
posseeixen ARN bicatenari, amb dues cadenes aparellades i estructurades en una doble
hèlix.

● Tipus de RNA:

- RNA bicatenari (reovirus)

- RNA monocatenari:

● RNA missatger: Se sintetitza enzimàticament al nucli de les cèl·lules eucariotes o a

la regió nuclear de les procariotes i la seva seqüència de bases és complementària a
la d'un fragment d'una de les cadenes de ADN, amb la particularitat que allà on
l'ADN tingui una A, l'ARN copiat tindrà un U en comptes d'una T. Un cop sintetitzat, a
les cèl·lules eucariotes, surt al citoplasma on s'associa als ribosomes i actua com a
matriu sobre la qual s'aniran col·locant, en l'ordre dictat per la seqüència de bases,
els aminoàcids que formaran la cadena polipeptídica.
● RNA ribosòmic: És el més abundante a les cèl·lules. Es troba formant part dels
ribosomes i, com l'ARNt, presenta zones amb doble hèlix. La imatge de l'esquerra
mostra la subunitat petita d'un ribosoma, amb l'ARNr en taronja i la proteïna en blau.
● RNA nucleolar
● RNA de transferència: Són molècules que contenen entre 70 i 90 nucleòtids. Estan
formats por una única cadena que presenta estructura secundària gràcies a
l'aparellament entre bases complementàries en diferents zones de la molècula.
Aquestes regions de doble hèlix deixen entre elles una sèrie de bucles o nanses a
les quals trobem bases modificades (per exemple metilades). La seva funció és
captar aminoàcids i transportar-los als ribosomes, col·locant-los en el lloc indicat per
la seqüència de l'ARNm. Les molècules d'ARNt tenen moltes característiques
estructurals comunes:

- Posseeixen un 10 % de bases modificades.

- L'extrem 5' està fosforilat i la base sol ser una G.

- La seqüència de bases de l'extrem 3', al qual s'uneix l'aminoàcid, és sempre CCA i no

està aparellada.

- Les quatre zones de doble hèlix delimiten tres bucles un dels quals conté un triplet
específic de bases, l'anticodó, que és complementari d'un triplet de bases de l'ARNm al
qual s'unirà, el codó. Un ARNt amb un anticodó específic s'uneix sempre al mateix
aminoàcid i no a un altre, la qual cosa resulta essencial per a poder traduir la informació
transportada des de l'ADN per l'ARNm.
-