1.

INTRODUCCIÓ AL SISTEMA MEMBRANÓS

El reticle endoplasmàtic està organitzat en una mena de

laberint en forma de red de túbuls ramificats i sacs aplanats
que s’extenen pel citosol. La membrana d’aquests túbuls i
sacs interconectats és continua amb la membrana nuclear
externa, així com també ho és al espai entre les membranes
nuclears interna i externa.

El ER té un rol important en la síntesi de porteïnes i lípids, així

com en l’emmagtzament de Ca+ intracel·lular.

El conjunt d’orgànuls del ER estan relacionats entre si a

través del transport vesicular (les proteïnes viatgen sense
travessar membranes). Les vesícules poden seguir víes:

1. Via biosintética-secretora → és la ruta que

segueixen les molècules sintetitzades al
Reticle Endoplasmàtic des d’aquest fins als
lisosomes/endosomes o cap a l’exterior de la
cèl·lula (exocitosi o secreció).

2. Via endocítica → Permet captar molècules

del exterior i integrar-les a l’interior. Es fa una
invaginació que envolta les molècules formant
una vesícula que viatjarà fins els lisosomes i
endosomes.

3. Via de recuperación → Un cop les vesícules

han alliberat el seu contingut, retornen a les
membranes per tal de poder ser reutilitzades.
2.ESTRUCTURA I COMPOSICIÓ DEL RETICLE ENDOPLASMÀTIC

Podem distinguir entre RER (reticle endoplasmàtic rugós), amb ribosomes adherits a la superfície
de la membrana, amb sacs/cisternes planes interconnectades plegades, i REL (endoplasmàtic llis),
el qual no té ribosomes.

1. RETICLE ENDOPLASMÀTIC RUGÓS: Compost per cisternes 20-25nm de gruix connectades

entre elles. Té adherits ribosomes i per tan és on té lloc la síntesi de proteïnes. Està
directament conectat amb la membrana nuclear externa.
• Ribosomes ancorats a membrana
• Sacs plans interconnectats
• Molt desenvolupat en cèl·lules de secreció proteica

FUNCIONS:
a. Sínteis de proteïnes
b. Modificació de proteïnes sintetitzades
c. Control de qualitat de proteïnes → Permet expulsar proteïnes al citosol
per la degradació.

2. RETICLE ENDOPLASMÀTIC LLIS: El (REL) és cotinu al (RER) i és ón es produeix la síntesi de

lípids.
• Sense ribosomes i llis
• No té cisternes, sinó una xarxa de túbuls de 30-60nm
• Sol está menys desenvolupada que el RER (menys en cèl·lules especialitzades en la
síntesis de lípids)

FUNCIONS:
a. Síntetitzar lípids
b. Reserva de Ca2+ (múcul esquelètic), en el cas de que aquesta
concentración sigui molt alta, com en les cèl·lules musculars, la seva
mida és major i s’anomena reticle sarcoplasmàtic.
c. Detoxificació cel·lular (hepatòcits)

Membrana del RE costutueix més del 50% de la membrana cel·lular i el llum del RE constitueix més
de 10% del volum cel·lular.
3.FUNCIONS DEL REL

3.1. SÍNTESI DE LÍPIDS I DISTRIBUCIÓ A ALTRES ORGÀNULS

La membrana del ER és el lloc de síntesi de la majoria de lípids, incluint fosfolípids,

cerammides(precursors esfingolípids) i colesterol, requerits per la producción de noves
membranes cel·lulars.

• Tots els fosfolípids: La síntesi de fosfolípids es dona exclusivament en la cara citosólica de la

membrana del ER.

– PC: fosfatidilcolina → El major fosfolípid fet. (ácido fosfatídico + colina)

– PS: fosfatidilserina (ácido fosfatídico + serina)
– PE: fosfatidiletanolamina (ácido fosfatídico + etanolamina)
– PI: fosfatidilinositol (ácido fosfatídico + inositol)
– Altres

L’àcid fosfatídic és un lípid a partir de la qual es formen els fosfolípids de l’arcquitectura básica
de la bicapa lipídica de les membranes cel·lulars.

• Ceramida (precursor esfingolípid)

• Colesterol

Exemple de síntesi de fosfolípids → (Síntesi de fosfatidilcolina):

1. Dos àcids grassos són transportats des del citosol fins als fosfolípids de la membrana del
REL on s’hi uneixen.
2. Els àcids grassos són activats mitjançant la unió d’un Coenzima-A.
3. Una molècula de glicerol 3-fosfat substitueix els coenzims i s’uneix als àcids grassos.
4. El fosfat del glicerol
s’allibera
5. La molècula (CDP-
colina) al unir-se al
diacilglicerol allibera
CMP. Finalment
quedarà unida una
molècula de colina
(unida a un fosfat) que
acabarà donant lloc a la
fosfatidilcolina.
 Durant aquest procés apareixen compostos intermedis que podrán donar lloc a altres lípids.

Com que la síntesi es fa a la cara citossòlica de la mmebrana del REL, la

síntesi de nous lípids provoca un creixement desequilibrat de lípids a les
dues monocapes del REL degut a un excés d’aquest a la superficie de la
cara citosólica. Per tal de mantenir la bicapa simétrica, la concentración de
lípids es compensa a través de moviments de flip-flop (l’enzim responsable
és la Scramblase). Amb aquest moviment, s’aconsegueix una
reorganització de lípids per tenir una membrana simétrica.

Com que noves molècules lipídique s’afegeixen només a la cara citosólica del
REL, i aquestes molècules lipídiques no “flipen” espontàniament d’una
monocapa a un altre, mitjançant la Scramblase saconsegueix transfeir
molècules lipídique d’una monocapa a un altre

Alguns dels lípids es queden en el reticle, però la majoria són enviats a altres
orgànuls:

• Si van cap a orgànuls del sistema endomembranós el transport es fa a traves de vesícules

que segueixen la via biosintètica. En el cas d’anar a la membrana nuclear ho fan a través de
difusió lateral ja que aquesta és continua al reticle. Per altra banda si els lípids s’han
d’incorporar a la membrana plasmàtica per tal de mantenir l’asimetria de la membrana els
lípids es mouen per flip-flop.

• Si van cap als mitocondris com que aquests no formen part del sistema endomembranós
els lípids no hi poden arribar a través de transport vesicular. Per fer-ho hi ha dos
mecanismes:

o Proteïnes intercanviadors de fosfolípids: Es troben en el citosol, agafen de forma

altament selectiva i individual els fosfolípids, viatgen pel citosol i els incorporen a
la monocapa externa dels mitocondris.

o Contacte directe amb la membrana: Amb microscòpia electrònica s’ha vist que hi
ha mitocondris que tenen la seva membrana connectada amb el reticle cosa que
permet l’arribada de fosfolípids al mitocondri.
DISTRIBUCIÓ DE LÍPIDS A LA MEMBRANA PLASMÀTICA → Els lípids a la
membrana plasmàtiac es distribueixen de forma asimétrica. La fusió de
vesícules altera la simetria de la membrana plasmàtica.

La MP conté difrents tipus de translocadors (flipases) que reconeixen

específicament aquells fosfolípids que contenen grups amino lliures en el
seus grups caps i els transfereix ade la cara extracel·lular a la citosólica
utilitzant l’energia de l’ATP.

Gràcies a l’hidròlis d’ATP, una flipasa específica de la MP inverteix activament

la fosfatildilserina i la fosfatidiletanolamina (en l’imatge) de la cara
citosólica, creant una bicapa lipídica asimétrica.

3.2. DETOXIFICACIÓ CEL·LULAR

En alguns tipus cel·lulars concrets, com les del fetge, ronyó i pulmons, el REL fa funció de
detoxificació cel·lular. En el reticle d’aqueste cèl·lules tenen lloc unes reaccions en que es
converteixen substàncies toxiques liposolubles (hidrofòbiques) en hidrosolubles
(hidrofíliques) per tal de que l’organisme les pugui expulsar. En aquesta conversió participa el
citocrom P450 ja que aquest catalitza la reacció.

3.3. RESERVORI DE CALCI

El trobem en totes les cèl·lules ja que el calci es un senyalitazdor secundari, per tant compleix
un roll important en la senyalització cel·lular. Aquella informació que ens arriba de l’exterior es
transmet mitjançant molècules i una d’elles és el calci.

A més a més va en contra de gradient electroquímic.

Té un gran paper doncs en les cèl·lules musculars, en les que aquest sistema (RE) s’anomena
Reticle Sarcoplàsmic i on s’emmagatzema el calci. Aquest ajuda a la contracció muscular, ja
que els ions de calci s’emmagatzemen al RS fins que es produeix una contracció muscular.
Durant aquesta contracció muscular, s’alliberen ions de calci per a iniciar aquesta contracció.
4.FUNCIONS DE RETICLE ENDOPLASMÀTIC RUGÓS

4.1. SÍNTESI DE PROTEÏNES

Algunes proteïnes són sintetitzades als ribosomes lliures al citosol, aquestes es quedaran al citosol
com a proteïnes solubles o ve aniran al nucli, mitocondri, peroxisomes o al cloroplast.

Les altres proteïnes inicien la seva síntesi també al citosol però aquelles que no finalitzen la seva
síntesi allà estan marcades a l’extrem amino terminal (el primer que es sintetitza en una proteïna)
amb una senyal que indica que ha de marxar al RER a sintetitzar-se del tot.

Aquestes proteïnes poden quedar-se al reticle segons si són solubles/hidrofíliques (es sintetitzen
al lumen) o si són hidrofòbiques es transporten a la membrana plasmàtica (síntesi a la membrana).

Els ribosomes s’uneixen a la membrana del RER gràcies a una seqüència senyal d’entrada al RE i
que serà reconeguda per el SRP (signal recognition particle) que tenen les proteïnes que s’han de
sintetitzar. Aquest es troba normalment al extrem N-terminal. Aquesta seqüència senyal (SS)
formada entre 15-30 aa, no és igual a totes les proteïnes però si que presenta una característica
comuna, presenta una estructura amb tres dominis:

A. Domini N → Format per almenys una aminoàcid

amb càrrega positiva (Lys, Arg, His)
B. Domini H → Es troba al centre i está format per
aminoàcids hidrofòbics (Ala, Val, Leu, …)
C. Domini C → Format per aa polars (Gly, Ser, Thr, Cys, …)

Aquesta seqüència senyal (SS) és reconeguda per la SRP (partícula soluble que
compta amb un forat hidrfòbic de mida adaptable que permet incloure la part
sintetitzada de la proteïna al seu interior).

L’SRP inclou sis subunitats proteïques i una molècula d’ARN. Les diverses
subunitats proteïques tenen diferents funcionss, una reacciona amb els
ribosomes, altres són requerides per la translocació. Quan el SRP reconeix la
senyal de la proteïna en formació produeix un canvi conformacional que
s’adapta a la forma del ribosoma i de la proteïna, a més de bloquejar els llocs
d’entrada dels ARNt, aturant la traducció.
La membrana del RER compta amb un receptor específic pel SRP, que permetrà l’entrada de la
proteïna en síntesi mitjançant un canal de translocació. El canal es troba habitualment tancat,
obrint-se només amb l’arribada de la seqüència senyal de la proteïna (SRP s’allibera), permetent
una obertura de dalt a baix (permet entrada cap al lumen de RER) o una obertura lateral (permet
entrada cap a la bicapa lipídica per seccions proteiques transmembrana).

MECANISME GENERAL

Els ribosomes s’enganxe a una part concreta de la membrana del

RE, al trnslocon, que és un conjunt de proteïnes per on entrarà la
proteïna al reticle.

- Complexe Sec61
- Proteïna TRAM que ajuda a l’entrada de la
proteïna
- Peptidasa Senyal: Corta el pèptid

1. S’inicia la síntesi proteica en els ribosomes lliures

al citosol. El primer que es forma és la seqüència
senyal que indica que té com a destí el RER, en
aquest cas es trobarà en el extrem N-terminal.
2. El ribosoma s’uneix a la SRP, la qual está
formada per varies proteïnes. La seva proteïna
P54 interacciona amb la SS i amb una molècula
GTP. Això atura la síntesi de la proteïna.
3. La SRP unit a GTP interacciona amb el receptor
SRP que es troba a la membrana del reticle
endoplasmàti.
4. El ribosoma interacciona amb el complex Sec61
del translocon de la membrana del RER. Es
produeix l’hidròlisi de GTP cosa que fa la SRP
s’alliberi de la seqüència senyal i del receptor SRP. Es reinicia la síntesi de la proteïna i
aquesta es comença a introducir cap a l’interior del translocon. El senyal de la proteïna
interacciona amb la proteïna TRM del canal, cosa que fa que el ribosoma s’uneixi més
fortaments al translocon, fent que aquest s’obri la part de baix.

PROTEÏNES SOLUBLES (TRANSLOCACIÓ CO-TRADUCCIONAL)

La translocació de les proteïnes solubles té lloc mentre aquesta s’està sintetitzants, per tant
l’anomanem translocació cotraduccional. Aquest procés té 8 fases:
 5. La seqüència sneyal s’elimina.
Aquesta sempre colocarà la part
positica cap a la cara citosólica,
6. S’acaba la síntesi proteica.
(Mentres s’està sintetitzant, la
proteïna interacciona amb
xaperones que tapen les regions
hidrofòbiques de la membrana
evitant que aquesta es plegui abans
d’acabar la seva síntesi).
7. Quan s’acaba la síntesi proteica
s’allibera el ribosoma al citosol i es tanca el translcon.
8. La proteïna s’allibera a la llum del reticle i es plega.

És important tenir en compte cap a quin costat está colocada la seqüència senyal, degut a que
en funció d’on estigui, l’extrem N-terminal quedarà cap a un costat o un altre.

PROTEÏNES INTEGRALS DE MEMBRANA

Les proteïnes de membrana tenen com a destí les membranes dels orgànuls del sistema
endomembranós o la membrana interna. Aquestes poden ser transmembranals o perifèriques
associades a un fosfolípid. Aquests poden ser transmembranals o perifèriques associades a un
fosfolípid. La majoria són transmembranals de les quals trobem diversos tipus:

a. Tipus I → Tenen un únic domini transmembranal i el senyal, que será eliminat després de
la translocació, es troba a l’extrem N-terminal el qual está a la llum del reticle.
b. Tipus II → Tenen un únic domini transmembranal i el senyal es troba dins la cadena
proteica, per tant no s’elimina. L’extrem N-terminal quedarà al citosol.
c. Tipus III → Tenen únic domini
transmembranal i el senyal es
ttroba dins la cadena proteica,
per tant no s’elimina. L’extrem
N-terminal es troba a l’interior
del reticle.
d. Tipus IV → Tenen més d’un
domini transmembranal, el
senyal sol estar a l’interior i com que hi ha múltiples possibilitats la posición dels dos
extrems respecte el reticle pot ser variada.

(1) PROTEÏNES INTEGRALS DE MEMBRANA AMB UN SOL DOMINI (I, II, III)

Les proteïnes integrals de membrana tenen un procés de translocació més complex, ja que han
d’integrar-se a la membrana i poden acabar a membranes d’orgànuls del propi RER.
 1. Seqüencia senyal al extrem N-terminal (Tipus I): Les fases incials de la síntesi són
idèntiques a les de les proteïnes solubles. La
diferencia és que aquestes proteïnes porten un
altre seqüència senyal que es troba del extrem
C-terminal. Aquesta s’anomena STA (seqüència
d’atur de translocació), per tant quan aquesta
entra en el translocon atura la translocació de
la proteïna.

A partir d’aquest punt, la seqüència proteica

que es sintetitzi quedarà en la cara citosòlica de
la membrana del RE. La peptidasa per aquesta
senyal la degrada, produint l’obertura del
translocon, que alliberarà la proteïna.

2. Seqüènc senyal interna (Tipus II i III): La seqüència senyal que porten aquests tipus de
proteïna s’anomena seqüència senyal ancorant (SA) i que servirà per a que s’iniciï la síntesi
i com ancoratge a la membrana. Aquesta SA té una regió que está composta per aa amb
càrrega positiva que sempre quedaran encarats cap a la part citosólica. La diferencia entre
els dos que si els aa
positius estan més a prop
del extrem N-terminal,
aquest extrem quedarà al
citosol i será tipus II. Si
estan més a prop del
extrem C-terminal, aquest
quedarà cap el citosol i
será tipus III.

(2) PROTEÏNES INTEGRALS DE MEMBRANA AMB MÉS D’UN DOMINI (IV)

Tipus IV → Seqüència multipas. Tenen SA i STA. La proteïna comença a translocar amb la

seqüència senyal SA, fins que entri en le translocon la seqüència STA que fara que s’aturi la
tranlocació. La SA no s’eliminarà fent que aquesta tingui dos dominis.

PROTEÏNES ANCORADES A LA MEMBRANA PER ENLLAÇ COVALENT A UN LÍPID (GPI)

La proteïna té una SS al extrem N-terminal però al

extrem C-terminal hi ha un STA que atura la
translocació. Aquesta senyal fa que la proteïna quedi
ancorada a la membrana mentre que es perd la senyal
SA. Finalment n’hi ha un enzim que talla la proteïna
del senyal STA i l’enganxa a una molècula GPI.
4.2. MODIFICACIÓ DE PROTEÏNES

1. Glucosilació: (Cotraduccional): Es un procés que es produeix durant la síntesi i la

translocació de la proteïna. La seva finalitat és:
a. Correcte plegament
b. Determina el destí final
c. Dona estabilitat
d. Participa: Adhesió cel·lular // Reconeixement cel·lular

Aquest procé cotraduccional té lloc en dues etapes en dos orgànuls diferents:

I. En el RER → S’afegeixen a les proteïnes els oligosacàrids N-units (en el N-

terminal) a un aminoàcid d’Asparagina. (S’uneix a un NH2 d’una Asn).
II. En el AG → Segueixen les modificacions d’oligosacàrids N-units i s’afegeixen
d’oligosacàrids O-units (units al grup hidroxil de la Serina, Treonina o Linisa)

En la primera fase (en el RER) hi succeixen dues coses:

(1) Adició del l’oligosacàrid N-unit: Els monosacàrids són importats des del citosol al
reticle, on uns enzims els uneixen per formar oligosacàrids. Els oligosacàrids s’uneixen
a un lípid de la membrana del reticle formant un glicol. Un enzim (oligosacaril
transferasa) tallarà l’oligosacàrid anclat al lípid i el tranferirà a la proteïna. Aquest
s’unirà a les Asparaguines sintetitzades a la proteïna (n’hi han 2 tipus: Asn-X-Thr o Asn-
X-Ser). Tots els oligosacàrids N-units inicualment estan formats per:
“3 glucosas + 9 Mannoses + 2 N-acetilglucosamines”.

(2) Modificació dels oligosacàrids N-units: A mesura que es van unint els oligosacàrids a la
proteïna aquests es van
modificant. Consisteix en
eliminar les 3 glucosas de
l’inici una manosa fent que
l’oligosacàrid unit a la
proteïna tingui 8 manoses i 2
N-acetilglucosamines.
Aquests oligosacàrids tenen
una regió que mai s’elimina, el nucli format per 3 manoses i els 2 N-acetilglucosamines.

En la segona fase (en el AG) s’uniran difernet tipus d’oligosacàtrids O-units a la proteïna i
els N-units patiran modificacions diferents en cada proteïna. Això será el que ens permetrà
diferenciar les glucoproteïnes entre elles.

2. Formació de Ponts disulfur (Cotraduccional): En el RE, l’ambient oxidant permet la

formación espontània de ponts disulfur entre les cisteïnes (aa) del mateix o diferents
polipèptids. Això és gràcies a la proteïna PDI (disulfit isomerasa) i altres (Erp57).
3. Plegament de proteïnes: Per el correcte plegament de les proteïnes hi participen varies
xaperones: Calnexina (Cnx), Calreticulina (Crt) i BiP. Totes elles són xaperones moleculars
que reconeixen oligosacàrids.

- BiP = preferència zones hidrofòbiques

- Cnx i Crt = glucosa del oligosacàrid

PLEGAMENT DE PROTEÏNES I CONTROL DE QUALITAT:

En el RER existeix un control de qualitat molt

estricte. Quan una proteïna está mal
plegada es destrueix en el proteosoma. Los
porteosomas es troben al citosol, per tant
haurem d’importar al proteïna mal plegada
al citosol. Previament, al proteïna es
desplega per complet mitjançant xaperones
i a través del traslocon pasa al citosol amb
un desgast energétic (ATP).

En el citosol es detecten oligosacàrids N-units, per

la qual cosa comença el procés de proteólisi. La N-
glicanasa elimina el oligosacàrid N-unit i la proteïna
es marca amb ubiquitna per a que pugui ser
degradad per proteosomes.

4. Oligormerització: Procés a través del qual la proteïna adquereix la seva estructura

quaternària, només es dona en les proteïnes que formen complexos. Es realitza quan ja la
proteïna s’ha traduït totalmente.
4.3. DISTRIBUCIÓ DE PROTEÏNES

Per la distribució de les proteïnes s’incorpora el

material en vesícules per defecte. Aquestes vesícules
porten uns receptors que els hi permeten ser
específiques per alló que transporten.

En ocasions, proteïnes són transportades per

defecte al AG. Per això, n’hi ha un sistema de retorn
d’aquestes proteïnes residents al RE. → Les
proteïnes residents del RE tenen una senyal KDEL
(Lys-Asp-Glu-Leu) que indica que pertanyen al RE.
Per retornar-las tenim proteïnes receptores de
membrana que tenen receptors de senyal KKXX (Lys-Lys-X-X).

Les proteïnes per tant, se’n van per defecte arribant al AG. Aquí trobe
doncs receptors del KDEL que gràcies a l’acidessa del AG faciliten l’unió
de les proteïnes residents al receptor. Aquestes al unir-se produeixen la
formación de vesícules i són retornades al RE. Al tornar al reticle, el canvi
de PH a un més bàsic provoca l’alliberament d’aquestes proteïnes,
quedan la proteïna resident lliure al citosol.