TEMA 1 – LA MEMBRANA PLASMÀTICA

1. CARACTERÍSTIQUES GENERALS.
DEFINICIÓ: és una làmina contínua de poc grossor que s’estén per tota la superfície de la
cèl·lula.

1.1 ESTRUCTURA QUÍMICA.

Rep el nom de membrana unitària, ja que tant la mb plasmàtica com la resta de les
membranes (comuna a altres mb internes) estan composades per lípids i proteïnes, unides
principalment per unions no covalents.

1.2. FUNCIONS:
− Delimitació.
− Intercanvi de substàncies.
− Intercanvi d’informació .

1.3. CONTINUÏTAT.
− Espacial: en cap regió la mbp apareix separada.
− Temporal: no hi ha cap fase en què s’interrompa la membrana plasmàtica (la membrana
nuclear, en canvi, desapareix en la divisió cel·lular)
− Funcional: en cap moment es detenen les funcions de la mbp.

1.4. HETEROGENEÏTAT.
La mb plasmàtica no és homogènia, no presenta la mateixa composició en la seua superfície
que en les seues profunditats.

2. MORFOLOGIA.

2.1 OBSERVACIÓ AL MICROSCOPI ÒPTIC: no es veu al MO (massa fina)

2.2 OBSERVACIÓ AL MICROSCOPI ELECTRÒNIC DE TRANSMISSIÓ (MET):

− Estructura trilaminar: dos bandes fosques (osmiòfiles) separades per una banda clara
(osmiòfoba). Aquesta estructura trilaminar es repeteix a les mb intracel·lulars. Constatem
la teoria de la membrana unitària. 8nm – 9nm de grandària.

− Tècnica de la criofractura i observació al MET: va contribuir a l’estudi de la mb plasmàtica.

Es fa una fixació ràpida per congelació i després li donem un colp ràpid, sec, i la membrana
s’obri per les zones/regions de facilitació.
- Apareixen dos hemimembranes (l’exoplàsmica i la protoplàsmica).
- Cara externa de la hemimembrana interna (blau) -> cara protoplasmica.
- Cara interna de l’hemimembrana externa (roig) - > cara exoplàsmica.
− Revela la presència de partícules globulars (5-8 nm a l’interior de les mb)
 3. COMPOSICIÓ QUÍMICA.
Altres experiments que van contribuir a la determinació de la composició de la membrana.

3.1 DETERMINACIÓ.
− Determinació de la composició química per aïllament de fraccions. Tractem d’estudiar
cèl·lules senzilles -> Material: eritròcits (no tenen orgànuls, és un sac membranós ple
d’hemoglobina). Tenen una bicapa.
− Els posem en una situació hipotònica suau: entra aigua, ix hemoglobina. En condicions
isotòniques es tancarà.
Mètode: xoc hipotònic (sense que esclate). L’obertura és més rapida, però quan es tanca
poden ocórrer dues coses:
− Pot tancar-se de la forma correcta.
− Pot tancar-se de manera inversa (eritròcits tancats del revés).

3.2 ELEMENTS DE LA MEMBRANA PLASMÀTICA.

A) LÍPIDS -> 50% de la massa.
− Són amfipàtics (part hidrofòbica i hidrofílica)
− Fosfolípids: els més abundants en les membranes:
o Fosfatidiletanolamina
o Fosfatidilserina (és l’única que té càrrega negativa)
o Fosfatidilcolina
o Esfingomielina
Composats per:
o Cua apolar: dos àcids grassos.
o Cap polar, composat per:
▪ Un alcohol glicerol.
▪ Grup fosfat.
▪ Aminoalcohol.
− Colesterol.
o Cap polar xicotet.
o Estructura apolar rígida.
o Cua apolar flexible.

− Glucolípids: els glúcids mai apareixen sols en la membrana, sempre estan associats.
o Els més abundants els gangliòsids: teixit nerviós, presenten restes d’àcid siàlic
B) PROTEÏNES -> 50% de la massa de la MP.
Hi ha molts tipus segons la seua funció. Hi ha moltíssimes més molècules de lípids que de
proteïnes, però la massa és igual al 50%

C) GLÚCIDS: sempre estan en la cara externa de la bicapa units a lípids o a pr.

4. ORGANITZACIÓ MOLECULAR DE LA MB.

Model del mosaic fluid (Singer i Nicholson, 1972): la mb plasmàtica és una bicapa lipídica amb
proteïnes immerses.

4.1. LÍPIDS: formen una bicapa lipídica (monocapa seria micel·la)

4.1.1 LÍPIDS. ASIMETRIA DELS LÍPIDS A LA BICAPA:

Tres tipus de asimetries (habitualment important -> EXAMEN).
a) Entre les dues capes: la composició en fosfolípids de la hemimembrana interna és diferent
de la composició en fosfolípids de la hemimembrana externa (molt visible en els eritròcits).
a. Fosfatidilserina i fosfatidiletanolamina: en la hemimembrana interna. Mb interna
més fluida que l’externa. La fosfatidilserina li confereix densitat de càrrega -.
b. Fosfatidilcolina i esfingomielina.
b) Dins de la mateixa capa: en la hemimembrana externa podem trobar diferents dominis
funcionals: determinades molècules en determinades regions = heterogeneïtat. Els glúcids
estan en una regió i en una altra no hi ha.
c) Variabilitat de grossor de la bicapa: per la composició en fosfolípids. En les regions en què
els àcids grassos tinguen major quantitat de insaturacions es produiran més plecs i la
bicapa serà més fina. Ac grassos més saturats, cues més rígides, estructura més grossa.
4.1.2 LÍPIDS. TIPUS DE MOVIMENTS A LA BICAPA.
1) Difusió lateral: els fosfolípids poden moure’s lliurement per la superfície de la mb.
2) Flexió: dependrà de les insaturacions. És més flexible la regió més llunyana al cap polar.
3) Rotació: àcids grassos poden rotar lliurement sobre un eix imaginari.
4) Flip-flop: requereix energia (els altres 3 no consumeixen energia). D’aquest moviment
s’encarrega l’enzim flipasa (EXAMEN).

4.1.3. FLUIDESA DE LA BICAPA.

a) Temperatura -> major temperatura, major fluïdesa. Menor temperatura: retracció dels
lípids. Si baixem suficient: transició (de líquid a gel).
b) Naturalesa dels lípids:
− Cadenes hidrocarbonades més curtes aporten major fluïdesa. Més llargues, menor.
− Insaturacions (dobles enllaços): menor quantitat d’insaturacions -> menor fluïdesa.
c) Presència de colesterol:
a. Disminueix la fluïdesa.
b. Aporta suportament mecànic: millora la resposta mecànica de la bicapa.
4.2 PROTEÏNES :
Encarregades de les funcions de la mbp. Una pr per cada 50 molècules de lípids.
4.2.1 TIPUS.
a) Transmembrana: proteïnes que travessen completament la membrana i que sobreeix per
les dos parts. Són amfipàtiques. S’estableixen tres dominis:
o Extracel·lular polar
o Transmembrana apolar
o Intracel·lular polar
Subtipus:
− Pas simple domini transmembrana en  hèlix
− Pas múltiple
− De transport -> domini transmembrana en fulla 
Funcions: receptores i transportadores.
En el domini extracel. és habitual que trobem glúcids associats: proteïnes glucosilades.

b) Associades a monocapa: desenvolupen la seua funció en la part intracel·lular (citosol), el

domini transmembrana té una alfa hèlix associada a la hemimembrana (associades a
monocapa) interna.

c) Unides a lípids: poden estar unides per enllaços covalents als lípids de la hemimembrana
que corresponga. S’uneixen a les parts extracel·lular o intracel·lular.

d) Absorbides: igual que les unides a lípids, però en lloc d’estar unides per unions covalents
estan unides per enllaços no covalents a proteïnes transmembrana.
Poden desenvolupar la seua funció en la part extracel·lular o en la intracel·lular.

4.2.2 TIPUS DE MOVIMENTS A LA BICAPA

− Difusió lateral.
− Rotació.
− Flip-flop (necessita energia).
4.3 GLÚCIDS. EL GLUCOCÀLIX.
Oligosacàrids units a altres estructures de la bicapa.
Poden ser:
− Glucolípids: unió covalent amb un fosfolípid.
− Glucoproteïna transmembrana o absorbida: unió covalent amb una proteïna absorbida
(aquesta pr absorbida estarà unida a una altra absorbida mitjançant enllaços no covalents).
− Proteoglucan: proteïna unida a un sucre més gran que el clàssic oligosacàrid (polisacàrid
unit a una proteïna transmembrana).

Els glúcids són elements cel·lulars localitzats en la regió extracel·lular, però el glicocàlix no és
una estructura extracel·lular.

5. MATRIU EXTRACEL·LULAR (a banda de la cèl·lula, en l’espai extracel·lular)

Conjunt de substàncies extracel·lulars que donen cohesió i resistència als teixits.
En l’espai extracel·lular trobem:
1. Glucoproteïnes.
2. Fibres d’elastina.
3. Fibres col·lagen.
4. Glucosaminoglucans.
5. Proteoglucans.
Totes aquestes molècules interaccionen amb les pr i amb
els glicolípids i glicoproteïnes de la banda extracel·lular.

6. BIOGÈNESI DE LA MEMBRANA PLASMÀTICA.

La membrana cel·lular es renova contínuament (com es manté la membrana).
Orígen dels seus components:
− Els lípids són sintetitzats per enzims de la membrana del REL.
− Les proteïnes se sintetitzen als ribosomes (dos tipus de ribosomes): orígens segons la seua
destinació
o Ribosomes lliures: proteïnes perifèriques internes (en la hemimembrana interna)
viatgen lliurement.
o RER (té ribosomes adherits): proteïnes integrals i perifèriques externes. Viatgen
mitjançant vesícules.
− Els oligosacàrids que van a unir-se a proteïnes, en el RER. La glucosilació terminal de lípids i
proteïnes, en l’AG.

Transport:
− Les proteïnes perifèriques internes arriben via hialoplasma (citosol) mitjançant
transportadors específics.
− Altres components, especialment glucoproteïnes i glucolípids, són preassemblats al RE i
AG, es desprenen vesícules que arriben a la mbp, incorporant-se.
 TEMA 2 – DIFERENCIACIONS DE LA MEMBRANA CEL·LULAR I COMPLEXOS D’UNIÓ.

1. INTRODUCCIÓ. HETEROGENEITAT DE LA MEMBRANA CEL·LULAR.

2. DIFERENCIACIONS DE MEMBRANA
Definició: és una modificació morfològica i funcional de la mb plasmàtica conseqüència de la seua
especialització.

EXEMPLE: cèl·lula de l’epiteli de l’intestí (enteròcits)

− MB apical (luminal): contacta amb la llum de l’intestí.
− MB basolateral: contacta:
o per la part lateral amb cèl·lules adjacents
o per la part basal amb la làmina basal (capa fina de matriu
extracel·lular). MB basal part cel·lular, làmina basal
extracel·lular.

HI HA 3 TIPUS DE DIFERENCIACIONS DE LA MEMBRANA:

2.1. MICROVELLOSITATS.
− Definició: prolongacions digitiformes de la mb plasmàtica en la seua part apical. Tenen per la part
externa un abundant glucocàlix, i per dins un eix de filaments d’actina. A més, de vegades, trobem
per sota vesícules d’absorció.
− Disposició a la mb plasmàtica: en la regió apical de la mb
plasmàtica. Es disposen en paral·lel i amb poca separació entre
elles. La seua grandària és xicoteta (una micra per 0,1). En
microscopi electrònic podem veure-les. Per microscòpia òptica
podem veure-les per mitjà de tincions (ho veurem en les
pràctiques): PAS, BLAU ALCIAN (trobarem la seua presencia al
trobar lípids).
− Funció: augmenten la superfície d’absorció de nutrients.

2.2. INTERDIGITACIONS LATERALS.

− Definició: plecs de la mb plasmàtica que permeten l’acoblament de cèl·lules adjacents. Es tracta
d’una estructura que necessita ions calci i la participació del citoesquelet per a poder mantenir-
se (sense ells desapareixeria l’estructura). No és passiva, és activa, dinàmica.
− Funció:
o Funció mecànica: augmentar la cohesió entre C veïnes
o Funció metabòlica: augmenta la superfície d’intercanvi entre 2 C.
2.3. INVAGINACIONS BASALS.
− Definició: plec de la mb cap a l’interior que es produeix en la mb basal (basolateral).
− Funció: depèn del tipus cel·lular.
o Metabòlica (C del tub contornejat proximal del
renyó): augmenta la superfície d’absorció de
l’aigua.

3. COMPLEXOS D’UNIÓ
Definició: són estructures que lliguen 2 mbp de cèl·lules adjacents.

A) CLASSIFICACIÓ DES D’UN PUNT DE VISTA FUNCIONAL:

3.1. UNIONS ESTRETES (O OCLUSIVES):

− Definició: unions que fusionen íntimament les mb de dos cèl·lules veïnes.
Es produeix en la mb basolateral, però arribant a la part apical (la part més alta de la mb
basolateral). La unió es produeix entre les pr transmembrana entre les 2 cèl·lules.
Participen les claudines i ocludines (pr)
− Funció:
1. Impedeixen el pas de subst. des de la part apical cap a la part basolateral.
EXCEPCIÓ: llevat del transport paracel·lular: quan la concentració de nutrients en la part de
la llum intestinal es tan gran que se saturen els mecanismes d’absorció naturals. La unió
estreta permet que passen ions, monosacàrids i aminoàcids.
2. Impedir que els lípids i pr de la mb basolateral es moguen cap a la mb apical.
− Estructura: en xarxa i tipus cremallera.
3.2. UNIONS D’ANCORATGE.
Estructura general:
− Proteïnes transmembrana d’unió (domini extracel·lular): s’uneixen amb proteïnes d’altres cèl·lules
o a la matriu extracel·lular (per fora) i amb proteïnes d’ancoratge intracel·lulars (per dins)
− Proteïnes d’ancoratge intracel·lular (domini intracel·lular): a la cara citoplàsmica de la membrana.
Connecten la proteïna transmembrana amb filaments d’actina o intermedis.

A. MITJANÇANT FILAMENTS D’ACTINA:

3.2.1 UNIONS ADHERENTS (CÈL·LULA – CÈL·LULA):
− Definició: tipus d’unió d’ancoratge entre dues cèl·lules mitjançant filaments d’actina.
El lloc d’unió és sota la unió estreta, i forma una espècie de cinturó que envolta tot el perímetre
de la cèl·lula (es tracta d’una unió zonular).
− Mètode d’unió: pr transmembrana en forma de dímer: cadherina.
1. En la part extracel·lular s’uneix als dímers de cadherina de la cèl·lula adjacent, i necessiten
de la presència de calci per a poder unir-se.
2. En la cara citoplàsmica, tenim un complex de cèl·lules complex de proteïnes d’ancoratge
(catenina).
3. S’uneixen finalment a filaments d’actina.
− Funció: mantenir la integritat del teixit.
3.2.2 UNIONS FOCALS (CÈL·LULA - MATRIU EXTRACEL·LULAR)
− Definició: Tipus d’unió d’ancoratge entre una cèl·lula i la matriu extracel·lular mitjançant
filaments d’actina.
− Lloc d’unió: lloc de la mb plasmàtica on no hi haja una cèl·lula adjacent (tenim una matriu
extracel·lular, o una altra estructura...)
− Mètode d’unió: pr transmembrana: integrines -complex de proteïnes d’ancoratge
intracel·lulars, que a més de realitzar la seua funció d’adhesió estan implicades en complexos
mecanismes de transducció de senyals- contacta amb filaments d’actina. Pr són les més
importants en aquestes unions.
− Funcions: molt abundants

B. MITJANÇANT FILAMENTS INTERMEDIS:

3.2.3 DESMOSOMES (cèl·lula – cèl·lula):
− Definició: tipus d’unió d’ancoratge macular entre2 cèl·lules mitjançant filaments intermedis.
Unió més separada.
− Localització: per tota la superfície basolateral de la cèl·lula (qualsevol punt de la mb basolateral),
normalment per...
− Mètode d’unió: pr transmembrana de la família cadherina: desmogleïna i
desmocolina. Interaccionen:
1. Per la part extracel·lular: amb les seues iguals de la cèl·lula adjacent.
2. Per la part citoplàsmica: amb un complex de pr d’ancoratge intracel·lulars,
fonamentalment per desmoplakina i plakoblobina.
3. Interaccionen amb filaments intermedis.
3.2.4 HEMIDESMOSOMES (cèl·lula – matriu extracel·lular):
− Definició: tipus d’unió d’ancoratge macular entre una cèl·lula i la matriu extracel·lular mitjançant
filaments intermedis.
− Lloc d’unió: on no hi haja una altra cèl·lula.
− Mètode d’unió: les pr transmembrana integrines que en:
1. Part extracel·lular contactem amb la matriu extracel·lular.
2. Part intracel·lular: complex de proteïnes d’ancoratge intracel·lular.
3. Interaccionen amb filaments intermedis.

3.3 UNIONS GAP (o comunicants):

− Definició: unions maculars que permeten la comunicació entre C(en parts de la mb plasmàtica que
estiguen en contacte amb una altra C). Poden ser pocs connexons o molts.
− Funció:
o Acoblament elèctric
o Cooperació metabòlica
o Comunicació entre cèl·lules
− Mètode d’unió: unió de dos canals, anomenats conexons. Connexó: format per 6 connexines. Tipus:
1. Connexó homomèric: si totes les connexines que formen 1 connexó són iguals.
2. Connexó heteromèric: si les connexines són de diferents tipus.
 Canal intercel·lular homotípic: els conexons de les dues cèl·lules són idèntics.
 Canal intercel·lular heterotípic: si els conexons de les dues cèl·lules són diferents.
B) CLASSIFICACIÓ DES D’UN PUNT DE VISTA ESTRUCTUAL:
− Unions zonulars: envolten tota la superfície de la cèl·lula (tot el perímetre).
− Unions maculars: apareixen en regions limitades, de manera localitzada.
 TEMA 3 – FUNCIONS DE LA MEMBRANA CEL·LULAR

1. INTERCANVI D’INFORMACIÓ (AUTOREGULACIÓ)

Les senyals que envien les anomenem molècules senyal o lligands.
Són pèptids, aminoàcids, nucleòtids, esteroides, proteïnes, fins i tot gasos dissolts. Aquesta
emissió es pot fer de dues maneres (senyals):
• Segregar-la a l’exterior
• Expressar-la a la seua superfície
Aquesta senyal ha de ser rebuda per les cèl·lules receptores (o cèl·lules diana). Tenen unes
estructures determinades per tal d’interpretar les senyals químiques, que s’anomenen
receptors. Poden trobar-se a:
• Mb plasmàtica
• De manera intracel·lular

1.1 TIPUS DE CÈL·LULES EMISSORES DE SENYALS :

1. PARACRINES: La molècula senyal recorre una distancia curta. S’anomena mediador local.
Afecta solament a cèl·lules pròximes (la cèl·lula diana ha d'estar en la proximitat). El teixit
ha de tenir recursos, ja que els mediadors locals no captats per les cèl·lules diana han de
ser degradats o immobilitzats.
2. AUTOCRINES: la molècula senyal que ha de recórrer una distància curta; és un mediador
local. La diferencia és que les cèl·lules diana son del mateix tipus cel·lular que la cèl·lula
emissora. Així la mateixa cèl·lula emissora pot estimular-se amb el senyal que ha emés
(important en el desenvolupament embrionari).
3. NEURONALS (Transmissió Sinàptica): la distància és llarga. Tenim un estímul al cos
neuronal que ha de recórrer tota la neurona fins que allibera la molècula senyal
(neurotransmissor) fins a la cèl·lula diana.
4. CELULES ENDOCRINES: segreguen molècules senyals anomenades hormones. Aboquen les
hormones en el corrent circulatori i viatgen via sanguínia per grans distàncies fins que
arriben a la cèl·lula diana.
5. CÈL·LULES AMB SENYALS D’MP (membrana plasmàtica): poden actuar a curta o a llarga
distància perquè la cèl·lula emissora pot haver de recórrer una llarga distancia per trobar
la seua cèl·lula receptora). Exemple: lligand fas, apòptosi cel·lular.
1.2 TIPUS DE RECEPTORS:
Cèl·lules diana → receptors.
1.2.1 RECEPTORS DE SUPERFÍCIE:
− Són de naturalesa proteica.
− S’activen per l’acció d’un lligand que ve per la part extracel·lular (lligand hidrofílic).
− La unió lligand-receptor desencadena una resposta intracel·lular determinada.
− Són transductors de senyals : transformen un senyal extracel·lular amb una resposta
intracel·lular.

▪ 1.2.1.1 RECEPTORS LLIGATS A CANALS IÒNICS o RECEPTORS IONOTRÒPICS: la unió

lligand-receptor activa l’obertura d’un canal iònic. Son importants en la senyalització
sinàptica, entre cèl·lules excitables elèctricament.

▪ 1.2.1.2 RECEPTORS LLIGATS A ENZIMS. (diapositiva 5)

− Receptors-enzims: l’enzim i el receptor són la mateixa cosa. Un lligand en forma de
dímer s’uneix al domini catalític inactiu fent-lo actiu.
− Receptors que s’associen a enzims activant-los : el receptor està en una banda i
quan s’uneix al lligand es desplaça, activant un enzim (quan s’uneix al lligand el
receptor es desplaça i activa una altra molècula)
En ambdós casos cal que el lligand s’unisca al receptor perquè l’activitat enzimàtica
siga activa. Seguidament es produirà una resposta intracel·lular.

▪ 1.2.1.3 RECEPTORS LLIGATS A PROTEÏNES G: la unió del lligand al receptor activa una
pr de membrana que s’anomena pr G, que utilitza GTP com a font d’energia i activa a
un enzim o a un canal iònic.
1.2.2 RECEPTORS INTRACEL·LULARS: son de naturalesa proteica però s’activen amb la unió
d’una molècula/senyal intracel·lular (ha de ser més hidrofòbica per que ha de ser capaç de
travessar la mb plasmàtica). La unió del lligand amb el receptor desencadena una resposta
intracel·lular determinada. Dos tipus:
▪ 1.2.2.1 RECEPTOR QUE ÉS ENZIM CITOPLÀSMIC.
o El guanilat ciclasa (receptor intracel·lular) es troba inactiu fins que arriba la
molècula senyal, l’NO. La terminació nerviosa activada allibera acetilcolina, que
s’uneix a un receptor de superfície de la cèl·lula endotelial, activant-se aleshores la
NO sintasa. Es forma aleshores el NO, el qual per difusió simple a través de la
membrana arriba a la c. m. llisa i, transformant el GTP en GMP cítric, dona lloc a
una relaxació ràpida de la c. m. llisa.
o Exemple: biagra.

▪ 1.2.2.2 RECEPTOR CITOPLASMÀTIC O NUCLEAR REGULADOR DE GENS

− Receptor regulador de gens inactiu: té 3 dominis. Està unit a pr inhibidores. Arriba
el lligand s’uneix al seu domini. El receptor s’activa: es produeix un canvi de forma.
Se separa de pr inhibidores i s’uneix a altres formant un complex actiu.
Seguidament s’unirà a l’ADN pel seu domini i activa la transcripció pel seu domini.
Resposta lenta.
− El receptor roman inactiu fins que arriba el lligand(pr inhibidores). La unió al
lligand i d’altres proteïnes coactivadores facilita la unió del complex al ADN i l’inici
de la transcripció. Cal recordar que s’ha produït un canvi conformacional al aplegar
el lligand.
1.3 INTERPRETACIÓ DE SENYALS EXTRACEL·LULARS A LES CÈL·LULES DIANA

1.4 COMPLEXITAT DE L’INTERCANVI D’INFORMACIÓ.

PREMISES: medi extracel·lular ple de senyals alliberades. Cada tipus cel·lular reconeix nomes
uns tipus de senyals (segons els receptors).

CAUSES DE COMPLEXITAT:
A. Un mateix senyal pot produir diverses respostes depenent de les condicions cel·lulars.
Quan una molècula puja, hi ha un mecanisme que contraresta aquesta pujada. De mes
a menys, filpat negatiu.
a. Enzim metabòlic: metabolisme alterat
b. Proteïna reguladora de gens: expressió
gènica alterada
c. Proteïna del citoesquelet: canal de forma
cel·lular

B. Segons la combinació de senyals tenim diferents

respostes.

C. La participació d’altres molècules intracel·lulars modula la resposta.

 2. INTERCANVI DE SUBSTÀNCIES (AUTOCONSERVACIÓ)

2.1 PERMEABILITAT:
És el pas de substancies a traves de la membrana plasmàtica sense canvis morfològics de la
mateixa. Es tracta d’un pas selectiu.

Mecanismes de transport:
− passiu: a favor del gradient.
− actiu: en contra, consum energia.
2.1.1 DIFUSIÓ SIMPLE. TRANSPORT A TRAVÉS DE LA FASE LIPÍDICA.
Pas de molècules menudes a favor de gradient a través de la mb. Més ràpid quan més
menudes siguen les molècules i quan més gran siga el gradient.
Molècules capaces de difondre’s a (o no) traves de la mb:
− Molècules xicotetes apolars (hidrofòbiques)
− Molècules xicotetes polars no carregades
− Molècules grans polars no carregades: o no són capaces o ho fan molt lentament.
− Ions: mai podran travessar la membrana (molècules carregades) per difusió simple.

2.1.2 DIFUSIÓ FACILITADA. TRANSPORT A TRAVÉS DE LA FASE PROTEICA

− Proteïnes de transport: diverses i específiques. Permeten el pas de ions, sucres
(oligosacàrids menuts), aminoàcids, nucleòtids i altres metabòlits.
− Totes les conegudes són pr transmb.

Dos tipus de pr de transport:

− TRANSPORTADORS (PERMEASES, CARRIERS): s’unixen al solut, canvien la seua
conformació i el transfereixen a través de la membrana.

− PROTEÏNES CANAL: formen porus hidrofílids i no necessiten unir-se al solut. Velocitat

molt més alta que als transportadors. Ex: aquaporines. Sobrin per contacte amb les
primeres molècules de solut que apareixen.
2.1.3 TRANSPORT ACTIU.
1) Transport a través de la mb amb ús d’energia, en contra del gradient.
2) Es realitza a traves de la fase proteica per mitjà de transportadors (però no per
proteïnes canal)
3) Els transportadors que realitzen el transport actiu reben el nom de “bombes” i són de
tres tipus:
a. Intercanviadors d’ions.
b. Bombes d’ATP.
c. Bombes d’energia lumínica.

2.1.4 SISTEMES DE TRANSPORT DE LA FASE PROTEICA (tant per a difusió facilitada com per a
transport actiu).
− Uniport: una sola molècula amb una sola direcció
− Cotransport: dues molècules
• Simport: en la mateixa direcció
• Antiport: en direccions contraries

2.2 CITOSI:
És el pas de substancies a traves de la membrana plasmàtica amb canvis morfològics de la
mateixa.
− Definició: és el transport mitjançant vesícules. Necessitem citosi per a totes les
molècules que no podem travessar per transportadors normals.
− Molècules transportades: pr grans, polinucleòtids, polisacàrids, deixalles cel·lulars
(ventritos celulares) i fins i tot cèl·lules senceres.
2.2.1 EXOCITOSI:
Les vesícules es produeixen a l’interior, s’acosten a la membrana i aboquen el seu contingut a
l’exterior. Expulsió de partícules per vesiculació.
− CONSTITUTIVA:
o Sentit del moviment: s’originen a l’AG i van cap a la mbp (l’exterior).
o Cèl·lules implicades: totes les cèl·lules eucariotes són capaces de dur a terme
aquest procés.
o Condicions: es tracta d’un fenomen continu.
o Funcions:
▪ Secreció de productes a l’exterior.
▪ Renovació de la mb
− REGULADA (INDUÏDA):
o Sentit del moviment: el mateix, de l’AG a la mbp.
o Cèl·lules implicades: només cèl·lules especialitzades en secreció.
o Condicions: de manera regulada, en resposta a una senyal (controlat per un
estímul extern)
o Funcions: secreció de gran quantitat de producte específic a l’exterior
(acumulat en vesícules de secreció).

2.2.2 ENDOCITOSI:
Incorporació de partícules per vesiculació. Les vesícules es produeixen en la membrana i es
dirigeixen cap a l’interior de la cèl·lula. Moltes substàncies importants per a la cèl·lula són
grans i polars, i no poden travessar la membrana plasmàtica. Dos tipus:
− FAGOCITOSI: mitjançant vesícules grans (>250mm).
o Funció: alimentícia, defensiva (la fan cèl·lules especialitzades en fagocitosi:
macròfag → fagosoma + lisosoma = fagolisosoma). També metabòlica.
o Fases:
▪ Reconeixement de membrana
▪ Fagosoma s’uneix al lisosoma i forma el fagolisosoma.
− PINOCITOSI: les vesícules incorporades són xicotetes (~150nm).
o Funció: capta substancies.
o És un procés constitutiu (de forma contínua)
− ENDOCITOSI MEDIADA PER RECEPTORS (pinocitosi regulada?):
o Domini inactiu: Tenim un receptor inactiu, amb dominis que reconeixen a la
molècula senyal i a la mb. S’uneix la pr senyal (en este cas, LDL). Aleshores
s’atrauen altres proteïnes més la CLATRINA i la ADAPTINA (per a adaptar). Quan hi
ha diverses molècules es produeix una invaginació de la mbp. Finalment es
produeix una vesícula, i apareix la DINAMINA que repara la “ferida” produïda a la
mb. Seguidament, les proteïnes es desprenen per a tornar a ser utilitzades. Al final,
la molècula s’introdueix al lisosoma i obtenim el que volem. Per tant, les fases són:
 ▪ Assemblatge de la coberta i selecció de la càrrega
▪ Formació de la depressió
▪ Formació de la vesícula
▪ Pèrdua de la coberta.

2.3 TRANSCITOSI: pas de substàncies d’un costat a l’altre de la cèl·lula. Combina els processos
d’endocitosi i exocitosi. Molt comú als enteròcits (cèl·lules de l’intestí)
 TEMA 4 - EL RETICLE ENDOPLÀSMIC

1. INTRODUCCIÓ. LA CÈL·LULA EUCARIOTA ANIMAL.

− Membrana plasmàtica
− Citoplasma:
a. Citosol o hialoplasma: part fluida del citoplasma, que té una sèrie de molècules
en suspensió (pr, aa, àcids nucleics, ions...)
b. Orgànuls: elements complexos que tenen una forma i funció definida.
− Nucli: continent de la informació genètica.

2. CARACTERÍSTIQUES GENERALS DEL RE.

1. Present en totes les cèl·lules eucariòtiques.

2. ULTRAESTRUCTURA (estructura que només es pot veure a un microscopi)

− Format per sàculs aplanats + un brancam de túbuls (ambdós fets de mb)
− La mb del RE està fusionada amb la carioteca (embolcall nuclear) i s’estén pel
citosol formant un espai intern únic tancat anomenat: LLUM DEL RETICLE (lúmen)
(10% del volum cel·lular)

3. COMPOSICIÓ QUÍMICA:
− 30% de lípids.
− 70% de pr.
− Menys de l’1% de glúcids (situats a la cara luminal de la mb del RE, contràriament
al que ocorre en la mb plasmàtica, ja que depèn de la polaritat, se situen a la cara
més hidrofílica).

4. TIPUS DE RE:
− RER: amb ribosomes adherits per la cara citosòlica de la mb (enganxats per la seua
subunitat gran, gràcies a la riboforina)
− REL: sense ribosomes, però ric en enzims que sintetitzen lípids o detoxifiquen.
− RETICLE SARCOPLÀSMIC: forma especialitzada del REL de les cèl·lules musculars
− ELEMENT TRANSCICIONAL (ET): tipus de RE molt escàs. Parcialment llis/rugós. Es
troba a la majoria de les cèl·lules. Les cèl·lules, normalment, presenten poca
quantitat de REL i de vegades el ET el substitueix.
− Les vesícules ixen de l’ET: des de l’ET emmergixen les vesícules de transport amb
pr i lípids sintetitzats al RE cap a l’AG.
 3. FUNCIONS.

3.1. SÍNTESI DE PROTEÏNES (RER)

1. Inici als ribosomes lliures: La síntesi proteica comença sempre al citosol per part de
ribosomes lliures i pot continuar al citosol o aquests ribosomes poden desplaçar-se i
acoblar-se a la mb del RER.
(suposem que continua la síntesi en el RER)
2. Unió pèptid senyal-SRP: Les proteïnes que han d’acabar la seua síntesi al RER tenen
una seqüència que es diu pèptid senyal que quan apareix, atrau una proteïna
anomenada SRP a la qual s’uneix.
3. Acoblament al receptor d’SRP: El complex pèptid senyal-SRP es mou cap al RER i
s’uneix a un receptor de SRP. Durant este moviment, la traducció està interrompuda.
4. Translocació de la proteïna a l’interior: El principi de la cadena peptídica traspassa
una proteïna de canal que es diu translocador sec61 formant un bucle. A partir d’eixe
moment, la proteïna creix cap a l’interior de la llum.
5. Reciclatge d’SRP i el receptor d’SRP: Finalment, SRP i el receptor de SRP es desplacen i
reciclen.

Tenim dos finals alternatius:

A) PER A PROTEÏNES POLARS O HIDROFÍLIQUES:
• En aquest cas, la síntesi proteica continua fins que apareix un domini hidrofòbic que
queda retingut a la mb. Una peptidasa talla el pèptid senyal i el translocador sec61
expulsa lateralment el domini hidrofòbic, que serà degradat per la mb alliberant-se la
proteïna polar a la llum. Esta pr polar queda directament alliberada a la llum del RER.
• Destinació de les pr polars:
o Llum del RER
o Llum d’altres orgànuls
o Pr perifèriques (o absorbida) externes de la mp
o Exportació
B) PER A PROTEÏNES TRANSMEMBRANA (3 dominis: 2 polars, 1 apolar)
• La síntesi proteica continua fins que apareix un domini hidrofòbic que queda retingut
en la mb. El ribosoma es desprèn i contínua traduint al citosol fins que apareix un
senyal d’STOP. La peptidasa talla el pèptid senyal, el translocador sec 61 expulsa
lateralment el domini hidrofòbic i la pr queda provisionalment a la mb del RER.
• Destinació de les pr transmembrana:
a. A la mb del RER
b. Formar part d’altres orgànuls
c. A la mb plasmàtica

Curiositat: FUNCIONAMENT DEL SEC61(tret d’un article publicat en NATURE este any)
a) Porus central tancat en absència de pèptid
b) En presència de pèptid translocant-se, TM10 es desplaça obrint-li pas. Obertura parcial
de la comporta lateral.
c) En arribar un fragment hidrofòbic, s’obri completament la comporta lateral.

3.2. GLUCOSILACIÓ
− DEFINICIÓ: Es du a terme en el RER. La gran majoria de proteïnes sintetitzades al RER són
també glucosilades (glucoproteïnes). En canvi, les pr sintetitzades per ribosomes lliures no
solen estar glucosilades o la seua glucosilació és molt simple.

− PROCÉS: un enzim anomenat oligosacaril transferasa transfereix un oligosacàrid

preformat a un grup amino (NH2) d’alguns aa de tipus asparagina (Asn) de la cadena
polipeptídica en creixement. Este oligosacàrid té sempre la mateixa estructura, que és la
següent: 2 unitats de N-acetilglucosamina, 9 unitats de manosa i 3 glucoses. Abans
d’incorporar-se al pèptid en creixement, l’oligosacàrid preformat es troba a la mb del RER
orientat cap a la llum i unit per un enllaç pirofosfat a un lípid de mb anomenat dolicol.
Esta primera glucosilació en el RER experimenta modificacions posteriorment al propi
reticle, les quals consisteixen en la pèrdua de 3 glucoses i 1 manosa.
3.3. SÍNTESI DE LÍPIDS (REL)
− DEFINICIÓ: es produeix en el REL. Tots els lípids es sintetitzen al REL: fosfolípids, colesterol
i ceramides (precursors de glucolípids i esfingomielina).
− PROCÉS: es desenvolupa a la cara citosòlica de la bicapa (cara externa) per 2 motius:
- Tots els enzims implicats tenen els seus llocs actius orientats al citosol
- La matèria prima necessària es troba també al citosol.
La síntesi de lípids es produeix per una sèrie de reaccions enzimàtiques amb les quals es
formen lípids, que s’emmagatzemen a la cara citosòlica de la bicapa, de manera que es
produeix un desequilibri (la capa externa està molt més carregada de lípids que la
interna). Per a compensar el desequilibri, els lípids de la cara externa fan un moviment de
flip-flop cap a la cara interna, gràcies a uns enzims anomenats escramblases (de la família
de les flipases). Finalment els lípids fabricats al REL són transportats per vesícules a altres
membranes, exceptuant al mitocondri (que no permet la captació de vesícules) que ho fa
mitjançant proteïnes transportadores.

3.4. DETOXIFICACIÓ (REL)

• Per enzims de la família de citocroms P450, que metabolitzen composts lipofílics,
transformant-los en hidrofílics.
• Amb altes concentracions de tòxics, el REL multiplica la seua superfície.
• Quan el tòxic desapareix l’excés del REL s’elimina per autofàgia.

3.5. ACUMULACIÓ DE PRODUCTES (RER I REL)

• Els sàculs tenen gran capacitat d’acumulació de productes d’exportació i de productes
de rebuig (magatzem de productes).

3.6. RESERVA DE Ca2+ (RETICLE SARCOPLÀSMIC)

• En una forma especialitzada del REL de les cèl·lules musculars.
• El RS introdueix, per mitjà de bombes, grans quantitats de Ca2+ a la seua llum (durant la
relaxació muscular) i les allibera de colp (contracció muscular).

3.7. VIA DE TRANSPORT INTRACELULAR (RER I REL).

• La xarxa del RE serveix de lloc de circulació de vesícules.

4. DEGRADACIÓ DE PROTEÏNES MAL PLEGADES (IMPORTANT).

4.1. MECANISME DE DEGRADACIÓ: EL PROTEASOMA.
1. Les proteïnes quan són sintetitzades, es pleguen per tal d’adquirir la seua conformació
tridimensional. Si es pleguen incorrectament, són eliminades al citosol (són inútils, no
poden fer la seua funció).
2. Les xaperones són unes proteïnes que faciliten el correcte plegament de les proteïnes,
però ocasionalment fracassen.
3. Aleshores, la proteïna mal plegada es desplaça cap al citosol a través del translocador
sec61 amb la col·laboració d’altres proteïnes. Este procés s’anomena dislocació.
4. Al citosol:
- N-glucanasa elimina tots els glúcids de la pr.
- Ubiqüitina-lligasa marca la proteïna amb
ubiqüitina per a la seua destrucció
(ubiquitinització).
5. La pr entra en un complex proteic anomenat
proteasoma que la destrueix i els seus aa
són reciclats.
4.2. REGULACIÓ DE LA DEGRADACIÓ DE PROTEÏNES MAL PLEGADES: EL SISTEMA UPR.
Sistema de resposta de proteïnes no-plegades. Aquest sistema UPR té uns sensors que
detecten un excés de proteïnes mal plegades a la llum i activa 3 mecanismes diferents per a
contrarestar aquesta situació.
a) Un sensor (proteïna transmembrana capaç de detectar un excés de pr mal plegades)
s’activa per fosforilació i talla un ARNm del citosol eliminant un intró. L’ARNm es tradueix a
una proteïna reguladora de gens 1.
b) Un sensor s’activa per fosforilació i inhibeix la expressió de totes les proteïnes excepte
d’una: proteïna reguladora de gens 2.
c) Un sensor s’activa i es desplaça en una vesícula a l’AG, allí és tallat, alliberant-se el seu
domini actiu que rep el nom de: proteïna reguladora de gens 3.
Les proteïnes reguladores de gens s’uneixen a l’ADN i promouen l’expressió de xaperones i
altres pr que faciliten el plegament.

5. BIOGÈNESI
La membrana del RE es renova contínuament.
Origen dels seus components:
- Els lípids són sintetitzats per enzims de la mateixa mb del REL.
- Les proteïnes se sintetitzen a ribosomes lliures i als ribosomes de la mateixa
membrana del RER.
- Els ribosomes (Veure tema EL RIBOSOMA).
 TEMA 5 – L’APARELL DE GOLGI

1. CARACTERÍSTIQUES GENERALS DEL L’AG.

1.1 LOCALITZACIÓ: al voltant del centrosoma, centre de la cèl·lula.
1.2 Ultraestructura:
• Un AG per cèl·lula, amb aprox. 70 dictiosomes per AG.
• Dictiosoma: 4-8 cisternes aplanades (mb), amb extrems dilatats.
• Vesícules associades: 50nm de diàmetre. Poden ser: procedents del RE, desplaçar-se
entre cisternes, de Golgi a altres destinacions.
1.3 Polaritat: presenta dos cares:
• CARA CIS o cara d’entrada de vesícules (més a prop del RE)
• CARA TRANS o cara d’eixida de vesícules.

DE LA CARA CIS A LA CARA TRANS DISTINGIM LES SEGÜENTS PARTS:

1. Xarxa CIS-Golgi: Cisternes i túbuls que dirigeixen l’entrada de vesícules.
2. Cisterna CIS
3. Cisterna intermèdia
4. Cisterna TRANS: Transit de vesícules
5. Xarxa TRANS-Golgi: Dirigeix la destinació de les vesícules de eixida

2. FUNCIONS DE L’AG.

2.1 MODIFICACIÓ DE PROTEÏNES.

2.1.1.GLUCOSILACIONS:
A) MODIFICACIONS AL RE:
1. Comença al RE amb la addició d’un oligosacàrid preformat: 2 NAG, 9 manoses i 3
glucoses.
2. Ja al RE experimenta una primera modificació: eliminació de 3 glucoses i 1 manosa.
Després les proteïnes viatgen dins de vesícules des de l’element transicional fins a l’AG.
En arribar a l’AG aquestes glucoproteïnes poden experimentar (o no) modificacions als
seus glúcids.
a. Si els oligosacàrids són accessibles físicament als enzims de Golgi es modificaran
transformant-se en oligosacàrids complexos
b. En canvi, si no són accessibles als enzims de Golgi romandran intactes i rebran el
nom de oligosacàrids rics en manosa.
B) MODIFICACIONS A L’AG:
1. A la cisterna cis, la manosidasa-1 elimina un nombre variable de residus de manosa.
2. A la cisterna intermèdia, la N-acetilglicosamina transferasa addiciona residus de NAG
(N-acetil glucosamina).
3. A la cisterna intermedia, la manosidasa-2 elimina més residus de manosa.
4. A la cisterna trans s'addicionen residus de NAG, galactosa i àcid siàlic.

EN DEFINITIVA, els oligosacàrids finalment tenen una estructura formada per :

− 2 NAG
− 3 manoses
− Un nombre variable de trisacàrids NAG,
galactosa i àcid siàlic.

AVANTATGES de la glucosilació:
− Confereix resistència a les proteases
− Les glucoproteïnes de la mb plasmàtica
poden participar en la senyalització cel·lular,
com ara en la unió lligand- receptor.

2.1.2 FOSFORILACIÓ DE MANOSES:

• A la xarxa CIS GOLGI.
• Les manoses dels oligosacàrid son transformades en
manosa-6-fosfat.
• Aquesta modificació només es produeix a les
glucoproteïnes, que són enzims lisosomials, de
manera que queden marcats per a la seua
destinació als endosomes.

2.1.3 SULFATACIONS:
• A la xarxa TRANS GOLGI
• Addició de grups sulfats a proteïnes (a un aminoàcid tirosina) i a glúcids.
• Dut a terme per les sulfotransferases.
o DESTINACIÓ: així marcades tenen la destinació de la mb plasmàtica o del medi
extracel·lular.
o FUNCIONS: la sulfatació dona a les proteïnes la propietat de millorar la seua
interacció amb altres molècules (facilita el contacte amb la pr que té grup sulfat
i altres molècules).
 2.2. SECRECIÓ DE PROTEÏNES.
2.2.1. SECRECIÓ CONSTITUTIVA
a. Procés que al cèl·lula realitza de manera habitual, permanent.
b. Es du a terme gràcies a vesícules d’exocitosi. Aquestes van carregades de proteïnes
no marcades, la destinació de les quals és la mp o el medi extracel·lular.
2.2.2. SECRECIÓ REGULADA (O INDUÏBLE)
A) Vesícules de secreció o grànuls de secreció: Queden emmagatzemades al citoplasma
fins que apareix un senyal cel·lular i es fusionen amb la mp, alliberant el seu contingut a
l’exterior. Les vesícules ixen de Golgi amb coberta de clatrina, que perden ràpidament.
Al citoplasma el seu contingut es concentra dos-centes vegades i algunes proteïnes
maduren passant d’una forma inactiva a una activa per proteòlisi. La destinació d’estes
vesícules és el medi extracel·lular i les proteïnes que duen són molt especifiques:
hormones, neurotransmissors.
B) Vesícules lisosomials: Vesícules amb coberta de clatrina que porten enzims lisosomials
que tenen com a destinació l’endosoma.

2.3. ALTRES FUNCIONS DEL GOLGI.

2.3.1. RECICLATGE DE MB: la mb de la vesícula s’incorpora a la mp.
2.3.2. FORMACIÓ DE LISOSOMES: fusió de vesícules lisosomials amb els endosomes dóna lloc
als lisosomes.
2.3.3. MODIFICACIÓ I SECRECIÓ DE LIPIDS: Les ceramides es converteixen en glucolípid i
esfingomielina.

3. TRANSPORT VESICULAR

3.1. VESÍCULES SEGONS EL TIPUS DE COBERTA QUE TENEN:

3.1.1. VESÍCULES DE CLATRINA. Té tres components:
- Clatrina: molècula formada per 3 cadenes pesades i 3 lleugeres, amb forma de
trisquèlions. La superposició de molècules de clatrina dona lloc a una estructura
polièdrica, la coberta de clatrina.
- Adaptina: proteïna que té 4 variants i cada variant és específica d’un tipus de contingut
proteic de la vesícula (coneixent el tipus d’adaptina poden saber quines proteïnes van
contactades dins de la vesícula).
- Dinamina: forma d’anell i estrangula la vesícula en formació per a separar-la de la mb .
 FUNCIÓ DOBLE: primera tasca a l’exocitosi (formant part de les vesícules lisosomials i
també a les vesícules de secreció); participen de la endocitosi (concretament en els
vesícules de endocitosi per mitjà de receptor)

3.1.2. VESÍCULES DE COP-I (cop 1): les cobertes d’estes vesícules estan formades per 7
subunitats. Participen en les vesícules de trànsit entre les cisternes de Golgi i les vesícules
retrogrades.

3.1.3. VESÍCULES DE COP-II (cop 2): amb 4 subunitats, estes cobertes es troben a les vesícules
que van del RE a Golgi.

IMATGE: Formació de vesícules COPII. Funcions que es proposen per a les proteïnes de càrrega
en la modulació de la dinàmica i geometria de la coberta de COPII (coat protein complex II)

3.2. VIES DE MOVIMENT VESICULAR.

− Via endocítica: MP --> endosomes --> lisosomes.
− Via biosintètica-secretora: RE --> AG --> MP.

3.3. TRANSPORT DEL RE A GOLGI PER MITJÀ DE MICROTÚBULS.

• Les vesícules ixen del RE amb una coberta de COP II, que perden ràpidament.
• Estes vesícules es fusionen formant una estructura anomenada agregat túbul-vesicular.
 • L’agregat túbul-vesicular viatja cap a l’AP associat a un microtúbul, amb la participació d’una
proteïna motora, fins que es fusiona amb la cara cis de Golgi.

3.4. UNIÓ VESÍCULA I LA MB DIANA.

• Per tal de garantir la correcta destinació de les vesícules, aquestes tenen a la seua mb una
proteïna anomenada Rab, que només pot ser reconeguda per un altra proteïna anomenada
efector Rab, que es troba a la mb diana.
• La interacció Rab-efectorRab inicia la fusió de mb amb la participació de les proteïnes
v-SNARE i t-SNARE de les respectives mb.

3.5. TRANSPORT RETROGRAD

• Algunes proteïnes residents del RE poden fugir per error en vesícules cap a Golgi.
• En arribar a l’aparell de Golgi, a les cisternes, el seu senyal de retenció al RE es detectat.
• Aquest senyal consisteix una seqüència d’aa que rep el nom de seqüència KDEL.
• Una vegada reconegudes són enviades en vesícules del COPI cap al RE.
 4. BIOGÈNESI
A) MODEL DE TRANSPORT VESICULAR (model permanent): les vesícules són les encarregades
de transportar el material entre el RE i l’AG i entre els diferents compartiments d’aquests.

B) MODEL DE MADURACIÓ CISTERNAL (model dinàmic): les cisternes de l’AG duen un

moviment unidireccional des de la regió CIS, on es formen, fins a la regió TRANS, on es
destrueixen. Les vesícules del RE es fusionen amb els dictiosomes de la regió CIS per a
originar noves cisternes.

ORIGEN DELS SEUS COMPONENTS:

a. Els lípids són sintetitzats a la membrana del REL.
b. Les proteïnes se sintetitzen a ribosomes lliures i als ribosomes de la mb del RER:

PREMI NOBEL DE MEDICINA 2013:

ESTUDI DELS MECANISMES DE REGULACIÓ DEL TRÀNSIT DE VESÍCULES:
 TEMA 6 – LISOSOMES, PEROSIXOMES, COSSOS MULTIVESICULARS I EXOSOMES

LISOSOMA
El lisosoma es una vesícula membranosa que està carregada d’una mescla d’enzims hidrolítics
i té la funció de la digestió intracel·lular controlada de macromolècules.

1. CARACTERÍSTIQUES GENERALS
a) ULTRAESTRUCTURA: forma variada, 0,1-1,2 micròmetres de diàmetre.
b) COMPOSICIÓ QUÍMICA:
− Enzims lisosomials: Hidrolases àcides (enzims que tallen enllaços gràcies a la
participació de molècules d’aigua, i sempre a pH àcid). S’han descrit uns 40 enzims
hidrolítics que es troben a l’interior del lisosoma.
− Membrana del lisosoma: Gran quantitat de proteïnes de transport (d’importació de
macromolècules o d’exportació de molècules simples), bombes de protons (H+) que
introdueixen protons per tal de baixar el pH de la llum. Les proteïnes transmembrana
tenen una gran quantitat de glúcids per la cara interna, amb la funció de protegir la mb
dels atacs dels enzims lisosomials.
c) AUTOPROTECCIÓ DEL CITOPLASMA: el citoplasma està protegit dels enzims lisosomials de
dos maneres:
a. De la membrana del lisosoma.
b. El pH del citosol (7,2, bàsic). Si es produira una fuga, no podrien actuar al citosol.

2. FORMACIÓ DELS LISOSOMES.

2.1. FORMACIÓ DE LISOSOMES CLÀSSICS
Els lisosomes es formen per maduració d’una altra vesícula anomenada endosoma: orgànul fet
de membrana amb forma molt irregular, precursor del lisosoma.
PROCÉS:
1. ENDOSOMA PRIMERENC:
− Incorpora vesícules d’endocitosi.
− Envia unes vesícules anomenades endosoma de reciclatge, carregades de
receptors d’endocitosi, cap a la mp.
− L’endosoma primerenc també incorpora vesícules lisosomials procedents de l’AG,
amb la qual cosa acumula enzims lisosomials a la seua llum, encara que aquests
són inactius per no tenir el pH àcid adequat.

2. ENDOSOMA TARDÀ: Procedeix de la maduració de l’endosoma primerenc per la

incorporació de successives vesícules lisosomials. Té un pH = 6, de manera que
comença la digestió de molècules. Pot madurar al lisosoma per dos vies:
a. La via lenta (gràcies a la incorporació de vesícules lisosomials)
b. La via ràpida (per fusió amb lisosomes madurs), en aquest cas es forma una
estructura anomenada endolisosoma, que ràpidament es transforma en
lisosoma.

3. LISOSOMA MADUR: és més compacte, té una forma més esfèrica. La seua llum té un
pH = 5, i pot fusionar-se amb altres endosomes tardans entrant en el cicle de
maduració.

2.2 FAGOLISOSOMES:
• La cèl·lula fagocita una partícula (bacteris, virus, cèl·lules mortes, etc.) formant-se una
vesícula de fagocitosi o fagosoma.
• El fagosoma es fusiona amb un o més
lisosomes donant lloc a un fagolisosoma.
• Al fagolisosoma es produeix la digestió de
la partícula i els productes de rebuig són
eliminats per exocitosi.

2.3. FORMACIÓ D’AUTOFAGOLISOSOMES:

• Tenen la funció d’eliminar orgànuls vells (per exemple mitocondris).
• Al voltant d’aquests orgànuls vells es forma una doble membrana de procedència
desconeguda (es pensa que podria procedir del RER o d’una cisterna de l’AG).
• Esta nova vesícula rep el nom d’autofagosoma, i pot fusionar-se amb un o més lisosomes
donant lloc a l’autofagolisosoma.
• En acabar la digestió, els productes de rebuig són expulsats per exocitosi.
 3. FUNCIONS DEL LISOSOMA.
3.1. DIGESTIÓ:
− Macromolècules a nutrients.
− Detrits (deixalles cel·lulars).
− Microorganismes fagocitats.

3.2. DEFECACIÓ (SECRECIÓ LISOSÒMICA):

• Es du a terme gràcies a uns lisosomes especialitzats: lisosomes secretors.
• Acumulen les molècules que no poden ser digerides per la cèl·lula i quan estan plens es
desplacen cap a la mp i exociten el contingut a l’espai extracel·lular.
La melanina és produïda per uns lisosomes especials dels melanòcits (melanosomes), els
quals quan estan plens de melanina seran expulsats de la cèl·lula per defecació.

4. BIOGÈNESI DEL LISOSOMA: ORIGEN I TRANSPORT DELS SEUS COMPONENTS:

A) HIDROLASES LISOSOMIALS:
Són sintetitzades al RER i transportades a l’AG per mitjà de vesícules de COP-II.
− A la xarxa CIS-Golgi, una o dos manoses de la part glucídica d’aquestes proteïnes són
fosforilades, transformant-se en manoses-6-fosfat (M6P). Amb aquest procés els
enzims queden marcats per a la seua destinació cap a l’endosoma.
Aquest procés de fosforilació té 2 etapes:
i. Catalitzada per un enzim N-acetilglucosamina-fosfotransferasa, que
transfereix a les manoses un residu NAG (n-acetilglucosamina) fosforilat.
ii. Catalitzada per una fosfoglucosilasa que elimina el residu de NAG, deixant
la manosa fosforilada.
− A la xarxa TRANS-Golgi, les hidrolases són reconegudes per uns receptors de M6P, que
són proteïnes transmembrana. Es formen vesícules lisosomials amb coberta de clatrina
que viatgen i es fusionen amb l’endosoma. Romanen unides al receptor fins que el pH
de l’endosoma és àcid, moment en el qual es dissocien del receptor. Els receptors
Tornen a Golgi per vesícules de transport i són reciclats.

B) PROTEÏNES ESPECÍFIQUES DE LA MEMBRANA DEL LISOSOMA:

No sabem com aquestes proteïnes són reconegudes per la xarxa TRANS Golgi, però són
enviades en vesícules específiques diferents de les vesícules lisosomials i amb coberta de
clatrina, cap a l’endosoma.
 PEROXISOMES
Els peroxisomes són unes vesícules membranoses portadores de gran varietat d’enzims
oxidatius.

1. CARACTERÍSTIQUES GENERALS DELS PEROXISOMES

a) ULTRAESTRUCTURA: forma esfèrica, 0,2-0,5 um de diàmetre.
b) COMPOSICIÓ QUÍMICA: estan carregats d’enzims oxidatius, entre els quals destaquen la
catalasa i la urat oxidasa. Aquests enzims cristal·litzen formant una estructura polièdrica
que rep el nom de nucleoide.

2. FUNCIONS DEL PEROXISOMA

2.1. REACCIONS OXIDATIVES I DE DETOXIFICACIÓ:

− OXIDACIÓ: 1a reacció està catalitzada per les oxidases, les quals oxiden determinats
substrats. D’aquesta oxidació s’obté el peròxid d’hidrogen o aigua oxigenada (H2O2).
− DETOXIFICACIÓ: 2a reacció està catalitzada per les catalases, les quals utilitzen el
peròxid d’hidrogen per a oxidar molècules tòxiques, com per exemple etanol,
formaldehid, àcid fòrmic, etc, transformant-les en molècules no-tòxiques.

2.2. β-OXIDACIÓ:
• Procés pel qual les cadenes hidrocarbonades del àcids grassos son fragmentades en
porcions de 2 àtoms de carboni, que reben el nom d’acetil-CoA (les que entren
després al cicle de Krebs) → formació d’acetil-CoA a partir d’àcids grassos.
• Es produeix principalment al mitocondri, però de manera secundària al peroxisoma.

2.3. PARTICIPACIÓ EN LA SÍNTESI DE PLASMALÒGENS:

• Al peroxisoma es produeixen les primeres reaccions de la síntesi del fosfolípid més
important de les beines de mielina.
 3. BIOGÈNESI DEL PEROXISOMA: ORIGEN

A) A PARTIR DE VESÍCULES PRECURSORES DE PEROXISOMA:

• Estes vesícules són formades pel RER, i tenen part dels lípids i pr del peroxisoma.
• La resta de lípids i pr són captats del citosol per unes pr de mb anomenades peroxines.
o Es coneixen 23 peroxines diferents, que tenen la funció de reconèixer senyals a
els molècules del peroxisoma que es troben al citosol per a importar-les.
• Estes vesícules precursores de peroxisoma poden a més fusionar-se entre elles o
fusionar-se amb peroxisomes madurs.

B) FISSIÓ D’UN PEROXISOMA EXISTENT:

• En aquets cas, a partir d’un peroxisoma madur es produeix una divisió de l’orgànul
donant lloc a dos peroxisomes fills.

4. BIOPATOLOGIA
1) Malalties lisosomials d’emmagatzematge:
a. Malaltia de Pompe: dèficit en α-1-4 glucosidasa
b. Malaltia de Tay-Sachs: dèficit en N-acetil exosaminidasa.
c. Malaltia cel·lular I: dèficit de N-acetilglucosamina fosfotransferasa.
2) Malalties dels peroxisomes d’emmagatzematge:
a. Malaltia de Zellweger: dèficit en proteïnes d’importació (peroxines)

COSSOS MULTIVESICULARS I EXOSOMES

- COSSOS MULTIVESICULARS:
o Vesícules portadores de microvesícules, anomenades exosomes.
o Quan els cossos es fusionen a la mb plasmàtica, perden la mb i els exosomes són
alliberats a l’espai extracel·lular (exocitosi).
- EXOSOMES: proteïnes portadores de àcids nucleics i altres proteïnes, encarregades de
l’intercanvi d’informació cèl·lula- cèl·lula.
 TEMA 7 – EL MITOCONDRI (eva.serna@uv.es)

1. CONCEPTE:
− Orgànul sols presents en les cèl·lules eucariotes (animal o vegetal) on ocorre el
metabolisme respiratori; és a dir, la captació i posterior oxidació de nutrients, generant
així la major part dels subministres de trifosfat adenosina (ATP) que necessita la cèl·lula
com a font d’energia química.
− El seu diàmetre és de 0,5-1 micra.
− Comparat amb la cèl·lula és un orgànul gran (visible al MO).

2. CARACTERÍSTIQUES GENERALS:
• Es pot observar al MO, concretament al microscopi de contrast de fase i de camp obscur
(al microscopi de camp clar no és observable, ja que la cèl·lula té un 70% d’aigua i
semblant nivell de refracció entre els seus components. No obstant, el podríem observar
fent ús d’un colorant vital, el verd janus, colorant que amb la seua forma oxidada, [gràcies
a la citocromooxidasa, forma habitual], permet veure el mitocondri de color verd, viu; el
citoplasma es veuria transparent).
• FORMA: cilindre allargat o granular.
o Utilitzant tècniques com la microcinematografia d’intervals, podem veure que el
mitocondri és mòbil i que va canviant de forma.
o Això li confereix una característica important: plasticitat.
o Té la capacitat d’associar-se o de fragmentar-se amb un altre mitocondri,
depenent de les necessitats de l’organisme.
• LOCALITZACIÓ: on la cèl·lula necessita energia.
o Per a això ha d’ésser transportada (següent classe, citoesquelet, microtúbuls).
S’associa a microtúbuls, responsables de l’orientació i la distribució dels
mitocondris.
o Major densitat de mitocondris: cèl·lules del múscul cardíac; també enrotllades als
flagels dels espermatozoides, perquè es puguen moure fins a l’òvul.
• NOMBRE DE MITOCONDRIS, varia amb:
o El tipus cel·lular (cèl·lules hepàtiques vs cèl·lules cardíaques)
o L’estat funcional (necessitem més o menys energia).
𝑣𝑜𝑙𝑢𝑚 𝑡𝑜𝑡𝑎𝑙 𝑑𝑒 𝑚𝑖𝑡𝑜𝑐𝑜𝑛𝑑𝑟𝑖𝑠
Més que el nombre, ens interessa el volum total: 𝑣𝑜𝑙𝑢𝑚 𝑡𝑜𝑡𝑎𝑙 𝑐𝑒𝑙·𝑙𝑢𝑙𝑎𝑟
x 100 (%).

3. ULTRAESTRUCTURA:
− Al MO sols podem veure la mb externa → necessitem el ME (electrònic) per observar
la resta dels components (diàmetre: 0.1-1 µm)
− De vegades es confonen amb vacúols.
3.1. MEMBRANA EXTERNA CONTÍNUA (6 nm):
o Segueix els patrons del mosaic fluid.
o Molt permeable a components i ions.
▪ Deixa passar a proteïnes de menys de 5.000 Da.
o COMPOSICIÓ QUÍMICA:
▪ 40% lípids:
• Fosfolípids (fosfatidilcolina i fosfatidiletanolamina)
• Un poc de colesterol (diferència en mb interna)
▪ 60% proteïnes:
• Porina (majoritària): canal molt gran pel què passen proteïnes.
• Enzims (metabolisme de lípids): acetil coenzim-A sintetasa.

3.2. ESPAI INTERMEMBRANA:

o Composició química semblant al citosol.
o Enzims (adenilquinasa: passa d’AMP – ADP, el qual passarà dins la matriu, on es
transformarà en ATP)

3.3. MEMBRANA INTERNA (6 nm):

• Amb invaginacions o plecs cap a l’interior: crestes (augmenten fins a 5 vegades la
superfície de la mb interna, augmentant la capacitat metabòlica).
• No és contínua, sinó heterogènia.
• Molt impermeable: necessitem transport actiu.
• COMPOSICIÓ QUÍMICA:
o 20% lípids:
▪ Fosfolípids
▪ Cardiolípids (trobats per primera vegada al cor)
▪ NO tenen colesterol.
o 80% proteïnes:
▪ Components de la cadena respiratòria:
• Complex NADH deshidrogenasa (més de 40 subunitats)
• Complex citocrom b-c1.
• Complex citocrom oxidasa.
▪ ATP sintetasa (500.000 daltons, F1/F0), 9 subunitats.
▪ Transportadors específics (ADP/ATP, fosfat, àcids dicarboxílics, àcids
tricarboxílics, aminoàcids, àcids grassos, Ca++, etc.)

IMATGE: components de la cadena respiratòria.

3.4. MATRIU MITOCONDRIAL:
• ADN MITOCONDRIAL (propi, específic del mitocondri):
1. Amb microscòpic de fluorescència, al igual que els mitoribosomes.
2. No segueix les pautes mendelianes fixes (si hi ha malaltia, l’heretem de la mare)
3. Doble cadena, circular (NO-doble hèlix, derivat d’una endosimbiosi), tancada.
4. Cadena H (pesada, rica en A i G) i cadena L (rica en T i C)
5. Longitud: 16.569 paret de bases.
6. Codi genètic diferent de l’universal (diferents en 3 codons)
7. Codifica: 13 polipèptids (funcions proteiques: Respiració cel·lular, però es
necessiten altres), 22 tRNA i 2 rRNA (12S i 16S)
8. 1% de l’ADN cel·lular.
9. Presenta gran mutabilitat (fins 10 vegades més. No hi ha mecanismes de
reparació eficients; tampoc histones que protegisquen el grau de mutabilitat).

• GRÀNULS DENSOS.
• MITORIBOSOMES (adherits a la part més interna de la mb interna).
• ARNt.
• ENZIMS PER A OXIDACIONS
• ENZIMS RELACIONATS AMB L’ACTIVITAT DEL DNA.

4. FUNCIONS:
El mitocondri és l’encarregat de dur a terme les funcions catabòliques → Obtenció d’ATP.
− Oxidacions respiratòries → Respiració cel·lular (MO → MI), generant ATP.
− L’obtenció d’ATP es dóna gràcies al cicle de Krebs i a la fosforilació oxidativa.
o Cicle de Krebs: Ruta metabòlica que ocorre a la matriu mitocondrial i que, per
mitjà de l’oxidació de glúcids, àcids grassos i aminoàcids, produeix CO2 (que és
expulsat), precursors metabòlics, GTP i poder reductor.
o Aquest poder reductor serà l’encarregat de promoure la fosforilació oxidativa a la
membrana mitocondrial interna, ja que subministrarà electrons en una cadena de
transport d’electrons, formant-se així un gradient quimioosmòtic que utilitzaran
les ATPases per a obtindre ATP.

Glúcids (glucòlisis), aminoàcids (catabolisme de proteïnes) o lípids (β-oxidació) → piruvat, el

qual es transformat en la matriu mitocondrial en → Acetil-CoA, el qual entra en → Cicle de
Krebs: Oxidació completa de l’acetil-CoA fins a CO2 + poder reductor (NADH i FADH2),
precursors metabòlics i GTP → Gràcies al poder reductor, el qual esdevé el proveïdor
d’electrons per a la cadena respiratòria (5 complexos, O2 últim acceptor d’e-), es produeix la
fosforilació oxidativa → l’energia alliberada pels electrons s’utilitza per a bombar H + a través
de la mb mitocondrial interna fins a l’espai intermembranós → s’origina un potencial elèctric
→ gràcies al pas dels H+ i a l’ADP provinent de l’espai intermembrana → ATPases →ATP.
4.1. OXIDACIONS RESPIRATÒRIES.
• RESPIRACIÓ CEL·LULAR: és un conjunt de reaccions bioquímiques per les quals els
components orgànics són degradats completament fins convertir-se en components
inorgànics (oxidació total). Genera ATP (rinde ATP)
a. Formació d’acetil-CoA en la matriu
b. Oxidació de l’acetil-CoA (cicle de Krebs) en la matriu.
c. Transport d’electrons i fosforilació, en la membrana
interna.

4.2. FORMACIÓ DE PRECURSORS:

a. Gluconeogènesi
b. Síntesi d’àcids grassos
c. Aminoàcids
d. Ureogènesi (a nivell hepàtic).
Tindrà uns transportadors per a portar-los fora.

4.3. SÍNTESI DE PROTEÏNES

4.4. PARTICIPACIÓ EN L’APÒPTOSI

Mort cel·lular programada. 2 vies, interconnectades:
a. Via extrínseca: al citosol, mb.
b. Via intrínseca : específicament es duu a terme dins del mitocondri. Molt
important.
4.5. COMPLEX TOM-TIM
Com realitza el mitocondri tantes funcions si el seu DNA només codifica 13 proteines?
Recordem: poden crear 13 proteïnes, però amb aquestes no es poden realitzar totes les
funcions → necessitem pr que entren des de fora: complex TOM/TIM.
1. Hi ha una proteïna al citosol que el mitocondri detecta que és necessària. La proteïna es
captada i adherida a la mb externa per un pèptid senyal (30-80aa). Actuen en aquest
moment enzims translocases:
a. Complex TOM: membrana externa.
b. Complex TIM: membrana interna.
2. El complex TIM/TOM s’uneix formant un canal perquè la proteïna adherida a la mb
externa passe a la matriu (translocació) → complex TOM-TIM: translocases:
a. Necessitem xaperones Hsp 70, a fi de desplegar la proteïna per a que puga passat
a l’interior del mitocondri.
b. La proteïna arriba a la matriu, on es troba desplegada, de forma que es requereix
l’acció de la xaperona Hsp 60 torna a formar la seua estructura tridimensional i
retornar-li, així, la seua funció.
3. Finalment, es separa i regenera el pèptid senyal, torna a la mb externa, i roman la proteïna
madura dins de la matriu (per a la funció que siga necessària).

5. BIOGÈNESIS:
Els mitocondris NO es poden formar de nou, encara que tinguem els elements per separat.
Per tant, es veuen fenòmens de fissió i de fusió.
− Fissió: trencament, divisió, fragmentació. Depenent de com es fragmente, tindrà un
material genètic o un altre.
− Fusió: unió (quan es requereix menor aport energètic).

6. PATOLOGIA
Degut al seu grau de mutabilitat, tenim fenòmens com delecions i mutacions dins d’aquest
genoma mitocondrial o nuclear.
Açò és degut a (CAUSES):
− L’ADN no és protegit per histones.
− Posseeixen mecanismes de reparació poc eficaços.
− L’ADN mitocondrial està exposat a radicals lliures.
Les lesions mitocondrials intervenen en: (moltíssimes)
− L’envelliment, sobretot, encefalopaties, miopaties…
 TEMA 8 – EL CITOESQUELET
1. INTRODUCCIÓ:
− DEFINICIÓ:
o Són filaments que s’estenen per tot el citoplasma i que li donen estructura a la
cèl·lula: paper estructural.
o Estructura altament dinàmica: alt dinamisme entre els seus components.
− FUNCIONS: molt rellevants.
1. Manteniment de la forma cel·lular
2. Regulació de la posició dels orgànuls (transport d’orgànuls, i d’estabilitzar-los en la
posició que vol la cèl·lula)
3. Moviments cel·lulars.
4. Formació del fus mitòtic.
− COMPONENTS:
• Actina (7nm): a nivell més perifèric.
• Filaments intermedis (10 nm) mirar minut 2’40.
• Microtúbuls (25 nm): al voltant del nucli,
comencen a créixer cap a la perifèria.

2. MICROTÚBULS:

2.1. MORFOLOGIA
Cilindres buits de 25 nm de gruix i paret de 5 nm de gruix. Longitud variable.

DEPENENT DEL COMPORTAMENT AMB FIXADORS QUÍMICS, TENIM DE DOS TIPUS:

2.1.1. MICROTÚBULS LÀBILS:
• S’observen després de fixació amb gluteraldehid (> 4ºC)
• S’agrupen en feixos (però no poden veures ramificats -> estructures rígides).
• S’originen en els MTOC (Microtuble Organizing Center), en les cèl·lules animals
(cèl·lula eucariota).

2.1.2. MICROTÚBULS ESTABLES:

AXONEMA DE CILIS I FLAGELS: es diferencien per la longitud i pel tipus de moviment:
o FLAGELS:
▪ Grandària: fins a 200 micres.
▪ Moviment: moviment ondulatori. En l’espermatozoide.
o CILIS:
▪ Grandària: fins a 10 micres.
▪ Moviment: de darrere cap a avant. En les cèl·lules epitelials.
o L’espessor és el mateix: 0,25 micres, l’estructura també. Es tracta de
prolongacions que s’adhereixen a un cos basal. Podem veure l’axonema si fem un
tall transversal.
A) AXONEMA DE CILIS I FLAGELS MÒBILS →(9 + 2) 9 parells en la perifèria, 2 centrals.
− 1 microtúbul A s’encer (13 protofilaments)
− 1 microtúbul B, que s’uneix a l’A, d’uns 10 o 11
protofilaments.

Han d’interconectar-se entre ells:

• La proteïna nexina uneix el microtúbul A d’un
doblete i el microtúbul B del doblete adjacent.
• La proteïna motora dineina, formada per un
braç extern i un braç intern, es troba en el
microtúbul A i li dóna l’energia perquè
l’estructura es moga.
• A més hi ha una fibra radial que conecta els
microtúbuls de l’exterior amb els de l’interior.

B) CILI PRIMARI → (9+0).

− No té moviment (no hi ha proteïnes d’unió ni motores).
− El seu axonema és diferent: no té dos parells centrals, malgrat
que hi ha un microtúbul A i un B.
− En la superfície apical de moltes cèl·lules.
− FUNCIÓ: Capta senyals extracel·lulars físics i bioquímics (per
exemple, en la retina, en el túbul col·lector de l’aparell urinari).

C) CENTRÍOLS (COS BASAL):

− Formats per 9 triplets de microtúbuls, anomenats A, B i C.
− Estan units mitjançant el microtúbul A d’un triplet amb el C del triplet veí (A-C).
− També hi ha unions entre els
triplets: hi haurà dinamisme.
 2.2. COMPOSICIÓ QUÍMICA DELS MICROTÚBULS:
CITOQUÍMICA:
• Digestió amb pepsina (trenca les pr, obtenim resultats)-> contingut proteic.
• Les pr tenen activitat ATPasa.

ANÀLISI QUÍMICA:
• HETERODÍMER de la unió de dos pr globulars: tubulines αi β-> formaran els
protofilaments.
• Hi haurà la mateixa quantitat de tubulina α que β. La unió es cap-cúa.
• Posseeixen lloc d’unió a GDP i GTP:
o Tubulina α: GTP al seu interior, per tant no té capacitat d’hidrolitzar-
se, es quedarà en forma de GTP.
o Tubulina β: unió al GTP amb capacitat d’hidrolitzar-se en GDP.
Rellevant per als processos de polimerització que comentarem a
posteriori.
• Unió a alcaloides: colquicina, vinblastina, taxol... (estabilitzen la cèl·lula)
• Unió a proteïnes accesories (MAPS): dineïna (pr motora), nexina (pr d’unió)...~ 180.

ESTRUCTURA DE LA DINEÏNA:
• És una pr que transporta sobretot l’AG des de l’axó cap a l’interior. (autopista:
microtúbul, cotxe: dineïna. Dins tinc l’AG).
• Depenent de la pr, translladarà una cosa o una altra.
− Dineïna: des de l’exterior cap a l’interior.
− Quinesina: des de l’interior cap a l’exterior (contrària a la dineïna)
• És un complex de 9-12 subunitats.
• La tija del complex s’uneix a un microtúbul A.
• El cap té activitat ATPasa.
 2.3. ORGANITZACIÓ MOLECULAR.
SUBUNITAT: heterodímer de subunitat αi β.
− Per a formar un protofilament han d’unir-se subunitats α-β. (unions cap-cúa).
− A nivell longitudinal confereix un protofilament.
− Açò fa que el microtúbul siga polar: extrem menys (despolimeritzacions), extrem més
(polimeritzacions) -> important per a les reaccions de polimerització.
− Entre els protofilaments van produint-se enllaços no covalents α-α αi β-β perquè es
forme el cilindre buit. Els enllaços no covalents li donen dinamisme.

Molecularment, l’alineament paral·lel dels protofilaments dóna major estabilitat al centre del
microtúbul i permet un major dinamisme en els extrems.

2.4. EQUILIBRI DINÀMIC:

Els dos extrems d’un microtúbul polimeritzen a velocitats diferents (estructura polar):
• Extrem més -> creixement ràpid.
• Extrem menys -> creixement lent. Major concentració.

a) A una determinada concentració de tubulines en el medi –concentració crítica-, la

velocitat d’addició de subunitats és igual a la de pèrdua.
b) La concentració crítica per a la forma T és menor que per a la
forma D, de manera que per a una certa concentració de
subunitats lliures en el citoplasma, la forma T creixerà i la forma D
es dissociarà.
c) És a dir, la forma T tendeix més fàcilment cap a l’assemblatge,
mentre que la forma D tendeix més fàcilment cap al
desassemblatge.
d) Poc després d’incorporar-se les subunitats T al microtúbul es produeix la hidròlisi del GTP i
es converteixen en subunitats D.
e) Si la hidròlisi del GTP és més ràpida que la incorporació de subunitats, es perd la tubulina T
en l’extrem i el microtúbul comença a escurçar-se (catàstrofe).
f) Però és possible que s’hi afegisquen prou subunitats T per formar un extrem T i llavors el
microtúbul torna a créixer (recuperació).
g) Sembla que la forma D tendeix a corbar el protofilament i en dificulta més l’elongació.

EQUILIBRI DINÀMIC:
La transició entre l’allargament i l’escurçament dels microtúbuls és controlada per algunes pr:
• La proteïna XMAP215 estabilitza el creixement del microtúbul
• La cinesina 13 desestabilitza, augmenta el fenomen de catàstrofes, s’uneix a l’extrem
més. Confereix major dinamisme al microtúbul, es degrada.
 [TUBULINA] major a l’extrem menys que en l’extrem més.
 Tubulina lliure: forma GTP.
 Quan tenim una concentració crítica en el medi (quantitat de tubulina necessàries per a
que s’addicionen en l’extrem més i la mateixa quantitat s’hidrolitze en l’extrem menys),
ens trobem en un cas d’equilibri.
 Mateixa quantitat de tubulina que s’addiciona que la que s’hidrolitza: recanvi rotatori.
o Concentració menor: existeix major possibilitat de processos de despolimerització.
o Concentració major: existeix major possibilitat d’addicció a ambdós extrems.
 Concentració critica forma T menor que per a la forma D.
 A una determinada concentració la forma T creixerà, la forma D tendeix a la
despolimerització: equilibri dinàmic (normalment creix l’extrem més)
 Important: existència caperusa GTP a l’extrem més.
o Les subunitats adherides a l’extrem més tenen el GTP sense hidrolitzar, concedint
estabilitat, l’ajuda a créixer.
o Si aquesta caperuza es perd el microtúbul es desestabilitza (catàstrofe). Quan
existeix la caperuza: recuperació.

2.5. BIOGÈNESI (formació en els MTOC)

En moltes cèl·lules, l’extrem menys (-) està estabilitzat mitjançant la seua associació amb el
centrosoma, mentre que l’extrem més (+) està lliure per créixer o escurçar-se.
Centrosoma = matriu + 2 centríols en l’interior
Col·loquialment: centrosoma = matriu (no té diran que hi ha centríols, però estan).
• Dos centríols (9 triplets disposats perpendicularment).
• Matriu proteica al voltant del parell de centríols.
• Llocs d’unió d’anells de -tubulina.
Els microtúbuls (importants per a la forma cel·lular, transport orgànuls,
moviments cel·lulars i formació del fus mitòtic), comencen a créixer, l’extrem
menys s’associa als anells de tubulina gamma i es queda ahi, estabilitzant-se, i
sobretot als anells d’alfa tubulina que hi ha a eixa matriu. Hi haurà sobretot
polimerització: l’extrem més creixerà de dins a fora de forma radial.

Quan la cèl·lula esta en interfase, l’extrem més s’ha estabilitzat en el

centrosoma. Volem crear fus mitòtic, però també crear l’armasó estructural de
la cèl·lula, organitzar la cèl·lula (els orgànuls, ja que volem que queden dos
cèl·lules iguals).
 TEMA 9 – EL CITOESQUELET (II)

INTRODUCCIÓ CITOESQUELET (tema anterior):

− Actina (part més perifèrica)
− Filaments intermedis (envoltats al llarg de tot el citoplasma)
− Microtúbuls (molt pròxims al nucli, parteixen del centrosoma, polimeritzen cap a la perifèria els
extrems més)
− Observació al MO:
o Immunohistoquímica.
o Microscopi confocal.

ACTINA
1. MORFOLOGIA
- Els filaments d’actina es formen per unió de monòmers d’actina: actina G:
o Pr globular
o Extrem + i -, donant lloc per tant a una estructura polar (igual que microtúbul).
o Estructura dinàmica.
o Al seu interior trobem un lloc d’unió d’ADP, capaç d’hidrolitzar-se a ATP globular.
o Les subunitats van girant uns 360º donant una conformació tipus α F.
- Molts monòmers: filament actinaF (filamentosa)→ els microfilaments
o filaments d’actina (actina F) són polímers d’actina globular (actina G).
- Són més flexibles que els microtúbuls i es poden ramificar.
- Formen estructures tridimensionals amb aspecte de gel semisòlid.
- Diàmetre: 5-9nm (7 nm)
- Formen feixos. Aquests es poden observar a microscòpia de
fluorescència utilitzant anticossos monoclonals marcats.
- Abunden baix de la mb plasmàtica, zona perifèrica.
- 6 gens diferents:
o Citoesquelet: ACTB i ACTG1: 2 diferents tipus de gens.
o Múscul estriat: ACTA1
o Múscul llis: ACTA2
o Múscul intestinal: ACTG2
o Múscul cardíac: ACTC1
- DIFERÈNCIES AMB ELS MICROTUBULS: la subunitat fonamental no era un monòmer, sinó
un heterodímer (alfa i beta); els microtúbuls són rígids i no es poden ramificar.
- SIMILITUDS AMB ELS MICROTÚBULS: estructura polar, processos de polimerització, es pot
hidrolitzar (però tubulina α no…jojo)

2. ORGANIZACIÓ MOLECULAR
- INICI DE LA POLIMERITZACIÓ: monòmer de actina G al que se li afegeix un altra subunitat
d’actina, per a formar un dímer, i així successivament fins formar l’actina F.
(Per tant, ací també parlem de processos de polimerització: DINAMISME)
- Després de la polimerització, important la REGULACIÓ DEL POLÍMER. Existeixen unes pr
accessòries que s’uneixen a l’actina que potencien l’assemblatge o el desassemblatge
(polimerització/despolimerització):
o PROFILINA: s’uneix al monòmer quan esta al citosol, a
l‘extrem més del complex, que estabilitza el filament d’actina i
activa la polimerització. Per tant, el complex actina-profilina
és una proteïna positiva per al fenomen de polimerització.

o TIMOSINA: inhibeix la polimerització, unint-se al l’extrem

més dels monòmers d’actina, però donant lloc a l’efecte
contrari: el filament d’actina perd unitat d’actina i augmenta
la hidròlisis. Estarà, per tant, impedint que s’incorporen
monòmers d’actina. Així, el complex actina-timosina
produeix la despolimerització.
(COMPETEIXEN, s’uneixen al mateix lloc, i actuen depenent
de les necessitats fisiològiques de la cèl·lula)
o COFILINA: tipus de pr accesòria que s’uneix a l’extrem menys i ajuda a fenòmens de
desensamblatge o despolimerització (~timosina) → com a CURIOSITAT.

- FENOMENS DE NUCLEACIÓ: Procés inicial de la polimerització. Es facilita si hi ha filaments

petits estables preformats.
o Formines: pr accessòries que ajuden a la nucleació: formen un complex dimèric
que pot nuclear la formació de nous filaments d’actina. Abracen a les subunitats
d’actina i ajuden a que el procés de nucleació (molt lent) s’accelere, passant
directament a la fase d’elongació, aplegant molt abans a la fase d’equilibri, la que
necessiten (gràfic dret).
(NUCLEACIÓ – ELONGACIÓ – EQUILIBRI)

- EQUILIBRI DINÀMIC:
- Les subunitats amb ATP unit polimeritzen en tots 2 extrems del filament en creixement.
Una vegada incorporades al polímer, s’hidrolitza l’ATP i es converteix en ADP.
- A mesura que creix el filament, l’elongació és més ràpida que la hidròlisi en l’extrem +, per
això les subunitats terminals estan en la forma T
- En l’extrem – la hidròlisi és més ràpida que l’elongació, per
això les subunitats terminals estan en la forma D.

- La concentració crítica per a la polimerització en un extrem

amb forma T és més baixa que per a la forma D. Si la
concentració de subunitats en el citosol es troba entre 2
valors, l’extrem + creix i l’extrem – s’escurça.
- Si cap extrem està protegit i el filament d’actina aconsegueix
una longitud estable, la incorporació en l’extrem + és igual a
la pèrdua en l’extrem -. Es crea un desplaçament continu de
subunitats i es manté estable la longitud total.
- Extrem +: polimerització/ -: despolimerització, hidròlisis.

- Creixen ambdós extrems: extrem més (+) creix més ràpid, l’extrem menys (-) creix més
lentament o no creix.
- ATP s’hidrolitza en ADP.
- La part de l’extrem més (+) té la forma T.
- Concentració crítica en l’extrem T (+) més baixa que en l’extrem (-). Si la concentració de
subunitats està en els mateixos valors, l’extrem + creix i el – es destrueix = recanvi
rotatori o treadmilling.
- Concentració:
o major: fenòmens de polimerització (però ací creixerà més l’extrem T)
o menor: fenòmens d’hidròlisi.

MALALTIES ESPECÍFIQUES LLIGADES A AÇÒ: WASP → malaltia hereditària recessiva lligada al

cromosoma X.
3. DISPOSICIÓ EN LES CÈL·LULES
- Cèl·lules musculars: unit a la miosina tipus 2, la contràctil.
- Microvellositats: feixos d’actina (ho hem vist a la pràctica, però els feixos d’actina sols es
poden veure en ME, estan disposats de forma paral·lela) → els extrems + es troben en la
regió amorfa, tenyida densament (extrem +: regió amorfa // extrem -: final). Hi ha unes pr
accessòries que ajuden a anclar els feixos d’actina:
o Pr accessòries que anclen la mb plasmàtica al primer feix → miosina I, calmodulina.
o Pr que uneixen actina-actina, entrecreuament → villina, fimbrina.

- Estereocilis: oïda interna, captació de senyals auditives. Important: capacitat de moviment,

ja que necessiten anar captat les senyals externes: miosina tipo 7.
- Anell contràctil: formació del fus mitòtic (cèl·lules filles). Es tracta d’una actina contràctil
amb miosina tipus II (citocinesi)

- Unions adherents (cel-cel): molt properes, per a que les senyals es vagen transmetent:
CINTURÓ D’ADHESIÓ (gràcies a que l’actina forma aquest cinturó aproximem 2 celules).
o Caderines: pr transmembrana que ajuden a que s’unisca mb cel·lular d’una C amb
la mb cel·lular de l’altra i els filaments d’actina de cada cèl·lula (part externa)
o Caterines: pr que uneixen filaments d’actina a la part interna.

- Unions focals (cel-matriu): pr integrines

transmembrana (heterodímers alfa-beta) que
uneixen els filaments d’actina amb la matriu.

- Cèl·lules de cultiu: fibroblast. Amb unions focals, el fibroblast s’unirà a la placa de cultiu
gràcies a l’actina; voldrà moure’s per conèixer, i farà estructures. (un fibroblast arriba a una
placa de cultiu, on tinc nutrients, clave la cèl·lula. Aquesta què farà? Es fixarà, gràcies a
l’actina, per la unió focal! Ja tenim el fibroblast unit a la capa de cultiu, ara què fa? Es mou,
es desplaça, vol buscar nutrients, captar senyals. Per a això farà una sèrie d’estructures:
o Fil·lopodis: prolongacions de la mb plasmàtica formats per prolongacions d’actina,
per poder anar captant (s’emporten amb elles els filaments d’actina, prolonguen
filaments d’actina i la mb. Com tentàculs per a poder anar captant nutrients, p.e.)
o Lamel·lipodi: estructures més amples per a captar a nivell tridimensional (no de
superfície)
o Microespícules: forma de pinxo.
o Còrtex cel·lular
o Fibres d’estrès : actina-miosina II, per
desplaçar-se.
 MIOSINA (no és un component del citoesquelet)
- Els filaments de miosina són molt abundants en les cèl·lules musculars.
- La miosina muscular(miosina II) és un dímer compost per 2 cadenes pesants i 4 cadenes
lleugeres.
- Centenars de molècules de miosina II formen un filament gruixut de miosina.
- Hi ha almenys 18 tipus diferents de miosina, que poden ser monòmers o dímers.
- El genoma humà conté uns 40 gens de miosina (6 gens per a l’actina)
- La funció de la miosina està sempre relacionada amb la seua activitat contràctil.

TIPUS:
o Miosina muscular (miosina II): pr accessòria .
o Miosina I: organització intracel·lular i protusió.
o Miosina VII: oïda interna.
 FILAMENTS INTERMEDIS

1. CARACTERÍSTIQUES GENERALS
- Diàmetre: 8-12 nm (10 nm)
- Es troben en la majoria de les cèl·lules eucariotes, però no en totes (rarament).
- Són els elements més estables del citoesquelet.
- Els filaments intermedis confereixen estabilitat mecànica als teixits (no confereixen
moviment ni transport, sols funció estructural).
- No estan directament implicats moviments cel·lulars.
- Diferents tipus cel·lulars tenen diferents tipus de filaments intermedis.
- Es troben distribuïts al llarg de tot el citoplasma.

2. ORGANITZACIÓ MOLECULAR
Primer un monòmer, amb dos extrems (C terminal i N terminal), forma un dímer paral·lel amb la
unió a un altre monòmer: monòmer + monòmer = dímer paral·lel.

La unió de 2 dímers paral·lels dona lloc a un tetràmer antiparal·lel :

dímer paral·lel + dímer paral·lel = tetràmer antiparal·lel.
Subunitat fonamental d’un filament intermedi: TETRÀMER DE PROTEÏNES.

Al unir 2 tetràmers: PROTOFILAMENT.

Quan unim 8 protofilaments: FILAMENT INTERMEDI.

DIFERÈNCIES AMB ACTINA I MICROTÚBULS:

- No equilibri dinàmic
- No requereix energia per a polimeritzar, ja que no hi ha fenòmens de polimerització.
- No hi ha extrem més (+) ni extrem menys (-) → ESTRUCTURA APOLAR
- Compostos per més d’1 proteïna (no per actina o tubulina): en podem veure més de 50.
3. TIPUS (NO EXAMEN)
➢ NUCLEARS:
o Lamines A,B i C
➢ PROTEINES RELACIONADES AMB LA VIMENTINA:
o Vimentina
o Desmina
o Proteïna acídica glial
o Periferina
➢ EPITELIALS
o Queratines de tipus I (àcides)
o Queratines de tipus II (bàsiques)
➢ AXONALS:
o NF-L
o NF-M
o NF-H

Epidermòlisis bullosa → malaltia extranya relacionada amb el citoesquelet.

 TEMA 10 – CITOESQUELET: FUNCIONS (REPÀS T8 i T9)

1. INTRODUCCIÓ
• Compost per tres tipus principals de filaments i centenars de pr accessòries, tots
actuant coordinadament.
• Estructura molt dinàmica, en renovació constant.
• Dificultat del seu estudi in vitro: no poden aïllar cada component per separat, treballen
de manera coordinada. Hem de fer un estudi in vivo.

2. FUNCIONS (EXAMEN)
1. Control de la posició de les estructures intracel·lulars.
a. Hi intervenen sobretot els microtúbuls i pr associades.
b. Els microtúbuls es renoven contínuament (polimerització)
c. Els microtúbuls poden trobar referències de posició dins de la cèl·lula.
d. La posició del RE i AG depèn dels microtúbuls. Fus mitòtic (transport).
i. Dineina: mov. centrípete -> AG.
ii. Quinesina: mov. centrífug (cap a l’exterior)

2. Control de la forma cel·lular

a. Acció coordinada dels tres tipus de filaments.
b. Filaments intermedis: estabilitat mecànica (estructural, cap altra funció de
transport ni mobilitat)
c. El còrtex cel·lular hi té una importància especial (actina + pr accessòries)
d. La capacitat de polimeritzar i despolimeritzar afavoreix el ràpid control de la forma
cel·lular (els filaments intermedis no es polimeritzen).
e. Actina = longitud, estabilitat i proteïnes.
Mitosi: microtúbuls i actina
 INCORPORAR INFORMACIÓ DELS ALTRES TEMES.

3. Control transmembrana de l’organització intracel·lular (transport)

La cèl·lula es capaç de detectar senyals externes (extracel·lulars) que poden actuar sobre
el citoesquelet a través d’uns receptors de mb. Com a conseqüència es canvia la
distribució dels orgànuls citoplasmàtics (intracel·lular), gràcies als components del
citoesquelet com els microtúbuls i l’actina.

4. Moviments cel·lulars.
a. Moviments ciliars: desplaçaments cel·lulars. (axonema -> braços de dineina donen
energia, nexina: pr d’unió de microtúbuls = DINAMISME, cilis i flagels). A les
cèl·lules epitelials.
b. Cèl·lules en cultiu (es poden moure, sobretot per l’actina). Existeixen 3 temps per
a moure’s la cèl·lula:
i. Protrusió: subjecció i polimerització.
ii. Subjecció al substrat, quan ja ha arribat a l’aliment, el capten (+
polimerització)
iii. Tracció (contracció, moure’s: actina-miosina II).
c. Fenòmens de quimiotaxi: depèn de la concentració de substrat del medi.
Moviment de la cèl·lula en una direcció controlada pel gradient d’una substància
química difusible.
d. Migració/invasió -> cèl·lules cancerígenes (no
entrem en el procés). Alteració dels components
del citoesquelet. A modo de curiosidad.
e. Moviment ciliar (diferències entre mov. cilis i
flagels).
 3. PROTEÏNES MOTORES
• S’uneixen a filaments polaritzats (Ea): en els components del citoesquelet que tenen una
estructura polar, és a dir, que tenen la capacitat de polimerització o despolimerització i
l’energia necessària per a transportar (la pr motor no té energia de per sí (actina ATP,
energia microtúbul GTB?)
• Tipus de proteïnes motores. Difereixen en:
o EL TIPUS DE FILAMENTS A QUÈ S’UNEIXEN.
▪ Dineina-microtúbul (mai dineina-actina): transporta una glicoproteïna de
mb (en la imatge), normalment l’AG, al llarg del microtúbul. La dineina
anirà de fora cap a dins (exterior -> interior, extrem + -> -). La quinesina té
el sentit contrari.
▪ Actina-miosina II: capacitat contràctil de la cèl·lula (mobilitat), ja que
utilitza l’ATP de l’actina.
o DIRECCIÓ EN QUÈ ES MOUEN
o CARREGAMENT QUE PORTEN.
• El domini motor identifica el tipus de filament i la direcció del moviment. La cua determina
la identitat del carregament (dóna la funció biològica, ens dóna la identitat de la càrrega
que anem a transportar).
• Proteïna motora de l’actina: misoina II.
• Proteïnes motores dels microtúbuls:
o Cinesines (cap a l’extrem +)
o Dineines (cap a l’extrem -)
 4. REGULACIÓ DE L’ACTIVITAT DELS FILAMENTS (EXAMEN, PART MÉS IMPORTANT)
La cèl·lula és capaç de regular la longitud i l’estabilitat dels seus filaments citoesquelètics, i
també la seua quantitat i disposició. Això s’aconsegueix regulant els contactes que estableixen
els uns amb els altres i amb diferents estructures cel·lulars. Els principals mediadors d’aquests
processos de regulació són les proteïnes accessòries.

LES PROTEÏNES ACCESSÒRIES INTERVENEN EN ELS PROCESSOS SEGÜENTS:

• NUCLEACIÓ DELS FILAMENTS: (pr que abracen un component del citoesquelet i l’ajuden)
+ MICROTÚBULS (gràcies a què existeix el MTOC; si no existirà no podria organitzar als
microtúbuls de la manera en què estan. Quin tipus de tubulina no estava composta pel
microtúbul habitual: gama-tubulina.
+ ACTINA:
1. Proteïna ART: proteïnes relacionades amb l’actina (tipus: Arp 3 i Arp 2). Formen
complexos que ajuden a unir monòmers d’actina per produir la nucleació en
l’extrem menys del filament. Interessant: es van unint fent un angle de 70º,
formant-se un tipus determinat d’estructures (foto). Actina-> forma feixos
semisòlids, gràcies a pr ART.
2. Formines, anells que abraçaven en l’extrem positiu de l’actina que feien arribar
abans a la fase d’equilibri)

• ELONGACIÓ DELS FILAMENTS:

1. Microtúbuls -> estatmina: pr accessòria que segresta dos heterodímers
(subunitats fonamentals) de tubulina. S’uneix a l’extrem + i ajuda a l’elongació o
polimerització del microtúbul. És un símil a la caperuza de GTP.
2. Actina: ambdós s’uneixen a l’extrem + del filament d’actina. Tenien un efecte
competitiu entre elles. Unió competitiva a monòmers d’actina.
▪ Profilina: activa la polimerització.
▪ Timosina: inhibeix la polimerització.
• ESTABILITZACIÓ DELS FILAMENTS:
1. Microtúbuls:
▪ Taxol, MAP2, tau: estabilitzen o desestabilitzen (depenent de la funció)
als microtúbuls. Cadascuna s’uneix d’una manera o una altra al
microtúbul.
▪ XMAP215: ajuda a la polimerització, ja que l’estabilitza.
▪ Kinesina 13: desestabilitza, ajuda a la despolimerització.
2. Actina:
▪ Cofilina: una de les pr accesòries que s’uneixen de l’extrem + als – i
produeix fenòmens de despolimerització: desestabilitza l’actina.

• ENTRECREUAMENT DELS FILAMENTS:

1. Actina:
▪ Feixos paral·lels (vellositats de l’intestí). Estructura més densa.
▪ Feixos contràctils: actina-miosina II. Els feixos d’actina tenen una polaritat
diferent: van antiparal·lels (feix antiparal·lel). S’unirà la miosina tipus II a
aquests feixos paral·lels.
▪ Feixos (fimbrina, α-actinina, vil·lina, miosina I.

▪ Xarxes (gel): cas del còrtex cel·lular. Estructura més laxa.

▪ Xarxes (espectrina i filamina). Tan sols poden formar xarxes, són molt
grans, no poden apretar-se. Les altres sí, estructures més compactes en
forma de feixos.
2. Filaments intermedis: filagrina, plectina.
• TRENCAMENT DELS FILAMENTS
1. Microtúbuls: katanina (despolimerització)
2. Actina: gelsolines: IMPORTANT, la funció va acompanyada de la concentració de
calci que hi haja a l’interior de la cèl·lula (necessita molta concentració de calci). Si
hi ha eixa concentració s’unirà a l’actina i potenciarà la seua ruptura.

• UNIÓ DELS FILAMENTS A LA MB CEL·LULAR

1. Actina:
▪ Complexos d’unió: caderines i caterines (unions adherents cèl·lula-
cèl·lula), integrines (s’uneixen al còrtex, unions adherents). AFEGIR.
▪ Família ERM (neurofibromatosi)

• RESPOSTA A SENYALS EXTRACEL·LULARS

1. Actina: Proteïnes rho

FUNCIÓ CITOESQUELET GRÀCIES A LA UNIÓ A LES PR!!!!!

 TEMA 11 - EL CICLE CEL·LULAR

1. CONCEPTE DE CICLE CEL·LULAR

• Cicle cel·lular: fenomen cíclic pel qual les cèl·lules dupliquen el seu contingut, es divideixen
i formen cèl·lules filles. Seqüència ordenada i cíclica.
• Creixement cel·lular: augment de la massa cel·lular previ a la divisió.
• Proliferació: increment del nombre de cèl·lules produït per la divisió cel·lular.

1. El cicle cel·lular permet a la cèl·lula dura a terme la seua tasca més important: la
transmissió de la seua informació genètica a la següent generació e cèl·lules.
2. Per a produir dues cèl·lules filles genèticament idèntiques, el DNA de cada cromosoma ha
de ser replicat fidelment generant dues còpies completes.
3. Després els cromosomes replicats han de ser distribuïts (segregats) amb exactitud a les
dues cèl·lules filles, de manera que cada cèl·lula reba una còpia de tot el genoma.

CICLE CEL·LULAR:
1. Creixement cel·lular i replicació cromosòmica.
2. Segregació cromosòmica
3. Divisió cel·lular.

El cicle cel·lular constitueix un punt central en la regulació del creixement i manteniment de

l’organisme pluricel·lular.
• Desenvolupament coordinat dels teixits i òrgans de l’organisme
• Estabilitat i equilibri de les estructures de l’individu adult.
Homeòstasi: conjunt de fenòmens d’autoregulació que condueixen al manteniment en la
constància, en la composició i propietats del medi intern d’un organisme.
 2. FASES DEL CICLE CEL·LULAR

INTERFASE
• Fase G1:
o Activitat biosintètica molt intensa.
o Creixement de la grandària cel·lular
o Gran síntesi de molècules (producció RNA i proteïnes) i d’estructures
necessàries per a processos posteriors.
o Representa la major part del cicle cel·lular.
• Fase S: fase de síntesi. Es produeix la replicació de l’ADN: cromàtides germanes.
• Fase G2:
o Fosforilacions (mecanisme de regulació).
o Important síntesi d’RNA: produeix les pr necessàries per a les següents etapes
o Comprovacions necessàries per garantir que els processos es donen de
manera satisfactòria.
MITOSI: visibles al MO. ADN en l’estat de major compactació.
• G0:
o Temporalment, dins de la fase G1.
o És una fase de quiescència: fan la seua tasca específica, no han de sintetitzar
molècules per dividir-se.
o Fase d’arrest – eixida del cicle.
o Per exemple els eritròcits no es divideixen.

3. ACTIVITATS DE SÍNTESI DURANT EL CICLE

• Síntesi d’ADN: solament en Fase S ->> REPLICACIÓ.
• Síntesi d’ARN: en tot el cicle cel·lular menys en la fase M (mitosi), per l’estat de
concentració de l’ADN durant la mitosi.
• Síntesi de proteïnes: durant tot el cicle, inclús en fase G0.
• Síntesi d’orgànuls: en tot el cicle, de manera general.
o En canvi, el nucli es duplica només durant la mitosi
o AG i RE se sintetitzen contínuament durant tot el cicle cel·lular, però és durant
la mitosi quan es fragmenten i es parteixen.
o Els centríols (que formen part del centrosoma) comencen a sintetitzar-se al
final de la fase G1 i acabaran de duplicar-se al final de la fase G2.
 EXAMEN: Fixar-se en les gràfiques, pot posar el diagrama i hauríem de marcar les parts.

4. PROLIFERACIÓ EN ORGANISMES MULTICEL·LULARS

A) Tipus de poblacions cel·lulars segons la seua capacitat proliferativa:
• Permanents:
o Diferenciades terminalment
o No proliferants
o No poden ser substituïdes (permanents)
o Ex: neurones, miòcits cardíacs.
• Estables:
o Poca proliferació, però poden proliferar en resposta a un estímul.
o Formen teixits que es renoven molt lentament
o Ex: hepatòcits, cèl·lules endotelials.
• Regenerats:
o Proliferen activament i renovació constant
o Ex: cèl·lules epitelials i cèl·lules sanguínies.

B) Tipus de cèl·lules en teixits proliferatius:

• Cèl·lules mare: poden dividir-se sense límit, i quan ho fan poden produir una altra
cèl·lula mare o una cèl·lula que empren un trajecte que determinarà la seua
diferenciació. Capacitat mitòtica molt elevada.
• Cèl·lules compromeses: són estats intermedis en el procés de diferenciació.
• Cèl·lules diferenciades: cèl·lules que normalment han
perdut la capacitat proliferativa o la tenen molt reduïda.
• Cèl·lules involutives: cèl·lules que estan en processos de
degeneració i mort cel·lular.
 5. FACTORS QUE REGULEN LA PROLIFERACIÓ CEL·LULAR
1. Factors de creixement (EGF-EGFR): molècules de naturalesa proteica (pèptids) que
s’uneixen a receptors de membrana. Aquesta unió significa un intercanvi de senyals que en
l’últim terme estimula la duplicació de l’ADN.

2. Hormones (GH): les produeixen cèl·lules especialitzades, s’alliberen al corrent sanguini o

limfàtic i es distribueixen pel sistema bascular per a arribar a les seues cèl·lules diana.
a. Hormones esteroides: com que són de naturalesa lipídica, són capaces de
travessar la mbp, arriben a receptors citoplàsmics i/o nuclears i acaben
interaccionant amb l’ADN produint una resposta.
b. Hormones peptídiques: funcionen d’una manera simular als factors de
creixement. No son capaces de travessar la mb plasmàtica, per la qual cosa
s’uniran a receptors de la membrana, els quals originaran una resposta.
3. Contacte amb la matriu extracel·lular i contacte entre cèl·lules: aquests contactes amb
altres estructures són capaços de desenvolupar respostes dins de les cèl·lules que poden
conduir a una progressió/canvis metabòlics interns que poden afectar a la cèl·lula.

6. CONTROL DEL CICLE CEL·LULAR

El cicle cel·lular està perfectament controlat i regulat, de manera que els sistemes de control
detecten si hi ha algun problema i retarden la progressió per garantir que la maquinària de
reparació puga actuar.

Característiques sistemes de control:

• Són binaris (on-off/si-no). Quan desencadenen un esdeveniment el fan de manera
completa i irreversible.
• Resistents i fiables.
• Són molt flexibles. Es modifiquen per als diferents tipus cel·lulars, i si alguna cosa falla
no condueixen directament a la mort, s’adapten a les circumstàncies, canvis i ritmes
per reparar l’errada.

Punts de control:
• G1-S: punt de control de l’inici o punt de restricció.
o Es produeix cap al final de la fase G1.
o Determinarà l’entrada al cicle cel·lular i la progressió cap a la fase S.
o Quan es creua la cèl·lula queda determinada per a passar a la fase S i duplicar
els seus cromosomes.
o És l’entorn favorable?
▪ Sí -> duplicació / No -> segueix en fase G1 o passa a G0.
 • G2-M:
o S’ha replicat adequadament tot l’ADN? Sí -> entrada en mitosi.
o L’entorn continua favorable o no he d’acabar el cicle?
• Transició de metafase a anafase (es produeix dins de la mitosi)
o Estan tots els cromosomes units al fus mitòtic?
▪ Sí -> posada en funcionament de l’anafase i progressió cap a la
citocinesi.
Proteïnes quinasa depenents de ciclina (Cdk)
• Les molècules més importants són les proteïnes quinasa depenents de ciclina (Cdk).
• S’anomenen quinases perquè fosforilen.
• Tenen uns nivells constants durant tot el cicle cel·lular, però no la seua activitat.
• L’activitat de les Cdk depèn de les ciclines.
• Ciclines: pateixen un cicle de síntesi i de degradació dins de cada cicle cel·lular.

Complexos de Cdk-ciclina durant el cicle cel·lular:

• Les concentracions de ciclines varien en les diferents fases del cicle.
• Les de CdK són constants i superiors a la de les ciclines
• La proteïna reguladora APC/C inicia la transició de la metafase a l’anafase.
Anomenem a cada ciclina o Cdk en funció de quina fase es troben -> 4 ciclines – 4 tipus de Cdk.
• La ciclina G1/S:
o Comença la seua síntesi en la fase G1, es degrada abans de la fase S.
o S’anomena així perquè el punt de control és el G1/S.
o S’uneix a la seua Cdk G1/S i s’encarrega de la progressió de la cèl·lula, travessar
el punt de restricció.
• Ciclina S:
o Comença a sintetitzar-se abans de la fase S (crec que punt G0)
o Quan arriba a la fase de síntesi està en el seu nivell òptim, s’uneix a la Cdk S
o Participen en la regulació de la duplicació i dels fenòmens que faran a la
cèl·lula seguir progressant.
o Els seus nivells romanen elevats fins que la mitosi estiga començada. Baixa
després de la fase G2.
• Ciclina M:
o Comença a sintetitzar-se quan acaba la fase de síntesi.
o En el punt de control G2/M s’uneix a la CdkM.
o La seua funció no dura tota la mitosi, cau quan apareix un tipus de proteïna
reguladora: complex promotor de la fase obciclosoma (APC/C)
o La pr APC/C és qui acaba amb la mitosi, separa les cromàtides germanes i fa
que se segreguen en les cèl·lules filles (permet pas de metafase a anafase)?
• Ciclina G1/Cdk G1: regula la síntesi de la ciclina G1/S i l’activitat d’aquest 1r complex.
L’activitat Cdk pot ser regulada:
1. Regulació mitjançant fosforilacions inhibidores: la quinasa Wee1 fosforila dos residus
contigus que es troben sobre el lloc actiu i inactiva el complex Cdk-ciclina.
+ Cdk en forma activa (té un grup fosfat que no sabem com ha arribat ahí 
+ Tenim una quinasa Wee1, la qual adhereix un fosfat produint conformació inactiva.
+ Reactivació: la fosfatasa Cdc25 elimina el fosfat i el torna a la seua forma activa.
2. Regulació mitjançant pr inhibidores de quinasa:
+ Trobem un complex Cdk-ciclina actiu amb un grup fosfat->> estructura activa.
+ Tenim pr inhibidores p27 que s’uneixen al complex i aquest no pot arribar a les seues
dianes cel·lulars, és a dir, no podrà dur a terme la seua funció.
Diversos senyals externes i internes estimulen l’activació dels punts de control

IMATGE: Alteracions de reguladors del cicle cel·lular en el càncer

 TEMA 12: EL NUCLI CEL·LULAR

1. INTRODUCCIÓ
Nucli cel·lular: regió de la cèl·lula eucariòtica que conté el material genètic (ADN), separada del
citosol per la carioteca o embolcall nuclear
Funcions:
• Continent de la informació genètica
• Lloc on s’inicia l’expressió gènica (transcripció i traducció)
• Replicació de l’ADN (fase S del cicle cel·lular)
• Assemblatge dels ribosomes.

Estudiarem el nucli en la interfase: etapa entre 2 divisions, etapa estable (morfologia del nucli
estable). En mitosi no podríem estudiar-lo ja que la carioteca desapareix.

2. CARACTERÍSTIQUES GENERALS
1. Forma:
a. En cèl·lules esfèriques o polièdriques, la forma del nucli és esfèrica.
b. En cèl·lules el·lipsoïdals, cilíndriques o fusiformes (allargades), el nucli és allargat,
de forma el·lipsoïdal (Ex: eritròcits de la sang d’anguila)
c. En alguns casos el nucli es totalment irregular, com els leucòcits
polimorfonuclears.
2. Grandària: és proporcional a la grandària de la cèl·lula. Aquesta proporció es manté
estable. Si es produieix un augment del volum de la cèl·lula sense augment del volum del
nucli, indicaria que la cèl·lula va a entrar en divisió.
3. Nombre: la majoria de cèl·lules humanes tenen un únic nucli, per exemple alguns
hepatòcits (binuclears) i les cèl·lules musculars són polinucleades.
 3. COMPOSICIÓ QUÍMICA
− ADN: element principal del nucli, que sempre el trobarem unit a pr (mai aïllat), que poden
ser histones o altres pr anomenades no històniques.
− ARN: segon component. Dos tipus d’ARN:
o ARN codificant: codifica pr, es tradueix ->> ARNm.
o ARN no codificant: no codifiquen pr, tenen funcions diferents.
▪ ARNhn (heterogeni nuclear): ARNm immadur.
▪ ARN intrònic: s’elimina en la maduració del missatger.
▪ ARNr
▪ ARNt: adaptador entre ARNm i aminoàcids.
▪ ARN de la telomerasa.
▪ ARNsn: (small nuclear), forma part de ribonucleoproteines.
▪ ARNsno: xicotet nucleolar: madurar ARNr
▪ miRNA microARN
▪ siRNA: ARN d’interferencia. S’uneixen a ARNm i bloquegen la traducció.
− Proteïnes: estructurals, reguladores, enzims, transportadores, etc.

4. ULTRAESTRUCTURA DELS COMPONENTS DEL NUCLI

4.1. Carioteca (embolcall nuclear)

Capes carioteca (fora-dins):
1. Membrana nuclear externa:
a. Està connectada amb la mb del RER i té ribosomes a la seua
cara externa = RER (podria ser una continuïtat del RER)
b. En aquesta mb se sintetitzen pr que queden retingudes a
l’espai perinuclear.
2. Espai perinuclear: es troba entre la mb nuclear externa i la mb
nuclear interna, i té continuïtat amb la llum del RER.
3. Membrana nuclear interna: està fusionada amb la làmina nuclear.
A) LAMINA NUCLEAR (LÀMINA DENSA):
− Definició: entramat proteic de 10-20 nm de grossor fet de filaments intermedis anomenats
lamines.
− Funció: donar estabilitat mecànica a la carioteca.
− Elements:
o Lamines tipus A: inclouen la lamina A i la C, les quals estan unides a la cromatina
nuclear.
o Lamines tipus B: inclou la lamina B1 i B2, les quals estan unides a la mb nuclear
interna per mitjà d’unes proteïnes transmembrana: LAP.
o Proteïnes transmembrana LAP:
▪ LAP2, emerina, MAN1 ->> s’uneixen a la cromatina gràcies a uns factors:
factors BAF, pr que formen ponts entre l’ADN i altres pr.
▪ LAP1 i LBR.
o Proteïnes transmembrana SUN i NESPRINA:
▪ La pr transmb SUN Es troba a la mb nuclear interna i està unida per la cara
nucleoplasmica a la làmina nuclear, i per l’altre costat a la proteïna
transmembrana de la mb nuclear externa NESPRINA.
▪ La NESPRINA, al seu torn, s’uneix per la cara citoplàsmica al citoesquelet.
▪ Aquestes dues pr connecten la làmina nuclear amb el citoesquelet.
B) COMPLEXOS DE PORUS
Són complexos macromoleculars que perforen la carioteca (aprox. 3000 per cèl·lula)
Cada complex està format per 50 subunitats proteiques: NUCLEOPORINES, que adopten un
patró de distribució octogonal.
− Subunitats de l’anell: formen dos anells iguals i concèntrics a les dos cares de la carioteca.
− Subunitats columnars: formen la paret interna del complex de porus.
− Subunitats anulars: formen un tercer anell intern a la part central del porus
− Subunitats luminals: glucopr transmembrana que ancoren el complex a la carioteca.
− També existeixes unes fibrilles proteiques que sobreeixen a ambdós costats de la
carioteca. A la cara nucleoplasmica convergeixen formant una estructura amb forma de
gàbia: cistella nuclear.

1. TRANSPORT A TRAVÉS DELS COMPLEXOS DE PORUS:

a. És bidireccional, és a dir, les pr entren i ixen a través del porus, però els ARN, en
canvi, només poden eixir.
b. Les molècules que tenen una grandària igual o inferior a 9 nm poden difondre a
través del porus per transport passiu (a favor del gradient).
c. En canvi, les molècules més grans, no poden travessar el porus passivament per
la presència d’uns dominis desorganitzats de les NUCLEOPORINES que
obstaculitzen el pas. En aquest cas, poden travessar el complex de porus per
transport actiu, és a dir, amb consum d’energia. En aquesta situació el complex
s’obriria amb un mecanisme semblant al d’un diafragma, adaptant-se a la
grandària de la molècula.
2. EIXIDA DE MOLÈCULES D’ARN DEL NUCLI: per a poder eixir, les molècules d’ARN han de
tenir un senyal a la seua estructura. Aquest senyal consisteix en el correcte plegament de
la molècula per l’extrem 5’ o estructura CAP. Si la molècula es plega correctament, pot
unir-se a una proteïna d’exportació i travessar el complex de porus.

3. ENTRADA DE PR AL NUCLI. SENYALS DE LOCALITZACIÓ NUCLEAR (NLS):

a. Les pr, la destinació de les quals és el nucli, tenen a la seua estructura un senyal
que consisteix en una seqüencia d’entre 4 i 8 aa rica en lisina i arginina.
b. La migració de la pr nuclear pot retardar-se fins el moment en què siga requerida
pel nucli, per 2 mecanismes:
i. Fosforilació de la seqüència NLS: una vegada fosforilada queda oculta.
ii. La seqüencia NLS s’uneix a una altra pr ancorada al citoesquelet, de
manera que la pr nuclear queda retinguda al citoesquelet.
c. Quan la cèl·lula rep un senyal adequat, estes dificultats desapareixen i la proteïna
nuclear migra al nucli immediatament.
4. RECEPTORS D’IMPORTACIÓ I SENYALS DE LOCALITZACIÓ NUCLEAR:
a. Les pr que han d’entrar al nucli ho fan unides a altres proteïnes anomenades
receptors d’importació, els quals s’uneixen:
i. per una banda a la seqüència NLS
ii. per una altra banda a les nucleoporines, que dirigeixen l’entrada al nucli.
b. Alguns receptors necessiten de la participació de proteïnes adaptadores per a
unir-se a la seqüència NLS.
c. Les proteïnes que han d’eixir del nucli, s’uneixen a receptors d’exportació que
actuen de manera semblant però en sentit contrari.

5. IMPORTACIÓ DE PROTEÏNES AL NUCLI:

a. Les pr nuclears entren al nucli amb consum d’energia (transport actiu).
b. L’energia s’obté d’una molècula de GTP que es converteix en GDP per part d’una
GTPasa Ran, la qual funciona com un interruptor de dos posicions:
i. pot estar unida a GTP (Ran-GTP)
ii. pot estar unida a GDP (Ran-GDP).
PROCÉS DE LA IMPORTACIÓ:
− La proteïna nuclear s’uneix al seu receptor d’importació al citosol.
− Aquest complex travessa el porus i arriba al nucli.
− A l’interior del nucli una pr anomenada GEF transforma tot el Ran-GDP en Ran-GTP.
− Una molècula de Ran-GTP s’uneix al complex receptor d’importació-proteïna nuclear, i
provoca l’alliberament de la proteïna nuclear.
− Ran-GTP i el receptor d’importació ixen del nucli al citosol. La força impulsora d’aquest
moviment la dóna el Ran-GTP.
− En arribar a citosol, una proteïna anomenada GAP transforma el Ran-GTP en Ran-GDP i
provoca la separació del receptor d’importació del Ran-GDP. Este moviment de pr és
possible gràcies a la diferent concentració de Ran-GDP i Ran-GTP:
o a l’interior del nucli és mes alta la concentració de Ran-GTP
o al citosol sempre és més alta la concentració de Ran-GDP.

6. EXPORTACIÓ DE PROTEÏNES AL CITOSOL

a) En el cas de l’exportació, la proteïna citosòlica s’uneix amb el seu receptor
d’exportació i amb una molècula de Ran-GTP.
b) Este complex (3 elements) migra al citosol a través del porus, i en arribar al citosol la
proteïna GAP transforma el Ran-GTP en Ran-GDP provocant la dissociació de pr
citosòlica, receptor d’exportació i Ran-GDP.
c) Finalment, el receptor d’exportació torna a entrar al nucli a través del porus.
 4.2. Cromatina i nucleoplasma
A) CROMATINA: substància formada per ADN i pr que resideix dins del nucli.
Tipus de cromatina en interfase:
• CROMATINA DENSA (HETEROCROMATINA): sense activitat transcripcional (inactiva).
Té 3 ubicacions:
o HETEROCROMATINA PERIFÈRICA: unida a la làmina nuclear
o HETEROCROMATINA PERINUCLEOLAR: al voltant del nuclèol.
o Aïllada a l’interior del nucli formant agregats.
• CROMATINA DISPERSA (EUCROMATINA): és activa transcripcionalment.
Té 2 possibles ubicacions:
o Dispersa per l’interior del nucli, ocupant els espais que deixa
l’heterocromatina.
o Al centre fibril·lar del nuclèol (color més clar, blanc)
B) NUCLEOPLASMA o CARIOLIMFA: part fluida de l’interior del nucli, amb molècules en
suspensió (ions, pr, nucleòtids, etc.)

4.3. Nuclèol
• Definició: estructura nuclear, aproximadament esfèrica, sense membrana.
• Funcions:
o Biogènesi dels ribosomes
o Síntesi i processament d’altres ARN no codificants (no es tradueixen a pr): ARNt.
• Parts:
1) Centre fibril·lar:
a. Conté ADN ribosòmic (ADNr), el qual constitueix les regions NOR (regions
organitzadores de nuclèols) que es troben a les tiges dels satèl·lits dels
cromosomes acrocèntrics.
b. Té una activitat transcripcional molt elevada, s’està transcrivint contínuament
durant la interfase.
c. L’aspecte d’aquest centre al microscopi electrònic és el d’una zona poc
contrastada (blanc o casi blanc) perquè està format per eucromatina.
2) Component fibril·lar dens:
a. Està format per ARNr immadur de 45S, procedent de la transcripció de l’ADNr.
b. L’ARNr és un component estructural dels ribosomes.
c. És el producte final de la transcripció de l’ADNr .
d. És un ARN no codificant, que no es tradueix a proteïnes.
e. L’aspecte al ME: zones molt contrastades, d’un color negre intens, ja que estan
formades per fibres d’ARN (quan més prima és la fibra, més compacta és
l’estructura)
3) Component granular:
a. Està format per: ARNr madur, proteïnes i per subunitats senceres de
ribosomes.
b. Al ME té un color grisenc intermedi.

• Envoltant el nuclèol: heterocromatina perinucleolar.

 • Morfologia del nuclèol al llarg del cicle cel·lular:
o G2: comença a disminuir el seu volum.
o Profase de la mitosi: a mesura que els cromosomes es condensen el nuclèol
desapareix i es deté totalment la transcripció. L’ADNr passa a formar part dels
10 cromosomes acrocèntrics.
o Telofase: apareixen 10 nuclèols diminuts a partir dels satèl·lits dels 10
cromosomes acrocèntrics.
o Inici de G1: els nuclèols comencen a créixer (es formen diversos nuclèols
diminuts) i a fusionar-se entre ells fins que al final de la fase G1 només hi ha un
nuclèol (fusió nucleolar)

4.4. Ribonucleoproteïnes (RNP) extranucleolars

RNP: molècula formada per ARN + pr. Dos tipus:
• Nucleolars: se sintetitzen al nuclèol. Ex: ribosomes, telomerasa (enzim).
• Extranucleolars: destaquen les snRNP (ribonucleoproteines petites nuclears):
o Estan formades per pr + molècules d’ARNsn (ARN xicotet nuclear)
o Es fusionen amb més proteïnes, i donen lloc a un complex macromolecular
anomenat ESPLICEOSOMA (una partícula que s’encarrega de la maduració de
l’ARNm, eliminació dels introns).

Estructures nuclears portadores d’RNP extranucleolars

• Cossos de Cajal:
o Són estructures esfèriques més menudes que els nuclèols en una quantitat
entre 1 i 4 per nucli i que es troben presents a cèl·lules proliferatives (cèl·lules
embrionàries) i en les cèl·lules neuronals.
o Funció: ser un lloc de maduració i modificació dels snNRP.
 • Grànuls intercromatínics:
o Són més menuts, però també més abundants.
o Ocupen espais lliures que deixa la cromatina dins del nucli.
o Funció: emmagatzemen snNRP madurs.

5. BIOGÈNESI DEL NUCLI CEL·LULAR

Ho veurem en un altre tema.
 TEMA 13 – EL RIBOSOMA

1. INTRODUCCIÓ
RIBOSOMA: estructura granular menuda (15-20 nm), present al citoplasma de totes les
cèl·lules on té lloc la síntesi de proteïnes.

A les cèl·lules de mamífer:

• Nombre: aproximadament 10 milions de ribosomes
• Parts : subunitat gran i subunitat xicoteta, les quals romanen sempre separades
excepte en el moment de la síntesi proteica.
• Tipus segons la localització:
o Lliures al citosol:
o Units a la mb del RER/carioteca
o Mitocondrials o mitoribosomes:
▪ Lliures si es troben a la matriu mitocondrial.
▪ Units a la mb mitocondrial interna.
• Associació: diversos ribosomes poden associar-se per a traduir una única molècula
d’ARNm obtenint múltiples còpies de la mateixa proteïna. Aquesta associació rep el
nom de POLISOMA o POLIRIBOSOMA, els quals poden localitzar-se a les 4
localitzacions anteriorment esmentades.
 2. ULTRAESTRUCTURA I COMPOSICIÓ QUÍMICA
RIBOSOMA EUCARIOTA:
− 80S, format per molècules d’ARNr + proteines (ribonucleoproteina, RNP).
− L’ARNr forma l’esquelet del ribosoma, i les proteïnes s’acoblen als espais buits que
deixa l’esquelet.
− Llocs d’unió:
o Té 1 lloc d’unió a l’ARNm a la subunitat xicoteta.
o Té 3 llocs d’unió a ARNt, que es troben a les dos subunitats (gran i menuda)
▪ Lloc A (aminoacil): entren les molècules d’ARNt unides a aminoàcids.
▪ Lloc P (peptidil):on es produeix l’enllaç peptídic entre dues aminoàcids.
▪ Lloc E (eixida): eixida de les molècules d’ARNt gastades o consumides.

COMPOSICIÓ QUÍMICA DE LES DOS SUBUNITATS:

1. Subunitat gran (60 S):
a. Tres molècules d’ARNr:
i. ARNr 28S
ii. ARNr 5,8S
iii. ARNr 5S
b. 49 proteïnes
2. Subunitat xicoteta (40 S):
a. Una molècula d’ARNr: ARNr 18 S
b. 33 proteïnes

3. FUNCIÓ DELS RIBOSOMES

Síntesi de proteïnes (o traducció d’ARNm en proteïna)
Fa un resum, però ho hauríem de saber, repassar dels apunts del BAT. Improbable examen.
La podem reduir en 4 etapes cícliques:
Els poliribosomes poden sintetitzar un gran nombre de proteïnes a partir d’una única molècula
d’ARNm; al citosol com a ribosomes lliures o a la mb del RER.

4. BIOGÈNESI DEL RIBOSOMA

1. Síntesi d’ARNr 45S o ARN immadur:
a. Es transcriu a partir d’ADNr al centre fibril·lar.
b. Posteriorment, és fraccionat en 3 parts (per ARNsno, ARN xicotet nucleolar) =
maduració, produint-se 3 molècules:
i. ARNr 28S (formarà part de la subunitat gran)
ii. ARNr 5,8S (subunitat gran
iii. ARNr 18S
2. Síntesi d’ARNr 5 S
a. Es transcriu a partir d’ADNr del cromosoma 1 (no ho fa al nuclèol)
b. Una vegada sintetitzat es desplaça cap al nuclèol
3. Síntesi de proteines:
a. Es transcriuen als seus gens i es tradueixen als ribosomes lliures del citosol.
b. Una vegada sintetitzades es desplacen al nuclèol
4. Assemblatge de les subunitats: formació de l’estructura tridimensional.
5. Eixida de les subunitats i acoblament durant la síntesi proteica.
 5. “VAULT” o volta (bóvedas de las catedrales!)
− Orgànul eucariòtic format per proteines i ARN (RNP)
− Dimensions: 3 vegades més grans que un ribosoma.
− Composició:
o Repeticions de tres proteines:
▪ MVP (major vault protein)
▪ VPARP
▪ TEP1.
o Diverses molècules d’ARN.
− Possibles funcions:
o Transport d’ARNm nucli/citosol.
o Expulsió de fàrmacs antineoplàstics (molt
expressades en pacients amb resistència)
 TEMA 14: EL CROMOSOMA

1. INTRODUCCIÓ: CONCEPTE DE CROMOSOMA

CROMOSOMA: element en forma de bastó resultant de la condensació
de la cromatina del nucli durant la divisió celular (mitosi o meiosi)
Químicament, la cromatina i el cromosoma són el mateix.
La diferència està en el grau de condensació:
• Cromatina: poc condensada. A l’interfase.
• Cromosoma molt condensat. A la divisió.
Funcions:
1. Emmagatzematge
2. Transmissió de la información genética.
3. Expressió

2. CARACTERÍSTIQUES GENERALS
a) Nombre: cada cèl·lula humana té 2 jocs de 23 cromosomes (en total 46 cromosomes). Un
dels jocs procedeix de l’espermatozoide patern; l’altre de l’òvul matern. Cada cromosoma
d’un joc té informació genètica diferent i té assignat un nombre que va de l’1 al 23.
b) Forma: és variable al llarg del cicle cel·lular i constant per al mateix nombre de cromosoma
en el moment de màxima condensació entre cèl·lules d’individus de la mateixa espècie
(per exemple, el cromosoma 3 de tots els humans és igual en totes les persones en el
moment de màxima condensació)
c) Compactació de l’ADN: des de la doble hèlix de l’ADN fins al cromosoma metafàsic
(màxima condensació) l’ADN es compacta 10.000 vegades (com si puguerem compactar un
fil de 4km en una pilota de tennis).
d) Acidesa: és àcid per la presència d’ADN (àcid desoxiribonucleic) i per tant té afinitat o es
tenyeix amb colorants bàsics (Giemsa).

ESTUDI DEL CROMOSOMA METAFÀSIC. Estudiem aquest per 2 motius:

• Forma compacta i individualitzada (més fàcil d’estudiar visualment).
• Podem blocar/aturar el cicle cel·lular en la metafase de manera experimental (afegint
al cultiu una substància/fàrmac: colquicina (tractament de gota).

3. ULTRAESTRUCTURA
3.1 PARTS DEL CROMOSOMA METAFÀSIC
• CROMÀTIDES: 2 elements allargats i paral·lels que contenen sengles còpies de la
mateixa molècula d’ADN (una copia per cada molècula)
• CENTRÒMER: és un estretament de la cromatina que divideix el cromosoma en 2
braços: braç p o braç curt, braç q o braç llarg (cada cr només té 2 braços, no 4)
Segons la longitud dels braços podem classificar els cromosomes:
o Metacèntrics: braç p aproximadament igual al q.
o Submetacèntrics: braç p més curt que el braç q.
o Acrocèntrics: braç p molt més curt que el braç q.
Podem obtindre així l’índex centromèric, dividint la longitud del braç p entre la
𝑙𝑜𝑛𝑔𝑖𝑡𝑢𝑑 𝑑𝑒𝑙 𝑏𝑟𝑎ç 𝑝
longitud total. 𝑙𝑜𝑛𝑔𝑖𝑡𝑢𝑑 𝑡𝑜𝑡𝑎𝑙
• TELÒMERS: extrems dels braços dels cromosomes.
ADN DELS CENTRÒMERS I ADN DELS TELÒMERS:
• CENTRÒMER:
− Sense gens. ADN α-satèl·lit (molt repetitiu comprenent seqüències > 100 Kb.
− Funció: formar el cinetocor en el moment de la segregació cromosòmica, gràceis a la
presencia d’una variant de la histona H3 anomenada CENP-A (diferent!)
• TELÒMER:
− Sense gens. ADN minisatèl·lit (molt repetitiu, comprenent seqüències de 0,1 a 20 Kb),
2.000 repeticions d’una seqüència coneguda: 5’...TTAGGG...3’.
− Funció:
a) Protecció del material genètic dels extrems cromosòmics.
b) Eviten la fusió dels extrems cromosòmics.
• CONSTRICCIONS: zones del cromosoma on es produeix un estretament de la cromatina.
o Constriccions primàries, que es corresponen amb el centròmer.
o Constriccions secundàries: tiges dels satèl·lits dels cromosomes acrocèntrics: 13,
14, 15, 21 i 22, braç p peculiar, 3 parts:).
▪ Satèl·lit (part normal)
▪ Tiges: contenen les regions NOR o regions organitzadores de nuclèols, que
estan formades per ADNr que es transcriu a ARNr 45 S. Cada tija conté
centenars de copies del mateix gen (el que es transcriu a la molècula 45 S).
▪ Inclou els telòmers i ADN sense informació (sense gens).
• CROMOSOMES HOMÒLEGS: aquells que tenen:
o La mateixa forma i grandària
o El mateix tipus de gens
o Un procedeix el pare, l’altre de la mare.
• CROMOSOMES AUTOSOMES: de l’1 al 22.
• CROMOSOMES SEXUALS O GONOSOMES: la parella restant, 23.
3.2. OBSERVACIÓ AL ME DE TRANSMISSIÓ.
El ME treballa amb talls ultrafins, i el cromosoma és massa gran per a ser vist (els tallen
longitudinalment i transversalment). PERÒ la ME ens dóna informació interessant: si estudiem
nuclis metafàsics, apareixen uns filaments de cromatina de 30 nanòmetres = unitat
fonamental de cromatina.

4. COMPOSICIÓ QUÍMICA CROMOSOMA/CROMATINA

• ADN
• ARN (transitori, ocasionalment en contacte amb l’ADN o
cromatina, no és estructural).
• Proteïnes:
o Histones: estructurals
▪ Histona H1 (220 aa, la més gran)
▪ Histones nucleosomals H2A, H2B, H3 i H4 (més
menudes, 102 a 135 aa
o No històniques:
▪ Estructurals
▪ Funció transitòria: participen en els processos
de replicació, transcripció i reparació, i després
desapareixen.

5. ORGANITZACIÓ MOLECULAR
1r nivell de compactació de la cromatina:
− FORMACIÓ DE L’OCTÀMER D’HISTONES:
o L’octàmer d’histones és un complex proteic amb forma de disc que està format
per 8 histones nucleosomals:
▪ 2 del tipus H2A
▪ 2 del tipus H2B
▪ 2 H3: molt conservades evolutivament.
▪ 2 H4: molt conservades evolutivament: es troba la mateixa pr, exactament
igual, en espècies molt diferents. Al llarg de l’evolució ha anat passant
 d’unes espècies a altres, de manera intacta (no canvia ni 1 aa). Sentit: tota
la seua estructura té utilitat, de manera que si es produeix una mutació en
l’estructura, l’individu portador d’aquesta mutació no pot sobreviure. És
impossible que es produisca una mutació: no tindria utilitat (la seua funció
es tan important que si es canvia l’estructura no funcionaria)
o Procés de formació:
▪ Primerament es formen dímers H3-H4 i trímers H2A-H2B.
▪ A continuació dos dímers H3-H4 s’uneixen per a formar un tetràmer H3-
H4. A aquest tetràmer s’uneixen de manera independent i consecutiva dos
dímers H2A-H2B, formant l’octàmer.

− FIBRA NUCLEOSÒMICA d’11 nm o COLLARET DE PERLES.

o L’ADN de doble hèlix gira al voltant de l’octàmer donant 1,7 voltes. Entre octàmer i
octàmer existeix un filament d’ADN de doble hèlix anomenat ADN espaiador, que
té aproximadament 80 parells de nucleòtids de longitud (80 pn).
o Octàmer + l’ADN octamèric + l’ADN espaiador = nucleosoma.
o La cohesió entre l’ADN i les histones (o octàmer) està garantida per la presència de
142 ponts d’hidrogen entre l’octàmer i l’ADN. A més hi ha una atracció
electrostàtica entre els aminoàcids carregats positivament lisina i arginina i l’ADN
que està carregat negativament.
 o Complexos remodeladors (verdet):
▪ Proteïnes que, mitjançant el consum d’ATP, relaxen temporalment la unió
de l’ADN amb les histones.
▪ Funcions:
• Donar accessibilitat a l’ADN (replicació, transcripció i reparació),
per lliscament de l’ADN sobre l’octàmer.
• Substitució d’histones nucleosomals o d’octàmers sencers.

2n nivell de compactació de la cromatina → fibra nucleosòmica de 30 nm

− MODEL DE SOLENOIDE: la fibra d’11 nm formaria una espiral amb 6 octàmers per volta
que posteriorment es compactaria per a formar la fibra de 30 nm. Model més acceptat en
l’actualitat.
− MODEL DE ZIGA-ZAGA: segons aquest model, la fibra d’11 nm descriuria una línia en ziga
zaga de manera tridimensional que posteriorment es compactaria per a formar la fibra de
30 nm.

Independentment de l’estructura real, hi ha dos elements que li donen cohesió entre els
nucleosomes:
a) Histona H1: té una part globular i dos braços: un carboxiterminal i un aminoterminal.
Encara que no es coneix com funciona, s’ha hipotitzat que la part globular s’uniria al
mateix temps a l’ADN octamèric i a l’ADN espaiador, mentre que els braços s’unirien a
les regions globulars de les histones H1 dels nucleosomes adjacents.
b) Cues aminoterminals de les histones nucleosomals (8): cada histona nucleosomal (de
l’octàmer) té una cua aminoterminal que s’obreix de l’octamer. Aquestes cues podrien
interactuar amb altres octàmers augmentant la cohesió de la fibra de 30 nm.
3r nivell de compactació de la cromatina:
− FIBRA NUCLEOSÒMICA DE 300 NM: la fibra de 30 nm es doblega formant bucles, els quals
s’uneixen a una bastida (andamio) de proteines no històniques, rica en ADN
topoisomerasa II (domini en forma de bucles? ☺)

4t nivell de compactació de la cromatina:

− FIBRA NUCLEOSÒMICA DE 700 nm: la fibra de 300 nm forma una espiral que té com a eix
la bastida de pr no històniques i posteriorment es compacta.

RESUM FINAL. El cromosoma metafàsic té 1.400 nm de grossor.

 TEMA 15 - ELS CROMOSOMES ESPECIALS

1. INTRODUCCIÓ
El cromosoma interfàsic, sinònim de la cromatina interfàsica (contradicció: a la interfase tenim
cromatina, a la metafase cromosoma).
Avantatges de l’estudi del cromosoma interfàsic:
1. Estudi de la transcripció gènica (en aquest període és més activa)
2. Estudi del plegament i l’arquitectura del cromosoma. A partir de la fibra de 30 nm ja
no sabíem com es plegava, la de 300 nm i 700 nm no estan clares del tot. Si
l’estudiarem, podríem saber-ho.
Problema: els cromosomes són massa fins i estan massa embolicats entre ells. El que fem es
buscar a la natura altres cromosomes d’altres espècies que estiguen en interfase per estudiar-
los: dos tipus de cromosomes gegants.
o Cromosomes plomosos (de ploma)
o Cromosomes politènics

2. CROMOSOMES PLOMOSOS O EN ESCOVILLÓ

• Tenen un eix central, i al voltant d’aquest ixen uns bucles que tenen forma com de ploma.
• 2 cromosomes visibles a la meiosi del ovòcits dels amfibis.
• Són molt grans, dels 1200 a 1500 µm (MO), un mil·límetre, un poc més d’un mil·límetre,
podríem fins i tot veure’ls a simple vista.
• Tenen la particularitat que en ells hi ha una alta taxa de transcripció.
2.1 ESTRUCTURA
− 2 cromosomes encreuats.
− Per cada cromosoma tenim els següents elements:
o 1 eix central longitudinal (formats per 2 nucleofilaments)
o 2 nucleofilaments paral·lels, que van en la direcció de l’eix. Aquests són com les
cromàtides dels nostres cromosomes (2 molècules idèntiques d’ADN).
o Parells de bucle simètrics de cromatina descondensada, el que anomenem les
plomes. Les parelles de bucles es formen al mateix temps en els dos
nucleofilaments i comprenen el mateix fragment d’ADN. Promouen la transcripció
dels gens propers.
o Cromòmers: agregats de cromatina de màxima condensació amb forma esfèrica.

CROMATINA INACTIVA:
− Es troba als cromòmers, els quals contenen la major part de la cromatina.
− Són zones de màxima condensació.
− Estan separats per segments intercromomèrics dels quals poden eixir bucles o no.
− La transcripció en estos cromòmers és nul·la.

CROMATINA ACTIVA
− Es troba als bucles, els quals estan formats per cromatina que escapa dels cromòmers
per a transcriure’s. Està molt descondensada.
− Es produeix una separació simètrica dels dos nucleofilaments i es dóna una
transcripció ininterrompuda.
o Definició: les ARN pol entren una darrere de l’altra amb una distància de
només 79 nucleòtids. De manera que a partir d’un únic gen es formen molts
transcrits d’ARNm. Per això, l’ADN dels bucles té una coberta densa d’ARN.
o Producte de la transcripció ininterrompuda: distribució de l’ARNm en forma
d’arbre de Nadal:
− Els bucles estan recoberts d’ARNm, transcrivint-se, i també ARNm en procés de
maduració.
 3. COMOSOMES POLITÈNICS
− Els trobem en alguns tipus cel·lulars de les glàndules salivals de les larves de Drosophila (i
d’altres insectes). Estan en interfase.
− Són uns cromosomes gegants que tenen 210 molècules d’ADN idèntiques (10 replicacions
sense divisió; normalment, per cada replicació es produeix una divisió cel·lular).
− Quan se van sintetitzant es disposen en vertical, alineades.
− Estan units entre ells pel seu centròmer formant una massa compacta anomenada
cromocentre, la qual cosa els dona un aspecte d’estrella de mar (ofiura).
− Morfologia: la longitud d’aquests cromosomes és de 2.000 µm (2 mm)
− Tenen una elevada taxa de transcripció.
− De manera alterna, tenen un patró de bandes clares i fosques al llarg de la seua
estructura. A les bandes fosques les anomenem bandes; les clares són les interbandes.

Bandes:
• Fosques
• 210 seqüències iguals
• Es tenyeixen amb més facilitat (Giemsa,
tenyeix àcid)
• Zones de cromatina més condensada.
• Pareix que les bandes tindrien més gens.
• Tenen més proteïnes (variant d’histones)
• La transcripció és nul·la (cromatina més
condensada)
• Tenen el 95% de l’ADN del cromosoma
• Nombre = 3.700 (Drosophila)
Interbandes:
• Clares
• 210 seqüències iguals
• Es tenyeixen menys
• Zones de cromatina menys condensada.
• Pareix que tindrien menys gens.
• Tenen menys proteïnes
• La transcripció és elevada.
• Tenen el 5% de l’ADN del cromosoma
• Nombre = 3.700 (Drosophila)
CROMATINA DE LES INTERBANDES:
• SENSE TRANSCRIPCIÓ: condensació com la fibra de 30 nm.
• TRANSCRIVINT-SE:
o forma bucles en totes direccions, a partir de les de les 210 fibres (formen una
estructura tridimensional (foto):anells de Balbiani o “puffs”)
o Actuen els complexos remodeladors per tal de descondensar la cromatina.
o Als bucles es produeix la transcripció ininterrompuda (foto: bucles arbre de
nadal).
• Curiositat: ECDISONA: Hormona dels insectes que controla l’expressió de determinats
gens. Ens ha ajudat a comprendre com funciona el mecanisme de transcripció en
aquests cromosomes.

CONCLUSIONS EXTRAPOLABLES AL CROMOSOMA INTERFÀSIC

DE TOTES LES CÈL·LULES EUCARIOTES:
1. Els gens s’expressen per descondensació de la cromatina, formant bucles que
permeten l’accés de la maquinària transcripcional (cromatina llança un bucle).
2. Cada bucle tindria uns límits laterals que delimiten un segment de plegament
independent dels altres (cada bucle perfectament delimitat lateralment). D’aquesta
manera, quan un bucle es llançat a l’exterior, no afecta a la resta del cromosoma. Així,
la cromatina es manté organitzada i s’aïllen gens dels seus veïns.
 4. ORGANITZACIÓ DE LA CROMATINA EN INTERFASE
4.1. Disposició Rabl (rabel) en interfases curtes:
− Segons la disposició Rabl els cromosomes en interfase s’organitzen amb els
centròmers a un costat de la carioteca i els telòmers en el costat contrari.
− Explicació de la distribució: durant l’anafase de la mitosi, els cromosomes separen les
seues cromàtides i aquestes són arrossegades pel centròmer cap als pols del fus
mitòtic. Posteriorment, a la citocinesi el nucli de les cèl·lules filles manté aquesta
disposició.
− Només es compleix en cèl·lules amb una interfase curta (cèl·lules que proliferen molt
ràpid, com en cèl·lules del període embrionari). En canvi, en cèl·lules amb una
interfase mitjana o llarga, els cromosomes canvien de posició.

4.2. Territoris estables dels cromosomes interfàsics

− Amb la tècnica Multi-FISH marquem cada cromosoma amb un color diferent, obtenint la
mitjana de l’espai que ocupa durant la interfase (la mitjana, ja que està en moviment).
− Bàsicament, els cromosomes tenen dos posicions dins del nucli.
o Quan l’activitat transcripcional és baixa, es troben formant un agregat al costat de
la carioteca units pels telòmers a la làmina nuclear.
o Quan l’activitat transcripcional és alta, els cromosomes migren cap a l’interior del
nucli, mantenint la seua connexió telòmer-làmina nuclear.
o D’aquestes dos posicions traguem la mitjana.
− Conclusions de l’experiment:
1. Cada cromosoma té una zona de moviments determinada dins del nucli interfàsic.
2. Els dos cromosomes amb el mateix nombre (homòlegs) no es trobem colocalitzats al
nucli interfàsic; és a dir, són independents (no tenen cap relació durant la interfase) i
l’únic moment que s’aparellen és durant la meiosi.
− L’activació dels gens provoca la migració dels cromosomes cap a l’interior del nucli
buscant zones amb alta concentració de molècules implicades en la transcripció, com són
polimerases, factors de transcripció, proteïnes reguladores, snNRP (ribonucleoproteines
encarregades de la maduració del ARNm) i nucleòtids per a formar ARNm (per açò llancen
els bucles cap a l’interior).
 TEMA 16 - EL CARIOTIP

1. INTRODUCCIÓ
• Cariotip: patró cromosòmic d’una espècie
• Citogenètica: ciència que estudia els cromosomes: la seua morfologia, estructura, funcions i
comportament.
• Citogenètica clínica:
o Aplicació clínica de la citogenètica.
o Objectiu: establir relacions entre les anomalies cromosòmiques i les patologies.
o Aquesta nova ciència va nàixer a l’any 1959 quan Lejeune i cols estudiaren el cariotip dels
xiquets en síndrome de Down.

2. METODOLOGIA. OBTENCIÓ DEL CARIOTIP

Cultiu de limfòcits de sang perifèrica → el mètode universal es basa en el cultiu de limfòcits de sang
perifèrica. 12 etapes:
1. S’extrau una mostra de sang perifèrica d’uns 4 ml del pacient o individu problema.
Afegim a aquesta sang heparina (anticoagulant)
2. Cultivem les cèl·lules de la sang en un medi de cultiu ric en sèrum boví fetal (20% de SBF), el
qual promou la proliferació cel·lular.
3. Addició d’una substància anomenada PHA o fitohemaglutinina. Aqueta substancia indueix la
mitosi dels limfòcits.
4. Incubem 3 dies a 37ºC. En aquest temps les cèl·lules (limfòcits) es divideixen una vegada i
entren en el segon cicle de divisió.
5. Aturem les mitosis en metafase per addició del fàrmac colquicina (inhibeix la polimerització
dels microtúbuls, per tant, impedeix la formació del fus mitòtic) durant 1 hora.
6. Transferim les c. i les centrifuguem per a obtenir c. aïllades (separades del medi de cultiu).
7. Afegim a les cèl·lules una dissolució hipotònica de clorur de potassi (KCl), com a conseqüència
les cèl·lules augmenten el seu volum i els cromosomes se separen → aquesta etapa rep el nom
de xoc hipotònic.
8. Fixem les cèl·lules amb el Fixador de Carnoy.
9. Deixem caure una gota de la dispensió cel·lular sobre un portaobjectes a 4º (extensió). Pel
contrast de temperatura es trenquen les mb plasmàtiques de les cèl·lules.
10. Tinció dels cromosomes amb Giemsa.
11. Busquem les extensions cromosòmiques metafàsiques amb el MO i les fotografiem.
12. Sobre les fotografies organitzem el cariotip (retallar i muntar).
 3. CLASSIFICACIÓ DELS CROMOSOMES
Els organitzarem per parelles d’homòlegs i els distingirem atenent a 3 criteris:
1. Grandària: cromosomes més grans tenen numeració més baixa (cromosoma més gran és l’1).
2. Posició del centròmer: ens ajudarà a identificar els cromosomes.
3. Presència de constriccions secundàries (tija dels satèl·lits), exclusius dels cromosomes
acrocèntrics.
Amb aquests 3 criteris podem classificar els cromosomes en
aquests grups: A, B, C, D, E, F, G.
− A: 3 primers cromosomes, grans metacèntrics.
− B: cromosomes 4 i 5, grans però submetacèntrics.
− C: del cromosoma 6 fins al 12, incloent el cromosoma
central X. Submetacèntric i mitjans.
− D: cromosomes 13, 14 i 15. Acrocèntrics i mitjans.
− E: 16, 17 i 18. Xicotets i submetacèntric, excepte el 16 que
és metacèntric.
− F: 19 i 20 xicotets i metacèntrics.
− G: cromosoma 21, 22 i cromosoma Y (no té satèl·lits).
Acrocèntrics i xicotets.

4. TÈCNIQUES DE MARCATGE DE BANDES

Tècniques citològiques que ens permeten visualitzar als cromosomes un patró de bandes alternes clares
i fosques que és característic de cada tipus de cromosoma. Tenim 2 subgrups:
4.1. BANDES QUE MARQUEN TOT EL CROMOSOMA:
− 4.1.1 Bandes Q:
• Bandes de quinacrina (Substitueix l’etapa 10 del protocol).
• S’obtenen quan tractem les extensions cromosòmiques amb un colorant fluorescent
anomenat quinacrina.
• Aquest colorant s’uneix a les bases A i T i genera un patró de bandes alternes → unes són
fluorescents, altres no tenen cap fluorescència.
• Funció:
▪ Identificació dels cromosomes.
▪ Estudi del cromosoma Y: la quinacrina té una gran afinitat per aquest cromosoma
→ aquest té major fluorescència → s’estudia millor (anomalies i sexe cromosòmic)
− 4.1.2 Bandes G o bandes de Giemsa.
• Per a obtenir-les desnaturalitzem la cromatina amb tripsina (proteasa que digereix
parcialment les proteïnes cromosòmiques, històniques o no històniques).
• La tinció amb Giemsa ens dóna un patró de bandes fosques i clares (a continuació de
l’etapa 9 del protocol)
o Les bandes fosques estan formades per heterocromatina amb una baixa quantitat
de gens. Són seqüencies riques en A i T, de replicació tardana (que es repliquen al
final de la fase S).
o Les bandes clares tenen eucromatina, rica en gens. Estes seqüencies són riques
en G i C i són de replicació primerenca.
• Funcions:
▪ Identificació de cromosomes
▪ Detecció d’anomalies numèriques i estructurals
• Són les més utilitzades.

− 4.1.3 Bandes R o bandes reverses:

• El patronatge de bandes es el contrari que a les bandes G (les zones fosques del G ara són
les clares, i viceversa).
• Per a obtenir-les desnaturalitzem els cromosomes amb alcohols i a continuació tenyim
amb Giemsa (A continuació de l’etapa 9 del protocol).
• Funcions:
o Identificació de cromosomes.
o Detecció d’anomalies, sobretot als telòmers, que queden marcats de color fosc
(contrari a bandes G), de manera que és més fàcil detectar anomalies a aquestes
regions.
− 4.1.4 Bandes d’alta resolució o prometafàsiques:
• Tractem el cultiu cel·lular amb el fàrmac metrotrexat, innhibdor de la síntesi del nucleòtid
timidina.
• En absència de timidina les cèl·lules es queden aturades en la fase S o sincronitzades. (sense
timidina no es pot replicar l’ADN, falta un nucleòtid)
• 17 hores després afegim al medi de cultiu timidina, i les cèl·lules aturades en fase S reprenen el
cicle cel·lular (entre les etapes 4 i 5 del protocol).
• A continuació afegim colquicina i tenyim com les bandes G.
• Ens dóna cromosomes més llarg, més descondensats.
• Funció: detecció de microalteracions, anomalies no detectables amb altres tècniques.

4.2 BANDES QUE MARQUEN REGIONS ESPECÍFIQUES

− 4.2.1 Bandes C:
o Tractem les extensions amb una solució d’hidròxid de bari, Ba(OH)2, qui produeix una
digestió molt agressiva que només respecta/deixa sense digerir els fragments
d’heterocromatina constitutiva (aquella que sempre està condensada, sense informació
genètica).
o Heterocromatina constitutiva es troba: a una regió del braç curt del cromosoma Y i a altres
regions pròximes als centròmers dels cromosomes 1, 9 i 16.
o Després d’esta digestió tenyim amb Giemsa (a continuació de l’etapa 9)
o La funció d’aquestes bandes és la detecció d’alteracions en regions específiques
d’heterocromatina constitutiva, en aquestes regions anteriorment esmentades.
− 4.2.2 Bandes NOR:
o Tenyim amb nitrat de plata, AgNO3 que té afinitat per les constriccions secundàries (o tija)
dels cromosomes acrocèntrics o regió NOR (organitzativa de nuclèols), formades per ADNr.
o Funció: identificar anomalies a les regions NOR.

5. CITOGENÈTICA MOLECULAR
Aplicació de les tècniques de biologia molecular (hibridació d’ADN) a preparacions citogenètiques.
APLICACIONS
• Estudi de l’estructura i funció de regions cromosòmiques específiques.
• Detecció d’anomalies cromosòmiques a cèl·lules en interfase i metafase.

5.1 HIBRIDACIÓ IN SITU FLUORESCENT o tècnica de Fish.

Tècnica de marcatge dels cromosomes amb una sonda d’ADN fluorescent, per a la visualització al
microscopi de fluorescència.
5.1.1 PROCEDIMENT DE FISH
1) Extensió de material cel·lular sobre un portaobjectes (etapa 9 del protocol).
2) Sonda: fragment curt d’ADN de doble hèlix que està conjugat amb fluorocroms i que és
complementari a la seqüència cromosòmica que volem estudiar.
Afegim una dilució d’aquesta sonda sobre les extensions cromosòmiques i augmentem la
temperatura per damunt de 90º, de manera que aconseguim la desnaturalització de l’ADN (tant el
de la sonda com el de la cromatina).
3) Quan baixem la temperatura, les cadenes de la sonda s’uneixen per complementarietat amb les
cadenes de la seqüència de cromatina que volem estudiar. Aquest procés rep el nom d’hibridació.
 5.1.2 SONDES α-SATÈL·LIT O SONDES CENTROMÈRIQUES
Aquestes sondes s’uneixen a l’ADN α-satèl·lit, específic dels centròmers.
Funció:
− En cromosomes metafàsics identifiquen els cromosomes
− En nuclis interfàsics ens permet fer un recompte de cromosomes i esbrinar si hi ha alguna
anomalia cromosòmica numèrica.

5.1.3. SONDES ESPECÍFIQUES DE LOCUS

− Sondes que s’uneixen a seqüències específiques d’ADN d’un o més gens
− Les sondes de locus (roja) van acompanyades d’una sonda control (blava), que marca una regió
diferent del mateix cromosoma.
− Funció: estudi de microdelecions (pèrdues de material cromosòmic) en la interfase i metafase.
− Amb les sondes control marquem els cromosomes 1 (o això diu Mar! Jaja)

5.1.4 SONDES TELOMÈRIQUES I SUBTELOMÈRIQUES

Sondes telomèriques:
− Unió a les seqüències repetides dels telòmers en regions (TTAGGG)n.
− Funció: estudi de la integritat i longitud dels telòmers.
− Tenen relació amb la senescència cel·lular (envelliment)
Sondes subtelomèriques:
− Unió a seqüències per sota dels telòmers, específiques d’un tipus de
cromosoma.
− Funció: detecció d’anomalies amb pèrdua de telòmer (provoca la
formació de cromosomes circulars)
 5.1.5 SONDES COMPLETES O DE PINTAT
• Diverses sondes marcades amb el mateix fluorocrom que s’uneixen al llarg d’un cromosoma
específic, donant la sensació que “pinten” el cromosoma sencer.
• Funció: metafase → detectar translocacions.

5.1.6 MULTI FISH O FISH MULTIPLEXAT

• Cada cromosoma és marcat amb un conjunt de sondes específiques de pintat.
• Les sondes de cada cromosoma estan conjugades amb una combinació diferent de 5 fluorocroms
que donen a cada cromosoma un pseudocolor (no els podem distingir a simple vista)
• 23 tipus de cromosomes = 23 pseudocolors.
• Aplicacions:
o Anomalies numèriques i translocacions.
o Estudi de cèl·lules tumorals amb anomalies molt grans.
o Territoris estables dels cromosomes interfàsics.
• Desavantatges:
o Preu
o No mostren bandes

Sarcoma pleomòrfic (tumor) que s’ha immortalitzat. Quantitat de cromosomes excessiva i alteracions
cromosòmiques (un cromosoma format per 6 fragments de cromosomes diferents)
 TEMA 17 – LA DIVISIÓ CEL·LULAR

1 INTRODUCCIÓ. LA DIVISIÓ CEL·LULAR

Parts de la divisió cel·lular:
• MITOSI (divisió nuclear): procés que té com a conseqüència el
repartiment equitatiu del material genètic.
• CITOCINESI (divisió citoplàsmica): divisió física de la cèl·lula,
amb el consegüent repartiment d’orgànuls.
No són processos consecutius: van en paral·lel, són independents.
Objectiu: manteniment de l’homeòstasi.

2. MÈTODES D’ESTUDI
1. MICROSCOPI ÒPTIC:
• Microcinematografia d’intervals (en viu): gravació de vídeo sobre un microscopi de contrast de
fase, el temps suficient com per a captar la divisió completa d’una o més cèl·lules.
• Amb microscopi de llum polaritzada (en viu): té dos prismes a la seua estructura, un entre el
condensador i la mostra i un altre entre la mostra i l’observador, de manera que es genera una
imatge que ens permet visualitzar estructures fibroses (actina, miosina, microtúbuls).
• Immunofluorescència (cèl·lules fixades): marcar determinades molècules amb anticossos
marcats amb fluorocroms.
2. MICROSCÒPIA ELECTRÒNICA: ens permet veure estructures com els cinetocors, els microtúbuls o
visions parcials de cromosomes. Per a obtenir una imatge completa o general de la mitosi,
necessitem fer talls seriats o en sèrie (consecutius) de la mateixa mostra (no pràctic).
3. AÏLLAMENT D’APARELLS MITÒTICS: separar l’aparell mitòtic de la resta de la cèl·lula per un
procediment química. L’aparell mitòtic = fus mitòtic + centríols + cromosomes + algunes pr
motores. Funció: podem fer un estudi bàsic del funcionament del fús mitòtic i estudi de fàrmacs i
els seus efectes sobre el fus.
 3. CARACTERÍSTIQUES GENERALS
1. Segons siga la integritat de la carioteca, la mitosi pot ser:
a. MITOSI OBERTA: la mitosi implica el trencament de la carioteca → barreja dels components
cel·lulars (en les nostres cèl·lules ocorre)
b. MITOSI TANCADA: no es trenca la carioteca (en protozous).

2. Els components del citoesquelet canvien les funcions al llarg de la divisió cel·lular (fibroblast)
− L’actina passa de formar part del citoesquelet durant la interfase a formar l’anell contràctil de
la citocinesi.
− La tubulina, durant la interfase, forma part del
citoesquelet, però quan arriba la mitosi
abandona el citoesquelet i passa a formar part
del fus mitòtic.
− Aquests canvis fan que la morfologia de la
cèl·lula també canvie → morfologia esfèrica.

3. La mitosi comença a preparar-se en la interfase amb 2 situacions:

a. Replicació de l’ADN
b. En la interfase augmenta la síntesi de proteïnes necessàries per a la mitosi. (histona H1,
necessària per a la compactació de la cromatina o la gamma tubulina, subunitat proteica que
forma els microtúbuls)
 4. CICLE DEL CENTROSOMA
Centrosoma: orgànul considerat el principal centre organitzador de microtúbuls (mt)
Està format per 3 elements:
1. Diplosoma: conjunt de 2 centríols disposats espacialment perpendicular l’un de l’altre.
2. Matriu pericentriolar: suspensió densa de pr en la qual està immers el diplosoma.
3. Àster: conjunt de microtúbuls radials que ixen del centrosoma en totes direccions.

Evolució del centrosoma al llarg del cicle cel·lular

Fase G1:
1. Creixen els microtúbuls de l’àstat per polimerització de tubulina o gamma tubulina. Els mt
tenen dos extrems: un extrem negatiu, el més pròxim al centrosoma; i un extrem positiu, el
més allunyat del centrosoma. Els mt incorporen unitats de tubulina per l’extrem positiu i
perden unitats de tubulina per l’extrem negatiu.
2. Al final de la fase G1, els centríols se separen uns micròmetres.

Fase S:
3. A partir de cada centríol original es forma un centríol fill per nucleació (nucleació =
polimerització de tubulina) → duplicació. Les noves parelles de centríols romanen unides, és a
dir, encara comparteixen la mateixa matriu.
Fase G2:
4. Unes proteïnes anomenades catastrofines despolimeritzen microtúbuls del citoesquelet. La
tubulina resultant migra a la matriu, a la qual altres pr anomenades MAPs (pr associades a
microtúbuls) tornen a polimeritzar mt. (increment de la matriu, catastrofines vs MAPs).

Profase:
5. Se separen els dos centrosomes, la qual cosa implica automàticament la formació del fus
mitòtic (fus mitòtic = formosa i complexa maquinaria cel·lular encarregada del repartiment del
material genètic entre les dues cèl·lules filles).
6. Allargament dels mt polars, els que estan entre els dos pols del fus.
• Dins del fus tenim unes proteïnes motores:
o Es desplacen cap al pol positiu:
1. Quinesina-4, quinesina-10: un domini mòbil i un fix (que s’uneix al
cromosoma), arrossegant cromosomes cap a l’extrem positiu.
2. Quinesina-5: té 2 dominis mòbils: dalt i baix, que es desplacen en dos
direccions contraries → separen els pols.
o Es desplacen cap a l’extrem negatiu:
1. Dineïna: està unida per la part fixa al còrtex cel·lular (per sota de la mb
plasmàtica). La part mòbil avança en la direcció de la fletxa; la dineïna es
queda queta.. Aproxima els pols cap a la paret.
2. Quinesina-14: té un domini fix i un mòbil (com dos mans, els punts de baix),
que avancen en la direcció de la fletxa (blava). Produeixen el solapament dels
dos mt.
Citocinesi:
7. Separació definitiva dels dos centrosomes, un per a cada cèl·lula.

5. FASES DE LA DIVISIÓ CEL·LULAR

 5.1 MITOSI

5.1.1 PROFASE:
1. La cromatina es condensa formant uns cromosomes fins i allargats. Això es deu a un complex
proteic anomenat condensina, el qual està format per 5 subunitats proteiques que formen un
anell. Les condensines s’activen per fosforilació per l’acció de la M-CdK (cicle cel·lular) →
aquestes, una vegada activades, agrupen fibres de cromatina, promovent la condensació del
cromosoma.
2. El centròmer i les cromàtides es fan visibles, i les cromàtides apareixen unides entre si en tota
la seua longitud. Ahi intervenen altres pr: les cohesines → tenen forma d’anell i estan formades
per 4 subunitats. Durant la fase S, a mesura que es replica l’ADN, les cohesines comencen a unir
fibres d’11 nm de les cromàtides germanes (una de cada cromàtida germana), de manera que
uneixen totes les cromàtides en tota la seua extensió.
3. El nuclèol desapareix. A mesura que es condensen els cromosomes, l’ADNr dels nuclèols
s’incorpora o passa a formar part als acrocèntric. Una vegada el nuclèol s’ha quedat sense ARN,
la resta del nuclèol es desfà.
4. Es diferencien els cinetocors. Els cinetocors són dos complexos proteics trilaminars i amb
forma el·líptica que es troben a l’altura del centròmer un en cada cromàtida orientats en sentits
oposats. Funció: fan possibles la unió entre els cromosomes i el fus mitòtic.
5. La carioteca es manté íntegra.
6. El fus mitòtic es forma i adquireix polaritat (els pols se separen).
Condensació de la cromatina per condensines

Paper de les cohesines

Estructura del cinetocor.

 5.1.2 PROMETAFASE o PROFASE TARDANA
1. Comença amb el trencament de la carioteca. Les M-CdK fosforilen les lamines de la làmina
nuclear: aquesta fosforilació desestructura i trenca la carioteca. Els fragments de mb queden
emmagatzemats en vesícules que són indistingibles de les vesícules provinents del RE.
2. Amb el trencament de la carioteca els cromosomes es dispersen per tot el citoplasma i al
mateix temps continuen condensant-se.
3. El fus mitòtic ocupa el centre de la cèl·lula i augmenta la seua polaritat.
4. Els cromosomes col·lideixen accidentalment amb els microtúbuls del fus i aquests (els
microtúbuls) comencen a orientar als cromosomes cap al pla equatorial.
o El procés de captura dels cromosomes pels microtúbuls és atzarós. (Mt astrals: ixen
en direccions diferents al pol).
▪ Contacte accidental.
▪ Adhesió lateral entre el cinetocor i el microtúbul: adhesió inestable.
▪ Provoca un lliscament cap al pol.
▪ Quan arriba al pol es forma un nou microtúbul que enfila el cromosoma
(s’insereix pel cinetocor) → adhesió unipolar.
▪ Una vegada inserit, de l’altre pol, un microtúbul s’inserirà de la mateixa
manera, però de l’altre costat → adhesió bipolar.
o Una vegada el cr està enfilat pel seu cinetocor, experimenta 2 forces contràries:
▪ Una que tira d’ell cap al pol.
▪ Una en sentit contrari que empeny el cromosoma cap a l’extrem + dels mt.
Aquesta està exercida per les pr motores quinesina-4 i quinesina-10. Com a
resultat de l’equilibri de forces, el cromosoma queda ubicat al pla equatorial.
 5.1.3. METAFASE
1. Fus mitòtic: durant la metafase reuneix tots els cr dins d’un únic pla→ PLA EQUATORIAL:
a. Es defineix com un pla imaginari perpendicular al fus i equidistant dels pols.
b. Encara que als dibuixos sempre apareixen com una línia, cal pensar que es un pla i que
els cr es disposen com formant una estructura circular: estrella mare.
2. El cromosoma assoleix la seua màxima condensació. La seua mobilitat és mínima, es redueix a
una vibració suau, provocada per la tensió que ha de suportar. El cromosomes estan resistint 2
forces dels dos pols, per això la vibració.
3. Els cinetocors es troben orientats cap als pols del fus i equidistants d’ells.
4. Trobem 3 tipus de microtúbuls:
a. POLARS:
i. Entre els dos pols del fus.
ii. Tenen els seus extrems positius solapats. Aquest solapament es produeix
gràcies a els pr motores quinesina-14 i quinesina-5. Es troben en un equilibri
dinàmic→ incorporen subunitats de tubulina per l’extrem positiu al mateix
temps que en perden pel negatiu: la longitud és la mateixa però no són
estàtics.
b. CINETOCÒRICS: estan inserits en algun cinetocor.
c. ASTRALS (ASTERIANS): ixen en direccions diferents de les direccions interpolars
5.1.4. ANAFASE
1. Separació de les cromàtides germanes de cada cromosoma:
a. Aquesta separació és deu a una pr que es diu complex promotor de l’anafase (APC).
b. La pr APC és activada per un altra anomenada CDC20.
c. Una vegada activada adquireix la funció de ubiquitinlligasa→les ubiqüitines són els enzims
que tenen la funció de UBIQUITINITZAR (afegir ubiniquitines, és a dir, marcar per a la
degradació del pr):
i. Primera funció: ubiquitinitzar i promoure la degradació de la pr segurina: pr que
en condicions normals està unida a la separasa, inhibint-la. Una vegada s’ha
degradat, la separasa queda lliure i talla les cohesines per la seua subunitat Scc1,
d manera que les cr germanes se separen.
ii. Segona funció: ubiquitinitzar i promoure la degradació de les ciclines de la fase M,
la qual cosa implica la inactivació de M-CdK. Una vegada la M-CdK s’inactiva
comença el final de la mitosi.
2. Anafase A: desplaçament de les cromàtides cap als pols arrossegades pel seu cinetocor. Este mov es
produeix gràcies a la participació d’unes dineines que desplacen les cromàtides al llarg dels
microtúbuls. A mesura que va avançant els microtúbuls va despolaritzant-se per l’extrem positiu.

3. Anafase B: moviment o separació cap a l’exterior. Es produeix gràcies a 2 forces:

a. La primera, una força lliscant que es genera entre el microtúbuls polars per a separar-los, al
mateix temps que els microtúbuls polars creixen per l’extrem positiu, i les quinesines i
separen els mcirotubuls
b. La segona força és una que estira els pols des de fora, i es produida per les dineines (pr que
es troben unides al cortex cel·lular que tiren dels microtubuls astrals, de manera que
també separen els pols).
c. La conjunció de els 2 forces provoca l’anafase B. Açò provoca una deformació de la cèl·lula
que adquereix forma elipsoidal.

4. Les cromàtides arriben als pols al mateix temps que desapareixen els microtúbuls cinetocòrics.
5. S’inicia la reconstrucció de la carioteca i també la citocinesi.
5.1.5. TELOFASE
- Descondensació dels cromosomes
- Es reconstrueix la carioteca al voltant dels 2 nous nuclis, i es formen els nuclèols(es formen deu,
un per cada cromosoma acrocèntric)
- Els microtúbuls polars se superposen formant feixos
- Acaba la citocinesi.

RECONSTRUCCIÓ DE LA CARIOTECA
Comença durant la anafase i acaba durant la telofase:
ANAFASE:
o Els cromosomes de les masses que se separen s’agrupen ocupant el mínim volum
possible per a permetre la formació de mb al seu voltant. Esta agrupació es duta a
terme per la quinesina 10 i la aurora B.
o Les fosfatases desfosforilen els lamines i les nucleoporines.
o Les nucleoporines s’organitzen formant preporus o porus immadurs.
o Comencen a fusionar-se al voltant dels cromosomes vesícules carregades de mb
juntament amb fragments del RE, donant lloc a les noves membranes.
TELOFASE:
o Les lamines s’uneixen entre elles i amb la mb nuclear interna, formant la làmina
nuclear.
o Els porus són funcionals i comencen a importar proteïnes.
o Finalment el volum nuclear augmenta.
 5.1 CITOCINESI
• En la anafase es forma en la forma mitja de la cèl·lula un anell contràctil d’actina i miosina 2, el
qual està unit a la mp per la seua cara interna per mitjà de pr d’ancoratge.
• En la anafase, però sobretot durant la telofase, l’anell estrangula la cèl·lula formant un solc de
divisió: fenedura que es forma a mesura que l’anell va contraent, és com el perímetre pel qual està
estrangulant l’anell.
• Per la part interna del solc es fusionen vesícules carregades de mb amb la finalitat de formar les 2
noves membranes.
• L’anell continua estrangulant fins que xoca amb el feix de microtúbuls polars, moment en el qual es
col·lapsa.
• Es forma aleshores el cos intermedi o de Flemmin, cos intermedi format per:
o Anell
o Microtúbuls polars
o Material dens de composició poc coneguda
• Finalment, el cos intermedi es degrada i les cèl·lules filles se separen.
 CONTROL ENZIMÀTIC DE LA MITOSI
Promoció de la mitosi Detenció de la mitosi
1. M-CdK (fosforilacions de pr que inicien la fase M) 1. APC (destrucció de pr que mantenen la fase M)
2. COMENÇA: PUNT DE CONTROL G2/M 2. COMENÇA: METAFASE/ANAFASE
3. Condensació dels cromosomes (condensines) 3. Trencament de la unió de les cromàtides
4. Trencament carioteques (lamines) (separasa lliure)
5. La cèl·lula perd les seues unions amb altres 4. Inactiva la M-CdK per degradació de ciclina fase M
cèl·lules
6. Estructura el fus mitòtic i promou la unió amb els
cromosomes
7. Comença la separació de les cromàtides (activa a
Cdc20, que activa a APC)

6. CICLE DEL CROMOSOMA

És el canvi en el nombre de cr i de molècules d’ADN que experimenta la cèl·lula al llarg del cicle cel·lular.
- A la fase G1 diem que la cèl·lula és 2n i 2 c: té 46 cr i 46 molècules d’ADN→ cada cr té una
molècula d’ADN, una cromàtida.
- A la fase S, les cèl·lules passen a ser 2n i 4c: tenim 46 cromosomes amb 92 molècules d’ADN→
cada cromosoma té 2 cromatides (açò es mante en g2, profase i metafase)
- A l’anafase la cèl·lula passa a ser 4n i 4c: cada cromàtida pasa a ser un cromosoma: 92 cr i 92
molècules d’ADN.
- Citocinesi: 2n i 2c + 2n i 2c
 TEMA 19, 20 – LA MEIOSI

1. REPRODUCCIÓ DELS ÉSSERS VIUS

1.1. REPRODUCCIÓ ASEXUAL
− CARACTERÍSTIQUES:
1. Només és necessari un organisme progenitor, el qual es reprodueix per mitosi.
2. L’organisme progenitor i el seu descendent són genèticament idèntics.
− TENIM DOS VARIÀNCIES:
a. Policitògena: aquella en la qual l’organisme
descendent es forma a partir d’un grup de
cèl·lules del progenitors (el progenitor es
fragmenta)
i. Exemple: gemmació (gemmació de
les hidres), escissió (estrella de
mar)
b. Monocitògena: a partir d’una única cèl·lula
de l’organisme progenitor que és una
espora diploide → Exemple: es dóna en
llevats o en fongs.

1.2. REPRODUCCIÓ SEXUAL

− CARACTERÍSTIQUES
1. Divisió especial: MEIOSI, a partir de la qual s’obtenen gàmetes o cèl·lules haploides.
a. MEIOSI: tipus de divisió cel·lular que es produeix a les cèl·lules germinals (2n) per a obtenir
gàmetes (n) per mitjà de dues divisions cel·lulars consecutives. Es produeix una única
replicació cromosòmica i dues divisions = cèl·lules haploides.
b. Recordem:
i. Cèl·lules somàtiques: la divisió típica és la mitosi.
ii. Cèl·lules germinals → 2 tipus de divisió:
1. Mitosi: cèl·lules mare germinals, per a proliferar.
2. Meiosi: els gametòcits són els que entren en
meiosi.
2. Fusió cel·lular: FECUNDACIÓ de gàmetes de sexe contrari, obtenint un
zigot diploide.
− AVANTATGE respecte de la reproducció asexual: VARIABILITAT GENÈTICA.
o Causes de variabilitat:
i. Recombinació genètica
ii. Distribució a l’atzar dels homòlegs
iii. Combinació dels gens de l’òvul i l’espermatozoide.

1.3. CICLES BIOLÒGICS.

La meiosi es troba en tots els cicles, però no sempre en la mateixa posició.
A) Cicle haplofàsic o haplont: es produeix una meiosi zigòtica (al zigot).
a. Cicle sexual: partim d’un individu adult haploide, qui per mitosi de les seues cèl·lules germinals
genera gàmetes haploides. 2 gàmetes haploides es fusionen per a donar un zigot diploide. A
partir d’aquest moment es dona la meiosi, que afecta al zigot → forma cèl·lules haploides que,
per divisions mitòtiques successives, donen un individu adult haploide.
 b. Cicle alternatiu o asexual: d’altra banda, l’individu adult haploide pot donar unes
espores haploides que en les condicions adequades i a partir de mitosi successives
formarà un individu adult haploide.
c. Aquest cicle es dóna en organismes eucariotes inferiors :protozous, algues, fongs.

B) Cicle diplofàsic o diplont: es produeix una meiosi gamètica (per a donar gàmetes).
a. Cicle sexual: partim d’un individu adult diploide (2n) que per meiosi de les
seues cèl·lules germinals obté gàmetes haploides. Dos gàmetes haploides de
sexe contrari es fusionen (fecundació) per donar un zigot diploide, el qual es
divideix per mitosis (desenvolupament embrionari) fins que es forma altra
vegada un individu 2n.
b. Es dóna en organismes eucariotes inferiors i superiors (nosaltres).

C) Cicle haplodiplofàsic o haplodiplont: alterna individus adults diploides i haploides → tenim una meiosi
durant l’esporulació (donar espores) i una alternança de generacions haploides i diploides.
a. Cicle sexual + cicle asexual: partim d’un individu diploide, el qual per meiosi dona espores
haploides. Aquestes espores haploides, al seu torn, per mitosi, formen un individu adult
haploide. L’individu haploide, per mitosi de les seus cèl·lules germinals ens dona gàmetes també
haploides. Dos gàmetes haploides es fusionen per donar un zigot diploide, qui es divideix per
mitosi per donar un individu adult diploide (alterna haploïdia i diploïdia).
b. Es dóna en plantes amb flors, molses, falgueres, llevats.
 2. MEIOSI
1. Interfase I: fase preparatòria de la meiosi (aquesta fase NO esta inclosa en la meiosi)
2. MEIOSI: 2 divisions consecutives.
a. La primera divisió meiòtica és la meiosi I:
i. S’anomena reduccional perquè el nombre de cromosomes disminueix de 46 a 23.
ii. Dins d’aquesta tenim les mateixes fases que a la mitosi (profase I, prometafase I,
metafase I, anafase I, telofase I); la diferencia és que la profase I està subdividida en 5
fases.
b. En acabar la meiosi I es produeix la interfase II, una fase molt curta, preparatòria de la meiosi II
(és una profase especial en què no hi ha replicació de l’ADN a la fase S).
c. Segona divisió meiòtics: meiosi II.
i. Equacional perquè es manté el mateix nombre de cromosomes al principi que al final
(23 cromosomes)
ii. Té les mateixes etapes que la anterior (però amb el número II).

(Comentarem el procés fent un seguiment en la parella inicial; cromosoma 1)

INTERFASE I: FASES (cèl·lules germinals)
• G1: cèl·lules amb dos jocs de cromosomes (2n) i dos jocs de molècules d’ADN (2c). Cada cromosoma està
format només per una molècula d’ADN (una cromàtida), molt descondensada: cromatina.
• S: cada cromosoma tindrà 2 cromàtides (per tant, 4 jocs de molècules d’ADN, 4c), però té dos jocs de
cromosomes (2n)
• G2: la cèl·lula es prepara per a la divisió. Té 2n (2 jocs de cromosomes) i 4c (4 jocs de molècules d’ADN)
 MEIOSI I

PROFASE I: etapa més llarga

1. LEPTOTÉ:
− La cromatina es condensa formant uns cromosomes fins individualitzats. Aquests tenen un
eix longitudinal fet de pr estructurals, que és visible.
− Aquests cromosomes s’uneixen pels telòmers a una estructura especialitzada de la lamina
nuclear, anomenada placa d’unió.
− Apareixen cromòmers: zones
d’heterocromatina de màxima
condensació amb forma esfèrica.
− El volum del nucli augmenta.

2. ZIGOTÉ:
− Comença la sinapsi (aparellament dels cromosomes homòlegs de manera molt íntima).
− La sinapsi es tan estreta que els nous corpuscles formats per cada parella d’homòlegs reben el
nom de bivalents o tètrades.
− Es forma el COMPLEX SINAPTONÈMIC: una gran estructura proteica en forma de cremallera
que facilita la interacció dels homòlegs.
o COMPOSICIÓ (d’esquerra a dreta):
▪ Del cromosoma 1:
• Cromatina de les cromàtides germanes del cromosoma 1.
• Cohesines del cromosoma 1.
• Element proteic lateral, format per l’eix proteic del cromosoma 1.
▪ Element central, format per les fibres transversals. Manté una distància entre els 2
cromosomes de 100 nm. No formen part dels cromosomes (tota la resta si)
▪ Del cromosoma 2:
• Segon element lateral: eix proteic del cromosoma 2.
• Cohesines del cromosoma 2.
• Cromatina de les cromàtides del cromosoma 2.
o FUNCIONS DEL COMPLEX SINAPTONÈMIC:
▪ Unir els cromosomes homòlegs.
▪ Facilitar per un mecanisme enkkkl-´`¡cara poc conegut la interacció entre la
cromatina dels cromosomes homòlegs i, per tant, facilitar la recombinació.
▪ Separar de manera ordenada els cromosomes homòlegs al final de la sinapsi.
− Tots els cr homòlegs s’aparellen en tota la seua longitud (íntimament units) excepte la parella dels
homòlegs X i Y → aparellament homòlegs X i Y.
o Tot i que en teoria són homòlegs,
només tenen 2 regions d’homologia.
Aquests cromosomes només s’uniran
entre si per aquestes regions, que són:
▪ En l’extrem del braç P
▪ En l’extrem del braç Q
o És per això que només formen un
complex sinaptonèmic de xicotetes
regions homologues.
3. PAQUITÉ:
− A l’inici del paquitè la sinapsi ja és completa. Aquesta dura 16 dies a les cèl·lules humanes.
− Durant aquesta etapa apareixen uns complexos proteics multienzimàtics anomenats nòduls de
recombinació. Aquests se situen en l’element central del complex sinaptonèmic i afavoreixen els
processos relacionats amb la recombinació genètica. El més conegut es el nòdul Rad 51.
− Comença la recombinació genètica.
o És l’intercanvi de fragments cromosòmics entre cromàtides dels cromosomes homòlegs
(mai entre cromàtides del mateix cromosoma)
o TÉ 3 ETAPES:
▪ Tall de l’ADN de les cromàtides homòlogues en el mateix punt.
▪ Transposició dels extrems lliures (intercanvi dels fragments)
▪ Fusió de l’ADN.
− Com a conseqüència de la recombinació genètica es formen quiasmes.
o Són estructures en forma d’X producte de l’entrecreuament.
o Suposen punts d’unió entre els homòlegs.
o Com a mínim s’ha de formar 1 quiasma per tal de garantir la seua correcta segregació.
Normalment, el nombre habitual de quiasmes és 2 ó 3 per cada bivalent.

4. DIPLOTÉ:
− Quan s’inicia, desapareix el complex sinaptonèmic.
− A continuació els bivalents se separen entre ells, excepte pels quiasmes.
− Fase del diploté: Dictioté als ovòcits:
o Fase quiescent o estacionaria (de repòs cel·lular) que només es dóna als ovòcits.
o Els ovòcits es formen durant el 7é mes del desenvolupament embrionari del fetus. Una
vegada formats entren ràpidament en meiosi. La seua meiosi queda detinguda en el diploté
→ en eixe moment els cromosomes es descondensen i la cromatina comença a transcriure’s
normalment, de manera que la cèl·lula comença a acumular substàncies de reserva.
o Aqueta retenció dura anys, concretament dura fins que arriba l’ovulació d’eixa cèl·lula. Això
pot succeir des de la pubertat de la dona fins a la menopausa. (com a mínim 11, com a
màxim 40 anys)
o Els ovòcits aturats tant de temps produeix anomalies cromosòmiques.
o Aquesta era la fase de la meiosi dels ovòcits dels amfibis.
5. DIACINESI:
- Els cromosomes continuen condensant-se i separen definitivament els telòmers de la làmina
nuclear.
- Final de al transcripció (durant tota la profase encara s’estava produint un
nivell baix de transcripció en determinades regions cromosòmiques).
- El nuclèol desapareix perquè les regions NOR són reclutades pels cromosomes
acrocèntrics.
- Es forma el fus meiòtic, que estructuralment és idèntic al mitòtic.

COMPLEX SINAPTONÈMIC
- A la interfase no existeix, els cromosomes homòlegs van per lliure, estan menys condensats.
- Al leptoté comença a formar-se un eix, l’element central del complex, formació que continua al
zigoté.
- Al paquité aquest ja es troba perfectament format.
- Al diploté es desfà.
 PROMETAFASE I
- Comença amb el trencament de la carioteca.
o Les M-CdK fosforilen les lamines de la làmina nuclear: aquesta fosforilació desestructura i
trenca la carioteca.
o Els fragments de mb queden emmagatzemats en vesícules que són indistingibles de les
vesícules provinents del RE.
- Amb el trencament de la carioteca els cromosomes es dispersen per tot el
citoplasma i al mateix temps continuen condensant-se.
- El fus mitòtic ocupa el centre de la cèl·lula i augmenta la seua polaritat.
- Moviment dels bivalents cap al pla equatorial del fus→ a diferència de la mitosi,
no ho fan els cromosomes independents, sinó els bivalents units pels quiasmes.
(en molts textos apareix la prometafase I dins de la diacinesi)

METAFASE I
- Els bivalents queden alineats al pla equatorial.
- Cada homòleg del bivalent està orientat cap a un pol del fus de manera totalment
aleatòria→ qualsevol dels 2 homòlegs(patern o matern) pot estar orientat cap a
qualsevol del 2 pols del fus.
- El cinetocors canvien al seua conformació estructural de lateral a frontal, fet que
permet que cada homòleg puga ser inserit per microtúbuls del mateix pol.
o En la mitosi eren laterals, cada cinetocor orientat cap a un pol i en sentits contraris.

‘op0
ANAFASE I
- Comença amb l’acció de la separasa→ talla totes les cohesines excepte les
del centròmer:
o Durant la mitosi, les cohesines tenien una subunitat Scc1 per la qual
tallaven, i en canvi en la meiosi aquestes subunitats són diferents.
o Rec8: subunitat de la cohesina en la meiosi que en la zona
centormèrica està protegida per un altra proteïna, la SGOL2, que
impedeix el tall per la separasa.
- La conseqüència d’aquesta situació és que les cromàtides dels cromosomes homòlegs se separen
excepte pel centròmer, a nivell dels braços, i això implica el deslligament del quiasmes (perquè eren
els cohesines les que mantenien els quiasmes units).
- Comença la ANAFASE A: moviment dels cromosomes homòlegs cap a cada un dels pols del fus
meiòtic.
- Comença la ANAFASE B: separació dels 2 pols del fus meiòtic, augment de la distància entre ells.
 TELOFASE I
- Es formen les carioteques dels dos nous nuclis.
- Comença a descondensar-se la cromatina.
- Acaba al citocinesi.

CITOCINESI I
És diferent per a les cèl·lules germinals femenines i les masculines
- MASCULINES: espermatòcits primaris:
o Als espermatòcits primaris la citocinesi I és central: l’anell contràctil es forma en la zona
mitja de la cèl·lula.
o S’obtenen 2 cèl·lules filles de mateixa grandària.
o Estes cèl·lules filles reben el nom de espermatòcits secundaris.
o Són cèl·lules haploides: 1n i 2c
- FEMENINES: ovòcits primaris
o Als ovòcits primaris la citocinesi I és excèntrica: l’anell contràctil es forma lateralment.
o S’obtenen 2 cèl·lules filles de diferent grandària:
▪ Cèl·lula gran: l’ovòcit secundari
▪ Menuda: primer cos polar, cèl·lula que degenera i mor.
o Són 1n i 2c.

INTERFASE II

- Període de preparació per a la segona divisió meiòtica, molt curt.

- Es descondensa la cromatina parcialment, no arriba a descondensar-se del tot.
- No es produeix replicació de l’ADN.
- Reorganització cinetocòrica: els cinetocors tornen a adquirir la conformació lateral.

MEIOSI II
És molt semblant a la mitosi:

PROFASE II: es descondensen els cromosomes i es forma el fus meiòtic.

PROMETAFASE II: es trenca la carioteca i els cromosomes es desplacen cap al pla equatorial.
METAFASE II: els cromosomes es troben organitzats dins del pla equatorial, amb els seus cinetocors orientats
cap a pols oposats i equidistants d’ells, igual que en la mitosi.
- La única diferència és que tenim només 23 cromosomes.
ANAFASE II:
- La pr SOL2 queda inactivada i deixa de protegir la subunitat REC8 de les cohesines del centròmer.
- La acció de la separasa talla estes cohesines i les cromàtides germanes se separen.
- Comença la anafase A i seguidament la anafase B.
TELOFASE II:
- Es formen les carioteques, una per cada nucli.
- Comença a descondensar-se la cromatina.

CITOCINESI II
Es també diferent per a les cèl·lules masculines i femenines:
- MASCULINES: central per als espermatòcits secundaris, que donen 2 cèl·lules filles anomenades
espermàtides haploides:
o Per un procés de diferenciació, donen lloc als espermatozoides
Per cada espermatòcit primari obtenim 4 espermatozoides.

- FEMENINES: excèntrica per als ovòcits secundaris, obtenint-se:

o Cèl·lula gran: òvul madur
o Cèl·lula més menuda: segon cos polar, que també és eliminat.
Per cada ovòcit primari que entra en meiosi, obtenim un únic òvul madur.
 3. ORIGEN DE LA VARIABILITAT GENÈTICA EN LA MEIOSI

A) RECOMBINACIÓ GENÈTICA:
- L’intercanvi de fragments entre els cromàtides dels cromosomes homòlegs implica que els
cromosomes dels gàmetes siguen diferents de les cromàtides dels cromosomes homòlegs originals.
- A més, en cada meiosi els punts de recombinació són diferents, amb la qual cosa el nombre de
possibilitats és infinit.
El cromosoma 4 matern nostre, és igual que un dels cromosomes 4 de la nostra mare?
NO, perquè està recombinat, és una mescla dels dos cromosomes mare de la nostra mare, però li diem
matern perquè és el que ve de l’òvul.

B) DISTRIBUCIÓ A L’ATZAR DELS HOMÒLEGS DURANT L’ANAFASE

− En l’anafase I els cromosomes paterns i materns es reparteixen aleatòriament entre les dues cèl·lules
filles. Aquest repartiment ens dona un nombre total de combinacions de 8,4 milions de
combinacions possibles:
o Per cada parella d’homòlegs tenim 2 possibilitats: que el patern sen vaja a l’esquerra i el
matern a la dreta o al contrari→ aquestes dues possibilitats les tenim per a cada parella
d’homòlegs (les 23) per tant tenim 223 possibles combinacions: 8,4 milions.

LA VARIABILITAT GENÈTICA EN LA REPRODUCCIÓ SEXUAL

A) Recombinació genètica (MEIOSI)

B) Distribució a l’atzar dels homòlegs (MEIOSI)

C) COMBINACIÓ DELS GENS DE L’ÒVUL I DELS ESPERMATOZOIDE DURANT LA FECUNDACIÓ

 4. COMPARACIÓ ENTRE MITOSI I MEIOSI

SEMBLANCES:

1. En els dos casos al cromatina es condensa formant un corpuscle que són els cromosomes
2. El fus, que està format per elements del citoesquelet, dirigeixen repartiment cromosòmic
3. Tant a al mitosi com a la meiosi es divideixen primer nucli i després citoplasma

DIFERÈNCIES:

MITOSI MEIOSI
Cèl·lules somàtiques Cèl·lules germinals
Una replicació de l’ADN més una divisió cel·lular Una replicació de l’ADN més dos divisions cel·lulars
Durada curta Pot durar anys (sobretot als ovòcits)
Els homòlegs són independents Els homòlegs tenen una relació estreta a l’inici de la
divisió
Es transmet una còpia exacte del genoma a les Existeixen variacions al genoma de les cèl·lules filles
cèl·lules filles
 5. EVOLUCIÓ DEL NOMBRE DE CROMOSOMES I DE MOLÈCULES D’ADN DURANT LA MEIOSI

PROFASE I - TELOFASE 1 → 2n, 4c

CITOCINESI I – METAFASE II → 1n, 2c

ANAFASE II – TELOFASE II → 2n, 2c

(a l’anafase les cromàtides passen a ser cromosomes)

CITOCINESI II → 1n, 1c

6. CONSEQÜÈNCIES GENÈTIQUES DE LA MEIOSI

1. REDUCCIÓ DEL NOMBRE DE CROMOSOMES A LA MEITAT

2. Generació de diversitat genètica als gàmetes:
o Recombinació entre cromàtides homòlogues durant la profase de la primera divisió.
o Repartiment a l’atzar de cromosomes d’origen patern i matern durant la metafase de la
primera divisió.
3. Les cèl·lules generades per meiosi són genèticament diferents les unes de les altres i de la cèl·lula
progenitora
4. Les ERRADES produeixen patologies importants (ens referim sobretot a les del repartiment dels
cromosomes , en el moment de la formació dels gàmetes).
 21/11/2014
T21 - EL GENOMA HUMÀ

1. INTRODUCCIÓ
El genoma és el conjunt complet de la informació emmagatzemada en l’ADN de les cèl·lules
d’un organisme
Els gens (més que gens, la informació genètica) estan en la base de les funcions que hem
considerat com a específiques dels éssers vius:
• Són, en últim terme, reguladors de l’estat d’equilibri de les cèl·lules i de l’organisme
(salut-malaltia).
• Són els responsables de l’estructura i funció de les cèl·lules, i del manteniment de les
característiques vitals al llarg del temps.
• Aquesta “informació genètica” es transmet des d’una cèl·lula a totes les seues cèl·lules
filles mitjançant la divisió cel·lular d’un organisme a un altre a traves de les seues
cèl·lules germinals (meiosi).

ANTECEDENTS HISTÒRICS:
1. 1865. Mendel: existeixen factors discrets que no es barregen sinó que es combinen uns
amb uns altres quan es transmeten d’una generació a una altra. Es tracta d’entitats
estadístiques abstractes. No es coneix la seua naturalesa química. Sense saber res, va
establir les lleis mendelianes, vigents hui en dia (encara que hi ha algunes excepcions). No
tenia ni idea de què eren els gens ni l’ADN. Ningú li va fer cas al pobre, 10 anys estudiant
plantetes.
2. 1900-1910. Primers genetistes: els gens estan en els cromosomes (teoria cromosòmica de
l’herència). Un determinat gen ocupa un lloc (locus) concret en el cromosoma. Encara no
tenen molta idea. De la paraula origen, del llatí, crearen la paraula genètica.

Quina és l’estructura química dels gents?

3. 1928. Griffith: transformació bacteriana. Tenim dos ceps de bacteris.

• Cep S: bacteris llisos patògens produeixen pneumònia.
• Cep R: bacteris mutants rugosos no patògens.
• Bacteris llisos (S) inactivats per calor són no patògens.
• Alguns bacteris del cep R s’han transformat en bacteris del cep S i recuperen activitat
patògena.
• Hi ha un element transformant → els bacteris eren capaços d’incorporar genomes
estranys. A més, aquesta transformació era hereditària. El material genètic és un
portador actiu de la informació genètica encara que la cèl·lula no estiga viva.
4. 1941. Beadle i Tatum: un gen, un enzim. Generalització: la informació genètica consta
essencialment d’instruccions per a produir proteïnes. Són les molècules responsables de la
major part de les funcions cel·lulars:
• Enzims que catalitzen totes les reaccions químiques.
• Blocs de construcció per a les estructures cel·lulars
• Regulen l’expressió gènica
• Permeten la comunicació entre cèl·lules
• Controlen el moviment cel·lular…

5. Avery, McLeod i McCarthy (Avery et col): l’ADN és el portador de la informació genètica.

a. Agafen les cèl·lules patògenes i les fraccionen en totes les biomolècules essencials.
Els fraccions les posaren en contacte en bacteris patògens.
b. Separen l’arn i la posen en contacte amb la cèl·lula R.
c. El mateix amb les proteïnes, lípids i carbohidrats, amb els mateixos resultats →
continuaven sense ser patògenes.
d. En posar en contacte l’ADN de cèl·lules patògenes amb cèl·lules no patògenes,
aquestes segones esdevenien patògenes → ADN = element transformant.

6. 1953. Watson i Crick: estructura secundària de l’ADN. Inici de la genètica molecular.

a. Ho feren gràcies a una imatge de Rosalin Franklin → experta en refracció dels
rajos X. Va determinar que els grups fosfats havien d’estar per fora i les bases
nitrogenades per dins.

7. 1966. Nirenberg, Ochoa i Khorana: el codi genètic → Premi Nobel.

a. La seqüència de nucleòtids en l’ADN determina la seqüència d’aminoàcids en la
proteïna → l’associació dels nucleòtids ens determia un aminoàcid o un altre.
 2. ESTRUCTURA DEL DNA
1953. Watson i Crick: estructura secundària de l’ADN. Inici de la genètica molecular.
Sincerament, no vaig a tornar a copiar tota l’estructura de l’ADN… en bioquímica està.
• Està format per 2 cadenes (bicatenari)
• Les cadenes són antiparal·leles, l'extrem 3' d'una s'enfronta amb l'extrem 5' de l'altra
• Són complementàries→ s'uneixen entre elles per ponts d'H: A= T; G ≡ C .
• Les bases nitrogenades queden a l'interior de l'hèlix; els esquelets pentosa-fosfat
estan a la part externa.
• Enrotllament plectonèmic: les cadenes no es poden separar sense desenrotllar-les.
• La doble hèlix és dextrògira:
o l'amplària és de 2 nm
o la longitud de cada volta és de 3,4 nm
o cada 0,34 nm hi ha un parell de bases, o siga 10 parells de nucleòtids per cada
volta.

Conformacions de l’ADN:
• Estructura B de l’ADN: de manera normal, en solució, l’estructura més habitual és:
o distancia entre el grup fosfat i una base nitrogenada i el grup fosfat de la
següent és de 3,4 A.
o Així que la volta d’hèlix és de 34 nm.
• De vegades trobem l’estructura A de l’ADN:
o És també dextrògira.
o La trobem per exemple en l’ARN de doble hèlix i quan hi ha seqüencies
híbrides d’ADN i ARN
o Volta d’hèlix= 2,7 nm
o 2,7 A distancia entre fosfats.
o És més curta i més ampla.
• Estructura Z de l’ADN: és levogira o sinistrorsa →
o Volta d’hèlix és 3,8 nm → estructura més allargada i més estreta.
o 3,8 Armstrong és la distància entre els grups fosfats de dos parells de bases.
o La pirimidina adquireix una conformació tridimensional anti (trans)
o I la purina que se li uneix adquireix una forma cautomerica sin (cis).
o Fenomen de metilació de l’ADN: tenim de bases C-G en què de vegades es
produeix la metilació d’aquest parell G-C → mecanisme de regulació.
▪ Dificultem que es produisca la transcripció.
▪ En regions d’ADN en una abundància molt gran de metilació l’ADN
tendeix a prendre la conformació Z → canvi en l’estructura
tridimensional.

3. FUNCIÓ DEL MATERIAL GENÈTIC

• L’ADN té una propietat important: podem forçar in vitro la seua desnaturalització, per
temperatura (IMATGE), entre altres factors físics i químics.
o Hibridació
o Renaturalització
• En aquest tema, ens interessa la desnaturalització de l’ADN
per comparar el nostre genoma amb els genomes dels
altres organismes → així, podrem establir quin percentatge
de semblança tenen un i altre.
FUNCIONS DE L’ADN:
• AUTOSINTÈTICA: jo em sintetitze a mi mateix → REPLICACIÓ DE L’ADN. És
semiconservativa.
• HETEROSINTÈTICA: jo sóc el motlle per a elaborar ARN → TRANSCRIPCIÓ
• TRADUCCIÓ (ARN → proteïnes)
L’estructura de l’ADN explica el mecanisme de l’herència. Els gens (ADN) codifiquen
proteïnes.

FLUX DE LA INFORMACIÓ GENÈTICA: DISCIPLINES CIENTÍFIQUES.

• Genoma→ quan estudiem l’ARN parlem de genòmica.
• Transcriptoma→ rama científica que estudia els ARN: transcriptòmica
• Proteoma → quan l’ARN es tradueix a proteïna parlem de proteomica.

LOCALITZACIÓ DE LES FUNCIONS DEL MATERIAL GENÈTIC:

• PROCARIOTES: citoplasma.
• EUCARIOTES:
o Replicació: nucli.
o Transcripció: nucli.
o Maduració de l’ADN: nucli.
o Traducció: citoplasma (ix a través del complex de porus)
 4. ORGANITZACIÓ DEL GENOMA
4.1. PARADOXA DEL VALOR C
• C = quantitat d’ADN per genoma haploide.
• Es creu que l’home és el més complex de l’univers → la dacsa és més intel·ligent que
nosaltres; genomes molt més grans.
• No existeix cap relació directa entre la complexitat de les especies, nombre de
cromosomes i grandària del genoma.
• Espècies molt pròximes poden tenir cariotips molt diferents: exemple del cérvol indi i
xinés → cariotips molt diferents, organització genòmica molt diferent, quantitat de
cromosomes semblant.
• Pareix que cadascun dels genomes i dels cromosomes de les especies actuals han
sorgit per un procés històric d’esdeveniments genètics únics, realitzats a l’atzar i
sotmesos a les pressions de la selecció al llarg de l’evolució.

4.2. GENOMA DELS VIRUS

• Xicotet
• Compacte
• Alguns gens superposats
• Genoma de tot tipus: ADN (circular o lineal), ARN…

4.3. GENOMA DELS BACTERIS

• Menor que el dels eucariotes
• Compacte
• Poc ADN repetit o repetitiu → tampoc té introns i exons, tot és codificat.
• S’agrupa en operons.

4.4. GENOMA D’EUCARIOTES

• Gran
• Molt d’ADN repetitiu
• Trobem exons i introns
als gens
 5. PROJECTE GENOMA HUMÀ

Antecedents històrics
1. 1970… Diverses: enginyeria genètica.
2. 2000. Celera (empresa privada, competència) i Consorci públic: publicació del primer
esborrany del Genoma Humà.
3. 2003. Celera i Consorci públic: es dóna per finalitzada la seqüenciació completa del
genoma humà (no obstant, hui en dia encara queda feina per fer).
4. Era postgenòmica (a partir del 2003): estudi de la regulació de l’activitat genètica.
o Projecte ENCODE
o Projecte HapMap
o Altres projectes…
o Primer genoma individual (2007 Venter)
Te calles, m’apetia la foto… ☺

5.1. OBJECTIUS
• Determinar la seqüència completa de nucleòtids
• Emmagatzemar tota la informació en bases de dades
• Millorar els mètodes d’anàlisi de dades
• Identificar els gens que existeixen en el genoma humà (encara no ho hem aconseguit)
• Supervisar els temes ètics, legals i socials derivats del PGH.

Dates importants:
• 1990. Inici del projecte, liderat pel Departament d’Energia i l’Institut Nacional de la
Salut (USA).
• Juny 2000. Es completa l’esborrany de tot el genoma humà.
• Febrer 2001: es fa públic l’anàlisi d’aquest esborrany.
• Abril 2003: es completa la seqüenciació i el projecte es declara acabat.

5.2 SEQÜENCIACIÓ DEL GENOMA HUMÀ: MÈTODE D’ESTUDI.

1. Seqüència de cada contig (conjunt de fragments d’un genoma que s’han clonat per
separat però que són contigus i estan parcialment solapats).
2. Recerca informàtica de les seqüencies de superposició
3. Alineació i ordenació de tots els contigs.
a. L’ADN repetitiu fa molt difícil l’ordenació i l’alineació.
 5.3. RESULTATS
VERSIÓ 73 del genoma!
• L’ADN codificant de pr és una part molt xicoteta del genoma (25% → 1,5%)
• Els gens són grans: mitjana 27000 pb (però les proteïnes tenen 430 aminoàcid = 1290
pb): tot això que “s’ha perdut” són exons + introns + regions amb funció reguladora.

Longitud del DNA 3200 milions pb

Nombre de gens 21.000 aproximadament (i baixant, tenim
menor quantitat de gents de les que
esperàvem)
Gen més llarg 2,4 x 106 pb
Grandària mitjana dels gens 27.000 pb
Nombre menor d’exons per gen 1
Nombre major d’exons per gen 178
Exó més llarg 17.106 pb
Exó més curt 145 pb
Nombre de pseudogens Més de 20.000
Percentatge de DNA exònic 1.5% (molt molt xicoteta)
Percentatge de DNA en altres seqüencies 3,5 %
molt conservades
Percentatge de DNA en elements molt 50% aproximadament
repetits

Existeixen gens amb seqüencies molt paregudes dius d’una mateixa espècie.
DOS TIPUS DE GENS SEGONS EL SEU ORIGEN:
• Gens ortòlegs:
o Estructura i funció similar en espècies diferents.
o Probablement hi ha un ancestre comú, els gens han evolucionat, però
estructuralment i funcionalment són semblants
o Exemple: gens de la glucòlisi en eucariotes.
• Gens paràlegs:
o Dins d’una mateixa espècie un gen es divideix de manera que té una seqüència
similar però que divergeixen en la seua funció.
o Exemple: les famílies gèniques, quinases depenent de ciclina (funció quinasa
(fosforilar) + funció variada.
CONCLUSIONS SOBRE LA DISPOSICIÓ DELS GENS:
• El genoma humà té zones riques en gens, on abunden els nucleòtids G i C.
• Existeixen zones amb pocs gens, anomenades “deserts”, en les quals predominen els
nucleòtids A i T.
• Els gens es concentren en regions a l’atzar del genoma, amb amplis espais de DNA no
codificant entre ells → “desordenat”
• Existeixen “illes” d’unes 30.000 bases C i G repetides (perquè són més estables),
adjacents a les zones riques en gens, que pareixen formar una barrera entre aquests i
la resta del genoma.
• El cromosoma 1 és el que més gens té (3141), i el cromosoma Y el que menys (231)
• A nivell de curiositat: no es compleix la paradoxa C.

ALGUNS GENOMES SEQÜENCIATS COMPLETAMENT

(taula antiga, nº gens de l’homo sapiens actualment 21.000, i baixant)

5.4. TIPUS DE SEQÜENCIES EN EL GENOMA HUMÀ

Llarg, avorrit i pregunta d’EXAMEN.
Trobem seqüencies repetides i seqüencies úniques.
A) SEQÜENCIES ALTAMENT REPETIDES: (marcades amb *): generalment no són codificants i
poden ser localitzades centròmers i telòmers o disperses al llarg del genoma, mini i
microsatèl·lits.
• Seqüències centromèriques:
o Trobem un ADN α satèl·lit. Està format per un motiu de 171 pb, repetit fins a
300 Kb. Al mateix temps, aquest motiu de 171 pb està format per motius de 18
pb, separats per ADN més o menys concentrat, fins que formen el motiu de
171 pb.
o Diverses proteïnes reconeixen aquestes regions (CENP A, B i D…) unint-se a les
regions centromèriques i ajudant a la formació del cinetocor (mitjançant el
qual els cromosomes són transportats).
• Seqüències telomèriques:
o En tots els extrems de tots els cromosomes.
o Motiu de 6 nucleòtids (en l’esser humà) que es repeteix un nombre variable de
voltes.
o Sabem que en els telòmers, durant el desenvolupament embrionari, tenen una
polimerasa especial: telomerasa, encarregada de mantenir els telòmers llargs.
En les cèl·lules madures es perd la seua activitat, i en cada divisió es va
perdent telòmer (Funció dels telòmers: protegir la integritat de l’ADN
cromosòmic de la seua degradació.)
 • Seqüències mini i microsatèlit: mini→ ~ 30 pb (entre 10 i 30 pb); micro → 1-6 pb.
o Motius xicotets que es repeteixen un al costat de l’altre (en tàndem)
o Són molt variades: polimòrfiques → polimòrfiques en quant al nombre de
repeticions que presenten.
o Ocupen llocs específics al genoma i són característics de cada individu.
o A més, presenten herència mendeliana → s’utilitzen molt en medicina
forense, en proves de paternitat (el fill ha d’heretar aquestes seqüències en el
mateix lloc dels progenitors).

B) SEQÜENCIES MODERADAMENT REPETIDES: representen ~ 30% del genoma.

• Seqüencies amb significat genètic:
o ADN que codifica els ARN ribosomals: es troba als braços curts dels
cromosomes acrocèntrics 13, 14, 15, 21 i 22. Contenen fins a 200
repeticions/copies de l’ADN ribosomal que codifica el precursor 45 S.
o Els ARNt també pertanyen a aquest grup: seqüencies moderadament
repetides, distribuïdes per diferents localitzacions genòmiques.
o No confonem els satèl·lits dels cromosomes amb l’ADN satèl·lit! (ADN
repetitiu).
• Seqüències d’ADN mòbil: són capaços de moure’s a altres llocs del genoma. Són de
tipus retrotransposó. Estan disperses pel genoma. Es freqüent que presenten
delecions grans o mutacions, però són tan grans que les reconeixem.
o SINES, short interspersed elements (Alu 300 pb, 1.500.000 copies):
▪ Freqüents en l’home: motiu de repetició: 300 pb que es repeteixen
més d’un milió de voltes.
▪ Aquest ADN es transcriu, però no codifica proteïna.
▪ S’utilitzen en estudis evolutius.
▪ Són pròpies de l’ésser humà → amb elles podem identificar si es tracta
de restes humanes o no.
o LINES, long interspersed elements.
▪ L’element de repetició mesura de 6000 a 8.000 pb, i es copia prop d’un
milió de voltes (100 copies completes i 850.000 incompletes).
▪ Representen un 21% del genoma.
▪ També són del tipus retrotransposó → significa que codifiquen una
transcriptasa inversa/reversa, que participa en el seu mecanisme de
copia.
o Retrovirus endògens (HERV):
▪ Provenen directament d’estrats evolutius passats en els quals un virus
infecta cèl·lules germinals, de manera que inclou el seu ADN amb
l’ADN hoste, i així passa a formar part del nostre genoma.
▪ Trobem fins a 98.000 retrovirus endògens i representen un 8% del
genoma.

C) SEQÜÈNCIES ÚNIQUES i QUASI ÚNIQUES:

• Gens: gens representats una única volta al genoma. La resta no són únics, són quasi
únics, ja que es troben diverses voltes amb funcions relacionades.
• Pseudogens: gens que han perdut la capacitat de dirigir la síntesi d’una pr.
IMATGE ANGLES: La velocitat i els diners que costa seqüenciar genomes.
 5.5 TIPUS D’ARN TRANSCRITS EN EL GH
Aprendre de memòria, par coeur, by heart.
• ARNm o mRNA: codifica proteïnes
• ARNr o rRNA: l’ARN ribosòmic forma l’estructura bàsica del ribosoma i catalitza la
síntesi de proteïnes.
• ARNt o tRNA: ARN de transferència, adaptador entre l’ARNm i els aminoàcids en la
síntesi de proteïnes.
• ARNsn o snRNA: “small nuclear ARN” intervé en el splicing del pre-mRNA.
• ARNsno o snoRNA: “small nucleOLAR ARN” actua en el processament i modificació
química dels rRNAs.
• ARNsca o scaRNA: “RNAs de Cajal xicotets” modifiquen els snoRNAs i snRNAs.
• ARNmi o miRNA: microARN, regula l’expressió gènica bloquejant/incrementant la
traducció de determinats mRNAs→ de moda per la seua implicació en càncer i en
altres patologies.
• ARNsi o siRNA: ARN xicotet d’interferència, bloqueja l’expressió genètica degradant
selectivament mRNAs i formant estructures compactes de cromatina (diferencia:
aquest sols inhibeix)
• TER: ARN de la telomerasa, participa en la síntesi dels telòmers (durant el
desenvolupament embrionari)
• ARNlnc o lncRNA: “long non-coding RNA” o ARN llarg no codificant, poden actuar en
l’activació o repressió de gens.
• Xist: inactivació del cromosoma X.

5.4. ESTRUCTURA D’UN GEN HUMÀ TÍPIC

 • Dues parts fonamentals d’un gen:
o Unitat de transcripció:
▪ Exons (regions codificans)
▪ Introns (regions no-codificants)
▪ Regions UTR (en 5’ UTR, i en 3’ UTR): es transcriuen però no es
tradueixen.
o Seqüencies reguladores:
▪ Regió promotora: la més propera al gen
▪ Reguladors proximals: moderadament prop de l’inici de la transcripció
▪ Reguladors distals: a milers de pb de distància.
• IMPORTÀNCIA: si ací s’uneix una pr repressora, aquesta pot
interactuar amb les regions promotores i proximals.

• Els promotors que solament són reconeguts per factors de transcripció generals i
proximals controlen els gens constitutius (housekeeping gens), és a dir, els que
s’expressen en totes les cèl·lules de l’organisme. (en el cas dels gens d’expressió
constitutiva, només se regulen per unions de proteïnes a la regió proximal o a la regió
promotora.)
• Els factors de transcripció que actuen sobre els promotors distals controlen l’expressió
dels gens induïbles, que s’expressen solament en teixits específics. (en la resta de
gens, els Gens induïbles que s’expressen en determinats moments: a més d’aquestes
dos, tenen pr que s’uneixen a les seqüencies distals)

ESTRUCTURA D’UN GEN TÍPIC: INTRONS I EXONS.

• Splicing o processat: eliminació d’introns (seqüencies no codificants) i unió dels exons
(seqüencies codificants) per aconseguir un ARN madur.
• Splicing alternatiu: permet que a partir d’una mateixa seqüència de nucleòtids, en
funció dels exons que se seleccionen, puguem aconseguir diferents proteïnes.
o La utilització de la informació és selectiva, s’utilitza de manera diferents.
o En el ARNm ho posa tot, però els encarregats de la maduració de l’ARN
missatger segons en quin teixit es trobe, seleccionaran que coma pan o carne.
 5.5. FUTUR DEL PROJECTE
Que es un gen? Difícil de definir (no ho preguntaran). Definició de Teresa:
Seqüència ordenada de nucleòtids en la molècula d'ADN que conté la informació necessària
per a la síntesi d'una o més macromolècules amb funció cel·lular específica.
• Abans es dia que un gen tenia la informació per a codificar una proteïna: hem vist que
no sols és per a una proteïna, millor dir que sintetitzen per a una macromolècula en
funció (més correcte)
• La teoria “un gen, un enzim” no és certa → hem vist l’splicing alternatiu: amb un
mateix gen puc codificar més d'un enzim o pr diferents depenent de en quin teixit em
trobe (ja no seria una, sinó una o més macromolècules)
• Tractem d’incloure en la definició, no només els introns i exons (unitat de transcripció),
sinó també les seqüencies reguladores (pseudogens) → ja no parlem de tota la
informació que codifica, sinó la informació necessària per a la síntesi; no només la
seqüència, sinó també les seqüencies reguladores.

Altres programes desenvolupats com a conseqüència de l’estudi del genoma humà:

PROJECTE ENCODE (Encyclopedia Of DNA Elements)
• Objectiu: determinar quins elements eren funcionals en el genoma humà.
• Durant 10 anys, 400 científics van estar estudiant 147 tipus cel·lulars diferents (n’hi ha uns
2.000).
• Han demostrat que algunes funcions de les parts no codificants:
o Llocs als quals es poden unir pr i afectar a l’expressió de gens pròxims o distants.
o Transcriuen molècules d’ARN que mai es tradueixen a proteïnes.
o Afecten al plegament i compactació de l’ADN
• RESULTAT: el 80% del genoma es transcriu en algun moment de la vida en algun tipus
cel·lular. No obstant, hi ha una gran controvèrsia entre la comunitat científica: altres diuen
que només el 8,5% del genoma es codificant.

ALLÒ QUE ENCARA NO CONEIXEM

• Nombre de gens, localització exacta i funcions.
• Regulació genètica. Coordinació de l’expressió genètica, síntesi de proteïnes i
esdeveniments post-traduccionals.
• Estructura i organització dels cromosomes.
• Tipus d’ADN no codificant, quantitat, distribució i funcions.
• Interacció de proteïnes en complexos macromoleculars.
• Conservació evolutiva entre organismes diversos.
• Proteomes (contingut i funció de totes les proteïnes) dels organismes.
• Identificació de gens de susceptibilitat a malalties, sobre la base de variacions de la seua
seqüència.
• Identificació de gens implicats en malalties complexes (multigèniques).

POSSIBLES BENEFICIS (pregunta regal, però no creu que la posen)

Medicina Molecular
• Millorar el diagnòstic de la malaltia.
• Detectar la predisposició genètica a la malaltia (el més important, s’està fent)
• Teràpia gènica: en funció de les teues característiques genètiques, tractament
personalitzat.
• Disseny de fàrmacs (farmacogenòmica) sobre la base de perfils genètics individuals.
• Identificació de mostres d’ADN (medicina forense).
• Medicina personalitzada.
 TEMA 23. VARIACIÓ GENÈTICA: POLIMORFISME I MUTACIÓ

1. INTRODUCIÓ
La perpetuació del material genètic depèn de la baixa taxa de mutacions.
Si tenim una elevada taxa de mutacions:
- Línia germinal: destrucció de l’espècie
- Cèl·lules somàtiques(depenent del grau i del lloc): destrucció de l’individu

Per tant, el més important és saber el grau de percentatge de mutació:

- Si la perpetuació és perfecta, és a dir, no hi ha mutació, no existeix evolució.
- Si el grau de mutacions és mínim, és important, ja que existeix la biodiversitat.
- Si el grau de mutacions és elevat i no existeix reparació, no hi ha equilibri→ no hi ha
vida.
La variació genètica es la base de l’evolució de l’espècie, que s’aconsegueix gràcies a eixe grau
mínim de mutació.

En termes generals:
- MUTACIÓ: qualsevol canvi de nucleòtids en el DNA que tenen com a conseqüència una
situació patològica.
- POLIMORFISME: quan aquests canvis provoquen variacions estructures que mantenen
una funció normal (no patològica).

La major part de les variacions que s’introdueixen en el genoma no es produeixen en

seqüències codificadores sinó en seqüències extragèniques o en regions heterocromàtiques,
no codificadores, dels cromosomes. Al llarg de l’evolució, la influència constant de noves
variacions de nucleòtids ha assegurat un alt grau de diversitat i individualitat genètiques.

A nivell molecular, el DNA assegura la constància dels caràcters fonamentals, alhora que
permet la variabilitat:
- Constància del DNA: replicació, reparació
- Variacions en el DNA: mutació, recombinació, transposició.

2. CONCEPTES BÀSICS
LOCUS GENETIC: el locus es refereix a la posició o localització d’un gen en el genoma. És una
posició fixa i específica en un cromosoma.
El locus genètic es defineix per la localització cromosòmica, utilitzant les bandes dels
cromosomes(banda G o banda R) o marcadors moleculars (microstel·lits) com a punt de
referència. Ex. 22p11.2:
22: cr P : braç
11: banda .2: subbanda

AL·LEL: és la variant d’un gen que hi ha present en un locus donat. Aquestes diferències
al·lèliques es relacionen amb les alteracions en la seqüència de nucleòtids d’un gen.
Les experiències de Mendel es van realitzar sobre caràcters dial·lèlics. En C diploides, les
possibles combinacions de 2 al·lels són:
- Homozigòtic: els dos per patern o per matern
- Heterozigòtic
LOCUS CROMOSÒMIC: porció d’un cromosoma que ocupa una posició concreta, definida i
constant dins seu.

3. POLIMORFISME
- Quan en un mateix locus genètic pot estar ocupat per tres o més formes alternatives
(al·lels), es parla l’al·lelisme múltiple.
- Aquests diferents genotips originen múltiples fenotips (amb efecte o sense).
- En una cèl·lula diploide, els possibles genotips són molts (totes les combinacions de
parells d’al·lels).

POLIMORFISME: una sèrie de fenotips alternatius normals (no patològica, la funció segueix
normal) i comuns (per acord general, per anomenar-se polimorfisme han d’estar presents
almenys en l’1% de la població general. Si no, es diuen variants rares)

Tipus de polimorfismes genètics:

1. CROMOSÒMIC (heteromorfisme)
- Cr Y: variació en la longitud del braç llarg, per heterocromatina distal.
- Cr 1, 9, 16: variació en la heterocromatina pericentromèrica.
2. PROTEIC (isoformes)
Variacions estructurals que mostren totes una mateixa funció.
Exemple: SISTEMA AB0
- Trobem 4 fenotips:
o Grup A: antigen A
o Grup B: antigen B
o Grup AB: antigen A+B
o Grup O: ni antigen A ni B, només H no modificat.
 - Pel que fa al genotip, intervenen 2 locus diferents:
o Locus H (en el cr 19): 2 al·lels
▪ H: dominant
▪ h: recessiu
o Locus I (en el cr 9): 3 formes al·lèliques
▪ IA (codominant): antigen A
▪ IB (codominant): antigen B
▪ i (recessiu): antigen H no modificat

3. DNA: segons la regió, intragènics o extragènics.

- Microsatèl·lits (dinucleotide microsatellite repeat polymorphism)
o Trobem repeticions d’un parell de nucleòtids en regió no codificant.
o Exemple: sis repeticions CA a l’al·lel 1, i al 2 trobem 2 repeticions més.
o És important perquè cadascú té un patró de microsatèl·lits diferent (proves
forenses).

- Codons polimòrfics (coding sequence polymorphism)

o Variacions en regions codificants.
o Pot o no derivar a un canvi de aa, i pot derivar a un polinucleòtid mutat→
afecta a la proteïna.
- RFLP o polimorfisme de fragment llarg de restricció:
o Polimorfismes en la longitud dels fragments de restricció.
o La diferència és que trobem presència de diferents llocs de restricció, és a dir,
els patrons de restricció són diferents.
o Així doncs, al treballar en sondes al laboratori, detectarem per a l’al·lel 1 i al 2
diferents patrons de polimorfisme: a l’exemple, trobem més fragments en
al·lel 1 que en al·lel 2.
o S’utilitza també molt en proves forenses.

- VNTR o repeticions en tàndem de nombre variable:

o Paregut a l’anterior, però es repeteix un fragment llarg de nucleòtids.
o Ex.- prova forense: electroforesis (amb una anterior PCR)→ F és igual a B
- SNP (single nucleotide polimorfism)
o Canvi en un nucleòtid.
o En concret als SNP se’ls diu als lloc del genoma on existeixen dos o mes
variacions alternatives d’un nucleòtid concret i comuns en la població.
o Tindre un SNP o altre no té perquè ser una predisposició a tindre una malaltia.

o Ara bé, si al analitzar al laboratori un malalt i un sa, trobem regions amplies on

trobem un patró genètic comú en controls sans i molt diferent en el control al
malalt, direm que és ací és on el polimorfisme si detecta patologia (es fa en
proves de lligament de SNP).
o Aquests SNPs, per tant, poden ser biomarcadors molt específics, i ser utilitzats
per a dissenyar una diana terapèutica→ IMPORTANT

Eva treballa en bioxips que tenen caracteritzats multitud de SNP coneguts a nivell
mundial, i quan els apleguen individus amb “x” patologia, investiguen si hi ha o no
algun SNP que estiga relacionat a la malaltia.

- Haplotip:
o Conjunt de loci, amb variants al·lèliques múltiples, que s’hereten com una
unitat. Quasi mai recombinen en la meiosi.
o Constitueixen un patró genètic únic i distintiu per a cada persona.
 4. MUTACIONS

RECORDATORI

Per a estudiar qualsevol tipus de canvi es requereix un estat de referència fix→ SILVESTRE(+)
- Qualsevol canvi que provoque una variació respecte a l’al·lel silvestre és mutació.
A+ → A
- Qualsevol canvi que transforme un al·lel mutant en l’al·lel silvestre és reversió.
A→A+
“El silvestre d’avui pogué ser el mutant del passat evolutiu, i viceversa.”

TIPUS DE MUTACIONS
Depenent del tipus de cèl·lula que afecta:
- Germinals:
o S’originen durant la meiosi (gametogènesi).
o A través del gàmeta portador, es transmet a totes les cèl·lules de l’org fill.
o Les cèl·lules germinals del fill també la posseeixen i la transmeten als
descendents.
o Molt molt agressives, per tant solen donar lloc a un avortament espontani,
l’embrió no aplega a formar-se.
- Somàtiques:
o Apareixen en una cèl·lula somàtica diploide de qualsevol òrgan, teixit o cèl·lula
aïllada, durant el desenvolupament o en l’edat adulta: zona concreta.
o Afecten només les cèl·lules descendents, no tot l’organisme, a no ser que es
done lloc a un procés de metàstasi.
o Com més aviat tinga lloc la mutació, més gran serà el territori afectat.
o L’individu adult és un mosaic genètic: presència de 2 o més línies cel·lulars
genèticament diferents, derivades d’un mateix zigot.
o Mai són heretables.
Depenent del tamany de la mutació:
- PUNTUALS (afecten sobretot a un gen que normalment està en un locus únic específic)
o Substitució: es substitueix una base de nucleòtids en una cadena normal de
DNA: canvi de lectura. Per tant, pot produir-se un canvi de aa i de proteïna(pr
mutada).
▪ Si es de purina a purina de pirimidina a pirimidina: transició
▪ Si es de purina a pirimidina: transversió.
o Delecciones: delecció d’una base d’un nucleòtid.
o Inserció o addició:
▪ S’inserta un nucleòtid.
▪ Molt comú, com el de dalt, en les duplicacions del DNA→ la DNA
polimerasa, per reparar-ho, depenent d’on detecte la mutació, actuarà
diferent: si al troba en la cadena doble lleva un nucleòtid, i si la
mutació està en al nova, s’afig un nou nucleòtid.
▪ Solen ser patològiques.
▪ Si afecta a molt nucleòtids no aniria en este grup, si no en el de
microsatèl·lits.

- CROMOSÒMICA:

(camp que estudia els cromosomes i la seua estructura)

Depenent de si existeixen o no conseqüències sobre les pr que sintetitzen:
- SILENCIOSES: es produeix canvi d’una base de nucleòtids en un DNA normal, en el
codó, però no produeix un canvi d’aa.
- NO SILENCIOSES:
o Mutació amb error de sentit (missense): es produeix un canvi d’aa, produint-
se un canvi de lectura, podent donar-se lloc a una pr mutada.
o Mutació sense sentit (nonsense): es generen codons de paralització,
paralitzant-se la traducció del DNAm, i la DNA polimerasa es deté.
o Mutació amb canvi de pauta de lectura (frameshift): s’introdueix un nucleòtid
i tots els aa següents que es sintetitzen seran diferents.

CAUSES DE LES MUTACIONS

1. Inexactitud de la duplicació del DNA.
2. Dany del DNA→ produïts pels MUTÀGENS: substàncies danyines amb diferents tipus
d’embriologia.
a. Radiacions ionitzants (rajos X, nuclears): s’alteren els bases del DNA i es pot
trencar la doble cadena del DNA. Pot afectar a tot tipus de C, inclús germinals.
b. Radiacions no ionitzants (ultravioleta): no sol formar ions carregats, però pot
desplaçar els electrons d’una orbita interna a una més externa, fent que l’àtom
es torna inestable químicament.
Ex.- pot formar pot covalents entre bases pirimidíniques (DÍMERS), donant-se
lloc a un emparellament erroni, detenint-se la DNA polimerasa.
c. Agents químics:
i. Anàlegs de base: similitud entre el 5bromouracil i timina, estructures
que químicament es semblen i per tant si
ii. Agent intercalant: molècules planes amb anells policíclics que
s’uneixen al DNA. Ex.- etidi, que normalment dona lloc a mutacions de
canvi de lectura.
d. Canvis espontanis en el DNA per reaccions d’oxidació, per acció del aigua,
alquilació... Els més freqüents són la desaminació de la base citosina, o la
oxidació de la guanina (importantíssim en càncer), formant-se la oxoguanina→
punt de detecció de càncer.
3. Insercions per transposons(elements mòbils): fragments del DNA que tenen la
capacitat de propagar copies d’ell mateix, introduint-se dins d’una regió del gen.
 TEMA 24. REPARACIÓ DEL DNA

1. AGENTS QUE DANYEN EL DNA (t.23)

- Condicions metabòliques normals.

- Certes longituds d’ona de radiacions:
o Radiacions ionitzants del tipus dels raig gamma o raig X.
o Radiacions UV.
- Radicals lliures (espècies reactives d’oxigen).

- Substàncies químiques de l’ambient

o Hidrocarburs, incloent-hi el fum del tabac.
o Productes naturals, com les aflatoxines.

2. DANY DNA
 3. TIPUS DE LESIONS EN EL DNA

Modificació química o pèrdua de bases:

- Les quatre bases (A, T, C, G) poden sofrir modificacions químiques, com desaminacions, metilacions,
etc…
- Pèrdua de bases, sobretot purines (A,G).

Aparellament incorrecte de bases durant la replicació del DNA.

Unions encreuades covalents entre bases (crosslinks):

- Dímers timidina o de pirimidines en general.

Trencament de cadenes:
- Trencament d’una de les cadenes o de les dues.

4. MECANISME DE REPARACIÓ
Si es produeix un dany en el DNA el organisme tenen uns mecanismes de reparació que han de funcionar
dins d’un equilibri fisiològic→és a dir, els org necessiten heretar el DNA amb fidelitat, i per a açò si existeix
algun tipus de mutació en eixa transmissió de càrrega genètica, l’organisme té la capacitat de reparar-lo.
Normalment existeixen modificacions del DNA(tant el nuclear com el mitocondrial): per dalt de 500.000
canvis per cèl·lula i per dia→ si aquests canvis no són reparats, pot donar-se lloc a una patologia.
- Si el rati del dany del DNA és igual al rati de reparació, la cèl·lula està sana.
- Si el rati de dany cel·lular és molt major al de reparació, la cèl·lula es queda malalta (rati: quantitat
de esdeveniments que passen per la totalitat). Si no pot ser reparat obtenim una patologia que pot
derivar en càncer o apoptosi.

A) REVERSIÓ QUÍMICA DIRECTA DE LA LESIÓ:

a) Fotoreactivació: procés que consisteix en el trencament dels dímers de timina, o de pirimidines en
general, mitjançant l’acció de la DNA fotoliasa: aquest enzim en la foscor s’uneix als enllaços
covalents dels dímers de pirimidina i amb llum aquest enzim absorbeix la radiació ultravioleta que li
ajuda a trencar eixe enllaç covalent, per tant queden ja lliures les dos timines o pirimidines.

b) Agents alquilants metilen les bases de guanina: aquesta modificació produeix un aparellament erroni
d’aquesta base amb la timina en comptes de la citocina durant la replicació.

Hi ha un enzim, la metilguanina-DNA-metiltransferasa (MGMT) que és capaç d’eliminar aquest grup

metil de la guanina i directament tranferir-la a un lloc actiu de la cisteïna, que es troba dins de la
MGMT. Açò és de gran importància, ja que s’elimina l’error explicat abans.
La proteïna es dissocia del DNA reparat, però la unió metilcisteïna és estable, i l’enzim queda
irreversiblement inactivat, que es degrada en el proteasoma (enzim suïcida).
B) REPARACIÓ PER ESCISSIÓ:
a. Reparació per escissió de bases (BER)
- Reparem qualsevol base que haja sigut modificada dins de la seqüència de DNA.
- Aquest procés repara DNA amb bases modificades (com citosina i adenina desaminades,
bases alquilades o oxidades...) o DNA amb pèrdua de bases (llocs apurínics/apirimidínics).
- ETAPES:
1- L’org té la capacitat de reconèixer el lloc on la base ha
sigut danyada i eliminar aquestes bases danyades
gràcies a uns enzims anomenats glucosilases
específiques:
o Són específiques a nivell cel·lular i de lesió.
o Al nucli tenim fins a 8 isoformes diferents.
2- Tall(fem una apertura en el DNA) i eliminació del residu
desoxiribosafosfat de la cadena de DNA gràcies a la
endonucleasa AP(apurínica/apririmidínica) i la
fosfodiesterasa.
3- Substitució pel nucleòtid correcte mitjançant l’enzim
DNA-polimerasa beta (Pol β).
4- Lligament de la cadena per la DNA ligasa.
- RESUM:
La glicosilasa reconeix i elimina la base danyada mitjançant hidròlisi de l’enllaç glicosílic.
Després, la DNA-polimerasa i la DNA-ligasa reparadores restauren la integritat de la cadena
utilitat la cadena no danyada com a plantilla.
Les DNA-glicosilases són específiques de lesió i la cèl·lula en posseeix moltes amb diferents
especificitats.

b. Reparació per escissió de nucleòtids (NER)

- En aquest procés no reparem específicament una base, sino que la cèl·lula detecta una
distorsió en la cadena de DNA.
- Així doncs, aquest procés repara lesions prominents de l’estructura del DNA (dímers de
pirimidina: T-T, T-C, C-C; unions covalents amb hidrocarburs com el benzopirè…).
- Una variant d’aquest mecanisme és NER acoblada a la transcripció en què es reparen
ràpidament els gens que es transcriuen.
- ETAPES:
1- Reconeixement de la lesió en el DNA i tall en els extrems
5’ i 3’per un complex proteic amb activitat de nucleasa
(ara bé, trencarà on hi haja lesió, però també on no→ no
és tant específic com el de dalt , ja que produïm
deleccions en el DNA)
2- DNA-helicasa elimina el fragment alterat.
3- Substitució pels nucleòtids correctes utilitzant les DNA-
polimerases delta i epsilon (Pol δ i Pol ε) i dona lloc a
l’aparellament correcte.
4- Lligament de la cadena per la DNA-ligasa.
- RESUM:
Els enzims no reconeixen cap lesió particular.
Aquets sistema funciona per reconeixement de distorsions anormal de la doble hèlix. Ex.-
dímers timina o presència adductes químics.
El sistema elimina un segment monocatenari curt que conté la lesió i crea una bretxa en
el DNA.
 Després la DNA-polimerasa i la DNA-ligasa reparadores restauren la bretxa mitjançant l’ús
de la cadena no danyada com a plantilla.

- Reparació per escissió de nucleòtids en bacteris:

• UvrA: detecta la lesió (es diu uv perquè es un dany produït per radiació
ultravioleta)
• UvrB: desnaturalitza el DNA
• UvrC: trenca als extrems 5’ i 3’, normalment un fragment entre 14 i 15
nucleòtids.
• UvrD: sella la cadena de DNA.
- Reparació per escissió de nucleòtids en HUMANS (més complex):
• UvrA= XPC
• UvrB= XPA i XPD
• UvrC= sistema proteic ERCC1-XPF, però en aquest cas el fragment eliminat
que conté la lesió és de 24 a 32 nucleòtids.
• UvrD= XPG
- XERODERMA PIGMENTADA: malaltia hereditària que predisposa els pacients a lesions
pigmentades a les àrees de pell exposades al sol i a una alta incidència de càncer de pell.
Es produeix per mutacions en algun dels gens que codifiquen proteïnes involucrades en el
mecanisme de reparació per escissió de nucleòtids.

c. Reparació d’aparellament incorrecte (mismatch repair)

- Aquest procés repara els aparellaments erronis de bases (bases no complementàries) que
s’han introduït en la molècula de DNA durant el procés de replicació.
- ETAPES:
1. Reconeixement de la lesió en el DNA: mitjançant el complex
proteic MutS en E.Coli.
2. Incorporació i reconeixement de la cadena nova pel complex
proteic MutL: ajuda a activar tot el sistema per a produir una
nova cadena.
3. Tall i eliminació del fragment danyat per l’exonucleasa I i
substitució pels nucleòtids correctes utilitzant la DNA-
polimerasa delta (Polδ) i MutH.
4. Lligament de la cadena
per DNA-ligasa.

- RESUM:
Objectius de la reparació:
• En primer lloc, buscar els aparellaments incorrectes
en tot el genoma amb rapidesa per a què no es
convertisca en mutació.
• Com podem saber quina cadena esta danyada? En
bacteris hi ha la metilació, que marca, però en
humans no. En humans corregeix els errors en la
cadena sintetitzada de nou (marcada) i no en la
cadena progenitora.
C) REPARACIÓ DE TRENCAMENTS BICATENARIS
Aquest procés permet la reparació del DNA ambdues cadenes trencades.
No hi ha cadena motle, per tant, la informació s’extrau d’una copia del cromosoma no danyat.
Hi ha 2 mecanismes de reparació:
1. UNIÓ NO HOMÒLOGA DELS EXTREMS (nonhomologous end-
kjoining): unió directa dels extrems trencats. Pot provocar la
pèrdua de nucleòtids.

2. UNIÓ HOMÒLOGA DELS EXTREMS (homologous end-joining):

utilitza per a reparar-se la informació de la cromàtida germana si
el DNA s’ha replicat, o la informació del cromosoma homòleg si
no s’ha replicat. El mecanisme és per recombinació, semblant al
de la mitosi. No perdem informació .
 TEMA 25 – REGULACIÓ GÈNICA EN PROCARIOTES (1/12/2014)

1. INTRODUCCIÓ
Procariotes: organismes unicel·lulars, lliures. La seua principal peculiaritat és que no tenen
nucli, de manera que el material genètic es troba dispers pel citoplasma.
Dins dels procariotes tenim dos grans grups:
• Bacteris
• Arqueobacteris
Estudiem procariotes perquè és més senzilla que la regulació eucariòtica; és una espècie
d’introducció. També a nivell històlic es va conèixer primer la procariòtica que eucariòtica.
Tindrem com a bacteri model l’escherichia coli. La molècula d’ADN que té és un cromosoma
circular, que té 4,6 x 106 parells de bases, i que codifica aproximadament 4.300 pr.

Regulació procariota
1. Control de la síntesi proteica: no tots els gens que codifiquen proteïnes s’estaran
expressant en tot moment.
• Concretament hi ha 3 aspectes importants a controlar:
o Quins gens s’expressen en cada moment.
o A quina velocitat s’ha d’expressar un gen.
o Quina és la quantitat de proteïna (o de producte) que s’ha de sintetitzar.
• Aquest control es dóna gracies a les anomenades proteïnes reguladores, unes
proteïnes que s’uneixen a unes seqüencies determinades de l’ADN i actuen com un
interruptor, de manera que poden activar o inhibir l’expressió d’un gen.
2. Factors que condicionen la regulació procariòtica:
1. Adaptació a l’entorn: com que els procariotes són organismes lliures, estan
contínuament adaptant-se a les condicions ambientals (medi aquàtic, dins d’un
organisme…). Contínuament, el medi va canviant, i han d’adaptar-se; contràriament a
les cèl·lules eucariòtiques, en què el medi es modifica ben poc.
2. Economia de nutrients: els organismes procariòtics tenen uns nutrients limitats que
han de dosificar de manera adequada per a la seua supervivència. Aqueta també és
una de les grans diferències en les cèl·lules eucariòtiques dels organismes
pluricel·lulars, les quals sempre tenen nutrients de sobra en condicions normals.

Segons la seua expressió, les proteïnes poden ser de dos tipus en els organismes procariotes:
1. Constitutives: proteïnes que s’expressen sempre.
2. Regulades: la seua expressió depén de les condicions externes i de la disponibilitat de
substrat.

Sistemes de regulació gènica

Són grups de gens que tenen en comú un mateix mecanisme de control. 3 tipus de sistemes:
1. Sistema constitutiu:
a. Aquest sistema s’expressa contínuament (sempre).
b. No té cap mecanisme de regulació.
2. Sistema reprimible:
a. S’expressa en condicions normals.
b. Es correspon amb proteïnes d’us habitual en la cèl·lula.
c. Es reprimit en presència d’un excés de producte.
3. Sistema induïble:
a. Està inhibit en condicions normals.
b. Es correspon amb proteïnes poc habituals en la cèl·lula.
c. S’activa només quan la cèl·lula requereix el producte en qüestió.

1
ELS OPERONS (PROCARIOTES)
Un operó és una seqüència d’ADN que conté:
1. Gens estructurals adjacents (un al costat de l’altre) que es transcriuen junts en una
única molècula d’ARNm. Un gen estructural és un gen que codifica bé una proteïna
estructural o bé una proteïna enzimàtica.
2. Seqüències control, anomenades promotor i operador.
Els operons són exclusius de cèl·lules procariòtiques. En les eucariòtiques cada gen s’expressa
de manera independent, no existeixen operons. En la pràctica, considerarem els sistemes de
regulació gènica i els operons com a sinònims.

2. SISTEMES REPRIMIBLES: CONTROL DE L’ANABOLISME

Els sistemes reprimibles controlen l’anabolisme (síntesi de biomolècules), ja que quan hi ha un
excés de producte aquest es inhibit.

2.1. OPERÓ TRIPTÒFAN (trp)

FUNCIÓ: produir els enzims necessaris per a la biosíntesi de l’aminoàcid triptòfan.
PARTS/ELEMENTS DE L’OPERÓ:
• Té 5 gens estructurals adjacents (trpE, trpD, trpC, trpB, trpA), els quals es transcriuen
en una única molècula d’ARNm (produeixen un únic transcrit) que es tradueix a 5
proteïnes enzimàtiques, que són els enzims que modifiquen seqüencialment una
molècula anomenada corismat, per a donar triptòfan.
• Seqüència promotor: és el lloc d’unió de l’ARN polimerasa.
• Operador: lloc d’unió de la proteïna reguladora.
o En l’operó trp, l’operador està dins del promotor, però no sempre és així.
• Seqüència líder o trpL: important en el control per atenuació (després comentarem)
• A bastant distància de l’operó, tenim el gen trpR, el gen que codifica la proteïna
reguladora, que s’uneix a l’operador.

2.1.1. OPERÓ TRIPTÒFAN (trp) - CONTROL PER REPRESSIÓ:

Amb altes concentracions de triptòfan intracel·lular, dos molècules d’aquest triptòfan
s’uneixen a la proteïna reguladora, activant-la. Aquesta pr reguladora és un repressor, que
s’uneix a l’operador impedint la unió de l’ARN polimerasa al promotor. Succeeix després
d’un menjar ric en proteïnes, quan hi ha altes concentracions de triptòfan.

2
 2.1.2. OPERÓ TRIPTÒFAN (trp) – CONTROL PER ATENUACIÓ:
L’ARN polimerasa transcriu la seqüència líder de l’operó, i queda detinguda al final
d’aquesta seqüència líder. L’ARN pol no tornarà a reprendre la transcripció fins que
l’ARNm de la seqüència líder haja sigut traduït.
(Recordatori: a tenir en compte → cèl·lules procariotes: transcripció i traducció al mateix
temps; eucariòtiques: requereix un procés de maduració de l’ARNm).
El transcrit produït és una seqüència de 140 nucleòtids que té 4 dominis. Aquests dominis
són parcialment complementaris entre ells: el domini 1 amb el 2, 2 amb el 3, el 3 amb el 4.
Segons la concentració de triptòfan intracel·lular, poden donar-se 2 situacions diferents:
A) A la cèl·lula tenim una baixa concentració de triptòfan: un ribosoma comença a
traduir el domini 1, però es queda detingut perquè necessita dos aminoàcids
triptòfan per a la cadena peptídica i no els té. Això afavoreix que es forme una
pinça entre el domini 2 i el domini 3, per complementarietat. Quan el ribosoma
troba els aminoàcids triptòfan contínua la traducció passant per la pinça sense
dificultats (travessant-la). Es completa la traducció de l’ARNm i l’ARN pol reprèn
transcripció de l’operó.
B) Alta concentració de triptòfan: el ribosoma transcriu ràpidament el domini 1 i
passa al domini 2. Això afavoreix que es forme una pinça entre el domini 3 i el 4, la
qual és una seqüència de detenció de la traducció. Quan el ribosoma arriba a la
pinça 3-4 no pot traduir i se separa. Finalment, l’ARN pol se separa de l’ADN.

CONCLUSIÓ:
El control per repressió i per atenuació són complementaris (i succeeixen al mateix temps).
Entre els 2 mecanismes aconseguim:
1. Una reducció de la síntesi de trp de 700 vegades: si la cèl·lula produïa per minut 700
molècules de triptòfan, ara en produeix una.
• 70 per repressió
• 10 per atenuació
Com que es donen al mateix temps: 70 x 10 = 700.
2. Tenim una actuació a dos nivells:
• Repressió: impedeix l’inici de la transcripció.
• L’atenuació: interromp les transcripcions iniciades.

3
 3. SISTEMES INDUÏBLES: CONTROL DEL CATABOLISME
Quan augmenta la destrucció de biomolècules aquests sistemes són activats per a contrarestar
aquesta situació.

3.1. OPERÓ LACTOSA (lac)

FUNCIÓ: facilitar les eines per a utilitzar la lactosa com a font d’energia alternativa quan la
cèl·lula no té glucosa.
PARTS/ELEMENTS DE L’OPERÓ:
• 3 gens estructurals adjacents (lacZ, lacY, lacA), els quals es transcriuen en una única
molècula d’ARNm que es transcriu en 3 enzims. Aquests enzims fan que es puga
obtenir energia a partir de la lactosa (els noms no són importants, però són β-
galactosidasa, β-galactòsid-permeasa i β-galactòsid-transacetilasa)
• Promotor: lloc d’unió de l’ARN pol.
• Operador: lloc d’unió de la proteïna reguladora.
• Lloc d’unió CAP: lloc d’unió de la proteïna CAP o activadora de catabòlits. És un
activador transcripcional que s’activa en absència de glucosa. La seua funció és la de
facilitar la unió de l’ARN pol al promotor.
• A una certa distancia de l’operó trobem el gen lacI, el qual codifica la proteïna
reguladora. En aquest cas, la proteïna reguladora és un repressor: repressor lac, una
proteïna constitutiva (que es produeix de manera permanent) que s’activa en
presència de lactosa.

Per tant, l’operó lac depén de la concentració de glucosa i de lactosa. Segons siguen estes
concentracions poden donar-se 4 situacions diferents/alternatives:
1. + Glucosa, - Lactosa (la cèl·lula té glucosa, però no lactosa). La presència de glucosa fa
que la cèl·lula la utilitze com a principal font d’energia. L’absència de lactosa implica la
unió del repressor lac a l’operador, impedint l’activació de l’operó. La conseqüència és
que no es produeix transcripció.

4
2. - Glucosa, - Lactosa. L’absència de glucosa augmenta la concentració intracel·lular
d’AMPc, el qual s’uneix a la proteïna CAP, activant-la. La pr CAP activa s’uneix al seu
lloc d’unió CAP, promovent la transcripció de l’operó. Malgrat això, la presència del
repressor lac al operador fa impossible la transcripció de l’operó. Per tant, la
conseqüència és que no es produeix transcripció.

3. + Glucosa, + Lactosa. La lactosa s’uneix al repressor lac provocant en ell un canvi

conformacional, que l’inactiva i el separa de l’operador. L’ARN pol pot unir-se al
promotor però aquesta unió és molt difícil físicament (o mecànicament) per l’absència
de la proteïna CAP. Conseqüència: es produeix transcripció, però amb una taxa molt
baixa.

4. – Glucosa, + Lactosa. La lactosa inactiva i separa el repressor lac de l’operador.

L’absència de glucosa augmenta la concentració d’AMPc, que activa la proteïna CAP, la
qual s’uneix al lloc d’unió CAP (el seu lloc d’unió). L’ARN pol pot unir-se fàcilment al
promotor i transcriu amb normalitat. Conseqüència: transcripció màxima → situació
ideal per activar l’operó i que s’utilitze lactosa com a font d’energia.

5
 TEMA 26, 27: CONTROL DE L’EXPRESSIÓ GENÈTICA EN EUCARIOTES
Índex. Nivells de control:
1. Transcripció
2. Processament de l’RNA
3. Transport i localització de l’RNA
4. Traducció
5. Degradació dels mRNA
6. Activitat de la proteïna

1. CONTROL DE LA TRANSCRIPCIÓ

A. MITJANÇANT VARIACIONS EN L’ESTRUCTURA DE L’ADN I LA CROMATINA

1. RECONFIGURACIÓ DE LES SEQÜÈNCIES DE L’ADN

Açò hauria de ser teu, Maremò (diapo 21).

2. CONTROL DE LA CROMATINA

2.1 GRAU DE COMPACTACIÓ DE LA CROMATINA

L’estructura de la cromatina és permissiva i varia al llarg del cromosoma (no té una sola forma:
heterocromatina i eucromatina)
1. S’ha demostrat experimentalment que quan fem una digestió suau amb DNasa
pancreàtica la cromatina es fragmenta, s’hidrolitza.
o Aquesta fragmentació no es produeix a l’atzar, sinó a unes regions concretes.
o Aquestes regions corresponen amb les regions promotores dels gens que
s’estan transcrivint.
o Conclusió: les regions que s’estan transcrivint presenten una estructura
cromatínica més oberta, estan més exposades a l’acció de la DNasa
pancreàtica.
o Per què? Si s’estan transcrivint, l’estructura de la cromatina ha de ser mes laxa
per permetre que la maquinaria de la transcripció puga actuar.
2. També s’ha parlat de les topoisomerases: enzims que relaxen les tensions/torsions
entre l’ADN.
 o Quan hi ha un defecte en aquestes, la transcripció es redueix (l’ADN estarà
més compactat i per tant menys exposat a la maquinaria de la transcripció)
o Per què? Perquè si no relaxem l’ADN la cromatina està més tensa i torsionada i
té una menor exposició per a que la maquinaria de la transcripció puga actuar.
o Si falla una topoisomerasa, menor expressió genètica.
3. Estructura Z de l’ADN: més extreta i més llarga.
o Afavoreix que la cromatina estiga descompactada, pot enrotllar-se més.
o Si està més enrotllat, la transcripció serà menor.

2.2 COMPLEXOS REMODELADORS

• REMODELACIÓ DE LA CROMATINA: d’aquesta s’encarreguen uns complexos de proteïnes
anomenats complexos remodeladors de la cromatina.
o Pertanyen a la família SNF2 i tenen activitat ATPasa.
o Funció: produeixen la remodelació nucleosomal mitjançant consum d’ATP.
▪ Desplacen els nucleosomes (amb ATP), i en moure’ls exposen regions de
l’ADN que estaven compactades → l’expressió genètica augmentarà →
són activadors de la transcripció.

2.3. MODIFICACIÓ D’HISTONES:

• Definició: variació en l’estructura tridimensional de la cromatina per l’addició de grups
funcionals. Es du a terme en les cues amino-terminals de les histones.
• Aquestes modificacions són:
1. Acetilació (Ac) → addicció de grup acetil, per enzim histona acetilasa/desacetilasa.
2. Fosforilació (P) → enzims fosfatases
3. Metilació (Me) → enzims ADN metilases.
4. Ubicuitinació o ubiquitinació.

Tenir en compte que pot ser acetilació o el seu

contrari, desacetilació (així amb tots).
• NO HEM DE SABER-HO, ENS SERVEIX PER COMPRENDRE EL QUE OCORRE GENERALMENT
AMB LES HISTONES: experiment amb la Lisina 9 de la histona H3.
• Si aquesta lisina es troba metilada: silenciament gènic
• Si la lisina es troba acetilada: afavoreix l’expressió gènica, conformació més
relaxada de la cromatina.
• Així, tindrem que aquestes modificacions tenen els següents efectes en les histones:
▪ Histones acetilades : gens s’expressen.
▪ Histones metilades: no s’expressen.
Aquesta afirmació s’ha obtés en base a la lisina 9 de la histona 3.
• No obstant, aquesta generalització no és del tot correcta: hi existeix un grup de proteïnes
anomenades complex lector del codi, el qual llegeix les modificacions i interpreta si ha de
fer-se una estructura cromàtica més o menys transcribible.
• Així segons la combinació dels 4 tipus modificacions la transcripció augmentarà o no
gràcies a la interacció que fan amb les proteïnes de regulació (complex lector del codi).

2.4. ARNs NO CODIFICANTS

• Aquests ARNs no codifiquen proteïnes, però tenen altres funcions.
• Analitzem l’exemple de XIST RNA (ARN llarg no codificant).
o Està codificat pel gen XIC (prop del centròmer del cromosoma X).
o Funció: Indueix la inactivació d’un cromosoma X.
▪ XIC codifica a XIST, el qual inactivació cromosoma X sencer.
o Durant el desenvolupament embrionari en les dones ha de donar-se la inactivació
del cromosoma X sencer, ja que si estigueren els dos cromosomes X funcionant hi
hauria una sobreexpresió proteica/genètica → patologia.
o Aquesta inactivació d’un dels cromosomes X es produeix a l’atzar en les primeres
etapes del desenvolupament embrionari.
o Com es produeix? Gràcies a que l’ARN XIC es transcriu en XIST i aquest comença a
unir-se a diferents parts del cromosoma X, produint canvis en l’estructura de la
cromatina, fent que aquesta es compacte i impedint la seua transcripció.
o Així, regulem l’expressió de la cromatina a partir d’un ARN, i no d’una proteïna
(com abans).

3. MODIFICACIONS COVALENTS DE L’ADN

No estem modificant concretament la cromatina (veurem que influeix molt)

3.1. METILACIÓ DE CITOSINES

• METILACIÓ: addició d’un grup metil (CH3) en el carboni 5 de les citosines que estan en
forma de illes CpG (tema del genoma, en les regions promotores de molts gens)

INACTIVACIÓ MITJANÇANT LA METILACIÓ

1. Tenim un gen que està actiu. Les pr reguladores (que s’uneixen a les diferents regions
reguladores) fan que el gen es transcriga.
2. Hi ha una senyal intracel·lular i després d’aquesta senyal les proteïnes reguladores es
perden (perdent així la capacitat de transcripció).
3. Apareix un enzim DNMT (dinucleòtid metil transferasa), el qual metila les citosines de
la regió promotora (agafa un metil i el transfereix al dinucleòtid)
UNA VEGADA PRODUÏDA LA METILACIÓ o INACTIVACIÓ:
4. En produir-se la metilació apareix una interacció amb els mecanismes de les histones
dels quals parlàvem abans.
 5. MIRAR LA IMATGE: quan tenim les illes CpG metilades, a més hi ha unes pr que
reconeixen les metil citosines (reconeixen aquest patró de metilació) i el que fan és
atraure als complexos remodeladors de la cromatina i a les desacetilases d’histones.
6. Així, la cèl·lula reconeix aquesta metilació com una senyal per a atraure.

Tal i com havíem dit, l’acetilació, en general, afavoria que l’estructura es transcrivira més; per
tant, la desacetilació (fins i tot si es troba desmetilat).disminuirà l’expressió gènica, inactivació
de la transcripció. Per què em parla d’acetilació ara? Pues no ho sé…

Diapositives 28 i 29 NO EXAMEN → estan ahi per tal de compaginar la modificació d’histones i

la metilació de l’ADN.
• Regió hipometilada amb histones acetilades (estructura permissiva a la transcripció)
• En resposta a algun tipus de senyal, canvia l’estat de metilació: ADN hipermetilat.
• La metilació atrau a proteïnes MBD (pr d’unió a dinucleòtids CpG metilats).
• Les proteïnes MBD recluten HDAC (histones de-acetilases) i HMT (histones de metil-
transferases).
• Els acetils de les histones són reemplaçats per metils. La regió queda silenciada per a la
transcripció.

B. MECANISMES DIRECTES SOBRE LA TASA DE TRANSCRIPCIÓ

Transcripció:
• Regulació CIS: fa referència a les seqüencies reguladores (de l’ADN).
• Regulació TRANS: factors de transcripció i proteïnes reguladores (pr que s’uniran a
l’ADN).
1.1 REGULADORS CIS
REGIÓ DEL CONTROL GENÈTIC:
• Recordem → seqüencies reguladores: al promotor basal, proximals i distals.
• Els promotors que solament són reconeguts per factors de transcripció generals i
proximals controlen els gens constitutius (housekeeping gens), és a dir, els que
s’expressen en totes les cèl·lules de l’organisme.
• Els factors de transcripció que actues sobre les seqüencies reguladores distals,
controlen l’expressió dels gens induïbles, que s’expressen solament en teixits
específics (i segons les necessitats de la cèl·lula)

1.2. REGULACIÓ TRANS

DIAPOSITIVA 33 NO EXAMEN, SOLS TINDRE UNA VISIÓ ÒPTICA.
• Proteïnes activadores: 2 mecanismes.
o Faciliten l’acoblament de la maquinaria transcripcional.
o Influeixen en la modificació de l’estructura de la cromatina.
• Proteïnes inhibidores: 6 mecanismes.

FACTORS DE TRANSCRIPCIÓ: ESTRUCTURA.

• És habitual la formació de dímers o complexos superiors.
• La unió amb l’ADN és molt forta, intensa, malgrat ser no covalent.
 • L’estructura que tenen s’anomenen motius dels reguladors TRANS:
(hem de saber el nom)
o Hèlix-gir-hèlix
o Hèlix-bucle-hèlix
o Dits de zinc
o Cremallera de leucina

REGIÓ DE CONTROL GÈNIC

• Promotor basal, regions proximals i regions distals. Aquestes últimes, encara que
estan a moltíssima distància (milers pb), són capaces d’interaccionar directament
sobre la mateixa maquinaria transcripcional (es plega i interacciona).
• Així, pot haver-hi seqüencies reguladores en llocs allunyats i actuar en cooperació sobre
un mateix gen, mitjançant unió a factors de transcripció específics.

CONTROL COMBINATORI
• Les combinacions d’unes poques proteïnes reguladores poden generar molts tipus
cel·lulars diferents durant el desenvolupament.
• GENS HOMEÒTICSs: codifiquen unes pr reguladores que defineixen la forma
anatòmica que tindrà una estructura.
o Si s’expressa un gen homeòtic determinat en un tipus cel·lular, aquest tipus
cel·lular es desenvoluparà per a ser el cap i si s’expressa un altre gen homeòtic
o simplement l’absència d’aquest gen homeòtic enun altre teixit farà que es
desenvolupe la cama.
▪ Depenent de quin gen homeòtic s’expresse es produirà una
diferenciació determinada (defineixen en quin sentit es produirà la
diferenciació)
• Exemple cèl·lula embrionària: l’expressió d’un gen homeòtic defineix que una cèl·lula
formarà part de la part dreta del cos, i si aquesta proteïna no s’expressa, la cèl·lula
formarà la part esquerra del cos.
o Apareixen dues gens homeòtics més que produeixen dues proteïnes
homeòtiques. Segons com es produisquen els combinacions amb la presència
o absència d’aquesta proteïna tindrem 4 possibilitats. I així es com es van
desenvolupant les diferents estructures anatòmiques del cos.
Exemple mosca:
• En dues regions molt properes trobem unes cèl·lules que expressen un gen homeòtic,
el qual per interacció amb altres proteïnes donarà lloc al desenvolupament de l’ull.
• Just al costat tenim una altra regió de cèl·lules molt semblants, però simplement
l’absència d’aquest gen homeòtic per a l’ull produeix una mutació: fabriquen la
proteïna homeòtica de l’ull on hauria de fabricar-se la de la cama, resultat → en la
cama apareix un ull.
• Mutació de només d’un gen que codifica per a una sola proteïna indueix a un canvi
estructural molt gran per la combinació que fa amb tota la resta de proteïnes → un ull
en la cama (no es que una proteïna codifica un ull, sinó que al aquesta haver estat
modificada, en interaccionar en les altres origina aquest gran canvi).

POST-TRANSCRIPCIÓ
• Muntatge (splicing) alternatiu
• Edició de l’ARNm
• Transport al citoplasma
• Vida mitjana del mRNA
• Interferència de l’ARN (RNAi)

2. CONTROL SOBRE EL PROCESSAMENT DE L’ARNm

2.1. Splicing i Splicing alternatiu:

• Splicing: procés mitjançant el qual s’eliminen els introns i s’uneixen els exons.
1. Splicing alternatiu: modificació post-transcripcional que ens permet obtenir a partir d’un
mateix RNAm immadur (i, per tant, d’una mateixa seqüència genètica) diferents molècules
d’ARNm madur.
o Els introns s’eliminen tots, però no s’uneixen tots els exons → la cèl·lula selecciona
alguns dels exons (exons opcionals), segons el tipus cel·lular.
o Una vegada elegits, s’uneixen amb altres, per aconseguir el producte desitjat.
o Els productes seran molt semblants, però tindran un gen diferent.
IMATGE: YO COMO CARNE/YO
COMO PAN

2.2 Edició de l’ARNm:

• Mecanisme similar al de l’splicing en quant al resultat que obtenim.
• És la introducció d’una mutació puntual en la seqüència d’ARNm immadur que
produeix l’aparició d’un codony d’STOP.
• Tenen el comú l’splicing, però abans de traduir arriba una proteïna que fa un canvi en
la citosina i es converteix en uracil. Quan es fa la traducció aconseguim una proteïna
més xicoteta.
• És el mateix que en l’splicing però en compte de produir-se durant l’eliminació dels
introns es produeix al final, en l’RNA madur, just abans de la traducció.

3. CONTROL SOBRE EL TRANSPORT I LOCALITZACIÓ DE L’ARN

Transport de l’ARN al citoplasma:

• Abstracte → no està molt clar què és el que assenyala el transport de l’ARNm madur,
però hi ha una sèrie de pr que s’uneixen a l’ARNm al nucli, i seran les responsables de
fer totes les modificacions (splicing, edició…) i d’assenyalar que l’ARN esta preparat
per a eixir del nucli. (quan ix del nucli ja està perfectament preparat)
• Defectes en les proteïnes que han de fer el processament o que han d’assenyalar l’èxit
en el processament de l’ADN seran les causants del retard el transport de l’ARN al
citoplasma → traducció/expressió gènica més tardana.
• En realitat no es sap, però pareix que al presencia dels introns dins del nucli assenyalen
el transport de l’ARN al citoplasma.
 4. TRADUCCIÓ
• Unió de proteïnes a regions 5’ o 3’ no traduïdes (regions que es transcriuen i no es
tradueixen).
• Modificació dels factors de iniciació (fosforilació): proteïnes que afavoreixen o
reprenen els factors de traducció.
• Unió de proteïnes als llocs interns d’entrada al ribosoma (IRES).

Diferents punts en què les pr poden interaccionar, interferint en la traducció.

Interferència de l’ARN (RNAi): dos mecanismes.

• siRNA (RNA de silenciament):
o Són uns RNAs exògens (fabricats in vitro) que són complementaris a ARNm (in
vivo). Si ambdós es troben (els introduïm), per complementarietat de bases
s’uniran.
o Aquesta unió és una senyal per a la degradació d’ARNm → ja que l’ARNm en
general ha de veure’s com ARNm de cadena simple → la cèl·lula ha detectat
un arna dúplex i el degrada.
o Interessant perquè in vivo es molt difícil inhibir l’expressió d’un gen, però és
relativament fàcil generar ARN complementaris a ARN de dins de la cèl·lula i
insertar-los.
o Es va inspirar en el mecanisme fisiològic, el dels miRNA.
• miRNA (micro ARN):
o Quasi el mateix; es copien i s’uneixen a
diferents ARNm, impedint que la proteïna
continue traduint-se.
o S’ha vist que poden disminuir la transcripció,
però també augmentar-la → en investigació.
o Aquest és un mecanisme fisiològic.
 5. CONTROL SOBRE LA DEGRADACIÓ DE L’ARN missatger

• Podem actuar sobre la vida mitjana de l’ARNm madurs:

o La llargària que presenta la cua poli A influeix en la vida mitjana d’un ARNm.
Segons va traduint-se l’ARNm, les exonucleases (pr que trenquen nucleòtids
en els extrems) van tallant poc a poc les A’s de la cua poli-A → acurtament
gradual, fins que arriba un moment (queden 30 A) en què aquesta grandària
determinada indica a la cèl·lula que l’ARN ha de ser destruït → es produeix una
degradació molt ràpida.
o Posterior a l’eliminació del CAP, hi ha un altre mecanisme més ràpid en què
unes proteïnes exonucleases són capaces d’accedir a l’extrem 5’ i degradar
ràpidament l’ARNm.

6. CONTROL SOBRE L’ACTIVITAT DE LA PROTEÏNA SINTETITZADA

1. Modificacions químiques: forma més senzilla d’actuar sobre l’activitat de les
proteïnes.
o Acetilació
o Carboxilació
o Fosforilació
o Hidrolixaciló
o Flicosilacions
o Acilació
o Formació ponts disulfurs
2. Plegament: mitjançant altres proteïnes; si dificultem el plegament de la proteïna → no
serà funcional, o retardarem l’aparició de la funcionalitat.
3. Degradació: interacció d’unes pr sobre altres per a assenyalar la seua degradació
posarà fi a l’activitat d’una proteïna.
 TEMA 28: ENGINYERIA GENÈTICA

DEFINICIONS:
1. Formació de noves combinacions de materials genètic per inserció d’àcid nucleics-
aïllats de la resta de components de l’organisme- en qualsevol sistema vectorial que
permeta la seua propagació contínua.
2. Tecnologia del control i transferència d’ADN d’un organisme a altre. Açò possibilita la
creació de noves espècies, correcció de defectes genètics i fabricació de diferents
compostos.
3. La formació in vitro de noves combinacions de material genètic per mitjà de la inserció
d’ADN d’un vector, de manera que després de la seua introducció en un hoste, l’ADN
híbrid o recombinant es pot multiplicar, propagar i eventualment expressar.
SINÒNIMS:
- Tecnologia del DNA recombinant
- Clonatge genètic
- Manipulació genètica

AVANÇOS IMPORTANTS:
Des de que es va descobrir l’estructura de doble hèlix fins que comença la enginyeria genètica,
l’any 1972 amb la clonació del DNA, passen 20 anys. (copiar taula, però no cal saber-la)

ANÀLISI MOLECULAR
En enginyeria genètica trobem tres nivells:
- DNA: on estudiem l’estructura del genoma.
- El del transcriptoma, on estudiem el RNAm.
- El del proteoma, on estudiem les proteïnes.
 CLONACIÓ DE GENS
1. Aïllament d’un fragment de DNA on estiga el
gen o seqüència d’interès.
2. Inserir-lo dins d’un vector.
3. Incorporar-lo dins d’un hoste.
4. A partir d’ací, per obtenir un clon, podem
amplificar el fragment de DNA i, després de la
seua purificació, obtenim el CLON→ conjunt de
fragments de DNA d’interès idèntics
procedents d’un hoste.

1. AILLAMENT:
a) Mètode físic: mètodes primers que s’utilitzaren, molt inespecífics:
o Agitació
o Sonicació: agitació a majors revolucions realitzada per ultrasò.

b) Síntesi química:
o S’utilitzen oligonucleòtids menuts

c) Utilització d’enzims de restricció

o Les endonucleases que més s’utilitzen són:
▪ EcorI: precedeix de E. Coli
▪ HindIII: de Haemophilius influenzae, que és la grip.
▪ HpaI: de Haemophilius para influenzae
o Els dos primers donen lloc a extrems cohesius, mentre que HpaI trenca la
doble hebra donant lloc a extrems rom, rectes.
o Hem de lligar el fragment amb el vector→ gràcies a les lligases, que
proporcionen l’enllaç covalent entre el fragment tallat del DNA i la seqüència
complementària del vector on l’hem introduït.
 d) Obtenció de DNA complementari:
o S’utilitza molt en laboratoris, per amplificar i aïllar el fragment de DNA que ens
interessa.
o Obtenció del DNA complementari a partir d’una mostres que pot ser una
biòpsia, un cultiu cel·lular, una artèria.. qualsevol mostra biològica.
o Extracció de DNA específic si estem a nivell de DNA, ARN si es a nivell del ARN i
proteïnes si es a nivell de proteïnes.
▪ Ens centrem en RNA:
1. L’extraem gràcies a la introducció de la mostra en una solució
de lisis: trizol
2. Purifiquem el RNAm.
3. Després afegim una cola a
l’extrem 3’ de poliA
(moltes A) i es genera el
seu DNA complementari
per l’enzim transcriptasa
inversa.
4. Posteriorment degradem el
RNA amb RHAasa H.
5. Generem la cadena
complementaria al DNA
complementari gràcies a
una DNAasa.

2. INSERCIÓ EN VECTOR
− Fragment menut d’ADN de doble cadena i circular que es troben al citoplasma de la
majoria de bacteris.
− La seua propietat més important és que es duplica per ella mateixa: independent de la
maquinària de l’hoste.
− Els més utilitzats són plàsmics i fago landa.
3. INTRODUCCIÓ A L’HOSTE + mètodes per quedar-nos amb les colònies que ens interesen
➢ METODE CLÀSIC: s’utilitzen colònies recombinants (on tenim les nostres cèl·lules amb
el gen d’interès ja introduït), i es col·loquen juntament amb un antibiòtic→ les
colònies que sobrevisquin porten el gen d’interès, i les que moren no tenen el gen
d’interès.

➢ MÈTODE PORTADOR DEL GEN LAC Z:

o Es un vector amb marcador de color.
o Tenim LacZ positiu, i al inserir el gen d’interès, trenquem el marcador de color,
per tant les colònies que no tenen el gen d’interès tenen un color blau, perquè
no s’ha trencar. Si tenen el gen d’interès els vorem en blanc perquè hem
eliminat el marcador de color.
o En la imatge, AMP: ja té afegit el antibiòtic , per a que sobrevisquin els que
tenen el gen d’interés. ESCOLTAR (MIN 35)

LLIBRERIES
Després de localitzar el fragment, podem
realitzar quan ja tenim el gen dins de l’hoste,
obtenint llibreries→ grups de cèl·lules, que
hi ha de dos tipus:
- Si és partir del DNA genòmic
- Si és partir del DNA complementari.
NO AMPLIFICACIÓ, NO PCR
4. AMPLIFICACIÓ:
➢ CLONACIÓ IN VITRO: PCR
1. Desnaturalització a elevades temperatures (94ºC normalment), separant la doble
hebra de DNA.
2. Hibridació iniciadora: unió dels cebadors o iniciadors per donar lloc a la hibridació,
i per a això les temperatures sén més suaus: 58ºC.
3. Polimerització de les dos cadenes: mitjançant la Taq polimerasa es realitza tota la
seqüència complementaria de cadascuna de les dos cadenes, sobre 72ºC.

- En un cicle hem obtès una cadena→ si fem fins 40 cicles, que és el que sol durar la PCR,
obtindrem molta quantitat.

- PCR ens facilita:

o La seqüència del fragment de DNA que vull amplificar es prèviament
coneguda.
o Alt grau de sensibilitat: si posem molt poca quantitat de DNA, pot ser
amplificada (amb una solo molècula, es pot amplificar).
o Alta especificidad: gràcies als cebadors, si son elegits de forma correcta, sols
obtindrem el fragment desitjat.
o No és costós: es necessiten curt períodes de temps per a realitzar
l’amplificació, i els reactius no són molt cars (SYBER o Taqman).
APLICACIONS
 Tema 29. ENVELLIMENT I MORT CEL·LULAR (12-12-2014)

1. INTRODUCCIÓ
ETAPES DEL CICLE VITAL :
1. Fecundació: fusió de gàmetes masculí i femení per constituir el zigot.
2. Desenvolupament embrionari: conjunt de canvis del nou
organisme fins el naixement. Depenent del cos matern.
3. Naixement: adquisició de l’autonomia de l’organisme.
4. Desenvolupament postnatal: creixement de la massa
corporal. Perfeccionament de la forma i funcions.
5. Maduresa: adquisició de la capacitat reproductiva. Grau
òptim d’adaptació al medi ambient.
6. Envelliment: deterioració física progressiva.
7. Mort: cessament de l’activitat vital corporal.

2. ENVELLIMENT CEL·LULAR (SENESCÈNCIA)

DEFINICIÓ: Procés cel·lular pel qual, després de diverses divisions cel·lulars, s’interromp la
divisió i la cèl·lula implicada entra en una fase de repòs anomenada G0 (a la qual s’accedeix des
de la fase G1). Hem de tenir en compte dos consideracions:
1. No implica la mort de la cèl·lula, les cèl·lules que entren en senescència poden viure
durant molt de temps. Això si, hi ha cèl·lules al nostre organisme (neutròfils i
macròfags) que detecten les cèl·lules senescents i les van eliminant periòdicament.
2. No totes les cèl·lules que estan en G0 són senescents.
a. Hi ha que entren de manera temporal i després reprenen el cicle cel·lular
normalment, quan les condicions ambientals són més favorables.
b. Hi ha altres que viuen permanentment en fase G0, les cèl·lules que han adquirit
el grau màxim de diferenciació (les neurones, els eritròcits… cèl·lules que ja no
es divideixen mai).
CARACTERÍSTIQUES FÍSIQUES:
1. Trets morfològics (poc evidents):
a. Augmenten la seua grandària o volum cel·lular i adquireixen una forma
irregular i plana.
b. També perden el contacte amb les cèl·lules veïnes, de manera que queden
aïllades.
2. Acumulació de pigments de desgasts:
a. Com és la lipofuscina, un pigment de color marró constituït per lípids que no
poden ser digerits pels lisosomes de la cèl·lula, de manera que van acumulant-
se. La trobem a neurones, miòcits i hepatòcits.
b. Un altre pigment són els ceroides, metabòlits de la lipofuscina que s’acumulen
en neutròfils i macròfags (cèl·lules fagocítiques).
3. Acumulació de filaments intermedis: com per exemple l’acumulació de queratina als
queratinòcits. Quan més quantitat de queratina tenen acumulada, més vella és la
cèl·lula (relació directa entre acumulació de queratina i envelliment cel·lular).

2.1. ENVELLIMENT CEL·LULAR – CARACTERITZACIÓ. EXPERIÈNCIES DE HAYFLICK

Descoberta de l’envelliment cel·lular.
− Va demostrar científicament que les cèl·lules envellien (encara que ja es sospitava).
− A partir de teixit pulmonar embrionari s’obté un cultiu primari (trossejar, tripsinitzar,
sembrar).
− En aconseguir la confluència (1 setmana) es fan subcultius.
 − Mentre les cèl·lules es divideixen, se segueixen fent subcultius.
− Al cap d’uns 50 subcultius ja no es divideixen, degeneren i moren.
− Poc abans hi ha signes d’envelliment (tarden més a confluir, ho fan més irregularment)
LÍMIT DE HAYFLICK: Nombre de divisions necessàries per a entrar en senescència.

Per a saber si l’envelliment és una propietat intrínseca (pròpia) de les cèl·lules:

Experiència 1: Viuen més les cèl·lules velles si les mesclem amb jovens?
S’utilitzen tres tipus de cultiu:
1. Cèl·lules masculines (XY) en subcultiu 40 (es podrien subcultivar 10 vegades més).
2. Cèl·lules femenines (XX) en subcultiu 10 (es podrien subcultivar 40 vegades més).
3. Mescla dels dos cultius → es subcultiven 20 vegades més i solament queden cèl·lules
femenines (XX)
(Per tant, no funcionava per a fer durar més les cèl·lules velles)

Experiència 2: Viuen més les cèl·lules velles si les congelem i descongelem?

1. Les cèl·lules poden ser congelades (nitrogen líquid) i tornar a viure quan es
descongelen:
a. Cèl·lules congelades després de 20 subcultius → es descongelen i es poden
subcultivar 30 vegades més.
b. Cèl·lules congelades després de 40 subcultius → es descongelen i es poden
subcultivar 10 vegades més.
(Independentment de la congelació, el nombre de subtcultius és el mateix)

CONCLUSIÓ: la durada limitada de la vida de les cèl·lules és una propietat intrínseca de les
mateixes.

Altres experiències demostren que el factor regulador de l’envelliment replicatiu està al nucli
cel·lular.
Experiència 3: De quin orgànul depén la senescència?
1. Tractant les cèl·lules amb citocalsina B, expulsen el nucli i
es converteixen en els anomenats citoplastos, que són
viables uns dies. Després podem transplantar nuclis a
citoplastos.
a. Nucli de cèl·lules joves + citoplastos vells
b. Nucli de cèl·lules velles + citoplastos joves
2. Sobreviuen més les cèl·lules amb nuclis joves (els nuclis
sobreviuen 50 subcultius independentment de a quina
cèl·lula es troben).

CONCLUSIÓ: al nucli es troba el rellotge mitòtic que determina el límit de la vida cel·lular.

2.2. ENVELLIMENT CEL·LULAR – HIPÒTESIS EXPLICATIVES

2.2.1 Escurçament dels telòmers (telòmers s’acurten a mesura que avança la vida cel·lular).
• Telòmers: extrems dels cromosomes formades per la seqüència 5’ TTAGGG 3’ repetida
2.000 vegades. Estan formats per ADN minisatèlit.
• Funcions:
o Protegir la informació genètica dels extrems cromosòmics.
o Protegir el cromosoma de fusions cromosòmiques.
A cada fase S, prèvia a la divisió cel·lular, els
telòmers van fent-se mes curts, de manera que
arriba un moment que es perden i desapareixen
del tot. Aquesta pèrdua es interpretada per la
cèl·lula com una lesió en l’ADN i entra en
senescència (G0)

Mecanisme d’escurçament dels telòmers:

• El trobem a la replicació de l’ADN. La replicació de l’ADN és semiconservativa (per
cadascuna de les cadenes originals de l’ADN se’n forma una nova) i es produeix per la
formació dels ulls de la replicació, punts pels quals se separen les dues cadenes d’ADN.
• Una de les dues ADN polimerases que entren a continuació repliquen de 5’-3’.
o Una replica directament, de manera contínua, en direcció 5’-3’.
o No obstant, l’altra sintetitza una cadena d’ADN per fragments, anomenats
fragments d’Okazaki. Per a començar a replicar s’ha de formar un encebador
d’ARN, adherit a la cadena motle o complementaria. A partir d’ahi, l’ADNpol
comença a replicar fragments d’ADN de 5’ a 3’ obtenint així el primer fragment
d’Okazaki. Després, el següent fragment d’Okazaki es forma amb l’aparició
d’un encebador → ADN polimerasa torna a entrar ahí i sintetitza un fragment
d’ADN → quan arriba al final del fragment anterior substitueix l’ARN de
l’anterior encebador per ADN (s’encarrega l’ADNpol). Seguidament l’ADN
lligasa fusiona els dos fragments.
o Continuem: següent encebador → un altre fragment d’ADN per l’ADN
polimerasa → eliminació de l’encebador anterior i fusió.
o Ací és on ve el problema, el següent encebador no disposa de suficient cadena
complementaria on adherir-se, no en tenim. L’últim fragment no es pot
sintetitzar, es perd, de manera que ja tenim ahi un fragment d’ADN que hem
perdut. A més d’aquest, l’últim l’encebador d’ARN hauria de ser substituït per
l’ADN polimerasa que vinguera, però com que no pot adherir-se, l’ARN
encebador és eliminat, perdent-se així aquest fragment també.
Tenim una pèrdua de telòmer d’entre 50 i 100 nucleòtids per cada replicació. Els motius són:
• L’últim encebador de l’últim fragment d’Okazaki no es posiciona a l’extrem 3’ de la
cadena motlle, sinó a una distància aleatòria de 3’.
• L’últim encebador no és reemplaçat per ADN.

Succeeix a totes les cèl·lules de l’organisme excepte a les cèl·lules germinals, les cèl·lules mare
i les cèl·lules embrionàries, les quals tenen un enzims anomenat telomerasa que repara els
telòmers perduts. No obstant, la resta de cèl·lules del nostre organisme no la tenen i van
escurçant-se els seus telòmers.
2.2.2. Gens de l’envelliment
• Gens que controlen el ritme d’envelliment cel·lular normal, la mutació dels quals
provoca patologies relacionades amb l’envelliment prematur de l’organisme.
o Progèria: mutació gen LMNA de les lamines A/C → s’altera la prelamina,
alterant, afectant a la forma de la cèl·lula i interacció cromatina-lamina
nuclear. Aquestes persones tenen un envelliment prematur, amb un aspecte
que ja coneixem, i la supervivència mitjana és de 12-13 anys.
o Síndrome de Werner (mutació gen WRN de l’helicasa)

2.2.3. Metilació de l’ADN

• Segons aquesta teoria, el nivell de metilació de l’ADN indicaria l’edat biològica de les
cèl·lules a cada teixit (Rellotge de Horvath, buscar informació si ens interessa).
• Metilació: incorporació de grups metil a l’ADN a mesura que van passant els anys, de
manera que una persona adulta té un grau de metilació més gran al seu ADN que una
persona jove.
• Per exemple, les persones amb progèria, malgrat que l’edat cronològica siga 9 anys,
l’edat biològica seria de : 90 anys (l’edat biològica es calcula per mitjà de la metilació).
• El teixit mamari és més vell que els altres teixits .

3. TIPUS DE MORT CEL·LULAR

Dos tipus de mort cel·lular:

CARACTERÍSTIQUES GENERALS
NECROSI
Tipus de mort no desitjada per l’organisme,
negativa i perjudicial.
1. És accidental: ferida, cremada, falta d’O2.
2. Afecta a grups de cèl·lules.
3. Es produeix inflamació (procés fisiològic i
necessari, però té un punt lesiu per a
l’organisme).
4. Pot alterar l’estructura i funció del teixit
(teixit fibròtic, cicatriu)
APOPTOSI
És una mort cel·lular beneficiosa per a
l’organisme, desitjada.
1. Fisiològica, funciona per a regular
l’homeòstasi de l’organisme.
2. Afecta a cèl·lules seleccionades
individualment.
3. No es produeix inflamació.
4. No altera ni l’estructura ni la funció del
teixit.
CARACTERÍSTIQUES MORFOLÒGIQUES
NECROSI
1. Augment del volum cel·lular
2. Orgànuls alterats, destruïts.
3. Condensació anòmala i desordenada de
la cromatina
4. Trencament de la membrana plasmàtica
5. Fagocitosi de les deixalles cel·lulars per
part de les cèl·lules especialitzades
APOPTOSI
1. Disminució del volum cel·lular
2. Orgànuls ben conservats
3. Picnosi: condensació ordenada de la
cromatina i la seua marginalització dins
del nucli 35’30
4. Fragmentació del nucli i de la cèl·lula,
formant-se unes vesícules carregades de
materal anomenades cossos apoptòtics.
5. La fagocitosi es duta a terme per les
cèl·lules germanes o veïnes.

Exemple d’apoptosi per poder entendre-la:

1. Durant el desenvolupament embrionari del ratolí hi ha un punt en què apareixen
membranes interdigitals, les quals són eliminades selectivament per apoptosi de manera
que quan naix el ratolí ja no té aquestes membranes.
2. Cèl·lules infectades per un virus, eliminades per apoptosi.
3. Cèl·lules que es comporten d’una manera autoimmune, que ataquen el propi organisme
són eliminades selectivament per apòptosi.
 4. CONTROL DE L’APOPTOSI
4.1. Activació de procaspases per escissió
• Les caspases són enzims que provoquen l’apòptosi cel·lular. Tenen la propietat de
tallar altres proteïnes sempre en la mateixa posició, que és al costat d’un aminoàcid
d’àcid aspàrtic.
o Són sintetitzades com a formes inactives o procaspases. Les procaspases
tenen 3 dominis, separats per dos llocs de tall amb àcid aspàrtic.
▪ En el domini central tenen un residu de cisteïna que té la propietat de
tallar altres proteïnes.
o Les caspases actives (o simplement caspases) estan formades per 4 dominis
(2+2), dos d’ells amb residu (aminoàcid) de cisteïna amb la propietat de tallar
altres proteïnes.
• Les caspases actives tallen les procaspases pels dos llocs de tall, activant-les (es
perden els prodominis N-terminals). Es forma una caspasa activa, que pot activar a
altres caspases. La primera que s’activa ho fa per autoactivació (procés un poc més
complex).

4.2. Activació de les caspases en cascada.

Tenim dos tipus de caspases:
• Caspases iniciadores (8, 9, 10), que tallen i activen les caspases executores.
• Caspases executores (com la caspasa 3, per exemple) que tallen altres substrats
intracel·lulars, com són les lamines nuclears o algues proteïnes citosòliques, la qual
cosa desencadena l’apòptosi.

Des de les primeres etapes del desenvolupament

embrionari, les cèl·lules sanes fabriquen procaspases i
altres proteïnes necessàries per a l’apòptosi.
4.3. Activació de l’apoptosi des de l’exterior de la cèl·lula (via extrínseca) → des de fora.
1. Aquesta via comença amb la unió del lligand Fas de la membrana plasmàtica d’un limfòcit
T-citotòxic amb el receptor Fas de la membrana plasmàtica de la cèl·lula diana.
2. Aquesta unió lligand receptor activa la formació d’un complex de senyalització
intracel·lular format per proteïnes adaptadores i procaspases iniciadores.
3. L’activació d’aquest complex activa les caspases iniciadores, i estes activen les caspases
executores desencadenant l’apòptosi.
Lligand Fas → Receptor Fas → Complex de senyalització (proteïnes adaptadores + procaspases
iniciadores) → activació de caspases iniciadores i executores → APOPTOSI

4.4 Activació de l’apoptosi des de l’interior de la cèl·lula (via intrínseca) → des de l’interior.
1. Una proteïna pro-apotòtica forma porus a la membrana mitocondrial externa, permetent
l’eixida d’una proteïna anomenada citocrom C. Aquesta proteïna és proapoptòtica quan
està lliure al citosol.
2. Cada citocrom C s’uneix a un complex proteic anomenat Apaf 1, formant-se una estructura
heptamèrica anomenada apoptosoma, la qual incorpora 7 unitats de procaspasa 9 i les
activa, desencadenant-se l’apòptosi.