BIOQUÍMICA DE LES MEMBRANES I BIOENERGÈTICA UIB

TEMA 3: PROPIETATS DE LA MEMBRANA

MODEL MOSAIC FLUID

El model de mosaic fluid presenta la membrana plasmàtica com una estructura dinàmica en la
qual els seus components poden fluir en major o menor mesura pel pla de membrana.

A la membrana plasmàtica, els fosfolípids es disposen formant una bicapa lipídica. Les proteïnes
s'intercalen en aquesta bicapa de lípids depenent de les interaccions amb les regions de la zona
lipídica.

CARACTERÍSTIQUES DE LES MEMBRANES

Les propietats de la membrana es poden dividir en 4 propietats bàsiques:

Semipermeabilitat

Aquesta propietat és deguda als fosfolípids, ja que la natura hidrofòbica dels lípids de membrana
fa que no tots els components podran passar.

• Els que poden travessar molt fàcilment la membrana són les molècules petites i que no
estiguen carregades (gasos, com l’O2 o CO2) i molècules hidrofòbiques (que es dissolen
molt fàcilment en dissolvents orgànics), ho faran per difusió passiva.

• Les molècules que les costa un poc més són les poden travessar-la per difusió simple però
molt lentament, com l’aigua, ajudada per les aqüaporines. També podran entrar per
difusió facilitada les molècules un poc mes grosses en una càrrega neta neutra.

• Hi ha molècules que les costa molt més travessar, aquestes són les molècules grans
carregades i les molècules altament impermeables als ions, ho faran per transport actiu
(necessitarà energia en forma d’ATP)

1
BIOQUÍMICA DE LES MEMBRANES I BIOENERGÈTICA UIB

Fluïdesa

La fluïdesa està directament relacionada amb la semipermeabilitat; ja que una membrana més
permeable, serà més fluida. És mesura del moviment dels components de la membrana a través
d’aquesta.

Fins 1970, no es sabia que les membranes tenien moviment: gràcies als experiments de fusió
cel·lular. L’experiment va constar en que una cèl·lula de ratolí i altra d’humà marcades per
fluoròfors diferents a la coberta, s’hibridaven per la fusió cel·lular. Al poc temps de la fusió, hi
havia una mescla de fluoròfors. És a dir, el procés va ser:

1. Es va dur a terme la fusió cel·lular, formant-se un heterocarió, el qual té la meitat

de ratolí i la meitat d’humà (cèl·lula hibrida). En aquest punt es dona el marcatge
amb un anticòs específic de cèl·lula de ratolí amb un fluoròfor verd. Mentre que a
les cèl·lules humanes, es va fer el mateix amb un anticòs específic per les cèl·lules
humanes amb un fluoròfor vermell.
2. Es mesura la fluorescència.
3. Als 40’, les proteïnes de les membranes s’havien redistribuït (moviment), és a dir, el
vermell i verd s’havien mesclat

Realment les proteïnes de membranes es poden desplaçar

lateralment i reordenar-se en el mateix pla de la bicapa.
Aquest fenòmen es coneix com difusió lateral, ja que les
molècules es desplacen lateralment dins el pla de la
membrana.

La difusió lateral d’algunes proteïnes està restringida degut a:

• Interaccions proteïna-proteïna (unides a altres

proteïnes)
• Algunes proteïnes estan unides al citoesquelet
(anclades al citoesquelet)
• Algunes proteïnes són proteïnes lligades als lípids
(mobilitat restringida;)

2
BIOQUÍMICA DE LES MEMBRANES I BIOENERGÈTICA UIB

Tècnica per mesurar la mobilitat lateral tant de lípids com de proteïnes:

• FRAP: és la tècnica de recuperació de la fluorescència després d’un blanquejament.

Aquesta tècnica consisteix a marcar un determinat component de la membrana, en

aquest cas fosfolípids, amb un fluoròfor concret.

El primer pas és tindre tota la bicapa lipídica marcada amb el fluoròfor. El següent pas és
fotoblanquejar. Això va ser possible gràcies a l'avanç de les tècniques de làser. Pel que la
zona de la membrana on s'aplica el làser queda sense fluorescència.

Així doncs, es mesura la intensitat sense fotoblanquejar i en el moment del blanquejat,

que passa a 0. Es va mesurant la recuperació de la fluorescència i això és degut a la difusió
d'aquests fosfolípids. Es pot obtenir el percentatge de components que difonen i els que
no a través de la membrana, a més de la velocitat de difusió tenint en compte el temps
de recuperació de la fluorescència de la zona blanquejada. De manera que, al tornar a
mesurar la fluorescència haurà retornat degut al moviment lateral dels lípids.

• FLIP: és la tècnica de la pèrdua de fluorescència en el blanquejament.

3
BIOQUÍMICA DE LES MEMBRANES I BIOENERGÈTICA UIB

Blanquejem un àrea de la cèl·lula i es mesura la fluorescència, al temps altra zona també

es blanqueja, i en altra, etc. De manera que sempre es mesura dins del mateix i per tant
es veu com va desapareixent la fluorescència perquè anirà inactivant-se el fluoròfor.

Les proteïnes de membrana poden difondre lateralment i rotar sobre el seu propi eix,
però no poden realitzar moviments a través del pla de la membrana (flip-flop). Aquestes
proteïnes solen desplaçant-se acompanyades dels lípids que les rodegen ja que les ajuden
a mantenir la seva conformació.
Per tant, una proteïna no es pot moure d’una membrana a altra per flip-flop, però si un
moviment lateral i rotacionalment en el mateix pla de la membrana. I a més, realment
quan les proteïnes es mouen ho fan rodejades per un acumulació de lípids.

4
BIOQUÍMICA DE LES MEMBRANES I BIOENERGÈTICA UIB

MOVIMENT DELS LÍPIDS EN LA MEMBRANA

• Lateral: un fosfolípid canvia la seva posició per la d’un altre) de fet quan
una senyal es dona implica aquest moviment; i també en el mateix pla. És
a dir, un fosfolípid intercanvia la seva posició amb altre situat en la
mateixa monocapa, desplaçant-se lateralment.

• Rotacional: el fosfolípid gira al voltant del seu eix longitudinal sense

desplaçar-se del lloc.

• Flexió: moviment d’obertura o tancament dels àcids grassos. Els

fosfolípids augmenten o disminueixen el grau de separació de les coes
hidrocarbonades.

• Flip-flop: amb un intercanvi també, ja que un fosfolípid es desplaça

verticalment i ocupa un lloc en la monocapa oposada. Hi ha unes proteïnes
que estan encarregades de realitzar el moviment en flip-flop. Es una
difusió transversal passiva.

Els moviments més importants que impliquen un canvi de posició en la

membrana seran el lateral i el de flip-flop. Això es degut a que la difusió
lateral és el moviment d’un lípid dins del pla de la membrana, el més
freqüent i ràpid (10-8 a 10-7 cm2/s); i la difusió transversal o flip-flop és el
moviment de lípids d’una meitat d’una bicapa a l’altra, sent molt poc
freqüent i molt lent (hores/dies).

BASES MOLECULARS DE LA FLUIDESA DE MEMBRANA

La fluïdesa de les membranes cel·lulars es regula amb precisió a través de la composició lipídica.
Les cèl·lules tendeixen a adaptar-se al medi ambient i mantenen la seva fluïdesa per preservar
la funció proteica.

Els factors que afecten a la fluïdesa de la membrana es deuen a que es pot regular segons les
condicions i el tipus de membrana que és (adaptació al medi per mantenir una fluïdesa
fisiològica).

Podem trobar una fluïdesa de membrana en fase gel ordenada quan es disminueix la
temperatura o una fase líquida cristal·lina quan augmenta la temperatura. Aquest pas es degut
a la temperatura a la que es produeix el pas de transició de fase, anomenada temperatura de
fusió (Tm)

Concretament, els factors que afecten a la fluïdesa de la membrana, són:

1. Composició de la cadena d’acil dels fosfolípids (és un factor intrínsec, l’organisme els pot
controlar per modificacions)
Dins aquest punt, hi ha 3 factors que afecten a la fluïdesa:

5
BIOQUÍMICA DE LES MEMBRANES I BIOENERGÈTICA UIB

- Longitud de cadena dels àcids grassos: per norma

general, quan mes curts son els àcids grassos (els de
cadena curta no formen part de la cadena), major serà
la fluïdesa de la membrana; això es deu a que es donen
menys interaccions atractives de Van der Walls i la força
de compactació es menor.
A mesura que augmenta la longitud dels àcids grassos,
anirà augmentant la Tm, és a dir a major temperatura,
menor serà la fluïdesa.

- Insaturacions dels àcids grassos: Incrementen la fluïdesa. Realment aquest és el punt

que mes determina la fluïdesa dels àcids grassos dins la composició dels fosfolípids. A
mesura que augmenten els insaturacions, augmentarà la fluïdesa ja que menor serà la
temperatura.
Això es produeix degut a la forma que es dona als àcids grassos a mesura que hi ha més
insaturacions, ja que cada insaturació incorpora una rotació a la molècula. De manera
que les interaccions de Van der Walls disminuiran i es reduirà així la compactació.

Els dobles enllaços produeixen doblecs (un plegament rígid sobre el qual no hi ha
rotació) en la coa, el que redueix la compactació.

- Conformació de la cadena d’acil (cis, trans): en el cas del

cis, els hidrògens es troben en el mateix pla, en trans
estaran en diferent pla. El que mes aportarà fluïdesa a la
membrana és la conformació cis, ja que interfereix en les
interaccions hidrofòbiques atractives de Van der Walls
(coes dels àcids grassos). En la natura normalment
s’obtenen àcids grassos cis, els trans els podem obtenir a
certs aliments.
Conformació cis → més fluïdesa.

6
BIOQUÍMICA DE LES MEMBRANES I BIOENERGÈTICA UIB

2. Colesterol (és un factor intrínsec, l’organisme els pot controlar per modificacions)
L’estructura molecular del colesterol te un apart hidrofòbica que ocupa quasi tota la
molècula i una part hidrofílica (OH)
L’OH del colesterol forma ponts d’hidrogen amb l’O de l’àcid gras unit a èster, mentre que
els anells hidrocarburs de colesterol interactuen amb les cadenes hidrofòbiques
d’hidrocarburs dels àcids grassos.

La incorporació de colesterol entre les coes dels àcids grassos proporciona més rigidesa i
integritat a la membrana, disminuint la fluïdesa. A més, també ajuda a mantenir la fluïdesa
ja que el que fa és interrompre l’empaquetament dels hidrocarburs.

Això es deu a que el colesterol té un pater dual en la fluïdesa (tampó de fluïdesa):

• Per una banda, agrega fermesa i integritat a la membrana: menor fluïdesa. A
temperatures fisiològiques la incorporació de colesterol serà major, i per tant, la
fluïdesa serà menor.

• Per altra banda, ajuda a separar els fosfolípids perquè les cadenes d’àcids grassos no
poden unir-se i cristal·litzar: major fluïdesa. En aquest cas, al disminuir la
temperatura, el colesterol impedeix la interacció de les coes de fosfolípids no es
puguen unir i cristal·litzen, aportant així més fluïdesa.

La Tm quan no hi ha colesterol, donarà una coa exponencial en la

fluïdesa de la membrana. Al afegir colesterol la corba s’estabilitza, fent
que la temperatura de transició al canvi de fluïdesa serà mes transitori.

Per tant, el colesterol a les nostres membranes farà que siguen mes
sensibles a les canvis de temperatura. Donarà un efecte biològic, en el
que el colesterol tendeix a estabilitzar la fluïdesa de la membrana
evitant les transicions brusques, mantenint l’entorn adequat i donant
una funció protectora als canvis de temperatura.

7
BIOQUÍMICA DE LES MEMBRANES I BIOENERGÈTICA UIB

3. Temperatura (és un factor extrínsec)

Afecta a la fluïdesa de les membranes de manera que si augmenta la temperatura, la bicapa
lipídica, passarà d’una consistència de gel (gel ordenada (β)) a una fluïda (cristal·lina líquida
desordenada (α)). Per tant, la temperatura a mesura que incrementa, produeix un increment
de fluïdesa. Per davall de la Tm, disminuirà la fluïdesa, donant una estructura de gel.

La fluïdesa de la membrana és termoestable.

Les cèl·lules no poden canviar la temperatura (factor extern: Major Tª→ major fluïdesa); en
canvi, la insaturació dels àcids grassos (AGs insaturats → augmenten la fluïdesa), la longitud
dels àcids grassos (més curts AGs → més fluïdesa) i el percentatge de colesterol (“buffer” de
fluïdesa), són factors que les cèl·lules si els poden regular de manera intrínseca. Tots aquests
afecten a la fluïdesa.

Molts organismes poden regular la fluïdesa de la membrana per adaptar-se als canvis de
temperatura canviant el perfil lipídic de les membranes (és la més emprada: molt important) →
el que es particularment important en els poiquiloterms.

En el cas de les bactèries (E.coli), s’adapten en canvis en àcids grassos i temperatura. S’adapten
als canvis de temperatura per la longitud i insaturacions d’àcids grassos. També es pot regular
pel tipus de fosfolípid, per exemple la fosfatidiletanolamina ajuda a estabilitzar la fluïdesa.

Si ens fixem en la taula, en la ratio àcids grassos insaturats/saturats, passa a ser un 2,9 en el cas
dels 10ºC a una de 0,38 a 40ºC. És a dir, disminueix molt la ràtio. El canvi d’insaturacions és
important ja que serà el factor que mes afecta, abans que la longitud d’aquets.

8
BIOQUÍMICA DE LES MEMBRANES I BIOENERGÈTICA UIB

ESTRATÈGIES PER EVITAR ELS CANVIS DE FASE DELS LÍ PIDS DE MEMBANA EN LES
CÈL·LULES ANIMALS.

El colesterol és abundant en les membranes plasmàtiques que inclouen

molts lípids amb àcids grassos saturats i de cadena llarga. En absència de
colesterol, cristal·litzen (sòlids) a temperatures fisiològiques.

La membrana mitocondrial interna careix de colesterol, inclou fosfolípids

d’àcids grassos amb 1 o més dobles enllaços (Incorporaran insaturacions),
baixant així el punt de fusió a una temperatura menor a la fisiològica. Per
exemple, la membrana mitocondrial interna no té colesterol, de manera
que inclou fosfolípids amb dobles enllaços, canviant la Tm a una
temperatura menor a la fisiològica, com hem comentat.

1. Quan s’escalfa, la membrana passa d’un estat de gel

rígid a un estat líquid més fluid i menys dens.
2. L’addició de colesterol estabilitza l’efecte de la
temperatura proporcionant un embalatge més dens
i una major rigidesa.
3. La presència de fosfolípids insaturats provoca un
deteriorament de l’empaquetament i un estat de
fluïdesa més elevat.

En el cas de les cel vegetals, el colesterol es fitosterol i a mes

son rics en àcids grassos insaturats. Els canvis de tª les fan
incrementant les insaturacions d’àcids grassos, també
perquè poden incorporar esterols vegetals i a més tenen
una paret cel rígida fent que estiguen mes protegides de
l’exterior. Per així estan adaptades al medi extern i canvis de
temperatura.

El sentit biològic de la fluïdesa de les membranes cel·lulars és:

• La distribució i difusió lateral tant de lípids de membrana com de proteïnes de membrana:

permet canvis ràpids de reclutar lípids de membrana per un àcid gras.
• La elasticitat i curvatura de les membranes: la fluïdesa també ho regula.
• La funció de les proteïnes de membrana: una major o menor rigidesa pot alterar la funció de
proteïnes, per tat s’ha de mantenir.
• La permeabilitat (difusió simple): relacionada amb la fluïdesa → increment de permeabilitat
increment de fluïdesa.

9
BIOQUÍMICA DE LES MEMBRANES I BIOENERGÈTICA UIB

Quan s’altera la fluïdesa de les membranes cel·lular s?

L’efecte tòxic de l’alcohol sobre el sistema nerviós va associat a alteracions de la fluïdesa de

membrana que afecten a la funció de receptors i canals iònics.

És a dir, quan bevem alcohol, el cervell no funciona tant bé i això és per la

disminució de fluïdesa de les membranes. Ja que l’alcohol s’intercala pels
fosfolípids de membrana impedint la interacció entre ells i dona rigidesa o
disminució de fluïdesa.

Això pot donar lloc a la disminució la fluïdesa de la membrana, alterant el

transport de soluts, disminuint així el flux de protons en la membrana,
alterant així a la funció dels receptors de senyals.

Hi ha estats patològics produïts per anormalitats en la fluïdesa de les membranes

cel·lular. Un exemple clar, és l’acantocitosi que són glòbuls vermells anòmals, pel canvi
de la fluïdesa de la membrana, degut a l’alteració dels lípids. Els eritròcits tenen una
mena de projeccions espinoses, això es produeix per una alteració en els lípids de
membrana. Donant lloc a anèmia, pèrdua de moviment, etc.

Tractament per aquesta patologia pot ser per l’eliminació de la melsa, regulació dietètica, entre
altres; depenent del grau de malaltia.

Per mantenir la fluïdesa de membranes.

Es va realitzar un estudi per avaluar el manteniment de la fluïdesa de membrana. El que volien

estudiar és que si incorporant àcids grassos omega3 distints, podien regular el perfil lipídic i
fluïdesa de la membrana de ratolins diabètics.

Es demostrà que els peixos olis rics en àcids grassos omega-3,

especialment EPA i DHA són capaços de millorar significativament el
metabolisme dels lípids i fluïdesa de la membrana de ratolins diabètics.
Això admet el fitxer concepte que poden ser els olis dietètics de peix rics
en omega-3 PUFA de benefici terapèutic en pacients amb diabetis

Ho van fer mesurant el valor de la isotropia, ja que la isotropia

fluorescent s’utilitza per mesurar la fluïdesa global de les membranes i
ajuden a mesurar la velocitat de la fluïdesa lateral. De manera que un
augment de la isotropia es un augment del moviment restringit: menys
fluïdesa.

A la gràfica veiem el rombe és el valor control (ratolins sans), el quadrat

(ratolins diabètics). Veiem una diferencia molt gran de fluïdesa entre
aquests dos (mes isotropia, menys fluïdesa).

Al suplementar els diferents olis de peix (omega 3), van veure que amb
aquests el que es produïa era una millora en la fluïdesa de les
membranes i el metabolisme lipídic.

10
BIOQUÍMICA DE LES MEMBRANES I BIOENERGÈTICA UIB

La fluïdesa de membrana global (lateral + rotacional) es pot mesurar amb la fluorescència

anisotròpica, la ressonància d’espín electrònic, l’espectroscòpia de força basada en microscòpia
de forces atòmiques o per espectroscòpia de ressonància magnètica nuclear de deuteri.

Asimetria lateral i transversal

La membrana plasmàtica és una estructura asimètrica. Les dues monocapes que formen la
bicapa lipídica tenen distinta composició, i distribució de fosfolípids, així com de colesterol i
proteïnes embegudes o associades a la membrana.

Degut a la fluïdesa de la membrana podria pensar que les molècules estan distribuïdes a l’atzar
i, per tant, la membrana seria homogènia. No la tenen, ja que a pesar que es mouen, només es
mouen transversal i lateralment, formant una simetria heterogènia pels lípids de membrana.

• L’asimetria transversal: distinta composició molecular de les cares citosòlica i externa

de la bicapa lipídica.
• L’asimetria lateral: els lípids i proteïnes es distribueixen en el pla de la membrana de
forma no uniforme.

La asimetria lipídica en part de la cèl·lula es representa al següent gràfic per percentatges. En

l’endosoma, per exemple, hi ha una predominança important del fosfatidil colina.

11
BIOQUÍMICA DE LES MEMBRANES I BIOENERGÈTICA UIB

La naturalesa asimètrica de l’estructura de les biomembranes és fonamental per la funció de la

cèl·lula.

Asimetria transversal

1. Lipídica (la més important): es representen els fosfolípids de membrana de diferents colors.
Entre les monocapes cel·lular i citosòlica, no hi ha una gran diferencia entre les dues capes
en el cas del colesterol, però si entre les diferents membranes. En els altres lípids si hi ha una
diferencia entre capes.

Les membranes biològiques tenen una composició lipídics diferent en el lloc intern i l’extern:
- A la capa externa predominen la fosfatidilcolina i la esfingomielina: l’esfingomielina, a
la capa externa ocupa entre un 82-100%, de manera que si a aquesta hi ha un 100% , a
la interna no hi haurà cap, però si es 82%, a la interna hi haurà un 18% d’esfingomielina.
La fosfatidilcolina es trobarà en l’externa entre 50-77%, de manera que, igual que
l’esfingomielina, a la capa interna pot haver-hi entre un 23-50%. Mentre que els
glucolípids nomes es troben a la monocapa externa en un 100%.

- En la capa interna, es trobaran la fosfoesfingosina entre un 87-100%, els

fosfoesfingolípids entre un 94-100% i el fosfoinositol o fosfoinositolfosfat entre un 80-
100%.

En la asimetria lipídica hi ha un tràfic de membranes en cèl·lules eucariotes, formant un

cicle de reciclatge, és important ja que ajuda a mantenir la asimetria. Aquesta asimetria té
una explicació, molt important per funcions biològiques.

L’asimetria trans de la membrana plasmàtica és important pel manteniment del potencial

de carregues. El lípid que predomina a la capa interna i es aniònic es la fosfatidilserina, en
contraposició a la fosfatidilcolina o esfingomielina que tenen carrega neutra.

Mirant la composició lipídica de les membranes del RE, la asimetria transversal és molt
menor, és a dir, pràcticament no hi ha asimetria. La majoria dels fosfolípids es sintetitzen
en el reticle.

12
BIOQUÍMICA DE LES MEMBRANES I BIOENERGÈTICA UIB

Hi ha altres processos implicats en l’asimetria transversal de la membrana:

• El fosfoinositol està disponible per la funció de la senyalització en l’interior

(senyalització de lípids).
• L’esfingomielina és important en els microdominis de les balses lipídiques (lípid raft).
• Els glucolípids en la membrana externa són importants en el reconeixement cel·lular. És
sintetitzen en l’interior, però en el reconeixement estaran a l’exterior.

2. Proteica: les proteïnes tenen una composició, posició i orientació específica a les
membranes, que determina la funcionalitat de membranes.

Recordem els tipus de proteïnes de membrana que hi ha:

• Proteïnes integrals de membrana: són monotròpiques (insertades a una de les dues
monocapes) o transmembrana.
• Proteïnes perifèriques: unides a la membrana per interaccions dèbils (forces
electrostàtiques dèbils), aquesta és una unió transitòria.
• Proteïnes anclades a lípids: són proteïnes unides de manera covalent als lípids.

Si una proteïna ha d’estar insertada a la monocapa interna, no podrà estar anclades del revés,
ja que si no perd la funció, i viceversa. Les proteïnes
perifèriques normalment es trobaran a l’interior. De manera
que les diferències es troben en les activitats enzimàtiques de
les dues cares de la membrana (la major part de les respostes
enzimàtiques estan lligades a la monocapa citosòlica)

A més tenen certes funcions específiques:

- Proteïnes transportadores funcionen en una sola
direcció
- Receptors proteics s’uneixen al lligand en només un lloc
de la membrana, normalment a la monocapa externa

13
BIOQUÍMICA DE LES MEMBRANES I BIOENERGÈTICA UIB

Les proteïnes de membrana arriben a constituir el 50% de la massa de la majoria de les

membranes plasmàtiques dels animals, depenen de les funcions que estableixen, i depenent
de la funció abundaran mes a un costat o a l’altre.

Les proteïnes de membrana plasmàtica tenen una varietat de funcions:

• Transporten nutrients, metabòlits i ions particulars a través de la bicapa lipídica.
• Ancoren la membrana a macromolècules en els dos costats
• Funcionen com receptors que detecten senyals químiques en l’entorn de la cèl·lula i
les retransmeten a l’interior de la cèl·lula.
• Funcionen com enzims per catalitzar reaccions específiques.

Recordem que les proteïnes es poden moure lateralment (amb certes restriccions), però no
transversalment.

3. Glucídica: són poc nombrosos, un 10% com a màxim, a més no totes les membranes tenen
glúcids. Aquests glúcids (glucoproteïnes i glucolípids) es troben quasi 100% a la monocapa
externa.
Bàsicament el carbohidrat en la cara extracel·lular de la membrana compleix dues funcions:
protecció (barrera) o estar involucrats en el reconeixement cèl·lula (elements de
l’organisme, com cèl·lula-cèl·lula; o per part d’agents externs, com patògens o toxines, la
interacció d’aquests ho faran sobretot ho faran pels glúcids de membrana). El patró glucídic
pot estar alterat en patologies com el càncer.

Estan pràcticament absents de la majoria de les membranes intracel·lulars.

• Les proteïnes i lípids ho fan amb una determinada organització; és a dir, si es sintetitzen
lípids en el RE i arriba a l’endosoma, al insertar-se en la membrana, s’introduirà
l’asimetria, ja que el que era citosòlic serà citosòlic i el luminar serà luminar.

• Síntesi polaritzada i mantinguda al insertar-se en la membrana. Els glucolípids i

glucoproteïnes també, només es poden sintetitzar ca a la cara cel·lular.

COM SORGEIX L’ASIMETRIA DELS LÍPIDS: ON ES SINTETITZEN?

Quan les proteïnes i els lípids es sintetitzen en la cèl·lula, s’inserten en la membrana de forma
asimètrica.

- Les proteïnes integrals de membrana tenen una orientació definida dins de la bicapa
mostrant una única orientació polaritzada degut a que es sintetitzen i s’inserten en la
membrana d’una manera asimètrica.
- Els oligosacàrids dels glicolípids i les glicoproteïnes de membrana plasmàtica només
s’orienten cap al medi extracel·lular.

S’ha de tenir en compte que aquesta simetria es manté durant llargs períodes de temps degut a
que les proteïnes no presenten difusió transversal (flip-flop), i totes les membranes es creen i
allarguen a partir de membranes asimètriques preexistents.

No obstant, no es reté l’asimetria absoluta dels lípids.

14
BIOQUÍMICA DE LES MEMBRANES I BIOENERGÈTICA UIB

Els lípids es sintetitzen al reticle endoplasmàtic. Aleshores, aquest procés, consta en que un àcid
gras es sintetitza en el citoplasma per l’àcid gras sintasa, i es activat per la unió d’un CoA,
obtenint-se un acil-CoA al qual se li uneix un acil fosfat.

Una vegada actiu, l’acil-CoA es translocat per una proteïna (acil transferasa) a la membrana, on
s’inserta el glicerofosfat-acil CoA a la cara citosòlica de la membrana, i actuarà un enzim
fosfatasa que desforforilarà, obtenint així el glicerol-CoA. Actuarà una fosfotransferasa de
colina, la qual transferirà una fosfocolina al glicerol-acil CoA, obtenint-se una fosfatidilcolina.

Aquesta s’ha sintetitzat a la cara citosòlica, actuarà una proteïna flipasa que transfereix alguns
dels fosfolípids que es van sintetitzant i son translocats a la monocapa luminal.

Les noves molècules de fosfolípids són sintetitzades en el RE per enzims lligats a la membrana
que utilitzen substrats (àcids grassos) disponibles només en un costat de la bicapa.

De manera que els lípids si es col·loquen en una monocapa només, aquesta membrana es
corbarà; per corregir això actuaran les flipases que transfereixen selectivament molècules
específiques de fosfolípids de manera que es concentren diferents tipus a les dues meitats. La
inserció a una cara i les flipases selectives creen una membrana asimètrica.

Aquest fet s’explica per que l’asimetria del lípids no es tant tangent en el RE com en la membrana
plasmàtica; ja que es comencen a sintetitzar fosfolípids en cara citosòlica de la membrana del
RE, per tant hi haurà una descomposició de lípids; així doncs, s’activarà una ensamblasa, que
catalitza i arreglarà la descomposició.

15
BIOQUÍMICA DE LES MEMBRANES I BIOENERGÈTICA UIB

En el cas de la membrana plasmàtica, es formen lípids en les dues monocapes, de manera que
al insertar-se, (el que ve del lumen al lumen i el del citoplasma al citoplasma), el que ocorre es
que s’activa una flipasa depenent d’ATP, que catalitza la translocació dels lípids de manera
selectiva, recuperant així la asimetria perduda.

Per tant, la asimetria de la membrana plasmàtica esta regulada per tres translocadors de
fosfolípids:

1. Flipases: (out to in): transloquen uns lípids de l’exterior a l’interior → aminofosfatidil-

flipases, ja que transloquen els lípids que tenen un grup amino.

2. Flopases (in to out): transloquen uns lípids de l’interior a l’exterior →translocadors de

fosfolípids sense especificitat, ja que transloquen lípids com la esfingomielina i la
fosfatidilcolina.

Aquests dos translocadors són dependents d’ATP, per tant tenen un transport actiu.

3. Esclamblasa: de manera inespecífica transloca lípids de la cara interna a l’externa i

viceversa. En aquest cas, no necessita ATP, sinó que ha de ser activada per calci.

Les tres translocases actuen en cooperació, costarà energia, però també la translocació reduirà
el temps. Per definició l’escamblasa, flipasa o flopasa estaran constitutivament actives en el RE,
sense necessitat de ser activades per calci o ATP, en canvi a la membrana plasmàtica si necessita
ser activades.

16
BIOQUÍMICA DE LES MEMBRANES I BIOENERGÈTICA UIB

La síntesi de esfingomielina nomes es fa a la cara laminar del golgi, i com no hi hauran

translocadors, de manera que al formar la vesícula quedant-se en la cara luminal, s’extrauran a
la capa externa.

Hi ha mecanismes per generar una distribució lipídica asimètrica. La proteïna de transferència

de ceramida CERT transporta ceramida des del RE al Golgi per la síntesi d’esfingomielina luminal.
A més l’esfingomielina no pot voltejar i viatja en la valva luminal de la vesícula.

Mecanismes per importar lípids:

- Proteïnes específiques de transferència de fosfolípids: en mitocondris, cloroplasts i

peroxisomes.
- Via secretora mediada per Golgi: van del Golgi, lisosomes, endosomes fins la membrana
plasmàtica

17
BIOQUÍMICA DE LES MEMBRANES I BIOENERGÈTICA UIB

També s’ha de recordar que hi ha membranes com la nuclear es beneficiaran de la difusió lateral.
Per tant, els mecanismes que contribueixen a aquesta distribució desigual de lípids són:

a) Síntesi diferencial
b) Selecció i transport: l’acció de les flipases i la fusió de la vesícula a la membrana, per
exemple modificaran la composició.
c) Contactes entre membranes
d) Degradació i reciclatge diferencial: depenent de la velocitat de la degradació afectarà o
no a la distribució desigual dels lípids o composició de membranes

COM SORGEIX L’ASIMETRIA DE LES PROTEÏNES DE MEMBRANA?

Les proteïnes es sintetitzen al reticle endoplasmàtic per la seqüència d’aminoàcids i s’inserten
a la membrana (bicapa lipídica) amb una direcció i posició determinada. La proteïna mantindrà
la posició i direcció de manera constant durant tot el transport.

La capacitat de les membranes de rompre’s i formar-se és important en les proteïnes, ja que les
proteïnes s’inserten de manera que continuaran tenint la seva funció intacta.

Aquestes vesícules tenen un procés de reconeixement, ja que cada proteïna s’ha de dirigir a la
seva membrana específica. En este procés, les que intervenen son les v-SNARE, que son les que
tenen les vesícules, mentre que les t-SNARE les tindran les membranes diana. Una vegada
s’uneixen les dues proteïnes donarà pas a la fusió de membrana.

Hi ha tota una sèrie de rutes mes allà que el transport de proteïnes a la membrana, és a dir, hi
ha seqüencies que dirigeixen les proteïnes per anar a l’orgànul o posició diana. Les principals
rutes de distribució de proteïnes en les cèl·lules eucariotes apareixen a la següent imatge:

18
BIOQUÍMICA DE LES MEMBRANES I BIOENERGÈTICA UIB

COM SORGEIX L’ASIMETRIA DELS GLÚCIDS EN LES MEMBRANES?

Tant els glucolípids com les glucoproteïnes es troben a la meitat no citosòlica o luminal de la
bicapa (capa externa), ja que aquestes adquireixen el glúcids a la cara luminal del Golgi (cara
trans).

Adquireixen els seus grups sucre en el Golgi, els enzims que els agreguen estan en l’interior del
Golgi; i només els sucres s’agreguen en la meitat no citosòlica.

A més, no hi ha flipases per transferir els glucolípids a la monocapa citosòlica, ja que si es

sintetitzen en el lumen del Golgi es quedaran a la capa extracel·lular.

PROCESSOS CEL·LULARS PER L’ASIMETRIA LIPÍDICA

Hi ha una sèrie de processos cel·lulars que estan determinats per l’asimetria transversal.

1. Contribueix al potencial de membrana

2. És important en la funció del PI per a la senyalització: Centrant-nos amb l’asimetria

transversal lipídica contribueix al potencial de membrana, a més l’asimetria lipídica
determinarà el paper del fosfatidilinositol (important en la senyalització, com per
exemple un receptor s’uneix a una hormona i s’activarà un enzim anomenat fosfolipasa
C que tallarà el fosfatidilinositol, obtenint-se trifosfat inositol i DAG. El calci (que surt del
RE una vegada es activat el canal de la membrana per IP3) activarà la proteïna quinasa
C que fosforilarà les proteïnes i estes modificaran efectes fisiològics) en la senyalització.

19
BIOQUÍMICA DE LES MEMBRANES I BIOENERGÈTICA UIB

3. També la SM es important en els processos de microdominis de balses lipídiques.

4. Els glucolípids a la cara externa són importants en els processos de reconeixement

cel·lular.

El paper dels glúcids units a lípids o proteïnes son determinats per diversos processos cel·lulars.
Hi ha toxines que interaccionen amb els glucolípids, produint l’efecte perjudicial, alguns bacteris
també tenen com a infecció cel per la unió a la glucoproteïnes per internalitzar la infecció. Les
glucoproteïnes interaccionen amb les selectines per la senyalització cel·lular.

El procés relacionat en l’asimetria de la fosfoserina que es troba a la monocapa citosòlica (la

flipasa normalment està activa, que translocarà la PS). La fosfoserina interacciona molt bé amb
les proteïnes dels citoesquelet donant una estabilitat cel·lular. A mes, una alteració amb el perfil
de la distribució de fosfoserina pot portar a la inducció de l’apoptosi o la coagulació de la sang.

La explosió de les fosfoserines a la cara externa és una senyal d’apoptosi

que serà reconeguda pels fagòcits. Una cèl·lula sana estarà pràcticament
a la cara interna. Quan hi ha una translocació a la cara externa serà
reconeguda pels fagòcits que l’eliminaran per apoptosi.

El procés de la translocació de fosfoserina de la cara interna a la cara

externa es deu a que la flipasa que transloca el fosfolípid (de la cara
externa a la interna) s’inactiva, i en canvi l’escamblasa (translocadora no
selectiva, que normalment a la membrana plasmàtica esta inactiva),
s’activa.

Tant es pot donar quan es dona la coagulació sanguínia

per l’activació dels canals de calci (quan el calci arriba a
l’escamblasa l’activarà) o a les cèl·lules normals es pot
trobar que la flipasa (depenent d’ATP), que estarà
activa, però si actuen les caspases, reconeixeran i
trencaran un lloc específic de l’escamblasa activant-a i
altre de la flipasa que l’inactivarà, conduint al final a
l’eliminació de les cèl·lules apoptòtiques.

20
BIOQUÍMICA DE LES MEMBRANES I BIOENERGÈTICA UIB

La translocació del les proteïnes s’utilitza també per la mesura de la viabilitat cel·lular. El qual
es basa en la translocació de les serines a la capa extracel·lular de la bicapa lipídica (les quals es
troben sempre a la interna), ja que en els assajos s’empra una proteïna anomenada annexina V
unida als fluoròfors en el medi extracel·lular, ja que la proteïna te una gran afinitat per les
fosfatidilserines.

En el cas de les cèl·lules normals no ocorrerà res ja que la fosfoserina es trobarà a la capa interna
o luminar. Al cas de les cèl·lules apoptòtiques, com que el fosfolípid es translocarà a la capa
externa, la annexina V amb el fluoròfor s’unirà a aquestes fosfoserines emetent fluorescència i
així es podrà veure per un assaig, l’evolució de l’apoptosi, ja que el fluoròfor passarà de verd a
vermell.

Annex de la distorsió de l’asimetria de lípids:

21
BIOQUÍMICA DE LES MEMBRANES I BIOENERGÈTICA UIB

Asimetria lateral
Les membranes també presenten regions amb una composició lipídica i proteica formant
microdominis de membrana. Els quals son molts útils ja que hi ha proteïnes mes afins a aquests,
fent la seva funció mes eficient, també donen mes estabilitat, processos de reconeixement:

- Formació d’estructures especialitzades de membrana

- Dur a terme diferents mecanismes d’endocitosi
- És important pel correcte funcionament de proteïnes integrals de membrana

Els dominis laterals de membrana no son estàtics, poden variar el tamany,

dividir-se o unir-se. Aquest moviment i canvis nomes el poden fer per la
membrana. Però el temps de manteniment també es molt variable, ja que
poden durar de segons fins dies. Hi ha 3 tipus de dominis laterals de membrana
amb funcions i composicions determinades:

• Conxes lipídiques (Lípid shell): son regions de la membrana amb

proteïnes transmembrana envoltada per una conxa els lípids que li
permet desplaçar-se a la proteïna transmembrana mantenint la seva
estructura tridimensional. (a la imatge son els groc/taronja). Son
importants en els processos de senyalització cel·lular.

• Balses lipídiques (Lípid raft): pertanyen als microdominis de membranes.

Son zones de la monocapa enriquides amb esfingolípids i colesterol,
donant-los molta estabilitat. També inclouen alguna proteïna
transmembrana.

• Caveoles: pertanyen als microdominis de membranes. Son un tipus de

lípid raft, si tenen una monocapa enriquida amb esfingolípids i colesterol,
però es diferencien en que tenen una proteïna especifica anomenada
caveolina i solen produir invaginacions de la membrana.

Els lípid raft va sorgir al 1988, sent uns microdominis enriquits en colesterol, glicolípids i
esfingolípids, presents en les membranes plasmàtiques. Hi ha dos tipus:

Balses lipídiques planes:

Aquestes són les zones laterals de membrana, regions riques en colesterol, esfingolípids i una
varietat de proteïnes de membrana que no han de ser iguals, però si han de presentar un
encoratge per GPI (un glucolípid) i un encolatge mitjançant una doble acilació. Son petits (40-
100nm). Les proteïnes trans poden estar dins del lípid raft o altres fora d’aquest.

22
BIOQUÍMICA DE LES MEMBRANES I BIOENERGÈTICA UIB

Es parla d’una fase líquid ordenada (Lo) dispersada en una matriu líquid desordenada (Ld) de
la membrana cel·lular. També contenen un subconducte de proteïnes transmembrana que es
divideixen preferentment en aquest entorn lipídic particular.

Els primers descobriments, van ser amb membranes artificials on es posaven mescles conegudes
de lípids de membrana. Quan hi havia una mescla (1:1:1 de Dioleoilfosfatidilcolina:
esfingomielina: colesterol) de fosfolípids i colesterol s’obtenia una fase liquida ordenada (Lα), al
voltant del líquid desordenat (Lβ). Van emprar un colorant violeta, que interaccionava amb
ceramida i la tenyia de color blau/violeta en la fase Lα; en canvi on no hi ha esfingomielina es
quedava en negre ja que es localitzava en les fases Lβ.

Es produïen zones rígides ja que quan els fosfolípids es troben per baix de la Tm formen una
zona Lβ, de gel solida. Quan incrementaven la temperatura els glicerofosfolípids adoptaven la
Lα. Al posar colesterol s’aportava rigidesa, a més de que al ser un buffer que regula la rigidesa,
canvia la resposta de la fase lamel·lar front la temperatura. Donant unes propietats intermitges.

El colesterol afavoreix la separació de fases de lípids de

membrana, la mescla d’esfingolípids amb colesterol el que
es va veure es que quan es feix la mescla a 37ºC, es forma
una tercera fase liquida ordenada (similar a la Lβ) rígida,
però sense consistència de gel, si no de líquid, envoltada
pels glicerofosfolípids que estan en la fase liquida ordenada.

DATO: El colesterol quan interacciona amb els fosfolípids

actua com un “pegament”, creant una interacció
hidrofòbica molt rígida, creant així els lípids rafts.

23
BIOQUÍMICA DE LES MEMBRANES I BIOENERGÈTICA UIB

Això es pot explicar per les formes que tenen els lípids, és a dir per un model simplificat basar
en la forma teòrica dels lípids de membrana per explicar els microdominis de balses lipídiques.
Els fosfolípids son cilindres, la esfingolípids en forma de con invertit i el colesterol te forma
piramidal, de manera que alternant piràmides-con invertit es formarà la fase liquida ordenada:
lípid raft.

Altra característica dels lípids rafts, és que hi ha unes porcions de la membrana resistent a
detergents iònics (al interaccionar en aigua es dissocia i dona la ionització, sent més resistent
que els no iònics que al dissociar-se en aigua formarà compostos neutres. Aquest atacaran
també a les proteïnes) que es podien separar per una centrifugació en gradient. Havent-hi dos
regons, les resistents (lípids rafts) i els no resistents.

Els lípids raft plans no tenen la mateixa composició de lípids, són riques en esfingolípids i
colesterol, i les proteïnes també tenen una composició diferent.

24
BIOQUÍMICA DE LES MEMBRANES I BIOENERGÈTICA UIB

Hi ha 2 classes de proteïnes bastants freqüents:

• Les proteïnes anclades a glucosil-fosfatidilinositol→ proteïnes GPI (a la cara

extracel·lular)
• Les proteïnes anclades per una acilació (a la capa interna)
• Les proteïnes transmembrana.

Es curiós que estes proteïnes estan anclades covalentment, sent unes lipid-linked proteins.

EN RESUM:

El model de mosaic fluid de la membrana plasmàtica ha evolucionat considerablement des de la

seva formulació original. Els lípids de membrana no formen una fase homogènia que consisteix
en glicerofosfolípids (GPL) i colesterol, sinó un mosaic de dominis amb composicions
bioquímiques úniques. Entre aquests dominis, els que contenen esfingolípids i colesterol,
denominats basses de lípids o membranes.

Les basses de lípids tenen propietats fisicoquímiques úniques que dirigeixen la seva organització
en fases líquides que suren en líquid-cristal·lí de GPL. Aquests dominis són resistents a la
solubilització del detergent a 4 ° C i són desestabilitzats per agents que redueixen el colesterol i
els esfingolípids. Les basses lipídiques s'han caracteritzat morfològicament com petits pegats de
membrana que tenen desenes de nanòmetres de diàmetre.

Les proteïnes cel·lulars i / o exògenes que interactuen amb les basses lipídiques poden utilitzar-
les com llançadores de transport a la superfície cel·lular. Per tant, les basses actuen com a
màquines classificadores moleculars capaços de coordinar l'organització espai-temporal de les
vies de transducció de senyals dins d'àrees seleccionades ("senalosomes") de la membrana
plasmàtica.

PROPIETATS I FUNCIÓ
Les balses lipídiques són estructures dinàmiques: poden canviar de tamany i contingut proteic:
algunes proteïnes poden migrar dins del “lípid raft” quan oligomeritzen per la unió al lligand.
Això s’aconsegueix gràcies a la difusió lateral.

25
BIOQUÍMICA DE LES MEMBRANES I BIOENERGÈTICA UIB

Les balses lipídiques actuen com a plataformes: compartimenten proteïnes de membrana,

separant diferents funcions bioquímiques, reclutant proteïnes específiques i/o afavorint
l’aproximació espacial i interacció.

Funcions:

• Transducció de senyals
• Transport de membrana
• Adhesió cel·lular

Afavoreixen l’especificitat i fidelitat en la resposta a la senyal→ eficàcia de la resposta cel·lular.

Paper dels lípids rafts en la senyalització

Pot passa que el receptor es trobe fora del lípid raft (on podem trobar una proteïna per acilació),
o en blau dins el lípid raft una proteïna. Quan el receptor entra en el raft activa

- 1a possibilitat: un lípid raft amb una proteïnes unida per doble acilació (família SRC) i el
receptor fora del lípid, quan s’uneix el lligand s’internalitza el receptor dins del raft i
donarà lloc a la interacció amb el receptor que activarà la cascada de senyalització.
- 2n possibilitat: Hi ha 2 raft a un s’uneix una proteïnes per acilació unida, i a l’altre
trobem el receptor i la proteïna perifèrica. Al unir-se el lligant al receptor s’uniran els
dos lípids rafts activant la cascada de senyalització.

Un exemple: senyalització per TCR→ mediada pel receptor de les cèl·lules T.

Els ITAMs (tyrosine-based activation motifs) són els motius en la seqüència d’aminoàcids on es
repeteixen tirosines que podran ser fosforilases per tiroquinases. El lligand indueix la
dimerització TCR/CD.

El receptor de les cèl·lules T és un complex de cadenes alfa i beta específiques d’antigen associat
en la membrana amb les cadenes CD3 (gamma, delta, epsilon i zeta). Cada una de les cadenes

26
BIOQUÍMICA DE LES MEMBRANES I BIOENERGÈTICA UIB

CD3 té al menys una copia d’un motiu germà, l’immunoreceptor d’activació basat en tirosina o
l’element en el seu domini citoplasmàtic de cèl·lules T.

L’activació requereix la interacció d’altres molècules com CD45. El domini

citoplasmàtic conté un enzim tirosina fosfatasa i la cèl·lula T pot tenir com a
coreceptor el CD4 o CD8; en aquest exemple, el coreceptor és CD4.

Les molècules receptores tenen la tirosina quinasa Lck unida al seu citoplasma. Els
dominis Lck estan units a CD4 per un ió zinc que uneix els residus de cisteïna en cada
molècula. Una tirosina fosforilada en un extrem de Lck s’uneix a un domini SH2
intern, això bloqueja el domini quinasa en un domini inactiu conformacional. En
aquest exemple; la cèl·lula T és una cèl·lula T_CD4 i el seu receptor d’antigen reconeix
una molècula de MHC de classe 2, junt amb el seu pèptid unit.

El receptor de les cèl·lules T s’uneix al complexe de pèptids MHC específic en una

sèrie d’events dins de la cèl·lula CD4 fosforila per la tirosina terminal de Lck i inicia la
seva activitat quinasa CD4 interactuant amb el MHC.

Després, Lck fosforila els elements del receptor de cèl·lules T. En aquest punt la tirosina quinasa
Zap70 es recluta en els elements fosforilats de la cèl·lula T i s’uneix al receptor amb especificitat
dels dominis SH2 units al elements del receptor de les cèl·lules T. Zap-70, serà on es fosforilarà
per activar-se Lck.

Zap-70 ubicat en les proximitats de la membrana cel·lular interna és capaç de fosforilar LAT,
una proteïna transmembrana amb un gran domini intracitoplasmàtic. Quan LAT està fosforilada,
la proteïna adaptadora guia, l’unirà i reclutarà SPL-76; aquests és una proteïna citoplasmàtica
per formar un gran andami.

L’andami s’emprarà en l’activació posterior de PLC gamma, sempre i quan es puga generar
mitjançant la senyalització a través del receptor cel·lular T en events posteriors, inclosa
l’activació del PLC gamma. Requereixen contribucions d’altres vies coestimuladores que
involucren CD28.

RESUM:

La unió del lligand al receptor indueix la dimerització de CDR en CD3.

1. Es recluten les proteïnes de les famílies Scr quinases que es troben als raft, es troben
unides a la membrana per una acilació.
2. Els ITAMs (del receptor de les cèl·lules T) són fosforilats per les proteïnes de la família
Scr.
3. ZAP es reclutada per la fosfatasa
4. ZAP activa LAT fosforilant-la (proteïna quinasa transmembrana), que recluta més
proteïnes
5. La Csk fosforila Lck inactivant-la → Per aturar la senyalització: interacció inhibitòria.

27
BIOQUÍMICA DE LES MEMBRANES I BIOENERGÈTICA UIB

Un exemple: senyalització IGF1.

En la unió a l'IGF1R, un receptor tirosina quinasa, inicia la senyalització intracel·lular; l'IGF-1 és

un dels activadors naturals més potents de la transducció de senyal PKB, un estimulador de el
creixement i proliferació cel·lular, i un potent inhibidor de la mort cel·lular programada.

Relació dels lípids raft amb les enfermetats

Els raft també estan relacionats amb certes malalties com per exemple VIH, Alzheimer o
enfermetats priòniques.

A més, les basses serveixen com a porta d'entrada per a diversos patògens i toxines, com el virus
d'immunodeficiència humana 1 (VIH-1). En el cas de VIH-1, els microdominis en bassa
intervenen els acoblaments laterals i els canvis conformacionals necessaris per a la fusió de VIH-
1 amb la cèl·lula hoste.

28
BIOQUÍMICA DE LES MEMBRANES I BIOENERGÈTICA UIB

Concretament, un lípid raft és infectat pel VIH, aquest té

una envoltura amb una proteïna gt41 amb el pèptid de
fusió. Esta proteïna és altament hidrofòbica i es envoltada
per una glucoproteïna gp120.

Per la fusió ha d’haver el receptor específic CD4, el lípid raft

i un coreceptor no específic. Quan el virus entra a la sang
troba una cel T CD4 i interaccionarà amb la gp20 (envoltant
la proteïna 41), per la interacció s’estabilitza per la
interacció de la gp20 amb els glucolípids del lípids raft per
una internalització cap al coreceptor no específic.

Això també es fa per un canvi conformacional dels virus en

el que interaccionen els raft i el virus, per la interacció
trimèrica entre la gp120, els glucoesfingolípids i els
receptors específics CD4. Això alliberarà el pèptid de fusió
dins el coreceptor i al insertar-se es desfà el lípid raft,
tornant a la mateixa posició.

Les basses lipídiques també són llocs preferencials de formació per a formes patològiques de la
proteïna priònica (PrP i del pèptid β-amiloide associat amb la malaltia d'Alzheimer. La
possibilitat de modular la homeòstasi de la bassa, utilitzant estatines i anàlegs d'esfingolípids
sintètics, ofereix nous enfocaments per a intervencions terapèutiques en malalties associades a
la bassa.

Hi ha altres malalties que necessiten de lípids raft, com el coronavirus. Este interacciona amb el
lípid raft per infectar les cèl·lules. Aquestes teràpies de lípid raft es basen en intentar disminuir
la composició dels lípids raft (colesterol): eliminant-lo per cotiestrines o activar la sortida de
colesterol o també es poden incrementar el colesterol per glucoesfingolípids.

Caveoles
Es un tipus de lípids raft que es va descobrir anteriorment als lípids raft. Son invaginacions de la
membrana plasmàtica que es projecta a l’interior cel·lular per formar vesícules pinocítiques. Son
entre 50-100nm.

La seva composició es colesterol i esfingolípids a mes de la proteïna caveolina (a diferencia dels

lípids raft plans que no tenen una proteïna específica).

29
BIOQUÍMICA DE LES MEMBRANES I BIOENERGÈTICA UIB

La caveolina es una proteïna integral de membrana (a la capa

interna), específica d’aquests raft. Te els dos extrems al
citoplasma, llavors l’extrem n-terminal te uns elements altament
hidrofòbics que interaccionen de manera clau amb el colesterol.
El domini esta implicat en la capacitat d’andamiatge. La proteïna
per l’extrem n-terminal s’uneix a la membrana per un enllaç
covalent per una triple palmitoilació→ unió entre un àcid gras i
amb una serina, treonina o tirosina. És a dir, s’uneix a la
membrana interna com dímers i anclatge de palmitoil.

Estes proteïnes son petites entre 20-23kDa amb 3 isoformes (CAV-1, CAV-2, CAV-3). Actuen com
proteïnes d’andamiatge dins de les caveoles compartimentant i concentrant molècules de
senyalització (dona estabilitat estructural i reclutarà altres proteïnes per la senyalització).

Les caveoles tenen certes funcions:

• Hi ha una localització (LOCUS) per les proteïnes de senyalització, com per exemple
eNOS.
• Hi ha mecanismes de transport a través de la membrana plasmàtica, tant per
l’endocitosi caveolar com per l’endocitosi independent de receptor.
• També estan implicades en el rol de malalties, és a dir en la infecció o altres enfermetats
com el càncer (supressió tumoral i oncogènesi) o enfermetats cardiovasculars
(aterosclerosi).

Com es regula el òxid nítric de la membrana plasmàtica?

Cada vegada està més clar que l'acumulació de

proteïnes en regions específiques de la membrana
plasmàtica pot facilitar la comunicació cel·lular.

Hi ha tres àrees àmplies de la comunicació cel·lular

en què els microdominis de senyalització podrien
tenir un paper important:

1. Alliberament paracrina de radicals lliures i

molècules gasoses com l'òxid nítric i les espècies
reactives d'oxigen
2. Paper dels canals iònics, incloses les unions gap
i els canals de potassi, especialment els
associats amb la senyalització mediada per
hiperpolarització derivada de l'endoteli, i
finalment
3. Mecanisme d'exocitosi que té una supervisió
considerable mitjançant microdominis de
senyalització

30
BIOQUÍMICA DE LES MEMBRANES I BIOENERGÈTICA UIB

En la transferència de les LDL a través de les cèl·lules endotelials

Hi ha dos tipus d’endocitosi:

A. Depenent de receptor: la unió de les LDL condueix a l’endocitosi cap a l’endosoma (mes
eficient)
B. Independent de receptor: les LDL sense la unió del receptor també condueix a
l’endocitosi

Per que es tallen les vesícules, es requereix de la proteïna

dinamina. És la proteïna que quan es forma la vesícula que amb
la hidròlisi d’ATP es talla i es formarà el caveosoma (COPI i
COPII no utilitzen dinamina)

Les caveoles també estan implicades amb la infecció de virus i

de malalties. Els virus interaccionen amb les caveoles induint
l’alliberament de la informació.

31