BLOC 1: Homeòstasi i fisiologia de la membrana

La fisiologia estudia com funcionen i es comporten els diferents òrgans i sistemes per a mantenir el
nostre medi intern estable. És a dir intenta explicar els factors físics i químics responsables d'origen,
desenvolupament i progressió de la vida.
Regulació de funcions corporals:
-Sistema nerviós: per mitjà de senyals elèctrics.
-Sistema endocrí: per mitjà de senyals químics.

HOMEÒSTASIS: procés dinàmic per mantenir unes condicions gairebé constants del nostre medi
intern.

COMPARTIMENTS I LÍQUIDS CORPORALS. Els líquids els podem dividir en:

-Líquid intracel.lular (LIC): ⅔ parts. Es troba a l’interior de les cèl.lules.
-Líquid extracel.lular (LEC): ⅓ part. També rep el nom de medi intern, és el medi on viuen les
nostres cèl.lules que conté nutrients i ions necessaris per mantenir-se vives.
● Líquid Intersticial: està entre les cèl·lules.
● Sang: es troba a l'interior dels vasos sanguinis.
● Limfa: es troba a l'interior dels vasos limfàtics.

Mantenim l’estabilitat de varies maneres dins un rang de valor com: temp. Corporal / PH sanguini /
pressió arterial…
Tot el que s’introdueix de més al nostre cos, s’elimina en proporció, sempre es manté igual.
Per tant, si el cos no aconsegueix mantenir la homeòstasi entre aquests paràmetres, la funció
normal s’interromp i pot aparèixer com a resultat un estat de malaltia.

DINÀMICA DE MEMBRANES.
La membrana cel·lular (plasmàtica) està composta d’una bicapa lipídica, i és l’encarregada de
separar el LIC i el LEC i restringir el intercanvi entre aquests compartiments. Aquesta bicapa lipídica
és de permeabilitat selectiva, el que implica deixar el pas a algunes substàncies i a altres no. Les
substàncies que poden passar a través de la membrana es denominen permeables (aigua, o2, CO2 i
lípids) i les que no ho poden fer impermeables (els ions, la majoria de les molècules polars i les
molècules molt grans com les proteïnes).

TRANSPORT DE SUBSTÀNCIES A TRAVÉS DE LA MEMBRANA

El transport de substàncies a través de la bicapa lipídica (membrana cel·lular) es pot fer de diferents
maneres. Aquest transport es pot classificar depenent de si es produeix una despesa energètica (en
forma de ATP) o no.

-Transport passiu (difusió): La difusió, es defineix com el moviment de les molècules des d’una
àrea de major concentració cap a una àrea de menor concentració. No es consumeix energia (ATP) i
es produeix a favor de gradient (s’utilitza l’energia cinètica inherent a les molècules). Pot ser:
● Transport per difusió simple: Les substàncies passen a través de la bicapa lipídica
per si soles. Les molècules transportades d’aquesta manera són petites i solubles
(aigua, alguns gasos...). El moviment de les molècules es produeix des d’una àrea de
major concentració a una altre de menor concentració, és a dir, es difonen a favor de
gradient.
Algunes de les característiques d’aquest transport per difusió simple són:
-Es produeix a favor de gradient de concentració.
-No requereix el consum d'ATP, per la qual cosa és un transport passiu.
-Quan la concentració de les molècules és igual entre les dues àrees s’ha arribat a
l’equilibri, i, com a conseqüència, s’atura el flux de molècules.
-Només les molècules liposolubles es poden difondre a través de la membrana.

La velocitat de difusió de les molècules mitjançant aquest tipus de transport depèn de:
-La permeabilitat de la membrana -Superfície de la membrana
-Gruix de la membrana -Gradient de concentració de solut
-Tamany de la molècula -Temperatura

Només les substàncies hidrofòbiques sense càrrega poden travessar una bicapa
lipídica i transportar-les per difusió simple sense requerir proteïnes.

Altres substàncies no poden penetrar la bicapa lipídica perquè no són hidrofòbiques o

tenen càrrega elèctrica. Aquestes molècules, la majoria, han de ser transportades per
entrar i sortir de les cèl·lules. Aquest transport passa a través de proteïnes que
travessen la membrana (proteïnes canal). Aquest canals solen rebre el nom dels ions
que transporten. Son proteïnes integrades en la bicapa i tenim dos tipus de canals:

● canal obert: porus a la membrana oberts. Moviment a favor del gradient

● canal tipus comporta: solen estar la major part del temps tancats i només s’obren en
resposta a varis estímuls com:
-estat elèctric de la cèl.lula: canals regulats per comporta química. Totes les hormones
són un senyal químic.
-canvis físics: canals regulats per voltatge.
-missatgers intracel.lulars o lligans extracel.lulars: canals amb comporta mecànica.

Hi ha moltes malalties causades per problemes amb el transport, i molts fàrmacs que
actuen activant o desactivant proteïnes transportadores o canals (proteïnes que
transporten ions). El transport de substàncies és essencial per mantenir l'homeòstasi.

● Transport per difusió facilitada: Algunes substàncies com els sucres i els aminoàcids
(molècules lipòfobes) poden entrar o sortir de la cèl·lula a favor de gradient mitjançant
l'ús de proteïnes transportadores. La difusió facilitada és passiva i mobilitza les
molècules a favor de gradient. La molécula que estic portant té un lloc on s’assenta,
llavors hi ha una interacció química entre els components.
A diferència de la difusió simple, la difusió facilitada té una velocitat màxima de transport i se satura
si la concentració de la molècula que cal transportar és molt alta.

DIFUSIÓ SIMPLE VS FACILITADA:

→Difusió simple: La velocitat a que es difon una

molècula depèn directament de la diferencia de
concentració entre un compartiment i l’altre (quan més
gran és el gradient més diferència, més velocitat).

→Difusió facilitada: arriba a una velocitat màxima, a

partir d’una certa concentració ja no hi pot anar més
ràpid. A concentracions baixes és molt eficient (més
que la simple).

-Transport actiu: El transport actiu requereix la participació de proteïnes transportadores i consum

energètic. És un procés que permet transportar molècules en contra de gradient de concentració, la
qual cosa permet la creació de potencials electroquímics. Es divideix en:

● Transport actiu primari (Bomba de sodi-potassi): Si la cèl·lula ha de transportar

alguna cosa en contra del seu gradient, s'usen transportadors especials que poden fer
servir energia en forma d'ATP. Aquests transportadors s'anomenen “bombes” i bomban
substàncies consumint ATP.
La bomba de sodi-potassi s’encarrega de bombejar 3Na+ de l’interior cap a l’exterior de
la cèl·lula i al mateix temps transportar 2 ions de K+ a l’interior de la cèl·lula. Així, la
bomba de sodi potassi provoca que hi hagi una elevada concentració de Na+ a fora de
la cèl·lula i una elevada concentració de K+ a dintre de la cèl·lula. Per tant, aquesta
bomba manté els gradients de concentració de Na+ i K+ entre el LIC i el LEC.
Consumeix el 30% del ATP que té la cèl.lula. Un altre exemple seria la bomba de
protons que manté l'acidesa a l'estómac.

● Transport actiu secundari: També porta molècules en contra de gradient gràcies a

que a priori el transport primari ha generat un gradient previ.
És el que usen alguns co-transportadors, que mouen dues substàncies en el mateix
sentit (simportadors) o en sentit contrari (antiportadors). Es fa servir l'energia del
potencial electroquímic derivat de moure altres substàncies. És transport actiu perquè
prèviament s'ha gastat energia a moure alguna cosa a en contra de gradient, però en
 aquest cas el transportador no gasta ATP directament. Exemple: el cotransportador de
Na+/Glucosa al ronyó, diana de nous fàrmacs antidiabètics.

Una molècula pot passar per diversos tipus de transport. La glucosa es pot transportar per difusió
facilitada o per transport secundari.

TRANSPORT A TRAVÉS DE VESÍCULES

Hi ha moltes macromolècules que són massa grans per ingressar a les cèl·lules o abandonar-les a
través de canals proteics o proteïnes transportadores. Per aquest motiu, ho fan a través de vesícules
generades a la membrana cel·lular. Aquests processos són molt costosos energèticament.
Hi ha dos mecanismes bàsics per a importar molècules i partícules grans:

-Fagocitosi: És el procés mediat per actina pel qual una cèl·lula engloba una bacteria o una altra
partícula dins una gran vesícula unida a la membrana anomenada fagosoma. El fagosoma és
després de la membrana cel·lular i es desplaça cap a l’interior de la cèl·lula, on es fusiona amb un
lisosoma, els enzims digestius del qual destrueixen la bacteria. La fagocitosi requereix energia de
l'ATP pel moviment del citoesquelet i per al transport intracel·lular de les vesícules. Als éssers
humans, la fagocitosi només es dóna a determinats tipus de glòbuls blancs, anomenats fagocits.

-Endocitosi: A diferència de la fagocitosi, la superfície de la membrana s’invagina en lloc de

sobresortir, i les vesícules formades són molt més petites. Una altra diferència és que existeix certa
endocitosi que és realitza permanentment, mentre que la fagocitosi ha de ser impulsada per la
presència de la substància que ha de ser ingerida. L'endocitosi també requereix el consum d'ATP i
pot ser un procés no selectiu o selectiu.Trobem dos tipus d'endocitosi:

● Endocitosis regulada per receptor : Es realitza en regions de la membrana

anomenades fositas, que són invaginacions en les que la banda citoplasmàtica de la
membrana té altes concentracions de clatrina (una proteïna). Aquest procés segueix
els següents passos:
-El lligand (substància que ha d’entrar a la cèl·lula) s’uneix al receptor de membrana.
-El complexa receptor-lligand migra cap a una fosfita recoberta de clatrina.
-Quan el lligand està a dintre de la fosfita, la membrana s’invagina, es desprèn de la
membrana cel·lular i es converteix en una vesícula citoplasmàtica.
-Les molècules de clatrina s’alliberen i es reciclen cap a la membrana.
-En la vesícula, es separen el receptor i el lligand, quedant el receptor a dintre d’un
endosoma.
-El endosoma es desplaça cap a un lisosoma si el lligand ha de ser destruït o cap a
l’aparell de Golgi si ha de ser processat.
-Els receptors del lligand poden ser reutilitzats mitjançant un procés conegut com
reciclat de membrana. La vesícula que conté els receptors es desplaça cap a la
membrana.
-La vesícula es fusiona amb la membrana.
 -La membrana de la vesícula s’incorpora novament a dintre de la membrana cel·lular
per exocitosi.

● Potocitosis i caveolas: Aquest tipus de transport utilitza caveoles (petites coves) per a
concentrar les molècules unides al receptor i portar-les a l’interior de la cèl·lula. Las
caveoles són regions de la membrana que contenen balses lipídiques, receptor proteics
de membrana i una família de proteïnes de membrana singulars anomenades
caveolines. En moltes cèl·lules, la claveola apareix com a indentacions de la membrana
cel·lular. Les calveoles tenen varies funcions: concentrar i internalitzar molècules
petites, contribuir en la transferència de macromolècules a través de l’endoteli capil·lar i
participar en la senyalització cel·lular.

-Exocitosi: Aquest procés és totalment oposat a la endocitosi. Les vesícules intracel·lulars es

desplacen cap a la membrana i es fusionen amb ella i desprès alliberen el seu contingut al LEC.
Les cèl·lules utilitzen la exocitosi per a exportar molecules lipòfobes i per a desfer-se de les restes
que romanen en els lisosomes després de la digestió cel·lular. La exocitosi involucra a dues
famílies de proteïnes: Rab, que contribueixen en el ancoratge de les vesícules a la i SNARE, que
faciliten la fusió de les membranes. La exocitosi regulada s’inicia amb un augment de la
concentració de Ca2+, que actua com a senyal. El Ca2+ interactua amb una proteïna que inicia el
ancoratge i la fusió de la vesícula secretora. Quan l’àrea fusionada de la membrana s'obre, el
contingut de la vesícula difon cap a l’espai extracel·lular, mentre que la membrana de la vesícula es
queda enrere y es torna part de la membrana cel·lular. Aquest procés requereix el consum d’ATP.

ÒSMOSI: Moviment d'aigua a través d’una bicapa lipídica en resposta a un gradient de concentració
de solut. És un procés passiu, per tant no consumeix energia, on l’aigua es desplaça per diluir la
solució més concentrada, i ho fa a través de:
-Canals iònics plens d’aigua. -Canals d’aigua o aquaporines (difusió facilitada).

El cos humà és en gran part aigua (60%), i es troba en situació d’equilibri osmòtic (el LIC i el LEC
tenen més o menys sempre la mateixa concentració dels compostos que els formen).

Per calcular l’òsmosi utilitzem la pressió osmòtica, que és defineix com la força que cal aplicar per
contrarestar el que l’aigua fa de manera natural, és a dir, l’osmosi. Es mesura en Atm o mmHg.

La concentració de soluts en solucions biològiques, s’expressa amb l’osmolaritat, que és el número

de partícules per litre de solució Osmols/L (Osm/L). Prediu, de forma quantitativa, el moviment
osmòtic de l’aigua. Si dues solucions tenen la mateixa concentració de solut s’anomenen isomolars.

TONICITAT: És la capacitat d’una solució per modificar el volum d’aigua d’una cèl·lula. Podem trobar
tres tipus de solucions:
-Solució hipotònica: és aquella que té menor concentració de soluts que la solució que es troba al
citosol. Per tant com hi ha menys solut a fora que a dintre de la cèl·lula, entra aigua per compensar.
Pot provocar un xoc osmòtic.
-Solució isotònica: és aquella que la concentració de soluts és igual tant dins com fora de la
cèl·lula. Per tant les cèl·lules mantenen la seva forma i volum.
-Solució hipertònica: és aquella que té major concentració de soluts que al citosol. Per tant com hi
ha més solució a dins que a fora de la cèl·lula l’aigua surt cap al citosol per compensar. Aquesta
situació és perillosa perquè si la cèl·lula es queda “deshidratada” i deformada.
A l'administració de medicaments per via intravenosa és important analitzar el problema del pacient
per decidir quina tonicitat ha de tenir la solució salina.

POTENCIAL DE MEMBRANA EN REPÒS.

El LIC i el LEC tenen diferent composició. Moltes de les molècules en aquests líquids són ions que
tenen càrrega elèctrica: Cl-, Na+, K+, Ca++. Tot i que tenen diferent composició, es troben en
equilibri osmòtic, perquè l'osmolaritat és igual dins i fora de les cèl·lules. Les proteïnes de transport
actiu de membrana creen un gradient elèctric i químic → Gradient electroquímic entre el LIC i LEC
(que no están compensats en quant a càrregues), gràcies a aquest desequilibri tenim un potencial
de membrana en repòs.

El cos humà en el seu conjunt és elèctricament neutre perquè per a qualsevol càrrega positiva hi ha
una negativa, però no estan distribuïdes de manera proporcional. Les càrregues oposades s’atrauen
i le càrregues igual es repel.len. Per separar càrregues positives de negatives requereix energia.

L'aigua és un bon conductor de l'electricitat, i les diferències entre càrregues positives i negatives a
diferents zones poden crear corrents elèctrics que són la base de molts processos de comunicació
cel·lular i metabolisme.

Fora de la cèl.lula hi ha una

abundància de càrregues
positives, en canvi dintre de la
cèl.lula hi ha més càrregues
negatives que positives (degut a
les proteïnes responsables de la
negativitat del LIC, són molt
abundants i molt més grans que els
potassis).

Per calcular el valor de potencial

de membrana en repós es posa un
electrode fora de la cèl.lula, al LEC
i un altre en el LIC. El potencial de
membrana en repós és de -70 mV.
És negatiu perquè ho comptem positiu o negatiu segons els ions que hi ha dins de la cèl·lula, aquest
valor té en compte tots els ions. Diem que la cèl·lula està polaritzada perquè té diferència de
càrrega elèctrica.
Si s'obre un canal iònic, l'ió flueix a favor del gradient de concentració i això pot canviar el potencial
de la membrana. Per exemple, si s'obre un canal de Na+, el sodi entrarà a la cèl·lula. Això redueix
càrregues positives a l'exterior i augmenta càrregues positives a l'interior. Això per tant faria més
positiu el potencial de membrana, apropant-lo a zero. Això seria una despolarització, perquè la
diferència de càrregues disminueix respecte del valor negatiu normal.

En una gràfica,
representariem la
despolarització com una
pujada (perquè a la cèl·lula
pugen les càrregues
positives). Si de la cèl·lula
sortissin càrregues positives
(per exemple si s'obre un
canal de K+) o entren
càrregues negatives (s'obre
un canal de Cl-), la cèl·lula
seria més negativa, amb més
diferència de potencial de
membrana. Això seria una
repolarització.

La cèl.lula de manera natural té certs canals de fuga de potassi, dels quals un 60% es troben
oberts de manera basal (habitual). Les membranes són molt més permeables a K+ que a altres
ions, i el potencial cel·lular s'acosta molt al potencial d'equilibri d'aquest ió. Degut a que la majoria de
canals de fuga de potassi es troben oberts, diem que la membrana o la cèl.lula es bastant permeant
al potassi. Això no li passa al sodi ja que els canals del sodi de manera basal el 95% de canals estan
tancats, el sodi es impermeable a la cèl.lula.

Per tant, els nivells de K+ a la sang, i també els d'altres ions amb influència sobre el potencial, han
d'estar en uns nivells adequats, i per això els mesurem freqüentment a les analítiques.

-Els canvis en la permeabilitat de la membrana als ions modifiquen el potencial de membrana.

-Un canvi significatiu en el potencial de membrana requereix el moviment de molt pocs ions.
-No és necessari invertir el gradient de concentració dels ions per modificar el potencial de
membrana.

POTENCIAL D’EQUILIBRI D’UN IÓ K+

El potencial d’equilibri depèn de dues forces:
- Gradient químic que provoca la sortida del K+
- Força electrostàtica que provoca la sortida del K+
El K+ és més abundant al LIC que al LEC, el que el porta a sortir cap al LEC per compensar la
concentració d’ions K+ entre el LIC i el LEC, provocat pel gradient electroquímic, això comporta dues
coses:
- augment de la electropositivitat del LEC - augment de l’electronegativitat del LIC
Per la força electrostàtica, el K+ entra a la cèl·lula per compensar l’augment de la càrregues
negatives exercides per les proteïnes i els grups fosfats tan abundants dins d’aquestes.
Per tant el punt d’equilibri és la igualació de les dues forces, per tal que les entrades i sortides de K+
sigui igual. Aquest potencial té un valor de -90mV.

POTENCIAL D’EQUILIBRI D’UN IÓ NA+

Al contrari del que passa amb el K+, el Na+ es troba més concentrat al LEC que al LIC, el que
comporta que el Na+ tendeixi a entrar a la cèl·lula per compensar la concentració, això comporta:
- augment de la electropositivitat del LIC
- augment de l’electronegativitat del LEC→ augmenta la concentració del Cl-

Igual que passa amb el potassi, augmenta la concentració de Na+ comença a baixar al LEC i a
augmentar en el LIC, per tant per la força electrostàtica, el Na+ surt del LIC cap al LEC per
compensar tant les càrregues com la concentració d’ions. Aquest potencial de membrana té un valor
de +60mV.

COMUNICACIÓ ENTRE CÈL.LULES

Existeixen dos tipus de senyals:

-Elèctrics: canvis en el potencial de membrana transportat per nervis. (sistema nerviós)
-Químics: molecules secretades per les cél.lules en el LEC i transportades per la sang. (endocrí)
Les cèl.lules que reben aquestes senyals són cèl.lules diana.

Quan parlem de comunicació entre cèl.lules podem distingir entre:

-Comunicació a distàncies curtes:
Unions comunicants Senyals depenents de Senyals autocrins i paracrins
contacte

-Es forma -Molècules de la superfície -Els senyals paracrins, son

a partir de la unió de
proteïnes que
sobresurten de la
membrana i que
s’anomenen coneixinas.
-Aquestes dues
proteïnes formen un
cana (connexió) que pot
obrir-se i tancar-se.
de les cèl.lules s’uneixen
entre elles.
-Senyals habituals en el
sistema immunitari.
aquells que actuen en cèl·lules
ubicades al seu voltant.
-Si una senyal actua sobre ella
mateixa direm que es autocrina.
Ex: histamina (actua de senyal
paracrina per l’inici d’un procés
d'inflamació)
-Comunicació a distàncies llargues:
● Hormones: missatge bioquímic produït per una glàndula o cèl.lula endocrina i alliberat
al torrent sanguini.
·Manera més eficient d’enviar ordres.
·Una cèl·lula o una glàndula sencera poder sintetitzar una hormona
·Aquesta hormona s’allibera a la sang, i s’encarrega d’informar a tot el cos.
·Sempre ha d’haver un receptor per l’hormona sinó no s’iniciarà l’ordre de l’hormona. Si
te receptor, donarà resposta.
·Actuen en molt baixes concentracions.

● Neurohormones: hormona produïda i alliberada al torrent sanguini per les neurones.

·L’estímul es elèctric.
· Aquesta com les anteriors envia l’ordre per el corrent sanguini fins la cèl·lula diana.

● Neurotransmissors: molècula senyal entre una neurona i una cèl.lula en una distància
curta.
·Es igual que els neurohormones amb la diferència que en aquest cas l’impuls elèctric
s’allibera a l’espai sinàptic, i no al corrent sanguini

VIES DE TRANSDUCCIÓ DELS SENYALS

No totes les cèl·lules responen a cada senyal que arriba. La resposta està en les proteïnes de les
cèl·lules diana. Una cèl·lula no pot respondre a una senyal si no té la proteïna receptora adequada a
aquesta senyal. Si la cèl·lula té la proteïna s’iniciarà una resposta.
Les molècules que emet una cèl·lula i que interaccionen amb una altra cèl·lula (la que rep el senyal)
s'anomenen “lligands”. Els lligands interaccionen amb “receptors” a les cèl·lules diana.

Hi ha multitud de fàrmacs que impedeixen la unió de lligands (per exemple hormones) amb els seus
receptors. Aquests fàrmacs són antagonistes de receptors i s'usen en malalties en què hi ha massa
senyal (massa lligant) present en un teixit. Hi ha altres fàrmacs que se solen assemblar
estructuralment al lligand i activen receptors. Aquests són molècules “agonistes” de receptors i es
fan servir en malalties en què el pacient no produeix prou senyal. Per exemple, algunes hormones
sintètiques són agonistes de receptors hormonals.

Els receptors de lligands poden estar a la membrana cel·lular (la majoria) o ser intracel·lulars.
Trobem receptors intracel·lulars per a substàncies que poden travessar la membrana per ser
lipofílics, com algunes hormones lipídiques. Dins de la cèl·lula, els receptors de lligands
intracel·lulars poden estar al citosol o al nucli.
El receptors de membrana poden unir-se a lligand lipòfils i també liòfobs.

1. La molècula senyal (1r missatger) porta la informació a la cèl·lula diana.

2. La cèl·lula pot respondre o no a un senyal químic depenent de si te o no els receptor adequats (la
unió del lligand al seu receptor activa al receptor).
3. Transductor converteix una forma de senyal en una altre. Amplificador de la senyal. El receptor
activat desencadena l’activació d’una o més molècules de senyal intracel·lular.
4. La última molècula de la vía inicia síntesis de proteïnes diana per crea una resposta.

Els receptors són específics cadascun per al seu lligand, amb poques excepcions. No obstant això,
hi ha lligands que tenen diversos receptors i que transmeten un senyal diferent a cada tipus de
cèl·lula, que té receptors diferents.

Pel que fa als receptors de membrana, funcionen com a “timbres” a la porta d'una casa: el lligand es
queda fora, però en interaccionar amb el receptor es transmeten senyals a l'interior de la cèl·lula.

Hi ha quatre grans grups de receptors de membrana segons la seva estructura i el tipus de senyals
que emeten a l'interior: receptors acoblats a proteïnes G, receptors proteïna quinasa, receptors
enzimàtics i receptors tipus canal iònic. Quan els receptors són activats per un lligand,
transmeten el senyal a l'interior de la cèl·lula mitjançant altres substàncies que anomenem segons
missatgers. Alguns ions, com el Ca2+, funcionen com a segons missatgers, i quan s'obre un canal,
l'entrada de Ca2+ a la cèl·lula causa respostes ràpides.
Quan un lligand interacciona amb un receptor, la cèl·lula respon modificant-ne el comportament. Per
exemple, la cèl·lula pot canviar-ne la forma, o el metabolisme. Aquesta modificació pot ser molt
ràpida, en qüestió de segons o minuts, o pot ser més lenta i implicar que les cèl·lules canviïn la
transcripció de gens, que és el procés pel qual l'ADN es “llegeix” i converteix en ARN i posteriorment
en proteïna.
Un senyal pot deixar de funcionar, encara que n'hi hagi més lligant si els seus receptors estan
saturats.