L’AIGUA

L’aigua és la substància més abundant en els éssers vius ja que constitueix al voltant del
70% de la seva massa (varia segons l’organisme) i és imprescindible per al
desenvolupament de la vida. Aquest 70% és resultat de la suma de l’aigua extracel·lular
(fora la cèl·lula) i de l’aigua intracel·lular (dins la cèl·lula).

Composició i estructura molecular

La molècula d’aigua està formada per l’enllaç covalent entre un àtom d’oxigen i dos
d’hidrogen.

1- L’oxigen comparteix cadascun dels dos electrons del seu últim

nivell d’energia amb un àtom d’hidrogen i cada àtom d’hidrogen
comparteix amb l’oxigen el seu únic electró.
La compartició d’electrons permet mantenir una configuració més
estable
2- L’oxigen és més electronegatiu que l’hidrogen, és a dir, el seu
nucli atrau amb més força els electrons. Això produeix un
repartiment desigual de les càrregues i la molècula es comporta
con un dipol (molècula bipolar) en el qual el pol negatiu és
l’oxigen i el pol positiu els hidrògens.
3- El caràcter bipolar de les molècules d’aigua fa que interaccionin
entre sí i amb altres molècules polars mitjançant un tipus d’enllaços
febles, els ponts d’hidrogen. Cada molècula d’aigua pot establir un
màxim de quatre ponts d’hidrogen. Segons la teoria
cineticomolecular, les molècules d’aigua tenen capacitat de
moviment però es mantenen unides.

Propietats fisicoquímiques

1- Gran capacitat dissolvent

Les molècules d’aigua tenen la capacitat d’interposar-se i separar diferents substàncies

per tal de dissoldre-les, a causa de la polaritat de les molècules. Això succeeix d’una
manera diferent segons les característiques de cada substància.

* Les substàncies no polars, és a dir, les hidròfobes són insolubles.

 Substàncies polars (hidròfiles)

- Sals iòniques (clorur de sodi)

Les molècules d’aigua debiliten les interaccions entre els ions. Aquests es separen
i les molècules d’aigua els envolten, orientant-se en la posició corresponent a la
càrrega de cada ió (pol positiu amb negatiu, i pol negatiu amb positiu).
- Compostos no iònics (glucosa, aminoàcids)
Hi ha una atracció entre les molècules i formen ponts d’hidrogen amb l’aigua.

Substàncies anfipàtiques

Les substàncies anfipàtiques contenen una part hidròfila i una part hidròfoba. Per
exemple, els fosfolípids.
L’aigua els dispersa formant micel·les o bicapes, en que la part polar de la molècula
està en contacte amb l’aigua mentre que l’apolar es troba a l’interior i no té cap
contacte amb l’aigua.

FUNCIONS RELACIONADES AMB LA CAPACITAT DE DISSOLUCIÓ

Þ És el medi on tenen lloc les reaccions del metabolisme
Þ Actua com a sistema de transport de nutrients i productes de rebuig que es dissolen
prèviament (sang...).

2- Cohesió i adhesió entre les molècules

La cohesió és l’atracció existent entre les molècules d’aigua i dóna com a resultat la
formació de ponts d’hidrogen. L’adhesió és l’atracció i unió amb altres molècules
polars diferents, com ara aminoàcids.
Aquestes propietats donen lloc als fenòmens següents:

Tensió superficial Capil·laritat

Les molècules d’aigua es cohesionen
fortament i la superfície del líquid es
comporta com una fina capa elàstica, capaç
de sostenir el pes de petites partícules
Consisteix en la capacitat de l’aigua per
ascendir a través d’un tub capil·lar (les
molècules s’adhereixen a les parets).
Aquest fenomen es degut a la cohesió i a
l’adhesió de l’aigua.
 La tensió superficial és el motiu pel qual les La capil·laritat permet l’ascensió passiva
gotes són esfèriques i alguns insectes (sense despesa d’energia) de la saba des de
utilitzen aquesta propietat per moure’s sobre les arrels fins a les fulles.
l’aigua.

FUNCIONS RELACIONADES AMB LA COHESIÓ I L’ADHESIÓ

Þ L’aigua dóna volum a les cèl·lules i turgència a les plantes

Þ Al no poder comprimir-se, l’aigua pot funcionar en alguns animals com esquelet
hidrostàtic.
Þ L’aigua amortitza el fregament de les articulacions.
Þ L’aigua permet la distribució de substàncies des de les arrels fins a les fulles de
les plantes gràcies a la capil·laritat.

3- Calor específica elevada

La calor específica de l’aigua, és a dir, la quantitat de calor necessària per a augmentar

1ºC la temperatura d’un quilogram de substància, és molt elevada a causa dels nombrosos
ponts d’hidrogen que s’estableixen entre les seves molècules, els quals limiten el
moviment i l’increment de l’agitació tèrmica.
La temperatura durant el canvi d’estat de l’aigua es manté constant ja que el líquid utilitza
tota l’energia per trencar els ponts d’hidrogen i no l’estalvia (l’augment en la temperatura
d’una substància es causat per l’estalvi d’energia/calor).

FUNCIONS RELACIONADES AMB LA CALOR ESPECÍFICA ELEVADA

Þ L’aigua actua com a regulador tèrmic davant canvis bruscos de temperatura.

Þ L’aigua actua com a difusor de la calor que es desprèn en els processos metabòlics.

4- Calor de vaporització elevada

La calor de vaporització de l’aigua és elevada ja que s’han de trencar els nombrosos ponts
d’hidrogen que s’estableixen entre les seves molècules i proporcionar a les molècules la
suficient energia cinètica mitjana per passar de fase líquida a fase sòlida.
Els éssers vius s’aprofiten d’aquesta propietat per dissipar calor per sudoració i refrescar-
se, ja que quan s’evapora aigua disminueix la temperatura del cos.

FUNCIONS RELACIONADES AMB LA CALOR DE VAPORITZACIÓ ELEVADA

Þ Regula la temperatura interna dels éssers vius.

5- Densitat del gel

En estat líquid, l’aigua té més densitat que en estat sòlid. Per aquest motiu el gel sura
sobre l’aigua. Això és degut a que els ponts d’hidrogen formats a temperatures sota zero
uneixen les molècules d’aigua ocupant un volum més gran.

FUNCIONS RELACIONADES AMB LA DENSITAT DEL GEL

Þ Aquesta propietat permet la vida sota la superfície glaçada de llacs, rius, mars i
oceans ja que el gel sura i és aïllant tèrmic.
 LES SALS MINERALS
Les sals minerals formen part dels éssers vius i, encara que s’hi troben en quantitats molt
petites en comparació de l’aigua o les biomolècules, tenen funcions molt importants en
les reaccions metabòliques, en la regulació d’aquestes reaccions o com a constituents
cel·lulars.

Es poden presentar de tres maneres:

- Precipitades: són sòlides, insolubles en aigua i tenen funció estructural, de protecció

o de sosteniment. Per exemple: el carbonat de calci, CaCO3 en petxines i ossos.
- Dissoltes: es troben en forma d’ions Cations: Na+, Ca+2, Mg+2
Anions: Cl-, Co3-2, HCO3-
Tenen funcions dinàmiques (participen en reaccions químiques): mantenir la pressió
osmòtica, (la distribució d’aigua entre l’interior cel·lular i el medi on viu la cèl·lula),
actuar com a amortidors de pH i realitzar funcions específiques varies.

- Associades a molècules orgàniques, per exemple en

fosfolípids i hemoglobina.

Funcions de les sals minerals:

Tenen funció esquelètica (estructural): les sals minerals constitueixen...

Þ les closques de CaO3 en petxines i mol·luscs, i de SiO2 en diatomees.

Þ l’esquelet intern en vertebrats (fosfat i carbonat de calci)
Þ la paret cel·lular en algunes cèl·lules vegetals (silici, Si en ortigues i tiges de blat).

Actuen en el manteniment del grau de salinitat del medi intern

DIFUSIÓ: és el moviment de partícules des de zones de més

concentració a zones de menys concentració. (un comportament
idèntic a les molècules de gas que ocupen tot l’espai disponible).

ÒSMOSI: consisteix en la difusió passiva de l’aigua. Quan dues

dissolucions de diferent concentració es troben separades per una membrana
semipermeable, una membrana que deixa passar les molècules del dissolvent (aigua) però
no les dels soluts (sals), les molècules del dissolvent es mouen a través de la membrana
de la dissolució més diluïda (medi hipotònic) cap a la més concentrada (medi
hipertònic) fins assolir totes dues la mateixa concentració (isotòniques).

La membrana plasmàtica és semipermeable i, per tant, les cèl·lules estan en equilibri

osmòtic amb el seu exterior.
Quan les concentracions del medi extracel·lulars i del medi intracel·lular són iguals, les
dues dissolucions són isotòniques.
Si en el medi extracel·lular augmenta la concentració de soluts, aquest es converteix en
hipertònic respecte de la cèl·lula. Llavors, aquesta perd aigua, ja que l’aigua es desplaça
fins al medi més concentrat, i es deshidrata. Aquest fenomen rep el nom de plasmòlisi.
Si en canvi el medi extracel·lular es dilueix, es converteix en hipotònic respecte de la
cèl·lula. Llavors, l’aigua entra en la cèl·lula, ja que es desplaça fins al medi més
concentrat, aquesta augmenta de volum i pot arribar a explotar. Aquest fenomen rep el
nom de turgència.

Transport passiu a través de la membrana

- Per difusió simple: aquest transport passiu consisteix en el pas de certes molècules,
a través de la membrana semipermeable, des del medi amb més concentració fins al
medi amb menys concentració, és a dir, a favor del gradient de concentració. Aquestes
molècules, per exemple l’O2, no estan carregades elèctricament i són molt petites; per
tant, es poden desplaçar directament per la bicapa lipídica de la membrana cel·lular
(passen aprofitant obertures proporcionades pel moviment dels fosfolípids). No hi ha
una despesa d’energia addicional i no és necessària una proteïna transportadora.

- Per difusió facilitada: aquest transport passiu consisteix en el pas de certes molècules
a través de la membrana semipermeable, des del medi amb més concentració al medi
amb menys concentració, és a dir, a favor del gradient de concentració, mitjançant
proteïnes transmembranoses (transportadora, canvis de conformació en la proteïna o
de canal, formen porus aquosos que permeten passar les molècules). Aquestes
molècules, ions, aminoàcids i glúcids, no es poden desplaçar directament per la bicapa
lipídica de la membrana cel·lular. Al tractar-se d’un transport a favor del gradient de
concentració no hi ha una despesa d’energia addicional.
Transport actiu a través de la membrana

La bomba de sodi-potassi (Na+/K+)

La bomba de sodi-potassi és un procés de transport a través la membrana,

semipermeable i composta per fosfolípids i proteïnes, que ajuda a regular las diferències
de concentració d’ions de Na+ i K+. És tracta d’una proteïna integrada a la membrana que
té la funció de bombejar constantment els ions de Na+ cap a l’exterior i els ions de K+ cap
a l’interior de la cèl·lula.

Per tant, parlem d’un transport actiu en contra del gradient de concentració, ja que al
haver-hi una major concentració d’ions de Na+ en el medi extracel·lular aquests tendeixen
a desplaçar-se cap a l’interior de la cèl·lula, mentre que al haver-hi una major
concentració d’ions de K+ en el medi intracel·lular aquests tendeixen a desplaçar-se cap
a l’exterior de la cèl·lula.

Per dur a terme aquest procés, la bomba utilitza l'energia obtinguda de la hidròlisi de
l'ATP. Utilitzant aquesta energia, s’introdueixen dos ions de K+ per cada tres de Na+ que
són expulsats.
D’aquesta manera s’evita que la cèl·lula introdueixi en el seu interior masses ions Na +,
el que aniria condicionat amb una major entrada d'aigua i, conseqüentment, un increment
del volum de la cèl·lula. Si seguís aquesta tendència, aquesta es convertiria en un medi
hipertònic respecte al medi exterior i el seu volum augmentaria fins arribar a explotar.
A més, aquest procés és també molt important en l’impuls nerviós el qual necessita que
la cèl·lula estigui en potencial de repòs, és a dir, que el seu medi extracel·lular sigui més
positiu que l’intracel·lular (com s’expulsen més càrregues positives, l’exterior és més
positiu que l’interior de la cèl·lula)
PROCÈS:

Þ 3 ions de sodi, Na+ intracel·lulars s’introdueixen en la proteïna transportadora.

Þ L'ATP aporta un grup fosfat que s'uneix a la proteïna alliberant energia.
Þ Aquesta acció provoca canvis en el canal proteic i produeix l'expulsió dels 3 Na fora
de la cèl·lula.
Þ Llavors, dos ions de potassi (2 K) extracel·lulars s'acoblen a la proteïna de transport.
Þ Finalment, el grup fosfat s'allibera de la proteïna alliberant els 2 K dins la cèl·lula.

La bomba de Calci (Ca+2)

La bomba de Calci és un procés de transport a través la membrana, semipermeable i

composta per fosfolípids i proteïnes, que ajuda a regular la concentració de Ca2+. És tracta
d’una proteïna integrada a la membrana que té la funció de bombejar ions de Ca2+ cap a
l’exterior, en contra del seu gradient de concentració (hi ha una major concentració de
calci en el medi extracel·lular que en l’intracel·lular, per tant aquests tendeixen a
desplaçar-se cap a l’interior de la cèl·lula). Per tant, parlem d’un transport actiu que
requereix una despesa addicional d’energia.
La bomba de calci participa en la contracció muscular i en la coagulació de la sang. De
fet, és molt important el balanç del seu flux ja que un excés o una manca de calci podria
donar lloc a malalties com la taquicàrdia.

Quan un vas sanguini es danya, els factors de

coagulació a la sang s'activen. Les plaquetes
alliberen una substància anomenada
tromboplastina. La presència de tromboplastina
i d’ions de calci fa que la protrombina, present
en la sang, es converteixi en trombina. Aquesta
substància catalitza la producció de fibrina, que
viatja cap a la zona danyada i forma una xarxa,
el coàgul de sang, evitant una baixa important de
sang.
Solucions amortidores

Les dissolucions de sals que s'encarreguen de mantenir constant el pH del medi intern es
denominen tampons o dissolucions amortidores
La majoria de les funcions vitals dels éssers vius necessiten valors de pH propers a la
neutralitat.
En el cas de la sang, el pH s’ha de mantenir constant entre 7.0 i 7.8 idealment a 7.4.
De fet, manteniment del pH és essencial per al correcte funcionament de l'activitat
cel·lular, ja que una alteració d'ell mateix modificaria l'estructura de les proteïnes i dels
àcids nucleics i afectaria a la capacitat d'acció dels enzims.
 ELS GLÚCIDS

CONCEPTES

Els glúcids són biomolècules orgàniques formades per carboni C, hidrogen H i oxigen
O.
També són coneguts com hidrats de carboni o sucres, són les biomolècules més
abundants en la natura.
La seva fórmula empírica és (CH2O)n en la qual, la (n) significa el nombre de molècules
enllaçades.
Els glúcids estan formats per una o més cadenes de carbonis C. En cada una, un dels
carbonis s’uneix a un grup carbonil i la resta s’uneixen a grups -OH (hidroxil) i a àtoms
d’hidrogen (H). Cada carboni estableix sempre quatre enllaços.
El grup carbonil pot ser un aldehid o una cetona i químicament es defineixen com
polihidroxialdehids o polihidroxicetones.

CLASSIFICACIÓ DELS GLÚCIDS

1. Monosacàrids: glúcids formats per una sola cadena de carbonis (monòmers) Per
exemple la glucosa i galactosa.

2. Òsids: glúcids formats per la unió de dos o més monosacàrids a partir d’enllaços O-
glicosídics (polímers).
2.1. Holòsids: glúcids formats solament per la unió de monosacàrids
o Oligosacàrids: glúcids formats per la unió de dos a deu cadenes. Per exemple
la sacarosa.
o Polisacàrids: glúcids formats per la unió de més de deu cadenes. Per
exemple, el midó i la cel·lulosa.
2.2. Heteròsids: compostos formats per la unió de glúcids amb altres substàncies.
Per exemple les glucoproteïnes i els peptidoglicans.
 EXEMPLES:

Monosacàrid Òsids: holòsids-oligosacàrids Òsids: holòsids-polisacàrids

Glucoproteïna

Òsids: heteròsids

MONOSACÀRIDS

Els monosacàrids són glúcids senzills formats per una sola cadena de carbonis amb un
grup carbonil en un d’ells, i grups hidroxil (OH) i hidrogen (H) a la resta.

Segons el seu grup funcional es classifiquen en:

Segons el nombre de carbonis que formen la cadena es classifiquen en:

§ Trioses: la seva cadena està formada per 3 carbonis (C)

§ Tetroses: la seva cadena està formada per 4 carbonis (C)
§ Pentoses: la seva cadena està formada per 5 carbonis (C)
§ Hexoses: la seva cadena està formada per 6 carbonis (C)

Propietats dels monosacàrids

Físiques Químiques

Són sòlids cristal·lins Tenen poder reductor: els monosacàrids

No són hidrolitzables, és a dir, no es són capaços d’oxidar-se, és a dir, de
poden descompondre en altres molècules perdre electrons, davant d’altres
més petites) substàncies que es redueixen (guanyen
Són blancs i de gust dolç aquests electrons).
 Aquesta propietat els converteix en la
Són hidrosolubles ja que l’-OH, i H tenen font principal d’energia de la cèl·lula.
una elevada polaritat i estableixen forces
d’atracció amb les molècules d’aigua,
que també són polars.
Tenen activitat òptica, és a dir, desvien la
llum polaritzada.

ISOMETRIA

Els isòmers són compostos que tenen la mateixa fórmula molecular, però diferent
estructura i per tant diferents propietats.
Per exemple la glucosa, fructosa i maltosa en que la forma molecular és C6H12O6

ISOMETRIA ESPACIAL

Quan en una molècula existeixen carbonis asimètrics, és a dir, carbonis units a quatre
grups diferents (C* = carboni asimètric), es produeix la isometria espacial. Aquesta
dóna lloc a estereoisòmers o isòmers espacials. N’hi ha dos tipus:

Enantiòmers són dues molècules iguals però inverses, és a dir, una molècula és la
imatge especular de l’altre. Tenen les mateixes propietats però diferent activitat
òptica.
Si el grup -OH va a la dreta del carboni asimètric, el compost és un isòmer D.
Si el grup -OH va a l’esquerra del carboni asimètric, és un isòmer L.
Per determinar els enantiòmers de monosacàrids amb més d’un carboni asimètric, ens fixem
en la posició del grup -OH del carboni asimètric més llunyà al grup carbonil. En la
naturalesa la majoria d’aminoàcids són de la forma D.

Epímers: són molècules que només es diferencien en la posició del grup -OH d’un
carboni asimètric. Són substàncies diferents amb propietats i noms diferents.

E
La presència de carbonis asimètrics dóna als monosacàrids la propietat d’activitat òptica.

La llum natural no està polaritzada i vibra en totes les direccions de l’espai. Si aquesta llum
passa per un polaritzador, es genera llum polaritzada la qual vibra en una única direcció.

Quan es fa incidir un raig de llum polaritzada sobre una dissolució de monosacàrids que
posseeixen carbonis asimètrics es produeix una desviació d’aquesta llum. Si la desviació es
produeix cap a la dreta l’isòmer s’anomena dextrogir i es representa amb el signe (+). Si la
desviació és cap a l'esquerra l’isòmer es diu levogir i es representa amb el signe (-).

No hi ha relació entre tenir estructura D i ser dextrogir o levogir, és a dir, una molècula pot tenir
estructura D i ser levògira.

CICLACIÓ

En dissolució aquosa, els monosacàrids de cinc i sis àtoms de

carboni es ciclen, és a dir, es tanquen formant anells
pentagonals o furanòsics, o hexagonals o piranòsics. Per
exemple una fructosa ciclada serà una fructofuranosa i una
glucosa ciclada serà una glucopiranosa.
En la ciclació apareix un nou carboni
asimètric, anomenat carboni anomèric, que
origina dos nous isòmers α i β, anomenats
anòmers. Si el grup -OH d'aquest nou
carboni asimètric queda cap avall parlem
d’un anòmer α, mentre que si queda cap
amunt és tracta d’un anòmer β.

Ciclació cetosa

La ciclació de les cetoses té lloc en reaccionar el grup cetona del C2 amb el grup hidroxil
– OH del C5. Es forma un enllaç intramolecular anomenat enllaç hemicetal, el qual
solament es forma a partir de 6 àtoms de carboni.

Ciclació aldosa

La ciclació de les aldoses té lloc en reaccionar el grup aldehid del C1 amb el grup hidroxil
–OH del C4 si és una aldopentosa o el del C5 si és una aldohexosa. Com a conseqüència,
es forma un enllaç intramolecular anomenat enllaç hemiacetal.
Aquest enllaç solament es forma a partir de 5 àtoms de carboni (pentoses).

Nom complet per exemple de la glucosa

1- Tipus d’anòmer
2- Enantiòmer, isometria espacial, (D- o L-)
3- Isometria òptica (+) o (-)
4- Tipus de carbonil (aldo o ceto)
5- Nombre de carbonis (pentafuran o hexapiran)
6- Terminació de monosacàrid (osa)

Ciclació aldosa Ciclació cetosa

Trioses

Þ Estan formades per 3 carbonis

Þ La seva fórmula molecular és C3H6O3
Þ Són els glúcids més senzills
Þ Intervenen en el metabolisme intermediari dels glúcids

Trobem dues trioses:

D-Gliceraldehid Dihidroxicetona

Aldosa Cetosa
El gliceraldehid té el segon
de carboni asimètric ja que La dihidroxicetona no té cap carboni asimètric
estableix quatre enllaços diferents
L'asimetria del carboni 2 permet
representar en l'espai dues formes
isòmeres d'aquest compost:

D-gliceraldehid (amb el – OH a la dreta)

L-gliceraldehid (amb el – OH a l'esquerra)
Pentoses

Þ Estan formades per 5 carbonis

Þ La seva fórmula molecular és C5H10O5

Les aldopentoses més importants son:

RIBOSA

Þ D-Ribosa, la qual forma part dels nucleòtids que

constitueixen l’ARN. També la trobem en l’ATP.

El carboni es torna anomèric

DESOXIRIBOSA

Þ La D-2-Desoxiribosa, la qual forma part dels nucleòtids que constitueixen l’ADN.

La cetopentosa més important:

RIBULOSA

La D-ribulosa, molècula que reacciona amb el CO2 per sintetitzar glucosa en la última
fase de la fotosíntesi.

No es forma un enllaç hemicetal ja que al tractar-se d’una cetosa aquest enllaç solament
es produeix a partir de 6 àtoms de carboni i la ribulosa solament presenta 5 àtoms.
Hexoses

Þ Estan formades per 6 carbonis C6H12O6

Les aldohexoses més importants:

GLUCOSA

o La glucosa és la principal font d’energia de la cèl·lula (en les neurones i glòbuls

vermells és la única font d’energia).
o Es troba lliure en fruits madurs com el raïm, en el citoplasma i en el medi intern dels
animals.
o El nivell general de glucosa a la sang és de1g/L (nivell de glucèmia). Si el nivell de
glucèmia en una persona és bastant inferior al general rep el nom d’hipoglucèmia i si
és més elevat s’anomena hiperglucèmia, el que pot desembocar en diabetis.
o S’uneix per formar polímers:
Funció de reserva energètica (plantes: midó, animals: glicogen)
Funció estructural (plantes: cel·lulosa, quitina: animals)

La ciclació de la glucosa (aldosa) té lloc en reaccionar el grup aldehid del C1 amb el grup
hidroxil del C5 i s’estableix un enllaç hemiacetal.

Enllaç hemiacetal
 GALACTOSA

o La galactosa és una aldohexosa que es troba en la llet i forma juntament amb la

glucosa el disacàrid lactosa de la llet.

La galactosa és un epímer de la glucosa, és a dir, només es diferencien en la posició del

grup -OH del C4. No obstant, són substàncies diferents, amb propietats i noms diferents.

La cetohexosa més important:

FRUCTOSA

o La fructosa és una cetohexosa

o Es troba lliure en la fruita
o Al fetge es transforma en glucosa, així que té el mateix poder nutritiu
o Associada a la glucosa, forma la sacarosa

En la ciclació el grup cetona reacciona amb el grup hidroxil del carboni 5, formant un
enllaç hemicetal (reacció entre un grup cetona i un grup hidroxil).
DISACÀRIDS

Els disacàrids estan formats per unió de 2 monosacàrids els quals s’uneixen mitjançant
un enllaç covalent denominat O-glicosídic.

Per formar-se l’enllaç, les molècules han d’estar ciclades i sempre intervé com a mínim
un carboni anomèric.
Aquest enllaç es forma entre el grup hidroxil -OH del carboni anomèric del primer
monosacàrid i un grup hidroxil -OH del segon monosacàrid, amb despreniment d’una
molècula d’H2O.

Si només intervé un carboni anomèric, es parla d’enllaç O-glicosídic monocarbonílic.

Els disacàrids amb aquest enllaç conserven el poder reductor.

Si intervenen els dos carbonis anomèrics, es parla d’enllaç O-glicosídic dicarbonílic. Els
disacàrids que tenen aquest enllaç no conserven el poder reductor – la sacarosa.

Per indicar els tipus d’enllaç que es forma, es posa la configuració del carboni anomèric
del primer monosacàrid (α o β), després un parèntesi a l’interior del qual es posen dos
nombres, separats per una fletxeta, que indiquen els carbonis que intervenen en l’enllaç
del primer i segon monosacàrid, respectivament. Exemple: α (1 4)

Propietats dels disacàrids

o Dolços
o Solubles en aigua
o Cristal·litzables
o Hidrolitzables
o Reductors si l’enllaç O-glicosídic és monocarbonílic i per tant intervé un sol
carboni anomèric.
o Funció energètica
Disacàrids més importants

MALTOSA

És el sucre de malta, gra germinat d'ordi que s'utilitza en l’elaboració de la cervesa. S'obté
per hidròlisi de midó i glicogen. Està formada per dues molècules de glucosa unides
mitjançant un enllaç O-glicosídic monocarbonílic de tipus α (1 4).

a-D-Glucopiranosil (1 4) a-D-Glucopiranosa
Enllaç O-glicosídic monocarbonílic

LACTOSA

És el sucre de la llet dels mamífers. Així, per exemple, la llet de vaca conté del 4 al 5%
de lactosa. Està formada per una molècula de galactosa i una molècula de glucosa
unides mitjançant un enllaç O-glicosídic monocarbonílic de tipus β(1 4).

b-D-Galactopiranosil (1 4) a-D-Glucopiranosa
Enllaç O-glicosídic monocarbonílic
 SACAROSA

És el sucre de taula, s'obté de la canya de sucre i la remolatxa. Està formada per una
molècula de glucosa i una molècula de fructosa unides mitjançant un enllaç O-glicosídic
dicarbonílic de tipus α (1 2) És l’únic disacàrid no reductor.

a-D-glucopiranosil (1 2) b-D-fructopiranosa
Enllaç O-glicosídic dicarbonílic

CEL·LOBIOSA

No es troba lliure en la naturalesa. S'obté per hidròlisi de la cel·lulosa i està formada per
dues molècules de glucosa unides mitjançant un enllaç O-glicosídic monocarbonílic de
tipus β(1 4).

b-D-Glucopiranosil (1 4) b-D-Glucopiranosa
Enllaç O-glicosídic monocarbonílic
POLISACÀRIDS

Els polisacàrids estan formats per la unió de molts monosacàrids per mitjà de l’enllaç
O-glicosídic. Trobem dos tipus: els homopolisacàrids i els heteropolisacàrids.

Propietats dels polisacàrids

Þ Tenen pesos moleculars molt elevats.

Þ No tenen gust dolç.
Þ Poden ser insolubles, com la cel·lulosa, o formar dispersions col·loïdals, com el
midó.
Þ No tenen poder reductor.
Þ Tenen funció estructural o de reserva energètica.

MIDÓ

El midó és un homopolisacàrid amb funció de reserva energètica en les cèl·lules vegetals.

Les principals fonts de midó són:

o Les llavors dels cereals (blat, blat de moro i arròs)
o Els llegums i els tubercles (patates i moniato)

Quan, en un moment donat, les plantes tenen més molècules de glucosa de les que
necessiten, les emmagatzemen unint-les entre si, formant d'aquesta manera el midó.
Quan cal energia i no hi ha glucosa disponible, les molècules de midó s'hidrolitzen (es
descomponen en glucosa) per proporcionar l'energia requerida. Per tant, a partir del midó
les plantes poden obtenir energia sense necessitat de rebre llum i això els permet dur a
terme processos com la germinació de les llavors.

El midó està format per dos polímers de glucosa: amilosa (30%) i amilopectina (70%).

Amilosa

L’amilosa està formada per polímers de maltoses unides per enllaços α (1→4) i posseeix
una estructura helicoïdal amb 6 molècules de glucosa (3 maltoses) per volta. La hèlix es
manté gràcies a la presència de ponts d'hidrogen que permeten el plegament.
Amilopectina

L’amilopectina està formada per polímers de maltoses unides per enllaços α(1→4), amb
ramificacions α(1→6) cada 30 unitats, les quals tenen al voltant de 12 glucoses unides.

GLICOGEN

El glicogen, igual que l’amilopectina, està format per polímers de maltoses unides per
enllaços α(1à4) amb ramificacions α(1à6), però molt més abundants,
aproximadament, cada deu glucoses.
És el polisacàrid de reserva energètica dels animals i dels fongs i es localitza en el citosol
de les cèl·lules en forma de grànuls. Es troba emmagatzemat al fetge (50g), com a reserva
energètica de tot l’organisme i als músculs (400g), com a reserva energètica exclusiva
dels músculs. A més, és la font energètica primària del cervell (120g/dia).
El glicogen emmagatzemat en les fibres musculars s’utilitza de combustible durant la
contracció muscular. És una reserva energètica immediata ja que és la primera en
consumir-se quan no hi ha glucosa (circulant) disponible.
El fetge, per la seva part, s’encarrega de mantenir estable el nivells de glucèmia
(concentració de glucosa a la sang) i va desfent el glicogen perquè hi hagi sempre 1g/L
de glucosa a la sang.
El glicogen, a l’estar molt hidratat (4x H20), ocupa molt volum i el seu pes és elevat, el
que fa que es trobi en quantitats petites; en el cos humà, per exemple, no arriba a 500
grams. Per aquest motiu, l’evolució ha afavorit la reserva de greixos (lípids) ja que ocupen
menys espai.

Quan, en un moment donat, els animals o fongs

tenen més molècules de glucosa de les que
necessiten les emmagatzemen unint-les entre sí
formant d’aquesta manera el glicogen, mitjançant
la:
Glicogènesi: és la síntesi de glicogen a partir de
glucosa gràcies a la insulina (cèl·lula beta)
Quan cal energia i no hi ha glucosa circulant
disponible, les molècules de glicogen es degraden

per tal de proporcionar l’energia requerida mitjançant la:

Glicogenòlisis: és la degradació del glicogen fins convertir-lo en glucosa gràcies al

glucagó, hormona que fa el procés contrari a la insulina (cèl·lula alfa)
Tant la insulina com el glucagó són cèl·lules del pàncrees.
En el pàncrees el 95% de les cèl·lules tenen funció exocrina (“lipasa”), i la resta, funció
endocrina, és a dir, fabricar hormones (Illots de Langerhans: cèl·lules que s’encarreguen
de fabricar hormones com la insulina i el glucagó)

*Funcions de la insulina:
1- Sintetitzar glicogen a partir de glucosa (sobrant)
2- Permetre que la glucosa en sang entri a les cèl·lules per ser oxidada (consumida). És
tracta d’una hormona missatgera que transmet a la proteïna receptora que obri el canal
de glucosa.

*Gliconeogènesis: síntesis de glucosa, que té lloc en el fetge, a partir de substàncies que

no són glúcids com ara triglicèrids, glicerol, aminoàcids..., per tal de mantenir el nivell
de glucèmia (1g/L de glucosa a la sang)

QUITINA

És un polímer no ramificat de N-acetil-glucosamina amb enllaços β(1à4) i forma ponts

d’hidrogen entre una cadena i l’altre. És indigerible i més compacte i resistent que les
cèl·lules ja que conté mols enllaços b els quals són difícils de trencar.

Per aquest motiu, la quitina, un polisacàrid que trobem en

alguns animals i fongs, té funció estructural i de protecció.
Forma l’exosquelet dels artròpodes i les parets cel·lulars
dels fongs.
Aquest exosquelet de quitina, de fet, és un dels factors de
l’èxit biològic dels insectes ja que els hi proporciona una
gran capacitat d’adaptació (gran diversitat d’espècies). És
impermeable, molt dur i gairebé no pesa. No obstant, no
creix amb el cos i per tant els artròpodes es veuen obligats
a “mudar”, estant certs moments sense protecció.

CEL·LULOSA

La cel·lulosa és un polímer de cel·lobiosa (de 150 a 5000

cel·lobioses), per tant glucoses unides per enllaços
β(1à4). Entre diverses cadenes lineals s’estableixen
ponts d’hidrogen els quals aporten a la cel·lulosa
estabilitat i resistència.
És un polisacàrid amb funció esquelètica propi dels
vegetals. És l’element més important de la paret cel·lular en les cèl·lules vegetals.
Els animals no poden degradar directament la cel·lulosa per obtenir glucosa, ja que no
tenen els enzims adients per trencar l’enllaç β.
No obstant, alguns bacteris intestinals, que viuen en simbiosi en els herbívors, permeten
la degradació de la cel·lulosa. Alguns insectes com les termites o els peixets d’argent
també son capaços de digerir la cel·lulosa.
 Prova de Fehling

L’objectiu d’aquesta prova és identificar glúcids amb poder reductor, el qual prové del
grup carbonil aldehid.

El poder reductor consisteix en la capacitat d’alguns glúcids d’oxidar-se, és a dir, de

perdre electrons davant d’altres substàncies que es redueixen, és a dir, guanyen aquests
electrons (característica que converteix els glúcids amb aquest poder en la principal font
d’energia de la cèl·lula).
Per això, gràcies a aquesta propietat, alguns glúcids tenen la capacitat de reduir el reactiu
de Fehling que es tracta d’una solució de color blau de sulfat de coure (CuSO4 ). Quan un
glúcid amb poder reductor entra en contacte amb el reactiu de Fehling, el coure del CuSO4
es redueix (guanya els electrons que ha perdut el glúcid en oxidar-se), formant òxid de
coure, que és insoluble i forma un precipitat de color vermellòs.

La prova de Fehling s’utilitza per detectar glucosa en l’orina (detecció d’hiperglucèmia).

+ à (Cu2O)

Grup carbonil Blau, oxidat Vermell reduït

aldehid en medi alcalí precipitat

Glúcid Observació Resultat

Glucosa Vermell precipitat +
Maltosa Vermell precipitat + à
Cel·lobiosa Vermell precipitat +
Lactosa Vermell precipitat +
Sacarosa Blau - Aldehid ---Oxidació--- Carboxil
Midó Blau -
Glicogen Blau -

Prova Lugol

L’objectiu de la prova Lugol (I2+IK) és identificar midó i glicogen. No és una reacció

química, sinó que el I2 ocupa espais entre les espirals de les hèlixs del midó i glicogen,
alterant les propietats físiques (absorció lumínica) i donant al midó un color blau i al
glicogen un color vermellós.

L’I2 s’adhereix a les espirals de la hèlix del

midó donant-li un color blavós i a les del
Midó Glicogen glicogen donant-li un color vermellós

S’utilitza per detectar fraus alimentaris com la presència de pasta o la patata en el pernil
York.