1.3.2.

ANABOLISME I CATABOLISME
ANABOLISME: procés químic per obtenir substàncies orgàniques complexes a partir de simples amb consum d’energia. És un procés
divergent, ja que a partir d’un poc intermediaris metabòlics s’obtenen un gran nombre de compostos diferents.
 Rutes metabòliques de síntesis i es consumeix energia en forma d’ATP.
molècules simples  molècules complexes
CATABOLISME: procés químic per obtenir molècules simples a partir de complexes amb generació d’energia. És un procés
convergent, ja que a partir d’un gran número de composts diferents s’arriba a un pocs intermediaris metabòlics i composts simples
finals.
 Rutes metabòliques de descomposició i es desprèn energia en forma d’ATP.
molècules complexes  molècules simples

La relació que hi ha entre catabolisme i anabolisme és que:

 Tenen lloc simultàniament a les cèl·lules.
 Són rutes diferents però hi ha passos comuns.
 Les velocitats estan regulades de manera molt precisa.

1.3.3. RUTA METABÒLICA

És la successió de reaccions químiques que condueixen d’un substrat a un producte final amb una sèrie de passos intermediaris
(metabòlits). Aquestes rutes poden ser tan catabòliques com anabòliques, són catalitzades per enzims i tenen l oc a l’interior de la cèl·lula.
Es requereix energia (ATP) i poder reductor.
Totes les rutes metabòliques estan interconnectades i no tenen sentit aïlladament.
Hi trobam tres nivells de complexitat:
1. Inter-conversió de polímers a monòmers.
2. Pas de monòmers a compostos orgànics senzills.
3. Degradació final fins compostos inorgànics (CO2, H2O, NH3).

1.4, HOMEÒSTASI:
Claude Bernard (1860) fou el que definí el concepte de medi intern i deia que l’organisme és un sistema obert que ha de satisfer dues
necessitats aparentment antagòniques:
 Aïllar-se del seu entorn caòtic.
 Intercanviar calor, gasos, nutrients, productes d’excreció i informació amb l’entorn (condicions fisicoquímiquies
específiques).
Més endavant, Walter B. Cannon (1926) va establir el concepte d’homeòstasi com el
manteniment del medi intern en un estat estable, independent de les fluctacions externes.
Així que direm que l’homeostasi és la tendència al manteniment de l’equilibri i l’estabilitat
interns en els diferents sistemes biològics, des d’una cèl·lula a un organisme.

1.4.1. MECANISMES DE REGULACIÓ: SISTEMES DE RETROALIMENTACIÓ:

RETROALIMENTACIÓ POSITIVA:
La resposta en front d’un estímul determinat, reforça l’estímul incrementant la resposta. Aquest tipus de retroalimentació es dona en
casos molt concrets. Ex: part d’una dona.

3
RETROALIMENTACIÓ NEGATIVA:
La resposta en front d’un estímul determinat, contraresta l’estímul apagant en bucle la resposta. Aquest tipus de retroalimentació
consisteix en la auto-inhibició en la secreció d’unes hormones. Ex: quan tenim fred.

TEMA 2: COMPOSICIÓ QUÍMICA DELS ÉSSERS VIUS.

2.1. BIOELEMENTS I BIOMOLÈCULES:

L’anàlisi químic dels éssers vius revela que tots estan constituïts a nivell químic dels mateixos elements.
Els BIOELEMENTS són aquells elements químics que formen BIOMOLÈCULES, que aquestes formen part dels éssers vius.
Dels més de 100 elements químics que existeixen en la natura, uns 70 els hi trobam en els éssers vius i d’aquests 70, 22 es troben en
tots els organismes en relativa abundància duent a terme diferents funcions.

 C, H, O, N, P, S ( %)

 : Na, K, Ca, Mg, Cl

 Mn, Fe, Cu, I,...

 aigua, gasos, sals minerals.

 glúcids, lípids, proteïnes i àcids nucleics.

2.1.1 FUNCIONS DELS BIOELEMENTS:

Segons la funció de cada bioelement, aquests es poden classificar en:

 FUNCIONS PLASMÀTIQUES O ESTRUCTURALS: C, H, O, N, S, P, Ca, Mg
Integren l’arquitectura del cos humà (ossos, teixits fibrosos)
 FUNCIONS CATALÍTIQUES: Cu, Se, Ca, Mg, Na, K, Cl, Fe, Mn, Zn, Co
Concentracions molt petites, funcions molt específiques.
 FUNCIONS OSMÒTIQUES: Na, K, Cl, Mg
Elements que intervenen, en forma iònica, en:
- Fenòmens osmòtics: distribució d’aigua en compartiments intra- i extracel·lulars.
- Manteniment de potencials de membrana.
FUNCIONS DELS PRINCIPALS BIOELEMENTS SECUNDARIS I OLIGOELEMENTS:
Sofre: Es troba en dos aminoàcids (cisteïna i metionina), presents en totes les proteïnes. També en algunes substàncies com el coenzim
A.
Fòsfor: Forma part dels nucleòtids, compostos que formen àcids nucleics. Formen part de coenzims i altres molècules com fosfolípids,
substàncies fonamentals de les membranes cel·lulars. També forma part de fosfats, sals minerals abundants en éssers vius.
Magnesi: Forma part de la molècula de clorofil·la, i en forma iònica actua com a catalitzador, juntament amb enzims, en moltes reaccions
químiques de l'organisme.
Calci: Forma part dels carbonats de calci de les estructures esquelètiques. En forma iònica intervé en la contracció muscular, la coagulació
sanguínia i la transmissió de l'impuls nerviós.
Sodi: Catió abundant en el medi extracel·lular; Necessàries per a la conducció nerviosa i la contracció muscular.

4
Potassi: Catió més abundant a l'interior de les cèl·lules; Necessàries per a la conducció nerviosa i la contracció muscular.
Clor: Anió més freqüent; Necessari per mantenir l'equilibri d'aigua en la sang i el líquid intersticial.
Ferro: Fonamental per a la síntesi de clorofil·la, catalitzador en reaccions químiques i formant part de citocroms que intervenen en la
respiració cel·lular, i en hemoglobina que intervé en el transport d'oxigen.
Manganès: Intervé en la fotòlisi de l'aigua, durant el procés de fotosíntesi en les plantes. Iode: Necessari per a la síntesi de tiroxina, una
hormona implicada en el metabolisme
Fluor: Forma part de l'esmalt dental i els ossos.
Cobalt: Forma part de la vitamina B12, necessària per a la síntesi d'hemoglobina.
Zinc: Actua com a catalitzador en moltes reaccions del cos.

2.1.2. PRINCIPALS ELEMENTS BIOGÈNICS:

Són el CARBONI (C), OXIGEN (O), HIDROGEN (H) i NITROGEN (N)

Són molt abundants en les capes més externes de la Terra, constitueixen aproximadament el 95% de la matèria viva i Són els elements
de menor pes atòmic que formen amb facilitat enllaços covalents amb altres àtoms.

2.1.3. MOLÈCULES ORGÀNIQUES:

La resistència i versatilitat dels enllaços del carboni possibiliten la formació d’estructures molt variades.

Els alcohols per deshidrogenació (oxidació) se transformen en aldehids o cetones i aquests per una nova oxidació donen àcids.
Es pot produir el procés contrari (reducció). Aquestes transformacions tenen gran importància en els processos d’obtenció d’energia.

2.2. ENLLAÇOS INTRA- I INTERMOLECULARS

Les reaccions químiques consisteixen en compartir o intercanviar electrons (electrons de valència) entre diferents àtoms.
La formació d’un enllaç implica una força d’atracció i suposa una disminució de l’estat energètic (el sistema és més estable després de la
formació de l’enllaç).
Per rompre aquests enllaços s’ha de subministrar energia.

2.2.1. ENLLAÇ COVALENT

L’enllaç covalent es dóna quan dos àtoms comparteixen un o més electrons i es forma entre elements no metàl·lics d’electronegativitat
similar, ex: : C-C, C-O, C-N, C-H. (és a dir, s’estableix entre àtoms d’electronegativitat semblant).
Aquests àtoms comparteixen els electrons de la valència i, aquest nombre d’electrons que comparteix un àtom, és el nombre d’enllaços
que pot formar.
Hi trobam dos tipus d’enllaç covalent:
 APOLAR: Electrons distribuïts en el temps de forma equitativa entre els dos àtoms.
 POLAR: Densitat electrònica major sobre l’àtom electronegatiu.

2.2.2. ENLLAÇ IÒNIC

L'enllaç iònic o electrovalent consisteix en l'atracció electrostàtica entre partícules amb càrregues elèctriques de signes oposats
anomenats ions i sol manifestar-se entre àtoms metàl·lics i no metàl·lics en els quals la transferència d'electrons es produeix dels àtoms
metàl·lics (menys electronegatius) als no metàl·lics (més electronegatius).

(és a dir): Es dona entre àtoms d’electronegativitat molt diferent i un dels àtoms cedeix electrons a l’altre.

5
Aquest enllaç el trobam preferentment en molècules que contenen grups -COOH i -NH2. (aquests grups en aigua es troben ionitzats:
COOH  -COO- + H+/-NH2 + H+  -NH3+)

2.2.3. PONTS D’HIDROGEN

Força atractiva entre un àtom electronegatiu i un àtom de hidrogen unit covalentment a un altre àtom electronegatiu. Basat en la
diferencia d’electronegativitat dels elements que participen en un enllaç covalent.

2.2.4. FORCES DE VAN DER WAALS

Forces d’atracció o repulsió entre molècules (o grups de la mateixa molècula) diferents d’aquelles degudes a la formació de l’enllaç
covalent o a la interacció electrostàtica. Petites fluctuacions en la càrrega dels àtoms (dipols instantanis).

2.2.5. UNIONS HIDROFÒBIQUES

Certes molècules insolubles quan estan en un medi aquós tendeixen a mantenir-se unides entre sí.

2.2.6. PONTS DISULFUR

Enllaços covalents que es formen quan reaccionen entre si dos grups -S-H (tiol) per donar -S-S-.

2.3. ENLLAÇOS NO COVALENTS

Important paper en els éssers vius, ja que determinen l’estructura i funció de las biomolècules. Les interaccions no covalents individuals
són relativament dèbils. L’efecte sumatori de moltes d’aquestes interaccions pot esser considerable.
(Ponts d’hidrogen, enllaços iònics, interaccions hidrofòbiques, interaccions de Van der Waals).

2.4. L’AIGUA
L’aigua és molt important per a la vida, ja que:
 És el constituent principal del cos, de les cèl·lules i dels teixits.
 És el component essencial dels líquids corporals (sang, limfa, llet...).
 És el vehicle de transport de substàncies (nutrients, rebuig, gasos).
 És el medi on les cèl·lules desenvolupen l’activitat cel·lular o metabolisme.
 Regula la temperatura corporal.

2.4.1. ESTRUCTURA MOLECULAR DE L’AIGUA

L’estructura de la molècula d’aigua és simple (està format per dos enllaços O-H). L’oxigen és més electronegatiu que
l’hidrogen i atreu amb més força els electrons de cada enllaç.
Encara que tengui una càrrega total neutra, presenta una distribució asimètrica dels seus electrons: enllaç
polar.
Les molècules, com l’aigua, amb distribució separada de càrregues s’anomenen dipols (les
diferències positives de la molècula és deguda a la polaritat de l’aigua).

Cada molècula d’aigua pot formar enllaços d’hidrogen fins amb quatre molècules d’aigua veïnes.

2.4.2. INTERACCIONS DÈBILS EN UN MEDI AQUÓS

Els enllaços covalents (C-C, C-H) tenen una energia d’enllaç d’uns 300-400 kJ/mol.
Els enllaços no covalents són de 10 a 100 vegades més dèbils, es rompen i formen contínuament suposant ràpids intercanvis de parelles
moleculars.

2.4.3. PRINCIPALS PROPIETATS DE L’AIGUA

6
  L'aigua té una alta calor específica i calor latent de vaporització (quantitats de calor per a una unitat d'aigua per elevar
la seva temperatura en un grau o canviar de líquid a vapor). Gràcies a aquesta propietat derivada de la presència
d'enllaços d'hidrogen, l'aigua es manté en estat líquid entre 0 i 100 C.
 És un bon dissolvent de substàncies polars, també anomenades hidròfiles per aquest motiu. La dissolució
consisteix en que les molècules d'aigua envolten les molècules de la substància que s'està dissolent separant-
se les unes de les altres.
 L'aigua arriba a la seva densitat màxima a 4 °C, per la qual cosa el gel flota sobre l'aigua.
 Té una alta tensió superficial. Aquesta magnitud física mesura la dificultat d'estirar o trencar la superfície
d'un líquid.
 Té altes forces d'adhesió (molècules d'aigua s'adhereixen a superfícies, "humides") i cohesió (les molècules d'aigua
s'uneixen entre si).

2.4.4. L’AIGUA COM A DISSOLVENT UNIVERSAL

L’aigua és un excel·lent mitjà de transport a l’organisme.
És un bon dissolvent de substàncies polars (ponts d’hidrogen) i de substàncies iòniques (capa de solvatació).
Les substàncies orgàniques que presenten una elevada proporció d’hidrogen i pocs àtoms d’oxigen són poc solubles en aigua.
Les substàncies amfipàtiques són aquelles molècules que presenten en la seva estructura una part o extrem hidròfil (soluble en aigua) i
un altre hidròfob.
Les grans molècules (com les proteïnes) si són solubles en aigua, formen unes dissolucions denominades dissolucions col·loidals.

2.4.5. L’AIGUA EN LES REACCIONS QUÍMIQUES

L’aigua és el substrat o producte de moltes reaccions enzimàtiques.
PROPIETATS COLIGATIVES: Propietats d’una dissolució que depenen únicament de la concentració de solut, i no de la composició química.
-Descens de la pressió de vapor del dissolvent.
-Descens de la temperatura de congelació.
-Augment de la temperatura d’ebullició.
-Pressió osmòtica.

2.4.6. DISTRIBUCIÓ DE L’AIGUA I BALANÇ HÍDRIC

 El cos humà està format per un 60% d’aigua (és a dir, aproximadament hi trobam 40L d’aigua). D’aquests 40L, 3 és
plasma, 12 és líquid intersticial i 25 és líquid intracel·lular.
 Les dones solen tenir menys aigua al cos que els homes.
 Un embrió de 3 dies està format per un 99% d’aigua, un fetus de 3 mesos per un 91%, un fetus de 8 mesos per un
81%, una persona jove-adulta per un 60% i una persona de la tercera edat per un 50%.
 Al dia ingerim uns 2,3L d’aigua (aigua metabòlica 0.3L, aigua dels aliments 0.7L i aigua de beguda 1.3L) i perdem també
2,3L al dia (femta 0.,1L, respiració i sudoració 0,8L i orina 1,4L).
 Un excés d’ingesta d’aigua provoca orina i un dèficit set.

2.4.7. PRESSIÓ OSMÒTICA

Pressió necessària per aturar el flux de dissolvent (aigua) a través d’una membrana semipermeable (permet el pas d’aigua i no del solut).
Dins el context cel·lular, es forma l’equilibri quan les dissolucions isotòniques no modifiquen el volum cel·lular, turgència quan les cèl·lules es
rompen a causa de que es troben en un medi hipotònic i plasmòlisi quan les cèl·lules es retreuen perquè es troben en un medi hipertònic.

2.5. pH
2.5.1. CONCEPTE DE pH
CONCEPTES PREVIS:
Electròlits: substàncies que se dissocien en l’aigua donant lloc a un catió i un anió.
Àcid: substància que al dissociar-se dóna lloc a protons.
Base: substància que al dissociar-se origina ions hidroxil o substància capaç d’acceptar protons.
Els àcids i les bases fortes se dissocien quasi totalment: HCl, NaOH.

7
En Bioquímica, la majoria de substàncies àcides i bàsiques són àcids o bases dèbils.

L’aigua és un electròlit dèbil: lleugera tendència a ionitzar-se.

La concentració d’ions H+ és una mesura de la acidesa o basicitat de la dissolució.
El pH es defineix com el logaritme decimal negatiu de la concentració d’ions H+ d’una dissolució.

A 25°C:
En l’aigua pura (neutra): pH = 7
En les dissolucions àcides: pH < 7
En les dissolucions bàsiques: pH > 7

2.5.2. TAMPONS FISIOLÒGICS

Els processos químics que es donen en la cèl·lula produeixen substàncies que alteren el pH del medi cel·lular. Certes substàncies actuen
com amortidors del pH o tampons evitant que aquest sofreixi grans variacions.
Són sistemes aquosos que admeten l'addició d’àcid o de base sense que es modifiqui apreciablement el pH de la dissolució.
Estan constituïdes per un àcid dèbil i la seva base conjugada.

Exemples:
TAMPÓ FOSFAT (intracel·lular): HPO4 / H2PO4-
TAMPÓ CARBONAT: HCO3- / CO2
HEMOGLOBINA/OXIHEMOGLOBINA