Tema 1: la composició dels éssers vius

Els essers vius són essers complexos construïts per una o més cèl·lules que duen a terme les
tres funcions vitals.

Les següents característiques tracten:

 Éssers complexos: degut amb les interaccions que tenen amb molècules externes
diferents i al mateix temps regulen el seu funcionament intern, això nomes succeeix si
es disposa d’un número elevat de molècules.
Les molècules reaccionen de forma continuada per poder obtenir energia o construir
estructures moleculars pròpies, aquest fenomen s’anomena metabolisme.
 Éssers cel·lulars: Tots els éssers vius poden ser unicel·lulars o pluricel·lulars. També
porten la informació biològica als seus gens, continguts a les molècules dels àcids
nucleics.
 Les tres funcions vitals:
Nutrició: capacitat de captar energia del exterior per utilitzar-la per profit seu. Pot
ajudar a la renovació de l’estructura, créixer i desenvolupar-se.

Reproducció: capacitat de originar nous individus ja sigui per reproducció asexual (éssers
iguals) o sexual (éssers diferents).

Relació: capacitat per poder captar estímuls de l’exterior i emetre-hi respostes adequades.

(Nivells d’organització)

Els nivells d’organització tracten de diversos graus de complexitat que tenen diferents
propietats a cada nivell específic.

Els següents nivells són:

 Subatòmic, atòmic i molecular: aquests nivells són d’organització abiòtic (nivells on

existeix a la matèria no viva)

Subatòmic: partícules molt petites (protons, neutrons i electrons)

Atòmic: àtoms (substancies simples)

Molecular: molècules (unió de dos o més àtoms, composts). Dintre del nivell es poden

diferenciar diversos subnivells de complexitat:

Macromolècules: resultat de la unió de molècules orgàniques petites anomenades

monòmers i la macromolècula resultant polímer.

Complexos supramoleculars: resultat de la unió de diversos macromolécules

Orgànuls cel·lulars: formats per la unió de complexos supramoleculars.

 Nivells cel·lular i pluricel·lular: Al nivell cel·lular es troben les cèl·lules, parlant de forma
estructural, la cèl·lula es pot definir com una estructura de matèria viva que es
 compon de una membrana, un citoplasma i un material genètic (ADN). També hi ha
dos tipus de cèl·lules:

Procariotes: no tenen nucli diferenciat (el material genètic no està protegit per un
embolcall nuclear)
Eucariotes: tenen un nucli diferenciat, aquí el material genètic està envoltada per una
membrana i constitueix un nucli. Dins del nivell cel·lular podem trobar el subnivell de
les colònies cel·lulars però aquestes no es consideren éssers pluricel·lulars ja que cada
una de les cèl·lules fan funcions de forma individuals, així que el cas de que una cèl·lula
es quedés aïllada no tindria dificultats en sobreviure.
En resum, en el nivell pluricel·lular es comprenen les estructures que estan construïdes
per més d’una cèl·lula, dintre d’aquest nivell podem trobar els següents subnivells:

Tal·lus: estructura pluricel·lular on les cèl·lules son iguals entre si i poden dur a terme
les tres funcions (són cèl·lules equipotents).
Teixits: conjunt de cèl·lules molt semblants entre si, especialitzades a fer la mateixa
activitat i que comparteixen un mateix origen embriològic.
Òrgans: estructures construïdes per diversos teixits que realitzen una funció de forma
conjunta.
Aparells: conjunt d’òrgans que poden arribar a ser molt diferents entre ells però
realitzen funcions de forma coordinada.
Sistemes: conjunt d’òrgans semblants formats per els mateixos teixits, però que
realitzen funcions que poden ser completament independents.

 Nivells de població i d’ecosistema:

Població: conjunt d’individus de la mateixa espècie que viuen en una mateixa zona i
temps.
Ecosistema: conjunt de poblacions de diferents espècies que viuen interrelacionades
compartint un entorn.
Factors abiòtics: es tracte de les condicions fisicoquímiques de l’entorn.
Factors biòtics: es tracte de les relacions entre els éssers vius.

(La composició química de la matèria viva)

 Elements químics o substancies simples: substància que no es pot descompondre en

d’altres mitjançant reaccions químiques, això es perquè estan construïdes per un sol
tipus d’àtoms.
 Àtoms: part més petita d’un element químic, formats per protons, electrons i
neutrons.
 Molècules: Unió de dos o més àtoms.
-Molècules homogènies: mateix tipus (O2)
-Molècules heterogènies: diferent tipus (H 2O)
 Substància composta: format per dos o més elements químics, la seva part més petita
es una molècula heterogènia.

(Enllaços químics)
Els enllaços químics són la unió de àtoms, molècules o ions. Enllaços entre àtoms hi podem
trobar: iònics i covalents (polars i apolars). Enllaços entre molècules trobem: els
intermoleculars.

 Enllaç iònic: transferència e- del metall al no metall. Les substàncies iòniques

estructuren els seus àtoms en forma de cristalls iònics. S’estableixen entre un catió
metàl·lic i un anió no metàl·lic atrets per forces electromagnètiques.
 Enllaç covalent: els elements comparteixen parells d’electrons de valència. Així poden
assolir una configuració més estable i podem trobar-ne tres tipus d’enllaços en els
covalents: simple (comparteixen un parell d’electrons), doble (comparteixen dos) i
triple (comparteixen tres).

Enllaç covalent polar: els electrons es comparteixen de forma desigual per dos àtoms
(el àtom serà més electronegatiu si està més pròxim del electrons). El àtom més
electronegatiu adquireix densitat de càrrega negativa, l’altre se queda amb una petita
càrrega positiva (el conjunt elèctricament neutre).
Enllaç covalent apolar: els electrons del enllaç estan igualment compartits pels dos
àtoms, es habitual quan s’uneixen àtoms del mateix element. Com les dos molècules
són del mateix element tenen la mateixa distribució de càrrega elèctrica, mateixa
electronegativitat.
 Enllaços intermoleculars: enllaç entre molècules febles degut a les forces
electrostàtiques.

Ponts d’hidrogen: molècules dipolars (covalent polar) on el H es més electronegatiu i

petit que permet aproximar-se molt a un altre àtom. Correspon a l’atracció entre el
pol positiu d’una molècula i el pol negatiu d’una altra, tenen un estat transitori (es
trenquen i formen de forma continuada).
Van der Waals: correspon a l’atracció (molècules apolars) entre el pol positiu d’una
molècula i el pol negatiu d’una altra. Tenen entre elles forces electromagnètiques
dèbils.

(Biomolècules)

Els elements que trobem en la matèria viva, els anomenen bioelements o elements biogènics,
els podem classificar en dos grups: els bioelements primaris i els bioelements secundaris.

 Bioelements primaris: indispensables per la formació de biomolècules orgàniques, són

les molècules que constitueixen tots els éssers vius i en la natura es produeixen també.
Les seves masses atòmiques són relativament petites, això facilita l’establiment
d’enllaços covalents (molt estables).
Les principals biomolècules (grup de 6) que constitueixen el 96’2% del total de la
matèria viva són: O, C, H, N, P, S.

Propietats dels bioelements primaris:

C: té 4 electrons a la perifèria i pot formar enllaços covalents apolars amb altres àtoms
de C i H. També li permet construir llargues cadenes hidrocarbonades
(macromolècules) que són apolars, no son solubles en l’aigua (estructura estable
tridimensional) i podem trobar gran diversitat.
H: forma enllaços estables amb el C com en els hidrocarburs.
 O: més electronegatiu, forma enllaços covalents polars (són hidrosolubles en líquids
polars)
N: també bastant electronegatiu, es troba formant els grups amino (-NH 2)
S: es troba en forma de radical sulfhídric (-SH)
P: es troba en constituint grup fosfat (PO 4)3-

 Bioelements secundaris: són la resta dels bioelements que es poden separar en dos
grups: indispensables (que són imprescindibles per a la vida cel·lular i que més o
menys es troben a tots els éssers vius) i els variables (poden faltar en alguns
organismes). Es troben en una proporció menor de 4,5%.

Propietats dels bioelements secundaris (indispensables):

Na: catió més abundant en el medi extracel·lular; necessari per la conducció nerviosa
(impulsos nerviosos)
Mg: en forma iònica actua com un catalitzador juntament amb les enzims, també
component del pigment clorofil·la.
K: catió més abundant en el interior de les cèl·lules, es necessari per a la conducció
nerviosa.
Ca: forma part de les estructures esquelètiques, en forma iònica intervé en la
contracció muscular i la coagulació sanguínia.

Propietats dels bioelements secundaris (variables):

Fe: sintetitzar l’hemoglobina de la sang

Zn: associada a l’acció de l’hormona de la insulina
Cu: per formar l’hemocianina
Co: per sintetitzar la vitamina B12
Mn: actua com factor de creixement
Li: increment de la secreció de neurotransmissors
Si: dona rigidesa a les tiges de les gramínies i equisets
I: per la formació de l’hormona tiroxina
F: es troba a l’esmalt de les dents i als ossos.

Bioelements plàstics: són els onze elements que constitueixen més del 99% del pes de
la matèria viva.
Oligoelements: es troben en proporcions inferiors al 0’1%
(tot i que no es relaciona abundància amb essencialitat)

(Biomolècules)
Els principis immediats o biomolècules, es poden ser simples (O 2, N2) que estan
formades per àtoms del mateix tipus, també poden ser compostes quan n’hi ha àtoms
de diferents elements. Podem trobar als compostos dos grups: inorgànics (H 2O, CO2,
sals minerals com el NaCl) i orgànics (glúcids, lípids, proteïnes i àcids nucleics)
L’aigua:
És la substància química més abundant en la matèria viva que la podem trobar en 3
formes:
-Aigua circulant (sang)
-Aigua intersticial (entre les cèl·lules)
 -Aigua intracel·lular (citosol i orgànuls cel·lulars)
També l’aigua es dipolar, ja que els dos electrons dels H estan desplaçats cap al O
(major densitat electrònica)

 Característiques fonamentals de l’aigua:

Elevada força de cohesió: gràcies als ponts de H es un líquid incomprensible.

Elevada calor especifica: la quantitat de calor que s’ha de donar per augmentar-ne la
Tº, bon estabilitzador tèrmic.
Elevada calor de vaporització: per poder passar de estat líquid a gasos s’han de
trencar tots els enllaços del H.
Densitat més alta en estat líquid que en sòlid: el gel floti a l’aigua i que formi una capa
superficial termoaïllant que permet la vida sota.
Baix grau de ionització: cada 10.000.000 molècules d’aigua, només una es troba
ionitzada.
Elevada constant dielèctrica: hi ha molta facilitat per trencar-se l’enllaç iònic de les
sals, això fa que es dissolguin

 Funcions de l’aigua:

Funció dissolvent i de transport de substàncies, funció mecànica amortidora, funció

termoreguladora, funció bioquímica, funció estructural

(Les sals minerals)

Les sals minerals les podem trobar als éssers vius de tres formes: precipitades, dissoltes i
associades a substàncies orgàniques.

 Sals minerals precipitades: construeixen estructures sòlides, insolubles i amb funció

esquelètica (CaCO3).
 Sals minerals dissoltes: donen a lloc a anions i cations, els més importants són:

Anions: Cl, SO42-, PO43-, CO32-, HCO3-, NO3-

Cations: Na, K, Ca, Mg
Aquest ions mantenen un grau de salinitat constant i ajuden a mantenir constant el
grau d’acidesa (pH), les sals es poden ionitzar ja sigui H + o OH- , efecte tampó
(dissolucions tampó o amortidores).
També les sals actuen en determinats processos fisiològics, i també les sals estan
associades a substàncies orgàniques.

(Les dissolucions i dispersions col·loïdals)

Els líquids que hi ha en els éssers vius contenen molts tipus de molècules disperses o soluts i
un sol tipus de fase dispersant o dissolvent, que és l’aigua.

El conjunt de solut i dissolvent s’anomena:

Dissolució: quan el pes molecular del solut es baix (sal, glucosa)

Dispersió col·loïdal: quan el pes molecular del solut és elevat (com les macromolècules) o
quan moltes molècules petites s’agrupen formant micel·les (agrupació de moltes molècules
petites).

 Propietats de les dissolucions:

Difusió: repartició homogènia de les partícules entre fluids (gas o líquid) en el si d’un
altre en posar-los en contacte (el O es difon en l’aigua)
Osmosi: el pas del dissolvent entre dus solucions de concentració diferent a través
d’una membrana semipermeable que impedeix el pas de les molècules de solut.
Apareix una pressió que exerceix el xoc de les molècules d’aigua sobre la membrana
plasmàtica, que s’anomena pressió osmòtica.
La membrana citoplasmàtica pot dóna a lloc diferents respostes davant de la pressió
osmòtica del medi extern:
Medi isotònic: te la mateixa concentració, la cèl·lula no es deforma.
Medi hipertònic: el medi extern es més concentrat, la cèl·lula perdrà aigua i
s’arrugarà, la membrana pot acabar trencant-se (plasmòlisis).
Medi hipotònic: el medi extern es menys concentrat, la cèl·lula s’inflarà (turgència) per
l’aigua que entra a l’interior.
 Estabilitat del pH: els valors de pH oscil·len entre 0 i 14.
pH > 7 (dissolució bàsica) OH, pH = 7 (dissolució neutra), pH < 7 (dissolució àcida) H +
Les sals minerals dissoltes regulen el pH que constitueix a les dissolucions tampó,
alguns exemples són:
Sistema tampó fosfat: si en la cèl·lula augmentes l’acidesa es desplaçaria cap a
l’esquerra i si disminueix cap a la dreta.
Sistema tampó bicarbonat
 Dispersions col·loïdals: dispersions en aigua de soluts de pes molecular elevat, com les
proteïnes o fosfolípids. La major part dels líquids dels éssers vius són dispersions
col·loïdals.
Propietats de les dispersions col·loïdals:
Capacitat de presentar-se en estat de gel: en forma de sol (líquid), o en gel (semi
sòlid).
Elevada viscositat: contenen agrupacions de molècules molt grans.
Elevat poder adsorbent: atracció que exerceix la superfície d’un sòlid sobre les
molècules d’un líquid o gas.
Efecte Tyndall: poden ser transparents i clares però si s’il·luminen lateralment i sobre
un fons fosc se pot observar una certa opalescència.
Sedimentació: són estables en condicions normals però si es sotmeten a forts camps
gravitatoris es pot arribar a que les partícules es sedimentin.

(Principals tècniques utilitzades en bioquímica):

Les principals tècniques utilitzades són:

 Centrifugació: si es sotmès els diferents orgànuls cel·lulars i macromoleculars de les

dispersions col·loïdals a grans forces gravitatòries es pot aconseguir la sedimentació.
 Diàlisi: separació de les partícules disperses d’elevat pes molecular (col·loides) de les
de baix pes molecular (cristal·loides) mitjançant una membrana semipermeable que
deixar passar l’aigua i cristal·loides.
 Electroforesis: transport de les partícules col·loïdals a través d’un gel gràcies a l’acció
d’un camp elèctric, s’utilitza especialment per separar proteïnes o fragments d’ADN (la
velocitat de les partícules és més gran com més alta n’és la càrrega i com més petites
siguin)