TEMA 1.

- COMPOSICIÓ DELS
ÉSSERS VIUS
1.- LA BIOLOGIA I ELS ÉSSERS VIUS
La biologia és la ciència que estudia la vida (els éssers vius). Els estudia tant a nivell estructural (morfologia)
com funcional (fisiologia).
La vida és el conjunt de tres qualitats (funcions vitals: nutrició, relació i reproducció) que només presenten
els éssers vius.

1.1.- Les característiques dels éssers vius

- Són complexos (moltes molècules diferents)
- Són éssers cel·lulars
- Es nodreixen
- Es relacionen
- Es reprodueixen
En els éssers vius també cal destacar:
+ Les molècules reaccionen entre elles contínuament (metabolisme)
+ Presenten informació biològica (gens) que controla l’estructura i el funcionament, i és
hereditari.
+ Poden mantenir el seu medi intern constant independentment del medi extern
2.- ELS NIVELLS D’ORGANITZACIÓ
DE LA MATÈRIA
compartits
per éssers
vius i inerts
 3.- LA COMPOSICIÓ QUÍMICA DE
LA MATÈRIA VIVA
3.1.- Els elements químics, els àtoms i les molècules
- Element químic: és una substància que no es pot descompondre en d’altres
mitjançant reaccions químiques. Es coneixen 104 elements dels quals 15 no es
troben a la naturalesa
- Àtom: és la part més petita d’un element químic. Estan constituïts per protons i
neutrons en el seu nucli i per electrons a l’escorça.
- Molècula: És la unió de dos o més àtoms. Poden ser del mateix tipus (molècula
homogènia) o de diferents tipus (molècula heterogènia).
- Substància composta: És la formada per dos o més elements químics.
3.2.- Els enllaços químics
És la unió entre àtoms, molècules o ions. En la matèria viva predominen l’enllaç
iònic entre ions, l’enllaç covalent entre àtoms i els enllaços intermoleculars entre
molècules.
- Enllaç iònic: es dóna quan un dels àtoms capta electrons de l’altre.
- Enllaç covalent: es forma quan dos àtoms comparteixen electrons (un de cada
àtom).
- Els enllaços intermoleculars: es formen entre molècules, són enllaços molt
febles i són deguts a forces electrostàtiques. Els més importants són l’enllaç
d’hidrogen o pont d’hidrogen i l’enllaç per forces de Van der Waals.
 4.- ELS BIOELEMENTS
Són els elements de la taula periòdica que es troben en la matèria viva. Els classifiquem en:

4.1.- Els bioelements primaris

Són indispensables per formar les biomolècules orgàniques que també anomenem principis immediats orgànics:
glúcids, lípids, proteïnes i àcids nucleics.
Els bioelements primaris són sis: el carboni (C), l’oxigen (O), l’hidrogen (H), el fòsfor (P) i el sofre (S).

4.2.- Els bioelements secundaris

Són la resta dels bioelements. Dins
d’aquest grup podem diferenciar:
- Els bioelements secundaris
indispensables són els que no poden
faltar perquè són imprescindibles per
la vida de la cèl·lula i que es troben
en tots els éssers vius en major o
menor quantitat. Formen part
d’aquest grup el calci (Ca), el sodi
(Na), el potassi (K), el magnesi (Mg),
el clor (Cl), el ferro (Fe) i el iode (I),
en menor quantitat el silici (Si), el
coure (Cu), el manganès(Mn), el bor
(B) i el fluor (F). No hi ha una relació
directe entre abundància i
essencialitat.
- Els bioelements secundaris
variables són aquells que poden faltar
en alguns éssers vius, però no en
d’altres. Formen part d’aquest grup el
brom (Br), el zinc (Zn), el titani (Ti), el
 5.- ELS PRINCIPIS IMMEDIATS O
BIOMOLÈCULES
Són les molècules que formen part de la vida.
Els principis immediats poden ser simples o compostos. S’anomenen simples quan les molècules estan
formades per àtoms del mateix tipus, com per exemple l’oxigen molecular (O 2) i el nitrogen molecular (N2).
S’anomenen compostos quan estan formats per àtoms de diferents tipus com per exemple l’aigua (H 2O). Dins
dels compostos diferenciem els inorgànics (aigua, diòxid de carboni i sals minerals) dels orgànics (glúcids, lípids,
proteïnes i àcids nucleics).
5.1.- L’aigua

És la substància més abundant en la

matèria viva.
L’aigua a temperatura ambient, és
líquida, al contrari del que caldria
esperar veient el comportament de
substàncies amb un pes molecular
similar (diòxid de carboni, diòxid de
sofre, etc) que es troben en estat
gasós. Això és degut al fet que els
electrons que comparteixen l’oxigen i
l’hidrogen estan desplaçats cap a
l’oxigen. Això provoca que aparegui un
pol negatiu, on es troba l’àtom d’oxigen,
i dos pols positius, on trobem els
hidrògens. Així la molècula d’aigua é
dipolar.
Entre les molècules d’aigua
s’estableixen forces d’atracció
anomenades ponts d’hidrogen que fa
que s’agrupin tres, quatre i fins a nou
molècules d’aigua, incrementant el pes
molecular i comportant-se com un
líquid. Aquestes agrupacions duren
fraccions de segon conferint a l’aigua
totes les seves propietats de fluid.
 5.1.1.- característiques fonamentals de l’aigua
Elevada força de cohesió entre les molècules gràcies als
enllaços d’hidrogen. Això explica que l’aigua sigui un líquid
gairebé incompressible. Això també explica l’elevada tensió
superficial (La seva superfície posa resistència a trencar-se) i ,
en part, el fenomen de la capil·laritat.
Elevada calor específica. Cal molta energia calorífica per
augmentar la temperatura de l’aigua. Això és degut al fet que
les molècules d’aigua estan molt unides, cal molta energia per
trencar aquestes unions. Això converteix a l’aigua en un gran
estabilitzador tèrmic en els organismes davant els canvis
bruscos de temperatura.
Elevada calor de vaporització. Cal molta energia per a que
passi de l’estat líquid al gasós. Això fa que sigui una molt bona
substància refrigerant, ja que quan s’evapora absorbeix gran
quantitat d’energia, com passa amb la suor.
Densitat més alta en estat líquid que en estat sòlid. Això fa
que el gel suri i formi una capa termoaïllant en mars, rius i llacs,
evitant que es glaci tota l’aigua.
Elevada constant dielèctrica. Pel fet de tenir molècules
dipolars, l’aigua és un gran medi dissolvent de compostos
iònics i d’altres compostos polars. L’aigua envolta als soluts.
Això explica que l’aigua sigui el vehicle de transport de moltes
substàncies iel medi on es donen totes les reaccions químiques
dels organismes.
Baix grau d’ionització. La concentració d’ions hidrogen (H+) i
d’ions hidroxil (OH-) en aigua pura és molt baixa, per això si li
afagim un àcid (més ions H+) o una base (més ions OH-),
aquests nivells iònics varien bruscament.
 5.1..2.- Funcions de l’aigua en els éssers vius
Les peculiaritats de l’aigua fan que tingui funcions molt importants en els éssers vius:
-Funció dissolvent i transport de substàncies. En l’aigua tenen lloc la major part de les reaccions
químiques i és el principal mitjà de transport en els éssers vius.
-Funció bioquímica. L’aigua intervé en nombroses reaccions químiques (hidròlisi, fotosíntesi, etc.
-Funció estructural. El volum i la forma de les cèl·lules que no tenen membranes rígides es mantenen
gràcies a la presència de l’aigua.
-Funció mecànica amortidora. Per exemple en les articulacions dels vertebrats.
-Funció termoreguladora. Degut a la seva elevada calor específica i a la seva elevada calor de
vaporització.
 6.- LES SALS MINERALS
Les podem trobar precipitades, dissoltes o associades a
substàncies orgàniques.
- Sals minerals precipitades. Constitueixen estructures
sòlides amb funció esquelètica com el carbonat càlcic de les
petxines i dels ossos, el fosfat càlcic dels ossos, el sílice de
les diatomees.
- Sals minerals dissoltes. Donen lloc a cations(Ca2+,
Na+, K+ i Mg2+) anions (Cl-, SO42-, PO43-, CO32-, HCO3-
i NO3-). Mantenen el grau de salinitat constant, ajuden a
mantenir constant el grau d’acidesa o pH (efecte tampó o
amortidor), permeten la sinapsis i l’impuls nerviós,
intervenen en el processos de transport de membranes, etc.
- Sals minerals associades a substàncies orgàniques.
Acostumen a trobar-se conjuntament amb proteïnes
( fosfoproteïens), amb lípids (fosfolípids) i amb glúcids
(agar).
 7.- LES DISSOLUCIONS I LES
DISPERSIONS COL·LOÏDALS
Les dispersions de soluts amb baix pes molecular s’anomenen solucions, però quan els soluts són de pes
molecular elevat, parlem de dispersions col·loïdals. Així una substància pot se insoluble en aigua però
dispersable en aigua, com passa amb molts lípids.

7.1.- Propietats de les dissolucions

- Difusió. És la repartició
homogènia de les
partícules d’un fluid (gas o
líquid) en el si d’un altre en
posar-los en contacte
degut al moviment constant
de les partícules que
conformen un gas o un
líquid.
- Osmosi. És el pas del
dissolvent entre dues
solucions de diferent
concentració a través d’una
membrana semipermeable
que impedeix el pas de les
molècules de solut.

SEGUEIX 🡪
- Estabilitat del grau d’acidesa o pH. Les sals minerals constitueixen dissolucions tampó o
amortidores impedint canvis sobtats de pH que afectarien a moltes reaccions químiques vitals.
7.2.- Propietats de les dispersions col·loïdals
La major part dels líquids dels éssers vius són dispersions col·loïdals, per això és important el seu estudi:
- Capacitat de presentar-se en estat gel. És un estat semisòlid, és a dir, pot tenir un aspecte pastós o
gelatinós. Això permet els moviment ameboides de les cèl·lules i el manteniment de la humitat de moltes
mucoses.
- Elevada viscositat. Degut a que
contenen molècules o agrupacions de
molècules molt grans.
- Elevat poder adsorbent. No s’ha
de confondre amb l’absorció. És
l’atracció que exerceix la superfície
d’un sòlid sobre les molècules d’un
líquid o un gas (per exemple la unió
enzim-substrat, antigen-anticós, etc.)
- Efecte Tyndall. Una dispersió
col·loïdal pot semblar transparent,
però si l’il·luminem lateralment sobre
un fons fosc podem detectar una
certa opacitat, semblant a la pols que
veiem en una habitació fosca
il·luminada per una escletxa de llum.
- Sedimentació. Si sotmetem una
dispersió col·loïdal a un fort camp
gravitatori podem aconseguir la seva
precipitació, això es pot aconseguir
mitjançant centrifugadores.
SEGUEIX 🡪
 8.- PRINCIPALS TÈCNIQUES UTILITZADES
EN BIOLOGIA
- Centrifugació. Les estructures macromoleculars de les dispersions col·loïdals
són estables però sedimenten si les sotmetem a camps gravitatoris forts .
- Diàlisi. Separació de les partícules més petites de les més grans, així podem
separar fàcilment els col·loides (grans) de les altres partícules més petites
presents en una solució.
- Electroforesi. És el transport de les partícules col·loïdals a través d’un gel
gràcies a l’acció d’un camp elèctric. Això permet separar diferents partícules
col·loïdals d’una solució ja que es mouran més lentament o més ràpidament
segons sigui la seva càrrega elèctrica i el seu pes molecular.
- Cromatografia. Separació de substàncies segons el grau de retenció del medi
físic per on es mou la dispersió col·loïdal.
- Ús de marcadors radioactius. S’utilitza per traçar on s’acumulen i com es
transformen les molècules.
- Espectrofotometria. Estudi de la composició d’una dispersió col·loïdal o
dissolució segons com absorbeix la llum.

DIÀLISI

ELECTROFORESI