Sessió NP-1.

La química de la vida
Les bases químiques de la vida
La biologia és una ciència multidisciplinària. Els organismes vius i el món en què viuen estan sotmesos a
les lleis de la física i de la química.
La vida s'organitza en una jerarquia de nivells estructurals. En els successius nivells van apareixent noves
propietats emergents.

La matèria està constituïda per elements químics purs i combinacions d'ells que
anomenem composts.
 Els organismes estan formats de matèria. Els elements que constituïxen eixa matèria es combinen per
a formar composts.
 25 dels 92 elements són essencials per a la vida. Quatre elements —carboni (C), oxigen (O), hidrogen
(H) i nitrogen (N)— constitueixen el 96% de la matèria viva.
El 4% restant del pes d'un organisme està constituït per fòsfor (P), sofre (S), calci (Ca), i potassi (K).
 Els elements traça són requerits pels organismes en quantitats ínfimes. El ferro (Fe) i l’iode (I) són
exemples d'elements traça requerits per tots o només alguns organismes, respectivament.

Les propietats de cada element depenen de l'estructura dels seus àtoms.

 Cada element conté un únic tipus d'àtoms. Un àtom és la unitat més petita de matèria que reté les
propietats d'un element. Els àtoms estan compostos de parts més petites: les partícules
subatòmiques.
Els electrons formen un núvol de càrrega negativa que rodeja al nucli.

La formació i la funció de les molècules depén de la unió química entre àtoms.

 Un enllaç covalent es forma quan dos àtoms comparteixen un parell d'electrons de valència. Dos o
més àtoms units per enllaços covalents formen una molècula.

Els enllaços químics dèbils tenen papers importants en la química de la vida.

 Les interaccions dèbils inclouen enllaços iònics, ponts d'hidrogen i forces de van der Waals.
 Poden formar-se enllaços iònics entre ions de signe contrari, cations i anions, i també entre regions de
les molècules amb acumulació de càrrega de signes contraris.
 Els ponts d'hidrogen es formen quan un àtom de H covalentement unit a un àtom fortament
electronegatiu és atret per un altre àtom fortament electronegatiu.
 Aquests enllaços es formen perquè l'àtom d'hidrogen unit a un àtom molt electronegatiu queda amb una
càrrega positiva parcial que resulta atreta per l'altre àtom electronegatiu amb què formarà el pont.
 Molècules o àtoms que es troben molt pròxims poden establir interaccions van der Waals, que es
deuen a la presència de càrregues parcials negatives i positives generades per la mobilitat de les
núvols electrònics, inclús en molècules en què no existeixen enllaços polars.
 Encara que aquests tres tipus d'interaccions són individualment dèbils, col·lectivament són forts i tene
papers biològics importants.

La molècula que dóna suport a la vida

 L'aigua és la molècula que possibilita la vida, dins d’ella va començar la vida en la terra i ha evolucionat
durant 3000 milions d'anys abans de colonitzar el mitjà terrestre. Inclús els organismes terrestres
depenen de l'aigua. Les cèl·lules estan constituïdes en un 70-95% d'aigua i la majoria d'elles es
troben rodejades d'un entorn aquós.
 La majoria de les cèl·lules estan rodejades d'aigua.
 L'aigua participa com a reactiu en moltes reaccions químiques de la vida.
La polaritat de les molècules d'aigua produeix ponts d'hidrogen
 En una molècula d'aigua, dos àtoms d'hidrogen formen enllaços covalents polars amb un àtom d'oxigen.
Com l'oxigen és més electronegatiu que l'hidrogen la regió que l’envolta presenta càrrega parcial
negativa mentre que la regió que envolta l'hidrogen presenta càrrega parcial positiva.
 La molècula d'aigua és una molècula polar en què els extrems oposats de la molècula presenten
càrregues oposades.
 A causa de la interacció polar entre les seues molècules, l'aigua posseeix propietats emergents
inusuals.

Quatre propietats emergents de l'aigua contribueixen a l'adequació de la Terra per a la vida.

Els organismes depenen de la cohesió de les molècules d'aigua.
 En un determinat moment, un percentatge important de totes les molècules d'una mostra d'aigua estan
formant ponts d'hidrogen amb les seues veïnes, creant una estructura de nivell superior que produeix
el fenomen de la cohesió.
 La cohesió de l'aigua té un paper important en el seu transport en contra de la gravetat en les plantes, i
està també relacionada amb la tensió superficial que permet que alguns animals puguen
mantindre's i caminar sobre l'aigua.

L'aigua modera la temperatura en la Terra.

 L'aigua actua com estabilitzador de la temperatura de l'aire ja que pot absorbir i cedir calor patint petits
canvis en la seua temperatura degut a la seua alta calor específica (1 caloria per gram per grau
Celsius).
 Aquesta propietat de l'aigua també es deu a l'existència de ponts d'hidrogen entre les seues molècules.
Gran part de la calor absorbida per l'aigua s'empra en la ruptura de ponts d'hidrogen i no en l'augment
de l'energia cinètica de les molècules que és la causa de l'augment de temperatura.

Els oceans i els llacs no es congelen perquè el gel sura en l'aigua.

 Inusualment, l'aigua és menys densa com a sòlid que com a líquid fred. Açò és degut al fet que al
congelar-se s'expandeix, contràriament al que ocorre en la majoria dels materials. Molts materials es
contrauen a mesura que es solidifiquen, però l’aigua s’expandeix.
 Per damunt de 4 ºC, l'aigua es comporta com qualsevol altre líquid, expandint-se a l'augmentar la
temperatura i contraient-se al disminuir.
 A l'assolir els 0 ºC la mobilitat de les molècules disminueix tant que els ponts d'hidrogen entre elles
s'estabilitzen i l'aigua adquireix una estructura cristal·lina en què cada molècula pot arribar a estar
unida a altres quatre. L'aigua solidifica.
 Quan el gel comença a fondre's, alguns ponts d'hidrogen es trenquen i les molècules d'aigua poden
aproximar-se més que quan estaven en l'estat sòlid. Per això, el gel és aproximadament un 10%
menys dens que l'aigua a 4 ºC i flota sobre ella.
 Aquesta singularitat té conseqüències importants per a la vida ja que si el gel s'afonara en l'aigua, els
llacs i oceans podrien congelar-se. No obstant això la congelació de la superfície de l'aigua genera
una capa de gel que aïlla l'aigua que queda davall, prevenint la seua congelació i permetent que la
vida persistesca davall la superfície congelada.

L'aigua és el solvent de la vida.

 Una solució és un líquid constituït per una mescla homogènia de dues o més substàncies.
 L'agent dissolvent es denomina solvent i la substància que està dissolta es denomina solut.
S’anomenen solucions aquoses aquelles en què l'aigua és el solvent.
 L'aigua no és un solvent universal però és molt versàtil degut a la polaritat de les seues molècules que li
permet formar ponts d'hidrogen amb altres molècules carregades o polars. Les molècules dissoltes en
 aigua queden rodejades per una capa de molècules d'aigua que es denomina capa d'hidratació.
 Inclús molècules grans, com les proteïnes, poden dissoldre's en aigua si posseeixen regions iòniques i
polars.
 Les substàncies que posseeixen enllaços covalents iònics o polars presenten elevada afinitat per l'aigua
i es qualifiquen de hidrofíliques. Algunes d'elles, per les seues grans mides, no poden arribar a
dissoldre's en aigua.
 Les substàncies hidrofòbiques són aquelles que posseeixen enllaços covalents de caràcter apolar i no
iònic pel que no presenten afinitat per l'aigua.
 La majoria de les reaccions químiques que ocorren en la matèria viva impliquen soluts dissolts en aigua.

La dissociació de les molècules d'aigua produeix condicions àcides i bàsiques que afecten
els organismes vius.
 Ocasionalment, un àtom de H participant en un pont d'hidrogen entre dos molècules d'aigua pot
desplaçar-se de la molècula en la que es trobava inicialment a l'altra, deixant el seu electró en la
molècula d'origen i traslladant-se com ió hidrogen o protó (H+). La molècula d'aigua que perd el
protó queda com ió hidròxid (OH-) i la que ho guanya com ió hidroni (H3O+). Una forma
simplificada d'expressar aquesta reacció és:
H2O  H+ + OH–
 La reacció de ionització de l'aigua és reversible i en l'equilibri la concentració de molècules d'aigua és
molt superior a la de les formes iòniques (la cocentració de H + o OH– és 10-7M, a 25 oC). Encara
així, la seua importància en els sistemes biològics és causa de la gran reactivitat dels ions de l'aigua.
 L'escala de pH s'utilitza per a descriure el caràcter àcid o bàsic d'una solució.

Els organismes són sensibles a canvis de pH.

 Un àcid és una substància que augmenta la concentració d'ions hidrogen en una solució. Les solucions
amb major concentració de H+ que de OH– són àcides.
 Una base és una substància que redueix la concentració d'ions hidrogen d'una solució. Les solucions
amb major concentració de OH– que d'ions H+ són bàsiques.
 Les solucions amb la mateixa concentració d'ambdós ions són neutres. En elles: [H+] = 10-7 M i [OH–] =
10-7 M
2
 En qualsevol solució, el producte de les concentracions de H+ i OH– és sempre 10-14 M . [H+] [OH–] =
2
10-14 M
Les concentracions de H+ i OH– poden variar mantenint sempre constant el producte.
 Per a expressar més convenientment eixes variacions s'utilitza l'escala de pH
pH = – log [H+] o [H+] = 10–pH
L'escala de pH té un rang de valors d'1 a 14.
+ -7
En una solució neutra, [H ] = 10 M, i el pH = 7.
El valor el pH disminueix a mesura que la [H+] augmenta.
Cada unitat de pH representa una diferència de 10 vegades en les concentracions de H+ i OH–.
 La majoria dels fluids biològics presenten un pH entre 6 i 8, si bé hi ha excepcions, com els sucs
digestius que, en l'estómac humà, posseeixen un pH d'aproximadament 2. Els canvis dràstics de pH
poden afectar el funcionament normal de les reaccions químiques dels sers vius. Per a mantindre el
pH cel·lular pròxim a 7 els fluids biològics disposen de solucions tampó o amortidores.
 Els tampons amorteixen canvis de pH en una solució quan es produeix un augment de concentració de
H+ o de OH–. Accepten H+ quan estan en excés i els cedeixen quan la seua concentració disminueix
 per addició de OH–. Les solucions tampó resisteixen canvis de pH d’una solució quan els H + o els
OH- s’afegeixen a la solució. Típicament, una solució tampó està constituïda per un àcid dèbil i la
seua base conjugada.

Carboni – L'esquelet de les molècules biològiques

 Entre el 70 i el 95% de les cèl·lules és aigua, la resta està constituït per composts basats en el carboni,
un element químic únic en la seua capacitat de formar molècules grans, complexes i diverses. Les
proteïnes, el DNA, els carbohidrats i altres molècules que distingeixen la matèria viva estan composts
d'àtoms de carboni units entre si i a d’altres elements, entre els que s'inclouen hidrogen (H), oxigen
(O), nitrogen (N), sofre (S), i fòsfor (P).

La química orgànica és l'estudi dels compostos de carboni.

 Els compostos orgànics inclouen molècules petites i senzilles, com CO 2 o CH4, i també altres
complexes i enormes com les proteïnes.
 Encara que inicialment els químics pensaven que els compostos orgànics només podien originar-se en
els organismes vius, el vitalisme es va esvair després d'anys d'experimentació que van demostrar
que és possible obtindre composts orgànics a partir de composts inorgànics.
 La síntesi espontània de composts orgànics pot haver sigut una etapa primerenca de l'origen de la vida.

Els àtoms de carboni poden formar molècules molt diverses a causa de la seua capacitat
d'unir-se a altres 4 àtoms.
 El carboni té 6 electrons, 4 dels quals ocupen l'òrbita més externa i proporcionen a l'àtom la seua
valència. Aquesta tetravalència permet al carboni formar fins a 4 enllaços covalents amb 4 àtoms
distints que s'ubiquen en els cantons d'un tetraedre imaginari, amb angles d'enllaç de 109,5 graus.
 Dos àtoms de carboni poden formar també un enllaç doble de caràcter pla.
 La configuració electrònica del carboni li permet formar enllaços amb molts elements diferents.
 La majoria de les molècules orgàniques estan constituïdes per un esquelet d'àtoms de carboni que
poden estar units per enllaços simples i dobles, als que s'uneixen distints elements contribuint a la
diversitat de les dites molècules.

Els grups funcionals són parts de les molècules que poden participar en reaccions
químiques.
 Els components de les molècules orgàniques que participen habitualment en reaccions químiques es
denominen grups funcionals.
 Els 6 grups funcionals més importants per a la química de la vida són: hidroxil, carbonil, carboxil, amina,
sulfhidril i fosfat. Tots ells són grups polars que augmenten la solubilitat en aigua de les molècules
orgàniques.

Les molècules de la vida

 En les cèl·lules, molècules orgàniques petites s'uneixen per a formar molècules més grans,
denominades macromolècules que poden estar constituïdes per milers d'àtoms covalentement units i
aconseguir masses de més de 100,000 daltons. Les quatre classes principals de macromolècules
són: carbohidrats, lípids, proteïnes i àcids nucleics.

La majoria de les macromolècules són polímers construïts a partir de monòmers.

 Els carbohidrats, les proteïnes i els àcids nucleics són molècules polimèriques, és a dir, estan
constituïdes per una successió de monòmers semblants o idèntics units per mitjà d'enllaços covalents.
 Les cèl·lules usen mecanismes químics per a fabricar i per a desfer polímers que són semblants per a
 tots els tipus macromolècules.
 Els monòmers queden connectats per enllaços covalents en la formació dels quals es perd una
molècula d'aigua. Es tracta de reaccions de condensació o de deshidratació, que requerixen
energia.
 Els enllaços covalents que uneixen els monòmers d'un polímer poden trencar-se per mitjà de reaccions
d'hidròlisi que reverteixen la condensació o deshidratació.

Els carbohidrats serveixen com a combustibles i com a material de construcció.

 Els carbohidrats són sucres i polímers de sucres.

Els sucres, els carbohidrats més senzills, serveixen com a combustible i com a font de carboni.
 Els monosacàrids posseeixen, en general, fórmules que són múltiple de la unitat CH 2O. Per exemple,
la glucosa té com a fórmula C6H12O6.
 Els monosacàrids posseeixen un grup carbonil (>C=O) i múltiples grups hidroxil (—OH). Depenent de la
localització del grup carbonil, el sucre és una aldosa o una cetosa. Els monosacàrids també poden
classificar-se segons el seu nombre d'àtoms de carboni.
 Els monosacàrids posseeixen enantiòmers. Els enantiòmers són molècules amb la mateixa fórmula
estructural que només difereixen en la configuració espacial dels substituents dels seus carbonis
asimètrics. Per exemple, la glucosa i la galactosa, ambdues aldoses de 6 carbonis són enantiòmers.
 En solució aquosa els monosacàrids formen anells i adquireixen una estructura no plana. Un disacàrid
es forma per unió de dos monosacàrids a través d'un enllaç glicosídic en una reacció de
deshidratació.

Els polisacàrids són polímers de sucres amb funcions d'emmagatzematge i estructurals.

 Els polisacàrids són polímers formats per cents a milers de monosacàrids units per mitjà d'enllaços
glicosídics, que serveixen de magatzem de sucres i també com a material de construcció
d'estructures cel·lulars.
 El midó és un polisacàrid de magatzem, típicament vegetal, constituït únicament molècules de glucosa.
 Els animals guarden glucosa en forma de glicogen, un altre polisacàrid de reserva també constituït
exclusivament per molècules de glucosa.
 La cel·lulosa és un polisacàrid de funció estructural, el component principal de les parets cel·lulars de
les plantes. Com el midó, és un polímer de glucosa però els enllaços que uneixen els monòmers són
diferents a causa de diferències en la configuració de l'anell de glucosa.
 Els enzims que digereixen els enllaços glicosídics del midó (tipus alfa) no poden digerir els enllaços
glicosídics de la cel·lulosa (tipus beta). Per això, la cel·lulosa en l'alimentació humana travessa el
tracte digestiu sense ser degradada i és eliminada com a fibra insoluble. Alguns microbis que poden
digerir la cel·lulosa viuen en simbiosi amb animals herbívors.
 La quitina, típica de l'exoesquelet de l'artròpodes i de la paret cel·lular dels fongs, és un altre polisacàrid
estructural, semblant a la cel·lulosa excepte per la presència d'un àtom de nitrogen unit a un dels
carbonis l'anell del sucre.
Sessió NP-1.2

Estructura i funció de proteïnes

Les proteïnes mostren moltes estructures i una diversitat funcional
 Cal remarcar la importància de les proteïnes com a protagonistes de la majoria de les funcions de la
cèl·lula. Constitueixen més del 50% de la massa seca de la majoria de les cèl·lules. La taula 5.1
recull exemples de funcions. Remarcar la funció de catàlisi exercida pels enzims.
 Les proteïnes són estructuralment complexes. Totes són polímers (polipèptids) construïts a partir del
mateix conjunt d’aminoàcids. Una proteïna pot estar constituïda per un o més polipètids plegats en
l’espai d’una manera definida (conformació).

Els aminoàcids són els monòmers constituents de les proteïnes.

 Estructura general d’un aminoàcid. La diversitat la confereix el grup R. Remarcar que hi ha de diverses
classes i que les propietats físiques i químiques dels grups R determinen les propietats de
l’aminoàcid: hidrofòbic, polar (hidrofílic), iònic (àcid, bàsic).
 Els aminoàcids s’uneixen formant l’enllaç peptídic (que equival a la condensació d’un grup amino d’un
aminoàcid i un grup carboxílic d’un altre).

La conformació de la proteïna determina la funció.

 Una proteïna funcional consisteix en un o més polipèptids. L’ordre dels aminoàcids determina
l’estructura espacial o tridimensional. Aquesta alhora determina la funció de la proteïna. La funció de
la proteïna és una propietat emergent del seu ordre molecular específic. En la majoria dels casos la
funció s’exerceix mitjançant la unió d’una o més molècules a la proteïna.
 Podem distingir tres nivells estructurals en el plegament proteic: primari, secundari, terciari i quaternari.
 L’estructura primària és la seqüència única d’aminoàcids. Aquesta ordenació està determinada per la
informació genètica.
 La majoria de les proteïnes contenen segments del polipèptid plegats o enroscats: això és l’estructura
secundària. Dos exemples típics són l’hèlix alfa i el full beta plegat. Són plegament repetitius
estabilitzats per enllaços d’hidrogen entre els grups funcionals dels enllaços peptídics.
 El plegament del polipèptid sobre ell mateix és l’estructura terciària. L’estabilitzen les interaccions
entre grups R dels aminoàcids (per exemple, efecte hidrofòbic, ponts disulfur).
 L’estructura quaternària resulta de l’agregació de dues o més subunitats polipeptídiques. El
col·lagen és una proteïna fibrosa que resulta de l’associació de tres polipèptids súperenrotllats com
una corda. Això li dóna la força estructural necessària per al seu paper en el teixit connectiu.
L’hemoglobina és una proteïna globular amb estructura quaternària, amb quatre subunitats
constituïdes sobretot per hèlix alfa. Cada subunitat conté una molècula no peptídica (grup hemo)
amb l’àtom de ferro que uneix l’oxigen.
 Fins i tot un canvi mínim, d’un sol aminoàcid, en l’estructura primària pot afectar notablement la
conformació i la funció d’una proteïna. La substitució de l’aminoàcid normal (àcid glutàmic) per un
altre (valina) en una posició concreta de l’estructura de l’hemoglobina causa l’anèmia falciforme. Les
hemoglobines anormals s’agreguen formant filaments que deformen les cèl·lules vermelles de la
sang i provoquen l’oclusió dels vasos sanguinis.
Sessió NP-1.3

Estructura i funció dels àcids nucleics

Els àcids nucleics emmagatzemen i transmeten la informació hereditària.
 La seqüència d'aminoàcids d'un polipèptid està programada en una unitat heretable denominada gen.
Els gens estan constituïts per un àcid nucleic, un polímer denominat àcid desoxiribonucleic
(ADN).

Hi ha dos tipus d'àcids nucleics: RNA i DNA.

 L'àcid ribonucleic (RNA) i l'àcid desoxiribonucleic (DNA) són les molècules que permeten als
organismes vius reproduir la seua complexa estructura generació rere generació.
 El DNA proporciona les instruccions per a la seua pròpia replicació i dirigeix la síntesi de RNA i, a partir
d'aquest, de les proteïnes.

Una cadena d'àcid nucleic és un polímer de nucleòtids.

 Els nucleòtids són els monòmers a partir dels quals es construeixen els àcids nucleics.
 Cada nucleòtid està constituït per tres parts: una base nitrogenada, una pentosa i un grup fosfat.
 Les bases nitrogenades són anells amb àtoms de carboni i de nitrogen i poden estar constituïdes per
un o dos d'eixos anells.
 Les pirimidines tenen un únic anell de 6 àtoms. Hi ha 3 pirimidines diferents: citosina (C), timina (T) i
uracil (U).
 Les purines tenen dos anells, un de 6 àtoms i un altre de 5 àtoms. Hi ha 2 purines diferents: adenina
(A) i guanina (G).
 La pentosa unida a la base nitrogenada és ribosa en el cas dels nucleòtids de l’RNA i desoxiribosa
en els nucleòtids del DNA. Ambdues pentoses es diferencien únicament en l'absència d'un àtom
d'oxigen en el carboni 2 de la desoxiribosa.
 La unió de la pentosa i la base nitrogenada genera un nucleòsid. L'addició d'un grup fosfat unit a la
pentosa dóna lloc a un nucleòtid.
 Els polinucleòtids es formen quan una successió de nucleòtids s'uneixen per mitjà d'enllaços
covalents de tipus fosfodièster, que es formen entre el grup —OH en posició 3' d'un nucleòtid i el
grup fosfat en posició 5' del següent. La unió de nucleòtids per mitjà d'enllaços fosfodièster genera
un esquelet repetitiu d'unitats sucre-fosfat de què pengen les bases nitrogenades.
 Els dos extrems d'un polinucleòtid són diferents. L'extrem que posseeix un grup fosfat unit al carboni 5'
del sucre es denomina extrem 5'. L'extrem que posseeix un grup hidroxil unit al carboni 3' del sucre
es denomina extrem 3'.
 La seqüència de bases del DNA o del mRNA transcrit a partir d'ell és única per a cada gen. Eixa
seqüència especifica la seqüència dels aminoàcids –l'estructura primària– de la proteïna en ell
codificada que, al seu torn, determina la seua conformació tridimensional i la seua funció.

L'herència es basa en la replicació de la doble hèlix de DNA.

 Una molècula de RNA equival a una cadena de polinucleòtid.
 Les molècules de DNA posseeixen dues cadenes polinucleotídiques enrotllades en espiral una sobre
l'altra entorn d'un eix imaginari, formant una doble hèlix. L'estructura de doble hèlix va ser
proposada en 1953 per James Watson i Francis Crick.
 Els esquelets fosfat-sucre d'ambdós polinucleòtids, queden en l'exterior de la doble hèlix, orientats en
direccions oposades o de forma antiparal·lela.
 Les bases nitrogenades es localitzen en l'interior, aparellades específicament per mitjà de ponts
d'hidrogen degut a la seua estructura química. En l'estructura d'un polinucleòtid, l'adenina és capaç
 de formar ponts d'hidrogen amb la timina i la guanina amb la citosina. Amb aquesta regla
d'aparellament, la seqüència d'una cadena determina la seqüència de l'altra. Es diu que les dues
cadenes són complemenàries.
 En la replicació del DNA que ocorre durant la divisió cel·lular, cada cadena serveix de motlle per a
ordenar els nucleòtids en una nova cadena complementària. Açò dóna lloc a dues còpies idèntiques
del DNA de doble cadena original, que es distribuiran a les cèl·lules filles, assegurant que la dotació
genètica completa es transmet cada vegada que una cèl·lula es divideix.

El DNA i les proteïnes poden emprar-se com a cintes mètriques per a mesurar l'evolució.
 Els gens (DNA) i els seus productes (les proteïnes) documenten el fons hereditari d'un organisme.
 Ja que les molècules de DNA passen d'una generació a la següent, els germans presenten major
similitud en els seus DNAs i en les seues proteïnes que individus no relacionats de la mateixa
espècie. Açò permet desenvolupar una genealogia molecular entre espècies.
 Dues espècies estretament relacionades basant-se en el registre fòssil i molecular han de ser-ho
també pel que fa a les seues seqüències de DNA i de proteïnes.
 La biologia molecular pot ser emprada per a avaluar el parentiu evolutiu.

Funció i evolució dels genomes eucariòtics

 Els genomes eucariòtics posseeixen dues propietats que els diferencien dels procariotes i que
representen un important desafiament en el processat de la informació genètica: un grandària molt
major i l'expressió diferencial de gens en distints tipus cel·lulars.
 L'organització del DNA de les cèl·lules eucariotes és complexa. El DNA es troba associat a proteïnes
en una estructura complexa denominada cromatina que s'organitza en nivells estructurals superiors.

L'estructura de la cromatina suposa nivells successius de compactació del DNA.

 Els cromosomes eucariòtics contenen una quantitat enorme de DNA en comparació amb la seua
grandària condensada. La reducció de la grandària ocupada pel DNA en la cromatina s'aconsegueix
gràcies a la seua interacció amb proteïnes.
 Les histones són les proteïnes responsables del primer nivell d'empaquetament del DNA eucariòtic.
Els seus aminoàcids carregats positivament interaccionen fortament amb les càrregues negatives
del DNA.
 La conservació de les histones al llarg de l'evolució reflecteix el seu paper central en l'organització del
DNA en les cèl·lules.
 Les histones interaccionen entre si formant un nucli proteic sobre el qual s'enrotlla el DNA per a donar
una fibra de 10 nm de diàmetre amb aspecte de collar. Cada boleta del collar és un nucleosoma, la
unitat bàsica d'empaquetament. El DNA que enllaça dos nucleosomes successius es denomina DNA
espaciador.
 Cada nuclesoma està format per dues molècules de cada una de les 4 histones denominades internes:
H2A, H2B, H3 i H4. Una molècula de la cinquena histona, H1, es troba unida al DNA espaciador
prop del nucleosoma.
 El següent nivell d'empaquetament es deu a les interaccions entre les cues de les histones amb el
DNA espaciador. Amb l'ajuda de l'histona H1, aquestes interaccions generen una fibra més grossa,
de 30 nm de diàmetre.
 Aquesta fibra forma dominis amb forma de llaços que s'uneixen a una bastida constituïda per proteïnes
no histones, generant una fibra de fins a 300 nm de diàmetre.
 En un cromosoma mitòtic els llaços s'enrotllen i pleguen encara més fins a formar el cromosoma
metafàsic.
 En interfase, la cromatina es troba, en general, molt menys condensada i els cromosomes posseïxen
regions molt compactes denominades heterocromatina i altres menys compactes denominades
eucromatina.
  El menor grau de compactació de l'eucromatina fa al DNA accessible a la maquinària enzimàtica de
transcripció.

Les interaccions proteïna-proteïna i proteïna-DNA són fonamentals per a l'estructura i funció del
material genètic.
 Les interaccions moleculars específiques entre les distintes histones en el nucleosoma dirigeixen
l'organització jeràrquica de la cromatina i constitueixen un exemple de la importància del llenguatge
estructural de les macromolècules de la vida
 El DNA i les proteïnes també estableixen interaccions moleculars, generalment interaccions de
caràcter iònic inespecífic. Aquestes interaccions són la base de molts processos fonamentals, com la
replicació del DNA per les DNA-polimerases.
 De vegades la interacció entre una proteïna i el DNA implica el reconeixement d'una seqüència de
bases específica, com ocorre en el cas de moltes proteïnes que dirigeixen i regulen l'expressió de
gens concrets.
Sessió NP-1.4

Lípids i membranes
Els lípids són un grup divers de molècules hidrofòbiques.
 La característica comuna dels lípids és que no tenen afinitat per l’aigua (o en tenen molt poca), és a
dir, són hidrofòbics. Presenten una gran diversitat estructural i funcional. Considerem em aquesta
sessió els greixos, els fosfolípids i els esteroides.

Els greixos formen grans magatzems d’energia química.

 Un greix consta de dos tipus de molècules més petites: el glicerol i els àcids grassos. Glicerol: alcohol
de tres carbonis amb un grup unit a cada carboni. Àcid gras: un grup carboxil unit a una cadena
llarga hidrocarbonada (p.e. de 16 a 18 C).
 L’estructura hidrocarbonada atorga el caràcter hidrofòbic. Els greixos no es mesclen amb l’aigua per la
incapacitat de formar ponts d’hidrogen.
 En un greix, tres àcids grassos s’uneixen al glicerol per enllaços èster per a donar un
 triacilglicerol (a vegades anomenat també triglicèrid, una denominació no recomanada).
 Els àcids grassos poden ser d’igual o de diferent longitud i contenir (àcid gras insaturat) o no (àcid
gras saturat) dobles enllaços.
 Els greixos fets amb àcids grassos saturats (com els presents al greix de mamífers) són sòlids a
temperatura ambient.
 Els greixos fets amb àcids grassos insaturats (com ara el greix de peix i els vegetals) són líquids a
temperatura ambient i també s’anomenen olis. Una dieta rica en greixos saturats pot contribuis a les
malaties cardiovasculars (ateroesclerosi).

Els fosfolípids són components principals de les membranes cel·lulars.

 Els fosfolípids tenen dos àcids grassos units a glicerol i un grup fosfat en la tercera posició. El grup
fosfat atorga una càrrega negativa. A ell s’uneixen altres molècules petites per a generar una
diversitat de fosfolípids (p.e., colina).
 La interacció dels fosfolípids amb l’aigua és complexa: la cua dels àcids grassos és hidrofòbica mentre
que el fosfat i les molècules unides a ell són hidrofíliques.
 Els fosfolípids són, doncs, molècules amfipàtiques. Quan els fosfolípids s’afegeixen a l’aigua,
s’autoorganitzen evitant el contacte de les cues hidrofòbiques amb l’aigua.
 Els fosfolípids formen bicapes, components importants de les membranes cel·lulars.

Els esteroides inclouen el colesterol i certes hormones.

 Els esteroides son lípids amb un esquelet carbonat fet de quatre anells fusionats.
 El colesterol és un esteroide present a les membranes animals.

Les membranes cel·lulars són mosaics fluids de lípids i proteïnes.

 Els components moleculars més importants de les mebranes són els lípids (fosfolípids i esteroides), les
proteïnes i els carbohidrats.
 L’ordenació de fosfolípids i proteïnes en membranes és descrita pel model del mosaic fluid.

Les membranes són fluides.

  Les molècules de les membranes estan unides entre ells per interaccions hidrofòbiques relativament
febles.
 La majoria dels lípids tenen una mobilitat lateral ràpida (un fosfolípid pot anar d’un extrem a l’altre d’un
bacteri en 1 segon), però són molt menys mòbils transversalment, d’un costat a l’altre de la
membrana (flip-flop).
 Les proteïnes es mouen també, però més lentament que els lípids.
 La fluidesa de la membrana és influïda per la temperatura i per la presència d’alguns components, com
ara àcids grasos més o menys saturats i esteroides.
 En general, per a treballar adequadament les membranes ha de tenir un grau de fluidesa similar a l’oli
d’oliva.
 Les cèl·lules poden alterar la composició de la membrana (i, per tant, la fluidesa) per adaptar-se als
canvis de temperatura.

Les membranes són mosaics d’estructura i funció.

 La bicapa lipídica és una matriu fluïda on hi ha diferents proteïnes, més o menys introduïdes en ella.
Les proteïnes perifèriques s’ubiquen sobre la superfície, i les proteïnes integrals penetren la part
hidrofòbica de la bicapa (proteïnes transmembranoses.
 Les proteïnes de les membranes manifesten una diversitat de funcions: transport, activitat enzimàtica,
transducció de senyals, reconeixement intercel·lular (glicoproteïnes), unió intercel·lular, unió al
citoesquelet i a la matriu extracel·lular.

Les membranes són asimètriques.

 Remarcar que la composició química i les funcions en les cares externa i interna de totes les
membranes són diferents.

L’estructura de les membranes explica la permeabilitat selectiva.

 Encara que hi ha un trànsit permanent de materials cap a dins i cap a fora de les ce`l·lules, aquest no
és indiscriminat: les membranes són selectivament permeables. P. ex. entrada de nutrients, eixida
de productes d’excreció, entrada d’oxigen, eixida de diòxid de carboni, entrada i eixida selectiva
d’ions, etc.
 El moviment d’una substància a través de la membrana depén de la interacció amb la bicapa: algunes
molècules hidrofòbiques i/o petites passen prou bé (per ex. gasos com l’oxigen i el diòxid de
carboni). Les molècules polars (iòniques) o grans passen molt lentament.
 Les proteïnes de transport faciliten i regulen el pas específic de substàncies iòniques i polars.
Sessió NP-1.5

Un viatge per la cèl·lula

La importància de les cèl·lules
 Tots els organismes estan formats per cèl·lules. Molts organismes són unicel·lulars. Inclús en els
organismes pluricel·lulars, la cèl·lula és la unitat bàsica d'estructura i funció, la forma mínima de ser
viu.
 Totes les cèl·lules estan relacionades per la seua procedència a partir de cèl·lules ancestrals.

Els biòlegs usen microscopis per a estudiar les cèl·lules

 Els primers estudis de les cèl·lules es remunten a 1590 quan es va inventar el microscopi.
 En un microscopi òptic (LM), la llum visible passa a través de la mostra i de lents que amplien la
imatge.
 La resolució mínima d'un microscopi òptic és de 200 nm, la grandària d'un bacteri xicotet.

Les cèl·lules eucariotes tenen membranes internes que compartimenten les seues
funcions

Les cèl·lules procariotes i eucariotes difereixen en el seu grandària i en la seua complexitat.

 Totes les cèl·lules estan rodejades d'una membrana plasmàtica.
 El contingut semifluid de la cèl·lula es denomina citosol.
 Totes les cèl·lules contenen cromosomes que posseeixen els gens en forma de DNA.
 Totes les cèl·lules tenen també ribosomes, petits orgànuls encarregats de la fabricació de proteïnes a
partir de la informació continguda en els gens.
 Una diferència important entre les cèl·lules procariotes i eucariotes és la localització dels cromosomes.
En una cèl·lula eucariota, es troben en el nucli, un orgànul embolcallat per membranes, mentre que
en una cèl·lula procariota el DNA es concentra en el nucleoide, una regió del citosol no separada de
la resta per una membrana.
 En el citosol de les cèl·lules eucariotes hi ha una varietat d'orgànuls amb membranes i amb formes i
funcions especialitzades.
 Les cèl·lules eucariotes són generalment més grans que les procariotes.
 L'estructura de les cèl·lules animals i vegetals és molt semblant encara que hi ha orgànuls típics
d'unes i d'altres.

La membrana plasmàtica actua com a barrera selectiva.

 La membrana plasmàtica està constituïda fonamentalment per lípids i proteïnes.

Les instruccions genètiques de les cèl·lules eucariotes es troben en el nucli i són

executades pels ribosomes
 El nucli conté la majoria dels gens de les cèl·lules eucariotes. També hi ha gens en els mitocondris i
en els plastidis.
 El nucli està rodejat per una doble membrana denominat embolcall nuclear.
 La síntesi de RNA missatger (mRNA) a partir del DNA ocorre en el nucli.
Els ribosomes construeixen les proteïnes de les cèl·lules.
 Els ribosomes contenen RNA ribosòmic (rRNA) i proteïnes i són els orgànuls responsables de la
síntesi proteica.
 Hi ha ribosomes lliures en el citosol que sintetitzen proteïnes citosòliques. Altres ribosomes estan units
a membranes del nucli o del reticle endoplasmàtic i sintetitzen proteïnes destinades a membranes o
a l'exterior de la cèl·lula.

El sistema d'endomembranes regula el tràfic de proteïnes i exerceix funcions metabòliques

 Moltes de les membranes internes de la cèl·lula formen part del sistema d'endomembranes, que
inclou la membrana nuclear, el reticle endoplasmàtic, l'aparell de Golgi, els lisosomes, els vacúols i
la membrana plasmàtica.

El reticle endoplasmàtic fabrica membranes i realitza altres funcions biosintètiques.

 Hi ha dos tipus de reticle endoplasmàtic. El reticle endoplasmàtic llis, sense ribosomes i ric en
enzims per a la síntesi de distints tipus de lípids, enzims de destoxificació de medicaments, i també
ions com el Ca2+ implicat en senyalització. El reticle endoplasmàtic rugós, que inclou el costat
exterior de l'embolcall nuclear i posseeix ribosomes units. Fabrica proteïnes destinades a l’exportació
i també proteïnes de membrana.

L'aparell de Golgi és el centre de recepció i enviament de productes cel·lulars.

 L'aparell de Golgi és un centre de fabricació, emmagatzemament, distribució i enviament de
constituents cel·lulars. Multitud de vesícules es comuniquen amb el reticle endoplasmàtic.

Els lisosomes són orgànuls per a la digestió.

 Un lisosoma és un sac ple d'enzims hidrolítics que les cèl·lules animals utilitzen per a digerir
macromolècules: proteïnes, greixos, polisacàrids i àcids nucleics. El seu contingut posseeix un pH al
voltant de 5. La ruptura massiva de lisosomes pot provocar la destrucció de la cèl·lula per
autodigestió.

Els vacúols exerceixen diverses funcions en el manteniment cel·lular.

 Moltes cèl·lules de plantes posseeixen un gran vacúol central.
 Les funcions del vacúol central inclouen l'emmagatzemament de proteïnes i d'ions inorgànics, de
pigments i de compostos de defensa així com l'eliminació de subproductes metabòlics.

Els mitocondris i els cloroplasts són els orgànuls responsables de les transformacions
d'energia en la cèl·lula.

Els mitocondris i els cloroplasts converteixen l'energia en formes que la cèl·lula pot utilitzar.
 Els mitocondris generen ATP a partir del catabolisme dels nutrients en presència d'oxigen.
 Els cloroplasts són els orgànuls responsables de la fotosíntesi, converteixen l'energia de la llum solar
en energia química.
 Els mitocondris i els cloroplasts no són part del sistema d'endomembranes, posseeixen dobles
membranes i ribosomes propis així com xicotetes quantitats de DNA.

Els peroxisomes exerceixen diverses funcions metabòliques i generen i degraden H2O2.

 Els peroxisomes contenen enzims que transfereixen hidrogen de distints substrats a l'oxigen i també
enzims que descomponen el H2O2 en aigua.
El citoesquelet és una xarxa de fibres encarregada de l'organització estructural i
d'activitats de la cèl·lula
 El citoesquelet s'estén per tot el citoplasma i proporciona funcions de suport, mobilitat i regulació.
 En cèl·lules animals el centrosoma està constituït per dos centríols, cada un dels quals està constituït
per nou triplets de microtúbuls organitzats en forma d'anell.
 Els cilis i els flagels estan formats per microtúbuls organitzats en una estructura especial i conservada
en distints tipus cel·lulars.

Els components extracel·lulars connecten i coordinen les activitats cel·lulars

 La paret cel·lular de procariotes, fongs, protistes i plantes posseeix múltiples funcions: protecció
manteniment de la forma i control de la captació d'aigua. En plantes també proporciona suport front
la força de la gravetat.
 El seu grossor i composició química varia entre espècies i entre tipus cel·lulars en plantes.
 El disseny bàsic consisteix en microfibril·les de cel·lulosa immerses en una matriu de proteïnes i altres
polisacàrids.