1.

Bioelements
Definici: Sn els elements qumics que constitueixen la matria viva.
Els ssers vius han seleccionat els elements ms idonis per a la seva estructura I
funcionament. Uns 25 sn els que es consideren indispensables per a la vida. Shi
troben en diferent proporci que a lescora terrestre.

Primaris (96% de la matria viva): C, H, O, N, P i S

- Formen enllaos covalents estables.

- Sn elements molt lleugers (+estabilitat).
- Formen compostos amb polaritat (hidrosolubles, es poden incorporar i eliminar
fcilment).
- El C forma enllaos amb lO, H, N, S donant lloc a gran nombre de grups funcionals
(associacions que determinen les caracterstiques duna biomolcula o una altra).
- El C i el N tenen afinitat per lO i lH, important en les reaccions doxidaci-reducci
del metabolisme.

Funcions

Oxigen: forma laigua. s el ms abundant.

Nitrogen: forma els grups amino i les bases nitrogenades dels cids nucleics.
Fsfor: constitueix els grups fosfat, imprescindibles per a constituir lATP (molcula
energtica), i per a formar els fosfolpids de les membranes cellulars.
Sofre: trobat en moltes protenes.

Secundaris (ms del 0,1%): Ca, Na, k, Cl, Mg

Funcions

Sodi, potassi, clor: mantenen el grau de salinitat de les cllules i intervenen en

limpuls nervis.
Calci: en forma de carbonat forma les closques dels molluscos i els esquelets i, com a
i, actua en moltes reaccions (contracci muscular, coagulaci de la sang...)
Magnesi: li s un component de molts enzims i del pigment clorofilla.

Oligoelements (menys del 0,1%): Fe, Mn, B, F, I, Br, Zn, Ti, V, Pb, Co,
Cu, Li, Mo, Si, Cr, Se
Funcions

Ferro: forma part de la composici de lhemoglobina i de la mioglobina, dos

transportadors de molcules doxigen, i dels citocroms (enzims que intervenen en la
respiraci cellular).
Silici: forma part de les closques de les diatomees (algues) i dna rigidesa a les tiges
de les gramnies i dels equisets.
Iode: participa en la formaci de lhormona tiroxina, responsable de regular el ritme
del metabolisme energtic.
Fluor: constitueix lesmalt de les dents i dels ossos. La manca de fluor afavoreix la
caries.
Cobalt: forma part de la composici de la vitamina B 12.

2. Components moleculars de la cllula: BIOMOLCULES o

principis immediats

Definici: Molcules que formen part de la matria viva, formades per bioelements.
Poden ser:
- Inorgniques: aigua, sals minerals
- Orgniques: glcids, lpids, prtids, cids nucleics

3. Biomolcules inorgniques
3.1. Aigua
Estructura

Cada H est unit a lO amb un enlla covalent, formant-se un angle de 105.

s una molcula dipolar per elctricament neutre.
Entre els dipols sestableixen ponts dhidrogen.
Molcules soles = estat gass
Molcules amb ponts dhidrogen = estat lquid o slid
Els ponts dhidrogen poden associar entre 3 i 9 molcules d H 2O.
Laigua lquida s un agregat en el que coexisteixen polmer daigua i molcules
lliures. Per tant, s ms densa.
Laigua slida te ms volum per s menys densa.
s la substncia ms abundant en la matria viva. Com a terme mig, representa
un 70% en els organismes, percentatge que varia segons lactivitat i tipus de
teixit, i edat de lindividu.

Propietats

Fora de cohesi elevada entre les molcules grcies als enllaos

dhidrogen. Proporciona volum a les cllules, turgncia a les plantes i
constitueix lesquelet hidrosttic dels anllids, plips, meduses, etc.
Fora dadhesi elevada. Gran capacitat dadherir-se a les parets de
conductes de dimetre petit i pujar en contra de la gravetat (capillaritat). Aix
fa que la saba bruta puga ascendir pels tubs capillars de les plantes.
Tensi superficial elevada. Oposa resistncia a trencar-se i possibilita que
alguns organismes visquen.
Calor especfica elevada. Laigua s un bon estabilitzador trmic de
lorganisme enfront dels canvis bruscos de la temperatura de lambient.
Calor de vaporitzaci elevada. Per a passar de lestat lquid a lestat gass
cal trencar tots els enllaos dhidrogen, i per a fer-ho cal molta energia. Aix fa
que laigua sigui una bona substncia refrigerant de lorganisme.
Densitat ms alta en estat lquid que en estat slid. En estat slid tots els
enllaos dhidrogen de laigua formen un reticle que ocupa ms volum que en
estat lquid i, per tant, el gel s menys dens que laigua. Aix explica que el gel
suri sobre laigua.
Constant dielctrica elevada / capacitat de reduir atraccions
interiniques. Gran dissolvent dels compostos inics (ex: sals minerals) i de
compostos covalents polars (ex: glucosa).
Les molcules daigua es disposen al voltant dels grups polars del solut. En el
cas dels compostos inics slids, aconsegueixen separar els anions dels cations
(solvataci o hidrataci inica)
Grau dionitzaci baix. La concentraci dions dhidrogen i dions hidroxil s
molt baixa, de tan sols 10-7 mols per litre. Si fos molt alt, no sapreciarien les
substncies dissoltes. El pH s de 7.
A causa dels baixos nivells daquests ions, si safegeix a laigua un cid (que
produeix H+) o una base (que produeix OH-), aquests nivells varien bruscament i
varien les concentracions de pH.

Funcions

Dissolvent.
Bioqumica. Interv en nombroses reaccions qumiques, com en la hidrlisi
(trencament denllaos amb la intervenci de laigua que es produeix durant la
digesti dels aliments) o en la fotosntesi (font dhidrgens).
Transportador. Mitj de transport de moltes substncies des de lexterior fins a
linterior dels organismes, i en el mateix organisme.
Estructural. Les cllules que no tenen una paret de secreci rgida mantenen
el volum i la forma grcies a la pressi que exerceix laigua interna (ex:
plasmlisi)
Amortidor mecnic. Els vertebrats tenen en les articulacions mbils bosses de
lquid sinovial que evita el fregament entre ossos.

Termoregulador. Grcies a la seva elevada calor especfica i tamb a lelevada

calor de vaporitzaci.

3.2. Sals minerals

Es poden trobar en els ssers vius:
Precipitades
Dissoltes (anions i cations)
Associades a altres substncies orgniques

Funcions
Formaci destructures esqueltiques. (precipitades)
Formaci destructures moleculars. (associades)
Contribuir a lhomestasi o manteniment de les condicions del medi
intern, (dissoltes) controlant el pH i controlant la pressi osmtica del
medi.
Intervenir en processos qumics cellulars. (dissoltes)
Modificar les propietats dissolvents de laigua. (dissoltes)
Els cations tenen unes accions molt especfiques com:
Transport delectrons, Transmissi de limpuls nervis, Contracci muscular,
Coenzims

Funci: control del pH

Sistemes tamp: sistemes amortidors de pH, formats per un cid dbil (cid que
no es dissocia totalment, per tant pot actuar captant hidrogenions o cedint-los) i
la seva sal.
- Extracellularment actua el tamp bicarbonat.
Si el medi s bsic, els hidrogenions sn captats pel bicarbonat i la reacci es
desplaa cap a la dreta.
Si el medi s cid, els hidrogenions sn alliberats per lcid carbnic i la reacci
es desplaa cap a lesquerra.
- Intracellularment actua el tamp fosfat.
Si el medi s bsic, els hidrogenions sn alliberats i la reacci es desplaa cap a
lesquerra.
Si el medi s cid, els hidrogenions sn captats i la reacci es desplaa cap a la
dreta.

Funci: control de la pressi osmtica

Les sals minerals dissoltes regulen el contingut daigua dels organismes
mitjanant losmosi Dissoluci hipertnica: la ms concentrada
Dissoluci hipotnica: la menys concentrada
Dissolucions isotniques: concentracions igualades

4. Dissolucions i dispersions collodals

Els fluids presents en els ssers vius presenten:

- Una fase dispersant o dissolvent
- Una fase dispersa o solut (formada per partcules de diferents grandries)
Dissolucions vertaderes: partcules de solut de grandria inferior als 5nm (ions,
molcules de baix pes molecular (aminocids, glucosa...)). No sedimenten.
Dissolucions collodals: partcules de solut de grandria entre 5 i 200nm
(macromolcules de baix pes molecular). No sedimenten, per reflecteixen la llum
(efecte TYNDALL). Aquestes dispersions presenten una certa turbidesa (no
transparent).

El medi intern s una dispersi collodal. Aquestes es poden presentar:

- En forma de SOL:
- En forma de GEL:
Predomina el dissolvent.
La fase dispersa s un lquid.
La fase dispersa s un slid.
La fase dispersant s un conjunt de
Presenta aspecte de lquid.
fibres entre les quals est retingut
ENDOPLASMA
aquest lquid.
T aspecte gelatins.
HECTOPLASMA
Passant duna fase a laltra, la cllula es pot deformar (ex: pseudopodis, o per a
fagocitar).
Les partcules disperses a laigua poden donar lloc a tres fenmens:
- Dilisi: Separaci de les partcules disperses en funci de la massa molecular (passa
aigua i molcules)
- Difusi: Repartici homognia de les partcules dun fluid en un altre fluid quan es
posen en contacte.
- Osmosi

5. Biomolcules orgniques
5.1. Glcids
Biomolcules formades per C, H, O en la proporci (CH 2O)n
Tamb anomenats hidrats de carboni o carbohidrats C(H 2O)n , per no sn C
hidratats.
La paraula glcid ve del grec glycos, dol, per no tots sn dolos.
Qumicament sn polialcohols amb un grup funcional aldehid o cetona.
Sn polihidroxialdehids o polihidroxicetones, resultants de substituir en un
polialcohol, per deshidrogenaci, un dels grups funcionals OH (hidroxil) per un
altre grup aldehdic o cetnic.

5.1.A. Monosacrids

Glcids constituts per una sola cadena que presenten entre 3 i 7 toms
de carboni.
Es classifiquen segons el nombre dtoms de carboni: trioses, tetroses,
pentoses, hexoses, heptoses...
Propietats fsiques
Slids, Dolos, Blancs solubles en aigua, Cristallitzables
Propietats qumiques
Amb poder reductor (determinat amb el reactiu de Fehling)
Poden oxidar-se i aminar-se.
Excepte la dihidroxiacetona, tots els monosacrids tenen un o ms
carbonis asimtrics, s a dir, amb els quatre radicals diferents.
Els monosacrids amb toms de carboni asimtrics presenten activitat
ptica.
ACTIVITAT PTICA: fet pel qual es fa girar un cert angle al pla en que
vibra la llum polaritzada quan travessa la dissoluci.
Si langle es desvia cap a la dreta, la molcula s dextrogira (+).
Si langle es desvia cap a lesquerra, la molcula s levogira (-).
Les molcules iguals que noms varien en aquesta propietat sn ismers
ptics.
Isomeria espacial o estereoisomeria
Els estereoismers es diferencien en la collocaci dels grups lligats al
carboni asimtric.
Enantimers: molcules que sn imatges especulars no superposables.

Es designa amb la lletra D quan el grup hidroxil (-OH) del carboni

asimtric ms allunyat del grup carbonil (-CO) est a la dreta, i amb la L
si est a lesquerra.
- Mirar noms asimtrics
- Noms enantimers si tots els asimtrics fan mirall
Epmers: els estereoismers es diferencien en la configuraci dun altre
carboni asimtric diferent del que sagafa per dir si s D o L, i no sn
imatges especulars.
Anmers: apareixen quan la molcula es cicla, la qual cosa es produeix
quan els monosacrids estan en dissoluci. La molcula s quebrada (no
tant rgida com la que representem de forma lineal) de manera que el
carboni carbonili (-CO) queda prxim al carboni 5 i sincorpora aigua i es
forma un enlla hemicetal o hemiacetal mitjanant un pont dhidrogen.
- Hemicetal: carbonlic que pertany al grup cetnic
- Hemiacetal: carbonlic que pertany al grup aldehdic
Creem un carboni asimtric ms
: grup hidroxil de lanomric a la dreta
: grup hidroxil de lanomric a lesquerra
Quan sintercanvien i rep el nom de mutarotaci.
Anell hexagonal =
PIRANOSA
Anell pentagonal =
FURANOSA

Funcions
Glucosa, fructosa, galactosa: substrats energtic i components daltres
glcids.
Ribosa, desoxiribosa (derivat): funci estructural (als cids nucleics).
Ribulosa: fixa el CO2 a la fotosntesi.
Gliceraldehid, dihidroxiacetona: intermediaris del metabolisme.
Sn precursors de glicolpids i glicoprotenes.
Derivats
DERIVAT
GRUP
EXEMPLE
Sucre cid

-COOH

cid glucornic

Aminosucres

-NH2

D-2-acetilglucosamina

Desoxisucres

-H

Desoxiribosa

Esters fosfrics

-CH2O-P

Glucosa-6-fosfat

5.1.B. Disacrids
Glcids constituts per la uni de dos monosacrids mitjanant un enlla
O-glicosdic, amb separaci duna molcula daigua.
Propietats fsiques
Slids, Dolos, Cristallitzables, Solubles en aigua
Propietats qumiques
No tots tenen poder reductor
Si lenlla O-glicosdic es produeix entre dos carbonis anomrics, s un
enlla dicarbonlic i es perd el poder reductor.
Si lenlla O-glicosdic es produeix amb un carboni anomric, s un enlla
monocarbonlic, i es conserva el poder reductor (maltosa, cellobiosa,
lactosa)
MALTOSA
2 Dglucosa, enlla (14), Trobada en el gra dordi, Reductora
CELLOBIOSA
uni de 2 Dglucoses, enlla (14), No es troba lliure en la natura,
Reductora
LACTOSA
uni de Dgalactosa + Dglucosa, enlla (14), En la llet dels
mamfers, Reductora
SACAROSA
uni de Dglucosa + Dfructosa, enlla (12), Dicarbonlic
No t poder reductor (cap carboni anomric lliure)
s dextrogira per la seva hidrlisi dna una mescla levogira

5.1.C. Oligosacrids superiors

Glcids constituts per unions entre 3 i 10 monosacrids, mitjanant
enlla O-glicosdic.
Presenten una gran diversitat ja que pot variar el nombre de
monosacrids, el tipus, la forma dunir-se, les ramificacions...
La funci principal s la demmagatzemar informaci, i aix intervenen
en el reconeixement cellular, actuen com a receptors, i formen glicolpids
o glicoprotenes a les membranes cellulars.

5.1.D. Polisacrids

Glcids que resulten de la uni de n molcules de monosacrids, amb

alliberament de n-1 molcules daigua.
Propietats

No sn cristallitzables, No solubles en aigua, Formen dissolucions

collodals, No dolos
Propietats qumiques
No tenen poder reductor
Classificaci estructural

Homopolisacrids: un sol tipus de monosacrid

MID
Homopolisacrid de reserva energtica en vegetals.
Trobat principalment formant part de tubercles, llavors...
La planta obt energia sense necessitar llum.
Lidentifiquem amb lugol (cont iode)
Constitut per dues fraccions diferents:
Amilosa: cadena helicodal, unions de -D-glucoses mitjanant enllaos
(14)
Amilopectina: cadena formada per unions de -D-glucoses mitjanant
enllaos (14) per amb ramificacions (cada 20 glucoses aprox.). Les
ramificacions suneixen per enllaos (16).
Lenzim amilasa (present en la saliva, suc pancretic, suc intestinal) va
tallant els enllaos (14) i obtenint maltoses, que passen a ser
glucoses, i un nucli anomenat:
Dextrina lmit: polisacrid de cadena ms curta que cont els enllaos
(16). Sobre aquesta actua lenzim R-desramificant (dextrinasa,
trobada tamb al tub digestiu) tallant els enllaos (16) per obtenir
altra vegada maltoses i glucoses.
GLICOGEN
Homopolisacrid de reserva energtica en animals.
T una estructura similar a la amilopectina, per t les ramificacions ms
freqents i per tant s una molcula ms densa (cada 8 monosacrids).
El trobem al fetge, musculatura esqueltica i al cor.
CELLULOSA
Homopolisacrid amb funci estructural que trobem a la paret cellular
vegetal.
Constitut per unions de -D-glucoses mitjanant enllaos (14).
Tenen major estabilitat qumica (per aix f. estructural) grcies als
enllaos difcils de trencar.
Facilita la digesti.
No la podem digerir.
Els organismes que s que poden sn: herbvors (en el tub digestiu tenen
organismes simbitics, que contenen lenzim cellulasa) i termites (tamb
amb cellulasa).
Sestabilitza formant ponts dhidrogen entre cadenes antiparalleles.
Si es romp la cadena de cellulosa de dos en dos, de la digesti de la
cellulosa obtindrem cellobiosa, i daquesta tallada, obtenim glucoses.
QUITINA
Homopolisacrid amb funci estructural que es troben formant part de
lexosquelet dartrpodes i a la paret cellular dels fongs. Constituda per
unions dun derivat de monosacrid (N-acetil-D-glucosamina) mitjanant
unions (14).

Heteropolisacrids: ms dun tipus de monosacrid

PECTINA: trobada a la paret cellular dels vegetals, i s el causant del
poder gelificant de les fruites, qualitat que permet formar les melmelades
de fruites.

HEMICELLULOSA: trobada a la paret cellulsica dels vegetals.

AGAR-AGAR: polisacrid, tamb amb funci estructural, que es troba a
algunes algues vermelles.
En alimentaci susa com a espessant.
GOMES: Segregades per cllules vegetals a lexterior quan hi ha una
ferida. En indstria susa per obtenir pintures i pasta denganxar.

5.1.E. Hetersids
Glcids que resulten de la uni de una part glucdica i una part no
glucdica (agluc)

Proteoglicans
La part glucdica (polisacrids) s la part principal. Lagluc s un pptid
(cadena curta daminocids)
cid hialurnic: trobat formant part de la matriu extracellular al teixit
conjuntiu, cartilagins i ossi. Tamb en les articulacions, formant part del
lquid sinovial, a lhumor vitri del cervell...
Condrotina: trobada a cartlags, ossos (funci estructural)
Heparina: formant part de la substncia intercellular i t una important
funci anticoagulant (impedeix la transformaci de protrombina en
trombina).
Peptidoglicans: trobats principalment a les parets bacterianes.

Glicoprotenes
Tenen ms abundncia proteica (agluc)
En general les trobem formant part de les membranes plasmtiques
(funci de reconeixement cellular).
Mucoprotenes: en gasterpodes terrestres, en lesfag, la vagina o el
tracte respiratori. Funci: facilitar el pas de substncies (lubricants) o b
per a retenir partcules estranyes com a mesura de protecci.
Protrombines: intervenen en la coagulaci de la sang (forma inactiva de
la protrombina). Funci defensiva.
Immunoglobulines: Funci defensiva.
Hormones gonadotrfiques: Secretades per la hipfisi. Funci reguladora.

Glicolpids
Lagluc s un lpid, i s la part principal.
Formen part de les membranes cellulars del teixit nervis.
Cerebrsids i Ganglisids

5.1.F. Funcions

Energtica:
La glucosa s el glcid ms destacable pel que fa a la funci de reserva
energtica. s el monosacrid ms abundant en el medi intern i a mes
pot travessar la membrana plasmtica sense necessitat de ser
transformada en molcules ms menudes.
El mid dels vegetals i el glicogen dels animals sn formes
demmagatzemar centenars de glucoses, sense que aix impliqui un
increment en la concentraci del medi intern cellular que provocaria
lentrada daigua per osmosi.
Estructural:
Lenlla -glicosdic dels glcids possibilita estructures moleculars molt
estables. La major part dels organismes no tenen enzims capaos de
trencar-lo.

Altres: cellulosa dels vegetals, quitina en artrpodes, peptidoglicans

en bacteris, condrotina en ossos, polmers de ribosa i desoxiribosa
en els cids nucleics.
Especificitat en la membrana plasmtica
Les glicoprotenes i els glicolpids contribueixen a la selecci de
determinades substncies que poden entrar a la cllula.

Altres funcions especfiques:

Funci dantibitic: estreptomicina
Funci de vitamina: vitamina C
Funci danticoagulant: heparina
Funci hormonal: hormona hipofisiria
Funci immunolgica: immunoglobulines formen anticossos
Funci enzimtica: ribonucleases que es formen amb protenes

5.2. Lpids
Grup molt heterogeni.
Formats per C, H, O en menor quantitat, i alguns amb P, N, S.
Grup funcional: grup cid (-COOH)
Propietats fsiques
Insolubles en aigua, Solubles en dissolvents orgnics, Untuosos al tacte

5.2.A. cids grassos

Normalment els trobem formant part dels lpids saponificables.

Formats per una cadena hidrocarbonada aliftica en forma de ziga-zaga
(cada vrtex correspon a un carboni).
Aquesta cadena hidrocarbonada s la part hidrfoba o lifila de lcid
gras.
A lextrem de la cadena hi ha un grup cid o carboxlic, que s la part
hidrfila o lipfoba.
Diem que un cid gras s essencial quan un organisme no pot sintetitzarlo, i per tant lha dadquirir amb la dieta.

a. Saturats
Sn els que noms tenen enllaos simples en la seva cadena
hidrocarbonada.
Ex: cid palmtic (16 carbonis; CH3(CH2)14-COOH); cid esteric (18
carbonis; CH3(CH2)16-COOH)
El fet de tenir noms enllaos simples fa que la cadena sigui rectilnia.

b. Insaturats
Tenen un o ms enllaos dobles en la cadena hidrocarbonada.
Si noms tenen 1 enlla doble, sn monoinsaturats. Ex: cid oleic (18C;
CH3(CH2)7-CH=CH-(CH2)7-COOH)
Si tenen ms dun doble enlla sn poliinsaturats. Ex: cid linoleic (18C
i dos dobles enllaos)
All on hi ha un doble enlla hi ha un colze (es doblega)
Propietats fsiques
Sn molcules amfiptiques (tenen part hidrfoba i part hidrfila)
Solubilitat. Quan ms llarga sigui la cadena hidrocarbonada, ms
insoluble en aigua i ms soluble en dissolvents orgnics.

En un medi aqus, els cids grassos sorienten amb lextrem hidrfil cap a
lexterior i la cadena hidrocarbonada cap a linterior, formant micelles
monocapa o bicapa(que contenen aigua, ex: membrana plasmtica)
Punt de fusi. Depn del grau d'insaturaci de la cadena i de la llargria
daquesta.
Quan ms llarga, ms elevat ser el punt de fusi.
Quants ms dobles enllaos tingui, ms baix ser el punt de fusi.
Si les cadenes sn molt llargues o sn cadenes saturades, formen ms
enllaos amb altres cadenes prximes (ponts dhidrogen o enllaos de
Van der Waals). Per tant, per arribar al punt de fusi, hi ha que aplicar
ms calor per a rompre tots aquests enllaos.
Si les cadenes hidrocarbonades sn ms curtes o hi ha dobles enllaos
(insaturades), es formen colzes, no sestableixen tants denllaos amb
cadenes prximes i el punt de fusi s ms baix.

PROPIETATS QUMIQUES
Esterificaci: reacci que es produeix entre un cid gras i un alcohol
mitjanant un enlla ster.
Saponificaci: reacci dun cid gras amb una base forta (hidrxid de
sodi, hidrxid de potassi...). Es forma la sal de lcid gras, que sanomena
sab.
Autooxidaci: reacci entre un cid gras i oxigen. En cids grassos
saturats, es coneix tamb amb el nom de enranciment.

SAPONIFICABLES SIMPLES
5.2.B. Acilglicrids o greixos

Sn sters dcid gras amb el trialcohol glicerina.

Poden ser monoacilglicrid, diacilglicrid, triacilglicrid.
Funci de reserva energtica.
TIPUS
Olis
Amb cids grassos insaturats.
A temperatura ambient sn lquids.
Ex: olis vegetals i olis de peixos.
Sus
Amb cids grassos saturats.
A temperatura ambient sn slids.
Ex: greix de bou, cavall o cabra.
Mantegues
Amb cids grassos de cadena curta.
A temperatura ambient sn semislids.
Ex: greix de porc, mantega de cacau.

5.2.C. Ceres
Sn sters de monoalcohol de cadena llarga amb cids grassos de
cadena llarga.
Ms hidrfobes que els acilglicrids.
Insolubles en aigua.
Impermeabilitzants.
Trobades en fulles, fruits, bresques dabelles, plomes daus aqutiques,
conducte auditiu.

SAPONIFICABLES COMPLEXOS
5.2.D. Fosfoglicrids
Lpids de membrana (formen part de les membranes cellulars)
Sn amfiptiques
Lecitines: teixit nervis, rovell dou
Cefalines: cervell
Cardiolipines: membranes bacterianes i membranes de mitocondris

5.2.E. Fosfoesfingolpids
Lpids de membrana abundants a les membranes cellulars del teixit
nervis.
Esfingomielina: molcula ms abundant en aquest grup.
La trobem formant part de les beines de mielina que segreguen les
cllules de Schwann en els axons de les neurones.

5.2.F. Glucoesfingolpids

Cerebrsids:
En membranes de cllules cerebrals, a beines de mielina.
La part glucdica s un monosacrid o un oligosacrid senzill.
Ganglisids:
En membranes de cllules nervioses
La part glucdica s un oligosacrid ms complex.

5.2.G. Insaponificables
No tenen cids grassos en la seva molcula.
No podem formar sabons a partir daquest tipus de lpids.
Menys abundants que els anteriors per els trobem participant en moltes
activitats biolgiques.

TERPENS O ISOPRENOIDES
Molcules formada per diverses unitats disopr. Poden formar cadenes
lineals o ccliques.
Monoterpens: contenen 2 molcules disopr.
Mentol, eucaliptol, limon, geraniol.
Diterpens: contenen 4 molcules disopr.
Fitol (component clorofilla), vitamines E, A, K (liposolubles).
Triterpens: contenen 6 molcules disopr.
Esqual (interv en la sntesi del colesterol al fetge)
Tetraterpens: contenen 8 molcules disopr.
Carotenoides (dividits en carotens (roig) i xantofilles (groc);
complementen lacci de la clorofilla en la fotosntesi)
Politerpens: contenen +8 molcules disopr.
Cautx

ESTEROIDES
Molcules derivades de l'ester.
Esterols
Posseeixen un grup hidroxil en el carboni 3 i una cadena aliftica en el
carboni 17.
Colesterol
Forma part de les membranes cellulars dels animals, a les quals
confereix estabilitat.
Fixa molcules a les membranes cellulars en lipoprotenes del plasma
sanguini.

cids biliars
Components de la bilis: sencarreguen de lemulsi dels greixos a lintest,
fet que afavoreix lacci de les lipases.
Grup de les vitamines D
Regulen el metabolisme del calci i del fsfor.
La seua manca origina raquitisme en infants i osteomalcia en adults.
Estradiol
Hormona encarregada de regular laparici dels carcters sexuals
secundaris femenins.
Hormones esteroides
Contenen un tom doxigen unit al carboni 3 mitjanant un enlla doble.
Hormones suprarenals
Cortisol: actua afavorint la sntesi de glucosa i de glicogen.
Aldosterona: regula el funcionament del rony.
Hormones sexuals
Progesterona: prepara els rgans sexuals femenins per a la gestaci.
Testosterona: responsable dels carcters sexuals masculins.

PROSTAGLANDINES

Sn substncies derivades de lcid prostanoic, que es forma a partir

dcids grassos insaturats.
Se sintetitzen contnuament en quantitats molt baixes.
Sempre actuen localment.
Funcions:
Percepci del dolor. Estimulen els receptors del dolor i la iniciaci de la
vasodilataci.
Funcionament dels aparells. Disminueixen la pressi sangunia, duen a
terme la modulaci de certes activitats hormonals, redueixen la secreci
de sucs gstrics, estimulen la musculatura llisa de lter...
Coagulaci de la sang. Uns derivats provoquen lagregaci de les
plaquetes. Lcid acetilsaliclic disminueix aquest perill, ja que bloqueja
un enzim de la sntesi de les prostaglandines.

5.2.H. Funcions dels lpids

Reserva energtica: reserva ms important de lorganisme. Bsicament
acilglicrids i greixos.
Estructural: en la cllula formen les bicapes lipdiques de la membrana
plasmtica i de les membranes dels orgnuls cellulars.
Fosfoglicrids, fosfoesfingolpids, glicoesfingolpids, colesterol.
Protectora: Greixos que envolten els ronyons: recobreixen estructures
i protegeixen mecnicament de cops.
Ceres de cabells i fruits: protegir la superfcie de lorganisme
(impermeabilitzant).
Acilglicrids: protecci trmica.
Teixits adiposos (planta del peu o palmell de la m): protecci
mecnica.
Biocatalitzadora: els lpids per si mateixos no sn biocatalitzadors, per
alguns intervenen en la seua sntesi o hi actuen conjuntament.
Vitamines lipdiques, hormones lipdiques, prostaglandines.
Transportadora: transport de lpids des de lintest fins al lloc on sutilitzen
o fins al teixit adips, on semmagatzemen, es fa per la via de lemulsi,
grcies als cids biliars i als proteolpids.

G
L

Cm
I
DD
S

L
c

O
s

dP
Is
g
D
Sa

e
s

o
o
n
o

s
a

r
i

d
s

s
s

ii

o
s

5.3. PROTENES
- Macromolcules formades per C,H,O,N.
- Formen dissolucions collodals, poden precipitar formant coguls i algunes
cristallitzen.
- Propietat important: ESPECIFICITAT.

5.3.A. Aminocids: els grups funcionals sn un grup amino i un grup

carboxil units a un carboni i un hidrogen i una cadena lateral.

PROPIETATS
Solubles en aigua, incolors i cristallitzables.
En dissoluci aquosa es troben en estat dipolar. El pH en el qual adopten una
forma dipolar neutre es diu punt isoelctric. Els aminocids sn substncies
amfteres, ja que en dissoluci aquosa poden actuar com cids o bases, segons
el pH del medi.
Totes els aminocids, excepte la glicina, presenten activitat ptica.
CLASSIFICACI
ALIFTICS
Tenen com a cadena lateral una cadena aliftica oberta on tamb hi pot haver
altres grups COOH o amino NH2
Poden ser:
- Neutres. Mateix nombre de NH2 que de -COOH
- cids. Ms grups carboxil COOH
- Bsics. Ms grups amino NH2
AROMTICS
- Tenen com a radical una cadena tancada
- Tirosina, fenilalanina
HETEROCCLICS
-Radical amb cadena tancada per poden aparixer toms diferents del carboni
o l'hidrogen

5.3.B. Pptids. Lenlla peptdic

- Suneixen el COOH amb el NH2 de laltre.
- MESOMERIA: els toms que participen en lenlla estant en un mateix pla.

5.3.C. Estructures de les protenes

Cada estructura s la disposici en lespai de lanterior.
PRIMRIA
- Seqncia daminocids de la protena.
- Determinar el nivell estructurals segents.
- Sexpressa enumerant els aminocids des de lextrem N-inicial fins a lextrem
C-terminal.
- Determina lespecificitat duna protena i est regida pel codi gentic.
SECUNDRIA
- La disposici de la cadena daminocids (estructura primria) en lespai.
- Apareix degut als girs i plegaments grcies a la capacitat de rotaci del
carboni alfa (o dels enllaos no peptdics).
- Dna estabilitat a la protena.
- Sn totes helicodals.
TIPUS: depn dels aminocids que la constitueixen per volta dhlix.
- Hlix
- Hlix de collagen
- Conformaci

TERCIARIA

Disposici que adopta en lespai lestructura secundria.

Tipus:
Conformaci filamentosa.
Protenes lleugerament ms replegades que lestructura secundria.
Insolubles en aigua.
Ex: queratines, collagen, elastina.
Conformaci globular.
Protenes en que lestructura secundria sha replegat molt i arriben a
presentar una forma esfrica o globular.
Quan sarriba a la globular, la protena t activitat biolgica.
Es mantenen estables grcies als enllaos entre els radicals (R) dels
aminocids (hidrfobs que fugen del medi aqus i es repleguen cap
endins de la cadena.
Sn solubles, i aix permet fer funcions com la de transport, enzimtica,
hormonal...
Els trams rectes presenten estructures secundries del tipus hlix i de
conformaci , mentre que les zones de girs (colzes) no tenen
estructura secundria (+imprecisa).
En alguns casos hi ha combinacions dhlix i de conformaci que es
troben repartides en una mateixa protena. Aquestes combinacions reben
el nom de dominis estructurals i solen ser estables, compactes i
daspecte globular.
Sn el centre actiu dels enzims.
Tenen importncia en la funci de la protena.
QUATERNRIA

La que presenten les protenes constitudes per dues o ms cadenes

polipeptdiques (protmers).
Estableixen enllaos (covalent, hidrogen, etc.) que els mantenen units i
donen estabilitat.

Segons el nombre de protmer associats: dmers (insulina), trmers

(collagen), tetrmers (hemoglobina), pentmers (ARN-polimerasa), etc.

5.3.D. Propietats
Solubilitat
Desnaturalitzaci: variaci de la conformaci de la protena.
Especificitat: les protenes son exclusives de cada espcie.
Capacitat amortidora: tenen un comportament amfter (es poden comportar
com un cid o base).

5.3.F. Funcions

Estructural: formen part de la membrana plasmtica, constitueixen cilis i flagels

i serveixen de suport al ADN.
Les queratines formen estructures drmiques.
Lelastina forma part dels teixits reticulars.
El collagen forma part dels teixits cartilagins, conjuntiu i ossi.
Reserva: ovoalbmina de la clara dou, casena de la llet, zena de la dacsa,
gluten de la llavor del blat. Energtica en casos extrems.
Transport: transporten substncies a nivell pluricellular, com ara els pigments
respiratoris o les lipoprotenes.
Enzimtica: tenen acci biocatalitzadora, s a dir, regulen les reaccions
bioqumiques.
Contrctil: possibilita la mobilitat.
Hormonal: les hormones sn protenes transportades pel medi intern de
lorganisme que arriben a determinades cllules que estimulen per iniciar
certes reaccions.
Defensa: Immunoglobulines que formen anticossos. Antibitics.
Homeosttica: consisteix a mantenir constant els valors de determinades
variables del medi intern.

5.4. cids nucleics

Polmers formats per la uni de nucletids
cid fosfric: en nucletids en forma d'i fosfat
Pentosa: pot ser de dos tipus: ribosa(ARN) o desoxiribosa(ADN)
Base nitrogenada: priques: deriva de la molcula purina (A, G); pirimidniques (T, C,
U)
NUCLESIDS: formats per la uni d'una pentosa i una base nitrogenada mitjanant
enlla N-glicosdic entre el carboni 1' de la pentosa i el N-1 de la base (pirimidnica) o
N-9 (prica)
NUCLETIDS: formats per la uni d'un nuclesid i un cid fosfric per un enlla entre
el grup hidroxil del carboni 5'. Aquest enlla rep el nom de FOSFODISTER.

5.4.A. Estructura
Units per enllaos fosfodister.
Formada per dues cadenes.
Associaci de la doble hlix amb protenes (estructura superhlix). L'estructura
s'aconsegueix grcies a la cromatina (nucleoprotena), constituda per ADN
associat a protenes. En eucariotes: histonesestructura de collar de perles;
protamines: estructura cristallina.

5.4.B. ADN: en trobem al nucli, mitocondris i cloroplasts de cllules

eucariotes. En el nucli est associat a protenes i l'ADN s de tipus bicatenari

lineal, en mitocondris i cloroplasts s un ADN ms semblant a l'ADN de les
procariotes. Funci: molcula portadora de la informaci gentica que depn de
la seqncia de bases de l'ADN.
TIPUS D'ADN

Segons el n de cadenes:
Monocatenari: poc freqent. S'ha trobat en els parvovirus en forma lineal i en el
virus -x-174 en forma circular.
Bicatenari: en la majoria d'organismes. Pot presentar superenrotllaments o estar
concatenat.
Segons la forma:
Lineal: en cllules eucariotes i virus (herpes).
Circular: en bacteris, mitocondris, cloroplasts i en alguns virus (polioma).
Segons el tipus de molcula:
ADN associat a histones: en el nucli de cllules eucariotes menys en
espermatozoides.
ADN associat a protamines: en el nucli d'espermatozoides.
ADN procariota: associat a molcules semblants a les histones, a ARN i
protenes no histniques.

5.4.C. L'ARN: macromolcula orgnica constituda per uni de nucletids.

Cada nucletid est constitut per cid fosfric, una pentosa i una base
nitrogenada.
TIPUS D'ARN
ARNm: monocatenari lineal. Copia informaci de l'ADN i la porta als ribosomes.
ARNm eucaritic: Monocistrnic, porta informaci per la sintetitzaci d'una
protena.
ARNm procaritic: Policistrnic. Pot contenir informaci per una o ms cadenes
polipeptdiques.
ARNt: presenta zones en doble hlix que formen anses
Bra acceptor
Bra D i la seva ansa: dihidrouridina
Bra T i la seva ansa: ribotimidina
Bra anticod i la seva ansa: triplet de nucletids, on l'anticod es
complementari d'un triplet de l'ARNm: cod.
ARNpn: elimina introns en el procs de maduraci de l'ARNm.
ARNr: unit a protenes ribosmiques. Presenta segments monocatenaris i en
doble hlix. La massa s'expressa amb el coeficient de sedimentaci de
Svedberg: unitats Svedberg(S). Cllules procariotes (ribosomes 70s); cllules
eucariotes (ribosomes 80s).
ARNn: component principal del nuclol. Quan es fragmenta origina els diferents
ARNr.
ARNi: reconeix ARNm concrets i impedeix que originin protenes. Mecanisme
d'autocontrol per al tractament d'infeccions vriques, cncer i de malalties
hereditries.

5.5. Enzims

Biocatalitzadors, faciliten i acceleren les reaccions, disminuint necessitats d'energia

d'activaci.
Protenes globulars capaces de catalitzar les reaccions metabliques.
Sn protenes simples, conjugades o heteroprotenes (HOLOENZIMS):

5.5.A.1. Apoenzim: part proteica constituda per aminocids. Tipus:

Aminocids no essencials: no determinen l'estructura i no intervenen en
el procs cataltic.
Aminocids estructurals: mantenen l'estructura terciria i si s'alteren
poden canviar la
posici del centre actiu de la molcula.
Aminocids de fixaci: encarregats d'establir enllaos dbils amb el
substrat. Constitueixen
el centre actiu de l'enzim.
Aminocids catalitzadors: s'uneixen al substrat per enllaos covalents de
manera que el
substrat es debilita, es romp i es transforma en producte.
Constitueixen el centre actiu de
l'enzim.

CENTRE ACTIU: part de l'apoenzim amb una estructura tridimensional la

conformaci de la
qual depn de la estructura terciria de la protena.

5.5.B.2. Cofactor
- Inorgnic: l'i metllic al qual s'uneix t activitat cataltica reforada
amb l'apoenzim.
- Orgnic: el cofactor no s de naturalesa proteica, per si orgnica i de
baix pes molecular. (Coenzim)
- ACTUACI DEL COENZIM
S'alteren durant la reacci enzimtica i quan s'acaba es regeneren i
tornen a ser funcionals.
Uni coenzim-apoenzim, es temporal i similar a la de enzim-substrat.
Molts tenen vitamines
Poden unir-se a altres apoenzims diferents.

5.5.B. La reacci enzimtica

Mecanisme de l'acci enzimtica:

- Les reaccions solen ser en cadena, el producte s el substrat de la segent.
- Els enzims formen complexos enzimtics amb els enzims fsicament associats i
aix permet que la transferncia de substrats sigui ms efectiva.
Cintica enzimtica:
- Per concentracions baixes de substrat: l'augment de la velocitat es
proporcional a l'augment de la concentraci de substrat, fins que arriba a un
punt on la concentraci de substrat s constant.
- Enzim saturat per substrat: temps en que la velocitat de reacci s constant
(estat estacionari).

5.5.C. Factors que alteren l'activitat enzimtica

PH: els enzims tenen dos valors entre els quals sn efectius. Si els sobrepassen
es desnaturalitzen i deixen d'actuar.
Temperatura: una reacci enzimtica s'accelera amb l'augment de la
temperatura fins un punt on disminueix perqu sin es desnaturalitzaria.
Inhibidors: substncies que disminueixen o impedeixen la reacci enzimtica.
Inhibici reversible/reversible.
Irreversible: s'uneix covalentment a l'enzim de manera permanent.
Reversible: no s'inutilitza el centre actiu, la uni NO s covalent, s'impedeix
temporalment el funcionament.
Competitius: anlegs estructurals del substrat que poden unir-se al mateix
centre actiu.
No competitius: poden unir-se a l'enzim o al complex enzim-substrat impedint la
formaci dels productes.

5.5.D. Regulaci de l'activitat enzimtica

Enzims allostrics: es dna un canvi en la conformaci del protmer.

L'activador s el mateix substrat, que en unir-se al centre afavoreix la uni
d'altres: cooperativisme. Si el producte inhibeix un dels enzims, rep el nom de
retroalimentaci.
COMPLEXOS ENZIMTICS: enzims fsicament associats. Reaccions en cadena on
el producte d'una s el substrat de la segent.
PROENZIMS: es sintetitzen de forma inactiva i es transformen en actius per
l'acci d'altres enzims o d'ions.
ISOENZIMS: estructura diferent a la d'un enzim, catalitzen la mateix reacci i
pot actuar a llocs diferents amb propietats diferents.

5.5.E. Classificaci dels enzims

Oxidoreductases: enzims que catalitzen reaccions d'oxidoreducci.
Transferases: transfereixen radicals d'un substrat a un altre.
Hidrolases: reacci d'hidrlisi. Es trenquen enllaos amb l'addici d'una
molcula d'aigua que aporta un -OH i un -H.
Liases: separen grups sense intervenci d'aigua, originen enllaos dobles o
afegeixen CO2.
Isomerases: catalitzen reaccions de canvi de posici d'algun grup d'una part a
una altra de la mateixa molcula.
Ligases: es formen enllaos nous per intervenci de l'ATP.

TEMA 2: FISIOLOGIA
DIVISIONS CELLULARS

CELLULAR.

CICLE

1.El cicle cellular

Tot el que passa en la vida d'una cllula des de que es forma fins que es divideix. (en
cllules eucariotes)

1.1.Interfase
Fase ms llarga, la cllula s'acaba de dividir i es recupera de la anterior, es
dupliquen orgnuls i es
duplica el material gentic, que significa que s'est
preparant per una prxima divisi. Fase de no
divisi, de creixement cellular
comprs entre divisi i divisi. A la vegada la podem dividir en tres
subfases:
Fase G1: va des del final d'una mitosi fins a la sntesi d'ADN. La cllula es
recupera de la divisi anterior, creix, es dupliquen els orgnuls, i per tant, es
duplicaran els centrols, es sintetitzen ARN(transcripci) i protenes (enzims que
han d'intervenir en la duplicaci de l'ADN; histones, que s'han de sintetitzar per
formar nucleosomes, etc). T una duraci variable, en un cicle de 24h sl fase G1
duraria unes 11h o tamb podria durar dies, mesos o anys.
Si la cllula no es divideix, i entra en un procs de diferenciaci
cellular(neurones, cllules musculars estriades), entra en una fase G0, fase de
reps en el qual, les cllules es diuen quiescents.
Fase S: es sintetitza ADN. A partir d'aqu, els cromosomes estaran formats per
dues cromtides per encara noms s'observa la cromatina, tamb es
sintetitzen histones i la durada dins d'un cicle de 24h seria de 8h.
Fase G2: va des del final de la duplicaci de l'ADN fins al comenament de la
divisi cellular. En aquesta fase es sintetitza ARN, sntesi de protenes. Al final
d'aquesta fase tenim completament duplicats els centrols i tenim dos
diplosomes(composts per dos centrols) i la durada aproximada en un cicle de
24h seria de 4h.

1.2.Divisi cellular: la mitosi i la citocinesi

Fase que va des de que una cllula inicial es divideix fins que es formen dues
cllules filles. Tamb
rep el nom de Fase M (es molt ms curta que la interfase. No
hi ha sntesi d'ADN i es redueix el
ritme de sntesi de protenes). Dins d'aquesta
fase tindrem la mitosi i la citocinesi.

1.2.1.Fases de la mitosi
Profase: es condensa la cromatina, es fan visiles els cromosomes que ja
estan formats per dues cromtides, desapareix el nuclol, desapareix la
membrana nuclear, aquesta membrana nuclear queda en forma de
vescules i desprs a partir d'elles, es formaran les membranes nuclears
de les cllules filles, es formen el fus mittic amb els microtbuls que
van des dels pols fins a l'equador de la cllula i reben el nom de fibres

polars o continues. En els cromosomes el cinetocor s'unir a aquestes

fibres i aquestos microtbuls polars rebran el nom de fibres
cinetocriques.
Metafase: els cromosomes es situen en el plnol equatorial constituint la
placa equatorial o placa metafsica. Fase de la mitosi on els cromosomes
es fan visibles al mxim.
Anafase: les fibres cinetocriques es van acurant i per tant, separant les
cromtides, les quals es converteixen en cromosomes independents.
Cada grup de cromosomes es separen en dos grups iguals i cada grup
se'n va a un pol de la cllula, el fus s'allarga i finalment queda redut a
un feix de microtbuls en posici equatorial marcant per on es dividir la
cllula
Telofase: reconstrucci dels nuclis de les cllules filles a partir d'aquelles
vescules de la membrana nuclear i de vescules del reticle
endoplasmtic, torna a aparixer el nuclol, els cromosomes es
condensen i torna a quedar constituda la cromatina.

1.2.2.Tipus de citocinesi
Dos tipus:
Divisi per estrangulaci: quan es tracta d'una cllula animal. Els
microtbuls del fus acromtic es situen al centre i marquen per on
s'estrangular la cllula.
Divisi per tabicaci: en cas de cllules vegetals. Es formar un tabic que
rep el nom de fragmoplasma.

1.2.3.Diferncies entre cllules animals i vegetals

Una de les diferncies son els tipus de citocinesi i una diferncia en la
mitosi.
En la cllula animal hi ha centrols, per tant, el fus mittic es astral i es
una mitosi astral, en el cas de la cllula vegetal no hi ha centrols, el fus
mittic es anastral i per tant es una mitosi anastral

1.2.4.Significat, importncia biolgica de la mitosi

La primera funci s garantir que les cllules filles tendran el mateix

nombre de cromosomes que la cllula mare i, per tant, que es conserva
tota la informaci gentica. En cas d'organismes unicellulars, es la forma
amb la qual aquests organismes es reprodueixen asexualment; en
organismes pluricellulars, serveix per crixer els organismes, per crixer i
desenvolupar-se el zigot, per regenerar cllules, teixits, rgans, etc.; a
procariotes no hi ha mitosi.

1.3.Control de cicle cellular

Hi ha de dos tipus de cllules que actuen en el control del cicle cellular:
quinases i ciclines que permeten que el cicle continu. Hi ha tres moments
importants en els quals es controla el cicle:
Final de la fase G1: la cllula es pregunta, es prou grossa? Si es pou grossa i
l'entorn es favorable, continuar el cicle.
Final de la fase G2: es pregunta l'ADN est duplicat? Si est duplicat i l'entorn
es favorable, comena la mitosi i continua el cicle.
Metafase de la mitosi: es pregunta, estan tots els cromosomes alineats? Si
estan alineats continua el cicle.

1.4.La meiosi
Altre tipus de divisi del nucli amb el qual s'obtenen cllules amb la meitat de
cromosomes que la cllula mare.
Una meiosi son dos divisions successives.
La primera divisi meitica ja es la divisi reduccional (ja es redueix el nombre
de cromosomes a la meitat).
La segona divisi es diu equacional, i es mant aquesta meitat de cromsomes.
Sempre hi ha interfase i lo mes destacable es que el material genetic es duplica,
els organuls tambe, els centriols tambe i este que formar el fus mitotic.
- Profase(I): els cromosmes homolegs s'aproximen molt entre ells i s'observen
ttrades (cromosomes bivalents, com un sol cromsoma amb 4 cromtides.),
estan tan prxims que intercanvien fragments cromosmics entre ells i rep el
nom, de PAQUIT. Aix t com a conseqncia, l'intercanvi d'informaci
gentica entre els cromosmes homlegs. Aquet procs d'intercanvi d'informaci
gentica rep el nom de recombinaci gentic.
Es la fase ms llarga de totes. Al final de la profase(I), quan es eparin aquestes
cromtides s'observaran encara punts d'uni entre els cromosomes que reben
el nom de quiasmes.
- Metafase(I): els cromsomes homlegs es colloquen al centre de la cllula
formant la placa equatorial.
- Anafase(I):es separen els cromosomes homlegs arrossegats per les fibres del
fus se'n van als pols.
- Telofase(I): ja tenim cada grup de cromosomes a un pol de la cllula, els
cromosomes es descondensen, torna a aparixer la membrana nuclear i t lloc
la citocinesi.

1.4.1.Fases de la meiosi

- Profase(II): es condensa la cromatina, es fan visiles els cromosomes que

ja estan formats per dues cromtides, desapareix el nuclol, desapareix
la membrana nuclear, aquesta membrana nuclear queda en forma de
vescules i desprs a partir d'elles, es formaran les membranes nuclears
de les cllules filles, es formen el fus mittic amb els microtbuls que
van des dels pols fins a l'equador de la cllula i reben el nom de fibres
polars o continues. En els cromosomes el cinetocor s'unir a aquestes
fibres i aquestos microtbuls polars rebran el nom de fibres
cinetocriques.
- Metafase(II): els cromosomes es situen en el plnol equatorial
constituint la placa equatorial o placa metafsica. Fase de la mitosi on els
cromosomes es fan visibles al mxim.
- Anafase(II): les fibres cinetocriques es van acurant i per tant, separant
les cromtides, les quals es converteixen en cromosomes independents.
Cada grup de cromosomes es separen en dos grups iguals i cada grup
se'n va a un pol de la cllula, el fus s'allarga i finalment queda redut a
un feix de microtbuls en posici equatorial marcant per on es dividir la
cllula.
- Telofase(II): reconstrucci dels nuclis de les cllules filles a partir
d'aquelles vescules de la membrana nuclear i de vescules del reticle
endoplasmtic, torna a aparixer el nuclol, els cromosomes es
condensen i torna a quedar constituda la cromatina.
- Resulten quatre cllules i ninguna s igual.

1.4.2.Comparaci amb la mitosi

MEIOSI
T lloc a
germinals

les
per

MITOSI
cllules T
lloc
a
cllules
formar somtiques i a organismes

cllules reproductores
Cllules filles amb la meitat
de cromosomes que la
cllula mare

unicellulars eucariotes
Cllules filles amb el mateix
nombre de cromosomes que
la cllula mare (la qual pot
ser diploide o haploide)
Dues divisions pe a obtenir 4 Una sola divisi per a
cllules filles
obtenir 2 cllules filles
Profase I ms llarga i ms Profase
sense
aquests
complexa:
aparellament processos
d'homlegs i recombinaci
gentica
Metafase I amb els homlegs Metafase
amb
els
aparellats formant la placa cromosomes formats per
metafsica
dues cromtides, que es
colloquen
en
el
pla
equatorial
Anafase I, es separen els Anafase, es separen les
homlegs
cromtides

1.4.3.Significat de la meiosi, importncia biolgica de

la recombinaci gentica
- Obtenci de gmetes en els organismes que tenen reproducci sexual.
- Recombinaci gentica que t lloc a la Profase I i la qual cosa permet la
variabilitat gentica. Aquesta variabilitat es important en l'evoluci de les
espcies ja que permet l'aparici de carcters nous i per tant, una millor
adaptaci al medi permeten la continutat de les espcies desprs
d'actuar la selecci natural.

2.Divisi cellular dels procariotes

- No segueixen cap tipus de divisi com la meiosi i mitosi.

- La forma de divisi es per bipartici, simplement la cllula s'estrangula per la part
central i es divideix en dues cllules. Prviament a aquesta bipartici l'ADN es
duplica, cada una d'aquestes cadenes es fixa als mesosomes amb funcions molt
concretes (subjectar l'ADN i dirigir aquesta duplicaci de l'ADN) i ja s'ha reprodut el
bacteri.
- La informaci gentica es mant igual, es formen clons de bacteris, nicament
mitjanant mutacions es podria obtenir informaci nova o b mitjanant una seria de
mecanismes d'intercanvi d'informaci entre bacteris.

2.1.Transformaci o recombinaci
- Quan un bacteri incorpora fragments d'ADN que estan al medi i que
procedeixen de la ruptura d'altres bacteris. Aquet intercanvi d'informaci
permet explicar casos de resistncia a antibitics (variabilitat que poden
presentar alguns bacteris si viuen amb bacteris d'altres espcies). Permet
explicar els processos d'enginyeria gentica (utilitzar ADN d'un organisme per
introduir-lo a l'organisme d'un altre diferent).

2.2.Transducci

- Intercanvi gentic accidental perqu interv un agent transmissor que

generalment es un virus, el qual transporta fragments d'ADN de l'ltim bacteri
parasitat.

TEMA 3. FISIOLOGIA CELLULAR

1.METABOLISME: Conjunt d'intercanvis i transformacions que tenen lloc a l'interior

de la cllula deguts a processos qumics catalitzats per enzims.
OBJECTIUS:
Obtenir energia, en forma d'ATP.
Fabricar els components cellulars.
Transformar les substncies incorporades en matria per a la cllula.
Fabricar i degradar molcules.
FASES:
- Catabolisme
AB ----- A+B+energia
- Anabolisme
A+B+energia ----- AB
CATABOLISME
Reaccions de degradaci
Reaccions d'oxidaci
Alliberen energia
A partir de molts substrats diferents es
formen quasi sempre els mateixos
productes,
principalment
dixid
de
carboni, cid pirvic i etanol.
Conjunt
de
vies
metabliques
convergents

ANABOLISME
Reaccions de sntesi
Reaccions de reducci
Necessiten energia
A partir d'uns pocs substrats es poden
formar molts productes diferents
Conjunt de vies metabliques divergents

2.PAPER DE L'ATP I DELS ENZIMS

Els enzims sn importants perqu disminueixen les necessitats d'energia d'activaci
per poder-se donar una reacci.
Els ADENOSIN-FOSFATS i nuclesids-fosfats en general (GTP, CTP, dATP, dTTP) actuen
com a VECTORS D'ENERGIA. El sistema ATP-ADP TRANSPORTA GRUPS FOSFAT, des dels
components fosforilats d'alt nivell energtic, fins els receptors de fosfat de baix nivell
energtic, que aix resulten energticament enriquits.
Altres coenzims sn VECTORS DE PODER REDUCTOR. L'energia s transportada
mitjanant electrons.
3.CATABOLISME: Procs oxidatiu en el que s'allibera energia i que quan s total dna
com a productes finals CO2 i H2O.
RESPIRACI:
- AERBICA. L'acceptor final d'electrons s l'oxigen. La degradaci del substrat s
total, s'obt CO2 i H20.
- ANAERBICA. L'acceptor final d'electrons s un compost inorgnic diferent de
l'oxigen.
FERMENTACI:
Procs anaerbic, on l'acceptor final d'electrons s un compost orgnic. S'allibera
menys energia que en la respiraci.
3.LA RESPIRACI CELLULAR
3.1.LA RESPIRACI CELLULAR
3.1.1.CATABOLISME DE GLCIDS
3.2.FERMENTACI LCTICA
- La realitzen bacteris dels gneres Lactobacillus, Streptococcus per obtenir
formatge, iogurt, collada...
- Tamb a teixit muscular amb poc O2 disponible.
Altres fermentacions

- Fermentaci butrica: s la descomposici de substncies glucdiques d'origen

vegetal. La realitzen bacteris anaerbics dels gnere Bacillus i Clostridium.
S'obt cid butric i algunes substncies que fan mala olor. s important ja que
contribueix a la descomposici de les restes vegetals del sl.
- Fermentaci ptrida: s la fermentaci de protenes o aminocids. s la
responsable de la pudor dels cadvers.
3.3.ALTRES RUTES CATABLIQUES PER RESPIRACI
3.3.1.CATABOLISME DE LPIDS
- Els lpids sn importants com a combustibles orgnics, ja que tenen un
elevat valor calric: 1g de greix aporta 9Kcal.
- En la hidrlisi dels greixos intervenen les lipases, i si es tracta d'un
fosfolpid, s una fosfolipasa.
- La principal via metablica d'obtenci d'energia a partir dels lpids s la
oxidaci dels cids grassos, que provenen de la hidrlisi dels
triglicrids.

Oxidaci d'cids grassos

- Aquesta B-oxidaci. Te lloc a la matriu mitocondrial, i els cids grassos
per travessar-hi s'uneixen amb una altra molcula que l'ajuda a passar,
un coenzim A.
- Aquesta reacci d'uni a un coenzim A es diu activaci de l'cid gras.
Aquesta reacci te lloc a nivell de la membrana mitocondrial externa i
perqu es produeixi aquesta reacci es gasta 1 ATP.
- Finalment la molcula que es forma de l'cid gras unit al coenzim A es
diu acil-CoA. A nivell de la membrana mitocondrial interna es
impermeable, ha d'intervenir la carnitina per poder travessar la
membrana mitocondrial interna.
- Ja a la matriu mitocondrial es produir la B-oxidaci o hlix de Lynen.
- Es diu aix perqu abans de rompre's l'acil-CoA es produeix l'oxidaci del
carboni B.
- Bsicament, consisteix en l'alliberaci successiva de fragments de dos
toms de carboni, a partir de l'extrem carboxlic de l'acil-CoA, que
s'alliberen en forma d'acetil-CoA.
- En cada volta de l'hlix de Lynen s'obtenen coenzims reduts (FADH2 i
NADH) que se n'aniran a la cadena de transport electrnic a oxidar-se, per
tan s'obtindr tamb ATP.
Semblances: totes dues sn rutes catabliques ccliques en les que
participa l'acetil-CoA, i que es produeixen a la matriu mitocondrial.
Diferncies: a la B-oxidaci l'acetil-CoA s un producte d'una reacci; en
canvi, al cicle de Krebs, comena amb l'acetil-CoA, es el substrat en
aquest cicle.
3.3.2.CATABOLISME DE PROTENES
- Les protenes tenen un funci diferent a l'energtica, per si s'utilitzen
en casos extrems.
- El primer pas es descomposar la protena en els seus aminocids.
Seguint catabolitzant, els aminocids estan composts per un esquelet
carbonatat acaba derivant en aminocids. Aquest esquelet carbonatat pot
transformar-se en glucosa i aquesta glucosa se'n va al cicle de Krebs.
Altres esquelets acabaran formant cids grassos i s'acabaran incorporant
en el cicle de Krebs.
Com s'eliminen els grups amino? Hi ha dos mecanismes:

- TRANSAMINACI: consisteix en el trasps del grup amino des d'un

aminocid a un a-cetocid. Ho fan les transaminases, enzims que es
troben a citosol i mitocondris, i sn molt abundants en cllules
heptiques. El fetge s el principal lloc de degradaci dels aminocids. En
una disfunci del fetge, aquestes enzims s'alliberen a la sang i els seus
nivells s'utilitzen per fer diagnstics metges.
- DESAMINACI OXIDATIVA: Separaci del grup amino d'un aminocid,
principalment de l'cid glutmic, i la seva alliberaci al medi aqus com
amonac.
cid glutmic ---> cid -cetoglutric + NH4+
- Els grups amino (-NH2) alliberats formen amonac (NH3) que en aigua
forma l'i amoni NH4.
- Aquest i s molt txic, i s'ha d'eliminar o transformar en altres
substncies com la urea. Segons el tipus d'organisme s'elimina de
diferent manera:
- AMONIOTLICS (animals aqutics): Alliberaci directa.
- URICOTLICS (rptils, aus, invertebrats terrestres): En forma d'cid ric.
- UREOTLICS (mamfers, amfibis): En forma d'urea.
3.3.3.CATABOLISME D'CIDS NUCLEICS
Format per pentosa (catabolisme de glcids o sntesi de nous cids
nucleics) + cid fosfric (reutilitzat i en part excretat) + base prica o
pirimidnica (les bases s'utilitzen per sintetitzar nous nucletids o es
catabolitzant formant cid ric, urea o amonac, per ser excretats.
4.ANABOLISME HETERTROF
Molcules senzilles oxidades que es transformen en molcules complexes redudes.
- ANABOLISME HETERTROF: les molcules senzilles prevenen dels aliments o tamb
del catabolisme de substncies de reserva.
La majoria de reaccions tenen lloc al hialoplasma, excepte:
- Biosntesi de fosfolpids i colesterol: Reticle Endoplasmtic
- Glicolisacions de lpids i protenes: Reticle Endoplasmtic i Aparell de Golgi
- Protenes: Ribosomes
- cids nucleics: Nucli, cloroplast i mitocondri
4.1.ANABOLISME DE GLCIDS O GLICONEOGNESI
- Procs d'obtenci de glucosa a partir de substncies no glucdiques,
principalment de l'cid pirvic.
- s important si s'esgota el glicogen del fetge en dejuni o en exercicis intensos.
- L'energia necessria prov de la desfosfori-la-hi de l'ATP.
- Els precursors no glucinis sn:
- Lactat
Piruvat
- Aminocids glucognics
- Glicerol
- A cllules vegetals tamb sn precursors els cids grassos. A cllules animals
no hi ha els enzims per a poder transformar lpids en glcids. A vegetals aix es
produeix als glioxisomes (cicle de l'cid glioxlic)
- Per aix, a les llavors els seus olis permeten sintetitzar cellulosa o mid de les
primeres fulles o arrels.
- La gliconeognesi no s el procs invers de la gliclisi, ja que hi ha tres etapes
que sn irreversibles. Les tres etapes sn de pirvic a fosfoenolpirvic; de
fructosa 1-6-difosfat a fructosa 6-fosfat; de glucosa 6-fosfat a glucosa.
- Els animals emmagatzemen glicogen, malgrat ser energticament menys
rendible que l'acumulaci de lpids, perqu els msculs mobilitzen ms

rpidament al glicogen que els greixos i perqu els animals no poden convertir
els cids grassos en glucosa.
4.2.ANABOLISME DE LPIDS
- Els lpids amb funci de reserva ms importants sn els greixos o triglicrids.
Per a la seva sntesi es necessiten els cids grassos.
- Els cids grassos es formen a partir de l'acetil-CoA. Com passa aquest al
citosol si la membrana mitocondrial interna s impermeable a ell?
- A l'interior dels mitocondris tenim l'actil-CoA que prov de l'oxidaci dels cids
grassos. Aquest acetil-CoA s'incorporava al cicle de Krebs unint-se a l'cid
oxalactic i es forma cid ctric. Aquest cid ctric s el que surt al hialoplasma i
en un procs invers a partir d'ell es forma cid oxalactic i ja tenim el acetil-CoA
ja el tenim fora.
4.3.ANABOLISME DE PROTENES
- Els lpids amb funci de reserva ms importants sn els greixos o triglicrids.
Per a la seva sntesi es necessiten cids grassos.
- Els cids grassos es formen a partir de l'acetil-CoA; com passa aquest al citosol
si la membrana mitocondrial interna s impermeable a ell?
- A l'interior de del mitocondri han obtingut l'acetil-CoA que prov de
l'oxidaci dels
cids grassos. Aquest acetil-CoA s'incorpora al cicle de
Krebs, unint-se a l'cid oxalactic i es forma cid ctric. Aquest cid ctric surt
al hialoplasma i en un procs invers a partir d'aquest, es forma l'cid
oxalactic i l'acetil; que s'uneix a un CoA
formant acetil-CoA.
Reaccions:
- Els acetils no es poden unir directament sin que s'han d'activar unint-se a un
i bicarbonat.
4.4.ANABOLISME D'CIDS NUCLEICS
- Els aminocids essencials; sn els que l'organisme no pot sintetitzar, els que
ha d'ingerir a la dreta.
- Els aminocids no essencials; sn els que l'organisme pot sintetitzar. La major
part es sintetitzen al fetge.
5.ANABOLISME AUTTROF
- A partir de substncies inorgniques es sintetitzen substncies orgniques. Fa falta
energia.
- La font d'energia pot ser:
- LLUM------ Organismes fotosinttics
- REDOX------ Organismes quimiosinttics
- Si tenim en compte la font de carboni utilitzada (en aquests casos, el CO 2):
- Organismes FOTOLITOTRFICS/FOTOAUTTROFS
- Organismes QUIMIOLITOTRFICS/QUIMIOAUTTROFS
5.1. LA FOTOSNTESI
- Fotosntesi vegetal: plantes superiors, algues, cianobacteris. La molcula
dadora d'electrons s l'H2O. Es desprn O2.
-Procs anablic i auttrof, en el que a partir de CO2, H2O i energia llumnica,
s'obtenen sucres i altres compostos orgnics, es desprn oxigen i s'obt energia
qumica.
- Fotosntesi bacteriana: bacteris purpuris i verds del sofre. La molcula dadora
d'electrons s H2S. No es desprn O2.
Bacteris purpuris i verds del sofre.
Noms existeix el fotosistema I.
La molcula que dna els electrons s el H 2S.

 Va ser un gran avan evolutiu l'aparici d'un altre fotosistema i la utilitzaci de

l'aigua. Aix supos la colonitzaci del planeta per part dels bacteris.
5.1.1.FASE LLUMINOSA
- Fase en la qual es capta energia lluminosa per la clorofilla i altres
pigments er ser transformada en energia qumica en forma d'ATP. Hi ha
fotlisi de laigua i es forma NADPH.
- Per tant, hi ha:
- Fotlisi de l'aigua
- Fotofosforilaci de l'ADP
- Fotorreducci del NADP+
- Aix es du a terme a les membranes tilacoidals del cloroplasts perqu es
on hi ha els fotosistemes, la cadena de transport electrnic i les ATPsintetases.
Fotosistemes: agrupacions de pigments fotosinttics amb protenes.
Tenim pigments antena que son els que capten l'energia llumnica i
tamb hi h ala molcula diana que es on van a para els electrons dels
pigments antena. Tendre dos fotosistemes:
- PS I: t com a pigments antena: clorofilla (a i b) i carotens. I com
a molcula diana t una altra clorofilla que es coneix amb el nom de
P700.
- PS II: t com a pigments antena: clorofilla (a i b) i xantofilles. i
com a
molcula diana una clorofilla que es coneix com P680.
Fase lluminosa cclica
- L'ATP i el NADPH que s'obtenen a la fase lluminosa acclica faran falta a
la fase fosca.
- Es forma un poc ms d'un ATP (1,33 ATP) per cada molcula d'aigua
hidrolitzada.
- A la fase fosca fan falta 3 ATP i 2 NADPH, per fixar un CO 2, per tant, es fa
necessari un mecanisme addicional de formaci d'ATP.
- Aquest mecanisme s la FOTOFOSFORILACI CCLICA: Noms interv el
PSI, es forma ATP i no es forma NADPH, ni O2.

5.1.2.FASE FOSCA
- L'ATP i el NADPH obtinguts a la fase llumnica s'utilitzen per a la reducci
del CO2, del N i el S, i formar aix glcids i altres compostos reduts.
- Es produeix a l'estroma del cloroplasts o al citoplasma de cllules
procariotes fotosinttiques.
- Fase independent de la llum, la qual cosa no vol dir que tingui que
realitzar-se amb la foscor.
- Distingirem entre: sntesi de compostos de carboni i sntesi de
compostos de nitrogen i de sofre.
a)Sntesi de compostos de carboni: CICLE DE CALVIN.
La molcula que fixa el CO2 es la ribulosa. En aquest procs interv
l'enzim rubisco (el ms abundant d ela naturalesa ja que la meitat de les
protenes de les fulles de les plantes superiors s de rubisco. En fa falta
molta ja que s un enzim de poca eficincia.)
Hi ha tres fases: CARBOXILATIVA(quan es fixa el CO2) es formen
molcules que encara estan massa oxidades per poder sintetitzar matria

orgnica per aix necessitem una segona fase, la REDUCTIVA, on la

molcula es redueix una mica fins formar-se la molcula PGAL. A partir
d'aquesta molcula si que es sintetitza les primeres molcules que
contenen carboni. La darrera fase es la REGENERATIVA que fa falta per a
poder comenar de nou el cicle.
b)Sntesi de compostos de nitrogen.
- L'cid -cetoglutric s el que agafa l'i amoni per transformar-se en
cid glutmic.
- A partir d'aquest es passa el N a altres cetocids per formar diferents
aminocids.
- Es capta el N en forma de nitrat. Aquest es transforma en nitrit i aquest
al seu torn en i amoni. En aquest procs s'utilitza el NADPH obtingut a la
fase llumnica de la fotosntesi.
- Aquest i amoni l'agafa u cetocid, que es transformar en un
aminocid. A partir d'aquest, es passa el nitrogen a altres cetocids per
formar diferents aminocids.
c)Sntesi de compostos amb sofre
- Es capta en forma de sulfat, amb aquest es transforma en sulfit fins a
formar-se sulfur d'hidrogen
- H2S s'incorpora com a grup tiol (-HS) a la cistena.
5.1.3.FACTORS QUE INFLUEIXEN EN LA FOTOSNTESI
- Llum: a major intensitat lluminosa, augmenta el rendiment fotosinttic.
Per fins a un punt ja que es podrien destruir el pigments fotosinttics
(fotooxidaci).
- Temperatura: la fase llumnica s independent de la temperatura, per
la fase fosca augmenta amb la temperatura. Per temperatures
excessives desnaturalitzen els enzims.
- Concentraci del CO2: el rendiment fotosinttic augmenta quan
augmenta la concentraci del CO2, fins a un lmit en qu s'estabilitza.
- Concentraci d'O2: a major concentraci d'oxigen a l'aire, disminueix el
rendiment fotosinttic, degut a la fotorrespiraci.
- Escassetat d'aigua: si falta aigua, els estomes estan tancats, disminueix
l'entrada de CO2, i augmenta la concentraci d'oxigen. Per tant,
disminueix el rendiment fotosinttic, i augmenta la fotorrespiraci.
5.1.4. LA FOTORRESPIRACI
Rubisco = Ribulosa-difosfat-carboxilasa-oxidasa
- Acci CARBOXILASA. Fixa el CO2.
- Acci OXIDASA. La ribulosa 1,5 difosfat s oxidada, s'obtenen
components que sn metabolitzats i es desprs CO 2.
- Es dona a la vegada que la fotosntesi, amb llum i es consumeix d'O 2 i es
desprn de CO2.
- Intervenen el cloroplast, peroxisomes i mitocondris.
5.1.5.IMPORTNCIA DE LA FOTOSNTESI EN LA CONSTITUCI
INICIAL I ACTUAL DE L'ATMOSFERA
- Atmosfera primitiva REDUCTORA.
- Organismes HETERTROFS ANOXIGNICS.
- Aparici d'organismes que podien utilitzar el CO 2 i l'energia llumnica.
- Organismes FOTOSINTTICS ANOXIGNICS.
- Aparici de cllules que utilitzen l'aigua. Alliberaci d'oxigen.
- FOTOSINTTICS OXIGNICS.
- Atmosfera OXIDANT.
- La fotosntesi proporciona compostos orgnics.

- HETERTROFS OXIGNICS.
5.2.LA QUIMIOSNTESI
- Sntesi d'ATP a partir de l'energia que es desprn de les reaccions d'oxidaci
de determinades substncies inorgniques.
Caracterstiques dels
Tipus de quimiolitrfics
quimiolitrfics
Procariotes
Bacteris incolors del sofre o
sulfobacteris
Viuen d'una font estrictament
Bacteris del nitrogen
inorgnica
La font d'energia s una reacci
Bacteris del ferro o ferrobacteris
especfica
Aerbics
Bacteris de l'hidrogen
Tanquen els cicles biogeoqumics
Bacteris del met
- Bacteris incolors del sofre: Viuen en aiges riques en sulfhdric, aiges
residuals on hi ha H2S procedent de la descomposici de la matria orgnica.
- Bacteris del nitrogen: Es troben al sl, on abunden les sals amoniacals
resultants de la descomposici de cadvers o excrements.
Sn: Bacteris nitrosificants, Nitrosomonas
Bacteris nitrificants, Nitrobacteris
- Bacteris del ferro: Viuen en aiges riques en sals ferroses. Oxiden
compostos ferrosos a frrics.
- Bacteris de l'hidrogen: Oxiden l'hidrogen molecular i formen aigua.
- Bacteris del met: Oxiden el met i es forma dixid de carboni.
Fases de la quimiosntesi
1. Primera fase: s'oxiden substncies inorgniques per a obtenir ATP i NADPH.
2. Segona fase: L'ATP s'utilitza per transformar matria inorgnica en
orgnica, en unes reaccions semblants a les de la fase fosca de la fotosntesi,
mitjanant el cicle de Calvin.
Font de carboni Font d'energia
Organismes
Auttrofa
Fotolitotrfics:
- Vegetals
Llum
- Cianobacteris
CO2
- Bacteris
purprics
- Verds del sofre
Quimiolitotrfics:
Redox
- Bacteris del
S/N/H/Fe/CH4
Hetertrofa
Fotoorganotrfics:
Llum
- Bacteris
purprics no
Molcules
sulfurats
orgniques
Quimioorganotrfi
Redox
cs:
- Cllules animals
- La majoria de
microorganismes

TEMA 4. LA BASE QUMICA DE L'HERNCIA.

GENTICA
1. Introducci

Estudia:
- L'herncia biolgica:
transmissi de gens
expressi gnica
Un gen s:
Fragment d'cid nucleic, que porta informaci per un carcter. s la meitat d'herncia.
Gentica Mendeliana
Estudia els models de transmissi
dels gens
Un gen es considera com la unitat
d'herncia que expressar una
caracterstica

Gentica Molecular
Estudia la naturalesa del gen i la
seva expressi
Un gen s un fragment d'ADN que
s'hi expressa per formar una
protena amb una funci biolgica
especfica

2. Gentica mendeliana
2.0. Conceptes bsics

- Locus: lloc que ocupa un gen en un cromosoma.

- Allel: cada una de les diferents varietats que pot ser un gen.
- Haploide: cllula o organisme que noms porta un joc de cromosomes, per
tant, portar un sol
gen per a cada carcter(n).
- Diploide: cllula o organismes que presenta dos jocs de cromosomes, per tant,
portar 2 gens per
a cada carcter(2n).
- Cromosomes homlegs: parelles de cromosomes que porten informaci pels
mateixos carcters.
Cada membre d'aquesta parella prov d'un dels
progenitors.
- Genotip: conjunt d'allels(gens) presents en un organisme.
- Fenotip: conjunt de manifestacions de carcters d'un organisme. Depn del
genotip i de l'acci
ambiental.
- Homozigtic: en organismes diploides, aquell que, per a un carcter, posseeix
ambds allels
iguals. Pot ser homozigot dominant o recessiu.
- Heterozigtic: en organismes diploides, aquell que, per a un carcter posseeix
ambds allels
diferents.
- Herncia dominant: herncia en la que hi ha allels dominants i allels
recessius. Els allels
dominants s'expressen sempre, encara que estiguin en
heterozigtics, els recessius noms
s'expressen quan estan en homozigosi.
- Herncia intermdia: herncia en que els allels no presenten un dominncia
completa de manera
que els hbrids o heterozigtics mostren un fenotip
intermedi.
- Herncia codominant: tampoc hi ha dominncia ni d'un ni de l'altre, per els
heterozigtics
presenten caracterstiques de les dues races pures al mateix
temps.
- Retroencreuament: es l'encreuament d'un individu problema amb un individu
homozigtic recessiu. S'utilitza en els casos d'herncia dominant per a esbrinar si un
individu s homozigtic o
heterozigtic.

QUADRE DE PUNNET:
Groc llis
Groc
Verd llis
Verd

2.3.

Teoria

Els

gmet
es
AL
Al
aL
al

AL

Al

AAL
L
AAL
l
AaL
L
AaL
l

AALl AaL
L
AAll AaLl

AaLl

AaLl

aaLl

Aall

aL

aaL
L
aaLl

al

Aall

aall

FENOTIPS
A.L.
rugs A.ll
aa.L.
rugs aall

GENOTIPS
9
3
3
1

cromosmica de l'herncia
gens estan en els cromosomes.

- En els cromosomes, els gens es colloquen de forma lineal, es a dir, un darrera

ocupant un locus determinat.
- A la meiosi es produeix la recombinaci gentica, que possibilita noves
combinacions
gniques.
Aix s grcies a l'entrecreuament entre cromosomes
homlegs.
l'altre,

2.4. Variacions del model mendeli

Els casos en que no es compleixen estrictament les proporcions mendelianes,

per que es podran
explicar amb aquest model d'herncia, constitueixen
variacions del model mendeli, s a dir,
constitueixen el MENDELISME COMPLEX.

2.4.1. Herncia intermdia

- Els allels no presenten una dominncia completa, i l'heterozigot

presenta un fenotip
intermig entre el de les dues races pures.
- A la F1 es compleixen les proporcions mendelianes.
- F2: Proporcions genotpiques 1:2:1.
Proporcions fenotpiques 1:2:1 (variaci del model mendeli).

2.4.2. Lligament i recombinaci

gmet
es
AB
ab

AB

ab

AAB
B
AaB
b

Aa
Bb
aab
b

Noms a l'espcie humana si tenim 23 parells de cromosomes i ms o

menys uns 25.000
gens, per tant, hi ha gens situats en un mateix cromosoma.
Aquests gens que es troben
situats al mateix cromosoma, son els gens
lligats. L'nica manera que es poguessin deslligar
es
mitjanant
la
recombinaci que s l'intercanvi de material gentic per entrecreuament
de
cromtides durant la primera divisi meitica. Aix, el lligament no s total. Quant ms
allunyats estan, major es la probabilitat de recombinaci.

2.4.3. Herncia polignica

- Herncia dels carcters, l'expressi dels quals depn de la interacci de

varis gens.
- Algunes caracterstiques dels individus, com la grandria, l'altura, el
pes, el color de la pell,
deuen a la interacci de varis gens.
- Aquests carcters estan influts per l'ambient.

2.4.4. Allelomorfisme mltiple

- Ms de dos allels per un determinat gen.

- Cada individu segueix portant una sola parella d'allels per a cada gen.
- Un clar exemple sn els grups sanguinis del sistema AB0.
Alle Genot Fenoti
ls
ip
p
IA
IAIA//IAi
Grup A
B
B B
B
I
I I //I i
Grup B
IA/IB
IAIB
Grup
AB
I
Ii
Grup 0

2.4.5.Herncia lligada al sexe

- s la transmissi dels gens situats en els segments diferencials dels

cromosomes sexuals.
- Aquests gens no poden recombinar-se durant la meiosi, ja que no
presenten segments
homlegs.
- Els carcters que es troben en el segment diferencial del cromosoma X
sn CARCTERS
GINNDRICS. Els que es troben en el segment diferencial del
cromosoma Y sn CARCTERS
HOLNDRICS.
- Els mascles que noms porten un allel per a aquests carcters sn
HEMIZIGTICS.
- Aix tenim:
DALTONIS
XX
Dones normals
d
ME
X X Dones
d
daltniques
XXd Dones
portadores
d
X Y Homes
daltnics
HEMOFLIA XX
Dones normals
h
X X Letal
h

XXh
XhY

Dones
portadores
Homes
hemoflics

- Els homes noms necessiten un allel per que la malaltia es manifesti, ja

que aquest allel
esta en hemizigosi. I una dona t que tenir els dos allels
recessius un a cada cromosoma X, i
en el cas de la hemoflia, s letal, per
tant, no hi ha dones hemofliques.

2.4.6. Carcters influts pel sexe

- Es tracta de gens situats en els autosomes, o a les zones homlogues

dels cromosomes
sexuals, que s'expressen de manera diferents segons si es
tracta de mascles o femelles.
- Generalment, aquest comportament es deu a l'acci de les hormones
sexuals masculines.
GENOTI FENOTIPS
PS
C'C'
Homes i dones calbs
CC'
Homes calbs i dones
normals
CC
Homes i dones normals

3. Gentica molecular
3.1. Experiments que confirmen l'ADN com a portador de la
informaci gentica
Experincia de Griffith (1928):
- Experincia sobre la transformaci bacteriana.
- Hi ha dues soques de bacteris de la pneumnia:
soca S --- virulenta, amb cpsula
soca R --- no virulenta, sense cpsula
- Conclusi: hi ha un factor transformat que passa a les R, de manera que
poden sintetitzar la cpsula de polisacrids, convertint-les en

S.

 Experincia d'Avery, McLeod i McCarty (1944):

- Noms els extractes que contenien ADN produen la transformaci dels
bacteris R en S.
Amb una altra substncia, per exemple, les protenes, no es
produa la transformaci.
- Conclusi: Els bacteris poden intercanviar material gentic, i el factor
transformat es
l'ADN.
Experincia de Hershey i Chase (1952):
- Es confirmen les conclusions anteriors.
- S'utilitzen marcadors radioactius. Es marca el sofre dels aminocids de
la cpsida del
bacterifag. Es marca el fsfor de l'cid nucleic.
Noms en el cas de l'ADN marcat, la
radioactivitat passa al bacteri i
desprs als bacterifags de la segent generaci.
- Conclusi: la informaci gentica est a l'ADN, no a les protenes
associades.

3.2. Duplicaci de l'ADN: hiptesi

3.2.1. Hiptesi

Hiptesi conservativa
A partir d'una doble hlix, se'n forma una totalment nova, per tant
tindrem una doble hlix
formada per dues cadenes antigues i una altra amb
dues cadenes noves.
Hiptesi semiconservativa
A la doble hlix inicial es separen les dues cadenes que la formen i cada
cadena actua com a
motlle.
Hiptesi dispersiva
La doble hlix inicial es fragmenta es formen fragments nous i cada doble
hlix est
constituda per fragments vells i fragments nous d'ADN.

3.2.3. Mecanisme de replicaci

3.2.3.1. A procariotes
- Hi ha un punt d'inici de la replicaci o origen de la replicaci, que

es una seqncia
d'ADN reconeguda pels enzims. La molcula d'ADN
s'ha de desenrotllar i per aix
intervenen les helicases que rompen els
ponts d'hidrogen que mantenen les dos
cadenes
unides.
Actuen
tamb
topoisomerases: I) talla noms una de les cadenes
per
alliberar les tensions; II) talla les dos cadenes. Intervenen unes protenes que es
diuen SSB que van estabilitzant la separaci de les dues cadenes
complementaries.
- Interv una ARN polimerasa que sintetitza un petit fragment
d'ARN d'uns 10
nucletids i que es dir ARN prmer.
- L'ADN polimerasa 3, s'incorpora a la forquilla de replicaci i
comena
la sntesi de
noves cadenes d'ADN. Aquet enzim, agafa del
medi els
nucletids en forma de
nucletids trifosfats i els va
unint a la cadena desprs de transformar-los en
monofosfats.
Aquest enzim llegeix la cadena en direcci 3' - 5' i, per tant, la sntesi
de
la nova cadena t lloc en 5' - 3'. La sntesi es bidireccional, s a dir, hi ha una
forquilla a l'esquerre del punt d'inici i una altra a la dreta, que van
progressant en
direccions oposades.
- La sntesi tamb s semidiscontinua perqu hi ha una cadena en
la qual la sntesi
es continua mentre que a l'altre la sntesi s
discontinua formant-se els fragments
de OKAZAKI.

La cadena de
retardada.
prmer i allarga la
van

enrotllant

- La cadena de creixement continu rep el nom de cadena avanada.

creixement discontinu rep el nom de cadena
- Posteriorment interv l'ADN polimerasa 1, que elimina els ARN
cadena omplint el buit que queda.
- Finalment intervenen les ADN lligasses unint el fragments.
- Al mateix temps que es va sintetitzant la nova molcula d'ADN es
les noves cadenes.

3.2.3.2. A eucariotes

- Hi ha ms d'un punt d'inici, per tant, ms d'una bombolla de

replicaci, i cada
bombolla t dos forquilles, cada unitat
s'anomena REPLIC. En eucariotes hi ha el
problema afegit dels
nucleosomes, on la seva estructura cont histones; la cadena
avanada
s'enrotllar al voltant dels octmers antics i la cadena retardada amb la
seva complementria s'enrotllar al voltant d'octmers nous, histones que
arriben
al lloc de replicaci per formar nucleosomes nous.
- A eucariotes, els fragments d'OKAZAKI son mes petits que a
procariotes.
- Aquest procs de replicaci es du a terme a la interfase en la fase
S.

3.3. L'expressi del missatge gentic

- El dogma central de la Biologia Molecular diu que: la informaci gentica

s'autoperpetua
mitjanant la replicaci i s'expressa mitjanant la transcripci i la
traducci.

3.3.1. Transcripci
d'una de les

- Procs de sntesi de molcules d'ARN, complementries a un fragment

cadenes d'ADN.
- Les diferncies amb la replicaci sn:
1. s selectiva, noms es transcriuen els gens
2. Noms es cpia un fragment d'una cadena d'ADN.
3. s reiterativa, s a dir, que un gen es por transcriure moltes vegades.

a) A Procariotes
- Uni de l'ARN-polimerasa al promotor.
- Uni de ribonucletids i allargament de la cadena d'ARN en sentit 5' - 3'.
- S'acaba en arribar a una seqncia rica en G i C. Es forma un bucle a
l'ARN que afavoreix la
separaci de l'ADN.
- No hi ha maduraci si es tracta d'un ARNm, i si s ARNt o ARNr hi ha un
transcrit primari,
que es tallat i empalmat.
b) A Eucariotes
- Intervenen tres tipus d'ARN-polimerases, segons el tipus d'ARN que es
sintetitzi.
- Uni de l'ARN-polimerasa al promotor i allargament en sentit 5' - 3'.
- En tenir uns 30 nucletids, s'afegeix a l'extrem 5' un metil-GTP, per
protegir de l'acci de
nucleases.
- En acabar, quan es separa el transcrit, s'afegeix una cua de poli-A a
l'extrem 3'.
- Tenim el transcrit primari de l'ARNm o ARNhn.

3.3.2. Comparaci entre procariotes i eucariotes

Procariotes

Eucariotes

Una ARN-polimerasa
No hi ha maduraci
l'ARNm
No hi ha nucleosomes

de

Transcripci al citoplasma

Tres tipus diferents d'ARNpolimerasa

L'ARNm ha de madurar
Major
dificultat
l'organitzaci
nucleosomes
Transcripci al nucli

per
amb

3.3.3. La retrotranscripci

- s la sntesi d'ADN a partir d'ARN.

- Es va descobrir que tots els virus amb ARN que produeixen tumors, com
el de la SIDA,
tenen un enzim que s la TRANSCRIPTASA INVERSA O
RETROTRANSCRIPTASA, capa de
sintetitza ADN complementari de l'ARN
vric.

3.3.4. El codi gentic

- s la correspondncia entre els triplets de nucletids de l'ARNm i els

aminocids que
formen les protenes.
- El codi ha de relacionar les 4 bases nitrogenades A, G, C, U amb els 20
aminocids.
- s per aix que el codi gentic est organitzat en triplets
CARACTERSTIQUES DEL CODI GENTIC
1. s universal
2. s degenerat
3. Hi ha triplets (UAA, UAG, UGA) que indiquen el final de la traducci.
4. El triplet AUG (cod d'inici, Metionina) s el triplet d'inici.

3.3.5. La traducci

- s la sntesi de la protena segons el missatge de l'ARNm.

a) Activaci dels aminocids
b) Inici de la sntesi: Una subunitat petita del ribosoma s'uneix a una zona
de l'ARNm que es
diu regi lder, que no es tradueix. La traducci
comena
quan es troba el cod d'inici AUG.
Aqu arribar un ARNt amb un triplet o
anticod complementari al cod de l'ARNm.
L'aminocid
que
es
correspon amb el cod d'ini AUG es sempre la metionina en eucariotes i
formilmetionina en procariotes.
A continuaci s'uneix la subunitat gran del ribosoma constituint el
complex ribosomal o complex actiu. Interv l'energia del GTP i factors
d'iniciaci (protenes). En el complex actiu hi trobem tres llocs d'uni:
- Lloc P: on es situar el primer aminoacil-ARNt
- Lloc A: on es situaran els segents amicoacils-ARNt
- Lloc E: on es situar l'ARNt que ha deixat l'aminocid i que est
punt de sortir del
ribosoma.
c) Allargament de la cadena: en el Lloc A s'hi situa el segent aminoacilARNt, es forma un
enlla peptdic entre el grup carboxil del primer aminocid i
el grup amino del segent
aminocid. (interv l'energia del GTP i
protenes que son factors d'allargament). El
ribosoma es mou en sentit 5'
- 3' de manera que l'ARNt que ha deixat l'aminocid, quedar
en el Lloc E i
acabar sortint del ribosoma. L'ARNt amb el dipptid queda en el Lloc P, i el
Lloc A queda lliure per acceptar un altre aminoacil-ARNt i sempre vendr l'ARNt
que tingui
l'anticod complementari del cod. Sol haver-hi varis ribosomes
llegint una cadena d'ARN.
d) Finalitzaci de les protenes: quan s'arriba a un cod mut (UAA, UAG o
UGA), s'indica la
finalitzaci de la sntesi. Interv energia del GTP i protenes

que s'anomenen factors

d'acabament. S'allibera la protena, els ARNt i es
separen les subunitats ribosomals.
e) Processament de les protenes: com es van formant aquestes cadenes,
van adoptant la
seva estructura secundria, terciria, de manera que al final
poden ser protenes actives o
b necessiten unir-se a un coenzim o eliminar
alguna aminocid, generalment s'elimina el
primer.

3.4. Regulaci de l'expressi gentica

- Les cllules sintetitzen les protenes quan les necessiten, no contnuament.

- La quantitat de protenes depn de la quantitat d'ARNm, s a dir, que la
regulaci ser important sobre la sntesi d'ARNm, o sigui, sobre la transcripci.

3.4.1. A procariotes: Model de l'oper i regulaci per AMPC

- 1961 Premi Nobel a Jacob i Monod pel model de l'oper, que explica la
l'expressi gnica a procariotes.
OPER: conjunt de gens estructurals i reguladors que codifiquen les
protenes que
intervenen en un determinat procs metablic.
- Gens estructurals: gens que codifiquen protenes estructurals i
enzimtiques.
- Gens reguladors: gens que codifiquen protenes que controlen els gens
estructurals i que
reben el nom de repressors.
El model estudiat es diu Oper LAC, format per un gen regulador + 3
gens estructurals.
Cada un d'aquests gens porta la informaci per sintetitzar
cada un dels tres enzims que
intervenen en el catabolisme de la lactosa.
Entre el gens regulador i els gens estructurals hi
ha una zona que es la zona
promotor i una zona que es diu operador.
regulaci de

- Repressi enzimtica: si en el medi de cultiu no hi ha lactosa i si disposa

de glucosa, el gen
regulador s'expressar i es sintetitzar la protena
repressora, la qual es situar a la zona
operador impedint la uni de l'ARNpolimerasa i, per tant, bloquejant la transcripci.
- Inducci enzimtica: hi ha lactosa en el medi de cultiu, per tant, el
microorganisme
necessitar als enzims per catabolitzar la lactosa. El
gen regulador tamb s'expressa, forma
la
protena
repressora,
per
aquesta protena repressora s'uneix a la lactosa que actua com
a
molcula
inductora, formant-se per tant el complex inductor-repressor.
Aix provoca un canvi de conformaci en la protena repressora, es perd
afinitat per
l'operador, amb la qual cosa no s'hi unir i l'ARN-polimerasa
podr unir-se a l'ADN i iniciar
la transcripci dels tres gens estructurals.
Una altra forma de regulaci de l'expressi gnica, s mitjanant l'AMP
cclic. Per actuar
l'AMP cclic en necessita una altra que es diu protena
activadora del catablit, les dues
s'uneixen, unides tenen afinitat per la
zona promotor de l'ADN, quan estan units a la zona
promotor, tamb es
pot unir a l'ARN-polimerasa que iniciar la transcripci dels gens
estructurals.
Si no hi ha AMP cclic, l'ARN-polimerasa no s'unir a l'ADN i no es produir
la transcripci.

3.5. Mutacions

- Alteraci en el material gentic d'un individu, deguda a errors en la replicaci,

en els mecanismes
de reparaci o a un mal repartiment dels cromosomes a la
meiosi.
- Es produeixen a l'atzar.
- Sn font de variabilitat, sobre la qual ha actuat la selecci natural. s per aix
que permeten
l'evoluci de les espcies.

- Segons les cllules afectades tindrem:

- Mutacions somtiques: aquella que afecta a una cllula somtica i, per
tant, no ser
heretable. No tenen massa importncia a no ser que
es transformin en cllules canceroses.
- Mutacions germinals: afecta a les cllules germinals i, per tant, son
heretables.

3.5.1. Mutacions gniques

- Canvis en la seqncia de nucletids dels gens, degudes a un error en la

l'ADN, a lesions fortutes o a transposicions.
- Tipus:
SUBSTITUCI: no es modifica l'ordre de lectura dels triplets.
Generalment no sn
perjudicials.
ADDICI I DELECI: es modifica l'ordre de lectura. Sn greus i sn
el 80% de les
mutacions gniques espontnies.
replicaci de

3.5.2. Mutacions cromosmiques

- Canvis en l'estructura dels cromosomes que afecten a la seqncia dels

produeixen en la divisi cellular, sobre tot, a la meiosi.
Delecions: quan es produeix alguna eliminaci, prdua d'un fragment
de cromosoma, per
tant, en una deleci es modifica la quantitat
d'ADN i implica prdua d'informaci. (Ex. crit
de gat)
Duplicacions: es repeteix un fragment cromosmic, per tant, augmenta
el material
gentic. Aparici de gens i caracterstiques noves. Tant una
deleci com una duplicaci es
detecten
perqu
quan
s'aparellen
els
cromosomes homlegs es forma un bucle en aquell
cromosoma que du la
deleci o la duplicaci.
Inversions: es produeix quan un fragment del cromosoma canvia de
sentit. Si la inversi
implica al centrmer (inversi pericntrica); si no
afecta al centrmer (inversi
paracntrica). Es detecten per la
formaci de llaos d'inversi.
. Translocacions: canvi de posici d'un fragment d'un cromosoma a un
altre cromosoma no
homleg. S'observen per la formaci de creus.
gens. Es

3.5.3. Mutacions genmiques

- Canvis en el nombre de cromosomes. Sn degudes a una separaci

errnia dels
cromosomes durant la meiosi. Tamb sn degudes a fusions i
fissions.
- Tipus:
ANEUPLODIES: varia el nombre de cromosomes perqu es guanya o es
perd algun
cromosoma. Poden ser:
- Nullisomies: falta una parella completa de cromosomes
homlegs.
- Monosomies: falta un cromosoma de una de les parelles.
- Trisomies: hi ha una copia de ms.
Degudes a unions entre cromosomes o fissions entre cromosomes i
tamb per un mal
repartiment de cromosomes durant la meiosi.
EUPLODIES: varia el nombre de dotacions cromosmiques. Poden ser:
- Haplodia: nomes tenen un joc de cromosomes.
- Poliplodia: hi ha ms de dos jocs cromosmics. No es presenta en
animals per si
que es important en animals.
- Segons l'origen d'aquestes mutacions tindrem:

 Mutacions naturals: es produeixen espontniament. En l'espcie

humana la taxa de
mutaci espontnia, es d'un gen mutat per cada
50mil gens.
. Mutacions indudes: provocades per l'exposici a determinats agents
fsics o qumics, que
reben el nom d'agents mutgens.

3.5.4. Agents mutgens

- Son els agents fsics o qumics que fan augmentar la freqncia de

mutaci en el agents.
Aquestes radiacions afecten ms a les cllules
que
estan en divisi, ms que a les que
estan en interfase i es per aix que
en tractaments contra el cncer s'utilitzen radiacions
per eliminar cllules
canceroses.

3.5.5. Conseqncies de les alteracions gentiques

3.5.5.1. Mutacions i evoluci
altres
generaci rere
mecanisme que

L'evoluci s el procs de transformacions d'unes espcies en unes

mitjanant una srie de variacions que s'han anat succeint,
generaci, al llarg de milions d'anys.
Charles Darwin, junt amb Alfred Russell Wallace, van proposar un
explicava l'evoluci, la SELECCI NATURAL.
Segons Darwin i Wallace, l'evoluci es produeix per tres factors:
Taxa de natalitat elevada: totes les espcies tenen un
potencial reproductor molt alt. Produeixen ms descendents
dels que l'ecosistema pot suportar i no tots assoleixen l'edat
adulta i, per tant, no arriben a reproduir-se.
Variabilitat de la descendncia: entre els descendents d'una
mateixa parella de progenitors es poden observar variacions
morfolgiques i aquestes caracterstiques es poden
transmetre als descendents.
Selecci natural: com que naixen ms individus dels que
poden sobreviure, i ja que els individus d'una espcie sn
diferents, s'estableix entre aquests una competncia pels
recursos, de manera que noms els ms aptes sobreviuen i
transmeten les seues caracterstiques de generaci en
generaci.
Per tant, la selecci natural comporta la supervivncia dels
organismes millor adaptats al medi, que sn els que deixen
ms descendents.

3.5.5.2. Mutacions i cncer

En l'organisme es poden donar processos de proliferaci cellular
incontrolada que
donen origen a una massa de cllules:
TUMOR.
Alguns d'aquests tumors poden
generar
un
tumor
maligne:
CNCER.
Les cllules cancergenes tenen diverses caracterstiques que les
diferencien de les
normals:
Tenen una proliferaci rpida i incontrolada.
Poden migrar a altres rgans i teixits: METSTASI.
Mostren canvis en l'estructura del citoesquelet, fet que pot
alterar l'adhesi cellular i la capacitat de moviment de la
cllula.

Es redueix l'adhesi amb altres cllules i amb la matriu

extracellular.
Sovint secreten enzims que els permeten envair els teixits
vens.
Tenen unes protenes de membrana diferents, algunes amb
funci receptora d'hormones que indueixen la divisi
cellular.

3.6. Gentica aplicada

3.6.1. Projecte Genoma Hum
- Neix amb l'objectiu d'identificar tots els gens i seqenciar completament
el genoma hum.
- La seqenciaci s un primer pas.
- S'ha de determinar on comena i on acaba cada gen, a quin locus i
cromosoma est i,
sobre tot, quin efecte t l'expressi de cadascun.
- A partir del PGH neix una cincia que s la GENMICA, que s'ocupa de
l'estudi dels
genomes dels ssers vius. Algunes dades obtingudes sn:
El genoma hum cont noms uns 20.000 - 25.000 gens. De tot
l'ADN, noms un
1,5% serien exons.
Les diferncies amb altres espcies s menor del que
s'esperava. se sap que el
genoma del ximpanz s igual a
l'hum en ms d'un 98,5%.
- Igualment, neix una altra cincia, que s la PROTEMICA, que estudia el
conjunt de
protenes d'un organisme.
Beneficis del PGH:
- Permetr aplicar la terpia gnica.
- Es podr saber si un individu s portador d'una malaltia
gentica. I saber la
possibilitat de que aquesta es manifesti.
Problemes del PGH:
- Problemes tics relacionats amb la privacitat.
- Interessos comercials derivats.
- Amb tota la informaci a la m, cadasc haur d'establir la seva prpia
opini. Per
podem dir que el genoma hum s patrimoni universal, per
tant s un b pblic, que ha de
tenir l'accs lliure i gratut.

3.6.2. Enginyeria gentica: aplicacions

- Lenginyeria gentica s la tcnica que consisteix en la introducci de
gens en el genoma
dun organisme mancat dells. s la tcnica de lADN
recombinant.
- La base daquesta tcnica sn els enzims o endonucleases de
restricci, els quals tallen
lADN per llocs especfics i aix es poden separar
els fragments que interessen. Sn enzims
propis de bacteris, amb la funci de
tallar ADN vrics per tal de destruir-los quan els infecten
a ells.
- Es dna el nom dADN recombinant al que sha format quan sha
introdut un
segment dADN en un altre ADN.

Sn els bacteris els organismes ms utilitzats com a material destudi. Per qu tenen
avantatges?:
Noms tenen un cromosoma, aix que els gens bacterians sexpressen sempre.
De reproducci rpida (una vegada cada 20 minuts)
De reproducci asexual, per bipartici, aix que tota la informaci gentica passa a
la descendncia, no hi ha la recombinaci gentica de la reproducci sexual (la qual

cosa suposaria un problema per assegurar que la descendncia dun organisme

hereti el gen inoculat).
Els bacteris es guarden, traslladen i alimenten amb major comoditat que qualsevol
altre organisme.

Quan es vol introduir un gen eucaritic en un bacteri, sha dutilitzar un altre enzim
important en les tcniques de lenginyeria gentica, i que s la transcriptasa inversa o
retrotranscriptasa.
En els procariotes no hi ha maduraci de lARNm, per tant, el fragment que sintrodueix al
bacteri no pot ser dADN amb els exons i els introns que desprs shan deliminar. Sagafa
un fragment dARNm, a partir del qual i amb la transcriptasa inversa es produir ADN, el
qual sinclour en lADN bacteri.
Per tant, per dur a terme la transferncia de material hereditari es desenvolupen els
passos segents:
1. Reconeixement i allament del gen desitjat (incloent els fragments promotors i
acabadors necessaris per a qu es pugui transcriure)
2. Fragmentaci de lADN bacteri per llocs especfics amb ls dels enzims de
restricci.
3. Mitjanant un vector adequat (un vector s el mitj biolgic que sutilitza per
a introduir material gentic en una cllula), que pot ser un virus o un
plasmidi, lADN del qual shaur tallat amb el mateix enzim de restricci, per a
obtenir extrems complementaris o extrems cohesius (monocatenaris), es fa
introduir el gen desitjat en el bacteri.
4. La cllula viva incorpora el gen al seu patrimoni gentic.
Com el microorganisme es reprodueix rpidament, sobt quantitat de
substncia suficient per a
poder ser emprada amb fins teraputics.
Tamb existeixen mtodes per amplificar una determinada seqncia o fragments dADN.
La ms coneguda s la TCNICA DE LA REACCI EN CADENA DE LA POLIMERASA O
PCR. Es separen les cadenes de lADN, shi afegeixen seqncies encebadores o
iniciadores, i es sotmeten a lacci duna ADN polimerasa resistent a altes temperatures
(obtingut dun bacteri daiges termals). Aix s important perqu aix no es desnaturalitza
pel calor. Lefecte s la multiplicaci exponencial, en un parell dhores, del fragment
desitjat, fins a milions de vegades. Qualsevol resta dADN pot ser aix amplificat per a
poder ser analitzat.
Actualment aquest procs es fa amb un termoregulador, que es programa per ajustar
temps i temperatures en cada cicle.
Les aplicacions daquesta tcnica sn. En enginyeria gentica, en medicina forense, en
identificaci de restes humanes...
APLICACIONS DE LENGINYERIA GENTICA
MEDICINA:

Terpia gnica: Insertar cpies correctes del gen defectus. Permet el tractament de
malalties de carcter hereditari o relacionades amb alteracions gentiques.
Disseny de frmacs.
Obtenci dinsulina, interfer, hormona del creixement, factor VIII de la coagulaci,
de vacunes, a partir de gens clonats a microorganismes.
Obtenci danticossos.

Diagnstic clnic: localitzar els gens de la malaltia. Shan localitzat gens

responsables de la fibrosi qustica, dalguna distrfia muscular, de lAlzheimer i de
laparici de tumors (oncgens).
Transferncia de gens humans a porcs, per aconseguir que els seus rgans es
puguin trasplantar.
AGRICULTURA I RAMADERIA:

Tcniques de millora gentica, amb la introducci dun gen que doni a les cllules
una nova propietat (transgnics) i aix aconseguir:
- Resistncia a herbicides, a parsits, al fred o a sequeres....
- Enriquir la planta amb determinades protenes o olis.
- Fixaci del nitrogen atmosfric a cereals.
- Producci de frmacs.
- Disminuir el contingut de colesterol i greixos en carn i ous.
- Augmentar la producci de llet.
- Estimular el creixement de peixos.
- Millorar la qualitat de la llana i la pell.

INDSTRIA:
Producci dantibitics, o de protenes dinters alimentari.
Obtenci de bacteris que degradin els residus industrials.

CINCIA:

Utilitzaci danimals transgnics per conixer la funci dun gen i la regulaci de la

seva expressi.

PROTECCI MEDIAMBIENTAL:

Creaci de bacteris descontaminants (aplicaci, per exemple, a les marees negres).

Es combinen en un mateix bacteri enzims de diversos bacteris del sl, originant una
nova estirp.

MICROBIOLOGIA I BIOTECNOLOGIA

Microbiologia: estudi dels microorganismes, s a dir, dels sser de dimensions

microscpiques, invisibles a l'ull hum i que sn formes de vida molt simples.
Tamb s'estudien les formes acellulars. La majoria dels microorganismes sn
inofensius; molts beneficiosos i alguns nocius.

2. Tipus de microorganismes segons la seva organitzaci

PROCARIOTA: arqueobacteris i eubacteris

EUCARIOTA: algues microscpiques, protozous, fongs microscpics
Aquestes sn les formes que estudia la microbiologia, a ms de les formes acellulars
(virus, viroides i prions).

3. Formes acellulars
3.1. Els virus

Partcules microscpiques d'estructura subcellular, sense

metabolisme propi, i amb
una grandria no superior als 2500A.

citoplasma

ni

- Des del punt de vista gentic sn ssers vius, ja que repliquen els seus
cids nucleics i controlen la sntesi de protenes especfiques.
- Des del punt de vista fisiolgic no semblen ssers vius, ja que no tenen
metabolisme propi, no
transformen energia ni necessiten nutrients.

3.1.1. Caracterstiques

- Grandria extraordinriament petita.

- Formes geomtriques, la qual cosa els aproxima a les caracterstiques
dels minerals.
- Parsits intracellulars obligats.

3.1.2. Estructura

- Sempre tindran un cid nucleic, una cpsula proteica o cpsida i un

embolcall proteic.
- L'envolta una embolcall que te les mateixes caracterstiques que la
membrana plasmtica.
- L'cid nucleic podr ser ADN o ARN; i pot ser monocatenari o
bicatenari.
- La cpsida est constituda per subunitats proteiques que reben el nom
de capsmers.
Protegeix l'cid nucleic i reconeix els receptors de membrana
de les cllules a les quals
parasitar. Segons la forma tindrem tres tipus
de virus:
Cilndrics o helicodals:
Esfrics o icosadrics: presenten 20 cares triangulars.
Complexos o bacterifags: parasitaran bacteris.

3.1.3. Classificaci
AC.
CPSID EMBOLC
NUCLEIC
A
ALL
Complexa Sense
Bacterifa ADN
bicatenari,
gs
TIPUS

Virus
vegetals
Virus
animals

tamb
monocatenar
i
o
ARN
monocatenar
i
ARN
monocatenar
i
(excepte
reovirus)
Totes
les
opcions

EXEMPLES
Myovirus, T-par

Helicodal

Sense

Mosaic
del
tabac, tumors
vegetals

Icosadri
ca
o
helicodal

Freqent

Adenovirus,
Rbia,
grip,
Retrovirus

3.1.4. Cicle reproductiu

- En la fase extracellular el virus s inactiu.
- En la fase intracellular es manifesta el seu cicle reproductiu.
- TIPUS DE CICLE REPRODUCTIU:
1. LTIC o virulent
2. LISOGNIC, no virulent o d'infecci persistent
1 FASE. ADSORCI:

Fixaci molt especfica (entre les

glicoprotenes de la
membrana).
aconseguit al llarg de l'evoluci.

protenes de la cpsida
Aquesta
especificitat

amb
s'ha

2 FASE. PENETRACI:
- Bacterifags: enzims de la placa bassal rompen la membrana
plasmtica, s'injecta l'ADN
vric.
- Virus sense embolcall lipdic:
Penetraci directa
Penetraci endocitosi
- Virus amb embolcall lipdic:
Directe
Per endocitosi

3 FASE. ECLIPSI:
- Pareix que el virus desapareix, no hi ha senyals de la seva presncia ni
activitat.
- El que hi ha s un DESENSEMBLATGE de les peces del virus, i l'cid
nucleic queda assimilat
en les estructures cellulars.
- La cllula hoste pot atacar-lo amb els seus enzims. Penetraci no
sempre implica infecci.
- Segons la durada de l'eclipsi, si el viri no s destrut, es parla de dos
cicles infecciosos en
un virus: CICLE LTIC, VIRULENT O NORMAL i CICLE
LISOGNIC.

3.1.5. Els retrovirus. Estructura del VIH

- Virus amb embolcall.

- Virus d'ARN: el VIH t dues molcules iguals d'ARN monocatenari.
- Enzims presents: transcriptasa inversa, integrasa i proteasa.
- Exemples: VIH i virus causants d'alguna leucmia
CICLE D'INFECCI DEL VIH
- El VIH infecta un tipus de limfcit T i macrfags (glbuls blancs), que
tenen a la membrana
la protena CD4.
Fase primerenca (perode de latncia, seropositius):
- Adsorci, penetraci, integraci.
- En les primeres setmanes, el virus es multiplica activament,
provoca resposta immunitria, es formen els anticossos.
- Desapareix de la sang i queda als ganglis limftics i a la melsa.
Fase tardana (perode simptomtic, malalts de SIDA)
- Transcripci i traducci de l'ADN vric.
- Sortida per gemmaci.
- L'ensamblatge es completa dins l'embolcall.
- La membrana del limfcit es desintegra i la cllula mor.
- Smptomes: prdua de pes, febre, diarrea cncers relacionats.
TRACTAMENT: Es proven vacunes en voluntaris sans. Ara per ara s amb
ANTIRRETROVIRALS, que inhibeixen els enzims del virus, i
aix disminueix la seva
multiplicaci.

3.1.6 Importncia cientfica, sanitria i econmica

Cientfica:
Sn utilitzats en enginyeria gentica, com a vectors per introduir una
informaci gentica a
un
altre
organismes
(plasmidis,
virus,
retrotranscriptasa).
Sanitria:

Agents causants de malalties, per tant, son un punt d'estudi important.

Econmica: despesa econmica que suposen per tal de buscar
tcniques per compatir-los.
- Quimioterpia antiviral: recerca de substancies que puguin eliminar
virus.
- Vacunes: algunes malalties esta controlades gracies a les vacunes
- Interfer: son protenes que sintetitza una cllula que ha set infectada i
que la protegir
contra altres virus. Tamb s'ha utilitzat per combatre alguna
leucmia.

3.2. Altres formes acellulars: prions i viroides

PRI: Protena petita, amb capacitat infecciosa. Amb igual seqncia que la
protena normal, per amb l'estructura modificada, i que indueixen la
transformaci de protena normal a anmala amb una reacci en cadena
d'efecte domin.
- El nom genric de les malalties causades per prions s el d'encefalopaties
espongiformes.
- En humans es coneix com la malaltia de Creutzfeld-Jacob.
VIROIDES: agents infecciosos ms petits. Petits ARN monocatenaris
circulars. Causants de malalties a vegetals. Indueixen mutacions a la cllula.

4. Microorganismes en els cinc Regnes

Grans grups: Els grups dssers vius que inclouen organismes unicellulars sn
els segents:
Regne Moneres : Bacteris i Cianobacteris (Cianofcees o algues verd-blaves)
Regne Protoctists: Protozous i Algues unicellulars
Regne Fongs: Llevats i Floridures
4.1. Moneres: caracterstiques generals

BACTERIS: Constitueixen el primer escal evolutiu. Sn unicellulars

procariotes. Sn els
microorganismes ms estesos en la natura, capaos de
colonitzar qualsevol ambient.
Segons la seva font de nutrici tenim:

Bacteris hetertrofs. Sn la majoria. Utilitzen compostos orgnics sintetitzats per

altres organismes, ja que ells no els poden sintetitzar. Sen distingeixen els segents
grups, segons com obtinguin aquests compostos orgnics:
- Saprfits. Obtenen els compostos orgnics a partir de la matria orgnica
morta sobre la qual viuen, descomponent-la mitjanant fermentacions i
putrefaccions. Aquests bacteris tenen gran importncia ecolgica, ja que
permeten que es tanqui el cicle de la matria. Resulten, per tant, beneficiosos a
lsser hum.
- Comensals. Viuen en estreta relaci amb altres organismes, sense causar danys
ni aportar beneficis al seu hostejador. Per tant, dells direm que sn indiferents.
- Parsits. Obtenen els compostos orgnics daltres ssers vius sobre els que
viuen i als quals produeixen alteracions ms o menys greus. Aquests sn els
bacteris patgens causants de malalties. Sn, per tant, perjudicials.
- Simbitics. Obtenen els compostos orgnics daltres ssers vius amb els quals
sassocien i als que proporcionen algun benefici. Exemple: els bacteris de la
flora intestinal, bacteris fixadors de nitrogen. Sn, per tant, beneficiosos.

Bacteris auttrofs. Empren com a nutrients compostos inorgnics a partir dels quals
fabriquen la matria orgnica. Segons la font denergia utilitzada, es distingeixen dos
grups:
- Fotosinttics. No utilitzen aigua per a la fotosntesi, sin altres compostos ( SH 2)
i no produeixen oxigen. Tenen pigments que absorbeixen la llum infraroja, per
tant poden realitzar la fotosntesi sense prcticament llum visible. Pertanyen a
aquest grup els sulfobacteris verds i purpuris.
- Quimiosinttics. Utilitzen lenergia que desprenen certs compostos inorgnics
del medi quan soxiden (quimiolitotrfics). Sn els bacteris nitrificants,
ferrobacteris..... I alguns bacteris que poden utilitzar directament el nitrogen
atmosfric (quimioorganotrfics).
Segons les necessitats doxigen, els bacteris es classifiquen en:
Aerobis, si necessiten loxigen atmosfric.
Anaerobis, si no necessiten loxigen atmosfric. Aquests es classifiquen en:
Estrictes, si loxigen s un gas verins per a ells; mai utilitzaran loxigen.
Facultatius, si utilitzen loxigen que hi s present, tot i que poden viure sense.

CIANOBACTERIS: Sn microorganismes aqutics que estan provistos de

pigments, la qual cosa els dna un color verd-blavs i , per laltre, els permet captar la
llum solar per a realitzar la fotosntesi. Contribueixen a la fixaci del nitrogen
atmosfric en els ecosistemes aqutics. Associats amb fongs, formen part dalguns
tipus de lquens en els ecosistemes terrestres.

4.2. Protoctists: caracterstiques generals

Les algues unicellulars sn auttrofes fotosinttiques; viuen en el medi
aqutic o en llocs humits. Algunes algues unicellulars poden establir
simbiosis amb fongs, donant lloc a lquens; o amb animals (esponges o
celenteris). A ms dels pigments que faciliten la captaci de llum per a la
fotosntesi, poden presentar altres pigments, que els donen coloracions
especfiques.
Es classifiquen en funci daquests pigments i de les substncies de reserva que
acumulen:
- Euglenofcies: algues verdes flagellades.
- Pirrofcies: Color bru-groguenc, amb dos flagels.
- Crisofcies: Color bru o bru-groguenc; amb una closca silcea amb dues valves;
inclou les
diatomees.
- Clorofcies: Algues verdes. Part fonamental del plncton de les aiges dolces.
- Xantofcies: Algues verd-groguenques.
Suporten condicions molt extremes: sobre la neu, a aiges termals (90)
Sn importants com a formadores de fitoplncton

Els protozous sn hetertrofs i presenten caracterstiques tpicament animals,

com la captura i digesti daliments. Hi ha protozous parsits, causants de
malalties, com la disenteria (ameba) , el paludisme o malria, la leichmaniosi,
etc. Altres sn inofensius.
- Els protozous es poden classificar segons el tipus de locomoci:
Amebes: pseudpodes, emprats per al seu desplaament i per a la captura
daliments. Es poden
trobar a basses daigua, i senquisten quan les condicions
sn desfavorables. Algunes espcies viuen a lintest sense fer cap mal. I altres

provoquen la disenteria. Un grup de protozous ameboides s el dels foraminfers , que

tenen una closca calcria, perforada per molts dorificis per on surten els
pseudpodes. En morir, les closques cauen al fons del mar formant les sorres de
foraminfers, que formaran roques sedimentries.
- Flagellats: freqents els patgens.
- Ciliats: generalment aqutics de vida lliure i poques espcies parsites.
- Esporozous: parsits obligats, formadors despores. Inclou lagent causant del
paludisme. Els
adults no tenen estructures locomotores.

4.3. Fongs: caracterstiques generals

Els fongs sn organismes hetertrofs saprfits (descomponedors de matria

orgnica), que desenvolupen un important paper com a descomponedors en
els ecosistemes terrestres. Hi ha fongs poden ser parsits danimals o de
plantes.
Les floridures presenten un cos vegetatiu format per uns filaments cellulars
anomenats hifes, que
formen xarxes. Suporten condicions ambientals extremes.
- Exemples: Rhizopus (del pa); Penicillium.
Els llevats sn unicellulars i es reprodueixen per gemmaci. A ms de ser
emprats en processos
fermentatius, tamb poden ser parsits.

5. Els microorganismes en els cicles biogeoqumics

Un cicle biogeoqumic representa el pas de matria des duns sistemes terrestres a
altres (litosfera, hidrosfera, atmosfera, biosfera), produint-se unes transformacions, en
les quals moltes vegades, hi intervenen microorganismes.
Els microorganismes sn responsables de moltes transformacions que, desprs, poden ser
utilitzades industrialment en processos dobtenci de recursos i en la correcci de
problemes.

Com es podria contestar una pregunta com la segent?

Indica quin s el paper que fan els microorganismes en els ecosistemes
posant-ne exemples concrets.
El paper fonamental dels microorganismes en els ecosistemes es pot resumir, en un
principi, en dos: productor i descomponedor.
En el primer cas, els bacteris, les algues unicellulars i els cianobacteris sn els que
realitzen la fotosntesi, s a dir, utilitzen compostos simples presents al medi (dixid de
carboni, nitrats, sulfats, fosfats) i els transformen en molcules orgniques complexes, que
desprs podran utilitzar els organismes consumidors. Aquesta funci s particularment
important en el medi aqutic, ja que la major part d ela fotosntesi que t lloc sobre la Terra
s a crrec del fitoplancton.
Hi ha que destacar el paper de determinats bacteris quimiosinttics (Azotobacter,
Clostridium, Rhizobium) que capten el nitrogen atmosfric i loxiden a amonac, que els
nitrificants transformaran en nitrats. Els nitrats ja podran ser captats pels
fotosintetitzadors. A la vegada els desnitrificants del gnere Pseudomonas, en anaerobiosi,
retornen el nitrogen a latmosfera a partir dels nitrats.
En el paper de descomponedors, quan tots els organismes moren passen per un procs pel
qual la matria retorna al medi en forma inorgnica per poder tornar a ser emprada a la
forma anterior. Aqu tenim el paper destacat dels bacteris saprfits i dels fongs.
Una menci especial sha de fer en la forma de retornar els nitrats i els sulfats al medi, ja
que intervenen diferents tipus de microorganismes. En el cas del cicle del nitrogen, els
bacteris descomponedors tornen el nitrogen al medi en forma damonac, NH 3. Desprs
seran els nitrificants Nitrosomonas i Nitrobacter els responsables de la seva transformaci
en nitrats.

En el cas del cicle del sofre, s el bacteri del gnere Thiobacillus (bacteri del sofre,
quimiolitotrfic) el que transforma el H2S mitjanant oxidaci en sofre i desprs en sulfats.

6. Utilitzaci dels microorganismes: la BIOTECNOLOGIA

Conjunt de processos industrials que utilitza els microorganismes, o cllules danimals

o vegetals, per a obtenir determinats productes.
- Els inicis de la biotecnologia es poden trobar fa 8000 anys, quan els sumeris i babilonis
ja empraven els processos de la fermentaci en la fabricaci de cervesa; fa 6000 anys, els
egipcis empraven les fermentacions en lobtenci del pa i del vi. Tamb sempra des
dantic la transformaci de la llet en formatge, iogurt i quefir. I tamb la fermentaci del vi
en vinagre es coneix des dantic.
- Els microorganismes han proporcionat aliments i begudes als humans, des de fa ms de
8000 anys, sense que sen conegus lexistncia. Al segle XVII, Leeuwenhoek, amb ls
dun microscopi simple va observar microbis en restes de menjar. En el segle XIX, al 1876,
Louis Pasteur va estudiar les fermentacions, i les va relacionar amb els microorganismes.
El 1928, Alexander Fleming va descobrir la penicillina, comenant, aix, lera dels
antibitics.
- Lexpansi de la biotecnologia sha produt en les darrers dcades a partir del
desenvolupament de lenginyeria gentica.

6.1. Objectius de la biotecnologia

Els objectius de la biotecnologia els podem centrar en lobtenci de productes

industrials que produeixen els microorganismes. Aquests productes es poden
agrupar en quatre categories:
1.
2.
3.

4.

Productes del seu metabolisme primari: Sn substncies imprescindibles

per a la cllula microbiana. Sn: aminocids, cids orgnics, nucletids i
vitamines.
Productes del seu metabolisme secundari: Sn substncies no
imprescindibles ni per al metabolisme energtic ni per al desenvolupament
del microorganisme. Els ms importants sn els antibitics.
Macromolcules sintetitzades: Les principals macromolcules obtingudes a
partir de microorganismes sn els enzims, que tenen gran demanda en la
indstria qumica i alimentria. Destaquen les amilases, en la industria
panificadora i cervesera); les proteases (en detergents) i la renina (en la
indstria del formatge, ja que coagula la llet)
Els propis microorganismes: Els llevats shan emprat durant milers danys
per a la fabricaci del pa i de begudes alcohliques. En lactualitat,
sempren en forma dextractes, per a lalimentaci humana i animal, degut
a la seva riquesa en protenes i vitamines del grup B.

6.2. Camp d'actuaci de la biotecnologia

Per tant, donat que aquesta s la finalitat de la biotecnologia, els seus camps
dactuaci sn molt amplis i variats:

AGRICULTURA: Obtenci de transgnics: existeix la possibilitat de modificar

genticament els bacteris fixadors de nitrogen, per a que es puguin associar
amb les gramnies (cereals), i aix les plantes serien ms
independents
de

ladob qumic. Es poden obtenir plantes resistents a herbicides, o plantes que

produeixin insecticides de manera natural.
FARMCIA: Els antibitics sn metablits secundaris produts per molt
microorganismes. El primer en ser descobert va ser la penicillina, efica
contra bacteris gram +; ms tard es descobr lestreptomicina,
que
tamb
era efectiva contra gram - .
Les tcniques de lADN recombinant emprades en enginyeria gentica han
perms produir gran quantitat de substncies com lhormona del creixement ,
per tractar osteoporosi.
Crems, ferides, fractures dossos; insulina, aix s exactament igual que la
humana, ha estat la primera protena manipulada genticament donada a
persones; interfer, per tractar hepatitis B i C, leucmies, sarcoma de Kaposi...;
cortisona, hormones per anticonceptius, vacc contra lhepatitis B (per obtenir
vaccins antivrics sintrodueix en bacteris els gens per fabricar protenes
vriques).

SANITAT: La biotecnologia enfocada a la Medicina senfoca principalment a:

Terpia gnica. Es considera la quarta revoluci de la Medicina. Consisteix en
inserir la cpia sana dun gen i que aquesta substitueixi al gen defectus. Es pot
fer de dues maneres: una s inserir la cpia sana del gen, el qual no s
necessari que sincorpori al cromosoma sin que sexpressi la protena
corresponent. Laltra estratgia s introduir un gen especialment dissenyat per
que doni una nova propietat a les cllules. Les formes dintroduir el gen poden
ser: ex vivo, traient les cllules; in situ, introduint portadors directament en el
teixit; in vivo, introduint vectors a la sang que arribin a les cllules diana.
- Diagnstic i terpia de malalties congnites. Sn fcils de detectar les
mutacions gentiques que afecten a grans alteracions, com deleccions. Una
malaltia greu s la distrfia muscular de Duchene, deguda a una delecci en el
cromosoma X, i que, per tant, es manifesta en els homes.
- Obtenci de noves vacunes. La vacunaci ha estat un dels grans xits de la
medicina humana i veterinria. Grcies a ells ha quedat eradicada la verola, per
exemple. La tendncia actual s utilitzar subunitats amb poder immunolgic, i la
tcnica passa per: identificar lantigen, clonar aquest gen i transferir-lo
mitjanant les tcniques de lADN recombinant a organismes que puguin
fabricar-lo en gran quantitat.
Obtenci danticossos monoclonals. Es tracta dobtenir hbrids de limfcits amb
cllules
canceroses, que reben el nom dhibridomes. Aix cada tipus de limfcit
fabrica un sol tipus
dantics indefinidament.
-

7. Patogeneitat microbiana
7.1. Els microorganismes i l'alteraci dels aliments. Conservaci
dels aliments.

Els microorganismes que es troben en els aliments es deuen a bacteris i

floridures del medi
ambient, o al desenvolupament de colnies que ja estan
presents a laliment. De tota manera, en
condicions normals, si els aliments estan
frescos i ben conservats, els microorganismes es troben en
quantitats
molt
petites, que resulten inncues.

- Les infeccions alimentries les origina el consum daliments contaminats amb

bacteris.

- Les intoxicacions alimentries apareixen per la ingesti daliments contaminats

amb toxines.
- Parlem de toxoinfeccions quan laliment, a ms destar contaminat amb
bacteris, tamb cont
toxines.
- Les toxines sn substncies txiques
tractar-se dexotoxines o dendotoxines.

que fabrica el microorganisme. Pot

- Les exotoxines sn molt txiques, sn protenes, per tant, salteren amb la

calor, provoquen sntesi danticossos (antitoxines) i les produeixen tant bacteris
Gram + com Gram -. Alguns
exemples els tenim dins del gnere Clostridium, com a
responsables del botulisme (tamb daquest
gnere s el bacteri causant del
ttanus).
- Les endotoxines tenen una toxicitat baixa, es tracta de lipopolisacrids, no
salteren amb la calor,
sn produdes per bacteris Gram -. Com a exemples tenim
lEscherichia coli, enterobacteri causant
de gastroenteritis, i la Salmonela, causant
de la salmonellosi.

7.2. Flora normal. Parsits i patgens.

El fetus hum sa no t poblaci microbiana fins el moment del naixement. En el

moment del part, adquireix en la seva superfcie, traga o inhala un gran nombre de
microorganismes, que llavors sincrementar a partir de les persones o lambient prxim
al recent nat.
Els microorganismes es multipliquen i competeixen amb altres colonitzadors.
Poques hores desprs
de nixer, l'infant est a punt daconseguir una srie de
poblacions microbianes fixes, que
sassemblen a les que t ladult. s la flora
normal, formada per associaci comensal o simbitica amb lsser hum.
Els parsits viuen dins o sobre la superfcie daltres organismes vius, als quals
causen alteracions
ms o menys greus. La majoria sn microorganismes, per
tamb existeixen formes acellulars, a
part dels virus, que parasiten cllules,
com per exemple, provirus, viroides, prions.
Un patogen s un parsit que causa una malaltia a lhoste, hi ha bacteris
patgens, els virus sn patgens, hi ha protozous patgens.. I tamb poden ser
patgenes certes formes acellulars: prions i viroides.
Aquests termes es refereixen a les relacions hoste-parsit, i no noms a les
propietats del
microorganisme. Un mateix microorganisme pot comportar-se de
manera diferent en hostes
diferents, o incls en el mateix hoste en moments
diferents.

7.3. Malalties infeccioses

- Una infecci s el creixement dels microorganismes en els teixits de lhoste. Hi ha

infeccions que no arriben a produir malaltia (infeccions silencioses), per habitualment
cursen amb inflamaci i altre
smptomes.
- Una malaltia infecciosa s una malaltia causada per microorganismes. s la
principal causa de mort als
pasos no desenvolupats.

- La patogeneitat s la capacitat del microorganisme per produir malaltia, i es deu

a la proliferaci dels
microorganismes i a lalliberament de toxines. Les poblacions de
microbis que causen malaltia es
consideren virulentes, front a les inncues o no
virulentes.
- La virulncia es medeix pel nombre de microorganismes necessaris per provocar
la malaltia, aix depn del tipus de microorganisme i dels mecanismes de resistncia de
lhoste. Ledat de lhoste, el sexe i les defenses influeixen en la patogeneitat del parsit.
Per exemple, els diabtics, amb els trastorns
metablics que pateixen sn ms
susceptibles a infeccions. Els microorganismes que aprofiten una
baixada
en
les
defenses de lhoste, es diuen oportunistes (pensem en les malalties associades a la sida).

7.3.1. Com es produeix una infecci microbiana

- En primer lloc, sha de produir el contacte microorganisme-hoste, per la

qual cosa existeix
especificitat dhoste i de teixits. Lentrada es pot produir per
ferides, o a travs de les
mucoses
corporals
(respiratries,
gastrointestinals, urogenitals).
- En segon lloc, es produeix la reproducci del microorganisme. Es dna
una resposta
immunitria, i si no sn venuts, es manifesta la
malaltia. El perode de temps que
transcorre des de la invasi fins a
la manifestaci de la malaltia s el perode dincubaci.
- A partir daquest individu es pot disseminar el microbi patogen. s el
reservori dinfecci,
que, per tant, es defineix com lorganisme, o el
lloc, a partir del qual passa el patogen per
originar la infecci. Altres reservoris
sn els animals, laigua, el sl,....
- El vector s lespcie que transmet el patogen a lhoste. Per exemple:
el bacil de la pesta
t com a vector a les puces, i com a reservori, a les
rates i altres rosegadors infectats; el
protozou Plasmodium causant de la
malria t com a vector el mosquit Anopheles, i com a
reservori als propis
humans. En el cas de la transmissi del virus de la rbia, coincideixen el
que
sn els vectors i els reservoris, ja que en un i altre cas sn els cans i les rates
pinyades.

7.3.2. Formes de transmissi de malalties

1. Per contacte: extern (pell, roba, utensilis); transmissi sexual (MTS o

venries); sang.
Es el cas de malalties com la tinya, la sfilis, la sida....
2. Per laire: a travs de la pols, o de gotes de saliva a partir de la tos,
esternuts o parlant).
Es el cas de malalties com: constipats, grip,
tuberculosi, varicella, rosa, galteres.
3. Per laigua contaminada i els aliments ,mal conservats o poc cuinats,
que poden contenir
les toxines i no els microorganismes. Exemple :
salmonellosi, clera, botulisme, disenteria,
toxoplasmosi....
4. Per artrpodes (polls, paparres, puces, mosquits i mosques). Actuen
com a vectors que
transmeten el patogen. Lespecificitat de lagent transmissor
s lorigen de que moltes
daquestes malalties siguin endmiques.
Exemple: malaltia de la son (per picada de la
mosca ts-ts),
malria (picada de mosquit), pesta (picada de pua), febre groga (picada de

mosquit), leismaniosi (picada de mosca del gnere Phlebotomus), turalmia

(picada de
paparra).
5. Zoonosis: Sn infeccions animals transmissibles a persones.
Generalment sn malalties
ocupacionals que afecten a individus que estan
en contacte amb animals o les seves
deixalles. Exemples: rbia,
toxoplasmosi (protozou a femta danimals), malaltia de les
vaques
boges (prions).

7.3.3. Epidemiologia

s la cincia que estudia les epidmies, endmies i pandmies.

- Les malalties endmiques sn malalties, generalment infeccioses, la
presncia de les
quals s constant a zones determinades de la Terra.
Per exemple, la malria o paludisme.
Aquesta malaltia es deu a lesporozou
Plasmodium, i causa ms de un mili de morts
anuals. El cicle vital s
complex i es caracteritza, perqu, per una banda, lorganisme viu en
dos
ssers diferents, com sn el mosquit (concretament la femella del gnere Anopheles) i
lsser hum; i per altra banda, en ambds el parsit utilitza diferents
teixits per el seu
desenvolupament.
- Altres exemples de malalties endmiques sn: el clera i la lepra (ndia);
malaltia de la son
(frica equatorial).
- Quan el nombre de casos excedeix clarament a la freqncia esperada,
es parla
depidmia. I si aquesta supera les fronteres nacionals
parlem de pandmia.
- Les epidmies es produeixen en rompre's lequilibri parsit-hoste. El
contacte entre
persones, la higiene ambiental i personal, el clima, sn
factors que influeixen en la
propagaci duna epidmia. Hi ha
epidmies estacionals relacionades amb factors
climatolgics. A lestiu
predominen les infeccions a travs de laigua, intoxicacions
alimentries, i les que es transmeten per artrpodes, mentre que a lhivern sn
freqents
les infeccions respiratries. A la primavera, xarampi, tos ferina,
meningitis; i a la tardor,
infeccions farngies, diftria..
- Grans epidmies de la histria han estat la pesta, la febre groga, la
verola, el clera, la
sida. En pasos en vies de desenvolupament, la
tuberculosis o la sida es comporten com a
pandmies. A lEdat Mitjana, la
pesta va ser una pandmia.

7.3.4. Mesures de control

-

Evitar contactes.
Immunitzacions actives o passives.
Administraci dantibitics.
Agents antimicrobians fsics.
Agents antimicrobians qumics.