Portfoli

Biologia i
Geologia

2ª avaluació

Jordi Talens
4t ESO B
1. Nivells d’organització de la matèria.
1.1. Nivell abiotic.
1.2. Nivell biotic.

2. Bioquímica: bioelements i biomolècules.

2.1 Bioelements.
– Definició.
– Estructura de l’àtom.
– Enllaç químic.
– Iònic.
– Covalent.
– Metàlic.

2.2 Biomolècules:
– Biomolècules inorgàniques.
1. Aigua
2. Sals minerals.
– Biomolècules orgàniques.
1. Glúcids.
2. Lípids.
3. Proteïnes.
4. Àcids nucleics.
 Tema 1.
Nivells d’organització de la
matèria.

El matemàtic Bertan Laffy va proposar una teoría que deia que el tot no és
igual a la suma de les seues parts, ja que unicament es pot aconseguir el
tot si es juntan en un ordre correcte.

En el cas de la biologia la propietat que apareix és la vida. Els orgànuls per

si mateixa no tenen vida, però si es junten en un ordre concret es crea la
cèl·lula.

La materia es pot organitzar en

dos nivells:

1. Nivell abiótic: Sense vida

(per debaix de les cèl·lules).
2. Nivell biótic: Amb vida (per
damunt de la cèl·lula).

1.1 El nivell abiótic.

Al nivell abiótic es poden trobar diferents tipus de nivells, des de la

partícula subatomica fins a la cél·lula.
 1. El nivell atómic: Esta conformat pels àtoms, les unitats més
senzilles de la materia.
2. El nivell molecular: Conformat per molecules i organuls, les
molecules es formen per la unió d’àtoms mediant enllaços; els
organuls fan diferents tipus de treball dins la cel·lula.

1.2 El nivell biótic.

Esta format per tots el nivells des de la cel·lula fins la biosfera.

1. Nivell cel·lular: Format per els dos tipus de cel·lula, procariota i

eucariota. És l’unitat principal dels éssers vius.
2. Nivell pluricel·lular: Conformat teixits, que estén formats per
conjunts de cèl·lules, òrgans, formats per conjunts de teixits,
sistemes, formats per conjunts d'òrgans, i per últim, l’organisme
formats per conjunts de sistemes.
3. Nivell de població: Format per diferents organismes de la
mateixa espècie habitant un zona.
4. Nivell d’ecosistema: Conformat per les interaccions de diferents
poblacions d’animals i de vegetals en una zona.
5. Nivell de biosfera: Format pels éssers vius de tot el planeta i el
medi físic que els envolta.
 Tema 2
Bioquímica: bioelements i
biomolècules.

La paraula bioquímica està formada por el terme bio que vol dir vida i el
terme química, que és una ciència que investiga la composició de les coses.
Doncs, podem afirmar que la bioquímica és la ciencia que investiga la
composició química de la vida.

2.1 Bioelements.

Definició:
Els bioelements són cadascun dels elements químics necessaris per al
desenvolupament normal d'una espècie. Podem veure una clasificació dels
biolements per abundancia en la materia viva.

Primaris: Constitueixen 95% de la materia viva (són H, C, N, S, P i O).

Secundaris: Constitueixen 4% de la materia viva (són Mg, Na, K, Cl, Ca).
Oligoelements: Constitueixen el 1% de la materia viva. No són iguals per
a tots els éssers vius ( són Li, V, Cr, Mn, Fe, Co, Mo, Cu, Zn, Sn, I, B, Si).

Estructura de l’àtom.
Al principi es pensava que l’àtom era el element bàsic del món i que no hi
havia res per baix d’aquest. Es van presentar
diferents models atòmics sobre la estructura del
àtom:

1. Dalton i Lavoisser: Dalton i Lavoisser

proposen un model en el qual l’àtom eren
 unes boletes indivisibles, que eren completament
iguals que els del mateix element.
2. J.Thomson: Thomson proposa que els àtoms si
que eren divisibles, perque en l’interior d’aquestos hi
havia particules amb càrrega negativa, els electrons.
Aquestos s’encontraven adherits al àtom, i a més la
càrrega de l’esfera deuria ser positiva i equivalent,
per a que la càrrega total siga
neutra.
3. Rutherford: Rutherford, després d’un
experiment, proposa que l'àtom estava en la
major part vui. És va arribar a la teoria del
que l'àtom està format per un nucli amb
càrrega positiva i els electrons
que l’orbiten.
4. Bohr: Bohr va descobrir els subnivells d’energia,
coneguts per les lletres “s,” “p”, “d” i “f”. Va dir que el
electrons solament en podíen estar a una órbita
determinada.
5. Heissenberg: Va crear el principi d'incertesa (només aplicable a
partícules) , ell deia que és impossible saber amb precisió la posició i
la velocitat d'un electró.
6. Schrödinger: Schrödinger contemplaba als
electrons com a ones estacionàries de matèria
que tenien probabilitat d'estar en un lloc
determinat o en un altre. Els orbitals atòmics
són els llocs on hi ha més probabilitat de
trobar els electrons.

Enllaç químic.

L'enllaç químic és la força que

manté unida dos o més àtoms dins
d’una molècula. Aquest enllaç es
produeix per l’atracció dels
electrons d’un àtom i el nucli de
l’altre.

Hi ha diferents tipus de enllaços:

Covalent: Dos tipus de covalent, Polar y Apolar
Iònic
Metàlic

Covalent.

Els enllaços covalents són aquells en els que es comparteixen solament els
electrons de valència.

Polar: Un dels àtoms és major

que l’altre i per tant un dels
àtoms és atraigut amb major
intensitat.

Apolar: Els dos àtoms són

iguals, i els electrons són
atraiguts de la mateixa
manera.

Iònic.

Un dels àtoms és major que l’altre i agafa

el electron del menut i se'l queda, però
continua haguent un enllaç per
electrostàtica, ja que un àtom es queda
carregat positivament i l'altre
negativament.
Metàlic.

Els orbitals es superposen al

punt de crear una red per la
que els electrons es poden
moure lliurement.

2.2 Biomolècules:

1.Biomolècules inorgàniques.

Les biomolècules, són les molècules que conformen la vida i es creen

mediant enllaços iònics (sals minerals) o covalents (aigua, lípids, glúcids,
proteïnes i àcids nucleics).

Aigua

L’aigua és una de les molècules més

importants per a la vida, ja que els
éssers vius estan fets de un 80-85%
d’aigua. A més, els enllaços entre les
diferents molècules està en constant
trencament i creació. Hi ha dues
forçes:
Forces intramoleculars: Els enllaços
covalents.
Forces intermoleculars: Els ponts d’hidrogen.
Propietats físic-químiques de l’aigua

- Gran disolvent: Les substàncies que es dissolen

fàcilment en aigua, són hidròfiles, i les que no
hidrofòbiques.
- Gran medi de transport:
L’aigua és el medi de transport
entre cèl·lulas i en els èsser vius. Es un gran medi
perque pot dissoldre quasi totes les substancies
dins el esser viu, excepte els lípids.

- Medi on es fan les reaccions

químiques: Una reacció
química, és un xoc entre
molècules en el que es creen i
es destrueixen enllaços. Al
estar en una dissolució amb
aigua la quantitat de partículas
que estan en contacte és
major.

- Regulador térmic: L’aigua, es calfa i es

refreda molt lentament, el que el fa un
regulador tèrmic.

- Fenomen de capil·laritat: L’aigua pot

pujar per conductes estrets.

- Quan es congela pot flotar: L’aigua, és l’únic

material que quan es solidifica, s’expan, el que fa
que la seua densitat sea menor sòlida que líquida.

- Equilibri d’autoprotonació: Hi ha una

possibilitat que dins d’una massa d’aigua
ocorreguen reaccions químiques en les que dos molècules d’aigua
xoquen i una molècula “agafa” un àtom d'hidrogen quedant, una
molècula de H3 O amb càrrega positiva, i una molècula OH amb
 càrrega negativa (aquesta reacció també ocorre de forma inversa). .
Els químics es van donar conta que la
quantitat de molècules H3O i OH era de
10-7M. Es va fer una escala de acidesa
amb aquests valors, que va des de 10-14
fins 1, però com són valors molt grans
mediant uns càlculs es va ajustar a una
escala de 14 a 0 (Grau de PH)

Sals minerals

Les sals minerals son biomolècules inorgàniques que estan formades per
compostos iònics. Xarxes cristal·lines d’àtoms unides mitjançant enllaç
iònic.

Les sals minerals poden trobar-se en els éssers

vius:
1. En estat sòlid. Algunes sals, com el
carbonat i el fosfat de calci, formen part
deis esquelets que serveixen de protecció
i sosteniment a molts
éssers vius
2. En dissolució. Les sals dissoltes en
aigua es dissocien en els seus ions (Na+ , K+,
Ca+2, Cl-1) que acompleixen funcions
especifiques, com ara mantindre el grau de
salinitat.

Amb les sals minerals, ocorreix un

fenomen anomenat osmosis. La osmosis
ocorre quan es possen en contacte 2
dissolucions mitjançant una membrana
semipermeable.

En els animals, si injectem una solució

d’aigua destil·lada (dissolució hipotònica), la dissolució arriba a la sang i
per osmosis els globus rojos absorbeixen aigua fins que s'inflen i exploten.
Per el cas contrari, si s’aplica una dissolució hipertònica (rica en sals
minerals) els globus rojos solten aigua i es sequen.

En les plantes les cèl·lules estan formades per unes parets, necessiten
molta quantitat de aigua per a expandir-se i sostendre. En un medi
isotònic, la planta es triba flácida; en un medi hipertònic, es mor
directament;

Quimica organica

Alcanos. Sufix “-ano”. Enllaços simples.

Alquenos. Sufix “-eno”. Doble enllaç.
Alquinos. Sufix “-ino”. Triple enllaç.
Substituents/radicals. Prefix “metil-”. Es
substitueix un hidrogen per un carboni.
Alcohols. Sufix “-ol”. S’uneix un grup OH.
Aldehids i cetones. S’uneix un grup
carbonílic, el qual es un Carboni i un Oxigen
amb un doble enllaç.
-Aldehids. Sufix “-al”. El grup va al final. ○ Cetones. Sufix “-ona”. El
grup va en mig.
Àcids carboxílics. Sufix “-oic”. S’uneix un grup de un Carboni amb un OH i
un O amb doble enllaç.
Amines. Sufix “- amina”. Es substitueix un H per un C amb els seus
enllaços en un enllaç de N amb H.

Biomolècules orgàniques.

Glúcids

Distinguim dos principals grups, les oses i els òsids. Les oses són els
glùcids més simples i els òsids es formen per la polimerització de les ‘oses’.
Alguns dels glùcids més importants són: la ribosa,la glucosa, les cetoses,
on destaca la fructosa…

El grup de oses es pot dividir en aldoses i cetoses.

El grup de òsids es pot dividir en dos grups, holosids i heterosids.
Els oses son sucres no hidrolizables formats per solament una unitat,
mentre que els òsids son sucres on es pot produir hidrólisis i estan
formats per moltes unitats, aquestes unitats estan unides per enllaços
o-glucosidics. (Enllaç covalent per deshidratació o síntesi)

ALDOSES TRIOSES HEXOSES

OSES
I CETOSES TETROSES PENTOSES

OLIGOSACÁRIDS

GLÚCIDS HOLÓSIDS

POLISACÁRIDS
ÓSIDS
HETERÓSIDS
GLUCOPROTEINES
GLUCOLÍPIDS
GLÚCIDS DELS ÁCIDS NUCLEICS
Oses

En les oses destaquen la glucosa, la fructosa i la ribosa. La glucosa és un

dels sucres més importants en la natura, ja que és la font principal de tots
els ésser vius.
La fructosa també té una alta importància biològica, ja que és el sucre de
la fruita i també té molta relevancia com font d’energia als ésser vius.
La ribosa forma part del ARN i el ADN, per això la seua importància
biològica. Quan la ribosa, perd un O apareix la desoxiribosa, la qual apareix
en el àcid desoxiribonucleic.

Osids

Els ‘òsids’ són glúcids que estan formats per la polimerització de ‘oses’ o
monosacarids, que es troben units per en enllaç o-glucosídic.

Holosids

Dins els holosids trobem els oligosacarids i els polisacarids. Son els osids
que solament es formen per oses.
Oligosacarids

Els oligosacàrids són òsids formats per 10 o menys oses.

Hi ha alguns glucids de aquest grup, pero alguns exemples son:

Lactosa. La lactosa és un polisacàrid format

per q molècula de glucosa i una de galactosa.
És conegut com el sucre de la llet i aporta
energia. La lactosa per sí mateixa no té sabor
dolç, és quan es separa que les papil·les
gustatives detecten el sabor dolç de la
glucosa.

Sacarosa. La sacarosa és un polisacàrid

format per q molècula de glucosa i una de
fructosa. És conegut com sucre comú, sí
que té sabor dolç i s'extrau del suc de
remolatxa o de la canya de sucre. En aquest
cas, l’enzima que hidroliza la sacarosa, és la
sacarasa.

Polisacarids

Els polisacàrids són òsids formats per més de 10 oses unides per enllaços
o-glucosídics. Es poden distinguir el tipus per la funció que desenpenyen.

Polisacarids de reserva energetica.

Són utilitzats com reserva energètica, polimeritzen monosacarids.

-Animals: Glucogen. Polisacarid format

per la polimeratzió de la glucosa amb
enllaços o-glucosidics 1,4. Presenten
ramificacións de o-glucosidics 1,6.
Els muscles i el fetge almacenen glucogen. El menjar més important es el
desdejuni perque el glucogen (el cerebre s’alimenta de glucogen) s’acaba en
unes 8-10 hores, i quan dorms, normalment o fas unes 8-10 hores, i quan
desdejunis el menjar té glucogen.

L’insulina produeix glucogen a partir de glucosa.

El glucogen fosforilasa es una enzima que degrada el glucogen, mentre que

el glucogen es ramifica per la necesitat de degradació.

-Vegetals: Almidó. L’almidó esta format

per amilosa ( no ramificada, es una glucosa
unida per enllaços o-glucosidics 1,4) i
amilopectina ( ramificada, glucosa unida
per enllaços o-glusidics 1,4; pero
ramificada 1,6)

Polisacarids estructurals.

Aporten estructura.

-Animals i fongs: Quitina. Als

animals es poden encontrar els
exo-esquelets dels artropods, que es
formen d’aquest material. La quitina
son capes perpendiculars a les quals
se li afigen sals minerals per a
endurir.

-Vegetals. Cel·lulosa. Sense

ramificacions. Glucoses
unides mitjançant enllaços
o-glucosidics 1,4. Formen
micel·les, aquestes micel·les
formen microfibres, que al
seu torn, formen fibres.
Lípids.

El grup dels lípids, és un grup molt heterogenic però que té 2

particularitats. En primer lloc, que no són solubles en aigua. I en segón lloc,
són untosos al tacte. Son molt dificil de definir químicament. Es divideixen
en:

Lípids amb àcids grassos o saponificables.

Lípids sense àcids grassos o no saponificables.

Els àcids grassos són una molècula d’àcid carboxílic amb una llarga cadena
hidrogenocarbonada. No son lípids, però formen part d’aquestos.

La reacció de saponificació és una reacció que permet la extracció de

sabó. Els lípids dels que es poden extraure sabó, són saponificables i per
tant, té àcids grassos.

Lípids amb àcids grassos o saponificables.

Es divideixen en dos grups:

-Simples
-Complexos

Simples.

Solament contenen alcohols i àcids grasso. I hi ha de dos tipus:

-Acilglicèrids.
-Cèrids.

Acilglicèrids. S’utilitza com alcohol la glicerina i s’afegeixen un àcid

grasso que pot ser un MAG, DAG i TAG (monoacilglicèrids, diacilglicèrids i
triacilglicèrids) Hi ha dos tipus d’acilglicèrids, els d’origen animal i d’origen
vegetal. Els d’origen vegetal, són els saludables, són els olis, i són líquids a
temperatura ambient
(oli d’oliva). En canvi, els
d’origen animal, no són
saludables, són els sebs,
i són sòlids a
temperatura ambient
(mantega).

Cèrids. Utilitzen un alcohol de cadena

llarga unit a un àcid grasso amb un enllaç
ester. Són sòlides a temperatura ambient. I
són conegudes com les ceres , i té la funció
d’impermeabilitzar.

Complexos.

Estan compostos per alcohols, àcids grassos i altres molècules. Hi ha de

dos tipus:

-Fosfolípids
-Glucolípids.

Fosfolípids. Es creen quan

s’afegeix un fosfat a la base de
l’alcohol, aquest fosfat substitueix
un àcid grasso del TAG. Són
d’importancia vital, ja que són
importantisims per la vida.

Glucolípids. Es creen quan s’afegeix un glucosa a la base de l’alcohol,

aquesta glucosa substitueix un àcid grasso del TAG. Formen part de la
bicapa lipidica.

Lípids sense àcids grassos o no saponificables.

Aquests lípids no presenten àcids grasos ni enllaços ester. a. Alguns del

lípids no saponificables més importants són:

Esteroides. Tots els esteroides provenen del

ciclopentanoperhidrofenantreno
És fonamental per a formar les membranes cel·lulars.

Prostaglandinas. Aquestas
deriven del prostanat i són unes
molècules que les cèl·lules
emeten per a comunicarse amb
altres cèl·lules.
La primera prostaglandina
descoberta va ser el PGE2

Terpenos. Tots els terpenos deriven de la

molecula Isopreno. Es polimeritzen per produir
cadenes més llargues. Un exemple de Terpeno es
el caucho.

Funcions dels lípids.

Funció Energetica. Els greixos i els triacilglicèrids actuen

emmagatzemant una gran quantitat d’energia en poc espai. S’almacenen en
adipocites, però també en el fedge, baix la dermis… Serveixen per nutrir
totes les cel·lules de l’organisme.

Funció Estructural. Els fosfolípids i el colesterol constitueixen totes

les membranes dels éssers vius.

Les bicapes lipídiques formen les membranes de tots els éssers vius i
estan formades principalment per 2 capes de fosfolípids posats d’una
manera que pareix un espill, és a dir, un cap arriba i l’altre cap baix. Tots
els fosfolípids són anfipàtics, i els seus caps es posen cap a l’aigua creant
una frontera. A més, hi ha colesterol intercalat en els fosfolípids aportant
estabilitat.

El globul roig s’encarga del transport d’oxigen pulmonar/branquial.

Funció Protectora.

Com alguns lípids són ceres aquestes actuen com protecció al aigua, ja que
són substàncies tremendament hidròfobes i són molt útils per a
protegir-se de l’aigua.

Proteines.

La paraula proteína prové del grec proteios i fa al·lusió a primer o principal

ja que les proteïnes ho són tot en els éssers vius. Estan formades per C,
H, O i N (totes tenen grans quantitats de N), a més poden tindre S, F, Fe…

Les proteines comprenen quasi totes les funcions. Són polimers de

aminoàcids unides per enllaços peptidics ( OH+H mediant deshidratació i C
i N s’uneixen). De tots els aminoàcids que hi ha solament poden formar
proteines 20 d’aquestos. Poden estar en qualsevol ordre, i es formen
cadenes de 100/200 aminoacids per una sola proteina, aquest ordre el
determina l’ADN, i que té que veure l’ADN amb l’ordre del aminoàcids? El
proces de clonazio.

Els essers vius obtenem aminoàcids per el menjar i la dieta

Per formar una forma tridimensional la cadena d’aminoàcids es plega.

Es classifiquen en dos grups segons la quantitat d’aminoàcids:

Oligopeptids. Menys de 10 aminoàcids
Polipeptids. Més de 10/50 aminoàcids

Estructura de les proteines.

Cal dir que estructura i funció, van lligades, ja que segons la estructura
tindrà una funció i segons la funció tindrà una estructura.

Estructura Primaria.

Aquesta estructura està

determinada per l’ADN. És la
més important ja que segons els
aminoàcids varia i per tant varia
l’estructura final.

Estructura Secondaria.

La estructura secundària és el plegament de

l’estructura primària sobre sí mateixa. .
S’uneix mitjançant ponts d’hidrogen.

Tipus:
Periòdiques. Es repite l’estructura.
-Hélice. Una hèlice que gira a dretas.
-Beta fulla plegada. Amb forma de
zig-zag.
Aperiòdiques. Sense repetició. És conec com
ovillo estadístic i pot ser qualsevol plegament.

Estructura Terciaria.

La estructura terciària és el plegament de

l’estructura secundària sobre sí mateixa. És la
que fa que la proteïna tinga funció.

Estructura Quaternària.

L’estructura quaternària no està present en

totes les proteïnes, solament es presenten
en les que estan formades per més d’una
cadena peptídica. L’estructura quaternària,
és la unió de varies proteïnes amb
estructures terciàries per a produir una
proteïna amb estructura quaternària.

Propietats físico-químiques.

La propietat més important de les

proteïnes, és la seua capacitat de
desnaturalitzar-se. La
desnaturalització consisteix en
obligar a la proteïna a que perda
l’estructura quaternària, terciària
i/o secundària per canvis en
l’entorn. Normalment és impossible
recuperar la forma inicial, però si
es desnaturalitza poc a poc, hi ha
una possibilitat d'aconseguir-ho. Les proteines estan unides per una força
débil, que son el ponts d’hidrogen, menys la estructura primaria, que esta
formada per enllaços més forts i resistents.

Funcions de les proteines.

Funció Estructural.

Les proteïnes estan presentes en quasi totes

les estructures cel·lulars i extracel·lulars, com
la membrana plasmatica o el citoesquelet.

Funció Enzimàtica.

És la funció més important de les

proteïnes . Una enzima és un
catalitzador biològic (els
catalitzadors serveixen per a
acelerar una reacció química). Les
proteïnes són els catalitzadors
de totes les reaccions química del
nostre corp. Cada reacció química
és catalitzada per una enzima de natura proteica. Aquestes enzimes
aceleren les reaccions quimiques sense participar en elles i milloren la
concentració i la orientació.

L'afinitat de l’enzima amb el substrat pot variar, és el que denominem la

capacitat de l’enzima de relacionar-se amb el substrat. Tenim que hi ha
enzimes que catalitzen millor d’altres, això és el que denominem la
capacitat de l’enzima de catalitzar el substrat.

Funció De Transport.

Les proteïnes també participen

en el transport de molècules, i la
major importància la tenen en la
bicapa lipídica.

En aquesta capa trobem dos tipus de proteïnes:

Com portes. Es tanquen i obren segons la molècula.
Carriers. Canvien de forma en contacte amb les molècules.

Funció De Contracció Muscular.

Les proteïnes són les responsables de

tots els moviments dels músculs. Els
músculs solament es contrauen, de tal
manera que per a fer un moviment es
contrau un múscul, i per a tornar a la
posició inicial s’activa altre. Aquestes
fibres musculars tenen un citoesquelet
establit de forma particular.

Funció Hormonal.

Moltes hormones són proteïnes

com la insulina o la somatotropina
o hormona del creixement.

Funció De Reserva.

Algunes proteïnes servixen de magatzem

d’aminoàcids
Funció De Defensa i Protecció.

El sistema immunitari és el sistema de

defensa contra les proteïnes que no
siguen teues. Quan es detecten que les
proteïnes no són teues, es generen anticorps, de tal manera que
s’afegeixen a les bactèries per a marcarles i d’aquesta manera trobarlas i
eliminarlas. Els neutrofils es menjen tots el que tinga un anticorp.

Funció De Recepció i Transmisió.

Les proteïnes a la bicapa lipídica

reben una molècula el que fa que
les proteïnes canvien. poden
interaccionar amb molècules
específiques de l’exterior
cel·lular i provocar una resposta
cel·lular concreta.

Impuls nerviós.

L'impuls nerviós és la diferència de

concentració de Na i K dins i fora de la
cèl·lula, quan ocorreix l’impuls nerviós, hi
ha unes proteïnes que deixen entrar molt
Na+ i deixen eixir molt K + , al costat es
detecta aquesta reacció i ocorreix la
mateixa. Per a contrarestar això, hi ha
unes bombes que tot el temps estan
sacant Na i metent K.