3 FISIOLOGIA CEL·LULAR

LA NUTRICIÓ CEL·LULAR
Totes les cèl·lules necessiten per a la seua supervivència matèria i energia. La matèria que prenen procedeix del
medi que les rodeja i ha de travessar la membrana plàsmica. Ja en el seu interior, la utilitzen per a construir les
seues estructures i obtindre l'energia necessària per a les seues activitats.

EL METABOLISME
El conjunt de reaccions enzimàtiques que tenen lloc en l'interior de la cèl·lula i que li permeten extraure dels
nutrients la matèria i energia que necessita rep el nom de metabolisme.
Es distingeixen dos tipus de reaccions metabòliques:
• Catabolisme. Conjunt de reaccions l'objectiu de les quals és degradar les molècules complexes, riques
en energia, transformant-les en molècules més simples. L'energia que s'allibera s'acumula en els enllaços
de l'ATP.
• Anabolisme. Conjunt de reaccions l'objectiu del qual és construir molècules complexes a partir d'altres
més senzilles. Les dites molècules s'utilitzaran com a material de construcció o de reserva. L'anabolisme
utilitza part de l'energia obtinguda en el catabolisme.

ENTRADA I EIXIDA DE PARTÍCULES

Els mecanismes per què les partícules entren i ixen d'una cèl·lula per al seu metabolisme estan relacionats amb la
grandària d'aquestes partícules:
• Les partícules de grans mides no poden travessar la membrana i per a entrar en la cèl·lula segueixen
un mecanisme conegut com endocitosi; en uns casos, la membrana s'afona i engloba a la partícula
formant una xicoteta bossa que incorpora al citoplasma; en altres l'emet unes prolongacions anomenades
pseudòpodes que rodegen i engloben la partícula.

ENDOCITOSI

El procés contrari, pel qual les vesícules cel·lulars aboquen el seu contingut a l'exterior, rep el nom
d'exocitosis.
• Les partícules xicotetes poden entrar o eixir de la cèl·lula travessant la membrana.

EXOCITOSI

"29
EL TRANSPORT A TRAVÉS DE LA MEMBRANA
Les molècules xicotetes travessen la membrana plàsmica mitjançant dos mecanismes diferents: la difusió i el
transport actiu.

La difusió DIFUSIÓ
Les molècules que formen un gas, les d'un líquid o les dels sòlids
dissolts en un líquid estan contínuament en moviment.
El resultat d'aquest moviment és que les molècules acaben per
distribuir-se de forma homogènia per tot l'espai disponible. Aquest
procés es coneix com a difusió.
La membrana plàsmica deixa passar lliurement algunes
molècules xicotetes, com l'oxigen o el diòxid de carboni, que
la travessen per difusió Cap a l'exterior de Cap a l'interior de
la cèl·lula. la cèl·lula.
L'osmosi és una forma especial de difusió. Es tracta de la difusió de
l'aigua a través d'una membrana des d'una dissolució
agua
diluïda cap a una altra més concentrada.
L'aigua travessa la membrana de manera que les concentracions a un costat i a
ÒSMOSI l'altre s'igualen.
La difusió i l'osmosi són formes de transport passiu. Les substàncies es
desplacen des dels llocs on la seua concentració és major cap als llocs on és menor,
sense que això supose gasto d'energia per a la cèl·lula.

El transport actiu
La membrana pot, fins i tot, transportar substàncies mitjançant un procés contrari a la difusió, és a dir, des del lloc
en què la seua concentració és menor cap a on és major. Aquesta forma de transport necessita una gran quantitat
d'energia i es denomina transport actiu.
La membrana plàsmica té permeabilitat selectiva. Deixa passar lliurement algunes substàncies i
facilita o impedeix el pas d'altres. Aquesta característica és fonamental per a mantindre constant el
medi intern de la cèl·lula.

COM ACONSEGUEIXEN LES CÈL·LULES L'ALIMENT?

Hi ha dues possibilitats:
• Hi ha cèl·lules que tenen la capacitat de fabricar el seu propi aliment. A partir de molècules inorgàniques
senzilles com l'aigua i el CO2 i utilitzant una font d'energia com la llum solar elaboren molècules
orgàniques complexes com la glucosa, en els enllaços de la qual queda acumulada l'energia. Aquestes
cèl·lules es denominen AUTÒTROFES. És el cas de les cèl·lules fotosintètiques de les plantes, de les
algues i de molts bacteris.
• Les cèl·lules que no tenen aquesta capacitat han d'incorporar matèria orgànica ja elaborada. Reben el
nom d'HETERÒTROFES. Són les cèl·lules dels animals, dels fongs i de molts organismes unicel·lulars com
a protozous i bacteris.

LA FOTOSÍNTESI
La fotosíntesi és fonamentalment la transformació de l'energia lluminosa en energia química que queda
emmagatzemada en els enllaços de les molècules orgàniques sintetitzades i que és aprofitable pels
organismes fotosintètics i pels que d'ells es nodreixen.
És un procés que consisteix a sintetitzar els compostos orgànics que requereixen les cèl·lules de la planta a partir
de compostos inorgànics com a aigua, sals minerals i diòxid de carboni. És, per tant, un procés anabòlic.
L'energia emprada és l'energia lluminosa del sol que és captada per la clorofil·la, pigment responsable del color
verd de les plantes que s'acumula en les membranes tilacoides dels cloroplastos.

"30
 LUZ
Com a conseqüència de la fotosíntesi es desprén també oxigen que passa a l'atmosfera.
El carboni necessari per a la síntesi de compostos orgànics el pren la p l a n t a d e l C O 2 i l' hid ro g e n
procedeix de l'aigua, que es trenca per acció de la llum alliberant el O2 que desprén la planta.
En la fotosíntesi es distingeixen dues fases:
CO2
• Fase lluminosa. Depén directament de
la llum, per la qual cosa només té ½ O2 lloc de dia.
L'energia de la llum és captada per la clorofil·la i
utilitzada per a la síntesi d'ATP i per a t r e n c a r
molècules d'aigua alliberant hidrogen (l'oxigen es
H2
d e s p ré n c o m u n s u b p ro d u c t e ) . Aquesta fase
es localitza en les membranes tilacoides del
cloroplast.
COMPOSTOS
• Fase fosca. Depén dels productes ORGÀNICS
obtinguts en la fase lluminosa. Només es desenvolupa en la foscor mentres
la planta dispose de tals productes.
Durant la fase fosca el CO2 i el H2 s'incorporen a molècules orgàniques per a formar glucosa. Per a això
es necessita l'energia acumulada en l'ATP obtingut en la fase lluminosa. Aquesta fase es desenvolupa en
l'estroma del cloroplast.
La reacció global de la fotosíntesi és:

6CO2 + 6H2O C6H1206

glucosa

QUIN DESTÍ TÉ L'ALIMENT EN LES CÈL·LULES?

Independentment del seu origen (fotosíntesi o processos digestius), una vegada la cèl·lula disposa de les
molècules orgàniques necessàries el seu destí serà el mateix: entrar en les reaccions del METABOLISME.
Part s'utilitzarà com a material de construcció o de reserva en les reaccions de l'anabolisme. I part s'emprarà
com a combustible en les reaccions del catabolisme per a aportar energia a la cèl·lula.
El principal procés responsable de proporcionar energia a la cèl·lula és la RESPIRACIÓ CEL·LULAR que té lloc en
els mitocondris. Consisteix en l'oxidació de les molècules orgàniques O2 sintetitzades en
la fotosíntesi per a alliberar l'energia química acumulada en els seus
enllaços. Per a això es requereix oxigen que procedeix de l'atmosfera.
H2O
Els compostos orgànics (glucosa), en reaccionar amb l'oxigen es degraden fins
a molècules senzilles i inorgàniques com el CO2 i l'aigua, alliberant
energia que s'utilitza per a produir ATP. COMPOSTOS
ORGÀNICS ATP
La fotosíntesi i la respiració són dos processos inversos que es
complementen perfectament:
E l s vegetals realitzen ambdós processos (fotosíntesi i respiració). Durant el dia, la
FOTOSÍNTESI
planta realitza la fotosíntesi i la respiració; desprenent oxigen com a conseqüència de
l a primera i consumint-lo en la segona. El balanç global suposa un despreniment
net d'oxigen.
6CO2 + 6H2O C6H1206 + 602
Durant la nit els processos fotosintètics s'interrompen, però la
C6H1206 + 602 6CO2 + 6H2O cèl·lula vegetal continua respirant, per la qual cosa ara el balanç
global suposa un consum net d'oxigen.
L A FERMENTACIÓ
RESPIRACIÓ
Algunes cèl·lules són capaces d’alliberar l’energia continguda en els compostos
orgànics en absència d’oxigen. El procés s’anomena fermentació i te lloc en el citosol o hialoplasma.
En la fermentació la matèria orgànica es degrada de forma incompleta. Després procés queden residus orgànics, i
la quantitat d’energia que s’allibera és menor que en la respiració cel·lular.

"31
Hi ha cèl·lules que sempre utilitzen la fermentació com una forma d’obtenir energia. En molts altres casos, la
fermentació és un procés alternatiu a la respiració. Si es disposa de prou oxigen es fa la respiració cel·lular; en cas
contrari es produïx la fermentació. Així ocorre en els llevats i en les nostres cél·lules musculars, que fan la
fermentació quan l’aportació d’oxigen és insuficient.

FUNCIÓ DE RELACIÓ
Implica la capacitat de captar estímuls procedents del medi i d'elaborar respostes adequades a tals estímuls. A
nivell cel·lular les respostes poden ser de dos tipus:
• Estàtiques
• Dinàmiques. Si impliquen moviments per part de la cèl·lula.

ESTÀTIQUES
Consisteixen, generalment, en la secreció de substàncies que donen lloc a la formació de cobertes resistents
(enquistament), en l'interior de les quals la cèl·lula pot sobreviure a períodes en què les condicions del medi són
desfavorables.

DINÀMIQUES
Suposen moviments que, en general, reben el nom de taxies o tactismes.
Segons la naturalesa de l'estímul es parla de fototaxi, termotaxi, quimiotaxi, etc. I segons que la resposta
consistisca en un acostament en un allunyament de la font de l'estímul es consideren positives o negatives. Així,
una cèl·lula que s'acoste a un focus lluminós presentaria una fototaxi positiva.
El moviment de les cèl·lules pot ser de distints tipus. Els principals són:
• Moviment vibràtil, a causa de l'acció de cilis o flagells
• Moviment ameboide, a causa de l'emissió de pseudópodes que es projecten i retrauen i que permeten a la
cèl·lula reptar sobre una superfície. És propi de les amebes i d'altres cèl·lules com els glòbuls blancs.

MOVIMENT MOVIMENT
AMEBOIDE
Flagells Cilis

"32
FUNCIÓ DE REPRODUCCIÓ
La nutrició i la relació estan en funció de la supervivència de l'individu. La reproducció garanteix la supervivència de
l'espècie.
Mitjançant la reproducció una cèl·lula progenitora dóna origen a dues o més cèl·lules descendents.
Consisteix, bàsicament, en una sèrie de mecanismes que asseguren que cada descendent reba una còpia fidel del
material genètic present en la cèl·lula progenitora. Com a pas previ a la divisió cel·lular sempre es produeix la
duplicació del ADN. L’objectiu de la divisió cel·lular és transmetre una còpia dels cromosomes de la cèl·lula mare a
les cèl·lules filles. Amb els cromosomes es transmeten els gens i per tant, els caràcters per ells controlats.
Les cèl·lules procariotes (no tenen nucli) es reprodueixen per bipartició simple: la cèl·lula creix per allargament i
cada còpia del cromosoma bacterià es dirigeix a un extrem de la mateixa. A continuació es produeix un
estrangulació en la regió central que divideix la cèl·lula en dues meitats.

"
En les cèl·lules eucariotes el procés és més complex i comprén dues etapes successives:
• La divisió del nucli, coneguda com a cariocinesi o mitosi.
• La divisió del citoplasma o citocinesi.

DIVISIÓ DEL NUCLI O MITOSI

La mitosi té com a objectiu garantir que les cèl·lules filles reben exactament la mateixa informació i la mateixa
quantitat de ADN que estava present en la cèl·lula mare.
Prèviament, durant la fase de repòs o interfase, període que es dóna entre dues divisions consecutives, la cèl·lula
hi ha duplicat el seu material genètic.
Encara que és un procés continu, per al seu estudi, es divideix en 4 fases: PROFASE, METAFASE, ANAFASE I
TELOFASE.
PROFASE
Els cromosomes comencen a fer-se visibles com a conseqüència de la condensació de la cromatina. Apareixen com
a bastonets formats per dos cromàtides (les dues còpies del ADN) que es mantenen unides a nivell del centròmer.
Al mateix temps, desapareix el nuclèol, es desorganitza la membrana nuclear i els centríols, que també s'han
duplicat, se separen desplaçant-se cap a pols oposats de la cèl·lula. Mentres açò succeeix, entre ells es forma el
fus mitòtic, conjunt de fibres formades per microtúbuls que s'estenen d'un extrem a un altre de la cèl·lula i que
serveixen per a conduir el moviment dels cromosomes.
METAFASE
Es caracteritza per la formació de la placa metafàsica constituïda pel conjunt de cromosomes, disposats en el pla
equatorial de la cèl·lula i units pel centròmer a les fibres del fus.
La metafase és el moment en què millor s'aprecien les característiques dels cromosomes ja que és quan arriben el
màxim grau de condensació.
ANAFASE
Les cromàtides de cada cromosoma se separen al “tirar” d'elles les fibres del fus. Cada cromàtide es dirigeix cap a
un pol de la cèl·lula. Es constitueixen així les dotacions cromosòmiques de les cèl·lules filles. A partir d'aqueix
moment cada cromosoma torna a estar format per una sola cromàtide.
TELOFASE
Durant la telofase es repeteixen els processos de la profase, però en sentit invers. Es descondensa el material
genètic, desapareix el fus, apareix el nuclèol i es torna a organitzar l'embolcall nuclear a partir de les cisternes del
reticle endoplasmàtic que es disposen al voltant dels cromosomes.

"33
 centríols fus acromàtic cromàtide cromosoma fill

cromàtides
centròmer pol

MITOSI VEGETAL AL MICROSCOPI

"

DIVISIÓ DEL CITOPLASMA O CITOCINESI

La citocinesi o divisió del citoplasma té característiques diferents segons es tracte d'una cèl·lula animal o vegetal.
En les cèl·lula animals, al final de l'anafase, apareix un solc
en la regió equatorial que es va fent cada vegada més
profund, fins que la cèl·lula es divideix en dos.

En les cèl·lules vegetals,

la presència d'una paret cel·lular rígida no permet la divisió del citoplasma per
estrangulació. En aquest cas, en la regió equatorial de la cèl·lula en divisió
s'acumulen vesícules de Golgi que donen lloc a la formació d'un envà de
separació entre les cèl·lules filles.
Tal barandat rep el nom de fragmoplast i no és continu, sinó que en ell
queden zones que permeten la comunicació entre les dues cèl·lules filles
acabades de formar.

MEIOSI I REPRODUCCIÓ SEXUAL

Habitualment, les cèl·lules tenen dos jocs de cromosomes, és a dir, són diploides (2n). Si una cèl·lula normal
s'unira amb una altra per a formar un zigot, aquest tindria 4 jocs de cromosomes, i així el nombre de cromosomes
de l'espècie augmentaria de generació en generació.
Açò no ocorre perquè les cèl·lules especialitzades en la reproducció, els gàmetes, es produeixen a través d'un
procés anomenat MEIOSI en què el nombre de cromosomes es redueix a la mitat. Els gàmetes tenen un sol joc de
cromosomes i són per això cèl·lules haploides (n). Quan dos gàmetes haploides s'uneixen es forma un zigot amb
el nombre normal de cromosomes de l'espècie, és a dir, 2n.
Per a aconseguir aquesta reducció en el nombre de cromosomes les cèl·lules que donaran lloc als gàmetes
pateixen dues divisions consecutives sense que entre elles es produïsca la duplicació del material genètic.
Per a aconseguir aquesta reducció en el nombre de cromosomes les cèl·lules que donaran lloc als gàmetes
pateixen dues divisions consecutives sense que entre elles es produïsca la duplicació del material genètic.

"34
 MITOSI
MEIOSI

2n
2n

INTERFASE DUPLICACIÓ
INTERFASE DUPLICACIÓ

(2n)X2
(2n)X2

DIVISIÓ
DIVISIÓ I

2n 2n
nx2 nx2

INTERFASE DUPLICACIÓ
INTERFASE SENSE DUPLICACIÓ

DIVISIÓ II
(2n)X2 (2n)X2

n n n n

DIVISIÓ

2n 2n 2n 2n

"

La mitosi i la meiosi comparteixen els principals processos, però aquesta última presenta peculiaritats de les quals
es deriven importants conseqüències per a les espècies amb reproducció sexual. Aquestes es donen sobretot en la
profase I o profase de la primera divisió meiòtica i en l'anafase I
Durant la profase I
• Els cromosomes homòlegs s'aparellen per a donar lloc a les tètrades o cromosomes bivalents
formats per quatre cromàtides.
• Les cromàtides homòlogues s'entrecreuen i intercanvien material genètic amb el que es
produeixen noves combinacions de gens materns i paterns.
Durant l'anafase I
• En compte de separar-se cromàtides germanes se separen cromosomes homòlegs, per la qual cosa les
cèl·lules resultants reben un sol joc de cromosomes sent ja haploides.
La segona divisió meiòtica és una mitosi normal durant la qual se separen les cromàtides germanes que romanien
unides. El resultat són quatre cèl·lules haploides.

"35
 Entrecreuament
centíols

Cromàtides

Cromosomes homòlegs Quiasmes

aparellats

Detall de la recombinació

"

CONSEQÜÈNCIES DE LA MEIOSI
• En la meiosi, el material nuclear s'ha replicat una sola vegada, abans de la primera divisió, i s'ha dividit
dues vegades. El resultat final són quatre cèl·lules haploides; s'ha reduït a la mitat el nombre de
cromosomes del nucli diploide original.
• A causa de l'entrecreuament, i al repartiment aleatori dels cromosomes materns i paterns, produït en la
profase I, cada cromosoma té informació procedent d'ambdós progenitors. Els nuclis produïts per meiosi
contenen una nova combinació de gens. La variabilitat genètica introduïda durant la meiosi dota a les
espècies amb reproducció sexual d'una major plasticitat permetent-les adaptar-se amb major rapidesa i
facilitat als canvis experimentats pel medi.

"36
DIFERÈNCIES ENTRE LA MITOSI I LA MEIOSI
1. En primer lloc, la mitosi afecta totes les cèl·lules de l'organisme, mentres que la meiosi només la pateixen
les cèl·lules de la línia germinal que donaran lloc als gàmetes o espores haploides.
2. En la mitosi es conserva el nombre de cromosomes, d'una cèl·lula diploide resulten dues cèl·lules diploides,
ja que a cada cicle de duplicació del ADN li segueix un de divisió cel·lular. En la meiosi, d'una cèl·lula
diploide resulten quatre cèl·lules haploides, ja que la duplicació del ADN va seguida de dues divisions
cel·lulars.
3. Els cromosomes homòlegs es comporten de mode independent en la mitosi, mentre que en la profase I de
la meiosi es produeix l'emparellament dels cromosomes homòlegs per a formar les tètrades.
4. La mitosi té com a finalitat la transmissió fidel del missatge genètic de la cèl·lula mare a les cèl·lules filles,
que són idèntiques entre si i idèntiques a la cèl·lula mare. Una de les conseqüències més importants de la
meiosi és la introducció de variabilitat en la informació, de manera que cada una de les cèl·lules filles rep
una combinació de gens d'ambdós progenitors, diferent de la que reben les altres.

CLONS I CLONACIÓ
El conjunt de cèl·lules que s’originen per mitosi d’una única cèl·lula constituïx un clon de cèl·lules. Les cèl·lules
d’un clon tenen conjunts de cromosomes idèntics i són genèticament iguals.
El terme clon també s’utilitza per a referir-se a organismes. Dos organismes amb unes cèl·lules que tinguen
informació genètica idèntica són organismes clònics.
Els organismes que es reproduïxen de forma asexual són clònics ja que el nou individu s’origina mitjançant mitosi
d’una cèl·lula o d’un grup de cèl·lules del progenitor.
Un clon és un grup d’individus o de cèl·lules genèticament idèntics originats a partir de divisions
mitòtiques repetides d’una única cèl·lula.
CÈL·LULES DIFERENCIADES I CÈL·LULES MARE
El nucli de la cèl·lula ou es dividix per mitosi i produïx nuclis fills que són idèntics cromosòmicament i
genèticament. No obstant això, les cèl·lules d’un animal o d’una planta adults no són idèntiques en estructura i
funció: estan especialitzades a desenvolupar un treball particular, com les cèl·lules musculars o les cèl·lules
nervioses. Quan una cèl·lula s’ha especialitzat, s’anomena cèl·lula diferenciada.
En un embrió de pocs dies, cadascuna de les cèl·lules que el formen manté la capacitat de dividir-se i originar
cèl·lules de tots els tipus. No obstant això, a mesura que l’embrió es desenrotlla, aquesta capacitat disminuïx i
acaba per desaparèixer en les cèl·lules diferenciades.
Les cèl·lules que mantenen la capacitat de multiplicar-se i originar nous tipus de cèl·lules s’anomenen cèl·lules
mare. Segons la seua capacitat poden ser:
• Totipotents. Capaces de generar tots els tipus cel·lulars del cos adult. Poden originar un organisme complet.
• Pluripotents. Poden produir la major part de les cèl·lules i teixits d’un organisme, però no el cos complet.
• Multipotents. Poden generar només
alguns tipus de cèl·lules. Es troben en
els individus adults.
TÈCNICA DE LA CLONACIÓ
La clonació és una técnica que permet
obtindre un o diversos individus idèntics a
un altre, a partir d’una cèl·lula somàtica o
d’un nucli de l’individu original.
Un exemple molt senzill de clonació és la
multiplicació de les plantes per mitjà
d’esqueixos, com es fa amb els geranis. No
obstant aixó, la clonació en animals
superiors no ha estat possible fins a
aconseguir cents avanços en la genètica
molecular.

"37
Des de 1967 que es va aconseguir la clonació de granotes, ja s’ha aconseguit la clonació en diverses espècies de
mamífers. El cas més conegut, per ser el primer clon mamífer, és el de l’ovella Dolly, nascuda l’any 1996.
Per tant, Dolly no té pare i és el producte de tres “mares”: la donadora de l’òvul comtribuïx amb el citoplasma (el
qual conté a més mitocondris que porten un poc de material genètic); la donadora del nucli, que és la que aporta
la immensa majoria del ADN, i l’ovella en la qual es desenrotlla l’embaràs, que genèticament no aporta res.
La clonació d’animals podria tindre multiples utilitats. Existixen ja experiments en què per mitjà de teràpia
gènica es crea un animal que produïx un medicament important, i després s’obtenen clons a partir d’este. Altres
aplicacions que s’estan experimentant estan relacionades amb la millora controlada del bestiar i la recuperació
d’animals en perill d’extinció o ja extinguits, com és el cas del tigre de Tasmania.

"38
ACTIVITATS
1. Indica com es denominen els següents fets observats en les cèl·lules:
A. Captura de partícules grans per mitjà de pseudòpodes
B. Moviments realitzats en resposta a un estímul
C. Moviment de la cèl·lula per mitjà d'expansions de la membrana
D. Moviment de la cèl·lula per mitjà de cilis.

2. Quines són les funcions que exercix la membrana, i què suposen estes per a la cèl·lula?.

3. Quines són les funcions que exercix el complex de Golgi?.

4. Per mitjà de quin fenomen físic penetra l'oxigen en la cèl·lula. Explica com es produïx

5. Una espècie diploide té en les seues cèl·lules 24 cromosomes. Quants cromosomes té una cèl·lula
immediatament abans de començar la mitosi? I després de la primera divisió meiòtica?

6. Indica el nom del procés. Ordena la seqüència dels dibuixos i indica a quina fase de la divisió cel·lular
correspon cada un d'ells.

7. Per què la citocinesi de les cèl·lules vegetals no es produïx per estrangulació?

8. Quin tipus de cèl·lules es dividixen per meiosi?

9. A partir d'una cèl·lula mare 2n que es dividix per meiosi quantes cèl·lules resulten i quina dotació cromosòmica
tenen?

10. Què és l'entrecreuament i quan es produïx?

11. A més de la reducció en el nombre de cromosomes quina altra important conseqüència té la meiosi?

"39