ESTRUCTURA I FUNCIÓ

CEL·LULAR: UNITAT 10

ORGÀNULS ENERGÈTICS
1. MITOCONDRIS
■ Són les centrals energàtiques de totes les cèl·lules eucariotes.

■ Hi té lloc la respiració cel·lular, procés que implica l’obtenció d’energia a partir

de molècules orgàniquesi la seua conversió en molècules d’ATP.

■ Els mitocondris varien de grandària i forma, depenent del seu origen i del seu

estat metabòlic.

■ La seua forma és generalment la de cilindres allargats, aproximadament de la

grandària d’un bacteri.

Estructura
■ Els mitocondris posseeixen dues membranes: una membrana externa llisa i
una membrana interna molt plegada, les invaginacions de la qual reben el
nom de crestes.
■ Les membranes delimiten dos espais: l’espai intermembranós i la matriu
limitada per la membrana interna.
■ Els enzims que catalitzen les reaccions de la respiració són components o de
la matriu o de la membrana mitocondrial interna:
● En la matriu té lloc el cicle de Krebs, l’oxidació dels àcids grassos i els
processos de replicació, transcripció i traducció del DNA mitocondrial.
● En la membrana interna té lloc la fosforilació oxidativa.
Composició
■ La membrana mitocondrial externa està formada per una bicapa lipídica i
nombroses proteïnes associades.
■ És molt permeable a la major part de les molècules xicotetes i ions, perquè
posseeix nombrosos canals aquosos a través de la bicapa lipídica formats per
porina, una proteïna transmembrana.
■ L’espai intermembranós posseeix una composició química equivalent a la del
citosol, pel que fa a les xicotetes molècules que conté. Aquest espai conté
només uns pocs enzims.
■ La membrana mitocondrial interna es troba plegada formant nombroses
crestes que augmenten notablement la seua superfície i per això la seua
activitat. És pràcticament impermeable a les substàncies polars i ions; només
és completament permeable al O2, CO2 i H2O.
■ A la membrana mitocondrial interna posseeix al voltant d’un 75% de
proteïnes i un 25% de lípids. Es poden distingir tres tipus de proteïnes:

● Proteïnes transportadores específiques: regulen el pas de metabòlits

que són necessaris a la matriu (ADP, piruvat, àcids grassos…) i a l’exterior
(ATP…).

● Les proteïnes de la cadena respiratòria o cadena transportadora

d’electrons fins l’oxigen.

● Un complex enzimàtic denominat ATP-sintasa que catalitza la producció

d’ATP a partir de ADP+Pi.
■ La matriu conté una solució d’aparença gelatinosa, amb menys del 50%
d’aigua, que està formada per una mescla molt concentrada d’enzims
diferents, substrats, ADP, ATP i ions inorgànics. Conté també la maquinaria
genètica mitocondrial que sintetitza algunes proteïnes mitocondrials.

■ El DNA mitocondrial s’hereta només de la mare, a través dels mitocondris de l’

òvul. El cap de l’espermatozoide, que és l’única part que entra en l’òvul durant
la fecundació, no aporta citoplasma al zigot.
Nombre i localització
■ El nombre de mitocondris de les cèl·lules varia ampliament, des de només un
mitocondri en algunes algues fins a 100.000 en ovòcits d’amfibis, fins a mig
milió en alguns protozous.
■ Una cèl·lula eucariota típica conté uns 2000 mitocondris que ocupen
aproximadament una cinquena part del volum cel·lular.
■ També està relacionat el nombre de mitocondris amb les necessitats d’ATP.
Funcions
■ La respiració cel·lular, procés que consisteix en l’oxidació de les molècules
orgàniques per l’oxigen molecular per a obtindre energia en forma d’ATP.
El mitocondri utilitza com a principal matèria primera els àcids grassos i el
piruvat produït en el citosol a partir de glucosa.
Mitjançant la fosforilació oxidativa es sintetitza la major part de l’ATP que es
produeix en les cèl·lules aeròbiques.
■ Síntesi de proteïnes. En els ribosomes del mitocondri es sintetitzen entre un 5
i un 10% de les proteïnes mitocondrials.
■ Producció de precursos per a la síntesi de diverses substàncies.
2. CLOROPLASTOS
■ Són orgànuls característics de les cèl·lules vegetals. Hi té lloc la fotosíntesi,
procés impulsat per la llum en el qual es fixa CO2 per a formar sucres i altres
compostos orgànics.

■ Els cloroplastos posseeixen grandàries i formes bastant diferents. En les

plantes vasculars tenen forma discoïdal, de 4 a 10 μm de diàmetre i de 1 a 3
μm d’espessor. En les algues la seua forma és més variada, poden tindre forma
de cinta en espiral com en Spirogyra, forma estrellada en Zygnema, etc.
Estructura
■ Els cloroplasts estan envoltats per dues membranes, la membrana interna i
externa, definint entre elles l’espai intermembranós.
■ La regió aquosa a l’interior de la membrana interna rep el nom d’estroma.
■ A l’interior de l’estroma es localitza una membrana contínua denominada
membrana tilacoïdal, que tanca un espai intern conegut com espai tilacoïdal.
■ La membrana tilacoïdal està molt plegada formant vesícules aplanades,
denominades tilacoïdes, les quals poden trobar-se apilades formant els grana
o com vesícules indidividuals que connecten els grana.
■ Les reaccions de la fotosíntesi es separen en dos fases:

● Lluminosa: té lloc a la membrana tilacoïdal.

● Fosca: té lloc a l’estroma.

■ El nombre de cloroplasts varia segons els organismes.

● Nombroses algues unicel·lulars i filamentoses posseeixen només un o dos

cloroplastos per cèl·lula.

● En les angiospermes, el nombre de cloroplastos varia des de 15 fins a 200

per cèl·lula i es solen disposar al citoplasma paral·lelament a la paret
cel·lular.
Composició
■ Membrana externa i interna: La membrana externa és permeable a la major
part de les molècules xicotetes per la presència de porines. La interna és
practicament impermeable però conté proteïnes transportadores. Ambdues
són molt permeables al CO2.
■ Membrana tilacoïdal: és impermeable a la majoria de molècules i ions. Conté
un 50% de proteïnes, un 38% de lípids i un 12% de pigments.

Els pigments fotosintètics posseeixen dobles enllaços conjugats i a causa

d’això absorbeixen intensament la llum visible. Són de dos tipos, clorofil·les i
carotenoides.
● Clorofil·les: pigments verds. Trobem clorofil·la a i clorofil·la b, amb
diferents espectres d’absorció, tot i que presenten el màxim en les
regions blava i roja de l’espectre visible.
● Carotenoides: pigments de color groc o ataronjat. El carotens i els seus
productes d’oxidació, les xantofil·les.
Proteïnes de la membrana tilacoïdal:
● El complex ATP-sintasa.
● Proteïnes associades als
pigments i que formen part dels
fotosistemes I i II.
● Proteïnes de la cadena
fotosintética de transport
electrònic.
■ Estroma: dissolucio concentrada d’enzims. Conté una o més còpies de DNA
circular, RNA i ribosomes 70S. Entre els enzims es troben:
● Els responsables del cicle de reducció fotosintètica del CO2 o cicle de
Calvin (reaccions fosques).
● Els responsables de la reducció i assimilació de nitrats i sulfats.
● Els que intervenen en la replicació, transcripció i traducció del DNA del
cloroplast.
Podem trobar a l’estroma diverses inclusions, entre elles els grans de midó i
gotes lipídiques.
Funcions
■ La fotosíntes, procés en el qual l’energia de la llum es transforma en energia
química que pot utilitzar-se per a convertir el CO2 en compostos orgànics.

És un procés anabòlic fonamental per a tots els éssers vius.

L’equació bàsica és:

6CO2 + 12H2O C6H12O6 + 6O2 + 6H2O

 a) Fase lluminosa: l’energia lluminosa és captada pels pigments fotosintètics
i transofmrada en energia química en forma d’ATP; simultàniament es
descompon l’aigua en hidrogen i oxigen, alliberant-se aquest últim al
medi.
b) Fase fosca: L’ATP i l’hidrogen produïts en les reaccions de la fase
lluminosa, s’utilitzen com a font d’energia i de poder reductor
respectivament, per a convertir el CO2 atmosfèric en carbohidrats.
■ Constitueixen un lloc d’emmagatzematge temporal del mido.
■ Síntesi de proteïnes.
3. AUTONOMIA DE MITOCONDRIS I CLOROPLASTOS
■ Els mitocondris i els cloroplastos es consideren orgànuls semiautònoms.
■ Creixen i es divideixen mitjançant l’acció coordinada de dos sistemes genètics
diferents: el de l’orgànul i el del nucli cel·lular.
■ Actualment s’accepta la teoria endosimbiòtic.