5.

CÈL·LULES DEL SISTEMA NERVIÓS

Imagen de las partes del cerebro y neuronas.

1. ESTRUCTURA DE LA NEURONA.

Les neurones són els components fonamentals i les unitats bàsiques de

processament del SN. El SN , l'estructura més complexa que existeix, està composta
essencialment de dos tipus de cèl·lules: les neurones i les cèl·lules glials o glia.

Teoría Neuronal (Cajal) que estableix que el SN està format per cèl·lules,
denominades neurones i cèl·lules glials.

En el cervell humà hi ha entre 100,000 milions i 1 bilió de neurones. La neurona és la

cèl·lula fonamental del teixit neural i el comportament humà dependrà de la
comunicació que s’establisca entre diferents circuits neuronals.

La neurona és la unitat elemental de processament i transmissió de la informació en

el sistema nerviós.

Les neurones són les unitats estructurals i funcionals del SN. Les seues funcions són
possibles perquè

- Són cèl·lules excitables: La membrana plasmàtica està polaritzada

dinàmicament. La diferència en la concentració de diverses ions en el citoplasma
respecte a l’espai intracel·lular origina una diferència de potencial que modifica la
posició de canals iònics en resposta a estímuls apropiats.

- Són cèl·lules postmitòtiques Perquè una vegada s’han diferenciat, no segueixen

processos de replicació mitòtica. Quan es forma l'embrió, es diferencien como
neurones y una vez diferenciades no pueden hacer la mitosi para dividirse. Estas no
se pueden dividir però hi ha certs llocs al cervell on es poden crear noves neurones.

Estructura bàsica de la neurona.

Les neurones tenen quatre estructures o regions:

1. Soma: Conté el nucli i elements que mantenen els processos vitals de la cèl·lula.
Destaca el nuclèol de molta grandària. La cromatina està menys compacta que en
altres cèl·lules ja que presenta una elevada activitat referent a l’expressió gènica i
síntesis de proteïnes. Centro metabólico de la neurona.

2. Dendrites: Participen en les sinapsis com receptors dels missatges neuronals,

són les projeccions aferents. Presenten un aspecte ramificat amb menudes
protuberàncies anomenades espines dendrítiques. Reciben la mayoría de los
contactos sinápticos de otras neuronas y son de corto tamaño.
3. Axó: Projecció eferent, les que envien la informació. Prolongación larga y
estrecha que surge del cuerpo celular.És un tub llarg i prim, freqüentment recobert
per una beina de mielina. Porta informació des del cos cel·lular fins els botons
terminals. L’estructura de l’axó comença en el con axònic, que és la prolongació del
soma cel·lular.

En l’extrem oposat, es pot dividir en una sèrie de ramificacions més menudes

presentant un engruiximent al final de cadascuna d’elles, el botó terminal.

En el con axonic. Región de forma triangular en la unión del axón y el cuerpo

celular o soma. Protegeix i fa que la comunicació es faça més ràpidament.

Las neuronas aferentes, en este marco, se encargan del transporte de los

impulsos nerviosos desde los órganos receptores hasta el sistema
nervioso central (SNC); el proceso inverso es desarrollado por las
neuronas eferentes, que llevan los impulsos nerviosos hacia fuera del
SNC.

4. Botons terminals: Poden formar sinapsi amb la membrana de les dendrites o del
soma. Quan el potencial d’acció arriba als botons terminals se secreta una
substància química (neurotransmissor) al botó terminal que inhibeix o excita la
neurona receptora. És el lloc on es estableixen les sinapsis essencials per a la
transmissió de la informació.

El citoplasma de l’axó de la majoria de neurones del SNC està lliure de ribosomes,

per la qual cosa, quasi totes les proteïnes han de ser portades des del soma fins
regions remotes de l’axó mitjançant proteïnes transportadores del citoesquelet.

És un fluid viscós dins del qual es troben neurotúbuls, neurofilaments, mitocondris,

grànuls i vesícules, que es diferencien del citoplasma soma i les dendritas proximals,
perquè manquen de reticle endoplasmàtic rugós, de ribosomes lliures i d'aparell de
Golgi.

Citoesquelet: Matriu de filaments proteics de tres tipus: microtúbuls (tubulina),

neurofilaments i microfilaments (actina). Dona estructura a la neurona.

L'organització d'aquestes proteïnes (principalment actina, tubulina i miosina) és

fonamental per a formar una matriu intracel·lular que determina la forma de la
neurona (forma el citoesquelet) , li dona consistència i proporciona un mecanisme de
transport de molècules en el seu interior.

La principal funció es el transport axoplasmatic .L'existència de mecanismes de

transport eficaços és essencial per al correcte funcionament neuronal. Quan el
transport es realitza des del soma fins al terminal es denomina anterógrad, sent
retrògrad quan va des del terminal sináptico fins al cos cel·lular.

Anterògrad: Des del soma als botons terminals mitjançant la proteïna kinesina.

Retrògrad: Moviment des del botó terminal al soma mitjançant la proteïna dineina.

El transport anterògrad és el doble de ràpid que el retrògrad.

También distinguimos un transporte axónico rápido (aproximadamente 400 mm/día)
y un transporte axónico lento (14 mm/día).

El flujo axónico rápido transporta los orgánulos celulares, como las

mitocondrias, para atender a las necesidades energéticas, y las vesículas que
contienen neurotransmisores. El transporte rápido también se produce en dirección
retrógrada para devolver al soma material procedente de los terminales sinápticos
para su degradación o reutilización.

Este material se empaqueta en el interior de estructuras multivesiculares que

retornan al soma. Parece comprobado que un mismo microtúbulo puede hacerse
cargo del transporte en ambos sentidos.

El transporte retrógrado no sólo sirve para eliminar los desechos del terminal
presináptico. Entre otras funciones está la de hacer llegar hasta el soma moléculas
que son captadas por el terminal presináptico, como es el caso de los factores de
crecimiento nervioso, sustancias que son liberadas desde la célula postsináptica,
incorporadas por la célula presináptica y, mediante este transporte, conducidas
hasta el soma neuronal para controlar la diferenciación neuronal durante el
desarrollo del SN.

El flujo axónico lento interviene en el transporte de elementos del citoplasma

(componentes del citoesqueleto y proteínas solubles). El citoplasma del axón es
estructuralmente dinámico, ya que los elementos que lo componen están siendo
constantemente reemplazados por materiales sintetizados y ensamblados en el
soma que son transportados a lo largo del axón por el flujo axoplásmico lento. Esto
es especialmente evidente durante el crecimiento y la regeneración de los axones

El axón no cuenta con los orgánulos necesarios para que en él se produzca la

síntesis de proteínas, por lo que estas moléculas han de ser constantemente
suministradas desde el soma neuronal y transportadas a través del axón. Los
componentes del citoesqueleto del axón van a ser los encargados tanto de este
transporte como del de las diferentes sustancias del entorno celular que son
captadas por el axón y transportadas hasta el soma.
La zona de transferència d'informació d'una neurona a una altra és la sinapsi.

La sinapsis es la unió entre els botons terminals de la neurona emissora i una

porció de la membrana somàtica o dendrítica de la neurona receptora. La
comunicació sols té una direcció: des del botó terminal a la membrana de la
següent neurona.

La sinapsis tiene dos componentes: el presináptico y el postsináptico, que

señalan la dirección habitual del flujo de la información. La membrana de las
dendritas va a constituir generalmente el componente postsináptico.

Esta membrana dendrítica (membrana postsináptica) cuenta con un elevado

número de receptores, que son las moléculas especializadas sobre las que actúan
los neurotransmisores liberados desde otras neuronas.

La mayoría de las neuronas tienen varios troncos dendríticos (dendritas primarias)

que se ramifican varias veces, mediante bifurcación, multiplicándose de esta manera
el número de ramas dendríticas y, en consecuencia, el área que ocupa cada
neurona. La principal función de esta ramificación dendrítica es incrementar la
superficie de recepción de información.

POTENCIAL D’ACCIÓ es un Breu esdeveniment elèctric-químic que comença en el

con axònic (extrem axònic pròxim al cos cel·lular) i viatja fins els botons terminals.
Impuls elèctric que sempre té la mateixa mida i duració tot al llarg de l’axó.

Les neurones suposen un 10% de les cèl·lules del cervell. Les característiques
principals d’aquest llinatge cel·lular és la seua heterogeneïtat. Les neurones
difereixen considerablement en la seua morfologia, funcionament i patró
d’interconnexions, la qual cosa, produeix gran flexibilitat i multiplicitat de funcions

2. TIPUS DE NEURONES

Segons el nombre i disposició de les seues prolongacions.

Neurona Multipolar, és la mes freqüent en el SNC. La membrana somàtica dona

lloc a un axó i a diverses ramificacions dendrítiques.

La Neurona Bipolar posseeix dues prolongacions (axó i una dendrita) que

emergeixen de llocs oposats del cos cel·lular. Aquestes neurones es troben
principalment en els sistemes sensorials.
La Neurona Unipolar posee una sola prolongación que sale del soma. En las
neuronas denominadas Pseudounipolares, esta prolongación se divide en una
porción que realiza la función de recepción de información propia de las dendritas
y otra que realiza la función de conducción de información característica del axón

Segons la longitut de l’axó.

Segons la funció.

Neurones sensorials. Estan en contacte directe amb les superfícies sensitives del
cos i capten la informació de l'entorn, rebuda a través dels òrgans dels sentits i la
condueixen fins al SNC.

Neurones motores. En contacte directe amb els sistemes efectors del cos (músculs)
i traslladen en accions i moviments els resultats de les operacions del SN.

Interneurones. Només estan en contacte i establecen conexiones amb altres

neurones.
3. CARACTERÍSTIQUES I TIPUS DE GLIA.

Las células gliales o neuroglías son células del tejido nervioso. Les cèl·lules glials
son imprescindibles per un correcte funcionament del sistema nerviós. Assegurar la
supervivència de les neurones és una funció essencial atribuïda a les cèl·lules glials.

Las células gliales desempeñan, de forma principal, la función de soporte de las

neuronas; además intervienen activamente en el procesamiento cerebral de la
información en el organismo.

Las células gliales controlan, fundamentalmente, el microambiente celular en lo que

respecta a la composición iónica, los niveles de neurotransmisores y el suministro de
citoquinas y otros factores de crecimiento.

N’existeixen tres tipus en el SNC:

Els Astrocites.

Els astrocites són les cèl·lules glials més abundants, reomplin l’espai entre neurones,
controlen el líquid extracel·lular, regulen el medi extracel·lular i intervenen en
funcions reguladores importants de la comunicació sinàptica i de la supervivència
neuronal.

Les seues múltiples extensions que es dirigeixen en totes les direccions des del cos
cel·lular. Alguns dels peus terminals de les seues prolongacions estan en contacte
amb vasos sanguinis, mentre uns altres emboliquen les membranes somàtiques i
dendríticas de les neurones.

Los astrocitos se presentan en dos formas principales:

Los astrocitos fibrosos, que se encuentran fundamentalmente en la sustancia

blanca (constituida por haces de fibras nerviosas mielinizadas), y los astrocitos
protoplasmáticos, localizados en la materia gris, que es el tejido nervioso formado
preferentemente por cuerpos celulares.

Els astrocites formen la membrana glial limitant superficial, que separa el teixit
nerviós de les meninges cerebrals i són components fonamentals de la barrera
hematoencefàlica, regulant així el pas de les substàncies que deben accedir o eixir
del SNC
Las meninges son tres capas compuestas de fibras y tejidos especializados, que
se localizan por encima de la corteza cerebral y en la médula espinal, con el
objetivo principal de brindar un sistema de protección que evite la introducción de
sustancias nocivas hacia el interior del encéfalo.

La barrera hematoencefálica permite que ciertas sustancias como el agua, el

oxígeno, el dióxido de carbono y los anestésicos generales, pasen al encéfalo. ...
También impide la entrada de bacterias y otras sustancies.

Les diferents funcions dels astrocites.

1. Proporcionan soporte estructural. Los astrocitos se encuentran dispersos entre

las neuronas formando una matriz que fija las neuronas y da consistencia al encéfalo

Matriz: Molde con que se da forma a alguna cosa

2. Regulan la transmisión sináptica. Mantener alrededor de las neuronas las

condiciones óptimas para que se produzca la transmisión de señales entre ellas.
Regula al espacio extracelular el potasio (K+ ) sobrante, con lo que se impide una
acumulación que resultaría peligrosa para la función neural.

Además son capaces de liberar glutamato, neurotransmisor que modula la

excitabilidad neuronal y la transmisión sináptica.
Todo esto indica la existencia de un flujo de comunicación entre neuronas y
astrocitos.

3. Intervienen en la reparación y regeneración del tejido nervioso. Cuando las

neuronas son destruidas, los astrocitos sufren una rápida activación y actúan
ingiriendo y digiriendo los restos de neuronas mediante fagocitosis.

4. Separació del teixit nerviós de les meninges mitjançant la membrana glial

limitant externa.

5. Recobriment vascular. Recubren los vasos sanguíneos cerebrales y participan

en el mantenimiento de la barrera hematoencefálica.

6. Suministran nutrientes a las neuronas. Los pies terminales de los astrocitos

rodean los capilares cerebrales y las membranas neuronales para distribuir
nutrientes, oxígeno, vitaminas y hormonas desde el sistema circulatorio hasta las
neuronas, y además eliminar sus productos de desecho.
Microglia.

Són cèl·lules xicotetes que es desplacen entre les neurones i altres tipus de glia.

En situacions normals no constituint més del 10% del total de cèl·lules glials però
quan es produeix una inflamació o lesió del teixit nerviós, s’activen, proliferen
ràpidament i migren a la zona del dany, on fagociten restes cel·lulars, fragments de
mielina o neurones danyades, i participen en la reparació de la lesió.

Rellevància en la intercomunicació del sistema nerviós i implicació en la defensa

immunitària del SN.

Oligodendroglia

Els oligodendrocitos són xicotetes cèl·lules glials encarregades de la mielinització

de les membranes dels axons neuronals forman la vaina mielina. Aquesta vaina,
formada en la seua major part per lípids, constitueix un bon aïllant que millora
considerablement la transmissió dels impulsos nerviosos.

La vaina de mielina no constituye una cubierta continua del axón, ja que es troba
interrompuda on queda al descobert. Aquestos forat es denomina Nòdul de Ranvier.

En el SNP, les cèl·lules de Schwann realitzen les mateixes funcions que les
diferents cèl·lules glials en elm SNC: com els astròcits, se situen en l'espai
interneural entre els somes neuronals i, el mateix que la microglia, fagocitan les
deixalles en cas de mal dels nervis perifèrics.

Una de les seues principals funcions és formar la mielina al voltant dels axons del
SNP. La mielina dels axons del SNP permet, per exemple, que l'impuls nerviós que
es genera en l'encèfal arribe ràpidament a la musculatura.

Quan aquestes cèl·lules de Schwann maduren, cadascuna desenvolupa un únic

segment de mielina per a un únic axó, per això Un oligodendrocit pot mielinitzar
diverses axons, mentres que una cèl·lula de Schwann s’encarrega d’un sol axó.

La mielinització està estretament associada al desenvolupament de la capacitat

funcional de les neurones. Aquelles neurones els axons de les quals han quedat per
complet envoltats per una baina de mielina són capaces de realitzar una ràpida
transmissió d'impulsos. D'altra banda, ja que la mielina té la funció de facilitar el
procés de conducció d'impulsos nerviosos, qualsevol alteració que en ella es
produïsca té conseqüències importants en el funcionament neuronal. Un dels
exemples més evidents ho tenim en l'esclerosi múltiple, una de les malalties més
freqüents del SN , que es caracteritza per la pèrdua de mielina dels axons del SNC.
 T.6 BASES DEL PROCESSAMENT DE LA INFORMACIÓ.

1. POTENCIAL DE MEMBRANA EN REPÒS

Una de les claus per a entendre la funció neural és el potencial de membrana, la

diferència de càrrega elèctrica que existeix entre l'interior i l'exterior d'una cèl·lula.

Un POTENCIAL és una font d´energia elèctrica emmagatzemada. La mesura dels

potencials elèctrics dels àxons es la mesura de la DIFERÈNCIA DE CÀRREGA
ELÈCTRICA entre l’interior i l’exterior de l’axó. L'interior de l’axó està carregat
negativament respecte a l'exterior.

Quan la cèl·lula no genera impulsos nerviosos, es diu, que està en repòs, basat en
un equilibri dinàmic dels ions que queden en un o l’altre costat de la membrana. El
potencial de repòs depèn de la concentració desigual d’anions i cations a ambos
llocs de la membrana cel·lular, així com de la activitat dels elements proteics (canals i
bombes) que la regulen.

Dins d'una neurona, es registra un potencial constant d'aproximadament

-70 milivoltios (mV). Això indica que el potencial de l'interior de la neurona en repòs
és uns 70 mV menor que el de l'exterior de la neurona. aquesta diferència de -70mV
rep el nom de POTENCIAL DE REPÒS.

Per a registrar el potencial d'acció d'una neurona hem de col·locar un

microelèctrode en l'interior de la neurona i la punta de l'altre en l'exterior d'aquesta,
en el líquid extracel·lular.
¿Por qué están polarizadas las neuronas cuando están en reposo?

-Com totes les sals d'una solució, les sals que componen el teixit neural estan
separades en partícules amb càrrega positiva i amb càrrega negativa, anomenades
ions.

El potencial de repòs es deu al fet que la proporció de càrregues negatives és

superior a la de càrregues positives a l'interior de la neurona en comparació amb la
de l'exterior. La razón de esto 4 factores:

Efectos de homogeneización.

1) El movimiento aleatorio. Els ions estan en constant moviment aleatori, i les

partícules que es mouen de manera aleatòria tendeixen a distribuir-se uniformement
sent més probable que els ions es desplacen d'una àrea en la qual hi ha una elevada
concentració a una altra en la qual hi ha una baixa concentració.

2) El segundo factor que impulsa la distribución uniforme de iones es la Presión

electrostática. Qualsevol acumulació de càrregues —ja siguen positives o
negatives— en una àrea tendeix a dispersar-se a causa de la repulsió de les
càrregues de mateix signe que existeixen en les proximitats.

Son cuatro los iones que contribuyen de forma significativa al potencial de reposo:
los iones de sodio (Na), los de potasio (K), los de cloro [o cloruro] (Cl) y diversos
iones orgánicos.

La concentració tant d'ions de Na com de Cl és major en l'exterior d'una neurona en

repòs que en el seu interior, mentre que els ions de K estan més concentrats en el
seu interior

Els següents factors són els responsables de les diferències de concentració

observades:

- Anions orgànics: únicament en el fluït intracel·lular.

- Na+: predominantment en el fluït intracel·lular.
- K+: predominantment en el fluït extracel·lular.
- Cl-: predominantment en el fluït extracel·lular.

La membrana neuronal presenta una permeabilitat diferent als ions presents en el

medi intra i extracel·lular. Els ions Cl- i K+ passen fàcilment la membrana, però els
ions Na+ la travessen amb dificultat.
Els ions orgànics no la travessen. Els ions travessen la membrana mitjançant els
canals iònics especialitzats per un determinat ió.
 Com es regula el flux d’ions a través de la membrana?

Alguns ions poden travessar la membrana

per la seua grandària però la majoria
només poden fer-ho a través de CANALS
IÒNICS.

Els canals iònics són proteïnes

transmembrana selectivament
permeables a un determinat ió (per
exemple, sodi (Na+), Potassi (K+) o Clor
Cl-)

Una característica important de molts

canals és que tenen una comporta, que
pot obrir-se o tancar-se en funció de
canvis en la membrana. Aquesta
obertura és dependent de voltatge o de la
unió de lligands apropiats

Una de estas propiedades es pasiva, esto es, no supone consumo de energía. La

otra es activa y supone consumo de energía.

Els moviments d’ions mitjançant els canals són fonamentalment regulats per
mecanismes de transport passiu, i per tant depenen de la força electroquímica
generada per: Gradient de concentració i gradient elèctric.

3) Gradient de concentració: Fa referència a la diferència d’ions entre dos espais:

intra i extracel·lular. Els ions es mouen per difusió, de tal volta, que hi ha un
moviment net d’ions des de regions amb una alta concentració fins regions amb
baixa concentració . Una gran part del procés d’intercanvi d’ions es realitza per
difusió passiva, es a dir, sense despesa energètica.

4) Gradient elèctric. Els ions amb la mateixa càrrega tendeixen a repel·lir-se (els de
càrrega diferent s’atrauen) per la qual cossa es dona un trànsit de càrregues o
corrent elèctric. La diferència de potencial crea una força electromotriu anomenada
gradient elèctric que s'oposa o complementa al moviment d'ions per gradient de
concentració. (trànsit perquè van canviant els potencials)
La membrana neuronal presenta un mecanisme de transport amb consum energètic
(transport actiu), la bomba de sodi-potassi, que és responsable de que hi haja
més Na+ fora de la neurona. o. A este tipo de bombas se les llama bombas
electrogénica
En la bomba de sodi-potassi s'intercanvien 3 de Na+ por 2K+. Pasa per una bomba
en la membrana (aquesta bomba és una proteïna transmembrana). El ATP fa que
s'abriga passant al ADP. El P- perdut es queda a la bomba. Quan la bomba torna a
la seua posició original, el ADP torna a ATP.

Es fa més negatiu perquè tan sols ixen 2 mentres que salen 3.

SODIO.
Gradiente de concentración. (145 mmol) fora i dins (5-15), pel que botiguera a anar
per a dins.

CLORO
Gradiente de concentración. (1-2 mmol) fora i dins (5-15), pel que botiguera a anar
per a fora.

POTASIO.
Gradiente de concentración. (5 mmol) fora i dins (140), pel que botiguera a anar
per a fora. (leer página 402 abril xq es un buen resumen)
2. POTENCIAL D’ACCIÓ.

El potencial d’acció és el missatge transportat per l’axó des del soma fins els
botons terminals. Durant el potencial d’acció es produeix una inversió del potencial
de membrana causat per una caiguda breu de la resistència de la membrana als ions
de sodi. Els ions passen per proteïnes canal que es troben en la membrana de l’axó,
que són canals iònics controlats per voltatge.

Per què s'arriba al llindar d'excitació en un moment determinat?

Una neurona rep POTENCIALS POSTSINÀPTICS de nombroses dendrites, i

cadascun d'ells produeix un efecte molt menut. El fet que una neurona gènere o no
un potencial d'acció està determinat per la suma de tots els potencials postsinàptics
que rep.

Tots els potencials postsinàptics són:

- Locals: només afecta a una xicoteta porció de la membrana.

- Xicotets.
- Graduals.
- Sotmesos a atenuació temporal i espacial en la propagació bidireccional.

La neurona pot rebre potencials postsinàptics excitatoris (PEPs) que despolaritzen

la membrana o potencials postsinàptics inhibitoris (PIPs) que hiperpolariza la
membrana.
Si en un moment determinat predomina la despolarització, quan aquesta arriba a un
determinat nivell, el llindar d'excitació (al voltant de -65 mV), es desencadena el
potencial d'acció perquè s'obrin els canals de Na+ dependents de voltatge. Els
PEPs i els PIPs són respostes graduades, és a dir, van disminuint la seua amplitud
conforme ens allunyem de la sinapsis.

El potencial d'acció es genera al voltant de la zona adjacent a l’àxon, per tant com
més pròxima estiga la sinapsis d'aquesta àrea, més important serà la seua aportació
a la resposta que genera la neurona.

Els potencials postsinàptics es propaguen de forma passiva, sumant-se i restant-se

al llarg de la membrana neuronal Si els canvis de potencial de membrana arriben fins
el con axònic i se supera el llindar d’excitació, es produirà un potencial d’acció.

Potencial de accion.

El potencial de membrana puede volverse más negativo y adoptar un valor de, por
ejemplo, -80 o -90 mV, produciéndose un aumento de la diferencia de potencial entre
el interior y exterior celular.

Este fenómeno se conoce con el nombre de hiperpolarización. La hiperpolarización

hace que la neurona se vuelva todavía más inactiva y sea más difícil que pueda
responder y transmitir información a otras neuronas.

Puede ocurrir que el cambio del potencial de membrana se produzca en el sentido

contrario, es decir, que la diferencia de potencial entre el interior y el exterior celular
disminuya, haciendo que el interior sea menos negativo y adopte valores de -60 o
-50 y de 40 mv. Este fenómeno recibe el nombre de despolarización y aumenta la
probabilidad de que la neurona responda y pueda transmitir información a otras
neuronas.

Si a partir del potencial de reposo (-70 mV), el cambio en la diferencia de potencial

es menor de 15 mV aproximadamente (es decir entre -70 y -55 mV), el potencial de
acción no se produce y la neurona no responde. Por el contrario, si el cambio en la
diferencia de potencial es ligeramente superior a aproximadamente 15 mV (es decir,
a partir de -55 mV) el potencial de membrana cambia súbitamente de forma que el
interior de la neurona se vuelve positivo y el exterior negativo, lo que indica que las
cargas eléctricas se han distribuido de forma inversa respecto a la situación de
reposo. En este caso, la magnitud de la despolarización es suficiente para que el
potencial de membrana alcance el denominado umbral de excitación o potencial
umbral que es el valor del potencial de membrana a partir del cual se dispara el
potencial de acción.
Por ello, se dice que el potencial de acción sigue la denominada ley del todo o
nada, es decir, el potencial de acción se produce si la despolarización es suficiente,
si no, no se produce; si se produce, siempre conserva el mismo valor sin aumentar
ni disminuir.

Fases del potencial d’acció.

1) La sumació de potencials postsinàptics permet que en el con axònic es supere el

llindar d’excitació. Això permet l'obertura de canals de sodi dependents de
voltatge y, gràcies al gradient electroquímic i el gradient de concentració el sodi
s’introdueix dins de la neurona.

Con el inicio de la despolarización, la permeabilidad de la membrana a los iones

Na + aumenta, haciendo que pasen al interior celular más iones Na + de los que
entran en situación de reposo.

Esta mayor permeabilidad de la membrana neuronal a la entrada de Na + durante la

fase ascendente del potencial de acción se debe a la apertura de canales de Na +
que permanecían cerrados en estado de reposo.
Estos canales son sensibles a los cambios de voltaje y su apertura se produce como
consecuencia de que la despolarización inicial alcanza una cierta magnitud, la
necesaria para que el potencial de membrana llegue al umbral de excitación. Por
ello, estos canales iónicos reciben el nombre de canales de Na + dependientes de
voltaje. Se abren y se cierran según los cambios que experimenta el potencial
de membrana

El período en que se produce la despolarización y la rápida inversión del potencial de

membrana hasta alcanzar el valor de +40 mV se denomina fase de despolarización
o fase ascendente.

El período en el que el potencial de membrana vuelve a adquirir el valor negativo del

potencial de reposo se llama fase de repolarización o fase descendente

2) En la fase ascendente del potencial de acción también se da un cambio en la

permeabilidad a los iones K+ , debido a la apertura de canales de K+
dependientes de voltaje.

El canvi de potencial de membrana promou l'obertura dels canals de potassi ja

que estos canales también responden a cambios en el potencial de membrana.
Aquests comencen a abandonar la neurona, empentats tant pel gradient de
concentració com pel gradient electroquímic que està canviant cap a un voltatge
positiu.

Malgrat això, el corrent de sodi entrant és més potent i continua augmentant el

voltatge (despolaritzant-se la membrana)

Los canales de K+ dependientes de voltaje requieren para su apertura una mayor

despolarización que los canales de Na + , por lo que su apertura se produce después
de la apertura de los de Na +

3) Por tanto, durante la fase ascendente del potencial de acción se produce una
entrada masiva de Na + y una salida de K+ , debido a la apertura de canales de Na +
y de K+ dependientes de voltaje. El potencial de acción se genera porque la
cantidad de iones Na + que entran es mucho mayor que la de iones K+ que
salen.

Quan el potencial de membrana aconsegueix un valor (+40 mv) els canals de sodi
es tornen REFRACTARIS, això és, es queden en un estat que no és ni obert ni
tancat i que impedeix que entre més sodi. Això fa que el voltatge no puga
continuar augmentant i que la membrana aconseguisca en aquest punt la seua
despolarització màxima.
4) El sodi ja no entra però el potassi continua eixint, empentat tant pel gradient de
concentració com pel gradient electroquímic. Aquest fet, fa que no entren
cations però que sí que isquen, això és, fa que el potencial es torne més negatiu. A
més, la bomba de sodi-potassi continua expulsant sodi de l'interior cel·lular. Amb tot
això, la membrana es REPOLARITZA de manera progressiva.

5) Els canals de potassi es van tancant a poc a poc. El potencial de membrana ha

descendit notablement, fins i tot per davall del potencial de repòs
(HIPERPOLARITZACIÓ). En aquest moment apareix el període refractari.

Al comienzo de la fase descendente del potencial de acción, los canales de Na+

no pueden ser abiertos y la neurona no puede generar un nuevo potencial de
acción para responder a una nueva información, por lo que se dice que la membrana
se encuentra en período refractario absoluto.

Al final de la fase descendente se produce una caída brusca del potencial de

membrana hasta -90 mV antes de que recobre el característico valor de -70 mV del
potencial de reposo.

Durante este breve período en que el potencial de membrana está hiperpolarizat,

la neurona es capaz de responder a una nueva información pero necesita una mayor
magnitud de despolarización para generar el potencial de acción (unos 35 mV:
desde -90 a -55mV, frente a unos 15 mV: desde -70 a -55 mV). Por ello, este
período recibe el nombre de período refractario relativo.

6) Els canals de potassi tanquen completament. Gran part del potassi

extracelul·lar difon a zones allunyades del con axònic. Amb tot això es recupera el
potencial de repòs i la neurona queda llista per a un nou cicle d'activitat

Moviment d’ions durant el potencial d’acció.

1. Obertura de canals iònics de sodi controlats per voltatge: entrada de sodi: canvi
en el potencial de -70 a +40 mV.
2. Obertura de canals iònics de potassi controlats per voltatge: eixida de potassi.
3. Tancament dels canals de sodi (refractaris) quan el PA arriba el màxim
4. Acumulació d’ions de potassi fora de la membrana: potencial de membrana
torna a la normalitat.
5. Tancament del canals de K+ y reactivació dels canals de Na+ (preparats per altra
despolarització)
6. El potencial de membrana sobrepassa el seu potencial de repòs (excés de K+ a
l’exterior) i torna a la normalitat gradualment (difusió i bomba Na+/K+)
Per què viatja l’impuls en una direcció?

1. Per la inactivació dels canals de Na+.

-Después de un potencial de acción, los

canales de socio quedan inactivados ya que
se encuentran en un periodo refractario
absoluto, por lo que no se puede llevar a
cabo otro potencial de acción.

2. L’hiperpolarització després del tir del

potencial d’acció.

-Com les vies anteriors es troben

hiperpolaritzades per un potencial d'acció,
no es pot donar encara altre.
Aclariments: propagació del potencial d’acció.

1) La conducció del potencial d’acció compleix la LLEI DEL TOT O RES

Si es produeix el potencial d’acció, sempre conserva el mateix valor sense

augmentar o disminuir fins que arriba als botons terminals.

La conducció del potencial d'acció no és decreixent, és a dir, no s'afebleix a mesura

que es transmet al llarg de l’àxon. Un potencial d’acció es dona o no, no hi ha
valors intermitjos.

2) La conducció del potencial d’acció compleix la LLEI DE LA TASA O LA

FREQÜÈNCIA

Després del potencial d'acció es produeix un període refractari durant el qual la

neurona no pot disparar altre potencial d'acció (període refractari absolut de 1 a 2
mil·lisegons) o requereix d'una gran estimulació per a fer-lo (període refractari
relatiu).

Si una neurona esta molt estimulada es dispara quan s'acaba el període refractari
absolut, la qual cosa pot fer que es dispare amb freqüències de 1000 vegades per
segon. Si la neurona esta poc estimulada, la neurona no es dispara fins que haja
acabat el període refractari relatiu, pel que la seua freqüència de tir serà menor.

Básicamente, la importancia del estímulo depende de la frecuencia del mismo, a más

frecuencias mayor es el estímulo y más posibilidades tendrá de producir un potencial
de acción.
 3. TIPUS DE FIBRES NERVIOSES.

FIBRA = AXÓ

NERVI = CONJUNT D’AXONS

- Fibres mielíniques: Recobertes per una beina de mielina.

El único lugar en que un axón mielínico entra en contacto con el líquido extracelular
es en los Nódulos de Ranvier, donde el axón está desprovisto de mielina,

En aquest tipus de axons, els ions de Na+ sol poden passar a través de la membrana
axònica en els nòduls de Ranvier.

El potencial d'acció en un àxon mielínic es transmet passivament al llarg del primer

segment de mielina, fins a arribar al primer nòdul de Ranvier. El senyal ha disminuït
un poc però és suficient per a obrir els canals de Na+ del nòdul i regenerar el
potencial acció en tota la seua intensitat, que de nou es transmetrà passivament fins
al següent nòdul.

¿Cómo puede, entonces, el «potencial de acción» viajar a lo largo del área de la

membrana axonal cubierta de mielina?

El axón conduce pasivamente el cambio eléctrico desde donde se produce el

potencial de acción hasta el siguiente nódulo de Ranvier.

El cambio va aminorando, pero aún es lo suficientemente grande como para

desencadenar un potencial de acción en el nódulo. Dicho potencial vuelve a
desencadenarse, o se repite, en cada nódulo de Ranvier y es transportado, mediante
las propiedades de cable del axón, a lo largo del área mielinizada hasta el
siguiente nódulo

Els nòduls de Ranvier son el únic lloc en que l’àxon entra en contacte amb el líquid
extracel·lular. La mielinització de l’axó fa que els canvis requerits per la conducció de
l’impuls nerviós només es donen en els nòduls de Ranvier. Per això a aquest tipus de
conducció s’anomena CONDUCCIÓ SALTATÒRIA
Avantatges d’aquest tipus de conducció.

1) ECONOMIA: la despesa metabòlica és menor

Ya que en un axón mielínico el Na+ sólo puede entrar en los nódulos de Ranvier,
entra mucho menos Na+ y, consecuentemente, ha de bombearse de nuevo al
exterior mucho menos sodio. Por lo tanto, un axón mielínico gasta mucha menos
energía para mantener su equilibrio de sodio.

2) VELOCITAT: la velocitat de conducció és major en els axons de major diàmetre i

en els mielinitzats.

Resumen: Este mecanismo ahorra una considerable cantidad de energía, dado

que no se requieren transportadores de sodio-potasio a lo largo de las partes
mielinizadas del axón, y la conducción saltatoria es más rápida.
Fibres amielíniques. Són aquells axons que no estan recoberts per mielina.

Protegides per oligodendrocits o cèl.lules de Schwan. En ells, les cèl·lules de

Schwann els envolten parcialment, permetent l'entrada al líquid extracel·lular, és a
dir, les cèl·lules de Schwann protegeixen als axons, però no els aïllen.

En LES FIBRES AMIELÍNIQUES, l´ intercanvi iònic es produeix al llarg de tot

l'àxon: CONDUCCIÓ CONTINUA

EXEMPLE DE COMUNICACIÓ NEURAL.

Reflex de retirada.

Com poden interactuar entre si les neurones per a produir una determinada
conducta?

Un exemple és el reflex de retirada en el qual hi ha 3 neurones involucrades

Neurona sensorial --- Interneurona --- Neurona motora

 La neurona sensorial detecta l’estímul dolorós a través de les dendrites i envia un
potencial d'acció fins als botons terminals que estan en la medul·la. Allí es produeix
l'alliberament d'un neurotransmisor que estimula la interneurona (neurona
postsinàptica) que envía un potencial d'acció per l’axó que fa sinapsis amb la
neurona motora.

Quan el potencial d'acció de la interneurona

arriba a la sinapsis s'allibera un
neurotransmissor que activa a la
motoneurona que al seu torn, envia altre
potencial d'acció per l’axó que arriba al
múscul.

Quan s'allibera el neurotransmissor en la

unió neuromuscular, el múscul es contrau i
fa que la mà s'aparte de l'objecte calent.
 Inhibició del reflex de retirada.

Però la sinapsis també pot tindre un efecte inhibitori. Suposem ara que es
requereix que inhibim el reflex de retirada.

Per exemple, si agafem una casserola calenta per a deixar-la damunt de la taula
però utilitzem una manyopla massa fina, de seguida començarem a notar que la
calor traspassa, i arriba un moment que el dolor desencadena un reflex de retirada.
Si soltem la casserola aquesta caurà al sòl i volem mantenir-la uns segons més fins a
arribar a la taula i dipositar-la allí.

El dolor estimula les dendrites de la

neurona sensorial que emet un potencial
d'acció que arriba a la medul·la i
estimula a l’interneurona que al seu torn
estimularà a la motoneurona.

Fins a aquest punt, la resposta és

similar a la del exemple anterior.

Però ací apareix una neurona

localitzada en l’encèfal que emet un
potencial d acció que estimula a una
interneurona inhibitòria que disminuirà la
resposta de la motoneurona i per tant no
haurà resposta muscular. D'aquesta
forma, s’ha inhibit la resposta de retirada
 T.7: COMUNICACIÓ NEURONAL.

1. ESTRUCTURA I SINAPSI

Les neurones es comuniquen entre si mitjançant

sinapsis. Els botons terminals alliberen
neurotransmissors que arriben a la membrana de la
neurona amb la que forma sinapsi. Els
neurotransmissors originen potencials postsinàptics
(breus despolaritzacions o hiper polaritzacions) que
augmenten o disminueixen la tassa de descarrega de
l’axó de la neurona postsinàptica.

Los neurotransmisores se difunden a través del

espacio lleno de líquido que hay entre los botones
terminales y las membranas de las neuronas con las
que establecen sinapsis

La majoria dels neurotransmissors produeixen

excitació o inhibició, però no ambdues. No obstant
això, uns quants produeixen ambdós efectes en funció
del tipus de receptor al que s'uneixen. Els
descobriments dels últims anys han demostrat que les
cèl·lules glials poden exercir importants funcions en la
transmissió sinàptica. Per exemple, els astròcits
alliberen alguns neurotransmissors, contenen
receptors, condueixen senyals i participen en la
recaptació.

Sinapsis elèctriques.

Les sinapsis elèctriques permeten el flux passiu directe de corrent elèctric d'una
neurona a una altra i un intercanvi bidireccional d’ions. Aquesta és una resposta
ràpida i coordinada.

En aquest cas, el corrent flueix a través de les unions en clivella (unión hendidura o
gap junction) que són canals de la membrana especialitzats que connecten les dues
neurones. Encara que es troben en tot el sistema nerviós, inclòs l’encèfal humà, les
sinapsis elèctriques són una minoria.
2. SINAPSIS QUÍMICAS.

La major part de la comunicació neuronal es realitza mitjançant sinapsis químiques

que permeten la comunicación entre neurones a través de la secreció de substàncies
químiques, denominades neurotransmissors (nts).

Aquests agents químics alliberats per una neurona produeixen un flux secundari de
corrent en altra neurones a l'activar molècules receptores específiques, alterant el
seu potencial de membrana i augmentant o disminuint la probabilitat que la neurona
dispare un potencial d'acció.

Las sinapsis son conexiones entre los botones terminales de los extremos de las
ramas del axón de una neurona y la membrana de otra, donde provocan PEPs o
PIPs en otras neuronas al unirse con los receptores que se sitúan en las membrana
postsináptica. Las sinapsis pueden darse en tres lugares: sobre las dendritas, sobre
el soma y sobre otros axones. Estas sinapsis se denominan axodendríticas,
axosomáticas y axoaxónicas, respectivamente. Las sinapsis axodendríticas pueden
ocurrir sobre la superficie lisa de una dendrita o sobre espinas dendríticas

sinapsis axodendríticas —sinapsis entre los botones terminales del axón y las dendritas—
2.1 PARTS DE LA SINAPSIS.

Parts de la sinapsi: Element presinàptic.

La membrana presinàptica està localitzada a la fi del botó terminal en front de la

membrana postsinàptica. Destaca la presència de vesícules sinàptiques que
molècules de neurotransmissor i neuromoduladors. Presència de mitocòndries,
cisterna i microtúbuls.

Les vesícules sinàptiques poden ser produïdes en l'aparell de Golgi, i són

transportades per transport axoplasmàtic anterògrad , o es poden sintetitzar en el
mateix botó terminal a partir de material reciclat.

També hi ha gran quantitat de mitocòndries que donen l’energia necessària per als
processos de comunicació. La zona d’alliberació es un lloc situat front a l'espai
sinàptic. És el lloc específic on s'alliberen les vesícules sinàptiques

Transporte axoplasmático. (El transporte axonal ocurre a lo largo de la vida de una

neurona y es esencial para su crecimiento y supervivencia. ... El transporte axonal puede
ser rápido o lento, y anterógrado (alejándose del cuerpo celular) o retrógrado (transportando
materiales desde el axón hacia el cuerpo neuronal. Transporta mitocondrias, lípidos,
vesículas sinápticas, proteínas y otros orgánulos hacia y desde un cuerpo celular de
neurona, a través del citoplasma de su axón llamado el axoplasma)
Quan arriba un potencial d’acció al botó terminal promou l’obertura de canals de
calci dependents de voltatge. L’increment de calci intracel·lular és el senyal que,
tres la unió a una proteïna anomenada calmodulina, activa les vesícules, que es
desplacen fins la vora del botó terminal, fonent-se amb la membrana i alliberant el
neurotransmissor (exocitosis).

Cada vesícula conté una quantitat de neurotransmissor, de tal volta que el nombre
de calci pot regular la quantitat de neurotransmissor alliberat.

L’alliberació dels nts es realitza en la zona activa i de forma molt ràpida com
resposta a l’entrada de calci.

Les vesícules sinàptiques, una vegada buides, es reciclen. Primer es reincorporen

de nou a la membrana presinàptica (endocitosis) i després tornen a reomplir-se amb
nts per a ser utilitzades novament. El nts també pot ser recaptat mitjançant
transportadors a l’element presinàptic per a ser destruït per enzimes intracel·lulars.
La degradació pot donar-se en l’interior cel·lular o en cèl·lules glials adjacent.

Parts de la sinapsi: espai sinàptic

L’espai sinàptic o fenedura sinàptica és la separació entre l’element presinàptic i

l’element postsinàptic (20-50nm). Conté fluït extracel·lular, pel qual es difon la
substància transmissora. Hi ha un entramat de filaments que mantenen a les
membranes pre i postsinàptiques alineades.
Parts de la sinapsi: element postsinàptic

La membrana postsinàptica està localitzada en la neurona que rep el missatge.

Densitat postsinàptica: part de membrana situada front al botó terminal.

Té una aparença més grossa degut a la presència de RECEPTORS. Els receptors

són molècules proteiques especialitzades que detecten la presència de
substàncies transmissores en l'espai sinàptic.

3. TIPUS DE RECEPTORS

Els receptors médien l’acció dels nts i neuromoduladors en la comunicació sinàptica.

Els receptors són proteïnes de membrana capaces de reconèixer els lligands i
modificar la seua resposta.

Els missatgers químics es lliguen als seus receptors si existeix estereo

complementarietat entre les estructures tridimensionals i les propietats
electroquímiques de ambdós molècules (clau-pany).

Agonista: Molècules exògenes capaces d'unir-se a un receptor i promoure efectes

similars als del seu lligand natural.
Antagonista: Molècules exògenes capaces d’unir-se a un receptor i bloquejar els
efectes del seu lligand natural.

La majoria de neurotransmissors s'uneixen a diversos tipus de receptors

diferents, que es denominen subtipus de receptor, es localitzen en diferents àrees
cerebrals i responen al neurotransmissor de forma diferent (induint excitació o
inhibició). Per això, un neurotransmissor pot enviar diferents tipus de missatges
a diferents parts de l’encèfal.
A. Receptors presinàptics: autoreceptors.

Un autorreceptor es un tipo de receptor ubicado en las membranas de las células

nerviosas presinápticas. Sirve como parte de un circuito de retroalimentación
negativa en la transducción de señales. Solo es sensible a los neurotransmisores u
hormonas liberadas por la neurona en la que se encuentra el autorreceptor.

B. Receptors postsinàptics

Receptors ionotròpics.

Els receptors ionotròpics són els que estan associats a canals iònics controlats
per lligant. (como una llave, como en las enzimas)

Quan el neurotransmissor s'uneix al receptor aquest gira lleugerament les parets

dels canals iònics cilíndrics fins a una posició que permet als ions travessar la
membrana.

Els efectes ionotròpics són ràpids i breus (s'inicia la resposta en 10 mil·lisegons i

dura uns 20 mil·lisegons). Açò és, quan un neurotransmissor s'uneix a un receptor
ionotròpic, el canal iònic associat s'obri o es tanca immediatament, induint un
potencial postsinàptic immediat.

Per exemple, si el neurotransmissor obri un canal de sodi (Na+) s'incrementa el

flux d'entrada d'ions de Na+ a la neurona, produint-se una despolarització (PEP).
Pel contrari, si el neurotransmissor obri els canals de potassi (K+) o de clor (Cl- )
augmenta l'eixida d'ions de K+ de la neurona o l'entrada d'ions de Cl- a la neurona
respectivament, originant-se una hiperpolarització (PIP).
Receptors metabotròpics.

Els receptors metabotròpics, que són més freqüents, estan acoplats a proteïnes
senyal i a proteïnes G (proteïnes sensibles al trifosfat de guanosina).

Els nts exerceixen efectes mitjançant la iniciació d'una seqüència de reaccions

metabòliques, sent més lents però més duraders, difusos i variats. Els efectes
metabotròpics es produeixen almenys 30 mil·lisegons després de l'alliberament del
neurotransmissor i duren segons, minuts o fins i tot hores. (es por esto último que la
dopamina porque sus efectos han de durar mucho).

Tots els receptors metabotròpics estan acoplados a una proteïna senyal que
travessa set vegades la membrana cel·lular (domini transmembrana) canviant
d'adreça cap a davant i cap enrere.

El receptor està unit a la part de la proteïna senyal que queda fora de la neurona
mentre que la proteïna G està unida a la part de la proteïna senyal que queda
dins de la neurona. Quan un neurotransmissor s'uneix a un receptor metabotròpic
permet que la porció de proteïna dins de la neurona reaccione amb altres molècules.

La porció de l'interior de la neurona activa a la proteïna G que està acoplada al

trifosfat de guanosina (GTP), una molècula emmagatzemador d'energia.

Cuando un neurotransmisor se une a un receptor metabotrópico, una subunidad

de la proteína G asociada se desprende. Luego sucede una de dos cosas, en
función de cuál sea la proteína G:

1. La más sencilla, la subunidad puede desplazarse a lo largo de la superficie

interna de la membrana y unirse a un canal iónico cercano, induciendo así un
PEP o un PIP.

2. Tambíen, puede desencadenar la síntesis de una sustancia química,

denominada segundo mensajero (se considera que el nts es el primer
mensajero) com el monofosfato deadenosina cíclic (AMPc) dins de la cèl·lula.

2.1 El segon missatger comunica amb àrees de l'interior de la cèl·lula i pot obrir o
tancar canals iònics en la membrana o difondre's pel citoplasma per a influir en
l'activitat de la neurona (per exemple, pot entrar al nucli i unir-se a l’ADN, influint
l'expressió gènica i la síntesi de proteïnes).
Receptores ionotrópicos y metabotrópicos.
Autoreceptors o receptors presinàptics

Un autorreceptor es un tipo de receptor ubicado en las membranas de las células

nerviosas presinápticas. Sirve como parte de un circuito de retroalimentación
negativa en la transducción de señales. Solo es sensible a los neurotransmisores u
hormonas liberadas por la neurona en la que se encuentra el autorreceptor. d google

Els receptors presinàptics o autoreceptors són de tipus metabotròpic i presenten

efectes inhibidors. Es localitzen en la membrana de la neurona presinàptica i es
lliguen a les molècules neurotransmisores de la seua pròpia neurona.

Su función habitual es controlar la cantidad de moléculas neurotransmisoras que

hay en la sinapsis, reducir la liberación posterior cuando los niveles son elevados
y aumentarla cuando los niveles son bajos.

Así pues, cuando son estimulados por una molécula de neurotransmisor no producen
cambios en el potencial de membrana del botón terminal, no produeixen canvis en el
potencial de membrana, però regulen processos interns como la síntesi i
alliberació de neurotransmissors. Si s’estimulen: - disminueix el flux neural -
es bloqueja l’alliberació de neurotransmissor

4. TIPUS DE SINAPSI

Les sinapsis més freqüents són les axodendrítiques: sinapsis entre els botons
terminals de l’axó d'una neurona i les dendrites o espines dendrítiques de l'altra
neurona.
Les sinapsis axosomatiques són sinapsis entre els botons terminals de l’axó i els
somes o cossos neuronals.

Por último encontramos las sinapsis axoaxónicas. Las sinapsis axoaxónicas actúan
de distinto modo. Estas sinapsis no contribuyen directamente a la integración neural.
En lugar de ello, alteran la cantidad de neurotransmisor que liberan los botones
terminales del axón postsináptico. Estan implicades en els processos de
modulació presinàptic: inhibición presináptica o facilitación presináptica.
Normalmente, un botón terminal determinado libera una cantidad fija de
neurotransmisor cada vez que un potencial de acción llega a él. No obstante, la
liberación de neurotransmisores puede ser modulada por la actividad de
sinapsis axoaxónicas. Si la actividad de una de estas sinapsis disminuye la
liberación del neurotransmisor, el efecto se denomina inhibición presináptica. Si
éste aumenta la liberación, se denomina facilitación presináptica.

Básicamente, alteren la quantitat de substància transmissora alliberada pels botons

terminals de l’axó postsinàptic: a major entrada de Ca2+, major quantitat de
neurotransmissor alliberat.

- INHIBICIÓ PRESINÀPTICA: si l'activitat

d’una sinapsis d'aquest tipus dona lloc a
una disminució de l'alliberació de
neurotransmissor.

Un terminal presinàptic A estableix sinapsi

amb una neurona postsinàptica C, i altre
terminal nerviós B que estableix sinapsi
amb el terminal A.

Si només s’activa el terminal A, es

produeix una despolarització de la
membrana de la neurona C. Si només el
terminal B es activat, no es produeix cap
canvi de potencial en eixa neurona. Pel
contrari, si els dos terminals són activats,
s’observa que la magnitud de la
despolarització produïda en la neurona C,
és més xicoteta que la produïda en
resposta a l’activació única del terminal A.
El terminal B, en aquest cas, alliberaria
neurotransmissors inhibitoris.
- FACILITACIÓ PRESINÀPTICA: si l'activitat d’una sinapsis d'aquest tipus dona lloc
a una activació de l'alliberació de neurotransmissor.

Un terminal presinàptic A estableix sinapsi

amb una neurona postsinàptica C, i altre
terminal nerviós B que estableix sinapsi
amb el terminal A. El terminal B exerceix
un efecte facilitador (alliberació de
neurotransmissors excitatoris) sobre el
terminal A, de tal volta que augmenta
l’entrada d’ions Ca2+ dins del terminal.
Tot això es tradueix en l’alliberació d’una
major quantitat de neurotransmissor i
una potenciació de l’efecte que el
terminal A produeix sobre la neurona
postsinàptica C.

Muchas neuronas muy pequeñas tienen prolongaciones extremadamente cortas y

aparentemente carecen de axón. Estas neuronas establecen sinapsis
dendrodendríticas, o sinapsis entre dendritas. Ya que no tienen prolongaciones
axónicas largas, no transmiten información de un lugar a otro en el encéfalo, y
realizan funciones reguladoras

La majoria de les sinapsis en el sistema nerviós central (SNC) dels mamífers són
sinapsis dirigides, és a dir, presenten una disposició en què la zona
d'alliberament del neurotransmissor i la zona de recepció d'aquest es troben
molt pròximes. No obstant això també existeixen sinapsis no dirigides, en què la
zona d'alliberament està a certa distància de la zona de recepció.

4. TRANSMISSIÓ SINÀPTICA

Quan la neurona està en repòs, les vesícules sinàptiques menudes que contenen
el neurotransmissor s'agrupen prop de les zones de la membrana sinàptica que
són particularment riques en canals de calci Ca2+ controlats per voltatge.
Síntesis, empaquetamiento y transporte de las moléculas neurotransmisoras.

Existen dos categorías básicas de moléculas del neurotransmisor: pequeñas y

grandes. Los neurotransmisores de molécula pequeña son de varios tipos; los
neurotransmisores de molécula grande son todos ellos péptidos.

Los transmisores de molécula pequeña se sintetizan por lo general en el

citoplasma del botón terminal y son empaquetadas en vesículas sinápticas por el
aparato de Golgi del botón. Una vez repletas de neurotransmisor, las vesículas se
almacenan en grupos, cerca de la membrana presináptica.

Por el contrario, los péptidos neurotransmisores, al igual que otras proteínas, se

ensamblan en el citoplasma del cuerpo celular mediante ribosomas; luego son
empaquetados en vesículas en el aparato de Golgi y transportados a través de
microtúbulos hasta los botones terminales.
Liberación de las moléculas neurotransmisoras.

Quan el potencial d'acció arriba al final d’un axó, la despolarització canvia el

voltatge de la membrana i obri els canals de Ca2+ dependents de voltatge, per tant,
entren grans quantitats d’aquest ió en el botó terminal i provoquen que la
concentració citoplasmàtica de Ca2+ augmente des del seu nivell normalment baix
fins a un valor molt més alt.

Aquesta elevació permet que les vesícules sinàptiques es fusionen amb la

membrana sinàptica (FORMA OMEGA) i buiden el seu contingut a la fenedura
sinàptica. L’exocitosi és ràpida, no dura més de 1 o 2 mil·lisegons, i la quantitat de
neurotransmissor alliberat varia d'una sinapsis a una altra.

Los neurotransmisores de molécula pequeña se liberan habitualmente en un

pulso cada vez que un potencial de acción desencadena una entrada momentánea
de iones de Ca2 a través de la membrana presináptica; por el contrario, los
neurotransmisores peptídicos se liberan habitualmente de forma gradual en
respuesta a un incremento general del nivel intracelular de iones Ca2

La transmissió és relativament ràpida en les sinapsis que empren

neurotransmissors de molècula menuda i més lenta en les sinapsis que utilitzen
pèptids.

La fusió de les vesícules sinàptiques fa que s'agregue nova membrana a la

membrana presinàptica augmentant l'àrea de superfície de la terminació
presinàptica. Aquest agregat no és permanent ja que la membrana en excés és
eliminada en alguns minuts mitjançant un procés denominat endocitosi
(o pinocitosi). La membrana de la vesícula fusionada és recuperada i captada
novament pel citoplasma de la terminació nerviosa.
Aquest procés de reciclatge de la membrana segueix una seqüència,
denominada cicle de la vesícula sinàptica, en el qual la membrana finalment és
utilitzada per a formar noves vesícules sinàptiques.

Després que la cèl·lula presinàptica allibera el neurotransmissor, aquest es difon a

través de la fenedura sinàptica cap a la membrana postsinàptica. El
neurotransmissor no tarda més de 10 microsegons en difondre's a través de la
fenedura. El retard total de la transmissió a través de la sinapsis, incloent el
temps que tarda la cèl·lula presinàptica en alliberar el neurotransmissor és de 2
mil·lisegons més o menys.

Quan el neurotransmissor s‘acobla al receptor, s’obrin canals iònics controlats per

neurotransmissor, que permeten l'entrada o eixida d'ions. Després del seu
alliberament, els neurotransmissors produeixen senyals en les neurones
postsinàptiques en unirse als receptors de la membrana postsinàptica.
Cada receptor és una proteïna encastada en la membrana que té llocs d'unió
només per a determinats neurotransmissors. Per tant, un neurotransmissor només
pot actuar en aquelles neurones que tenen receptors per a ell. Atès que
qualsevol molècula que s'uneix amb una altra es denomina lligant, es diu que un
neurotransmissor és un lligant del seu receptor.

Recaptación, inactivación enzimática y reutilización.

Si no sucediera nada, una molécula neurotransmisora permanece activa en la

sinapsis, obstruyendo de hecho dicho canal de comunicación. Sin embargo, hay dos
mecanismos que finalizan los mensajes sinápticos e impiden que esto suceda. Esos
dos mecanismos de finalización del mensaje son la recaptación y la inactivación
enzimática

La recaptación es el mecanismo de desactivación más frecuente. La mayoría de

los neurotransmisores, una vez liberados, ingresan casi inmediatamente en los
botones presinápticos. En contraposición, otros neurotransmisores son degradados
(inactivados o descompuestos) en la sinapsis mediante la acción de enzimas. Por
ejemplo, el acetilcolinesterasa.

5. POTENCIALS POSTSINÀPTICS
Lo que determina el carácter del potencial postsináptico en una sinapsis
determinada no es el neurotransmisor en sí mismo. En lugar de ello, esto está
determinado por las características de los receptores postsinápticos —en
concreto, por el tipo específico de canal iónico que abren—.

Existen cuatro tipos principales de canales iónicos controlados por

neurotransmisor en la membrana postsináptica: canales de sodio (Na+), de potasio
(K+), de cloro (Cl–) y de calcio (Ca2+).

El canal de sodio controlado por neurotransmisor es la principal fuente de

potenciales excitatorios postsinápticos. Cuando los canales de sodio se hallan
abiertos, el resultado es una despolarización —un potencial excitatorio
postsináptico (PEPS)

Como el K+ potasio está cargado positivamente, su salida hiperpolarizará la

membrana, produciendo un potencial inhibitorio postsináptico (PIPS)

El efecto de abrir canales de cloro depende del potencial de membrana de la

neurona. Si la membrana se halla en potencial de reposo, no ocurrirá nada. Sin
embargo, si el potencial de membrana ya ha sido despolarizado. la apertura de
canales de cloro sirve para neutralizar los PEPs.

La apertura de canales de calcio despolariza la membrana, produciendo PEPS, ya

que al tener carga positiva y encontrarse en una mayor concentración en el exterior
de la célula, actúan igual que los iones de sodio.
En resumen.

Els POTENCIALS POSTSINÁPTICS EXCITATORIS SÓN DESPOLARITZACIONS

LOCALS (PEPs) INCREMENTEN LA PROBABILITAT DE QUE LA NEURONA
DISPARE.

Els POTENCIALS POSTSINÁPTICS INHIBITORIS SÓN HIPERPOLARITZACIONS

LOCALS (PIPs) REDUEIXEN LA PROBABILITAT DE QUE LA NEURONA DISPARE

Por otro lado, Los potenciales postsinápticos son breves despolarizaciones o

hiperpolarizaciones debido a dos mecanismos la recaptación y la inactivación
enzimática.

La recaptación. Este proceso consiste sencillamente en que el botón terminal

elimina con extraordinaria rapidez el neurotransmisor del espacio sináptico. Cuando
llega un potencial de acción, el botón terminal libera una pequeña cantidad de
neurotransmisor en el espacio sináptico y después la vuelve a reabsorber; de
modo que los receptores postsinápticos están expuestos sólo brevemente al
neurotransmisor

La inactivación enzimática se lleva a cabo mediante la acción de una enzima que

destruye las moléculas de neurotransmisores.
(Los botones terminales son modelos de eficacia. Las moléculas
neurotransmisoras que se han liberado en la sinapsis o sus productos de
degradación son llevados de vuelta al interior del botón y reutilizados, antes que ser
eliminados).

Efectos de los potenciales postsinápticos: integración neural.

La interacción entre los efectos de las sinapsis excitatorias e inhibitorias en

una neurona determinada se llama integración neural. La figura 2.37 ilustra los
efectos de las sinapsis excitatorias e inhibitorias sobre una neurona postsináptica.

La liberación de neurotransmisor produce PEPSs despolarizantes en las

dendritas de la neurona. Estos PEPSs (representados en rojo) son entonces
transmitidos, mediante las propiedades de cable pasivas, a lo largo de las dendritas
y a través del soma, hasta el cono axónico, localizado en la base del
axón.Cuando alcanza este punto, el axón descargará (dispara ese potencial y tiene
lugar todos estos procesos.

Consideremos ahora qué ocurriría si, al mismo tiempo, las sinapsis inhibitorias
llegan también a activarse. Los potenciales inhibitorios postsinápticos son
hiperpolarizantes, por lo tanto, tienden a anular los efectos de los potenciales
excitatorios postsinápticos.
 Figura 2.37 sobre la integración neural

COMO CURIOSIDAD. Obsérvese que la inhibición neural, no siempre produce

inhibición comportamental. Por ejemplo, supongamos que un grupo de neuronas
inhibe un movimiento determinado. Si estas neuronas son inhibidas dejarán de
suprimir la conducta. Así, la inhibición de neuronas inhibitorias hace que haya
una mayor probabilidad de que ocurra dicha conducta. Por supuesto, lo mismo
puede decirse al reves, respecto a la excitación neural. La activación de
neuronas que inhiben una conducta suprime esa conducta