BLOC 2: Neurofisiologia

En el cos humà hi ha dos sistemes per al control de l’homeòstasi però el mecanisme d’acció és
diferent:
-El sistema nerviós: és de resposta ràpida transmetent impulsos nerviosos (potencials d’acció).
-El sistema endocrí: és de resposta lenta, enviant la informació a través d’hormones.

El sistema nerviós és un sistema de coordinació i regulació dels diferents aparells del cos i que
permet la relació de l’individu amb el seu entorn. El sistema nerviós també té altres funcions que les
podem resumir en:
-Funció sensorial: rebre sensacions internes i externes.
-Funció integradora: analitzar la informació sensorial i prendre decisions amb vista a un
comportament apropiat.
-Funció motora: resposta als estímuls després d’integrar-los mitjançant moviment o funcions
glandulars.
Es pot dividir en dues parts:
● Sistema nerviós central (SNC) que inclou l’encèfal i la medul·la espinal
● El sistema nerviós perifèric (SNP) que inclou les neurones aferents o sensitives i les
neurones eferents.

El SNC és el centre regulador del reflexos neurals, les neurones integren la informació que arriba pel
bàndol aferent del SNP i determina si es necessària un resposta. Llavors el SNC envia senyals
eferents que realitzen una resposta, que passa per les neurones eferents de tot el cos. Les neurones
eferents es poden dividir en divisió motora somàtica que controlen els músculs esquelètics i la
divisió autònoma que controla el múscul llis i cardíac, glàndules exocrines i endocrines i part del
teixit adipós.

CÈL.LULES DEL SISTEMA NERVIÓS:

-La neurona: és la unitat estructural i

funcional del sistema nerviós. Rep els
estímuls provinents del medi ambient, els
converteix en impulsos nerviosos i els
transmet a una altra neurona, a una
cèl·lula muscular o glandular on produiran
una resposta. Hi ha neurones bipolars,
multipolars i unipolars segons la seva
funció i localització. Estan formades per:

● Cos o soma neuronal: és el centre de control.

● Prolongacions: dendrites (reben les senyals entrants) i axons (transporten la
informació que surt).
La funció principal de l’axó és transmetre senyals elèctrics (Potencials d’acció) des del conus
axonal cap a l’extrem distal de l’axó, on normalment es converteixen en senyals químics
(neurotransmissor) a la sinapsi.

Els axons estan protegits per un teixit anomenat mielina que s’enrotlla a l’axó. Tot i així la mielina no
recobreix tot l’axó sinó que entre elles hi ha uns espais anomenats Nòduls de Ranvier, que estan
amb contacte amb el LEC. La rapidesa de l’impuls nerviós depèn de la mielina i el diàmetre de l’axó(
més gran diàmetre, més ràpid).

Tipus de neurones segons la seva funcionalitat:

-Neurones sensitives: són neurones eferents que transporten els impulsos nerviosos fora del SNC
cap a efectors com els músculs o les glàndules.
-Interneurones: funcionen com un pont comunicacional, intercomunicant les neurones sensorials
amb les neurones motores. Es troben en el SNC.
-Neurones motores: condueixen impulsos des del sistema nerviós central cap a la perifèria.

La substància gris és on trobem els somes i dendrites, és el lloc on es treballa o processa la

informació. La substància blanca és on trobem els axons, lloc per on passa la informació.

-Les cèl.lules glia: conjunt de cèl.lules que no participen directament en la transmissió de senyal
elèctric; donen suport bioquímic i de sosteniment a les neurones. Podem diferenciar entre les glia del
SNC:
● Astròcits: són el suport pel qual pengen les neurones, té capacitat reparadora i és el
principal responsable de la barrera hematoencefàlica. També embolica els capil·lars i
són capaços de captar el K+ i alliberar factors tròfics.

Barrera hematoencefàlica: permet que certes substàncies com l'aigua, l'oxigen, el

diòxid de carboni i els anestèsics generals passin a l'encèfal.

● Oligodendròcits: són els que s’encarreguen de la mielinització dels axons en el SNC,

en canvi en el SNP són les cèl·lules de Schwann.

● Microglia: són cèl.lules immunitàries.

● Cèl·lules ependimàries: són cèl·lules que entapissen la paret dels ventricles i

l’epèndima. Són font de cèl·lules mare nervioses.

SNP:

● Cèl·lules de Schwann: sintetitzen la mielina al SNP.

● Cèl·lules satèl·lit: sostenen els cossos cel·lulars de les neurones situades als ganglis.
(Els ganglis són una agrupació de cossos neuronals situats fora del SNC).
FUNCIONAMENT DE LA NEURONA:

Totes les cèl.lules del cos tenen un potencial de membrana en repòs relacionat amb les
concentracions de ions i càrregues elèctriques als dos costats de la membrana.
Les neurones i fibres musculars són cèl.lules excitables. Tenen capacitat d’ocasionar canvis
elèctrics a la membrana en resposta a un estímul.

La membrana de la neurona està polaritzada, el seu potencial en repòs com el de gairebé totes les
cèl·lules del nostre cos és de -70mV. Els canals que formen les neurones, que permeten el pas dels
ions entre el LIC i el LEC, són canals dependents de voltatge, aquests canals responen al canvi
del potencial de membrana. Hi ha:

-Canals iònics de tipus comporta: s’obren i es tanquen en resposta a diferents estímuls i controlen
la permeabilitat de la neurona als diferents ions.
-Canals dependents de lligand o comporta química: al unir-se el lligand, s’obre el canal.

Per exemple, en repòs la

membrana és lleugerament
permeable al Na+, però si per un
estímul s'obre el canal del Na+, la
membrana es torna més
permeable a aquest, per tant
entra en grans quantitats dins la
cèl·lula, cosa que fa augmentar
les càrregues positives al LIC i
això provoca una
despolarització de la membrana.
Arriba un moment en què aquest
canal es tanca, quan s'arriba a
l'equilibri electroquímic, i s'obre el
canal del K+, aquest sortirà cap al
LEC, en sortir càrregues
positives, la membrana és
repolaritza.

El llindar de despolarització: és el valor dʻelevació del potencial de membrana des del qual es
podrà produir un potencial dʻacció. És el límit a partir del qual no es pot aturar aquest potencial
dʼacció i sʼobriran els canals. És aproximadament -50mV.
Els senyals elèctrics poden ser de dos tipus:

Potencial graduat o local: té lloc a les dendrites i el cos neuronal en resposta a l’obertura de
canals tipus comporta mecànica o depèn del lligand. La seva grandària o amplitud és directament
proporcional a la intensitat de l'estímul desencadenant. Un estímul gran produeix un potencial
graduat intens i un estímul petit condueix a un potencial graduat feble.

Discorren en distàncies curtes i perden intensitat a mesura que viatgen a través de la cèl·lula.
S'utilitzen per a la comunicació a poca distància. Poden ser despolaritzants o hiperpolaritzants.

Els potencials graduats que són prou intensos arriben a la regió de la neurona coneguda com la
zona gallet. A les neurones eferents i interneurones, la zona gallet és el con axònic.

​Si els potencials graduats que arriben a la zona gallet despolaritzen la membrana fins al voltatge
llindar s'inicia un potencial d'acció. Si la despolarització no arriba al llindar, el potencial graduat
simplement desapareix a mesura que es mou per l'axó.

La suma de potencials locals o graduats despolaritzants pot ocasionar un potencial d’acció.

Potencial d’acció: són despolaritzacions grans i d'intensitat constant que poden viatjar llargues
distàncies sense perdre intensitat, seguides de repolarització. Tenen lloc en el conus axonal gràcies
als canals comporta. Si no hi ha potencial d’acció no hi ha resposta.
La capacitat d'una neurona per respondre a un estímul i disparar un potencial d'acció s'anomena
excitabilitat de la cèl·lula.

La intensitat del potencial graduat que inicia el potencial d'acció no té cap influència sobre la
amplitud del potencial d'acció. Els potencials d'acció de vegades s'anomenen tot o res perquè
passen com una despolarització màxima (si l'estímul arriba al llindar) o no passen gens (si l'estímul
es troba per sota del llindar).
En resum, un potencial d’acció consisteix en una fase despolaritzant i una fase repolaritzant, que a
continuació pot donar pas a una fase post hiperpolaritzant.

Quan s'inicia el potencial d'acció hi ha períodes de temps en què la membrana de la neurona no pot
tornar a generar un altre potencial d'acció (període refractari absolut) o es requereix un estímul
més gran per produir-lo en què va disparar el primer potencial d'acció (període refractari relatiu).

-absolut: canals de sodi i potassi

oberts. Període després d’un
Potencial d’acció en què en aquest
punt de la membrana axonal no es
pot generar mai un nou Potencial
d’acció.

-relatiu: sempre i quan l'estímul que

m’arribi sigui superior a l’habitual.
Període posterior al període absolut
en què la membrana esta menys
excitable que en condicions de
repòs però en que amb un estímul
superior al normal (supra-llindar) es
podria generar un potencial d’acció.

Els potencials d'acció es produeixen

quan s'obren els canals iònics regulats per voltatge, cosa que altera la permeabilitat de la membrana
al Na+ i al K+.

1. Potencial de membrana en repòs.

2. Estímul despolaritzant.
3. La membrana es despolaritza fins al llindar. Els canals de Na+ regulats per voltatge s'obren i entra
Na+ a la cèl·lula. Els canals de K+ regulats per voltatge comencen a obrir-se lentament.
4. L'entrada ràpida de Na+ despolaritza la cèl·lula.
5. Els canals de Na+ es tanquen i els canals de K+ més lents s'obren.
6. El K+ es mou des de la cèl·lula fins al LEC.
7. Els canals de K+ romanen oberts i K+ addicional abandona la cèl·lula produint una
hiperpolarització.
8. Els canals de K+ regulats per voltatge es tanquen, surt menys K+ de la cèl·lula.
9. La cèl·lula retorna a la permeabilitat iònica en repòs i el potencial de membrana en repòs.

En la propagació d’un potencial d’acció tenim dos tipus d’axons:

-els que tenen mielina: la mielina es com un embolcall i deixa una part aïllada electricament, els
nòduls que hi ha entremig es diuen nòduls de ranvier, el tros que està envoltat de mielina fan que el
senyal elèctric passi més ràpid. Conducció saltatoria (no s’obren tots els canals de sodi, hi ha
molta quantitat de sodi en els nòduls).
-els que no tenen mielina: el senyal elèctric passa més lent. Conducció contínua.

Codificació de la intensitat i durada de l’estímul: La intensitat o amplitud i la duració del potencial

graduat varien segons la intensitat de l’estímul. La freqüència de dispar del potencial d’acció i la
durada de la descàrrega de potencial d’acció són proporcionals a intensitats i duració de l’estímul.
L’únic que varia es la freqüència de dispar. Acaba generant una major alliberació de
neurotransmissors.

Factors que afectan a la velocitat de propagació:

-grau de mielinització
-diàmetre de l'axó: els axons de major diàmetre la propagació del potencial és més ràpid.
-la temperatura: els axons propaguen els potencial d’acció a menor velocitat quan s’enfreden.

SINAPSIS: Les sinapsis són zones especialitzades de contacte entre neurones on té lloc la
transmissió de la informació en el sistema nerviós. Una neurona presinàptica converteix un senyal
elèctric (impuls nerviós) en un senyal químic (alliberació de neurotransmissor). Després la neurona
postsinàptica converteix aquesta senyal química novament en una senyal elèctrica (potencial
postsinàptic). Distingim entre 2 tipus de sinapsis:

-Sinapsis eléctrica: la transmissió entre la neurona presinàptica i la neurona postsinàptica es

produeix pel pas d'ions d'una cèl·lula a una altra mitjançant unions comunicants (gap).

-Sinapsis química: tot i la proximitat entre les membranes plasmàtiques de les neurones
presinàptiques i postsinàptiques en una sinapsi química, totes dues no es toquen, estan separades
per l'espai sinàptic o hendidura sinàptica (un espai ple de líquid intersticial).

-En resposta a un estímul nerviós, la neurona presinàptica allibera un neurotransmissor que es difon
a través de la hendidura sinàptica i s'uneix a receptors específics de la membrana plasmàtica de la
neurona postsinàptica.
-La neurona postsinàptica rep el senyal químic i, com a resultat, produeix un potencial postsinàptic,
un potencial de tipus graduat.
-D'aquesta manera, la neurona presinàptica converteix un senyal elèctric (l'impuls nerviós) en un
senyal químic (el neurotransmissor alliberat).
-La neurona postsinàptica rep aquest senyal químic i, en resposta, genera un senyal elèctric (el
potencial postsinàptic). A la major part de les sinapsis químiques, la transferència d'informació és
unidireccional i més lenta que les sinapsis elèctriques.

L’arribada del Potencial d’acció a la terminal presinàptica provoca la obertura de canals de Ca2+
dependents de voltatge, el Ca2+ entra a la neurona provocant l’exocitosi a l’espai sinàptic de les
vesícules amb neurotransmissors. Els neurotransmissors s’uniran als receptors específics de la
terminal postsinàptica, placa motora o cèl·lula glandular. Aquesta unió provocarà l’obertura de
canals (Na+, Cl-, Ca2+) motivant un canvi del potencial de membrana a la cèl·lula receptora (un
potencial graduat o local). Un senyal elèctric s’ha transmès d’una cèl·lula a una altre.

Trobem certes substàncies que poden ajudar o no a que el receptor rebi la informació:

-Substància agonista: és aquella substància que imita l’efecte d’un determinat neurotransmissor.
-Substància antagonista: és la que s’oposa a aquest efecte.
ORGANITZACIÓ FUNCIONAL DEL SISTEMA NERVIÓS:

La branca sensitiva aferent del SNP envia informació cap al SNC, la branca eferent del SNP envia
les respostes del SNC a l’òrgan diana.

Els nervis (formen part del SNP) són agrupacions d’axons molt llargs de les neurones aferents i
eferents que s’agrupen en feixos amb teixit connectiu i formen els nervis que van des de SNC cap a
les neurones o òrgans diana. Tipus de nervis:

-nervis sensitius: transporten senyals aferents.

-nervis motors: transporten senyals eferents.
-nervis mixtes: transporten senyals en les dues direccions.

Substància grisa→processament de la informació: cossos neuronals, dendrites, axons amielínics.

Ganglis basals (nuclis estriats i tàlem).
Substància blanca→transmissió de la informació: axons mielínics sobretot. (encèfal)
El còrtex cerebral o escorça cerebral: és la capa externa de substància grisa que cobreix per
complet la superfície dels dos hemisferis cerebrals.

Àrees funcionals:
-àrees primàries:
● àrea motora primària
-frontal, circumvolució prerolàndica.
-surt informació motriu cap al costat del cos.
● àrea sensitiva primària
-parietal, circumvolució postrolàndica.
-arriba la informació somatosensorial del costat oposat del cos.
● àrea visual primària
-occipital, vores de la cissura calcària
arriba la informació del camp visual contralateral
● àrea auditiva primària
-temporal superior, circumvolució Heschl
-arriba la informació auditiva.

-àrees associatives: no són únicament receptors o efectors sinó que també processen la informació
● Motora
● Sensitives
•Unimodals: Somatosensitiva, Visual, Auditiva.
•Multimodals: Llenguatge(àrees de Broca I Wernicke)
•Localització Visuo Espaial
•Capacitat De judici, presa de decisions
•Límbiques
•Memòria Tot SNC, però sobretot hipocamp

EL SISTEMA SENSORIAL:
Qualsevol informació sensitiva que pot ser de la pell, del sistema múscul esquelètic, de vísceres o de
papil·les gustatives (...), arriba al còrtex a l'àrea primària, després a l’àrea asociativa i després se’n
va l’àrea motora còrtex motor (control voluntari) i aquest control està associat amb la branca eferent
→resposta motora.

Entrades dels estímuls o sensacions:

-Una sensació és un coneixement conscient (percepció) o inconscient de canvis (estímuls) en el
medi intern o extern.
-Els estímuls són una forma d’energia que poden venir del medi intern o del medi extern.

La percepció és la interpretació conscient del món gràcies a :

-els sistemes sensorials -la memòria -altres processos neurals (estat d’ànim, etc)
Tipus de sensacions que podem rebre:
-sentits especials (visió, audició, gust, olfacte i equilibri)
-sentits somàtics: tacte (mecanoreceptors), temperatura (termoreceptors), dolor (nociceptors),
prurit (sensació d’inflamació…), propiocepció (percepció de moviment i posició corporal
(propioceptors).
Tenim receptors especialitzats per captar cada tipus de sentit:
-Fotoreceptor: llum
-Quimioreceptor: gust, olfacte, Ph sanguini, glucèmia, osmolaritat…
-Mecanorreceptor: pressió, vibració del so, estirament cel.lualar, acceleració…
-Termoreceptor: variacions de la temperatura.
-Nociceptor: receptors de dolor.

Un estímul actúa sobre un receptor sensitiu que fa de transductor del senyal. Podem tenir diferents
tipus de receptors:
-receptor simple: neurona sensitiva amb terminacions nervioses lliures.
-receptor més complex: corpuscle de pacini, registra el tacte.
-receptor no nerviós: cèl.lula sensitiva especialitzada.

La funció del receptor es que converteix tot tipus de senyal en un potencial d’acció.
Al cervell només li arriben potencials d’acció perquè la neurona sensitiva només pot transmetre
potencials d’acció. Cada receptor és més sensible a una sensació. El tipus de sensació que es
percep depèn del tipus de receptor i de l'àrea de l'encèfal que s’estimula.
Codificació de la intensitat i duració de l’estímul en la neurona sensitiva→els estímuls més llargs o
més intensos alliberen més neurotransmissors.

Intensitat de l'estímul: es codifica amb 2 tipus d’informacions:

● número de receptors activats (només els receptors més sensibles respondran primer
a estímuls baixos, a estímuls més intensos també respondran els receptors no tan
sensibles). En el SNC es tradueix el número de receptors activats en mesura
d’intensitat.

● freqüència de potencials d’acció procedents de l’estímul: codificació de

freqüència.

Duració d’un estímul:

● El temps que es manté els potencials d’acció en la neurona sensitiva: en
general, un estímul més llarg, genera una serie de PA també més llargs en la
neurona sensitiva, però també alguns receptors s’adapten i deixen de
respondre.

La mèdul.la espinal i el cervell integren la informació sensitiva→el SNC integra la informació

sensitiva, la major part de les vies travessen el tàlem en el seu trajecte cap al còrtex cerebral.
Les neurones sensitives s’activen quan un estímul entra en contacte amb el seu camp perceptiu,
aquet camp va associat a una neurona, la neurona sensitiva primària o de 1r ordre, que aquesta al
mateix temps fa sinapsis amb una neurona del SNC, neurona sensitiva de 2n ordre. Pot ser que
aquets camps s’ajuntin amb camps veïns, pel que les neurones sensitives d'aquests camps poden
fer convergència (unió en un punt) en la que les neurones presinàptiques donen diferents
aferències a unes poques neurones postsinàptiques. Això permet la suma de molts estímuls
subllindars en una neurona de 2n ordre (postsinàptica). Quan moltes neurones sensitives
convergeixen en una sola neurona secundària els seus camps es fusionen en un camp secundari
únic i gran. Aquestes senyals sensitives tenen dues vies per arribar fins al còrtex sensitius que són:

-Via cordonal posterior: transporten la sensibilitat del tacte discriminatori, aquet entra a la
medul·la per la part posterior i pugen pel cordó posterior fins al bulb raquidi, aquí fan sinapsis amb
la neurona de segon ordre, l’axó d’aquesta es creua i puja al tàlem on fa sinapsis amb la tercera
neurona, que porta la informació a la zona somatosensitiva.

-Via espinotalàmica: transporta la informació referent a la temperatura i tacte no discriminatori, en

aquesta els senyals entren per la part posterior, es fiquen a la substància grisa de la medul·la on
fan sinapsis amb les neurones de 2n ordre, els seus axons es creuen cap el bàndol oposat i puja
pels fascicles espinotalàmics fins al tàlem, aquí faran sinapsis amb les neurones de 3r ordre i la
senyal arriba al còrtex somatosensorial.

EL DOLOR: Experiència sensorial o emocional desagradable o associada a una lesió tissular real o
potencial. És sempre subjectiu. El dolor és una sensació corporal, però, pel seu caràcter
desagradable és una experiència emocional. És un mecanisme protector del nostre organisme, és
una resposta al dany tissular que es genera dins del SN.

Els nociceptors són els receptors del dolor amb terminacions nervioses lliures. Responen a
estímuls nocius forts (químics, mecànics, tèrmics) i que poden causar dany als teixits. Es troben a la
pell, articulacions, músculs, ossos, i òrgans interns (no en el SNC). La seva activació desencadena
una resposta adaptativa protectora.

DOLOR RÀPID DOLOR LENT

Se sent al cap de 0,1s d’haver aplicat
l’estímul. També dolor intens, punxant, agut
o electric. No se sent als òrgans interns i
profunds.
Comença a sentir-se al cap d’1s d’haver
aplicat l’estímul, i poc a poc va creixent la
sensació de dolor i malestar. També dolor
sord, pulsàtil, crònic. Està més associat a
la destrucció tissular, provoca sofriment fort
i prolongat. Es pot donar en la pell i també
en teixits més profunds.

El dolor inclou 4 processos: Transducció, transmissió, percepció i modulació.

-Transducció: transformar l'energia en senyal elèctric (estimulació dels nociceptors). Els nociceptors
no s'adapten i tenen sensibilització (persistència de l'estímul).
• Tenen un llindar d'estimulació molt baix • Tenen una alta resposta • Autoestimulació del receptor.

-Transmissió: (vies sensitives)

DOLOR RÀPID DOLOR LENT

Fibres ràpides Aδ: Fibres C: Lentes amielíniques. Transmeten

Mielíniques.Transmeten el dolor generat el dolor generat per estímuls químics.
per estímuls mecànics i tèrmics. Fan sinapsi a diferents zones subcorticals:
Fan sinapsi al tàlem, transporten Formació reticular del tronc encefàlic,
informació somatotròpica, arriben cortex hipotàlem, tàlem I regions límbiques. No
somatosensorial. Localitzen el dolor. localitzen tan bé el dolor. Proporcionen
sensació de sofriment I dolor. Activació del
cervell que provoca insomnia pel dolor.
Glutamat i Substància P: Neurotransmissors de les fibres C i Aδ.

-Percepció: còrtex somatosensitiu (localitza el dolor, determina intensitat i interpreta la qualitat del
dolor). Sistema límbic: percep les parts afectives del dolor. Les reaccions davant el dolor varia molt
entre individus (modulació), en part degut a la capacitat que té l’encèfal en si mateix de suprimir els
senyals d’entrada doloroses mitjançant l’activació de mecanismes de control del dolor: Sistema
d’analgèsia.
-Sistema d’analgèsia: des del tronc cerebral hi baixen vies descendents que arriben a la banya
dorsal de la medul·la i bloquegen del dolor abans de ser transmès al cervell. Els neurotransmissors
inhibidors més importants són: encefalines; serotonina i endorfines. Duen a terme una inhibició
presinàptica de les fibres C i Aδ. A més el cervell disposa d’opiacis naturals com la dinorfina (200
vegades més potent que la morfina).

-El dolor referit: percepció del dolor localitzat en zones allunyades de l’estímul d’origen.
Generalment el dolor d’una zona profunda es percep més superficialment. Es creu que és degut les
neurones de la banya posterior de la medul·la reben sinapsi de neurones sensitives procedents una
d’un òrgan intern I D’altres d’una regió més cutània.

RESPOSTA MOTORA:
-Moviment dels músculs esquelètics: controlats per neurones motores somàtiques
(motoneurones).
-Senyals Neuroendocrins: neurohormones secretades en sang ( gl. Suprarrenal: adrenalina,
Hipotàlem: Vasopresina, oxitocina). Bulb raquidi: centre de control de la respiració pressió arterial.
-Respostes viscerals: Neurones del SNA (glàndules, múscul llis i cardiac).
EL SISTEMA NERVIÓS AUTÒNOM O VEGETATIU:
El sistema nerviós autònom és la part del sistema nerviós que regula l’activitat del múscul llis,
múscul cardíac, glàndules i teixit adipós. 2 divisiones eferents:

-SNA parasimpàtic:controla les activitats tranquil·les i rutinàries com per exemple la digestió.
-SNA simpàtic: controla les situacions d'estrès. En aquests casos quan el cos es prepara
per lluitar o fugir el cor s’accelera, els vasos sanguinis dels músculs dels membres tant inferiors com
superiors i del cor es dilaten i el fetge comença a produir glucosa per donar energia per la contracció
muscular. La digestió perd importància, per això la sang es devia des de l’aparell digestiu als
músculs esquelètics. Dilatació pupil.lar (midriasi), dilatació bronquial, taquicàrdia i disminució de
secrecions digestives.
Aquesta descàrrega massiva es produeix mediada pel hipotàlem i és una resposta de tot el cos a la
crisis. Però, la majoria de les respostes simpàtiques no son tan generalitzades com la del reflex de
lluita o fugir i, el més important, l'activació d’una via simpàtica no activa de forma autònoma
totes les altres.

El sistema nerviós actua juntament amb el sistema endocrí i el sistema conductual per mantenir la
homeòstasis. La informació sensitiva que prové dels receptors viscerals i somatosensitius es
dirigeixen cap als centres de control homeostàtic que es troben en el hipotàlem, el bulb raquidi i la
protuberància. Les aferencies motores provinents del hipotàlem i el tronc encefàlic produeixen
respostes autònomes, endocrines i conductuals. Les respostes conductuals s’integren en els centres
cerebrals responsables de les conductes motivades i del control del moviment.
La informació sensitiva integrada en el còrtex cerebral junt amb el sistema límbic poden crear
emocions que influeixen en la eferencia autònoma, com per exemple posar-se vermell. Alguns
reflexes espinals inclouen la micció, defecació i l'erecció del penis.

El control antagonista funciona de manera que si el sistema nerviós simpàtic activa una ordre en
un òrgan, el sistema nerviós parasimpàtic la inhibirà, això dependrà de l'òrgan. Al cor, per exemple el
sistema nerviós simpàtic augmenta el ritme cardíac mentre que el parasimpàtic el disminueix. No tots
els músculs i teixits tenen fibres motores del sistema simpàtic i parasimpàtic, en els vasos sanguinis
només existeix innervació del sistema nerviós simpàtic, de manera que els vasos sanguinis
augmentaran el seu diàmetre amb l'arribada d'una despolarització procedent de les vies simpàtiques
mentre que quan no els arribi el potencial d'acció romandran contrets. Tot i que solen ser
antagonistes, aquestes vies hi ha cops que actuen conjuntament.

La vasodil.latació es deguda a la inhibició del receptor alfa 1 adrenèrgics del sistema nerviós
simpàtic.

Totes les vies autònomes consten de dues neurones en sèrie que són, la primera neurona
denominada neurona pregangliolar, aquesta s’origina al SNC i es projecta fins el gangli autònom
que es troba fora del SNC, aquí fa sinapsis amb la segona neurona, la neurona postganglionar,
aquesta té el cos dintre del gangli i projecta l’axó cap al teixit diana.

Una neurona postganglionar pot fer sinapsis amb fins a 8 neurones a la vegada, això significa que
una mateixa senyal que prové del SNC pot arribar a diferent teixits (cèl·lules diana) al mateix temps.
Les principals diferències entre el sistema simpàtic i parasimpàtic són:
-El lloc on s’originen en el SNC. -La localització en els ganglis autònoms.
Les vies simpàtiques s’originen en les regions toràciques i lumbars de la medul·la espinal, els
ganglis simpàtics es troben principalment a cada un dels costats de la columna, amb ganglis
addicionals. D'aquests ganglis surten axons de les neurones postganglionars que van cap els teixits
diana. El sistema simpàtic té neurones preganglionars curtes i postganglionars llargues.
En les vies parasimpàtiques, moltes d’elles s’originen al tronc de l’encèfal i els seus axons deixen el
cervell pels nervis cranials. Altres comencen a la regió del sacra i regulen els òrgans pelvians. Els
ganglis parasimpàtics es localitzen tant sobre els òrgans diana com prop d’ells. Les neurones
preganglionars tenen axons llargs i les postganglionars curtes.
Aquestes vies es dirigeixen al coll, cap i òrgans interns. La seva principal via és el nervi vague (nervi
cranial X -75% fibres parasimpàtiques), aquest transporta tant informació sensitiva de dels òrgans
interns fins al cervell com a l’inversa estimula l’activitat digestiva, inhibeix l’activitat cardíaca i
produeix broncoconstricció.

El sistema nerviós autònom utilitza diferents neurotransmissors i segueixen les regles següents:
-Les neurones preganglionars tant simpàtiques com parasimpàtiques alliberen acetilcolina als
receptors colinèrgics nicotínics que es troben en les cèl·lules postganglionars.
-La majoria de les neurones simpàtiques postganglionars secreten noradrenalina en els receptors
androgènics que es troben en les cèl·lules diana.
-La majoria de les cèl·lules parasimpàtiques postganglionars secreten acetilcolina en els receptors
colinèrgics muscarínics que es troben en les cèl·lules diana.
Hi ha algunes excepcions com algunes cèl·lules postgangliolars simpàtiques que alliberen
acetilcolina com noradrenalina i se les anomenen neurones simpàtiques colinèrgiques.
Hi ha una petita quantitat de neurones que no secreten ni acetilcolina ni noradrenalina, les
anomenades neurones no adrenèrgiques no colinèrgiques.
Algunes de les substàncies químiques utilitzades com a neurotransmissors són la substància P,
somatostatina, adenosina i ATP. Els teixits diana d'aquests neurotransmissors són el múscul cardíac,
el múscul llis, algunes glàndules endocrines, algunes exocrines, el teixit limfoide i part del teixit
adipós.
La sinapsis entre una neurona autònoma postganglionar i la seva diana s’anomena unió
neuroefectora. Els axons postganglionars autònoms acaben en una sèrie de dilatacions
anomenades varicositats que contenen els neurotransmissors, en la via parasimpàtica acaba amb
unes terminacions axòniques o botons terminals que també contenen neurotransmissors.
Els extrems dels axons es ramifiquen i es recolzen a la superfície del teixit efector, però a la
membrana de la cèl·lula subjacent no té receptors per els neurotransmissors en llocs inespecífics.
En lloc d’això els neurotransmissors són alliberats al líquid intersticial perquè es difonguin cap a
qualsevol lloc on siguin els receptors. Aquesta alliberació difusa permet que una sola neurona
postganglionar afecti a un àrea gran del teixit efector.

Les vies simpàtiques secreten catecolamines que s’uneixen amb els receptors androgènics de les
cèl·lules efectores, aquests són de dos tipus α i β.
-Els receptors de tipus α tenen més afinitat amb la noradrenalina i menys amb l’adrenalina.
-Els β té 3 subtipus:
● 1: responen amb igual intensitat a la noradrenalina que a l’adrenalina
● 2: tenen més afinitat per la adrenalina, aquests no es troben a prop de cap neurona
simpàtica cosa que limita la seva exposició a la noradrenalina.
● 3: són més sensibles a la noradrenalina.

LA MEDUL.LA SUPARRENAL: és un teixit neuroendocrí especialitzat que està associat amb el

sistema nerviós simpàtic. Aquest teixit secreta la adrenalina. Està descrita com un gangli simpàtic
modificat, les neurones simpàtiques preganglionars es projecten des de la medul·la espinal fins la
suprarenal on es produeix la sinapsis, en canvi les neurones postganglionars no tenen axons que
arribin fins les superfícies efectores, per això secreten la adrenalina al torrent sanguini en resposta a
alarmes del SNC per distribuir de forma generalitzada aquesta hormona com a part de la resposta.
Les neurones parasimpàtiques alliberen acetilcolina als seus efectors. Tots els receptors muscarínics
estan associats a la proteïna G, la seva activació dóna pas a un 2n missatger, algun dels quals obre
els canals de K+ i d’altres de Ca+2 i la resposta tissular depèn del tipus de receptor.
FISIOLOGIA MOTORA: INTEGRACIÓ DEL MOVIMENT:

Unió neuromuscular: punt en el que es troben una fibra nerviosa amb una fibra de múscul
estriat/esquelètic.
Tipus de moviments: voluntari, reflex i rítmic.
La majoria de moviments corporals són respostes coordinades molt integrades que requereixen
aferències múltiples en SNC.
-àrees motora i àrea d’associació còrtex lòbul frontal: inici i control de moviments precisos.
-Ganglis basals (nuclis estriats i tàlem): control del to muscular i integració de moviments.
-Cerebel: ajuda ganglis i còrtex en la coordinació de moviments, mantenir postura i equilibri.

Moviment voluntari: lòbul frontal, cortex motor primari. Hi ha 2 tipus de vies motores:

-Via directe o via piramidal o via corticoespinal: Del còrtex motor primari surten interneurones
(neurones piramidals) van directament des del còrtex motor i baixen agafant-se en uns feixos, es
recullen totes i arriben al mesencefal on hi ha nervis cranials per determinats músculs esquelètics i
després segueixen baixant i arriben al bulb raquidi on la majoria de les interneurones creuen al
costat contrari del con en les piràmides i aleshores segueixen baixant fins arribar a la medul.la
espinal, es produeix la sinapsi amb la neurona motora somàtica fins els músculs esquelètics.

-Via indirecta o via extrapiramidal: les interneurones no provenen del còrtex motor si no que
provenen dels ganglis basals.

Moviment reflex: respostes estereotipades a estímuls concrets, es necessiten unes aferències

sensitives (unes entrades de sensacions). Els receptors sensitius que aporten informació dels
nostres músculs són els propiceptors.
La majoria de reflexes son
polisinàptics: tenim una
interneurona que pot ser
activadora o inhibidora.

Dins dels reflexes podem tenir:

-reflexes autònoms: es dut a

terme pel SNA, la via
d’entrada es a través de la via
sensitiva i la via de sortida és
a través dels ganglis autònoms
i tenim 2 neurones, la neurona
autónoma preganglionar i la
neurona autònoma
postganglionar.

-reflexes musculars:
participen gairebé en tot el que fem. Els propioceptors es troben els músculs i detecten canvis en la
longitud dels músculs i en la tensió muscular, estan sempre actius. Poden donar respostes que
produiexin contracció muscular o produir inhibició i una neurona inhibidora el que farà serà relaxar.

Propioceptors: són receptors que es troben en els músculs esquelètics i en els lligaments i
controlen la posició dels membres en l’espai, moviments i esforç que fem al aixecar objectes.
Tipus de propioceptors:
-Receptors articulars: a les càpsules i lligaments de les articulacions. Estimulats per canvis de
posició dels ossos connectats a les articulacions. Aquesta informació sensitiva es processa
principalment al cerebel.
-Fusos musculars: són receptors d’estirament (grau d’estirament del múscul). Són responsables de
dur a terme el reflex miotàtic o d’estirament. Les fibres musculars extrafusals amb longitud es
troben en repós. La neurona sensitiva es tónicament activa. La médula espinal integra la funció i les
neurones motores innerven les fibres extrafusals que reben aferencies tòniques dels fusos
musculars i disparen en forma contínua. Les fibres extrafusals mantenen un cert nivell de tensió
encara en repós. La relaxació muscular es deguda a l’absència d’estímul excitador de la neurona
motora somàtica. Els fusos musculars són tònicament actius i mantenen la tensió de les fibres
extrafusals encara que estiguin en repòs: to muscular.

-Estirament=monosinaptic -Relaxació=polisinàptic

-Òrgans tendinosos de golgi: donen informació de la tensió del múscul. Són receptors sensitius
encapsulats que envien informació de la tensió musculars. Es un reflex de protecció. Es troben en la
unió en els tendons. Reflex tendinós de golgi o reflex de tensió evita el dany de les fibres
musculars.La contracció muscular estira l'òrgan de Golgi. La càrrega és excessiva i el reflex tendinós
de Golgi ocasiona la relaxació muscular protegint el múscul.
El reflex rotulià mostra un reflex d’estirament monosinàptic i la inhibició recíproca del múscul
antagonista. Es la contracció involuntaria del múscul quàdriceps femoral per la flexió del tendó
rotulià. Es un reflex de tipus miotàtic o d'estirament.

El reflex de flexió i extensió creuada: també anomenat reflex postural, ajuda a mantenir l’equilibri
quan un peu s’aixeca del terra ràpidament. Via aferent:
-El estímul dolorós activa el nociceptor.
-La neurona sensitiva primaria ingresa en la mèdul.la espinal i presenta divergencia.
-Una colateral activa vies ascendents per la sensibilitat i adaptació postural.
-El reflexe de retirada allunya el peu de l’estímul dolorós.
-El reflex extensor creuat soporta el cos quan el pes s’allunya de l'estímul dolorós.
El reflex flexor es produeix en el mateix costat de l’estímul. El reflex extensor creuat es produeix en
el costat colateral (l’oposat).

LA VISIÓ:
procés pel qual la llum reflectida
pels objectes és traduïda en
imatges mentals.
-Entrada de la llum a la retina. És el
cristal.lí que enfoca damunt la
retina. La llum entra a través de la
pupil·la. (Iris: Estructura muscular
llisa pigmentada que regula el grau
d’obertura de la pupil·la).
● Múscul concèntric
o constrictor, Innervat per
SN parasimpàtic (III p.
cranial) miosi.

● Múscul radial o dilatador, innervat per SN simpàtic, midriasi.

El iris també regula la profunditat de
camp.
-Reflex pupil·lar o fotomotor:
•Examen neurològic estàndard.
•Reflex que provoca la contracció
de la pupil·la en exposar la retina a
la llum.

-Reflex consensual:
•Reflex que provoca la contracció
de la pupil·la oposada en exposar la
retina a la llum.
-Els fotoreceptors de la retina tradueixen l’energia de la llum en senyals elèctrics.
-Les vies nervioses des de la retina cap a l’encèfal processen els senyals elèctrics i ho converteixen
en imatges visuals.

Transformació de l'energia lumínica en potencials d'acció: Quan la llum arriba a la retina és

transformada en potencials d'acció. Només una petita part de la llum que arriba a l'ull és percebuda
pel cervell. Les neurones que es localitzen a la retina de l'ésser humà estan organitzades en capes,
darrere de la porció fotosensible de la retina hi ha una altra capa amb un pigment fosc que capta els
rajos que s'escapen als fotoreceptors i impedeix que la llum reboti i distorsioni la imatge
visual. A la retina les neurones estan en ordre invers a on arriben els impulsos, és a dir, els receptors
es troben a la part més apartada de l'interior de la cavitat, per tant la llum que entra a l'ull ha de
travessar capes transparents de neurones abans d'arribar als fotoreceptors. Una excepció a això
ocorre en una regió de la retina anomenada fòvea (lloc que enfoca l'objecte quan el mirem) en ella la
llum arriba directament als receptors a causa que les neurones interposades són empeses cap a un
costat, aquesta junt amb la màcula formen la zona amb la visió més agudes que es coneix com a
centre del camp visual.
Els receptors envien la informació generada a les cèl·lules bipolars i aquestes van fins a una capa de
cèl·lules ganglionars, els axons de les neurones formaran el nervi òptic que abandona l'ull en la
papil·la. La papil·la no té fotoreceptors i per tant se li va a cridar punt cec de l'ull. Una de les
característiques del processament de senyals en la retina és que moltes neurones fan sinapsis amb
una única neurona bipolar i les neurones bipolars fan sinapsis amb una única cèl·lula ganglionar . El
processament de senyals a la retina requereix de dos conjunts addicionals de cèl·lules, les cèl·lules
horitzontals que fan sinapsis amb els fotoreceptors i les cèl·lules bipolars , les cèl·lules amacrines
modulen la informació que flueix entre les cèl·lules bipolars i les cèl·lules ganglionars.

Fotoreceptors Hi ha dos tipus : bastons i cons. Els bastons funcionen bé amb poca llum i són els
responsables de la visió nocturna i de quan els objectes es veuen en blanc i negre. Els cons són els
responsables d'alta agudesa i la visió en color empleats durant el dia. La fòvea té una densitat molt
alta de cons. Tots dos tenen la mateixa estructura bàsica:
1. Un segment extern l'extrem toca l'epiteli pigmentari de la retina.
2. Un segment intern que conté el nucli cel·lular i els orgànuls per a la síntesi d'ATP i proteïnes.
3. Un segment basal que fa sinapsis amb les cèl·lules bipolars.
OÏDA:

L'oïda té dues funcions que

són la audició i l’equilibri. Es
pot dividir en secció interna,
mitjana i externa, els
sistemes nerviosos es
troben en la part interna
protegits per les seves
estructures.
L’oïda externa està format
per la orella o pavelló
auricular i el conducte
auditiu. El pavelló és una
estructura accessòria del
sistema sensitiu, varia de
forma i localització depenent
de les necessitats de
supervivència de cada
animal. En el conducte
auditiu es troba el timpà,
làmina membranosa de teixit, aquesta membrana separa l’oïda extern del mitjà, una cavitat plena
d’aire que connecta a través de la trompa d'Eustaqui amb la faringe. la trompa normalment està
col·lapsada i tanca l’oïda intern, però s’obre per de tant en tant per permetre que l’oïda mitjana per
equilibrar la pressió atmosfèrica quan mosseguen, empassem o badallem.
En l’oïda mitjana tenim tres petits ossos que condueixen els sons des de fora fins l’oïda interna; el
martell, l’enclusa i l’estrep. Tots tres estan connectats entre si per frontisses biològiques. Un extrem
del martell està fixat a la membrana del timpà i l’extrem que té forma d’estrep està fixat a una fina
membrana que separa l’oïda mitjana de l’interna.
L’oïda interna està formada per dues estructures sensitives principals que són l’aparell vestibular
amb els seus conductes semicirculars, són els transductors sensitius per l’equilibri. La còclea conté
receptors sensitius per l’audició. A la cara externa de la còclea trobem una membrana enrotllada
recordant a la closca d’un cargol anomenada laberint, també trobem la finestra oval i la finestra
rodona on a la primera se li uneix l’estrep i en l’altre separa la còclea plena de líquid de la part
mitjana plena d’aire. El nervi vestibulococlear condueixen els senyals des de la part interna al crani.
L’audició: És la percepció de la energia transportada per ones sonores. El so és la nostra
interpretació de la freqüència, amplitud i duració de les ones que arriben al nostre oïdes. El nostre
cervell tradueix la freqüència de les ones, quantitat de pics de les ones que van d’un costat a l’altre,
en un to, i podem trobar ones de baix to o d’alt to. El volum és la interpretació de la intensitat del so i
està influenciat per la sensibilitat de l’oïda de cada persona.
L’equilibri: està mediat per les cèl·lules que revesteixen l'aparell vestibular ple de líquid i amb
conductes semicirculars de l'oïda interna. Les cèl·lules ciliades funcionen igual que la còclea però en
lloc d'ones sonores , els cilis són moguts per la gravetat i l'acceleració .
L'aparell vestibular està format pels òrgans otolítics seculars, l'utricle i el sàcul juntament amb tres
conductes semicirculars. Aquests conductes semicirculars es connecten amb l'utricle en les seves
bases .