BLOC 3: Sang i sistema immunitari

La immunitat és la capacitat que té el cos de protegir-se a si mateix de virus, bacteris i altres

patògens. El sistema immunitari és específic i té memòria, les seves funcions principals són:
-Protegir l’organisme contra patògens (virus, bacteris, paràsits…)
-Ajuden a eliminar cèl.lules anòmales (cancerígenes), mortes o danyades.

Un antígen és la substància (generalment de naturalesa proteica) que reacciona amb cèl·lules del
sistema immunitari i desencadena una resposta immunitària.

Els leucòcits (glòbuls blancs) són les cèl·lules que executen la resposta immunitària → depenen
molt de la comunicació entre ells, els dos mecanismes principals que fan servir per comunicar-se
són les citocines i la senyalització depenent de contacte (receptors de superfície d’una cèl·lula
reconeix receptors de superfície d’una altra cèl·lula).

Els anticossos són immunoglobulines, proteïnes sintetitzades i secretades per cèl·lules

immunitàries. S’uneixen als antígens dels patògens per inactivar-los i fer-los més visibles per a la
resta de cèl·lules immunitàries.

Tipus d’immunitat:

-Immunitat innata: la tenim des del moment del naixement, és ràpida i inespecífica basada
sobretot en la inflamació i sense capacitat de memòria. Les cèl·lules responsables de la resposta
innata són leucòcits circulants en sang i també dels teixits programats per respondre a un ampli
espectre de material que poden reconèixer com a estranys. Quan això passa certs tipus de
leucòcits anomenats fagòcits fagociten el patògen, el destrueixen i presenten els fragments del
patògen digerit a la seva superfície cel·lular, per atreure a més cèl·lules immunitàries i també a
cèl·lules que desencadenaran la immunitat específica. Les cèl·lules que presenten d’aquesta
manera els patògens es diuen cèl·lules presentadores d’antígens.

-Immunitat adaptativa: no apareix fins que l’organisme és atacat per primera vegada per un
bacteri virus o toxina, la immunitat adquirida és específica i dirigida al patogen en qüestió. A més a
més, davant una 2na exposició del mateix patogen, certes cèl·lules immunitàries de la immunitat
adquirida tenen memòria d’aquest patogen i actuen amb molta més rapidesa. La immunitat
adquirida es divideix en la immunitat mediada per cèl·lules (requereix senyalització de contacte) i
la immunitat mediada per anticossos (també anomenada immunitat humoral) que utilitza els
anticossos per dur a terme aquesta resposta.

El sistema immunitari es troba ubicat allí on els patògens tenen major probabilitat d’entrar con la
pell, o el tub digestiu.
COMPONENTS ANATÒMICS DEL SISTEMA IMMUNITARI:
Els teixits limfoides: es troben distribuïts per tot el cos.

Teixits limfoides primaris Teixits limfoides secundaris

És on es formen i maduren els limfòcits. És on es diferencien i interactuen els limfòcits

-Tim iniciant una resposta immunitària.
-Mèdul.la òssia -Melsa
-Ganglis limfàtics
-Agregats de cèl·lules immunitàries en teixits o
òrgans estratègics del cos:
● Com MALT (teixit limfoide associat a
mucoses)
● GALT( teixit limfoide associat a l’intestí).

Els leucòcits: són els principals responsables de la resposta immunitària.

-Basòfils i mastòcits: els mastòcits són els basòfils que es troben en els teixits, principalment
concentrats en la pell, els pulmons i tub digestiu. Tan els basòfils com els mastòcits alliberen
substàncies químiques (histamina) que contribueixen en la inflamació i la resposta immunitària
innata.

-Eosinòfils: tenen grànuls rosats al citoplasma. Són escassos en circulació, la majoria està en
epiteli pulmonar, urinari, genital i tub digestiu. Reconeixen paràsits de gran tamany. També
participen en reaccions al·lèrgiques.

-Neutròfils: els més abundants en sang, la majoria es queden al torrent sanguini, però també
poden abandonar la circulació perifèrica. Tenen nucli segmentat. Cèl·lula fagocítica, fagociten
bacteris. A més a més també alliberen citocines pirògenes (que provoquen febre) i mediadors
químics de la resposta inflamatòria.

-Monòcits i macròfags: els monòcits són els precursors dels macròfags dels teixits. No són molt
abundants en sang, de seguida van cap als teixits i esdevenen els macròfags. Els macròfags són
també cèl·lules fagocítiques, són les cèl·lules fagocítiques més importants dels teixits, són més
eficients que els neutròfils.

-Cèl.lules dendrítiques: s’assemblen a les neurones (d’aquí el nom) en les seves elongacions
llargues i primes. Es troben sobretot a la pell, allí s’anomenen cèl·lules de Langerhans. És una
cèl·lula fagocítica i presentadora d’antígens, i desenvolupa un paper clau tant en la resposta
immunitària innata con adquirida.

-Limfòcits i plasmòcits associats: els limfòcits i els plasmòcits derivats, són cèl·lules clau que
duen a terme la resposta adaptativa. Només un 5% dels limfòcits es troben en circulació, la majoria
es troben en els teixits limfoides on és especialment probable que hi arribin els patògens. Hi ha 3
subtipus diferents de limfòcits segons la seva funció i especialitat: Limfòcits B, Limfòcits T i cèl·lules
Natural Killer (NK).
Els fagòcits i les cèl·lules presentadores d’antígens, són dos grups funcionals de leucòcits. Els
fagòcits inclouen els Neutròfils, Macròfags i Cèl·lules dendrítiques. Les cèl·lules presentadores
d’antígens els Macròfags i Cèl·lules dendrítiques.

SÌNTESI I MADURACIÓ DE LES CÈL.LULES IMMUNITÀRIES:

Els leucòcits comencen el seu desenvolupament en el moll de l'os en el procés de la hematopoesi,
sota la influència de les citocines (factors estimulants de colònies). De la línia de les cèl.lules mare
limfoide provenen els tres tipus de limfòcits. Durant el desenvolupament embrionari un grup de
cèl.lule simmadures (precurssores de LT) migren de la medul.la òssia. Els LB activats es
diferencien sobretot en plasmòcits especialitzats en sintetitzar anticossos. Les NK es desenvolupen
en el moll de l’òs però també a altres teixits. Els LT i les NK tenen un paper rellevant en la defensa
contra patògens intracel·lulars com són els virus.

RESPOSTA IMMUNITÀRIA INNATA:

La resposta ràpida de la immunitat innata depèn molt de molècules que sempre estan presents en
el LEC. Aquestes molècules després poden activar els leucòcits.
-Les quimiotaxines són molècules senyal que atrauen als leucòcits per ajudar a combatre una
infecció.
-Les opsonines són molècules que recobreixen els patògens i els fan més visibles per a la resta de
leucòcits fagocítics.
-Algunes citocines actuen com a pirògens molècules que eleven la temperatura corporal per
modificació de punt de regulació de l’hipotàlem.

La immunitat innata comprèn principalment els següents processos i esdeveniments:

1. Destrucció de microorganismes ingerits per les secrecions àcides de l’estómac i enzims
digestius.
2. Presència en sang de compostos químics i cèl·lules que inhibeixen o destrueixen toxines com:
a. Lisozima (polisacàrid mucolític que ataca a bacteris i les dissolt).
b. Polipèptids bàsics (que reaccionen amb bacteris i els inactiven).
c. Proteïnes del complement (Sistema d’unes 20 proteïnes plasmàtiques que poden
activar-se per diverses vies per destruir bacteris).
d. Els limfòcits NK (que poden reconèixer i destruir cèl·lules tumorals o infectades
per virus).
3. Fagocitosis de bacteris i altres invasors on els neutròfils i macròfags i tenen un paper molt
rellevant.
4. Resposta inflamatòria en general, aquí també els neutròfils i macròfags hi tenen una participació
important.

La resposta inflamatòria s’activa quan hi ha una lesió i de manera local s’alliberen múltiples
substàncies que donen lloc a la inflamació, que es caracteritza per: vasodilatació dels vasos
sanguinis locals, augment de la permeabilitat dels capil.lars, coagulació de líquid en els espais
intersticials (perquè en part surt fibrinogen que es converteix en fibrina) i migració de molts
granulòcits i monòcits als teixits danyats.
Les molècules més importants que intervenen en aquest procés són:

proteïnes de fase aguda augment de la [ ] de proteïnes plasmàtiques produïdes en el

fetge. Entre elles hi ha molèc que actuen com opsines (fent
més visible el patògen) i també la proteína C que inhibeix els
enzims del patogen. En malalties inflamatòries cròniques,
(artritis, arteriosclerosis) les [ ] d’aquest grup de proteïnes es
mantenen elevades de manera crònica.

histamina (mastòcits i basòfils) és la molècula que inicia la resposta

inflamatòria quan es desgranulen els mastòcits. Atrau més
leucòcits a la zona de la inflamació. Dilata vasos sanguinis,
augmenta permeabilitat dels capil·lars, així les proteïnes
plasmàtiques surten a l’espai intersticial provocant edema i
tumefacció.

bradicidina prové de de l’activació d’un grup de proteïnes plasmàtiques, les

cinines. És un potent vasodilatador arteriolar i també augmenta
la permeabilitat dels capil·lars i estimula els receptors dels
dolor.

Interleucines grup de citocines. La IL1 és alliberada sobretot pels macròfags

(interleucina 1 IL1) activats i és una mediadora de la resposta inflamatòria (
indueix febre, permeabilitza els capil·lars, promou síntesi de
proteïnes de fase aguda i secreció de noves citocines.

proteïnes del proteïnes plasmàtiques i de membrana que formen una

complement cascada de reaccions en cadena (la cascada del complement).
Actuen com a opsonines, aglutinen els microorganismes entre
si, neutralitzen els virus, activen als leucòcits en general i la
desgranulació dels mastòcits, promovent la inflamació. Acaben
provocant la lisis de les cèl·lules infectades mitjançant el
complex d’atac a la membrana, introduint un grup de proteïnes
liposolubles a la membrana de la cèl·lula infectada.

-Limfòcits NK: participen en la resposta innata contra infeccions virals. Són més ràpids que els LT
o LB. Estan programats per reconèixer cèl·lules infectades per virus i provocar l’apoptosi en
aquestes cèl·lules infectades abans de que es repliquin més. També ataquen cèl.lules tumorals.

RESPOSTA IMMUNITÀRIA ADAPTATIVA: pot ser activa (el cos produeix els seus propis
anticossos) o passiva (s’injecten anticossos a través de vacunes o de mare-fill).
Es necessita la presentació dels antígens del patogen per a que les cèl.lules immunitàries puguin
activar-se i donar resposta destruint el patogen. Les cèl.lules que participen són els LT i LB.

En aquest procés de presentar els antígens hi ha implicats 3 grups de molècules de les proteïnes
del CMH que duen a terme la presentació dels antígens i el reconeixement d’aquests antígens és
responsabilitat dels receptors de membrana dels limfòcits T i B.
 1- Presentació antígens CMH:
-CMH de classe I: totes les cèl.lules nucleades
les tenen a la seva membrana.
-CMH de classe II: es troben sobretot en les
cèl.lules presentadores d’antígens, els macròfags i
les cèl.lules dedrítiques.

Les proteïnes del CMH es combinen amb

els antígens que han sigut digerits per la
cèl·lula i el complex antigen-CMH s’insereix
a la membrana cel·lular, així l’antigen
es fa més visible. La cèl·lula immunitària
que reconeix el complexe antigen-CMH és
el LT.

2- Receptors de membrana de LT: implica

l’activació i expansió clonal del LT.
-Antígen-CMH-I: reconegut per LT
citotòxics.
-Antígen-CMH-II: reconegut per LT helper.

3- Els anticossos insertats en la membrana cel.lular dels LB actuen com a receptors

de superfície i activen l’expansió clonal i la conseqüent producció específica de gran
quantitat d’anticossos específics contra aquell antigen.

LIMFÒCITS I EXPANSIÓ CLONAL: Activació dels limfòcits B i T per expansió clonal→ Des del
moment del naixement tenim diferents clons de limfòcits indiferenciats que se segueixen generant al
llarg de tota la vida. La primera exposició a un antigen específic genera una resposta immunitària
primària i activa el clon de limfòcit també específic i estimula la seva divisió cel·lular (expansió
clonal). Els limfòcits activats d’un clon en expansió es diferencien en cèl·lules efectores i cèl·lules
memòria. Les cèl·lules efectores duen a terme la resposta immediata i després moren. Les cèl·lules
memòria viuen més temps i es continuen dividint. En una 2na exposició al mateix antigen, són les
cèl·lules memòria que experimenten una nova expansió clonal, generant una resposta immunitària
secundària que és més ràpida que la primària i intensa contra l’antigen.

La primera exposició a un clon de limfòcits indiferenciats desencadena una resposta immunitària

primària, provocant l’expansió d’un clon específic i la conseqüent diferenciació en cèl·lules efectores
i de memòria. Algunes d’aquestes cèl·lules efectores es diferencien en plasmòcits. Els plasmòcits
perden els anticossos acorats a la membrana i s’especialitzen en fabricar una gran quantitat
d’anticossos per ser alliberats al torrent sanguini i crear la immunitat humoral. En una resposta
primària aquesta producció d’anticossos és més lenta. Una vegada atenuat el patògen els
plasmòcits moren. També alguns del LB activats s’han convertit en LB memòria, que en una 2na
exposició desencadenaran una resposta immunitària secundària.
-RESPOSTA HUMORAL: acció dels LB→reconeixen i s'uneixen a antígens circulants en el plasma,
líquid intersticial i limfa). Els LB quan entren en contacte amb l’antigen s’activen i es diferencien en:
● LB memòria
● Cèl.lules plasmàtiques (efectores): que secreten els anticossos

Es dóna lloc a la resposta primària i a la resposta secundària.

ELS ANTICOSSOS: proteïnes sintetitzades per les cèl.lules plasmàtiques LB, formades per 4
cadenes polipept;idiques en forma de Y.

Les dues bandes de la Y són idèntiques

amb una cadena lleugera i una pesada.

Als braços trobem:

-Regió Fab: lloc d’unió a l’antigen.

Dóna especificitat a l’anticòs.
-Regió Fc: determina la classe
d’immunoglobulina.

Tipus d’anticossos:

-IgG: poden travessar la placenta,

apareixen en la 2na exposició, activen
el complement.
-IgM: resposta immunitària primària,
reaccions amb grups sanguinis, activen
el complement.
-IgA: en secrecions externes, inactiven
els patògens abans de que entrin.
-IgE: respostes al.lèrgiques, alliberen
histamina, desgranulen mastòcits.
-IgD: superfície dels LB.

Funcions dels anticossos:

-Fa l’antigen més visible al sistema immunitari.

● Actuen com a opsonines permet que els macròfags els fagocitin.
● Aglutinen els antígens circulants o a la sang.
● Inactiven les toxines bacterianes.
-Incrementen la resposta inflamatòria.
● Activa el sistema del complement.
● Activen els mastòcits, que es desgranulen IgE augmenta la histamina.
-Actuen directament sobre les cèl·lules immunitàries.
● Activen els limfòcits NK i LB.
-RESPOSTA CEL.LULAR: mediada pels LT→contra patògens intracel.lulars (els receptors dels LT
sols es poden unir al complex antigen-CMH).
Els LT activats per el complex antigen- MHC també donar lloc a una expansió clonal específica on es
formen LT específics actius i LT memòria (de la mateixa manera que els LB).

- LT citotòxic: És una cèl·lula amb la

capacitat d’atac directe a
microorganismes i cèl·lules
infectades. Aquest limfòcit reconeix el
complex antigen-MHC-I, i una vegada
activat destrueix la cèl·lula. Pot
destruir la cèl·lula de 2 maneres:
Alliberant perforina que juntament
amb una altra molècula la granzima
disparen una cascada de reaccions
que provoquen apoptosi a la cèl·lula o
activació de l’apoptosi mitjançant un
receptor de mort.

- LT helper: Aquests són els més

nombrosos i col·laboren activament
en les funcions del SI. Són les
cèl·lules diana del VIH.
Recordem que l’activació dels LT
helpers és mitjançant la unió el
complex antigen-CMH-II situat a la
superfície de les cèl·lules
presentadores d’antígens.

Un LT helper activat:

1. Secreta moltes citocines,

anomenades limfocines que influeixen
sobre altres cèl·lules, les més
importants són
a. Interferó g que activa a més
macròfags.
b. Factors Estimulants de colònies
(FSC) que promou la leucopoesi.
c. Interleucines que promouen
inflamació.
d. Activen la proliferació de limfòcits
citotòxics
e. Activen a més macròfags i
mastòcits.
f. Efecte de retroalimentació + sobre
ells mateixos, autoexpansió.

2. Cooperen amb el LB per potenciar la seva expansió clonal .

La sang és teixit conjuntiu líquid que circula pel sistema circulatori. Constitueix la ¼ part del LEC,
correspon al 7% del pes corporal. Volèmia→volum sanguini.

Funcions de la sang:
-Transport:
● nutritiva: transporta als diferents teixits nutrients necessaris.
● respiratòria: transporta el O2 als teixits i CO2 als pulmons.
● excretora: transporta substàncies de rebuig metabòlic.

-Immunitat: glòbuls blancs.

-Hemostàtica: per les plaquetes i els factors de coagulació, detenció de la sortida de sang.
-Homeostàtica o reguladora: manté el medi en que viuen les cèl·lules orgàniques, l’equilibri
elèctric, la temperatura, l’equilibri àcid/base i la pressió arterial.

Components de la sang:
-Plasma sanguini: porció líquida de la sang on estan suspesos els elements cel.lulars. Format per
aigua + molècules orgàniques dissoltes (aa, glucosa, lípids i compostos nitrogenats), ions (Na+,
K+,Cl-, H+, Ca+2 i HCO3-), oligoelements, vitamines, O2 i CO2 dissolts.
També conté proteïnes plasmàtiques, les albúmines són les més abundants. Les albúmines junt
amb les globulines, el fibrinogen i la transferrina, representen el 90% de les proteïnes plasmàtiques.
El fetge és l’òrgan encarregat de sintetitzar-les i secretar-les a la sang. La presència d’aquestes
proteïnes al plasma fan que la pressió osmòtica de la sang respecte el LIC augmenti, per tant
tendeix a expulsar l’aigua cap al LEC. Aquestes proteïnes participen en moltes funcions com la
coagulació i la defensa de l’organisme. Com també de transportar hormones i alguns ions (exemple
el ferro).

-Components cel.lulars:
● Glòbuls vermells: cèl·lules sense nucli. Transporten l’oxigen dels pulmons
als teixits i el diòxid de carboni dels teixits als pulmons.
● Glòbuls blancs: cèl·lules nucleades, les més abundant són els limfòcits,
monòcits, neutròfils, eosinòfils i basòfils. La seva funció és la defensa del cos
mitjançant la resposta immunitària.
● Plaquetes: cèl·lules sense nucli que provenen del megacariòcit. La seva
funció és la coagulació de la sang.

HEMATOPOESI:
És el procés de formació de les cèl·lules sanguínies a partir de la cèl·lula mare pluripotencial o
hematopoètica. En adults té lloc al moll de l'os de la pelvis, columna vertebral, costelles, crani i
epífisis dels ossos llargs. En fetus té lloc al sac vitel·lí, fetge, melsa i moll de l'os. Fins els 5 anys de
vida: En el moll de l'os de tots els ossos del cos.
En els adults la cavitat medul·lar vermella dels ossos llargs es va transformant en medul·la òssia
groga, per l’acumulació d’adipòcits a mesura que avança l’edat, i la tassa de formació de cèl·lules
sanguínies disminueix. Color vermell→activa, presència de hemoglobina. Color groc→inactiva.

La hematopoesi està regulada per:

-Citocines: són proteïnes secretades per cèl·lules autocrines o paracrines, que afecten el
creixement o funció d’un altre cèl·lula. (Leucopoesi)

● Factors estimulants de colònies: sintetitzades per cèl·lules endotelials, fibroblasts i

glòbuls blancs.
● Interleucines (IL): estimulen la formació, proliferació i desenvolupament dels
leucòcits. Afavoreixen la mitosi i maduració de la cèl·lula mare.
● Glòbuls blancs ja existents també influencien en la producció de glòbuls blancs.

-Trombopoetina (TPO): glicoproteïna sintetitzada al fetge i al ronyó. Regula el creixement i

maduració dels megacariòcits.

-Eritropoetina (EPO): glicoproteïna sintetitzada al ronyó. Controla la producció dels glòbuls

vermells (eritropoesi). El seu estímul es la hipòxia (falta d’oxigen).

ELS GLÒBULS VERMELLS:

Són les cèl·lules més abundants. La seva funció principal es la de transportar O2 dels pulmons al
teixits i el CO2 dels teixits als pulmons.

Hematòcrit: és el percentatge de glòbuls vermells en sang total. Es determina obtenint una mostra
de sang en un tub capil·lar, es centrifuga, de manera que els glòbuls vermells al pesar més es
dipositen al fons, els leucòcits i plaquetes, queden a la part intermitja del tub. Després es mesura la
columna d’eritròcits i el volum s’informa en un percentatge del volum total.
Eritropoesi: és la formació dels eritròcits

Per la formació dels eritròcits és important tenir a més de ferro, vitamina B12 i àcid fòlic.
La seva font d’ATP es la glicòlisi.
Al no tenir nucli ni reticle endoplasmàtic, no poden sintetitzar enzims ni nous components de la
membrana, per tant les cèl·lules al llarg del temps van perdent flexibilitat i tinguin més capacitat per
trencar-se.
La membrana es manté al seu lloc gràcies al citoesquelet compost per filaments connectats a
proteïnes de fixació transmembranosa. Són molt flexibles, cosa que els permet comprimir-se i
adoptar diferents formes, així podran travessar els capil·lars.

Responen als canvis osmòtics:

-Medi hipotònic: l’eritròcit s’infla i es transforma en una esfera sense alterar-se la integritat de la
cèl·lula.
-Medi hipertònic: l’eritròcit disminueix de mida, i agafa una forma espinosa quan tracciona el
citoesquelet.

Els glòbuls vermells contenen hemoglobina. La seva vida mitja és d'uns 120 dies.
El eritròcits vells poden o trencar-se quan intenten passa pels capil·lars o ser fagocitats pels
macròfags presents en la melsa. Molts dels components es reciclen com el ferro i les cadenes de
globina. La resta dels grups hemo són transformats pel fetge i la melsa en un pigment anomenat
bilirubina. La bilirrubina plasmàtica es transportada per la albúmina cap al fetge on es metabolitza i
s’incorpora a la bilis. La bilis es secreta cap al tub digestiu i els metabòlits de la bilirrubina s'excreten
mitjançant els excrements. I altre part de bilirrubina es filtren als ronyons i donen el color groc
característic de l’orina.
El cúmul de bilirrubina produeix ictericia, sobretot en pell i esclerótica ocular (hiperbilirrubinemia).
Aquest cúmul es pot produir per moltes causes com per la destrucció prematura dels eritròcits o
hepatopaties.

Valors normals sèrie vermella:

Si el contingut en hemoglobina és
baix podem parlar d’anèmia. La
sang no pot transportar suficient
O2 als teixits.
Les persones anèmiques solen
estar cansades i dèbils. Les
causes principals són:
-Pèrdues de sang, com per
exemple menstruació o
hemorràgies.
-Anèmies hemolítiques, trencament dels glòbul vermells més ràpid del normal.
-Defecte en la síntesi dels eritròcits o hemoglobina defectuosa. Ex: anèmia drepanocítica.
-Producció inadequada de eritropoetina.

GRUPS SANGUINIS: Els antígens més importants presents en els glòbuls vermells són el sistema
AB0 i el sistema Rh, els quals són capaços de produir reaccions transfusionals.

SISTEMA AB0: Els antígens A i B presents en les superfícies dels eritròcits, també anomenats
aglutinògens, ja que són capaços d’aglutinar glòbuls vermells. Hi ha quatre tipus principals de sang:
-A: genotip A0 o AA. (41%)
-B: genotip B0 o BB. (9%)
-AB: genotip AB. (3%)
-0: genotip 00 és el més abundants (47%)
-El grup 0 es diu que és el donant universal, ja que no té antígens.
-El grup AB és el receptor universal, ja que no té cap anticòs.
Les persones del grup A i B, tenen anticossos tant anti-B o anti-A respectivament, provinents del
menjar o per exposició a diferents factors ambientals.
La majoria d’aquestes aglutinines són immunoglobulines, IgM i IgG.
-Quan sang del tipus A entra en contacte amb sang del tipus B, es produeix una aglutinació, ja que
la sang A conté anticossos anti-B, i posteriorment es produeix una hemòlisis dels glòbuls vermells de
la sang del B. Passa igual quan sang del B entra en contacte amb sang del A.

Aquesta aglutinació es produeix a diferents punts del eritròcit, degut a que té varis punts d’unió per la
IgG i varis per la IgM. Amb aquesta aglutinació es forma un tap al vas. Durant els següents hores o
dies, la deformació física dels glòbuls vermells o l’atac dels fagocits destrueixen les membranes,
alliberant hemoglobina al plasma, es produeix la hemòlisis dels eritròcits.
Molts cops quan la sang del receptor i del donant són incompatibles, es produeix una hemòlisi
immediata dels eritròcits. En aquest cas els anticossos lisen els glòbuls vermells per l’activació del
sistema del complement. Perquè es doni aquesta hemòlisi aguda hi ha d’haver a més d’una alta
concentració de d’anticossos, sinó també de la presència d’un tipus diferent d’anticòs, principalment
les IgM que s’anomenen hemolisines.

-Tipificació de la sang:
● Es separen els glòbuls vermells i es dilueixen en una solució salina.
● Es posen en contacte sèrum amb Ac amb la sang que volem tipificar.

SISTEMA Rh: Els antígens més freqüents són el Cc, Dd i el Ee. El D és el més prevalent en la
població i el més antigènic.
La formació dels antígens Anti-Rh, en aquest cas no es forma fins que la sang no entra en contacte
amb sang Rh+. Amb moltes exposicions a sang Rh+, les persones Rh- poden arribar a
sensibilitzar-se contra el factor Rh.
La formació dels antígens Anti-Rh, en aquest cas no es forma fins que la sang no entra en contacte
amb sang Rh+.
Aquestes aglutinines apareixen lentament, i a als 2-4 mesos arriba a la concentració màxima. Amb
moltes exposicions a sang Rh+, les persones Rh- poden arribar a sensibilitzar-se contra el factor Rh.
Si una persona no ha tingut mai contacte amb sang Rh+, en la transfusió la reacció no serà
immediata, fins les 2-4 setmanes no apareixen quantitats suficients d’anticossos per aglutinar les
cèl·lules transfoses.
Aquestes cèl·lules posteriorment són hemolitzades pel sistema macrofàgic tissular.
Per tant es produeix una reacció retardada. Posteriorment si es torna a tenir contacte amb una sang
Rh+, la reacció pot ser immediata i tant greu com les reaccions transfusionals del sistema AB0.

La eritroblastosi fetal:
-Malaltia dels nounats, caracteritzada per l’aglutinació i la fagocitosi dels eritròcits del fetus.
-Quan la mare Rh- i el fill es Rh+, en el moment del part la mare es posa en contacte amb la sang
del nen i comença a crear anticossos anti-Rh. En aquest cas, no produeix cap mal al fill.
-En un segon embaràs, si el fill torna a ser Rh+, la mare ja té Ac anti-Rh i aquests ataquen al fetus,
que produeix una hemòlisis dels glòbuls vermells del nen.
-Es pot prevenir en el moment del primer part, administrant a la mare Ac sintètics que bloquegen els
Ag del nen.

PLAQUETES I COAGULACIÓ

HEMOSTASIA↔HEMORRAGIA
L'hemostàsia és un mecanisme de defensa de l'organisme que s'activa després d'haver patit un
traumatisme o lesió que prevé la pèrdua de sang de l'interior dels vasos sanguinis.→ “Aturar la
Sang”: és el procés que realitza l'organisme per aturar l'hemorràgia sanguínia aconseguint que la
sang no surti dels vasos sanguinis. Segueix els següents passos:
Colàgen (vas lesionat): -adhesió i agregació plaquetària -cascada de coagulació

-Vasoconstricció: Contracció del múscul llis del vas per: reduir flux temporalment i disminuir
pressió. Els factors que inicien la vasoconstricció són: substàncies paracrines alliberades per
endoteli vascular. Més endavant: substàncies alliberades per plaquetes actives. Durant aquest
temps té lloc la formació del Tap Plaquetari l'inici de la coagulació de la sang.

-Formació de tap plaquetari

1. Adhesió plaquetària: l’exposició del colàgen i l’alliberació de substàncies
químiques de l'endoteli danyat fan que les plaquetes s’adhereixen al teixit lesionat.
2. Activació de les plaquetes: amb l'adhesió , les plaquetes s'activen i es fan més
enganxoses, alliberen substàncies de les vesícules citoplasmàtiques:
● PAF(Factor Activador Plaquetari): dispara un cicle de retroalimentació
+ que activa a més plaquetes i transforma els fosfolípids de la
membrana de les plaquetes en Tromboxà A2.
● Tromboxà A2 i ADP: activen plaquetes properes
● Serotonina i Tromboxà A2: produeixen vasoconstricció
● Factor de creixement derivat de les plaquetes (PDGF) que promou la
cicatrització de les ferides.

3. Agregació plaquetària: augmenta l’adhesió plaquetes del voltant i hi ha un acúmul

de plaquetes: tap plaquetari. Per què el tap plaquetari no s'estén més enllà del vas
lesionat?
-Coagulació de la sang fins la reparació del vas sanguini: La coagulació converteix el tap
plaquetari en un coàgul més estable. Factors de la coagulació: ions de Ca2+, enzims sintetitzats pel
fetge, mol.lècules asociades a les plaquetes o alliberades pel teixit danyat.

L'objectiu d'aquestes substàncies és actuar de manera conjunta per formar el coàgul, la majoria de
les molècules s'anomenen proteïnes de la coagulació XIII i estan sintetitzades al fetge, tots els
factors actuen en reacció en cadena o cascada , això vol dir que una vegada que s'inicia la reacció
després s’activaran altres reaccions de manera que el procés no es pot aturar, unes reaccions
activaran altres i així successivament.

Les reaccions en cadena són com dues vies paral·leles que convergiran en un punt.
 La fibrina forma com
una xarxa per fora del
tap plaquetari i ho
tanca tot, el que
integra el coàgul es
queda dins com
glòbuls vermells,
glòbuls blancs,
plaquetes, líquid ...

La coagulació activa
més coagulació
perquè no ens
dessagnem. Una
vegada que s'extreu
el líquid del coàgul, el
teixit i els vasos
lesionats han de
regenerar-se.
Quan el teixit s'ha
reparat el coàgul
s'elimina. És molt
important regular la
coagulació perquè no
s'activi de manera
espontània però hi
ha patologies que poden provocar la coagulació, els éssers humans tenim factors per eliminar el
coàgul, aquesta és la fase de fibrinòlisi, és a dir, la lisi de la fibrina.

CONTROL HOMEOSTÀTIC:

→La fibrinòlisi: és un mecanisme de destrucció de

la fibrina en el coàgul (plasmina). Una de les
proteïnes que engloba la fibrina dins del coàgul es
diu plasminogen que en un principi està en forma
inactiva i després s'activa convertint-se en plasmina
que és fibrolítica, és a dir trenca el fibrinogen.

Vitamina K: és necessària per la síntesi d’alguns

factors de la coagulació.
·És produïda per bactèries de l’intestí gros.
· Passa a la sang juntament amb l’absorció de
lípids.
Persones amb mala absorció de lípids, tenen dèficit de vitamina K i pateixen hemorràgies
espontànies.

ANTICOAGULANTS: Sistetitzats per cèl.lules endoteliats per evitar un excés de coàguls.

- Heparina - Antitrombina III - Proteïna C