T22 Immunologia - CAT - OK

22
EL PROCÉS
IMMUNITARI
1. La immunitat.
2. Les barreres defensives:

Barreres primàries
Barreres secundàries
3. El sistema immunitari.
3.1 Els òrgans limfoides
3.2 Les cèl·lules immunocompetents
3.3 Les molècules amb acció immunitària
Els antígens.
Els anticossos.
Mediadors immunitaris humorals: Les citocines.
El sistema del complement.
4. La resposta immune i els seus mecanismes d’acció.

4.1 La resposta immune inespecífica
La resposta inflamatòria
4.2 La resposta immune específica.
La resposta primària i la resposta secundària.
La resposta immune humoral.
La resposta immune cel.lular.
5. La immunitat natural i la immunitat adquirida

5.1 Immunitat natural i immunitat adquirida
5.2 Les vacunes.
5.3 La seroteràpia.
1
IES Guillem Cifre de Colonya. BIOLOGIA BATXILLERAT 2. Professor: Bartomeu Vilanova Suau
LA IMMUNITAT.
1 La defensa enfront als atacs externs
El nostre cos està constantment exposat a agressions d’altres organismes, molècules o partícules
que ens resulten “estranyes” per això comptam amb diversos mecanismes de defensa.
El concepte d'immunitat fa referència a l’estat en el qual un individu es troba lliure de la malaltia,

al fet de ser invulnerable a una determinada malaltia infecciosa.
De fa temps se sabia que persones que havien superat amb èxit alguna infecció molt rarament
tornaven a emmalaltir del mateix mal, és a dir, eren «immunes» a aquesta malaltia. La
immunologia és la ciència que s'encarrega d'estudiar tot el que està relacionat amb la immunitat a
les infeccions, és a dir, el sistema immunitari.
Per a aconseguir la immunitat comptam amb diferents mecanismes:
a) Les barreres defensives

b) El sistema immunitari innat
c) El sistema immunitari adquirit o adaptatiu.
Classificació dels tipus d’immunitat
CONGÈNITA / ADQUIRIDA
Immunitat congènita o heredada

La que tenen algunes espècies o individus deguda a la seva pròpia naturalesa.
Pot ser d’espècie, de raça o d’individu
Exemples: El “moquillo” dels cans no afecta a l’espècie humana.
Les persones de raça negra són més sensibles a tuberculosis que les de raça blanca
Immunitat adquirida Desenvolupada al llarg de la vida
NATURAL / ARTIFICIAL
Immunitat natural
Activa Exposició accidental a l’agent que causal, no deliberada.
Ex: Un nin adquireix immunitat front al xarampió després de patir la malaltia
Passiva El fetus rep protecció de la mare (a través de la placenta) i el lactant

per la llet materna
Immunitat artificial L’exposició a l’agent causal és deliberada.

Activa (vacunació) La injecció de l’agent causal. Com les vacunes de la polio, etc.
Passiva (seroteràpia) Injecció de material protector format pel sistema immune d’altres
individus
2
2 LES BARRERES DEFENSIVES
El nostre cos està contínuament exposat a les agressions d’organismes, molècules o partícules
alienes. Per això tenim diferents mecanismes per a lluitar contra aquestes invasions. Aquests
mecanismes són:
a) Barreres físico-químiques.
b) El sistema immunitari innat.
c) El sistema immunitari adquirit.
1.1 LES BARRERES PRIMÀRIES
Els microorganismes han de travessar la pell

dels animals o bé penetrar-hi per alguns dels
orificis naturals per envair-ne el cos. La pell i
totes les secrecions de les obertures o els
conductes dels animals reben el nom de barreres
defensives primàries
La pell dels mamífers és una barrera mecànica

gairebé infranquejable per als microorganismes
gràcies al gruix i al procés de queratinització i
descamació de les capes cel.lulars més
externes.
D'altra banda, la secreció de les glàndules sebàcies i la suor determinen existència d’un pH una
mica àcid que resulta perjudicial per a la supervivència dels microbis.
A més, a flora bacteriana de la nostra pell impedeix I'establiment i el desenvolupament d'altres

microbis que s’hi dipositen. Altres animals reforcen les seves pells amb escates, plomes, pèls, etc.
Les barreres defensives de les obertures naturals dels animals, com ara la boca, anus, les fosses
nasals, les vies respiratòries, urogenitals i digestives, són les secrecions mucoses que recobreixen
els epitelis. A la saliva, a la secreció lacrimal i a la secreció nasal hi ha un enzim, el lisozim, que és
capaç de destruir la capa de mureïna de la paret bacteriana; i a l'esperma es troba l 'espermina, que
té una acció bactericida.
Les secrecions bactericides de l'epiteli vaginal i dels conductes digestius, com l'estómac,
contribueixen a formar un ambient desfavorable per a la vida i proliferació dels microorganismes.
A les mucoses respiratòries, Ies partícules estranyes i els microbis que queden atrapats en el mucus,
s'eliminen amb el moviment ciliar de les cèl.lules epitelials, amb la tos i amb l’esternut.
També la flora bacteriana pròpia del tub digestiu de cada animal contribueix a impedir la proliferació
de microorganismes patògens per un procés d'antagonisme, competint pels nutrients o alliberant
substàncies inhibidores.
1.2 LES BARRERES SECUNDÀRIES

Quan els microbis aconsegueixen vèncer !es barreres abans esmentades i penetren a l’interior dels
animals, en aquests es posa en marxa el mecanisme de defensa fagocítica.
Entre les cèl·lules sanguínies dels vertebrats superiors es troben diversos tipus de leucòcits mb
capacitat fagocitària, com ara els monòcits i els neutròfils (ho veurem més endavant)
La darrera barrera defensiva contra l’atac dels microorganismes és el sistema immunitari.
3
3 EL SISTEMA IMMUNITARI
El conjunt de cèl·lules i de molècules implicades en els processos d'immunització forma

l'anomenat sistema immunitari.
La característica més important d'aquest sistema es la capacitat de reconeixement de molècules

estranyes a l'organisme, reconeixement que provoca el desencadenament d'una sèrie de pro-
cessos cel·lulars i moleculars que condueixen a la neutralització o destrucció d'aquestes
molècules estranyes. El sistema immunitari té una importància extraordinària en la defensa de
l'organisme davant d'infeccions microbianes i de desordres cel.lulars patològics com ara els
tumors.
Totes les molècules que són capaces d'activar el sistema immunitari reben el nom d'antígens.
En principi, qualsevol macromolècula aliena a l'organisme es reconeguda pel sistema immunitari,
que desencadena una resposta immunològica. Aquestes respostes poden ser de dos tipus: respostes
propiciades per cèl·lules (immunitat cel.lular) i respostes produïdes per molècules anomenades
anticossos (immunitat humoral). Els dos tipus de resposta estan relacionats amb les cèl .lules
sanguínies anomenades limfòcits. Els òrgans limfoides són tots aquells on els limfòcits es formen, es
transformen o s'acumulen.
Característiques del sistem immunitari

Especificitat: La resposta és diferent segons el microorganisme o agent que ataca.
Diversitat: Permet respondre a gran divesitat de microorganismes i agents nocius.
Memòria: Provoca respostes augmentades i més rapideza davant repetides infeccions del mateix
agent.
Especialització: Genera respostes òptimes de defensa.
Autolimitació: Permet respondre davant agents que es troben per primera vegada.
Manca d’autoreactivitat: Impedeix les autolesions.
Elements del sistema immunitari

Per tal de fer una descripció dels diferents elements que constitueixen el sistema immunitari els
dividirem en
Òrgans limfoides:
Òrgans primaris.
Òrgans secundaris.
Cèl·lules
Línia mieloide.
Línia limfoide.
Molècules:
Antígens.
Anticossos.
Complex principal d’histocompatibilitat.
Sistema del complement.
Citocines
4
3.1 ELS ÒRGANS LIMFOIDES
Els òrgans limfòides primaris
Són aquells on es produeix la maduració definitiva dels limfòcits
· La medul·la òssia vermella es troba en els adults a l'interior dels

ossos plans com els que formen el crani, dels ossos curts com
les costelles i de les epífisis o caps dels ossos llargs. A la medul·la
òssia vermella hi ha les cèl·lules mare, precursores dels limfòcits.
Aquestes cèl·lules mare poden madurar a la mateixa medul·la
òssia, amb la qual cosa es transformen en limfòcits B, o surten de
la medul·la òssia i migren al tim, on es transformen en limfòcits T.
· El tim, que és un òrgan un poc blanquinós situat a la cavitat toràcica

per damunt del cor. En l’espècie humana és un òrgan hematopoyètic durant la gestació (per això
és molt gran al nadons) i sofreix una disminució progressiva de tamany al llarg de la vida. Aquest
òrgan és extremadament important per al desenvolupament dels limfòcits T. Algunes cèl ·lules
mare hematopoètiques de la medul·la òssia migren al tim, on es transformen en limfòcits T. En
aquest procés de maduració se seleccionen els que reconeixen el MHC, però no els antígens
propis això provoca que el 95 % sigui eliminat, i el 5 % restant migra als òrgans limfoides
secundaris, on acaben de transformar-se en limfòcits T.
5
Els òrgans limfoides secundaris
Són els òrgans limfoides secundaris, perquè és on els limfòcits exerceixen la seva funció
reaccionant contra antígens específics. En aquests òrgans s’inicia la resposta immunitària
específica adquirida. Estan especialitzats en “capturar” antígens per a iniciar la resposta
immune. Independentment de per on entra l’antigen a l’organisme es troba amb els limfòcits als
òrgans limfoides secundaris.
· Els ganglis limfàtics fan una funció similar a la EL SISTEMA LIMFÀTIC

de la melsa, ja que s 'encarreguen de filtrar la El sistema limfàtic transcorre
limfa gràcies a l'acció de cèl·lules paral.lel al circulatori. Té vasoa
macrofagocitàries que hi ha a l'interior. El sistema aferents i eferents que fan circul.lar
limfàtic és un sistema de vasos que recullen el la limfa i els leucòcits entre els teixits
líquid intersticial dels teixits (limfa) i el tornen a la i els ganglis limfàtics i de tornada cap
sang, formant un circuit tancat pel que circulen a la sang. Ambdós sistemes (sang i
limfòcits i antígens. Els ganglis són estructures de limfa) se fusionen a la vena
2-10 mm de diàmetre. En l'espècie humana, els
subclàvia, on desemboca el conducte
ganglis limfàtics tendeixen a concentrar-se en els
toràcic. Els vasos aferents duen els
capil ·lars limfàtics dels engonals, les aixelles, la
antíogens del teixit infectat als
zona cervical i la subclavicular. Quan s'inflama és
indici de l'existència d'una infecció microbiana i òrgans limfàtics on s’origina la
de l'acció de l'aparell immunològic. resposta immune.
En els ganglis limfàtics es poden diferenciar:
a) Escorça o zona de cèl·lules B. On es produeix la proliferació o expansió clonal de

cèl.lules B (s’explica més endavant)
b) Paraescorça o zona de cèl·lules T.
c) Medul·la. Hi ha cèl.lules plasmàtiques i macròfags.
· La melsa és un òrgan esponjós d'uns

200 grams de pes en l'espècie humana,
situat a la cavitat abdominal, darrera
l'estomac devora les costelles (per això
es romp fàcilment per traumatismes en
aquesta regió, com per exemple en
accidents de moto).
La melsa s'encarrega de dues funcions:
La polpa vermella filtra la sang i
elimina les cèl.lules sanguínies velles
(eritròcits i plaquetes) i la polpa blanca
té funció limfoide, captura antígens
procedents de la circulació, i
desenvolupa la resposta immune
específica.
· Teixit limfoide associat a la mucosa

(MALT). Es localitza a les mucoses.
Format per nòduls limfoides difusos .
Protegeix dels agents patògens que
utilitzen les mucoses com a via
d’entrada. Segons la seva localització tenim:
GALT Teixits limfoide associat a mucosa intestinal. Com per exemple amigdales,
adenoides, plaques de Peyer (a l’intestí prim) i apèndix.
BALT. Teixit limfoide associat a pulmons.
MALT. Teixit limfoide associat a l’aparell urogenital.
6
3.2 LES CEL.LULES IMMUNOCOMPETENTS
Totes les cèl·lules que participen el la resposta immune deriven de cèl·lules mare pluripotencials,
de les quals s’originen dues línies cel·lulars:
Línia mieoloide
Leucòcits granulòcits: tots ells són fagòcits. Trobam:

Neutròfils polimorfonucleats, Es tenyeixen amb colorants neutres. Tenen nucli polilobulat. Són
de vida curta (2 o 3 dies). Fagociten restes cel·lulars i bacteris productors de pus. Intervenen en
la resposta inflamatòria aguda.
Eosinòfils. Es tenyeixen amb colorants àcids (com eosina). Tenen nucli bilobulat. Quan
s’estimulen lliberen grànuls que actuen contra dianes grans no fagocitables com cucs
endoparàsits i en al·lèrgies.
Basòfils i mastòcits. Es tenyeixen amb colorant bàsics (com hematoxilina). El nucli és

polilobulat. Els mastòcits són basòfils no circulants, del teixits conjuntiu. Alliberen histamina i
serotonina que és eficaç contra els paràsits. Provoquen manifestacions d’al·lèrgies.
Monòcits i macròfags.
Els monòcits són cèl·lules grosses, amb nucli esfèric. Maduren a la medul·la òssia, passen a la
sang i llavors als teixits per a transformar-se en macròfags. Així doncs els monòcits són
circulants i els macròfags tissulars.
Les seves funcions són diferents, depèn dels teixits on estan, i tots plegats formen el Sistema
Mononuclear Fagocític (SMF).
Entre les seves propietats: Tenen capacitat d’adherència, quimiotaxis, fagocitosis, bacteriòlisi,
secretora i d’interactuar amb els limfòcits com a cèl·lules presentadores d’antígens (ho veurem més
endavant)
7
Línia limfoide
Els limfòcits
Els limfòcits (20 o 30% del total dels glòbuls blancs) són cèl ·lules que es troben a la sang i a la limfa,
tenen el nucli gran i arrodonit i poc citoplasma. S'anomenen cèl ·lules immunocompetents per-què són
la base dels dos tipus d'immunitat, la humoral i la cel·lular.
Els limfòcits produïts per les cèl·lules mare hematopoètiques maduren en el tim o en la mateixa
medul·la òssia. Hi ha dos tipus de limfòcits: els limfòcits B i els limfòcits T
· Els limfòcits B
-
Es formen a la medul·la òssia dels mamífers (de l’anglès Bone marrow) i a la bossa de Fabrici
dels ocells.
-
Són els responsables de l' anomenada immunitat humoral, Aquests limfòcits, a la superfície
externa de la membrana plasmàtica, tenen proteïnes (anticossos de superfície) que són
capaces de reaccionar amb antígens específics de microorganismes
-
Els limfòcits B, quan s'activen a partir del contacte amb un antigen, mitjançant el receptor de
cèl·lules B o BCR, es converteixen en cèl·lules plasmàtiques, una mica més grans i amb un
reticle endoplasmàtic desenvolupat, que s'encarreguen de produir anticossos lliures específics
-
Es formen també limfòcits B de memòria, que guarden la capacitat de formar els anticossos
específics per a un antigen, per si es torna a produir un segon contacte amb l’antigen.
· Els limfòcits T
-
Es formen a la medul·la òssia però maduren al tim.
-
No són capaços de produir anticossos lliures. No obstant això, a la superfície de la membrana
disposen d'uns receptors capaços de reconèixer antigens de la superfície externa d'altres
cèl·lules, son els receptors de cèl·lula T o TCR que s’associa a altres molècules de membrana,
el complexe CD3, aquest complexe va acompanyat de molècules correceptores, que
defineixen el tipus i funció del limfòcit. El limfòcit no pot reconèixer l’antigen nadiu, sinó que
reconeix el complexe MHC-pèptid en la superfície de les cèl·lules APC.
-
Els receptors de les cèl·lules T són macromolècules constituïdes per dues cadenes proteiques
unides de manera no covalent a proteïnes de superfície de la membrana plasmàtica (complex
CD3).
-
Els receptors dels limfòcits T tan sols tenen un lloc de reconeixement d'antígens. Les proteïnes
del complex CD3 són importants, ja que transmeten a l'interior del limfòcit T la informació de la
interacció dels antigens als receptors T.
-
Els limfòcits T són els que intervenen en la immunitat de tipus cel·lular.
Els limfòcits T poden produir diferents tipus de resposta immunitària, depenent dels tres tipus de
limfòcits T:
-
Els limfòcits citotòxics destrueixen les cel.lules infectades per virus abans que aquests hi
proliferin a l'interior.
-
Els limfòcits T col·laboradors (“helper”) s'encarreguen d'activar els limfòcits B per mitjà de
la secreció d'unes molècules anomenades interleucines. L'acció dels limfòcits col .laboradors
no acaba aquí, ja que també són capaços d'activar els macròfags sanguinis i fer-los
augmentar la capacitat de fagocitosi, acció que exerceixen gràcies a la secreció d'una altra
interleucina que s'anomena interferó.
-
Cèl·lules supressores, inhibeix l'activitat de les cèl·lules col.laboradores i indirectament
provoca que s'aturi la producció d'anticossos.
8
Cèl·lules assassines (o cel·luloses NK, de l'anglès natural killer).
Els linfòcits NK s'encarreguen de destruir determinats tipus de cèl·lules canceroses o cèl·lules
infectades per virus.
Són capaces de diferenciar les cèl·lules infectades o anòmales de la resta de cèl·lules sanes
perquè les sanes expressen en la seva membrana molècules protectores que són molècules
del sistema d’histocompatibilitat (MHC)
Quan una cèl·lula és infectada per un virus sovint perd les molècules d’histocompatibilitat de
la seva membrana. Això és el que percebi el limfòcit NK, que aleshores lisa la cèl·lula
infectada i impedeix que el virus es continuï replicant i l’exposa a l’acció del complement, els
fagòcits i els anticossos.
A més de lisar els limfòcits NK indueixen inflamació mitjançant la síntesi de citocines
Per a identificar la cèl·lula que han d’inspeccionar els limfòcits NK tenen a la seva membrana
receptors anomenats activadors (RA), que disparen la lisi. Presenten també receptors
inhibidors (RI). .
9
3.3 LES MOLÈCULES AMB ACCIÓ IMMUNITÀRIA
ELS ANTÍGENS
Antigen és qualsevol substància que sigui capaç de desencadenar una resposta immunitària. (el
nom ve de antibody generation) i s’abrevia Ag.
Teoria de la selecció clonal

Generalment, els antigens són: La presència de determinats antigens al cos
d'un animal estimula la proliferació dels
- Macromolècules que pertanyen a limfòcits que tenen els receptors específics
microorganismes i, per tant, molt estranyes contra aquests antígens.
a l'organisme que produeix la resposta
immunitària. Aquesta idea de formació de limfòcits
específics rep el nom de teoria de la selecció
- Però també poden actuar com a antigens clonal que admet que els receptors ja estan
preformats a l'aparell immunològic fins i
molècules d'un altre individu de la mateixa
tot abans de la presència dels antígens;
espècie, com les mucoproteïnes del
davant de l'entrada dels antígens, les
sistema ABO sanguini humà, cèl·lules amb receptors específics són
seleccionades entre un repertori immens de
- Molècules del mateix animal, en què falla el cèl·lules amb diferents receptors, i se'ls
sistema immunitari i es torna contra un estimula la proliferació i la maduració
mateix, en el fenomen anomenat
autoimmunitat (ho veurem més endavant)
Moltes macromolècules poden actuar com a antígens, com gairebé totes les proteïnes, molts
polisacàrids i lípids complexos que es troben sobre la paret cel·lular bacteriana o càpsules
víriques, o bé són alliberats per microorganismes de manera dissolta en el medi intern de
l'animal. Moltes molècules que no són immunògenes adquireixen aquesta propietat quan es
combinen amb proteïnes.
Els antígens són macromolècules que poden tenir a la seva superfície un o més fragments que poden
ser reconeguts pels anticossos. Aquestes regions són els epítops o determinant antigenic. Hi ha
una complementarietat entre els epítops del antígens i els paràtops dels anticossos.
Els antígens es diferencien dels anomenats haptens en el fet que aquests són petites molècules
que tenen capacitat per unir-se a anticossos específics, però que per si sols no són immunògens,
és a dir, no estimulen ni la producció d'anticossos ni la de cèl ·lules immunocompetents.
Tanmateix, els haptens poden adquirir propietats antigèniques quan s'uneixen a molècules
anomenades transportadores, generalment proteïnes.
1
ELS ANTICOSSOS
Els anticossos (Ac) són molècules proteiques, del tipus globulines anomenades també
immunoglobulines o Ig.
Són produïts i secretats per les cèl·lules plasmàtiques, que són els limfòcits B diferenciats. Les
cèl.lules plasmàtiques són incapaces de dividir-se; tenen una vida curta, però utilitzen una part
molt important de la maquinària de síntesi proteica per produir anticossos.
Son les molècules efectores de la resposta immune humoral.
Els anticossos produïts pels limfòcits B poden:

- Quedar adherits a la membrana plasmàtica del limfòcit B, on actuen com a anticossos de
superfície receptors d' antígens
- Ésser secretats a l'exterior de la cèl·lula com a anticossos solubles circulants a la sang i
trobar-se al sèrum, al líquid intersticial i recobrint alguns epitelis.
Estructura de les immunoglobulines

L'estructura bàsica de les Ig són quatre cadenes polipeptídiques:
- Dues cadenes lleugeres o L iguals i dues cadenes pesades o H també idèntiques.

- Lligades a les cadenes H, hi ha molècules d'oligosacàrids la funció de les quals encara
no es coneix.
- Les cadenes H i L estan formades per una regió constant o C i una regió variable o V.
- La cadena H sol tenir tres dominis C (CH1, C H2,CH3) i un domini V (VH).
- La cadena L té un únic domini C i un V (CL i VL)
- Les cadenes H i L estan unides entre si per ponts disulfur.
- Es combinen dues cadenes pesants i dues cadenes lleugeres per formar una molècula
tridimensional en forma de Y, que es compon d'una tija constituïda per una part de les
dues cadenes pesades amb els radicals àcid (—COOH) terminals i per dos braços
formats per les altres cadenes pesades i per les dues cadenes lleugeres, totes amb els
radicals amino (—NH 2) terminals.
- A la base dels braços de les cadenes H hi ha una zona anomenada regió frontissa
constituïda per uns quants aminoàcids per on els braços es poden moure lliurement
respecte de la resta de la molècula. Això facilita la unió a antigens amb diferents
deteminants antigènics.
- Els extrems aminats de les cadenes H i L s'anomenen regió variable de la lg. ja que cada
tipus d'anticòs té aquesta zona de les cadenes amb una seqüència diferent d'aminoàcids:
els dos extrems de la Y dels anticossos són els centres d'unió als antígens o paratops,
de manera que una molècula d'anticòs és bivalent. Així doncs el paràtop de l'anticòs
s'uneixen específicament a l'epítop de l'antigen.
- El lloc d'unió amb cada antigen es pot considerar com un forat entre les porcions variables
d'una cadena H i una altra L, en el qual encaixa el determinant antigènic de l'antigen
específic. La resta de les cadenes H i L, l’anomena regió constant, està mancada de la
propietat d'unir-se als antígens.
- Quan es parla d’immunoglobulines es freqüent trobar els terme Fc o fracció cristal.litzable i
Fab o fracció d’unió a antígen. Aquestes fraccions sorgeixen de digerir la molécula amb la
proteasa papaïna que romp la immunoglobulina per la regió frontissa, deixant una Fc i dues
Fab.
- La Fc (que correspon a l’extrem carboxil –COOH de les cadenes H) és la part de la molècula
que s’uneix a altres molècules efectores i a cèl·lules (mitjançant el receptor de Fc).
- La Fab és la fracció que reacciona amb l'antigen, tots els anticossos tenen per tant dos llocs
d’unió amb l’antigen (bivalents)
1
1
Tipus d’immunoglobulines
Es coneixen cinc tipus diferents d'immunoglobulines, les quals es diferencien entre si pel tipus de les
cadenes H.
· Les IgG o gammaglobulines (cadena pesada  )

Són els anticossos més nombrosos de la sang
A més d'unir-se a anticossos, les IgG són capaces d'activar tant el complement com els
fagòcits sanguinis (macròfags i micròfags). Les IgG són els únics anticossos capaços de
travessar la placenta i penetrar al fetus.
· Les IgM ()

Són els primers anticossos que es produeixen davant de l’exposició inicial a un antigen.
Tenen una gran avidesa per molècules o microorganismes antigènics polivalents, com els
virus, i també s'encarreguen d'activar els macròfags i el sistema del complement.
· Les IgA ()

S'originen en estructures limfoides subepitelials i es troben a la sang i en diverses secrecions
com ara la Ilet, el mucus respiratori i intestinal, la saliva i les llàgrimes, amb la qual cosa
col·laboren en l'eficàcia de les barreres primaries de defensa dels animals.
· Les IgE ( )
Es troben principalment als teixits i són les causants més importants dels fenòmens
d'al·lèrgia.
· Les IgD ()

Són anticossos de la superfície de limfòcits B i serveixen com a receptors d'antigens
específics.
1
La interacció antígen – anticòs
Quan reconeixen els antígens, els anticossos s’hi uneixen amb enllaços de van der Waals, forces
hidrofòbiques_
, en una reacció anomenada antigen-anticòs.
El lloc d’unió a antigen (Fab) de les immunoglobulines es troba en la seva regió variable on estan les
anomenades regió d’hipervariabilitat. Quan l’anticòs està muntat (2 cadenes H + 2 cadenes L) les
regions hipervariables de VL i VH estan properes formant un únic lloc d’unió a l’antígen a l’extrem
del fragment Fab. Aquestes regions s’anomenen regions determinants de complementarietat o
CDR. El conjunt dels CDR d’una molècula d’anticòs forma l’anomenat paratop, que se
complementa a l’epitop de l’antigen que es reconeix.
Propietats.
Les propietats de la interacció antigen-anticòs són:
- Especificitat. És una unió molt precisa i d’afinitat molt elevada. Un anticòs pot reconèixer,
d'entre una multitud de determinants antigènics, únicament els que li són complementaris.
- Rapidesa. Té lloc en mil·lèsimes de segon. La dissociació és més lenta.
- Espontaneïtat. La unió no requereix energia addicional
-
Tipus de reaccions
Entre antígens i anticossos es poden donar diverses reaccions:
· Reacció d'aglutinació. Es produeix quan els anticossos reaccionen amb molècules

d'antígens que estan situats a la superfície dels bacteris o altres cèl·lules. Com a resultat
d'aquesta reacció, les cèl·lules formen agregats que sedimenten molt fàcilment. Els
antígens de la superfície de les cèl·lules que provoquen aglutinació s'anomenen
aglutinògens mentre que els seus anticossos s'anomenen aglutinines.
Una varietat particular de l' aglutinació és l'aglutinació passiva, que consisteix en
l'adherència d'antígens solubles a la membrana de les cèl·lules; posteriorment, els
anticossos contra aquests antígens, quan reaccionen amb aquests, determinen l'
aglutinació de les cèl·lules a les quals estaven lligats. Aquest fenomen es dóna sovint en
els glòbuls vermells de la sang.
· Reacció de precipitació. Quan els antígens són macromolècules solubles amb uns
quants determinants (antígens multivalents), els anticossos lliures pel plasma sanguini,
quan s'uneixen a aquests, formen complexos tridimensionals insolubles que precipiten.
· Reacció de neutralització. S'efectua principalment amb els virus i consisteix en la disminució

de la capacitat infectant del virus quan els anticossos s'uneixen amb els determinants
antigènics de la càpsula vírica. Aquesta reacció és reversible, i els virus es poden tornar a
activar..
· Reacció d'opsonització. Els fagòcits sanguinis, quan tenen molècules d'anticossos unides
a la superfície, fagociten més àvidament els microorganismes o les partícules antigèniques.
Això passa perquè la unió dels anticossos produeix un augment de l'adherència del complex
antigen-anticòs a la superfície dels macròfags i micròfags sanguinis, fet que en facilita la
fagocitosi. Es diu que els microorganismes recoberts d'anticossos estan opsonitzats (del
grec opson, «llest per menjar»)
1
MEDIADORS IMMUNITARIS HUMORALS: LES CITOCINES
Les cèl·lules del sistema immunitari poden secretar substàncies actives amb capacitat de regular la
resposta immune i la resposta inflamatòria que es coneixen com a citocines Aquestes estimulen o
inhibeixen a cèl·lules del mateix o distint tipus, creant circuits d’ampliació o inhibició de la resposta
immune. Tenim dos grups:
-
Linfocines, actuen sobre el sistema immune, com per exemple les interleucines que actuan
sobre els limfòcits.
-
Interferons, inicialment es detectaren com a substàncies produïdes per cèl·lules infectades
per virus, que protegeixen les cèl·lules contra altres infeccions virals. Actuen sobre els
receptors de les cèl·lules veïnes. Avui es sap que actuen com:
Antivirals, estimulant la resistència a les infeccions.
Immunomoduladors, activant monòcits/macròfags, modulant la síntesi
d’immunoglobulines.
Inhibidors del creixement cel·lular, Antitumorals.
EL SISTEMA DEL COMPLEMENT
El sistema del complement està format per un sistema de més de 30 components, en la seva
majoria proteïnes plasmàtiques del grup de les globulines, que estan inactives en el sèrum, però que
davant la presència de certs factors desencadenants, s’activen de manera seqüencial). La seva
resposta és ràpida i amplificada front als estímuls antigènics. Aquestes proteïnes s’activen en
cascada per a atacar patògens extracel.lulars.
La cadena de reccions en cascada acaba amb la formació sobre el microorganisme del complexe
d’atac de membrana (MAC) que forma porus en la seva membrana pels quals entra aigua i
electròlits que indueixen la lisi del patogen.
El complement s'anomena així perquè ajuda o complementa i alhora augmenta els mecanismes de la
resposta immune. Se considera el component humoral de la resposta innata, però també participa en
la resposta adaptativa.
Funcions del complement

Destrucció cel·lular. Es formen complexos sobre
la membrana de la cèl·lula (MAC) i provoquen la
lisi.
Inici i amplificació dels processos inflamatoris.

Els seus fragments augmenten la dilatació i
permeabilitat dels capil·lars i l’arribada dels
leucòcits al lloc de reacció.
Opsonització. Facilita l’acció dels macròfags i

permet millor la seva fixació als bacteris.
Activació dels macròfags. Potencia la capacitat

d’unió o destrucció de microorganismes o
immunocomplexes .
1
Origen dels components
Se sintetitzen principalment al fetge, però altres
cèl·lules immunes, principalment macròfags, i els teixit Vies d’activació.
afectats també poden produir alguns dels
components. Hi ha tres vies alternatives d’activació
Via d’activació Via clàssica, que s’activa sobre els patògens

que estan ja units als anticossos. Els
El sistema del complement consta d’uns components complexos antígen-anticos, també anomenats
primarencs, proenzims sanguinis, que es poden immunocomplexos, són eliminats per aquesta
activar per tres vies diferents que convergeixen en la via.
formació del component central C3, que incentivarà
Via alternativa, que s’activa directament
la formació dels components tardans (C5, C6, C7,
sobre al superfície dels microorganismes.
C8 i C9).
Via de les lectines, semblant a la via
Aquests components tardans formen un gran alternativa però en què una lectina (proteïna
complexe proteic, complexe d’atac de membrana que reconeix sucres) anomenada MBL
(MAC) que provoca la lisi de la cèl·lula. (mannose binding lectin) s’uneix a un patògen
que tengui el sucre mannosa. Aquesta via
El complement actua com un sistema d’amplificació en s’assembla molt a la que fan servir els fagòcits
cascada (semblant al de la coagulació de la sang) per identificar les seves preses infeccioses.
augmentant en cada pas el poder catalític dels
complexes formants.
COMPLEXE MAJOR D’HISTOCOMPATIBILITAT (MHC)

El MHC és format per molècules que s’expressen als glòbuls blancs i en la superfície de totes les
cèl·lules del teixits de l’individu . (Alerta segons la bibliografia emprada ho trobareu com a Complexe major
d’histocompatibilitat o com a complexe principal d’histocompatibilitat. També les abreviatures poder ser MHC, MCH o CPH)
El MHC s’associa amb la capacitat de rebutjar un òrgan o teixit transplantat. Presenta un nom
diferent segons l’espècie, en els humans es coneix com HLA (Human Leukocyte Antigen).
Aquests antígens se sintetitzen a partir d’un sistema mutagènic complex, amb diversos loci i una
enorme varietat d’aquests loci.
Se divideixen en:
MHC-I. Antigens de classe I, expressats tant a les cèl·lules immunes com a les no
immunes.
MHC-II Antígens de classe II, que s’expressen a les cèl·lules presentadores d’antígens o
APC. Aquestes cèl·lules presenten l’antigen i un pèptid d’aquest antígen, digerit prèviament
al seu interior, que s’insereix en una molècula de MHC-II. El complexe MHC-pèptid
s’expressa a la membrana de la cèl·lula, de forma que pot ser reconegut pels limfòcits T
El lupus eritematós sistèmic.

L’eliminació dels immunocomplexos és una de les funcions del
complement que actua per la via clásica d’activació. Quan aquest
sistema no funciona com cal, els complexos Ag-Ac s’acumulen als
teixits i donen malalties hipersensibilitat. Així per exemple les
persones que pateixen lupus eritematos sistèmic presenten
anomalies en els compones C1, C2 i C4 i no poden degrada
correctament els immunocomplexos, ocasionant reaccions
hipesensibilitat
1
LA RESPOSTA IMMUNE I ELS SEUS
4 MECANISME D’ACTUACIÓ
4.1 LA RESPOSTAT IMMUNE INNATA INESPECÍFICA
La resposta primera d’un individu davant una infecció és la resposta immune inespecífica, que té les
següents característiques:
- Està present en tots els individus d’una mateixa espècia i en tot moment.
- No suposa “aprenentatge” o memòria.
- No destria entre els diferents agents infecciosos, no és específica.
- Els mecanismes efectors són la fagocitosi i el sistema del complement.
LA RESPOSTA INFLAMATÒRIA
La reacció inespecífica que té com a finalitat aïllar, inactivar els agents agressors i restaurar les zones
danyades es coneix com a inflamació.
Quan els antígens aconsegueixen superar les barreres primàries es troben amb les barreres
secundàries formada principalment pels glòbuls blancs que circulen per la sang i la limfa.
Els principals elements implicats que es mobilitzen en cas d’infecció són els neutròfils i macròfags
que fagociten els invasors externs i moren en aquesta lluita.
També hi participen les cèl·lules assassines (NK)
Si l’agressió ha estat mínima quasi no hi ha manifestacions externes. Però si la inflamació és aguda

apareixen els següents símptomes:
Vermellura:
Deguda a l’augment de l’aportació de sang a la zona afectada gràcies a la variació del
diàmetre dels vasos afectats.
Els vasos augmenten la permeabilitat i facilita l’accés de les cèl.lules a la zona afectada, així
com major quantitat d’anticossos i de components del complement.
En cas de necessitar aïllar la ferida, la coagulació sanguínia comença el seu procés.
Inflamació:
És conseqüència de l’acumulació de líquids als teixits produït pel canvi de permeabilitat dels
vasos sanguinis.
Calor:
Crea un ambient desfavorable per a la multiplicació dels microorganismes (disminueix la
quantitat de ferro en sang), però favorable per al moviment dels glòbuls blancs i per a la seva
capacitat destructiva.
Dolor:
Deguda a la pressió que sobre les terminacions nervioses produeix la inflamació amb la
finalitat de immobilitzar la zona afectada.
Tots aquests canvis estan controlats per uns mediadors com la histamina i la serotonina alliberats
pels mastòcits i basòfils, per les pròpies cèl·lules danyades, pels microorganismes invasors o pels
produïts pel sistema multienzimàtic del plasma (en especial el complement).
Des del punt de vista citològic els processos inflamatoris impliquen
1
Migració dels leucòcits:
Els leucòcits surten dels vasos per moviments ameboides i es dirigeixen als punts afectats per
quimiotaxis (degut a les substàncies químiques alliberades).
Els neutròfils predominen en les 24 primeres hores.
Desgranulació dels neutròfils:

Els neutròfils alliberen productes lítics com lisozims o productes moduladors de la resposta
com citocines.
Migració i activació dels macròfags:

Augmenten el seu volum i capacitat fagocitària. La capacitat fagocitària augmenta en cas
d’opsonització (recobriment dels microorganismes amb certes proteïnes plasmàtiques).
En general els macròfags fagociten materials més diversos que els neutròfils i tenen capacitat
per a netejar els restes inflamatoris i per a regenerar els teixits danyats.
El resultat d’aquesta batalla origina el pus que és una acumulació de restes de
microorganismes, fagòcits i restes de teixits.
A més la inflamació produeix febre. La interleucina I produïda pels macròfags actua sobre
l’hipotàlem i produeix l’augment de la temperatura.
EL SISTEMA DEL COMPLEMENT.
El sistema del complement, ja explicat a l’apartat 3.3.4 forma part de la resposta immune
inespecífica.
1
4.2 LA RESPOSTA IMMUNE ESPECÍFICA
Els vertebrats han aconseguit mecanismes específics per a mantenir la seva immunitat
La detecció de molècules estranyes de tipus immunogenic, com nombroses de les que tenen els
microorganismes patògens, posa en marxa tot el complex mecanisme de proliferació i maduració
de cèl·lules immunocompetents i de producció d'anticossos, fet que s'anomena resposta
immune.
Es coneixen dos tipus de resposta immune: la primària i la secundària.
Resposta immune primària.

É s la q u e e s p rod ueix davant
del primer contacte amb un
antigen determinat. Sols tenir
lloc als ganglis limfàtics i la
melsa.
Al cap d'uns quants dies

d'aquest contacte comencen a
aparèixer anticossos a la sang
de l'animal infectat, la producció
dels quals va en augment
exponencial fins a una fase
estacionària en la qual
comencen a davallar.
Els anticossos que es formen en

aquesta resposta són del tipus
de les IgM. Al cap d'unes
quantes setmanes, aquestes
IgM són gairebé imperceptibles
a la sang.
Aquesta resposta permet

elaborar memòria immunològica
que serà la base de la resposta
immune secundària ja que es
formaran cèl.lules de memòria.
Resposta immune secundària.
Quan l'aparell immunològic detecta per segona vegada la presència del mateix antigen, origina una
resposta més ràpida, més intensa i de durada més llarga.
Hi ha menys retard entre l’entrada de l'antigen i l'aparició d'anticossos, que són del tipus de les IgG.
Com que se'n produeixen molt més ràpidament, els valors de concentració d 'aquestes Ig a la sang
són més altes i la persistència a la sang és molt superior (fins a uns quants anys).
Això indica que hi ha una memòria immunològica. Cal buscar la base d'aquesta memòria als
limfòcits, alguns dels quals, després del primer contacte amb l'antigen, es transformen en cèl·lules
de memòria (B o T) de llarga durada i sobreviuen gran part de la vida de l'animal. Els limfòcits de
memòria circulen contínuament per la sang.
1
LA RESPOSTA IMMUNE HUMORAL (contra patògens extracel·lulars)
La resposta immune humoral s’encarrega de l’eliminació dels patògens extracel·lulars i d’evitar la

disseminació dels patògens intracel·lulars que se moven de cèl·lula a cèl·lula pel líquid intracel·lular,
com per exemple paràsits intestinals, fongs, protozous, alguns virus i bacteris.
Activació de les cèl.lules B i producció d’anticossos específics .

Els macròfags de la pell, ganglis limfàtics, melsa o tim, així com cèl·lules dendrítiques dels òrgans
limfoides i les cèl·lules de Langerhans de la pell s’anomenen cèl·lules presentadores d’antígens
(APC) ja que són capaces d’activar els limfòcits T en “presentar-los” molècules d’antígens unides a
macromolècules de la seva membrana. Anem a veure ara la seva intervenció.
Al lloc d’infecció
Quan se produeix una infecció, en el focus d’infecció, les cèl·lules fagocítiques absorbeixen el
paràsit, el digereixen als fagosomes, i l’epítop de l’antigen (normalment un pèptid) se combina
amb la molècula MHC-II i se dirigeixen a la membrana (processament de l’antigen). Aquestes
cèl·lules, convertides en APC, duen l’antigen fins als òrgans limfoides secundaris, on tendrà lloc
la trobada de les diferents cèl·lules immunes: macròfags transformats en cèl·lules dendrítiques
(APC), limfòcits Th i limfòcits B.
A l’òrgan limfoide secundari
Aquí es produeix la interacció entre les diferents cèl·lules immunes. Resumidament el que passa
és:
-
La cèl·lula dendrítica (APC) interacciona mitjançant el MHC-II que porta l'antigen aferrat,
amb el TCR del limfòcit Th2 col·laboradors específic de l'antigen presentat. Això provoca
l’activació i proliferació clonal del limfòcit. Una part d’aquestes cèl·lules es converteixen en
limfòcits T de memòria.
-
Per altra part, el limfòcit B, que és capaç de reconèixer directament l’antigen (amb el seu
BCR), internalitza i processa l’antigen per a presentar-lo en el seu MHC-II.
-
A l’òrgan limfoide secundari es produeix la interacció entre el limfòcit Th2 i del limfòcit B
(ambdós activats per al mateix patogen), això indueix la proliferació de limfòcits B gràcies a
la secreció de citocines.
-
Els limfòcits B se diferencien en cèl·lules plasmàtiques que secreten gran quantitat
d’anticossos a la circulació per a combatre la infecció.
-
Es produeixen també limfòcits B de memòria de llarga vida.
2
2
LA RESPOSTA IMMUNE CEL.LULAR (contra patògens intracel·lulars)
La resposta immune cel·lular és l’encarregada de defensar-nos de les infeccions intracel·lulars, és

a dir, eliminar els patògens que, pel fet de trobar-se dins les cèl·lules de l’hoste, no són accessibles
als anticossos. Per exemple virus (xarampió, herpes...), bacteris (Brucella abortus...) o protozous
(Leishmania).
El component efector encarregat de destruir el patògen són cèl.lules, especialment macròfags i

cèl.lules T citototòxiques.
Activació dels macròfags.

a) Fase inicial: El macròfag sense activar fagocita el patògen en el lloc de la infecció.
b) Presentació de l’antigen: (ja explicat a la resposta humoral) Els macròfags procesen

l’antígen i el presenten associat al MHC-II perquè sigui reconegut pel TCR de la cèl.lula Th1,
que ha estat activada prèviament en l’òrgan limfoide.
c) Fase efectora: La cèl·lula Th1 activa migra fins el teixit infectat on interacciona amb el
macròfag, secreta citocines i l’activa, potenciant la capacitat fagocítica
Immunitat mediada per cèl·lules T citotòxiques.

Existeixen patògens, com els virus i els bacteris citoplasmàtics, que creixen i es divideixen en cèl.lules
no immunes de l’organisme que no són capaces d’expressar molècules de MHC –II, i per tant,
passen desapercebuts tant als anticossos com a les cèl·lules Th. La seva eliminació sols és posible
destruint les cèl·lules infectades. Aquesta funció la duen a terme les cèl.lules T citotòxiques (Tc).
Per altre costat, les molècules MHC de classe I, que expressen totes les cèl.lules, passen
desapercebudes pel sistema immune sempre i quan estiguin associades als antígens propis. Però
quan una cèl·lula és infectada o es transforma (cèl.lules tumorals), el MHC-I pot associar-se a
antígens estranys que sí són reconeguts per les cèl.lules Tc. El procés pot resumir-se en tres etapes:
- Infecció de la cèl·lula hoste que, com a conseqüència de la infecció, presenta en la seva

superfície complexes MHC-I + Ag estrany.
- La cèl·lula Tc reconeix el MHC-I + Ag en la cèl.lula infectada.
- El limfòcit Tc envia senyals a l’interior de la cèl.lula infectada i en provoca la seva mort.
2
2
2
2
2
LA IMMUNITAT NATURAL I LA
5 IMMUNITAT ADQUIRIDA
5.1 IMMUNITAT NATURAL I ADQUIRIDA
Immunitat natural
Els animals adquireixen immunitat de manera natural quan, en ser exposats a una invasió
microbiana, el seu sistema immunològic comença a actuar i produeix anticossos específics contra
aquests microbis.
Si es venç la invasió microbiana, l'animal queda immunitzat contra aquests microbis durant el temps
que els anticossos subsisteixen a la sang. Com que els mateixos mecanismes immunològics de
l'animal són els que han aconseguit la immunitat, es diu que aquesta és activa.
El fetus dels mamífers també pot adquirir immunitat natural mentre es a l' úter matern, ja que rep
els anticossos de la sang de la mare. D'aquesta manera, les cries dels mamífers aconsegueixen
una immunitat de tipus passiu fins que els seus mecanismes immunològics es desenvolupen
completament.
Immunitat artificial o adquirida

La immunitat també es pot adquirir artificialment amb l'ús de tècniques alienes a l'organisme.
Hi ha dos mètodes:
De manera activa: La vacunació.
De manera passiva: La seroteràpia.
5.2 LES VACUNES
La immunització per mitjà de les vacunes persegueix que sigui el mateix organisme el que
dirigeixi la resposta immunològica contra els microorganismes patògens alhora que es genera una
memòria immunològica davant d'aquests, de manera que aquest mètode d'immunització és
actiu.
La primera vacuna
L'administració de vacunes ha determinat que El metge anglés Edward Jenner, al final
decaigui dràsticament la incidència de del segle XVIII, va aconseguir que
malalties infeccioses en les poblacions persones sanes fossin immunes a la
humanes, especialment en els infants, en els verola.
quals se segueix un mètode rutinari de El mètode que utilitzava era injectar a
vacunació amb l'edat. les persones extractes de pústules de
vaques malaltes de cow pox, una malaltia
molt semblant a la verola humana; les
Per a que les vacunes siguin útils han de
complir les següents propietats: persones injectades no van patir mai de
la verola. D'aquesta manera, Jenner va
- Eficàcia: Ha de donar la resposta inventar el mètode de la vacunació.
immune adient. Òbviament, vacuna ve de vaca.
- Innocuïtat: No ha de tenir poder
patogen.
2
Actualment existeixen diferents procediments per a la fabricació de vacunes:
· Inactivades: Es fan amb microorganismes tractats en condicions que perden les seves
propietats nocives. Exemples: vacunes de la grip, còlera, hepatitis A
· Vives atenuades: Es fan amb microorganismes cultivats per a que perdin el seu poder
patogen. Exemples: vacunes del xarampió, les paperes...
· Toxoides: Són components tòxics inactius dels microorganismes que causen la malaltia.
Exemples: vacuna del tètan, diftèria.
· Subunitats: Compotes per fragments de microorganismes (part d’una proteïna) que
provoquen respostes immunes. Exemple: Vacuna de l’hepatitis B.
Actualment estan en desenvolupament vacunes d’ADN ja que es possible aïllar els gens que
codifiquen determinants antigènics en els microorganismes. Aquests gens es poden introduir en
bacteris, llevats o cultius de cèl·lules de mamífers, on es clonen i on produeixen grans quantitats
d'un determinat antigènic específic que posteriorment s'utilitza per elaborar la vacuna
corresponent.
L'enginyeria genètica s'utilitza per maximitzar les respostes immunològiques de les persones
contra els antígens dels microorganismes, amb el disseny de vacunes que fan ressaltar la
immunitat cel·lular o la humoral.
Les vacunes s’administren en dosis separades per diverses setmanes o mesos (i a vegades dosis
de reforç als 5-10 anys) amb la intenció de tenir una resposta immune secundària.
5.3 ELS SÈRUMS
La immunització passiva per mitjà de sèrums que porten anticossos (IgG) preformats tan sols
s'ha d'efectuar en casos de necessitat extrema, ja que hi pot haver respostes immunològiques del
pacient que rep el sèrum aliè.
Si el sèrum amb anticossos procedeix d'un altre animal, MALATIA SÈRUM

com el cavall, el receptor pot formar IgE específiques Difteria De cavall
contra aquests anticossos que pretenen guarir la malaltia. Botulisme De cavall
Els complexos IgE-anticossos del sèrum del cavall poden Picada de serp De cavall
activar l'alliberació de mediadors químics, com ara la Hepatitis A i B IgG humana
histamina, i provocar una reacció anafilàctica. Tètans Ig humana o
sèrum de cavall
Ràbia Ig humana
La injecció d'Ig G humanes porta menys risc de resposta Xarampió Ig humana
immune de tipus hipersensible.
2
2
RECURSOS DIDÀCTICS
RECURSOS DESCRIPCIÓ FONT
ACTIVITATS Educastur
3

T22 Immunologia - CAT - OK

Uploaded by

Document Information

Original Title

Copyright

Available Formats

Share this document

Share or Embed Document

Sharing Options

Did you find this document useful?

Is this content inappropriate?

Copyright:

Available Formats

T22 Immunologia - CAT - OK

Uploaded by

Copyright:

Available Formats

22

2. Les barreres defensives:

4. La resposta immune i els seus mecanismes d’acció.

5. La immunitat natural i la immunitat adquirida

El concepte d'immunitat fa referència a l’estat en el qual un individu es troba lliure de la malaltia,

Per a aconseguir la immunitat comptam amb diferents mecanismes:

a) Les barreres defensives

Classificació dels tipus d’immunitat

Immunitat congènita o heredada

Immunitat adquirida Desenvolupada al llarg de la vida

Passiva El fetus rep protecció de la mare (a través de la placenta) i el lactant

Immunitat artificial L’exposició a l’agent causal és deliberada.

1.1 LES BARRERES PRIMÀRIES

Els microorganismes han de travessar la pell

La pell dels mamífers és una barrera mecànica

A més, a flora bacteriana de la nostra pell impedeix I'establiment i el desenvolupament d'altres

1.2 LES BARRERES SECUNDÀRIES

La darrera barrera defensiva contra l’atac dels microorganismes és el sistema immunitari.

El conjunt de cèl·lules i de molècules implicades en els processos d'immunització forma

La característica més important d'aquest sistema es la capacitat de reconeixement de molècules

Característiques del sistem immunitari

Diversitat: Permet respondre a gran divesitat de microorganismes i agents nocius.

Especialització: Genera respostes òptimes de defensa.

Manca d’autoreactivitat: Impedeix les autolesions.

Elements del sistema immunitari

Els òrgans limfòides primaris

Són aquells on es produeix la maduració definitiva dels limfòcits

· La medul·la òssia vermella es troba en els adults a l'interior dels

· El tim, que és un òrgan un poc blanquinós situat a la cavitat toràcica

· Els ganglis limfàtics fan una funció similar a la EL SISTEMA LIMFÀTIC

a) Escorça o zona de cèl·lules B. On es produeix la proliferació o expansió clonal de

b) Paraescorça o zona de cèl·lules T.

c) Medul·la. Hi ha cèl.lules plasmàtiques i macròfags.

· La melsa és un òrgan esponjós d'uns

· Teixit limfoide associat a la mucosa

Leucòcits granulòcits: tots ells són fagòcits. Trobam:

Basòfils i mastòcits. Es tenyeixen amb colorant bàsics (com hematoxilina). El nucli és

A més de lisar els limfòcits NK indueixen inflamació mitjançant la síntesi de citocines

Teoria de la selecció clonal

Son les molècules efectores de la resposta immune humoral.

Els anticossos produïts pels limfòcits B poden:

Estructura de les immunoglobulines

- Dues cadenes lleugeres o L iguals i dues cadenes pesades o H també idèntiques.

· Les IgG o gammaglobulines (cadena pesada  )

· Les IgM ()

· Les IgA ()

· Les IgD ()

· Reacció d'aglutinació. Es produeix quan els anticossos reaccionen amb molècules

· Reacció de neutralització. S'efectua principalment amb els virus i consisteix en la disminució

EL SISTEMA DEL COMPLEMENT

Funcions del complement

Inici i amplificació dels processos inflamatoris.

Opsonització. Facilita l’acció dels macròfags i

Activació dels macròfags. Potencia la capacitat

Via d’activació Via clàssica, que s’activa sobre els patògens

COMPLEXE MAJOR D’HISTOCOMPATIBILITAT (MHC)

El lupus eritematós sistèmic.

4.1 LA RESPOSTAT IMMUNE INNATA INESPECÍFICA

També hi participen les cèl·lules assassines (NK)

Si l’agressió ha estat mínima quasi no hi ha manifestacions externes. Però si la inflamació és aguda

Des del punt de vista citològic els processos inflamatoris impliquen

Desgranulació dels neutròfils:

Migració i activació dels macròfags: