Temari d’oposicions

BIOLOGIA I
GEOLOGIA II Versió en Català

María Gómez Benito

Cristina Asunción Corres
 Temari d’Oposicions

BIOLOGIA I GEOLOGIA
II
María Gómez Benito
Cristina Asunción Corres
Primera Edició, 2019
Autores: María Gómez Benito i Cristina Asunción Corres
Edita: Educàlia Editorial
Traduix: Educàlia Editorial
Imprimeix: Grupo Digital 82, S. L.
ISBN: 978-84-17997-55-7
Dipòsit Legal: V-3396-2019
Printed in Spain/Imprès a Espanya

Tots els drets reservats. No està permesa la reimpressió de cap part d’aquest llibre, ni d’imatges ni de text, ni tampoc la seva
reproducció, ni utilització, en qualsevol forma o per qualsevol mitjà, ja sigui electrònic, mecànic o d’una altra manera, tant
coneguda com els que puguin inventar-se, incloent el fotocopiat o enregistrament, ni està permès emmagatzemar-lo en un sistema
d’informació i recuperació, sense el permís anticipat i per escrit de l’editor.
Alguna de les imatges que inclou aquest llibre són reproduccions que s’han realitzat acollint-se al dret de cita que apareix en
l’article 32 de la Llei 22/1987, d’11 de novembre, de la Propietat intel·lectual. Educàlia Editorial agraeix a totes les institucions, tant
públiques com privades, citades en aquestes pàgines, la seva col·laboració i demana disculpes per la possible omissió involuntària
d’algunes d’elles.

Educàlia Editorial
Av. de les Jacarandas 2 loft 327 46100 Burjassot-València
Tel. 960 624 309 - 963 768 542 - 610 900 111
Email: educaliaeditorial@e-ducalia.com
www.e-ducalia.com
 26
TEMA 26
MÈTODES D’ESTUDI DE LA CÈL·LULA. CÈL·LULES PROCARIOTES I
EUCARIOTES. LA CÈL·LULA ANIMAL I VEGETAL. FORMES ACEL·
LULARS
0.INTRODUCCIÓ
1. MÈTODES D’ESTUDI DE LA CÈL·LULA
1.1. MICROSCÒPIA
1.2. ALTRES TÈCNIQUES D’ESTUDI
2. CÈL·LULES PROCARIOTES I EUCARIOTES
3. LA CÈL·LULA ANIMAL I VEGETAL
4. FORMES ACEL·LULARS
5. CONCLUSIÓ
6. BIBLIOGRAFIA, BIBLIOGRAFIA WEB I LEGISLACIÓ

0. INTRODUCCIÓ
El 1839, Theodor Schwann i Jakob Schleiden van establir el primer principi de la Teoria cel·lular, a partir
del reconeixement que tots els éssers vius estan formats per cèl·lules. No obstant això, arribar fins aquí no
va ser senzill. Si bé és veritat que hi ha cèl·lules de grans dimensions visibles a l’ull humà, com el rovell d’un
ou, la major part d’elles són invisibles. Per observar-les i adquirir consciència de la seva existència va ser
requisit previ la construcció d’eines que permetessin amplificar les imatges observades. La construcció del
primer microscopi, al voltant del 1590, s’atribueix a l’holandès Zacharias Janssen, però va ser l’anglès Ro-
bert Hooke qui va encunyar el terme cèl·lula per primera vegada el 1665 a la seva obra Micrographia. En
aquesta mateixa època, l’holandès Antoine van Leeuwenhoek també havia observat la presència del que
ell va anomenar animàlculs en múltiples substàncies, entre elles les gotes d’aigua. No obstant això, encara
va caldre esperar fins al segle XIX, i a que els microscopis es perfeccionessin, per reconèixer les cèl·lules
com la unitat estructural de tota la matèria viva, i fins i tot del cervell, com demostraria a la fi de segle XIX
l’il·lustre Ramón i Cajal a la seva Teoria neuronal.

D’acord amb el que s’estableix en el Reial Decret 1105/2014, de 26 de desembre, els continguts d’aquest
tema s’aborden en diferents cursos de les etapes d’ESO i Batxillerat, però amb diferent profunditat. Així, el
bloc III del currículum de 1r i 3r d’ESO inclou entre els seus continguts “La cèl·lula. Característiques bàsiques
de la cèl·lula procariota i eucariota, animal i vegetal”. També el bloc I del currículum de 4t d’ESO comença
amb “La cèl·lula”; i, ja en l’etapa de Batxillerat, s’hi dedica tot un bloc de continguts en l’assignatura de
Biologia i Geologia del primer curs: bloc II: “L’organització cel·lular”, i de Biologia del 2n curs: bloc II:
“La cèl·lula viva. Morfologia, estructura i fisiologia cel·lular”. Pel que fa a l’estudi de les formes acel·lulars,
només s’inclou l’aprenentatge sobre els virus en el currículum de Biologia de 2n de Batxillerat: bloc IV: “El
món dels microorganismes i les seves aplicacions. Biotecnologia”, mentre que en l’esmentat Reial Decret
1105/2014 no es fa cap referència a cap altra forma acel·lulars com els prions.

3
26
1. MÈTODES D’ESTUDI DE LA CÈL·LULA
A causa de la petitíssima mida de la major part de les cèl·lules, ha estat necessari desenvolupar diferents
mètodes i tècniques per al seu estudi. En aquest apartat coneixerem el que cadascuna d’aquestes diferents
tècniques pot dir-nos sobre les cèl·lules, i com, gràcies a elles, hem pogut aprofundir en el coneixement de
la seva estructura externa i interna i, amb això, en la seva classificació.

1.1. MICROSCÒPIA

La microscòpia ha estat molt important en l’estudi de les cèl·lules, de fet, com ja s’ha comentat a la introduc-
ció, va ser gràcies a ella que les cèl·lules van ser descobertes. Actualment, els científics utilitzen una àmplia
varietat de microscopis que es divideixen en dos grans grups: microscopis òptics i electrònics.

• El microscopi òptic és el més emprat, tant de manera rutinària en els laboratoris científics com en
els centres escolars. Bàsicament, consisteix en un tub proveït de dues lents, una a cada extrem, que
amplien successivament la imatge a observar, la qual és il·luminada per un feix de llum. Hi poden
distingir tres sistemes:
• Sistema mecànic: sosté la part òptica i la d’il·luminació.
• Sistema òptic: consta d’objectius (generen una imatge real, invertida i ampliada de l’objecte a
observar) i oculars (situats a l’extrem superior del tub, pròxims als ulls de l’observador).
• Sistema d’il·luminació: té com a finalitat dirigir i regular la llum. Comprèn un condensador (concentra
el feix lluminós), un diafragma (regula el con de llum que passa a través de l’objecte −com més es
tanca, millor contrast però pitjor resolució−) i la font de llum (un llum halògena d’intensitat variable i
situada al peu o base del microscopi).
Existeixen diferents tipus de microscopis òptics:

• Microscopi òptic normal o de camp clar: és el més comú i el que sol trobar-se en els laboratoris de
centres de Secundària i Batxillerat.
• Microscopi de camp fosc: té un condensador especial que il·lumina la preparació de manera que
només la llum difractada pels components de la mostra és la que penetra a l’objectiu. D’aquesta
manera, l’objecte queda intensament il·luminat sobre un fons fosc, i el contrast és més gran.
• Microscopi de contrast de fases o invertit: juntament amb el de camp clar, és l’altre microscopi
bàsic dels laboratoris, encara que més difícil de trobar en centres escolars, si no impossible. Recull tots
els feixos de llum que travessen la mostra, desviats i no, i transforma les diferències de fase que hi ha
en diferències d’amplitud i intensitat, cosa que fa que la mostra presenti major contrast. És molt útil per
observar cèl·lules i teixits vius sense necessitat d’usar colorants.
• Microscopi de fluorescència: alguns colorants anomenats fluorocroms tenen la propietat de ser
excitats quan absorbeixen un determinat tipus de llum i després alliberar energia lluminosa, alhora
que les molècules excitades tornen a la posició inicial. Aquesta propietat s’anomena fluorescència i és
mesura amb aquest microscopi. Per a això, determinats components de les cèl·lules es marquen amb
molècules unides a fluorocroms i això permet estudiar la ubicació en la cèl·lula d’aquest component,
que pot ser un orgànul o una proteïna; veure si es mou; si canvien els seus nivells, etc.

4
 26
• Microscopi d’escombrat confocal: es basa també en l’ús de fluorocroms; però, a més, adapta un
sistema de rastreig mitjançant raig làser que rastreja un o més plans de la preparació seleccionats punt
per punt. La llum que emergeix de cada punt per fluorescència es dirigeix a un fotomultiplicador, on és
analitzada, proporcionant una imatge només del plànol o plànols seleccionats, molt més nítida i amb
més resolució.
Pel que fa a la preparació de cèl·lules per a microscòpia òptica, generalment inclou les següents etapes:

• Fixació: en aquesta etapa s’elimina l’aigua de les cèl·lules per preservar-ne així la morfologia i la
composició química. Pot realitzar-se amb alcohol, àcid acètic o formaldehid.
• Tinció: consisteix en l’addició de colorants, els quals poden ser de dos tipus: àcids, com l’eosina,
que es combinen amb components cel·lulars carregats positivament com les proteïnes; o bàsics, com
l’hematoxilina, que es combinen amb components cel·lulars carregats negativament com els àcids
nucleics o els polisacàrids. Aquesta etapa podria ser substituïda per l›addició de fluorocroms si la
microscòpia a emprar serà de fluorescència o confocal.
D’altra banda, el microscopi electrònic es diferencia de l’anterior en l’ús d’un feix d’electrons, en comptes
d’un feix de llum, cosa que n’incrementa la potència amplificadora i permet distingir estructures més petites
a nivell intracel·lular, com els orgànuls. Tots els microscopis electrònics compten amb dos elements bàsics,
com: una font d’electrons, que és un llum de càtode buit i és accelerada per voltatge; i lents electromagnè-
tiques, en comptes de lents òptiques, per crear camps magnètics que en buit dirigeixen i enfoquen el feix
d’electrons.

Hi ha dos tipus bàsics de microscopis electrònics:

• Microscopi electrònic de transmissió (MET o TEM). Per observar mostres en talls ultrafins. En ell, el
feix d’electrons es dirigeix cap a l’objecte i aquells que el travessen en donen una imatge augmentada.
• Microscopi electrònic d’escombrat (MEB o SEM). El feix d’electrons recorre la superfície de l’objecte
(que generalment ha estat prèviament coberta amb una fina capa de carboni, o d’un metall com l’or) i
després un detector projecta la imatge generada pels electrons desviats i reflectits per la superfície de
la mostra. Amb ell s’observa la superfície de l’objecte punt per punt, de manera que es poden generar
imatges tridimensionals.
Difícilment, un centre educatiu preuniversitari podrà posar els seus alumnes en contacte amb aquest tipus de
microscopis, de manera que no aprofundirem en el procés de preparació de mostres. No obstant això, si
que és probable que, durant les classes, especialment de Batxillerat, el docent mostri imatges de microscò-
pia electrònica, de manera que és convenient que expliqui al seu alumnat el perquè de la seva alta resolució
i els fonaments de la tècnica.

1.2. ALTRES TÈCNIQUES D’ESTUDI

Hi ha múltiples i variades tècniques per a l’estudi de les cèl·lules, però totes són exclusives de laboratoris
d’investigació científica i no estan a l’abast de centres educatius preuniversitaris. Entre elles, destacarem, per
la seva rellevància, la immuno-citoquímica, la citometria de flux i les tècniques de fraccionament cel·lular.

Les tècniques de immuno-citoquímica es basen en la reacció antigen-anticòs. Es marquen determinades

5
26
proteïnes de les cèl·lules amb anticossos específics que han estat produïts en animals −conills, ratolins, ca-
bra− i que, a més, solen estar marcats amb molècules fluorescents. D’aquesta manera, les proteïnes queden
marcades amb fluorescència, la qual cosa les farà visibles sota el microscopi de fluorescència o confocal. És
una tècnica molt útil per estudiar la presència o absència de determinades proteïnes en la cèl·lula i la trans-
locació de la proteïna d’uns orgànuls a uns altres al sotmetre les cèl·lules a determinades circumstàncies.

La citometria de flux és una tècnica d›anàlisi cel·lular que implica mesurar les característiques de dispersió
de llum i fluorescència que posseeixen les cèl·lules conforme se les fa passar a través d’un raig de llum en
un dispositiu anomenat citòmetre de flux. La difracció de la llum en sentit frontal informa sobre la mida de
les cèl·lules, mentre que l’anàlisi de la reflexió de la llum de manera lateral informa sobre la seva granula-
ritat o complexitat. Si, a més, algunes proteïnes es marquen amb molècules unides a fluorocroms abans de
l’anàlisi, això permet analitzar la presència de proteïnes i comparar mides o granularitat entre les cèl·lules
que tenen la proteïna i les que no.

Finalment, les tècniques de fraccionament cel·lular consisteixen en el trencament de les cèl·lules presents
en una suspensió, els orgànuls queden lliures i sense destruir, per després separar les diferents fraccions
subcel·lulars d’acord amb la seva massa, volum i pes específic mitjançant una ultracentrifugació en un tub
d’assaig especial. A través d’aquesta tècnica, s’obtenen fraccions morfològicament diferents: nuclear, mi-
tocondrial, microsomal i soluble, que poden separar-se i estudiar-se de manera aïllada aplicant mètodes
bioquímics.

2. CÈL·LULES PROCARIOTES I EUCARIOTES

Com ja s’ha comentat, la Teoria cel·lular, proposada el 1839 per Theodor Schwann i Jakob Schleiden, re-
coneix la cèl·lula com la unitat bàsica estructural de tots els éssers vius. No obstant això, no totes les cèl·lules
són iguals, entre elles s’hi poden distingir dos grans grups: cèl·lules procariotes i cèl·lules eucariotes.

Si bé les cèl·lules procariotes i les eucariotes són diferents en molts aspectes, que passarem a comentar
després, les dues presenten també certes similituds. Les dues contenen material genètic, és a dir, ADN. Igual-
ment, ambdues tenen una membrana cel·lular que les cobreix i les seves estructures químiques bàsiques són
similars, compostes de carbohidrats, proteïnes, àcids nucleics, minerals, greixos i vitamines. A més, tant les
cèl·lules procariotes com les eucariotes contenen uns orgànuls anomenats ribosomes, que produeixen pro-
teïnes; i tots dos tipus cel·lulars regulen el flux de nutrients i matèria residual que entra i surt d’elles a través de
la seva membrana. També tenen en comú la seva necessitat d’energia per sobreviure i la seva capacitat de
reproducció, tot i que els mecanismes emprats per una i per l’altra poden diferir entre els dos tipus cel·lulars.
Si ens fixem en tot el que tenen en comú, no és d’estranyar que les teories actuals postulin un origen comú
i una posterior evolució de les cèl·lules eucariotes a partir de les procariotes (veure Annex II d’informació
complementària).

Pel que fa a les diferències existents entre les cèl·lules procariotes (o bacteris) i les cèl·lules eucariotes, cal
destacar les següents:

Cèl·lules procariotes:

• Són cèl·lules petites (1-10µm).

• A l’exterior de la seva membrana plasmàtica presenten una paret cel·lular formada per peptidoglicà-

6
 26
mureïna. Sobre aquesta paret poden o no presentar una segona membrana plasmàtica externa.
• No tenen un nucli diferenciat. El material genètic, anomenat cromosoma bacterià o nucleoide, no està
separat per una membrana del citosol.
• El cromosoma bacterià és una molècula d›ADN circular de doble cadena que no està unit a histones,
sinó a proteïnes bàsiques, i els gens no tenen introns.
• Els únics orgànuls són els ribosomes 70s, més petits que els ribosomes eucariotes. No tenen reticle
endoplasmàtic, aparell de Golgi, lisosomes, mitocondris, cloroplasts... Només en alguns bacteris
trobem uns sàculs de membrana que contenen els pigments.
• La membrana presenta uns replecs cap a l’interior anomenats mesosomes, les funcions dels quals
són molt diverses: subjectar el cromosoma bacterià i dirigir la replicació de l’ADN, participar en la
respiració cel·lular, la síntesi d’ATP, la fotosíntesi en el cas de cianobacteris (que realitzen la fotosíntesi).
• El flagel bacterià, quan existeix, és simple. Està format per una proteïna anomenada flagelina
en comptes de per microtúbuls. A més, poden presentar altres apèndixs anomenats fímbries o pili,
relacionats amb fenòmens de conjugació sexual.
• El grup de cèl·lules procariotes inclou formes anaeròbies estrictes, anaeròbies facultatives,
microaerofíliques i aerobis. Pel que fa a la nutrició, poden ser quimio-autòtrofes, fotoautòtrofes o
quimio-heteròtrofes.
• La divisió cel·lular és directa, normalment per bipartició o esporulació. No hi ha centríols ni feix mitòtic.
Cèl·lules eucariotes:

• Són més grans (10-100 µm).

• Es subdivideixen en cèl·lules vegetals i animals. Les primeres tenen, a l’exterior de la seva membrana
plasmàtica, una paret cel·lular externa formada de cel·lulosa, mentre que les cèl·lules animals no tenen
paret.
• El nucli està diferenciat i separat del citoplasma per una doble membrana nuclear.
• L’ADN està unit a proteïnes (histones) i els gens presenten introns.
• Els ribosomes eucariotes són 80s. A més, aquestes cèl·lules presenten orgànuls amb membrana: reticle
endoplasmàtic, aparell de Golgi, lisosomes, vacúols, mitocondris i cloroplasts.
• En totes elles hi ha el mateix metabolisme d’oxidació. Les enzims involucrats en l’oxidació de molècules
es localitzen en els mitocondris. Quan hi ha fotosíntesi (només en les cèl·lules vegetals), els enzims es
localitzen en els cloroplasts.
• Poden presentar cilis i/o flagels; però en aquests la seva estructura és més complexa, formada per
microtúbuls constituïts per tubulina i altres proteïnes.
• Totes les cèl·lules eucariotes són aeròbies, poden presentar nutrició fotoautòtrofa o quimio-heteròtrofa.
• La divisió cel·lular es fa per mitosi o meiosi. Tenen centríols i feix mitòtic.
Les principals diferències entre aquests dos grups de cèl·lules (mida, forma, absència o presència de nucli
i orgànuls, etc.) s’estudien ja en el curs de 1r d’ESO. Al llarg de l’ESO, i especialment a l’etapa de Batxi-
llerat, és quan s’estudien en detall altres diferències com l’absència o presència d’histones, la composició
química i estructural dels flagels, parets cel·lulars, etc. No obstant això, a nivell experimental, i en funció dels

7
26
microscopis de què disposi el centre, el que segur que podran constatar amb precisió els alumnes a l’obser-
var mostres serà les diferències de mida i forma entre els dos tipus de cèl·lules (veure informació didàctica
complementària).

3. LA CÈL·LULA ANIMAL I VEGETAL

Dins de les cèl·lules eucariotes, encara que menys nombroses i variades que les procariotes, podem distingir
diferents subtipus, la cèl·lula animal i la cèl·lula vegetal són dues de les més representatives. Els subtipus
menys coneguts els trobaríem en algues, protozous i fongs, però no els descriurem aquí, ja que el seu estudi
detallat no és objecte ni de l’etapa d’ESO ni de Batxillerat.

Cèl·lules animals i vegetals tenen moltes coses en comú, no en va, procedeixen d’un ancestre comú. Així,
entre les seves similituds destaquem la presència de:

• Un nucli diferenciat envoltat d’una doble membrana nuclear que el separa del citoplasma. En
estat d’interfase, l’ADN associat a histones que conté es troba en forma de cromatina, que apareix
irregularment distribuïda. Durant la divisió cel·lular, es compacta formant els cromosomes.
• Un citoesquelet format per microtúbuls i microfilaments que dóna forma a la cèl·lula, però que també
participa activament en el transport intern d’orgànuls i molècules i en el procés de divisió cel·lular.
• Un reticle endoplàsmic i un aparell de Golgi. Tots dos són orgànuls membranosos, el primer es forma
a partir de la doble membrana nuclear, i s’hi distingeix una part rugosa, associada a ribosomes, i
una altra de llisa, sense ribosomes. El Golgi consisteix en un conjunt de sàculs aplanats i vesícules que
s’estenen des del reticle cap a la membrana. Tots dos contribueixen a la ruta de secreció de proteïnes.
• Diverses mitocòndries, que participen en la respiració cel·lular i contenen en el seu interior material
genètic i capacitat de replicació.
• Múltiples lisosomes i peroxisomes, que intervenen, els primers en la digestió intracel·lular i, els
segons, a transformar el peròxid d’hidrogen en aigua i oxigen.
No obstant això, l’adaptació de cada subtipus cel·lular a un tipus de nutrició, autòtrofa en la cèl·lula vegetal,
i heteròtrofa en la cèl·lula animal, i a les característiques adaptatives dels diferents grups d’éssers vius dels
quals formen part, vegetals i animals, respectivament, ha produït una evolució divergent, conseqüència de
la qual hi ha moltes diferències entre cèl·lules vegetals i animals, entre les quals destaquen:

• Morfologia: les cèl·lules animals tendeixen a tenir una forma arrodonida (a excepció de neurones,
cèl·lules de múscul...), mentre que les cèl·lules vegetals tenen una forma prismàtica causa de la rigidesa
de la paret cel·lular que envolta externament la seva membrana.
• Paret cel·lular: en les cèl·lules vegetals, la membrana plasmàtica es troba recoberta per la paret
cel·lular, a través de la qual les cèl·lules contigües es comuniquen mitjançant ponts cel·lulars anomenats
plasmodesmes. Les cèl·lules animals, però, no tenen paret cel·lular.
• Plastidis: les cèl·lules vegetals presenten unes vesícules anomenades plastidis, de major mida que les
mitocòndries, i que, com aquestes, tenen una doble membrana limitant. Si no contenen pigments es
diuen leucoplastos; i si acumulen pigments, cromoplastos, dels quals els més comuns són els cloroplasts,
rics en clorofil·la i que participen en el procés de fotosíntesi.
• Reserves citosòlica: en el citosol les cèl·lules acumulen substàncies segons el tipus cel·lular. Mentre

8
 26
que en les cèl·lules animals són característics els cúmuls de glicogen, en les cèl·lules vegetals s’acumula
midó. Tots dos són polisacàrids amb funció de magatzem d’energia.
• Mida i número de vacuoles: a les cèl·lules animals, els vacúols són petits i nombrosos; però, en les
vegetals, són escassos, de vegades només n’hi ha un i sempre de grans dimensions. La seva funció en
aquestes últimes és emmagatzemar aigua i contribuir a regular la pressió osmòtica de la cèl·lula.
• Centríols: només les cèl·lules animals posseeixen centríols, orgànuls que participen en el procés de
divisió cel·lular i que es troben també vinculats amb la diferenciació de cilis i flagels.
• Divisió cel·lular: el procés de divisió cel·lular en cèl·lules vegetals és diferent a el de les cèl·lules animals.
Pel que els manquen centríols, a les cèl·lules vegetals la polimerització dels microtúbuls per formar el
fus acromàtic es produeix en una regió predeterminada i sense una estructura visible. Les mitosis que
no tenen centríols es denominen mitosis anastrals, enfront de les mitosis astrals de les cèl·lules animals.
• Citocinesi: la citocinesis o divisió del citoplasma es realitza a les cèl·lules vegetals per mitjà de la
formació d’un envà a partir de vesícules que s’alineen a la zona mitjana de la cèl·lula en divisió i entre
els dos nuclis fills. Per la seva banda, a les cèl·lules animals la citocinesi es produeix per estrangulació.

4. FORMES ACEL·LULARS
Com ja s’ha comentat a la introducció, durant els estudis preuniversitaris, l’estudi de les formes acel·lulars sol
ser força general i, en ocasions, d’acord amb el que estableix el currículum oficial, cal centrar-se únicament
en els virus.

Quan parlem de formes acel·lulars, ens estem referint a entitats que queden per sota del nivell d’organit-
zació viu, i que s’ubicarien més aviat en el nivell macromolecular o molecular. Són entitats incapaces de
realitzar les funcions vitals dels éssers vius, i la seva capacitat de reproducció és l’única que es pot destacar;
però que, al necessitar de l’auxili d’una cèl·lula per executar-la, les obliga a adoptar una forma de vida
paràsita. Es tracta, a més, d’entitats de mida petita, invisibles al microscopi òptic, i només observables sota
la llum de l’electrònic. Parlarem molt breument de tres d’elles: virus, viroides i prions.

Els virus són estructures simples constituïdes per una càpsida proteica, en ocasions envoltada d’una em-
bolicada membranosa, que conté al seu interior el material genètic, en forma d’ADN o ARN, necessari per
infectar una cèl·lula i reproduir-se. La seva grandària oscil·la entre 10-100 micres, no tenen metabolisme
propi i són paràsits obligats. En funció de l’estructura de la seva càpsida, formada per unes unitats
anomenades capsòmers, es classifiquen en virus de simetria polièdrica, helicoïdal o complexa (bacteri-
òfags). El seu cicle de vida es limita a infectar una cèl·lula o bacteri, integrar el seu material genètic en el
genoma cel·lular i bé, romandre latent (cicle lisigènic), o dirigir el metabolisme cel·lular en el seu benefici
propi i multiplicar-se, provocant la mort de la cèl·lula (cicle lític).

Encara més senzills que els virus són els viroides, que, de la mateixa manera que els primers, no tenen
activitat metabòlica pròpia, i necessiten infectar una cèl·lula per poder reproduir-se. No obstant això, es di-
ferencien dels virus en el detall que els viroides no posseeixen proteïnes ni lípids i, per tant, tampoc càpsida
ni embolcall, i estan únicament constituïts per una cadena cíclica curta d’ARN que no codifica proteïnes. El
mecanisme pel qual aconsegueixen causar una infecció està relacionat amb l’autocatàlisi del seu material
genètic. Podríem dir que, en si, els viroides constitueixen una etapa primitiva dels virus.

Finalment, destacarem els prions, entitats proteiques plegades de manera anòmala, que no tenen àcids nu-

9
26
cleics, però que són capaços d’induir el canvi de plegament de normal a anòmal en proteïnes similars quan
hi entren en contacte en la cèl·lula. Les proteïnes mal plegades s’agreguen i s’acumulen causant la mort de
les cèl·lules afectades, en aquest cas, neurones, que donen al cervell un aspecte espongiforme. Malgrat la
seva simplicitat, els prions són estructures altament infeccioses, tenen l’avantatge que pel fet de ser proteïnes
són difícils de detectar pel sistema immunitari i, a més, capaços d’infectar espècies diferents de les seves
espècies d’origen.

5. CONCLUSIÓ
Hi ha molts descobriments que han canviat el curs de la ciència i del món, com ho és el reconeixement de
les cèl·lules com a unitat bàsica estructural i funcional dels éssers vius. Encara, per arribar-hi, va caldre de
la feina i dedicació de diversos científics al llarg de diversos segles. Actualment, les cèl·lules constitueixen
el límit entre allò viu i allò inert. El coneixement que se’n té, tant de la seva estructura externa i interna
com de la seva fisiologia i comportament, és cada vegada més gran. Els nous descobriments no
només ens diuen coses sobre elles, sinó que ens permeten modificar-les, educar-les i entrenar-les
per reconèixer patògens o eliminar-les de manera selectiva quan estan danyades i proliferen sense control.
Entendre què són les cèl·lules, com funcionen i què necessiten, diu molt sobre la biologia de tots nosaltres,
els éssers vius, que a la fi ens reduïm a milions d’elles. D’aquí, que l’estudi de la cèl·lula sigui de vital impor-
tància i quedi recollit i inclòs pels decrets educatius en un ampli nombre d’assignatures i nivells durant les
etapes de Secundària i Batxillerat. Ara bé, l’aproximació als mètodes d’estudi de la cèl·lula que es fa des
d’aquestes aules és predominantment teòrica, l’únic mètode aplicat durant l’etapa preuniversitària és l’ús
del microscopi òptic.

6. BIBLIOGRAFIA, BIBLIOGRAFIA WEB I LEGISLACIÓ

BIBLIOGRAFIA:

Biologia i Geologia Inicia 1r i 4t d’ESO. Oxford University Press (2015).

Biologia i Geologia Sèrie Observa 1r i 4t d’ESO. Projecte Saber Fer (2015).

Biologia i Geologia 1º Batxillerat. Codi Bruño (2016).

Biologia 2n de Batxillerat. Codi Bruño (2016).

Biologia Sèrie Observa 2n de Batxillerat. Projecte Saber Fer (2016).

Introducció a la Biologia cel·lular. Alberts et al. Editorial Panamericana (2011)

BIBLIOGRAFIA WEB:

Museu Virtual de la Ciència del CSIC: http://museovirtual.csic.es/

All about Science: https://www.allaboutscience.org/

Khan Academy: https://es.khanacademy.org/science/biology/

10
 26
ANNEX I: INFORMACIÓ COMPLEMENTÀRIA

LA TEORIA CEL·LULAR

En l’actualitat es considera la cèl·lula com la unitat morfològica i funcional de tots els éssers vius. No obstant
això, i encara que la idea que la cèl·lula és l’ “àtom” de la vida ens sembli evident, la seva importància i
la dificultat del seu descobriment són parelles de la dificultat de la descoberta de l’existència dels àtoms en
química i va ser necessari sumar els esforços i treballs de molts científics fins que el 1839 s’establís el primer
postulat de la Teoria cel·lular.

La mida de la majoria de les cèl·lules està per sota del poder de resolució de l’ull humà, per la qual cosa
que la seva existència va passar inadvertida fins que es van desenvolupar els primers instruments òptics
capaços d’augmentar considerablement la mida dels objectes observats. Les primeres observacions del que
avui coneixem com a cèl·lules daten del segle XVII quan, d’una banda, el comerciant holandès Anton Van
Leeuwenhoek (1632-1723) va construir artesanalment el primer microscopi conegut −d’una sola lent− i va
poder observar en una gota d’aigua procedent d’una bassa una gran quantitat de petits punts mòbils als
quals va denominar animàlculs, que es tractaven probablement d’algues i protozous unicel·lulars. I, d’altra
banda, a la mateixa època, el microscopista anglès Robert Hooke (1635-1703) va construir centenars de
microscopis, els més avançats estaven formats per dues lupes combinades com ocular i objectiu (microscopi
compost). Aquest últim va publicar al setembre del 1665 el llibre Micrographia, en què inclou dibuixos i
descripcions del món invisible vist a través del seu microscopi, i en el qual encunya el terme cèl·lula (de el
llatí cellulla = cel·la) per descriure les cel·les que conformen la textura del suro i que va comparar amb petites
caixes o cel·les.

No obstant això, i malgrat aquests primers avenços en l’estudi de les cèl·lules, el segle XVIII no va oferir més
avenços significatius en aquest camp. No va ser fins a la primera meitat de segle XIX quan: el perfecciona-
ment dels microscopis, la posada a punt de tècniques de tinció per augmentar el contrast de les prepara-
cions, i la invenció d’aparells, denominats micròtoms, que van permetre tallar làmines molt fines de materials
biològics, van conduir a una sèrie de descobriments que definitivament van desembocar en la formulació
de la Teoria cel·lular.

El 1831 el botànic escocès Robert Brown (1773-1857) va estudiar les fulles d’orquídies i va descobrir que
totes les cèl·lules presentaven una taca fosca en el seu interior, intuint per primera vegada la importància
d’aquest orgànul, al qual va anomenar nucli, va indicar que era la part més important de la cèl·lula.

El 1838 el botànic Matthias Schleiden (1804-1881) va postular que les estructures elementals de les plan-
tes estan constituïdes per cèl·lules i per productes derivats d’elles; i un any més tard, el 1839, el zoòleg The-
odor Schwann (1810-1882) va formular el mateix principi, però aplicat als teixits animals, atribuint a les
cèl·lules el caràcter d’unitats elementals dotades de vida pròpia. La constatació que les cèl·lules es trobaven
presents en tots els teixits vius sotmesos a observació va portar a tots dos a formular el 1839 que la cèl·lula
és la unitat estructural de tots els éssers vius, avui és el primer postulat de la Teoria cel·lular.

Faltava, però, dilucidar l’origen de les cèl·lules, per a les quals encara es plantejava la possibilitat de la “ge-
neració espontània”. No va ser fins al 1855 que finalment es va resoldre aquesta polèmica, es va acceptar
de manera generalitzada que tota cèl·lula procedeix, per divisió, d’una altra cèl·lula preexistent, cosa que
va quedar plasmada en el cèlebre aforisme de l’alemany Rudolf Virchow (1821-1902): “Omnis cellulla

11
26
ex cellulla”, afirmació que va ser immediatament incorporada com a segon postulat de la Teoria cel·lular.

Posteriorment, s’hi afegirien un tercer i quart postulat, quedaria actualment la Teoria cel·lular com:

1. Tots els éssers vius estan formats per cèl·lules. La cèl·lula és, per tant, la unitat estructural de la matèria
viva.
2. Tota cèl·lula procedeix d’una cèl·lula preexistent.
3. Les funcions vitals dels organismes ocorren dins de les cèl·lules, que són, per tant, també, la unitat
funcional de la matèria viva.
4. La cèl·lula conté la informació hereditària per al control del seu cicle i desenvolupament vital, així com
per a la seva transmissió.
Referències:

La cèl·lula. Tres-cents cinquanta anys d’història (1665-2015). Antonio Campos. Actualitat Mèdica
2015; 100: (796): 155-158.

Museu Virtual de la Ciència del CSIC: http://museovirtual.csic.es/

ANNEX II: INFORMACIÓ COMPLEMENTÀRIA

LA TEORIA ENDOSIMBIÒTICA

L’origen de la vida i els processos que han hagut de succeir fins al desenvolupament dels organismes que
avui existeixen sobre el planeta constitueixen alguns dels majors enigmes del coneixement. La carrera cientí-
fica de Lynn Petra Alexander (Lynn Margulis després del seu matrimoni) es va centrar, entre d’altres, a ajudar
a dilucidar un d’aquests enigmes: el procés evolutiu de les cèl·lules primitives fins a les cèl·lules eucariotes
que avui coneixem. Les seves investigacions van canviar per complet la visió que es tenia prèviament.

Després d’anys d’estudi, Lynn Margulis va proposar la coneguda com Teoria endosimbiòtica, publicada el
1967, on proposava que les cèl·lules eucariotes actuals s’haurien originat com a resultat de simbiosis suc-
cessives entre diferents tipus de cèl·lules procariotes.

La primera simbiosi, originada fa uns 2.700 milions d’anys, hauria conduït a la primera cèl·lula eucariota i
seria el resultat de la fusió d’una arqueo-bactèria anaeròbia que utilitzava sofre i calor com a font d’energia
amb un altre bacteri (potser de tipus espiroqueta). El resultat de la seva unió va provocar que l’ADN quedés
confinat en un nucli intern i separat de la resta de la cèl·lula per una membrana.

La segona de les simbiosi, que va haver d’ocórrer fa uns 2.000 milions d’anys, va originar l’aparició de la
primera cèl·lula eucariota aeròbia. En aquest cas, una cèl·lula eucariota anaeròbia després de capturar una
o més bacteris aerobis capaços de respirar oxigen, va establir amb elles una relació simbiòtica en comptes
de degradar-les. Així, les dues en sortirien beneficiades: la nova cèl·lula eucariota podria viure en un medi
cada vegada més ric en oxigen, mentre que els bacteris capturats rebien refugi i alimentació. Posteriorment,
els bacteris engolits per l’eucariota conformarien les actuals mitocòndries.

Per últim, fa uns 1.200 milions d’anys, la tercera simbiosi tindria lloc entre aquesta nova cèl·lula eucariota

12
 26
capaç de respirar oxigen i bacteris amb capacitat de realitzar la fotosíntesi (semblants a les actuals ciano-
bacteris), donant lloc a la primera cèl·lula eucariota fotosintètica. Com a resultat de la simbiosi establerta,
els bacteris engolits van evolucionar a cloroplasts, i van permetre així a les cèl·lules eucariotes alimentar-se
per si mateixes.

Hi ha múltiples proves que mitocòndries i cloroplasts van poder sorgir a partir del procés d’endosimbiosi,
recolzant així aquesta Teoria. Entre elles, cal destacar: la presència en els dos orgànuls d’ADN bicatenari
circular tancat, de ribosomes 70s i la seva síntesi autònoma de proteïnes; però també que es divideixin per
fissió binària i que posseeixin un sistema de doble membrana, pot provenir l’exterior de la invaginació en
una vesícula durant la seva fagocitosi.

Referències:

Biologia conceptual. Luis Antonio Mendoza Sierra i Enrique Mendoza Sierra Editorial Trillas (2018).

Lynn Margulis and the origin of the eukaryotes. Cornish-Bowden, A. Editorial Elsevier (2017).

ANNEX III: INFORMACIÓ DIDÀCTICA COMPLEMENTÀRIA

Pràctica de laboratori: observació de cèl·lules al microscopi

Nota: Per desenvolupar aquesta pràctica de manera òptima, s’haurà dedicat una sessió prèvia de familia-
rització amb els microscopis, les seves parts i el seu maneig. Adquirir destresa amb el microscopi pot entre-
nar-se, per exemple, observant petits fragments de lletres de diari, amb els diferents objectius i practicant
l’enfocament groller amb l’ús del macromètric i l’enfocament fi amb l’ús del micromètric.

• Materials necessaris:

Cèl·lules animals (de la mucosa bucal) i cèl·lules vegetals (de Portaobjectes i cobreobjectes
ceba)
Escuradents de fusta Pinces
Blau de metilè Aigua destil·lada (flascó rentador)
Microscopi òptic

• Observació de cèl·lules animals de mucosa bucal:

»» Inicialment, s’observaran sense tenyir. Després, tenyides amb blau de metilè.

»» Col·locar una gota d’aigua destil·lada al centre d’un portaobjectes.

»» Raspar amb un escuradents la mucosa interna de la galta de la boca d’un voluntari i dipositar el
producte extret a la gota d’aigua.

»» Col·locar un cobreobjectes sobre la gota d’aigua, deixant-ho caure des d’un angle de 45º, amb
cura perquè no es formin bombolles.

»» Eliminar l’excés d’aigua per capil·laritat col·locant paper absorbent al costat d’un dels extrems del
cobreix.

»» Col·locar la mostra a la platina i enfocar primer amb l’objectiu 10x. Una vegada enfocada la

13
26
imatge, podran usar-se també els objectius 20x i 40x.

»» Anotar i dibuixar les observacions, parant una atenció especial a la morfologia de les cèl·lules i a
la seva disposició (unides o soltes?).

»» Retirar la mostra del microscopi i afegir una gota de blau de metilè al costat de l’extrem del cobreix,
alhora que des de l’altre extrem absorbim tota l’aigua amb paper absorbent. El colorant hauria
d’introduir-se sota el cobreix per capil·laritat.

»» Deixar reposar 2-3 minuts i rentar amb aigua destil·lada ajudant-nos del flascó rentador.

»» Retirar l’excés d’aigua amb paper absorbent i col·locar la mostra a la platina i enfocar com ja s’ha
descrit.

»» Anotar i dibuixar les observacions, parant una atenció especial a les estructures cel·lulars que
abans no podíem distingir i ara sí.

• Observació de cèl·lules vegetals de ceba:

1. Inicialment, s’observaran sense tenyir. Després, tenyides amb blau de metilè.

2. Col·locar una gota d’aigua destil·lada al centre d’un portaobjectes.

3. Prendre un fragment de capa de ceba i separar, amb ajuda d’unes pinces, la fina pel·lícula
transparent d’epidermis de qualsevol dels costats.

4. Col·locar un petit tros d’aquesta capa sobre la gota d’aigua amb cura que no s’arrissi i quedi pla.

5. Dipositar un cobreobjectes sobre la mostra, deixant-ho caure des d’un angle de 45º, amb cura
perquè no es formin bombolles i la capa d›epidermis segueixi estesa.

6. Eliminar l’excés d’aigua per capil·laritat col·locant paper absorbent al costat d’un dels extrems del
cobreix.

7. Col·locar la mostra a la platina i enfocar primer amb l’objectiu 10x. Un cop enfocada la imatge,
podran usar-se també els objectius 20x i 40x.

8. Anotar i dibuixar les observacions, parant una atenció especial a la morfologia de les cèl·lules i a
la seva disposició (unides o soltes?).

9. Retirar la mostra del microscopi i afegir una gota de blau de metilè al costat de l’extrem del cobreix,
alhora que des de l’altre extrem absorbim tota l’aigua amb paper absorbent. El colorant hauria
d’introduir-se sota el cobreix per capil·laritat.

10. Deixar reposar 2-3 minuts i rentar amb aigua destil·lada ajudant-nos del flascó rentador.

11. Retirar l’excés d’aigua amb paper absorbent i col·locar la mostra a la platina i enfocar com ja
s’ha descrit.

12. Anotar i dibuixar les observacions, parant una atenció especial a les estructures cel·lulars que
abans no podíem distingir i ara sí.

14
 26
• Qüestions sobre les quals reflexionar:
1. Quines diferències has trobat entre les cèl·lules animals i les cèl·lules vegetals observades?

2. Quines estructures es tenyeixen més fort amb el blau de metilè?

15