UNITAT 10.

LES MALALTIES I EL PROCÉS IMMUNITARI

4. LA IMMUNITAT
És ser invulnerable a malaltia infecciosa. Quan es superar una malaltia després ets inmune.Immunitat és específica a cada
malaltia, i davant una determinada malaltia infecciosa té memòria així que perdura un temps o tota la vida.

La immunitat natural
S’adquireix immunitat natural al ser exposats a invasió microbiana,
el sistema immunològic actua i produeix anticossos específics contra
microbis. Si es venç la invasió microbiana, l'animal queda
immunitzat mentre anticossos subsisteixen a la sang. És immunitat
activa.
Fetus mamífers adquireix immunitat natural, a través de la placenta
es reben anticossos. Així cries tenen immunitat natural passiva fins
que desenvolupin els seus mecanismes immunològics.

La immunitat artificial
Es pot adquirir artificialment amb tècniques alienes a l’organisme.
Edward Jenner s. XVIII va immunitzar a persones a la verola, així s’inventa la vacunació. Ara en vacunes s’injecten
microbis morts o atenuats que activen sist. immunitari x fer anticossos específics. Artificial activa.
Seroteràpia dona immunitat artificial, es tracta al pacient amb malaltia infecciosa amb anticossos específics. Aquests
s’obtenen amb tècniques de clonació amb limfòcits, o amb sèrum de cavall vacunat, això té perill d’introduir substàncies
no desitjades. Immunitat artificialment passiva.

5. MECANISMES DEFENSIUS NO ESPECÍFICS

Cos té defenses x rebutjar microorg patògens, moltes de caràcter no específic pq actuen sobre qualsevol microorg.
De inespecífiques tenim dos tipus de barreres defensives inespecífiques: les barreres primàries i les secundàries.

5.1. Les barreres primàries

- Pell, barrera difícil travessar pel gruix, queratinització i descamació de capes externes. Secreció glàndules sebàcies +suor
fan pH àcid perjudicial x microbis. Microbiota normal impedeix desenvolupament microbis. Però travessen pell x lesions.
- Les secrecions mucoses q recobreixen epitelis, són barreres en obertures. En saliva, secreció lacrimal i secreció nasal
tenim lisozims que destrueix capa mureïna de paret bacteriana, en l’esperma està l’espermina, d’acció bactericida.
Secrecions àcides de l’epiteli vaginal i conductes digestius formen ambient desfavorable x microorg. En mucoses
respiratòries, microbis i partícules queden al mucus i s’eliminen x tos i esternut.
- Microbiota normal intestinal té bacteris q fan simbiosi amb l’organisme, i eviten proliferació microorg patògens x
antagonisme, competint x nutrients, alliberant subst inhibitòries i fent q sist immune es centri en microbis patògens.

5.2. Les barreres secundàries

Formades x cèls fagocítiques, la resposta inflamatòria i substàncies antimicrobianes. En cèl sanguínies de vertebrats hi han
dif glòbuls blancs amb capacitat fagocitària, com monòcits i neutròfils. Monòcits al subsistir al flux sanguini, migren a dif
teixits o òrgans i es transformen en cèl + grans: macròfags, amb +capacitat fagocítica, conjunt d'aquests són: sistema
reticuloendotelial. Neutròfils estan en gran quantitat al flux sanguini. Les subst que alliberen els teixits infectats atrauen
quimiotàcticament els neutròfils, que surten dels vasos sanguinis gràcies al mov ameboide.

Fagocitosi engloba microorg en vacúols fagocítics, s'incorporen enzims hidrolítics dels lisosomes i es destrueixen els
microorg fagocitats. X facilitar procés es fa resposta inflamatòria. q es fa als teixits vascularitzats x aïllar i detsruir l’agent
patogen i reparar teixit danyat. Es regula x subst i cèls com basòfils i mastòcits, adherides a pell i revestiment dels òrgans.
Quan hi ha ferida a la pell, mastòcits alliberen histamina, que dilata capil·lars sanguinis de la zona i així hi ha +afluència de
sang. Això fa augmentar la Tº i un envermelliment de la pell.
Histamina tmb produeix augment de permeabilitat dels vasos pròxims i permet al plasma i cèls fagocítiques abandonar els
capil·lars i penetrar als teixits. Sortida del plasma augmenta pressió, i amb enzims plasmàtics generen dolor d’ inflamació.

Al teixit infectat, el sistema del complement + senyals químics atreuen els fagòcits i s’incrementa resposta inflamatòria.
Aquestes cèls eliminen patògens i cèls mortes. Tmb alliberen interleucines q incrementen resposta inflamatòria i
produeixen febre, x inhibir creixement patògens.

Dins barreres secundàries intervenen subst amb propietats antimicrobianes, destaquen l’interferó, que dificulta
reproducció virus, i el sistema del complement. Tmb intervenen cèls assassines naturals (cèls NK), que alliberen subst que
produeixen lisi cel·lular. Participen en defensa davant infeccions víriques eliminant cèls infectades i cèls tumorals.
L’última barrera és el sist immunitari, constituit x anticossos, cèls productores d’anticossos i cèls cooperadores, que
reconeixen els microorg i molècules estranyes.
6. EL SISTEMA IMMUNITARI
Conjunt cèls, teixits i molèc implicades en processos d’immunització. Sistema reconeix molèc estranyes, antígens, així fa
processos x la seva destrucció. Això és la resposta immunitària, té 2 tipus: resposta cel·lular propiciada x cèls i resposta
humoral desenvolupada x anticossos. Les dues es relacionen amb els limfo (tipus glòbuls blancs), q es formen, maduren o
s’acumulen als òrgans limfoides. Sist immunitari és ! davant infeccions microbianes i desordres cel·lulars patològics.

6.1. Els òrgans limfoides

Òrgans relacionants amb formació, maduració o acumulació de limfo.
Són 1ris els q produeixen maduració definitiva dels limfo, i 2dris on
limfo fan la seva funció reaccionant contra antígens específics.

Òrgans limfoides primaris:

- Medul·la òssia vermella → En adults dins d’ossos plans com crani, ossos curts com costelles, i
dels caps dels ossos llargs. Dins es troben cèls mare, precursores dels limfòcits, q poden
madurar a la medul·la on es transformen en LB o surten i migren al tim, on es passen a LT.

- Tim → Òrgan atrofiat en l’adult, és super ! x desenvolupament LT. Cèls mare

hematopoètiques de la medul·la migren al tim on es transformen en LT i es sotmeten a
intensa selecció, el 5% migra a òrgans limfoides secundaris on s’acaban de transformar en LT.

Òrgans limfoides secundaris

- Melsa → Òrgan q filtra sang, elimina eritròcits i leucòcits defectuosos. Tmb té zones riques en
limfòcits B i zones riques en limfòcits T. Aquests responen molt bé davant antígens en la sang.

- Ganglis limfàtics → Filtren limfa amb acció d cèls macrofagocitàries q té a l’interior. En

humans els ganglis solen concentrar-se als capil·lars limfàtics dels engonals, aixelles, zona
cervical i subclavicular. Si s’inflamen és indici d’infecció microbiana i d’acció immunològica.

- Fol·licles limfàtics → Formació en qualsevol part del cos de limfòcits, cèls plasmàtiques i fagòcits aïllats de manera difusa.
S’associen amb l’epiteli de revestiment de cavitats internes. Estructures +!: amígdales, apèndix i plaques de Peyer.

6.2. Els limfòcits

Cèls q es troben a la sang i la limfa, tenen nucli gran, rodó i poc citoplasma. Són cèls immunocompetents i són la base de
les 2 respostes. Limfo procedeixen d cèls mare pluripotents q donen lloc a eritròcits, dif leucòcits i les plaquetes.
LIMFÒCITS B LIMFÒCITS T

En ocells s'originen a la bossa de Fabrici, i en mamífers S’originen al tim

a la medul·la òssia vermella.

Produeixen anticossos No produeixen anticossos

No intervenen en la resposta cel·lular Intervenen en la resposta cel·lular

Receptors de membrana reconeixen antígens intactes Receptors de membrana reconeixen petits fragments d’antigen
units a proteïnes de membrana MHC de les cèls normals

S’inactiven fàcilment amb rajos X S’inactiven difícilment amb els rajos X

Els limfòcits B:
Responsables de la resposta humoral. Tenen proteïnes, anticossos de superfície, a la superfície externa de la membrana
plasmàtica q reaccionen amb antígens específics; els limfo quan s’activen amb contacte amb antigen, passen a cèls
plasmàtiques, + grans i amb R.E. desenvolupat, que produeixen anticossos lliures específics.

Els limfòcits T:
Tenen a la superfície membr receptors q reconeixen antígens d superfície externa d’altres cèls. Els receptors són
macromolècules d 2 cadenes proteiques unides a proteïnes d superfície de membr plasmàtica (complex CD3). Proteïnes
del complex ! pq transmeten a l’interior del LT la info de la interacció dels antígens amb receptors T. N’hi han 2 tipus:
- Limfòcits T citotòxics (Tc) → Destrueixen cèls infectades x virus o bacteris patògens alliberant citotoxines com
perforines, q indueixen aparició de porus a la membr plasmàtica de cèl infectada i així destrueixen els microorg atacats.

- Limfòcits T col·laboradors (cèls Th) → Activen els LB i inicien ploriferació LT citotòxics amb secreció d’interleucines.
6.3. Les cèl·lules presentadores d’antígens
Són macròfags sanguinis, cèls dendrítiques dels òrgans limfoides i cèls de Langerhans de la pell, que poden activar els
limfòcits T en presentar-los molèc d’antígens unides a macromolèc de la seva membrana. Mecanisme presentació:
1. Cèls presentadores capten molèc d’antigens solubles i les fan entrar x endocitosi.
2.Als endosomes formats s’afegeixen molèc hidrolítiques dels lisosomes, que degraden proteïnes dels antígens i les
transforma en pèptids senzills.
3.Part pèptids va a la membrana plasmàtica on s’associen a les proteïnes MHC o complex principal d’histocompatibilitat.
Pèptids d’origen antigènic queden exposats a l’exterior de les cèls presentadores.
La presentació fa q LT colabos reconeguin pèptids i s’uneixin als antígens, el reconeixement dels LT colabo provoca q
quedin activats i secreten interleucines q estimula proliferació LT i conversió d LB en cèls plasmàtiques q fan anticossos.
N’hi han 3 tipus d'interaccions dels antígens amb els limfòcits T:
- Si són antigens generats a la mateixa cèl: les molèc MHC tipus I mostren petit pèptid antigènic als limfòcits T citotòxics.
- Si són antígens procedents d’endocitosi d’una cèl presentadora: MHC tipus II mostren pèptid antigènic als LT col·labo.

6.4. Els antígens

Substància capaç de desencadenar resposta immunitària. Solen ser macromolèc de microorg (heteroantígens). Tmb molèc
d’una altre individu de la mateixa espècie (isoantígens), com les mucoproteïnes del sistema ABO sanguini humà, i molèc
del mateix animal (autoantígens), on l’aparell immunològic es torna en contra d’un mateix en l’autoimmunitat.
Macromolèc actuen com antígens i molèc no immunògenes adquireixen aquesta propietat al combinar-se amb proteïnes.

Petita zona d’un antígen està el determinant antigènic, on s’uneixen als receptors de membrana dels limfòcits i anticossos.
En antígens proteics, el determinant sol ser de 4 o 5 AAs. L’antígen és univalent quan té un sol determinant a la molèc,
mentre que és polivalent quan té diversos llocs d’unió del mateix o de dif anticossos.
Antígens es diferencien dels haptens en que són molèc petites que poden unir-se a anticossos específics però x si sols no
són immunògen. Tanmateix, els haptens poden adquirir propietats antigèniques al unir-se a molèc transportadores.

Presència de det antígens estimula proliferació dels limfòcits q tenen receptors específics. La idea de limfòcits específics és
la teoria de la selecció clonal, que diu que els receptors ja estan preformats en l'aparell immunitari abans la presència dels
antígens i amb l’entrada d’aquests, cèls amb receptors específics són seleccionades i s’estimula la proliferació i maduració.

6.5. Els anticossos

Molèc proteiques produïdes x LB destinades a unir-se als antígens. Poden quedar adherits a la membr plasmàtica del LB,
on actuen com anticossos de superfície, o bé es secreten a l’exterior com anticossos lliures. Les cèls plasmàtiques (limfòcits
B madurs) no poden dividir-se, tenen vida curta i part ! de la seva síntesi proteica es x produir anticossos.

Anticossos són proteïnes globulines, o immunoglobulines (Ig). L’estructura bàsica és de 4 cadenes polipeptídiques: 2
lleugeres o L i 2 pesants o H. Lligades a cadenes H hi ha molèc d’oligosacàrids. Cadenes H i L estan unides entre si x pont
disulfur. Es combinen 2 pesants i 2 lleugeres x formar molèc tridimensional en
forma de Y , amb tija d 2 cadenes pesants amb radicals àcid terminals i 2 braços de
la resta de cadenes pesants i les 2 lleugeres amb radicals amino terminals.
Base braços H hi ha frontissa d’AAs x on els braços poden moure’s. Extrems aminats
de les cadenes són porció variable, ja q cada anticòs té aquesta zona amb dif d’AAs. 2
extrems de la Y són centre d’unió als antígens, així anticòs té 2 llocs d’unió.

Lloc d’unió a l’antigen o regió variable o Fab són extrems aminats de les cadenes,
cada anticòs amb dif seq. d’AAs. És el paràtop la zona variable de l’anticòs que
s’uneix a l’antigen i està fet de porcions variables de les cadenes. Regió constant o Fc
correspon a la resta de cadenes i no té propietat d’unir-se als antígens.
Les immunoglobulines:
- IgG o gammaglobulines → + nombrosos de la sang. Compostos de 2 cadenes L i 2 H de tipus gamma on s’uneixen molèc
d’oligosacàrids. A+ d’unir-se a antígens, les IgG poden activar tant el complement com els fagòcits sanguini. I són els
únics que poden travessar la placenta i penetrar al fetus.

- IgM → 1rs que es produeixen davant exposició inicial antígen. Compostos de 5 monòmers d’anticossos units x ponts
disulfur i 1 cadena polipeptídica (J). Tenen avidesa x molèc o microorg antígenics polivalents com virus, i tmb activen
macròfags i el sist complement. Tenen 10 determinants.

- IgA → 4 cadenes polipeptídiques, 2 L i 2 H de tipus alfa, pot associar-se amb altres monòmers amb una cadena J.
S’originen en estructures limfoides subepitelials i estana a la sang i en secrecions, això col·laboren amb les barreres
primàries. IgA de secrecions tenen cadena polipeptídica anomenada component secretor pq no s’hidrolitzi.

- IgE → 2 cadenes L i 2 H tipus epsilon. Estàn als teixits i són causants principals de l’al·lèrgia. Es troben en concentració
baixa a la sang.

- IgD → 2 cadenes L i 2 H tipus delta. Són anticossos de la superfície de LB q fan d receptors d'antígens específics.

6.6. La resposta humoral i la resposta cel·lular

Resposta immunitària té 2 processos a la vegada: la resposta humoral i la resposta cel·lular. Els LT col·labo participen als 2..

Resposta humoral:
Intervenen LB que al activar-se alliberen anticossos circulants a la sang, la limfa i teixits, i reaccionen amb determinants
antigènics. Aquesta resposta es divideix en dues fases:
- Fase d’activació:
1. Cèl presentadora d’antígens engloba patògens i els degrada en fragments.
2. Fragments antigènics formen complex amb molèc MHC tipus II i van a la superfície cel·lular.
3. Limfòcit T col·laborador reconeix complex MHC classe II-antigen sobre la cèl presentadora.
4. Limfo T té proteïna superfície, CD4, que s’uneix al complex i s’activa x les interleucines de cèl presentadora.
5. Un cop activat limfo T, prolifera x fer clon de cèls T col·laboradores.
- Fase efectora:
1. Limfòcit B que ha incorporat i degradat patogen exhibeix complex antigen-molèc MHC II a la superfície.
2. Limfo B presenten fragments antigènics limfo T colabo activats amb receptors específics.
3. Limfo T colabo s’uneix a Limfo B i alliberen interleucines que activen limfo B.
4. Cèls activades proliferen i es diferencien en cèls B de memòria i en plasmàtiques secretores d’ATC específics.

Resposta cel·lular:
Limfòcits T citotòxics fan aquesta resposta. Eliminen cèls infectades x virus o patògens intracel·lulars, les cèls canceroses i
cèls empeltades. Aquest procés té dues fases:
- Fase d’activació: consisteix a reconèixer quines cèls han de ser eliminades.
1. Fragments peptídics de proteïna viral x ex, s’uneix amb molèc MHC classe I i el complex s’exhibeix.
2. Complex reconegut x cèls T citotòxiques, que tenen receptors específics a l’antígen.
3. Unió complex i limfo T citotòxic, proteïna CD8 (superfície cèl T) fa que es mantingui el contacte durant
l’activació.
4. D’altra banda, limfo T colabos propers activats pel mateix antigen (x macròfags) alliberen interleucines que
activen i fan ploriferar limfo T citotòxics específics.
- Fase efectora:
1. Limfo T citotòxics actius surten dels ganglis limfàtics i van a zona afectada.
2. Arriben i es combinen amb les cèls infectades amb el complex MHC classe I-antigen a la superfície.
3. Secreten perforines que produeixen la lisi de les cèls alterades.
4. Tmb es poden eliminar cèls infectades x apoptosi. Limfo T citotòxics s'uneixen a receptors específics i s’inicia mort
cel·lular.

7. MECANISMES D’ACCIÓ DEL SISTEMA IMMUNITARI

- Resposta immunitària primària → Es dona al 1r contacte amb antigen det. Als dies apareixen anticossos a la sang i la seva
producció augmenta. Es formen anticossos IgM i IgG. A les setmanes són casi imperceptibles a la sang.
- Resposta immunitària secundària → En el 2n contacte hi ha -retard entre l’entrada de l’antigen i l’aparició d’anticossos,
principalment són IgG. Com es produeixen ràpidament, la concentració d’Ig a la sang és + alta i pot persistir fins a anys.
Les caract. de l’última resposta indiquen que hi ha una memòria immunitària, basada en els LB , on alguns després del 1r
contacte amb l’antigen es transformen en cèls de memòria de llarga durada. LB de memòria circulent a la sang i als òrgans
limfoides secundaris, x això detecten ràpidament l’entrada d’un antigen i desencadenen ràpida producció d’IgG.
Característiques de la resposta immunitària:
- Especificitat: Cada cèl T o anticòs és específic x un sol determinant antigènic.
- Diversitat: El sist immunitari ha de donar resposta a multitud de desafiaments.
- Reconeixement del que és propi o autotolerància: Sist immunitari té capacitat de reconèixer els determinants propis.
- Memòria immunitària: Gràcies a cèls d memòria el sist immunitari dona resposta a patogen d forma + ràpida.
- Autolimitació: El sist té mecanismes de retroalimentació x retornar a l'estat de repòs basal un cop eliminat l’antigen.

7.1. La reacció antigen-anticòs

Unió antigen-anticòs amb forces de Van der Waals, forces hidrofòbiques o forces iòniques. La unió es fa entre porcions
variables de cadenes H i L de l’anticòs i dels determinants antigènics. Reacció reversible. La intensitat de les interaccions
depèn de l’afinitat, la concentració d’antígens i la concentració d’anticossos. Hi han dif. tipus de reaccions antigen-anticòs:
- Reacció de precipitació → Quan antígens són macromolèc solubles, al unir-se amb anticossos precipiten.

- Reacció d’aglutinació → Anticossos reaccionen amb antígens units a membrana de bacteris o altres cèl. i a les cèl es
formen agregats (aglutinació) que sedimenten. Els antígens de la superfície que causen aglutinació són aglutinògens i els
seus anticossos, aglutinines. Una varietat és l’aglutinació passiva, on antígens solubles en memr. cèl s’uneixen els seus
anticossos que determinen aglutinació de les cèls a les qual estaven lligats (glòbuls vermells).

- Reacció de neutralització → Sobretot amb virus, al unir-se anticossos als determinants antigènics de la càpsula vírica es
disminueixen la seva capacitat infectant. Reacció reversible.

- Reacció d’opsonització → Quan anticossos s’uneixen a microorg són fagocitats ràpidament pq s’afavoreix adherència del
complex ant-antc amb cèls fagocitàries. Microorg recoberts d’anticossos estan opsonitzats.

7.2. El sistema del complement

El complement ajuda i augmenta mecanismes de resposta immunitària. Compost de proteïnes plasmàtiques tipus
globulines. Proteïnes del sist. reaccionen amb molts complexos ant-antc i provoquen lisi mircoorg amb complexos adherits.
Funcionament: inicia quan complex fixa una globulina del sist, així comencen a activar-se altres `proteïnes del complement
fins a formar enzim actiu del grup de les proteases, que actúa sobre la membr. del microorg., la destrueix i produeix porus.
Pels porus surten molèc citoplasmàtiques mentre aigua extracèl entra i produeix la lisi dels microorg.

Aquest sist tmb llibera histamina pels mastòcits, que fa augmentar la permeabilitat dels capil·lars sanguinis de la zona
infectada i així arriben + glòbuls blancs i anticossos. Algunes proteïnes del sist tenen efectes quimiotàcits positius sobre
micròfags sanguinis, que promouen la fagocitosi i tmb inflamen la zona infectada.

7.3. L’interferó
Són petites proteïnes plasmàtiques produïdes x LT, cèls NK, leucòcits o fibroblasts que interfereixen en la replicació dels
virus dins les cèls. En humans hi han 3 tipus: l’alfa, beta i gamma. 2 primers es produeixen i s’alliberen quan leucòcit i
fibroblasts s’infecten x virus, els alfa i beta s’uneixen a cèls veïnes i les estimulen x produir proteïnes antivirals (E) que
bloquegen la replicació dels virus quan siguin infectats x aquests.
L’interferó gamma humà es produit x LT i cèls NK sanes quan són sensibilitzades x antígens de virus, bacteris o cèls
tumorals.
 UNITAT 11. ANOMALIES DEL SISTEMA IMMUNITARI

1. DISFUNCIONS I DEFICIÈNCIES DEL SISTEMA IMMUNITARI

Reaccions immuno solen ser tipus protector, pq eliminen antígens estranys sense danyar la persona. A vegades les
respostes immuno són perjudicials i actuen davant molèc innòcues o poc perilloses, això és la hipersensibilitat. Tmb pot
atacar cèls pròpies, com en malaltia autoimmune, o no respon o débilment com en immunodeficiències.
Immunitat Antigen Malaltia

Errònia Innocu Propi Autoantigen Autoimmunitat

Excessiva Aliè Al·loantigen Rebuig

Al·lergen Al·lèrgia

Perillós Patogen Hipersensibilitat

Defectuosa Immunodeficiència

2. L’AUTOIMMUNITAT
Fenomen on sist immunitari fabrica anticossos contra elements del propi organisme. És error del sistema que és incapaç de
reconèixer com a pròpies algunes molècules. Molèc de l’organisme q provoquen autoimmunitat: autoantígens, com
proteïnes confinades en òrgans concrets. Aïllament d proteïnes distanciades d’òrgans limfoides fa q limfo no arriben a
assolir-les i no desenvolupen mecanismes d tolerància. Si s'alliberen a la sang x una lesió es fa resposta autoimmunitària.

Al desenvolupament del sist immunitari es formen limfo q no distingeixen heteroantígens d molèc pròpies. Aquestes cèls
anòmales, limfòcits autoreactius, s’eliminen al tim, però poden emigrar del tim, ganglis limfàtics o la melsa fins circulació
sanguínia i fer fenòmens d’autoimmunitat. LB autoreactius fan anticossos específics de molèc pròpies i al fer complex
autoantigen-anticòs es donen anomalies d’autoimmunitat. Tmb poden haver limfo T autoreactius.
S’han vist microbis que formen complexos moleculars, sobretot proteïnes, semblants als del cos animal q infecten, això és
el mimetisme molecular. El sist immunitari pot ser enganyat pel mimetisme i atacar a la molèc pròpia.

2.1. Malalties d’autoimmunitat

Cèls humanes tenen antígens proteics a la superfície de les seves membranes que identifiquen els teixits als qual
pertanyen; són antígens d’histocompatibilitat. Gens que els crean són complex principal d’histocompatibilitat o MHC.
Antígens d'histocompatibilitat = molèc MHC. Bessons tenen idèntics antigens d'histocompatibilitat.
Majoria malalties d’autoimmunitat les tenen persones amb tipus det de proteïnes MHC. En humans són proteïnes HLA, i
det quines molèc de microorg infecciosos són presentades als limfo T pq quedin inactivats i s’inicii resposta immuno. Det
proteïnes HLA (anòmales) s’uneixen a fragments de microbi i es presenten als limfo T que són incapaços de distingir les
molèc pròpies semblants a les mimetitzades. Es produeix anomalia x autoimmunitat.

Diabetis juvenil / diabetis de tipus 1

Afecta nens i joves. Sist immunitari destrueix cèls del pàncrees que produeixen insulina. La glucosa s’acumula a la sang i els
afectats han d’injectar-se insulina.

Esclerosi múltiple
Malaltia no contagiosa q afecta a la substància blanca del SNC i produeix formiguejos i dolors a cames y braços, anomalies
en la visió, problemes d’equilibri… Símptomes deguts al deteriorament de la beina de mielina q recobreix els axons de les
neurones, o procés de desmielinització x fenomen d’autoimmunitat. En l’esclerosi, autoanticossos i macròfags activats
ataquen als autoantígens de la beina de mielina. I l'axó queda sense mielina, així es fan canvis ! en transmissió de l'impuls
nerviós i deriva en disfuncions neurològiques. Es creu que pot originar de molèc de virus infecciosos.

2.2. La hipersensibilitat
Reacció excessiva del sist immune davant antigen innocu. Al·lèrgia: reaccions d’hipersensibilitat. Al·lergen: antigen q
provoca hipersensibilitat. Animal sotmès x 1ra vegada a un al·lergen és hipersensible o al·lèrgic.
Hi han 2 tipus de reaccions hipersensibles:

Hipersensibilitat immediata: Efectes nocius als pocs minuts de la 2na exposició.

1r contacte al·lergen-aparell immunitari no produeix símptoma extern però indueix mecanismes bioquímics latents fins 2n
contacte, és la sensibilització. Macròfags sanguinis capten al·lèrgens, els degraden i exposen a l’exterior part de la molèc
unida a complexos MHC. LT colabo els reconeixen i secreten interleucines-4, que actuen als LB, q maduren i secreten
anticossos: IgE, q s’uneixen a receptors específics de membr en cèls com mastòcits i leucòcits basòfils.
2n contacte, molèc al·lèrgenes s’uneixen a IgE dels mastòcits i basòfils, això activa reaccions enzimàtiques dins d’aquestes
cèls. Aix´´i s’allibera a l’exterior mediadors químics al·lèrgics dels mastòcits i basòfils. Mediador +! amb + efectes nocius:
histamina. Altres mediadors: serotonina, prostaglandina D, bradicinina i factor activador de plaquetes. Provoquen efectes
perjudicials fins mort: xoc anafilàctic. Ex: asma, urticària, al·lèrgia a la penicil·lina…
Efecte Símptomes

Contracció bronquis Dificultat respiratòria

Estimulació i secreció de mucositat en vies respiratòries Congestió de vies respiratòries

Vasodilatació Envermelliment de zones locals, baixada de pressió sanguínia

que pot ser mortal

Augment permeabilitat dels capil·lars Inflor local

Estimulació de terminacions nervioses Dolor i picor a la pell

Hipersensibilitat retardada: Efectes a les hores o dies de la 2na exposició.

Limfo T, activats pel 2n contacte amb al·lergen, secreten diverses interleucines i interferó y, que activen els macròfags i
atrauen aquests i altres cèls (com monòcits i neutròfils) cap als teixits afectats. Macròfags activats solen adherir-se entre
ells a la zona afectada, on es fan nòduls granulosos i s’alliberen E hidrolítics q destrueixen teixits circumdants.
Ex: fenomen de Koch (prova de la tuberculina), bacil de la lepra, virus de l’Herpes, protozous com la Leishmania…
Anomalies d’hipersensibilitat Símptomes + ! Estructura afectada

Xoc anafilàctic Hipotensió arterial, insuficiència cardíaca, constricció Aparell circulatori i respiratori
bronquial

Asma bronquial Dificultat i insuficiència respiratòria Bronquis

Urticària Erupcions cutànies i picor Derma de la pell

Febre del fenc Conjuntivitis, rinitis, febre, mal de cap, insomni, Mucosa nasal, faringe i conjuntiva
anorèxia

Rinitis al·lèrgic Esternuts seguits, secreció nasal abundant Mucosa nasal

Dermatitis atòpica Picor, aparició de vesícules i crostes a la pell Pell

3. LA IMMUNODEFICIÈNCIA: Incapacitat sist immunitari d’aturar infeccions microbianes.

Tipus d’immunodeficiències

Primàries o Específiques: queda afectada la part Immunodeficiències d’anticossos: afecten a la producció d’Ig
congènites (si ja s’hi específica de la resposta immunitaria.
neix) Immunodeficiències combinades: afecten els LT i LB

Inespecífiques: queden afectades Immunodeficiències en el sistema complement

defenses inespecífiques.
Immunodeficiències em fagòcits

Secundàries o Ocasionades x diferents factors. Malnutrició

adquirides (es
desenvolupen Malalties metabòliques
després)
Fàrmacs

Infeccions

Tumors

Estats psicològics/emocionals (estrès crònic)

Cirugia i traumatismes en general

3.1. La immunodeficiència congènita
Anomalia immunitària de tipus genètic i hereditària. La diagnosi són malalties infecciones greus de tipus repetitiu que
sorgeixen al nen al néixer o als pocs mesos.
Immunodefi +freqüents són x defectes dels limfo B, q no crean anticossos normals o en la quantitat necessària. Tmb poden
ser x errors en la síntesi de proteïnes q formen el complement o a limfo T que no fa bé les seves funcions.
Si l’error es x incapacitat d produir anticossos, anomalies d’immunodefi apareixen als 6 mesos, on es perden IgG d la
placenta, i si ha sigut en immunitat inespecífica o relacionat amb LT, l’immunodefi pot aparèixer des del naixement.

Amb immunodefi congènita, microorg variats fins no patògens poden produir infeccions i originar malalties greus. Els
tractaments van de teràpia amb agents antimicrobians específics, la injecció de gammaglobulines o l’aïllament del pacient
en habitacions estèrils fins un trasplantament de medul·la òssia.

3.2. La immunodeficiència adquirida

Es poden adquirir després d'infecció microbiològica o x malalties d'autoimmunitat. Molts càncers avançats indueixen algun
estat d'immunodeficiència.
Leucèmia limfoide crònica és deguda a proliferació de limfoB (amb baixa producció d'anticossos) anormals amb vida llarg
que s’acumulen en: vasos sanguinis perifèrics, mèdul·la òssia i dif òrgans limfoides. és manifesta amb cansament,
inflamació ganglis limfàtics i infeccions.
Tractaments x malalties autoimmunitaries o x evitar rebuig provoquen estat de immunodeficiència.

4. LA SIDA I ELS SEUS EFECTES EN EL SISTEMA IMMUNITARI

Malaltia greu x virus q ataca cèls del sist immunitari, del qual redueix capacitat i provoca destrucció. Persones infectades
poden no tenir síndromes en mesos i anys, però al temps hi ha debilitament progressiu sistema defensiu i apareixen
símptomes nerviosos i digestius i infeccions. Quan limfo T4 o colabos<200 cèls x mm de sang, és té sida.

4.1. El virus de la sida (o retrovirus VIH (virus d'immunodeficiència humana))

Es aïllat x 1ra vegada al 1983 a l’Institut Pasteur de París. és petit (120nm) i esfèric. Es coneixen dues soques:
- Retrovirus VIH-1: + generalitzat i produeix els efectes + devastadors.
- Retrovirus VIH-2: En poblacions d’Àfrica occidental, és - virulent i es diferència x proteïnes de l’embolcall.
El virus és de RNA, que és + inestable i x això muta amb freqüència, cosa que produeix constants canvis en proteïnes de
membrana, que actuen com antigens de superfície.

4.2. Acció del VIH sobre el sistema

immunitari
VIH entra en persones x ferides de la pell o
de les mucoses de les obertures naturals del
cos. Després virus arriba a la circulació
sanguínia. A l'inici de la infecció es dona
resposta immunològica intensa, pq LB crean
anticossos específics contra molèc
antigèniques del virus i LT citotòxics
destrueixen les cèls infectades. Les cèls
infectades que sobreviuen es van replicant
durant mesos o anys.
Proteïnes GP120 de l’embolcall del virus
s’uneixen amb proteïnes CD4 de cèls del sist
immunitari, sobretot als LT colabos o T4 pq
tenen + receptors CD4 a les membranes. Però
virus pot quedar inactiu en forma de provirus
al integrar-se en la cèl immunitaria durant un
temps abans de duplicar-se. Infecció IH
produeix la pèrdua de funcions defensives en
cèls immunocompetents i si la infecció és
elevada, pot destruir aquestes cèls.
4.3. Contagi del virus de la sida
- Per la sang → A través de una lesió en la pell la sang de persona infectada es posa en contacte amb sang de persona
sana. Sobretot passa amb l’ús de xeringues i agulles contaminades. Tmb xr transfusions de sang o injecció
d’hemoderivats de persones infectades (seropositives).
- Per relacions sexuals → VIH en secrecions vaginals i l’esperma i la fragilitat de les mucoses genitals, que sofreixen
microlesions durant la penetració fan que el VIH es posi en contacte amb la sang del sa.
- Contagi maternofetal → Dona embarassada infectada, virus traspassa la placenta, el fetus tmb es pot infectar al part.
4.4. Fases i símptomes de la sida
1) Incubació → 1-6 setmanes.
2) Infecció aguda → Febre, diaries, dolor generalitzats… (2 setmanes).
3) Producció d'anticossos (després d’uns 3 mesos) → Es redueix la fase aguda. SEROPOSITIVES.
4) Fase asimptomàtica (fins a 10 anys) → Inflamació ganglis, febre, pèrdua pes, cansament, diarrees.
5) Fase simptomàtica: Símptomes greus de la malaltia:
- SN: Encefalopatia (paràlisi, descoordinació…).
- A. digestiu: alteracions, diarrees, pèrdua pes i gana, cansament i debilitat, és diu caquèxia pel VIH.
- Infeccions oportunistes.
- Càncers malignes oportunistes: Sarcoma de Kaposi, limfomes.
Malaltia Microorganismes Òrgans afectats

Pneumònia Pneumocystis carinii (protozou) Pulmons

Meningoencefalitis Toxoplasma gondii (protozou) Encèfal i meninges nervioses

Herpes cutani Virus de l’herpes Pell

Esofagitis Candida albicans (fong) Mucosa bucal i esòfag

Diarrees digestives cròniques Diversos microorg Tub digestiu

Tuberculosi Mycobacterium tuberculosis (bacteri) Pulmons i teixits extrapulmonars

4.5. Diagnosi i tractament de la sida

Es diagnostica amb extracció de sang, el sèrum el qual es posa en contacte amb antigens del VIH. Així es detecta presència
d'anticossos antiVIH. Prova es diu mètode ELISA i és obligatòria x persones q volen donar sang, òrgans…
No hi ha medicaments que matin al virus però hi han fàrmacs que frenen els progrés de la malaltia, són els antiretrovirals
(ARV), que inhibeixen els complexos enzimàtics dels virus i així es reprodueixen + lentament. Entre els fàrmacs tenim:
- L’AZT, el DDI, el DDC, que inhibeixen la transcriptasa inversa i així es fa DNA incomplet i no es reprodueix.
- Les antiproteases, inhibeixen proteases del virus i així impedeixen unió de molèc proteiques dels nous virus.
El tractament sol ser barreges de diversos antiretrovirals. Una vacuna és difícil x la ràpida mutació del material genètic del
virus.

5. EL CÀNCER I EL RECONEIXEMENT IMMUNITARI

5.2. El càncer i la resposta immunològica
Característiques cèls canceroses: origen clonal, divisió indefinida, citoesquelet anormal, activitat bioquímica alterada,
anomalies cromosòmiques del tipus de les aneuploïdies i antígens tumorals a la membrana.
Antígens tumorals són específics x cada cèl cancerosa i det posar en marxa el sist immunitari, com la producció
d'anticossos específics i l’act dels LT citotòxics, de les cèls assassines (NK) i dels macròfags. Però resposta immune a cèls
cancerígenes sol ser ineficaç.
No es sap molt bé els mecanismes pq cèls canceroses escapen de l’acció del sist immunitari. Es creu que poden modular
antígens tumorals en presència d’anticossos específics i tmb s’ha vist que cèls canceroses tenen - molèc MHC, pot ser x
això que LT citotòxics no les reconeixen.

6. ELS TRASPLANTAMENTS I ELS FENÒMENS DE REBUIG

Trasplantament → passar òrgans o teixits d'una persona a una altra. Donant → Receptor. El donant pot ser viu o mort.
Principals òrgans que es trasplanten: ronyó, cor, pulmó, fetge i pàncrees. I principals teixits: pell, còrnia i cabells. Casos
especials de trasplantaments: cèls del pàncrees i cèls mare de la mèdul·la òssia.
Viabilitat del trasplantament depèn del sist immunitari del receptor.
Segons procedència òrgan, hi han dif tipus de trasplantament:
- Autoempelt: De la mateixa persona.
- Isoempelt: Dif persona amb mateixa constitució genètica, bessons univitel·lins.
- Al·loempelt: Persona diferent.
- Xenoempelt: D'una altra espècie.

6.1. El rebuig de trasplantaments

Conjunt de respostes immunològiques que ataquen al trasplantament que s reconegut com molèc estranyes. No hi ha
rebuig en autoempelt ni isoempelt.
6.2. Tipus de rebuig
Principal causa del rebuig és x l’estructura del complex principal d'histocompatibilitat (HLA) en la membrana dels
limfòcits i en la majoria de cèls. El complex està constituït x proteïnes de membrana i té estructura variable, així les seves
múltiples combinacions donen lloc al mosaic antigènic característic de cada individu. Així estructura de HLA de cada
individu és reconeguda x cèls del seu sistema immunitari. I HLA de cèls del teixit trasplantat actuen com antígens estranys
i generen procés de rebuig. El rebuig pot ser:
- Primari: Al 1r contacte entre sist immune- teixit trasplantat, aquest no s'insereix al receptor.
- Secundari: Quan hi ha 2n contacte del mateix donant, hi ha resposta + ràpida i greu x la memòria d'immunitat.

Segons efectes i moment del fenomen de rebuig parlem de:

- Rebuig hiperagut: Als minuts. Anticossos preexistents en la sang del receptor reconeixen molèc MHC estranyes.
- Rebuig agut: Als dies o al mes. és x l’acció de LB, LT i macròfags, degut a complexos anticòs-complement a les arterioles
resinals i a l’acció de plaquetes sanguínies.
- Rebuig tardà o crònic: Als 3 mesos o +. Reaccions d'hipersensibilitat contra els teixits o òrgans trasplantats.

X disminuir probabilitat rebuig s’analitza grup sanguini i HLA del donant i el receptor. Abans del trasplantament es fan
tractaments amb fàrmacs immunosupressors x disminuir act sist immune i reconeixement de molèc estranyes. Destaquen
la ciclosporina, que inhibeix activació dels LT i impedeix que ataquin a cèls de l’òrgan trasplantat.
Altres immunosupressors anul·len fenòmens inflamatoris de la reacció immunitaria, com azatioprina que inhibeix síntesi
DNA i RNA; i altres bloquejen mecanismes del sistema immunitari. El tractament és per sempre.

Destrucció de cèls trasplantades:

- Fagocitosi de cèls opsonitzades (anticossos).
- Adhesió de plaquetes i formació de trombes.
- Complement que activa macròfags.
- LT activat fabrica interferó y i activa macròfags i NK.
- Perforines maten cèls. Les perforines són fabricades x LT i NK.

7. IMMUNOTERÀPIA, ANTICOSSOS MONOCLONALS I ENGINYERIA GENÈTICA

7.1. Immunoteràpia de les anomalies del sistema immunitari
Al tractament d'immunoteràpia contra anomalies d'autoimmunitat es vol reduir la resposta autoimmunitària deixant
intacta la resposta immune normal. Tractament inespecífic contra malalties d'autoimmunitat són les drogues
immunosupressores (corticoides, azatioprina i ciclosporina A) que disminueixen proliferació de limfòcits. Altres mètodes
són l’extirpació de la glàndula tiroides i la plasmafèresi del plasma sanguini x eliminar complexos
autoantígens-autoanticossos. Hi han teràpies específiques com l’ús de substàncies bloquejadores dels autoantígens o la
inducció de la tolerància a aquests.

Tractaments d'immunoteràpia de la hipersensibilitat immediata: antihistamínics o injecció periòdica d’al·lergens. En

immunodeficiències el tractament consta de tenir nivell adequat d’ImG amb injeccions periòdiques. Contra el rebuig
d'òrgans trasplantats es posen agents immunosupressors (corticoides i ciclosporina A) o s’irradia raigs X als òrgans
limfoides, q fan reduir els limfòcits i així la possibilitat de rebuig s’atenua.

7.2. Immunoteràpia del càncer

Majoria de tècniques són x augmentar mecanismes de defensa. Substàncies injectades al nucli cancerigen poden estimular
activació dels macròfags i la producció d’interleucina. Missatger químics del sistema immune (interferó) es poden utilitzar
x augmentar atacs contra antígens de cèls cancerígenes. Ara s’investiga la teràpia genètica on s’insereix al codi gen+etic de
cèls canceroses gens específics que augmenten act sistema immune o intenten inhibir l’act dels oncogens.

8. SÈRUMS I VACUNES. IMPORTÀNCIA DE FABRICAR-NE.

Seroteràpia: mètode d'immunització passiva amb sèrums que tenen anticossos preformats. Només es fa en casos extrems.
La injecció de IgG humanes té - risc de resposta immunitària hipersensible.

8.1. Vacunes
Mètode preventiu que fa al mateix organisme activar resposta immunològica contra microorg patògens i genera una
memòria contra ells, així és un mètode d'immunització actiu.

L’obtenció de vacunes:
- De microorg atenuats: alt poder immunogènic i s’administren en una sola dosi. Risc de ser virulentes.
- De microorg morts: no són virulents però s’han d’administrar diverses dosis.
- De macromolècules antigèniques de microorg: és difícil tenir quantitat suficient del component purificat.