UNITAT 5. LES MALALTIES I EL PROCÉS IMMUNITARI.

1. EL CONTROL DELS MICROORGANISMES.

Hi ha diversos sistemes de control dels microorganismes com poden ser: bullir els
aliments, assecar-los, conservar-los amb sal o tractar les ferides amb agents químics.

Agents antimicrobians → Substàncies que actuen contra els microorganismes. Poden

ser microbicides o microbiostàtics.

S’anomena esterilització a la destrucció de tots els microorganismes que hi ha en

qualsevol substrat.

1.1. Agents antimicrobians físics.

• Altes temperatures
És un dels mètodes d’esterilització més utilitzats. El que costa més d’eliminar
són les endospores (espores bacterianes). L’esterilització es fa en un aparell
anomenat autoclau.

• Baixes temperatures
Per sota del punt de congelació s’inhibeix el creixement microbià. Sistema
microbiostàtic.

• Radiacions (X, UVA)

Aquestes radiacions produeixen mutacions o alteren la duplicació de les
molècules d’ADN. Sistema microbicida.

1.2. Agents antimicrobians químics.

• Agents químics esterilitzants

Maten tots els microbis de la superfície tractada. Ex: formol.

• Desinfectants
Maten els microorganismes que produeixen malalties però no les espores.
Solen utilitzar-se per tractar superfícies inanimades. Ex: lleixiu.

• Antisèptics
Maten o impedeixen el creixement dels microbis presents a les ferides. Ex:
etanol, H2O2, iode, sabó, ...
 1.3. Quimioteràpia

S’utilitza pel tractament de les malalties produïdes per microbis. Ha de tenir una
toxicitat selectiva ja que ha d’atacar als microbis però no a les cèl·lules hoste.

Hi ha de dos tipus:

• Antibiòtics

Substàncies químiques produïdes per alguns bacteris o fongs que eliminen o inhibeixen
el creixement dels bacteris.

Els antibiòtics no ataquen als virus perquè aquests no tenen la diana dels antibiòtics.

Poden actuar de diferents formes:

§ Inhibint la síntesi de la paret bacteriana.

§ Destruint els fosfolípids de les membranes cel·lulars.
§ Inhibint la síntesi de DNA, RNA, proteïnes, etc.

Els antibiòtics d’espectre ampli són els que actuen en una gran varietat de
microorganismes.

Per saber quin antibiòtic és més eficaç contra un bacteri determinat es fa un

antibiograma:

Per saber la concentració mínima d’antibiòtic que és capaç d’inhibir el creixement

bacterià es fa la tècnica de concentració en tubs:

1. En un seguit de tubs d’assaig amb aigua i nutrients es posen concentracions

creixents d’antibiòtics.
2. Es posa la mateixa quantitat de bacteris a tots els tubs.
3. Mirant l’enterboliment del líquid (densitat òptica) es veu a partir de quina
concentració d’antibiòtic no creixen els bacteris.
4. La concentració inhibitòria mínima és la concentració mínima d’antibiòtic a la
qual no creixen els bacteris.
 • D’origen sintètic

Són substàncies produïdes al laboratori. Les principals són les sulfamides

(medicaments bacteriostàtics). Un altre medicament és l’AZT (és molt efectiu contra el
VIH ja que és un retrovirus i aquest medicament funciona frenant la transcriptasa
inversa).

2. LA IMMUNITAT.

Immunitat
És el fet de ser invulnerable
a una determinada malaltia
infecciosa.

Natural Artificial
No la provoquem. La provoquem.

Activa Activa Pasiva

Quan a un animal hi entren
microbis, el sistema
immunitari produeix
anticossos específics contra
aquell microbi. Un cop
superada la infecció,
l'animal queda immunitzat
contra aquell microbi
mentre tingui anticossos a
la sang o limfòcits de
memòria.
Pasiva
A través de la placenta, el
fetus dels mamífers reben
els anticossos que hi ha a la
sang de la mare. També els
nadons que prenen llet
materna, reben anicossos
de la mare.
Consisteix en injectar microbis
morts o atenuats o parts de
microbis que produeixin la
malaltia que es pot prevenir. La
vacuna ha de contenir l'antígen
que provoca la malaltia.
Aquests antígens activen el
sistema immunitari que
formarà anticossos específics.
A la sang queden anticossos i
lomfòcits de memòria. Les
vacunes són preventives i no
curatives. L'organisme triga uns
dies a produïr anticossos i en
continuarà formant durant un
temps.
Consisteix en injectar
anticossos específics contra
el microorganisme que
produeix la malaltia.
Aquests anticossos es poden
produïr de dues formes:
1) A partir de sèrum de
cavall prèviament vacunat.
2) Per tècniques de clonació
a partir de limfòcits capaços
de fabricar-los.
S'utilitza en individus ja
malalts i és de durada
limitada.

3. SISTEMA IMMUNITARI INESPECÍFIC.

Estem rodejats de microbis però rarament ens afecten ja que tenim mecanismes no
específics que actuen sobre qualsevol tipus de microorganismes.

De defenses no específiques hi ha de moltes classes:

• Barreres físiques
• Substàncies químiques
• Cèl·lules que fagociten microorganismes
Per penetrar en el nostre organisme, els microbis han de travessar dues barreres:

• Barreres primàries
• Barreres secundàries / sistema immunitari inespecífic o innat

3.1. Les barreres primàries

Aquestes barreres les formen la pell i totes les secrecions que hi ha a les obertures:

Pell

Difícil de passar gràcies al gruix i al procés de queratinització i descamació. Les

glàndules sebàcies i la suo formen un pH àcid. La flora bacteriana de la pell impedeix el
desenvolupament d’altres microbis.

Secrecions

Les obertures naturals com la boca, fosses nassals... tenen secrecions mucoses que
recobreixen els epitelis. Ex: la saliva i les llàgrimes tenen els lisozims.

Flora intestinal

Els bacteris de l’intestí impedeixen el desenvolupament dels microbis patògens ja sigui

competint pels nutrients o alliberant substàncies inhibitòries.

3.2. Les barreres secundàries / sistema immunitari inespecífic

Quan els microbis travessen les barreres primàries es posa en marxa la defensa
fagocítica.

• Glòbuls blancs o leucòcits

Els glòbuls blancs o leucòcits amb capacitat fagocítica són:

Monòcits

Es troben a la sang fagocitant microbis. Al cap d’uns dies de la seva formació migren a
diferents teixits i es transformen en cèl·lules més grans i amb més capacitat fagocítica
(macròfags). El conjunt dels macròfags rep el nom de sistema reticuloendotelial.
 Cèl·lules dendrítiques

Es troben en els teixits fagocitant microbis.

Neutròfils

Es troben circulant per la sang i són atrets per les substàncies químiques que alliberen
els teixits infectats. Surten de la sang per anar al teixit a fagocitar els microbis
(diapedesi).

La fagocitosi consisteix a englobar els microorganismes a fagocitar dins d’uns vacúols

digestius on seran ingerits mitjançant l’endocitosi. Aquests microorganismes es destrueixen
però es poden aprofitar algunes molècules útils.

Per facilitar la fagocitosi es realitza la resposta inflamatòria que consisteix en:

La histamina (substància alliberada pels mastòcits i basòfils) infla el vas sanguini per a que
pugui passar més sang i aquest es fa més permeable per a que els glòbuls blancs puguin
sortir a combatre la infecció (diapedesi).

La pus és formada per la resta de microbis patògens i principalment per macròfags i

neutròfils.

• Cèl·lules NK

Són cèl·lules assassines naturals. Destrueixen alguns tipus de cèl·lules canceroses o bé

cèl·lules infectades per virus formant perforines però actuen de manera inespecífica,
en canvi, els limfòcits no.

Quan es parla de la resposta immunitària innata o inespecífica cal parlar de tres

mecanismes:

1. Capacitat fagocítica d’algunes cèl·lules.

2. Procés inflamatori degut a la histamina.
3. Sistema de complement que entre altres efectes activa el procés inflamatori i
potència.
 4. EL SISTEMA IMMUNITARI ESPECÍFIC.

És un conjunt de cèl·lules i molècules amb capacitat de reconèixer molècules

estranyes, neutralitzar-les i destruir-les. Ens defensa d’infeccions microbianes i dels
tumors.

Els antígens són les molècules capaces d’activar el sistema immunitari específic.

La resposta immunitària específica pot ser de dos tipus:

• Immunitat cel·lular → És produïda pels limfòcits T destruint el microbi.

• Immunitat humoral → És produïda pels anticossos. Aquests són fabricats per
les cèl·lules plasmàtiques que provenen dels limfòcits B.

4.1. Els limfòcits.

Són una classe de glòbuls blancs o leucòcits que es troben a la sang i a la limfa.

ELS LIMFÒCITS B

Els limfòcits B maduren a la medul·la òssia i són responsables de la immunitat humoral.

S’activen quan els anticossos de superfície (que tenen a la part externa de la

membrana) entren en contacte amb un antigen, llavors els limfòcits B es transformen
en cèl·lules plasmàtiques que s’encarreguen de produir els anticossos lliures específics.

Altres limfòcits B es transformen en cèl·lules de memòria.

ELS LIMFÒCITS T

Els limfòcits T maduren en el tim i no produeixen anticossos lliures.

Hi ha diversos tipus:

Limfòcits T citotòxics

Destrueixen les cèl·lules infectades per virus, bacteris o cèl·lules tumorals. Produeixen
citotoxines com les perforines que produeixen porus en les cèl·lules infectades i així es
destrueixen els microorganismes.

Limfòcits T col·laboradors / helpers / Th

Secreten unes molècules anomenades interleucines que s’encarreguen de:

 - Activar els limfòcits B.
- Iniciar la producció de limfòcits T citotòxics.
- Activar els macròfags.

Limfòcits T supressors

Inhibeixen l’activitat dels limfòcits Th fent que es produeixin menys anticossos quan
aquests ataquen antígens propis.

4.2. Les cèl·lules presentadores d’antígens.

Les cèl·lules presentadores d’antígens (CPA) uneixen a les proteïnes MHC (HLA) de la
seva membrana antígens per a que els Limfòcits Th els reconeguin, fabriquin
interleucines i activin la resposta immunitària.

Les CPA són els macròfags i les cèl·lules dendrítiques.

Mecanisme de la presentació d’antígens als limfòcits Th:

1) Les CPA fagociten microbis o altres estructures que tenen antígens.

2) Les CPA degraden les proteïnes dels antígens en pèptids més senzills.

3) Una part d’aquests pèptids van a parar a l’exterior de la membrana associats a

les proteïnes MHC (complets principals d’histocompatibilitat) / HLA (antigen
leucocitari humà).

4) Aquests pèptids antigènics són reconeguts pels limfòcits Th. Els limfòcits Th
s’uneixen a ells amb els receptors de la seva membrana.

5) Els limfòcits Th queden activats i segreguen interleucines que activen els

limfòcits B, inicien la producció de limfòcits T citotòxics i activen els macròfags.

4.3. Els òrgans limfoides.

Són els òrgans relacionats amb la formació, maduració i acumulació de limfòcits.

Els principals òrgans limfoides són:

 La medul·la òssia vermella

Es troba dins dels ossos plans, corbs o la punta dels ossos llargs. En la medul·la òssia
vermella es troben les cèl·lules mare precursores dels limfòcits que si maduren a la
mateixa medul·la òssia es transformen en limfòcits B i si ho fan en el tim es
transformen en limfòcits T.

El tim

És on maduren les cèl·lules mare de la sang (cèl·lules mare hematopoètiques) que

originen els limfòcits T.

Melsa

Filtra la sang eliminant eritròcits (glòbuls vermells) i leucòcits defectuosos. A la melsa

s’acumulen grans quantitats de limfòcits T i B.

Ganglis limfàtics

Filtren la sang i allà s’hi troba una gran quantitat de limfòcits i de macròfags. En tenim
principalment al coll, a les axil·les i a l’engonal. En casos d’infecció s’inflamen.

Fol·licles limfàtics

Són zones del cos on es troba gran quantitat de limfòcits i fagòcits. Els més importants
són:

- Amigdales
- Apèndix
- Plaques de Peyer (intestí)
- Vegetacions (fosses nasals)

4.4. Els antígens

Un antigen és qualsevol substància capaç de desencadenar una resposta immunitària.

Generalment, els antígens són heteroantígens, es a dir, macromolècules de
microorganismes o d’individus d’una espècie diferent. Però també poden ser
isoantígens, es a dir, molècules d’un altre individu de la mateixa espècie. A vegades
poden ser autoantígens, es a dir, molècules del mateix individu (autoimmunitat).

Poden actuar com a antígens gairebé totes les proteïnes i alguns glúcids i lípids
complexos.

Els antígens tenen una petita zona de la molècula anomenada determinant antigènic
que és la part on s’uneixen els anticossos i els receptors de membrana dels limfòcits.
Un antigen pot tenir un o diversos determinants antigènics.

4.5. Els anticossos

Els anticossos són proteïnes produïdes per limfòcits B destinades a unir-se

específicament als antígens.

Els anticossos poden quedar adherits a la membrana dels limfòcits B i actuar com a
anticossos de superfície receptors d’antígens o bé ser secretats a l’exterior com a
anticossos lliures circulants en sang.

Les cèl·lules plasmàtiques (LB madurs) produeixen anticossos.

Els anticossos lliures s’uneixen als antígens d’una forma específica i els inactiven o els
faciliten la seva eliminació.

Estructura bàsica de les immunoglobulines.

Els anticossos també s’anomenen immunoglobulines ja que són proteïnes del grup de
les globulines i tenen propietats immunològiques.

• Tenen 4 cadenes polipeptídiques: 2 lleugeres i 2 pesants.

• Les cadenes pesants estan lligades a glúcids.
• Tenen una porció variable que és la zona on s’uneix a l’antigen.
• L’anticòs és bivalent i per això es pot unir amb dos antígens.

Porció variable
Cadena lleugera

Glúcid
Porció constant

Cadena pesant
Tipus d’immunoglobulines:

• Immunoglobulines G (gammaglobulines)

Són els anticossos més abundants de la sang (75%). S’uneixen als antígens i també
activen el complement i els fagòcits. Són els únics anticossos que travessen la placenta
i penetren el fetus.

• Immunoglobulines E

Són els principals causants dels fenòmens d’al·lèrgia. S’uneixen als mastòcits fent que
secretin histamina.

• Immunoglobulines D

Són els anticossos de superfície dels limfòcits B que serveixen de receptors dels
antígens específics.

5. MECANISMES D’ACCIÓ DEL SISTEMA IMMUNITARI.

5.1. La resposta immunitària.

Quan en el nostre cos hi entren microorganismes es posa en marxa la resposta

immunitària.

Aquesta pot ser:

• Resposta immunitària primària.

És la que es produeix en el primer contacte amb un antigen determinat. Al cap d’uns

quants dies apareixen anticossos a la sang que van augmentant fins a una fase
estacionària i comencen a davallar. Al cap d’unes setmanes gairebé ja no hi ha a la
sang.

• Resposta immunitària secundària.

És la que es produeix quan es detecta per segona vegada el mateix antigen. En la

resposta immunitària secundària hi ha menys retard entre l’entrada de l’antigen i
l’aparició dels anticossos.

És molt més ràpida.

Es produeix una major quantitat d’anticossos.
La persistència dels anticossos a la sang és molt més superior (fins a anys).
 Indica que hi ha una memòria immunitària.

5.2. La reacció antigen-anticòs.

Quan els anticossos reconeixen els antígens s’uneixen mitjançant enllaços no covalents
en una reacció anomenada antigen-anticòs. Aquesta unió es realitza entre les porcions
variables de l’anticòs i els determinants antigènics de l’antigen.

Tipus:

Reacció per precipitació.

Quan els antígens són macromolècules amb diversos determinants antigènics els
anticossos s’uneixen a ells i formen complexos insolubles que precipiten.
 Reacció d’aglutinació.

És quan els anticossos reaccionen amb els antígens situats a la superfície de bacteris o
d’altres cèl·lules. Els antígens que provoquen aglutinació són aglutinògens i els
anticossos s’anomenen aglutines.

Ex: grups sanguinis.

Grup
sanguini

Anticossos

(aglutinines)
 Altres reaccions

Quan els microbis tenen anticossos units als seus antígens tenen més dificultat per
infectar i són fagocitats més fàcilment.

5.3. El sistema de complement.

El sistema de complement és un conjunt d’unes 20 proteïnes plasmàtiques que ajuden

o complementen i augmenten els mecanismes de la resposta immunitària. Poden
actuar de 3 formes:
Cap
• Les proteïnes d’aquest sistema reaccionen davant dels complexos &antigen-
anticòs i provoquen la lisi dels microorganismes que tenen els complexos
Antigens
antigen-anticòs.
(aglutinogens)
El complex antigen-anticòs
A B
provoca A i B d’activació entre
una seqüència Cap les
proteïnes que finalitza amb la formació d’un enzim que actua sobre la
membrana del microorganisme, la destrueix i hi produeix porus. Pels porus els
microbis perden diverses substàncies i hi entra aigua, s’inflen i posteriorment
provoca la lisi.

• El sistema de complement també actua sobre els mastòcits, induint-los a

alliberar histamina que provoca la inflamació de la zona infectada produint un
augment en la permeabilitat dels capil·lars pel que hi arribaran més leucòcits i
més anticossos.

• El sistema del complement també actua promovent la fagocitosi dels neutròfils.

5.4. L’interferó.

L’interferó són petites proteïnes plasmàtiques (van per la sang≈plasma) produïdes pels
limfòcits B, les cèl·lules NK i els fibroblasts (teixit conjuntiu) que interfereixen
principalment en la replicació dels virus a l’interior de les cèl·lules, dels bacteris i de les
cèl·lules tumorals.

Interferó α i β

El produeixen els leucòcits i els fibroblasts quan són infectats per un virus. S’uneixen a
les cèl·lules veïnes de les infectades i les estimulen per a que produeixin uns enzims
anomenats proteïnes antivirals. Quan aquestes cèl·lules són infectades pels virus les
proteïnes antivirals bloquegen la replicació dels virus.
 Interferó γ

El produeixen els limfòcits T i les cèl·lules NK quan són estimulades pels antígens dels
virus, bacteris i cèl·lules tumorals.

Potencia l’efecte dels limfòcits, les cèl·lules NK i dels macròfags per destruir les
cèl·lules infectades o tumorals.

UNITAT 6. ANOMALIES DEL SISTEMA IMMUNITARI

1. AUTOIMMUNITAT

De vegades, per error, el nostre cos no reconeix certes molècules del nostre cos
(autoantígens) i fabrica anticossos contra elles (autoanticossos).

L’autoimmunitat és deguda a:

• Els autoantígens poden ser proteïnes que no acostumen a trobar-se en els

limfòcits (com el cristal·lí, teixit cerebral, espermatozous,...) i si per alguna lesió
s’alliberen a la sang es produirà una resposta autoimmune.

• El sistema immunitari forma limfòcits que no distingeixen algunes molècules

del nostre cos (limfòcits auto-reactius). Normalment s’eliminen en el tim però
de vegades van a la sang.

• El mimetisme molecular: molts paràsits formen complexos moleculars molt

semblants als dels cos de l’hoste. El sistema immunitari que ataca al paràsit pot
ser enganyat i pot atacar a molècules del propi cos.
Ex: esclerosi múltiple.

2. DISFUNCIONS I DEFICIÈNCIES DEL SISTEMA IMMUNITARI.

2.1. Malalties d’autoimmunitat.

Totes les cèl·lules tenen a la seva membrana proteïnes MHC (HLA en els humans).

Les proteïnes MHC (HLA) són les que presenten els antígens als limfòcits Th per a que
s’activin.

Si per error un antigen no és distingit pels limfòcits Th aquests quedaran activats i

reaccionaran contra aquest antigen del nostre propi cos.

La malaltia immune més coneguda és l’esclerosi múltiple. Hi

ha un virus (adenovirus tipus 2) que té unes proteïnes molt
semblants a les de la beina de mielina de les neurones. Els nostres macròfags i
anticossos ataquen la beina de mielina, la destrueixen i això provoca problemes
nerviosos com formigueig, dolor, falta de força en braços i cames, anomalies de la
visió, problemes d’equilibri, etc.

2.2. Hipersensibilitat (al·lèrgies).

És la reacció excessiva del sistema immunitari davant de l’exposició d’un antigen

inofensiu (al·lergogen).

La hipersensibilitat pot ser:

IMMEDIATA

El primer contacte entre l’al·lergogen i l’aparell immunitari no produeix cap símptoma

extern però l’organisme queda sensibilitzat.

Les cèl·lules plasmàtiques, al final de tot el procés de reacció, fabriquen Ig E que

s’uneixen als mastòcits i als basòfils.

En el segon contacte l’al·lergogen s’uneix a les Ig E dels mastòcits i basòfils que

alliberen a l’exterior histamina i factors activadors de les plaquetes. Aquestes
substàncies poden provocar en pocs minuts efectes més o menys greus que poden
provocar la mort de l’individu. És l’anomenat xoc anafilàctic.

Alguns efectes que provoquen el xoc anafilàctic són:

• Constricció dels bronquis

• Obstrucció dels capil·lars pulmonars per trombosi (coàguls)
• Hemorràgies intestinals
• Insuficiència cardíaca
• Vasodilatació
(esquema pag. 271)

RETARDADA

És quan els efectes nocius apareixen al cap d’hores o dies de la segona exposició a
l’al·lergogen.

Els limfòcits T activats pel segon contacte produeixen interleucina i interferó gamma
que estimula els macròfags a concentrar-se a la zona afectada i es produeix una
inflamació i s’alliberen enzims que poden destruir els teixits del voltant.
Ex: Prova de la tuberculina: s’injecten bacteris de la tuberculosi i si ja s’ha estat en
contacte amb el bacteri de la tuberculosi, apareix en aquesta zona una inflamació.

3. IMMUNODEFICIÈNCIA.

És la incapacitat de l’organisme per aturar les infeccions microbianes.

Pot estar provocada per:

Transtorns genètics.
Errors en el desenvolupament dels òrgans limfoides.
Per infeccions víriques.

La síndrome d’immunodeficiència consisteix en patir malalties de microorganismes

que en condicions normals tenen una baixa perillositat.

Les síndromes d’immunodeficiències poden ser congènites o adquirides.

3.1. Immunodeficiència congènita (primàries).

És hereditària. Pot aparèixer ja des del naixement o als pocs mesos d’edat.

Les possibles causes poden ser:

Que els limfòcits B facin pocs anticossos o no en facin.

Errors en la síntesi de proteïnes del complement.
Defectes en els limfòcits T.
Mala formació dels òrgans limfoides (especialment del tim).

Si l’error és degut a la incapacitat per fabricar anticossos, les anomalies apareixen a

partir dels sis mesos ja que abans encara tenien els anticossos de la mare.

Si l’error és per altres causes, les anomalies poden aparèixer des del naixement.

3.2. Immunodeficiència adquirida (secundàries).

S’adquireix al llarg de la vida. Es pot adquirir per:

Infecció microbiana (Sida).

Malaltia d’autoimmunitat (pot provocar el deteriorament d’un òrgan limfoide).
 Càncer (leucèmia limfoide crònica): Hi ha un augment d’un tipus de limfòcit B
anòmal que produeix menys anticossos del normal.

4. SIDA

La Sida és la malaltia produïda pel virus VIH .

Es pot estar infectat pel VIH i passar mesos i anys sense que es manifesti. En aquesta
fase la persona és seropositiva i es dona un debilitament progressiu del sistema
defensiu. Hi ha una disminució dels limfòcits Th i si s’arriba a unes concentracions molt
baixes direm que la persona té Sida.

4.1. Acció del VIH sobre el sistema immunitari.

Quan el virus arriba a la sang les proteïnes GP120 del seu embolcall s’uneixen amb les
proteïnes CD4 que es troben a la membrana de les cèl·lules del sistema immunitari,
especialment a les membranes dels limfòcits Th perquè tenen molts receptors CD4 a la
seva membrana.

Hi ha una fusió de l’embolcall del virus amb la membrana del Limfòcit Th i tot el virus
entra a la cèl·lula.

S’allibera el RNA víric.

L’enzim transcriptasa inversa transforma el RNA víric en DNA.

El limfòcit pot quedar inactiu en forma de provirus un temps fins que es comenci a
duplicar.

A partir del DNA víric es forma:

• RNA missatger per formar proteïnes per inhibir el metabolisme cel·lular.

• RNA missatger per formar proteïnes de la càpsida de nous virus.
• RNA víric per formar el genoma dels nous virus.

4.2. Diagnosi i tractament de la Sida.

Per diagnosticar la Sida s’utilitza el mètode Elisa. Aquest mètode detecta anticossos
anti-VIH quan es posa en contacte el sèrum de la persona amb antígens del VIH.

El VIH no es pot destruir ni eliminar de l’organisme. Hi ha fàrmacs que frenen el

progrés de la malaltia i allarguen la vida dels malalts. Són els antiretrovirals. Aquests
fàrmacs inhibeixen alguns enzims del virus com la transcriptasa inversa i la proteasa
per la qual cosa fan més lenta la seva reproducció.

Exemples de retrovirals: AZT, DDI i DDC.

La dificultat de trobar una vacuna contra el VIH es deu a que el seu material genètic
(RNA) està sotmès constantment a mutacions que es tradueixen principalment en
modificacions en les proteïnes de membrana que actuen com a antígens de superfície.

5. EL CÀNCER I EL RECONEIXEMENT IMMUNITARI.

Un tumor és un conjunt de cèl·lules de qualsevol teixit que s'han multiplicat

descontroladament, formant una massa anormal que afecta als òrgans on es troben.

5.1. Les cèl·lules canceroses.

Les cèl·lules normals dels teixits es poden transformar en cèl·lules canceroses quan es
modifica per mutació el seu material genètic.

Les 3 principals causes que ho provoquen són:

• Agents químics (tabac → quitrà)

• Agents físics (radiacions)
• Determinats virus (virus del papil·loma humà)

El DNA del virus s’integra en la cèl·lula hoste i fa que aquesta fabriqui els gens
promotors del càncer (oncògens) que indueixen a la duplicació incontrolada de les
cèl·lules canceroses.

De molts càncers es desconeix la causa com la leucèmia.

La leucèmia és la reproducció incontrolada de cèl·lules immadures i anormals de la

sang que reemplacen a les cèl·lules normals ja que n’impedeixen la seva producció.

Característiques:

• Provenen d’una sola cèl·lula que s’ha anat clonant.

• Divisió indefinida.
 • Citoesquelet anormal.
• Activitat bioquímica alterada.
• Antígens tumorals a la membrana

Es creu que les cèl·lules canceroses fan desaparèixer els antígens tumorals en
presència d’anticossos específics.

També es creu que tenen poques molècules MHC a la membrana per la qual els
limfòcits T citotòxics no els reconeixen de manera adequada.

6. ELS TRASPLANTAMENTS I ELS FENÒMENS DE REBUIG.

El trasplantament és la substitució d’un òrgan o teixit malalt per un de sa.

Tipus de trasplantaments:

• Autotrasplantament

Parlem d’autotrasplantament si l’òrgan o teixit trasplantat procedeix de la mateixa

persona.

• Isotrasplantament
+ Resposta immunitària

Si l’òrgan o teixit trasplantat procedeix d’una altra persona però amb la mateixa
constitució genètica (bessons univitalins).

• Al·lotrasplantament

Si l’òrgan o teixit trasplantat procedeix d’una altra persona amb diferent

constitució genètica.

• Xenotrasplantament

Si l’òrgan o teixit trasplantat procedeix d’una espècie diferent.

Tipus de rebuig:

• Rebuig primari

És quan el sistema sanitari del receptor entra en contacte per primer cop amb els
teixits trasplantats i aquests no aconsegueixen inserir-se al receptor.

• Rebuig secundari
Es dona si es realitza un segon trasplantament del mateix donant. Llavors es produeix
un rebuig més ràpidament i amb efectes més greus. La causa és la memòria
immunitària.

La causa de les reaccions de rebuig són les proteïnes MHC de les cèl·lules del teixit
trasplantat que actuen com a antigen.

No hi ha problemes de rebuig en dues situacions:

• Quan donant i receptor tenen les proteïnes MHC iguals (bessons univital·lins).
• Quan són teixits sense o amb molt poca irrigació sanguínia com és el cas de la
còrnia de l’ull.

Per disminuir la probabilitat de rebuig s’intenta que entre donant i receptor hi hagi el
màxim grau d’histocompatibilitat:

• Mateix grup sanguini.

• Les proteïnes MHC (HLA) el més semblant possible.

Abans i després (a vegades tota la vida) del trasplantament cal subministrar al receptor
fàrmacs immunosupressors per disminuir l’activitat del sistema immunitari.

Els immunosupressors provoquen que el pacient pugui patir amb més facilitat altres
malalties.

7. IMMUNOTERÀPIA, ANTICOSSOS MONOLONALS I ENGINYERIA GENÈTICA.

7.1. Immunoteràpia

Seguit de procediments per tal que seguint el procés del mateix sistema immunitari
s’aconsegueixi vèncer els microorganismes més infecciosos o se supleixin les
deficiències del sistema immunitari en algunes malalties, en el tractament del càncer o
per evitar rebuig en el trasplantament.

Podem fer servir la immunoteràpia per:

PROBLEMA TRACTAMENT
§ Subministrament de substàncies que disminueixen la proliferació de
limfòcits.
Malalties
§ Extirpació del tiroides.
autoimmunes
§ Centrifugació del plasma i eliminació dels complexos antigen-anticòs.
§ Bloqueig dels autoantígens.
 § Subministrament d’antihistamínics.
Al·lèrgies
§ Injeccions de dosis creixents d’al·lergògens específics.
Immunodeficiències § Injeccions periòdiques d’anticossos.
Rebuig § Subministrament d’immunosupressors.
§ Injecció de substàncies al nucli del càncer que augmenten l’activitat
fagocítica dels macròfags.
§ Bloqueig dels autoantígens.
Càncer
§ Subministrament d’interferó.
§ Inserció de gens a les cèl·lules canceroses que augmenten l’activitat
del sistema immunitari.

7.2. Anticossos monoclonals i policlonals.

Anticossos policlonals → Quan un antigen entra al cos d’un animal els limfòcits B el
reconeixen. Aquests es transformen en cèl·lules plasmàtiques que produeixen
anticossos específics contra aquest antigen. Aquests anticossos son una mica diferents
entre si ja que són produïts per diferents cèl·lules plasmàtiques.

Anticossos monoclonals → Un limfòcit B es fusiona amb una cèl·lula cancerosa. La

cèl·lula híbrida resultant es reprodueix mitjançant la clonació. Els anticossos que
fabricaran totes les cèl·lules filles seran iguals.

8. SÈRUMS I VACUNES

La seroteràpia és la immunització per mitjà de sèrums que porten anticossos. La

seroteràpia sols s’ha d’efectuar en casos d’extrema necessitat ja que pot provocar
respostes immunitàries sobretot si procedeix d’un altre animal ja que llavors el
receptor pot fabricar anticossos contra els anticossos de l’altre animal.

El complex anticòs propi-anticòs del cavall pot provocar l’alliberació d’histamina i

provocar una reacció anafilàctica. Si s’injecten anticossos humans comporta menys risc
de resposta immunitària.

Les vacunes actuals poden estar formades per:

• Microorganismes atenuats administrats en una sola dosi però tenen el risc de

convertir-se en virulentes.
• Microorganismes morts. No són virulents però se n’han d’administrar en unes
quantes dosis.
• Macromolècules antigèniques dels microorganismes. És difícil disposar de
quantitats suficients d’aquests antígens purificats. Actualment l’enginyeria
genètica ho soluciona:
 Aïllem els gens que codifiquen els antígens dels microbis, els introduïm en
bacteris, llevats o cultius de cèl·lules i es clonen per produir una gran quantitat
d’antígens per elaborar la vacuna.

Sempre és millor la vacunació que la seroteràpia:

• Els dos sistemes són artificials.

• La vacunació és activa, preventiva i genera memòria. En canvi, la seroteràpia és
passiva, curativa i no genera memòria.