Wuolah Free Tema 7 Immunologia 1era Part

Tema-7-Immunologia-1era-part-.
pdf
naimehc
Biología
1º Bachillerato de Ciencias y Tecnología
PAU Cataluña
Reservados todos los derechos.

No se permite la explotación económica ni la transformación de esta obra. Queda permitida la impresión en su totalidad.
Hana Ataneba, Naïm El Harrak 2nBatx B
Tema 7: IMMUNOLOGIA
La immunologia és la ciència que estudia el sistema immunitari, què és el conjunt d'òrgans, teixits, cèl·lules
(leucòcits) i molècules que treballen coordinadament per defensar-nos de les infeccions.
1. LA IMMUNITAT I LA RESPOSTA IMMUNITÀRIA

La immunitat és la capacitat d’un individu per mantenir-se lliure de malalties infeccioses.
- és específica ja que podem ser immunes a una malaltia determinada però no a d'altres.
- té “memòria” ja que perdura durant un temps.
La resposta immunitària és el conjunt d'accions que duu a terme el sistema immunitari per tal d'eliminar una
infecció quan s'hi produeix o bé prevenir-la en un futur.
Totes les molècules que provoquen una resposta immunitària s'anomenen antígens.
En principi, qualsevol macromolècula aliena a l'organisme és reconeguda pel sistema immunitari com a estranya
i aquest desencadena una resposta immunitària.

La resposta immunitària pot estar propiciada per cèl·lules (immunitat cel·lular) o produïda per molècules
específiques anomenades anticossos (immunitat humoral).
Hi ha dos tipus d'immunitat:
● Immunitat natural:
- L'organisme l'adquireix quan, en ser exposat a una infecció, el seu propi sistema immunitari comença a
actuar produint anticossos específics: immunitat natural activa.
- Els fetus dels mamífers també poden adquirir immunitat quan, a través de la placenta, la mare li passa
els seus anticossos. Es tracta d'immunitat natural passiva, ja que el fetus no produeix per si mateix els
anticossos.
● Immunitat artificial: es pot adquirir a través de sèrums o a través de vacunes.

- La vacunació consisteix en l'administració de microbis morts o atenuats que provoquen una determinada
malaltia, de forma que s'aconsegueix estimular el sistema immunitari per tal que produeixi anticossos específics.
Les vacunes són preventives i generen immunitat artificial activa.
- La seroteràpia consisteix en tractar el pacient afectat d'una determinada malaltia infecciosa amb sèrums
(anticossos específics contra els antígens que han produït la malaltia). Els sèrums són curatius i generen
immunitat artificial passiva.
2. LÍNIES DEFENSIVES DEL NOSTRE COS

1a línia defensiva:
Defenses EXTERNES
Pell, membranes mucoses i secrecions.
Immunitat
INNATA i INESPECÍFICA
2a línia defensiva:
Fagòcits i procés inflamatori
Defenses INTERNES
3a línia defensiva: Immunitat
Limfòcits i anticossos ADQUIRIDA i ESPECÍFICA
● Immunitat innata i inespecífica
a64b0469ff35958ef4ab887a898bd50bdfbbe91a-5946969
- La tenen en més o menys grau tots els éssers vius.

- Manca de memòria immunitària (no confereix immunitat a llarg plaç)
- És ràpida (actua en segons).
- Naixem amb ella (és innata)
- No és selectiva (és inespecífica)
● Immunitat adquirida i específica

- És exclusiva de vertebrats.
- És la responsable de la memòria immunitària.
- Tarda un temps en desenvolupar-se.
- No naixem amb ella, s'adquireix al contactar amb el patogen.
- Identifica patògens concrets, als que reconeix pels seus antígens (és molt específica)
Fases de la resposta immunitària

Tant la immunitat innata com l'adquirida tenen com a objectiu la detecció del patogen i la seva eliminació.
Tres fases:
- Identificació del patogen o molècula estranya a l'organisme (receptors de membrana, antígens...)
- Activació de les cèl·lules o molècules implicades en la seva eliminació (mitjançant senyals químiques)
- Execució de la funció (fagocitosi, neutralització, lisis...)
2.1. Les barreres primàries: defenses externes

La pell i les mucoses (barreres físiques), totes les secrecions de les obertures o conductes dels animals

(barreres químiques) i la flora bacteriana (barreres microbiològiques) constitueixen les barreres defensives
primàries.
- PELL: barrera física pràcticament infranquejable gràcies al gruix i al procés de queratinització i
descamació.
- SECRECIÓ DE LES GLÀNDULES SEBÀCIES i LA SUOR: determinen l'existència d'un pH una mica àcid
que dona lloc a un ambient hostil per al creixement de microorganismes.
- FLORA BACTERIANA: impedeix l'establiment i el desenvolupament d'altres microbis (antagonisme
bacterià)
- PÈLS (mamífers), ESCATES (peixos) i PLOMES (ocells).
- SECRECIONS PRODUÏDES PER LES OBERTURES NATURALS DEL COS (boca, anus, fosses nasals,
vies respiratòries, urogenitals i digestives):
- En la saliva, llàgrimes i secrecions nasals: enzim lisozim (destrueix la capa de mureïna de la paret
bacteriana).
- En l'esperma: espermina (acció bactericida).
- Vagina i conductes digestius: secrecions àcides.
- Vies respiratòries: mucositats que atrapen els microbis i les partícules estranyes. Són eliminats amb el
moviment ciliar de les cèl·lules epitelials (tos i esternut).
Cèl·lules del sistema immunitari. Panoràmica general

Totes les cèl·lules del sistema immunitari provenen de cèl·lules mare hematopoètiques.
Respuesta Coca-Cola Zero Azúcar. Demasiado bueno para explicarlo con palabras
2.2. Les barreres secundàries: defenses internes
Quan els microorganismes aconsegueixen vèncer les dificultats que representa travessar les barreres primàries
i penetren a l'interior de l'animal es posen en marxa les defenses innates internes:
- Cèl·lules fagocítiques.
- Resposta inflamatòria.
- Limfòcits NK (Natural Killer)
- Molècules antimicrobianes com el complement i l'interferó alfa.
● Cèl·lules fagocítiques
Entre les cèl·lules sanguínies dels vertebrats superiors hi ha diversos tipus de glòbuls blancs o leucòcits amb
capacitat fagocitària. En destaquen:
Els monòcits / macròfags
Els granulòcits (neutròfils, eosinòfils, basòfils i mastòcits)
Les cèl·lules dendrítiques
Els fagòcits deriven en la medul·la òssia d'un progenitor comú que al diferenciar-se produeix els diferents tipus.
Els macròfags i els granulòcits neutròfils són els fagòcits professionals.
● Els macròfags
Són fagòcits que deriven dels monòcits de la sang.
De la medul·la òssia els monòcits passen a la sang i després de subsistir diversos dies al flux sanguini, migren a
diferents teixits o òrgans i es converteixen en cèl·lules més grans i amb gran capacitat fagocítica: els macròfags.
Els macròfags tenen formes i funcions diferents segons els teixits on es troben, però sempre estan pul·lulant
buscant patògens. Quan els troben fan dues coses:
- Els fagociten i digereixen.
- Avisen mitjançant senyals químics a altres cèl·lules per a que els ajudin amb la infecció o bé per a reparar
els possibles danys que hagin ocasionat els patògens (inflamació)
● Els granulòcits
Els granulòcits són un grup de fagòcits amb un nucli multilobulat (segmentat en lòbuls) i abundants grànuls
(lisosomes) en el seu citoplasma. Segons si aquest grànuls es tenyeixen amb colorants neutres, àcids o bàsics
els granulòcits es divideixen en neutròfils, eosinòfils i basòfils.
Tenemos lo que nos faltaba: Imprime tus apuntes al mejor precio y recíbelos en casa
Els neutròfils
Constitueixen el 90% dels granulòcits i es troben en gran nombre en el flux sanguini. A diferència dels macròfags,
els neutròfils “viuen” a la sang.
Responen quimiotàcticament a diferents substàncies químiques que alliberen els teixits infectats, adherint-
se a les cèl·lules endotelials que recobreixen la cara interna dels vasos sanguinis i sortint dels vasos cap al teixit
infectat (diapedesi) on fagocitaran i destruiran directament el patogen. També poden alliberar el contingut dels
seus grànuls a l'exterior per exocitosi (digestió externa).
La discriminació, per part dels fagòcits, entre “lo propi i l'estrany” es produeix a través de receptors de la superfície
cel·lular idèntics entre si que reconeixen molècules comunes a grups de patògens.
● Cèl·lules dendrítiques
Tot i que aquestes cèl·lules poden fagocitar microorganismes i tenen, per tant, un paper important en la resposta
immunitària innata, la seva principal funció és estimular el desenvolupament de la immunitat adquirida mitjançant
la presentació d'antígens als limfòcits T.
Aquestes cèl·lules s'hi troben en gran quantitat en les regions superficials del cos, com la pell, la faringe, l'esòfag,
la vagina, el coll uterí i l'anus. També són molt nombroses a la paret interna de les mucoses de l'aparell digestiu
i respiratori.
● La resposta inflamatòria
Per facilitar el procés fagocític es produeix en el cos dels animals la resposta inflamatòria.

Quan un teixit resulta danyat per una lesió física o per entrada de patògens es produeix l'alliberament de
nombroses senyals químiques que desencadenen una inflamació localitzada.
Una de les substàncies químiques més actives és la histamina, emmagatzemada en els mastòcits presents en
el teixit connectiu.
Quan els mastòcits es lesionen deixen anar la histamina, que és responsable de la dilatació dels vasos sanguinis
locals (vasodilatació), amb la qual cosa arriba més sang i, per tant, més fagòcits a la zona infectada, així com
proteïnes antimicrobianes i elements de coagulació i l'augment de la permeabilitat vascular, la qual cosa facilita
la sortida de plasma i de cèl·lules sanguínies cap al teixit.
La inflamació millora la immunitat. Els teixits inflamats reben més molècules i cèl·lules gràcies als canvis induïts
en els capil·lars sanguinis.
● Cèl·lules NK (natural killer)

Les cèl·lules assassines naturals són un tipus particular de limfòcits amb activitat citotòxica innata.
Es troben pul·lulant per la sang i s'encarreguen de destruir cèl·lules canceroses o cèl·lules infectades per virus
d'una manera molt poc específica.
Les cèl·lules NK tenen receptors a la seva superfície que els permeten reconèixer certes característiques
generals de la superfície de les cèl·lules infectades per virus o cèl·lules canceroses (per exemple l'absència de
molècules MHC, presents en totes les cèl·lules normals).
Un cop unides a la cèl·lula diana, alliberen substàncies químiques que produeixen la mort de la cèl·lula infectada
per apoptosi.
Células involucradas en el sistema inmunitaria innat

● El sistema del complement
Conjunt de proteïnes tipus globulines, presents sempre al plasma, sintetitzades en els hepatòcits.
Complementen l'acció del sistema immunitari.
La seva funció principal és produir la lisi de microorganismes amb complexos Ag-Ac a la seva superfície.
El complement s'inicia quan una de les globulines d’aquest sistema s’uneix a complexos Ag-Ac, aleshores
comença l'activació en cascada de més proteïnes del complement que condueixen finalment a la formació d'unes
proteases que produeixen porus i destrueixen els microorganismes.
Altres funcions: Activar l’alliberament d’histamina per part dels mastòcits, Incrementar la quimiotaxi sobre els
neutròfils sanguinis (recluten fagòcits a la zona infectada), Responsables de la inflamació local de les zones
infectades i Opsonització amb la consegüent millora de la fagocitosi.
● L'interferó
Existeixen dos tipus principals:
- Els de tipus 1 estan representats per l'interferó alfa i l'interferó beta, tots dos són proteïnes
segregades pes cèl·lules infectades per virus capaces de protegir de la infecció viral a altres cèl·lules. Quan
entren en contacte amb cèl·lules veïnes les estimulen a sintetitzar enzims antivirals (AVP) evitant la proliferació
viral, inhibint la replicació del genoma víric, inhibint la síntesi de proteïnes o activant a les cèl·lules NK per a
destruir les cèl·lules infectades.
- Els de tipus 2 estan representats per l'interferó gamma. Aquest és produït per limfòcits T quan entren
en contacte amb un antigen durant la resposta immunitària. La principal acció d'aquest tipus d'interferó és la
d'activar altres cèl·lules del sistema immunitari com cèl·lules NK, macròfags i limfòcits B, potenciant-ne el seu
efecte.
2.3. Tercera línia defensiva: immunitat
adquirida
L'última barrera defensiva dels animals
davant de l'atac de microorganismes, un
cop superada la barrera fagocítica són
les defenses adquirides
específiques, representades per...
- Molècules com els anticossos
- Cèl·lules com els limfòcits B o T
- Molècules antimicrobianes com l'interferó gamma.
El conjunt de les defenses internes específiques constitueix l'anomenat sistema immunitari adquirit o
adaptatiu.

Recorda!!
Totes les molècules que provoquen una resposta immunitària reben el nom d'antígens.
En principi, qualsevol macromolècula aliena a l'organisme és reconeguda pel sistema immunitari, que
desencadena una resposta immunitària. Aquestes respostes poden ser de dos tipus:
- Respostes propiciades per cèl·lules (immunitat cel·lular).
- Respostes produïdes per molècules anomenades anticossos (immunitat humoral).
Els dos tipus de resposta estan relacionades amb les cèl·lules sanguínies anomenades limfòcits.
2.3.1. Els limfòcits

Són les cèl·lules responsables de desencadenar la resposta immunitària de tipus específic.
Circulen per la sang i per la limfa i també s'hi troben acumulats en la melsa, ganglis limfàtics i altres òrgans
limfoides on exerceixen la seva funció.
Existeixen dos tipus fonamentals:
- Limfòcits T: responsables de la immunitat cel·lular adquirida.
- Limfòcits B: responsables de la immunitat humoral adquirida.
Els limfòcits s'originen a partir de les cèl·lules mare de la medul·la òssia. Els limfòcits B es formen i maduren a la
medul·la òssia. Els limfòcits T es formen i maduren al tim.
Ambdós tipus de limfòcits (B i T) reconeixen antígens mitjançant receptors específics d'antigen que tenen
incrustats en les seves membranes plasmàtiques.
Diferències estructurals entre els receptors d'antigen dels limfòcits B i els dels limfòcits T
a) Un receptor de cèl·lula B es compon de quatre b) Un receptor de cèl·lula T es compon de dues
cadenes polipeptídiques: dues pesades idèntiques i dues cadenes polipeptídiques diferents: una cadena α i
lleugeres idèntiques, unides per ponts disulfur. una cadena β, unides per un pont disulfur. Cada
Cada receptor de cèl·lula B té dos llocs d'unió a l'antigen. receptor de cèl·lula T té un sol lloc d'unió a l'antigen.
Receptors d'antigen dels limfòcits. Tots els receptors d'antigen d'una cèl·lula B o T particular s'uneixen al
mateix antigen. Les regions variables són molt diferents en les diferents cèl·lules, la qual cosa explica
l'especificitat. Aquestes regions són el lloc d'unió a l'antigen. Les regions constants varien poc o gens entre les
diferents cèl·lules.
● Limfòcits B o cèl·lules B

Es formen i maduren a la medul·la òssia vermella.
Responsables de la immunitat humoral.
Presenten a la seva membrana anticossos de superfície (receptors d'antigen) capaços de reaccionar amb
antígens específics de microorganismes.
Quan s'activen a partir del contacte amb un antigen, es divideixen (per augmentar en número) i formen un clon
de limfòcits específics que es converteixen en:
- cèl·lules plasmàtiques, de vida curta, que s'encarregaran de produir anticossos lliures específics.
- cèl·lules B de memòria, que sobreviuen gran part de la vida de l'animal.
La selecció clonal.
Els limfòcits B utilitzen per a reconèixer patògens receptors de membrana denominats BCR (B Cell Receptor,
que és un anticòs). Aquests receptors són diferents en cada limfòcit. Davant un patogen concret només alguns
dels limfòcits respondran. Aquests limfòcits activats són els que s'involucren en la resposta específica a aquest
patogen i ho recordarà en el futur. Per a això, com al principi són molt pocs, necessiten primer dividir-se per a
augmentar en número i constituir el que es diu un clon de limfòcits.
Part del clon es diferencia a cèl·lules plasmàtiques que sintetitzen anticossos, versions solubles del BCR. Una
altra part del clon es diferencia a cèl·lules de memòria la missió de la qual és perdurar diversos anys per a
recordar a aquest patogen en particular i respondre més ràpid la pròxima vegada.
● Limfòcits T o cèl·lules T
Es formen i maduren al tim.
Responsables de la immunitat cel·lular.
No produeixen anticossos.
Presenten a la seva membrana receptors de superfície capaç de reconèixer “petits fragments” d'antígens que
estan units a unes proteïnes de membrana anomenades MHC presents en gran part de les cèl·lules del cos.
Hi ha diferents tipus de limfòcits T. Hi destaquen:
- Limfòcits T citotòxics: destrueixen cèl·lules infectades, cèl·lules canceroses o trasplantades, mitjançant
l'alliberament de citotoxines (com les perforines) que indueixen l'aparició de porus a la membrana de les cèl·lules
infectades i la seva mort per apoptosi.
- Limfòcits T col·laboradors (o cèl·lules Th, helper T-cell): secreten interleucines que activaran els
limfòcits B i els limfòcits T citotòxics.
Els receptors de les cèl·lules T reconeixen i s'uneixen als antígens de forma tan específica com els receptors de
les cèl·lules B. Tot i així, mentre que els receptors de les cèl·lules B reconeixen antígens intactes, els receptors
de les cèl·lules T reconeixen petits fragments d'antígens (pèptids) que estan units a unes proteïnes de membrana

anomenades molècules del MHC (molècules del complex d'histocompatibilitat).
● Cèl·lules presentadores d'antigen

Totes les cèl·lules nucleades de l'organisme tenen molècules MHC de tipus I i són, per tant, susceptibles de
presentar fragments d'antigen als limfòcits Tc (limfòcits T citotòxics) quan són infectades per un virus o tenen
algun tipus d'alteració (com les cèl·lules canceroses).
Un grup de cèl·lules del sistema immunològic tenen, a més, molècules MHC de tipus II. Aquestes cèl·lules
privilegiades són les úniques que poden presentar fragments d'antígen als limfòcits Th (limfòcits T helper) i reben
el nom de cèl·lules presentadores d'antigen (APC) “professionals”. Són cèl·lules presentadores d'antigen els
macròfags, les cèl·lules dendrítiques i les cèl·lules de Langerhans de la pell. Totes aquestes cèl·lules tenen
una característica comuna, la capacitat de captar antígens mitjançant la fagocitosi. Un cop englobats al seu
interior són degradats i transformats en petits fragments parts dels quals aniran a parar a la membrana plasmàtica
associats amb les proteïnes MHC.
(Els limfòcits B, també presenten molècules MHC de tipus II).
Interacció dels limfòcits T amb les molècules del MHC. Les molècules MHC exhibeixen fragments peptídics dels
antígens.

- Acció dels limfòcits T citotòxics
Després d'interactuar amb una cèl·lula diana com pot ser una cèl·lula infectada o una cèl·lula cancerosa, la
cèl·lula T citotòxica s'activa i secreta perforines i enzims proteolítics que indueixen la mort de la cèl·lula diana per
apoptosi.
- Paper de les cèl·lules T helper en la resposta immunitària humoral i la resposta immunitària

propiciada per cèl·lules.
1. Després que una cèl·lula dendrítica engloba i degrada un bacteri exhibeix fragments de l'antigen bacterià
(pèptids) a la seva superfície, formant complexos amb una molècula MHC de tipus II. Una cèl·lula T helper
específica s'uneix al complex. Aquesta unió estimula la secreció de citocines (interleucines) per part de la cèl·lula
dendrítica i de la cèl·lula T helper.
2. La proliferació de la cèl·lula Th estimulada per les citocines dona lloc a un clon de cèl·lules T helper actives
(no es mostra en el dibuix), totes elles amb receptors específics per al mateix antigen.
3. Les cèl·lules T del clon secreten més citocines que ajudaran a activar a les cèl·lules B i a les cèl·lules T
citotòxiques.
2.3.2. Resposta immunitària humoral
1. Després que un macròfag engloba i degrada un bacteri exhibeix fragments de l'antigen bacterià a la seva
superfície, formant complexos amb una molècula MHC de tipus II. Una cèl·lula T helper específica s'uneix al
complex i s'activa.
2. Una cèl·lula B que ha incorporat i degradat el mateix bacteri exhibeix igualment fragments de l'antigen bacterià

a la seva superfície. Una cèl·lula T helper activa s'uneix als receptors específics de la cèl·lula B. Aquesta
interacció estimula la secreció de citocines per part de la cèl·lula Th que activaran a la cèl·lula B.
3. La cèl·lula B activa prolifera i es diferencia en cèl·lules B de memòria i cèl·lules plasmàtiques secretores
d'anticossos. Els anticossos secretats són específics per al mateix antigen bacterià que ha iniciat la resposta.
El concepte de selecció clonal és fonamental per comprendre la immunitat adquirida. Cada antigen a l'unir-se a
receptors específics, activa de forma selectiva una fracció diminuta de cèl·lules del conjunt de limfòcits de
l'organisme. Aquest nombre més o menys petit de cèl·lules seleccionades dona lloc a milions de cèl·lules (clon),
totes elles específiques per a aquest antigen i disposades a eliminar-lo.
2.3.3. Resposta immunitària: resposta primària i secundària

La proliferació selectiva i la diferenciació dels limfòcits que té lloc el primer cop que el cos s'exposa a un antigen
concret representa la resposta immunitària primària. En la resposta primària, la resposta màxima no es
produeix fins al cap de 10 a 17 dies després de l'exposició inicial a l'antigen. Durant aquest temps les cèl·lules B
seleccionades generen cèl·lules plasmàtiques i les cèl·lules T seleccionades s'activen realitzant diferents tipus
d'accions. Mentre les cèl·lules actuen l'individu es posa malalt. Finalment, els símptomes de la malaltia
disminueixen i desapareixen a mesura que els anticossos i les cèl·lules T van eliminant l'antigen de l'organisme.
Si un individu s'exposa de nou al mateix antigen, la resposta és més ràpida (entre 2 i 7 dies), de major magnitud
i més prolongada. És la resposta immunitària secundària. La capacitat de generar resposta secundària és la
memòria immunològica, i depèn dels clons de cèl·lules de memòria T i B de vida llarga generades després de
l'exposició inicial a l'antigen. Aquestes cèl·lules de memòria proliferen i es diferencien amb gran rapidesa quan
entren en contacte de nou amb l'antigen.
Resposta immunitària primària vs secundària
10
Especificitat de la memòria immunològica. Les cèl·lules de memòria de vida llarga, generades a la resposta
primària a un antigen A, donen lloc a una resposta secundària augmentada al mateix antigen, però no afecten la
resposta primària a un antigen diferent.
Panoràmica general de la resposta immunitària adquirida
3. TEIXITS I ÒRGANS LIMFOIDES

Teixits i òrgans relacionats amb la formació, la maduració i l'acumulació de limfòcits.
Des d'un punt de vista funcional es divideixen en:
- Primaris: medul·la òssia vermella i tim
- Secundaris: melsa, ganglis limfàtics i MALT (teixit limfoide associat a mucoses)
Cèl·lules sanguínies. Panoràmica general

Hematopoesi: procés de formació, desenvolupament i maduració de les cèl·lules sanguines a partir de cèl·lules
mare. Té lloc a la medul·la òssia vermella.
11
3.1. Òrgans limfoides primaris
Encarregats de la limfopoesi, és a dir de la formació i maduració dels limfòcits i de les cèl·lules NK a partir de

cèl·lules mare hematopoètiques.
● Medul·la òssia vermella

Formació i maduració dels limfòcits B.
Formació de les cèl·lules precursores dels limfòcits T i de les cèl·lules NK.
● Tim
Formació i maduració dels limfòcits T a partir de les cèl·lules precursores dels limfòcits T generades a la medul·la
òssia. Els limfòcits ja madurs migren des dels òrgans limfoides primaris als òrgans limfoides secundaris via
sanguínia o limfàtica.
3.2. Òrgans limfoides secundaris

Melsa, ganglis limfàtics i teixit limfoide associat a mucoses (plaques de Peyer, amígdales, apèndix)
En aquests òrgans els limfòcits B i T s'acumulen i es donen les condicions òptimes per a que puguin interaccionar
entre ells i altres cèl·lules i realitzar la seva funció eliminant antígens específics.
Cada òrgan limfoide secundari és l'encarregat de controlar una determinada regió de l'organisme.
● La melsa
En aquest òrgan s'emmagatzemen tot tipus de cèl·lules sanguínies: eritròcits, granulòcits, plaquetes, limfòcits B,
T, cèl·lules NK, macròfags, etc.
És un “gran gangli” que filtra els antígens arribats per via sanguínia a més d'eliminar cèl·lules defectuoses o
envellides.
● Els ganglis limfàtics

S'emmagatzemen limfòcits B, T, macròfags, cèl·lules productores d'anticossos, cèl·lules dendrítiques
presentadores d'antígens.
S'encarreguen de filtrar la limfa.
12
En l'espècie humana tendeixen a concentrar-se en els engonals, les axil·les, la zona cervical i la subclavicular.
Quan s'inflamen és indici de l'existència d'una infecció microbiana i de l'actuació del sistema immunològic.
● Teixit limfoide associat a mucoses (MALT)

Són agrupacions de teixit limfoide associat a les mucoses del tub digestiu, de les vies respiratòries i urogenitals
(vies d'entrada molt comú de microbis). En són exemples les amígdales, les plaques de Peyer i l'apèndix.
S'encarreguen de filtrar els antígens que han travessat les mucoses.
El sistema limfàtic humà.

El sistema limfàtic és format pels vasos limfàtics, a través dels quals viatja la limfa, i diferents estructures com els
ganglis limfàtics, la melsa, les amígdales, l'apèndix, els adenoides i les plaques de Peyer.
4. ANTÍGENS I ANTICOSSOS
4.1. Els antígens
Qualsevol substància capaç de desencadenar una resposta immunitària rep el nom d'antigen.
Generalment, els antígens són macromolècules que pertanyen a microorganismes (heteroantígens), i, per tant,
molt estranyes per a l'individu.
També poden actuar com antígens molècules d'un altre individu de la mateixa espècie (isoantígens) com les
mucoproteïnes del sistema ABO sanguini, i molècules del mateix individu (autoantígens).
Molts tipus de macromolècules poden actuar com a antígens: gairebé totes les proteïnes, les nucleoproteïnes,
molts polisacàrids i lípids complexos que es troben sobre la paret cel·lular bacteriana o sobre càpsules
víriques, o que són alliberades per microorganismes i dispersades al medi intern de l'animal.
13
Els antígens presenten una petita zona de la molècula, anomenada determinant antigènic (o epítop), per mitjà
de la qual s'uneixen específicament als receptors de membrana dels limfòcits o als anticossos. En la major part
dels casos, un únic antigen té diversos epítops diferents.
- Antigen univalent: un sol determinant antigènic, per tant, només s'hi pot unir un anticòs.
- Antigen polivalent: diversos llocs d'unió per al mateix anticòs o per a anticossos diferents.
4.2. Els anticossos
Són proteïnes del grup de les globulines produïdes pels limfòcits B destinades a unir-se específicament als
antígens.
Per les propietats immunològiques que tenen reben el nom d'immunoglobulines (Ig)
Poden quedar adherits a la membrana plasmàtica del limfòcit B, on actuen com a anticossos de superfície, o
bé són segregats a l'exterior de la cèl·lula com anticossos lliures circulants en la sang (en aquest cas són
produïts per les cèl·lules plasmàtiques).
Estructura esquemàtica d'un anticòs del tipus IgG
Tipus d'immunoglobulines:
- IgG o gammaglobulines: anticossos més nombrosos de la sang. A més d'unir-se als antígens són
capaces d'activar tant el complement com els fagòcits sanguinis. Són els únics anticossos capaços de travessar
la placenta i passar al fetus.
14
- IgM: són els primers anticossos que es produeixen davant de l'exposició inicial a un antigen. Es troben
a la sang.
- IgA: s'originen en estructures limfoides subepitelials. Es troben a la sang i en diverses secrecions com
ara la llet, el mucus respiratori i intestinal, la saliva i les llàgrimes, amb la qual cosa contribueixen en l'eficiència
de les barreres primàries de defensa.
- IgE: es troben principalment als teixits i en molt baixa concentració en la sang i són les causants principals
dels fenòmens d'al·lèrgia.
- IgD: anticossos de la superfície dels limfòcits B que serveixen de receptors d'antígens.
4.3. La reacció antigen - anticòs

La reacció entre un antigen i un anticòs és extraordinàriament específica: un anticòs pot reconèixer entre una
multitud de determinants antigènics únicament els que li són complementaris.
La unió de l'anticòs i l'antigen es porta a terme per múltiples enllaços no covalents entre l'antigen i els
aminoàcids del lloc d'unió de l'anticòs. Aquests enllaços són ponts d'hidrogen, interaccions electroestàtiques,
forces de Van de Waals i interaccions hidrofòbiques.

(La reacció es desplaça cap a un costat o un altre segons les concentracions d'antígens i d'anticossos i segons
el grau d'afinitat entre tots dos)
Mecanismes d'eliminació dels antígens pels anticossos

La unió dels anticossos als antígens pot inactivar els antígens per diferents mecanismes.
Destaquen:
- Precipitació: Es dona quan els antígens són macromolècules solubles amb diversos determinants
antigènics, i els anticossos lliures pel plasma sanguini s'uneixen als antígens formant agregats insolubles que
precipiten i són fàcilment fagocitats.
- Aglutinació: Es produeix quan els anticossos reaccionen amb molècules d'antígens situades a la
superfície de bacteris o altres cèl·lules. Com a resultat les cèl·lules formen agregats que sedimenten amb facilitat
la qual cosa afavoreix la fagocitosi.
- Neutralització: Els anticossos s'uneixen a certes proteïnes presents a la càpsida d'un virus disminuint la
capacitat infectant del virus.
- Opsonització: Els anticossos s'uneixen a un bacteri patogen recobrint gran part de la seva superfície i
augmentant la capacitat de fagocitosi per part dels macròfags en afavorir l'adhesió del complex antigen-anticòs
a la superfície del macròfag.
15

Wuolah Free Tema 7 Immunologia 1era Part

Uploaded by

Document Information

Original Title

Copyright

Available Formats

Share this document

Share or Embed Document

Sharing Options

Did you find this document useful?

Is this content inappropriate?

Copyright:

Available Formats

Wuolah Free Tema 7 Immunologia 1era Part

Uploaded by

Copyright:

Available Formats

Tema-7-Immunologia-1era-part-.

1º Bachillerato de Ciencias y Tecnología

Reservados todos los derechos.

1. LA IMMUNITAT I LA RESPOSTA IMMUNITÀRIA

Reservados todos los derechos.

Hi ha dos tipus d'immunitat:

● Immunitat artificial: es pot adquirir a través de sèrums o a través de vacunes.

2. LÍNIES DEFENSIVES DEL NOSTRE COS

● Immunitat innata i inespecífica

- La tenen en més o menys grau tots els éssers vius.

● Immunitat adquirida i específica

Fases de la resposta immunitària

2.1. Les barreres primàries: defenses externes

Reservados todos los derechos.

Cèl·lules del sistema immunitari. Panoràmica general

Reservados todos los derechos.

● Cèl·lules NK (natural killer)

Células involucradas en el sistema inmunitaria innat

Reservados todos los derechos.

2.3. Tercera línia defensiva: immunitat

Reservados todos los derechos.

2.3.1. Els limfòcits

Reservados todos los derechos.

Reservados todos los derechos.

● Cèl·lules presentadores d'antigen

Reservados todos los derechos.

- Paper de les cèl·lules T helper en la resposta immunitària humoral i la resposta immunitària

2.3.2. Resposta immunitària humoral

Reservados todos los derechos.

2.3.3. Resposta immunitària: resposta primària i secundària

Resposta immunitària primària vs secundària

Reservados todos los derechos.

3. TEIXITS I ÒRGANS LIMFOIDES

Cèl·lules sanguínies. Panoràmica general

Reservados todos los derechos.

● Medul·la òssia vermella

3.2. Òrgans limfoides secundaris

● Els ganglis limfàtics

● Teixit limfoide associat a mucoses (MALT)

El sistema limfàtic humà.

Reservados todos los derechos.

Estructura esquemàtica d'un anticòs del tipus IgG

Reservados todos los derechos.

4.3. La reacció antigen - anticòs

Reservados todos los derechos.

Mecanismes d'eliminació dels antígens pels anticossos

You might also like