Martí Esteban I Fernández - Apuntes Fisiologia de La Sang

FISIOLOGIA DE LA SANG
TEMA 1.
CARACTERÍSTIQUES DE LA
SANG I DEL PLASMA
Martí Esteban i Fernández Dr. López Vales Fisiologia de la sang
Composició i funcions generals de la sang

La sang es defineix com el fluid que circula pel sistema vascular i que conté elements formes.
Està formada per un conjunt de corpuscles (eritròcits i plaquetes que no tenen nucli, no es
poden replicar i no són ben bé cèl·lules) i cèl·lules (són els leucòcits).
La sang, es comporta com un vehicle de comunicació i transport entre els diferents teixits del
organisme.
Funcions de la sang
La sang, té diferents funcions:
Transport: La sang transporta les substàncies que necessiten a les cèl·lules que no
tenen contacte amb el medi extern, permetent així els processos següents:
o Respiració: Transporta gasos (O2 i CO2). La respiració permet l’intercanvi de
gasos entre els pulmons i la resta de teixits. L’acumulació de CO2 en
l’organisme té efectes nocius en aquest.
o Nutrició: El sistema digestiu és l’únic que pot assimilar nutrients com glucosa,
àcids grassos, hormones, aminoàcids, entre d’altres. Des del sistema digestiu, la
sang els transportarà allà on siguin requerits.
o Depuració: la sang recull residus que poden crear una toxicitat cel·lular (urea,
grups amino,...) o altres substàncies (productes del metabolisme o resultants de
la ingesta) i els transporta cap als teixits i òrgans on s'eliminen (fetge, ronyons,
pulmons, pell ...).
o Endocrina: el sistema endocrí, juntament amb el nerviós, permet el control i
modulació de molts processos de l'organisme utilitzant hormones. La sang
transporta aquestes hormones des del seu lloc de síntesi fins al teixit on es troba
el seu receptor específic per realitzar la seva funció.
Tots els sistemes de l’organisme estan regulats per dos sistemes majors:
Sistema nerviós: Els missatges són específics i només són rebuts per la
diana.
Sistema endocrí: Els missatges són rebuts tant per la cèl·lula o teixit
diana com pels que no són diana. L’efecte només es donarà en les
cèl·lules que presentin receptors específics.
El fet que hi hagi un sistema respiratori i circulatori es deu a l’evolució, les primeres vides a la
Terra eren cèl·lules en suspensió aquàtica i totes les seves funcions (metabòliques o d’intercanvi
de nutrients) depenien de l’exterior. Hem evolucionat fins a cèl·lules pluricel·lulars amb
sistemes que no estan en contacte directe amb l’exterior i que els arriba nutrients i oxigen, ja que
elles no són capaces de produir tot allò necessari.
1
Homeòstasi: Consisteix en el manteniment d'unes condicions gairebé constants en

el medi intern. Tots els òrgans realitzen funcions que col·laboren a mantenir
l'homeòstasi i la sang és el mitjà que comunica els diferents teixits del organismes, a
més la sang per les seves propietats col·labora de manera decisiva amb el manteniment
de certs paràmetres corporals.
o Temperatura: La temperatura corporal ha de ser constant al voltant dels 37ºC.
La sang és molt important per a aquesta funció, degut a la seva elevada calor
específica1 que li proporciona la gran quantitat d'aigua que conté. Per aquest
motiu la sang actua com a líquid refrigerant per als òrgans ja que la calor
difon molt ràpidament en medi aquós, per aquest mateix principi, és fàcil patir
una hipotèrmia a banyar-se prolongadament al mar.
Quan s’augmenta localment la temperatura corporal, es dissipa ràpidament,
degut a que la temperatura es difon per tota la sang. És per això que no hi ha
zones amb una temperatura més elevada. A més, la sudoració és un sistema
que ens permet disminuir la temperatura corporal.
o Equilibri àcid–base: També se l’anomena regulació del pH. El pH sanguini
s'ha de mantenir constant al voltant de 7’4, per a això hi ha substàncies
tamponants com l’hidrogen carbonat i les proteïnes (especialment
l'hemoglobina).
Com que les proteïnes presenten càrrega positiva o negativa podran segrestar o
cedir protons (per la presència d’un grup amino i carboxil) en funció del pH.
L'escala del pH és logarítmica i per tant petites variacions suposen grans canvis
en la concentració de H+, un pH de 7,3 comença a ser preocupant. Amb un pH
de 7 el pacient està en coma.
o Equilibri osmòtic o regulació dels ions de la sang: El Na+ el trobem amb major
concentració al líquid extracel·lular, mentre que el K + el trobem més concentrat
al líquid citosòlic. Cal que els components del plasma siguin semblants als del
líquid extracel·lular.
Mantenir aquestes concentracions és important per mantenir el volum cel·lular,
evitar la lisi i evitar el col·lapse de vasos sanguinis i la conseqüent necrosi per
falta d'O2.
La concentració de solut ens determina la pressió osmòtica. Per tant, a més
concentració de solut, l’aigua anirà des del medi intracel·lular al medi
extracel·lular, diluint la sang, ja que augmentem la [H2O]sang.
o Pressió oncòtica: És la pressió osmòtica exercida per les proteïnes que a causa
de la seva gran grandària no poden travessar membranes. Una proteïna exerceix
la mateixa pressió osmòtica que una molècula de Na+, independentment de la
seva mida, ja que només depèn de la quantitat de solut. Això fa que hi hagi més
proteïnes dins del vas que fora i, per tant, es manté el líquid de dins del vas. Si a
causa d'una malnutrició hi ha poques proteïnes a l'interior del capil·lar, l'aigua
es pot escapar formant edemes (acumulació de líquid en l'espai intersticial d'un
teixit).
La diferència entre la pressió osmòtica i la pressió oncòtica és que la pressió
osmòtica depèn de la quantitat de solut mentre que la pressió oncòtica depèn de
la quantitat de proteïna.
1
La calor específica és la quantitat de calor que cal administrar per elevar un grau la temperatura d'una
substància.
2
o Pressió arterial: el contingut aquós de la sang (viscositat) regula la pressió

arterial pels efectes que té en el sistema cardiovascular.
o Defensa i immunitat: La sang conté cèl·lules del sistema immunitari que
defensen l’organisme d’agents patògens que poden afectar a l’homeòstasi.
o Hemostàsia: És el manteniment de la integritat del circuit sanguini. Les fuites
de sang poden variar l'homeòstasi i, per tant, és important taponar-les. La sang
conté proteïnes i plaquetes encarregades d'aquesta funció.
Característiques fisicoquímiques
La sang té un color vermell degut a la coloració vermella de l’hemoglobina present en

els eritròcits, concretament degut al ferro del grup hemo.
Volèmia: És el volum total de sang circulant d’un individu. Varia segons el sexe, la
massa i l’alçada. Es pot mesurar analitzant la concentració de marcadors (proteïnes) que
no poden abandonar l’organisme. A partir de la seva concentració relativa es pot obtenir
el volum total de sang.
o Homes: 5.6 litres
o Dones: 4.5 litres.
o Embarassada: 5 litres
Pes específic (1,055 kg/L): és superior a l’aigua degut a que el plasma és aigua amb
soluts com proteïnes i sals.
Viscositat: La sang té una viscositat d’entre 3’6 i 5’4, mentre que l'aigua que té una
viscositat de 1. Al ser entre 3 i 5 vegades superior a l’aigua ens permet que la sang
circuli més poc a poc (però prou ràpid per a què no s’aturi) i hi hagi un major
intercanvi de substàncies i una menor despesa cardíaca. També ens permet que la sang
circuli amb flux laminar2 (s’oposa al flux turbulent, que pot generar trombes com a
conseqüència de les coagulacions).
pH (pH = 7.4): Amb un pH de 7, la persona pateix un coma per acidosi.
Temperatura (Temperatura corporal = 37 ° C).
Equilibri isosmòtic (300 mOsm; 0,9% NaCl): Hem de tenir en compte que tots els
sèrums que es posen a la sang han de tenir el mateix equilibri isosmòtic que aquesta.
2
Flux laminar: tipus de moviment d'un fluid que està perfectament ordenat, estratificat, suau, de manera
que el fluid es mou en làmines paral·leles sense entremesclar si el corrent té lloc entre dos plans
paral·lels.
3
Components de la sang
Per estudiar la composició de la sang s'utilitzen anticoagulants (com l'heparina) que segresten el
Ca2+. Posteriorment es centrifuga (+1000 vegades la gravetat) i obtindrem dues fases:
Plasma sanguini: Representa el 55%. És la fase superior i

menys densa. És aquosa.
Hematòcrit: Representa el 45%. És la fase inferior i és més
densa. Està formada pels elements formes. A la part superior
trobem una capa blanquinosa molt fina difícil de veure on
trobem leucòcits i plaquetes. A la part inferior, trobem una capa
vermellosa més ampla on hi trobarem els eritròcits sedimentats.
L’hematòcrit és la quantitat de glòbuls vermells per a un determinat

volum sanguini. És lleugerament superior en homes (45- 48% del
volum sanguini) que en les dones (38-42%), degut a que depèn de la
relació massa muscular/massa de greix, que és majoritàriament
superior en el sexe masculí. També es podria deure al fet que les
dones tenen la menstruació.
Tendim a preservar aquests valors però poden variar, entre d'altres,

per aquestes situacions:
Deshidratació: Fa que augmenti l’hematòcrit, ja que el volum corpuscular relatiu

és superior en reduir el volum d'aigua.
Dopatge amb EPO: Fa que augmenti l’hematòcrit, augmenta el nombre d'eritròcits
en sang.
Hemorràgies internes: Provoquen pèrdues de plasma i globus per parts iguals (es
manté l’hematòcrit), però per mantenir la pressió arterial (que amb la pèrdua de
volum ha disminuït) i la volèmia, es reposa el plasma la qual cosa fa baixar
l’hematòcrit.
És a dir, tardem més en restaurar el valor d’eritròcits que els components de la sang,
per tant, l’hematòcrit baixa.
L’hematòcrit està compost principalment per:
Eritròcits:
o Homes: 5,2 milions/mm3
o Dones: 4,7 milions/mm3
o Nens: 5 milions/mm3
Leucòcits: 5.000-10.000/mm3
4
Velocitat de sedimentació globular
La velocitat de sedimentació globular és la velocitat a la que sedimenten els eritròcits d’una

mostra de sang anticoagulada, en un tub d’orientació vertical (pipeta de Westergreen).
Els eritròcits estan suspesos en la sang de manera que es repel·leixen entre ells a causa de les
càrregues negatives de les seves proteïnes de membrana i l'albúmina sèrica, per aquest motiu es
troben separats entre si i triguen força temps a precipitar.
Només precipiten amb facilitat en cas que es trobin aglutinats i, perquè això es doni, calen les
càrregues positives que tenen els anticossos. Per aquest motiu, una velocitat de sedimentació
elevada és indicativa de patologia infecciosa (que comporta la presència d'anticossos).
Els valors normals són:
En els nadons, com que no produeixen anticossos (no tenen sistema immunitari d’adaptació), els
eritròcits estan molt més separats i tenen una velocitat de sedimentació més baixa.
Tenir valors més elevats que aquests indica inespecíficament que hi ha una patologia infecciosa.
Es considera que no està curada la infecció fins que els valors de sedimentació globular no són
normals.
Procediment
Es posa sang anticoagulada en les pipetes de Westergreen i durant una hora col·locades
verticalment es calcula la distància de la sang que ha coagulat, d’aquesta manera amb aquesta
prova mesurem la velocitat de sedimentació.
5
Plasma sanguini
És la part líquida i acel·lular de la sang.
Característiques físicoquímiques
Coloració groguenca-blanquinosa: Coloració groguenca per la presència de bilirubina

(producte de la degradació d'hemoglobina) i blanquinosa en cas d'alta ingesta de lípids.
Les persones que tinguin una degradació important de la Hb, ràpidament els hi
augmentarà la bilirubina i els hi apareixerà una coloració groguenca de la pell,
anomenada icterícia (també es pot deure a un mal funcionament del fetge).
Osmolalitat: Té una osmolalitat de 300 mOsm/L. És la mateixa que la de la sang. De
fet, el plasma determina l'osmolalitat de la sang perquè és on es troba
majoritàriament el contingut electrolític.
Densitat: Té una densitat de 1,030 kg/L, que és superior a la de l’aigua, però inferior a
la de la sang total. Per tant, els seus components augmenten la densitat de la sang.
Viscositat: Té una viscositat d’entre 1,9 i 2,3, respecte a l’aigua que és de 1. La seva
viscositat es deu al seu contingut proteic.
Temperatura (37 °C)
pH = 7,4
Composició
Aigua (90%)
Sals minerals: constitueixen el 0.9%. Principalment, NaCl.
Constituents orgànics (8% o gr/dL)
o Proteïnes (7%): La majoria han estat sintetitzades al fetge:
Albúmina (4%)
Globulines (2,7%)
Fibrinogen3 (0,3%)
o Substancies aminades (0.1%): Són el producte del metabolisme de les purines:
Àcid úric: 2-3 mg/dL
Urea: 15-35 mg/dL
Aminoàcids: 35-65 mg/dL
Vitamines
Neurotransmissors
o Lipoproteïnes (0.7%): Tot i que no circulen lliurement per la sang, són
transportats per unes proteïnes específiques o inespecífiques que són les que
realment mesurem a la sang, ens serveixen com a marcadors de proteïnes
Àcids grassos: 15 mg/dL
Colesterol: 180-200 mg/dL
Triglicèrids: 150 mg/dL
Fosfolípids: 160 mg/dL.
o Carbohidrats (0.1%) (65-110 mg/dl): Com per exemple, la glucosa.
3
Fibrinogen: és el Factor I de coagulació, una proteïna soluble del plasma sanguini precursor de la
fibrina.
6
o Ions:
Na+: 292 mEq/L4
K+: 4 mEq/L
Fe2+ i Co
Funció de les proteïnes plasmàtiques
Les proteïnes plasmàtiques duen a terme funcions inespecífiques que fan totes elles per la seva
condició de proteïna. Algunes proteïnes també tenen funcions específiques.
Funcions inespecífiques:
o Mantenir la pressió oncòtica: Cedint o segrestant H+.
o Regulació del pH: Cedint o segrestant protons amb la seva capacitat d’ionitzar-
se segons l’entorn.
o Donen viscositat al plasma
o Ser utilitzades com a substrat metabòlic: Són una font d’aminoàcids per a altres
reaccions.
Funcions específiques:
o Transport de gasos: L’hemoglobina, els lípids o els metalls com el ferro
realitzen aquesta funció.
o Coagulació: El fibrinogen s’encarrega d’aquest funció.
o Hormonal: Regulen els subsistemes de l’organisme.
o Immunitària: Els anticossos o el sistema complement5 realitzen aquesta funció.
Proteïnograma
Per a la detecció de proteïnes en el plasma, s’agafa una mostra de proteïnes de la sang (que
tenen càrrega negativa) i les posem en un gel d’electroforesi on hi ha un camp elèctric amb un
pol positiu i un de negatiu.
Separarem les proteïnes en funció de la càrrega i del pes molecular.
La majoria de les globulines es sintetitzen en el fetge i només algunes d'elles estan relacionades
amb el sistema immunitari.
4
mEq/L significa mil·liequivalents per litre. Un equivalent és una "càrrega" de l'electròlit. En el cas del
Na+ 1 mEq/L = 1 mmol/L mentre que en el cas del Fe2+ 2 mEq / L = 1mmol / L.
5
Sistema complement: és una cascada bioquímica que contribueix a eliminar els patògens d'un
organisme. No és adaptable i no canvia al llarg de la vida d'un individu.
7
Inflamació aguda: Alt contingut de α1 i α2, proteïnes relacionades amb la immunitat.

Síndrome nefròtica: Pacient amb una disfunció renal. Disminució de totes les globulines menys
α2 i β1.
Hipergammaglubolèmia o inflamació crònica: La banda γ augmentada el pacient pateix una
hipergammaglobulèmia. És el cas d’inflamacions cròniques com l’hepatitis.
Lípids
Els àcids grassos, triglicèrids i el colesterol, no circulen de forma lliure, sinó que van
acompanyats de lipoproteïnes (ApoA i ApoB). Aquestes lipoproteïnes són les que s’utilitzen
com a marcadors en una analítica.
Són un component minoritari, però n’hi ha al voltant de 3,5 i 8 gr/L en el plasma.
En un anàlisi de colesterol, no mesurem la quantitat de colesterol, sinó els transportadors

d’aquests que hi ha.
La lipoproteïna LDL (de baixa densitat, colesterol dolent; <1,3 gr/L) transporta el colesterol
cap als teixits i l’internalitza a l’interior cel·lular. Un excés de LDL pot donar arteriosclerosi
(acumulació de colesterol en forma de placa per sota de l’endoteli dels vasos).
La lipoproteïna HDL (d’alta densitat, colesterol bo; 0,4 – 1,1 gr/L) transporta colesterol cap al
fetge, cap on pateix un procés metabòlic. Al fetge s’elimina el colesterol de la sang.
La lipoproteïna VLDL (molt baixa densitat; <0,5 gr/L) és un marcador de triglicèrids.

Aquests, no poden superar els 1,5 gr/L.
8
TEMA 2.
FUNCIONS DELS ERITRÒCITS
Fisiologia de l’eritròcit
Hematopoesi
Es realitza en el moll de l’os, on hi trobarem les cèl·lules mare que ens donaran cèl·lules
sanguínies, condròcits, hepatòcits, ... Aquestes cèl·lules mare seran cèl·lules pluripotencials.
Si no tenim cèl·lules mare, patirem una aplàsia medul·lar.
Per a mantenir la producció de cèl·lules, ens hem d’assegurar el manteniment de les cèl·lules
mare. Una part de les cèl·lules mare que es divideixen es mantenen en forma de cèl·lules mare.
Una UFC o Unitat Formadora de Colònies són cèl·lules mare que estan programades a
produir un únic tipus cel·lular en concret. La primera diferenciació que es realitza és la de UFC
a limfòcit.
Aquestes UFCs van patint diferenciacions fins que només es poden diferenciar en un únic tipus
de cèl·lules. Que doni un tipus de cèl·lules o un altre es deu a:
Factors hormonals
Temperatura: Amb un augment de temperatura, les cèl·lules del moll de l’os es
transformaran en leucòcits.
Saturació d’oxigen: Un descens en la saturació d’oxigen farà que les cèl·lules mare es
diferenciïn a eritròcits.
Totes les cèl·lules mare presenten un antigen en comú: el CD341. Una cèl·lula positiva de CD34
vol dir que tenim en circulació cèl·lules mare indiferenciades i ens pot indicar leucèmia.
1
CD34: és una proteïna que en els humans està codificada pel gen CD34. CD34 és una proteïna
transmembrana que actua com a antigen de cèl·lules precursores del sistema hematopoètic.
9
Eritròcits
Són corpuscles molt especialitzats plens de hemoglobina (95%) i altres proteïnes per produir
energia. No tenen nucli ni orgànuls, per tant, un cop madurs, no presentaran DNA ni podran
sintetitzar proteïnes (és important perquè al transportar oxigen, es generaran molts radicals
lliures i s’oxidarà la membrana, per tant l’eritròcit haurà de tenir diferents mecanismes per
evitar que es destrueixi la membrana). Tampoc realitzaran el cicle de Krebs; sempre realitzaran
la fermentació làctica.
Funcions
Les funcions dels eritròcits són:
Transportar l’oxigen des dels pulmons fins als teixits: És la principal funció dels
eritròcits.
Manteniment de la pressió oncòtica: Degut a la presència de proteïnes en el seu
interior, que són les que originen aquesta pressió oncòtica.
Equilibrar el pH: Intervenen en el mecanisme del tampó àcid carbònic – hidrogen
carbonat, gràcies a l'enzim anhidrasa carbònica que catalitza la transformació de
diòxid de carboni en àcid carbònic.
Els homes, trobem aproximadament 5,4 milions d’eritròcits ± 800.000/µL, mentre que en les
dones, trobem 4,6 milions d’eritròcits ± 600.000/µL.
La seva vida mitjana és d’entre 100 i 120 dies, superior a la vida mitjana d'altres cèl·lules.
Morfologia
Els eritròcits tenen forma bicòncava. Aquesta morfologia afavoreix la màxima difusió de gasos
i adequació a canvis de pressió oncòtica.
Tenen un diàmetre de 8 µm, una alçada de 2,5 µm i un

volum de 90 µm3. L’eritròcit, al llarg de la seva vida, passa
per estructures amb un diàmetre inferior al seu (p. ex. per
passar per la melsa, es comprimeix entre 2 i 3 vegades).
Tal i com ja hem dit abans, els eritròcits no presenten ni nucli ni orgànuls. No tenen quasi
sistemes per a reparar errors. Això fa que en certes patologies, els eritròcits canviïn la seva
morfologia i la seva supervivència caigui dràsticament.
En algunes malalties són globulars (han perdut la biconcavitat) i lisen al passar entre les
cèl·lules, llavors el seu contingut d’hemoglobina circula lliurement per la sang. La funció de
l’hemoglobina, però, és la mateixa tant si es troba dins com fora de l’eritròcit.
El problema és que s’ha vist que un 5% de l’hemoglobina va al ronyó i s’elimina per l’orina (la
bilirubina (producte de l’hemoglobina) confereix el color groc a l’orina). El problema de la
pèrdua d’hemoglobina és per l’àtom de ferro que trobem al seu interior.
En la cèl·lula, la concentració de Fe és limitada. Una pèrdua d’hemoglobina puntual no té

repercussions, però si els eritròcits lisen contínuament, decreixeran les reserves de ferro i, al
final, no tindrem suficient per a produir hemoglobina.
10
El volum corpuscular mig és el volum de l’eritròcit promig de 90 µm3. Alteracions en aquest

valor és un símptoma clar d’anèmia.
La membrana plasmàtica és molt elàstica i adaptable. Aquesta característica li facilita el pas pels
capil·lars sense trencar-se. Està composta per:
Bicapa lipídica: Està composta principalment per fosfolípids i colesterol no esterificat.

La quantitat de colesterol és major que en altres cèl·lules. No sintetitza lípids.
Proteïnes trasmembrana o integrals integrades a la membrana: Alguns exemples
serien:
o Banda 3: És un transportador transmembrana d’anions Cl- i HCO3-. La sortida
d’ions i HCO3- (càrrega negativa) provoca un canvi en el potencial de
membrana que es compensa amb els ions Cl-.
o Glucoforines: Són proteïnes amb múltiples grups carboxil – provoquen repulsió
entre els eritròcits i així els mantenen separats – molt electronegatius, que tenen
unides cadenes carbohidrats que serveixen com a antigen. Això evita la
formació d’aglutinacions d’eritròcits i determinen també la relació dels grups
sanguinis ABO.
Esquelet: Li proporciona estructura a l’eritròcit i l’ajuden a mantenir el citoesquelet.
Està format per espectrina, actina i per la banda 4.12.
2
Banda 4.1: És una de les proteïnes que participen en la unió del citoesquelet a la membrana plasmàtica
en els eritròcits. Presenta un domini amb el qual interacciona amb glicoproteïnes de la membrana
plasmàtica, un altre domini que permet la seva interacció amb l'actina i amb la espectrina, a més d'un
domini CTD.
11
Metabolisme
No presenta mitocondris i no pot sintetitzar proteïnes ni lípids. La seva única font d’energia és
el metabolisme anaerobi i, per tant, la seva producció d’ATP serà limitada. Tot i això, al no tenir
anabolisme, no necessitaran molt ATP.
Necessitaran produir agents reductors com el NADH i el NADPH que els rebran sempre a partir
de la glucosa-6P. A partir d'aquí, la glucosa-6-P, pot prendre dues vies:
1. Glicòlisi anaeròbica o via de Embden Meyerhof (NADH) (90%): continua la

glucòlisi anaeròbica de manera normal, obtenint ATP i NADH. Obtindrem 2 ATP per
cada glucosa oxidada.
2. Via de les pentoses fosfat (NADPH) (10%): s'utilitza la glucosa-6P com a substrat per
seguir la via de les pentoses fosfat i obtenir poder reductor. En serveix per a revertir
l’oxidació d’estructures crítiques com l’hemoglobina, proteïnes del citoesquelet, ...
El NADPH obtingut s'utilitzarà per reduir el glutatió, que s'oxidarà per jugar tres papers
importants en la cèl·lula:
Evitar que el ferro de l’hemoglobina s’oxidi a Fe3+, que té un gran potencial oxidant i, a
més, no té afinitat per l’hemoglobina.
Com antioxidant, reduint les proteïnes de membrana oxidades per causa de l'excés
d'oxigen en l'eritròcit. Aquestes proteïnes oxidades disminueixen l’estabilitat de la
membrana.
Reduir l’ió superòxid.
Si el gen de la G6PDH es troba mutat i la seva concentració és molt baixa o nul·la, disminueix
la capacitat de reduir el glutatió i, com a conseqüència, els eritròcits viuran molt poc i lisaran
degut a la seva activitat oxidativa de la β–hemoglobina. Aquestes persones patiran favisme (és
un tipus d’anèmia).
12
Hemoglobina
L'hemoglobina és una heteroproteïna que ocupa un 95% de l'eritròcit. L'hemoglobina es troba a

la perifèria del glòbul vermell i és la responsable del transport i difusió de l'oxigen.
Estructura
Cada molècula d’hemoglobina està formada per 4 molècules de globina amb un àtom de Fe unit
a cadascuna d’elles que podrà unir-se a una molècula d’O2. Per tant, cada hemoglobina podrà
transportar fins a 4 molècules d’O2.
L’afinitat de l’hemoglobina per l’oxigen no és molt elevada. L’afinitat és regulable per la

seqüència d’aminoàcids.
Distingim tres tipus de hemoglobines: El 95-97% de la població té hemoglobines A (α1),

mentre que el restant 3-5% té hemoglobines B (α2). Estructuralment són molt similars però
tenen algunes modificacions mínimes en la cadena d'aminoàcids, el que repercuteix en l'afinitat
amb l'oxigen.
Per últim trobem l'hemoglobina F, característica dels fetus. És molt minoritària en adults, però
representa un 75% de l’hemoglobina total del fetus. Presenta més aminoàcids i això ocasiona
que tingui una major afinitat per l’oxigen.
Aquesta hemoglobina presenta certes diferències en les seves cadenes α i β.
L’hemoglobina en els eritròcits del fetus no està en contacte amb els alvèols de la mare i, per
tant, s’oxigenaran si segresten l’oxigen de la mare. Per tant, l’HbF té molta més afinitat per
l’oxigen que l’hemoglobina de la mare. D'aquesta manera, el pas d'oxigen de mare a fetus es
veu facilitat.
13
Mutacions
Poden produir canvis en la seqüència d’aminoàcids i poden tenir conseqüències o no.
Si canviem un únic aminoàcid essencial en la cadena de la globina, es produeix una anèmia

hemolítica que és l’anèmia falciforme. Els eritròcits tindran forma de falç i quan passin pels
conductes, es trencaran. També s’intercanviarà menys oxigen degut a que la seva superfície es
redueix.
La selecció natural actua de manera que no hauria d’haver-hi aquest tipus d’anèmia, però les
persones que la pateixen, tenen un avantatge adaptatiu al medi, són resistents a la malària.
Per tant, en zones on la malària es freqüent hi ha un major percentatge de casos d’anèmia

falciforme.
Hemoglobina corpuscular mitjana (HCM)
La quantitat d’hemoglobina que tenim en l’organisme varia segons el sexe. Els homes tenen
entre 12 i 15 gr/dL, mentre que les dones tenen entre 12 i 13 gr/dL. Si la quantitat
d’hemoglobina cau per sota del 7%, cal fer una transfusió sanguínia.
L’HCM fa referència a la quantitat d’hemoglobina promig que presenta cada eritròcit. Una
baixada de l’HCM es pot deure a una baixada de la producció d’hemoglobina o a que els
eritròcits són més petits del normal.
Concentració mitjana d’hemoglobina corpuscular (CCMH)
Relaciona la concentració d’hemoglobina amb el percentatge d’ocupació dels eritròcits (Ht). Té

uns valors de 33 g/dL.
Si CCMH és normal i HCM és baixa, és perquè els eritròcits són més petits del normal. Tot i
això, normalment si HCM és baixa, CCMH també serà baixa.
14
Factors que afecten a l’afinitat de l’hemoglobina per l’oxigen
L’hemoglobina, no sempre està unida a gasos. Si està lliure, l’anomenarem deoxihemoglobina,

mentre que si està unida a l’oxigen, l’anomenarem oxihemoglobina i la seva coloració és
vermella.
L’hemoglobina unida a CO2, l’anomenarem carbaminohemoglobina i és més blavosa. Aquesta

hemoglobina la trobem en una major concentració en la sang venosa i en les persones amb un
dèficit d’oxigen.
L'oxigen es capta en els alvèols i es cedeix per difusió fins als teixits. Es transporta unit a
l'hemoglobina per un enllaç molt feble. Per tant, una petita variació dels següents mecanismes
afectarà l'alliberament d'O2:
Augment de la [CO2]: un increment de diòxid de carboni serà un factor perquè l'oxigen

perdi afinitat per l'hemoglobina i aquest s'alliberi, com per exemple, en situació
d'exercici muscular o augment de metabolisme per necessitats energètiques.
Augment de la temperatura: a major temperatura, major necessitat d'oxigen. Es dóna
en situacions d'augment metabòlic, on el catabolisme produeix un excés d'energia que
es perd en forma de calor.
Augment de la BPG: La seva concentració en l’eritròcit és variable. Un augment de
BPG afavoreix la dissociació de l’hemoglobina i l’oxigen.
Descens del pH: El CO2, dóna com a producte de l’oxidació metabòlica H2CO3, el qual
es dissocia i allibera protons que disminueixen el pH i acidifiquen el medi.
Es produeix el que s’anomena Efecte Bohr, la hemoglobina de la sang al circular pels
teixits acidificats, perd afinitat per l’oxigen i l’alliberen en els teixits d’interès.
Aquests 4 factors tenen com a conseqüència un augment del metabolisme.
La majoria de molècules no poden travessar les membranes biològiques i necessiten

transportadors específics per a travessar-la. Els gasos, com l’O2 i el CO2, poden travessar
lliurement la membrana. La seva difusió va d’alta concentració a baixa concentració.
La saturació d’oxigen als alvèols és molt elevada, més que a la sang.
Com més metabolisme hi hagi, més CO2 hi haurà. Per difusió anirà als teixits i d’allà a la
circulació sanguínia. Una part del CO2 circula lliurement pel plasma.
15
Només un 23% del CO2 s’allibera juntament amb hemoglobina. Un 7% s’allibera en forma de
CO2 des del plasma i un 70% en forma de hidrogen carbonat.
L’eritròcit, presenta l’anhidrasa carbònica, que augmenta ràpidament la producció d’àcid

carbònic que es dissociarà ràpidament a HCO3- i H+. Si hi ha molta concentració de CO2, es
sintetitzaran molts H+ i molt HCO3- que farà que el pH disminueixi. Haurem d’eliminar H+.
L’hemoglobina a pH fisiològic pot actuar com a tampó i segrestar H+. La banda 3, alliberarà
HCO3- al plasma. L’hidrogen carbonat, tamponarà als protons. Quan HCO3- arribi als alvèols, es
transformarà a CO2 i s’expulsarà a través de l’aire.
16
Eritropoesi
És el procés de formació, maduració i alliberació de nous eritròcits. Es troba a diferents llocs en

funció de l’edat de l’individu.
L’eritropoesi en la fase embrionària i en l’adult es realitzen de manera diferent.
Trobem 3 fases de producció eritrocitària:
Fase primària
Entre la quarta i la sisena setmana de gestació, l’eritropoesi es realitza a l’aorta. Posteriorment,

es realitzarà al sac vitel·lí. Es formaran eritròcits primitius i nucleats.
Al segon trimestre de gestació, el fetge és el principal òrgan productor, tot i que també es genera
un nombre raonable a la melsa i als ganglis limfàtics.
A partir del sisè mes, el moll de l’os és el focus principal.
Fase secundària
Des de la primera infància fins a l’adolescència, el moll de l’os serà l’únic lloc eritropoètic i
hematopoètic. Es realitzarà al moll de tots els ossos.
Fase terciària
La capacitat eritropoètica cau dràsticament. Es realitza al moll de l’os, però en aquest cas només
en uns ossos determinats, que són els que conformen l’esquelet axial (crestes ilíaques a la
pelvis, les vertebres i a la mandíbula).
En el moll de l’os de les extremitats i ossos plans – amb excepció de la part proximal de la tíbia
i de l’húmer – es substitueix la medul·la vermella per medul·la groga i a partir dels 20 anys ja
no es realitzarà més eritropoesi.
A mesura que creixem, la capacitat d’aquestes zones de produir eritròcits va minvant, fins que
serà molt petita, però suficient per al dia a dia. Si hi ha alteracions, aquesta producció no serà
suficient. En aquest cas, estructures no eritropoètiques tindran capacitat eritropoètica però de
manera molt reduïda.
17
Tot el procés de maduració de l’eritròcit es realitza al moll de l’os, amb excepció de la fase de
reticulòcit. Com més maduració hi hagi, més hemoglobina tindrem.
Del moll de l’os, no surt l’eritròcit madur sinó que surt el reticulòcit, que encara conté orgànuls i
capacitat de síntesi de proteïnes, majoritàriament hemoglobina.
La diferenciació de reticulòcit a eritròcit es realitza en 1 o 2 dies. Tenim entre un 1% i un 2% de

reticulòcits en sang. Si aquest percentatge augmenta, vol dir que la nostra capacitat eritropoètica
ha augmentat.
Eritropoesi o producció d’eritròcits
Es produeixen a partir de cèl·lules mare pluripotencials del moll de l’os, que poden donar tot
els diferent tipus de cèl·lules sanguínies, en resposta a molècules de proliferació o de
diferenciació.
La primera divisió és asimètrica, queda una cèl·lula més gran i una més petita:
La més petita tornarà a donar una cèl·lula mare pluripotencial al moll de l’os. Això ens
permet mantenir una reserva de cèl·lules mare pluripotencials en la medul·la òssia
per seguir fabricant cèl·lules sanguínies durant tota la vida.
La més gran encara té molta plasticitat i reemplaçarà a la cèl·lula mare. Serà, a més, la
que anirà a formar el llinatge. Pot donar lloc a qualsevol tipus cel·lular, però a mesura
que madura perd plasticitat fins a esdevenir una unitat formadora de colònies
compromeses (UFC). A partir d'aquestes UFC només podrà obtenir un tipus cel·lular.
La proliferació i reproducció de les diferents cèl·lules mare està controlada per proteïnes
inductores de la proliferació com la interleucina 3, que estimula les cèl·lules mare de la
medul·la òssia. També estarà controlada per inductors de la diferenciació com a factors de
creixement o altres factors extrínsecs que fan que un tipus determinat de cèl·lula mare es
diferenciï en un tipus específic de cèl·lula sanguínia.
Al seu torn, la formació de factors inductors tant de proliferació com de diferenciació, està
controlada per factors externs a la medul·la òssia. En el cas dels eritròcits, l'exposició
perllongada a baixos nivells d'oxigen provoca la inducció a la proliferació i diferenciació
mitjançant l'hormona eritropoetina (EPO).
18
Al llinatge eritrocitari trobem:
Proeritroblast
o Pot proliferar i augmentar la producció i té nucli.
o Inicia la síntesi d’hemoglobina (i per tant en té baixa
concentració).
o S’anirà caracteritzant per un augment de la producció
d’hemoglobina i la disminució del nucli.
o Tot aquest procés es produeix al moll de l’os.
Eritoblast basòfil: Nucli més petit, menys orgànuls i una mica
d’hemoglobina.
Eritroblast policromatòfil: Presenta més hemoglobina, nucli
petit i excèntric.
Reticulòcit (1–2% de l’hematòcrit)
o S’allibera a la circulació sanguínia
o No té nucli però sí alguns orgànuls encara que li
permeten continuar amb la producció d’hemoglobina
(AG, ribosomes, mitocondris), fins dos dies després de
l’alliberació al torrent sanguini.
o Aquesta producció s’atura al cap d’un o dos dies quan
perd els orgànuls del tot i es converteix en eritròcit.
o Un augment de reticulòcits significa un augment de la
producció d’eritròcits.
Eritròcit
El nivell de l’hematòcrit, es manté molt constant al llarg de la nostra vida, sempre i quant no
variem les condicions.
Les funcions de l’hematòcrit en són dues:
Permetre la correcta oxigenació dels teixits: És la més important.

Mantenir constant el nombre d’eritròcits: Aquest nombre no ha de ser excessiu, ja
que sinó augmentaríem la viscositat i podríem generar trombes. Si hi ha una carència en
el nombre d’eritròcits, hi ha una deficiència en l’oxigenació tissular i, el moll de l’os
reacciona augmentant el nombre d’eritròcits.
Ens podem trobar amb la situació de que el moll de l’os augmenti el nombre d’eritròcits
quan aquest ja és suficient (policitèmia). Aquesta situació es donaria si augmentem la
nostra alçada respecte al mar (condició endògena), tot i que també es pot donar per
condicions exògenes.
El nombre d’eritròcits, per tant, està determinat per l’oxigenació.
19
L’eritropoetina o EPO, és una hormona que és una proteïna petita que promou la síntesi
d’eritròcits. Es va veure que si no tenim eritropoetina i ens trobem en una situació hipòxica,
l’eritropoesi no s’estimularà.
L’EPO, es sintetitza al ronyó (90%), degut a que aquest òrgan necessita molt oxigen, ja que ha
de filtrar la sang (es filtren 180L de plasma/dia), reabsorbir nutrients, depurar deixalles i activar
a moltes bombes iòniques. També es sintetitza, tot i que en menor mesura, al fetge (10%).
A les 24 hores de trobar-nos en una situació hipòxica, els nivells d’EPO a nivell plasmàtic
augmentaran dràsticament (en proporció als nivells d’hipòxia). Si es dóna una hipòxia local, el
ronyó també augmentarà els nivells d’EPO, degut a que les prostaglandines (PGs), entre
d’altres, poden estimular a l’EPO.
Els receptors d’EPO, es troben majoritàriament a la membrana de les cèl·lules mare del moll de
l’os i estimulen la producció de proeritroblast i disminuirà la producció d’altres llinatges.
Aleshores, s’accelerarà la diferenciació dels proeritroblasts a reticulòcit (el procés de maduració
tardarà entre 3 i 4 dies quan normalment sol durar 1 setmana).
Des que es dóna la situació hipòxica fins que s’alliberen aquestes noves formes eritropoètiques,
passaran 5 dies.
Les funcions de l’EPO són:
Estimulació de l’eritropoesi.
Regulació de la pressió arterial
Vasoconstricció
S’ha vist que les neurones també tenen receptors d’EPO i, per tant, en situacions d’hipòxia
cerebral o lesions al sistema nerviós, també poden sintetitzar eritropoetina. S’ha vist també que
cèl·lules del sistema nerviós, poden sintetitzar hemoglobina.
En situacions d’estrès neuronal, l’EPO confereix protecció per estrès oxidatiu.
Els factors nutricionals també influeixen en l’eritropoesi. Això es deu a que el moll de l’os és un
dels teixits amb activitat metabòlica més important de tot l’organisme.
Hi ha dos factors nutricionals claus per a l’eritropoesi:
Vitamina B12: Molt sensible als àcids gàstrics i, per tant, s’absorbeix molt ràpidament.
L’organisme, ha desenvolupat el factor intrínsec (sintetitzat per cèl·lules de l’estomac),
que realitzarà 3 funcions primordials:
o Augment de la resistència de la vitamina B12 als sucs gàstrics: Quan s’hi uneix,
fa que aquesta vitamina sigui molt més resistent als sucs gàstrics.
o Permet la bona reabsorció de la vitamina B12 a nivell intestinal: Sense el factor
intrínsec, la seva reabsorció a nivell intestinal és molt dolenta.
o Permet la seva internalització al fetge: On tenim un reservori de la vitamina B12,
que pot durar-nos fins a 1.000 dies.
La vitamina B12, l’obtenim dels vegetals.
20
Àcid fòlic: L’obtenim de vegetals. És reabsorbeix més ràpidament que la vitamina B12.
Es reabsorbeix a nivell intestinal directament i s’emmagatzema al fetge. Les seves
reserves, comparades amb les de la vitamina B12, són molt menors i només duren 7–15
dies. Es important per al desenvolupament del sistema nerviós i, és per això que se’ls hi
subministra a les embarassades.
Si hi ha una deficiència en aquests dos factors, el procés d’eritropoesi es veurà afectat, ja que les
cèl·lules eritropoètiques no es podran replicar i el procés de diferenciació de reticulòcit a
eritroblast quedarà molt minvat. Es formaran macròcits (no tenen morfologia bicòncava i tenen
una grandària major a la normal), que tindran com a conseqüència, una anèmia megaloblàstica.
Ambdues són importants per a la síntesi de trifosfat de timidina, que és un component

essencial de l’ADN.
Absorció de ferro
També necessitem ferro per a l’eritropoesi. En l’organisme, tenim entre 2 i 5 grams de ferro.
Aproximadament, el 70% del ferro el trobem acumulat en l’hemoglobina. Entre un 5–10% del
ferro, estarà unit a la mioglobina. El 20–25% restant, el tindrem de reserva i ens permetrà
produir hemoglobina si tenim carències.
La majoria de ferro que ingerim és excretat per les femtes, per tant, molt poc del ferro ingerit és
assimilat. Cada dia absorbim 1mg de Ferro i n’excretem 1mg.
Les reserves de ferro, les trobem al fetge.
El ferro el podem obtenir dels vegetals (obtindrem ferro lliure i en estat Fe3+) i de la carn
(l’obtindrem unit a la mioglobina). Els sistemes d’assimilació de Fe vegetal i animal seran
diferents.
Absorció del ferro vegetal: L’ió fèrric, no pot ser absorbit. Per a poder-lo absorbir, el
ferro lliure, a nivell de sucs gàstrics, afavoreix l’oxidació dels sucs gàstrics i, per tant, el
ferro es redueix de Fe3+ a Fe2+. En aquest estat, ja el podrem absorbir.
Les cèl·lules del duodè, presenten també uns citocroms a la seva superfície apical, que
catalitzen la reducció de Fe3+ a Fe2+. Un cop reduït, podrà ser internalitzat mitjançant el
transportador TMD.
Absorció del ferro animal: Si la mioglobina queda destruïda durant la digestió i el
ferro queda lliure, la seva absorció serà igual que en el ferro vegetal.
Però si la mioglobina queda encara unida al grup hemo, tenim el transportador del
grup hemo, que agafarà al grup hemo i l’internalitzarà.
Un cop interioritzat, a través de vesícules, el grup hemo serà degradat per
l’hemoxigenasa, que degrada al grup hemo i allibera al ferro.
Per tant, tant si obtenim el ferro dels vegetals com de la carn, aquetes cèl·lules intestinals
tindran un alt contingut en ferro.
Com que el ferro realitza les seves funcions en el múscul o en el moll de l’os, l’haurem
d’assimilar a la sang. A nivell sanguini, tenim la ferroportina, que es troba a la membrana
basal, en contacte amb els capil·lars sanguinis, que bombejarà el ferro cap a la circulació
sanguínia.
21
Ens trobem amb un problema, que la transferrina no transporta ferro reduït (Fe2+), sinó oxidat
(Fe3+). Per tant, la transferrina té associada la hefastina, que oxidarà al ferro.
En la membrana dels hepatòcits, trobem uns receptors de transferrina, que permetran que
aquesta aboqui el ferro i l’emmagatzemaran. Un cop dins l’hepatòcit, el ferro s’unirà a la
ferritina, que és una proteïna emmagatzemadora de ferro.
Quan totes les ferritines estan col·lapsades de ferro, el ferro que entra a l’hepatòcit transportat
per la transferrina serà captat per la hemosiderina, que és una altra proteïna emmagatzemadora
molt quelant de ferro (pot emmagatzemar fins a 4.000–5.000 àtoms de Fe).
Quan el moll de l’os necessita ferro, la ferritina entra en circulació sanguínia. Les cèl·lules del
moll de l’os tenen receptors de ferritina que permeten la seva internalització.
Quan ja tenim suficient ferro a la sang, hem d’aturar l’aportació de ferro, ja que el ferro oxidat
és un problema per a la producció de radicals lliures. S’activarà la hepsidina, que inhibirà a la
ferroportina. L’hepsidina, està controlada per l’eritropoesi.
22
Destrucció d’eritròcits
Els eritròcits, tenen una vida mitjana d’entre 100 i 120 dies. Al llarg de la seva vida, hauran de
passar per llocs on s’hauran de comprimir molt, com és el cas de la polpa vermella de la melsa
(3µm).
La destrucció d’eritròcits, està molt regulada: entre el 80% i el 90% dels eritròcits, quan moren,
no alliberen hemoglobina a la sang. Si no fos així, podríem perdre el ferro que contenen. Per a
evitar perdre el ferro que conté l’eritròcit quan aquest mori, el fagocitarem abans de que lisi.
Si no el fagocitéssim abans de que lisés, l’hemoglobina seria filtrada pels ronyons i seria
eliminada a través de la orina, en forma de bilirubina, a través del líquid intersticial, ...
La fagocitosi dels eritròcits abans de que aquests lisin s’anomena destrucció extravascular i la
realitzaran els macròfags del fetge i la melsa. Els macròfags sabran que han de fagocitar els
eritròcits, perquè aquests exposaran components de la seva membrana que només es troben a
l’interior de la bicapa lipídica. Un d’aquests components és la fosfatidilserina. L’exposició
d’aquests components es deu a l’estrès causat per la compressió continuada al passar per la
polpa vermella de la melsa.
Els eritròcits malmesos, seran fagocitats per macròfags, majoritàriament al fetge.
Només entre un 10% i un 20% dels eritròcits es destrueixen de manera espontània (hi ha
alliberació d’hemoglobina intravascular). És el que s’anomena destrucció intravascular.
En la destrucció extravascular, quan l’eritròcit és fagocitat pel macròfag, podrem degradar el

grup hemo de l’hemoglobina mitjançant l’hemoxigenasa que contenen els macròfags.
En la destrucció intravascular, l’hemoglobina que circula lliurement, presenta una proteïna que
és l’haptoglobina (els seus nivells són baixos), que la reconeix (a l’Hb lliure i la segresta).
L’hemoglobina unida a l’haptoglobina, pot ser recaptada a nivell del fetge i el ferro és reciclat.
Si per qualsevol motiu, la destrucció eritròcitaria intravascular es troba per sobre del 10–20%,
els nivells d’haptoglobina seran insuficients per a reciclar la hemoglobina que circula lliurement
per la sang i tindrà una conseqüència a la llarga, que és la pèrdua de pes.
Esquerra: destrucció intravascular. Dreta: Destrucció extravascular
23
Anèmia
Si la destrucció eritròcitària intravascular és crònica, tindrem una deficiència d’hemoglobina,

que clínicament es coneix com a anèmia.
Aquesta anèmia es pot deure a una reducció del nombre d’eritròcits o a una baixa quantitat
d’hemoglobina en els eritròcits.
Les anèmies es troben distribuïdes i n’hi ha que són molt més freqüents que altres.
Es classifiquen segons:
Morfologia
Fa referència, en la majoria dels casos, a la grandària dels eritròcits.
Poden ser:
Anèmia normocítica: La grandària dels eritròcits és normal.
Anèmia microcítica: La grandària dels eritròcits és menor del normal.
Anèmia macrocítica: La grandària dels eritròcits és major del normal.
El volum corpuscular mig (VCM), ens determina en una analítica la grandària de

l’eritròcit. El VCM normal és de 90 µm3.
Contingut d’hemoglobina
Poden ser:
Anèmia normocròmica: HCM (Hemoglobina Corpuscular Mitjana) i CMHC (Concentració

Mitjana d’Hemoglobina Corpuscular) són normals. Hi ha alteracions funcionals de
l’hemoglobina.
Anèmia hipocròmica: HCM i CMHC baixos.
Anèmia hipercròmica: HCM i CMHC alts.
24
Etiologia
Si no sabem l’etiologia, no podrem tractar correctament una anèmia.
Poden ser:
Hemorràgiques: Es deuen a un accident. Serà normocítica i normocroma, ja que

perdem eritròcits i plasma equitativament. Si presenta una hemorràgia interna molt
petita però constant, serà hipocròmica i microcítica, ja que no podrà absorbir ferro dels
intestins per a poder formar hemoglobina.
Aleshores, els eritròcits seran molt més petits del normal i tindran molt poca
hemoglobina.
Aplàstiques: Només es poden tenir amb una exposició elevada a radioactivitat o per
ingestió de citostàtics. Les cèl·lules del moll de l’os no produeixen suficients cèl·lules
sanguínies noves.
Hemolíquiques: Són les més freqüents. Fan que els eritròcits lisin. Hi ha una destrucció
intravascular i s’allibera hemoglobina a la sang. No hi ha prou haptoglobina i hi ha una
pèrdua de ferro que és la que provoca l’anèmia. Poden ser:
o Hereditàries: Es deuen a:
Defectes enzimàtics: En el favisme, hi ha un dèficit de glucosa–6P
deshidrogenasa, que fa que els eritròcits no puguin reduir el glutatió.
Defectes estructurals:
Esferocitosi: Els eritròcits tenen forma globular i són molt
petits. Es deu a mutacions de proteïnes del citosquelet com
l’espectrina.
Estomatocitosi: Tenim problemes de proteïnes de la
membrana com per exemple banda 3 que resulten en
eritròcits més grans i globulars (s’acumula el bicarbonat,
augmenta la pressió osmòtica, s’inflen i acaben lisant).
Alteracions de l’hemoglobina: S’han descrit més de 400 alteracions.
En l’anèmia falciforme, l’eritròcit té forma de falç quan l’hemoglobina
està desoxigenada. La talassèmia es deu a mutacions dels gens de les
globines duen a l’hemoglobina inactiva.
Aquestes anèmies, es donen molt en regions on hi ha paludisme, ja que
els hi dóna resistència a aquesta malaltia.
o Adquirides: Es deuen a:
Infeccions parasitàries com el paludisme
Mecàniques: Defectes a la vàlvula cardíaca, que provoquen un
augment de la pressió i fa que els eritròcits lisin.
Autoimmunes: Degudes a transfusions sanguínies errònies.
Nutricionals: Dèficits de vitamina B12, àcid fòlic i/o ferro.
El 90% de les anèmies es donen per un dèficit de ferro (anèmia ferropènica) i solen ser
hipocromes i microcítiques.
25
Casos
Nombre de hematies baix → pot ser per culpa que lisin o per una menor producció.
Hemoglobina molt baix → té anèmia (no suficient per fer-li una transfusió, només en
els casos inferior a 7).
Aquesta reducció d’hemoglobina pot ser per una baixa producció d’hemoglobina o pel
nombre d’eritròcits.
També veiem que VCM es troba reduït, per tant, són més petits → anèmia microcítica.
Quantitat de hemoglobina:
o HCM: es troba baixa.
o CMHB: també és baixa.
L’hemoglobina es veu reduïda perquè la seva producció és baixa → Anèmia hipocromo.
El 90% casos d’aquest tipus d’anèmia (microcítica i hipocromo) és conseqüència de la
carència de ferro → anèmia ferropènica (perquè el ferro és un element necessari per la
síntesi d’hemoglobina).
No està causada per un procés inflamatori perquè els valors del leucòcits són normals.
Conclusió: es tracta d’un anèmia microcítica i hipocromo.

Els eritròcits són més petits perquè hi ha menys hemoglobina i hi ha menys hematies perquè es
produeixen amb menor quantitat.
A més, el pacient es cansa perquè amb menys eritròcits, pot transportar menys oxigen (en canvi
exercici aerobi sí que en podria fer).
26
Nombre de hematies baix → Anèmia hemolítica

Hemoglobina baixa → Té anèmia, però no suficient per a fer-li una transfusió, que seria
si fos per sota de 7. L’anèmia fa que estigui cansat.
VCM elevat → Tenim eritròcits macrocítics que lisen més fàcilment. → Anèmia
macrocítica.
HCM elevat → Com que els eritròcits són més grans, tindré més hemoglobina.
Leucòcits no alterats → L’anèmia no es deu a una infecció.
No es tracta d’un dèficit de Fe, perquè la hemoglobina està elevada. A més, els dèficits de Fe
donen lloc a anèmies microcítiques.
L’anèmia, es deu a una carència alimentària d’àcid fòlic, que té com a conseqüència una anèmia
megaloblàstica. Se’ns diu que la gastritis fa 3 setmanes que la presenta i les reserves d’àcid fòlic
duren entre 7 i 10 dies.
Primer haurem de tractar la gastritis i després li donarem suplements d’àcid fòlic.
Conclusions:
El cansament del noi es deu a l’anèmia. Els hematies són baixos, ja que al tenir un VCM elevat
lisaran i donaran lloc a una anèmia hemolítica.
L’HCM és elevat, però la CMHB és normal degut a que la gastritis de 3 setmanes esgota les
reserves d’àcid fòlic que duren entre 7 i 10 dies.
27
Hematies baixos → Anèmia hemolítica

Hemoglobina molt baixa → Anèmia dràstica. A l’estar per sota de 7, necessita
transfusió immediata. Com que HCM i CMHB són normals → anèmia normocròmica.
Hematòcrit baix: És elevat per a aquest tipus d’anèmia.
Leucòcits baixos → Hi ha infecció. Tots els tipus es troben molt reduïts excepte les
plaquetes. Això es deu a la presència elevada de limfoblasts, que fa que els altres
llinatges no es puguin dividir i, per tant, no es podran diferenciar i restaurar a les altres.
D’un megacariòcit (cèl·lula precursora de les plaquetes) obtindrem moltes plaquetes,
per tant, per pocs que n’hi hagi, mantindran la població de plaquetes.
Es tracta d’una leucèmia.
28
TEMA 3.
LIMFÒCITS I IMMUNITAT
Immunitat
Immunitat
Leucòcits
Els leucòcits, també coneguts com a glòbuls blancs, són les unitats mòbils del sistema de
defensa. Són molt minoritaris, però la seva importància és vital.
Si estem immunodeprimits, la nostra supervivència és d’entre dies a setmanes.
Si no tenim plaquetes, la nostra supervivència és d’entre hores a dies.
El nombre de leucòcits a la sang és d’entre 5000–10000/µL.
Si el nombre de leucòcits és superior a 10000/µL, patirem una leucocitosi, mentre que si és

inferior a 4500/µL, patirem una leucopènia o leucocitopènia. Podem veure que, a diferència
dels hematies, el seu rang és molt ampli.
Hi ha 5 tipus en funció de la seva morfologia, agrupats en dos grups. Les diferents poblacions
leucocitàries no són homogènies en nombre i això es deu a la seva importància. La seva funció
és diferent i en segons quins processos seran més importants unes poblacions que altres.
Granulòcits o leucòcits polimorfonuclears
Contenen grànuls que contenen enzims, proteïnes, ..., que jugaran un paper clau en el procés
d’inflamació. Són polinuclears. Poden ser:
Neutròfils (60–70%): Cada neutròfil pot fagocitar entre 5 i 10 bactèries. També

sintetitzen molècules antimicrobianes. Un augment ens indica infecció bacteriana o
inflamació.
Eosinòfils (2–4%): S’encarreguen de la lluita contra paràsits. Un augment ens indica
al·lèrgia, infecció parasitària o una malaltia autoimmune1.
Basòfils (0,5–1%): S’encarreguen de les respostes al·lèrgiques (quan es troben als
teixits el anomenem mastòcits). Un augment ens indica al·lèrgia, leucèmia 2 o
hipertiroïdisme.
1
Malaltia autoimmune: si fem un proteïnograma, veurem els limfòcits i les bandes gamma augmentades.
2
Leucèmia: El normal es que augmentin els limfòcits però sense arribar a madurar, encara que a vegades
pot ser que disminueixin.
29
Immunitat
Agranulòcits
No contenen grànuls i són mononuclears. Poden ser:
Monòcits (3–8%): En circulació són els macròfags. Fagociten bactèries i cèl·lules

infectades (poden fagocitar-ne 2.000). Si la seva població augmenta, ens trobem en
front d’una infecció viral i fúngica o d’una malaltia crònica.
Limfòcits (20–25%): Formen el sistema immune adaptatiu, ja que busquen els cossos
estranys per l’organisme i els eliminen (comproven que tot funcioni correctament). Un
augment de la seva població ens indica o una infecció vírica o una leucèmia.
Dins dels diferents tipus leucocitaris trobem diferents subpoblacions, que tindran funcions
diferents.
Totes les cèl·lules del sistema immunitari s’originen a partir d’una cèl·lula mare pluripotent
(immadura) localitzada al moll d’os que, gràcies a un factor de diferenciació anomenat CD34+,
va donant lloc a totes les cèl·lules del sistema immune. Sense el factor CD34+, no maduraran.
Si la trobem en circulació a la sang, ens indica leucèmia i la maduració de les diferents

poblacions no serà la correcta.
30
Immunitat
A partir de CD34+ es donaran dues línies bàsiques de cèl·lules:
Limfoide: Aquesta es diferenciarà a:

o Precursors de cèl·lules T: En el tim. Es podrà diferenciar a:
Limfòcits T
Cèl·lules Natural Killer (NK)
o Precursors de cèl·lules B: A la melsa. Es diferenciaran a:
Limfòcits B
Mieloide: Es diferenciarà a:
o Megacariòcit: Es dividirà en moltes plaquetes.
o Eritroblast: Obtindrem eritròcits.
o Mieloblast: Donarà lloc als leucòcits granulòcits:
Neutròfils
Eosinòfils
Basòfils
o Monoblast: donarà lloc a:
Monòcits
Cèl·lules dendrítiques
31
Immunitat
Supervivència dels leucòcits

Cèl·lula Circulació Teixits
Neutròfil 4–8 hores 4–5 dies
Monòcit 10–20 hores Dies/mesos
Limfòcit Dies o mesos
Els neutròfils actuen de manera específica i n'hi ha molts, la seva funció és patrullar per tot el
cos, per això una vegada alliberats, duren entre 4–8 hores en l'organisme, després entren en
apoptosi llevat que trobin alguna cosa al que atacar i per això migren a algun teixit. El nombre
tan gran de neutròfils es pot deure a un mecanisme de substitució eficaç d’aquestes cèl·lules.
Els monòcits, eliminen els patògens mitjançant fagocitosi (ingestió cel·lular) també de forma
inespecífica. N'hi ha en menor quantitat i per això la seva supervivència en sang és més gran. En
cas d'infecció, migren als teixits, on sobreviuen molt temps en forma de macròfags. Si duren
mesos, vol dir que la inflamació roman en el teixit. Això es pot deure a un procés inflamatori
crònic.
Els limfòcits tenen una vida molt més llarga, són molt específics i hi ha molt pocs per cada
població concreta especialitzada en un antigen. Migren contínuament dels teixits a la circulació
a la recerca de determinants antigènics contra els quals actuar. Els limfòcits de memòria poden
ser especialment longeus. Els limfòcits clon, duren tota la vida.
32
Immunitat
Immunitat
La immunitat, és la capacitat que té el nostre organisme de protegir-nos en front de substàncies

estranyes.
La resposta immunitària es troba formada per un conjunt de reaccions defensives:
Reconeixement de la informació (pròpia o no pròpia) mitjançant receptors de

membrana: El sistema immunitari ha de ser capaç de diferenciar allò endogen d’allò
exogen. Només reconeix allò que no és propi de l’organisme. Si reconeix una
substància o molècula endògena, tindrem al·lèrgia o una malaltia autoimmune.
Processament i elecció de la classe de resposta: Un cop ha recorregut una substància
estranya, ha de processar una resposta efectora que serà millor com més experiència
tingui. La resposta serà diferent en funció de la substància estranya.
Desencadenament del mecanisme d’atac contra l’antigen: Hi ha una memòria
immunològica. Com més memòria immunològica hi hagi contra un antigen, millor serà
la seva resposta.
Geogràficament, les respostes immunitàries ineficaces o males respostes immunitàries es donen

en les zones del nord i del sud, mentre que en les zones equatorials són pràcticament nul·les.
Existeixen dos tipus d’immunitat:
Immunitat innata
És el sistema immune primitiu.
És el conjunt de mecanismes cel·lulars i no cel·lulars (sistema humoral, normalment són

proteïnes o anticossos) que defensen un hoste de les infeccions per part d’altres organismes, de
manera no específica. Són: granulòcits, monòcits i cèl·lules NK (natural killers).
Està compost de:
Barrera mecànica: És, juntament amb la barrera química, la primera línia de defensa
contra l’entrada d’agents patògens.
La pell (queratinòcits) impermeabilitza i impedeix que les substàncies tòxiques entrin
en nostre organisme. També són barreres mecàniques les glàndules, per secretar
substàncies i així eliminar els microorganismes. L'organisme té vies d'entrada
susceptibles a infeccions, per aquest motiu tenen mecanismes propis de protecció.
Un exemple d'això és la uretra (és més curta a les dones que als homes), que elimina
patògens si orinem, o també la mucosa (enganxen als bacteris), les llàgrimes (dilueixen
bacteris i toxines) ...
Barrera química: El greix (sebo) emulsiona les parets bacterianes, els lisoenzims i
l’àcid hialurònic de la suor i els sucs gàstrics també ajuden a l’eliminació dels patògens.
Tot i que aquests mecanismes són molt eficaços a vegades fallen i hem de tenir mecanismes per
quan els patògens entrin en circulació.
33
Immunitat
Resposta humoral: Són no cel·lulars. Poden ser:

o Transferrines: transport de ferro, imprescindible per la proliferació de patògens,
de manera que si segrestem el ferro, inhibim la proliferació dels agents
patògens.
o Interferons: Estan sintetitzats per les pròpies cèl·lules del teixit afectat o les
pròpies cèl·lules immunes que es troben en aquest teixit. Formen part de la
resposta immunitària innata humoral. Activen a la resposta inflamatòria
generalitzada. Poden ser:
Tipus I (IFNα i IFNβ): Inhibeix el creixement cel·lular tant de
cèl·lules patògenes com de sanes i suprimeix tumors. Es especialment
important en els virus, ja que si impedim el creixement cel·lular,
impedim la reproducció del virus.
El gen IFNα està mutat en algunes leucèmies. S’ha testat en clínica per
a tractament de càncers sense resultat.
Actualment es dóna en sarcoma de Kaposi i hepatitis C
Tipus II (IFNγ): augmenta l’activitat fagocítica. Activadors o
estimuladors directes de la resposta immune de totes les cèl·lules, tan
de immunitat innata com adquirida.
o Citocines i quimiocines
o Substàncies amb capacitat antimicrobial: Estan sintetitzades per les pròpies
cèl·lules immunitàries. Són dermicidines, defensines, trobosines. Són microbis
que no desenvolupen resistència contra aquestes substàncies. Això és important
perquè comencen a haver-hi soques de bacteris que són resistents a la majoria
d’antibiòtics que hi ha.
o Sistema complement: consta de 20 proteïnes (normalment sintetitzades pel
fetge) presents al plasma i membranes cel·lulars que actuen en cascada,
activant-les unes a les altres, moltes d'elles són precursores enzimàtiques. En
circulació, estan inactives. Presenta dues vies d'activació, la via clàssica i la via
alternativa.
La via clàssica la inicia una reacció Antigen–Anticòs: quan s'uneixen
antigen i anticòs formant aquest complex, una zona reactiva de la
porció de l’anticòs queda activada i s'uneix a la proteïna C1 del sistema
de complement. S'estableix una "cascada de reaccions" que depenent
d'on pari donarà uns efectes o uns altres. (Sistema immunitari adquirit)
La via alternativa és més primitiva i no necessita anticossos,
mitjançant polisacàrids i els factors B i D activen C3 per començar la
cascada en aquest punt. El resultat ajuda a evitar la lesió en teixits
tissulars mitjançant diversos processos:
Opsonització: procés mitjançant el qual les molècules de
complement s'insereixen en les parets bacterianes i reconeixen
la molècula del complement bacterià. Aleshores, enviaran
senyals per tal que les cèl·lules del sistema immunitari innat
(macròfags) les fagocitin.
Activació dels leucòcits dels sistema immunitari innat: Els
activen per si mateixes.
34
Immunitat
Quimiotaxi: Actuen com a molècules quimiotàctiques

(localitzadores) i recluten leucòcits de la sang. Generen una
senyal d'atracció sobre els granulòcits i macròfags perquè es
dirigeixin cap a la infecció. Són moduladors de la resposta
inflamatòria.
Destrucció de la membrana bacteriana: Les molècules C5, C6,
C7 i C8 s’uneixen entre sí formant un complex enzimàtic que
s’uneix a les membranes dels organismes a eliminar, perforant-
los i produint la seva mort, la seva lisi cel·lular.
Ajuden a produir la resposta inflamatòria: Actuen a diferents
nivells inflamatoris.
Afavoreixen l’aglutinació de microorganismes invasors i
neutralitzen al virus: Ataquen a l’estructura del virus i el
neutralitzen.
Resposta cel·lular: Excepte els NK, la resta de limfòcits no actua en aquesta resposta
cel·lular, ja que formen part de la immunitat adquirida. La resposta cel·lular té diferents
fases:
o Activació dels macròfags tissulars (provenen dels monòcits de la sang) i
mastòcits (provenen dels basòfils de la sang): Es troben en els teixits i s’activen
en minuts. Quan hi ha presència de càrrega bacteriana, s’activen i comencen a
fabricar productes amb diferents funcions biològiques. Poden atacar
directament a l’agent patogen o diluir-lo.
Aquestes cèl·lules secreten substàncies mediadores que inicien el procés
d'inflamació:
Mastòcits: Alliberen vesícules que contenen:
Histamina
Citoquines: per una banda actuen sobre les cèl·lules endotelials
que alliberen molècules d’adhesió (les primeres que es generen,
tenen molta afinitat pels neutròfils). Els leucòcits, s’uneixen a
l’endoteli i entren al teixit: fan diapedesi.
Per altra banda també actuen com a factors quimiotàctics que
atrauen les cèl·lules immunitàries.
35
Immunitat
Macròfags: Són més abundants en infeccions i la seva funció és

fagocitar.
A més, proliferaran i atrauran mitjançant senyals quimiotàctiques a les cèl·lules
que es troben a la perifèria (a la sang), per a què vagin a la zona infectada, que
són els neutròfils i els monòcits.
o Reclutament3 dels neutròfils: El pic màxim d’infiltració de neutròfils es donarà
a les 24 hores. Combatran les infeccions agudes, tot i tenir un potencial
fagocític baix. Les seves funcions són:
Desgranulen les seves vesícules que degraden components de la paret
bacteriana: Alliberaran proteïnes i enzims que degradaran les parets
bacterianes. Altres enzims generaran radicals lliures que oxidaran a la
paret bacteriana. Aquests radicals lliures, també actuen sobre les
membranes cel·lulars, però tenim cèl·lules mare i, aquelles cèl·lules del
nostre cos que s’hagin danyat seran substituïdes sempre que sigui
possible. El SNC té cèl·lules mare, però el reemplaçament de les
neurones no es donarà.
Degut a això, en el nostre organisme tenim la barrera
hematoencefàlica, que les partícules víriques no podran travessar.
En els ronyons, la capacitat de substituir a les nefrones, també és nul·la.
Fagociten i digereixen (bacteris i deixalles cel·lulars): ho fan amb
enzims que produeixen radicals lliures amb poder oxidant. També
travessen la membrana i actuaran sobre els voltants de la cèl·lula del
teixit, és a dir, també actuen sobre les cèl·lules endògenes.
Sintetitzen citoquines: Activaran altres molècules d’adhesió pel
reclutament de monòcits.
Un cop solucionada la inflamació, els neutròfils seran fagocitats pels macròfags.
o Reclutament dels monòcits: El pic màxim d’infiltració de monòcits es donarà

als 2–3 dies. Quan arriben al teixit, s’activen i es transformen en macròfags i
fagocitaran a bactèries, membranes de bactèries o de cèl·lules mortes, etc. Seran
la cèl·lula inflamatòria majoritària en processos inflamatoris aguts. Si
s’eliminen els macròfags, s’alterarà el procés de cicatrització i el teixit no es
repararà.
Sintetitzaran citoquines i quimioquines, que permetran l’entrada dels limfòcits
NK.
Un cop solucionada la inflamació, entraran en apoptosi (una minoria) o
retornaran a la circulació (la gran majoria).
o Reclutament de cèl·lules Natural Killers: Són els últims que arriben, si és que
ho fan. Són limfòcits que han perdut la seva especificitat i, per tant, formen
part del sistema immunitari innat. Normalment, es troben involucrades en
l'eliminació de cèl·lules tumorals i de cèl·lules infectades per un virus.
3
Reclutament vol dir que passen de la circulació al teixit.
36
Immunitat
S’ha vist que hi ha unes molècules que provenen de lípids, concretament de l’omega 3, que
quan es degraden, generen biomolècules actives, que s’uneixen a receptors específics que es
troben a les membranes cel·lulars dels macròfags, però també de neutròfils i de limfòcits, que
actuaran com a agonistes de la resolució de la inflamació. Per tant, la resolució de la
inflamació és un procés actiu que necessita de l’activació de receptors que eliminarà elements
proinflamatoris i promourà l’eliminació d’aquestes cèl·lules de la resposta cel·lular. Com ja
hem dit abans, els neutròfils entren en apoptosi i seran eliminats per fagocitosi dels macròfags;
mentre que els macròfags, entraran en apoptosi (una minoria) o retornaran a la circulació (la
gran majoria).
Quan els agents patògens han estat eliminats, s’ha d’eliminar la resposta cel·lular per
homeòstasi. Si no es fa, la resposta inflamatòria malmetria el teixit circumdant i provocaria una
degeneració tissular.
Inflamació: La simptomatologia de la inflamació serà proporcional a la intensitat del

procés inflamatori. Aquesta simptomatologia consta de:
o Coloració vermellosa: Deguda a una major irrigació sanguínia.
o Dolor: En les zones infectades o lesionades.
o Zona inflamada
o Augment de la temperatura local: La sang és la reguladora de la temperatura
corporal i com que hi ha una major irrigació sanguínia, augmenta la
temperatura.
o Falta de sensibilitat tàctil: més aviat és una hipersensibilitat al dolor. La
finalitat és intentar no incrementar la càrrega bacteriana, fent que l’individu
senti estímuls desagradables.
o Vasodilatació: Hi ha un augment del flux sanguini i de la permeabilitat.
L’augment de la permeabilitat permet que el plasma surti cap al teixit.
D'aquesta manera els leucòcits que circulen pel plasma, poden accedir al teixit i
la zona s'inflama. A més, l'augment de permeabilitat permet que també surtin
factors que contribueixen a la formació d'un coàgul en el teixit, la qual cosa
evita que els microorganismes surtin d'aquest i ajuda a que els leucòcits es
quedin en aquesta zona.
Tots aquests símptomes, es deuen a una sèrie de compostos que es secreten en el procés
d’inflamació:
o Histamina: Provoca vasodilatació que fa que s’augmenti el diàmetre de la llum

del vas, per tant, hi haurà més sang i més vermellor i més temperatura local.
Augmenta la permeabilitat vascular degut a que hi ha més espais entre
cèl·lules sanguínies (són més grans). Això provoca:
Formació d’un edema perquè el plasma s’escapa cap als teixits.
Dissoldre la concentració bacteriana
Proteïnes del plasma (factors de coagulació) arribin als teixits: El
coàgul segrestarà tot allò que trobi al teixit, i per això es dissol la
càrrega bacteriana.
o Quinines: Es formen a través dels quininogens.
37
Immunitat
o Prostaglandines: hipersensibilitzen a les fibres nervioses nociceptives

(terminacions nervioses del dolor) i generen potencials d’acció que abans no es
provocaven. Això ens permet evitar que ens toquem i, per tant, que ens
infectem. A més, actuen com antiagregants plaquetaris4.
o Leucotriens: Són molècules sintetitzades pels leucòcits que desencadenen la
vasodilatació.
Febre: En el cervell, trobem l’hipotàlem, que és molt important en les funcions que
nosaltres no regulem, com la temperatura. L’hipotàlem, actuarà com a termòstat i
provocarà vasoconstricció.
L'increment de temperatura, ve donat per l'alliberament de interleucines que, en
quantitats massa elevades, poden traspassar la barrera hematoencefàlica, influint en
l'activitat de hipotàlem pujant el termoregulador cerebral, i desencadenant,
conseqüentment, la febre.
Quan alguna de les molècules de la inflamació augmenta no només en el teixit, sinó que
també en sang, poden canviar l’estat del termòstat.
Durant un procés infecciós, les necessitats cel·lulars són molt elevades, no només per la
síntesi, sinó que també per a la renovació de cèl·lules del sistema immunitari.
A altes temperatures, la proliferació cel·lular, sobretot dels bacteris disminueix. En
canvi, la dels leucòcits augmenta. Aquesta disminució de la proliferació cel·lular, ens
ajuda amb els virus, que necessiten una cèl·lula hoste per a realitzar les seves funcions
de nutrició i proliferació.
Encara que la febre sigui un mecanisme d’ajuda per combatre els agents infecciosos, un
augment excessiu pot provocar greus danys:
< 38ºC → Febrícula
> 38ºC → Pirèxia
o > 41ºC → comencen a degenerar les cèl·lules
o > 42ºC → degeneració massiva de neurones
Per tant, la magnitud de pirèxia ens mostra la magnitud de la infecció.
4
Antiagregants plaquetaris: és una substància o fàrmac el principal efecte és inhibir l'agregació de les
plaquetes i per tant la formació de trombes o coàguls en l'interior de les artèries i venes.
38
Immunitat
1. Tenim una ferida. Primerament, la càrrega bacteriana ha de superar la barrera mecànica.

2. El teixit infectat provoca l'alliberament de factors vasodilatadors i de quimiotaxis
(fenomen en el qual certes cèl·lules es dirigeixen en un lloc concret d'acord a la
concentració de certes substàncies químiques) que augmenten el flux sanguini i la
permeabilitat dels capil·lars.
3. Es produeix una entrada de plasma i leucòcits del vas al teixit provocant la inflamació.
4. Els fagòcits arriben a la zona inflamada per quimiotaxis i acaben amb la infecció.
Immunitat adquirida
És el conjunt de mecanismes cel·lulars i no cel·lulars que defensen un hoste de les infeccions

per part d’altres organismes, de manera específica i selectiva. Està format per limfòcits B
(resposta humoral: no ataca directament a les cèl·lules, ho fan a través d'anticossos que
sintetitzen ells mateixos) i T (resposta cel·lular: ataquen de cèl·lula a cèl·lula). La immunitat
adquirida és capaç de reconèixer quin bacteri hi ha i actuar de manera diferent segons quin
sigui. Només es troba en mamífers i en aus.
No actuen en la circulació però sí que actuen en el teixit. Són capaços de reconèixer antígens,
per això es diu que és específica.
Actua juntament amb la immunitat innata i, si alguna de les dues falla, la inflamació fallarà.
39
Immunitat
Antígens
Un antigen, és qualsevol substància o compost amb capacitat d’induir resposta immunitària

sobre l’organisme receptor. SEMPRE ha de reunir les següents característiques:
Alt pes molecular: Superior a 8.000 Da.

Complexitat química elevada: Normalment són proteïnes, tot i que també poden ser
polisacàrids.
Ara bé, una substància de baix pes molecular (< 8000 Dalton), que en principi no hauria de
desencadenar una resposta immunitària, perquè l'organisme no el detecta com un antigen, pot
associar-se a una altra substància i llavors ja pesa el necessari perquè els anticossos el detectin
com un agent patogen. Aquesta substància que pot donar una resposta inflamatòria unint-se a
altres substàncies es diu haptè. Els haptens solen ser fàrmacs de baix pes molecular com la
penicil·lina (per sí sola no es reconeguda, però quan s’uneix a l’albúmina llavors s’activa la
resposta) o la toxina verinosa d'heura.
Cadascun dels antígens pot posseir un o més determinants antigènics (també anomenats
epítops), que són grups moleculars que es repeteixen de manera regular sobre la superfície de
l'antigen i representen els punts on s'uneixen les immunoglobulines (Ig). En ser parts concretes
reconegudes per anticossos, hi haurà diferents epítops per diferents immunoglobulines.
El sistema immunitari reconeix els determinants antigènics, no els antígens complets.
40
Immunitat
Anticossos
Els anticossos són immunoglobulines amb un pes molecular entre 150 i 900 kDa que
representen entre un 10-20% de les proteïnes plasmàtiques.
Les immunoglobulines són compostes, totes elles, per dues cadenes polipeptídiques lleugeres
i dues de pesades. En totes les immunoglobulines, cada cadena pesada disposa d'una de
lleugera paral·lela a un dels seus extrems, formant una parella.
Totes les immunoglobulines presenten dues porcions:
La porció variable del anticòs és aquella que difereix per cada especificitat l'anticòs i
és a la que s'uneix específicament a un tipus particular d'antigen. És la que dóna
l’especificitat.
La porció constant de l'anticòs determina propietats biològiques d'aquest com la seva
permeabilitat per travessar membranes. La regió Fc (fracció constant) s'assegura que
cada anticòs genera una resposta immune apropiada per a un antigen donat, mitjançant
la unió a una classe específica de receptors Fc, i altres molècules immunes, com ara les
proteïnes del complement. És similar en els diferents tipus d’anticòs.
Cada anticòs reconeix un tipus de determinant antigènic, de manera que cada anticòs és
específic per a un antigen determinat. L'especificitat ve donada per l'organització estructural
dels aminoàcids en les fraccions variables de les cadenes lleugeres i pesades. La disposició dels
aminoàcids adopta una forma esteàrica diferent per a cada especificitat antigènica, de manera
que, en contacte amb l'antigen, nombrosos grups prostètics d'aquest s'uneixen als de l'anticòs, i
permeten un enllaç ràpid i sòlid antigen–anticòs. Aquesta unió es manté mitjançant enllaços
hidrofòbics, ponts d'hidrogen, interaccions iòniques i forces de Van de Waals.
Unió a receptors pel Fc de les cèl·lules fagocítiques
Unió a receptors pel Fc dels mastòcits i basòfils.
Tenen capacitat de travessar membranes de l’organisme. Les IgG, per exemple, travessen la
placenta.
41
Immunitat
Immunoglobulines
Tenim 5 tipus diferents d’anticossos:
IgG (80%): Només es sintetitza a la resposta secundària. És l’únic amb capacitat de

creuar diferents barreres de l’organisme, com l’hematoencefàlica o la placenta. Tenen
forma de Y. Són els majoritaris, ja que reconeixen substàncies a les que estem
contínuament exposats.
IgA (13%): Confereixen immunitat als nadons. Es troben a les mucoses i a la llet
materna o calostre.
IgM (6%): Són sintetitzats a la resposta immune primària. No poden creuar barreres
de l’organisme.
IgD (0,1%): Els trobem a les membranes dels limfòcits B immadurs, però la seva funció
es desconeix.
IgE (0,002%): S’ancora a les membranes dels mastòcits i a la dels basòfils, no circula
pel plasma. Quan la IgE s'uneix a un determinant antigènic, fa que el mastòcit alliberi
grànuls, que al seu torn alliberessin el seu contingut, com la histamina, provocant la
reacció al·lèrgica. Una anàlisi amb les IgE augmentades significa que l'individu pateix
al·lèrgia. La solució a l'al·lèrgia són els antihistamínics, que degraden la histamina.
Els antihistamínics bloquegen els receptors a través dels qual la histamina actua; de
manera que, encara que s’allibera histamina dels mastòcits, aquesta no produeix cap
efecte.
La Fc determina quin tipus d’anticòs es sintetitza depenent de la situació en què ens trobem.
També ens determina la resposta final que l’anticòs originarà. L’anticòs per si sol, no fa res;
simplement s’unirà a un, dos i fins a deu determinants antigènics . L’anticòs només reconeix
substàncies exògenes.
42
Immunitat
Les reaccions antigen–anticòs, poden actuar per:
Aglutinació: Es formen conglomerats entre les membranes de les partícules, que poden
actuar com a senyals perquè es doni la fagocitosi. Això permet eliminar partícules grans
com eritròcits i microorganismes. És el mecanisme d’acció de IgM, que pot unir-se fins
a 10 determinants antigènics del mateix tipus simultàniament.
És la típica resposta dels grups sanguinis. Això dóna un avantatge, ja que ens permetrà
agrupar a diferents microorganismes i seran més fàcils d’atacar. La unió antigen–
anticòs, no es dóna en la majoria de casos en la circulació.
Precipitació de substàncies tòxiques: Quan s’uneix l’antigen amb l’anticòs, l’antigen
precipita i és fagocitat. Es produirà l’opsonització de l’antigen per acció dels macròfags.
És el mecanisme d’acció de les IgG.
És un tipus important de resposta.
És important en l’eliminació de toxines.
Neutralització: Es produeix el bloqueig dels determinants antigènics quan s’hi uneix a
proteïnes importants per a iniciar un procés, per a entrar dins la cèl·lula, ... Aquest
mètode d’acció, és característic a nivell de teixits mucosos i secretors. És el mecanisme
d’acció de les IgA.
Lisi cel·lular: La unió antigen–anticòs serveix de base per l’acció del sistema de
complement. És una de les conseqüències de l’activació de la cascada de complement.
Respostes d’expulsió: Els basòfils i mastòcits, produeixen la desgranulació dels
mastòcits, que té com a conseqüència la secreció d’histamina i d’enzims proteolítics,
que provoquen un increment de flux sanguini i una expulsió de l’organisme. Si succeeix
a l’ull, es produiran llàgrimes que dissoldran els productes tòxics. Aquest és el
mecanisme d’acció de les IgE.
43
Immunitat
Limfòcits T
Són els encarregats de la immunitat adaptativa cel·lular. Són els encarregats de donar la resposta
cel·lular.
N’hi ha de 3 tipus:
Limfòcit T citotòxic (Tc o CD8): Si reconeix un antigen, provoca la mort cel·lular. Ho

fan mitjançant la perforació de la membrana plasmàtica.
Si no hi ha confirmació per part dels limfòcits Th, els Tc no atacaran.
En la SIDA, per exemple, no hi ha resposta de confirmació dels T h, i per això no hi ha
resposta d'eliminació.
Limfòcit T col·laborador o helper (Th o CD4): Si reconeix a un antigen, provocaran
modulacions de la resposta inflamatòria adaptativa. Són els limfòcits majoritaris (3 de
cada 4 ho són). Són imprescindibles per crear la resposta immunitària degut a la
importància del seu reconeixement dels agents patògens. Són els reguladors principals
de gairebé totes les funcions immunitàries causa que alliberen mediadors proteics que
actuen sobre altres cèl·lules del sistema immunitari i sobre cèl·lules de la medul·la
òssia: són les linfocines. Les linfocines, que són un tipus de citoquina, actuen atraient a
macròfags a la zona inflamada. Aquests limfòcits són els atacats pel virus de la SIDA.
Limfòcit T regulador o supressor: Suprimeixen de les activitats dels Th i Tc quan
l'antigen ja ha estat eliminat. Si no funcionen correctament, no se suprimirà
l’autoimmunitat i, per tant patirem una malaltia autoimmune.
És important que en una infecció no apareguin, ja que suprimirien a la resposta
immunitària. Hi ha un control molt gran d’aquesta població.
44
Immunitat
Complex major d’histocompatibilitat
L'altre component necessari perquè hi hagi una resposta del sistema immunitari són les
proteïnes que formen part del complex major d'histocompatibilitat (MHC, Major
Histocompatibility Complex).
El MHC engloba un grup de glicoproteïnes de membrana codificades per un grup de gens, en el

qual hi ha polimorfismes. Aquest grup de glicoproteïnes, són necessàries perquè els limfòcits
reconeguin l'antigen, de manera que aquest complex presenta l'antigen al limfòcit.
El complex major d’histocompatibilitat en humans és el que coneixem com HLA. Participen

uns 100 gens en la codificació de proteïnes, per això, trobar una persona perfectament
compatible amb una altra és gairebé impossible. Tot i així, no tots els gens involucrats en el
sistema HLA tenen la mateixa capacitat immunogènica, 10 són els més immunogènics i són els
que es fenotipen a l’hora de comprovar compatibilitat entre persones.
Aquestes molècules es troben a la superfície de les cèl·lules, a la membrana plasmàtica i
exposen diferents tipus d antígens als limfòcits. Si les cèl·lules no tenen les molècules del HLA
el limfòcit no podrà reconèixer la molècula exposada.
Trobem dos tipus de MHC, ja que el conjunt de pèptids que s’exposen tenen orígens molt
diferents:
MHC I: present en totes les cèl·lules (no en eritròcits ni plaquetes perquè no són
cèl·lules, tampoc a les cèl·lules germinals ni en neurones). Presenten antígens
intracel·lulars a limfòcits T citotòxics (limfòcits Tc o CD8). Qualsevol cèl·lula
infectada per un virus, conté en el seu interior l'antigen viral que ha de ser eliminat. Les
proteïnes citosòliques que provenen del virus són digerides pel proteosoma, que les
degrada fins a obtenir diferents pèptids que en el RE s'uniran a MHC I. Aquest viatjarà
fins a la superfície cel·lular i, un cop a la membrana, presentarà el pèptid patogen als
limfòcits Tc, també es presenten pèptids anòmals procedents d'una traducció errònia
relacionada amb un càncer. Els limfòcits T citotòxics (CD8), podran identificar el
determinant antigènic que el MHC I li mostra, i una vegada identificat com anòmal (no
propi, sinó donaria una resposta autoimmune), estimularan l'eliminació de la cèl·lula
acabant així amb el agent infecciós que conté i evitant la propagació de la infecció.
MHC II: present únicament en cèl·lules presentadores d'antígens (APC, Antigen
Presenting Cells) ja siguin macròfags, cèl·lules dendrítiques o limfòcits B. Presenten
antígens extracel·lulars a limfòcits T helper (limfòcits Th, col·laboradors/limfòcits
CD4). Aquestes cèl·lules, endocitaran la proteïna extracel·lular provinent de l'agent
patogen extracel·lular, la digeriran i els seus pèptids obtinguts s'uniran al MHC II, que
viatjarà fins a la membrana plasmàtica. Un cop allà, el MHC II mostrarà el determinant
antigènic que l'APC (ja sigui un macròfag, limfòcit B, o cèl·lula dendrítica) presentarà
als limfòcits Th o CD4. Els limfòcits Th o CD4 no eliminen la cèl·lula directament com
farien els limfòcits Tc, sinó que s'activaran els limfòcits B i la producció d'anticossos.
45
Immunitat
Exemple de funcionament dels dos tipus de MHC o HLA:
Una cèl·lula ha trobat durant la seva exposició de pèptids del citosol a la membrana plasmàtica a
una partícula vírica. Aquest mecanisme es fa a través del MHC I, i, per tant, serà reconegut pels
limfocits CD8. Teòricament, hem vist que l’actuació d’aquest limfòcit seria matar
controladament a la cèl·lula, però al ser una resposta molt dràstica no es dóna si el limfòcit CD8
no rep una confirmació.
Aquesta confirmació ve donada per limfòcits CD4. Quan una cèl·lula dendrítica o macròfag ha
trobat el mateix patogen, l’ha fagocitat i ha exposat a la seva superfície al mateix determinant
antigènic, aquest limfòcit T CD4 envia senyals de confirmació mitjançant la síntesi de
citoquines al limfòcit T CD8 i aquest, actua lisant la cèl·lula.
Per tal que un limfòcit T CD4 s’activi, cal que una APC o cèl·lula presentadora d’antígens
(contenen a MHC II), li hagi presentat anteriorment aquest antigen.
Aquests limfòcits T CD4, s’activaran en òrgans limfàtics (ganglis, timus, melsa), ja que quan els
macròfags fagociten, viatgen fins aquestes estructures i li ensenyen mostres del que han
fagocitat als limfòcits de tipus T, per tal de veure si entre el que fagociten hi ha alguna
substància exògena i que s’ha d’eliminar.
Un cop el mateix determinant antigènic que detecten Tc sigui detectat per Th, els limfòcits T del
clon del teixit limfàtic específic proliferaran i alliberaran un nombre elevat de limfòcits T activat
que reaccionaran de manera específica.
Cada limfòcit T només és capaç de reconèixer un determinant antigènic. El nostre sistema

immunitari és capaç de reconèixer 1000 milions de determinants antigènics diferents, per tant,
tenim 1000 milions de limfòcits T CD4 i CD8 diferents. Això comporta que només tinguem un
o, com a molt, dos limfòcits T per cada determinant antigènic.
Aquest nombre tan reduït, no ens permet desencadenar una bona resposta immunitària. El que fa
el limfòcit T en activar-se és proliferar i sintetitzar un número suficient de clons que reconeguin
el mateix determinant antigènic per tal de dur a terme una resposta efectiva.
46
Immunitat
Durant una setmana, els clons s’estan dividint exponencialment. Quan en tenim prous, no tots
ells faran l’atac. Alguns d'aquests clons, els Th, secretaran citocines i interleucines, encarregades
d'activar macròfags i Tc, entre altres funcions. Un grup atacaran les cèl·lules infectades, els
efectors o Tc; uns altres es quedaran com a limfòcits T de memòria, per si en el futur hi torna
a haver l’exposició d’aquell mateix determinant antigènic. L'atac serà molt més ràpid, no serà
necessari fer tants clons.
Quan un clon de limfòcit T s'activa per un antigen, molts limfòcits recentment formats es
mantenen en el teixit limfàtic per convertir-se en limfòcits T addicionals d'aquest clon en
concret, i s'estenen per tot el teixit limfàtic del cos. Per tant, en una segona exposició, la resposta
de cèl·lules T serà molt més ràpida ja que tindrem limfòcits T de memòria. Aquestes cèl·lules
de memòria serveixen per si algun dia tornem a estar infectats pel mateix antigen, no serà
necessari sintetitzar més limfòcits específics per a aquest antigen, ja que el cos ja disposarà dels
suficients per eradicar els antígens de seguida.
Com fagocita partícules víriques un macròfag?
No ho fa directament i per si sol no pot, ja que és molt petit.
Quan una cèl·lula lisa a causa d’un virus en una infecció, tota la deixalla cel·lular s’ha
d’eliminar. L’encarregat d’eliminar-la és el macròfag.
És probable que quan els macròfags eliminin aquelles deixalles cel·lulars, es trobin amb un
fragment de virus. Quan es fagociten partícules per a exposar a la superfície, és probable que
una partícula vírica quedi exposada a la superfície de MCH II. Quan queda exposada, els
limfòcits CD4 s’activaran.
Per tal que la resposta immunitària es realitzi, cal que s’activin CD4 i CD8 pel mateix
determinant antigènic.
47
Immunitat
Mecanismes de selecció de limfòcits T
Una característica principal dels limfòcits és que no poden atacar a les cèl·lules pròpies. Si ho
fan, significa que hi ha una anomalia, que està causada per una malaltia autoimmune. Per aquest
motiu, el procés de selecció dels limfòcits T està altament regulat, abans de ser alliberats en
circulació han de passar uns mecanismes de selecció al timus:
1. Al timus queden exposat al sistema MHC tipus I o II (segons si seran CD4 o CD8). Si
no el reconeixen entren en apoptosi cel·lular.
2. Si el limfòcit ha reconegut el MHC, serà exposat a diferents antígens que tenim al
nostre organisme. Si reaccionen davant d’aquests antígens, seran eliminats, ja que
provocarien respostes del tipus autoimmunes.
L’única manera de continuar amb el procés de maduració, és reconèixer el MHC i que no

reaccioni davant d’antígens propis
Tot i així, tothom té en sang anticossos contra antígens propis, però no tothom desenvolupa
malalties autoimmunes 5 , probablement la diferència està en la funció dels limfòcits T
reguladors.
5
Malalties autoimmunes: es van incrementant actualment en mateixa densitat demogràfica que les
al·lèrgies, degut a la mala educació del sistema immunitari.
Esclerosis múltiple: malaltia autoimmune en la qual hi ha anticossos contra antígens de la mielina, que es
troba al SNC. Tothom té anticossos contra proteïnes de mielina, alguns desenvoluparan malalties
autoimmunes i altres no, però si es pateix una lesió medul·lar o una lesió traumàtica al cervell, aquella
persona incrementa en un 60% la probabilitat de patir esclerosis múltiple.
48
Immunitat
Limfòcits B
Es produeixen al moll de l’os. Aquests, sí que produiran anticossos i s’activen al moll de l’os.
Reben el nom de B, ja que en les aus, maduren la bursa de Fabricci.
Tenim fins a aproximadament 1.000 milions de clons de limfòcits B, on cadascun d’aquests

clons és capaç de sintetitzar un anticòs selectiu que reconeix un determinant antigènic de
manera selectiva.
Un limfòcit B activat i amb capacitat de sintetitzar anticossos és una cèl·lula plasmàtica.
La IgD, es troba a la superfície dels limfòcits B. Quan un limfòcit B s’activa, la IgD desapareix.
L’anticòs que sintetitzi aquesta cèl·lula plasmàtica reconeixerà al mateix antigen que ha
reconegut la IgD. Per tant, podríem dir que les IgD són un marcador del tipus d’anticòs que el
limfòcit B generarà.
El procés d'activació està molt regulat per evitar respostes immunitàries innecessàries.
El limfòcit B requereix la confirmació prèvia que aquest antigen és patogen per activar-se,
aquesta confirmació la hi dóna un limfòcit T CD4 a través de citoquines i interleucines, tal i
com passava en el cas del limfòcit T CD8.
Recordem que el limfòcit CD4 només farà això quan prèviament alguna cèl·lula dendrítica o
macròfag amb MHC II li hagi ensenyat l'antigen una vegada fagocitat i confirmat que pot
causar danys cel·lulars.
A vegades, els limfòcits B poden actuar com a cèl·lules presentadores d’antígens (APC). Per
tant, podria donar-se el cas que un limfòcit B, al detectar la presència d’algun determinant
antigènic, pugui actuar ella mateixa com a APC i activar al limfòcit T CD4. Si això passa,
s’incrementarà el nombre de limfòcits B específics per a aquest tipus d’antigen. Tal i com
passava amb els limfòcits T, no tots els limfòcits B que es sintetitzaran produiran anticossos,
sinó que uns quants es quedaran com a limfòcits B de memòria, per si hi ha una segona infecció.
Una vegada activat el limfòcit B proliferarà donant clons de si mateix, sensibles

específicament a l'antigen causant de la infecció, els clons resultants són:
Limfòcits B memòria: serveixen per si algun dia tornem a estar infectats pel mateix
antigen, no serà necessari sintetitzar més limfòcits específics per a aquest antigen, ja
que el cos ja disposarà dels suficients per eradicar els antígens de seguida.
Cèl·lules plasmàtiques: secretores d’immunoglobulines per la resposta immunitària
humoral.
49
Immunitat
Els limfòcits B s'activen, es divideixen i proliferen en 10-12 hores, per tant en 1 setmana ja
tindrem suficients per començar la síntesi d'anticossos, de l'ordre de 2000/s.
Totes les cèl·lules que s'han activat a partir d'un clon B no s'emmagatzemen com a cèl·lules
plasmàtiques, sinó que es conserven com a cèl·lules de memòria, de manera que en un futur
davant una segona exposició a l'antigen el nostre sistema immunològic actuarà de manera més
ràpida.
Per tant, una persona que neixi sense tim, tindrà limfòcits B però no seran funcionals a causa de
la falta de limfòcits CD4 que els activin.
Com hem dit anteriorment, els limfòcits són capaços de detectar fins a 1000 milions de
determinants antigènics diferents, és a dir, hi ha 1000 milions de proteïnes diferents. Segons la
genètica, tenim uns 30.000-40.000 gens, i cada gen codifica per una proteïna, per tant, hi ha
d’haver recombinació de gens per donar lloc a tal varietat proteica. Se sap que per fer
determinant antigènics tan sols s’usen uns 50 gens, i es van recombinant entre ells, és a dir, no
són gens reals.
50
Immunitat
Resposta immunitària
Resposta immunitària primària
Té lloc la sensibilització i creació de memòria immunitària.

Durant la primera setmana no hi ha producció d’anticossos. Després,
incrementen en la sang, arribant a un màxim a les 2 setmanes. En la
resposta primària s'observa un retard (lenta), una potència baixa i una
vida breu.
Resposta immunitària secundària
Comença ràpidament després de l’exposició a l’antigen, perquè ja

tenim un nombre de clons capaços d’actuar. És molt més potent i forma anticossos durant
mesos, en comptes de fer-ho durant unes setmanes.
Vacunació
És la inducció d'immunitat adquirida per exposició a l'antigen, sense patir les

manifestacions pròpies de la malaltia.
Consisteix en injectar algun agent patogen actiu (fragment de membrana, microorganismes

morts o vius atenuats) que no pot produir cap malaltia, però que pot ser reconegut pel sistema
immunitari, de manera que es produiran cèl·lules de memòria i en un futur, en cas que l'agent
actiu infecti el cos, la resposta immune serà molt més ràpida.
Problema: Els virus tenen una capacitat de mutació molt elevada, d'un any a un altre les seves
estructures canvien i no són reconegudes pel sistema immunològic (problemàtica de la SIDA,
que en poques setmanes ja canvia la seva conformació).
51
TEMA 4.
GRUPS SANGUINIS
Grups sanguinis
Grups sanguinis
Història
Els coneixements anatòmics eren molt pobres en el passat i, es pensava que la sang circulava
lliurement a través del sistema digestiu i que així nodria a tot l’organisme.
La primera transfusió de sang que es va realitzar va ser al 1492 a un Papa que es va posar malalt
i li van posar sang de nens (la teoria de l’època era que els nens eren energètics i joves perquè la
seva sang també ho era) per la boca. Òbviament, el resultat va portar la mort del Papa i dels
nens.
A partir de llavors, la investigació en temes sanguinis va anar avançant. La primera transfusió

sanguina amb èxit va ser al 1820 per part d’un ginecòleg a la seva pacient que acabava de parir i
s’estava dessagnant. El marit li va donar la seva sang. La dona va sobreviure, tot i tenir un 50%
de possibilitats de no fer-ho.
Al 1901, Landsteiner va descobrir que en els eritròcits hi havia antígens que determinava una
histocompatibilitat entre persones: va descriure el grup sanguini ABO. Va rebre el premi Nobel
al 1931.
Els antígens de la membrana eritrocitària
A la membrana dels eritròcits hi ha 400 antígens que determinaven una histocompatibilitat entre
persones. Afortunadament, no tots aquests antígens eren immunògens, sinó que només 30 ho
eren. En aquests 30, hi ha dos sistemes: el sistema ABO i el sistema Rh, que són els
immunògens més potents, tot i que no són molt immunogènics. (si s’injecta 1 mL de sang
errònia, no passa res a nivell sistèmic ni a nivell immunològic).
Grups sanguinis ABO
Els gens que determinen el sistema ABO es troben al cromosoma 9, els quals donen lloc a
diverses cadenes glucídiques. Hi ha un d’aquests gens, que dóna la combinació glucídica ABO i
que es combina amb diferents glucoforines i donen lloc a l’antigen H i que normalment el
coneixem com a grup sanguini de tipus O. L’antigen H el presenta tothom, amb excepció de les
poblacions de l’Índia, que no el presenten i s’anomenen O de Bombay. En aquestes persones,
és quasi impossible trobar una sang compatible. Tot i això, aquesta alteració és molt poc
freqüent i es dóna en una de cada 100.000 persones.
52
Grups sanguinis
A part d’aquest gen, en trobem un altre que té 3 al·lels, que té la funció glicosil transferasa. Si
incorpora la N–acetil galactosamida, es transformarà en l’antigen A, mentre que si incorpora la
D–galactosa, es transformarà en l’antigen B.
El tercer al·lel es dóna quan aquest gen és present, però no té activitat glicosil transferasa. Serà
l’antigen O.
El grup sanguini O és el majoritari en la població, ja que aproximadament un 50% de la

població el presenta.
Aquests gens provenen del pare i de la mare i segueixen les lleis de l’herència de Mendel, amb
activitat enzimàtica dominant; és a dir que A = B>O.
53
Grups sanguinis
Sabent el mecanisme d’actuació per a la síntesi de l’antigen, podem classificar la població

segons el grup sanguini que tinguin:
Tipus A: (Genotip AA/AO). Tenen l’al·lel A i per tant generen la proteïna H + N–

acetilgalactosamina: Presenten l’aglutinogen A i aglutinina anti–B. Representen un 42%
de la població en la raça caucàsica. Poden donar sang als grups sanguinis A i AB i
poden rebre sang de A i O.
Tipus B: (Genotip BB/BO).Tenen l’al·lel B i per tant generen la proteïna H + D-
Galactosa: Presenten l’aglutinogen B i aglutinina anti–A. Representen un 8% de la
població en la raça caucàsica. Poden donar sang als grups sanguinis B i AB i poden
rebre sang de B i O.
Tipus AB: (Genotip AB). Tenen l’al·lel A i l’al·lel B i per tant generen la proteïna H +
N-Acetilgalactosamina o la proteïna H + D-Galactosa: Presenten l’aglutinogen A i
l’aglutinogen B. No presenten aglutinina. En la raça caucàsica, representen un 3% de la
població. Són receptors universals i només poden donar sang al grup sanguini AB.
Tipus O: (Genotip OO). Tenen l’al·lel O i per tant generen la proteïna H sola. No
presenten cap aglutinogen. Presenten aglutinina anti–A i aglutinina anti–B. En la raça
caucàsica representen el 47% de la població i són donants universals, però només
poden rebre sang de gent amb grup sanguini O.
Tipus O de Bombay: No presenten l’antigen H. No presenten cap aglutinogen.
Presenten aglutinina anti–A, anti–B i anti–H.
Les aglutinines, que són anticossos contra el sistema ABO, es produeixen entre els 2 i els 8
mesos de vida i arriben a la seva concentració màxima als 10 anys.
54
Grups sanguinis
És una paradoxa, ja que en principi molta gent mai ha entrat en contacte amb sang d’altres grups
sanguinis i per tant no ha pogut generar una resposta immunològica contra els aglutinògens.
Llavors, com pot ser que tinguem els anticossos específics per als aglutinògens?
Una de les teories més acceptades és que el procés de síntesi d’aquestes aglutinines es produeix
pel contacte amb antígens molt similars que presenten bacteris, carn... que poden ser el nostre
aliment.
El tipus més predominant a la població és diferent en funció de la regió on es viu:
El procés d’immunització, és a dir la síntesi dels anticossos anti–A o

anti–B, té lloc en forma de IgM (aquest tipus d’anticòs té 10 llocs
d’unió amb antígens).
La resposta creuada que es produirà a l’entrar en contacte amb

aglutinògens d’un grup sanguini que no sigui el nostre serà mitjançant
l’aglutinació dels eritròcits (els IgM s’uniran als antígens i formaran
complexos grans).
Aquest aglutinació provocarà una resposta generalitzada a tot

l’organisme:
- Vasoconstricció renal: hi ha dificultats per a la conducció de

sang als ronyons i no es podran filtrar les substàncies tòxiques
generades en la sang hemolitzada.
- Xoc circulatori: es produeix una baixada de pressió arterial ja que es perden molts
hematies i hi ha abundants substàncies tòxiques. Això contribueix en la disminució del
flux sanguini al ronyó i a la diüresis.
- Excés d’hemoglobina: s’ha produït la lisi de molts eritròcits i per tant hi ha
hemoglobina al plasma. La proteïna haptoglobina no donat a l’abast per degradar-la.
S’anirà reabsorbint l’aigua als ronyons però com que no s’elimina l’hemoglobina,
aquesta va pujant de concentració fins que acabarà precipitant i bloquejant els tubs
renals (taponament de les membranes glomerulars dels tubs renals).
Tot això, tindrà conseqüències dràstiques a nivell renal i si no es tracta pot produir la mort del
pacient.
55
Grups sanguinis
Grups sanguinis Rh
El sistema Rh, també és un antigen present a la membrana plasmàtica dels eritròcits.
A diferència del grup sanguini ABO, aquest grup sanguini, està fet per 3 parells antigènics, que
són l’antigen C, l’antigen D i l’antigen E. Tots 3, s'hereten simultàniament, ja que es troben al
mateix cromosoma, que és el cromosoma 1.
Podem obtenir combinacions múltiples en funció de l’herència genètica dels pares (CDe, CDE,
cDe, cde...).
Antigen D
Normalment, quan fem referència a l’antigen Rh, ens focalitzen en l’antigen D, que és el més
antigènic o immunogen.
Aquest antigen D, és una proteïna integral de membrana. Aquest, pot ser + o -.
La gent que tingui l’al·lel D presentaran la proteïna D (Rh+). No generaran anticossos contra
l’antigen D
La gent que no tingui l’al·lel D, no presentaran la proteïna D (Rh-). Generaran anticossos contra
l’antigen D.
El 85% de la població és Rh +, per tant ser Rh - és anòmal.
Per a estar segurs a l’hora de realitzar una transfusió sanguínia, sempre s'ha de fer una prova
creuada de sang i veure si hi ha un procés de precipitació. Ens podem trobar amb el cas de dues
persones amb el grup sanguini A+ i que presentin una discordança en l’antigen C.
Resposta immunològica al sistema Rh
Si no hi ha hagut un contacte previ amb un Rh contrari, no hi ha presència d'anticossos, a

diferència amb el sistema ABO.
Una persona amb Rh -, que passa si li posem sang amb Rh+?
El primer contacte, generarà anticossos. Com que la sang dura 120 dies, entre una i tres
setmanes, hi haurà reacció amb el Rh. En el cas del grup ABO, la reacció era immediata, ja que
ja tenim els anticossos.
Un dels problemes de les transfusions errònies és que, especialment en els nens, moren per una
insuficiència renal. Es mor per una insuficiència renal degut a la haptoglobina (segresta a
l’hemoglobina que circula lliure en sang). Quan hi ha un procés d'eritroblastosi o de destrucció
d’eritròcits per una transfusió errònia, el nombre d'eritròcits que lisen és molt gran i la quantitat
d'hemoglobina que alliberen és molt gran. Les proteïnes normalment no es filtren a nivell renal,
però l’hemoglobina és una de les excepcions. Si es filtra, col·lapsen a les nefrones i ja no podran
filtrar més, degut a que estaran obstruïdes.
56
Grups sanguinis
Les persones AB+ són receptors universals, ja que no presenten cap anticòs contra cap grup
sanguini.
En cas d’urgència, farem una transfusió amb O-, ja que és el donant universal.
Eritroblastosi fetal
És una malaltia del fetus caracteritzada per l'aglutinació i fagocitosi dels eritròcits del fetus.
Això passa perquè la mare és Rh - mentre que el pare és Rh +.
El nadó hereta l'antigen Rh + del pare i la mare, en el part, en tenir contacte amb el antigen Rh +
(D) crea IgM contra l’antigen D. En aquest cas, no passarà res, ja que és una resposta primària i,
com ja sabem, és lenta. A més, IgM no pot travessar superfícies. També es pot donar un
contacte si hi ha un avortament natural.
En el següent embaràs no passaria res per que les IgM no traspassen la placenta, però en el
moment del part es pot donar una mica de reacció que d'una certa icterícia al fill. En aquest cas,
només hi haurà reacció si la sang de la mare té contacte amb la sang del fill: es produirà una
resposta immunologia secundària i se secretaran IgG, que sí que tenen capacitat de creuar la
placent.
En un tercer embaràs la mare ja hauria IgG, que traspassarien la placenta i produirien una
eritroblastosis fetal que acabaria amb la vida del fetus si no és tractat amb anticossos que
bloquegin (apantallen) els seus antígens D.
En qualsevol dels casos, el fetus es veurà afectat amb una aglutinació dels seus eritròcits i
segurament naixerà amb icterícia (degut a l’hemoglobina alliberada i la deficiència renal).
Tractarem al nadó amb una transfusió sanguínia de Rh -.
57
TEMA 5.
HEMOSTÀSIA
Hemostàsia
Hemostàsia
És el conjunt de mecanismes que eviten la pèrdua de fluid sanguini en front de danys o ruptures
de vasos sanguinis. Quan tenim una hemorràgia, hem d’aturar-la per no dessagnar-nos.
Hi ha tres fases en el procés d’hemostàsia, però no és necessari passar per les 3 fases:
Espasme vascular: Consisteix en la vasoconstricció del vas, que és la reducció de la

llum del vas per a evitar la sortida de sang.
L’espasme vascular, és generat per:
o La pròpia resposta del múscul llis que envolta al vas, genera una contracció
involuntària i, aquesta generarà una vasoconstricció.
o Pel Sistema Nerviós Autònom (SNA): En una lesió s’activa el SNA, que provoca
un acte reflex i es provoca la vasoconstricció directa del vas involucrat.
La majoria de les lesions ja es controlen amb l’espasme. Però sinó, es requereixen mecanismes
que involucren les plaquetes, que provenen del megacariòcit:
Formació del tap plaquetari:

Formació del coàgul:
Plaquetes
Provenen d’una cèl·lula que es forma al moll de l’os que és el megacariòcit, que s’allibera al
torrent sanguini. Aquest, quan passi pels capil·lars, es fragmentarà en plaquetes. Són un dels
corpuscles que forma part dels elements formes de la sang.
Les plaquetes o trombòcits, no presenten nucli però sí que presenten organels i, per tant, podran
sintetitzar molècules mentre retinguin el RNA que hi ha al seu interior. Són corpuscles petits, ja
que tenen un diàmetre entre 2 i 5 µm. Tenen una vida mitjana d’entre 8 i 12 dies. Són un magatzem
de calci i tenen capacitat contràctil, ja que presenten actina i miosina.
Al seu interior, també trobem moltes vesícules riques en molècules relacionades amb la
coagulació. Contenen al factor XIII de coagulació, enzims degradadors de fosfolípids i ADP.
El seu recompte promig és variable, tot i que el normal es troba entre 150.000-450.000 ul. Per
sobre de 500.000 plaquetes, patirem una trombocitosi, que es pot donar en les leucèmies. Per
sota de 150.000, patirem una trombopènia, que es pot deure a microhemorràgies. La trombopènia
causa petèquies1.
1
Petèquies: és un petit (1 - 2 mm) punt vermell o porpra a la pell, causada per una hemorràgia menor (de
vasos sanguinis capil·lars trencats).
Hemostàsia
Formació del tap plaquetari
Aquest tap es formarà gràcies a les plaquetes. Quan les plaquetes detecten que el vas s’ha trencat,
van i el tapen.
a) Fase d’adhesió: Hi ha contacte entre les plaquetes i la matriu extracel·lular, que es troba
per sota de l’endoteli del vas sanguini, quan les cèl·lules de l’endoteli vascular
desapareixen. Es forma una adhesió mitjançant glucoproteïnes de les plaquetes i el
col·lagen de la matriu extracel·lular o també mitjançant altres molècules com el factor
de von Willebrand2, que és una proteïna que circula per la sang i que presenta molta
afinitat per la matriu extracel·lular.
b) Activació de la plaqueta: Un cop s’ha unit a la matriu extracel·lular, la plaqueta

s’activarà. Això provocarà la desgranulació de les seves vesícules.
c) Desgranulació: les plaquetes alliberaran les seves vesícules (amb ADP, tromboxans,
molècules amb molt calci, fosfolipasa A23, factor XIII de coagulació) i actuaran com a:
o Molècules quimiocitotàxiques (retroalimentació positiva): avisen a més
plaquetes perquè vinguin i també s’activin. Com més plaquetes hi hagi, més
plaquetes es desgranularan i, per tant, més plaquetes s’avisaran. Aquesta acció la
realitzarà l’ADP.
o Molècules degradadores de fosfolípids de membrana i que generaran altres
mediadors lipídics com els tromboxans.
(Tromboxà A2: generat per la COX2, afavoreix l’adheriment d’altres plaquetes;
l’aspirina bloqueja la COX2. Per tant, les aspirines són antitrombòtiques).
Això hauria d’afavorir l’hemostàsia, però si encara no és suficient, es realitzaria un tercer

mecanisme, que és la coagulació.
2
Factor de von Willebrand: és una glicoproteïna de la sang que participa en l'hemostàsia. És deficient o
defectuós en la malaltia de von Willebrand i està implicat en un gran nombre d'altres malalties, incloent la
púrpura trombocitopènica trombòtica, la síndrome de Heyde, i la síndrome hemoliticourèmica
possiblement.
3
Fosfolipasa A2: Degrada els fosfolípids de la membrana de la plaqueta.
Hemostàsia
Factors de coagulació
El coàgul, és la formació d’una xarxa de fibrina molt

adhesiva que aturarà l’hemorràgia. Les fibres de fibrina
s'adhereixen a les superfícies danyades dels vasos
sanguinis. Per tant, el coàgul sanguini impedeix perdudes
de sang grans.
Els factors de coagulació, intervenen en el procés de
coagulació. La majoria, són proteases, tot i que també hi ha
el factor IV, que és el calci. Aquestes proteases, es troben
inactives a la sang. Quan s’activa, s’acompanya el seu nom
amb la lletra A.
El nombre romà de darrere el factor de coagulació, ens
indica l’ordre de la troballa, no l’ordre dins la cascada de
coagulació.
La gran majoria de factors de coagulació, són sintetitzats al
fetge, que també sintetitza factors anticoagulants.
La vitamina K, realitza un conjunt de reaccions que permet que aquestes molècules siguin
sensibles al calci, ja que totes les reaccions són dependents de calci. En absència de vitamina K,
el procés de coagulació es veu minvat. Aquesta, és sintetitzada per bacteris intestinals i es
reabsorbeix amb els greixos.
La vitamina K, és indispensable per a la síntesi del factor II, del factor VII i del factor IX, a més
de la proteïna C (anticoagulant).
Cascada de coagulació
És el mecanisme pel qual es forma el coàgul.

L'activació de la cascada provoca la síntesi de fibrina, una proteïna que adhereix tot el que circula
al seu voltant (cèl·lules, eritròcits, plaquetes, proteïnes ...) i forma un coàgul (xarxes de fibrina).
Podem activar el factor X de dues maneres, en funció del tipus de lesió vascular:
Lesió vascular deguda a un accident: La formació del tap de fibrina és més ràpida.
Accident vascular amb el teixit que l’envolta intacte: La plaqueta entra en contacte amb
el col·lagen, però no hi ha factor tissular.
Via extrínseca: Tenim un trauma en el teixit. Aquest, activarà a un factor tissular, que és
la tromboplastina tissular (format per diferents fosfolípids i proteïnes), que activarà al
factor VII, juntament amb Ca2+. Un cop tinguem el factor VII activat, formarà un complex
amb el factor tissular i li variarà la seva activitat. Aquest nou factor, activarà al factor X.
Via intrínseca: Es duu a terme quan hi ha un accident vascular i les plaquetes entren en
contacte amb el col·lagen. Aquest accident vascular, activarà al factor XII. El factor XIIa,
en presència del quininogen i de la precalicreina (accelera la reacció), activarà al factor
XI. El factor XI activa al factor IX, el qual activa al factor VIII. El factor IX i el factor
VIII són importants, ja que estan relacionats amb malalties com l’hemofília. Quan
s’activa el factor VIII, s’activarà el factor X.
Tenim dues vies independents que convergeixen en l’activació del factor X.
Hemostàsia
El factor Xa, el factor V i alguns fosfolípids de membrana (units al teixit lesionat, a les plaquetes...)
s’uneixen i formen el complex protrombinasa o factor activador de la protrombina. Aquest
enzim tindrà una activitat catabòlica i degradarà la protrombina a trombina, gràcies al calci. La
trombina, degrada a un altre factor de coagulació, que és el fibrinogen, a monòmers de fibrina.
La fibrina, polimeritzarà gràcies al calci i es transforma en fibres de fibrina molt enganxoses i
denses, on es quedarà enganxat el tap plaquetari, plasma, proteïnes del plasma, leucòcits,
eritròcits, ...
Les fibres de fibrina, no són molt estables per si soles i són molt hidrosolubles, per tant, el plasma
podria dissoldre el coàgul. El factor XIII, estabilitzarà a la fibrina quan sigui alliberat per la
plaqueta. Aquest factor, serà activat per la trombina.
Amb el factor XIII activat, les fibres de fibrina estaran entrecreuades.
Les persones que tenen mutacions en el factor VII, no haurien de formar coàguls, però en
continuen formant, tot i que en menor grau.
Aquestes persones, tindran més problemes si els hi fallen factors de la via intrínseca com el factor
VIII o el factor IX, que si els hi falla el factor VII, que pertany a la via extrínseca.
Una de les hipòtesis que es dóna, és que el factor VII pot activar al factor IX i, per tant, fa de pont
entre ambdues vies.
Hemostàsia
La capacitat que té el factor VIII d’activar el factor X, és molt major que la que té el factor VII.
A partir d’aquí, es creu que la via extrínseca activa a la via intrínseca. Per tant, com més trombina,
més activada estarà la via intrínseca i, per tant, hi haurà més trombina. De tal manera que la via
intrínseca formarà molta més quantitat de fibrina que la via extrínseca.
A la sang, tindrem tots els components necessaris i suficients, per a que una vegada s’activi la
cascada de coagulació es coaguli la sang sencera: 1 mL de sang té capacitat per a coagular tota la
sang.
Un cop format el coàgul, aquest mateix impedeix que s’estengui. La xarxa de fibrina que forma
el coàgul enganxa moltes partícules. Una d’aquestes serà la trombina. Si la trombina queda
atrapada dins el coàgul, difícilment podrà activar la via intrínseca i, per tant, formar més coàgul.
Altres mecanismes per a evitar que el coàgul s’estengui per tot el cos:
Antitrombina III: Proteïna sanguínia que inactiva a la trombina, ja que inhibeix la seva
activitat catalítica.
Heparina: Per si sola no fa res. Però si s’uneix a l’antitrombina III i en potencia els seus
efectes anticoagulants entre 100 i 1000 vegades. Tant els mastòcits com els basòfils
l’alliberen quan es desgranulen. La seva vida mitjana és molt curta: entre 12 i 24 hores,
mentre que la del Sintrom és d’entre 5 i 6 dies.
Proteïna C: És sintetitzada al fetge i la vitamina K és imprescindible per a la seva síntesi.
La trombomodulina, és una proteïna que es troba a la superfície de les cèl·lules
endotelials, i s’unirà a la trombina i variarà l’acció de la proteïna C, que inactivarà al
factor V (que actua com a catalitzador quan s’activa) i al factor VIII, que són
imprescindibles per a la coagulació.
Fibrinòlisi
Les rutes esmentades anteriorment ens permetran mantenir el coàgul controlat, però en algun
moment s’haurà d’eliminar el coàgul per complet.
És el procés de dissolució del coàgul sanguini, mitjançant la degradació de la fibrina a través de
la plasmina.
El propi sistema, s’ha d’assegurar que el coàgul s’elimini quan la lesió ja està reparada, ja que
sinó, es tornaria a formar un tap plaquetari.
La fibrinòlisi, és duu a terme amb la formació de la plasmina, que degrada a la fibrina que forma
el coàgul. Per tant, si degradem la fibrina, degradem el coàgul
Les cèl·lules endotelials que envolten la zona lesionada, activaran al factor activador
plasminogen (tPA), que activa al plasminogen que circula per la sang, que és sintetitzat al fetge.
El factor activador de plasminogen, transformarà el plasminogen en plasmina, que degradarà la
fibrina.
L’alliberació de tPA, és molt lenta (tardarà dies). D’aquesta manera, ens assegurem que el teixit
ja estigui reparat abans de que es comenci a degradar el coàgul.
Com que tPA es forma al voltant del coàgul, quedarà retingut a la xarxa que forma el coàgul.
Quan el plasminogen s’activi, es començarà a destruir el coàgul des del centre i des dels extrems.
Aquest fet, necessita una coordinació molt gran relacionada amb l’endoteli, ja que si el coàgul es
desfà abans de que la paret estigui reparada, tornarem a formar el tap plaquetari.
Hemostàsia
La paret serà reparada per plaquetes, que alliberaran un factor de creixement que és el factor de
creixement de l’endoteli vascular, que afavorirà la reproducció de les cèl·lules endotelials del
seu voltant.
Equilibri coagulació-fibrinòlisi i flux sanguini
Probablement, els factors més importants per a evitar la coagulació en el sistema vascular són:
Llisor de la superfície cel·lular endotelial: Evita l’activació per contacte del sistema de
coagulació intrínsec.
Capa de glicocàlix en l’endoteli: Repel·leix els factors de coagulació i les plaquetes i, així,
impedeix l’activació de la coagulació.
Trombomodulina unida a la trombina a la membrana endotelial: La unió
trombomodulina-trombina retarda el procés de coagulació, ja que retira la trombina. A més,
aquest complex activa a la proteïna C que actua com un anticoagulant a l’inactivar els factors
V i VIII activats.
Quan es danya la paret endotelial, es perd la seva llisor i la seva capa de glicocàlix-
trombomodulina i, en conseqüència, s’activa el factor XII i les plaquetes, desencadenant així la
via intrínseca de coagulació.
Anticoagulants fisiològics
En són 3:
Fibres de fibrina: Es formen durant el procés de coagulació.

Antitrombina III o cofactor antitrombina-heparina: La concentració d’heparina en sang
és normalment baixa; per tant, en condicions fisiològiques especials té efectes anticoagulants
significatius. Per si mateixa té poques o cap propietats anticoagulants, però quan es combina
amb l'antitrombina III, l'eficàcia de l'antitrombina III per eliminar la trombina augmenta de
cent vegades a mil vegades i així actua com un anticoagulant.
Per tant, en presència d’un excés d’heparina, l'eliminació de la trombina lliure de la sang
circulant mitjançant l'antitrombina III és gairebé instantània.
El complex de l'heparina i de l'antitrombina III elimina molts altres factors de la coagulació
activats a més de la trombina, augmentant encara més l'eficàcia de l'anticoagulació. Els altres
són els factors XII, XI, X i IX activats.
L’heparina és produïda per moltes cèl·lules diferents del cos, però la seva producció és
especialment important en els mastòcits basòfils.
Cumarines com la warfarina: Quan s’administren, les quantitats plasmàtiques de
protrombina activa i dels factors VII, IX i X comencen a reduir-se. La warfarina inhibeix
l’enzim VKOR c1, que converteix la forma oxidada i inactiva de la vitamina K en la seva
forma reduïda i activa. La warfarina redueix la forma activa disponible de vitamina K en els
teixits i els factors de coagulació deixen d’estar carboxilats i són substituïts per factors
Hemostàsia
inactius. Tot i així, els factors de coagulació es segueixen produint, tot i que la seva activitat
serà reduïda.
Proves funcionals de la fibrinòlisi
Temps d’hemorràgia
Quan es fa servir un bisturí afilat per perforar la punta d'un dit o el lòbul de l'orella, l'hemorràgia
dura normalment d'1 a 6 min. El temps depèn en gran mesura de la profunditat i del grau de la
hiperèmia al dit o al lòbul de l'orella en el moment de la prova. La falta d'algun dels diversos
factors de coagulació pot prolongar el temps d'hemorràgia, però la falta de plaquetes el perllonga
de manera especial.
Temps de coagulació
S'han concebut molts mètodes per determinar els temps de coagulació sanguínia. El que s'ha fet
servir de manera més àmplia és recollir la sang en un tub d'assaig netejat amb substàncies
químiques pur i després inclinar el tub cap enrere i cap endavant aproximadament cada 30 s fins
que la sang s'hagi coagulat. Amb aquest mètode, el temps de coagulació normal és de 6 a 10 min.
S'han ideat tècniques que fan servir múltiples tubs d'assaig per determinar el temps de coagulació
de forma més precisa.
Lamentablement, el temps de coagulació varia molt depenent del mètode usat per mesurar-lo, i
per això no es fa servir ja en moltes clíniques. Per contra, es mesuren els factors de la coagulació
directament usant tècniques químiques avançades.
Temps de protrombina i quocient internacional normalitzat
El temps de protrombina dóna una indicació de la concentració de protrombina a la sang. Per

determinar el temps de protrombina s'afegeix oxalat immediatament a sang extreta del pacient
fins que no quedi protrombina que pugui convertir-se
en trombina. Després es barreja un gran excés d'ions calci i de factor tissular amb la sang
oxalatada. L'excés de calci anul·la l'efecte de l'oxalat, i el factor tissular
activa la reacció de la protrombina-trombina per mitjà de la via intrínseca de la coagulació. El
temps requerit perquè tingui lloc la coagulació es coneix com a temps de protrombina. La brevetat
d'aquest temps està determinada principalment per la concentració de la protrombina. El temps
de protrombina normal és aproximadament de 12 s.
Els resultats obtinguts per al temps de protrombina poden variar considerablement fins i tot en un
mateix individu si hi ha diferències en l'activitat del factor tissular i en el sistema analític utilitzat
per a realitzar la prova. El factor tissular s'aïlla de teixits humans, com a teixit placentari, i
diferents lots poden presentar una activitat diferent. El quocient internacional normalitzat (INR)
va ser ideat com un mitjà per normalitzar les mesures del temps de protrombina. Per a cada lot de
factor tissular, el fabricant assigna un índex de sensibilitat internacional (ISI), que indica l'activitat
del factor tissular amb una mostra normalitzada. L'ISI sol variar entre 1 i 2. L'INR és la proporció
entre el temps de protrombina d'una persona i una mostra de control normal elevada a la potència
de l'ISI:
𝑇𝑃𝑝𝑟𝑜𝑣𝑎 𝐼𝑆𝐼
𝐼𝑁𝑅 = ( )
𝑇𝑃𝑛𝑜𝑟𝑚𝑎𝑙
L'interval normal per l'INR en una persona sana està comprès entre 0,9 i 1,3. Un INR elevat indica
un risc alt d'hemorràgia, mentre que un INR baix indica que existeix la probabilitat que es
produeixi un coàgul. Els pacients sotmesos a tractament amb warfarina solen tenir un INR de 2 a 3.

Martí Esteban I Fernández - Apuntes Fisiologia de La Sang

Uploaded by

Document Information

Original Title

Copyright

Available Formats

Share this document

Share or Embed Document

Sharing Options

Did you find this document useful?

Is this content inappropriate?

Copyright:

Available Formats

Martí Esteban I Fernández - Apuntes Fisiologia de La Sang

Uploaded by

Copyright:

Available Formats

FISIOLOGIA DE LA SANG

Composició i funcions generals de la sang

La sang, té diferents funcions:

Homeòstasi: Consisteix en el manteniment d'unes condicions gairebé constants en

o Pressió arterial: el contingut aquós de la sang (viscositat) regula la pressió

La sang té un color vermell degut a la coloració vermella de l’hemoglobina present en

Plasma sanguini: Representa el 55%. És la fase superior i

L’hematòcrit és la quantitat de glòbuls vermells per a un determinat

Tendim a preservar aquests valors però poden variar, entre d'altres,

Deshidratació: Fa que augmenti l’hematòcrit, ja que el volum corpuscular relatiu

L’hematòcrit està compost principalment per:

Velocitat de sedimentació globular

La velocitat de sedimentació globular és la velocitat a la que sedimenten els eritròcits d’una

Els valors normals són:

És la part líquida i acel·lular de la sang.

Coloració groguenca-blanquinosa: Coloració groguenca per la presència de bilirubina

Funció de les proteïnes plasmàtiques

Separarem les proteïnes en funció de la càrrega i del pes molecular.

Inflamació aguda: Alt contingut de α1 i α2, proteïnes relacionades amb la immunitat.

Són un component minoritari, però n’hi ha al voltant de 3,5 i 8 gr/L en el plasma.

En un anàlisi de colesterol, no mesurem la quantitat de colesterol, sinó els transportadors

La lipoproteïna VLDL (molt baixa densitat; <0,5 gr/L) és un marcador de triglicèrids.

Si no tenim cèl·lules mare, patirem una aplàsia medul·lar.

Les funcions dels eritròcits són:

Tenen un diàmetre de 8 µm, una alçada de 2,5 µm i un

En la cèl·lula, la concentració de Fe és limitada. Una pèrdua d’hemoglobina puntual no té

El volum corpuscular mig és el volum de l’eritròcit promig de 90 µm3. Alteracions en aquest

Bicapa lipídica: Està composta principalment per fosfolípids i colesterol no esterificat.

1. Glicòlisi anaeròbica o via de Embden Meyerhof (NADH) (90%): continua la

L'hemoglobina és una heteroproteïna que ocupa un 95% de l'eritròcit. L'hemoglobina es troba a

L’afinitat de l’hemoglobina per l’oxigen no és molt elevada. L’afinitat és regulable per la

Distingim tres tipus de hemoglobines: El 95-97% de la població té hemoglobines A (α1),

Aquesta hemoglobina presenta certes diferències en les seves cadenes α i β.

Poden produir canvis en la seqüència d’aminoàcids i poden tenir conseqüències o no.

Si canviem un únic aminoàcid essencial en la cadena de la globina, es produeix una anèmia

Per tant, en zones on la malària es freqüent hi ha un major percentatge de casos d’anèmia

Hemoglobina corpuscular mitjana (HCM)

Concentració mitjana d’hemoglobina corpuscular (CCMH)

Relaciona la concentració d’hemoglobina amb el percentatge d’ocupació dels eritròcits (Ht). Té

Factors que afecten a l’afinitat de l’hemoglobina per l’oxigen

L’hemoglobina, no sempre està unida a gasos. Si està lliure, l’anomenarem deoxihemoglobina,

L’hemoglobina unida a CO2, l’anomenarem carbaminohemoglobina i és més blavosa. Aquesta

Augment de la [CO2]: un increment de diòxid de carboni serà un factor perquè l'oxigen

Aquests 4 factors tenen com a conseqüència un augment del metabolisme.

La majoria de molècules no poden travessar les membranes biològiques i necessiten

La saturació d’oxigen als alvèols és molt elevada, més que a la sang.

L’eritròcit, presenta l’anhidrasa carbònica, que augmenta ràpidament la producció d’àcid

És el procés de formació, maduració i alliberació de nous eritròcits. Es troba a diferents llocs en

L’eritropoesi en la fase embrionària i en l’adult es realitzen de manera diferent.

Trobem 3 fases de producció eritrocitària:

Entre la quarta i la sisena setmana de gestació, l’eritropoesi es realitza a l’aorta. Posteriorment,

A partir del sisè mes, el moll de l’os és el focus principal.

La diferenciació de reticulòcit a eritròcit es realitza en 1 o 2 dies. Tenim entre un 1% i un 2% de

Eritropoesi o producció d’eritròcits

Al llinatge eritrocitari trobem:

Les funcions de l’hematòcrit en són dues:

Permetre la correcta oxigenació dels teixits: És la més important.

Les funcions de l’EPO són:

En situacions d’estrès neuronal, l’EPO confereix protecció per estrès oxidatiu.

Hi ha dos factors nutricionals claus per a l’eritropoesi:

Ambdues són importants per a la síntesi de trifosfat de timidina, que és un component

Les reserves de ferro, les trobem al fetge.

Els eritròcits malmesos, seran fagocitats per macròfags, majoritàriament al fetge.