Rachid Bouchikh El Jarroudi Entrevista clínica

Mòdul 9 Medicina

Elements que intervenen en la comunicació Marc general de la comunicació

Esquema general segons Shannon, Weaver i Wiener
-Actors del procés: emissor i receptor
-Missatge: qualsevol unitat d'informació
-Relació: atmosfera, espai o àmbit relacional
-Codi: vehicle del missatge (informació).
-Canal: mitjà físic que es modula per transferir el missatge
-Context: predisposició, motivació per trobar-se, entorn, etc
-Funció: per exemple, interpretar correctament la comunicació no verbal, evitar
els sorolls en la comunicació, etc
Principis de la teoria de la comunicació humana
• Impossibilitat de no comunicar: tota conducta (verbal i no verbal) és comunicació; no ∃ l'absència de comunicació.
• Nivells de contingut i relacions de la comunicació: El contingut (el què) i les relacions (el com) poden tenir
significats diferents.
• La puntuació de la seqüència de fets: una interacció és una seqüència ininterrompuda de comunicació. La
puntuació fa referència a com s'organitza, on comença, qui i què interpreta el procés interactiu. No tenir-la en
compte genera malentesos
• Axioma: comunicació digital i analògica: digital es refereix a la sintaxi lògica (instruccions, informació, protocols) i
analògica es refereix al món de la emoció, les relacions, els sentiments (comunicació no verbal).
• Interacció simètrica (ex: entre dos germans) i complementària (ex: professor – alumne): l'important és que cada
membre accepti la posició de l'altre
Llenguatge no verbal
Els experts calculen que només el 40% d'informació està continguda en les paraules; però quan es valora l'impacte
de la comunicació, el 80% està lligat a facetes no verbals.
És ben sabut que entre el que pensem, el que volem dir, el que diem, el que escolta el nostre interlocutor, el que
entén i el que li produeix hi ha una creixent diferència. Diversos filtres i distorsions fan que el llenguatge no
aconsegueixi vehicular el nostre pensament.
La comunicació no verbal representa només una part del procés comunicatiu. Concretament, és la comunicació
sense paraules i inclou els missatges creats pels moviments del cos, l'ús de l'espai, l'ús dels sons i el contacte físic.
Els investigadors, generalment, divideixen l'àrea de la comunicació no verbal en 5 categories diferents:
Cinèsica: estudia el moviment del cos com a forma de comunicació. Inclou: els gestos i la postura; l’expressió facial
(sol mostrar emocions); la mirada (ja sigui per fer un seguiment quant valorem la resposta dels altres, per
regular/sincronitzar la conversació, o per expressar sentiments i emocions); i l’ús de la historia clínica i l’ordinador.
Proxèmica: Es refereix a l'ús i la interpretació de l'espai per part de les persones en el procés de la comunicació.
Les àrees de la proxèmica són: territorialitat i espai personal (les persones es senten amenaçades quant altres
envaeixen el seu territori; per això, s’ha d’explicar i acordar amb el pacient les exploracions a les que se les va a
sotmetre i se l’ha de protegir de l’exposició del seu cos i minimitzar la incomoditat provocada per les exploracions
en les que sigui precís envair la seva privacitat); distància (íntima, personal [45 a 75 cm], social [1 a 3 m] i pública;
el professional no ha d’entrar de cop a la distància íntima del pacient en una exploració física, per exemple).
Parallenguatge: fa referència a la musicalitat de les paraules (to, intensitat, etc.).
Tacte – contacte físic: El contacte físic té una rellevància especial en la comunicació en salut, i els professionals
sanitaris el fan servir amb molts propòsits. Hi ha diversos factors que influeixen no només en la nostra comoditat en
ser tocats, sinó també en la nostra comoditat en tocar a uns altres (el sexe, la classe social, el tipus i lloc de
contacte, així com la relació amb el pacient). El tipus de contacte varia segons el missatge que es transmet:
-Funcional-professional: quan s’agafa el braç del pacient per ajudar-lo a caminar ("Et vaig a ajudar")
-Social-cortesia: quan es dóna la mà a un pacient que entra a la consulta per primera vegada.
-Amistat-calidesa: quan es transmet simpatia cap a l'altra persona. Ex: riure una broma del pacient
-Amor-intimitat: un exemple podria ser una abraçada entre 2 persones ("Sento un afecte profund per tu")
-Sexual: pot ser evident en una abraçada estreta o una carícia. ("Em sento atret per tu")
*Consideracions clíniques sobre el contacte físic: que la forma de contacte sigui atenent a la situació; no utilitzar un
gest de contacte que imposi al pacient més intimitat de la que desitja; i observar la resposta del pacient al contacte.
Factors físics i ambientals.
L'ambient inclou elements com la llum, el soroll, el color, la temperatura de l'habitació, el mobiliari i l'estructura de
l'edifici. Aquests factors matisen en part els missatges que els professionals enviem als pacients, i també influeixen
en el grau de comoditat o incomoditat amb què els pacients reben els missatges.
Rachid Bouchikh El Jarroudi Entrevista clínica
Mòdul 9 Medicina

Com es prepara una entrevista clínica

Abans d’iniciar la relació amb el pacient, s’han de tenir en compte diferents aspectes:
Temps per la reflexió: Ofereix una percepció personal profunda de la feina del professional amb els pacients, que és
un dels aspectes més gratificants pel pacient.
Repàs de la història del pacient: Abans de veure el pacient, cal repassar la seva història clínica.
Objectius de l’entrevista: Abans de l’entrevista, s’han d’aclarir els objectius d’aquesta.
Comportament clínic i aspecte: s’ha d’aconseguir manifestar tranquil·litat i calma (sense presses).
Acomodació de l’entorn: Si ha de parlar amb el pacient, que sigui en un lloc privat (i no a la sala d’espera) o tirar de
la cortina (si és el cas) per mostrar confidencialitat. L’objectiu és que el pacient es senti còmode.
Registre de notes: Escriure frases curtes, dates, paraules i no permetre que les notes et distreguin del pacient. Si el
pacient explica quelcom delicat, deixa a un costat el bolígraf. Passada la visita pots passar-ho tot a net.
Principals tipus d’entrevista clínica
Estructurada: les preguntes ja s’han fixat, amb un determinat ordre i conté un conjunt de categories o opcions
perquè el subjecte triï. S'aplica en forma rígida a tots els subjectes de l'estudi. Té l'avantatge de la sistematització, la
qual facilita la classificació i anàlisi. El desavantatge és la manca de flexibilitat i una menor profunditat en l'anàlisi.
Semiestructurada: entrevista en què es desenvolupa una seqüència de tècniques segons un model d'aplicació
general. Presenten un grau més gran de flexibilitat que les estructurades, pel fet que parteixen de preguntes
planejades, però que poden ajustar-se als entrevistats. Altres avantatges que presenta són que permet aclarir
termes, identificar ambigüitats i reduir formalismes.
Oberta (no estructurada): són entrevistes més informals, més flexibles i es plantegen de manera que poden
adaptar-se al pacient i a les condicions. Els subjectes tenen la llibertat d'anar més enllà de les preguntes i poden
desviar-se del pla original. Un altre inconvenient és que genera llacunes de la informació necessària.
Fases d’una entrevista clínica
Fase inicial: Rebuda i identificació del motiu de la consulta
Exploració:-Conèixer i tenir en compte les expectatives del pacient
-Reactivitat: deixar que el pacient s’expliqui (el professional ha d’escoltar)
-Facilitadors: assentir amb el cap, paralingüistica (“si”, “ja”...)
-Empatia: mostrar la capacitat de transmetre que s’ha entès l’estat emocional del pacient
-Frases de repetició: repetir paraules del pacient sobre com se sent
-Clarificació: clarificar o verificar sentiments que el pacient manifesta (verbal i no verbalment)
Fase de recollida de dades: Fer preguntes tant obertes com tancades; si s’escau fer/analitzar exploració física
Fase resolutiva: -Comprovar la capacitat de comprensió del pacient i sinó fer-li entendre les coses
-Donar instruccions per escrit (perquè el pacient no ho recorda tot!)
-Avaluar l’adaptació terapèutica (negociar el pla d’acció amb el pacient)
-Ser concís, concret i específic
-Organitzar la informació per ordre d’importància
Fase final: Planificació del seguiment i clàusula
Tècniques de comunicació que es poden utilitzar
Acollida adient: amb un somriure, mirant al pacient, presentant-se si cal, convidar-lo a seure i tractar-lo de vostè
Delimitació dels objectius o motius de consulta: s’han d’analitzar tots els motius de la consulta a l’inici de
l’entrevista, per poder prioritzar posteriorment, ja que pot ser que el pacient es guardi algun motiu pel final
Delimitació de la fase exploratòria i resolutiva: (ja esmentat a l’apartat anterior)
La forma de com fer les preguntes: al principi de l’entrevista han de ser obertes i a mesura que prossegueix s’han
d’anar introduint preguntes tancades per aclarir les coses i guiar l’entrevista si cal
Escolta activa: no s’ha de ser massa reactiu i s’ha de deixar que el pacient s’expliqui
Empatia: saber posar-se al lloc del pacient; entendre que té emocions i que quelcom les genera
Assertivitat: Ni passiu ni agressiu (un entremig)
Objectius bàsics de l’entrevista clínica.
ENGANXAR: -Rebuda adequada i cordial
EMPATIA: -Tècniques per transmetre solidaritat emocional
EDUCAR: -Avaluar la comprensió
-Permetre ser preguntat i no ser massa reactiu
-Assegurar-se que ha estat comprès
ENROLAR: -Implicar al pacient en el seu procés assistencial
EXPECTATIVES: -Avaluar les expectatives del pacient
Rachid Bouchikh El Jarroudi Entrevista clínica
Mòdul 9 Medicina

CECE-R
Cura del context de l’entrevista clínica: Professional assegut si pot ser, els ulls a l’altura del pacient
Escolta activa:-també s’ha d’analitzar la part biosocial
-s’han de fer silencis funcionals (baixa reactivitat)
-si cal, fer aclariments
-senyalaments: ex: “sembla que fas mala cara...”
Comprensió: -s’ha de verificar, per si s’ha entès o no el que diu el professional i/o el pacient. Per tant, hi ha d’haver
comprensió tant en la fase d’exploració com en la de resolució.
-Utilització de frases incomplertes (perquè així el pacient es veu obligat a dir quelcom)
Estratègia terapèutica:-abans s’han d’haver esbrinat les expectatives que té pacient
-el pla terapèutic ha d’estar adaptat al pacient (atenció a la resposta de la proposta!)
-involucrar a l’acompanyant
Resum – acomiadament i tancament:-sintetitzar
-xarxa de seguretat  evolució (curs previsible)
Si passa quelcom*, torna  seguiment
*S’ha d’afinar més: Si augmenta el dolor les pròximes setmanes, torni
Tipus d’entrevistadors
Distingim principalment quatre tipus d’entrevistadors:
El professional tècnic: pel que el component subjectiu implícit en la relació interpersonal no té importància. Ex: ens
interessa el dolor del pacient, però no el patiment d’aquest (no fa una anàlisi psicobiològica del pacient)
El professional sacerdot: que adopta una actitud paternalista, aconsellant, dictant comportaments, interpretant
esdeveniments, etc, i alhora intolerant, no permet al pacient opinions o creences diferents.
El model de camaraderia: sense distància terapèutica. És necessària per analitzar amb mínima objectivitat la
problemàtica del consultant, sigui del tipus que sigui.
El model contractual o centrat en el pacient: considerant al pacient com un ser autònom, amb les seves pròpies
creences i sistema de valors. Practicant el respecte, la tolerància i l’interès per la persona que es té al davant.
Interferències (barreres)
Hi ha barreres de comunicació: tot el que ens fa diferents al pacient actuarà com una barrera (nivell cultural, edat,
sexe, aspecte...), algunes situacions clíniques, (màxima urgència, sordesa o altres dificultats expressives o de
comprensió...), i de manera molt freqüent, el mateix fet d'haver d'arribar a un diagnòstic
Evitar els errors més habituals que es cometen durant l’entrevista clínica
ERRORS D’ACTITUD
«Ja sé el que li passa al pacient»: «Amb veure el pacient com entra al despatx ja gairebé sé el que li passa.»
Aquest comentari pot tenir part de veritat (un bon observador és capaç d'endevinar moltes coses), però també sol
ser producte de la mandra. Una cosa és imaginar des de la nostra realitat el que pot succeir-li al pacient, i l'altra és
apropar-nos al seu món, a les seves creences, expectatives, formes d'interpretar la salut i la malaltia (esforç
empàtic). Això requereix una actitud de no prejutjar el que ens vagin a dir.
«Només sóc un tècnic»: El problema actual en la relació assistencial no és el paternalisme, sinó la fredor del tècnic.
Actitud prepotent: Poc importa si el professional té o no té raó, el que importa és el clima de consulta que crea.
¿Hem de renunciar per tant a «renyar» als pacients? No del tot, però quan ho fem, en general poques vegades,
fem-ho per ells, i no per saciar una necessitat emocional nostra ni per replicar que el professional ja ho deia.
Desconèixer les nostres zones d'irritabilitat: Cada professional té zones d'irritabilitat (punts gatell) en el tracte
interpersonal. És bo que vostè conegui les seves zones d'irritabilitat.
ERRORS DE TÈCNICA
-Salutació molt freda o inexistent. Falta de cordialitat. Introduir un motiu d'antagonisme* en l'inici de l'entrevista
*conducta verbal o no verbal que oposa, critica, culpabilitza o impugna la conducta o les emocions del pacient
-No escoltar amb atenció les frases utilitzades pel pacient en el moment d'entrar a la consulta. A vegades són claus
que posteriorment no tornen a aparèixer.
-No delimitar amb claredat el (o els!) motiu de la visita. No prioritzar tampoc. (el primer punt molt important!)
-Donar-ho per descomptat o acceptar explicacions vagues.
-Introduir consells i elements d'educació sanitària quan encara no hem conclòs una correcta anamnesi. Seguretats
prematures. No s’han de donar falses esperances.
-No integrar tota la informació que dona el pacient
-No integrar la informació obtinguda amb la resta de problemes i diagnòstics que tenim a la història clínica: sinó, es
repetiran exploracions físiques innecessàries en molts casos
Rachid Bouchikh El Jarroudi Entrevista clínica
Mòdul 9 Medicina

Metodologia i instruments de valoració clínica

Existeixen instruments que observen si es realitza una determinada tasca o habilitat per part del professional.
Destaquem alguns models que permeten avaluar al professional:
CICAA
Les tasques comunicatives bàsiques per desplegar en una consulta són:
-Connectar amb el pacient
-Identificar i Comprendre els problemes de salut del pacient
-Acordar amb el pacient sobre el/s problema/es, les decisions i les accions
-Ajudar al pacient a entendre, triar i actuar
Per tant, l’escala de CICAA és una escala per valorar la relació clínica durant el procés assistencial entre el
professional i el pacient, la qual consta de 29 ítems (avaluables de 0 a 2), que es classifiquen dins de les 4 tasques
comunicatives bàsiques. El concepte de relació en què es basa el CICAA està delimitat per una sèrie de tasques de
comunicació generals, habilitats comunicatives estratègiques i elements comunicatius bàsics.
GATHA
GATHA és l'únic instrument en llengua castellana que ha estat validat. És un instrument que, en la seva versió
completa (GATHA Base), té 45 ítems, i en la seva versió abreujada (el GATHA-RES), 27 ítems. Es desenvolupa en
tres eixos (eix general d'actituds i característiques de l'entrevistador, eix de tasques i eix d'habilitats de comunicació)
el que permet focalitzar l'atenció en cada visualització en uns determinats ítems (es requereixen entre dos i tres
tipus de cada entrevista). D'altra banda, transforma aspectes més subjectius en fets més objectivables (no mesura
empatia, sinó que busca una frase empàtica, etc.).
Anamnesi focal del dolor Important per l’examen
Anamnesi: antecedents (fisiològics, patològics, farmacològics....) d’un malalt en vista de diagnòstic.
Què s’ha de tenir en compte per fer una anamnesi focal del dolor? Tots els següents paràmetres:
Localització:On passa? S’irradia?
Qualitat - característiques: En què consisteix?
Quantitat o intensitat: Quina intensitat té?
Temps: Quant va començar? Quant dura? Quants cops passa?
Entorn: Incloure factors ambientals, emocions, que poden haver contribuït a la malaltia
Factors pal·liatiu o agreujants: Hi ha alguna cosa que millori o empitjori el resultat?
Manifestacions associades:Ha anotat alguna anomalia associada?

Apunt extra: la formalitat del professional, en aspecte, ha de ser intermèdia (ni massa formal, ni informal)
Rachid Bouchikh El Jarroudi Entrevista clínica
Mòdul 9 Medicina

Elements bloquejadors i facilitadors de l’entrevista clínica

Les barreres i facilitadors poden definir-se com aquells factors que impedeixen o faciliten, total o parcialment, la
implementació del canvi en la pràctica professional, que en el cas de les GPC es manifesten aquesta en
adherència, o falta d'adherència, a les seves recomanacions.
Classificació Barreres Facilitadors
Professional de la -Falta d’acord amb les recomanacions (diferències
salut en la interpretació de l’evidència)
(Competències, -Falta de formació, entrenament o habilitats per
-Presència de professionals innovadors i
actituds, opinions, seguir les recomanacions clíniques
amb major disposició al canvi
motivació pel canvi i -Preferències personals i experiències individuals
característiques percebudes com més efectives que les
individuals) recomanacions
-Falta d’adherència al tractament per part dels
Context social
pacients -Col·laboració amb altres centres per crear
(pacients,
-Demandes dels pacients a un determinat xarxes d’aprenentatge
col·legues)
tractament o prova
-Objectius de millora clars i adaptats a
-Processos poc estandarditzats que dificulten la
nivell local (NL)
implementació de recomanacions
-Capacitat de mesurar el funcionament
-Falta de temps, sobrecarga de treball
d’un procés, procediment o servei
Factors relacionats -Poder i autoritats establertes dins de les
-Sistemes d’info. que faciliten el seguiment,
amb el sistema organitzacions que dificulten els processos de canvi
aplicació i evacuació de les GPC
(organització i -Rotació de professionals i personal substituït que
-Treball multidisciplinari en l’adopció de les
estructura, mesures dificulten el manteniment de la intervenció en el
recomanacions clíniques
econòmiques) temps
-Líders que prioritzen l’efectivitat de la
-Falta de treball en equip
pràctica dins de la organització
-Dotació insuficient dels serveis sanitaris i recursos
-Bona comunicació amb els equips a NL,
mal distribuïts
consens en les recomanacions a implantar
-Recomanacions clíniques elaborades amb poc
Aspectes rigor metodològic, de baixa qualitat i poc creïbles -Bona comunicació amb els equips a nivell
relacionats amb les pels clínics local, consens en la recomanació a
pròpies guies de -GPC poc pràctiques, que no faciliten el judici clínic, implantar
pràctica clínica massa dirigides -Disposició de GPC en formats pràctics,
(GPC) -Recomanacions massa complexes i amb un cost promoguda per organismes oficials
molt alt en la seva implantació

Entrevista motivacional
Es defineix com a entrevista motivacional un tipus d'entrevista en què
l'entrevistador tracta de canviar hàbits i actituds a partir de la pròpia
motivació que el pacient és capaç de generar.
Existeix un model de fases representat a l’esquema de la dreta. Si es té
en compte aquest model, es pot deduir a quina fase es troba el pacient i
es pot actuar diferent atenent a l’etapa.
-Implicació del pacient: L’empowerment (enrolar el pacient) és un procés que cerca una relació amb el pacient en el
que li atorguem més confiança perquè augmenti la responsabilitat, l'autoritat i el compromís per prendre les
decisions relacionades amb la seva malaltia. L'empowerment és una filosofia que reconeix el dret fonamental de les
persones a ser els primers en la presa de decisions per al control de la seva afecció.
-Adherència terapèutica: La manca de seguir bé els tractaments és un problema de salut pública. Per això el metge
ha de realitzar diverses tasques:
-Detectar o sospitar deficiències o errors en el compliment terapèutic (amb preguntes facilitadores+el mètode bossa)
-Donar suport a la bona predisposició del pacient
-Ser realista i prioritzar els objectius terapèutics: un pas després d'un altre
-Recolzar-se en els professionals d'infermeria
-Simplificar al màxim els règims terapèutics
-Aplicar tècniques de motivació intrínseques (destinades a augmentar l’autonomia del pacient) i extrínseques
(destinades a que l’entorn del pacient vetlli per una correcta aplicació del pla terapèutic)
Rachid Bouchikh El Jarroudi Entrevista clínica
Mòdul 9 Medicina

Com s’investiga el problema del pacient: diferents tipus d’anamnesis

Anamnesi focal: s’utilitza per establir la naturalesa del problema. Preguntes per obtenir-ne la info. rellevant serien
encarades a l’anamnesi del dolor (ex: des de quan se sent malament? Per quin motiu ha decidit consultar-me?).
Anamnesi psiquiàtrica: Es tracta de l’instrument més important en la pràctica psiquiàtrica per orientar el diagnòstic i
el tractament. Per fer-ho, s’ha d’esbrinar el motiu principal de la consulta del pacient, els antecedents familiars
psiquiàtrics, els antecedents personals (psicobiografia) i els patològics (psiquiàtrics i no) i la malaltia actual.
Anamnesi del impacte psicosocial: s’utilitza per tenir en compte el medi social i l’estil de vida del pacient. S’utilitza
quan ens interessa establir un impacte de lo psicològic en el malestar del pacient. Exemples de preguntes per
realitzar aquesta anamnesi serien: Què tal descansa a la nit?; Com es troba d'estat d'ànim?; Té alguna
preocupació?; Té problemes o esdeveniments greus a casa o a la feina?
Anamnesi del impacte biogràfic: És necessària quan ens interessa saber l’impacte biogràfic (en la vida del pacient)
de la malaltia. Exemples de preguntes per realitzar aquesta anamnesi serien: té alguna hipòtesi o idea del que té o
dels factors que poden causar el seu patiment?; a causa de la seva malaltia, ha modificat vostè alguna activitat
usual?; algú del seu entorn ha patit alguna cosa semblant? Li ha passat alguna cosa que hagi canviat la seva vida o
li hagi impressionat molt?; té problemes a casa o a la feina que puguin influir?
Tècniques de negociació (objectiu: arribar a un acord)
-Enunciació del problema: explicar el problema al pacient
-Cessió: cedir i donar-li part de la raó
-Emetre parèntesis: evitar entrar en un antagonisme (ex: +Vull fer-me una ressonància -D’acord, després ho mirem)
-Reconversió d’idees: amb info. veraç, s’ha de demostrar quina informació del pacient es contradiu o és incoherent
-Reconversió d’objectius: reconduir cap a un objectiu per ometre’n un altre i separar-los si cal
-Establir un doble pacte: arribar a un acord, en el qual impliqui una acció a ambdues bandes
-Transferència de responsabilitats: si cal, intervenir a un altre professional sanitari dins del procés terapèutic
-Presa de precaucions: explicar al pacient el curs previsible i acordar un seguiment
Factors que generen conflictivitat
En situacions conflictives, es recomana al professional sanitari:
-Demanar al pacient que s’assegui (si no ho està): si està assegut, no hi haurà baralla segurament
-Tenir una via d’escapatòria per si de cas. Si cal, va bé que existeixi una barrera al mig (ex: una taula)
-Prendre precaucions: mirar la història clínica abans, i si cal avisar un guarda de seguretat
-Fer cessions
-Escoltar al pacient (baixa reactivitat)
-Reconduir objectius
-Contrabalanceig: autocontrol
-Emetitzar molt
-Ser molt assertiu
-Fer doble pactes
Protocol de Com donar les males notícies (Buckman)
Les males notícies en si causen angoixa: una entrevista feta amb sensibilitat i donant suport pot minimitzar la
intensitat final d’aquesta angoixa.
Per minimitzar aquesta angoixa existeix el protocol de Com donar les males notícies, del Dr. Buckman, el qual
consisteix en 6 passos (Acrònim EPICEE):
-E: preparar l’Entorn: s’ha d’aconseguir el context físic adequat. Per fer-ho, s’haurà de donar la mala noticia en un
lloc tranquil i privat, invertir el temps que faci falta i s’hauran d’evitar interferències (per exemple, es poden anul·lar
totes les trucades telefòniques, a excepció d’una emergència).
-P: Què en Pensa el pacient: s’ha de descobrir què sap el pacient sobre la seva situació, quines expectatives té, ja
que aquest fet ajuda a modular el pla terapèutic.
I: Invitació: S’ha d’invitar al pacient què vol saber; és a dir, s’ha de descobrir si el pacient vol conèixer la mala
notícia, i en cas afirmatiu, fins a quin punt.
C: Coneixement: S’ha de compartir amb el pacient la info., però només s’ha d’explicar el que demani i el que vulgui.
E: Empatia: s’ha de respondre als sentiments del pacient. Per fer-ho, cal identificar i reconèixer la reacció d’aquest.
E: Estratègia: S’ha de fer una planificació i un seguiment. Per fer-ho, hem d’explicar-li al pacient què es té previst fer
respecte la mala notícia, com es farà el seguiment, i es pot establir una següent visita. Mai s’ha de dir que respecte
la mala notícia no s’hi pot fer RES, perquè pot no tenir cura (en cas d’una malaltia), però sí un tractament per evitar
que empitjori o per evitar que el pacient es senti pitjor. Per tant, en cas que la malaltia no es pugui tractar, llavors
s’ha de garantir com a mínim que estarem amb ell fins al final (hem d’oferir-li un suport emocional).
Rachid Bouchikh El Jarroudi Entrevista clínica
Mòdul 9 Medicina

Característiques de la comunicació en les relacions interprofessionals

La comunicació entre els diferents professionals que intervenen en diferents moments del procés assistencial que
ha de seguir el pacient és la principal solució per a la millora de la qualitat assistencial, però un dels principals
obstacles en treballar en grup és la falta de coneixement entre professionals. Aquest aspecte queda molt ben
reflectit en la finestra de Johari: model gràfic organitzat en 4 quadrants:
Conegut per un mateix Desconegut per un mateix
Conegut pels altres I: d’activitat lliure (terreny de confiança) II: àrea cega
Desconegut pels altres III: secreta (ex: intimitats i sentiments) IV: àrea d’activitat desconeguda
L’essencial en les relacions interprofessionals i grupals és augmentar l’espai lliure, és a dir, el Quadrant I de la
finestra de Johari. Com més reduït és el quadrant I, més deficient és la comunicació. Com s’aconsegueix?
-Proporcionant informació sobre un mateix que sigui rellevant per arribar a l’objectiu de la interrelació professional
-Proporcionant i rebent feedback respecte al funcionament de les tasques a realitzar per arribar a els objectius
Conceptes
-Longitudinalitat: seguiment dels diferents problemes de salut d’un pacient per un mateix professional.
-Continuïtat: seguiment d’un problema determinat de salut d’un pacient per un mateix professional. Mitjançant els
registres adequats (ex: història clínica) és factible seguir les circumstàncies d’atenció d’una malaltia.
-Unidisciplinarietat: treball d’un conjunt de professionals amb diferents perspectives, amb diferent formació i
diverses maneres d’actuar que atenen a una mateixa persona, sense existir interrelació entre ells.
-Interdisciplinarietat: treball conjunt de diferents professionals, amb un objectiu comú, estan en contacte entre ells i
actuant de manera coordinada.
Fases per treballar en gruo
1-Establir un sistema de comunicació
2-Fixar l’objectiu en comú
3-Establir un pla d’actuació (procediments i normes de funcionament del grup)
4-Determinar els mecanismes de presa de decisions (si ha de ser jerarquitzat o no)
5-Definir el sistema d’autoevaluació (avaluar tant el funcionament del grup com el compliment dels objectius)
Dinàmiques de grup i identificació de problemes
Un grup es forma quan una sèrie de persones comparteixen unes normes i els seus rols socials s’han entrellaçat
entre si. No obstant, és inevitable que en els grups coexisteixen diferents arguments, tensions, impaciència, etc. El
més important és percebre els símptomes generals indicadors de problemes en grups (ex: els membres dels grups
es mostren impacients) i els símptomes de falta d’interès del grup (ex: poca participació).
Quan el pacient i les seves necessitats de salut constitueixen la finalitat comuna que agrupa diferents professionals
és més fàcil establir un sistema de comunicació eficaç que permeti arribar als objectius establerts.