Tema 2.

Funcions de la Infermera psiquiàtrica

7 Principis de la infermeria psiquiàtrica:

No fer mal.
Acceptar al pacient com a persona holística.
Desenvolupar la confiança mútua.
Explorar conducta i emocions.
Fomentar la responsabilitat amb si mateix i amb els demés.
Afavorir una adaptació eficaç.
Aportar coherència.

Funcions i rol de la infermeria psiquiàtrica. (Examen)

1. Proporcionar cures a persones i famílies amb el procés d’infermeria

2. Establir i mantenir un medi terapèutic
3. Coordinar aspectes de la atenció al malalt
4. Actuar com a defensor/defensora del malalt i la seva família
5. Treballar amb equip interdisciplinari
6. Fer promoció de la salut mental

Funcions

Assistencial: Tenir cura persona, família, grup (pla de cures)

Educativa: Ensenya, dóna suport i assessorament, educa, fa activitats per a ensenyar i
per aprendre  Administrativa: Informes, planificació, dossiers, politiques,
Recerca

La relació terapèutica (EXAMEN)

Interactua amb un fi determinat

Ha de definir rol i responsabilitats
L’objecte de la relació són els problemes i necessitats del pacient
Implica confidencialitat
Aplica conductes terapèutiques

La relació terapèutica: Conductes terapèutiques

Consciència dels propis pensaments i sentiments

Conèixer valors propis
Escoltar amb empatia
Comunicar de manera eficaç
Establir objectius realistes
Treballar amb el pacient
Treballar amb responsabilitat i ètica

Entorn terapèutic

Ha de permetre satisfer necessitats dels pacients

Ha de tenir unes condicions físiques:
o Llum, ventilació, soroll, estètica, higiene, temperatura.
o Condicions de seguretat.

1
 o Densitat de població adequada.
o Ha de ser un espai de contenció.
Ha de permetre atendre a la intimitat (afecte, autoestima).
Ha de permetre el sentir-se part d’un grup.
Acceptar-lo tal com és separant la conducta de la persona.

La relació terapèutica. Model de H. Peplau

Descriu quatre experiències psicobiològiques: necessitat, frustació, conflicte i ansietat.

Creu en la concepció de la infermeria com a un procés interrelacional.
Té en compte el procés de desenvolupament de l´individu, cap a una vida creativa i d
´autorrealització a través d´una relació educativa.
Una infermera s’ha de psicoanalitzar.

Relació terapèutica i relació d´ajuda

1. Fase inicial o d´orientació.

2. Fase d´identificació.
3. Fase d´aprofitament.
4. Fase de resolució.

Model de H. Peplau. Fases de la relació terapèutica

1. Fase inicial o d´orientació.

a. Aclarir límits de la relació.
b. Evitar els supòsits no verificats.
c. Objectivar el nostre pensament
2. Fase d´identificació.
a. Mantenir identitat separada
b. Ajudar a expressar sentiments i necessitats
c. Donar informació
3. Fase d’aprofitament.
a. Paràfrasi
b. Frases per repetició
c. Clarificació
d. Confrontació
4. Fase de resolució.

La relació terapèutica. Model de H. Peplau

Funcions de la infermera:
o Desconeguda.
o Persona recurs.
o Docent.
o Lideratge.
o Substituta.
o Consellera.

2
TEMA 2. Rol terapèutic de la infermera psiquiàtrica

2.1. RELACIÓ TERAPÈUTICA I RELACIÓ D´AJUDA

El rol d´infermeria s´estableix a través de múltiples interaccions que obligatòriament

han de ser terapèutiques, ja que al contrari es qüestionaria el concepte de professió.
El Comitè d´Experts d´Infermeria Psiquiàtrica assenyala en el seu informe de 1955 a la
OMS, que la infermera és una persona que “ el seu comès principal o exclusiu
consisteix a estar directament en contacte amb els clients durant vàries hores
consecutives per a donar-los assistència d´infermeria “, i adverteix a més, que “ de no
ser així es constituirà una altra categoria de professionals que desenvolupin les
funcions terapèutiques pròpiament dites “.
En la infermeria no psiquiàtrica pot quedar més ocult el tema de la relació terapèutica,
però en la infermeria psiquiàtrica no. És precís aclarir quin és el paper de la infermera i
contextualitzar la relació terapèutica que ha d´establir amb els clients.
Les diferències entre una relació professional i una relació terapèutica són
principalment:

Relació terapèutica Relació personal

Menys intensa emocionalment Més intensa emocionalment
No compensació afectiva Compensació afectiva
Ambient delimitat Ambient no delimitat
Temps predeterminat Temps il·limitat
Intervencions concretes No intervencions
Finalitat el canvi Finalitat l´amistat

El fet de que la relació sigui terapèutica depèn, doncs de l´interlocutor i del marc que
configura i és la seva finalitat la resolució de dificultats que experimenta el pacient
mitjançant un cert grau d´interacció personal.
En l´àmbit de la psiquiatria aquesta relació és més significativa que en l´àmbit
generalista, ja que la majoria de problemes que afecten al pacient psiquiàtric es troben
en l´esfera emocional, cognitiva o conductual i es tradueixen en dificultats a nivell
relacional, pel què les seves interaccions resulten inadequades per ineficaces.
Però durant el procés de cures no sempre es produeix un contacte relacional
preestablert, això ens convertiria en màquines, sinó que la relació és en moltes
ocasions espontània, el què fa imprescindible un element com l´autoconeixement i
aspectes comunicacionals i de relació, per part de la infermera, per a poder respondre
de manera adequada.
Una altra recomanació que realitza el Comitè d´Experts en Infermeria Psiquiàtrica i que
reforça la nostra aportació diu “ ...En la seva funció terapèutica, la infermera promourà
les relacions interpersonals, tant entre individus com en grup. “
La ANA considera que “la infermera utilitza intervencions psicoterapèutiques per
atendre als clients. La infermera psiquiàtrica utilitza coneixements clínics
experimentals individualment i en grup, psicoteràpia familiar, psicoteràpia infantil i
altres formes de tractament”.
Per arribar a aquest punt es fa necessari aprofundir en l´autoconeixement, per a
descobrir aspectes de la nostra personalitat que poden interferir en la relació.

3
2.1.1. APORTACIONS TEÒRIQUES. MODEL RELACIONAL DE H. PEPLAU.

És innegable l´aportació de diferents teories psicològiques en la teorització del procés

de relació amb el pacient: des de les corrents biologistes, que a través de les teràpies
farmacològiques possibiliten una millor aproximació al pacient, i per tant la possibilitat
d´interaccionar, fins a les teories psicodinàmiques que varen emfatitzar la seva
importància.
H. Peplau és una de les autores que més ha influït en potenciar l´aspecte
interrelacional al marc de la infermeria. Per a ella l´aspecte fonamental de les cures al
pacient és ajudar-lo, a través de la relació interpersonal, a avaluar les seves
experiències per a desenvolupar noves habilitats.
La infermera ha d´ajudar al client a ser conscient del seu comportament, a analitzar-lo,
a buscar alternatives i a aplicar-les en situacions de la vida quotidiana. Peplau
considera que aquesta relació es realitza en diverses fases:
1. Fase inicial o d´orientació: es produeix la presa de contacte amb el client. S
´estableix un contracte terapèutic en el que es delimiten objectius, duració de
les entrevistes, lloc i horaris.
2. Fase d´identificació: on el pacient identifica el problema que ha d´afrontar.
3. Fase d´aprofitament: on s´analitzen els comportaments no funcionals del
client, la seva forma de resolució de conflictes i les necessitats subjacents en el
context de la relació. Tot això a través de la introspecció.
4. Fase de resolució: on es dona per finalitzada la relació amb el client i en la que
s´avalua conjuntament l´experiència global de la relació, els aspectes més
destacats i els progressos obtinguts en la fase anterior.
En la relació terapèutica, Peplau considera també les funcions que realitza la infermera
i que coincideixen també amb les etapes de la relació:
1. Funció de desconeguda: durant la fase d´identificació en la que la infermera
ajuda al pacient a clarificar els seus rols, identificar els seus problemes i
delimitar les expectatives de la relació.
2. Funció de persona recurs: on la infermera proporciona al pacient informació
respecte als seus problemes, la seva situació i les possibilitats de tractament.
També l´ajuda a comprendre què és el què li passa i a planificar de manera
conjunta la modificació de la seva situació.
3. Una funció docent: amb dues categories d´ensenyança: una instructiva a
través de la informació que se li proporciona al pacient, i una altra d
´experiència on se li pretén que el pacient aprengui de la seva pròpia
experiència.
4. Una funció de lideratge: on la infermera ajuda al pacient a desenvolupar els
objectius que ha de realitzar a través de la participació activa i cooperadora.
5. Una funció de substituta: on la infermera ha de ser un model en la relació.
6. Una funció de consellera: responent a les exigències del pacient.
Peplau descriu tres tipus de relació que s´estableixen entre la infermera i el pacient: 1.
1. Interdependent o de participació
2. Independent o d´aïllament
3. Depenent o d´incapacitat
La relació terapèutica amb el pacient suposa, doncs, una experiència de participació
mútua. En aquesta relació, la infermera utilitza característiques personals i tècniques

4
 específiques per aconseguir que el pacient sigui capaç de realitzar una major
introspecció i es produeixin canvis a la seva conducta.
Els objectius d´aquesta relació són:
1. L´autorrealització, la autoacceptació i l’increment de l´autorrespecte.
2. L´adquisició de sentit d´identitat i d´integració personal.
3. L´augment o l´adquisició de la seva habilitat per a ser interdependent en les
seves relacions interpersonals.
4. L´augment de les seves habilitats per a satisfer necessitats i establir objectius
personals realistes.

2.1.1.1. FASE D´ORIENTACIÓ O INICIAL

És molt important la configuració de l´espai on es portaran a terme les entrevistes amb

el pacient. Naturalment han de reunir unes condicions mínimes, on s´afavoreixin la
intimitat, l’espontaneïtat i la confiança.
Haurem de tenir en compte l´establiment del temps que anem a dedicar a la relació, el
què permet tenir uns punts de referència al pacient en quant al tipus de relació que
anem a establir i dóna uns límits clars a la relació, el que és molt important amb els
pacients psiquiàtrics doncs presenten dificultats de relació per no conèixer els límits
personals o de l´entorn.
Hem d´evitar el fer supòsits no verificats ( conclusions diagnòstiques basantnos en les
primeres observacions -certa característica= cert problema) que poden impedir-nos
veure altres problemes. Cal també tenir presents els sentiments de simpatia o d
´antipatia doncs poden modificar l´objectivitat del problema del pacient.

2.1.1.2. FASE D´IDENTIFICACIÓ

En els objectius de la infermera en la relació podríem incloure:

1. Mantenir una identitat separada.
2. Demostrar habilitat per a controlar la focalització de l´atenció del pacient.
3. Demostrar una acceptació incondicional.
4. Ajudar a expressar sentiments i necessitats.
5. Preveure informació.
6. Ajudar al pacient a desenvolupar experiències adequades.
És important escoltar i demostrar que escoltem tant amb les conductes verbals com no
verbals, tant del pacient com les nostres (no vaguejar amb la vista, ni badallar, ni
sospirar..). No jutjar els missatges ni precipitar-se en les intervencions, i estar atent a la
observació de la nostra competència professional. Mantenir la distància adequada
(espai bombolla). Mostrar una actitud respectuosa és imprescindible per a poder
aconseguir uns objectius terapèutics. El respecte es refereix a l´acceptació de la
persona tal com és, sense emetre judicis morals o ètics sobre les seves conductes.
En resum, mostrar empatia en la relació. L´empatia és la capacitat per a comprendre
els pensaments i emocions de l´altra persona, el que no significa identificar-se, ja que
ha de persistir un judici crític per part de la infermera que li permeti conservar la
objectivitat de les seves actuacions.

2.1.1.3. FASE D´APROFITAMENT

Es continuen realitzant valoracions de la conducta del pacient sobre els canvis que s
´han produït i les noves necessitats que poden haver sorgit. Els sentiments de la
persona poden estar interioritzats i per tant no tenir-ne consciència d´ells. Aleshores

5
 dins d´aquest procés de relació és important ajudar-lo a prendre consciència d
´aquestes percepcions o emocions. Existeixen diverses tècniques coadjuvants:
o Paràfrasis:
 Consisteix en repetir el contingut del missatge que acaba de
pronunciar el pacient per a què presti atenció a aquell aspecte i
reflexioni sobre allò.
 Ajuda al pacient a pensar sobre els seus problemes concrets de forma
ordenada.
o Frases per repetició:
 Consisteix a repetir frases o paraules que el pacient acaba de
pronunciar.
 No pot ser utilitzada de manera estereotipada, ja que podria tenir un
efecte contrari al desitjat.
 Als depressius els costa prosseguir una conversa al sentir-se
bloquejats, amb aquesta tècnica se´ls ajuda a seguir el fil conductor.
o Clarificació:
 Es tracta d´aclarir el missatge del client. Les intervencions poden ser
de tipus verbal o no verbal (gestos d’estranyesa o dubta, o demandes
directes d´exemplificació a través de preguntes curtes.
 Te dos objectius : promoure l´elaboració dels missatges transmesos i
comprovar que s´han entès correctament les seves explicacions.
o Confrontació:
 Consisteix en desemmascarar les estratègies que utilitza la persona
per fugir de l´autocomprensió (intel·lectualitzacions, distorsions).
 Parteix de la comprensió del què explica el pacient, tal com la
infermera ho entén i validar-ho amb el què la persona comunica.
 És una tècnica de reflex i la infermera fa de mirall.
 La manca d´habilitats de relació de molts pacients degut a l´aïllament
poden dificultar-li la comprovació de les seves percepcions com a
correctes, si són compartides i l´impacte que tenen en d´altres
persones. A través de la confrontació el pacient pren consciència de si
mateix.

2.1.1.4. FASE DE RESOLUCIÓ

Aquí el pacient ha de desenvolupar una actitud independent respecte de la infermera.

Es valora si s´han complert els objectius proposats i es planifiquen nous objectius i
activitats que s´haurien d´acabar de desenvolupar en l´àmbit de la comunitat i en la
relació amb la família. Aquí es dóna per finalitzada la relació. Seria convenient realitzar
entrevistes que donin per conclòs el procés de relació i en les que és interessant
sintetitzar o resumir el procés anterior.

2.2. IDENTIFICACIÓ DE MANCANCES EN LES NECESSITATS FONAMENTALS

A partir del model de V. Henderson, identificarem quines són les mancances a les
necessitats fonamentals. En salut mental, les mancances més significatives en les
necessitats es donaran en les següents:
o Necessitat de seguretat
o Necessitat de comunicar-se

6
 o Necessitat de realitzar-se
o Necessitat d´activitats lúdiques
o Necessitat d’aprendre

2.2.1. Necessitat de seguretat

És una de les més significatives per a la salut mental de les persones. A nivell biològic,
tot el nostre organisme fins i tot les nostres cèl·lules s´organitzen i defensen de les
agressions externes (agents patògens), utilitzant mecanismes de defensa fisiològics
(com els anticossos). Pel manteniment de l´estabilitat psíquica, utilitzem el recurs dels
mecanismes de defensa i adaptació psicològics per a compensar les vivències
personals de tensió o agressió.
La seguretat, entesa com a sentir-se segur, pot tenir molts significats per a cada
persona: un estat d´harmonia interna i externa, posseir la sensació de tranquil·litat, ser
capaç de gaudir amb els demés, mantenir interaccions adequades amb l´entorn i
buscar ser comprès, apreciat o estimat.
Resulta normal tenir un sentiment d´inseguretat alhora de presentar-se a un examen,
degut a una amenaça definida i real, el suspens. Però hi han d´altres situacions de la
vida quotidiana que són viscudes amb absoluta normalitat per la majoria de persones i
que provoquen, en d´altres grans des estructuracions de la seva estabilitat, com pot
ser el pujar un ascensor per una persona amb claustrofòbia, desencadenant una sèrie
de mecanismes, inclús fisiològics. Aquí introduiríem el terme d´ansietat com aquell
estat afectiu caracteritzat per un sentiment d´inseguretat difús, que respon a una
percepció amenaçant indefinida o irreal.
El temor estaria considerat com l´estat afectiu similar a l´ansietat, però que respon a
una amenaça real i definida.
Cal senyalar que les expressions d´agressivitat o violència, signifiquen un gest
sustentat per l´instint de conservació de l´espècia humana. Quan l´agressivitat no està
justificada ens pot estar indicant algun tipus de des ajustament be intern, de
pensament o percepció alterada, o be de l´entorn, que apareix com a amenaçant, i
davant el qual el subjecte haurà de defensar-se atacant.
Una variant de l´agressivitat són els trastorns psicosomàtics on la persona és incapaç
de canalitzar l´expressió de la seva agressivitat cap a l´exterior i la introjecta arribant a
desencadenar els mecanismes fisiològics interns, és a dir produint malalties orgàniques
d´etiologia psicològica.

2.2.2. Necessitat de comunicar-se

Una de les característiques pròpies del ser humà és la capacitat de comunicar-se,

aquesta la podem definir com el sistema de comportament integrat que calibra,
regularitza, manté i fa possibles les relacions entre els homes.
En tot missatge existeix un component cognitiu i un d´afectiu. Quan la comunicació no
aconsegueix l´objectiu proposat, apareixen distorsions que poden influir en el bon
nivell de la salut. En les relacions familiars es on es veuen més clarament els resultats d
´una comunicació distorsionada. Si les actituds són de respecte i d´acceptació de cada
un dels membres, es facilita que puguin desenvolupar-se el sentit de la individualitat i
de la identitat personal, mentre que, si el que persisteix és el rebuig i la desqualificació,
sorgiran les inseguretats personals, la identitat difusa,...

7
 Els patrons de comunicació ambigus o paradoxals, en els que és difícil emetre
respostes o evitar donar-les, s´ha vist que podrien representar un patró típic de
comunicació en famílies de pacients esquizofrènics.
Hi ha, per tant, una relació directa entre el procés de comunicació i el nivell de salut
mental dels individus, necessari per l´existència d´uns factors personals ben
configurats:
o 1. Una percepció adequada dels esdeveniments, que permeten interpretar
correctament l´entorn i, per tant, fer inferències correctes.
o 2. L´autovaloració positiva i realista sobre un mateix. El reconèixer la pròpia
força, no actuant de manera inferior, possibilita l´expressió de la tendresa,
produint seguretat i control sobre la pròpia conducta.
La distorsió de la comunicació produirà alteracions psicològiques importants en
aquesta necessitat o be influirà en d´altres necessitats fonamentals del ser humà.

2.2.3. Necessitat de realitzar-se

Tots els sers humans tenim una necessitat de treballar en alguna activitat que ens
produeixi la sensació de rendir profit. Aquesta sensació, o necessitat de tenir la
sensació, és summament significativa per a avaluar el nivell de salut mental de les
persones. Un exemple, deficitari d´aquesta necessitat serien les personalitats
antisocials, la qual finalitat última a la vida és l’autocomplaença, sense tenir en
consideració el mal que infligeixen als seus semblants.
Quan les persones no veuen complerta la seva necessitat de realitzar-se, apareix la
frustració, que és el sentiment que experimentem quan no podem aconseguir allò que
ens havíem proposat. A la capacitat per a posposar l´aconseguiment d´un objectiu o la
seva satisfacció se´l considera com a un signe de tolerància a la frustració i significa el
grau de maduresa d´una persona.
Si entenem la salut mental des de un àmbit ampli i globalitzador, la pròpia realització
també fa referència a la constant interacció amb el mitjà, en el qual la referència al
treball amb col·laboració es fa obligada com a paràmetre definidor del nivell de salut al
que es pot arribar.
Un altre factor que ens afavoreix l´autorealització és la solidaritat, entesa com a
compartir el nostre propi benestar amb d´altres persones, el què ens fa sentir més
útils. Ajudar a alleugir els mals al·lilens i tractar de millorar la qualitat de vida ajuda a
millorar i augmenta les expectatives d’autorealització.
El treball i el descans no són excloents, sinó complementaris. A més descansar no
significa no fer res, pot significar canviar d´activitat, dedicar-se a les aficions o gaudir
contemplant la naturalesa.

2.2.4. Necessitat d´activitats lúdiques

Significa practicar actituds encaminades a la diversió i comprendre la capacitat de

gaudir, de posseir sentiments positius sobre un mateix i sobre els demés, i de sentir
plaer. A la depressió aquestes capacitats estan anul·lades, de tal manera que tenen
fins i tot un nom propi, anhedonisme (incapacitat per a sentir plaer). En l´extrem
oposat trobaríem l´hedonisme (és la recerca de plaer com a fi únic de la vida). Sense
arribar a aquests extrems, el plaer o la manca de plaer que expressen les persones,
poden ser indicatius de congruència i integritat en l´esfera de la salut mental.
Un període especial i molt important en aquesta necessitat per a les persones és el de
la infància, on tenen preponderància les activitats lúdiques. El joc permetrà la relació

8
 del nen amb l´entorn, que vagi descobrint el món i que desenvolupi les seves activitats
manuals o intel·lectuals. En l´edat adulta aquesta necessitat es va relegant, però si
volem mantenir un nivell de salut mental adequat caldria no abandonar per complert
aquestes activitats.
La utilitat de la diversió probablement està en gaudir amb el que es realitza, així lo
lúdic pot agafar també l´esfera laboral des de la vesant de la creativitat. Amb les
activitats recreatives es tracta d´alguna cosa més que lliurar-se de la sensació d´estar
ociós. Estar sense fer res pot crear-nos una sensació de desassossec i certs sentiments
de culpa, sobretot si en el nostre mitjà sociocultural prima lo utilitari i lo productiu.
Actualment les activitats recreatives s’entenen amb una relació directa i
indissolublement lligada a la capacitat de consum, el que a la seva vegada pot crear
frustracions sinó arriben a aconseguir-se els objectius.

2.2.5. Necessitat d’aprendre

El concepte que entén l´home com a un ser lliure i autònom resulta incompatible amb
la ignorància; cal però fer una exclusió a l´aspecte cultural, doncs no totes les cultures
no donen aquest valor, però si en donaran d´altres tant o més transcendentals.
El nivell d´exigència en cada cultura pot ser molt diferent. La societat occidental ens
està obligant a adquirir coneixements nous de manera constant. La quantitat de
matèries que es necessari conèixer i en cert grau dominar s´incrementa constantment.
Saber llegir i escriure resulta imprescindible.

TEMA 2.2 FUNCIONS DE LA INFERMERA PSIQUIÀTRICA

2.2. La psiquiatria a Catalunya

2.2.1 Xarxa de recursos

HOSPITAL: Unitats d’aguts (10-15 dies estada)

o Hospitals psiquiàtrics del IAS, hospitals generals públics, unitats específiques

(UCAS(unitat de crisis adolescents):infantil i juvenil greu, URPIS:menors de 18
anys, Unitats de patologia dual (tractar a l’hora trastorn psiquiàtric i
drogodependència)l i unitats de desintoxicació)

HOSPITAL: Subaguts (30-45 dies): Per a fer recuperació després de crisi

CENTRES DE LLARGA ESTÀNCIA

o Per a persones amb alta dependència psiquiàtrica, retard mental greu, retard
mental amb trastorn de conducta

HOSPITAL DE DIA: Per a evitar la hospitalització

Centres d’atenció primària especialitzada en salut mental

o (CAPSMA i CSMIJ( centre salut mental infanto juvenil), Centres d’atenció a la

psicosis precoç, CAS(centre atenció i seguiment a les drogodependències),
Unitats en presons, Programes per les escoles)

Atenció al malalt crònic: (centre de dia, pisos protegits, clíniques, tallers,..)

Centres d’atenció en crisis: Unitats d’urgències psiquiàtriques, atenció telefònica,...

9
 Centres especials de treball: empresa subvencionada per l’estat que permet a les
persones treballar i ser controlades per professionals de la salut. Es remunerat i
atenen de les teves patologies i t’orienten.

2.2.2 PROGRAMES

P. Atenció en crisis i hospitalització

P. Residencies i pisos assistits
P. “Respiro familiar” (Descans)
P. Atenció al TMS (visites i seguiment)
P. Habilitats socials
P. Promoció de la salut
P. De reducció del estres
P. Treball protegit
P. Lleure

2.3 NIVELLS D’ASSISTÈNCIA EN PSIQUIATRIA

Prevenció primària: evitar factors de causa o de risc (educació al client i a la família,

reducció estrès, donar informació i suport social, evitar abús substàncies,
Prevenció secundària: reduir els efectes de la malaltia (detecció, intervenció en crisi,
prevenció de suïcidi, assessorar, vigilància, seguiment,...)
Prevenció terciària: minimitzar efectes residuals (rehabilitació, formació vocacional,
SUPORT AL TRACTAMENT, VISITES D.)

2.4. ELS INDICADORS DE SALUT MENTAL

1 de cada 4 persones patirà un T.M. al llarg de la seva vida.

Un 22% de la població general pateix episodis d’ansietat i depressió.

Un 1% de la població desenvoluparà alguna forma d’esquizofrènia.

de les depressions.

Un 40% de les persones sense sostre presenten T.M. severs.

Als 65 anys els T.M.S. s’incrementen progressivament un 10%.

Un 50% de les persones grans institucionalitzades desenvolupa  T.M.S.

Augment del consum d’antidepressius, tranquil·litzants i ansiolítics.

2.5. CARACTERÍSTIQUES DE LES PERSONES QUE VAN AL SISTEMA DE SERVEIS PERSONALS DE

FINANÇAMENT PÚBLIC

1. Persones que pateixen T.M.S.

Persistents, tendeixen a la cronicitat.

Invalidants, utilitzen recursos molt temps.

Alteradors de les relacions familiars, laborals i de veïnatge.

No assumibles per entitats privades.

Fins ara = malalts crònics.

10
 2. Persones que pateixen T.M.T.

Independents de la gravetat.

Independents de la intensitat.

S’acaben amb alta clínica.

3. Persones amb risc de patir un T.M.

No ho viuen personalment com un T.M.

Presenten simptomatologia funcional.

Viuen en condicions de vida alteradores de l’equilibri psicològic o generadores de T.M.

2.6. CARACTERÍSTIQUES DE LES PERSONES QUE NO VAN AL SISTEMA DE SERVEIS PERSONALS

DE FINANÇAMENT PÚBLIC

1. Persones que viuen en condicions de vida que poden alterar l’equilibri psicològic:

Atur, estrès laboral.

Disminució psíquica, física o sensorial.

Marginació, immigració, xoc cultural..

Solitud, població penal, escolaritat baixa.

Malalts terminals, malalts severs crònics.

Professionals de risc.

2. Persones exposades a sitaucions generadores de T.M.

Canvis del cicle vital.

Idees de suïcidi, violència, abusos..

Conductes adictives.

Dol per separació o mort.

Jubilació, acomiadament, fracàs escolar.

Sectes destructives.

LES DIFICULTATS DELS PROTAGONISTES

Es tendeix a un etiquetatge segons el diagnòstic clínic.

S’aïllen fàcilment, es troben confuses i no se les informa prou.

Són difícils d’accedir-hi.

Els T.M.S. els porten cap a la pobresa i la marginació.

11
 Les famílies no estan prou ben ateses, es troben excloses dels processos i poc
informades.

2.7. EL PLA DE SERVEIS INDIVIDUALITZAT

El PSI haurà de permetre assolir els objectius següents:

o Delimitar les necessitats i les capacitats de la persona.
o Disposar dels serveis previstos segons les necessitats i els recursos comunitaris
disponibles.
o Coordinar les accions preventives, guaridores, rehabilitadores i de suport.
o Compartir amb la persona, la seva família i els professionals responsables.

12