PSICOPATOLOGIA

TEMA 1

INTRODUCCIÓ
1. Definició
La psicopatologia és el tipus de psicologia aplicada que té per objecte l’estudi dels fenòmens
psíquics, morbosos (que s’allunyen de la norma) o anormals. Tot i així, la normalitat és relativa.
Hi ha moltes maneres d’acostar-nos al concepte de salut i a la normalitat estadística (els
fenòmens segueixen una norma).

La psicopatologia que treballarem es basarà en els símptomes dels trastorns, serà molt
fenomenològica.

Aquesta psicopatologia equival a una semiologia psíquica. La semiologia és l’estudi genèric des
símptomes dels trastorns psíquics.

El símptoma és la dada patològica elemental, dotada de valor denotatiu o significatiu,

d’expressió subjectiva, sense expressió observable. Té dos problemes: subjectiu, no mesurable.
Ex: mal de cap.

El signe és la dada patològica elemental, objectiu i/o observable. El signe és observable i

mesurable. Ex: febre.

La diferencia entre signe i símptoma és que el primer es pot observar i mesurar en canvi, el
símptoma no.

Nosaltres normalment treballarem amb símptomes. Aquests símptomes no seran aïllats. Hi ha

símptomes que es presenten agrupats. Ex: tristesa – quan la tristesa s’associa a dos altres
símptomes pot desenvocar en un síndrome.

El síndrome és l’agrupació natural de símptomes. La ciència que estudia els síndromes és la

sindròmica.

Durant el segle XIX es van estudiar els grans síndromes (depressiu, maníac, esquizofrènic...) però
van demostrar que no nomes era important el símptoma, sinó altres aspectes. Aquí sorgeix el
concepte d’entitat nosològica.

L’entitat nosològica compren el quadre clínic (símptomes), el curs (duració, procés) i la

patogènia (mecanismes que intervenen en l’expressió de la patologia). Quan parlem d’aquesta
és important saber els tres factors.

L’entitat nosològica s’ha de diferenciar de la malaltia. La malaltia comprèn el quadre clínic, el

curs i la patogènia però a més a més coneixem la etiologia (la causa). Aquesta és la gran
diferència, que amb la malaltia es coneix la causa.

El trastorn és la malaltia de la qual en desconeixem l’etiologia.

Les patologies que treballarem la majoria són multicausals.

 2. Dades valorables en Psicopatologia
Com ens podem acostar al diagnòstic?

Bàsicament mitjançant:

- Observacions objectives
- Mesures experimentals
- Inferències

2.1 Observacions objectives

- Observació directa

Hi ha una tècnica bàsica d’obtenir aquesta informació: l’entrevista. És l’eina fonamental del
psicòleg. Permet una observació directe i present. La conducta no verbal del pacient també ens
dona informació. Hi ha moltes possibilitats de que el propi pacient ens expliqui el que li passa,
com el neuròtic. El pacient que pateixi un trastorn psicòtic tindrà dificultats per expressar-se.

- Observació indirecta (anamnesis)

Un membre de la família també pot ser útil alhora de recollir informació del pacient. Les
persones de l’entorn ens poden explicar el desenvolupament del pacient. En els casos on
tractem amb nens, també és molt important acudir a les persones adequades del seu entorn.
Normalment en ambdós casos participa la família.

2.2 Mesures experimentals

Rendiments objectivables:

- Tests

Els tests de personalitat ens ajuden a distingir els trets de personalitat. També existeixen els
tests projectius com el dibuix. Són testos que permeten que a partir d’un estímul, la persona
desenvolupi una història i en aquesta història es projectin dades pròpies. Normalment en
aquests darrers el pacient exposa aspectes que ell mateix desconeix, els més inconscients.

- Escales

Instruments per mesurar aspectes molt determinats. N’hi ha de molts tipus: d’ansietat, de
depressió, fòbia... s’acostumen a fer servir en entorns de recerca, per investigació. S´utilitzen
com a evidència per saber si el pacient millora, passant-les abans i després de la teràpia per així
comprovar si hi ha hagut una millora.
 2.3 Inferències
Derivades de la interpretació empàtica de la vivència o fenomen psíquic subjectiu que el pacient
expressa.

Nosaltres podem captar les emocions que ens transmeten els pacients. Aquestes emocions
tenen un ressò en nosaltres i ens permet comprendre el pacient de forma personal i emocional.
Equival a el que el pacient em transmet a mi.

No has de confondre els aspectes inferencials amb els problemes propis. Per això el psicòleg ha
de fer un treball personal per distingir.

Les inferències sempre són hipòtesis. El pacient em fa sentir això. Perquè em fa sentir això?.

Les inferències s’han de contemplar com a possibilitat. No són objectives sinó especulatives.
Sempre són deductives.

L’art del contacte amb la persona serà clau. L’aliança terapèutica és molt necessària perquè el
pacient confiï en nosaltres. Per confiar, aquest ha de tenir clar que ens importa el que li passa i
que el podrem ajudar.
TEMA 2
SALUT MENTAL
1. Normalitat
Quan parlem de salut ens plantegem que és la normalitat. Ens podem acostar a la normalitat a
través de tres formes:

1.1 Normalitat estadística: identifica norma i freqüència. Es normal allò que observem
més habitualment. És més fàcil descriure allò que no és normal. El concepte de
normalitat estadística ocupa un gran territori situat entre els extrems. Des d’aquesta
perspectiva podem relacionar la normalitat subjectiva o psicosocial, amb una zona
imprecisa que esta entre els extrems: ni alt ni baix, ni prim ni gras, ni bo ni dolent... no
té perquè ser més saludable la forma de viure de la majoria.

1.2 Normalitat ideal: les diferencies entre normal i anormal són principalment qualitatives
i no quantitatives. La situaríem aprop de la utopia del que ‘’hauria de ser’’ encara que
moltes vegades pot quedar influenciada per la informació estadística.

1.3 Normalitat funcional: és una normalitat adaptativa. El que la persona pot arribar a
fer és la normalitat. Normal és l’estat apropiat d’un individu segons les seves
característiques i les finalitats que es proposi.

A partir d’aquí la OMS(PUNT DE VISTA MOLT SOCIAL) defineix la salut com: estat de complet
benestar físic, mental i social i no solament la absència de afeccions o malalties.

2. Promoure la salut
1. Invertir en la salut per reduir la pobresa.
2. Crear seguretat sanitària individual i mundial
3. Promoure una cobertura universal, la igualtat entre homes i dones i els drets humans
relacionats amb la salut.
4. Afrontar els factors determinants de la salut.
5. Reforçar els sistemes de salut i promoure l’accés equitatiu a l’assistència sanitària.
6. Aprofitar els coneixements, la ciència i la tecnologia.
7. Enfortir la governança, el lideratge i la rendició de comptes.
 2.1 Jordi Gol i Gorina
Salut és aquella manera de viure que és autònoma, solidària i joiosa.

Va tenir gran impacte i es va utilitzar molt fins l’any 2000. És una definició ideal i utòpica. Es un
concepte dinàmic en contra del concepte estàtic de salut. La visió estàtica posa el terapeuta en
una posició bona (jo estic bé) i el pacient en una posició pitjor (ell està malament). En canvi, la
visió dinàmica de Gol i Gorina va lligarà a l’individu i ens apropa a la persona que mateix el
trastorn.

2.2 Jordi Font i Rodon

Salut és una capacitat individual i social de benésser (ser bé) somàtic i psíquic, compatible amb
estats de sofriment o de manca (malaltia), que no impedeixin una vida personal més plena.

Hi ha reaccions sanes. Hi ha reaccions de patiment que formen part del benésser. Ex: plorar la
mort d’un ésser estimat.

Distingeix 7 indicadors de salut:

1. Capacitat de reacció: reaccionar davant de les dificultats i coses que passen al teu voltant.
2. Capacitat de creixement: la persona és capaç de créixer, madurar i desenvolupar-se.
3. Creativitat: ser creatiu, construir, ésser diferent als demés.
4. Autonomia: prendre les teves pròpies decisions i la teva escala de valors. Ets capaç de
decidir i de prendre pròpies decisions. És un indicador de salut si s’acompanya de la
capacitat d’integració.
5. Capacitat d’integració: defineix la persona saludable. Amb la psicosis es desintegra, es
parcialitza, i això no és saludable.
6. Capacitat de relació.
7. Capacitat de satisfacció: estar satisfet i gaudir de les nostres fites.

3. Emmalaltir
3.1 Model integrador de l’emmalaltir:
Des d’una perspectiva bio-psico-social i des de la teoria de la vulnerabilitat.

1. Perspectiva bio-psico social (Engel, George L.): vol canviar la forma d’entendre i de
veure la medecina. Considera que ens hem d’aproximar a l’aspecte biològic, psicològics i
social. Aquest marc queda bastant ben definit per ell.
2. Teoria de la vulnerabilitat (Zubin i Spring): no només parlem d’esquizofrènia sinó que
una vulnerabilitat acompanyada d’un estressor social pot provocar psicosis varies.
S’han d’ajuntar diversos factors perquè aparegui el trastorn, no només la lesió.

Ens passen coses a nivell biològic, psicològic i social. El resultat d’això formarà una estructura.
Ex: un nen pot néixer amb la predisposició de no patir cap trastorn però si no té uns vincles i
relacions que fomentin un desenvolupament sà, poden aparèixer trastorns mentals igualment.
L’entorn on vius també influeix (barri protector, barri tòxic o perillós).

L’estructura es forma tenint en compte les ansietats que es pateixen. Forma part de l’estructura
intrínseca de la persona. Des del moment del part el nen pateix ansietat. Sobre la figura materna,
les ansietats són contingudes. Si el nen no té ansietat o les té contingudes, desenvolupa defenses
bastant normals. En cas contrari, haurà d’organitzar unes defenses molt rígides per la constant
presència d’ansietat. Com menys rígida és una estructura, millor amortigua els problemes. La
persona que té les defenses rígides tindrà una vulnerabilitat elevada. Els mecanismes de defensa
són la resposta a les ansietats.

+ rigidesa = + vulnerabilitat / - rigidesa = - vulnerabilitat

La vulnerabilitat no és sinònim de patiment. Depèn del que li passi i dels esdeveniments vitals
que aparegui patiment o no. Els esdeveniments vitals podem trencar la fragilitat de la persona i
provocar el trastorn i la malaltia. Hi ha esdeveniments que per si sols ja són molt destructius. Ex:
el pitjor equival a la mort de la parella. L’esdeveniment més patològic es considera que és la
mort d’un fill. En el primer món, fruit de la disminució de la mortalitat infantil hem arribat a la
fantasia de que els nens no es moren.

Els trastorns mentals tenen a veure amb una complexitat que fan que no hi pugui haver una
simple relació causa/efecte.
TEMA 3
FORMES NOSOLÒGIQUES BÀSIQUES I
CLASSIFICACIONS DIAGNÒSTIQUES
INTERNACIONALS

1. Què és la nosologia?
Ens referim a l’estudi genèric diferencial dels trastorns mentals. Ens hi acostem des de dos
perspectives:

- Nosografia: descripció dels trastorns.

- Nosotaxia: classificació dels trastorns. És necessària perquè la ciència pugui avançar i
puguem dissenyar intervencions que funcionin i aquestes puguin ser eficaces.

Abans es percebia el trastorn mental com la bogeria. La persona amb el trastorn era la
marginada de la comunitat.

La nosologia es basa bàsicament en la psicosis. Era el principal trastorn mental. Un canvi en una
manera de fer, un pensament o la forma d’actuar era el focus d’atenció i estudi. A principi del S.
XX l’atenció es centra més en la neurosis i per tant, en psicoanàlisi com a mètode per estudiar-
les.

Un altre conjunt de trastorns serien els trastorns de caràcter. Equivaldria actualment a

psicopatia, addiccions... és diferent a la psicosis i a la neurosis.

2. Psicosis
Incapacitat per distingir entre el món extern i la pròpia vida psíquica. Tot allò que forma part del
món interior de la persona (impulsos, ansietats i fantasies) formen part de la seva realitat
externa.

Un dels aspectes més importants és la manca de consciència de malaltia. Marca molt la

dinàmica de la millora. Un psicòtic que reconeix la malaltia ja ha progressat un 50%.
En la psicosis poden aparèixer:

1. ERRORS DE LA PERCEPCIÓ: són alteracions a nivell dels sentits. És una deformació

perceptiva. Hi ha una sèrie d’errors de la percepció que es consideren dins de la normalitat
i són anomenats deformacions perceptives (es donen en situacions concretes). Dins
d’aquestes trobem:
1.1 Il·lusions: deformacions perceptives.
- Catatimia: deformacions perceptives provinents de pressió emocional. Ex: amenaça de
mort.
- Pareidolia: davant de certs estímuls interpretem una altra cosa. Ex: veure les taques
d’humitat com si fossin cares. És voluntari, no és patològic.
1.2 Pseudopercepcions hipnagògiques: sensacions, sons, imatges... que tenim en el
moment abans de dormir. Ex: sensació de caure’t del llit.
1.3 Pseudopercepcions hipnopómiques: sensacions, sons, imatges... just al moment de
abans despertar-nos. Relacionar la vida real amb el somni.

2. AL·LUCINACIONS: alteració patològica de la percepció sense objecte o estímul sensorial

provocador. S’ha de diferencial del deliri. Ex: jo puc veure una forma humana de color
verd (al·lucinació) però la interpretació que jo faig de la imatge és el deliri.
2.1 Sensorials:
- Visuals
- Acústiques
- Olfactives / gustatives
- Tàctils: cremor, adormiment a les extremitats...
- Cenestèsiques: al·lucinacions d’esquema corporal, tenen a veure amb la percepció
interna. Ex: sentir-se aire, home llop... són molt més complexes.
2.2 Psíquiques: són construccions mentals que fa el pacient en la qual té la percepció de que
els demés li estan afectant al pensament. Ex: robatori de pensament, imposició de
pensament, algú escolta el meu pensament...
 3. DELIRIS: sistema erroni de creences. De base trobem que hi ha una pèrdua de contacte
amb la realitat a partir d’una alteració de la consciència. La persona que delira ho creu
absolutament, no es pot discutir. Trobem:
3.1 Idea sobrevalorada: una persona sempre parla i pensa en el mateix tema. Una persona
es mou al voltant d’una idea sobrevalorada.
3.2 Idea deliroide: idea pràcticament delirant sense la força i la convicció que té el deliri.

Hi ha dos grans escoles extremes que parlen de la finalitat del deliri:

- El deliri no serveix per res, és un excrement de la ment i per tant, s’ha d’eliminar. Mitjançant
fàrmacs majoritàriament.
- El deliri té sentit i el pacient ens transmet una realitat que ell viu. En el fons, la construcció
del deliri té com a finalitat evitar la destrucció mental. El pacient crea la seva manera
d’interpretar el món i per tant hem d’intentar entendre el deliri.

Trobem moltes classificacions dels deliris:

1. Encapsulat: creença errònia que el pacient viu però que no envaeix la seva personalitat.
El pacient fa una vida completament normal.
2. Sistematitzat: deliri que envaeix la personalitat del pacient però que es diferencia del
insistematitzat perquè té versemblança interna.
3. Insistematitzat: és una fantasia desbordant, no té versemblança interna. Ex: ahir a la nit
em vaig convertir en un gat.

3. Neurosis
Incapacitat per resoldre adequadament els conflictes inconscients que existeixen en el
psiquisme. Hi ha una dificultat per integrar els impulsos instintius, les exigències normatives i les
pressions externes. La neurosis s’expressa a través del símptoma i el símptoma general és
ansietat. Destaquem tres grans tipus de patiment en la neurosi:

1. Patiment psíquic: ansietat.

2. Patiment físic: somatitzacions.
3. Patiment social: alteració de les relacions interpersonals.

El que diferencia fonamentalment la psicosi amb la neurosi és la consciència. El pacient sap que
té un problema (híper consciència de malaltia). És fàcil establir l’aliança terapeuta amb un
pacient que sap quin problema té i les seves dificultats ja que està receptiu a la teràpia.
 4. Trastorns del caràcter
No és psicosi ni neurosi. Si es mira en positiu, és un espai on trobem una patologia on no hi ha
consciència de malaltia. El pacient busca una solució ràpida i efectiva tot i que no té realment
interès en solucionar el problema. No hi ha consciència de responsabilitat, el pacient no es
relaciona amb el problema ja que considera que és exterior a ell. Simplement es busca un
benefici.

Hi ha una incapacitat per mantenir els esforços continuats i una dificultat per programar a llarg
termini.

El més propi d’aquests trastorns és l’impuls (acting-out). Parlem de pacients amb molt poc espai
mental: allò que pensen ho fan; no ho poden contenir.

En realitat, la diferenciació entre pacients no és tant destacada sinó que trobem pacients amb
un nucli psicòtic o nucli neuròtic. Aquest nucli serà la via per encaminar la teràpia i arribar al
problema del pacient. Tot i així, el problema pot englobar vàries coses. Com ja hem dit, el
concepte de salut és un concepte dinàmic.

Actualment aquesta classificació s’ha anat transformat amb classificacions molt més elaborades.

5. Classificacions diagnòstiques internacionals

D’on sorgeix aquesta classificació? Per la necessitat de diferenciar i classificar en categories.
Compartir un llenguatge comú. De cara al pacient, el seu problema serà el mateix. Comunicar-
nos i posar-nos d’acord amb un llenguatge requereix una classificació internacional.

Això té un risc i aquest és el d’etiquetar (profecia de l’auto compliment). El pacient s’identifica

amb el diagnòstic i l’etiqueta i crea un estigma.

El problema és que la persona amb un trastorn mental és considerat un perill per la societat. A
partir d’aquí, sorgeix la pregunta: És necessari diagnosticar? Són fiables els diagnòstics?

Cal recordar dos experiments:

5.1 Efecte Pigmalió (Rosenthal)

Va agafar algunes classes i va passar testos d’intel·ligència als alumnes. El que va fer va ser
canviar els resultats. Va informar als professors que els millors eren els pitjors i viceversa. Tres
mesos després, els pitjors havien millorat les notes i els millors havien baixat de mitja.

L’expectativa determina la forma de relacionar-te amb la persona. L’expectativa crea l’etiqueta

i ens la creiem.
 5.2 Efecte Rosenhan
Agafa 4 estudiants de psicologia i els entrena. Un perquè semblés esquizofrènic, l’altre
paranoide... va preparar 4 estudiants per simular una patologia mental. Després els va enviar a
l’hospital psiquiàtric. La condició era que si els ingressaven, al cap de 24 hores havien de deixar
d’actuar, normalitzar la conducta i mostrar-se normals.

El resultat és que no se’ls fa ni cas i els segueixen tractant com amb persones amb trastorns
mentals. Quan més volen intentar reconèixer que el personatge era fingit, més dificultaven la
decisió de les autoritats.

Sorgeix doncs la crítica del manicomi. El manicomi com a instrument de repressió, ja que la
qualitat de vida és millor dins que a fora. És un espai no terapèutic. Tot el moviment comunitari
i la psicologia comunitària actual és fruit d’aquest procés i per això hem reformat el manicomi
en l’hospital psiquiàtric de tipus comunitari.

És cert de que els grans diagnòstics classifiquen malalties. Nosaltres no tractem malalties sinó
persones. És necessari un llenguatge comú per comunicar-nos.

Principals classificacions:

1. CIE 10: elaborada per la OMS. És l’actual i vigent.

- És una classificació multiaxial: avalua la persona des de tres eixos.
- Codificació alfanumèrica
- Criteris diagnòstics: criteris d’inclusió o exclusió del trastorn. S’accepta amb comissió.

Aquesta classificació parla de 10 grans trastorns mentals (s’identifiquen amb la lletra F):

- F0 trastorns mentals orgànics

- F1 trastorns deguts a substàncies psicòtropes
- F2 esquizofrènia i trastorns esquizotípics d’ànim
- F3 trastorns d’estat d’ànim
- F4 trastorns neuròtics relacionats amb l’estrès i somatoformes
- F5 síndromes de comportament associades amb disfuncions fisiològiques i factors físics
- F6 trastorns de personalitat i del comportament d’edat adulta
- F7 retard mental
- F8 trastorns del desenvolupament psicològic
- F9 trastorns del comportament i de les emocions que s’inicien en la infància i adolescència
 2. DSM 5: elaborada per l’APA.

Classificació dels trastorns mentals, no totes les patologies.

- Codificació numèrica
- Criteris diagnòstics
- No classificació multiaxial

Fa una classificació de 22 trastorns mentals.

Segons la DSM, el trastorn mental és un síndrome caracteritzat per una alteració clínicament
significativa del estat cognitiu, la regulació emocional o el comportament d’un individu que
reflexa una disfunció dels processos psicològics, biològics o del desenvolupament subjacents en
la seva funció mental. Habitualment els trastorns mentals van associats a un estrès significatiu
o una discapacitat, ja sigui social, laboral o d’altres activitats importants. Una resposta previsible
o culturalment acceptable davant d’un estrès usual o una pèrdua, tal com la mort d’un ésser
estimat, NO constitueix un trastorn mental.

Un comportament socialment anòmal (ja sigui polític, religiós o sexual) i els conflictes existents
principalment entre l’individu i la societat, NO son trastorns mentals excepte que l’anomalia o
el conflicte siguin el resultat d’una disfunció del individu, com les descrites anteriorment.

Principals canvis en la DSM:

- Dels nombres romans als aràbics

- Desapareix el terme retard mental i es substitueix pel de discapacitat intel·lectual
- L’autisme i Asperger es situen sota un mateix epígraf: trastorns de l’espectre autista.
- Desapareix l’esquizofrènia i s’anomena trastorn de l’espectre esquizofrènic.
- Desapareixen els subtipus d’esquizofrènia i agafa rellevància la catatonia.
- Apareixen nous trastorns: trastorn per atracament (menjar per excés més de 12 cops en
tres mesos) i trastorn per escoriació (rascar convulsivament la pell), trastorn
d’acaparament (no desprendre’s dels objectes independentment del valor), trastorn
disfòric premenstrual i el trastorn neurocognitiu lleu.
- El dol no exclou el diagnòstic de depressió.
TEMA 4
TRASTORNS MENTALS ORGÀNICS
Parlem de trastorns que poden començar a qualsevol edat encara que la majoria comenci a
l’edat adulta (normalment a partir dels 65 anys). Són trastorns variats i ens podem trobar des
de trastorns irreversibles (que simplement empitjoren) fins a altres trastorns transitoris i que
poden respondre a un tractament específic.

S’anomenen orgànics perquè sabem que la causa del trastorn és una malaltia o lesió cerebral
encara que també poden apareixen per un problema sistèmic.

Els principals trastorns són:

- Demència
- Amnèsia
- Delírium (no concepte amb deliri, que és un símptoma)
- Trastorns de personalitat deguts a lesions o disfuncions cerebrals

1. Demència
És un síndrome degut a una malaltia del cervell, generalment de naturalesa crònica o
progressiva, en la que hi ha dèficits de múltiples funcions corticals superiors, entre elles:

- Memòria
- Pensament: incapacitat de prendre divisions
- Orientació
- Comprensió
- Càlcul
- Capacitat d’aprenentatge
- Llenguatge
- Problemes de judici

La consciència es manté clara. El dèficit cognoscitiu s’acompanya, i ocasionalment és precedit,

d’un deteriorament en el control emocional, del comportament social o de la motivació.

A més a més, ens podem trobar amb alteracions del comportament social, de les emocions o
motivació.
La demència produeix un deteriorament intel·lectual apreciable que repercuteix en l’activitat
quotidiana del malalt, per exemple:

- Higiene personal
- Vestir-se
- Menjar, empassar
- Funcions excretores

Aquest deteriorament de l’activitat quotidiana depèn molt de factors socioculturals.

1.1 Pautes pel diagnòstic

- Deteriorament de la memòria que afecta a la capacitat per registrar, emmagatzemar i
recuperar informació nova. En estadis avançats poden també perdre’s continguts
familiars i material après del passat.
- Hi ha a més un deteriorament del pensament i de la capacitat de raonament, una
reducció en el flux de les idees i un deteriorament del procés per emmagatzemar
informació.
- Al pacient afectat li resulta cada cop més difícil prendre atenció a més d’un estímul a la
vegada, com, per exemple, prendre part en una conversació en varies persones.
- També hi ha una dificultat per canviar el focus d’atenció d’un tema a l’altre.
- Per poder fer un diagnòstic clar de demència, els símptomes i el deteriorament han d’haver
estat presents almenys durant sis mesos.

1.2 Principals formes de demència

1. Alzheimer
2. Vascular
3. Pick
4. Creutzfeldt – Jakob (malaltia de les vaques boges)
5. Huntington
6. VIH
ALZHEIMER:

Descrita per Alois Alzheimer al 1907. És una atrofia parieto-temporal del còrtex, fruit de
l’aparició de plaques senils que s’instal·len i destrueixen les neurones. Hi ha mort neuronal i
pèrdua de sinapsis i degeneració granulovascular.

Hi ha un factor genètic i un patró familiar.

Identifiquem un declivi funcional gradual i continuat. A poc a poc hi ha un deteriorament social

i laboral i existeixen problemes per relacionar-te i vincular-te amb el pacient.

Distingim dues edats d’aparició: -65 (primerenca) / +65 (tardana)

Pautes pel diagnòstic:

1. Deteriorament de la memòria
2. Deteriorament cognoscitiu
- Afàsia
- Apràxia
- Agnòsia: alteració del pensament i/o cognició
- Funcionament executiu anormal

DEMÈNCIA VASCULAR:

Els símptomes generals són els mateixos que en l’Alzheimer però es necessària l’evidència clínica
o analítica de causa vascular:

- Infarts múltiples
- Tromboembòlies, etc

Per fer el diagnòstic de la demència vascular hem de tenir evidència d’un problema vascular.

DEMÈNCIA DE PICK:

Demència progressiva que comença als 50-60 anys (pre senil). Apareix una atrofia en regions
frontotemporals. Hi ha un problema de filtrar les relacions interpersonals i socials. El resultat
és canvis lents de personalitat i conducta igual que deteriorament de la memòria i en llenguatge.
A més a més trobem apatia i podem trobar desinhibició (sexual i social majoritàriament).

DEMÈNCIA DE CREUTZFELDT-JAKOB:

És una malaltia degenerativa espongiforme cerebral i està causada per un agent transmissible.
Té una incubació d’entre 1 i 16 anys.

Quan apareix la malaltia, progressa ràpidament produint demència i mort en 6/12 mesos.
Què produeix (símptomes):

- Tremolor
- Paràlisis espàstica progressiva
- Atàxia: pèrdua d’equilibri
- Mioclònies: petits fascicles musculars que es posen en moviment
- Demència

DEMÈNCIA DE HUNGTINGTON:

És una demència de tipus subcortical. S’afecten les vies que condueixen del sistema límbic a
l’escorça.

Presenta anomalies motores als 30-40 anys. Comença amb un alentiment i dificultat
psicomotora i apareix el moviment coreoatetoide.

DEMÈNCIA PER VIH:

La encefalopatia per VIH sol provocar demència en el 50% dels casos. Provoca una demència
subcortical progressiva que presenta canvis de caràcter i alteració de la personalitat.

- Problemes de memòria i concentració

- Retard psicomotor
- Apatia
- Hiperreflèxia
- Moviments atàxics

1.3 El diagnòstic diferencial (demències):

Ens permet distingir el tipus de demència del que estem tractant. No hem de confondre la
demència amb:

- Delírium: es diferencia per la consciència. En la demència es té consciència i en el delírium

no.
- Trastorn depressiu
- Esquizofrènia crònica
- Retràs mental lleuger
- Trastorn mental iatrogènic: produït per una negligència mèdica
- Envelliment normal
 2. Amnèsia
Síndrome caracteritzar per un deteriorament marcat de la memòria per fets remots, en la qual
la memòria per fets immediats està conservada.

Queda afectada la memòria remota (no sap on va, qui és...) però recorda el que fa cada dia.

També està disminuïda la capacitat per aprendre coses noves, el que dona lloc a una amnèsia
anterògrada i a una desorientació en el temps.

Forma part del síndrome una amnèsia retrògrada (no recordar coneixements previs), però d’una
intensitat variable, que pot disminuir en el curs del temps, si la malaltia o el procés patològic
subjacents tenen tendència a remetre.

Presència de fabulacions (necessitat d’omplir el buit: vull saber qui sóc), encara que de forma
inconstant. La percepció i altres funcions cognoscitives, incloent la intel·ligència, estan ben
conservades i constitueixen un transfons del que destaca d’un mode particular el trastorn de la
memòria. Ex: se li pregunta al pacient si recorda casa seva o els seus fills i diu que no.
Seguidament el pacient diu que el cotxe que veu per la finestra és el seu, però no ho és.

2.1 Pronòstic
Depèn del curs de la lesió bàsica (normalment afecta al sistema hipotàlam-diencèfal o a la regió
de l’hipocamp). La recuperació completa es, en principi, possible (si la lesió es recupera).

2.2 Pautes pel diagnòstic

1. Presència d’un trastorn de la memòria posat en manifest per un deteriorament de la
mateixa per fets recents (incapacitat per l’aprenentatge de material nou), una amnèsia
anterògrada i retrògrada i una capacitat reduïda de recordar experiències passades en
ordre inversa a la seva aparició (alteració de la memòria).
2. Antecedents o presència objectiva de lesió o malaltia cerebral (en especial a una que afecti
d’una manera bilateral a estructures diencefàliques i temporals medials).
3. Absència de:
- Trastorns de l’atenció i de la consciència
- Deteriorament intel·lectual general
4. La presència de fabulacions, la falta de consciencia de malaltia i les alteracions
emocionals (apatia, falta d’iniciativa) son elements suggestius, encara que no
indispensables pel diagnòstic.
 3. Delirium
Síndrome cerebral orgànic que manca d’una etiologia especifica, caracteritzat per la presència
simultània dels següents trastorns:

 Trastorns de la consciència
 Alteracions en:
- Atenció (sense consciència no hi ha atenció)
- Percepció (ex: al·lucinacions)
- Pensament
- Memòria
- Psicomotricitat
- Emocions
- Cicle son-vigília

Pot presentar-se en qualsevol edat, però és més freqüent després dels 60 anys. El quadre del
delírium és transitori i d’intensitat fluctuant. La majoria dels casos es recuperen en quatre
setmanes o menys.

No obstant, no és raro que el delírium persisteixi amb fluctuacions inclús durant sis mesos, en
especial quan ha sorgit en el curs d’una malaltia hepàtica crònica, carcinoma o endocarditis
bacteriana subaguda. Un delírium pot superposar-se o evolucionar cap a una demència.

3.1 Pautes pel diagnòstic

1. Deteriorament de la consciència i l’atenció (que avarca un espectre que va des de la
obnubilació al coma i una disminució de la capacitat per distingir, focalitzar, mantenir o
desplaçar l’atenció).
2. Trastorn cognoscitiu global:
- Distorsions en la percepció
- Al·lucinacions i il·lusions, sobre tot visuals
- Deteriorament del pensament abstracte i de la capacitat de comprensió, amb o sense
idees delirants passatgeres, però d’un mètode característic amb algun grau de
incoherència.
- Deteriorament de la memòria immediata i recent, però amb la memòria remota
relativament intacta.
- Desorientació en el temps i, en la majoria del casos greus, en l’espai i per les persones.
 3. Trastorns psicomotors:
- Hipo o hiperactivitat
- Canvis imprevists d’un estat a l’altre
- Augment del temps de reacció
- Increment o disminució del flux de la parla
- Accentuació de les reaccions de sorpresa
4. Trastorns en el cicle de son-vigília
- Insomni o, en els casos greus, pèrdua total de la son (més comú en trastorns maníacs que
pensen que no s’ha de perdre el temps dormint)
- Inversió de les fases del cicle de son i vigília
- Somnolència diürna
- Empitjorament vespertí dels símptomes
- En somnis desagradables o malsons que poden prolongar-se durant la vigília en forma
d’al·lucinacions o il·lusions
5. Trastorns emocionals
- Depressió
- Ansietat o por
- Irritabilitat
- Eufòria, apatia o perplexitat

El començament del quadre sol ser ràpid, en el seu curs s’han de presentar fluctuacions diürnes
dels símptomes i la duració total del trastorn ha de ser inferior als sis mesos. El quadre clínic
descrit és tan característic que un diagnòstic fiable pot fer-se inclús abans de confirmar la seva
etiologia.

Inclou:

- Síndrome agut-cerebral
- Estat confusional agut o subagut (no alcohòlic)
- Psicosis infecciosa
- Reacció orgànica aguda o subaguda
- Síndrome psico-orgànic agut
 3.2 Diagnòstic diferencial
- Demència (ja que no conserva la consciència)
- Trastorn depressiu
- Esquizofrènia
- Retràs mental lleuger
- Trastorn mental iatrogènic (pot provocar desorientació, desconcert...)
- Envelliment normal (difícil, ja que en el delírium la consciència està molt alterada)

3.3 Trastorns de la personalitat deguts a lesió o disfunció cerebral

1. Síndrome postencefalític (alteració de la personalitat després de que la persona hagi
patit una malaltia)

Canvis en el comportament residuals que es presenten després de la recuperació d’una

encefalitis vírica o bacteriana.

Els símptomes no són específics i varien d’uns als altres individus, d’acord amb l’agent infecciós
i, sobre tot, amb l’edat del malalt en el moment de la infecció.

La diferencia principal entre aquest trastorn i la resta dels trastorns orgànics de personalitat es
que és normalment reversible, si realment el pacient millora de les infeccions i no hi ha situació
de que el bacteri hagi danyat alguna estructura cerebral, és a dir, si el pacient millora de la
infecció pot millorar també del trastorn.

Símptomes:

- Malestar general, apatia o irritabilitat, cert dèficit de les funcions cognoscitives (dificultats
en l’aprenentatge).
- Alteració dels hàbits de son i de la ingesta, canvis de la conducta sexual i disminució de
la capacitat de judici.
- Poden presentar-se moltes diverses disfuncions neurològiques residuals tals com
paràlisis, sordesa, afàsia, apràxia constructiva o acalcúlia.

2. Síndrome postconmocional (canvi de personalitat després d’un accident greu)

Aquest síndrome es presenta normalment després d’un traumatisme cranial, per lo general
suficientment greu com per produir una pèrdua de consciència.

Símptomes: cefalees, marejos, cansament, irritabilitat, dificultat de concentració i de la

capacitat de portar a terme tasques intel·lectuals, deteriorament de la memòria, insomni i poca
tolerància a situacions estressants, a excitacions emocionals i al alcohol.
 3. Trastorn orgànic de la personalitat

Clars antecedents o altra evidencia de malaltia, lesió o disfunció cerebral, en la presència de dos
o més dels següents trets:

- Capacitat persistentment reduïda per mantenir una activitat orientada a un fi, concretament
les que requereixen períodes llargs de temps o gratificacions mediates.
- Alteracions emocionals, caracteritzats per labilitat emocional, simpàtic superficial i
injustificada (eufòria, expressions inadequades de jubili) i canvis ràpids cap a la irritabilitat
o cap a manifestacions sobtades d’ira i agressivitat.
- Expressió de necessitats i d’impulsos que tendeixen a presentar-se sense prendre en
consideració les seves conseqüències o molèsties socials (el malalt pot portar a terme
actes antisocials tals com robatoris, comportaments sexuals inadequats, menjar
voraçment o no mostrar preocupació per la seva higiene personal).
- Trastorns cognoscitius, en forma de suspicàcia o idees paranoies o preocupació excessiva
per un tema únic, per lo general abstracte (per exemple, la religió, el bé i el mal) o ambdues
a la vegada.
- Alteració del comportament sexual (disminució de la sexualitat o canvi de l’objecte de
preferència sexual).

Es mesuren amb el mini mental test de Folstein.

Puntuacions:

- 24 o més punts = normalitat

- 12 a 24 = sospita de deteriorament
- 9 a 11 = demència
 4. Proposta DSM-5 (sobre els trastorns orgànics)
Les demències i les amnèsies, passen a ser denominades:

4.1 Trastorn Neurocognitiu

- Major: demències
- Lleu: amnèsia

Especificar si és degut a:

- Malaltia d’Alzheimer
- Degeneració del lòbul frontotemporal
- Malaltia per cossos de Lewy
- Malaltia vascular
- Traumatisme cerebral
- Consum de substància o medicament
- Infecció per VIH
- Malaltia per prions
- Malaltia de Parkinson
- Malaltia de Huntington

El Delírium s’anomena:

4.2 Síndrome Confusional

 Agut
 Persistent

Especificar si degut a:

- Síndrome confusional per intoxicació per substàncies

- Síndrome confusional per abstinència de substàncies
- Síndrome confusional degut a altra afecció mèdica
- Síndrome confusional degut a etiologies múltiples
TEMA 5
TRASTORNS DE L’ESPECTRE
ESQUIZOFRÈNIC, LES ESQUIZOFRÈNIES
1. Breu bosqueig històric
- Esquilo “La Orestíada”: apareix el personatge Orestes amb una forma de
psicosi (embogeix).
- Eon (s. XX)
- Shakespeare “El Rey Lear”
- Reginald Scot “Descobriment de la bogeria”:

“Scot va dedicar el llibre a demostrar que la creença en la bruixeria i la màgia va ser

rebutjada per la raó i per la religió, i que les manifestacions espiritistes eren
impostores intencional o il·lusions degut a una pertorbació mental.”

Benedict-Agusin Morel (1809-1873) (l’escola Francesa)

Representat de l’Escola Francesa. Consideren la patologia mental com un trastorn,

no es parla del boig sinó de la persona malalta. Juntament amb altres autors creen
el manicomi. En el s. XIX (com ja hem dit anteriorment) ja qualitat de vida de la
persona dins el manicomi era superior que fora del manicomi.

1.1 Psicopatologia moderna

Demència precoç = esquizofrènia anteriorment

B.A.Morel (1850): demence précoce. Descriu la demència precoç. És una demència

d’aparició molt primerenca (17-18 anys) o en pacient es deteriora poc a poc.

E. Hecker (1860) hebefrènia. EL pacient es deteriora (semblant a Morel)

Karl L. Kahlbaum (1868): catatonia.

Emil Kraepelin: gran representant de l’escola Alemana i que instaura els bases de la
psicopatologia moderna.
- 1887: Demència praecox = hebefrènia
 És diferent de Catatonia i demència paranoide
- 1896: Demència paecox (deteriorant) és diferent de locura maniaco-
depressiva (no deteriorant).
 - 1898: descripció clínica (de la demència precoç) → curs i pronòstic
- És un procés greu i destructiu (deteriorament)
- No existeix etiologia específica ni lesió anatomofisiològica ostensible.
- Incidència en persones joves
- Evolució defectual

Eugene Bleuler (1857-1940):es mira la demència precoç duna manera diferent i diu
que la demència precoç nio és una demència sinó una escissió de la ment i proposa
un nou terme: ESQUIZOFRÈNIA.
- Eugene Concepte d’esquizofrènica
- Es tracta d’una escissió o dissociació de la personalitat i no d’una demència
- Afecta les esferes del pensament i l’afectivitat (afectes i emocions) i es
tradueix en alteracions de la personalitat i la conducta.
- Acció combinada de dos forces:
- Negativa: de caràcter dissociatiu i destructiu. Produirà símptomes negatius.
- Positiva: producte de l’esforç d’adaptació de la persona (pacient). Produirà
símptomes positius.

Símptomes negatius (o de la A)

- Trastorns de l’Associació del pensament: pèrdua de la capacitat d’associació

(connexió d’una cosa amb l’altra).
- Trastorns dissociatius de l’Afectivitat: sembla que no tingui emocions ja que
aquestes es bloquegen
- Trastorns de l’Activitat: problemes ciclomotors
- Ambivalència o discordança

Símptomes positius:

- Manifestacions Delirants
- Trastorns al·lucinatoris
- Alteracions psicomotores

Allò que desenvolupa la persona per adaptar-se a allò que està vivint.
Kurt Schneider (1887-1967)

En vam parlar anteriorment amb les al·lucinacions psíquiques de la psicosi.

Defineix diversos símptomes:

Símptomes de primer ordre

- Sonoritat del pensament

- Sentir veus que dialoguen entre si
- Vivències d’influència corporal
- Robatori del pensament
- Difusió del pensament
- Imposició del pensament

Símptomes de segon ordre

- Intuïció delirant
- Perplexitat: el pacient no entén què passa en el seu entorn (confusió)
- Distímies: alteració de l’estat d’ànim (com una depressió)
- Empobriment afectiu

Eugene Minkowsky (1885-1972)

- Enfoc antropològic existencial
- Concepte d’esquizofrènia: pèrdua del sentit de la realitat
- Alteració temporo-espacial (el pacient es sent perdut)

Wilhelm Mayer-Gross (1889-?)

Humor delirant previ al brot esquizofrènic: abans de començar amb la crisi el pacient
ja presenta crisi. A vegades és difícil però que la família el detecti.

Klaus Conrad
- 1985: “L’Esquizofrènia Incipient”
- Estudi de l’inici del trastorn
- Defineix diverses fases:
1. TREMA: Humor delirant. És un concepte de teatre que Conrad utilitza
per anomenar l’ansietat que l’autor té abans de sortir a l’escenari. És
per tant aquell humor delirant previ a que sorgeixi l’esquizofrènia. El
deliri no s’acaba d’expressar (són comentari, maneres de fer, etc.)
2. APOFANÍA: esforços que fa el pacient per donar sentit al deliri
3. APOCALIPSIS: apareix el trastorn de la conducta i del pensament.
Epidemologia

- És la psicosis crònica més freqüent

- Risc de patir-la: 1% en població general
- El 80% dels casos apareixen entre els 15 i 30 anys
- No hi ha diferències significatives respecte a gènere o raça

2. Etiopatogènia (epidemiologia)
2.1 FACTORS GENÈTICS:
1. Estudis de consanguinitat:

- S’observa que la incidència de l’esquizofrènica és superior entre familiars.

- Incidència proporcional al grau de consanguinitat
 Població general: 1%
 Germans: 10-14%
 Fills: 16%
 Pare i mare: 40-65% dels fills

2. Estudis amb bessons monozigòtics:

- Genèticament idèntics
- Concordança en dizigòtics: 10-14%
- Concordança en monozigòtics: 50-75%

Crítics: no és només genètica, sinó el fet de conviure amb una persona psicòtica.

3. Estudis amb fill adoptius:

- Fill de mare esquizofrènica adoptat per pares sans

- Fill de mare sana adoptada per mare esquizofrènica

- Conclusió:

- Els fills de pares esquizofrènics adoptats per pares sans presenten una
incidència semblant als que són criats per pares malalts.
- Els fills de pares sans adoptats per pares malalts no presenten una
incidència superior a la població normal.
- Així doncs existeix algun tipus de patologia genètica que si que és heretada.
2.2 FACTORS CONSTITUCIONALS:

1. Kretschmer:

- Biotipo leptosomàtic
- Psicotipo esquizotímico:
- Introversió
- Impulsivitat
- Frialtat emocional
- Escassa sociabilitat

2. Esquixoidía:
- Aïllament
- Desadaptació conducta social
- Dificultat per integrar instints, emocions i desitjos
- Actitud freda, abigarrada, fanàtica, extravagant

2.3 FACTORS BIOLÒGICS:

Actualment l’esquizofrènia s’estudia des dels factors biològics (no des de la resta de
perspectives).

1. Hipòtesis dopaminèrgiques:
- Hiperactivitat dopaminèrgica:
 Augment de la síntesi de dopamina
 Disminució del seu catabolisme: la proteïna que fa desaparèixer
l’excés de dopamina no funciona.
- Hipersensibilitat dels receptors
2. Hipòtesi seretoninèrgica
3. Hipòtesi noradrenèrgica

2.4 FACTORS PSICOSOCIALS:

1. Factors socio-culturals: persones amb tendència a la marginalitat,

sense feina, que canviava constantment de vivència... tenien
tendència a patir esquizofrènia. L’esquizofrènia causa els factors
socials, no a la inversa.
 2. Life Events: persones que patien trastorns greus (morts, abusos...)
eren molt important per poder desenvolupar un trastorn
esquizofrènic.

3. Medi Familiar:
3.1 Hipòtesis Psicoanalítiques: es parla del tipus de vincle que s’estableix entre
el fill i la mare i el pare. Ex: “La mare esquizofrenògena”
3.2 Teories Psicosociològiques:
- Bateson i l’Escola de Palo Alto: estudien la comunicació en les famílies on hi
havia un pacient amb esquizofrènia.

- “El doble vincle”: teoria de l’escola de Palo Alto. Tipus de

comunicació que es dóna entre dos individus en els quals un
té una autoritat sobre l’altre (ex: pare, mare). La persona amb
autoritat emet comunicacions complementaries i
contradictòries. Aquest contradicció el fill no la pot criticar i
l’ha d’acceptar ja que està en una posició inferior. Aquest
tipus de missatge continu, acaba provocant un trastorn al fill.

- Th. Lidz i el grupo de Yale: estudi de dos tipologies de parelles (parella

separada i parella desviada). La parella separada és aquella on té lloc una
lluita pel poder en l’estructura familiar. Un membre de la parella apareix
com a rígid i l’altre com la víctima. EN la parella desviada apareix un membre
de la parella molt patològic, i la resta de la família que s’ha d’adherir a tot
el que plantegi el membre patològic. Tant un mecanisme com altre
provocarà una patologia en els fills.

- Wynne i col·laboradors
- “Pseudomutualisme”: dins una família es neguen les
dificultats i els problemes. Es creu que la família és perfecte.

- Laing, Esterson, Cooper i la antipsiquiatria.

- Crítica al manicomi.
- “Xivo expiatorio”: la societat està malalta, i per tant, les
persones sensibles queden afectades per tot allò nociu de la
 societat. El pacient amb una patologia no és un malalt sinó
que està afectat per la societat.

- Estudi de Camberwell: així om en la dècada dels 50 la família era

considerada part implicada en la gènesis del trastorn, a partir dels estudis
de Leff, Fallon, Vaughn i altres, la família passa a tenir un paper
preponderant en el tractament i en la prevenció de les recaigudes del
pacient.
Concepte d’emoció expressada: parlem d’una família d’alta EE quan al
menys un dels seus membres presenta un o més de les següents
dimensions:
1. Criticisme: avaluació negativa de la conducta del malalt.
2. Hostilitat: avaluació negativa del malalt com a persona.
3. Sobreimplicació emocional: sentiments o actituds per part d’un
familiar de desesperança, sobreprotecció o autosacrifici respecte el
pacient.
- Pekka: La criança adequada d’un nen disminueix la possibilitat de que es
manifesti el fenotip esquizofrènic tot i el risc genètic i que no hi ha cap factor
de risc genètic alt ni cap ambient disfuncional que per si mateixos poden
predir l’aparició de l’esquizofrènia.

3.Clínica i fases de l’esquizofrènia

1. PERÍODE PRODRÒMIC

Símptomes inespecífics:

- Serie ansiosa: angoixa larvada, inestabilitat inseguretat.

- Sèrie apàtica: inhibició, aïllament social.

2. PERÍODE INICIAL

Es pot començar d’una forma més brusca o més lenta.

1. Forma aguda: episodi psicòtic agut, inesperat, que pot presentar antecedents
prodròmics o personalitat premòrbid. Es pot veure exposat en:
- Confusió
- Dissociació
- Deliri.
 2. Forma insidiosa: és la més comuna. És un episodi lent (mesos), imperceptible
però progressiu. Apareixen certs símptomes que poden ser:
- Trastorns de la conducta
- Símptomes de tonalitat neuròtica
- Trastorns afectius
- Idees delirants
- Al·lucinacions
- Despersonalització (signe de Abely). El pacient no es reconeix ni tampoc a la seva imatge.

3. PERÍODE D’ESTAT

Equival a l’aparició de quasi tots els símptomes:

1.Trastorns de l’atenció: és el principal símptoma o el primer. També és dels meus constants.

El pacient no es pot concentrar i presenta un dèficit de concentració important.

Hipervigilància: atenció espontània en que el pacient està atent, esperant, vigilant que no
succeeixi quelcom al seu voltant. Ex: soroll, sentir-se vigilat.

La memòria al principi sembla conservar-se.

2. Trastorns del llenguatge: degut a l’alteració del pensament.

- Alteracions del curs verbal. Ex: parlar molt de pressa o parlar molt ràpid (taquifèmia). Pot
arribar al mutisme o al monosil·labisme. A més a més, el curs verbal es pot alterar per les
verbigeracions (esteriotipies, repeticions de frases). Ex: verbigeració – tiraré nens pel
forat de l’ascensor, et mataré... representa un incís de la persona perquè tingui més temps
per pensar. També trobem impulsos verbals (cridar de sobte).
- Alteracions formals o fonètiques del I: modificacions del to (parlar molt fluix, molt fort) i/o
del timbre (canviar d’accent). També trobem canvis en el ritme d’emissió de paraules
(discontinuïtat a l’hora d’explicar quelcom).
- Alteracions de la estructura o sintaxis: incoherències, bloquejos, el·lipsis. Això es fruit de
la dissociació del pensament. Idea de puzle desordenat que et va donant peces en ordre
equivocat.
- Alteracions de la semàntica: llenguatge molt personal i hermenèutic amb significats
simbòlics peculiars per part del pacient. Quan parla dona la sensació d’un discurs pensat
i profund però realment no transmet cap missatge, sinó que parla i parla. Aparicio de
neologismes (invenció de paraules). També trobem pararespostes (el pacient sembla
 que respongui a una pregunta però realment respon al que vol). També trobem converses
en solitari, diàlegs al·lucinatoris...

Aquestes alteracions en el llenguatge es poden veure plasmades en escriptura o en el dibuix.

3. Trastorns del pensament:

- Dissociació:
- Curs del pensament: enlentiment del pensament (pradispsiquia) o pensament accelerat
(taquipsiquia) que pot provocar bloqueig del pensament.

4. Trastorns de l’afectivitat:
- Indiferència afectiva: no expressen l’afecte ni les emocions.
- Incongruència afectiva: reaccionar totalment diferent al que toca. Ex: riure a la mort del
pare, plorar quan es mata a una mosca. Existeix el riure immotivat: somriu sense cap
connotació, és un somriure buit.
- Reticència: tensió d’hipervigilància en que el pacient no es fia de ningú. El contacta
interpersonal és reservat, fred, hostil, desconfiat... la sensació que transmet el pacient és
d’agressivitat, d’hostilitat... el que hi ha darrere d’això és la por. Son molt conscients de la
por aliena i perceben molt la por dels altres.

5. Trastorns de la psicomotricitat:

Només apareix en esquizofrènies catatòniques:

- Inèrcia o inhibició: moviments molt lents. Van a un tempo de reacció diferent a la

normalitat. Pot passar del no moure’s a un crisi d’agitació. Ex: donar caps contra la paret,
cops de puny, masturbació en públic...
- Esterotipies motores: tics facials que poden ser menys complexos (fer el conill) o més
complexos (posar-se de genolls). També poden adoptar postures fetals permanents.
- Paramimies: discordança entre l’estat emocional i l’estat corporal. Ex: el teu pare s’ha mort
i ell es pixa de riure.
- Manierismes: gestos extravagants i curiosos que el pacient pot fer.
- Ambitendència: ambivalència entre el camp afectiu i el camp motor.
- Negativisme: no a tot.
 6. Trastorns de la sensopercepció:
- Al·lucinacions sensorials
- Al·lucinacions cenestèsiques: transformacions corporals, possessions de tipus sexual. Ex:
estava estirat al llit i em veia a mi dormint perquè vaig sortir del meu cos.
- Alucinacions psíquiques
- Despersonalització i desrealització: la primera significa jo em transforma (ja no sóc el que
era). Desrealització és que l’entorn canvia (entro a classe i veig que tots els meus
companys són robots). PREGUNTA EXAMEN : DIFERÈNCIA ENTRE
DESPERSONALITZACIÓ I DESREALITZACIÓ.

7. Trastorns delirants:
- Signes pre-delirants: desconfiança delirant però que no té la convicció del deliri.
- Deliri primari: el deliri invaeix la vida del pacient i allò principal en el pacient és el deliri. El
deliri organitza la vida del pacient.
- Idees delirants secundaris: deliri que té una part poc important en la vida del deliri. No li
crida tant l’atenció i no l’impedeix fer coses.

8. Altres trastorns o símptomes:

- Hiposociabilitat: gran dificultat per relacionar-se. El pacient es tanca i els altres no tenen
interès. Tampoc té cap necessitat.
- Agressivitat: al ser una persona espantada, pot tenir reaccions desmesurades. Hem de
respectar la distància amb el pacient esquizofrènic perquè es senti segur i tranquil. Pot
tenir reaccions brusques i agudes però si mantenim una distància potencial i no es sent
pressionat no ha d’haver-hi cap problema. També trobem conductes autoagresives com
el suïcidi. Son suïcides bastant exagerats. Ex: aigua bullint.
- Manca de consciència de malaltia: el pacient no ve a demanar ajuda ja que no és conscient
de que té un problema. Quan el pacient esdevé conscient ja hi ha un 50% de feina feta.

4. Formes clíniques de l’esquizofrènica:

1. Paranoide

És la més freqüent. Els seus símptomes son productius: al·lucinacions i deliris. És una
esquizofrènia tardana perquè pot aparèixer als 25 anys (quan més tard debuti el pacient millor).
Les al·lucinacions normalment són auditives i els deliris amb temàtiques variades. Aquests deliris
poden ser bastant sistematitzats. Hi ha poc o discrets símptomes de trastorns del pensament,
tampoc hi ha trastorns del llenguatge.

2. Heberfrènica

Apareix de forma primerenca (17-18 anys) i també és la més deteriorant. L’inici és molt lent i els
símptomes apareixen poc a poc. Trobem trastorns de l’atenció (afecta al rendiment laboral i
escolar), trastorns del transcurs del pensament (dissociació...) i trastorns afectius.

És la forma més deteriorant i destructiva de l’esquizofrènia. Si no es tracta et deteriora

considerablement.

3. Catatònica

Aquella que cursa amb alteracions de la psicomotricitat. Apareix negativisme, forma molt
agressiva, catalèpsia (mantenir posicions del cos durant molt de temps. Ex: li aixeques la mà al
pacient i la mà es queda aixecada).

4. Indiferenciada

Té símptomes de l’esquizofrènia però no s’acaba de classificar en cap una d’elles. El diagnòstic

seria descartar el trastorn de les altres.

5. Simple

Apareixen trastorns de l’afectivitat de caràcter inhibitori. No es demostra afecte ni emoció.

Apareix la hipo ociabilitat (no vol saber res de ningú). També trobem aïllament a tots nivells,
falta d’interessos. NO hi ha trastorns ni del llenguatge, ni del pensament, encara que poden
aparèixer molts fenòmens de despersonalització.

5. PERÍODE DE RESOLUCIÓ

El 20% dels trastorns esquizofrènics remeten completament (recuperació complerta). Amb

tractament trobem un 60% dels casos on hi trobem seqüeles, idees delirants, algunes
alteracions... però pot fer una vida força normalitzada.

Parlem d’un 20% de cronicitat (nul·la recuperació) anomenat esquizofrènia residual.

DSM-5:

- Dos o més dels símptomes següents, cada un d’ells present durant una part significativa
de temps durant un període d’un mes (o menys si es tracta amb èxit). Al menys un d’ells
ha de ser (1 - ), (2 - ), (3 - ).
1. Deliris
2. Al·lucinacions
 3. Discurs desorganitzat. Ex: disgregació o incoherència freqüent.
4. Comportament molt desorganitzat o catatònic.
5. Símptomes negatius o expressió emotiva disminuïda o abulia.
- Durant una part significativa del temps des de l’inici del trastorn, el nivell de funció (...)

(NO CAL SABER-HO).

Trastorn esquizofreniforme:
- Igual que la esquizofrènia
- Un episodi del trastorn dura com a mínim un mes
(...)

5.Tractament
5.1 BIOLÒGIC:
1. Antipsicòtics: ajuden a l’esquizofrènia tipus 1, positiva.
2. TEC: teràpia electroconvulsiva (electroxocs). S’han demostrat molt eficaços en
situacions on no es respon al psicofàrmac. Això parteix d’una observació: la
persona epilèptica després d’un atac disminuïa deliris. Per això van pensar fer
convulsionar el pacient artificialment. Aquesta teràpia afecta a tota l’escorça
cerebral i a tots els receptors. En alguns països es pot triar sotmetre’s-hi.

5.2 PSICOLÒGIC:
1. Teràpies psicosocials
2. Teràpies de suport
3. Teràpies familiars

5.3 REHABILITACIÓ I REINSERCIÓ

1. Ergoteràpia: fer treballar als pacients per estimular-lo, distreure’l i evita el fet de
tenir-los tancats. Poca gent es pot pagar aquests tractaments i genera moltes
dificultats per assolir-lo.
2. Teràpies de la creativitat

El millor és la combinació de la medicació i una teràpia psicològica. 9 de cada 10, si deixa la

medicació recau. La recaiguda és d’un 10% quan hi ha una teràpia psicològica.
 6. Xarxa de Salut Mental:
A Catalunya hi havia els grans hospitals psiquiàtrics (Salt, Sant Boi, Martorell...). Als anys 70 surt
el tema de la reconversió. Es creen centres específics, cooperatives... reconversió alternativa al
manicomi. Es busca un tractament en la comunitat (inclusió). Es volia evitar el desplaçament i
ajudar-lo en el seu entorn natural. A partir d’aquí, a principis dels 80 es crea a Catalunya de xarxa
de Salut Mental.

Objectiu: vol reconvertir els manicomis en organitzacions més adaptades a la realitat i totes amb
una tasca en la comunitat. Això significa atendre el pacient en el seu barri.

Per atendre aquest pacient es crea el CSMA (Centre de Salut Mental per Adults).

Aquests centres van ser creats per les diputacions (institucions que es dedicaven a la
beneficència). És la diputació la que comença a desenvolupar aquest nou sistema. El CSMA és
un centre en el qual hi participen de forma pluricientifica psicòlegs, psiquiatres, treballadors
socials, infermers i administratius.

Quan el pacient té un problema va al seu CSMA (cada barri en té un / aprox cada 100.000
habitants). Un cop arriba allà, és avaluat i si no és diagnosticat com a psicòtic, el deriven a l’àrea
bàsica de salut (ABS).

En els ABS trobem metges de família que atenen a la patologia neuròtica. Aquests centres tenen
horari d’oficina i si un pacient té una crisi fora dels horaris establerts el deriven al Centre d’Aguts,
on el pacient pot estar ingressat setmanes fins que millori (setmanes).

Si millora per exemple en 3 o 4 setmanes és retornat al CSMA. En cas que no millori, se

l’envia a l’Unitat de Subaguts. Aquest darrer centre es troba en el mateix hospital
psiquiàtric.

Si estan a la Unitat de Subaguts i no millora es deriven a la Unitat de mitjana i llarga estada

(MiLLE), el pacient hi pot estar de mesos a anys (fins i tot tota la vida). S’hi senten a gust ja
que es senten cuidats. Amb aquest tipus de pacients es busca aconseguir l’autonomia i que
es puguin valdre per si mateixos.

És llavors on poden disposar d’un pis assistit on poden viure fins a tres o quatre pacients
que tenen característiques per conviure junts. Hi ha educadors que hi van cada dia, el
psicòleg un cop a la setmana, van a l’hospital de dia... normalment el problema són els veïns
que no volen compartir bloc amb veïns amb trastorns psicòtics.

El CSMA té altres equipaments: centre de dia i hospital de dia. El centre de dia està pensat
pel pacient que està en una situació de molta vulnerabilitat. La funció del centre de dia és
atenció continuada dins del seu horari. El pacient cada dia va al centre, allà fa teràpies
personals, grupals, familiars, de reinserció... i tornen a casa. En el centre de dia, a diferència
del CSMA, el pacient durant mig any aproximadament va cada dia per tenir un seguiment i
evitar que s’aïlli de la societat.

La funció de l’hospital de dia és el mateix que el centre de dia però en casos que poden
presentar descompensacions.
Trobem un altre recurs que són els Hospitals Generals. A diferència del psiquiàtric, que és un
hospital monogràfic (només dedicat a salut mental), té totes les especialitats. Té urgències, per
exemple. Ex: Clínic, Sant Pau, Bellvitge... un pacient a les 3am pot decidir que va urgències. El
que van és derivar-lo a l’Hospital d’Aguts, i aquest al CSMA. També el poden enviar a l’Àrea
Bàsica de Salut.

En els hospitals generals també existeix el servei de psiquiatria. Això s’intenta evitar perquè si
és atès en aquest servei surt del circuit i és interessant que es mantingui en el cercle de la salut
mental.

En els últims anys, els hospitals estan sectoritzat i per tant hi ha un control dels pacients més
rigorós. Els hospitals generals poden ser públics, privats, concertats...

La Generalitat de Catalunya va decidir crear una xarxa paral·lela a tot això de salut mental per
nens i adolescents. Llavors es crea el CSMiJ. Té una distribució diferent.

Es creen també altres equipaments: hospital de dia per infants i adolescents on s’atenen els
pacients en diferents seccions. Poden ingressar a la UCA (situacions extremes) o a la URPi (Unitat
de Rehabilitació Psiquiàtrica Infantil).

Paral·lelament trobem un altre departament: els CDIAP (centre de diagnòstic i prevenció en

atenció precoç). Als 5 anys, els nens atesos pel CDIAP passen al CSMIJ. En aquest centres trobem
neuropsiquiatries, neuropsicòlegs infantils, fisioterapeutes... ja que el perfil en els nens són molt
diferents. Són centres molt especialitzats.

També trobem la xarxa dels EAP. Són equips que donen suport a les escoles i instituts públics.
Trobem psicòlegs formats en l’àmbit educatiu que treballen fonamentalment amb adaptacions
curriculars: nens amb problemes per adaptar-se, que pot fer el nen, que no, com ha d’estudiar...
s’adapta molt a la problemàtica del nen i donen suport i recursos a l’escola.

La xarxa dels EAIA també està present i son equips de psicòlegs que pertanyen a Benestar i
Família que es dediquen a intervenir en famílies en situació de crisi. Decideixen si el nen ha de
seguir amb la família o li convindria un altre aspecte. Té a veure amb la psicologia jurídica i
intervenen directament amb el problema.

La última xarxa és el CAS (Centre d’Atenció i Seguiment de Toxicomanies). Els ajuntaments han
posat en marxa el seu CAS on s’atén a pacients amb addiccions greus i també patologies duals
(patologia psicòtica + problema d’addicció).

El CSMA és el millor lloc on pot ser atès el pacient esquizofrènic. La xarxa pot donar aquest
servei. El problema és que està sobresaturada. Si un pacient neuròtic arriba al CSMA l’envien a
l’Àrea bàsica de salut i després al Metge de Família, que li receptarà ansiolítics perquè no té
coneixements per dur a terme una teràpia.
TEMA 6
TRASTORNS DELIRANTS PARANOIDES
Són un tipus de trastorn que ha sigut ignorat per l’escola anglosaxona perquè ha costat molt que
des d’aquestes escoles diferenciïn aquest trastorn de l’esquizofrènia paranoide.

Concepte: quatre psicòtic delirant. Es diferencia de l’esquizofrènia fonamentalment en que

l’evolució i el pronòstic és favorable. També hi ha una tendència a evolucionar sense
deteriorament. A més a més hi ha una relativa conservació de la personalitat.

El que més impressiona és el quatre psicòtic.

1. Clínica
1.1 PSICOSI DELIRANT AGUDA
- Boufféés delirantes (Magnan): com un cop de vent. Momentani. Puja i baixa.
- Aparició brusca
- Deliri ric i polimorf
- Elements al·lucinatoris
- Participació afectiva del pacient: es cent atrapat pel deliri, ho viu molt intensament.

Símptomes i característiques:

- Jove: aproximadament 30/35 anys.

- Forma brusca sense pròdroms
- Insomni: és dels primers símptomes que apareixen
- Comportament inhabitual
- Inquietud

Deliri: variat

- Persecució
- Transformació personal
- Influència
- Possessió
- Grandesa

Aquest deliri s’acostuma a acompanyar d’al·lucinacions.

És una muntanya russa. Existeix una gran crisi i de cop al cap de quatre setmanes desapareix. El
pacient torna a estar com estava abans i pren consciència del que ha passat, per tant, hi ha un
risc de depressió per por a que es pugui repetir i es descontroli.

1.2 PSICOSI DELIRANT CRÒNICA

Trastorns que es troba en una estructura de la personalitat de tipus paranoide. Son persones
amb trets característics:

- Molt control de l’entorn

- Persones desconfiades
- Alt sentit del ridícul
- Hipersensibles
- Molt agressives: agressivitat defensiva
- No admeten l’error: ni en ell ni en els altres
- Poden tenir expressions emocionals violentes
- Es senten molt justos: alt sentit de la justícia. Més que justos són justiciers.
- Molt segurs de sí mateixos
- Rígids, inalterables
- Amb tendència al fanatisme i al proselitisme (Ex: gent que crea sectes)

Les principals característiques són:

- Idees delirants permanents

- Sistematitzades (creïbles)
- Sense evolució deficitària
- Absència de dissociació: no apareix llenguatge dissociat, bloquejos, simptomatologia
negativa...
- Relativa conservació de la personalitat
 1.2.1 Classificació de la Psicosis Delirant Crònica
1. Deliri paranoide sistematitzat

Hi ha una base d’una estructura de la personalitat més paranoide:

Deliris passionals

Deliris al voltant d’una temàtica. Els més típics són:

- Deliri erotòman (el pacient té el convenciment que és estimat i perseguit per motius
amorosos normalment per una persona molt important). Hi ha una interpretació delirant
que progressa i que poc a poc va envaeix el pensament del pacient. Té diverses fases:
a) Exaltació positiva: hi ha alguna cosa entre la persona i jo.
b) Esperança fundada: el pacient troba proves d’aquest fet.
c) Frustració: li fan veure que no és real.
d) Despit: ‘’me’n busco un altre que si que m’estimi’’
- Deliri celotípic: és el convenciment que té el pacient de que la seva parella l’enganya. Allò
important és la conducta del pacient. No és prioritat saber si la parella enganya o no. La
conducta clàssica es buscar proves constants per demostrar la infidelitat. Es dóna més en
homes que en dones. La pot amenaçar, perseguir...
- Deliri de reivindicació: el pacient està convençut que ell és víctima d’una injustícia i vol que
la veritat resplendeixi. Són persones que no accepten un NO per resposta i insisteixen,
volen que la injustícia es repari... pot ser de diferents temàtiques: social, polític,
econòmic... quan aquestes reivindicacions es transformen amb reclamacions judicial
s’anomena deliri pleitista o querolant.

Deliris sensitius d’autoreferència

Són persones que acostumen a ser tímides, subdepresives, vulnerables amb tendència a
autoanalitzar-se, a l’autocrítica i amb una gran inhibició de l’agressivitat. Sobre aquesta base
sensitiva apareix un incident que desencadena el deliri. Pot ser un fracàs amorós, pot ser una
frustració, un conflicte ètic... a partir d’aquest desencadenant es fa molt més evident la
susceptibilitat i apareix la desconfiança (aquest aspecte té a veure amb la paranoia) i s’instal·len
idees autoreferents (em miren, estan pendents de mi...) i de prejudici.

En general Krestchmer deia que eren situacions que no es complicaven molt sinó que responen
al tractament amb normalitat.

Deliris d’interpretació sistematitzats

Són d’escola francesa. Són deliris de base interpretativa. El pacient interpreta a partir de senyals
i el que fa és buscar proves per demostrar que té raó. Els més coneguts:
 - Síndrome de Capgras: la persona està convençuda de que han substituït a una persona
molt propera per un doble. Tota la feina es demostrar que és un impostor.
- Síndrome de Fregoli: una o més persones de l’ambient han adquirit l’aspecte de
desconeguts. Ex: li diu al carter que ell sap que és el seu germà i que l’han intentat canviar.
És el contrari del síndrome de capgras.

2. Psicosis al·lucinatòries cròniques

És una psicosis delirant. Fins ara dèiem que s’acompanyava d’alguna al·lucinació secundària però
ara la presència d’al·lucinacions agafa un pes gran.

L’inici és brusc. Apareix en qüestió de dies. Normalment és més freqüent en homes i apareixen
manifestacions delirants acompanyades de manifestacions al·lucinatòries. Les temàtiques són
persecució, grandesa, gelosia...

Les al·lucinacions acostumen a ser auditives però també poden ser senestèsiques o olfactives.
Hi ha bastanta coherència, no obstant.

3. Parafrènies

És un quadre de difícil delimitació que es troba entre la psicosi al·lucinatòria crònica i

l’esquizofrènia paranoide.

La persona parafrènica pot tenir una conducta molt normalitzada. L’inici no és brusc, lent i el
deliri es consolida lentament. La temàtica és espectacular: metamorfosis, transformació
còsmica, megalomania... no té massa coherència ja que es tracta d’un deliri molt imaginatiu. Es
tracta d’una persona que viu en un món fantasiós.

Apareixen també al·lucinacions.

Cada cop és més difícil de discernir entre els dos últims. Com que actualment intervenim
terapèuticament, els deliris no s’acaben d’expressar i és molt difícil trobar parafrènies o distingir-
ho.

Solucions a les classificacions internacionals:

- F23 Trastorns psicòtics aguts i transitoris (breus).

- F22 trastorns d’idees delirants permanents.
- F24 trastorn psicòtic compartit (folie a deux): és un tipus de deliri que està compartit entre
dues persones. Han de tenir una relació molt pròxima perquè es dongui: parella,
germans... quan es separen, un dels dos deixa de delirar mentre que l’altre no. això
significa que el que deixa de delirar no és el que té el trastorn, sinó que s’havia sotmès al
deliri de l’altre.
 2.Tractament:
 Biològic:
- Antipsicòtics

 Psicològic:
- Teràpies psicosocials
- Teràpies de suport
- Teràpies familiars
TEMA 7
TRASTORNS AFECTIUS
1. Breu introducció històrica:
- Hipòcrates estudia els estats d’ànim en el seu Corpus Hippocraticum (s. IV a.C). Tipus de
melancholicus per excés de bilis negra.
- Areteo de Capadocia (s. I) relaciona melancolia i mania.
- Galeno, Alejandro de Tralles, Avicena i Paracelso.

El gran canvi ve a mitjans del segle XIX:

- Pinel (1745-1826): mania, melancolia, demència, idiòcia.

- Esquirol (1772-1840): mania (lipemanía)
- Falret (1794-1870): folie circulaire (cicles de mania i depressió)
- Kraepelin (1856-1926): tractat de psiquiatria (1899) distingeix la demència precoç de la
bogeria depressiva.

Segle XX:

- Freud (1856-1939): dol i melancolia (1917) – neurosis depressiva en contraposició a les

psicosis.
- Leonhard al 1957 distingeix: depressió unipolar, depressió bipolar...

2.Epidemologia:
- El 15% de la població patirà algun episodi depressiu.
- Gènere: dona/home
a. Depressió en general: 2/1
b. Trastorn bipolar: 1.2/1
- Edat: 25-44 anys.
 3. Clínica:
3.1 Trastorn depressiu major
Prevalència:

- 10-25% dones
- 5-12% homes

Sintomatologia:

- Inici incidiós (lent)

- Pròdroms: ansietat, astènia (cansament, poques ganes de fer coses), inhibició
- Tristesa profunda i inmotivada: la majoria de vegades el pacient no pot plorar. Genera
estranyesa amb l’entorn perquè descol·loca al seu entorn.
- Bradipsíquia: el pacient sent que tot en el seu entorn s’enlenteix. Pensament enlentit.
- Bradicinèsia: moviments enlentits. El pacient no té forces de fer res. El pacient pensa que
el millor que podria fer és suïcidar-se però la bradicinèsia no li permet. Hi ha una sensació
de bloqueig que no li permet.

El primer que hem de millorar en la teràpia és la tristesa i la bradipsíquia.

- Disminució o pèrdua d’interès

- La parla també s’enlenteix
- Insomni de segona hora o hipersòmnia: es desperta a mitja nit i no pot tornar a dormir. No
pot parar de donar voltes a temes catastròfics i negatives del seu passat, present o futur.
El pacient sap que li queda tot un dia per davant i que serà insuportable.
- Pèrdua o augment de pes
- Ritmes circardians: s’altera el procés hormonal. Hi ha un empitjorament al matí i una lleu
millora per la nit. Hi ha una agudització a la tardor o a la primavera.

Idees delirants:

- Culpa, pecat
- Indignitat
- Ruïna

Ideació autolitica amb risc de pas a l’acte

Duració de l’episodi:

- De 6 a 9 mesos
- 50% poden presentar recaigudes
 3.2 Trastorn distímic

Prevalència:

- 6% en població general
- 2-3/1 dones/homes

Símptomes:

- Menys gravetat i cronificació dels símptomes.

- Presència d’ansietat
- Estat d’ànim crònicament deprimit
- Dificultat per concentrar-se
- Sense variacions circardianes
- Sense inhibició motora però amb apatia
- Idees de mort però sense passar a l’acte
- Insomni precoç o dormir intermitent
- Pèrdua o augment de l’apetit

3.3 Trastorn bipolar

Són trastorns de l’estat d’ànim en els quals s’alternen episodis depressius majors amb episodis
maníacs o hipomaníacs. Són menys freqüents i té lloc en una edat més temprana (30 anys).

3.3.1 Trastorn bipolar tipus I

Un o més episodis maníacs o mixtes

Episodi maníac:

Contrari a la depressió major:

- Inici brusc, sense pròdroms, que són símptomes inespecífics El signe senyal (símptoma
que apareix abans de la crisi maníaca). És personal, cada persona té el seu signe propi.
Els pròdroms no són signes senyals.
- Eufòria inmotivada (humor expansiu, optimisme, irritabilitat)
- Taquipsiquia (el pensament es dispara i comencen a aparèixer idees)
- Taquicinèsia (activitat poc fructífera, estat d’agitació)
- Idees delirants (grandesa, invenció, riquesa)
- Llenguatge verborreig (accelerat)
- Caleidoscòpica (atenció dispersa)
 - Desinhibició: hipersexualitat, comportament social inadequat, implicació en negocis
arriscats, compra compulsiva
- Alteracions biològiques: insomni pertinaç, pèrdues de pes.

3.3.2 Trastorn bipolar tipus II

- Alternança d’episodis depressius majors i d’episodis hipomaníacs.
- Els episodis hipomaníacs són episodis on la persona irradia optimisme i hi ha una relativa
adaptació social.
- No hi ha alteració del llenguatge ni deliris, però si que apareixen trets de desinhibició:
factures impagades, trucades intempestives, projectes arriscats...
- Pot passar desapercebuda, és menys greu però és més difícil de tractar al no ser tant
visible

Trastorns ciclotímic:

Alternança de períodes de símptomes hipomaníacs i períodes de símptomes depressius però en

grau insuficient. El curs és insidiós i té tendència a la cronicitat.

3.3.3 Trastorn bipolar tipus III ?

3.4 Trastorn afectiu estacional (molta gent ho inclou dins del trastorn depressiu major)

Alteracions de l’estat d’ànim que segueixen una pauta fixe de presentació.

Els símptomes apareixen a la tardor o en primavera i remiteixen als 6 mesos.

- Apatia
- Anhedònia
- Inhibició
- Hipersòmnia
- Sobrealimentació
 3.5 Trastorn disfòtic premenstrual:
 Fins fa poc no estava classificat (al DSM V on apareix per primer cop)
 Presència de 5 símptomes en la majoria de cicles menstruals quan són incapacitats:
 Labilitat afectiva
 Irritabilitat intensa i augment de conflictes interpersonals
 Estat d’ànim deprimit
 Ansietat
 Fatigació
 Augment de l’apetit
 Insomni o hipersòmnia

3.6 Depressió en el postpart

Es refereix als trets depressius que apareixen un cop la dona dóna a llum. Hi ha tres formes
clíniques:

1. Baby blues: 50-70% de dones que pareixen. Apareix en el segon o tercer dia del
part. Apareix tristesa, irritabilitat, fatiga, dubtes i incertesa sobre les capacitats.
2.
3.7 Depressions emmascarades
- Quadres somàtics o psicològics on la tristesa es troba en el nucli del conflicte
sense que el pacient ho percebi. El pacient no està trist sinó que el que
apareix com a símptoma són els equivalents depressius
- Clínica: Equivalents depressius.
Símptomes somàtics vinculats al dolor (mal de cap, trastorns sensorials,
vertigen...)
o Algies parestèsies (cefalea)
o Trastorns sensorials (vertigen)
o Trastorns seurovegetatius
o Trastorns digestius

Actualment aquesta depressió no es té en compte, s’ha passat de moda.

Tractament:

Episodis depressius (depressió major, distímia, trastorns bipolatrs...)

- Tractament mixte: psicofàrmac + psicoteràpia

- Psicofàrmacs:
o Antidepressius ISRS: inhibeix la inhibició de serotonina
o Antidepressius ISRNA: inhibidors selectius de la serotonina i de la
noradrenalina (en unes dosis inhibeix un, altre, o els dos)
o Antidepressius Tricíclics: molts efectes secundaris
o IMAO i RIMA
 Psicoteràpia:
o Cognitiva
o Psicoanalítica
o Sistèmica
o Interpersonal

Episodis maníacs

 Psicofàrmacs
o Eutimitzants (com els antidepressius, recuperació de l’estat d’ànim):
 Carbonat de Liti: més utilitzat. Durant el s. XX va ser molt
eficaç però els pacients es morien. Per això es modifica la
dosi. És eficaç en certes dosis tant en la crisi maníaca com
en la seva prevenció, però si et passes de certa dosi és tòxic
i si en dónes poca no és eficaç.
 Àcid Valproico, Oxcarbamazepina, Lamotrigina, Topiramato

S’utilitzen per les crisis epilèptiques, redueixen l’activitat cerebral i la impulsivitat.

El segona més utilitzat és l’Àcid Valproic.

o Antipsicòtics

Per disminuir l’excitació del pacient en moments de crisi si aquest no es pot prendre
el Liti per l’excitació. Se li administra antipsicòtics i seguidament Liti.

 Psicoteràpia: psicoanalítica, cognitiva sistèmica, etc.

Per poder entendre i aprofundir les seves dificultats, igual com assegurar que
segueixi el tractament.
TEMA 8
EL SUÏCIDI
La gran majoria de les persones que es suïciden presenten una Depressió de base,
tot i que no es dóna només en aquesta.

Actualment és la primera causa de mort (per davant fins i tot dels accidents de
tràfic).

Existeix com un tabú social sobre aquest tema.

Anteriorment a l’Època Medieval es considerava que el suïcidi és un pecat. Això

provocava un gran conflicte en la família, ja que la persona no podia ser enterrada
perquè havia pecat, i per tant, el dol es feia encara més difícil. Per això la gent ho
intentava amagar.

Durant l’Època Medieval el suïcidi es considera un pecat i a més a més un delicte.

L’estat dons, es quedava les propietats de la família del qual el familiar s’havia
suïcidat.

Actualment arrestem doncs, aquesta manera d’entendre el suïcidi. Creiem doncs,

que el suïcidi forma part d’un trastorn. Aquesta concepció varia molt al món
oriental, ja que el suïcidi és considerada una sortida honrada, i per això és un fet
positiu.

1. Les 4 fases de la conducta suïcida

1. Idea suïcida

Contingut psíquic on la persona es planteja la idea del suïcidi, la sortida davant d’una
dificultat. Pensa amb el suïcidi, imagina el suïcida, busca informació.... però no va
més enllà del pensament.

2. Amenaça suïcida

Quan es comunica/explica que un es vol suïcidar. Hem de diferenciar el que comunica

la desesperació com a elements final el suïcidi, del que simula que es vol suïcidar per
cridar l’atenció (demanda d’ajuda).

3. Gest suïcida

Actuació inicial. La persona fa una aproximació a l’acte suïcida de forma simbòlica

(ex. sortir a la finestra tot i que no tingui la intenció de suïcidar-se).

4. Acte suïcida

No és un gest simbòlic, sinó una conducta/ actuació de d’any a un mateix. El pacient

vol matar-se i ho porta a terme.
Per poder-ho considerar coma a acte suïcida hem de tenir en compte que la persona
és conscient de (condicions perquè sigui considerat un acte suïcida):

- El risc que comporta l’acció (de que el que farà provocarà la seva
mort).
- Tenir noció de mort: saber què vol dir morir-se.

L’acte suïcida es pot acabar:

- Suïcidi consumat
- Suïcidi frustrat: un dels terrors del pacient suïcida.

Contagi suïcida: surt a la premsa que una persona s’ha suïcidat, i durant aquella
setmana se’n tiren 3 més. Quan un suïcida s’adona de que hi ha un lloc on segur que
et mates, les persones suïcida tendeix a anar a aquell lloc a suïcidar-se.
Aquestes quatre fases no tenen perquè donar-se seguides, no s’han de donar totes
necessàriament.

2. Finalitats del suïcidi (perquè es suïciden?)

 Fugida d’una situació insuportable (com una depressió)
o Cas típic de situació insuportable: gent gran amb un diagnòstic
terminal, amb dolor i solitàries. Aquest és un conjunt de molt
risc. El pacient deixa de tenir sentit a seguir vivint.
o Pacient agressiu: pacient que es suïcida per fastidiar als altres.
Ex: pacient que es suïcida després d’una ruptura, i deixa una
carta dient que no donin la culpa a la seva ex-parella. Aquest
fet fa que les persones precisament li donin la culpa, i aquesta
persona hagi de viure sempre més amb aquesta càrrega.

3. Mètodes de suïcidi
 Traumàtics; per arma de foc, arma blanca, tall a les venes o
precipitació...
 Asfíctics: penjar-se d’una corda, immersió (ofegar-se)...
 Tòxics: verí, ingesta de medicaments....

Elecció depenent del gener: la dona acostuma a utilitzar més els tòxics i l’home els
traumàtics o asfíctics.
 4. Prevenció i tractament
Entre un 60-80% de persones que es suïciden, ho han comunicat anteriorment.
L’impuls suïcida dura poc (hores). Si tu pots aturar aquest impuls/angoixa, la persona
seguidament pot no tenir més ganes de suïcidar-se (tot i que pot tornar a aparèixer
dies, setmanes o mesos després).
Es sol aconsellar al pacient que s’esperi, no se li diu que no es suïcidi. Es diu: espera,
suïcida’t demà. Aquest fet és molt eficaç perquè no li dius al pacient que no ho faci
sinó que li dius que ho posposi; el pacient es veu capaç d’esperar per veure quina
ajuda li podem oferir.
TEMA 9
ALTRES TRASTORNS PSICÒTICS
Trastorns considerats a la frontera entre dos trastorns psicòtics o entre la psicosi i la
neurosi.

El més coneguts o descrits són:

 Trastorn Esquizoafectiu.
 Trastorn Borderline (Trastorn Límit de la Personalitat)

1. Trastorn Esquizoafectiu
Presenta símptomes esquizofrènics i afectius (depressius o maníacs).
Trastorns episòdics en els quals tant els símptomes afectis com els esquizofrènics són
destacats i presenten durant el mateix episodi de la malaltia, preferiblement de
manera simultània o al menys amb pocs dies de diferència entre uns i altres (sinó
parlem de trastorns diferents).

 Tipus Manía: símptomes esquizofrènics i maníacs

 Tipus Depressiva: símptomes esquizofrènics i depressius
 Tipus mixte: símptomes esquizofrènics, maníacs i depressius.

2. Trastorn Borderline
Símptomes psicòtic si neuròtics, per tant poden presentar una gran varietat de
símptomes. No tots aquests pacient presenten els mateixos símptomes.

Símptomes principals

 Agressivitat: de cara als altres, a les coses o a un mateix (s’autolesiona,

s’autoagradeix o realitza intents de suïcidi). Per no fixar-se tant amb el
dolor mental el pacient s’agredeix i així pensa més en el dolor físic que
el mental.
 Afectivitat làbil i desbordada: tenen moltes pujades i baixades (canvi
d’estat d’ànim molt fàcilment)
  Pertorbació de la capacitat de relació: o no volen saber res de ningú o
tenen una gran dependència dels altres.
 Falta de solidesa de la pròpia identitat: qualsevol cosa els pot treure de
línia.
 Forta tendència a la depressió: sobretot sentiments de que ningú els
estima
 Bona conservació del contacte amb la realitat: moltes vegades
demanen ajuda i tractament.

Classificació de Grinker
Tipus 1

 Renúncia del pacient a establir qualsevol tipus de vincle i relació.

 Apareix l’agressivitat i la ira.
 És el que es troba més a prop de lo psicòtic.

Tipus 2

 Busca la relació amb els altres, la desitja, però no sap com conservar-
la. Ex. persona que et fot la broma perquè no els truques.
 Persones sense habilitats socials. Els costa integrar els aspectes
relacionals.
 Buscar la relació i la solitud s’alternen. Alguns vincles poden ser molt
infantils.
 Apareixen també moments d’agressivitat.

Tipus 3

 Funcionament semblant a l’1 ja que no busquen la relació.

 A diferència del tipus 1 les frustracions no generen agressivitat.
 Són personalitats “com si”: sembla que són d’una manera, però en
realitat el que fan és imitar.
 Tendeixen a fer el que fan els altres, tant els hi fa.

Tipus 4

 És el que es troba més a prop de la neurosi.

 Busca la relació amb els altres, però s’enganxa.
 Si que té habilitats socials.
  Es poden fer molt pesats
 Quan els altres se’l treuen de sobre poden produir depressions
importants.

Tractament

- Psicoteràpia
o Psicoanalítica
o Cognitiva
o Sistèmica
- Psicofàrmacs
o Antipsicòtics
o Antidepressius: per exemple, quan amenaça amb el suïcidi.
- Suport Psicosocial
TEMA 10
TRASTORN D’ANSIETAT: NEUROSI
El que predomina és l’ansietat.
El pacient té consciència de la realitat i per tant, del seu trastorn. En aquests casos el
pacient vé, vol que l’ajudem.

1. Ansietat normal
- És un signe d’alerta: ens avista d’un perill imminent i permet
reaccionar i fer front a la possible amenaça.
- Alguns autors diferencien ansietat de por.
- Funcions adaptatives de l’ansietat

Al sentir-nos atacats (ansietat): protegim el coll (pugem les espatlles), refrigerem el

cos per si hem de córrer, augmenta la sang del cervell per actuar ràpid i de les
extremitats per córrer o atacar. Això genera uns canvis corporals que genera una sèrie
de símptomes.

- Un cert grau d’ansietat ens mobilitza, ens estimula.

- L’accés d’ansietat ens paralitza.
- 1 de cada 4 persones pateix alguna forma d’ansietat patològica.

Formes clíniques

 Trastorn per crisi d’angoixa (amb o sense agorafòbia): no hi ha objecte,

causa
 Trastorn d’ansietat generalitzada: no hi ha causa

Són com reaccions d’avant de perills inexistents.

 Trastorn per estrès agut: existeix causa

 Trastorn per estrès posttraumàtics: existeix causa
 2. Trastorn per crisi d’angoixa (amb o sense agorafòbia)
Simptomatologia
Inici brusc, espontani i inesperat

 Por extrema
 Sensació de mort imminent
 Símptomes físics:
o Respiratoris: la persona s’ofega
o Símptomes cardiovasculars: cor desbocat
o Símptomes digestius: nus a l’estómac, dolor, estat nauseós,
vòmits, sequedat de boca...
o Símptomes urinaris: urgència d’anar al lavabo
o Símptomes musculars: tremolor, sudoració

Tot això acompanyada de la sensació de mort imminent crea pànic. Per això algunes
vegades s’anomena atac de pànic.
Sol durar uns 20-30 minuts, per tant, un cop han trucat l’ambulància ja se t’ha passat.
Apareix la sensació de no entendre què t’ha passat, i se sent descol·locat ja que no se
li dóna importància moltes vegades.

Trastorn crònic de curs variable

El trastorn es pot cronificar (crisi d’angoixa al cap de mesos o setmanes).
L’experiència no serveix, és a dir, cada vegada que apareix el pacient creu que està a
punt de morir.
Quan es cronifica, els símptomes es van atenuant.

Trastorn d’ansietat generalitzada

 Trastorn d’ansietat generalitzat i cronificat.

 Ansietat crònica
 Tensió motora
o Inquietud
o Cefalees
o Tremolors
o Insomni
 Hiperactivitat neurovegetativa
o Sudoració
 o Taquicàrdia
o Símptomes gastrointestinals
 Estat d’hiperalerta

3. Trastorn per estrès agut

 Degut a un esdeveniment traumàtic desencadenant: amenaça, tortura,
combat, violació, etc.
 L’esdeveniment és reexperimentat, i per tant tornes a viure
l’experiència.
 Conductes Evitetives: intentes no passar per davant el lloc on es va
produir, intentes evitar situacions que et recordin l’episodi.
 Ansietat: apareix en el moment en què reexperimentes/ recordes
l’episodi.
 Deteriorament social i laboral: per por. La teva vida es veu afectada.
 Duració de 2 dies a 4 setmanes. Apareix just després de l’experiència.
Si han passat més de 4 setmanes ja no és estrès agut, sinó post
traumàtic.

4. Trastorn per estrès posttraumàtics

 Degut a un esdeveniment traumàtic desencadenant: amenaça, tortura,
combat, violació...
 L’esdeveniment és reexperimentat
 Conductes d’Evitació
 Ansietat
 Deteriorament social i laboral
 Apareix al cap de mesos o anys del succés (a diferència del trastorn
per estrès agut).

AGUT <3 mesos

CRÒNIC > 3 mesos
5. Tractament
 Psicoteràpia:
o Psicoanalítica
o Cognitiva
o Sistèmica
 Psicofàrmacs:
o Ansiolítics: passa l’ansietat ràpidament
o Antidepressius
 Suport psicosocial
TEMA 11
TRASTORN FÒBIC
És un mecanisme de protecció de l’ansietat. Una reacció de l’ansietat cap a un
objecte.
Por irracional que es concreta en un objecte, un impuls o una situació i això provoca
una excitació La persona no està en crisi si no hi ha l’objecte que provoca ansietat.
Qualsevol cosa es pot convertir en una fòbia, tot i que n’hi ha unes de més comunes.
Es diferencien del fàstic i rebuig, ja que experimentes una crisi d’ansietat.

1. Diverses tipologies de fòbia:

1.1 Fòbia específica
És la més coneguda. Ens trobem amb una resposta fòbica o ansiosa desplaça a
diferents situacions en concret, com per exemple a un animal, un aspecte de
l’ambient, etc.
5 categories:

o Animal

Reacció ansiosa quan apareix un animal determinat (sigui aquest perillós o no).

o Ambiental

La fòbia es concreta amb situacions relacionades amb fenòmens atmosfèrics o amb

la natura en general. Ex: una gran tempesta, precipicis, penya-segats...

o Sang-Injeccions

Veure sang, veure injeccions, anàlisi de sang.

o Situacional

Situacions com poden ser: ascensors, recintes tancats, transports públics, ponts,
túnels, avions o cotxes, etc.  Claustrofòbia

o Límit

Aquelles en les quals sota la presència d’una fòbia ens poden aparèixer trets més
greus, com per exemple la eleutrofòbia (temor a posar-se vermell), cancerofòbia (por
a patir un càncer)... El diagnòstic per tant, passa a ser o de trastorn hipocondríac, de
trastorn paranoide, etc.
1.2 Fòbia social
És un trastorn relativament nou.
A partir del 1800 ja es comença a parlar d’una certa angoixa social. Janet a principis
de s. XX ja inclou la fòbia social com una fòbia.
Alguns autors o vinculen amb la timidesa. Una persona però pot ser tímida, però
aquesta no experimenta una crisi d’ansietat en una situació desagradable.
Als anys 60 Marks i Gelger descriuen la fòbia social diferenciada d’altres trastorns
d’ansietat, i finalment com una entitat clínica independent s’instal·la l’any 1980-1992
(per primer cop es troba en el DSM III i la CIE 10).

Definició
CIE-10: por marcat a ser el focus d’atenció o por a comportar-se de manera humiliant,
que per tant condueix a l’evitació.
DSM 5: temor persistent i acusat a situacions socials o a actuacions en públic per por
a que resultin ridícules.

Criteris diagnòstics

A. Por persistent i acusat a situacions socials o a actuacions en públic per

por a que resultin ridícules.
B. L’exposició a aquests estímuls produeix quasi invariablement una
resposta immediata d’ansietat.
C. L’individu reconeix que la por és excessiva o irracional.
Per tant, es diferencia del deliri ja que es reconeix la por.
D. S’eviten les situacions socials o actuacions en públic tot i que a
vegades es poden suportar amb molt terror.
E. Aquesta evitació o ansietat ha d’interferir marcadament a la rutina
diària de cada individu. Ex: una fòbia no pot ser parlar davant de 1000
persones a una persona que no viu constantment aquesta situació.
F. En persones de <18 anys els símptomes ha de persistir al menys 6
mesos (no només en menors, sinó en tots).
G. L’evitació no ha de ser deguda a efectes fisiològics directes d’una
substància o a una malaltia mèdica i no poden explicar-se millor per la
presencia d’un altre trastorn mental (tr. d’angoixa, d’ansietat per
separació...).
 H. Si hi ha un altre trastorn mental (ex. Tartamudeig, malaltia de
Parkinson, anorèxia...), el comportament d’evitació no es limita a la
preocupació per el seu possible impacte social.

Epidemologia

- Edat d’inici: <25 anys.

- 5’4% de pacients sol·liciten ajuda mèdica.
- Alta comorbiditat
- Afecta a un 10-15% de la població general.
- Correlació amb fòbia social i viure sol, nivell escolar i econòmic baix
- Duració de la malaltia: 16-19 anys. Tot i això pot durar tota la vida si
no es tracta.

Motius de insufucinet reconeixement

1. Factos Històrics: no hi ha història suficient perquè la gent hi pensi.

2. Actitud del pacient: el pacient no ho considera un trastorn i per tant,
no ho reconeix com una patologia i no tendeix a demanar ajuda.
3. Actitud del metge: el metge tampoc ho reconeix com una patologia.
4. Comorbiditat: moltes vegades el que veus per exemple és la depressió
o l’alcoholisme i no t’adones que el que realment hi ha és una fòbia
social.
Cercle viciós de la Fòbia Social
Ansietat anticipatòria al succés: el pacient anticipa que tindrà por. 
Temor i ansietat: ja que té por. 
Rendiment insatisfactori: ja que ho ha fet amb por i pensa que ho ha fet fatal. Encara
que no ho hagi fet fatal el pacient creu que si que ho ha fet malament. 
Com que ho ha fet malament ja anticipa de que ho tornarà a fer malament la pròxima
vegada i intenta evitar el succés.

Símptomes
Si el pacient es veu obligat a fer-ho apareixen els símptomes clàssics de la crisi
d’ansietat.

o Taquicàrdia
o Sudoració
o Tremolors
o Ruborització
o Sensació de buit a l’estómac
o Diarrea
o Mal de cap
o Falta d’alè
o Urgència urinària

A més d’aquests símptomes somàtics trobem també els psicològics:

o Hipersusceptibilitat:
 La crítica
 La valoració negativa per part dels altres
 El rebuig
o Dificultat per autoafirmar-se: ja que si la sensació que rep és negativa
costa molt acceptar que fa una cosa bé. Es vincula amb l’autoestima.
o Baixa autoestima
o Sentiments d’inferioritat
Pors més freqüents

o Parlar en públic
o Escriure en públic
o Ser el centre de les mirades o el centre d’atenció
o Parlar en un petit grup
o Reunir-se amb gent no coneguda: poden quedar per exemple amb
amics de la infantesa però no amb gent nova. Per això la tendència és
a quedar-se més a casa, a tancar-se.
o Menar en públic

Prevalença
Per exemple trobem una major en EEUU i França que a Suïssa.

Diagnòstic diferencial

1. Agorafòbia amb o sense trastorn de pànic

2. Depressió
3. Alcoholisme
4. Timidesa
5. Trastorn de personalitat per evitació: ja és una conducta patològica on
el pacient evita situacions.
6. TOC

TIMIDESA (normalitat)  TRASTORN DE PERSONALITAT PER EVITACIÓ

(trobem interferències en la vida quotidiana)  FÒBIA SOCIAL (trobem grans
dificultats per a portar una vida normal).

Curs i pronòstic

o Malaltia de curs crònic

o Aquest fet pot portar a repercussions durant tota la vida
o Estudis sobre la duració de la Fòbia social: 18, 19 anys...
Conseqüències de la Fòbia Social NO tractada

o Baix rendiment acadèmic

o Limitacions vocacionals
 Dificultat per el treball
 Subocupació: algunes vegades fan feines inferiors a les que
podrien arribar a fer ja que els fa por per exemple presentar-se
a certes entrevistes de feina, etc.
 Bloqueig d’ascensors
o Empitjorament social
 Interacció social limitada
 Incapacitat per trobar-se amb altres
 Dificultat per establir i mantenir amics
o Dependència econòmica
o Ús de l’alcohol com automedicació
o Depressió
o Agorafòbia
o Ideació suïcida i intents suïcides

Agorofòbia
En el s. XIX i XX s’entenia per la port irracional als espais oberts. Àgora = plaça
pública. En contraposició a la claustrofòbia.
Actualment s’entén per agorafòbia com aquell trastorn d’ansietat que consisteix en la
por als llocs on no es pot rebre ajuda per por a patir una crisi d’angoixa.

 Apareix por o ansietat a:

o Utilitzar el transport públic
o Estar en espais oberts
o Estar en espais tancats
o Fer cua o estar en mig de la multitud
o Estar fora de casa sol/a. Si hi ha algú altre si que pot ser que
perdi la por. Cerca del reforçament.
 No podrà escapar o rebre ajuda
 S’eviten o es necessita un acompanyant
Per tant hi ha dos opcions: EVITACIÓ / REFORÇAMENT
Tractament

 Psicoteràpia
o Psicoanalítica: busca trobar la causa
o Cognitiva
o Sistèmica: busca el recolzament del grup familiar
 Psicofàrmacs
o Ansiolítics
o Antidepressius

El tractament més adequat és la psicoteràpia, però els metges de capçalera utilitzen

fàrmacs.
TEMA 12
TRASTORN OBSESSIU COMPULSIU
(TOC)
La obsessió i la compulsió forma part de la vida normal dels éssers humans
(col·leccionar). Hi ha una diferència en el punt en què es converteix en una obsessió
veritable i que la seva vida es basa només en aquesta col·lecció, organització, etc.
AFICIÓ  PATOLOGIA

1. Trets obsessius
 Inflexibilitat adaptativa
 Tendència a mantenir cercles viciosos o d’autoprejudici
 Estabilitat tènues sota condicions d’estrès.

Million, 1981.
Certa tendència obsessiva és bona ja que són persones organitzades, etc.

2. Definició d’Obsessió
1. Pensaments, impulsos o imatges recurrents i persistents que
s’experimenten en algun moment del trastorn com intrusos i
inapropiats, i causen ansietat o malestar significatiu.
Al pacient no li agrada tenir pensament, ho viu com algo inapropiat
que li genera malestar.
2. Els pensaments, impulsos o imatges no es redueixen a simples
preocupacions excessives sobre problemes de la vida real.
Va més enllà d’una preocupació excessiva.
3. La persona intent ignorar o suprimir aquests pensaments, impulsos o
imatges, o bé intenta neutralitzar-los mitjançant uns altres pensaments
o actes.
4. La persona reconeix que aquests pensaments, impulsos o imatges
obsessius són el producte de la seva ment (i no venen imposats com en
la inserció del pensament). Ex: en això es diferencia dels deliris. Ell sa
que no és imposat per ningú però no els pot evitat.
 3. Definició de Compulsió
1. Comportaments (com ara rentar-se les mans, posar en ordre objectes,
comprovacions) o actes mentals (com ara resar, conta ro repetir
paraules en silenci) de caràcter repetitiu, que l’individu es veu obligat
a realitzar en resposta a una obsessió o instaura certes regles que s’han
de seguir estrictament.
No poden evitar fer-ho.
2. L’objectiu d’aquests comportament o operacions mentals és la
prevenció o reducció del malestar o la prevenció d’algun esdeveniment
o situació negatius; tot i això, aquests comportament o operacions
mentals o bé estan connectats de manera realista amb allò que pretenen
neutralitzar o prevenir o bé resulten clarament excessius. És a dir,
moltes vegades té molt poc a veure el que tu fas amb el que vols
prevenir. Tot i això no serveix per prevenir res.
És molt semblant al pensament màgic.

4. Criteris
 En algun moment del curs del trastorn la persona ha de reconèixer que
aquestes obsessions o compulsions resulten excessives o irracionals.
 Les obsessions o compulsions provoquen un malestar clínic
significatiu, representen una pèrdua de temps (suposen més de 1 hora
al dia) o interfereixen marcadament amb la rutina diària de l’individu,
les seves relacions laborals (o acadèmiques) o la seva vida social.

5. Idees obsessives
- Fòbiques

Fòbies específiques que es donen dins dels trastorns obsessius. Pors dins de
l’obsessió.

- Impulsives

Tenen molt a veure amb la por a fer mal fruit d’un impuls. És la por a l’impuls. Moltes
vegades les anomenem fòbies d’impulsió. Ex: por a agafar un ganivet i matar a algú.
 - Ideatives

Són les més conegudes.

o Obsessions metafísiques: la persona es pregunta sobre l bé el mal,

l’existencia de Déu, etc.
 Cavilacions: obsessions que el pacient es fa sobre temes
metafísics (existència de Déu), els dimonis, si els àngels estan
al seu costat o no, etc. Normalment sempre és o no és (si o no).
o Obsessions Nosofòbiques: por a contraure una malaltia.
Compulsió clàssica: rentar-se les mans.
o Escrúpols obsessius: temor de si fa bé o no fa be. Si allò que ha fet és
adequat i està bé o no és adequat i està malament.
Sol haver-hi tendència amb persones religioses, ja que creuen
constantment que han pecat i es van a confessar compulsivament.
 Idees de contrast: imatges i pensaments que li apareixen a una
persona totalment contraries a la seva manera de pensar.
Ex: persona gran profundament religiosa, que li vé un
pensament com per exemple “la Mare de Déu és una marrana”
o “segur que el capellà s’ha prostituït”. Aquest fet fa que no la
deixin anar a combregar ja que es sent pecadora.
o Dubtes obsessius: faig una cosa o no la faig, em compro una cosa o no
me la compro, obro la porta o no la obro (durant moltes vegades al
dia). Són persones molt dependents. Mai se’ls ha de dir què han de fer.
Solen ser molt educats però et poden deixar anar les coses amb
agressivitat.

6. Tractament
- Psicoteràpia
- Psicofàrmacs
- Neurocirurgia
- Capsulotomia bilateral estereotàxica

El tractament d’elecció és la psicoteràpia.

TEMA 13
CONVERSIÓ I DISOCIACIÓ  HISTERIA
Tipus:

1) Conversió: mecanisme en el qual l’ansietat es representa en el cos, la persona reacciona

corporalment a l’ansietat
 Aguda
 Crisi excito-motriu (Gran Crisi de Charcot): té 5 fases
1. Pròdroms: la persona té la sensació que està a punt d’aparèixer una crisi
2. Període epileptoide: el pacient representa una crisi epilèptica, el pacient cau
a terra i es posa a combulsionar, al cap d’uns minuts passa a la següent fase
3. Període de contorsions
4. Trance (tràngol)
5. Període terminal: recuperació

Tot això pot durar uns 15 – 20 minuts.

 Crisi d’inhibició
1. Letargia histèrica: el pacient s’adorm i no es desperta
2. Accés catalèptic: sensació de que s’ha mort
3. Crisi sincopals: en una situació que es pot fer molt tensa, el recurs és
desmallar-se. Les grans crisis sincopals eren en el servei militar

 Persistent / crònica: hi ha símptomes que es mantenen al llarg del temps

 Relacionats amb el sistema nerviós central
1. Trastorns vinculats al sistema motor: paràlisis que et produeix un guany es
confon amb la simulació (exemple: tens un examen i no et funciona la mà
dreta)
2. Trastorns vinculats al sistema sensitiu: alteracions de la sensibilitat, la
persona perd o té una hipersensibilitat (exemple: formigueig)
3. Trastorns vinculats al sistema sensorial: la sordesa, ceguera, perd l’olfacte

Quan apareixen aquestes alteracions del sistema nerviós central, aquest tipus
de patologies són molt cares.
  Relacionats amb el sistema neurovegetatiu
1. Motriu: espasmes, espasmes faringis, espasmes esofàgics, vaginisme,
2. Sensitiu: dolor una mica adornat
3. Vasomotor: les mans i els peus es tornen de color blau, hemorràgies (sobre
tot en el palmell de la mà, o la part dorsal del peu)

2) Dissociació: dissocies el problema

1. Personalitat múltiple: tipus de personalitats que apareixen en moments determinats, i la
persona està dissociada, no sap de l’existència de l’una o l’altre
2. Fuga psicògena: aquella persona que s’adorm a un lloc i torna a aparèixer a llocs diferents
i no t’enrecordes com ha passat ni res de res; SENSE consumir substàncies
3. Amnèsia psicògena: no enrecordar-te de coses puntualment i no hi ha una causa orgànica
4. Despersonalització: hi ha una despersonalització per escissió i una per dissociació

Trastorn histriònic de la personalitat

1. Histrionisme
2. Dependència infantil: no saben estar sols
3. Suggestibilitat
4. Egocentrisme
5. Mitomania: parlen d’una manera que crida l’atenció, a vegades sembla que facin comèdia
6. Erotització
7. Seducció: 6 i 7 van molt unides, necessiten cridar l’atenció de l’altre, i una de les maneres
és seduint a l’altre per a que aquest estigui pendent. Realment no hi ha un contingut sexual
per part del histriònic, el que fa és excitar a l’altre per a que estigui pendent; quan l’altre
suposa que hi ha contingut sexual l’histriònic diu que es confon.
8. Manipulació: saben utilitzar la seducció... poden aconseguir que un grup funcioni al seu
entorn. És molt clàssic que acabi enfrontant als uns amb els altres.
9. “Belle Indifferénce” (Pierre Janet): sembla indiferent a tot el que passa en el seu entorn
10. Aparença proteïforme: pot mostrar aparences molt diferents d’ell mateix dependent de
l’interruptor. Necessitat de caure bé als demes i de que la gent els tingui molt presents així
que mostren l’aspecte que creuen que l’altre pot apreciar més, i acostumen a tenir molta
habilitat per saber quin és aquest aspecte.
11. Labilitat emocional

Davant d’un trastorn somatomorf hem d’explorar el que hi ha al darrere.

Tractament

1. Psicoteràpia
1.1. Psicoanalítica
1.2. Cognitiva
1.3. Sistèmica
2. Psicofàrmacs
2.1. Ansiolítics
2.2. Antidepressius
3. Recolzament social
TEMA 14 i 15
TRASTORNS SOMATOMORFS
1. Introducció
La anomenada Medecina psico-somàtica sorgeix de la intuïció de que els fenòmens psicològics
estan en la base de la patologia orgànica.

A. Talarn (2012)

No hi ha trastorn mental en el que el cos no intervingui d’una o d’altre manera, ni patiment físic
en el que la psique no desenvolupi un paper rellevant.

En sentit estricte...

Els trastorns somatomorfs són un grup de malalties on s’ha demostrat la presencia de factors
psicològics en la etiologia i en l’evolució de la malaltia.

ESCOLA DE HEIDELBERG:

V. von Weizsaecker:

L’excitació psíquica origina una alteració nerviosa funcional que genera la cadena: inflamació –
necrosis – mort.

ESCOLA DE CHICAGO:

Dunbar i Alexander:

1. Antecedents de problemes psíquics

2. Trets de personalitat específics per a cada malaltia  conflicte específic
3. Prevalença segons el sexe
4. Prevalença familiar
5. Associació amb altres malalties psicosomàtiques
6. Curs fàsic: curs per fases, èpoques de més risc que d’altres...
7. Influencies socials i culturals
 2. Autors rellevants
PIERRE MARTY:
Són el resultat d’una desorganització progressiva que afecta primer a l’esfera psíquica i després
a la somàtica.

Pensament operatori: alteració del pensament simbòlic, llenguatge verbal, dificultat per
elaborar fantasies.

Amb la falta de pensament simbòlic la persona no és capaç de posar-se al lloc de l’altre, entendre
les senyals que l’altre emet...

PETER SIFNEOS:

Personalitat alextímica: bona sociabilitat aparent, pensament vinculat a allò concret i

analfabetisme emocional.

3. Tipus:
3.1 Conversió
(explicat anteriorment)

3.2 Hipocondria
El pacient té por a patir una malaltia orgànica i pot presentar algun símptoma aïllat.

Es sotmet a multitud de probes mèdiques exploratòries.

La realitat és que no hi ha lesió ni hi ha malaltia orgànica.

3.3 Tr. Per somatització

El pacient presenta un malestar físic com dolor, vertigen etc, com equivalent ansiós.

No hi ha lesió ni malaltia orgànica.

La patologia normalment s’associa al Sistema Nerviós Vegetatiu.

3.4 Tr. Psicosomàtic

El pacient presenta malestar físic compatible amb trastorn orgànic de tipus respiratori (asma
bronquial), digestiu (úlcera duodenal, colitis ulcerosa), etc...

La gran diferència entre el trastorn per somatització i el trastorn psicosomàtic és que realment
si que existeix una lesió o un problema orgànic.
Existeix lesió perquè el pacient té una vulnerabilitat orgànica. El conflicte psicològic actuarà com
a gran desencadenant d’aquesta vulnerabilitat orgànica i, posteriorment, la patologia.

3.5 Tr. Disomòrfic corporal

Equival a la dismorfofobia. El pacient presenta preocupació per un defecte corporal imaginari o
una distorsió exagerada.

Això provoca un deteriorament social i laboral i, per tant, sol recórrer freqüentment a cirurgia
plàstica.

4. Fibromialgia
La fibromialgia és un trastorn que causa dolors musculars i fatiga (cansanci). Les persones amb
fibromialgia tenen ‘’punts hipersensibles’’ en el cos. Aquests es trobem en àrees com: el coll,
els hombros, l’esquena, les caderes, els braços i les cames. Els punts hipersensibles fan mal quan
els pressiones.

Les persones que pateixen de fibromialgia poden també tenir altres símptomes, tals com:

- Dificultat per dormir

- Rigidesa pel matí
- Dolors de cap
- Períodes menstruals dolorosos
- Sensació de formigueig o adormiment a les mans i els peus
- Falta de memòria o dificultat per concentrar-se

Existeixen uns criteris diagnòstics de fibomialgia elaborats pel Col·legi Americà de Reumatologia
a l’any 1990 (Criteris ARC 1990) per el diagnòstic de la fibromialgia:

- Dolor musculoesquelètic generalitzat i continuat, de més de tres mesos d’evolució,

afectant al menys a tres dels quatre quadrants corporals.
- Sensibilitat i dolor en els denominats ‘punts gatillo’: 18 punts dolorosos, dels quals al
menys 11 han de ser positius. Aquests punts gatillo es localitzen a nivell de la regió
occipital, cervical baixa, regió dels músculs trapezi i supraespinós (lateral i posterior del
coll), segon espai intercostal (porció [...]
- Els criteris de la ACR han sigut útils en quant a que han permès definir millor la fibriomalgia
i detectar als pacients afectats per aquesta patologia, però s’estan revisant, ja que a més
a més del dolor osteomuscular crònic i generalitzat, es deuen valorar als demés
símptomes que acompanyen a la malaltia (manifestacions neurològiques, cognitives,
psicològiques, endocrines, etc.) i que ajudin a identificar al malalt amb fibriomalgia.
TEMA 16
TRASTORNS I DISFUNCIONS DE LA
SEXUALITAT
1. Resposta sexual:

Tres autors claus per a entendre el canvi en la resposta sexual:

1) Sigmund Freud:

1898: “la sexualitat en la etiologia de les neurosis”

1905: “tres assaigs per a una teoria sexual”

2) A. C. Kinsey i col·laboradors: van realitzar 18.000 entrevistes i van publicar “El

comportament sexual en el home” en 1948 i “Comportament sexual en la dona” en 1953.
Aquí es va acabar tot ja que la societat americana no estava preparada per a que
expliquessin certs comportaments sexuals de la dona
3) W. H. Masters i V. Johnson:
Llibres claus:
- Human Sexual Response (1966)
- Human Seual Inadequacy (1970)
- The Pleasure Bond (1975)

Ells no pregunten com feien els altres, el que fan és observar, recluten voluntaris (molt
personal estudiantil), se’ls invita al laboratori de la universitat i se’ls hi demana que
tinguin relacions sexuals, els filmen, se’ls hi posa un electrograma

A l’any 1966 van fer un estudi en el que van filmar i observar més de 10.000 actes sexuals
(382 dones entre 18 i 70 anys i 312 homes entre 21 i 89 anys). Observaven els canvis
físics , estudiar l’activitat sexual, amb el fi de descriure de forma científica i objectiva els
canvis físics que es produïen durant l’activitat sexual, van veure que es repetia un patró
ant en la dona com en el home.

S’observa un cicle de 4 fases amb unes característiques concretes en cada una:

1. Excitació: quan s’estimula apareix aquesta primera fase

 2. Meseta: per més que estimulis no augmenta la excitació, sinó que la excitació es
manté, fins que sense fer res en especial aquesta fase es dispara i apareix l’orgasme
3. Orgasme
4. Resolució: per més que estimulis allà ja no funciona, la persona ja no està receptiva
L’home presenta un sol patró, amb aquestes 4 fases, però la dona té vàries variacions. La
dona pot presentar diversos patrons, possibilitat 1: normalment la seva excitació és més
lenta i la meseta pot ser una mica més llarga i l’orgasme pot ser posterior. Un altre
possibilitat (2) és que tingui multi-orgasmes (l’home no ho pot fer), possibilitat 3 és
excitació i orgasme directament (aleshores arriba abans que l’home). Possibilitat 4: és
inici, excitació, meseta i resolució. Que la dona en un moment determinat no arribi a
l’orgasme ho accepta molt millor que l’home. Un punt important és conèixer a la parella
per saber el que li excita, amb el temps i conèixer a l’altre que pots arribar a una relació
sexual plenament satisfactòria. Fan un tipus d’estudi molt centrat en la genitalitat. A partir
d’aquí estudien les disfuncions sexuals.

Tipus de disfuncions sexuals:

1) Trastorn del desig sexual: si no hi ha desig no funcionarà res, no hi ha possibilitat de que

aparegui la excitació. El 50% de les persones que prenen antidepressius se’ls hi anul·la el
desig sexual. També pot ser degut al desenamorament, o perquè desitges més a un altre
persona que la que tens al costat.
2) Trastorn de la excitació sexual: tu estimules però no hi ha resposta (excitació). Pot ser
provocat per ansietat.
1.1. Trastorn de la erecció: causes orgàniques, trastorns orgànics dels cossos cavernosos
que poden generar aquest trastorn.
1.2. Trastorn de la excitació femenina: manca de lubricació, causes orgàniques com la
menopausa.

3) Trastorn de l’orgasme: hi ha desig i excitació però hi ha problema amb l’orgasme

3.1. Anorgàsmia: no hi ha orgasme
3.2. Ejaculació precoç: comporta que un arriba l’orgasme de forma precipitada, fins i tot
abans de començar la relació o uns segons d’haver començat, normalment per
excés d’excitació

4) Trastorns sexuals per dolor:

 4.1. Vaginisme: contracció de la musculatura vaginal que fa que la vagina no estigui
relaxada, per tant no pot haver-hi penetració. Per por, ansietat, pànic a la penetració.
Pot generar dolor.
4.2. Disparèunia: dolor en la relació

Variants de la conducta sexual:

1) Fetitxisme: tendència a sentir-se atret per una part del cos de l’altre o per un objecte
inanimat. Per exemple: la roba interior. El problema és quan NOMÉS t’excita això.
2) Paidofilia: una persona adulta que s’excita amb nenes de 10-12 anys, alteració de l’interès
sexual
3) Bestialisme (zoofília): s’excita a partir del contacte amb animals
4) Necrofília: seria l’excitació sexual amb el contacte amb morts, per a que et puguis excitar
necessites que el “partner” estigui mort. Gent que ha de tenir accés a morts. Fins a quin
punt tenir relacions sexuals amb un nino inflable és necrofília? Però això és una forma de
masturbació.
5) Sadomasoquisme: un gaudeix del sexe fent mal o quan li fan mal. Kinsey va trobar que un
12-20% de la població general d’homes i dones la practicaven
6) Escoptofilia: el que s’excita mirant als altres, exemple: veure persones que es despullen.
7) Exhibicionisme: excitació sexual exhibint els genitals, veure que l’altre s’espanta quan ho
ensenyen els hi excita, per això cada vegada han de buscar gent més jove; acostuma a
ser a llocs públics
8) Frotteurisme: li excita fregar-se amb altres (en espais públics), per exemple al metro.

Trastorns de la identitat sexual:

1) Transvestisme: aquella necessitat o desig de vestir-se amb la roba de l’altre gènere, en

totes les cultures hi ha una diferenciació entre com es vesteix la dona i l’home. També hi
ha un aspecte antropològic i cultural (i de l’època).
2) Transsexualitat (desapareix en el DSM-5): l’home se sent don ai necessita canviar
(medicament, quirúrgicament...) a més a més de la roba per a poder ser del sexe real en
que es sent.
TEMA 17
TRASTORNO DEL CONTROL DE LOS IMPULSOS
Definició: dificultat per resistir un impuls, una motivació o una temptació de portar a terme un
acte perjudicial per les persones o pels demés.

Característiques:

1. Abans de l’acció
1.1. Sensació de tensió
2. Després de l’acció
2.1. Plaer i gratificació
2.2. Alliberació
2.3. Penediment i culpa

Tipus:

1) Trastorn explosiu intermitent: apareix en episodis aïllats en que la persona no pot controlar
l’impuls agressiu, la única manera d’alliberar la tensió és trencant coses. Violència o
destrucció de la propietat. Després té sentiment de culpa, cosa que genera pànic en la
família per exemple
2) Cleptomania: dificultat recurrent per resistir el impuls de robar objectes que no són
necessaris per l’ús personal o pel seu valor monetari. Són coses que no són necessàries
per ell o pel seu entorn i tenen un valor monetari petit. Després té sentiment de culpa i
segurament ho recompensa per exemple tornat a aquell bar i dóna una propina excessiva.
3) Piromania: patró de comportament que porta a provocar incendis per un pur plaer,
gratificació o alliberació de la tensió. Generar incendi sense que hi hagi cap mena
d’interès, no guanya res, només plaer en el fet de produir un incendi / foc
4) Jocs patològics:
- Comportament de joc des adaptat, recurrent i persistent.
- Necessitat de jugar i fracàs en el intent de interrompre o parar el joc.
- Intenta recuperar el que perd.
- Interfereix en la relació social i laboral
- No poden parar de jugar ni que guanyin, sempre volen més.
 5) Tricotil·lomania: comportament recurrent d’arrancar-se el propi cabell per simple plaer,
gratificació o alliberació d ela tensió que provoca una perceptible pèrdua del cabell.

Tractament:

Integral de tipus psicològic.

TEMA 18: PSICOPATIA
- La psicopatia seria el tercer d’aquelles grans formes nosològiques, psicosi, neurosi i
psicopatia.
- No és una psicosi perquè tenen control de la realitat, no és una neurosi perquè no hi ha
ansietat.
- Impulsivitat, manca de control dels impulsos
- Resposta emocional inadequada, fredor.
- Persones molt mentideres, passen desapercebuts
- Apareixen en la infància i en l’adolescència, gent que té poc sentit del perill
 No sol haver una estructura parental adequada, nens amb dificultats
 En l’adolescència augmenta la indisciplina, gent que no suporta la autoritat
 En la vida adulta veiem canvis de treball constants, cada 3 anys canvien de feina,
s’avorreixen... persones que s’especialitzen en viure a costa dels altres
- Persones amb gran capacitat de seducció

Característiques (han d’aparèixer 4/5 mínim per garantir que es té el trastorn):

1) Manca de consciència de trastorn, no és conscient de que pot generar problemes en els

altres i en ell mateix
2) Persona molt inadaptada, no s’adapta a les normes, grups, persones...
3) Fredor afectiva, persones insensibles, indiferents
4) incapacitat d’establir relacions afectives estables
5) Manca de sinceritat, mentiders. Manca d’autenticitat personal, no tenen sensació d’haver
fet coses inadequades, per ells tot el que fan està bé, no tenen sentiment de culpa per
això menteixen molt bé
6) Agressivitat, poden ser molt violents
7) Carència de judici ètic moral, lo fonamental és el que els hi va bé a ells
8) Manca de sentit de responsabilitat, no es senten responsables de res, van a la seva
9) Dificultat per planificar a llarg termini, fan les coses per immediatesa
10) Dificultats en l’aprenentatge, per aprendre primer has de ser conscient de que no saps, es
pensen que saben molt
11) Manca de reaccions d’ansietat, no es posen neguitosos
12) Impulsivitat
 13) Manca de tolerància a la frustració
14) Tendència a l’avorriment
15) Habilitat per captar immediatament la simpatia de l’interlocutor
16) Gran habilitat en justificar el seu comportament (impulsiu)
17) Tendència a la ostentació vanitosa, exhibir el que tenen

Tractament:

Psicoterapèutic

TEMA 19: ADDICCIONS

Abús:

És un patró des adaptatiu de consum d’una substància manifestant-se per les conseqüències
adverses i recurrents relacionades amb el consum repetit, que comporta un deteriorament o
malestar clínicament significatius. Si no hi ha deteriorament o malestar clínicament significatiu
no estem parlant d’abús, per tant, el concepte d’abús l’hem de personalitzar.

Intoxicació:

- És una síndrome, normalment reversible, específic d’una substància degut a la seva ingesta
recent o a la seva exposició.
- Comporta canvis psicològics o de comportament mal-adaptatius clínicament significatius degut
a l’efecte de la substància sobre el sistema nerviós central

Síndrome de dependència:

Patró des adaptatiu de consum d’una substància que comporta un deteriorament o malestar
clínicament significatiu, expressat per 3 o més dels ítems següents:

1. Tolerància: necessitat d’augmentar la dosis, sinó disminueix l’efecte, amb el consum

continuat d ela mateixa quantitat de substància. A més tolerància més problemes tindrà a
llarg termini.
2. Abstinència: conjunt de símptomes fisiològics i psicològics que es presenten al deixar o
reduir el consum d’una substància, provocant malestar clínic més o menys greu,
 deteriorament social i deteriorament laboral. Quanta més capacitat de provocar
abstinència, pitjor és la substància, pitjor serà l’addicció i més complicat serà deixar-ho.
3. Major consum o durant més temps del previst
4. Varis fracassos al intentar deixar el consum
5. Dedica molt temps en obtenir la substància
6. Reducció d’activitats socials, laborals, oci per dedicar-te al consum de la substància
7. Es consum encara que es sigui conscient de tenir un problema persistent i recurrent degut
al consum de la substància

Dependència a:

o Dependència de l’alcohol: estem en una cultura en la qual l’alcohol és una substància que
es consumeix normalment. Patró mediterrani: beuen normalment però no s’emborratxen.
Patró nòrdic: s’emborratxen normalment. Són patrons molt diferenciats.
o Dependència d’al·lucinògens: el problema no és tant la dependència a llarg termino sinó
que moltes vegades et destapa problemes psicòtics que estaven tapats, que o hagués
sortit aquest brot si no haguessin consumit la substància
o Dependència de la amfetamina: no et deixa dormir i no et deixa menjar. Molt present en
les dietes per aprimar.
o Dependència de cànnabis: es fa servir molt pels vòmits de la gent que està en
quimioteràpia
o Dependència de la cocaïna: estimula, moltes vegades es barreja amb altres consums,
com heroïna
o Dependència de fenciclidina: està molt contaminada
o Dependència de inhalants
o Dependència de nicotina
o Dependència de opiacis: l’opi
o Dependència de sedants, hipnòtics o ansiolítics
Tractament:

- Integral
- Hi ha un aspecte psico-social important, d’aïllar a la persona de tot allò que li recordi al consum,
des-habituar-lo, per poder tornar a organitzar la seva vida sense haver de fer el consum
d’aquestes substàncies

Psicosis induïda:

Les psicosis induïdes per substàncies que van des del trastorn paranoide tòxic d ela cocaïna, a la
demència produïda per inhalants, passant pel trastorn amnèsic causat per l’alcohol. És
impostant reconèixer aquestes situacions com a secundaries a l’ús per no fer un diagnòstic
primari erroni. Primer s’ha de tractar l’addició i després el trastorn.

TEMA 20: TRASTORNS DE LA PERSONALITAT

Patró de la personalitat patològic:

Quan es respon a les responsabilitats quotidianes de manera inflexible o des adaptativa, o quan
les percepcions i comportaments del individu donen lloc a un increment de la incomoditat
personal o interfereixen les dificultats per aprendre i créixer. Aquí se centra molt en la pròpia
persona, però també incomoda als altres.

Segons Millon, característiques claus dels trastorns de personalitat:

1) Inflexibilitat adaptativa
2) Tendència a mantenir cercles viciosos o de auto perjudici
3) Estabilitat tènue sota condicions d’estrès

Segons la APA (1994):

Un trastorn de la personalitat es defineix com a un patró permanent d’experiència interna i de

comportament que s’aparta de les expectatives d ela cultura en la que està immers el subjecte
Segons la CIM 10 (Classificacio Internacional Malalties):

Són alteracions severes de la personalitat i la conducta que impliquen desviacions pronunciades

dels patrons culturals habituals i envaeixen àrees diverses del comportament general de
l’individu, iniciats en l’adolescència, que continuen en l’edat adulta i poden originar problemes
laborals i socials. Parlen de 10 TP.

1) Paranoide
2) Narcisista
3) Per evitació
4) Esquizoide
5) Dependent
6) Esquizotipic
7) Antisocial
8) Límit
9) Histriònic
10) Obsessiu – Compulsiu

Segons el DSM IV TR:

Són patrons de conducta inflexibles i des adaptatius, que causen un malestar subjectiu o un
deteriorament funcional significatiu, d’ inici en l’adolescència i que persisteixen en edats
posteriors. Agrupa els trastorns en Clusters, però son els mateixos que CIM.

 Tipus A / Cluster A: Estranys o Excèntric

- Paranoide (desconfiança excessiva o injustificada, suspicàcia, hipersensibilitat i restricció
afectiva)
- Esquizoide (dificultat per establir relacions socials, absència de sentiments càlids o tendres,
indiferència a la aprovació o crítica)
- Esquizotipic (anormalitats de la percepció, del pensament, del llenguatge i de la conducta, que
no arriben a reunir els criteris per a la esquizofrènia)

 Tipus B / Cluster B: Dramàtic, Emotius o Inestables

- Antisocial (conducta antisocial continua i crònica, en la que es violen els drets dels demés, es
presenta abans dels 15 anys i persisteix en l’edat adulta).
- Límit (inestabilitat en l’estat de l’ànim, la identitat, la auto imatge i la conducta interpersonal)
- Histriònic (conducta teatral, reactiva i expressada intensament, amb relacions interpersonals
marcades per la superficialitat, l’egocentrisme, la hipocresia i la manipulació)
- Narcisista (sentiments d’importància i grandesa, fantasies d’èxit, necessitat exhibicionista
d’atenció i admiració, explotació interpersonal)

 Tipus C / Cluster C: ansiosos o temorosos

- Evitatiu (hipersensibilitat al rebuig, la humiliació o la vergonya, retraïment social encara que
tinguin desig per l’afecte i baixa auto estima)
- Dependent (passivitat per a que els demes assumeixen les responsabilitats i decisions pròpies,
subordinació e incapacitat per a valdre’s sol, falta de confiança en si mateix)
- Obsessiu – Compulsiu (perfeccionisme, obstinació e indecisió, excessiva devoció al treball i al
rendiment, dificultat per expressar emocions càlides i tendres).

Tractament:

Psicoteràpia, que cada vegada s’adapta més a cada trastorn.

TEMA 21: TRASTORNS DE L’ALIMENTACIÓ
Tots els trastorns de l’alimentació van acompanyats d’una obsessió.

Amb els criteris de diagnòstic del DSM-V:

1. Pica :
A) La ingestió persistent de substàncies no nutritives i no alimentaris durant un període durant
un mes.
B) La ingestió de substàncies no nutritives i no alimentaries és inapropiada al grau de
desenvolupament de l’individu (si un nen es menja pintura, pot passar)
C) El comportament alimentari no forma part d’una pràctica culturalment acceptada o
socialment normativa
D) Si el comportament alimentari es produeix en el context d’un altre trastorn mental (per
exemple discapacitat intel·lectual [trastorn del desenvolupament intel·lectual), trastorn del
espectre del autisme, esquizofrènia) o afecció mèdica greu per justificar l’atenció clínica
addicional.
- Quan per exemple nosaltres trobem plaer en xocolata, ells ho troben en coses com terra
o guix, cosa que és perillosa perquè després desenvolupen una addicció
- El cervell es re configura amb aquell sistema de recompensa, quan li agrada el guix per
exemple, sent plaer i crea una associació positiva

2. Trastorn de Rumiació:
A) Regurgitació repetida d’aliments durant un període mínim d’un mes. Els aliments
regurgitats es poden tornar a mastegar, a tragar o s’escupen.
B) La regurgitació repetida no es pot atribuir a una afecció gastrointestinal associada o un
altre afecció mèdica (per exemple: estenosis pilòrica, reflux gastroesofagic)
C) El trastorn alimentari no es produeix exclusivament en el curs de la anorèxia nerviosa, la
bulímia nerviosa, el trastorn de “atracones” o el trastorn d’evitació / restricció de la ingestió
d’aliments. (cosa que vol dir que no es conseqüència d’un trastorn, sinó que n’és un ell
mateix)
D) Si els símptomes es produeix en el context d’un altre trastorn (per exemple discapacitat
intel·lectual [trastorn de desenvolupament intel·lectual] o un altre trastorn del
desenvolupament neurològic), són suficientment greus per justificar atenció clínica
addicional.
3. Trastorn d’evitació / restricció de la ingestió d’aliments:
A) Trastorn alimentari o la ingestió d’aliments que es posa en manifest pel fracàs persistent
pel complir les adequades necessitats nutritives i / o energètiques a un (o més) dels fets
següents:
- Pèrdua de pes significativa (o fracàs per assolir el augment de pes esperat o creixement
escàs en els nens)
- Deficiència nutritiva significativa
- Dependència de la alimentació enteral o de suplements nutritius per via oral
- Interferència important en el funcionament psicosocial
B) El trastorn no s’explica millor per la falta d’aliments disponibles o per una pràctica
associada culturalment acceptada.
C) El trastorn alimentari no es produeix exclusivament en el curs de la anorèxia nerviosa o la
bulímia nerviosa, i no hi ha proves d’un trastorn en la forma en que un mateix experimenta
el propi pes o constitució.
D) El trastorn alimentari no es pot atribuir a una afecció mèdica concurrent o no s’explica
millor per un altre trastorn mental. Quan el trastorn alimentari es produeix en el context
d’un altre afecció o trastorn, la gravetat del trastorn alimentari excedeix a la que sol
associar-se a la afecció o trastorn i justifica l’atenció clínica addicional.

4. Anorèxia nerviosa:
A) Restricció de la ingesta energètica en relació amb les necessitats, que condueix a un pes
corporal significativament baix amb relació a l’edat, el sexe, el curs del desenvolupament
i la salut física. Pes significativament baix es defineix com un pes que és inferior ---
B) Por intensa a guanyar pes o a engreixar, o comportament persistent que interfereix en el
augment de pes, inclús amb un pes significativament baix.
C) Alteració en la forma en que un mateix percep el seu pes o constitució, o falta persistent
de reconeixement de la gravetat del pes corporal baix actual.
Tipus d’anorèxies:

1) Restrictiva (F50.01): durant els últims 3 mesos, el individu no ha tingut episodis recurrents
de “atracones” o purgues (és a dir, vòmit auto provocat o utilització incorrecta de laxants,
diürètics o ènemes). Aquest subtipus descriu presentacions en la que la pèrdua de pes és
deguda sobre tot a la dieta, el dejú i / o el exercici excessiu.

2) Amb “atracones” o purgues (F50.02): durant els últims 3 mesos, el individu ha tingut
episodis recurrents de “atracones” o purgues (és a dir, vòmit auto provocat o utilització
incorrecta de laxants, diürètics o ènemes).

Bulímia nerviosa:

A) Episodis recurrents de “atracones”. Un episodi de atracon es caracteritza pels fets

següents:
1) Ingestió, en un període determinat (per exemple: dins d’un període qualsevol de 2 hores),
d’una quantitat d’aliments que és clarament superior a la que la majoria de les persones
ingeririen en un període similar en circumstancies semblants.
2) Sensació de falta de control sobre el que s’ingereix durant el episodi (per exemple:
sensació de que no es pot deixar de menjar o controlar el que s’ingereix o la quantitat del
que s’ingereix).
B) Comportaments compensatoris inapropiats recurrents per evitar el augment de pes, com
el vòmit auto provocat, el us incorrecte de laxants, diürètics o altres medicaments, el dejú
o el exercici excessiu.
C) Els atracones i els comportaments compensatoris inapropiats es produeixes, de mitjana,
al menys una vegada a la setmana durant 3 mesos.
D) L’autoavaluació es veu indegudament influïda per la constitució i el pes corporal
E) La alteració no es produeix excessivament durant els episodis de la anorèxia nerviosa
Trastorn de “atracones”:

A) Episodis recurrents de “atracones”. Un episodi de atracon es caracteritza pels fets

següents:
1) Ingestió, en un període determinat (per exemple: dins d’un període qualsevol de 2 hores),
d’una quantitat d’aliments que és clarament superior a la que la majoria de les persones
ingeririen en un període similar en circumstancies semblants.
2) Sensació de falta de control sobre el que s’ingereix durant el episodi (per exemple:
sensació de que no es pot deixar de menjar o controlar el que s’ingereix o la quantitat del
que s’ingereix).
B) Els episodis de atracones s’associen a 3 (o més) dels fets següents:
1) Menjar molt més ràpidament de lo normal
2) Menjar fins a sentir-se desagradablement ple
3) Menjar grans quantitats d’aliments quan no es sent amb gana físicament
4) Menjar sol degut a la vergonya que sent per la quantitat que ingereix
5) Sentir-se després a disgust amb un mateix, deprimit o avergonyit.
C) Malestar intens respecte als atracones (tant mental com físicament)
D) Els atracones es produeixen de mitjana al menys un cop a la setmana durant 3 mesos
E) El atracon no s’associa a la presència recurrent d’un comportament compensatori
inapropiat com en la bulímia nerviosa i no es produeix exclusivament en el curs de la
bulímia nerviosa o la anorèxia nerviosa

Nivells del trastorn de “atracones”:

La gravetat mínima es basa en la freqüència dels episodis de atracones. La gravetat pot

augmentar per reflectir altres símptomes i el grau de discapacitat funcional.

- Lleu: 1 – 3 atracones a la setmana

- Moderat: 4 – 7 atracones a la setmana
- Greu: 8 – 13 atracones a la setmana
- Extrem: 14 o més atracones a la setmana