1:2 PS

TEMA 2 ELS TRASTORNS PSICOLÒGICS. TERÀPIES

Text introductori

«Estudiar allò que és anormal és la millor manera d’entendre allò que és

normal.»

W. JAMES

Preguntes inicials

Quines diferències hi ha entre les malalties físiques i els trastorns psicològics?

Podem fixar una frontera entre el comportament normal i l’anormal?

Quins factors psicosocials poden originar trastorns psicològics?

Punts:

2.1. QUÈ ESTUDIA LA PSICOPATOLOGIA?

2.2. CLASSIFICACIÓ I DIAGNÒSTIC EN PSICOPATOLOGIA

2.3. TERÀPIES PSICOLÒGIQUES

2.1. Què estudia la psicopatologia?

De vegades veiem persones que experimenten crisis existencials per la mort

d’un ésser estimat, altres que tenen problemes de relacions interpersonals que
no saben afrontar, i encara altres que pateixen per conductes que no poden
controlar: fòbies, dinàmiques clarament patològiques, drogodependències, etc.
O bé: per què hi ha persones del nostre entorn tan solitàries? És normal que
molts joves pateixin trastorns d’ansietat? Com és possible que les relacions de
parella es degradin al cap d’un temps d’haver-se establert?
 2:2 PS

Des dels orígens de la humanitat que han existit els trastorns psicològics, però
només des de fa molt poc temps hem començat a dibuixar l’extensa i complexa
panoràmica de les seves patologies.

Evolució històrica de la psicopatologia

Llevat d’algunes excepcions com ara les d’Hipòcrates (460-357 aC) i Galè
(130-200 dC), que pensaven que les malalties mentals tenien efectivament
unes causes fisiològiques, des del món antic fins al s. XIX s’havia cregut que
qualsevol trastorn d’aquest tipus era produït per la divinitat, els mals esperits o
la influència de la lluna o dels estels. A l’època medieval se’ls considerava
posseïts pel dimoni (endimoniats) o que eren bruixes o bruixots, i el seu destí
era la purificació de l’ànima a través de la foguera de la Inquisició.

A finals del s. XIX i a principis del XX el psiquiatre alemany Emil Kraepelin

(1856-1926) va establir el concepte de malaltia mental i va fer-ne una
classificació. Segons ell els trastorns mentals eren semblants als físics i calia
buscar una causa orgànica específica de cada trastorn. De fet, això mateix és
el que defensa actualment la psiquiatria, que sempre busca les causes
neurològiques o bioquímiques d’un trastorn.

A l’hora de valorar un trastorn psicològic hi ha una dicotomia: d’una banda hi ha

la psiquiatria, que és de base biològica: les seves teràpies són a base de
fàrmacs; i de l’altra, la psicoanàlisi i la psicologia conductual: les seves
teràpies es basen en l’autoconeixement psicològic de l’individu.

Els trastorns psicològics

Avui en dia ens hi hem familiaritzat molt i el llenguatge col·loquial (especialment

de gent jove) així ho manifesta: «no estiguis depre» (per deprimit); aquell noi és
un neures» (per neuròtic) o «quina paranoia!». No obstant això hi ha molta
confusió i s’ha d’admetre que tampoc és clara la definició des del punt de vista
científic (o almenys no sempre).

Segons J. D. Page «la psicopatologia s’interessa per l’estudi de les formes

indesitjables, mal adaptades i desorganitzades de la conducta anormal. Centra
l’interès en les persones amb problemes psicosocials, les que, en diversos
 3:2 PS

graus, experimenten dificultats per afrontar eficaçment els problemes de la vida

diària, que són personalment infelices i que tenen relacions que, sovint, són
una font de preocupació o angoixa per les seves famílies i relacions.» (Manual
de psicopatologia).

Aquesta és una definició general molt acceptada, però necessitem considerar

quins criteris són vàlids per establir els límits entre allò normal i allò anormal.
Els principals criteris de «anormalitat» per explicar els problemes psicològics
són els següents:

+ Criteri estadístic: Les variables psicològiques que definixen un individu

tenen una distribució normal en la seva població de referència. Per tant, tota
conducta, emoció o pensament que se separi de la normalitat és considerada
patològica.

+ Criteri biològic: El comportament anormal és conseqüència del

funcionament imperfecte de l’organisme (ja sigui alguna alteració del cervell,
estructural o funcional).

+ Criteri social: El fet psicopatològic és una construcció o convenció social

establerta en una època determinada. El que és normal en una cultura és
anormal en unes altres.

+ Criteri subjectiu i personal: Cada individu ha de saber quin és el seu

patiment o la seva incapacitat per desenvolupar la seva vida. Però hi ha
moltíssimes persones que no saben reconèixer els seus símptomes o els
interpreten malament.

Per si sols cap d’aquests criteris són vàlids o suficients; són relatius i sovint es
combinen entre ells. Pensem que la diagnosi de les psicopatologies és molt
més difícil que el de les patologies (malalties) orgàniques o funcionals del cos.

D’entre les pautes de conducta importants per a la salut psicològica d’una

persona podem destacar: la percepció adequada i sense distorsions de la
realitat; el desenvolupament de la intel·ligència emocional; la satisfacció de les
exigències de la vida i l’adaptació a l’entorn; l’autocontrol dels hàbits i la salut, i
el foment de les relacions interpersonals adequades.
 4:2 PS

2.2. Classificació i diagnòstic en psicopatologia

Hi ha dos sistemes de classificació que serveixen per ordenar les nostres

observacions patològiques i per al diagnòstic. L’un és el CIE-10 (Classificació
Internacional de les Malalties), aprovat per l’OMS el 1990 (es revisa), que
inclou una taxonomia dels trastorns mentals, del comportament i del
desenvolupament. L’altre sistema taxonòmic, menys important, és el DSM
(Diagnostic and Statistical Manual), de l’Associació Psiquiàtrica Americana. És
un vademècum per a ús clínic, que aporta dades i criteris específics per a cada
trastorn. Cal insistir, però, que la disgnosi de les psicopatologies té un
component inevitable de relativisme i de subjectivitat i que, per això mateix, és
difícil.

Els trastorns es classifiquen en els següents grans grups: de l’estat d’ànim,

d’ansietat, esquizofrènics i d’alimentació. Vegem-los.

A. Trastorns de l’estat d’ànim: la depressió

La depressió és el malestar psicològic més freqüent en els éssers humans i,

en fases molt agudes, un dels més perillosos perquè pot comportar conductes
suïcides. És un trastorn que interfereix de manera greu en l’activitat quotidiana
de l’individu. Es poden distingir dues menes de depressions: endògenes i
exògenes.

En les depressions endògenes no hi ha una causa externa, i són producte de

factors biològics (la bioquímica cerebral: deficiència del neurotransmissor
serotonina), l’herència genètica o les alteracions neurològiques.

Les depressions exògenes són causades per algun conflicte psicosocial; hi ha

una causa externa subjacent al problema (molta pressió, frustració, atur
permanent, situacions de divorci o separació, trauma familiar, etc.).

Els símptomes més freqüents de la depressió són:

— Físics: Insomni, pèrdua de gana, manca de desig i activitat sexual; també

poden aparèixer mals de cap, pèrdua de la menstruació, impotència,
estrenyiment, etc.
 5:2 PS

— Anímics: Tristesa (sovint molt intensa); també irritabilitat, nerviosisme

excessiu, sentiment de buidor, etc.

— Cognitius: El rendiment cognitiu del deprimit és molt menor per la manca

d’atenció i de concentració. La persona deprimida sempre té una visió negativa
de si mateixa, de l’entorn i del futur.

— Motivacionals i conductuals: Disminució de la capacitat de gaudir de la

vida. El deprimit sol abandonar els estudis o perdre la feina i li costa moltíssim
fer qualsevol activitat quotidiana, per senzilla que sigui.

— Interpersonals: Deteriorament en les relacions de l’individu deprimit amb les

persones que l’envolten, en l’àmbit familiar, laboral o d’amistats.

B. Els trastorns d’ansietat

L’ansietat, segons l’ha definida Lang, és una resposta emocional en què

actuen tres sistemes (fisiològic, cognitiu i motor), de vegades amb poca
coordinació entre ells. En el nivell cognitiu l’ansietat es manifesta per
pressentiments de la situació temuda, que generen distorsions cognitives i
idees irracionals juntament amb sentiments de por i tensió emocional. Fruit
d’aquesta valoració cognitiva poden quedar afectades les conductes motores
(respostes de fugida o d’evitació, tremolors, quedar-se paralitzat, quequejar,
etc.). Els transtrons d’ansietat es poden classificar en tres classes: els trastorns
fòbics, els estats d’ansietat i el trastorn d’estrès posttraumàtic.

+ Trastorns fòbics:

En la mitologia grega els guerrers recorrien al déu Fobos per intimidar els
enemics. D’aquí ve que «fóbos», «fòbia, por» hagi estat admès en la patologia
amb el significat de «por, temor» intens i exagerat vers alguna cosa. La majoria
de gent pot tenir al llarg de la vida alguna fòbia, sense arribar al nivell de ser
greu; s’hi conviu, com amb els moments de depressió. Una fòbia és una por
excessiva, persistent, irracional i desproporcionada davant d’una situació, un
objecte o una activitat. Es caracteritza pel fet de no poder ser explicada
 6:2 PS

racionalment perquè està fora del control voluntari del subjecte, que intenta
fugir de la situació o de l’objecte temut i evitar-la. La por passa a ser fòbia quan
s’eviten sistemàticament les situacions temudes i quan arriba a pertorbar la
vida quotidiana del subjecte. P. ex.: no és el mateix patir agorafòbia, que fòbia a
les serps o animals domèstics o la fòbia escolar (por a fracassar, a no aprovar
les assignatures) de nens i adolescents.

+ Els estats d’ansietat: el trastorn obsessivocompulsiu

El terme «obsessió» deriva del llatí «obsessio», que significa «assetjament».

L’etimologia és molt significativa perquè l’obsessió implica que l’individu que la
pateix lluita contra alguna cosa externa que ofereix una resistència activa. Les
obsessions són pensaments, idees, imatges o records inapropiats, no
experimentats com a voluntaris, sinó com a invasors de la consciència i
considerats com a repugnants o sense sentit. A vegades es presenten en forma
de dubte ; p. ex.: ¿he tancat les aixetes o la porta?, i això ens obliga
constantment a comprovar-ho. A vegades les obsessions consisteixen en
divagar entorn d’un tema religiós o polític o d’alguna experiència vital.

Les compulsions són conductes repetitives, sovint de manera estereotipada

(en aquest cas es denominen «rituals»), que es fan com a resposta a una
obsessió. La conducta compulsiva no té una finalitat en si mateixa. Són
compulsions típiques i comunes fer les coses en un ordre determinat, revisar
una cosa repetitivament, netejar-se contínuament les mans, netjar la casa fins a
l’exageració, etc. Però també pot haver-hi conductes rituals sense una obsessió
vinculada.

+ L’estrès posttraumàtic

El solen patir les persones que han viscut situacions inusuals, com ara guerres,
accidents de trànsit, catàstrofes naturals o agressions físiques o sexuals. En
l’estrès posttraumàtic els pacients solen reviure l’agressió que van patir o
l’experiència viscuda en forma de records constants o de malsons; solen
mostrar símptomes d’irritabilitat, dificultat de son, afebliment afectiu, etc.; i
rebutgen parlar amb els seus éssers estimats sobre l’esdeveniment traumàtic.
 7:2 PS

C. Trastorns esquizofrènics

El terme «esquizofrènia» significa literalment «ment dividida» i es refereix a la

fragmentació de les capacitats cognoscitives i afectives. La va descriure Joseph
Breuer (1842-1925), col·laborador de Freud, com un dels trastorns més
devastadors que existeixen. De fet, no és una malaltia única, sinó un grup
heterogeni de trastorns que es produeixen més o menys junts. Sens dubte es
tracta d’un dels grans enigmes de la psicopatologia. N’hi ha de diversos tipus i
avui en dia l’únic tractament possible són els fàrmacs antipsicòtics (o sigui,
contra la psicosi: «alteració global de la personalitat»). L’esquizofrènia es
caracteritza pels símptomes següents:

— Retraïment social, provocat per les dificultats d’establir relacions

interpersonals, pel fet de considerar-les insatisfactòries.

— Desorganització del pensament: El pensament esquizofrènic està

fragmentat i deformat, sense una base lògica. L’esquizofrènic pot tenir idees
delirants: de grandesa (creu que té poders especials), persecutòries (es creu
vigilat o perseguit) o somàtiques (creu que el seu cervell s’espatlla); també
solen pensar que els altres coneixen els seus pensaments íntims o que els hi
roben o simplement que llegeixen el seu pensament.

— Percepcions perturbadores: Les persones esquizofrèniques poden patir

diferents tipus d’al·lucinacions: auditives (veus que parlen o sons), visuals
(veure formes que en realitat no existeixen) o cinestèsiques (sensacions de
canvi de forma o dimensions d’un organ corporal).

— Emocions i conductes inadequades: Un esquizofrènic viu atrapat en un

món il·lusori inexistent, el seu cos i la seva personalitat li semblen estranys i les
seves reaccions emocionals i afectives són apàtiques. Pateix anhedonisme
(inhibició dels desigs i plaers) i, en conseqüència, té una incapacitat de gaudir
de les coses de la vida, que és vista sense significat i buida. De vegades
vesteix de manera estrafolària pel fet d’haver perdut la identitat.
 8:2 PS

D. Trastorns d’alimentació

Els dos desordres principals vinculats a l’alimentació són l’anorèxia i la bulímia,

originats per la forta determinació a no arribar a ser obès, i es manifesten com
una pèrdua sistemàtica de la gana i, en conseqüència, del pes. Tots dos són un
reflex de problemes socials i familiars, i el seu origen sembla que pot raure en
la idea de bellesa que defensa la societat occidental actual, amb un estàndard
estricte i la il·lusòria glorificació del fet de ser prim. Sens dubte és un factor
cultural que interfereix i interactua amb els problemes socials i familiars.

Cal dir que les causes de l’anorèxia són encara desconegudes. Alguns
especialistes pensen que és una reacció psicosomàtica a l’enorme pressió
social per estar prim; d’altres la veuen com una alteració relacionada amb la
por a créixer i a la sexualitat adulta; d’altres l’atribueixen a una mala dinàmica
familiar.

Afecta als dos sexes però és típica de les noies entre 12 i 18 anys. La distorsió
de la imatge corporal les porta a percebre el seu cos de manera equívoca.
Generalment, però, les adolescents anorèxiques són bones estudiants,
hiperactives i molt perfeccionistes.

La bulímia, present sobretot en noies i dones joves, es caracteritza per ingerir

gran quantitat d’aliment i tenir conductes purgatives (especialment, vòmits
induïts i mal ús de laxants i diürètics), dejunar o fer dietes estrictes. Les
persones bulímiques són conscients de la seva conducta desadaptada i sovint
se’n senten culpables i deprimides. Tampoc se’n coneixen les causes, però
sembla que els vòmits són fruit de l’ansietat de la pacient i la seva funció és
similar als rituals de neteja o de comprovació típica dels pacients
obsessivocompulsius.

2.3. Teràpies psicològiques

La psicologia clínica disposa d’un conjunt de procediments terapèutics per al

canvi i la modificació dels problemes cognitius, emocionals i de conducta. Cada
orientació psicològica genera les seves pròpies tècniques terapèutiques.
 9:2 PS

Què és una teràpia?

El terme «teràpia» ve del grec «therapeutikós», que vol dir «aquell qui té cura
d’una altra persona». Una teràpia és un procediment de curació («therapéuo»,
«guarir, curar»). La teràpia, doncs, és una relació de treball curatiu entre un
terapeuta i un pacient per desenvolupar formes més viables i satisfactòries
d’estar en el món; sovint, per superar trastorns que dificulten precisament
aquest objectiu de normalitat humana. Una teràpia busca alternatives,
estratègies més positives per afrontar problemes i tenir control de la pròpia
vida, etc.

Objectius terapèutics

A pesar que existeixen molts tipus de teràpies, hi ha diversos objectius bàsics a

totes elles:

— Ajudar a superar la desmoralització: Sovint molts problemes són deguts a

la baixa autoestima (símptoma comú de moltes psicopatologies). Per reduir el
grau de desmoralització del pacient i poder adoptar els canvis necessaris o les
estratègies bones, cal fer cas d’allò que va formular Lazarus: «L’objectiu de la
teràpia és ensenyar a veure els problemes com a desafiaments i no com a
amenaces.»

— Consolidar la competència i l’autoeficàcia de les persones.

— Superar les conductes d’evitació: Calen estratègies per afrontar els

problemes, en comptes d’evitar-los. El terapeuta ha d’ajudar a afrontar allò que
la persona tem o evita.

— Ser conscient de les idees errònies pròpies: Moltes persones es posen

fites perfeccionistes inassolibles que els provoquen, en conseqüència, sentimet
de fracàs, de nulitat i provoquen falta d’autoestima. Els terapeutes,
especialment els d’orientació cognitiva, ensenyen al pacient a ser conscient de
les pròpies distorsions cognitives i idees irracionals que pertorben l’estat
emocional.
 10:2 PS

— Ensenyar a acceptar les realitats de la vida: Ensenyar a ser realista per

adequar les pròpies expectatives als interessos i les possibilitats de la realitat
és quelcom fonamental per a l’equilibri psíquic.

La psicoanàlisi

És una tècnica terapèutica que va néixer a la fi del s. XIX amb Sigmund Freud
(1856-1939). De fet, amb la psicoanàlisi és quan es pot considerar que apareix
la primera psicoteràpia. La psicoanàlisi fa servir la paraula com a vehicle
terapèutic. Les tres tècniques bàsiques que utilitza són:

+ L’associació lliure: Es fa servir per descobrir l’inconscient. El pacient informa

l’analista dels seus pensaments i els records que passen per la seva ment. Això
facilita l’aparició dels records i desigs reprimits i l’acceptació conscient
d’aquests records.

+ L’anàlisi i interpretació dels somnis: Els impulsos i desigs reprimits durant

la vigília es manifesten, en canvi, en el somni, però amb formes disfressades.

+ La transferència: Per Freud, la repetició de l’experiència passada, viscuda

emotivament durant l’anàlisi, permet que el pacient transfereixi a l’analista
l’hostilitat, l’afecte o la culpa que va sentir en altres èpoques cap als seus pares
o persones significatives. D’aquesta manera, el pacient descarrega les
tensions i l’analista li farà comprendre que aquests sentiments infantils ja no
són apropiats en la seva vida adulta. La transferència és una projecció
inconscient sobre l’analista.

Teràpia cognitivoconductual

Els terapeutes conductuals no analitzen les causes subjacents (tal com fa el

psicoanalista), ni analitzen el sentit de l’existència (com fan els psicòlegs
humanistes), sinó que tracten de modificar o suprimir una conducta. El seu
objectiu és educatiu, ja que busquen assolir l’autocontrol del propi
comportament. Aquesta teràpia només tracta problemes de conducta i no pas
malalties mentals. Qui busca ajuda és vist com una persona amb problemes,
els quals són sempre el dèficit o l’excés de determinades conductes no
adaptatives. Les característiques d’aquesta teràpia són:
 11:2 PS

+ Tant la conducta normal com la «anormal» s’aprenen segons les lleis de

l’aprenentatge i hi ha continuïtat entre elles. La conducta psicològica patològica
és considerada una resposta inadequada a una situació externa concreta.

+ El comportament s’analitza en termes funcionals, com a resposta. L’actuació

terapèutica se centra en influir en l’aquí i ara del pacient, no pas en els
antecedents llunyans, suposant que existeixin, dels conflictes.

Les fases de l’anàlisi cognitivoconductual són: primer, l’avaluació detallada de

la conducta problemàtica; després, quan ja s’ha seleccionat la conducta que es
vol modificar, es detallen les variables que la mantenen i es delimiten els
objectius de la teràpia; finalment hi ha el tractament, o sigui, la modificació de la
conducta problemàtica mitjançant diverses tècniques.

El pacient aporta les dades, les seves habilitats i els coneixements, i el

terapeuta la seva experiència i els coneixements tècnics. Un psicòleg
cognitivoconductual considera que les dades són el que una persona pensa,
sent i fa en un moment determinat; a més, són molt rellevants els antecedents i
les conseqüències de les seves accions.

Teràpies familiars

Aquest model terapèutic no considera l’individu com un ésser aïllat, sinó en

relació amb els altres. S’observen sistemàticament com interactuen els
membres del grup familiar, com s’enfronten als problemes o els eludeixen. La
teràpia familiar és vàlida per tractar processos de separació, divordi o d’altres
conflictes de tipus familiar.

Teràpia humanística

La més influent del model humanista és la proposada per Carl Rogers. Segons
ell, el creixement cap a la maduresa personal és un procés incessant de solució
de problemes. La teràpia humanista posa l’accent en l’aspecte afectiu, més que
no pas en l’intel·lectual o cognitiu, i s’orienta cap a l’actualització i/o
reforçament de les capacitats d’autovaloració i autodirecció del pacient.
 12:2 PS

Les actituds del terapeuta són essencials per promoure i facilitar un canvi
personal. El terapeuta no ha de ser directiu, sinó que ha de tenir empatia,
acceptar el pacient incondicionalment i ser congruent amb el que diu i el que fa.