PSICOPATOLOGIA: PREGUNTES BLOC II

TRASTORNS RELACIONATS AMB TRAUMES I ESTRESSORS

1. A quin tipus de situacions s'ha d'haver vist exposada una persona per tal que les
possibles manifestacions comportamentals posteriors puguen ser considerades
patologies relacionades amb el trastorn d'estrès agut i el trastorn d'estrès posttraumàtic?

Exposició a esdeveniments que impliquin mort, patiment de lesions serioses o violació sexual en
una o més de les següents circumstàncies:

1. Experiència directa de l’esdeveniment traumàtic.

2. Haver estat testimoni, en persona, d’un esdeveniment traumàtic que ha afectat altres
persones.
3. Tenir coneixement de que l’esdeveniment traumàtic ha afectat un familiar proper o un
amic íntim.
4. Haver tingut exposició repetida o extrema a detalls aversius d’esdeveniments traumàtics
(no s’aplica a l’exposició a través de mitjans de comunicació electrònics, TV, pel·lícules o
fotografies excepte si tenen relació amb la feina que hom faça).

2. Quins són els criteris temporals que determinen, en cas que hi haja simptomatologia
prou rellevant per procedir al diagnòstic, que som davant un possible cas de trastorn per
estrès agut o de trastorn per estrès posttraumàtic?

• Trastorn d’estrès agut: Si les manifestacions simptomatologiques perduren entre 3 dies i 1 mes
després de l’exposició a l’esdeveniment traumàtic.

• Trastorn d’estrès posttraumàtic: els símptomes continuen essent presents més d’1 mes
després de l’exposició al trauma. També és possible que els símptomes apareguin per primera
vegada en intensitat necessària, 6 mesos després de l’esdeveniment (Trastorn d’estrès
posttraumàtic d’inici tardà).

3. Quins són els quatre tipus de manifestacions comportamentals bàsiques de la síndrome

posttraumàtica?

1. Reexperimentació del trauma (imatges, pensaments i records persistents i intrusos, fashbacks

i malsons).

2. Evitació persistent de les situacions associades al trauma i dels records, que normalment
també s’expressen en una negativa a parlar sobre el tema.

3. Símptomes hiperactivació (hipervigilància, sobresalts) que s’acompanyen d’irritabilitat, insomni

i dificultats de concentració.
4. Reaccions cognitivoemocionals amb càrrega afectiva negativa (entumiment afectiu,
dissociació…)

4. Quins tipus de símptomes dissociatius poden aparèixer al si del trastorn d'estrès

posttraumàtic (alguns també dins el trastorn per estrès agut)? En què consisteixen
cadascun d'ells?

• Despersonalització: experiències persistents o recurrents de sentir-se distanciat, com si hom

fos un observador extern, dels propis processos mentals o del cos.

• Desrealització: experiències persistents o recurrents d’irrealitat d’allò que ens envolta.

També hi pot aparèixer amnesia disociativa: incapacitat per recordar un aspecte important de
l’esdeveniment traumàtic.

5. Pot ser que algú que tengui trastorn per estrès agut no desenvolupi trastorn per estrès
posttraumàtic? Pot ser que, sense haver tengut un trastorn per estrès agut, malgrat que
s'hagi estat exposat a un esdeveniment traumàtic, més tard pugui instaurar-se un
trastorn d'estrès posttraumàtic?

Si els símptomes perduren menys d’un mes, llavors una persona pot ser diagnosticada amb
trastorn d’estrès agut i no necessàriament TEP. Llavors, sí, algú amb trastorn per estrès agut pot
no desenvolupar un TEP.

Així mateix, també pot instaurar-se un TEP de manifestació demorada a aquells casos amb
diagnòstic de TEP en els quals no s'hi compleixen tots els criteris diagnòstics fins passats,
almenys, sis mesos després de l’esdeveniment.

6. Quin tipus d'esdeveniments traumàtics o condicions d'exposició al trauma sembla que

s'associen a major prevalença, cronificació i gravetat del trastorn d'estrès posttraumàtic?

A banda de les vulnerabilitats personals, característiques del propi trauma com la intensitat o el
fet de que sigui acte directe e intencional per part d’un humà, contribueix en bona medida a la
gravetat i cronificació del trastorn.

7. Quin és el curs natural del trastorn d'estrès posttraumàtic un cop ha debutat?

En termes generals, devers la meitat dels casos deixen de complir criteris per al diagnòstic de
TEP passats tres mesos. Pero l’altra meitat, passats aquests tres mesos tenen una clara
tendència a la cronificació. La intensificació i/o recurrència dels símptomes es pot donar en
resposta a l’aparició d’aspectes que recorden el trauma, la presència d’estressors vitals o
l’experimentació de nous esdeveniments traumàtics.

8. Amb quins altres trastorns psicològics és més habitual que hi hagi comorbiditats? Són
molt freqüents aquestes comorbiditats?
Les persones amb TEP tenen un 80% més de probabilitats, respecte als individus que no
pateixen aquesta alteració, de tenir altres trastorns psicològics, especialment trastorns
d’ansietat, depressius, bipolars, abús de substàncies i disfuncions sexuals.

9. Dins la classe diagnòstica dels trastorns relacionats amb traumes i estressors, també
s'hi inclouen els trastorns adaptatius. Quina és la característica central que defineix
aquestes alteracions segons diu el DSM-5?

Presència de símptomes emocionals o comportamentals en resposta a l’aparició d’un estressor

identificable i que apareixen dins els tres mesos posteriors a l’inici de l’esdeveniment pressurant.

10. Per a quins aspectes de les síndromes posttraumàtiques resulten satisfactoris els
models etiològics basats en el condicionament clàssic aversiu (i per què) i per a quina
altres aspectes sembla que són clarament insuficients?

Per donar compte de la instauració del trastorn i d’altres manifestacions característiques com la
elevada generalització, respostes d’alarma…

Però, no són suficients per explicar aspectes com la reexperimentació del trauma, els processos
de culpabilització, quan hi són, i que d’alguna manera ja enllacen amb les diferències individuals
que contribueixen a la cronificació del TEP, ni tampoc explicarien el significat atorgat a
l’esdeveniment traumàtic.

11. Així com vénen definits al DSM-5, quines són les característiques centrals dels
trastorns adaptatius?

Presència de símptomes emocionals o comportamentals en resposta a l’aparició d’un estressor

identificable i que apareixen dins els tres mesos posteriors a l’inici de l’esdeveniment pressurant.

Aquestes manifestacions han d’anar molt més enllà d’allò que seria esperable que succeís
donades les circumstàncies desfavorables a les quals s’ha vist exposada la persona, però sense
arribar a complir els criteris d’un altre trastorn psicològic, ser tot just l'exacerbació d’un trastorn
psicopatològic preexistent o que puguin entendre's com a forma normal de dol.

TRASTORN OBSESIVOCOMPULSIU I TRASTORNS RELACIONATS

1. Què és una obsessió?

Pensaments, imatges o impulsos intrusius i recurrents que generen malestar i nivells d’ansietat
elevats. Els seus continguts són diferents del de les simples preocupacions habituals de la vida
quotidiana. La persona que les pateix les considera inacceptables, absurdes o repugnants,
incompatibles amb els valors personals (egodistòniques) i tracta activament d'ignorar-les,
suprimir-les o neutralitzar-les.

2. Què és una compulsió?

Conductes repetitives (motores o actes mentals) que el subjecte se sent impel·lit a realitzar per
neutralitzar les obsessions o les seves conseqüències i que, en molts de casos, es duen a terme
d’acord a unes determinades regles. Generalment van seguides d’una reducció temporal i parcial
de l’ansietat tot i que, en determinats subjectes i en fases avançades del curs natural del
trastorn, les compulsions es realitzen sense que d’elles se’n segueixi una reducció del malestar o,
fins i tot, són per elles mateixes generadores de malestar

3. Què cal per procedir al diagnòstic d'un trastorn obsessivocompulsiu? Què hi ha d'haver:
obsessions, compulsions, les dues coses?

Presència d’obsessions, compulsions o d’ambdues coses.

4. Quin sol ser el tipus d'inici i curs del trastorn obsessivocompulsiu?

L’inici sol ser insidiós (encara que també hi pot ser agut), esdevenint un problema clínicament
significatiu, en la majoria dels casos, entre l’adolescència i principi de l’edat adulta (M=19,5). Un
25% dels casos comencen a manifestar-se devers els 14 anys, i és poc habitual que el trastorn
s’instauri passats els 35 anys.

El curs tendeix a la cronicitat amb oscil·lacions. Les exacerbacions solen veure’s relacionades
amb l’exposició a estressors o a condicions de tensió sostinguda. En devers el 15% dels casos, hi
ha un deteriorament progressiu sociolaboral, mentre que en el 5%, les presentacions poden ser
episòdiques amb mínima simptomatologia en els períodes intercrítics.

5. Segons els models cognitius predominants, quins factors principals són els fan que es
passi de les intrusions normals, que tots podem tenir, a patir obsessions? Quins són els
principals biaixos cognitius presents a les persones amb trastorn obsessivocompulsiu que
poden explicar, en part, el manteniment de les obsessions?

La interpretació catastròfica, amenaçant, carregada de significació personal… dels pensaments

intrussius allò que els converteix en obsessions.

Els principals biaixos cognitius presents en els subjectes amb TOC són:

○ Responsabilitat incrementada
○ Augment de la importància atorgada als pensaments
○ Preocupació excessiva
○ Sobreestimació de l’amenaça
○ Intolerància a la incertesa
○ Perfeccionisme

6. Quin paper juguen les compulsions en el manteniment del trastorn?

La presència de compulsions i de comportaments d’evitació de les condicions estimulars que

provoquen les obsessions impedeixen que s’hi produesca una exposició perllongada, la qual
cosa n’impossibilita l’habituació.
7. A banda de les compulsions, hi ha altres tipus de comportaments d'evitació activa o
passiva que es puguin relacionar amb el manteniment del trastorn obsessivocompulsiu?

Si; les compulsions i altres formes d’evitació, inclosa la passiva dels estímuls que desencadenen
l’obsessió o empenyen la compulsió semblen ser els factors centrals del manteniment del
trastorn obsesivocompulsiu.

8. Quins factors genètics, biològics i ambientals sembla que estan relacionats amb un
major risc de desenvolupar trastorn obsessivocompulsiu?

Factors genètics i/o biològics: notable agregació familia, biomarcadors neurocognitius o

neuropsicològics, regions cerebrals i disfuncions.

Factors ambientals: exposició a estressors majors o a condicions adverses en el període

immediatament precedent. Modelat, transmissió d’informació i experiències directes.

9. Quins altres trastorns, a banda del trastorn obsessivocompulsiu, s'inclouen al DSM-5

dins l'espectre obsessivocompulsiu?

• Trastorn dismòrfic corporal.

• Trastorn d’aculumació

• Tricotil·lomania

• Excoriació

10. Quins altres trastorns s’inclouen dins la classe diagnòstica com a alteracionades
relacionades amb l’obsessivocompulsiva? Quina són, a l’engròs, les seves característiques
clíniques centrals?

• Trastorn dismòrfic corporal - presència de preocupacions respecte a un o diversos suposats

defectes o imperfeccions físics, que la persona considera que la fan lletja, desagradable, anormal
o deforme.

• Trastorn d’aculumació - dificultat persistent per llençar o desprendre’s d’objectes, malgrat que
no tenen cap valor objectiu.

• Tricotil·lomania - episodis recurrents d’arrabassar-se els cabells.

• Excoriació - episodis recurrents de gratar-se, fregar-se, pessigar-se, estirar-se la pell que acaba
provocant-hi lesions.

TRASTORNS BIPOLARS I RELACIONATS

1. Quines són les tres categories diagnòstiques principals (específiques) que s'inclouen a la
classe diagnòstica dels trastorns bipolars i trastorns relacionats?
Trastorn bipolar I, Trastorn bipolar II i Trastorn ciclotímic.

2. Quines són les característiques bàsiques que defineixen un episodi maníac?

A. Període diferenciat d’estat d’ànim persistentment i anormalment elevat, expansiu o irritable i

d’un increment també persistent d’activitat adreçada a objectius (intencionada) o d’energia, que
dura almenys una setmana i que és present la major part del dia, gairebé cada dia.

B. Durant el període d’alteració de l’ànim, i de l’activitat o energia incrementada, hi han de ser

presents, de forma significativa i suposant un canvi evident respecte al comportament habitual
de la persona, tres o més dels símptomes que es llisten tot seguit (quatre, en cas de que l’ànim
sigui només irritable.

1. Autoestima exagerada o grandiositat

2. Reducció de la necessitat de dormir
3. Més xerradora del que és habitual o amb verborrea
4. Fuga d’idees o sensació subjectiva que el pensament està accelerat
5. Distractibilitat
6. Increment de l’activitat intencionada cap a objectius o agitació psicomotora
7. Implicació excessiva en activitats que tenen risc de generar conseqüències negatives

C. L’alteració anímica és prou greu per provocar un deteriorament substancial en el

funcionament social o laboral, per requerir hospitalització o presenta característiques
psicòtiques

D. L’episodi no és atribuïble als efectes fisiològics d’una substància o malaltia mèdica.

3. Quines són les característiques bàsiques que defineixen un episodi hipomaníac?

A. Període diferenciat d’estat d’ànim persistentment i anormalment elevat, expansiu o irritable i

d’un increment també persistent d’activitat adreçada a objectius (intencionada) o d’energia, que
dura almenys 4 dies i que és present la major part del dia, gairebé cada dia.

B. Durant el període d’alteració de l’ànim, i de l’activitat o energia incrementada, hi han de ser

presents, de forma significativa i suposant un canvi evident respecte al comportament habitual
de la persona, tres o més dels símptomes que es llisten tot seguit (quatre, en cas de que l’ànim
sigui només irritable.

1. Autoestima exagerada o grandiositat

2. Reducció de la necessitat de dormir
3. Més xerradora del que és habitual o amb verborrea
4. Fuga d’idees o sensació subjectiva que el pensament està accelerat
5. Distractibilitat
6. Increment de l’activitat intencionada cap a objectius o agitació psicomotora
7. Implicació excessiva en activitats que tenen risc de generar conseqüències negatives
C. L’episodi s’associa amb un canvi inequívoc en el funcionament que no és característic de la
persona quan està asimptomàtica.

D. L’alteració anímica i el canvi en el funcionament és observable per altres persones.

E. L’episodi no és prou greu per provocar un deteriorament substancial en el funcionament

social o laboral o per requerir hospitalització.

F. L’episodi no és atribuïble als efectes fisiològics d’una substància o malaltia mèdica.

4. Quin és l'element central i determinant per pensar en la hipòtesi diagnòstica d'un
trastorn bipolar I?

La presència, en el moment actual o en algun altre de la vida de la persona, d’un episodi maníac.

5. A banda de la presència d'un o de diversos episodis maníacs, al trastorn bipolar I pot ser
que hi hagi episodis hipomaníacs i/o depressius majors que precedeixin o siguin
posteriors als maníacs?

Si; l’episodi maníac pot anar precedit o seguit d’un o de diversos episodis hipomaníacs o
depressius majors, però en cap cas són necessaris per diagnosticar-lo.

6. En quin tipus d’episodis afectius és habitual que es detectin pròdroms i en quins són els
pròdroms més freqüents?

Als episodis maníacs, la reducció en la necessitat de dormir és un pròdrom (senyal precursor)

habitual d’aquest tipus d’episodi afectiu. La persona senzillament no té son.

7. Una de les especificacions pròpies del trastorn bipolar I és la d'"amb cicles ràpids". Què
vol dir això i quines condicions s'han de donar perquè es consideri que hi ha cicles ràpids?

• Almenys quatre episodis afectius, complint els criteris d’episodi maníac, hipomaníac o
depressiu major, dins els dotze mesos previs.

• Els episodis, per considerar que s’ha donat un altre cicle, han d’estar separats per remissions
totals o parcials d’almenys dos mesos de durada.

• Hi ha d’haver hagut un canvi d’un episodi d’un tipus a un altre de polaritat oposada.

• Els episodis afectius que computen per a determinar que hi ha un patró de cicle ràpid exclouen
els que hagin pogut ser causats pel consum directe d’una substància o pels efectes fisiològics
directes d’una altra malaltia.

8. L'especificació "amb patró estacional" és aplicable tant al trastorn bipolar I, com al
bipolar II i també al trastorn depressiu major. Quines condicions s'han de donar per
considerar que els trastorns bipolars (i el depressiu major) segueixen un patró estacional?
(la descripció és al capítol dels apunts dedicat als trastorns depressius).
• Relació temporal regular entre l’aparició i remissió d’episodi afectiu i una determinada època de
l’any.

• Les remissions totals també es donen en una determinada època de l’any.

• En els dos darrers anys hi ha hagut dos episodis amb relació estacional i no n’hi ha hagut de no
estacionals durant el mateix període.

• Els episodis estacionals han de ser més nombrosos que els no estacionals que poden haver
aparegut al llarg de tota la vida del pacient.

9. Quines són les condicions d'inici i de curs natural més habituals en el trastorn bipolar I?

La meitat del casos comencen abans del 25 anys (M=18,4), sigui quin sigui el tipus d’episodi
afectiu de debut. L’inici més tardà està associat amb menor gravetat de la simptomatologia.

El primer episodi maníac sol aparèixer abans del episodis depressius en el 60% de les persones, i
el 90% de les persones que pateixen un episodi maníac, presenten després altres episodis
afectius recurrents.

El més habitual és que l’inici seguesca un curs gradual ascendent. És a dir, que abans de que
s’estableixi el primer episodi afectiu, hi hagi manifestacions subsindròmiques depressives o
hipomaníaques que augmenten en intensitat i durada progressivament.

El curs en general és crònic; el 50% de les persones tenen recaigudes sins el primer any i el 70%
dins els 5 anys posterior. a més, el 30& experimenta deteriorament greu en el funcionament
sociolaboral i cognitiu.

10. Quins són els elements centrals i determinants per pensar en la hipòtesi diagnòstica
de trastorn bipolar II?

Presència d’almenys un episodi hipomaníac i un EDM sense que mai hi hagi hagut un episodi
maníac. Els episodis afectius no s’expliquen millos per trastorns de l’espectre de l’esquizofrènia i
els símptomes de depressió o la impredictibilitat causada per l’alternança freqüent entre
episodis provoca malestar subjectiu o deteriorament funcional.

11. Al trastorn bipolar II, pot ser que hi hagi - en algun moment de la història del trastorn -
episodis maníacs? Què passa si hi són?

No. Si hi són presents, s’hauria de considerar el possible diagnòstic de Trastorn Bipolar I.

12. Quines són les condicions d'inici i de curs natural més habituals en el trastorn bipolar
II?

El més habitual, és que aparegui a mitjan de la tercera dècada. SOl començar amb un episodi
depressiu major, i per tant, fins que no es doni el primer episodi hipomaníac, no sabrem que
som davant un TB II. L’interval entre episodis sol escurar-se a mesura que progressa el trastorn,
entre el 5 i 15% són cicladors ràpids (pitjor pronòstic) i un altre 5-15% dels casos acaben fent un
episodi maníac (Trastorn Bipolar I). Un cop el trastorn ha cronificat, les possibilitats de
recuperació són molt baixes.

13. Quina és la característica central del trastorn ciclotímic?

Presència, durant almenys 2 anys (1 en cas d’adolescents i infants) de diversos períodes amb
símptomes hipomaníacs i períodes amb símptomes depressius.

Durants aquests 2 anys, els períodes d’alteració afectiva han ocupat almenys la meitat del temps
i no hi ha hagut més de 2 mesos sense símptomes.

Mai s'han complit els criteris d’EDM ni de episodi hipomaníac o maníac i els símptomes no
s’expliquen ni per un trastorn de l'espectre de l'esquizofrènia, ni pel consum d’una substància ni
una malaltia. A més, els símptomes causen malestar subjectiu clínicament significatiu o
deteriorament funcional.

14. Quines són les condicions d'inici i de curs natural més habituals en el trastorn
ciclotímic?

sol començar durant l'adolescència o durant la primera edat adulta. Normalment té un inici
insidiós i un curs persistent. Entre un 15 i 50% dels casos acaben desenvolupant un TB I o un TB
II.

A més, té comorbiditat amb trastorns d’abús de substàncies, trastorns de son, i TDAH en el cas
d’infants.

15. A l'engròs, en quin grau hi ha agregació familiar als trastorns bipolars i quin pes hi
poden tenir els factors genètics?

Tenir un familiar de primer grau amb un d’aquests trastorns incrementa entre cinc i deu vegades
el risc de patir-los. S’ha estimat que l’heretabilitat dels Tb pot ser de fins al 85%.

16. Quins factors temperamentals i de personalitat s'han identificat com a possibles

factors de risc, fins i tot etiològics, dels trastorns bipolars?

Hipersensibilitat del sistema d’activació conductual (BAS), nivells alts d’extroversió, de percaça de
sensacions i d’alta emotivitat (alt afecte positiu).

17. Quins factors ambientals, distals i precipitants, sembla que poden estar relacionats
amb major probabilitats de patir trastorns bipolars o de desencadenar episodis afectius a
les persones predisposades?

Exposició a situacions que impliquen fer esforços per assolir objectius desitjats importants
(estressors vitals amb valença positiva), esdeveniments traumàtics durant la infantesa, presència
de trastorns d’ansietat durant la infantesa i exposició a estressors aguts de qualsevol mena.
 TRASTORNS DE L’ESPECTRE DE L'ESQUIZOFRÈNIA I ALTRES TRASTORNS PSICÒTICS

1. D'acord amb el DSM-5 es considera la possible existència d'un trastorn psicòtic quan la
persona, en determinades circumstàncies, presenta una o més de cinc agrupacions
simptomàtiques. Quines són aquestes agrupacions?

Deliris, al·lucinacions, pensament desorganitzat, conducta motora desorganitzada o anormal i

símptomes negatius.

2. Quan es fa referència a símptomes psicòtics, conducta psicòtica o símptomes positius

de la psicosi, de quin tipus de manifestacions estam parlant?

Deliris i al·lucinacions, tot i que alguns autors també consideren com a símptomes positius el
trastorn formal positiu del pensament (pressió de la parla, incoherència, descarrilament i
tangencialitat).

3. Quin tipus de manifestacions s'inclouen dins el grup dels símptomes negatius de la

psicosi?

Absència o influència de comportaments a les àrees:

○ motivacionals (abúlia i anhedonia)

○ emocionals (aplanament afectiu, reducció de l'expressió emocional)
○ de producció de la parla (àlgia)
○ socials (associabilitat)

4. Què és un deliri i quins són alguns dels tipus més freqüents de deliri que apareixen als
quadres psicòtics?

Els deliris són creences falses, fermes i persistents, que no són compartides per la tradició
cultural o religiosa a què pertanyen o amb les quals està en contacte l'individu.Aquestes
creences són el resultat d'una interpretació errònia de la realitat i que es mantenen amb total
convenciment encara sense haver-hi evidències a favor seu i és resistent encara que hi hagi
proves que les invalidin.

Els deliris més freqüents als quadres psicòtics són els de persecució i els de referència.

5. Quines són les característiques que defineixen els deliris sistematitzats, deliris no
sistematitzats i els deliris estranys?

• Deliris sistematitzats: estan molt organitzats i dotats de versemblança interna, és a dir, que
deixant de banda les interferències incorrectes, la resta de relacions internes són consistents.

• Deliris no sistematitzats: no tenen cap enllaç entre el contingut o estan molt fragmentats.

• Deliris estranys: clarament absurds, invesemblants; per definició es consideren estranys tots
aquells que tenen contingut de control del pensament o de les funcions corporals.
6. Què és una al·lucinació i quin tipus d'al·lucinacions són les més habituals en els quadres
psicòtics?

Una al·lucinació és una experiència perceptiva en estat de vigília que té lloc en absència d'un
estímul extern, que la persona considera que és real i que està fora del control.

Les al·lucinacions més habituals són les auditives (veus; normalment el contingut d'aquestes
veus té una marcada càrrega negativa).

7. Què s'entén per pensament desorganitzat? Quines són algunes de les característiques
que hi sol haver a les alteracions formals del pensament que apareixen en alguns
trastorns psicòtics?

El pensament desorganitzat s’entèn com a trastorn formal del pensament, és a dir, alteracions
en la forma del discurs, ja sigui oral o escrita, relacionades amb la seva organització interna
(coherència), fluïdesa, la idiosincràsia dels termes emprats o la quantitat d'informació
significativa que es transmet

8. Quin tipus d'alteracions en el comportament motor poden aparèixer en alguns quadres

psicòtics?

• Comportaments estranys: relacionats amb l'aparença física, vestimenta poc convencional i

accions i continguts de la parla social inapropiada, també poden incloure anormalitats motrius
en forma de moviments estereotipats, repetitius, ecopràxia o manierismes.

• Alteracions al comportament motor des d'una disminució molt marcada fins a una agitació
motora extrema.

9. A què fa referència el concepte de catatonia i com es contempla dins el DSM-5?

La catatonia és una especificació per a diversos trastorns mentals que es fa servir per indicar la
prominència de certes alteracions psicomotores.Fa referència a la presència de certes
alteracions psicomotores evidents informen de:

- Activitat motora reduïda

- Activitat motora excessiva o peculiar
- Irresponsivitat de les demandes de l'entorn

Per considerar l’especificació de catatonia, s’han de complir almenys 3 de les 12 possibles

alteracions.

10. D'acord amb el DSM-5, quins són els trastorns psicòtics i com s'ordenen en funció del
gradient d'afectació psicopatològica?

El DSM-5 jerarquitza els trastorns psicòtics d'acord amb el grau d'afectació psicopatològic, és a
dir l'inici i el curs, dins un continu psicòtic, en aquest ordre:
 ○ Trastorns esquizotípic de la personalitat
○ Trastorn delirant
○ Trastorn psicòtic breu
○ Trastorn esquizofreniforme
○ Esquizofrènia
○ Trastorn esquizoafectiu

11. Què és un episodi psicòtic (complet)?

Ens trobem davant d'un episodi psicòtic quan la persona mostra clarament símptomes positius,
és a dir presenta deliris i/o al·lucinacions amb una durada superior a una setmana (o menys si es
requereix hospitalització). També es poden considerar com a símptomes positius el trastorn
formal positiu del pensament.

12. Quines fases prèvies poden precedir l'aparició d'un episodi psicòtic i en què
consisteixen, en termes generals? Per arribar a presentar un episodi psicòtic tothom ha de
passar per totes o per alguna de les fases prèvies?
Les fases prèvies a un episodi psicòtic són:

• La fase premòrbida, en la qual es poden veure (a la infància) certes característiques

endofenotípiques o algunes disfuncions cognitives, motores i socials menors que s'associen amb
un risc més alt de desenvolupar un trastorn psicòtic.

• La fase prodròmica un període de temps en què es fan evidents alguns símptomes primaris de
naturalesa psicòtica que sabem que, en alguns casos precedeixen l'aparició d'un primer episodi
psicòtic.

No totes les persones que presenten un trastorn psicòtic han de passar per totes i cadascuna de
les fases però si és important avaluar-lo arribat el moment

13. Què és un pròdrom? En què consisteixen els pròdroms primerencs i els més tardans
que poden aparèixer abans del debut del primer episodi psicòtic complet?

Els pròdroms en els trastorns psicòtics són símptomes primerencs de naturalesa psicòtica que
precedeixen el desenvolupament de la malaltia.

• Els pròdroms primerencs són els símptomes bàsics, un conjunt d'alteracions subtils en diversos
processos mentals que inclouen el pensament, la parla, l'atenció, la percepció, la motivació i la
tolerància a l'estrès. Qui pateix aquestes alteracions les viu com a tals. Dins dels pròdroms
primerencs trobem, alteracions cognitives com dividir l'atenció o patir interferències en el
pensament i alteracions cognitivoperceptives com pensaments intrusius, dificultats per
discriminar idees, desrealització…

• Els pròdroms tardans consisteixen en l'estat de risc elevat per a la psicosi, aquest estat es basa
en la presència d'almenys una de les condicions següents, que suposi una reducció igual o més
gran del 30 % en el funcionament psicosocial i que s'hagi mantingut durant almenys un mes dels
darrers 12 mesos o hi hagi hagut un funcionament crònicament baix en tot el darrer any.

○ Síndrome psicòtica atenuada, Presència atenuada d'almenys un dels símptomes positius

o parla desorganitzada.
○ Episodi psicòtic breu, limitat i intermitent, presència d’un episodi psicòtic però que es
remet de forma espontània i que no arriba una setmana.
○ Vulnerabilitat, presència de risc genètic per tenir un familiar primer grau amb malaltia o
un trastorn esquizotípic de la personalitat.
○ Símptomes prodròmics inespecífics, bàsicament símptomes depressius i ansietat, i
presència de símptomes negatius.
○ Alteracions en el funcionament cognitiu i social.

14. En què consisteix l'estat de risc elevat per a la psicosi?

Condició que antecedeix els trastorns psicòtics incrementant-ne significativament la probabilitat

d’acabar desenvolupant un trastorn psicòtic. Aquest estat es basa en la presència d'almenys una
de les condicions següents, que suposi una reducció igual o més gran del 30 % en el
funcionament psicosocial i que s'hagi mantingut durant almenys un mes dels darrers 12 mesos o
hi hagi hagut un funcionament crònicament baix en tot el darrer any.

○ Síndrome psicòtica atenuada, Presència atenuada d'almenys un dels símptomes positius

o parla desorganitzada.
○ Episodi psicòtic breu, limitat i intermitent, presència d’un episodi psicòtic però que es
remet de forma espontània i que no arriba una setmana.
○ Vulnerabilitat, presència de risc genètic per tenir un familiar primer grau amb malaltia o
un trastorn esquizotípic de la personalitat.
○ Símptomes prodròmics inespecífics, bàsicament símptomes depressius i ansietat, i
presència de símptomes negatius.
○ Alteracions en el funcionament cognitiu i social.

15. Segons els models neurocognitius i els models cognitivoemocionals, quins són els
factors que fan més probable que es produeixi la transició de manifestacions prèvies a la
fase activa de la psicosi?

• Model neurocognitiu: escalada a les pertorbacions ja que existents en el funcionament

cerebral.

• Model cognitiu motivacional: valoracions que es fan de les experiències anòmales són les que
fan que s'acabi cristal·litzant un veritable símptoma psicòtic.

16. Quin tipus d'evolució podem esperar d'una persona que ha patit un primer episodi
psicòtic? Quina és la més habitual?

El més habitual és que després de l'episodi psicòtic hi hagi recaigudes a la fase psicòtica activa
i/o només hi hagi remissió parcial i presència de símptomes negatius.
17. Quines variables sembla que s'associen a més probabilitat de recaigudes a fases
actives del trastorn?

Exposició a estressors, emoció expressada, tòxics i aïllament social.

18. Quina és l'edat més habitual d'inici dels trastorns psicòtics i quina és la distribució per
sexes?

L'edat més habitual d'inici dels trastorns psicòtics és a finals de l'adolescència i principis de l'edat
adulta i quant a distribució per sexes en persones per sota dels 45 anys hi ha el doble de casos
en homes que dones

19. És esperable trobar-hi comorbiditat amb d'altres psicopatologies? Amb quines és més
probable?

La comorbiditat és elevada amb altres trastorns psicopatològics especialment depressius i

d'ansietat i amb l'abús de substàncies.

20. Per procedir al diagnòstic d'esquizofrènia, quin tipus de símptomes han de ser-hi
necessàriament i durant quant de temps com a mínim, sense comptar els símptomes
prodròmics i els residuals? I considerant els prodròmics i residuals?

A. Dos (o més) dels següents símptomes que han d'haver estat presents, cadascun d'ells, durant
una part significativa del temps al llarg d'un període mínim d'un mes (tot i que pot ser menys si
ha rebut tractament efectiu). Almenys un dels símptomes d'haver estat l'u, el dos o el tres:

○ Deliris
○ Al·lucinacions
○ Discurs desorganitzat (e.g. descarrilament freqüent o incoherència)
○ Comportament (motor) extremadament desorganitzat o comportament catatònic.
○ Símptomes negatius (i.e. expressió emocional reduïda o abúlia)

B. El nivell de funcionament en àmbits importants com la feina, les relacions personals o la cura
personal ha estat, durant una part significativa de temps d'ençà del debut de l'alteració,
clarament per davall del nivell que es tenia abans de l'inici (quan l'inici és durant la infància o
l'adolescència, no s'arriba a assolir el nivell esperat en el funcionament interpersonal, acadèmic
o laboral).

C. Hi ha d'haver hagut signes continuats de l'alteració durant un mínim de sis mesos. Aquest
període de sis mesos ha d'incloure, necessàriament, el temps en què s'han donat els símptomes
requerits perquè se compleixi amb el criteri A (mínim d'un mes o per davall d'aquest temps si
s'ha rebut tractament efectiu per als símptomes de la fase activa).

- Dins aquests sis mesos s'hi poden computar els períodes amb símptomes prodròmics o
residuals. Durant els períodes prodròmics o residuals, els signes de l'alteració poden ser,
tot just, símptomes negatius o dos o més de la resta dels símptomes llistats al criteri A
però amb una manifestació atenuada (e.g. creences estranyes - no pròpiament deliris- o
experiències perceptives poc usuals enlloc d'al·lucinacions).
D. S'han descartat el trastorn esquizoafectiu i els trastorns depressiu i bipolar amb
característiques psicòtiques, perquè

​ (1) no hi ha hagut episodis depressius majors o maníacs de forma simultània amb la

presència de símptomes de la fase activa o perquè

​ (2) si hi ha hagut episodis afectius concurrents amb els símptomes de la fase activa, això
només ha passat durant una part molt petita del temps total de la malaltia (sumant-hi el
períodes actius i residuals).

21. Qui és el criteri bàsic que distingeix el diagnòstic d'esquizofrènia del de trastorn
esquizofreniforme?

En el trastorn esquizofreniforme l'alteració s'ha de mantenir com a mínim un mes però no ha de

superar els sis mesos, en el cas que els superi sigui hauria de plantejar un diagnòstic
d'esquizofrènia.

22. Quines són les característiques clíniques bàsiques del trastorn esquizotípic?

A. Patró persistent de dèficits socials i interpersonals acompanyats d'un malestar agut amb les
relacions properes, de confiança, i una capacitat reduïda per tenir-les. També hi ha distorsions
cognitives o perceptives i excentricitats del comportament, que comencen sent adult jove i que
es manifesten a contextos diversos, han de ser-ne presents cinc o més característiques:

○ Idees de referència incrementades.

○ Creences estranyes o pensaments màgics que influeixen en el comportament.
○ Experiències perceptives poc habituals incloent-hi il·lusions corporals
○ Pensaments i parla estranya.
○ Suspicàcia o ideació paranoide.
○ Afecte inadequat o limitat.
○ Comportament motor o aspecte físic estrany excèntric o peculiar
○ Manca d'amics íntims o de persones de confiança més enllà dels familiars de primer
grau.
○ Ansietat social excessiva que no disminueix a mesura que augmenta el coneixement

B. Tot això no apareix exclusivament durant el curs de l'esquizofrènia, un trastorn bipolar o un

trastorn depressiu amb característiques psicòtiques, un altre trastorn psicòtic o un trastorn
d'espectre autista

23. Quines són les característiques clíniques bàsiques del trastorn delirant?

A. Les manifestacions clíniques del pacient es limiten als deliris que estan des de mínim un any.

B. No s'han complert mai criteris per al diagnòstic d'esquizofrènia.

C. A banda dels deliris i les seves ramificacions no hi ha d'haver conductes estranyes o

excèntrica, ni afectació important en el funcionament quotidià.

24. Quines són les característiques clíniques bàsiques del trastorn psicòtic breu?
A. S'observa la presència d'un episodi psicòtic, per l'aparició d'almenys un dels símptomes
definitoris.

B. Amb una durada mínima d'un dia però menys d'un mes i que en acabar torna al nivell de
funcionament premòrbid.

C. L'alteració no s'ha d'explicar millor per un trastorn depressiu més gran o bipolar amb
característiques psicòtiques, per un altre trastorn psicòtic, ni pels efectes fisiològics de
substàncies o altra malaltia.

25. Quines són les característiques clíniques bàsiques del trastorn esquizoafectiu?

Aquest diagnòstic es dóna quan durant un període de temps continuat la persona manifesta
símptomes actius o residuals d'un trastorn psicòtic, al qual se sobreposa un episodi depressiu
més gran o un episodi maníac.

A. Període de temps continuat sense interrupcions durant el qual de forma simultània amb el
criteri A de l'esquizofrènia hi ha un episodi afectiu major (depressiu major o maníac)

B. Al llarg de la història de la malaltia hi ha hagut dues setmanes o més durant les quins hagin
estat presents deliris o al·lucinacions sense la concurrència d'un episodi afectiu més gran.

C. Els símptomes que permeten establir que hi ha una espècie un episodi efectiu més gran han
de haver estat presents durant la major part del temps de durada de les fases activa i residual.

D. L'alteració no es pot atribuir als efectes de substàncies una altra malaltia.

26. D'acord amb les especificacions que hi contempla el DSM-5, quins subtipus de
trastorns esquizoafectius hi pot haver?

• De tipus bipolar. Si hi ha un episodi maníac, encara que també hi pot haver un depressiu més
gran.

• De tipus depressiu. Si només hi ha hagut episodis depressius més grans.

27. Quin és el principal factor de risc individual (en solitari) per desenvolupar un trastorn
psicòtic? A quins altres aspectes va lligat aquest factor de risc individual?

El principal factor de risc en solitari per desenvolupar un trastorn psicòtic és tenir un familiar de
primer grau que tingui algun d’aquests trastorns, per tant estem davant un trastorn altament
heretable.

28. Tot i que les evidències sou prou controvertides i que la presència d'anormalitats a la
neurotransmissió no implica que siguin mecanismes patogènics, quines anormalitats
neuroquímiques - que probablement estan interconnectades - poden ser presents a les
persones que pateixen trastorns psicòtics.

○ Excessiva estimulació de receptors de dopamina (D2) al sistema meso límbic cerebral.

○ Deficiència en l’estimulació dels receptors dopaminèrgics d’un de la corfa prefrontal.
○ Alteració a l'activitat prefrontal en la transmissió de glutamat.
 ○ Activitat reduïda de les neurones Gaba en l'escorça prefrontal

29. Podria citar algunes diferències funcional en l'activitat cerebral entre les persones que
pateixen algun trastorn psicòtic i les persones sense psicopatologies?

Les persones que pateixen un trastorn psicòtic mostren clarament anormalitats en el procés de
la informació, destaquem:

○ Una major activitat del mesencèfal en concret de la via meso límbica, una de les vies
dopaminèrgiques que es projecta cap al nucli estriat ventral i l'escorça prefrontal dors
lateral.
○ En el cas de les al·lucinacions auditives, es relacionen amb l'activitat de les àrees corticals
relacionades amb el processament auditiu i de la parla, àrees on s'ha observat alteració a
la connectivitat.
○ Els deliris s'han relacionat amb la hipermentalització, que correlaciona amb més
activació de l'escorça prefrontal ventromedial, de la unió temporoparietal i de l'amígdala.

30. Quins factors de risc ambiental sembla que estan associats a un risc incrementat de
patir un trastorn psicòtic?

○ Haver passat per un estat d'alt risc per a la psicosi.

○ Immigrants o minoria ètnica.
○ Viure en un entorn urbà.
○ Aïllament social durant la infància.
○ Trauma durant la infància.
○ Coeficient intel·lectual premòrbid més baix.
○ Infecció per toxoplasma Gondii.
○ Anomalies físiques menors, capacitat reduïda d'identificació olfactiva i no dominància
dreta
○ Tret anhedonia.
○ Haver nascut la primavera a l'hivern.

31. Quines són les concepcions bàsiques que hi ha darrere la visió de les psicosis com a
trastorns del neurodesenvolupament (neuroevolutius) (e.g. model integrat socioevolutiu i
cognitiu)?

Les alteracions en el desenvolupament, secundàries a certes variants genètiques, danys

cerebrals primerencs i condicions adverses durant la infantesa, sensibilitzen el sistema
dopaminèrgic. Això provoca que hi hagi un excés de síntesi i d'alliberament de dopamina
presinàptica. (Per altra banda), les condicions socials adverses esbiaixen els esquemes cognitius
que les persones feim servir per interpretar les experiències cap a interpretacions de tipus
paranoide.

32. D'acord amb els models cognitius dels símptomes positius de la psicosi, quin factor
clau és el que acab facilitant el trànsit de les experiències anòmales (e.g. percepció
incrementada, experimentar algunes accions pròpies com a involuntàries, establir
connexions poc raonables entre esdeveniments...) cap a un vertader símptoma positiu?
Aquell factor clau que fa que les experiències anòmales es converteixin en símptomes positius
són les valoracions que en fem, si les valorem com a amenaces i externalitzat les causes
provocarem cristal·litzant símptomes psicòtics.