Psicologia clínica d’adults.

Mòdul Psicopatologia
Professora: Beatriu Caparrós Caparrós
Exercici 2.
Nom i Cognoms (de tots els membres del grup) Ana Pacheco

D.L. Rosenhan (1973) On being sane in insane places. Science,179,

250-258.

1. Quin és el principal tema de reflexió que planteja l’article?

L’article té com a tema principal posar en dubte el concepte de

normalitat i d’anormalitat que s’utilitza de manera estereotipada cap el
col·lectiu de persones que pateixen un trastorn mental.

Planteja dades contradictòries sobre la utilitat, la fiabilitat i el

significat de termes com «malaltia mental», «cordura» o «bogeria».
Essent per tant aquests imprecisos, degut a la varietat interpretativa
cultural.

A partir d’un experiment és posa en dubte la professionalitat de

diferents professionals, esbiaixats pel propi context observador, a
l’hora de realitzar diagnòstics clínics teòricament exhaustius. Sobretot
posa èmfasi en la no diferenciació de les persones que pateixen o no un
trastorn mental, degut al propi context (institucions hospitalitzades) i el
que comporta la pròpia etiqueta d’aquest.

Experiment→ S’infiltren 8 persones sense cap tipus de malaltia mental

(pseudopacients) en diferents hospitals per tal de observar si els
professionals es donen compte de que no tenen res. L’experiment es
realitza a partir que el propi pseudopacient explica que escolta veus i del
perfil de vida del propi pseudopacient (perfils que de cap manera
compten amb cap component patològic). És comporten amb normalitat i
acaben donats d’alta amb un diagnòstic d'esquizofrènia.

2. En què es basen els professionals descrits per fer el diagnòstic

dels ‘pseudopacients’?

*Pseudopacients → Aquells que es van fer passar per pacients (els quals
estadísticament es trobarien dintre de la normalitat).
No diferencien el context en el que es troben tals pacients de tal
manera que es realitza un diagnostic erroni.
És basen en mètodes tradicionals de diagnostic psiquiàtric. Es sustenta
per tant l'opinió de que el diagnostic psiquiàtric pot dir poc del pacient,
però molt sobre l’entorn en el que l’observador es troba , ja que el propi
observador pot estar molt adaptat a aquest context.

Els pacients ingressen dient que escolten veus i després tota l’estança la
passen com a persones normals, i acaben donats d’alta diagnosticats
d'esquizofrènia. Podem dir que només s’han basat en la simptomatologia
donada en un moment concret, no s’ha realitzat per tant, un seguiment
de la malaltia.

La manca de detecció de la corda durant el curs de l’hospitalització es

pot donar degut al fet que els metges operen amb una forta sessió cap a
aquell que els estadístics anomenen l'error Tipus 2. Això vol dir que els
metges són més inclinat a un malalt a una persona sana sana (un positiu
falso, tipus 2) que a una persona sana sana (un falso negatiu, tipus 1).

3. Segons l’article quines son les conseqüències de donar un

diagnòstic?

Com a principal conseqüència, tal com es posa de manifest en l’article,

pot ser que és doni un diagnostic erroni en estar en una institució
d’aquest tipus. El context pot fer que el propi observador valori o
estableixi un diagnostic amb poc sustent.

Altra conseqüència també posada de manifest en el propi article fa

referència a que un pacient sense cap tipus de malaltia mental a
partir dels estereotips o la pròpia etiqueta d’una malaltia pot arribar
a comportar-se amb el patró d’aquesta, quedant atacat a la pròpia
etiqueta.

Les conseqüències directes pels pacients fan referencia a: la

impotència, la despersonalització, els biaixos, les percepcions
distorsionades, la mortificació i l’autoetiquetatge
4. Creus que en l’actualitat es podria donar aquesta mateixa
situació?

Si i de fet crec que és dona bastant, el propi estudi no es pas tan vell.
De totes maneres en un context més educatiu ho puc comparar una
mica amb la sobrediagnosticació que es va fer de nens amb TDAH i la
que actualment sembla que es fa amb nens amb TEA.

5. En quins aspectes es pot incidir per a que això no passi?

Realitzar seguiments personalitzats als pacients.

Delegar i demanar opinions a psicòlegs en casos contradictoris.
Establir un informe per dia sobre cada pacient.
Control exhaustiu a l’hora de interpretar el perfil de vida del pacient
i la simptomatologia d’aquest.
Observar-los més.
Teràpies psicològiques encara que sigui una cada dos dies.
No etiquetar.
No establir tradicions hospitalàries.
Treballar amb els professionals sanitaris els errors tipus 2.
Fer conèixer aquesta realitat i fomentar un control més exhaustiu.
Treballar amb el personal clínic les distorsions.
Augmentar la sensibilitat dels treballadors.
Experimentar l’impacte de l’hospitalització.