Rachid Bouchikh El Jarroudi Anàlisis clínica

Mòdul 7 Medicina

FACTORS INFLUENTS EN OBTENCIÓ, PREPARACIÓ, TRANSPORT I CONSERVACIÓ DE MOSTRES (μ) BIO.

El diagnòstic microbiològic de les infeccions (diagnòstic de laboratori) és fonamental, però sempre s’ha de valorar
conjuntament amb les dades observades pel clínic.
Basant-se en la colonització normal de la mucosa i la pell, i en relació amb una correcta presa de mostra, el
diagnòstic microbiològic podrà en ocasions tenir major o menor significat segons varies consideracions:
a) que el microorganisme s’aïlli del cultiu pur
b) que es trobi en lliure predomini amb respecte al resta de la flora
c) que la mostra procedeixi d’una zona normalment estèril
d) que durant la seva obtenció la mostra no hagi recorregut un tracte normalment colonitzat
e) que el microorganisme identificat no sigui un comensal habitual de la zona de la que procedeix la mostra
f) que la mostra sigui selectiva (presa rigorosament del lloc anatòmic adequat), amb un risc mínim de contaminació
per secrecions o teixits adjacents
g) que l’enviament al laboratori sigui ràpid i que es processi també amb rapidesa, per què no s’alterin les
proporcions de microorganismes originals i perquè els agents causals siguin viables.
A més, és molt important que la mostra per l’estudi es prengui prèviament a l’antibioticoteràpia, així com en el temps
adequat (imprescindible que el clínic conegui la possible infecció) i que la quantitat de producte biològic objecte de
l’anàlisi sigui suficient per totes les proves sol·licitades.
Les mostres recollides es dipositaran en recipients estèrils pel seu transport al laboratori, evitant també la
contaminació de la superfície externa d’aquests (el recipient amb la mostra s’introduirà en una bossa de plàstic),
doncs constitueix un perill per la persona encarregada del seu transport i per els tècnics de laboratori que vagin a
manipular la mostra.
Una vegada obtingudes, les mostres hauran d’enviar-se al laboratori el més ràpid possible per les raons exposades,
i es subministraran el laboratori totes les dades clíniques que permeten orientar el microbiòleg sobre medis de cultiu
i altres tècniques d’ús.
Factors que influeixen en la presa de mostra
-Dejuni: com a norma general es recomana un dejuni de 8 hores previ a l'extracció. A més, hi ha determinacions
que exigeixen una dieta especial en els dies previs. En aquests casos es proporcionarà al pacient instruccions
clares.
-Temps d'aplicació del torniquet: si es manté més temps del recomanable (1-2 minuts) pot produir-se una
hemoconcentració, amb el consegüent augment de determinats paràmetres.
-Pacients amb sèrums terapèutics: es recomana, en la mesura del possible, que s'extregui la mostra del braç
oposat al que es té la infusió. Si la mostra ha d'obtenir-se a través d'un catèter es recomana que es rebutgi
prèviament la quantitat de sang equivalent a dues vegades el volum d'aquest.
-Exercici intens: realitzar exercici intens en els dies previs a la presa de mostra pot alterar certs paràmetres com els
nivells de CK, Lactat, etc.
-Anticoagulants: és important l'ús de l'anticoagulant adequat segons la prova a determinar (EDTA per hematimetría,
citrat per coagulació bàsica, Heparina liti per a determinacions bioquímiques ...). A més s'ha de conèixer la sal en la
qual es presenta l'anticoagulant (sòdica, potàssica, etc.) i les interferències que pot presentar en certs paràmetres.
És fonamental mantenir la proporció adequada entre la quantitat de sang i l'anticoagulant, ja que si no es manté
s'invalida la mostra.
TIPUS DE MOSTRES
Mirar taula adjunta
Rachid Bouchikh El Jarroudi Anàlisis clínica
Mòdul 7 Medicina

METODOLOGIA BÀSICA DEL DIAGNÒSTIC CLÍNIC, ANALÍTIC I MICROBIOLÒGIC. DESCRIURE EL

FONAMENT DE LES METODOLOGIES BÀSIQUES:
a) Espectrofotometria, turbidimetria, proves immunològiques, tècniques de biologia molecular,
immunocromatografia.
Per al diagnòstic clínic, analític i microbiològic s’utilitzaran les fases pre-analítica, analítica i post analítica
descrites amb anterioritat. Ara bé, per a cada diagnòstic s’utilitzarà un tipus de metodologia o una altra ja
que els components de les mostres són diferents i, per tant, necessiten diferents metodologies de
processament i anàlisi.
Fotometria
La fotometria es basa en el mesurament de la llum per un fotodetector. La llum pot ser absorbida per una
substància en solució (absorbància), la llum pot ser dispersada o refractada per les partícules en solució
(turbidimetria i nefelometria), o la llum pot ser emesa d’una substància que absorbeix la llum a una
longitud d’ona i l’emet a una altra longitud (fluorescència).
Absorbància
Quan l’analit té un color intrínsec, la llum visible és absorbida que passa a través d’una solució que conté
l’analit. L’absorbància selectiva de certes longituds d’ona de l’espectre de la llum blanca dóna la solució
del seu color
Turbidimetria i nefelometria
Alguns tests estan basats en la formació de partícules insolubles que interfereixen amb el pas de la llum a
través de la solució. L’analit reacciona amb un reactiu afegit per produir partícules insolubles que resten
suspeses en a la solució. Quan la llum colpeja aquestes partícules part d’ella és reflectida en diferents
direccions. Si la quantitat d’analit augment, el nombre de partícules formades augment i, per tant, la
quantitat de llum reflectida per les partícules augmenta.
És possible mesurar la pèrdua de llum que passa directa a través de la solució (turbidimetria) o l’increment
de llum reflectida en una direcció diferent (nefelometria).
Fluorescència
Certs tipus d’estructures químiques són capaces d’absorbir la llum d’una longitud d’ona i emetre llum amb
una altre longitud d’ona. Aquestes substàncies s’anomenen fluorescents.
Espectrofotometria
Es refereix als mètodes quantitatius d’anàlisi químic que utilitzen la llum per mesurar la concentració de
les substàncies químiques. Es coneixen com a mètodes espectrofotomètrics i segons sigui la radiació
utilitzada com espectrofotometria d’absorció visible (colorimetria), ultraviolada, infraroja.
L’espectrofotòmetre és l’instrument que ens permet comparar la radiació absorbida o transmesa per una
solució que conté una quantitat desconeguda de solut, i una que conté una quantitat coneguda de la
mateixa substància.
L’absorció de les radiacions ultraviolades, visibles i infraroges depèn de l’estructura de les molècules, i és
característica per a cada substància química.
Quan la llum travessa una substància part de l’energia és absorbida; l’energia radiant no pot produir cap
efecte sense ser absorbida.
La base de l’espectrofotometria es centre en dues lleis principalment:
- Llei de Beer: declara que la quantitat de llum absorbida per un cos depèn de la concentració de la solució. La
solució més concentrada deixaria passar menys llum que la diluïda.
- Llei de Lambert: diu que la quantitat de llum absorbida per un objecte depèn de la distància recorreguda per la
llum. Si agafem dos vasos amb diferent diàmetre, passaria menys llum, per tant, se n’absorbia més en el vas
amb un major diàmetre ja que el recorregut de l’ona és més llarg.
Les aplicacions que té l’espectrometria són:
- Determinar la quantitat de concentració en una solució d’algun compost.
- Determinació d’estructures moleculars.
- La identificació d’unitats estructurals ja que aquestes tinguin diferents tipus d’absorbància (grups funcionals i
isomeries).
- Determinar constants de dissociació d’indicadors àcid base.
Turbidimetria
Rachid Bouchikh El Jarroudi Anàlisis clínica
Mòdul 7 Medicina

Mesura la disminució de la potència de la llum transmesa a través d’una suspensió de partícules degut a
la dispersió de la llum, utilitzant per ell un espectrofotòmetre. Es sol utilitzar per solucions concentrades
(perquè hi hagi una bona disminució de la llum transmesa), com per exemple, la determinació de
proteïnes totals al suero, LCR o orina.
Quan un feix de llum monocromàtica, de longitud d’ona no absorbible xoca contra les partícules d’una
substància que està en suspensió, canvia la direcció de propagació del feix de llum. Aquest efecte és
emprat per determinar la presència d’una analit en suspensió i que aquest canvi de direcció del feix i de la
seva intensitat depèn de molts factors que una vegada relacionats i quantificats permeten obtenir els
valors buscats. Existeixen dos tipus de dispersió:
1- Elàstica: la radiació és absorbida per l’analit i reemesa sense canvis en l’energia de la radiació.
2- Inelàstica: la radiació és absorbida i reemesa amb canvis en la seva energia.
La turbidimetria pot realitzar-se en espectrofotòmetres de visible o violeta. La suspensió es posa en una
cubeta que permet realitzar les mesures de les energies incidents i transmeses.
Proves immunològiques
És un test que utilitza complexes d’ anticossos i antígens com a significat de generació d’un resultat
mesurable. Per tant, un immunoassaig és un test que utilitza immuno complexes quan els anticossos i
antígens estan units.
El mesurament d’un analit en un immunoassaig és aconseguit utilitzant un format competitiu o no
competitiu.
Format competitiu
L’analit desconegut en el test és mesurat per la seva habilitat per competir amb un antigen etiquetat en
l’immunoassaig. L’antigen desconegut bloqueja l’habilitat de l’antigen etiquetat d’unir-se perquè el lloc
d’unió de l’anticòs està ocupat.
En el format competitiu d’un pas, l’antigen reactiu etiquetat i l’espècimen desconegut competeixen per una
quantitat limitada d’anticòs.
En el format de dos passos la concentració d’anticòs de la solució de reacció és present en excés en
comparació amb la quantitat d’antigen. L’anticòs reactiu primerament és incubat amb l’espècimen que
conté els antígens d’interès, en el segon pas, l’antigen etiquetat és afegit. Menys quantitat d’antigen
etiquetat significa que hi ha més antigen present a les mostres.
Format no competitiu
Aporten el major nivell de sensibilitat i especificitat i són aplicats pel
mesurament d’analits crítics com per exemple marcador cardíacs o
hepàtics. Aquest format és referit com un sandvitx perquè l’analit
es troba entre dos anticossos reactius específics.
Immunoassajos homogenis
Els mètodes homogenis s’apliquen amb el mesurament de petits analits. Els mètodes homogenis no
requereixen la separació de l’antigen etiquetat reactiu i de l’anticòs reactiu de fase sòlida (Ab-Ag*) de
l’antigen etiquetat reactiu lliure. Són fàcils i ràpids.
Immunoassajos heterogenis
Requereixen la separació dels complexes no units, sovint utilitzant un reactiu de fase sòlida com una
partícula magnètica.
Hi ha 7 mètodes d’immunoassaig:
- Radioimmuno assaig (RIA): anticòs i antigen és etiquetat amb radioactivitat, i utilitzat en un format no-competitiu
i competitiu.
- Immunoassaig enzimàtic: anticòs i antigen és etiquetat amb un enzim que converteix un substrat en un producte
amb un senyal resultant que és mesurat, com per exemple el canvi de color.
- Immunoassaig de polarització fluorescent (FPIA): Típicament l’antigen és etiquetat amb fluorescència i
competeix amb un antigen desetiquetat per un espècimen. La rotació relativament lenta de les molècules grans,
així com la capacitat de moviment lenta de partícules per polaritzar la llum s’utilitzen per obtenir una mesura del
gran nombre de partícules anticòs-antigen en solució. La concentració d’analit present és indirectament
proporcional a ala quantitat de senyal mesurada.
- Immunoassaig enzimàtic de micropartícules (MEIA): Una micropartícula en fase sòlida està recoberta amb
anticossos contra un antigen d'interès, i s'utilitza per capturar l'analit. L’ anticòs de detecció està marcat amb un
Rachid Bouchikh El Jarroudi Anàlisis clínica
Mòdul 7 Medicina

enzim com a l'AIA. La concentració de l'analit és proporcional a la quantitat de senyal mesurat. Un sandvitx no
competitiu
produeix resultats de format que són directament proporcionals a la quantitat d'analit present.
- Immunoassaig quimioluminiscent magnètica (CMIA): Un marcador quimioluminiscent conjugat amb l'anticòs o
antigen, i que produeix llum quan es combina amb el seu substrat. Aquest mètode és molt similar al MEIA,
encara que la reacció de quimioluminiscència ofereix una alta sensibilitat i facilitat de mesura. Un format de
sandvitx no competitiu produeix resultats que són directament proporcionals a la quantitat d'analit present.
- Nefelometria: antigen i l'anticòs es combinen en una solució per formar un complex antigen-anticòs. La llum
incident és dispersada en diversos angles pel complex. La quantitat de llum dispersada és proporcional a la
concentració antigen.
- Turbidimetria: La metodologia és similar a la nefelometria excepte la disminució de la transmissió de la llum
causada per el complex antigen-anticòs es mesura com la llum incident passa a través d'una cubeta.
Tècniques de biologia molecular
Són totes aquelles tècniques de laboratori que s’utilitzen per aïllar l’ADN o extreure’l en alta puresa,
visualitzar-lo per veure el seu esta, tallar-lo i enganxar-lo, amplificar una regió e una enorme quantitat de
molècules, tall d’una determinada regió amb enzims de restricció per veure si per una mutació es guanya
o es perd un lloc de restricció.
Aquestes tècniques s’utilitzen pel diagnòstic de malalties hereditàries.
Una de les tècniques més conegudes és la de la PCR (reacció en cadena de la polimerasa. Aquesta
tècnica pot amplificar una simple molècula d’ADN fins a milions. Els dos principis més importants que
subratllen la PCR són:
- Complementarietat del DNA per formar un dúplex.
- La síntesi semiconservativa del DNA, per les DNA polimerases.
La PCR consisteix en tres etapes que es repeteixen de 30 a 40 vegades:
- Desnaturalització: la mescla es calenta a 95ºC per permetre la doble hebra motlle d’ADN per desnaturalitzar les
cadenes simples.
- Unió del cebador: el cebador s’unirà a la seva seqüencia complementària a l’ADN motlle. Per ell és necessari
abaixar la temperatura permetent així l’alineament.
- Elongació: Actua l’ADN polimerasa, agafant l’ADN motlle per sintetitzar la cadena complementària i partint del
cebador com suport inicial necessari per la síntesi de nou ADN. La polimerasa sintetitza una nova hebra d’ADN
complementària a l’hebra motlle afegint els dNTP complementaris direcció 5’ a 3’, unint el grup 5’-fosfat dels
dNTP amb el grup 3’-hidroxil del final de l’hebra d’ADN creixent.
Hi ha altres tècniques relacionades amb mètodes d’amplificació:
- Whole genome amplification (WGA): amplifica el genoma complet i s’utilitza quan la quantitat de mostra és
massa petita.
- RNA amplificació.
- Genotipar i seqüenciar: genotipar és el procés de caracteritzar el genotip d’un individual status d’una particular
localització genòmica.
- SNP genotipar: PCR és la base de la utilitzada single-nucleotide-polimorphism de mètodes de genotipatge,
incloent la prova d’hibridació basada en assajos al·lel específics PCR.
- Detecció de seqüències rares: la tecnologia de la PCR també permet la detecció de seqüències rares
- PCR quantitatiu: és un mètode per quantificar la quantitat absoluta o relativa d’una seqüència específica d’àcid
nucleic en la qual l’acumulació de productes de PCR és mesurada directament.
Immunocromatografia
És una tècnica d’immunodiagnòstic simple i ràpida. Els exemples més coneguts són les proves
d’embaràs, psa, test de troponina I, i recentment sobre el VIH.
Es pot realitzar mitjançant un dispositiu simple desenvolupat per detectar la presència (o manca) d’un
compost objectiu en la mostra.
La prova es basa en la migració d’una mostra a través d’una membrana de nitrocel·lulosa. La mostra és
afegida a la zona del conjugat, el qual està format per un anticòs específic contra un dels epítops de
l’antigen a detectar i un reactiu de detecció. Si la mostra conté l’antigen problema, aquesta s’unirà al
conjugat formant un complex immune i migrarà a través de la membrana de nitrocel·lulosa. La zona de
captura està formada per un segon anticòs específic contra l’epítop de l’antigen. Al arribar la mostra a
aquesta zona, els complexes formats per la unió de l’antigen i conjugat quedaran retinguts i la línia es
Rachid Bouchikh El Jarroudi Anàlisis clínica
Mòdul 7 Medicina

tornarà de color. La zona control està formada per un tercer anticòs que reconeix al reactiu de detecció.
Quan la resta de la mostra assoleix aquesta zona, l’anticòs s’unirà al conjugat lliure que no ha quedat
retingut en la zona de captura. Aquesta línia és un control de que l’assaig ha funcionat bé.
IFI
La immunofluorescència secundària o indirecta, utilitza dos anticossos; l’anitcòs primari és el que reconeix
i s’uneix a la molècula diana, mentre que el secundari que és el que es troba marcat amb el fluoròfor,
reconeix al primari i s’uneix a ell. Aquesta tècnica requereix més passos i és més possible que pateixi
interferències, ara bé, és més flexible ja que implica un efecte d’amplificació que també augmenta la
sensibilitat de la tècnica a causa que un anticòs primari uneix a més d’un anticòs secundari.
Aquestes proves s’utilitzen pel diagnòstic serològic de la toxoplasmosis, sífilis, varicel·la zòster, etc.
La tècnica es realitza en dues etapes:
1- Es fixen sobre un portaobjectes els antígens que constitueixen el substrat conegut específic sobre el que es
col·loca el suero de qui es sospita la presència d’anticossos específics, si la reacció és positiva es donarà
formació de complex antigen-anticòs no visible ja que l’anticòs no estava marcat.
2- S’agrega una anti-immunoglobulina humana marcada, que reaccionarà amb l’anticòs del complex produït en la
primera etapa.
PARÀMETRES QUE ENS PERMETENN MONOTIRITZAR LES ALTERACIONS DE L’HOMEÒSTASI
a) Hemograma
En un hemograma es conta el número total de cèl·lules sanguínies, la concentració d’hemoglobina,
l’hematòcrit (volum que ocupa cada component cel·lular) i la diferenciació de leucòcits (limfòcits, monòcits,
granulòcits).
S’han desenvolupat uns quants índex que estimen la mida dels eritròcits i el contingut d’hemoglobina
basat en el recompte d’eritròcits (RBC), la concentració d’hemoglobina (HGB), i l’hematòcrit (HCT).
Aquests inclouen:
- Volum corpuscular mitja (VCM): el volum (en femtolitres) de la mitjana de eritròcits circulants.
10  HCT
VCM 
RBC
- Hemoglobina corpuscular mitjana (HCM): el contingut d’hemo (en picograms) de la mitjana d’eritròcits circulants.
10  HGB
HCM 
RBC
- Concentració d’hemoglobina corpuscular mitjana (CHCM): [ ]d’hemoglobina dins un volum d’eritròcits circulants.
100  HGB
CHMC 
HCT
Les mostres que s’utilitzaran haurien de ser anticoagulades amb un agent com l’heparina o l’EDTA.
En un hemograma també es pot calcular la variabilitat en la mida dels eritròcits utilitzant l’amplitud de
distribució dels eritròcits (ADE) el qual ens indica el grau de variació de la mida dels eritròcits.
Un hematòcrit inferior a 0’24 L/L ens pot indicar una anèmia amb la conseqüent davallada d’hemoglobina.
Les plaquetes es poden comptar de 4 maneres: manualment amb el microscopi, impedàncies, distribució
òptica i tècniques immunològiques.
- Volum plaquetari mitjà (VPM): és una mitjana geomètrica de les dades de volum plaquetari lognormals
transformades en un impedància.
La trombocitosis o augment de la xifra de les plaquetes en sang perifèrica pot ser deguda a: 1) un
fenomen reactiu, és a dir, de forma secundària a determinats processos tals com infeccions, ferropènia o
després d’una hemorràgia i 2) un síndrome mieloproliferatiu crònic.
La trombocitopènia es deu a un defecte de producció en la medul·la òssia o per un augment de la seva
destrucció
Per la diferenciació dels leucòcits s’utilitza:
-Impedància amb corrent directe. -Conductivitat de radiofreqüència.
-Dispersió amb llum làser -Fluorescència iodada propidi.
-Reactius de lisi específics de les cèl·lules -Tint d’histona d’ADN/ARN polimetina.
La fórmula leucocitària es defineix com el recompte percentual de les diferents subpoblacions
leucocitàries.
- Leucocitosis: augment dels leucòcits per sobre a 20x109 que normalment es deu a processos infecciosos aguts.
Rachid Bouchikh El Jarroudi Anàlisis clínica
Mòdul 7 Medicina

- Leucopènia: disminució del nombre de leucòcits, quan és secundària a una insuficiència medul·lar greu o
aplàsia s’acompanya a més d’anèmia i plaquetopènia.
Els leucòcits es divideixen o granulòcits o polimorfonuclears i cèl·lules mononucleades:
- Neutrofilia: els neutròfils segmentats estan augmentats en situacions patològiques tals com infeccions
bacterianes, malalties autoimmunes, neoplàsies, etc.
- Eosinofilia: quan la xifra en sang perifèrica és superior a 1.5x109/l. Les causes poden ser parasitosis, malalties
de la pell, ingesta de determinats medicaments, etc.
- Basofilia: basòfils circulants superior a 0.15x109/l. La basofília s’associa a un síndrome mieloproliferatiu crònic i,
molt especialment, a la LMC.
- Limfocitosis: augment de la xifra de limfòcits en sang perifèrica superior a 4.5x10 9/l. Pot ser deguda a infeccions
bacterianes o víriques. En nounats és fisiològica.
- Monocitosis: xifra de monòcits en sang perifèrica superior a 0.8x109/l. Es pot deure a infeccions bacterianes de
tipus crònic, limfoma de Hodgkin, etc. En nounats és fisiològica.
b) Urea, creatinina, sodi, potassi, glucosa.
Urea
La urea és el producte de desfet del metabolisme de les proteïnes. Es forma la urea a partir de la unió de
l’ió amoni (producte de desfet del metabolisme de proteïnes) a altres molècules. És produïda al fetge i
eliminada als ronyós, pel qual es demana, junt amb la creatinina, per avaluar el funcionament renal. Un
mal funcionament renal dóna lloa a l’elevació de la urea sèrica.
Els valors normals esta entre 20 i 40 mg/dl
Una urea alta pot ser per:
-Dietes amb excés de proteïnes. -Deshidratació.
-Fallo renal. -Inanició.
-Obstruccions renals, com càlculs o tumors.
Una urea baixa en sang no té massa importància:
-Dieta pobre en proteïnes. -Excés d’hidratació.
-Embaràs. -Fallo hepàtic.
Creatinina
Avalua la funció renal, és el producte de desfet de la creatina, una substància utilitzada pels músculs per
obtenir energia. Els nivells en sang depèn de la massa muscular. És flitrada pel ronyó.
Els valors normals de creatinina en sang van de 0’5 a 1’1 mg/dl, però varia depenent de la massa
muscular del pacient.
Es poden veure els nivells alts de creatinina en sang quan:
Individus amb molta massa muscular.
- Fallo renal.
- Deshidratació.
Els nivells de creatinina poden disminuir en:
- Desnutrició.
- Individus amb poca massa muscular.
Sodi
El sodi és un dels ions que ajuda a regular l’equilibri d’aigua en el cos, a més de mantenir el ritme cardíac,
conduir impulsos nerviosos i contraure els músculs.
Els valors normals estan entre 135-145 mEq/L.
Les causes de l’hipernatrèmia poden ser:
- Prendre certs medicaments amb cortisona.
- Si l’aigua també és alta es podria deure a la ingesta de masses aliments salats en la dieta, síndrome de
Cushing o problemes en les glàndules suprarenals.
- Si l’aigua total és baixa es podrien deure a problemes gastrointestinals en els que es veu disminuïda la capacitat
de prendre aigua o pèrdua de líquids per diarrees.
La hiponatrèmia pot ésser provocada per:
- Si l’aigua corporal total també és baixa podria ser causa de la pèrdua de líquids corporals.
- Si l’aigua corporal és normal podria deure’s a la malaltia d’Addison.
- Si l’aigua total està augmentada podria ser causa d’una insuficiència cardíaca congestiva o algun tipus de
malaltia renal.
Rachid Bouchikh El Jarroudi Anàlisis clínica
Mòdul 7 Medicina

- També podria veure’s disminuït per infeccions que causin febre elevada.
- També hi ha medicaments que disminueixen els nivells de sodi en sang (diürètics, vasopressina)
Potassi
És un ió que es troba principalment a l’interior de les cèl·lules on la seva concentració és 30 vegades
superior que en sang. Això manté una càrrega elèctrica en la membrana de les cèl·lules necessària per a
la transmissió dels impulsos nerviosos, la comunicació entre músculs i nervis i la introducció de nutrients.
La concentració de potassi en sang es regula per l’aldosterona, si la concentració de potassi augmenta les
glàndules suprarenals secreten aldosterona.
El potassi es sol demanar junt amb el sodi per comprovar el funcionament del ronyó. A l’estar estretament
relacionat amb la funció muscular és molt important per al funcionament cardíac. Nivells baixos poden
produir un augment de la freqüència cardíaca i arítmies, mentre que nivells alts disminueixen l’activitat
cardíaca.
Els valors normals de potassi en suero són 3.7 a 5.2 mEq/l
Potassi alt:
- Insuficiència renal.
- Qualsevol tipus d’hemòlisi o reabsorció de grans hematomes.
- Insuficiència suprerenal (malaltia Addison).
- Transfusió sanguínia.
- Acidosis metabòlica o respiratòria.
Hipopotassèmia:
- Problemes digestius, vòmits o diarrees, que fan que es perdi aigua.
- Dèficit en l’absorció del potassi.
- Dietes extremadament baixes en potassi i alcoholisme.
- Hiperaldosterisme.
- Síndrome de Cushing.
Glucosa
La glucosa és la principal font d’energia del metabolisme cel·lular. S’obté a través de l’alimentació, i
s’emmagatzema al fetge, el qual té un paper primordial en el manteniment dels nivells de glucosa en sang
juntament amb la insulina. Per tant, un disminució de la glucosa en sang pot indicar-nos patologies com la
diabetis mellitus.
La determinació de glucosa en orina també s’utilitza. Normalment no hi hauria d’haver glucosa en l’orina,
però quan la quantitat en sang supera un determinat límit, comença a ser eliminada a través del ronyó.
Aquesta prova s’ha de fer en dejú de 8 a 16 hores; es pot beure aigua.
La glucèmia normal és de:
- Nounats: 30-60 mg/dl
- Lactants: 40-90 mg/dl
- Menors de 2 anys: 60-100 mg/dl
- Majors de 2 anys i adults: 70-105 mg/dl
La glucosúria normal d’una mostra a l’atzar ha de ser negativa, en canvi, en una mostra d’orina de 24
hores a de ser < 0.5 g/dia.
La hiperglucèmia pot donar-se per:
- Diabetis mellitus. -Situacions d’estrés agut.
- Malaltia de Cushing -Feocromocitoma.
- Hiperparatiroidisme. -Tractament amb fàrmacs diürètics.
- Tractament amb corticoides. -Acromegalia.
La hipoglucèmia es deu a:
- Insulinoma. -Hipotiroïdisme.
- Hipopituitarisme. -Malaltia hepàtica extensa.
Els nivells de glucosúria poden estar augmentats per:
- Diabetis mellitus. -Síndrome de Cushing. -Estrès sever.
- Infecció. -Fàrmacs. -Embaràs.
- -Umbral renal baix.
c) Descriure les proves de coagulació i la utilitat i importància de la seva determinació en les patologies
més freqüents relacionades amb l’hemostàsia
Rachid Bouchikh El Jarroudi Anàlisis clínica
Mòdul 7 Medicina

El temps de protrombina i el temps de tromboplastina parcial activada són les proves de coagulació
bàsiques més sol·licitades al laboratori clínic. Aquestes proves es complementen amb el recompte de
plaquetes en sang perifèrica, la quantificació de fibrinogen i la realització del temps de trombina o temps
de reptilasa.
Cal recordar que la coagulació es donava a través de dues vies: la extrínseca i la intrínseca, les quals
convergiran en una via comú per genera trombina i finalment fibrina.
1- Temps de protrombina, Quick (PT)
És el temps de coagulació obtingut després d’afegir tromboplastina i calci a una mostra de plasma
anticoagulada amb citrat sòdic, i està determinat per l’activitat dels factors de la via extrínseca, via comú i
del fibrinogen. Els resultats s’expressen en segons, en quocient i en tants per cent d’activitat amb respecte
al TP normal mig, degut al diferent origen i potència de les tromboplastines per iniciar la reacció de
coagulació es va establir l’ús de la raó normalitzada internacional (INR)
2- Temps de tromboplastina parcial activada, cefalina (aPPT)
És el temps de coagulació obtingut després d’afegir un activador carregat negativament, tromboplastina
parcial i calci a una mostra de plasma anticoagulada amb citrat sòdic i està determinat per l’activitat dels
factors de la via intrínseca. El resultat s’expressa en segons i es sol acompanyar d’un quocient
pacient/control per una interpretació més senzilla. El aTTP s’utilitza freqüentment pel control anticoagulant
de l’heparina no fraccionada. El càlcul de la IRN és el següent: INR= (TP del pacient /TPNM dels
controls). L’ús de la INR només serà en el control anticoagulant amb agonistes de la vitamina K. El
diagnòstic diferencial de la prolongació del TP inclou el dèficit adquirit o congènit dels factors VII,X, V i II o
el fibrinogen.

Abans d’interpretar les proves de coagulació és necessari conèixer certes dades clíniques (història de
malalties hemorràgiques, hepatopatia, poliglobúlia, presa de fàrmacs anticoagulants) i pressuposar que
les condicions preanalítiques i analítiques han estat adequades.

La utilització de proves addicionals per investigar la causa de la prolongació del TP o aTTP dependrà de
les dades clíniques disponibles i de la organització del laboratori. Les proves més habituals són el TP,
temps de reptilasa, ús de reactius que contenen heparinasa, la realització de proves de barreja o de
confirmació per la presència d’anticoagulant lúpic o inhibidors de factors i la dosificació de factors de les
vies. El TP, temps de reptilasa i els reactius que contenen heparinasa s’utilitzen per descartar la presència
Rachid Bouchikh El Jarroudi Anàlisis clínica
Mòdul 7 Medicina

d’heparina e una mostra quan el aTTP és anormal. La utilització de les proves de barreja persegueixen
investigar la causa de la prolongació dels temps de coagulació i discernir si és deguda a la presència
d’una deficiència de factors o d’inhibidors de la coagulació:
1- Si el temps de coagulació corregeix, és a dir, el temps s’escurça i està dins dels valors normals, indica que
existeix un dèficit d’un o més factors de coagulació.
2- Si el temps de coagulació no es corregeix, és a dir, el temps no s’escurça i no està dins dels valors normals,
indica que existeix un inhibidor de la coagulació en el plasma problema, el qual causa la inhibició de l’acció
coagulant aportada pels factors del plasma normal.
d) Estudi bàsic d’orina
L’anàlisi bàsic d’orina consta de 4 parts:
Avaluació de l’espècimen
Abans de procedir en cap examen s’ha d’avaluar l’orina en termes d’acceptabilitat, és a dir, correcte
etiquetatge, que l’espècimen sigui adequat per l’anàlisi, conservació apropiada, no contaminat. La primera
orina del matí, que és la més concentrada, és la millor per l’anàlisi habitual.
Exàmen macroscòpic físic
Apariència
El color groc de l’orina es deu en gran part al pigment urocrom, la excreció de la qual és proporcional a la
taxa metabòlica. Ara bé ens podem trobar que l’orina presenti altres colors:
- Orina vermella: l’hematúria és la presència de glòbuls vermells a l’orina, també es pot deure a hemoglobinúria i
a mioglobinúria.
- Orina marró: està associada a pigments biliars, especialment bilirubina.
- Orina vermella ataronjada: l’uribilinogen excretat és incolor, però en presència de llum i a pH baix es converteix
en urobilina, que és groga fosca o taronja.
- Orina marró fosca o negra: una orina àcida que contingui hemoglobina s’enfosqueix al deixar-la en repòs degut
a la formació de metahemoglobina.
Claredat
Normalment és clara i la presència de partícules en un espècimen no centrifugat requereix ser analitzada.
La orina tèrbola no és senyal de patologia ja que poden ser cristalls de sals no patològics que hagin
precipitat.
L’orina tèrbola pot atribuir-se a la presència de varis elements cel·lulars com els leucòcits,
espermatozoides, líquid prostàtic, bacteris, etc.
- Quilúria: limfa en l’orina associada a l’obstrucció del flux limfàtic i la ruptura dels vasos limfàtics en la pelvis
renal, els urèters, la bufeta o la uretra.
- Lipidúria: grassa en l’orina generalment deguda per síndrome nefròtic.
Olor
Té un olor lleu i aromàtic d’origen indeterminat. Els espècimens amb creixement bacterià important es
poden reconèixer per un olor a amoníac.
Volum d’orina
El principal determinant del volum d’orina és la ingesta d’aigua. Una ingesta excessiva d’aigua causarà
polidípsia. S’ha de tenir en compte que en l’embaràs i en els nens l’orina excretada pot assolir valors
diferents.
L’oligúria és l’excreció menor de 500 ml d’orina cada 24 hores i l’anúria la supressió casi completa de la
formació d’orina.
S’ha de recordar que diferents patologies renals poden augmentar o disminuir la formació d’orina i, per
tant, la seva excreció.
Pes específic i osmolalitat
El volum d’orina excretada i la concentració de soluts són variats pel ronyó per mantenir l’homeostasi dels
líquids corporals i dels electròlits. Les mesures del pes específic i l’osmolalitat reflexen el grau relatiu de
concentració o dilució de l’espècimen d’orina.
El pes específic indica la proporció relativa de compostos sòlids dissolts en el volum total de l’espècimen,
és a dir, la densitat. L’osmolalitat indica el nombre de partícules de solut per unitat de solució.
Anàlisi químic
Les tires reactives són el mètode principal d’examen químic de l’orina .
Rachid Bouchikh El Jarroudi Anàlisis clínica
Mòdul 7 Medicina

pH
Els ronyons i pulmons treballen junts per mantenir un equilibri àcid-base.
Les tires reactives utilitzades són dels indicadors vermell de metilè i blau de bromotimol el quals tenen un
rang de colors que va des del taronja al verd i blau a mesura que augmenta el pH, cosa que permet
estimar els valors de pH en el rang de 5 a 9. L’avaluació del pH s’hauria de fer en espècimens acabats
d’excretar.
També es poden utilitzar altres mètodes com.
-Peachímetre: s’utilitza per mesurar encara amb més precisió el pH de la mostra.
-Acidesa titulable de l’orina: el pH de l’orina depèn en gran mesura de la quantitat de fosfat mono i dibàsic
present. L’acidesa titulable es mesura titulant una alíquota d’orina de 24 hores amb NaOH 0’1N amb pH 7’4
com a punt final.
Proteïnes
Normalment s’excreten diàriament fins a 150 mg de proteïnes. Hi ha més de 200 proteïnes urinàries, un
terç de l’albúmina i proteïnes plasmàtiques com petites globulines α, β y γ-globulines. Les proteïnes
plasmàtiques amb pes molecular menor de 50000 o 60000 passen a través de la membrana plasmàtica.
La detecció d’una quantitat anormal de proteïnes en l’orina és important indicador de malaltia renal, ja que
les proteïnes tenen un taxa de reabsorció tubular baixa. L’augment de filtració de les proteïnes satura
ràpidament el mecanisme de reabsorció.
El mètode de les tires reactives és sensible a l’albúmina. Aquest mètode aprofita l’error proteic dels
indicadors de pH. Posat que les proteïnes estan carregades a p H fisiològic, la seva presència es farà
evident en els canvis de pH. La tira està impregnada amb blau de tetrabromofenol. En absència de
proteïnes la tira és groga; entre 30 i 60 segons després de l’aplicació de l’orina apareixen ombres
variables de verd depenent del tipus i concentració de proteïnes presents.
Hi ha altres mètodes com:
-Mètode de l’àcid sulfosalicílic. Qualitatiu: aquest mètode depèn de la formació d’un precipitat per a la
determinació de la presència de proteïnes.
-Determinació quantitativa de proteïnes si mètodes confirmatoris: són adaptacions d’un dels mètodes de
precipitació o són de naturalesa colorimètrica.
Glucosa
La presència de quantitats detectables de glucosa en orina es denomina glucosúria i aquesta alteració
està present sempre que els nivells de glucosa en sang superen la capacitat de reabsorció dels túbuls
renals.
Per analitzar la glucosa s’empren tires reactives. Aquet mètode es basa en un mètode específic de
glucosa oxidasa i peroxidasa, una reacció enzimàtica seqüencial doble; les tires reactives difereixen
únicament en el cromogen utilitzat.

Una altra prova que es pot realitzar és la prova de reducció del coure el qual detecta quantitats suficients
de qualsevol substància reductora en l’orina, inclosos els sucres reductors com la lactosa, fructosa,
galactosa, maltosa i pentoses.
Cossos cetònics
Sempre que hi ha un defecte en el metabolisme o l’absorció dels sucres o una quantitat inadequada dels
mateixos en la dieta, el cos el compensa metabolitzant majors quantitats d’àcids grassos. Quan aquest
augment és gran comencen a aparèixer en la sang cossos cetònics i són excretats en l’orina.
Les tires reactives que s’utilitzen per avaluar aquest mètode es basen en la reacció del nitroprussiat per
les cetones. Les tires reaccionen amb àcid acetoacètic i no amb acetona.
Les tires reactives Chemstrip contenen nitroferricianur de sodi i glicina que reaccionen amb l’àcid
adetoacètic i acetona en medi alcalí, formant un pigment violeta.
Multistix conté tampons i nitroferricianur de sodi que reacciona amb l’àcid acetoacètic, produint un color
granatós rosat.
Eritròcits
Rachid Bouchikh El Jarroudi Anàlisis clínica
Mòdul 7 Medicina

Els eritròcits en orina indiquen que hi ha una malaltia d’origen renal.

El mètode amb el qual es basen les tires reactives és que els eritròcits es lisen a la tira i fa que
l’hemoglobina reaccioni. El grup hemo catalitza l’oxidació de la tetrametilvenzida per produir un color verd.
Bilirrubina
La bilirubina és un producte de degradació de l’hemoglobina que es forma a les cèl·lules del reticle
endotelial del fetge. Normalment es transporta en sang unida a l’albúmina (bilirubina no conjugada), per
tant, no pot travessar la barrera glomerular del ronyó. La bilirubina conjugada es transporta al fetge on es
conjuga amb àcid glucurònic per formar glucurònic de bilirubina. La conjugada s’excreta al duodè.
La bilirubina conjugada en l’orina generalment indica que existeix un excés de bilirubina conjugada en el
torrent sanguini. Això pot passar quan: 1) una obstrucció del flux de sortida de la bilis des del fetge i 2)
quan existeix una malaltia hepatocel·lular amb incapacitat resultant dels hepatòcits per excretar bilirubina
conjugada a la bilis.
La proba de les tires reactives es basa en l’acoblament de la reacció de la bilirubina amb una sal de
diazoni en medi àcid. Segons el tipus de sal de diazoni en presència de bilirubina la tira es tornarà d’un
color o un altre.
Urobilinogen
La bilirubina conjugada no s’absorbeix a l’intestí prim, sinó que passa al còlon, on els bacteris hidrolitzen
el conjugat. Llavors la bilirubina lliure es redueix a urobilinogen. Fins el 50% de l’urobilinogen és reabsorbit
en la circulació portal i reexcretat, no conjugat, en l’orina.
Quan el fetge no és capaç d’eliminar eficaçment l’urobilinogen absorbit en la circulació portal, es dirigeix al
ronyó una quantitat de urobilinogen superior a la normal, que és excretada per orina.
La prova de les tires reactives es pot basar en la reacció de l’aldehid d’Ehrlich o bé en la formació d’un
pigment azo vermell a partir d’un compost de diazoni.
Multistix utilitza el primer mètode; la seva àrea de prova s’impregna amb una solució tamponada àcida i p-
dimetilaminobenzaldehid, que produeix un color marró amb l’urobilinogen.
L’àrea reactiva de Chemstrip per urobilinogen està impregnada amb 4-metoxivenceno-diazoni-
tetrafluoroborat que s’acobla a l’urobilinogen en un medi àcid per formar un pigment azo vermell.
Leucòcits
Degut a que els neutròfils i altres cèl·lules són làbils en l’orina, l’activitat de l’esterasa leucocitària pot ser
un indicatiu de la presència de romanents de cèl·lules que no són visibles microscòpicament.
La presència de neutròfils en l’orina suggereix l’existència d’una infecció del tracte urinari.
La prova de les tires té un principi similar al de la reacció de naftol cloroacetat que s’utililitza per a la
detecció de l’esterasa de granulòcits en hematologia. Les esterases neutrofíliques catalitzen la hidròlisi
d’ésters per produir els seus respectius alcohols i àcids. Per exemple, Multistix utilitza un éster com a
substrat que reacciona amb presència de l’esterasa de leucòcits per formar alcohol pirròlic. L’alcohol
reacciona amb la sal de diazoni per produir un color púrpura.
Nitrits
Molts bacteris que són patògens del tracte urinari són capaços de reduir el nitrat a nitrit i, per tant,
generaran una prova de nitrits positiva quan estan presents en un nombre significatiu.
L’àrea de prova de les tires reactives per nitrit de Multistix està impregnada d’àcid p-arsanílic, que forma
una sal de diazoni quan reacciona amb el nitrit present en l’orina, i aquest compost és capaç d’acoblar-se
a la benzoquinona per formar un pigment azo rosa.
Examen dels sediments
L’examen microscòpic de l’orina junt amb el mètode d’anàlisi químic de tires permet la detecció de
malalties renals i del tracte urinari.
Mètodes d’examen dels sediments d’orina
Els espècimens d’orina recollits a l’atzar són satisfactoris per a l’avaluació microscòpica; tot i així, es
recomana que la mostra sigui fresca. Les cèl·lules i cilindres comencen a lisiar-se a les dues hores de la
recollida.
Es poden examinar a partir:
- Microscopi de camp clar: la seva llum suau és efectiva per distingir les estructures més translúcides com els
cilindres hialins, els cristall i els filaments mucosos.
Rachid Bouchikh El Jarroudi Anàlisis clínica
Mòdul 7 Medicina

- Microscopi de contrast de fases: facilita la detecció dels sediments formats del sediment urinari més translúcids,
principalment els cilindres que poden escapar a la detecció utilitzant la microscòpia de camp clar ordinària.
- Microscopi de llum polaritzada: s’utilitza per distingir les fibres i cristalls del material cel·lular i els cilindres.
- Recomptes quantitatius: l’hemocitòmetre s’utilitza en molts laboratoris per quantificar els elements del sediment
urinari.
Els componenets microscòpics dels sediments de l’orina els podem trobar en forma de:
CÈL·LULES
Eritròcits
Els eritròcits dismòrfics, és a dir, amb protusions cel·lulars o fragmentació, presents a les mostres d’orina
és un indici important d’hemorràgia glomerular.
Leucòcits
- Neutròfils: són el tipus de leucòcit que predomina en l’orina. La presència d’un elevat nombre de leucòcits en
l’orina (normalment neutròfils) es denomina piúria i indica la presència d’infecció o inflamació e el tracte urinari.
- Eosinòfils: normalment no s’observen a l’orina.
- Limfòcits i leucòcits mononuclears: normalment estan presents petits limfòcits en l’orina i, junt amb els histiòcits,
es diferencien més fàcilment en frotis tenyits. Quan les mononucleades constitueixen un 30% o més del
recompte diferencial, indiquen l’existència d’infecció crònica.+
Cèl·lules epitelials
- Escamoses: són les que s’observen més freqüentment en l’orina normal.
- Urotelials: són les cèl·lules que es troben des de la pelvis fins al terç inferior de la uretra.
- Cèl·lules de l’epiteli tubular renal: en un nombre elevat són indicadores de dany tubular.
CILINDRES
Són els únics elements formats de l’orina l’únic lloc d’origen dels quals és el ronyó. L’opinió generalitzada
és que la proteïna de Tamm-Horfall forma la matriu de tots els cilindres. La proteïna forma un entramat de
fibril·les que poden atrapar qualsevol element present en el filtrat tubular incloent cèl·lules.
Els cilindres es poden classificar depenent de la seva matriu, les seves inclusions, els pigments i les
cèl·lules presents.
Matriu de cilindres
- Cilindres hialins: s’observen freqüentment i estan formats casi completament per proteïna Tamm-Horsfall; es
consideren normals entre zero i dos cilindres hialins per camp d’augment baix.
- Cilindres cèreos: quan existeixen malalties renals cròniques, alguns cilindres es fan més densos en aparença.
S’observen associats a inflamació tubular i degeneració.
Cilindres cel·lulars
- Cilindres eritrocitaris: són indicadors d’hemorràgia a l’interior de la nefrona. El dany glomerular permet als
eritròcits escapar a l’interior dels túbuls.
- Cilindres leucocitaris: són refràctils, exhibeixen grànuls i freqüentment són visibles nuclis multilobulars. Els
cilindres leucocitaris reflecteixen malaltia tubulointersticial amb exodats neutrofílics i inflamació intersticial.
- Cilindres de cèl·lules epitelials tubular renals: es poden veure en l’orina en la necrosis tubular aguda, e malalties
víriques i després de l’exposició a algunes drogues.
- Cilindres cel·lulars mixtes.
Cilindres amb inclusions
- Cilindres granulosos: poden aparèixer en condicions patològiques com en no patològiques. Apareixen en
malalties glomerulars i tubulars.
- Cilindres grassos: El material s’incorpora al cilindre des de les cèl·lules tubulars renals carregades de lípids.
- Cilindres cristal·lins: contenen urats, oxalat de calci i sulfonamides. Indiquen l’existència d’una disposició de
cristalls en el túbul o el conducte col·lector.
Cilindres pigmentats
- Cilindres d’hemoglobina.
- Cilindres hemosiderina.
- Cilindres de mioglobina: poden estar associats a una fallo renal agut.
- Cilindres de bilirubina i altres fàrmacs.
Cilindres amples
Es defineixen com aquells que tenen un diàmetre entre dos i sis vegades al dels cilindres normals.
Els bacteris poden quedar atrapats a les matrius dels cilindres i es poden veure en tinció.
Rachid Bouchikh El Jarroudi Anàlisis clínica
Mòdul 7 Medicina

CRISTALLS
Cristalls en l’orina àcida
Totes aquests compostos que es nombren a continuació precipiten a pH baixos, és a dir, àcids.
- Urats amorfs (càlcics, magnèsics, sòdics i potàssics).
- Urats cristal·lins (sòdics, potàssics i amònics)
- Àcid úric cristal·lí.
- Oxalat càlcic.
Cristalls a l’orina alcalina
- Fosfats amorfs (càlcics i magnèsics).
- Fosfats cristal·lins.
- Carbonat càlcic
- Biurat amònic.
Cristalls en l’orina anormal
- Cistina: es troben en pacients amb cistinúria i poden estar associats a càlculs de cistina.
- Tirosina: s’observen en pacient amb malaltia hepàtica aguda.
- Leucina: s’observen en pacients amb malaltia hepàtica aguda.
- Cristalls de sulfonamida: aquests cristalls es podien observar en l’orina de pacients sotmesos a teràpia amb
sulfonamides hidratats inadequadament. Això podia ser causat per un dany tubular renal si es formessin cristalls
a l’interior de les nefrones.
- Ampicil·lina: pot cristal·litzar quan es dóna en dosis altes.
A part de tots aquests components també es poden trobar cèl·lules tumorals, microorganismes i
plaquetes.
Rachid Bouchikh El Jarroudi Anàlisis clínica
Mòdul 7 Medicina

FASES DEL PROCÉS ANALÍTIC

Inclou  Preparació del pacient, confecció de la sol·licitud d’anàlisi i cuidats per l’obtenció de la mostra

Fase -No susceptibles de modificació (edat, sexe, raça, embaràs i fase del cicle)
preanalítica Exercici físic intens (↑↑AG i lactat), tensió mental, dejuni (per
Factors que
(etapa prèvia a mostres de sang, ≈ 12h), limitacions diatètiques, ingesta de
depenen del -Susceptibles de
la realització begudes alcohòliques (etanol↑↑[ ] lactat i àcid úric), fumar
pacient modificació
d'una anàlisi de (↑↑ cortisol sèric), posició del pacient, presa de fàrmacs i
laboratori) alguns procediments clínics o diagnòstics
Factors que 1. Errors en la presa de mostres, identificació i manipulació d'aquestes
interfereixen 2. Errors en la conservació de la mostra
Factors que
3. Demora en l'enviament de les mostres al laboratori
depenen del
4. Preparació incompleta o incorrecta del pacient
personal
5. Hemòlisis de les mostres de sang.
sanitari
6. Recollida incompleta, en el cas de mostres seriades
7. Informació al laboratori incompleta, inexacta o il·legible
Selecció dels 1. Definició dels requisits per al mètode
mètodes 2. Revisió de la literatura tècnica per conèixer els mètodes disponibles
analítics 3. Selecció del mètode que millor s'adapti per condicions de laboratori i requeriments clínics
-Precisió: concordança entre els valors obtinguts en determinacions repetides
Avaluació -Exactitud del mètode: concordança entre el resultat obtingut i el valor real que hauria d'obtenir
del mètode -Error aleatori (imprecisió): Genera variacions mínimes en els resultats
-Error analític:
Fase analítica -Error sistèmic (inexactitud): Aquest error pot ser constant o proporcional
(estableix les
1. Òptima preparació del pacient
característiques
2. Recol·lecció, transport i emmagatzematge correcta de la mostra
analítiques i
Assegurament 3. Organització del treball al laboratori
funcionals dels
intern de la 4. Procediment analític (mètode)
mètodes
qualitat 5. Càlcul dels resultats
d'anàlisi) Control de
6. Acceptació o rebuig de cada sèrie o correguda d'anàlisi
qualitat dels
7. Informe dels resultats després de validats
procediments
analítics Assegurament extern de la qualitat: L'objectiu és la reducció de la variació dels resultats
entre laboratoris d'una àrea geogràfica determinada: municipi, província, nació i entre
països, per aconseguir d'aquesta manera que els resultats de les anàlisis realitzades en
laboratoris separats per petites o grans distàncies, siguin comparables entre si.
Tot resultat no esperat requereix ser confirmat. Es considera inesperat aquell que estigui
en contradicció amb la informació prèvia que es té sobre el pacient. Són també resultats
inesperats aquells que s'aparten de l'interval de referència i que difícilment poden ser
Confirmació considerats com a compatibles amb la vida.
dels resultats La confirmació d'un resultat implica, en primer lloc, la repetició de l'anàlisi de la mostra a
partir de la qual es va obtenir; si fos necessari s'ha de prendre una nova mostra.
Quan els valors obtinguts a partir de les proves realitzades a un pacient es trobin fora de
l'interval de referència, no sempre implica que pateix una malaltia (i el contrari).
Fase
postanalítica -Sensibilitat: capacitat que té una prova per poder detectar la VP
 100

(inclou la malaltia que s'investiga VP  FN
confirmació -Especificitat: capacitat que té una prova per poder detectar VN
 100
Anàlisi 
dels resultats l'absència de la malaltia que s'investiga VP  FN
estadística
obtinguts en -Valor predictiu (VP): probabilitat
que el subjecte sotmès a examen VP positiu  VP negatiu  VP  100
VP
l'etapa anterior  100
VP  FP VN  FN
i la confecció pateixi la malaltia o no
d'un informe Informe Les dades que s'inclouen en ell han d'estar completes i ser exposades amb una claredat que
per part del dels en garanteixi la correcta interpretació. A més, cal assegurar que arribi, de manera ràpida i
laboratori) resultats segura a les mans del metge que va indicar la investigació.
1. Que l'anàlisi sigui sol·licitat com urgència o no
Temps total requerit per la obtenció d’un
2. El mecanisme de sol·licitud
resultat (turn-around-time), temps que
3. La distància física entre el pacient i el laboratori
transcorre des que el metge confecciona
4. El mostreig (inclòs el transport de la mostra)
la sol·licitud d'anàlisi fins que rep
5. Mètode analític emprat
l'informe d’aquesta. Aquest temps
6. Processament de les dades pel laboratori
depèn principalment de:
7. Mecanisme de lliurament dels resultats
Rachid Bouchikh El Jarroudi Anàlisis clínica
Mòdul 7 Medicina

DIFERENTS CAUSES DE VARIABILITAT EN L'OBTENCIÓ DE RESULTATS

-Factors endògens (ex: cicles hormonals)
-Factors exògens (ex: causes ambientals)
Variabilitat biològica intraindividual -Aleatori: relacionats amb variacions metabòliques
-Sistemàtic: relacionats amb els ritmes biològics i edat
Variabilitat -Efectes de la ingesta d’aliments (ex: consum TAG’s, necessiten 12h per tornar als valors normals )
causada per -Variacions horàries i cícliques
factors -Activitat física
fisiològics -Efecte de drogues autoritzades (etanol i tabac)
Variabilitat
Variabilitat generada en el -Efecte postural
preanalítica:
moment d’extracció -Temps d’aplicació del torniquet (embenat)
Variabilitat que es
dóna en la fase Variabilitat causada per el procediment: Alguns materials que s'utilitzen en l'emmagatzematge de mostres
preanalítica, poden reaccionar amb elles i modificar els seus components (ex: determinats gels que recobreixen
aquesta fase l'interior dels tubs d'assaig on s'emmagatzemen certes mostres)
abasta des que es -Hemòlisi (un color més o menys vermellós en funció del grau d'hemòlisi)  Pot ser
fa la petició de conseqüència d'una malaltia o d'una extracció incorrecta
l'anàlisi fins que la -Lipèmia (presència de terbolesa en sèrum o plasma per increment de la concentració de
mostra entra en lipoproteïnes) Pot ser no s'ha guardat el dejuni recomanat o indica malaltia metabòlica
fase analítica -Fibrina
Variabilitat -Interferències de la medició: la medició dels malats pot afectar als resultats de laboratori
per -Estabilitat dels constituents: determinats constituents s’ha d’esperar un temps després de
factors de l’extracció, ja que s’han d’estabilitzar abans d’analitzar-se
la mostra -Ictericia: originada per ↑↑[bilirubina] en plasma
-Anticossos heteròfils: Poden originar interferències (reacció antigen-anticòs).
-Fàrmacs
Totes les proves de laboratori presenten variabilitat aleatòria o imprecisió: mesurant diverses vegades
la mateixa magnitud en el mateix individu, no s'obtindran resultats idèntics causa de la imprecisió.
La imprecisió analítica valora si hi ha diferències significatives entre dos resultats, de manera que si
Variabilitat analítica i dos resultats difereixen en =/<2,8s (desviacions estàndard), la diferència entre ells és significativa;
analítica aleatòria: això permet comparar valors obtinguts d'una mostra amb els valors de referència.
* S'accepta com imprecisió admissible la meitat de la variació biològica intraindividual.
La inexactitud es deu a una variació sistemàtica, com fer servir un calibrador amb un valor assignat
incorrecte. La inexactitud pot ser constant o proporcional
-La medicació administrada al pacient i una mala preparació del mateix per la
magnitud a mesurar.
Errors extra-
Errors en la -Extracció incorrecta de la mostra: estasi venosa, higiene defectuosa
laboratori
fase -Recollida en recipient inadequat, conservant incorrecte, contaminació
preanalítica -Transport i emmagatzematge sense les condicions adequades
Errors intra- -La centrifugació insuficient o excessiva
laboratori -La demora en la mesura de la magnitud o la mala preparació de l'espècimen
-Efecte matriu: és l'efecte causat per la suma de tots els components, quantitatius i qualitatius d'un
Errors en
sistema, amb excepció del constituent que es mesura.
diferents
-Interferències mecàniques: especialment les causades per efecte de la viscositat, generalment són
fases de Errors en
degudes a l'augment del fibrinogen o a les paraproteínas.
l’anàlisi la fase
-Interferències no específiques: excés d'altes concentracions d'altres constituents del plasma com
analítica
els àcids grassos lliures, lípids, àcids biliars i esteroides.
-L'efecte ganxo: és la producció de resultats anormalment baixos en una mostra que conté una
elevada concentració del constituent que es mesura.
Els més freqüents són la revisió defectuosa dels resultats pel laboratori, la pèrdua i la demora en
Errors en la
el lliurament dels informes, i la falta de notificació d'incidències al metge responsable del pacient.
fase
No tota informació ve assegurada amb una certesa total, més aviat ve acompanyada d'un cert
postanalítica
grau d'incertesa, que com més gran sigui, menor serà la confiança en l'informe final del metge.

Terminologia:
-Imprecisió: desviació estàndard o coeficient de variació dels resultats d'un grup de mesures repetides
-Interval analític: interval en el qual es pot aplicar el mètode analític sense cap modificació
-Inexactitud: diferència entre la mitjana d'un grup de mesures repetides i el valor vertader
-Límit de detecció: resultat aïllat més petit
Rachid Bouchikh El Jarroudi Anàlisis clínica
Mòdul 7 Medicina

VALORS DE REFERÈNCIA I UNITATS DELS RESULTATS DEL LABORATORI

-Definició de la població de subjectes:
-Selecció de subjectes: s’escull -Edat
mostra representativa per poder -Sexe
extrapolar els valors analitzats. -Embaràs
Es controlen els següents factors: -Altres factors (obesitat, hàbit de fumar, etc.)
-Obtenció, processament i avaluació d’espècimens: Un cop seleccionada la mostra,
s'han de preparar els individus abans de la recollida de l'espècimen i s'han d'establir
els valors de referència.
La obtenció i A més s'han de controlar els factors capaços d'influir en el valor de la quantitat
caracterització determinada en el moment d'obtenir els valors de referència.
de valors de -Anàlisi estadística de dades:
referència 1. Ordenació i inspecció del subgrup de valors aleatoris. La distribució de dades s'ha
inclou: d'ajustar a una distribució gaussiana (sinó, les dades poden ajustar-se)
2. Hipòtesi sobre el tipus de distribució del grup de possibles valors
3. Comprovació de l'ajust entre la distribució observada i la hipotètica. Suposant que
Basats en el s'accepta la hipòtesi (pas 2), s'ignoren els passos 4, 5 i 6
grup 4. Rebuig de la hipòtesi
(que caracteritzen 5. Transformació dels valors observats
a un grup 6. Nova hipòtesi i comprovació
d’individus sans) 7. Acceptació de la hipòtesi
8. Càlcul dels valors dels paràmetres hipotètics (ex.: , σ, etc.)
Utilització de A l'hora d'obtenir valors de referència hi ha dues dificultats:
les dades -Que la mostra sigui prou gran
obtingudes -Que no hi hagi desviació entre els factors observats en el mètode analític i els factors als
de pacients quals es veuen exposats els subjectes diàriament
no Per superar aquestes dificultats, s'utilitza una estratègia que consisteix a analitzar per
seleccionats mètodes indirectes a espècimens no seleccionats (que no estan en la mostra). Mitjançant
aquesta estratègia s'estableixen valors en els extrems de la distribució normal (gaussiana).

Zones de
La principal mesura per reduir les possibilitats d'obtenir valors anormals és augmentar
predicció 
l'interval de confiança.
multivariades
-Model homeostàtic: suposa un valor mitjà constant (punt fix) durant un llarg
període de temps. Segons aquest model tots els valors observats en un individu
Per calcular l’interval
són d'igual importància. És el que es sol utilitzar.
de predicció, hi ha tres
-Model no estacionari: suposa un valor ajustat variable en el temps en un
models:
individu sa. Segons tal model els valors observats més recentment són els més
importants.
Basats en el -Model intermedi
subjecte -Variació diürna grup-específica: variació sistemàtica en
(que caracteritzen la qual es repeteix diàriament el mateix quadre de
un únic subjecte; Variacions
intraindividuals en variació per a tots els subjectes.
mitjançant Variació en -Variació diürna subjecte-específica: variació sistemàtica
interval de subjectes sans
un mateix dia en la qual es repeteix diàriament el mateix quadre de
predicció) (mesurada segons factors
el model variació per a cada subjecte en particular.
homeostàtic) -Fluctuacions biològiques aleatòries: són variacions
biològiques no sistemàtiques en un mateix dia.

Variació diària
Rachid Bouchikh El Jarroudi Microbiologia
Mòdul 7 Tipus de mostres Medicina
Mostra Presa de la mostra Volum Sistema de transport Process. laboratori
La pell s'ha de desinfectar amb alcohol al 70% seguit de iode al 2%; es recullen 2-3 Mètode convencional:
Tub estèril amb
cultius cada 24 hores tret que el pacient estigui en xoc sèptic o s'hagi de començar Adults: s’observen macrosc.
anticoagulant (polianetol
amb tractament ATB immediat (s’hauria de prendre la mostra abans de què el 20ml/cultiu els signes de
Hemocultiu sulfanat de sodi, o SPS)
pacient hagi pres ATB); l'obtenció de mostres ha d'estar separada per 30-60 minuts; Nens: creixement en un
(sang per cultiu en una quantitat aprox. de
la sang és dividida parts iguals en dos flascons de medis amb nutrients. 5-10ml/cultiu medi de cultiu líquid.
bacteriològic) 10ml; en el seu defecte
La mostra s’extreu sense anticoagulant i s’inocula en dos flascons amb 50ml de Neonats: *Existeixen altres
pot utilitzar-se un tub
brou de cultiu, un dels quals té atmosfera aeròbica i l’altre anaeròbica. Els flascons 1-2ml/cultiu mètodes a l’actualitat
d’heparina.
prèviament s’han tapat amb cotó impregnat d’alcohol durant 2’ (ex: monitoritzat)
S’interpretarà com
La tècnica d’elecció és la micció directa. La mostra es recull en un recipient estèril, significatiu l’aïllament
un cop transcorregudes, com a mínim, 4 h des de l’última micció. La millor mostra de més de
és la primera hora matutina. És necessari aquest temps de permanència de la orina Bactèries:
10 5 UCF/mL i com
en la bufeta per poder discernir entre els microorganismes normalment presents en 1ml Recipient estèril per la
Urocultiu subjecte a valoració
la uretra i els que s’hagin multiplicat en la bufeta durant aquestes 4h. Microbact.: orina
clínica, segons la
Per la recollida de la mostra es requereix la col·laboració del pacient, a qui s’haurà >10ml
simptomatologia, un
instruït convenientment. Quan no és possible obtenir la mostra per micció directa i
nombre de UFC entre
és necessari el cateterisme, aquest es realitza en condicions d’asèpsia rigorosa.
10 4 i 10 5 /mL
L’esput és el material que surt de les vies respiratòries quan hom tus profundament. La identificació de
Per obtenir la mostra, se li demana al pacient que tossi profundament i que escupi bacteri, fong o virus
en un recipient especial qualsevol material que provingui del pulmó Envàs de boca ampla i permet diagnosticar la
Per obtenir la mostra, es necessita: previ rentat de la boca, obtenir una mostra tap a rosca. causa de bronquitis,
Cultiu d’esput 5-10ml
mitjançant expectoració profunda, espontània o amb ajuda del fisioterapeuta Recomanablement entre abscés pulmonar,
respiratòria. És preferible el primer esput del matí, excepte si es va a instaurar 2 i 8ºC pneumònia,
tractament antibiòtic (en aquest cas és preferible l'esput pres abans d'administrar Tuberculosi o fibrosi
l'antibiòtic). quística
Cultiu de Tub estèril amb tap de
-Anàlisi macroscòpica:
bacteris: rosca; no ha de quedar
l’aspecte pot indicar la
1-5 ml exposada a calor ni fred;
La punció lumbar es practicarà de manera rigorosament asèptica, procedint abans a presència de gèrmens
Cultiu de en cas que no es pugui
LCR l’aplicació d’alcohol iodat al 10% sobre la pell del pacient i les mans del professional -Estudis bioquímics i
micobacteris: traslladar immediatament
que efectuarà la punció; s’ha de practicar utilitzant guants estèrils i mascaretes. immunològics
Mostres tant volum al laboratori, s’ha de
-Estudi microbiològic
de com sigui conserva a T ambient (o
-Recompte de leucos
líquids possible millor en estufa de 37º)
estèrils -Anàlisi macroscòpica
Líquid Les mostres es recullen amb agulla i xeringa, seguint les mateixes normes Volum petit: tub estèril
sinovial d’asèpsia que en l’extracció de LCR; no s'utilitza tampó perquè la quantitat de Volum tant -Estudis bioquímics
amb tap de rosca
gran com -Estudi microbiològic
mostra recollida és inadequada; no s'ha d'injectar aire en el pot de cultiu ja que Volum gran: flascó
sigui -Recompte de leucos*
Líquid s’inhibiria el creixement dels anaeròbics (per evitar-ho, la punció es pot seguir d’una d’hemocultiu amb medi
possible *(% diferencial)
pleural espiració) nutrient
-Anàlisis de cristalls