Tema 2: PROCÉS DE DESENVOLUPAMENT D’UN FÀRMAC

1: DE LA IDEA ALS ESTUDIS PRE-CLÍNICS

Fases del procés de creació d’un fàrmac:

Per a fer fàrmacs hi ha dues estratègies diferents: sobre una diana concreta que sabem que si la
tractem afectarem a la malaltia, o buscar canvis de fenotips, mirem què s’ha de fer per revertir el
fenotip. Aquest últim consisteix en descobrir una primera molècula amb activitat terapèutica, és a dir,
un fàrmac. Després necessitarem buscar molècules que actuin sobre aquesta diana. De cada 5000
fàrmacs que tenen una activitat terapèutica en un tub d’assaig, només uns 50 poden ser provats per
veure si funcionen. Per a fer aquest descartament es fa un procés d’optimització, que moltes vegades
té a veure amb els assajos preclínics. Fins a l’aprovació de la venta del producte no començarem a
amortitzar el que hem invertit, per tant és molt important triar què es produeix. Moltes vegades cal fer
patents per a poder amortitzar bé el producte. Hi ha moltes patents dins un mateix procés de producció
d’un fàrmac. És necessari triar bé el moment en què es fa la patent, per no perdre anys de patentat.
Encara que s’aprovi no podrem comercialitzar si no tenim una producció estable i que no provoqui
canvis en el producte.

Estratègies per a trobar una primera molècula:

Si volem buscar una nova molècula que serveixi com a fàrmac tenim dues opcions:

Screening de diana terapèutica: Qualsevol malaltia és causada perquè hi ha molècules que

interaccionen diferent de la forma normal. Totes aquestes molècules responsables de generar una
patologia són les dianes terapèutiques. És sobre aquestes molècules sobre les que podem dirigir un
fàrmac per a tractar la malaltia. A partir de conèixer la diana terapèutica podem buscar diferents
molècules que modifiquin l’acció d’aquesta diana (inhibidors, activadors, molècules que hi
interaccionin, etc). Tindrem idea de l’afinitat de la molècula per la diana, i això ens ajuda a aproximar
les dosis. També podrem predir sober quins pacients tindrà èxit. Permet racionalitzar millores, podem
mirar com modificar el fàrmac per tal de que s’uneixi més fortament a la diana. També podem deduir
efectes secundaris no evidents, sabem on s’expressen aquelles cèl·lules.
Screening per canvi fenotípic: Trobem molècules i mirem si són capaces de revertir la malaltia.
Necessitem models basats en sistemes biològics. Per exemple, tenim ratolins que tenen mutacions que
fan que tinguin diabetis. Aquests models d’una determinada malaltia ens permeten provar molècules i
mirem si alguna d’elles és capaç de revertir el fenotip patològic. No sabrem les dosis i ens perdrem
moltes coses. Podem descobrir fàrmacs que actuen sobre diferents dianes a la vegada, poden ser molt
més eficaços, ja que actuen per dues bandes. Com que utilitzem models biològics podem veure si hi
ha efectes tòxics. Moltes vegades és difícil saber quina diana terapèutica provoca una malaltia, si no la
sabem fem aquesta alternativa.

S’han trobat molts més fàrmacs per screening per canvi fenotípic que per dianes terapèutiques. La
millora de fàrmacs s’han tret sobretot per screening de diana terapèutica.

Assajos:
Si fem un screening per diana terapèutica farem assajos enzimàtics, immunoassaigs, assajos biofísics,
etc. depenent de la diana.
Si fem screening per canvi fenotípic farem bioassaig: assaig que permet la determinació quantitativa o
qualitativa de l’efecte d’una substància sobre un sistema biològic (organisme, teixit, cèl·lula). En
aquests utilitzarem models biològics.

En aquests assaigs mirarem la potència: Quantitat de fàrmac necessari per a produir un determinat
efecte. Com més potent, menys fàrmac. Es proven moltes coses a la vegada, i ha de ser automatitzable
i quantificable, per a poder determinar la potència.

Procés de desenvolupament del fàrmac:

Identificació de les dianes terapèutiques:
Hi ha quatre aproximacions per a fer-ho:
- Coneixement a nivell molecular de com és la fisiologia i bioquímica de l’organisme. Sabem
exactament com funciona la via i com afecta la patologia. Per exemple, en la diabetis sabem
tota la via de la insulina. Trobar una diana, però, no és una garantia d’èxit, pot ser que el
fàrmac que necessitaríem sigui pitjor que la pròpia patologia.
- Si sabem com actua un fàrmac podem trobar dianes terapèutiques. Partim d’un fàrmac que
funciona i buscarem noves dianes. Un exemple és el prozac.
- Forward genetics. Es busca quins gens o productes gènics indueixen la patologia. Si quan
introduïm un gen en una cèl·lula, aquest gen és un candidat a ser la diana terapèutica. Podem
fer una llibreria de cDNA on hi ha tots els gens que expressa la cèl·lula malalta. Aquests
cDNA es transfectem en cèl·lules eucariotes amb vectors retrovirals, i mirem quina agafa el
fenotip com el de la malaltia. Així podrem trobar gens candidats.
- Òmiques:
- Genòmica: Mirem els exomes de les persones malaltes i els comparem amb les
normals. A partir d’aquí podrem buscar diferents tipus de fàrmacs. Es busquen factors
de risc per una determinada malaltia, com un GWAS. Encara que trobem una mutació
no ha de ser una diana terapèutica. El fet que hi hagi una mutació no vol dir que
aquest s’expressi en les cèl·lules malaltes.
- Transcriptòmica: Es mira quins mRNA s’expressen en les cèl·lules malaltes.
- Proteòmica: Es mira quines proteïnes s’expressen en les cèl·lules malaltes. Aquests
dos són més eficaços.
Tot i trobar dianes terapèutiques, no totes tenen capacitat de que s’hi uneixi un fàrmac i hi faci efecte.
Aquí apareix el terme drugability: capacitat de que una determinada diana pugui ser modulada per un
fàrmac.
Druggable genome: Conjunt del genoma que expressa proteïnes susceptibles de ser dianes de fàrmacs.
Per a determinar-lo ho podem fer per genòmica funcional (eines per a predir la funció d’un gen). Ho
fem per famílies gèniques, si trobem una família gènica que pot ser modulada fàcilment. També ho
podem fer per ús de bases de dades de llocs d’unió d’un determinat lligand.

La farmacogenòmica és una estratègia diferent per mirar la druggability. Tenim un fàrmac que el
provem en tota una població. En aquesta població tindrem diferents efectes pel mateix fàrmac. Si
relacionem el genoma de cadascuna d’aquestes persones amb el seu efecte podrem veure quines
mutacions fan que el fàrmac no tingui efecte podrem establir noves dianes terapèutiques.

Validació de la diana terapèutica:

Perquè una diana sigui una diana terapèutica s’ha d’expressar en el teixit o cèl·lules que volem tractar.
Això ho podem determinar per Northern o Southern blots. La modulació de la seva activitat ha de
millorar el fenotip. A més, aquests efectes han de dependre de la dosi de fàrmac. L’ideal és conèixer
per què aquell gen o proteïna causa aquella malaltia.

Recerca d’un HIT:

Un HIT és una primera molècula amb activitat terapèutica que no està optimitzada. Un cop
optimitzada s’anomenarà LEAD i serà la molècula que utilitzarem com a medicament. Per a trobar el
HIT hi ha diferents aproximacions:

1- “Perdigonada”: Provem moltes coses, i alguna d’aquestes esperem que o bé ens canvi el fenotip o
bé s’uneixi a la nostra diana. Necessitarem un model biològic de la malaltia o bé una diana
terapèutica. Si volem provar moltes coses a la vegada necessitem sistemes que ens permetin analitzar
de forma automatitzada. Són els sistemes de High throughput screening. Aquests sistemes es poden
fer a partir de:
- Química combinatòria: Establim una quimoteca amb diferents molècules químiques que no es
diferencien gaire entre una base i una altra. Són un conjunt de molècules sintetitzades
químicament i les podem provar. Fem una tanda d’assaigs i trobem que un compost té certa
capacitat d’unir-se a la diana. Llavors crearem una nova quimioteca a partir d’aquesta
molècula amb diferents modificacions físicoquímiques, és un nou ventall de compostos
químics que són variants de la primera. Així anirem fent fins a trobar un compost amb una
afinitat prou elevada per la nostra diana terapèutica. El problema d’aquest mètode és que la
purificació d’aquestes molècules és difícil. Es feia una purificació general que només permet
tenir un 60-80% de puresa. A vegades passava que la interacció es feia amb un dels
subproductes, i no amb la molècula. Ara es fa amb menys molècules i amb purificacions més
efectives.
- A partir d’extractes de plantes o animals trobats a la natura o a partir de la farmacopea.
2- Disseny racional: Ús de tècniques bioinformàtiques (docking). Tenim una diana terapèutica i
dissenyem molècules que s’hi uneixin específicament. Hem de fer estudis estructurals i es busquen
zones de la proteïna en les que si s’uneix alguna cosa provoqui un canvi. Després definim el
farmacòfor (descripció de les característiques que ha de tenir la molècula perquè s’uneixi al lloc
d’unió, per exemple, ha de tenir els tres anells i mantenir aquestes distàncies). Amb tècniques in silico
mirem quina molècula encaixaria millor i faria més interaccions amb la proteïna.

3- Ús de molècules patentades: Utilitzarem molècules patentades com a base per a fer noves
molècules. Introduïm modificacions per fer que aquest compost faci la seva funció però que millori
les seves característiques. S’agafen molècules patentades i amb un disseny racional s’encaixen amb la
diana terapèutica, fent un docking. Llavors es mira com es pot millorar el fàrmac.
Podem definir diferents tipus de fàrmacs seegons l’estat de la patent:
- Novel o first-class: Es desenvolupen utilitzant per primera vegada una diana terapèutica.
- Fast-followers: Al moment de patentar no s’ha protegit prou bé i s’utilitzen escletxes de les
patents per aconseguir compostos molt similars. Acostumen a sortir una darrera l’altra de
forma molt ràpida i les dues acostumen a ser patentades.
- Differenciators o biobetters: Apareixen després quan un fàrmac té molt d’èxit i se l’hi fan
modificacions. Ho acostuma a fer la mateixa empresa per a allargar les patents.
- Late-corners: Són productes que no porten novetat però que es poden patentar. Són genèrics o
biosimilars. Per exemple, es pot patentar si s’utilitza una nova forma de produir-lo.
També pot passar que es descobreixin noves especificacions d’un fàrmac concret. S’anomena
reposicionament. En algun cas també són per combinacions de diferents fàrmacs que de forma
combinada presenten noves activitats. Això passa en molts casos de quimioteràpia.

4- Aprofitar efectes secundaris de fàrmacs: La majoria de fàrmacs tenen efectes secundaris. A vegades
s’aprofiten aquests efectes secundaris per a crear nous fàrmacs. Es modifica la molècula per a poder
aprofitar aquests efectes secundaris.

5- Serendipitat: Descobriment o una troballa afortunada i inesperada que es produeix quan s'està
buscant una altra cosa diferent. El major exemple és el descobriment de la Penicil·lina o la Viagra.

Optimització del HIT (LEAD):

Quan tenim un HIT hem de buscar el LEAD. Hem de plantejar-nos què podem millorar del HIT per a
tenir un LEAD. Podem millorar la molècula químicament perquè millori la seva estabilitat i
solubilitat. Podem millorar la potència i l’absorció podem fer tècniques d’unió a diana i sintetitzar
noves molècules. Això ho aconseguirem fent bioassajos d’activitat. També podem millorar altres
aspectes com l’eliminació, la toxicitat, la no selectivitat, les interaccions, etc. Per aquests últims farà
falta fer estudis in vivo (farmacocinètica, farmacodinàmica i toxicitat).
Estudis in vivo:
Per a l’aprovació d’un fàrmac prèviament s’ha de demostrar la seva eficàcia i seguretat, i normalment
fa falta provar-ho estabularis reglats perquè el fàrmac sigui aprovat. Cal que hi hagi veterinaris i que
hi hagi un control i un comitè ètic. Aquest avaluarà si es pot fer o no l’estudi amb animals. En el
comitè ètic se li ha de presentar un informe que expliqui els objectius i per què no es poden fer sense
animals i com es tractaran i com s’evitarà el seu patiment. Els animals més utilitzats són les rates, i
també s’utilitzen ratolins, gossos, conills, primats, etc. Un assaig amb animals és sempre una
aproximació i en un 20% dels casos funciona, però en un 80% no. Amb un sol animal no és suficient
com per a provar-ho després en persones. Fa falta que funcioni en diferents espècies perquè el fàrmac
sigui segur. La utilització de primats es fa quan s’estudien aspectes de la biologia que no tenen la resta
d'animals (fàrmacs contra el virus de la SIDA, ja que els limfòcits dels primats són els més semblants
als dels humans). Cada vegada hi ha més interès en desenvolupar sistemes in vivo que ens permetin
estalviar dolor a animals. Actualment l’objectiu és fer les primeres proves en models artificials.

La farmacocinètica és l’estudi de com el cos afecta el fàrmac. El pot eliminar, posar-hi barreres,
modificar-lo, etc.
La farmacodinàmica és el que fa el fàrmac al cos. El fàrmac pot actuar de dues maneres sobre el cos,
de manera terapèutica o de forma tòxica. Aquest últim apartat és l’anàlisi toxicològic.

El ratolí com a model animal:

Les rates i ratolins són els animals més utilitzats, i són animals model. Això és perquè el seu període
de gestació és curt, les camades són abundants i permeten tenir-ne molts a l’estabulari. La mida petita
i l’adaptació ràpida a l’estabulari i el baix cost de manutenció també són avantatges importants des del
punt de vista econòmic. Presenten gran similitud en els processos bioquímics amb els humans (és un
mamífer, el seu sistema immunitari és semblant al dels humans, i la majoria dels seus gens tenen un
gen homòleg en el genoma humà). A més, coneixem la totalitat del seu genoma, es poden creuar amb
un grau d’endogàmia de 1 i existeixen moltes línies genèticament definides, la població d’un
estabolari és pràcticament igual degut a l’endogàmia. Això fa que els experiments siguin més
controlats.

Altres models animals:

Molts són models animals més senzills, i els més importants són els Danio rerio (peix zebra),
Drosophila melanogaster, Caenorhabditis elegants (cuc de terra). Els avantatges d’aquests animals són
que permeten fer un screening senzill, es pot fer en plaques i en podem fer de molts a la vegada. Els
screenings dels peixos zebra es fan sobre els embrions, sobre plaques que es poden posar en màquines
de high throughput screening. Aquests embrions són transparents i es poden veure els òrgans al
microscopi. Tenim moltes variants del peix zebra que s’han construït mitjançant tècniques de biologia
molecular, i es poden marcar els teixits amb proteïnes fluorescents. També tenim molts mutants que
són models de malalties similars en humans. En les Drosophila hi ha moltes variants de malalties
neurodegeneratives semblants a les humanes. El Caenorhabditis té només 6 o 7 cèl·lules diferents, i és
fàcil treballar-les per diferent.
Si no funciona amb aquests animals ja no ho provarem amb mamífers, ens ho estalviem. Si funciona
caldrà provar-ho amb animals superiors, i pot ser que funcioni o que no. Aquests animals permeten
assajar moltes coses que no seria possible fer-ho en cultius in vitro, i sense utilitzar animals superiors.
A més, és molt més barat utilitzar aquests animals.
Hi ha altres alternatives, com ara programes informàtics on s’entren les característiques
fisicoquímiques de la molècula i es fan prediccions. Això ens pot ajudar a descartar coses. També hi
ha robots que uneixen teixits i simulen òrgans. S’està intentant substituir els models animals per
aquests altres models.
Alguns fàrmacs es poden provar en organismes que no són animals. Per exemple, podem analitzar la
mutageneicitat en organismes unicel·lulars. És l’exemple del test d’Ames. S’utilitzen bacteris que
tenen una atrofia, per exemple, no poden sintetitzar metionina perquè no tenen el gen. Si posem
aquests bacteris en medi mínim el bacteri no podrà fer metionina i no podrà créixer. Si es cultiva
aquest bacteri amb el fàrmac, si el fàrmac és mutagènic, pot revertir la mutació que fa que no pugui
sintetitzar la metionina. Si alguns muten podrem veure’ls, i hi haurà hagut una mutació que ha revertit
la mutació, és a dir, el fàrmac és mutagènic.

Anàlisi toxicològic:
L’agència del medicament és el primer que analitza, i no autoritza cap fàrmac que sigui tòxic. En
algun cas, encara que sigui tòxic es poden utilitzar. Per exemple, els tractaments antitumorals, on la
toxicitat és menor que el benefici que provoca es poden utilitzar.

Determinació de la màxima dosi tolerada (MDT): És la dosi màxima en que els animals encara no
presenten uns mínims símptomes de toxicitat. La majoria de medicaments tenen toxicitat, però estan
per sota de la MDT. És per això que existeix la sobredosi. Per a determinar la MDT s’agafen ratolins i
es marquen a l’atzar, se’ls dona una dosi de fàrmac en grups. S’agafen tots els ratolins i es barregen.
Després s’avaluen aquests ratolins veterinàriament i es determinen els efectes tòxics (per exemple, si
es perd un 10% del pes supera la dosi màxima tolerada). Així es pot establir quina és la màxima dosi
tolerada.Quan es manifesta l’efecte tòxic, la dosi anterior és la màxima dosi tolerada. Ens diu quina és
la màxima concentració a la que podrem administrar un determinat fàrmac. Si a la MDT encara no hi
ha efectes terapèutics descartarem el fàrmac. Aquesta dosi màxima ens determinarà els estudis
posteriors. Moltes vegades no s’arriba a veure la dosi màxima tolerada, els animals no tenen efectes
tòxics. En aquests casos s’arriba a una concentració màxima i s’anomena màxima feasible dose
(MFD). Aquest fàrmac no és gens tòxic.

Estudis de toxicitat aguda: Intenten explicar el perquè de la toxicitat. Induïm la toxicitat en animals,
se’ls administra la MDT i concentracions superiors. Després se sacrifiquen els animals si es fan
anàlisis de sang i microscòpics de tots els òrgans, per veure quins són els òrgans afectats. Si podem
trobar el problema tindrem idees de com millorar-lo per disminuir la toxicitat.

Estudis de toxicitat crònica: Sobretot per malalties cròniques que necessiten fàrmacs durant tota la
vida, com la diabetis. S’agafen animals que viuen dos o tres anys i se’ls administra el fàrmac durant
tota la vida. Es busca alguna toxicitat a llarg termini, a base d’anar acumulant dosis.

Altres estudis: de fertilitat (s’administra el fàrmac tòxic i es mira si el fill és normal), de teratogènia
(malformacions fetals, s’administra a rates embarassades), toxicitat post-fetal (es mira si la llet de la
mare transmet toxicitat sobre els ratolins), de mutagenicitat, de carcinogenicitat (a llarg termini),
d’immunotoxicitat (si indueixen resposta immunològica, normalment donen positius, és una proteïna
humana en una rata. S’intenta treballar amb proteïnes humanes, menys immunogèniques o amb
molècules petites) i de toxicitat local (mirar al lloc d’inoculació si hi ha alguna inflamació). Per
arribar a les fases clíniques s’ha de demostrar que el fàrmac no és tòxic. No cal fer tots els estudis,
depèn de cada fàrmac. Per exemple, un fàrmac basat en un compost químic no cal fer els estudis
d’immunotoxicitat, si és un fàrmac pediàtric no farem estudis de teratogènia.
Farmacocinètica:
Són el segon tipus d’estudis que s’han de fer. És l’estudi de com el cos afecta al fàrmac. Quan posem
un fàrmac en un cos s’ha d’absorbir per arribar al sistema circulatori (excepte si l’administrem per via
intravenosa). Quan arriba al sistema circulatori es distribuirà per tot el cos, arribant a teixits que no
interessen i generant o no toxicitat. També arribarà al teixit malalt. El fàrmac pot ser modificat o
eliminat pel propi metabolisme, moltes vegades deixa de ser actiu, i pot ser excretat. En els estudis de
farmacocinètica interessa trobar maneres perquè la màxima quantitat de fàrmac arribi al teixit
d’interès, així menys serà eliminat i produirà menys toxicitat a altres teixits. La vida mitjana ve
determinada per un conjunt de processos, recollits en les sigles ADME (absorció, distribució,
metabolisme i excreció).

Absorció:
Procés pel qual el fàrmac pot arribar al torrent circulatori. Podem administrar el fàrmac a través de
diferents vies:
- Via parenteral: Amb la utilització d’una agulla de forma intravenosa, intramuscular o
subcutània. És l’única via en que l’absorció és del 100%. En la intramuscular i subcutània hi
ha un retard en l’absorció, però és del 100%. L’absorció a l’instant provoca una dosi molt
gran al principi i després anirà disminuint. En l’absorció retardada permet una dosi més
constant i dura més en el temps. Dependrà de cada cas quina s’utilitza. Les proteïnes
s’administren majoritàriament per via parenteral, però costa d’autoadministrar.
- Via oral: És fàcil d’administrar. El fàrmac s’ha d’absorbir als intestins. En proteïnes no
funciona, ja que el pH de l'estòmac i les peptidases de l’intestí prim les degradarien. A més,
els fàrmacs biotecnològics polars passen poc per les membranes de les cèl·lules que fan de
barrera. Hi ha alguna excepció, algun fàrmac antibiòtic s’administra oralment. Això és perquè
el que es fa és matar bacteris de l’intestí. Alguns fàrmacs químics també s’absorbeixen molt
malament. Segons les regles de Lipinski, un fàrmac químic ha de ser més petit de 500 Da,
tenir menys de 10 donadors de pont d’hidrogen i més de 5 acceptors de pont d’hidrogen, i la
seva hidrofobicitat sigui inferior a 5.
- Pulmonar: Per inhalació. És un òrgan molt irrigat i permet l’absorció. Alguns fàrmacs
biotecnològics s’administren a nivell pulmonar. L’absorció és molt elevada i permet absorbir
molècules de gran pes molecular.
- Nasal: També és un lloc molt irrigat, i s’ha intentat per administrar pèptids petits. Hi ha un
problema, el moc, que impedeix l’absorció. No s’utilitza gaire.
- Tòpica: Són les pomades. S’utilitza per problemes locals, i també s’ha utilitzat per algun
fàrmac biotecnològic.

Distribució:
Un cop s’ha absorbit el fàrmac es troba al torrent sanguini o al torrent limfàtic. Aquest és el canal per
a distribuir-lo pels teixits. La distribució no és homogènia per diferents factors:
- Hi ha barreres, com ara la barrera hematoencefàlica, que discrimina les substàncies que poden
arribar al cervell. La majoria de fàrmacs no poden travessar-la. La barrera placentària té una
funció molt semblant. La barrera cel·lular també és una barrera important. El fet d’estar al
torrent sanguini no implica que el fàrmac entri dins les cèl·lules.
- Segrest de determinades proteïnes que poden capturar molècules. En el torrent sanguini el
fàrmac pot viatjar lliure, serà farmacològicament actiu, o unit a molècules, que el segresten.
Per exemple, l'albúmina és capaç d’unir-se a molècules apolars petites. Si el nostre fàrmac és
petit i apolar podrà ser capturat per l’albúmina i no podrà arribar al seu destí i fer la funció.
 L’albúmina també es pot utilitzar, ja que capturant el nostre fàrmac també actua com un
reservori. A mesura que s’anirà consumint el nostre fàrmac l’albúmina n’anirà alliberant de
manera constant, així tindrem un efecte més perllongat.
- Influència de teixits: Alguns fàrmacs poden quedar atrapats dins alguns teixits, com ara a dins
les gotes lipídiques. No arribarà la mateixa quantitat de fàrmac a tots els òrgans, dependrà de
la irrigació del teixit. No hi ha una distribució homogènia dels fàrmacs als teixits.

Metabolització:
La metabolització dels fàrmacs modifica el fàrmac per part del propi cos. Els fàrmacs són substàncies
estranyes i s’intenten eliminar i excretar. La majoria són absorbits a l’intestí i són portats a la vena
cava. Després arriba al fetge, que és un òrgan filtrador, intenta controlar què entra dins el cos. El
nostre cos considera els fàrmacs com a xenobiòtics, és a dir, substàncies estranyes, i el fetge els
intenta eliminar a través de dues vies: Ho envia a la vesícula biliar (es converteix en bilis i s’excreta
directament als budells), o ho converteix en molècules més polars per a poder ser excretades a través
de l’orina. Per a fer això el fetge fa dues reaccions:
- Tipus 1: Son reaccions d’oxidació. Gràcies als citocroms i a partir d'electrons donats per
l’oxigen introduïm un grup hidroxil a les molècules estranyes. Al tenir el grup hidroxil
aquestes molècules són polars i són més fàcilment excretables per l’orina. Això ho fa la via
del citocrom P450 (CYP), que conté 67 citocroms. Aquests es troben al reticle endoplasmàtic
llis. La via fa dues reaccions d’oxidació i introdueix un oxigen al nostre fàrmac.
Quan modifiquem el nostre fàrmac és més fàcil descartar-lo. Si s’uneix un citocrom de la via
del citocrom P450 la vida mitja del nostre fàrmac disminuirà, l’inactivem. Però la modificació
també pot activar el fàrmac. Moltes vegades el que nosaltres administrem és un profàrmac,
una variant inactiva del fàrmac, i és el nostre propi fetge el que activa el fàrmac. Alguns
fàrmacs provoquen que la metabolització produeixi un producte tòxic. En aquests casos no
podrem utilitzar aquests fàrmacs.
L’expressió de cada CYP varia en el conjunt de la població, i pot variar segons l’edat, efecte
d’altres fàrmacs, factors genètics, com el grup ètnic, etc.

- Tipus 2: Són reaccions d’addició de molècules més grans. Són grups polars que faciliten la
seva excreció i disminueixen la toxicitat i activitat (sulfat, àcid glucorònic, grup metil, grup
acetil). Necessitem una proteïna que tingui un grup hidroxil. Les de fase 1 introdueixen
hidroxils, i les de fase 2 introdueixen altres coses sobre els grups hidroxil. A partir d’una
molècula que fa un enllaç ric en energia es transfereix sobre el grup hidroxil. Introduim un
grup sobre l’hidroxil i això facilita la seva excreció.

Els fàrmacs biològics són metabolitzats per les proteases que es troben al sèrum. Això disminuirà la
seva vida mitja i farà que els aminoàcids siguin absorbits.

Excreció:
És el procés d’expulsió del fàrmac a l’exterior de l’organisme. Les substàncies petites i polars
s’eliminen fàcilment a través de l’orina. Les proteïnes són polars, però només s’excreten les petites. A
partir de 60000 Da no s’excreta la proteïna i s’excreten per la bilis. La circulació enterohepàtica fa que
se recicli la bilis. La bilis, doncs, és reabsorbida, i també es reabsorbeix part del fàrmac que s’havia
excretat a la bilis. La circulació enterohepàtica és la via que segueixen els fàrmacs grans que són
excretats a la bilis i tornen a ser reabsorbits més endavant.
Les proteïnes també poden ser eliminades pels macròfags o degradades per proteases del sèrum.
Altres formes d’eliminació són la suor, les llàgrimes, la llet i la saliva.
Anàlisi de la farmacocinètica del fàrmac:

En la farmacocinètica necessitem un sistema per veure com canvia la quantitat de fàrmac.

Si és un fàrmac químic tenim diferents formes de fer-ho: marcar-lo de forma radioactiva (Sofre, iode,
carboni 13, etc. És car i es necessiten laboratoris de radioactivitat, però és molt sensible), o amb una
HPLC-MS. És un HPLC lligat a un espectròmetre de masses, se separa per massa i es busca el pic que
correspon al nostre fàrmac. La corba de la HPLC ens indica la quantitat de fàrmac que hi ha.
En proteïnes el més típic és fer una ELISA, i en alguns fàrmacs biotecnològics basats en DNA es fan
PCR quantitatives.

Un cop tenim el sistema d’analitzar la proteïna agafem animals i a T0 els administrem el fàrmac. A
diferents temps es prenen mostres de sang (en alguns casos també mostres d’orina). Anirem veient la
quantitat de fàrmac que hi ha a nivell sanguini amb el temps. També es pot sacrificar l’animal i fer
biòpsies per veure si el fàrmac ha quedat retingut en algun teixit, com ara el teixit adipòs. Tot això es
representa, la concentració de fàrmac en sang en funció al temps. Obtenim una gràfica així.

Al principi veiem que puja, el fàrmac s’està absorbint. Després comença a baixar, s’està eliminant.
Arribem a la màxima concentració que podem arribar, i després baixa, el fàrmac s’està eliminant,
excretant o segrestant en teixits on no és accessible. Veurem la fase d’eliminació del fàrmac. Ens
interessa que la corba de la concentració de fàrmac en sang no arribi mai a la màxima dosi tolerada,
per veure que estem dins d’un marge de seguretat. També veurem que estem per sobre de la mínima
concentració per veure un efecte. Interessa que el màxim de temps possible el nostre fàrmac estigui
per sobre d’aquesta concentració per veure un efecte terapèutic. Aquí podrem triar el millor fàrmac
segons el que duri més temps entre aquests dos límits.

Paràmetres farmacocinètics:
Cmax: És la màxima concentració que arribem a assolir i que veiem en sang. Dependrà de la
concentració o dosi i del tipus de fàrmac i via d’administració.
Tmax: Temps que tarda en assolir-se la Cmax. Una Tmax curta ens indica que l’absorció és curta.

La velocitat en què s’elimina el fàrmac depèn de la concentració que hi ha del fàrmac en el cos. Quan
la concentració és alta la velocitat augmenta, i quan és baixa disminueix. És per això que la corba no
és recta, i la baixada és corbada. Per veure la recta ho hem de passar a una escala logarítmica negativa.
Aleshores podem calcular la velocitat d’eliminació (Kel).
Kel: És el pendent de la recta logarítmica. Les seves unitats són temps^-1, i és la quantitat de fàrmac
que s’elimina a cada temps. 0.5/h vol dir que en una hora ha eliminat la meitat del fàrmac inicial. Ens
indica l’eliminació, i no l’excreció, ja que mirem la concentració de fàrmac en sang, sabem que s’ha
eliminat però no sabem si s’ha excretat. Establim la fórmula:

T1/2 és la vida mitja. És el temps que es tarda en reduir a la meitat la concentració de fàrmac.

Àrea sota la corba (AUC):Ens indica quin és el grau d’exposició al fàrmac. Si l’àrea sota la corba és
molt alta estarem exposats al fàrmac durant molt de temps. És un paràmetre que ens dona informació
sobre l’absorció, la distribució i l’excreció.

Per a determinar l’àrea sota la corba ho farem a partir de punts.Calcularem l’àrea per polígons entre
els diferents punts. La suma de totes les àrees és l’àrea sota la corba.

Biodisponibilitat (F): És la quantitat de fàrmac que arriba a ser absorbida. Per a determinar-la ho
fem a partir de l’AUC. Comparem l’AUC que tenim amb l’AUC quan administrem el fàrmac per via
intravenosa (s’absorbeix el 100%). La distribució i metabolització serà la mateixa, però l’absorció
canviarà. Ens donarà un percentatge, que serà el percentatge d’absorció.
Biodisponibilitat relativa: Comparem per una mateixa via dos fàrmacs administrats a través de la
mateixa via. La relació d’àrea sota la corba d’un respecte l’altre ens diu quin presenta una millor
biodisponibilitat.

Volum de distribució (V): És el volum aparent que ocupa el fàrmac dins el cos. El cos humà té un
volum d’aproximadament 40-50L. Si tenim un fàrmac que es queda només al torrent sanguini, encara
que es distribuieixi per tot el cos, el volum serà més petit, ja que no surt del plasma (3-4 L de plasma).
El volum de distribució de la insulina és de 4L. Un altre fàrmac que es distribueixi de forma uniforme
per tot el cos tindrà un volum de distribució de 40-50L. La concentració és la dosi que hem inoculat
entre el volum total. Per tant:

Nosaltres sabem la dosi que hem administrat i podem calcular quina concentració hi ha del fàrmac
dins el cos. Podem esbrinar el volum aparent de distribució.

Quan inoculem un fàrmac a una persona al principi es distribuirà pel torrent sanguini. En aquest
moment estarà molt concentrat a només el torrent sanguini. Al cap d’un temps es distribuirà per tot el
cos, i quedarà diluït. Hem de trobar el moment en què s’assoleixi aquesta estabilitat per a mesurar la
concentració. A més, el fàrmac es pot començar a concentrar a teixits determinats, com per exemple al
teixit adipòs si és un fàrmac apolar. Això ho diluirà encara més, però si analitzem aquest teixit adipòs
tindrem concentracions molt altes, i obtindríem volums de distribució molt grans, més de 50L. Per
això diem Volum aparent de distribució.

Fins que no assolim un estat estacionari no podem calcular la concentració per calcular el volum, la
concentració no seria real. Per evitar això ho farem a partir de la AUC i la Kel.

El volum de distribució ens indica la capacitat que té el fàrmac a sortir del plasma i anar a altres parts
del cos. Com més elevat sigui més ha sortit del plasma i més s’ha distribuït pel cos. Si és molt alt ens
indica que s’està acumulant. La concentració sempre la calcularem a partir de la concentració efectiva
en plasma. Podrem saber sempre la quantitat de dosi que hi ha en plasma. Això ens ajudarà a calcular
la dosi efectiva que hem d’inocular per a tenir la concentració que necessitem.

Depuració (CL, clearance): És el volum de sang aparent del que s’elimina de manera irreversible en
un fàrmac per unitat de temps (L/h). Es calcula a partir de la AUC:

Un cop tenim la clearance podem trobar la vida mitja d’un fàrmac.

Amb la clearance podem veure de quina forma s’està eliminant un fàrmac. Per exemple, tenim un
fàrmac que es metabolitza al fetge, i en perdem part. Per altra banda, una altra part va als ronyons, on
s’excreta per l’orina. L’eliminació que contempla la celarance inclou la metabolització del fetge i
l’excreció per l’orina. Podem mesurar l’eliminació renal, perquè podem mirar la quantitat de fàrmac a
l’orina. Mirarem quina quantitat de fàrmac ha arribat a l’orina i la dividirem per AUC, així sabrem la
Clearance que s’ha eliminat per la via renal. Amb la clearance total li restarem la clearance renal i
obtindrem la clearance hepàtica.

CL= CL renal + CL hepatica CL renal = F orina / AUC

A partir de la clearance es calcula la concentració quan no es fa dosi única. Sempre necessitem que la
concentració de fàrmac estigui per sobre de la mínima (MEC). Però com que tindrem eliminació,
sempre anirà baixant. Hauríem d’administrar fàrmac, i aniria fent pujades i baixades. Per evitar això
farem una infusió: anirem augmentant la concentració de fàrmac a poc a poc, fins que la quantitat de
fàrmac absorbit i la quantitat de fàrmac eliminat s’equilibren, tindrem sempre la mateixa concentració.
Haurem de calcular molt bé l’eliminació i la velocitat d’infusió, per no passar-nos per cap dels dos
límits.

La concentració steady state la podem calcular de la següent forma:

Podrem calcular a quina concentració ha d’estar aquell fàrmac que administrem. En funció del fàrmac
això pot pujar més ràpid o més a poc a poc. De manera general considerarem que per assolir la
concentració estacionària necessitem 5 vegades la T1/2.

Si el temps per assolir la concentració steady state posarem una dosi de càrrega. Aquesta és una dosi
intravenosa única, que ens augmenta de cop la concentració de fàrmac i que baixarà ràpidament. Com
a resultat tindrem la següent concentració:

Per a calcular-ho ho podem fer amb la fórmula:

Farmacodinàmica:
És l’estudi de l’efecte que té el fàrmac sobre el cos:
Per exemple ens determina la quantitat de fàrmac necessària per baixar la concentració de patogen.
Alguns fàrmacs són més difícils de determinar, com ara un analgèsic: Com podem establir la quantitat
de fàrmac que baixi el dolor al 50%? Costa molt de determinar. Per a determinar-ho haurem de fer un
anàlisi estadístic per poblacions.
En tots els casos farem corbes de dosi-resposta:

Les corbes són sinusoidals. Quan no ho són podrem identificar problemes. A partir de les corbes
podem parlar de dos paràmetres:
Potència: És la quantitat de fàrmac necessària per a fer un determinat efecte. Normalment parlarem
de l’efecte al 50% (ED50). És el punt més fàcil de determinar, perquè és el punt on hi ha més pendent.
Petites variacions tenen un gran efecte i tindrem poc error. El fàrmac més potent és el que necessita
menys concentració per fer el mateix efecte.

Eficàcia: Intensitat màxima de resposta que es pot aconseguir amb un fàrmac. Alguns no permeten
solucionar el problema al 100%.

En la imatge amb A i B podem aconseguir una eficàcia de casi 100%, són més eficaços que C. A és el
més potent.

L’efecte a una determinada concentració té en compte l’eficàcia i la potència, segons la fórmula:

E= Efecte màxim o eficàcia * concentració /(Potència+concentració). Aquesta fórmula és equivalent a
la fórmula de Michaelis-Menten.
La biodisponibilitat és la capacitat que té un fàrmac a ser distribuït. No tenim la fórmula:
Quan volem calcular la biodisponibiltat ens podem trobar que les dosis utilitzades per l’experiment
intravenós i oral són diferents, les àrees sota la corba són diferents i no són comparables. El que fem
és:
F=(AUCoral/AUCintravenosa)x(Dintravenosa/Doral)

Podem combinar aquests tres estudis de diferents maneres:

Toxicitat i farmacodinàmica:
Obtindrem una corba de farmacodinàmica i tindrem una corba de dosis que presenten efect tòxic.
Això ens indicarà la seguretat que té el fàrmac. Si un fàrmac és molt segur podrem decidir entre
moltes dosis on l’efecte terapèutic és del 100% i la toxicitat és 0. Un fàrmac poc segur tindrà les dues
corbes molt juntes, i quan tenim efecte terapèutic tenim una quantitat d’efectes tòxics importants. La
separació entre les dues corbes és la finestra terapèutica. Com més separades estiguin més segur és el
fàrmac.

L’índex terapèutic també expressa la seguretat d’un fàrmac, i es calcula com:

Per exemple: TI = Màxima dosi tolerada / potència

La potència és la dosi que permet tenir un efecte del 50%. Dividirem un número gran per un de més
petit.
Si tenim un índex terapèutic elevat tindrem un fàrmac segur, mentre que si és proper a tindrem poca
seguretat i segurament no podrem aplicar aquell fàrmac.

Farmacodinàmica i farmacocinètica:
Tant en farmacocinètica com en farmacodinàmica estudiem l’absorció. Relacionarem el temps i
l’efecte, i eliminem la concentració. Tindrem una perdicció de durant quant temps aquell fàrmac serà
efectiu i quin grau d’efectivitat tindrà. Aquesta relació forma una corba i se l’anomena PK/PD.
Interaccions:
És l’efecte que té un fàrmac que incideix sobre un altre. Tindrem diferents efectes:
- Aditivisme: Quan afegim dos fàrmacs per a la mateixa diana se sumen, és com si poséssim
més dosi.
- Sinèrgia: La presència d’un fàrmac fa augmentar l’efecte
màxim del segon. Quan afegim els dos fàrmacs tenen un
efecte superior a l’efecte que s’obté per adtivisme. Per
exemple, el tpA té un efecte secundari que fa baixar
l’expressió dels gens CYP, es metabolitzen menys i augmenta
la vida mitja i augmenta l’efecte dels altres fàrmacs. L’efecte
no ha de ser perquè actuen sobre la mateixa diana, poden ser
sobre la farmacocinètica de l’altre fàrmac.
- Antagonisme: La combinació de dos fàrmacs és molt inferior
del que tindríem per aditivisme. Un va en contra de l’altre.
L’efecte d’un fàrmac fa disminuir l’efecte del segon.

Quan es miren les interaccions no només es mira amb altres fàrmacs. També es mira amb aliments,
com per exemple amb l’alcohol. L’alcohol pot ser sinèrgic del fàrmac, pel que augmenten la seva
eficàcia. La sinèrgia pot ser bona (permet desplaçar la corba d’efecte terapèutic cap a l’esquerra i
augmenta la finestra terapèutica) o dolenta (pot provocar sobredosis). Molts fàrmacs actualment
s’administren amb altres fàrmacs. Això és degut a que molts vegades les eficàcies no arriben al 100%.
La sinèrgia, però, és dolenta quan no la tenim controlada. Pot provocar efectes de sobredosi que
perjudiquin al pacient. S’han de controlar molt.