La metodologia experimental

Característiques
El mètode experimental representa una forma d’adquisició de coneixement a través d’una modalitat
del mètode científic que té com a finalitat establir relacions causals entre variables. Aquesta
verificació es fa a partir de la manipulació de la possible causa (variable independent) i sota
condicions de control que permetin eliminar o neutralitzar la influència de variables estranyes sobre la
relació que pretenem estudiar.
Per poder establir l’existència de causalitat en la relació entre dues variables, una d’independent
(causa) i una altra de dependent (efecte), s’han d’acomplir els requisits següents:
1. Antecedència: els valors de la variable independent (VI) s’han de produir i registrar abans
d’observar els valors de la variable dependent (VD).
2. Covariació: les variacions en els nivells de la variable dependent han de coincidir
sistemàticament amb els canvis de la variable independent. És a dir, han de variar o covariar
al mateix temps.
3. Descartar causes alternatives: un cop comprovada la covariació, s’ha de descartar la
possibilitat que existeixi una altra variable, diferent de la variable independent, que
constitueixi una explicació alternativa dels canvis observats en la variable dependent.
Avantatges i limitacions
Precisament, a causa de les seves característiques (control exhaustiu de totes les possibles variables
estranyes o causes alternatives a les estudiades, i manipulació d’aquesta causa per veure l’efecte
que té en la variable conducta que volem estudiar), els experiments presenten una validesa interna
màxima, és a dir, podem tenir un alt grau de confiança en el fet que els resultats obtinguts són els
reals i no hi ha cap causa alternativa que estigui actuant de manera emmascarada.
D’altra banda, i com a conseqüència de les estrictes condicions de laboratori (que l’allunyen de la
situació real en què es produeix), els experiments presenten una validesa externa molt limitada.
Concretament, és la validesa ecològica la que queda més ressentida, atès que la situació artificial
creada per estudiar el fenomen dista molt d’assemblar-se a la situació real on aquest es dóna.
Concepte d’experiment
Kerlinger (1982) el defineix de la manera següent: « por experimento se entiende una investigación
científica en la cuál quién la realiza (el investigador) manipula o controla una o más variables
independientes y observa la variable o variables dependientes, en busca de una variación. »
A partir d’aquesta definició podem destacar els següents aspectes característics dels experiments:
1. Provocació del fenomen: per tant, l’experimentador té llibertat per manipular els valors
d’una o més variables i estudiar el seu efecte en una o més variables. És a dir, no espera que
es produeixi el fenomen, sinó que ell mateix l’indueix per tal que es produeixi. D’aquesta
manera es pot repetir un experiment tantes vegades com es vulgui.
2. Control prèviament establert: quan l’investigador provoca el fenomen que vol estudiar s’ha
de preocupar d’aïllar-lo de qualsevol altre factor que pogués actuar conjuntament amb ell i
emmascarar o confondre els resultats reals.
Un cop definit el concepte d’experiment, anem a veure els diferents tipus d’experiment que podem
dur a terme. Els dividirem a partir de dos criteris: segons el grau de control que permeten i pels
coneixements que suposen. Els dos criteris no són mútuament excluyents.
1.Segons el grau de control
-Experiments de laboratori: són aquells que es realitzen en situació de laboratori i que, per tant,
permeten un grau màxim de control de variables estranyes. D’una banda, aquest tipus d’experiment
ha rebut força crítiques per la seva manca de validesa ecològica. Però, d’altra banda, els experiments
de laboratori presenten una màxima validesa interna.
-Experiments de camp: són experiments que es realitzen en situació real. Es troben a mig camí
entre els experiments de laboratori on l’investigador provoca el fenomen i controla totes les variables
estranyes i els estudis de camp on l’investigador únicament observa i registra les variables, però no
manipula variables independents ni controla variables estranyes.
2.Segons el grau de coneixement que suposen
-Experiments exploratoris: són aquells que es realitzen quan hi ha pocs coneixements sobre el
fenomen que es vol estudiar, però que, malgrat tot, l’investigador planteja. Una característica
important d’aquest tipus d’experiment és que, a causa de la manca de coneixement, es fa difícil
plantejar una hipòtesi adequada sobre la predicció d’uns resultats determinats. Un intent podria ser:
vaig a manipular A (possible causa) d’aquesta forma, a veure quins resultats observo en B (possible
efecte).
Els experiments exploratoris aporten una informació molt valuosa per a la ciència, sobretot en els
inicis de la investigació d’un problema del qual no es pot predir l’efecte d’una variable sobre una altra,
però sí que tenim la idea que pot haver-hi relació entre ambdues variables. Sovint, la informació
aportada pels experiments exploratoris és la base per plantejar el següent tipus d’experiments.
-Experiments confirmatoris: són aquells en els quals l’investigador parteix del coneixement previ
sobre el tema, ja sigui d’experiments exploratoris o confirmatoris precedents. A partir d’aquesta
informació prèvia és capaç de formular una hipòtesi concreta, això vol dir predir una relació entre
variables: si manipulo A (causa) d’aquesta forma, observaré aquests resultats en B (efecte).
-Experiments replicatoris: el terme replicació es refereix a la repetició d’un procediment. Per tant,
replicar un experiment significa repetir-lo en les mateixes condicions en què es va fer la primera
vegada. Hi ha autors que diuen que la replicació exacta no existeix perquè significaria utilitzar també
la mateixa mostra de subjectes i això no és possible, ja que hi ha el risc que es produeixi en els
subjectes un efecte d’aprenentatge de la tasca experimental o de cansament. Aquest efecte es
manifestaria en les seves respostes i, en conseqüència, distorsionaria els resultats de l’experiment.
Per tant, allò que és desitjable és usar una nova mostra de subjectes, però que reuneixi les
característiques de la mostra precedent.
Concepte de variància
Definim el terme variància com la variació observada en les mesures de la variable dependent.
Aquest concepte el denominarem variància total. No obstant això, les diferències que trobem en la
variable dependent poden donar-se per l’acció de la variable independent aïllada o per l’acció
conjunta d’aquesta amb altres. Això donarà lloc a diferents tipus de variància o variabilitat. A partir
d’aquí podem descompondre la variància total en: variancia sistemàtica i de l’error.
La variància sistemàtica es pot definir com la variació que presenten les dades que apunten
sistemàticament en una direcció més que en una altra. Pot ser a causa dels efectes de la/les
variable/s independent/s (diferents mètodes d’ensenyament, de tractaments, de teràpies…), dels
efectes de les variables estranyes, o dels efectes d’ambdues. En funció de quin sigui l’origen
d’aquesta variabilitat sistemàtica, es denominarà:
1. Variància sistemàtica primària o experimental: correspon a la variabilitat que presenten
les dades a causa dels efectes de la variable independent. Aquest tipus de variabilitat és el
desitjat per qualsevol investigador quan fa un experiment.
2. Variància sistemàtica secundària: és la variabilitat que presenten les dades com a
conseqüència de l’acció d’alguna variable estranya. Aquest tipus de variabilitat no és el
desitjat pels investigadors.
Per últim, la variància de l’error, és la variabilitat que presenten les dades a causa de fluctuacions
aleatòries. Aquest tipus de variabilitat és conseqüència principalment de les diferències individuals
existents entre els subjectes experimentals, però també de la utilització d’instruments poc precisos o
instruccions poc clares. Es pot dir que és un tipus de variabilitat en certa manera imprevisible.
A partir de la descomposició de la variància, Kerlinger
(1988) va proposar que, per optimitzar la planificació de
qualsevol investigació de tipus experimental, aquesta
hauria de seguir el principi que va denominar
MAX-MIN-CON i que consisteix en el següent:
1.MAX-imitzar la variància primària.
2.MIN-imitzar la variància de l’error.
3.CON-trolar la variància secundària
Fonts de variació
-Dels subjectes experimentals: es refereixen a les diferències individuals existents entre els
subjectes d’un experiment i que poden emmascarar l’efecte de la variable independent sobre la
dependent. Aquestes diferències poden ser característiques estables com per exemple l’edat, el
sexe, els factors de personalitat, les aptituds..., és a dir característiques organísmiques; o
característiques no estables, com pot ser el fet que els subjectes s’hagin presentat o no de manera
voluntària per participar en l’experiment, o el fet que rebin una compensació econòmica per la seva
participació. En aquests dos darrers casos, hi haurà un augment de la motivació i, per tant, més
probabilitat que els subjectes tractin de respondre, de manera inconscient, a allò que es denomina
característiques de la demanda. És a dir, intentaran respondre en la direcció en la qual pensen que
pot anar la hipòtesi.
D’altra banda, es pot produir l’efecte Hawthorne, que es refereix al canvi que s’observa en la resposta
del subjecte experimental únicament pel fet de saber-se inclòs en un experiment.
-Variables de l’experimentador: aquest pot emetre, de manera totalment inadvertida, senyals que
poden ser detectades pels subjectes i, per tant, que poden contaminar els resultats. A més, hi ha una
sèrie de característiques de l’experimentador que, en funció de la investigació, poden influir en la
resposta dels subjectes experimentals: l’edat, el sexe, l’experiència, la seva personalitat, l’actitud... Px:
Aparentment van plantejar una investigació per verificar si hi havia diferències significatives entre sexes pel que fa al llindar de
dolor. Amb aquesta finalitat van comptar amb una mostra de nois i noies universitaris. Tots ells, i de manera individual, havien
d’introduir la mà en una cubeta d’aigua gelada i l’experimentador mesurava el temps. Cada subjecte va realitzar l’experiència
dues vegades, una davant d’un experimentador home i una altra davant d’un experimentador dona. Es va aleatoritzar l’ordre
per a tota la mostra. Els resultats van mostrar que els subjectes homes aguantaven més temps la mà dins l’aigua quan
l’experimentador que tenien al davant era de sexe femení.
-Variables de procediment: són totes aquelles que es refereixen a aspectes de l'ambient, a la tasca
experimental, a les instruccions... i que poden interactuar amb la variable independent i alterar
l’efecte que aquesta pugui tenir sobre la variable dependent.
Quan parlem de condicions ambientals ens estem referint a la il·luminació, als sorolls, a la
temperatura, a la humitat... que poden variar d’un grup a un altre. Un altre aspecte a considerar és
quan s’utilitzen diferents instruments de recollida de dades pels subjectes sotmesos a una
determinada situació experimental amb relació a l’altre grup. Totes aquestes variables introdueixen
biaixos en la situació de manera que el que recollirem en la variable independent és tant l’efecte de la
variable independent manipulada per l’investigador com d’aquestes variables estranyes, a més de la
seva interacció. Px, suposem que un experimentador vol estudiar si una rata és capaç de discriminar un llum verd d’un
llum vermell a l’hora de prémer una palanca i obtenir una bola de menjar. Per comprovar-ho introdueix la rata en una caixa i
col·loca un llum verd a la dreta i un de vermell a l’esquerra. Únicament si la rata prem la palanca després d’haver-se encès el
llum verd, rep una bola de menjar. En finalitzar l’experiment, l’investigador comprova que la rata ha premut un nombre de
vegades significativament més alt quan s’encenia el llum verd. De tota manera, les conclusions a les quals pugui arribar
l’experimentador es troben totalment contaminades, perquè tal com s’ha dissenyat l’experiència no sabem si la rata ha après a
discriminar entre llum verd i llum vermell o entre dreta i esquerra, atès que la posició dels llums era fixa.
-Variabilitat relacionada amb els instruments de mesura: els instruments utilitzats en l’experiment
per recollir la variable dependent poden variar entre si pel que fa a la seva sensibilitat o fiabilitat i,
d’aquesta manera, introduir un error —ja sigui sistemàtic o aleatori— en els resultats de la
investigació. Per tant, és necessari controlar aquesta variabilitat no desitjada.
-Error de mostreig: aquest es produeix quan accidentalment s’inclou en la mostra una quantitat de
subjectes allunyada de les proporcions existents en la població origen, amb alguna característica
determinada. El que seria desitjable és que la mostra de subjectes amb la qual treballem en la nostra
investigació fos representativa de la població de partida quant als factors més relacionats amb la
variable dependent i que, per tant, poden influir en la resposta observada en els subjectes. En cas
contrari, no serà possible generalitzar els resultats obtinguts a partir d’aquesta mostra a la població
origen.
Per evitar totes aquestes variables que tal vegada poden interferir en la veracitat dels resultats d’un
experiment, es duen a terme diversos sistemes de control.
Tècniques de control no associades al disseny
-Eliminació: per controlar o neutralitzar l’efecte d’una variable estranya, el més desitjable seria
eliminar-la. D’aquesta manera eliminaríem la possible covariació de la variable estranya amb la
variable independent i, per tant, la seva influència conjunta en la variable dependent. Utilitzar aquesta
tècnica suposa eliminar totalment la variable estranya en totes les seves categories. És una tècnica
òptima a utilitzar en variables de procediment.
-Constància: quan no és possible eliminar totalment la variable estranya (sexe: home/dona), podem
optar per fixar el valor de la variable estranya en una sola categoria i eliminar els altres valors.
D’aquesta manera, fixarem el valor de la variable en una sola categoria px dona, i eliminarem l’altra
categoria (home). El resultat és que treballarem amb una mostra únicament de dones.
Tant la tècnica d’eliminació com la de constancia suposen la introducció d’una restricció en la
situació experimental i, en conseqüència, tenen l’inconvenient que resten capacitat de generalització
de les conclusions de l’experiment a les demés categories de la variable estranya.
-Balanceig: consisteix a equilibrar l’efecte de la variable
estranya a través de les diferents condicions
experimentals, de manera que es mantingui constant la
proporció de cada valor de la variable estranya en cada
grup experimental.Px: un psicopedagog vol dur a terme una
investigació per valorar l’eficàcia d’un nou mètode per a l’ensenyament en
lectura. Per fer-ho, disposa d’una classe de trenta infants de la mateixa
edat i curs. L’investigador pensa que una possible variable estranya de la investigació és el nivell d’intel·ligència dels infants.
Per tant, atès que aquesta és una variable no observable, decideix administrar un test d’intel·ligència que li permet distribuir els
infants en els nivells següents: sis amb QI baix, setze amb QI mitjà i vuit amb QI alt. Per evitar que el grup experimental (al
qual se li aplicarà el nou mètode d’ensenyament) i el grup control (al qual se li aplicarà el mètode habitual) difereixin respecte
d’aquesta variable estranya —intel·ligència— s’assigna a l’atzar la meitat de subjectes de cada nivell d’intel·ligència a cada
grup experimental (tres de QI baix, vuit de QI mitjà i quatre de QI alt), tal i com mostra l’esquema.
La tècnica de balanceig pot tenir certa similitud amb la de constància. La diferència fonamental entre
els dos mètodes de control rau en el fet que, en aquesta darrera, la variable estranya es manté
constant en un sol nivell, mentre que en el balanceig la variable es manté constant en dos o més
nivells. A més, aquesta tècnica és menys restrictiva i, per tant, presenta més possibilitats de
generalitzar els resultats.
-Aleatorització: és la tècnica de control més important en el mètode experimental, ja que controla
l’efecte de variables estranyes conegudes i desconegudes. Consisteix a utilitzar l’atzar ja sigui a
través d’una taula de nombres aleatoris o d’un programa informàtic. L’aplicació d’aquesta tècnica és
un requisit indispensable en una investigació experimental, en les fases següents:
1. Selecció a l’atzar dels subjectes de la mostra, a partir de la població.
2. Assignació aleatòria dels subjectes de la mostra a les diferents condicions experimentals.
3. Assignació aleatòria dels tractaments als grups experimentals.
D’una banda, la utilització de l’aleatorització en l’assignació dels subjectes als grups permet establir
que l’única causa per la qual un subjecte pertany a un grup o un altre, és l’atzar. D’aquesta manera,
es distribueixen per igual el conjunt de variables estranyes en els diferents grups i aconseguim que
aquests siguin comparables inicialment.
D’altra banda, la utilització de l’aleatorització en la selecció de la mostra permet eliminar els possibles
biaixos derivats del procés de mostreig.
De tota manera, hem de dir que l’atzar no garanteix en un cent per cent l’obtenció de mostres
representatives i el repartiment equilibrat de les característiques del subjectes en els grups, però és la
tècnica que ho assegura amb una probabilitat més alta.
-Simple cec: els subjectes desconeixen totalment el tractament que se’ls aplica. Per la qual cosa, les
seves respostes no es trobaràn condicionades en pro a la confirmació de la hipòtesi.
-Doble cec: consisteix en el fet que tant l’experimentador com el subjecte experimental desconeixen
la condició que estan administrant i reben respectivament. D’aquesta manera evitem també que les
expectatives de l’experimentador puguin proporcionar pistes als subjectes respecte de la hipòtesi i
aquests puguin respondre a les característiques de la demanda. Evidentment, la tècnica de doble cec
únicament es pot aplicar quan l’investigador i l’experimentador són persones diferents.