1 Año Fisiología - Grado de Podologia - Universidad de Barcelona

TEMA 1:HOMEÒSTASI
- Els nostres cossos mantenen el contingut

d’aigua relativament constant tot i l’entorn sec i
variable.
- La majoria de les cèl·lules del nostre cos no

tolera molts canvis en el seu entorn.
- Organismes primitius, vivien mar tropical

(salinitat, O2 i pH varien poc), composició
interna = a l'aigua marina. Canvis en el mar:
canvis en l’interior de l’organisme.
- Els éssers terrestres perdem constantment

aigua interna per l’aire sec que ens rodeja. I
sobrevivim perquè mantenim el medi intern
relativament estable.
- HOMEÒSTASI: Capacitat de mantenir el medi

intern de l’organisme relativament estable, on:
“homeo-”: similar “-stasi”: condició
Relació entre el Medi intern i el Medi extern
Medi intern= líquid extracel·lular (banya les cèl·lules)= líquid intersticial (es manté més o menys estable)
Els nutrients del plasma passa al líquid extracel·lular i aquest a l’intercel·lular.
Canvis en la composició del medi extracel·lular: Activació mecanisme compensatoris per arribar a l’estat normal.
Ex.: beure molta aigua: Producció molta orina, el mateix passa amb la temperatura. Hiperglucèmia valors de glucosa per sota i
hipoglucèmia valors de glucosa per sobre.
---Claude Bernard (s. XIX) va desenvolupar el concepte de que el medi intern era relativament estable. Constància del
medi intern. (paràmetres fisiològics interns constants: tª corporal, FC, PA)
---Walter B. Cannon (1929) creà la paraula Homeòstasi, per a descriure la regulació del medi intern. El medi intern es
manté dintre d’un rang de valors, i no pas un valor exacte i fix. Medi intern relativament cte.
El cos controla el seu estat intern corregint les alteracions que atemptin contra la seva funció normal. La homeòstasi i
la regulació del medi intern són els preceptes bàsics de la FISIOLOGIA.
Paràmetres que es troben sota el control homeostàtic
Paràmetres ambientals- afecten a les cèl·lules:
- Osmolaritat
- Temperatura
- pH
Paràmetres materials per les necessitats de les cèl·lules:
- Nutrients - Hormones
- Aigua - Substàncies químiques que serveixen perquè

les cèl·lules es comuniquin entre sí
- Sodi, calci, altres ions inorgànics
- Oxigen “Secrecions internes”:
Errades externes Errades internes
Medi intern
El que s’encarrega de controlar que tot estigui en

homeòstasi, constants, serà el sistema nerviós
(resposta ràpida i curta) mitjançant unes sinapsis farà
que les glàndules alliberin o no glàndules com p. ex.
suar i tremolar. També hi ha el sistema endocrí
(resposta lenta però llarga) s’ha de sintetitzar una
hormona.
Sistemes de control de l’homeòstasi
Hi ha uns sensors que informen al centre integrador del

que passa al cos i aquest farà que un òrgan efector doni
la resposta. Ex. Baixa la temperatura, el sensors
enviaran la informació al centre integrador (encèfal i
medul·la espinal) que enviarà una resposta que farà
que els músculs es contreguin per tremolar.
Control de l’homeòstasi
Per controlar la homeòstasi hi ha tres elements que

consisteix en un sistema de retroalimentació:
- Sensors (terminacions nervioses)
- Centre d’integració (centre control, l’encèfal

o la medul·la espinal) qui rep a informació la
integra i dona una resposta.
- Efector (múscul o glàndula) qui produeix la

resposta
Sistemes de Control de l’homeòstasi: Retroalimentació
Retroinhibició= Retroalimentació – (feedback – ES EL MAJORITARI EN ELS NOSTRES SISTEMES): Tenim un estímul inicial
i la resposta inhibitòria. Ex. pujada de temperatura la resposta del cos serà suar per baixar la temperatura, molta
glucosa en sang el cos baixarà la glucosa.
Retroactivació= Retroalimentació + (feedback +): Sistema estimulador, la resposta tendeix a reforçar/amplificar

l’estímul inicial. Ex.: part amb la pujada de contraccions que arriba al sistema nerviós i allibera oxitocina per a que es
contragui cada cop més fins que surti el nadó. També és un ex. la ovulació. Quan s’atura de cop es torna a la homeòstasi
Sistemes del cos humà

La cèl·lula com a unitat funcional
Tipus de cèl·lules
TEMA 5. SISTEMA ENDOCRÍ
Hormones: Molècules reguladores que es secreten a la sang o la limfa des de les glàndules endocrines. El sistema
circulatori les porta als teixits diana on faran la seva funció.
La resposta del sistema endocrí és lenta. La resposta al sistema nerviós mitjançant neurotransmissors és més
ràpida. La glàndula endocrina allibera l’hormona cap a la sang i la glàndula exocrina cap a un conducte fora de la
sang.
Mecanisme d’acció de les glàndules endocrines

Hi ha les cèl·lules o glàndules endocrines que alliberen hormones modificades cap a les cèl·lules neurosecretores
(hipotàlem) que són neurones modificades cap a cèl·lules secretores d’hormones.
GLÀNDULES DEL SISTEMA ENDOCRÍ
1
HIPOTÀLEM
Centre regulador de la son, fam, set, ira, dolor, temor. Conté
neurones que controlen les activitats autònomes (SNA). Es troba
per sota del tàlem i també funciona com una glàndula endocrina.
Té hormones modificades, com ara, les cèl·lules
neuroendocrines que alliberen hormones a la sang i controlaran
el funcionament d’altres glàndules endocrines (hipòfisi
(adenohipòfisi), tiroide, escorça suprarenal, etc.), per tant,
controla el funcionament de les cèl·lules del cos.
Hi ha una relació molt estreta Hipotàlem-Hipòfisi (eix hipotàlem-
hipofisiari).
HIPÒFISIS
Glàndula pituïtària, formada per:
- Hipòfisis anterior ¨ Adenohipòfisis
- Hipòfisis posterior ¨ Neurohipòfisis
Ambdues reben senyals de l’hipotàlem de manera desigual, per tant les
hormones segregades tindran funcions diferents.
ADENOHIPÒFISIS
L’hipotàlem regula la secreció d’hormones per part de l’adenohipòfisis. Aquesta
és una glàndula formada per diversos tipus de cèl·lules, i cada grup secreta un
tipus d’hormona.
SISTEMA PORTA-HIPOFISIARI
L’hipotàlem allibera hormones als vasos sanguinis de la adenohipòfisis,
hormones alliberadores, que al mateix cop controlen la secreció de les
hormones adenohipofisaries. Per tant, són uns capil·lars entre l’hipotàlem i
l’adenohipòfisi. P. ex.: L’hipotàlem allibera hormones alliberadores de
l’hormona del creixement (GRH) a l’espai portal, el sistema porta-hipofisiari,
que regula l’alliberació de l’hormona del creixement (GH), llavors GRH va cap a
l’adenohipòfisi que allibera l’hormona del creixement.
L’hipotàlem també pot sintetitzar i alliberar hormones inhibidores al sistema
porta hipotàlem-hipofisari per regular les secrecions de la hipòfisi anterior, que
va cap a les cèl·lules corticotropes de les diferents poblacions de
l’adenohipòfisi.
2
Les neurones que alliberen la adenohipòfisis són les hormones adenohipofisàries o de la adenohipòfisis:
HORMONA
HORMONA TEIXIT
TEIXITDIANA
DIANA ACCIONS
ACCIONSPRINCIPALS
PRINCIPALS REGULACIÓ
REGULACIÓDE
DELA
LASECRECIÓ
SECRECIÓ
ACTH Còrtex suprarenal
suprarenal Estimula lala secreció secreció de de Estimulada per la CRH
(hormona glucocorticoides; influeix
influeixen en
els els(hormona
(hormonaalliberadora
alliberadora de
adenocorticotropa) nivells de glucosa en en sang corticotropina); inhibida
inhibida pels
pels
glucocorticoides.
TSH Glàndula tiroides Estimula la secreció de les
(hormona estimulant Estimulada per la TRH
de la tiroides) hormones tiroides (hormona alliberadora de
tirotropina); inhibidora per les
GH La major part dels Estimula la síntesi de proteïnes Inhibida hormones tiroides.
per la somatostatina;
La major part dels iEstimula
(hormona del teixits la síntesi
el creixement; de proteïnes
indueix Inhibida per laper
lipòlisis estimulada somatostatina;
l’hormona
creixement) teixits
creixement) i i elaugment
creixement; deindueix lipòlisis alliberadora
la glucosa estimulada d’hormona
per l’hormona de
i augment de la glucosa creixement.
sanguínia alliberadora d’hormona de
FSH
FSH sanguínia creixement.
(hormona Gònades
(hormona Afavoreix la producció de estimulada per la GnRH
ganadotropa o gàmetes i estimula la (hormona alliberadora de
estimulant del del producció de estrògens en la gonadotropines); inhibida pels
fol·licle)
fol·licle) dona esteroides sexuals i la inhibina.
PRL Glàndules
PRL Estimula la producció de llet en inhibida per la PIH (hormona
(prolactina) Glàndules i altres
(prolactina) mamaries Estimula
les doneslaenproducció de llet en inhibidora
fase de lactància; inhibida per
delalaPIH (hormona
prolactina).
mamaries
òrgans i altres les dones en fase de
sexuals altres efectes addicionals enlactància; inhibidora de la prolactina).
òrgans
accessoris sexuals diversos
altres efectes
òrgans addicionals en
accessoris
LH Gònades diversos òrgans
Estimula la secreció de les estimulada per la GnRH;
(hormona hormones sexuals; òvuls i inhibida pels esteroides
luteïnitzant) formació del cos luti en les sexuals.
dones; estimulació de la
secreció de testosterona en els
homes
MSH (hormona estimulant de melanòcits)
Hormona inhibidora de l’hormona del creixement també s’anomena somatostatina.
Hormona del creixement (GH) o Somatotropina
GRH es alliberada per l’hipotàlem a l’espai portal que va cap a l’adenohipòfisi que allibera GH. L’hormona del
creixement participa en el creixement corporal (teixit i òrgans) de l’individu estimulant al fetge l’alliberament de
factors de creixement que acceleren l’entrada d’aminoàcids en les cèl·lules (formació d’ossos, músculs i altres
teixits).
· Augmenta els nivells d’insulina perquè no consumeixen glucosa, sinó lípids.
· Promou l’emmagatzemament/captació de lípids/aminoàcids en les cèl·lules adipós, i accelera el seu
metabolisme: les cèl·lules obtenen l’energia a partir dels lípids, per tant fa que s’extregui menys glucosa de
la sang o disminueix la utilització de glucosa.
· Efecte hiperglucèmia, tot el contrari que a Ins (promou l’entrada de glucosa en les cèl·lules). Equilibri entre
GH i Ins que mantindran en homeòstasis els nivells leucèmics.
3
· Secreció:
- Inhibida per la somatostatina (H inhibidora de la GH, alliberada
per l’hipotàlem a l’espai portal).
- Estimulada per: GHRH, increments en aminoàcids plasmàtics,
decrements en glucosa plasmàtica.
- Pulsàtil, més durant la son, menys durant el dia (ritme circadiari).
Patologies de la GH
 Gigantisme: Excés de secreció de GH en nens.
 Acromegàlia: Excés de secreció de GH en adults després del tancament de les epífisis òssies. Creixement dels
teixits tous.
 Enanisme: Manca de secreció de GH durant la infància. Mutacions dels receptors de la GH i en la IGF-1.
Somatomedina o el factor de creixement afí a la insulina (IGF-1) fa que hi hagi creixement de músculs, ossos...
NEUROHIPÒFISIS
La neurohipòfisi no produeix cap hormona, sinó que emmagatzema i allibera
hormones, oxitocina i hormona antidiürètica (ADH), produïdes en el cos de les
cèl·lules neurosecretadores de l’hipotàlem, que viatgen pel tracte hipotàlem-
hipòfisi i són alliberades en els axons que es troben en l’hipòfisis posterior. Doncs,
són neurones modificades hipotalàmiques que allarguen els axons de cèl·lules
hipotalàmiques que són neurones que produeixen i són alliberades per la neurona
sota el control nerviós.
La regulació de l’alliberació d’aquestes hormones està sota control per
estimulació nerviosa.
Oxitocina: Contrau les cèl·lules.
· Estimula contraccions uterines.
· Estimula l’ejecció de llet durant la lactància.
ADH:
· Estimula la reabsorció d’aigua en els ronyons.
· La seva secreció s’estimula quan el cos es deshidrata (alta pressió osmòtica sang).
· Hipersecreció d’ADH: Diabetis insípida.
· DM: Pèrdua d’aigua per alta pressió osmòtica degut a alta concentració de glucosa.
GLANDULES SUPRARENALS O ADRENALS

Es troben per sobre dels ronyons, té una escorça i una
medul·la d’origen nerviós, prové de glàndules nervioses del
SNS. La medul·la està formada per teixit neurosecretor.
L’escorça suprarenal (teixit endocrí) està formada per tres
capes, i cada una d’elles secreten un tipus diferent
d’hormones, totes elles englobades sota el nom de
corticoesteroides:
· Mineralocorticoides – Aldosterona
· Glucocorticoides – Cortisol
· Gonadocorticoides - Testosterona).
Per tant, secreta corticosteroids (=corticoides).
Està formada per 3 zones:
▪ Zona glomerular:
· Mineralocorticoids: Aldosterona: Regula el balanç
de Na+ i K+.
4
L’aldosterona augmenta la reabsorció de Na+
per intercanvi amb ions de K+ o H+ en el ronyo.
Agafa Na+ de l’orina i deixa anar el K+ i els
protons que van cap a orina. Ajusta els nivells
de Na, K i pH en sang. Si tenim protons la sang
està àcida per tant ha de desprendre els
protons a l’orina per mantenir el pH sanguini.
L’aldosterona quan agafa Na+ arrossega aigua
cap a la sang que fa que és el nivell d’aigua a la
sang augmentin. Per parlar de l’aldosterona parlem del mecanisme renina-angiotensina que fomenta la retenció
hídrica de l’organisme. L’aldosterona augmenta la reabsorció de Na+ i amb aquesta la reabsorció d’aigua també
augmenta, i després hi haurà la secreció d’ADH.
A nivell del ronyo hi ha la paret juxtaglomerular en vers una pressió baixa allibera renina. D’altra banda, a la sang
hi ha una hormona que hi ha l’angiotensina. Renina activa angiotensinasa que activa i passa a l’angiotensina I,
després a l’angiotensina II que actua sobre l’escorça renal que fa que aquesta segregui aldosterona fent que pugi
el nivell de líquid a la sang i fa que pugi la pressió arterial. L’angiotensina I a II en l’endoteli (no només als pulmons).
▪ Zona fasciculada:
· Glucocorticoides: Cortisol (hidrocortisona),
Cortisona, Corticosterona
Els glucocorticoides tenen diferents funcions, però el
cortisol, que és el més abundant, intervé en el balanç de la
glucosa, augmenta els nivells de glucosa i d’altres molècules
en la sang. Als teixits, el cortisol fa que es degradin les proteïnes, i els
aminoàcids van cap a fetge on hi ha gluconeogènesi (formació de glucosa a
partir dels aminoàcids). El cortisol fa que mobilitzem els lípids
emmagatzemats, i els mobilitzats van a cap a fetge que passarà la
gluconeogènesi. I els lípids mobilitzats fa que les cèl·lules en comptes de
prendre l’energia de la glucosa farà servir els lípids. El cortisol té un efecte
diabetogènic.
En teixit adipós àcids grassos lliures i com estic cremant els greixos estic creant
cossos cetònics. A més a més els glococorticoides tenen un efecte inflamatori
i immunosupressor.
Paper fisiològic dels glucocorticoides (cortisol)

- Essencial per a la vida · Incrementa la glucosa plasmàtica
- Múltiples teixits diana · Estimula la lipòlisi
- Efectes metabòlics: · Estimula la proteòlisi al múscul
· En general, contraris a la insulina - Disminució massa òssia
· Estimula gluconeogènesi · Inhibeix l’osteogènesi
· Inhibeix la glucòlisi · Estimula la resorció òssia
5
L’estrès estimula el sistema simpàtic i la
secreció d’adrenalina suprarenal. També
estimula l’eix hipotàlem-hipofisiari-suprarenal (ACTH – Cortisol).
La medul·la suprarenal les cèl·lules cromatines produeixen l’adrenalina. Quan tenim
estres s’estimula el sistema simpàtic i hi ha adrenalina per part de la medul·la però
també es sintetitza cortisol. Ex. rata tallem cua s’eleva nivell de cortisol.
Adrenalina
- Estrès agut, situació puntual. Fight or fly.
- Resposta ràpida, però poc duradora.
- Període de cansament post resposta. Rata que ha sofert tall de la cua i de
Cortisol les extremitats
- Estrès crònic. Efectes farmacològics:

- Durada llarga (dies, mesos). · Gran importància glucocorticoides en farmaco.
- Adaptació a l’estrès. Consum de reserves per · Principalment com a antiinflamatoris.
sobreviure tant de temps: proteòlisi múscul, · Efectes no desitjats:
degradació lípids, etc. - Immunosupressió
- Respostes a l’estrès: - Retenció de líquids (efecte
· Augment del to vascular mineral·locorticoid)
· Bloqueig dels processos inflamatoris - Diabetogènics: Augment Glusa en sang
· Efecte immunosupressor - Estímul resorció òssia (Osteoporosi)
- Disminució gruix pell i massa muscular
Altres funcions:
- Ajuden a mantenir el P.A.
- En grans quantitats: efecte antiinflamatori.
La secreció de Glucocorticoides està regulada per l’hormona
adenohipofisària ACTH (H adenocorticotropa), que estimula la
secreció de glucosa per part de l’escorça suprarenal.
El cortisol és un inflamatori, però per altra banda també és un
immunosupressor, té un efecte similar als corticoides (s’inflen pel
cúmul de líquids, retenció de Na+, retenció d’aigua, es provoquen
problemes d’osteoporosis). També ajuda a mantenir la pressió
arterial.
Tipus d’estres:
· Estres agut: Situació puntual. Fight or fly (resposta rapida i dura poc). Acabes cansat. Ex. dentista
· Estres crònic: Durada llarga (dies, mesos). Per adaptar-se a l’estrès el cos Ex.: temps d’examen.
Quan hi ha excés de producció de cortisol es dóna la síndrome de Cushing

– Excés de producció de cortisol
– Pèrdua massa muscular i de gruix de la pell
– Mala cicatrització
– Redistribució del greix corporal: gepa de búfal, estries abdominals, cara de lluna
– Diabetis
– Osteoporosi
– Insomni, eufòria, psicosi
▪ Zona reticular:
· Gonadocorticoids: Androstenediona i DHEA:
esteroides sexuals.
Hormones sexuals alliberades per l’escorça suprarenal i
no per les gònades. Són petites quantitats d’andrògens.
En els homes:
- No gaire clara.
6
- Producció menor en comparació a la producció gonadal.
En les dones:
- Font significativa d’andrògens.
- Possibles determinants d’alguns caràcters sexuals secundaris (pèl axil·lar i púbic).
En l’home i la dona:
- Font significativa d’estrògens a l’home i a la dona post-menopàusica.
- Possible importància en el desenvolupament.
MEDUL·LA SUPRARENAL
Secreta catecolamines i adrenalina
en la sang
Efectes similars al Glucagó:

Estimulen la Glucogenòlisi i
alliberament de glucosa a partir del
fetge (Glucosa sang); estimulen la
lipòlisi i l'alliberament d’àcids
grassos del teixit adipós.
En resposta al dejuni a després d'un
exercici perllongat (tot això suposa
una situació d'estrès per a
l'organisme), es dispara l'alliberament de Glucagó i la resposta de
"lluita o fugida" (fight or flight), la qual activa la síntesi de
catecolamines. Això assegura la presència en sang de molècules
energètiques en anticipació a una activitat física intensa.
Efectes o funcions de les catecolamines suprarenals
• Lluita o fugida (fight or fly).
• Efectes:
– Augment de la freqüència respiratòria.
– Augment de la freqüència cardíaca i volum-minut;
vasoconstricció, amb increment del retorn venós.
– Estímul de la glicogenòlisi.
– Estímul de la lipòlisi.
GLÀNDULA TIROIDES I PARATIROIDES

Tiroides i paratiroides són dues glàndules diferents, la tiroide està per
davant i les paratiroides per darrere.
TIROIDE
Glàndula situada sota la laringe. La més gran de les glàndules
exclusivament endocrines. Fa dues funcions glandulars agrupades:
- Fol·licles secretors d’hormones tiroidals
- Cèl·lules parafol·liculars secretores de calcitonina.
Formada per un fol·licle amb cèl·lules fol·liculars productores de les
hormones tiroïdals i unes cèl·lules para tiro que són les productores de les....
Produeix les hormones tiroides i les calcitonines. L’hipotàlem segrega hormona
estimuladora d’hormona que va a l’espai portal a la hipòfisi que segrega
l’hormona. Es formen les hormones tiroides i la calcitonina.
Hormones tiroides:
· Tiroxina (T4)
· Triyodotironina (T3): forma activa
T4 (↑quantitat, inactiva)→ T3 (activa). La T3 contribueix a regular el
metabolisme de totes les cèl·lules i els processos de creixement i diferenciació
7
tissular. La T4 passa a T3 que és la forma activa que participa en el metabolisme basal
d’una persona. Quan una persona hipotiroïdal els hipotiroïdals cansats que tendeix a
engreixar-se, amb hipertiroïdal molta tiroxina i estarà prim. La T3 activa el
metabolisme cel·lular; augment de la ingesta d’aliments, la respiració cel·lular, es
crema molt, es consumeix molt oxigen i augmenta la termogènesi.
Calcitonina: Estimula formació d’ossos →↓Calci sang
Regulació de la secreció tiroïdal
• TRH: hormona alliberadora de TSH, factor hipotalàmic que regula la secreció
hipofisiària de TSH.
• TSH (=tirotropina): hormona estimulant de la tiroide; secretada per la hipòfisi.
• Retroalimentació negativa per hormones tiroidals.
Retroalimentació negativa per hormones tiroidals

El mecanisme de regulació de les hormones tiroidals és mitjançant feed-back negatiu quan hi ha molta T4 fa feed-
back negatiu sobre l’adenohipòfisi i fa disminuir nivell de tirotropina (TSH) que farà baixar el nivell de T4. Anem
regulant la nostra tiroide.
Hipotiroïdisme
Augment de TSH (pèrdua de feedback negatiu per part de les H tiroïdals), disminució de T4 i T3. Disminució taxa
metabòlica basal, augment de pes, intolerància al fred, lentitud mental, són letàrgica. Deficiència de iode (amb
goll) o patologia de tiroide (sense goll). Es dóna mixedema: cúmul de mucoproteïnes al teixit conjuntiu subcutani.
Durant el desenvolupament: cretinisme, les hormones tiroidals participen en el desenvolupament del sistema
nerviós del nadó, no li ha de faltar hormones tiroidals.
Hipertiroïdisme
Malaltia de Graves, anticossos que mimetitzen l’acció de la TSH
- Exoftalmos - Nerviosisme, irritabilitat, insomni
- Augment taxa metabòlica basal - Freqüència cardíaca alta, hipertensió
- Pèrdua de pes, augment de la gana
Tenim molta T3 i T4 perquè no hi ha feed-back – perquè hi ha anticossos similars a TSH que mimetitzen la TSH.
Les hormones tiroïdals no afecten els anticossos, no queden afectats.
8
PARATIROIDES
Són de 4 a 5 glàndules incloses en les superfícies posteriors dels
lòbuls laterals de la glàndula tiroides, diferent a la tiroide. Segreguen
l’hormona paratiroide (PTH) o parathormona, hormona amb efecte
antagonista a la calcitonina. Participa en l’homeòstasis del Ca
La PTH actua sobre os, ronyo i cèl·lules intestinals, incrementant
l’aportació de Ca en sang. Efecte contrari a la calcitonina.
Accions de la PTH: Augmenta la concentració de Ca a la sang.
• Ronyons: Es reabsorbeix Ca de l’orina i va cap a la sang.
També estimula la síntesi de Calcitriol: Forma activa de la
vitamina D3 (produïda per exposició al sol, llum UV).
• Intestí: El Calcitriol fa que es doni l’absorció de Ca dels aliments, i aquest passa a sang (vit D3 forma
inactiva).
• Os: Es forma menys os, es desintegren ossos vells i augmenta el nivell de Ca i fosfat en sang.
Hem de tenir balanç de calci a sang: nivell baix actua la paratiroide i si és elevat la calcitonina. El calci a la sang és
important perquè participa en la contracció muscular, en la coagulació sanguínia i en la permeabilitat de la
membrana.
Homeòstasi o balanç de Ca2+ en sang: Calcitonina i PTH
El Ca és molt important per la supervivència de
l’organisme, doncs:
- Participa en l’excitabilitat muscular normal
- Coagulació sanguínia
- Permeabilitat membrana cel·lular
- Funcionament E
Si ↓↓↓PTH→ Hipocalcèmia
Si ↑↑↑Ca sang: Irritabilitat muscular i nerviosa,
letargia en fins i tot coma.
9
PÀNCREES
Pàncrees endocrí
- 60% cèl. β- secretores de Ins

- 25% cèl. α- secretores de Glucagó
- la minoria- cèl. delta- secretores de somatostatina
Està dividit en dues glàndules; glàndula endocrina i exocrina. L’exocrina té a veure amb el digestiu, amb la formació
del suc pancreàtic que es forma a un acinós que es alliberat a uns conductes. El pàncrees endocrí està organitzat
en una sèrie d’illots pancreàtics de langharns que tenen tres tipus de poblacions, la majoria són cèl·lules beta que
són les encarregades de secretar la insulina alfa glucagó i delta de la somatostatina, hormona inhibidora de
l’hormona del creixement. La funció de la insulina fa baixar nivell de glucosa a la sang i el glucagó augmenta el
nivell de glucosa en sang mobilitzant el glucogen del fetge. La insulina estimula la formació de glucosa per part del
fetge que emmagatzema o fa que les cèl·lules la utilitzin i la captin. La insulina actua com a clau d’entrada de la
glucosa a la cèl·lula, és necessari que la insulina s’uneixi al seu receptor (mecanisme d’acció de la insulina i com és
la insulina, diferent cas 1).
La concentració de glucosa en sang regula la secreció d’insulina i glucagó.
10
Les cèl·lules beta i alfa actuen com sensors i efectors.
DMI i Pàncrees
- Secreció anormalment elevada de Glucagó
- Estimulacions de la Glucogenòlisis (Glucogen → Glucosa)
- Efecte hipoglucemiant
GLÀNDULA PINEAL
Encarregada de secretar la melatonina que fa que
tinguem cicle. Durant el dia no se secreta perquè al nervi
òptic li arriba la llum i inhibeix la glàndula pineal, a la nit
no rep el reflex de la llum.
- Melatonina.
- Secreció estimulada per l’activitat del nucli
supraquiasmàtic de l’hipotàlem.
- Ritme circadiari automàtic, que se sincronitza amb
el cicle dia/nit.
COR
Glàndula endocrina que secreta l’hormona natriurètica (pèptid
natriurètic auricular) que baixa la pressió arterial al cor. No li convé
pressió alta.
El cor i l’aparell circulatori componen l’aparell cardiovascular. El cor
actua com una bomba que impulsa la sang cap als òrgans, teixits i
cèl·lules de l’organisme. El cor conformat per:
- Capes que el cobreixen: miocardi, endocardi i pericardi.
- Cardiomiocits: Cèl·lules del cor.
- 2 ventricles i 2 aurícules
- Vàlvules atrioventriculars
- Vàlvules semilunars
El cor té una funció endocrina que està encarregada per les aurícules, ja que aquestes són unes glàndules
endocrines que alliberen un pèptid anomenat ANP (pèptid natriurètic atrial). La seva funció és inhibir la secreció
d’aldosterona en l’escorça suprarenal, i per això inhibeix la reabsorció de Na en les nefrones, augmentant
l’eliminació de Na per l’orina (natriuresis). A més aquesta substància també regula la pressió sanguínia, aquesta
hormona es alliberada per les fibres musculars cardíaques, redueix la pressió sanguínia i regula la secreció de
vasopressina, renina i aldosterona, hormones relacionades pel balanç de fluids corporals.
Aquesta hormona, en conclusió, té funcions homeostàtiques: Regula el balanç d’aigua i electròlits, entre els quals
destaquen els cations de Na i K. Quan la pressió sanguínia augmenta, els sensors cardíacs són excitats, això indueix
a l’alliberació de l’hormona per part de les cèl·lules especialitzades que es troben allà. L’hormona, per tant,
afavoreix a l’excreció renal d’aigua, Na i K, reduint el volum total de sang i la pressió sanguínia.
ALTRES GLÀNDULES ENDOCRINES

o Ovaris i testicles
o Placenta
o Tim
o Mucosa gàstrica
11
TEMA 6. SANG
GRUPS SANGUINIS
Utilitzem el Sistema del Grup Sanguini AB0 i Sistema del Grup
Sanguini Rh, però hi ha molts més.
· 1901 Karl Landsteiner observa que barrejar sang de
diferents persones pot produir aglutinació. Troba tres tipus
diferents que anomena A B 0
· 1903 Dos col·laboradors troben un quart tipus que
anomenen AB
· 1930 Premi Nobel de Medicina
· 1940 Juntament amb Wiener descubreixen l’Rh
· Fumi Yamamoto: qui va clonar els agA i B dels Grups Sanguinis.
SISTEMA AB0
El tipus de sang s’hereta segons les lleis de Mendel: Cada persona hereta un
al·lel de la mare i un altre al·lel del pare. A i B són dominants respecte a l’al·lel
0, però quan A i B es troben es produeix codominància.
Aquests anticossos són del tipus IgM (10 llocs d’unió i elevat pes molecular) i
no poden travessar la membrana placentària. Poden produir el fenomen
d’aglutinació.
SISTEMA RH
Els antigens D es troben, a diferència del sistema AB0, només als eritròcits. Tenir o no tenir
antigen D és el que determina si el grup Rh és positiu o negatiu. Els anticossos corresponents
(anticossos D) només es formen si l’individu entra en contacte amb eritròcits Rh+. S’hereta
amb herència Mendeliana, on Rh+ (tenir antigen D) és dominant. (aprox. 85% tenen Rh+).
Anticòs D són IgG més petites i amb possibilitat de travessar la placenta. És per això que són
molt importants durant l’embaràs.
Eritroblastòsi fetal: Malaltia hemolítica del nounat

Immunització amb Rho GAM
FUNCIONS DE LA SANG
✓ Transport: Transporta una sèrie de molècules que tenen diferents funcions:
· Respiratòria: La sang conté eritròcits -glòbuls vermells- que transporten O2 a totes les cèl·lules del cos i
recullen el CO2 que envien cap als pulmons on serà exhalat.
· Nutritiva: A l’aparell digestiu es dóna la degradació química i mecànica dels aliments, l’absorció dels
nutrients es fa a l’intestí i són enviats cap a la sang, que circularà pel sistema circulatori. Aquesta sang
rica en nutrients passa pel fetge i animarà per tot el cos.
· Excretora: Recull els productes de desfet, tant del catabolisme com ions, excés d’aigua cel·lular de totes
les cèl·lules i l’envia als ronyons.
✓ Regulació:
· Hormones: La sang transporta les hormones sintetitzades per les glàndules cap als òrgans diana. Ex.: El
pàncrees sintetitza la insulina que es enviada a la sang perquè circuli pel cos.
· Temperatura: Quan fa fred estem blancs perquè hi
ha vasoconstricció, el flux sanguini dels òrgans
calents de l’interior del cos augmenta i la circulació
es fa profunda per mantenir la temperatura. Però,
quan fa calor hem de perdre temperatura, per tant,
la sang s’apropa a la superfície per perdre calor, i
llavors estem vermells perquè hi ha vasodilatació,
augmenta el flux de sang a la pell. La calor es pot perdre per la sang i la pell per radiació, conducció,
convecció o vaporització. El cap és una àrea de pèrdua de calor.
✓ Protecció:
· Funció de coagulació: La sang portarà uns elements (factors de coagulació o plaquetes) que serviran
per evitar que es perdi sang fora del torrent circulatori quan hi ha danys endotelials.
· Funció d’immunitat: La sang transporta les cèl·lules del sistema immunitari; limfòcits, macròfags,
anticossos, proteïnes del complement, molècules i cèl·lules que participen en la nostra immunitat.
COMPOSICIÓ DE LA SANG
 Fase líquida ¨ Plasma (55%): Principal líquid del cos
junt amb el líquid intersticial i l’intercel·lular. Està
format en un 90% per aigua i el 10% d’altres soluts;
proteïnes, substàncies alimentàries, nutrients (glucosa,
aminoàcids, lípids), substrats provinents del
metabolisme (urea, àcid làctic), gasos (O2 i CO2) i
substàncies reguladores (hormones i enzims). Entre les
proteïnes també hi ha els factors de coagulació
(fibrinogen i albúmines) que amb les plaques -elements
formes- participen en el procés de coagulació. Dintre
del plasma també hi ha els anticossos.
El sèrum és el plasma sense els factors de coagulació.
 Fase elements formes (45%):
• Plaquetes: Cossos petits incolors que adopten formes irregulars.
FUNCIONS:
- Formar taps
- Participar en la coagulació de la sang.
Quan tenim una lesió la capa de cèl·lules dels vasos sanguinis, les
cèl·lules endotelials, o sigui, quan l’endoteli està lesionat, les
plaquetes s’adhereixen al vas i aquest es regenera, després la
plaqueta es desenganxa i se’n va. Però si el dany és massa gran per evitar
que la sang surti, les plaquetes alliberen a la sang uns factors activadors que
activen totes les proteïnes o factors de coagulació que van per la sang.
Aquests s’activen en forma de cascada, i al final de tot hi haurà l’activació
de la fibrina; el fibrinogen s’activa i passa a fibrina que formarà una xarxa,
un coàgul de fibrina que atraparà tot el que passi per la zona. Això dóna
temps que l’endoteli es regeneri, i un cop es regenera el coàgul es desfà i
deixa passar la circulació.
Quan anem a donar sang hi ha l’heparina que inhibeix a les plaquetes
perquè no s’activin.
El mecanisme de coagulació de la sang implica l’alliberament dels factors plaquetaris en el punt de la lesió, la
formació de la trombina i l’atrapament dels glòbuls vermells en la fibrina, per formar un coàgul.
• Glòbuls vermells o eritròcits o hematies: Cèl·lules que durant la seva maduració han perdut el nucli. Tenen
una forma bicòncava i són molt flexibles, de vegades són més grans que el capil·lar per on han de passar,
per tant han de tenir la capacitat de doblegar-se. El 95% del eritròcits és l’hemoglobina; proteïna forma per
quatre cadenes cadascuna d’elles amb un àtom de ferro, per tant una molècula d’hemoglobina té quatre
grups hemo. L’O2 és el que es combina amb el grup hemo/ferro.
• Glòbuls blancs o leucòcits:
· Granulòcits: Tenen grànuls al citoplasma.
- Neutròfils: Al seu nucli té tres o més glòbuls, i és per això que també
s’anomenen leucòcits polimorfonuclears. Són fagòcits, molt actius i
mòbils que fagociten bacteris. Tenen al capacitat de diapedesis: capacitat
d’adherir-se a l’endoteli i sortir del capil·lar sanguini. Els seus grànuls contenen lisosomes, enzims
que destruiran el bacteri. Un cop té el bacteri dins allibera els lisosomes.
- Eosinòfils: Solen tenir un nucli amb dos lòbuls, són fagòcits i la principal funció és encarregar-se de
la immunitat contra els cucs paràsits, els helmints. Es troben principalment recobrint el tracte
respiratori i digestiu.
- Basòfils: Tenen grànuls que contenen histamina i heparina (enzims). Tenen la capacitat de
diapedesis.
· Agranulòcits:
- Monòcits: Cèl·lules grans molt mòbils i fagocítiques, capaces de fagocitar un bacteri com una cèl·lula
infectada.
- Limfòcits: Formen el 25% de la població dels glòbuls blancs. Hi ha limfòcits B i T i s’encarreguen de
la immunitat especifica, actuen de diferent manera, però conjunta. Els limfòcits B són els productors
d’anticossos.
Microcirculació: Transport de nutrients cap als teixits i eliminació de les restes cel·lulars i substàncies de rebuig
cel·lular, flux de sang que passa pèls gots sanguinis de mesura igual o inferior a 100 micres com són les arterioles,
els capil·lars i les vènules.
ÒRGANS LIMFOIDES: Moll de l’os o medul·la òssia, tim, melsa, ganglis limfàtics i tots els teixits limfoides associats
a epitelis com de l’intestí i de la via respiratòria.
Participen en la immunitat: leucòcit, mastòcits (cèl·lules cebadores), macròfags i cèl·lules presentadores d’antigen
(APC) i proteïnes com els anticossos, proteïnes de complement, interleucines, interferons...
Desenvolupament de les cèl·lules B i de les cèl·lules T

Ambdós tipus de leucòcits procedeixen de cèl·lules mare de la medul·la òssia vermella
(moll de l’os). Les cèl·lules pre-B, que es formen per divisió de les cèl·lules mare, es
desenvolupen en els teixits “equivalents de la bossa” en el sac vitel·li, el fetge fetal i la
medul·la òssia, maduren en aquests. Anàlogament, les cèl·lules pre-T emigren al tim,
on continuen el seu desenvolupament. Un cop formades, les cèl·lules B i les T circulen
fins als ganglis limfàtics (on s’activaran) i la melsa.
El sistema limfàtic és obert, té vasos i ganglis per on corre la limfa.

Els ganglis estan dividits en tres compartiments:
- Estroma (zona més externa): Formada per teixit conjuntiu, fibres i fibroblasts.
- Còrtex (zona més interna): Hi ha el còrtex extern que té més limfòcits T, macròfags i cèl·lules dendrítiques
(cèl·lules APS, presentadores d’antigen). I el còrtex intern que té limfòcits T.
- Medul·la (zona interna): Hi ha macròfags i cèl·lules plasmàtiques que és el limfòcit B que veu l’antigen,
s’activa i produeix anticossos.
APS: Fagociten i després ho ensenyen. Els limfòcits T no veuen el bacteri del costat, ha d’haver-hi una cèl·lula
presentadora d’antigen (cèl·lula dendrítica o limfòcit B) que se’l presenti i llavors s’activarà.
IMMUNITAT INNATA (fagòcits)
Immunitat natural que forma l nostra defensa i que no canvia mai, és a dir, no es especifica de patogen. Esta
formada per:
 Cèl·lules:
- Fagòcits:
· Neutròfils: Formen la 1ª barrera de defensa, són els leucòcits més abundants a la sang. Tenen grànuls
que contenen lisosomes, proteases i altres enzims que digeriran les parets de les bactèries. Tenen
capacitat de diapedesis i de fagocitar les bactèries que es troben pel camí.
· Macròfags: Es formen en el moll de l’os, passen cap a la sang i allà s’anomenen monòcits. Després se’n
van a cap altres òrgans; melsa, pulmons, ganglis limfàtics on maduraran. Tenen grànuls amb molts
lisosomes, moltes vesícules fagocítiques que dintre tenen trossos de bacteris o rebuig. Es localitzen a
tots els teixits; al sistema nerviós són la micròglia, a la pell els Langherhands. Quan veu un bacteri el
fagocita i quan està a l’interior allibera els enzims, a les vesícules es queden trossos dels bacteris. Dintre
del bacteri es forma peròxid d’hidrogen (H2O2) i òxid nítric (NO3-).
- Cèl·lules agressores naturals (NK, natural killers): Reconeixen cèl·lules infectades per virus perquè a la
superfície tenen proteïnes víriques. Són limfòcits, alliberar a l’exterior grànuls i aquests creen uns porus a
la cèl·lula infestada i la destrueixen, morint per apoptosis (mort cel·lular programada). Quan els virus
s’aprofiten de les cèl·lules produint les seves proteïnes, les cèl·lules infestades creen interferons que són
alliberats a l’espai intersticial que seran captats per les cèl·lules veïnes i la seva resposta serà la de no dividir-
se, per tant, el virus no es pot multiplicar.
- Mastòcits o cèl·lules cebades
- Eosinòfils: Leucòcits que s’encarreguen de lluitar contra els helmints, defensa contra els cuc paràsits.
Contenen uns grànuls plens d’enzims i grànuls en una proteïna que s’anomena porfirina que crea
perforacions.
Els helmints són molt grans per ser fagocitat, quan tenim una infecció els limfòcits B els veuen i produeixen
IgE (anticòs de les al·lèrgies). El cuc queda marcat (opsonitzat) per anticossos (IgE) que atrau a mastòcits
que produeixen interleuquines que atrauen als eosinòfils que venen a la regió. Aquests tenen receptors
per la IgE que quan veuen el cuc alliberen porfirina, proteïna que s’uneix a la membrana del cuc i crea
porus, entra aigua dintre del cuc i peta. Després venen els macròfags a fagocitar.
 Proteïnes:
- Proteïna del complement ¨ Sistema del complement: 20 proteïnes del complement que van per la sang
que s’activen sobretot per infecció per bacteris i fongs. Quan la molècula de complement veuen un bacteri
s’activarà pels anticossos, però també s’activen quan veuen cossos opsonitzat per
anticossos. La principal proteïna del complement és el C3 que s’activa i passa a C3b
que és el que s’uneix a la membrana del microbi i forma porus. Aquest bacteri amb
el C3b unit també està opsonitzat: complement unit al bacteri, bacteri opsonitzat.
Aquests porus del complex de complement permeten que el sodi i després l’aigua
es difonguin del bacteri. Quan ha penetrat suficient aigua, el bacteri inflat peta. Els
macròfags venen i fagociten. També s’activa el C5 que té un paper molt important
en la resposta inflamatòria
- Proteïnes de fase aguda: Proteïnes plasmàtiques que es sintetitzen al fetge que augmenta molt de
concentració quan hi ha una infecció. La proteïna C-reactiva, la proteïna d’unió a manosa, opsonitzen els
bacteris i quan el bacteri està opsonitzat, esta marcada perquè els macròfags siguin atrets i puguin
fagocitar-los.
- Interferons
Resposta inflamatòria aguda

Quan ens fem un tall el primer que actua es la 1ª barrera de defensa que és la
pell, després ens trobarem amb la 2º barrera de defensa que és la resposta
inflamatòria aguda, una resposta immune inespecífica.
En aquesta es dóna una vasodilatació local, augment de la permeabilitat dels
capil·lars, una infiltració de leucòcits juntament amb tota una sèrie de proteïnes;
anticossos, complement, interleuquines...
Qui desencadena el procés inflamatori és el sistema del complement, la C3b i
C5. El C3b opsonitzen el patogen que atraurà a mastòcits que alliberaran a la
zona histamines, agents quimiotàctics (quimiotaxis), interleuquines, prostaglandines
i leucotriens. La histamina i les prostaglandines farà que hi hagi una vasodilatació
local, i hi haurà una sortida de plasma cap a l’espai intersticial arrossegant anticossos,
interleuquines, proteïnes complement... L’endoteli es fa sensible i fa que sigui possible la diapedesis els neutròfils
a l’espia intersticial. Si hi ha neutròfils i macròfags acabaran fagocitant els bacteris que tenien unides les proteïnes
del complement. Les cèl·lules important o principals són els mastòcits que desencadenen tot. El pus són els
limfòcits morts.
Línies de defensa del cos

- 1ª barrera de defensa: la pell, la mucosa gastrointestinal que segrega la
mucosa, el moc d eles vies respiratòries, el seu, la lisosima de la saliva. Si el
bacteri se les passa actuarà la resposta inflamatòria, i si no pot acabar amb la
infecció tindrem la 3ª barrera que és la resposta immune especifica, que és
la immunitat adquirida.
IMUNITAT ESPECÍFICA
Limfòcits:
- Natural killer
- B
- T
El natural killer no es immunitat especifica. Els limfòcits es formen al moll de l’os que després es van cap a la melsa
i
Els antígens son cossos estranys que a la seva superfície te proteïnes que farà que els limfòcits les vegin que seran
els epítops, farà que s’activin els limfòcits B o T. Tots dos tenen un receptor de membrana i quan veuen epítop
diferent al que esta acostumat a veure (víric, cèl·lula trasplantada) el limfòcit s’activarà.
Limfòcit B: Els que es forma en el moll de l’os i allà maduren tenen receptors de membranes que són
immunoglobulines IgD, no es productor d’anticossos. El limfòcit s’anirà a un gangli limfàtic per on passava la limfa
on el limfòcit veurà epítops i si aquest coincideix amb el receptor s’activarà i la resposta immune primària serà
produir IgM i si tenia com a receptors IgD ara també tindrà IgM. Quan el limfòcit madur veu l’antigen s’activa i
produeix IgM per opsonitzar l’antigen sinó també per ... la membrana, no només es formaran allà, sinó que també
un pulp a les cèl·lules de memòria plasmàtiques. Si per segon cop els limfòcits veuen l’antigen, el limfòcit donarà
una resposta secundària que serà productora de IgG, per part de les cèl·lules memòries (limfòcits B).
D’anticossos hi ha molts, les IgG son pentàmers
IgD: Es troba principalment en la superfície de les cèl·lules B com a receptors d’antígens, on apareix com monòmer
igM: Opsonitzant un microbi activarà el complement
sistema de complement, proteïna de la monosa ... opsonitzen.
IgG: Més abundants (80%)
IgA: Presents al suor, saliva, moc, llet materna i secrecions gastrointestinals. Hi ha quantitats més petites en la
sang i la limfa. Representa el 10-15%
Limfòcits B veu l’antigen, produeix anticossos i genera cèl·lules de memòria, però ha de veure l’antigen. Hi ha les
presentadores d’antígens; limfòcits B, macròfags i cèl·lules dendrítiques. En cas de la presentació d’una cèl·lula
dendrítica la presentarà
Limfòcits T: es formen al moll del l’os i maduren al timus. A la seva superfície també tenen receptors d’antigen
que nomes el veuen que son presentats. Tenim 4 tipus:
- T helper o col·laboradors o CD4+: Veuen l’antigen presentat mitjançant una proteïna que és el Complex Major
d’Histocompatibilitat II MHC-II. Quan veuen l’antigen per una banda s’activa i farà que produeixen
interleuquines que activarà la helper i B i també es forma un pool de cèl·lules memòria.
- T killer o citotòxiques: A la membrana a part del receptor tenen CD8+ aquestes també se’ls hi ha de presentar
els antígens però en aquest cas és MHC-I. Normalment qui presenta això son cèl·lules presentadores o
infestades i que estan exposant a la superfície proteïnes víriques. La resposta es alliberar linfotoxines que es
troba la porfirina. La porfirina formarà porus ala cèl·lula que li esta presentant el virus, entra l’aigua i peta.
- T supressors: Impedeixen el pas de limfòcits B a la cel·lula B productora d’anticossos, regula la resposta
immune.
La resposta B generadora d’anticossos es una resposta humoral i el T helper també, a diferència de la resposta
cel·lular del Tk.
Malalties autoimmunes:
- Febres
- Artitris reumatoide: el nostre sistema els antígens propis els veu com propis
- Sida: es carrega els T helper
Hipersensibilitat immediata (al·lergia o asma): els limfòcits B s’activen i formen IgE , quan hi h amoltes els matocits
tenen receptors de membrana i reconeixen els antígens i proporció de IgE això produix l’activacio
a64b0469ff35958ef4ab887a898bd50bdfbbe91a-1823416
~PODOLOGIA~
Fisiologia
TEMA 7. SISTEMA CARDIOVASCULAR

CICLE CARDÍAC
El sistema cardiovascular o circulatori està format pel cor i un sistema de vasos tancat. El cor és la bomba que
bomba la sang pel sistema de vasos tancats, i la sang que expulsa es recollida de nou al cor, aquesta es manté en
moviment al llarg de tot el cos. El flux de la sang varia d’un òrgan a un altre segons les necessitats del cos. La sang
surt del cor rica i torna pobre d’O2 i rica en CO2 amb tot el producte de desfet.
Tipus de vasos sanguinis:

• ARTERIES: S’allunya del cor, portant la sang oxigenada del cor cap a la resta de l’organisme. Formada per:
Þ Túnica interna/íntima (endoteli): Forma la totalitat de la
paret capil·lar i és un revestiment llis.
Þ Túnica mitja / muscularis (múscul llis; teixit conjuntiu
elàstic innervat per fibres autònomes): Les arteries que
surten del cor tenen una capa de túnica mitja molt grossa
(arteria principal del cor és l’aorta) que no les venes.
FUNCIONS:
- Mantenir el diàmetre de l’arteria.
- Mantenir el col·lapse dels angles tancats, no deixa
que es col·lapsi. Permeten la contracció i dilatació
dels vasos.
Þ Túnica adventícia o externa (teixit conjuntiu fibrós):
Formada per teixit connectiu i serveix per ancorar el vas
en el lloc on està que resisteix al col·lapse o la lesió. És
més grossa que les venes i més prima que la túnica mitja.
Les arteries van canviant de gruix i es van ramificant en arteries més petites, després en arterioles on perden
l’adventícia. En la muscularis, no només queden restes de fibres musculars llises que envolten l’endoteli de
l’arteriola sinó que hi ha la presència dels esfínters precapil·lars. Aquesta arteriola es ramificarà i donarà lloc al
capil·lar que té un extrem arterial que començarà a guanyar musculatura i adventícia, primer es convertirà en una
vènula, després en una vena i després en una vena més petita.
NOELIA FAJARDO MONLEÓN

1
Reservados todos los derechos. No se permite la explotación económica ni la transformación de esta obra. Queda permitida la impresión en su totalidad.
~PODOLOGIA~
Fisiologia
• VENES: Repleguen la sang dels diferents òrgans i la porten al cor.

Þ Túnica intima (endoteli): Revestiment llis amb vàlvules
semilunars per assegurar la circulació en un únic sentit.
Þ Túnica mitja / muscularis (múscul llis; teixit conjuntiu elàstic
innervat per fibres autònomes): Permet la contracció i
dilatació dels vasos. És més fina que en les arteries.
Þ Túnica adventícia o externa (teixit conjuntiu fibrós): Formada
per teixit connectiu i serveix per ancorar el vas en el lloc on
està que resisteix al col·lapse o la lesió. És més fina que les
arteries i més grossa que la túnica mitja.
Les venes en tenir la muscularis més petita s’estenen més, i per això,
també se’ls anomena vasos de capacitància, que es poden estendre.
Les venes grans de les extremitats presenten vàlvules que fan que el
moviment de la sang no sigui retrògrad. Problemes relacionats són les
dilatacions i varius.
• CAPIL·LARS SANGUINIS: Es dóna l’intercanvi de substàncies i de gasos de les cèl·lules. És on es deixa anar la
glucosa i es recull el producte del metabolisme i el CO2. Tenen una estructura determina. Només estan
constituïts per la túnica íntima formada per la totalitat de la paret capil·lar; en ser molt prima permet el fàcil
transport a través de la paret vascular.
Microcirculació: Circulació lenta dels glòbuls vermells pels

capil·lars, a causa del diàmetre, ja que sol ser una mica més prim
del normal. .... de l’arteriola que té esfínters precapil·lars, la seva
contracció regularà el flux de la sang cap als capil·lars. Si es
contrau, no hi ha flux, i si està dilatat, si hi haurà flux.
Vies circulatòries
o Circulació pulmonar: El cor envia sang cap als pulmons.
Les arteries pulmonars porten sang pobre com a
excepció i les venes pulmonars portaran sang rica.
o Circulació sistèmica: El cor envia sang cap a tot l’organisme.

2
~PODOLOGIA~
Fisiologia
El cor està format per dos miocardis:

• Superior format per l’aurícula dreta i esquerra.
• Inferior format per ventricle dret i esquerra.
Els compartiments estan separat per un teixit fibrós.
Hi ha un cor dret i un cor esquerre; esquerre més
grans perquè bombeja cap a l’aorta que anirà cap a
tot el cos. El dret va cap als pulmons.
Circulació de la sang pel cor: La sang entra en el cor a
través de la vena cava superior que ve de regions que
recullen sang de cap i coll i entra per la vena cava inferior
que recull la sang de tot el cos, entra al ventricle dret que
passarà a l’aurícula dreta passant per la vàlvula tricúspide.
D’aquí surt per l’arteria pulmonar que es bifurco en
l’arteria pulmonar dreta i esquerra, i se’n va cap als
pulmons que deixa anar el CO2 i agafa O2. Aquesta sang
torna al cos per les venes pulmonars (sang oxigenada). De
les venes pulmonars entra a l’aurícula esquerra, passa per
la vàlvula mitral o bicúspide al ventricle esquerra i passarà
cap a l’aorta.
A la pressió arterial es dóna:
Þ Sístole auricular = contracció auricular: Contracció
Þ Diàstole auricular = relaxació auricular: Relaxació, entra sang i després es contrau i bomba sang cap als
ventricles, la sang de les aurícules va als ventricles. Aquests es troben en diàstole, quan ja estan plens fan
sístole on la sang del ventricle esquerre va cap al pulmó i de la dreta a tot el cos.
Sempre quan diguem diàstole o sístole parlem de les ventriculars.

3
~PODOLOGIA~
Fisiologia
Vàlvules cardíaques
El cor fa lup-dup. A més de les dues vàlvules
(tricúspide i bitral), les venes pulmonars i
l’arteria aorta presenten unes vàlvules
semilunars. La seva funció és que no es doni
reflux, es tanquen perquè la sang no
retrocedeixi. Quan es dóna la sístole ventricular
surt i perquè la sang no torni a baixar es tanquen.
La sang del ventricle esquerre quan produeix
sístole, passa a l’aurícula tancant-se la vàlvula
mitral o bitral, després es donarà sístole. Primer
cop de la mitral i el segon de la... Per tant, primer
es dóna la sístole auricular on es tanca les
vàlvules i després la sístole ventricular es
tanquen vàlvules.
Bombegem 5-6L/min, 300L/h, 7200L/dia, 2,6 milions/anys i

quan siguem avis haurem bombejat 80 piscines olímpiques.

4
~PODOLOGIA~
Fisiologia
ACTIVITAT ELÈCTRICA DEL COR

Teixit muscular cardíac: Les cèl·lules miocardíaques estan unides per gap-junctions. quan una es despolaritza es
despolaritzen les veïnes i es donarà una contracció.
Al cor, totes les cèl·lules miocardíaques tenen la potencialitat d’elles mateixes generar potencial nerviós
intrínsecament sense necessitat del sistema nerviós. Només algunes d’elles s’han especialitzat a generar PA. P. ex.
les cèl·lules marcapassos que es troben al nòdul sinoauricular (alçada de la vena cava superior), el PA que genera
s’ha de passar a l’aurícula esquerra pels feixos interauriculars, el PA del nòdul als feixos, donant la contracció de
les aurícules (sístole). El PA tornarà a l’aurícula dreta però a un nòdul que es troba en l’aurícula i el ventricle dret,
el nòdul auriculoventricular. Unes cèl·lules miocardíaques s’han especialitzar a
transmetre el PA, el feix de His o feix auriculo ventricular que va pel tabic fibrós
que hi ha entre ventricles. Aquest His es bifurca en dos que penetren en cada
ventricle, que seran les fibres de Purkinje. Quan es donen PA, el primer que es
despolaritza són les aurícules, i la despolarització es tradueix en sístole.
Llindar de despolarització de -90mV a +20mV. A la fase de despolarització sobren
canals de Na+ i en la polarització surt K+ i Ca2+ que prové del RS i de l’exterior.
L’electrocardiograma (ECG) detecta les polaritzacions i despolaritzacions
representant-les en pics. Quan hi ha un impuls de polar-despo generen unes zones elèctriques que es poden
detectar a la superfície de la pell. A cada batec cardíac tenim tres pics; pic P, complex QRS i el pic T.

5
~PODOLOGIA~
Fisiologia
El pic P és la despolarització de les aurícules (contracció, volum dels ventricles augmenta) que comença en el nòdul
sinoauricular i es propagarà pel feix interauricular, és a dir, es polaritzen les dues aurícules. Aproximadament 0,1s
més tard es dóna la contracció auricular. Després ve el
complex QRS, el pic Q és una deflexió, l’R és un pic molt alt i
punxegut i l’S és una reflexió, aquests equivalen a la
despolarització dels dos ventricles. La transmissió del PA del
nòdul auriculoventricular al feix de Hiss i Purkinje.
Mil·lisegons més tard hi ha la sístole ventricular. El següent és
el pic T que equival a la repolarització ventricular, es baixa
perquè els ventricles triguen més temps a repolaritzar-se. Tot
just després de la repolarització tindrem la diàstole
ventricular, relaxació dels ventricles que s’omplen de sang. La
repolarització és més lenta que la polarització. La
repolarització auricular queda amagada sota el complex QRS,
per tant aquests equival als dos.
Ona dicòtica: Causada pel bot de la sang quan es tanquen les semilunars per no deixar baixar la sang als ventricles.
Intervals a l’electrocardiograma (ECG)
Que passa si...

- El pic P és més gran del normal: Les aurícules són més grans del normal perquè a la vàlvula mitral no s’obra
del tot, de tal manera que la sang quan ha de passar no passa i s’acumula molta sang a les aurícules, fent-se
aquesta es fa més gran i per tant la seva despolarització és més gran.
- El pic R més gran: Els ventricles són més grans.
- Pic Q massa gran: La despolarització triga molt, passa quan hi ha
necrosis, isquèmia (manca d’oxigen), les cèl·lules miocardíaques
no poden passar ve la polarització, dóna infart de miocardi.
- Distància S-T massa llarg, pic S massa gran: Costa la repolarització
ventricular perquè no té oxigen (isquèmia), al cor li costa
repolaritzar-se, a les cèl·lules no els arribi aportació d’oxigen
perquè es repolaritzin (entrin en diàstole). És un senyal d’infart de
miocardi.
* Nòdul sinoauricular – nòdul auriculoventricular – His

6
~PODOLOGIA~
Fisiologia
Regulació de l’activitat elèctrica
El cor no necessita cap neurona motora per despolartizar-se, però la freqüència cardíaca (o del batec, les
despolaritzacions) està regulada pel SNA, el cor rep dos tipus de nervis; els simpàtics i els parasimpàtics o nervi
vago. Ambdós actuaran sobre el nòdul sinoventricular, el simpàtic farà que les cèl·lules marcapassos augmentin la
despolarització i el nervi vago disminuirà. El sistema simpàtic alliberà noradrenalina pels nervis que venen de la
cadena simpàtica o adrenalina que ve via sang alliberada per la medul·la suprarenal que aniran als receptors
adrenèrgics. També recula la contracció dels ventricles. El nervi vago la postganglionar del parasimpàtic allibera
acetilcolina (AcH) sobre els receptors muscarínics (lligats a proteïnes G), i això fa que disminueixi la taxa de
despolarització de les cèl·lules marcapassos. També actua sobre el nòdul. El simpàtic i parasimpàtic es regulen pel
centre de control cardíac que es troba al bulb raquidi que arriba informació del cervell, de baroreceptors de l’aorta
o de les caròtides, de tal manera que un baroreceptor a l’aorta detecta pressió arterial més baixa del normal (cor
batega poc) aquest activarà al simpàtic perquè la pressió aorta pugi. Si la pressió baixa, cor batega poc, rep poc
O2. Si els receptors de l’aorta detecta massa pressió activarà a el vago que alliberar l’acetilcolina que
hiperpolaritzarà i baixarà les freqüències cardíaques.
Efectes de l’activitat nerviosa autònoma sobre el cor

Regió afectada Efectes nerviosos simpàtics Efectes nerviosos parasimpàtics
Nòdul SA Augment de la taxa de despolarització disminució de la taxa de despolarització
diastòlica; augment de la freqüència cardíaca diastòlica; disminució de la freqüència cardíaca
Nòdul AV Augment de la velocitat de conducció Disminució de la velocitat de conducció.
Múscul auricular Augment de la força de contracció. Disminució de la força de contracció.
Múscul ventricular Augment de la força de contracció. Sense efecte significatiu.

7
~PODOLOGIA~
Fisiologia
CIRCULACIÓ ARTERIAL I VENOSA

Hi ha diferents tipus de vasos que formen un el sistema circulatori tancat. Totes les arteries no són iguals, hi ha de
diferents tipus:
• Arteries elàstiques: Aorta i grans arteries. Túnica intermèdia rica en elastina aquesta permet que l’arteria
pugui modificar el seu diàmetre: S’expandeix en la contracció (sístole) ( pressió sanguínia), i es retreuen
en la relaxació ( pressió sanguínia), retrocés elàstic que impulsa la sang durant la diàstole.
• Arteries musculars: Arteries petites i arterioles. Són menys elàstiques que les anteriors. La musculatura
llisa és major en proporció al seu diàmetre. El diàmetre d’aquestes arteries varia poc quan pressió
sanguínia. Les arteries petites i arterioles al tenir una llum petita, són les que oponent més resistència al
flux sanguini del sistema arterial.
• Arterioles: Tenen restes de múscul que tenien esfínters precapil·lars que regula el flux sanguini cap als
capil·lars, contracció dels esfínters capil·lars no hi haurà flux cap als capil·lars. Si la musculatura llisa està
relaxada sí que hi haurà flux cap als capil·lars.
• Metarterioles: Connecten les arteries directament amb les venes sense passar per capil·lars. Sempre
estan envoltades per capil·lars sanguinis. La contracció dels esfínters precapil·lars farà que la sang de
l’arteria passi per aquesta cap a les venes.
Anastomosis arteriovenosa: És la unió d’arteria i vena, són diferents a les metarterioles.
Circulació arterial
El primer principi de la circulació: Els líquids es desplacen sempre des d’una zona d’alta pressió a una altra de
pressió baixa, cal la diferència de pressions perquè es doni moviment. La sang tendeix a moure’s des d’una zona
de pressió mitja elevada en l’arrel de l’aorta (100 mmHg) cap a la zona de pressió mínima al final de les venes
caves (0 mmHg). El moviment de la sang entre dos punts qualsevol del sistema circulatori sempre es poden predir
pel gradient de pressió. Cor esquerre alta ¡ dret baixa, entre arteries i venes hi ha diferència de pressió. L’aorta té
un màxima i un mínima. La sang arriba al cor a 1-2 mmHg. La sang pel circuit circulatori va d’altes pressions a
baixes. La pressió arterial mesura la força que s’aplica a les parets arterials.
Factors que determinen la pressió arterial
• Despesa cardíaca o volum minut cardíac: Volum sistòlic

multiplicat per la freqüència cardíaca. És la sang que es
bomba. Quan fem exercici és més gran.
• Resistència perifèria circulant: Que es doni als esfínters
precapil·lars:
Vasoconstricció: Augmentar la resistència perquè disminueix el diàmetre, augmenta la velocitat de la sang,
hi ha menys volum de sang que passa i això fa disminuir la pressió perquè hi ha menys contacte.
- Diàmetre - Velocitat
- Resistència - Pressió
Vasodilatació: Quan hi ha menys resistència hi ha menys pressió, quan hi ha baix flux de sang, passa menys
sang i per tant, dóna més pressió.
- Diàmetre normal - Velocitat
- Resistència - Pressió

8
~PODOLOGIA~
Fisiologia
El diàmetre dels vasos pot variar segons la rigidesa, la qual pot canviar amb l’edat i el
metabolisme com p. ex. la diabetis. A mesura que et fas gran perds elastina, i per tant,
l’arteria és més rígida i quan bomba la sang la pressió augmenta. Això acompanyat per
una mala dieta, hi haurà acumulació d’àcids grassos. Altres factors serien el volum
sanguini i la viscositat de la sang, una sang espessa dóna
pressió baixa.
La pressió arterial és proporcional al gest cardíac multiplicat

per la resistència perifèrica total. La pressió es regula pel
sistema renina-angiotensina.
A mesura que ens anem allunyant la pressió arterial creix i decau amb
cada batec cardíac en els vasos sanguinis que condueixen la sang cap
als capil·lars. El pols arterial o la ona de pressió arterial té la forma d’ona
on es veu la sístole i després la diàstole, quan el ventricle s’ha buidat
amb una ona dicòtica causada pel rebot de la sang en les semilunars.
Aquesta ona de pressió que comença en un punt de l’aorta es va propagant al llarg del sistema arterial amb una
determinada velocitat. Aquesta translació de l’ona de pressió és el que es coneix amb el nom d’ona de pols o pols
arterial. Normalment el pols en repòs és de 60-80 pulsacions que equival a la freqüència cardíaca, cada batec un
pols. En fumadors la sang porta poca sang per tant els teixits llis arriba menys sang, per tant, ha de bombar més i
tindrà més pulsacions. En canvi els esportistes la musculatura cardíaca creix en un bombeig, bomba molt quantitat
de sang.
Circulació venosa
El percentatge de sang emmagatzemada al sistema venós és del 60-70%, als pulmons 10-12%, al cor 8-11%, al
sistema arterial 10-12% i als capil·lars del 4-5%. Les venes com són vasos elàstics, emmagatzemen 2/3 parts de
sang i és per això que són vasos de capacitància o de capacitat. La sang es mou per una diferència de pressió, la
pressió a la qual surt és entre 80-120 i torna amb una mitjana de 2 mmHg i torna a la cava a 0 mmHg.
Gràcies a la bomba muscular esquelètica a les cames, tenim les
venes que retornen la sang, les venes grans de les extremitats
tenen vàlvules que ajuden al fet que la sang pugui cap al cor. Si
em moc, els músculs es contrauen i les venes es mouen i
empenyen la sang de l’interior de les venes perquè vaguin cap a
dalt. En persones que no es mouen, la bomba muscular no
treballa, les venes elàstiques comencen a acumular sang que no
pujarà i a l’acumular, les dues valves de la vena no es tocaran i no
podran tancar i aniran acumulant sang, aquesta serà una vena
varicosa, l’estiren perquè les vàlvules es tornin a ajuntar.

9
~PODOLOGIA~
Fisiologia
Retorn venós
1. Diferència de pressió entre les arteries-venes-venes caves (90-100 mmHg 0 mmHg).
2. Activitat nerviosa simpàtica estimula la contracció muscular llisa de les parets venoses, disminuint així la
distensibilitat.
3. Bomba muscular esquelètica.
4. Contracció dels músculs esquelètics.
Bomba arteriovenosa: A les extremitats tenim unes arteries que són
profundes, envoltades per unes venes, les satèl·lits. A cada bombeig
hi ha pas de sang, aquesta s’expandeix i la vena s’aplana i s’estira,
ajudant a moure la sang cap al cor, l’impulsa. El fet que estiguin tan a
prop fa que les que portin sang d’extremitats que la sang ve freda (dits
del peu) es donarà un intercanvi de calor perquè la sang no torni tan
freda al cor.
Les dones embarassades no solen tenir contracció del diafragma, no pot pujar ni baixar, llavors no es genera
diferència de pressions i la sang li costa de circular per tot el cos. El normal és que amb la inspiració hi ha la
contracció del diafragma, a la cavitat toràcica es genera un buit i a l’abdomen la pressió és més elevada, la sang
anirà de l’abdomen tòrax cap al cor.
CIRCULACIÓ CAPIL·LAR. SISTEMA LIMFÀTIC

Intercanvi capil·lar
El capil·lar té un extrem arterial que porta sang rica i l’altre venós. El plasma intercanvia nutrient i oxigen amb les
cèl·lules passant-t’ho pel líquid intersticial a les cèl·lules, d’aquesta manera es dóna l’intercanvi. (imatge pàg.2)

10
~PODOLOGIA~
Fisiologia
L’aigua del cos està compartimentada en tres compartiments: 2/3

dintre de les cèl·lules i 1/3 fora de les cèl·lules; el 80% forma el líquid
intersticial i el 20% el plasma. El plasma s’encarrega de l’intercanvi
de solut amb les cèl·lules a través del líquid intersticial. L’intercanvi
es dóna als capil·lars, aquests tenen un extrem arterial i un extrem
venós. Als capil·lars es donen dos tipus de forces:
Þ Forces hidrostàtiques: Molt més superiors en l’extrem arterial
de dintre del capil·lar que a les de fora del líquid intersticial. De
manera que a l’extrem arterial l’aigua tendeix a sortir
arrossegant aminoàcids, proteïnes, oxigen que va al líquid
intersticial i d’aquest a les cèl·lules.
Þ Forces osmòtiques: (Fletxes gorgues pressió osmòtica) Són molt
més grans que no pas les de fora, en l’extrem venós degut a la
sortida d’aigua s’ha concentrat tot dintre del capil·lar, per tant
la pressió és molt més alta que a fora. De manera que entrarà
aigua al capil·lar, i en aquesta s’arrossega CO2 i productes del
catabolisme cel·lular. Les forces d’osmosis són petites respecte
a les hidrostàtiques en l’extrem arterial i en l’extrem venós al
revés. Del 100% que surt només es reabsorbeix el 90%, l’altre
10% va als vasos limfàtics, convertint-se en limfa que passa pels
ganglis, els quals tenen tots els cossos que actuen en la
immunitat fagocitant A prop dels capil·lars hi ha els vasos limfàtics que recullen el 10%. Aquest 10% de la
limfa torna a la sang i, per tant no s’ha perdut res de la limfa, fa tot el recorregut pels ganglis i torna a la
circulació. Quan el 10% no queda reabsorbit per la limfa, quedarà un cúmul en el líquid intersticial donant
edema que pot causar diferents problemes:
1. Augment de la pressió sanguini o obstrucció venosa: Augment de la pressió de filtració capil·lar de
manera que es forma més líquid tissular en els extrems arteriolars dels capil·lars.
2. Augment de la concentració tissular de proteïnes: Disminució de l’osmosi d’aigua en els extrems
venulars dels capil·lars. Generalment, és un edema tissular localitzat degut a la sortida de proteïnes
plasmàtiques a través dels capil·lars durant la inflamació i eles reaccions al·lèrgiques. El mixedema degut
a hipotiroïdisme (producció de la proteïna morfina fa que augmenti la concentració d’aigua en l’espai
intersticial) també s’inclou en aquesta categoria.
3. Disminució de la concentració plasmàtica de proteïnes: Disminució de l’osmosi d’aigua en els extrems
venulars dels capil·lars. Potser a influència hepàtica (que es pot acompanyar d’una producció insuficient
de proteïnes plasmàtiques), insuficiència renal (per pèrdua de proteïnes plasmàtiques en l’orina) o a
malnutrició proteica.
4. Obstrucció dels vasos limfàtics: Les infestacions per filàries (nematodes) transmeses per certes espècies
de mosquit bloquegen el drenatge limfàtic donant lloc a un edema amb tumefacció molt intensa de les
zones afectades.
5. La pressió sanguínia i la pressió al capil·lar serà molt elevada i les forces hidrostàtiques seran més grans
que les osmòtiques. Es dóna per un trombó, on es treu molt més del que agafo.
6. Si hi ha una infecció del capil·lar sortiran els .. dels immuno, es crearà una força osmòtica superior fora
del capil·lar i per tant no entrarà aigua al capil·lar.
7. Filariasis (elefantiasis).

11
~PODOLOGIA~
Fisiologia
Sistema i circulació limfàtic
No és un sistema tancat, és cec. Els capil·lars limfàtics absorbeixen el 10% i s’anomenarà limfa que passarà pels
vasos limfàtics que contenen moltes vàlvules que ajuden que la limfa es mogui. Els capil·lars limfàtics són molt
porosos per agafar la porqueria. Al final, a nivell de la cavitat toràcica la limfa entra a la subclàvia i després cap a
les venes caves. La limfa es mou per la presència de vàlvules o per la contracció de la musculatura llisa, quan es
contrau crea uns moviments peristàltics en una direcció. També s’aprofita de la bomba muscular esquelètica.
Quan es contrau la musculatura també ajuda i la contracció del diafragma que crea un buit en el tòrax que fa que
hi hagi una diferència de pressió, per tant la limfa puja de menys pressió a més pressió.
Alteracions de la circulació en les arteries

Es poden donar per:
- Predisposició genètica
- Ingesta excessiva de colesterol i altres grasses
- Pacients amb diabetis mellitus: glucosa en sang, mobilització àcids grassos en sang (font d’energia).
L’energia l’obtindré dels greixos o de les proteïnes i llavors tindrem
dipòsits de grans quantitats de colesterol a l’endoteli arterial. Això
acabarà provocant: Arteriosclerosis (enduriment de les arteries) és la
forma més freqüent de l’arterosclerosis (formació d’ateromes o
plaques ateromatoses). Hi ha un engruiximent de les parets (túnica
mitja) de l’arteria que condueix a un enduriment a mesura que es
diposita Ca2+. L’engruiximent i calcificació redueix el diàmetre de
l’arteria i així el pas (flux) de sang cap als teixits.
Dit d’una altra manera, el colesterol forma una placa, un dipòsit i acumulació gradual del colesterol. Aquests va
envaint i proliferant pel teixit fibrós i muscular llis, donant una acumulació de teixit conjuntiu dens anomenat com
fibrosis (esclerosis). Això provocarà un enduriment de l’artèria per la calcificació; la precipitació de Ca2+ junt amb
el colesterol i altres lípids. I aquest conjunt formarà la placa ateromatosa que disminuirà el diàmetre de l’arteria.
Al lloc on la placa travessa l’endoteli es formarà un trombe: Acumulació de plaquetes i dipòsit de fibrina,
atrapament d’hematies. Formació d’un coàgul que acabarà per ocluir el vas. Si el coàgul es desprèn del seu lloc
d’ancoratge, es mou per les arteries amb el risc de bloquejar qualsevol arteria. Un trombó per una arteria que
oclou un vas més distal és un èmbol.
La placa ateromatosa fa que la circulació de la sang cap als teixits sigui lenta provocant isquèmia ( rec sanguini),
això provoca la mort gradual de les cèl·lules. Quan tota la zona està morta: Gangrena (descomposició del teixit):
• Gangrena isquèmica: Es produeix a la pell i teixits tous subjacents, amb major freqüència en les extremitats
inferiors a causa d’obstrucció arterioscleròtica. La necrosi es produeix per la isquèmia i sobre el teixit necròtic

12
~PODOLOGIA~
Fisiologia
actuen secundàriament els gèrmens sapròfits de la pell. Segons quines siguin les condicions del teixit
compromès, es produeix una gangrena isquèmica seca o humida.
• Gangrena seca: En aquesta forma l'evaporació de l'aigua produeix ràpidament una dessecació de la pell
compromesa, que es transforma en una làmina encartonada, marró negrosa, seca. El territori compromès
queda ben demarcat, els gèrmens no penetren en la profunditat, no es produeix intoxicació de l'organisme.
• Gangrena humida: Especialment quan hi ha edema o la pell està humida, els gèrmens penetren en els teixits
subjacents, on proliferen i donen origen a un estat tòxic; el territori compromès, marró verdós, no queda
ben delimitat.
Els pacients amb DM tenen, a més, una forma d’arteriosclerosis de les extremitats inferiors caracteritzada per
importants calcificacions arterials. Aquestes calcificacions poden ocasionar una isquèmia per si mateixa que
produeixi una lesió, tal com una úlcera. La solució és l’angioplàstia (arteries de gran caliu).
Alteració en les venes

Si la bomba muscular no funciona, les venes acumulen sang i les vàlvules no es
toquen, ho sigui, la sang tendeix a acumular-se en comptes d’arribar al cor. Es
formen llavors les venes varicoses que es presenten en venes superficials.
Circulació de la sang a la pell

La sang surt del cor a través dels vasos sanguinis anomenats
"artèries" cap a l'organisme, per portar oxigen i nutrients, i
emprèn des de qualsevol part del cos el seu viatge de tornada al
cor a través dels vasos anomenats venes. La primera part del
camí és fàcil, ja que el cor s'encarrega d'impulsar-la cap
endavant, però la vola des d'algunes zones és més difícil, ja que
res l'empeny de tornada cap al cor. Les regions que estan per
sobre del mateix ho tenen fàcil: la sang, per efecte de la
gravetat, torna amb escàs esforç. Les regions que estan molt per sota i molt lluny del cor el tenen, per contra, molt
difícil, ja que hi ha un camí llarg per fer, que a més és contra la gravetat.
A causa d'això, les venes de les cames tenen vàlvules, de manera que la sang que va pujant no pot tornar a baixar
pel seu propi pes. El bombament es fa en moure els músculs de les cames, així, caminar és un exercici excel·lent
per activar la circulació de les cames. Quan per diverses raons al cos li resulta impossible fer que la sang torni amb
fluïdesa al cor, aquesta es va estancant, i perquè tingui lloc el got (la vena) es va dilatant. En un primer moment,
si s'afavoreix el retorn venós, aquesta dilatació desapareix i la vena torna a ser normal. Però si dura massa, la vena
es dóna de si, es "cedeix", les vàlvules deixen de funcionar i el problema ja no se solucionarà quan s'afavoreixi el

13
~PODOLOGIA~
Fisiologia
retorn. Als gots dilatats se'ls anomena varius, i poden aparèixer en qualsevol lloc de l'organisme, encara que les
més freqüents són a les cames.
Les varius afecten 1 de cada 10 persones, aproximadament, i de forma dues vegades més freqüent en dones,
fonamentalment per efecte dels embarassos (que empitjoren el retorn venós).
La pell actua com a primera barrera de defensa i una de les funcions de la sang és la termoregulació, quan hem
de perdre calcular hi ha vasodilatació, flux superficial de sang i puc perdre calor. Quan fa fred per no perdre calor
hi ha vasoconstricció, hi haurà molt poc flux superficial, per no perdre calor. Però a les puntes dels dits, els palmells,
els dits dels peus, les plantes del peu, els pavellons auriculars, el nas i els llavis hi ha una fusió entre arteries i
venes, l’anastomosis, una fusió arteriovenoses on de l’arteria passa a la vena sense passar pel capil·lar. Quan no
vull perdre calor hi ha vasoconstricció i la sang passa de les arteries a les venes, hi ha un flux mínim, estic blanca
per la vasoconstricció, però hi ha un flux mínim que fa que tinguem el nas i les oïdes vermelles, això està innervat
pel SNS. Es dóna de manera puntual, si durés molt de temps no arribaria oxigen i donaria isquèmia, i després
gangrena. De vegades el nostre SNS si tinc un “susto” em quedo blanca (vasoconstricció) però les glàndules
sudorípares s’activaran.

14
TEMA 8. SISTEMA RESPIRATORI
RELACIÓ ESTRUCTURA-FUNCIÓ EN EL PULMÓ
FUNCIONS DEL SISTEMA RESPIRATORI

- Distribució de l’aire: Transport d’aire des de l’exterior cap als pulmons.
- Intercanvi de gasos: S’expira CO2, és a dir, s’elimina de les cèl·lules de l’organisme i aporta O2 a la sang en la
inspiració. Es dóna en els pulmons (concretament en els sacs alveolars) perquè hi ha una distància molt
estreta entre els capil·lars que envolten les estructures d’intercanvis de gasos, els alvèols, la distància
capil·lar-alvèol és mínima perquè passi l’O2 i el CO2 entre l’alvèol i la sang.
Aquestes funcions es duen a terme entre la sang i les cèl·lules, ja que la majoria d’elles estan massa allunyades
de l’aire per l’intercanvi de gasos.
Altres funcions:
- Filtrar - Producció del so: el llenguatge
- Escalfar - Epiteli especialitat amb el sentit de l’olfacte
- Humidificar l’aire que respirem - Regula el pH sanguini
ESTRUCTURA DEL SISTEMA RESPIRATORI
• Tracte superior: (fora del tòrax) Nas, faringe i laringe.
• Tracte inferior: (dins el tòrax) Tràquea, bronquis i les seves ramificacions i els pulmons. Relacionat amb
l’intercanvi de gasos.
1) Tràquea
Tub d’uns 11 cm de llargària que s’estén des de la laringe fins als bronquis principals. Dins la musculatura, en la
seva paret hi ha uns anells de cartílag en forma de “C” que serveixen perquè la tràquea no es col·lapsi; perquè
sinó no hi hauria entrada d’aire i podríem morir. L’interior de la tràquea està revestida per un epiteli
pseudoestratificat ciliat. Té moltes cèl·lules caliciformes productores de moc que atrapen la porqueria que
respirem. També hi ha cilis a la paret bronquial que netegen els pulmons atrapant les restes i el moc produït.
F: La funció principal és transportar l’aire de l’exterior fins als pulmons.
2) Bronquis
Es divideix en el seu extrem inferior, dos bronquis principals: el dret és més llarg i vertical que l’esquerre. També
té els anells cartilaginosos abans de l’entrada als pulmons, és a dir, abans de ramificar-se. És llavors, quan el cartílag
es perd a mesura que els bronquíols es ramifiquen a l’interior. També format per cilis, útils per la neteja del pulmó.
F: La funció dels bronquis i dels bronquíols és transportar l’aire cap als pulmons.
Cada bronquíol principal entra al pulmó i es divideix
immediatament en bronquis més petits, els bronquis
secundaris (diàmetre inferior). Els bronquis es
subdivideixen per formar uns tubs molt prims, els
conductes alveolars (F: distribució d’aire), que terminen
en raïms d’alvèols anomenats sacs alveolars (F: intercanvi
de gasos) formats per un conjunt d’alvèols rodejats per un
conjunt de vasos sanguinis.
Pel que fa als anells cartilaginosos, desapareixen i quan
s’han ramificat totalment, les parets d’aquestes
estructures ja no seran pseudoestratificades sinó simples.
Si agafem la tràquea, els bronquis i els bronquíols i les
seves ramificacions s’anomenen arbre bronquial.
Alvèols → Estructures primàries o sacs de mida microscòpica intercanviadors
de gasos que formen part del tracte respiratori. Estan en contacte amb capil·lars
sanguinis. Cada alvèol està constantment ventilat per aire nou. Tenim uns 300
milions d’alvèols que estan formats per:
o Cèl·lules alveolars tipus I: Única capa de cèl·lules alveolars.
o Cèl·lules alveolars tipus II: Encarregades de produir el líquid surfactant, és una
capa de líquid recobreix l’interior dels alvèols i té la funció d’evitar que cada alvèol es col·lapsi. És un líquid
tensoactiu, quan un alvèol és buit d’aire, els pulmons no es col·lapsaran degut a aquest líquid. Un nadó en
maduració no produirà líquid surfactant, amb els corticos maduren els pulmons, els alvèols tipus 2 perquè
els alvèols tinguin líquid surfactant perquè els alvèols no es col·lapsin.
Els alvèols també estan formats per macròfags que fagociten totes les restes que arriben a l’alvèol.
Alvèols → cèl·lules alveolars → líquid sulfactant i macròfags
La barrera a través de la qual s’intercanvien els gasos (O2 i CO2)
entre l’aire alveolar i la sang és la membrana respiratòria
formada per:
- Paret alveolar: Líquid que la cobreix, cèl·lules epitelials i
membrana basal.
- Líquid intersticial
- Paret d’un capil·lar pulmonar: Membrana basal i cèl·lules
endotelials.
La membrana és recoberta per una capa de moc protector, un
mecanisme de neteja, que forma una làmina contínua, la capa
mucosa i cobreix la zona per la qual passa l’aire. Aquesta capa de
moc desplaça, des de les porcions més baixes dels bronquis fins
a la faringe, milions de cilis, semblants a pèls, que cobreixen les
cèl·lules epitelials de la mucosa respiratòria. Es mouen en una
sola direcció.
3) Pulmons
Dos òrgans cònics que es torben a la cavitat toràcica separats
pel cor. Cada pulmó està recobert per dues membranes, les
pleures; pleura parietal (externa) i pleura visceral (interna).
Entre ambdues pleures hi ha un espai mínim, la cavitat pleural
la qual conté el líquid lubrificant. La pleura parietal està en
contacte amb la paret toràcica cada vegada que inspirem i quan
expirem es contrau.
Cada pulmó està dividit en lòbuls per les diverses
cissures:
→ L'esquerre està dividit en dos lòbuls (superior
i inferior) i
→ El dret està dividit en tres lòbuls (superior, mig i inferior).
Ambdós presenten una cissura obliqua. En el dret existeix a més una cissura horitzontal que separa els lòbuls
superior i inferior. Després que els bronquis principals penetren en el pulmó, es divideixen en bronquis secundaris,
entrant cadascun en un lòbul. Cada bronqui secundari posseeix el nom del lòbul en el qual penetra. Els bronquis
principals i els vasos pulmonars (units tots ells per una estructura de teixit conjuntiu formant l'anomenada arrel
del pulmó) penetren en ells per la seva cara medial, en una zona anomenada hil. La seva base és molt àmplia i està
situada sobre el diafragma; el seu extrem superior s’anomena vèrtex.
F: 1. Distribució de l’aire: Ho duen a terme els conductes de l’arbre bronquial.
2. Intercanvi de gasos: Ho duen a terme els alvèols i els capil·lars sanguinis que els envolten.
En la membrana respiratòria, els alvèols i els capil·lars estan en contacte, de manera que permet una ràpida difusió
dels gasos entre l’aire i la sang dels capil·lars.
Ventilació pulmonar
El funcionament del sistema respiratori consta
d’un aport d’O2, eliminant ràpidament el CO2
produït tenint en compte que l’aire es mou
d’altes a baixes pressions.
▪ Amb la inspiració es dóna la contracció del
diafragma (baixa), augmentant el volum de
la cavitat torácica, amb la qual la pressió
toràcica disminueix respecte a la pressió
externa i l’aire tendeix a entrar als pulmons.
▪ Amb la expiració es dóna la relaxació del diafragma (puja, posició inicial), disminuint el volum de la cavitat
toràcica, amb la qual la pressió toràcica augmenta respecte a l’exterior i l’aire tendeix a sortir.
L’alternança constant entre la inspiració i l’expiració s’anomena cicle respiratori.
MALALTIES DE LES VIES RESPIRATÒRIES
Malalties obstructives: Malalties de les vies aèries, es dificulta l’alliberament d’aire perquè augmenta molt la
resistència del flux perquè l’aire surti. Els alvèols no queden tocats sinó les vies de transport d’aire. Exemples:
 Asma: Obstrucció del flux d’aire en els bronquíols perquè en l’epiteli bronquial hi ha inflamació, secreció
de moc i broncoconstricció. Els bronquíols quan s’inflamen, les cèl·lules es defensen produint moc i a més
es dóna broncoconstricció. Es dóna un xut d’adrenalina per broncodilatar, es donen corticos per la
inflamació. El cortisol i els corticoides, inhibeix la constricció.
 Bronquitis: Inflamació dels bronquis generada per una infecció. Augmenta la mida i el número de les
glàndules caliciformes de l’epiteli (cèl·lules productores de moc de l’epiteli). Els conductes aeris s’omplen
de moc i s’inflamen. Hi ha una secreció excessiva de moc groc-verdós. Bronquitis crònica provocada pel
tabac, que arriba a les cèl·lules i provoca més secreció de moc.
Malalties restrictives: Afecten els pulmons, als alvèols, a la superfície d’intercanvi, les estructures on es dóna
l’intercanvi. Exemples:
 Enfisema: Destrucció del teixit pulmonar, de la membrana respiratòria, en comptes de tenir molts alvèols
hi ha un alvèol gran. Els macròfags que tenim en els alvèols s’activen pels productes del tabac. El tabac
activa enzims protolític que destrueixen els alvèols. Hi ha menys superfície d’intercanvi de gasos.
 Fibrosis pulmonar: Entren partícules de menys de 6 micres als pulmons i als alvèols on començaran els
fibroblasts a produir teixit fibròcit dins de l’alvèol. Llavors hi haurà menys intercanvi de gasos.
INTERCANVI DE GASOS
A mesura que la sang penetra en el capil·lar pulmonar, el O2 difon
cap a la sang pel gradient de pressió. Continua difonent fins que
s’eleva un valor d’equilibri (o fins que la sang abandona el capil·lar).
A mesura que la sang penetra en el capil·lar pulmonar, el CO2 difon
fora de la sang, degut a l’existència d’un gradient de pressió. Como
succeeix amb l’O2, el CO2 continua la seva difusió mentre existeix
un gradient de pressió.
La sang pobre arriba als pulmons (rica en CO2), la pressió als alvèols
serà més baixa i la pressió de l’O2 més alta. Com els gasos es mouen
per diferència de pressions, com la pressió parcial als alvèols és
menor que a la sang s’anirà cap als alvèols, la pressió de O2 tendeix
a anar cap a la sang perquè hi ha menys O2. Per tant la sang tornarà
rica en O2 i pobre en CO2.
Respiració externa: Intercanvi de gasos entre la sang venosa que ve de l’artèria pulmonar i l’alvèol on la
sang venosa deixa anar el CO2 i agafa O2, per tant, la pressió parcial de l’O2 a l’alvèol és més elevada i l’O2 passa de
grans a baixes pressions de manera que s’igualen. L’O2 tendeix a anar a la sang i tornarà per les venes pulmonar
rica en O2 i pobre en CO2.
Respiració interna o tissular: La sang és rica en O2 i pobre en CO2 mentre que desprèn O2 als teixits i agafa
CO2. La pressió parcial d’O2 serà més baixa als teixits que a la sang arterial i la del CO2 més alt. Els gasos com van
de pressions altes a baixes, la sang deixa anar O2 i agafa CO2, i surt la sang venosa rica en CO2 i pobra en O2.
FACTORS QUE AFECTEN LA DIFUSIÓ DELS GASOS A LA MEMBRANA RESPIRATÒRIA

1. Diferència de pressions parcials dels gasos: Com més gran sigui la diferència, la velocitat de difusió serà major.
Amb l’altitud disminueix la pressió parcial d’O2 i per tant, també disminueix la diferència de pressions parcials
entre l’aire alveolar i la sang. Menys diferència, menys velocitat. És a dir, l’O2 li costa anar des dels alvèols fins
a la sang, arribarà menys O2.
2. Àrea de superfície d’intercanvi de gasos, és a dir, dels alvèols. Si els estirem, tindrem 70 m2 d’àrea d’intercanvi.
Si hi ha menys superfície d’intercanvi, hi haurà menys intercanvi de gasos.
3. Volum respiratori per minut: És la freqüència respiratòria multiplicada pel volum d’aire inspirat en cada
respiració. Ex.: La morfina disminueix la freqüència respiratòria, per tant es donarà menys intercanvi.
4. Solubilitat i pes molecular dels gasos: L’O2 no difon bé amb els líquids. El CO2 tot i tenir un pes molecular més
gran a l’O2, difon millor. Ex.: Quan tenim un edema pulmonar hi ha cúmul de líquid, treure el CO 2 costarà
agafar O2, es tindran problemes d’oxigenació.
5. Distància de difusió: Distància entre l’eritròcit i l’alvèol, la membrana alveolar. Els capil·lars tenen un diàmetre
molt estret, de tal manera que l’eritròcit no hi queb i fa que el glòbul vermell passi però gairebé tocant la
membrana alveolar. Això fa que l’eritròcit vagi a poc a poc i per tant, es dóna un millor intercanvi de gasos.
Els capil·lars dels pulmons acumulen molts eritròcits. Les superfícies dels alvèols i capil·lars són molt grans.
TRANSPORT DE GASOS A LA SANG
→ Transport d’O2
Es transporta amb l’hemoglobina dins els glòbuls vermells, que formen un
95% de la massa de l’eritròcit. L’O2 s’uneix amb l’àtom de ferro. És a dir, una
molècula d’hemoglobina està formada per 4 cadenes polipeptídiques i
cadascuna d’elles porta un àtom de ferro, grup hemo al qual s’uneix l’O2 i
forma l’ oxihemoglobina. L’hemoglobina també pot transportar CO2, que
s’unirà als grups amino (NH2) de les cadenes polipeptídiques. La molècula
d’hemoglobina té molta més afinitat per l’O2 que pel CO2, però si l’entorn
es ric en CO2 ha d’agar CO2.
Un 1,5 % d’O2 viatja dissolt pel citoplasma en el plasma. L’O2 difon
malament en líquids, per cada 100ml de sang només 0,3 ml són d’O 2 de
manera dissolta, mentre que un 20% està unit a l’hemo.
→ Transport de CO2
Viatja de tres maneres:
- 10% dissolt en el plasma
- 20% es combina amb l’hemoglobina (s’uneix als grups amino de les cadenes polipeptídiques). Quan el CO2
s’uneix a l’hemoglobina es forma carbamino-hemoglobina i un protó que se’n va cap a plasma.
- 70 % restant viatja en forma de bicarbonat
que es forma dintre de l’eritròcit. El CO2
dissolt en plasma entra dins l’eritròcit i es
combina amb l’aigua. I dins l’eritròcit hi ha un
enzim, l’anhidrasa carbònica que ajunta el
CO2 amb l’aigua formant l’àcid carbònic.
L’àcid carbònic es dissocia i dona H + i
bicarbonat (HCO3-). El H+ es combina amb
l’hemoglobina, mentre que el HCO3-
abandona la cèl·lula, entra Cl- per impedir un
desequilibri de càrregues, per tant es dóna la
desviació del clorur.
En el cos tinc baroreceptors que detecten la pujada de protons, vol dir
que tinc per tant molt CO2 i baixarà el pH que serà detectat pels
baroreceptors que farà que el cos l’expiri.
INTERCANVI DE GASOS EN ELS TEIXITS
A mesura que la sang entra en el capil·lar sistèmic, el O2 difon fora de la
sang per baixar el gradient de pressió. El O2 continua la seva difusió fins
que es produeix l’equilibri (o fins que la sang abandona el capil·lar). A
mesura que la sang penetra en els capil·lars sistèmics, el CO2 difon fins la
sang per baixar el gradient de pressió. Com passa amb l’O 2, el CO2
continua la seva difusió sempre que existeixi un gradient de pressió.
REGULACIÓ DE LA RESPIRACIÓ
CENTRES DE CONTROL DE LA RESPIRACIÓ
Qui regula la respiració és el mecanisme de
ventilació. Hi ha unes neurones motores
somàtiques que actuen regulant la contracció
del diafragma i músculs intercostal. El bulb
raquidi i les neurones del còrtex cerebral
regulen aquestes neurones motores.
Les àrees inspiratòries i expiratòries del bulb

comprenen l'àrea del ritme bulbar. Els centres
neumotàxic i apnéustic
apnéustic dedelalaprotuberància
protuberància
influeixen sobre el ritme bàsic de la respiració
gràcies aa uns
unsimpulsos
impulsosnerviosos
nerviososenviats
enviatsa a
l'àrea de ritmicitat bulbar. El tronc de
de l'encèfal
l'encèfal rep
rep també
també estímuls
estímulsd'altres
d'altresregions
regionscorporals.
corporals.LaLainformació
informaciódelsdels
quimioreceptors, baroreceptores ii receptors
receptorsde dedistensió
distensiópot
potalterar
alterarelelpatró
patrórespiratori
respiratoribàsic,
bàsic,
igual
igual
que
queelsels
estímuls emocionals (límbic cúbics)
cúbics) ii sensitius.
sensitius.Malgrat
Malgrataquests
aquestsreflexos
reflexossubconscients,
subconscients,l'escorça
l'escorçacerebral
cerebralpot
pot
evitar el control «auto-màtic» de la respiració en cert grau durant activitats com el cant o inflar un globus. Les
evitar
fletxeselverdes
controlindiquen
«auto-màtic»
el fluxde la respiracióalsencentres
d'informació cert grau
de durant
controlactivitats comLaelfletxa
respiratori. cant omorada
inflar unindica
globus.
el Les
flux
fletxes verdes indiquen el flux d'informació als centres de control respiratori. La fletxa
d'informació des d'aquests centres de control als músculs respiratoris que regulen la respiració. morada indica el flux
d'informació des d'aquests centres de control als músculs respiratoris que regulen la respiració.
Al bulb raquidi hi ha diversos centres de control:
- Centre del ritme bulbar: Controla l’espiració i la inspiració.
- Centre o àrea neurotòxica: Inhibidor de l’espiració
- Centre o àrea apnéustic: Indueix la inspiració.
En el bulb raquidi també hi ha diversos baroreceptors que detecten
la quantitat de protons i de CO2 que té la sang. Si veuen que hi ha
molts protons, farà que s’activin les neurones somàtiques que
provocaran la contracció del diafragma i els músculs intercostals,
augmentant la ventilació que farà disminuir el CO2 i es restableix el
pH. És un tipus de feedback negatiu.
També hi ha baroreceptors a l’aorta i a prop del cor. Tota aquesta
ventilació s’activa per augments en el CO2. És a dir, el que regula la
respiració no són els canvis en O2 perquè quan hi ha poc O2 les
cèl·lules tenen un metabolisme mínim. La ventilació es regula per tant pels canvis de CO 2. Podem controlar la
respiració fins a cert moment.
Reflex de Hering-Breuer: Implica una informació sensitiva cap al SN dient com d’expandits estan els pulmons, són
uns receptors d’estirament que informa i s’envia una resposta motora inhibitòria perquè es desinflin i tornin al
seu estat inicial.
TEMA 9. SISTEMA EXCRETOR
Quan hi ha molta glucosa, es perd negativitat de la membrana glomerular, és a dir, els porus dels capil·lars
glomerulars es fan més grans permetent el pas de proteïnes, com l’albúmina, en orina.
Nefropatia diabètica: Malaltia on els ronyons no funcionen bé, no produeixen orina.
• La DM és la 1ª causa d’insuficiència renal terminal, manifestació de les més devastadores de la DM.
• La supervivència mitjana després d’entrar en programes d’hemodiàlisi és de només 3 anys.
• La DMI té major probabilitat de conduir a insuficiència
renal. A prop del 40% de les persones amb DMI presenten
nefropatia severa i insuficiència renal abans dels 50 anys.
Algunes, abans dels 30 anys.
• El curs clínic de la ND és una progressió des de la malaltia
subclínica (presència de microalbúmina entre 30-300
mg/24hr) a la nefropatia declarada (proteïnúria superior
a 300mg/24hr), a la insuficiència renal terminal, que té
valores molt reduïts de filtrat glomerular (de menys de 10
ml/min, quan els valors normals ronden els 120 ml/min).
Aquesta és la manera de detectar si el ronyó falla. El rang normal és de 10-30 proteïnes al dia. A partir de
500 el ronyó gairebé no funciona. Un ronyó filtra 115mL d’orina per minut i una persona amb insuficiència.
Un pacient amb gangrena té nefropatia diabètica, poden patir calcificacions de les arteries digitals de les
mans i peus.
FUNCIONS DEL SISTEMA URINARI
- Filtrar el plasma sanguini, de tal manera que la
sang que surt dels ronyons és neta.
- Regulen el contingut d’aigua de l’organisme, així
com de Na+ i K+ a la sang.
- Ajusta el pH sanguini.
Així doncs, els ronyons controlen el contingut de plasma
sanguini per mantenir l’homeòstasis del medi intern.
ESTRUCTURA DEL RONYÓ
Els ronyons són dos òrgans que es troben al nivell del diafragma, contra la paret posterior de l’abdomen i a nivell
de l’última vèrtebra dorsal fins l’última lumbar. El ronyó esquerre sol ser lleugerament més gran que el dret. El hil
és una membrana dura i blanca que rodeja cada ronyó; les estructures que entren i surten del ronyó ho fan a
través d’aquest.
El ronyó disposa de dues regions:
1) Còrtex renal: Aspecte granular
2) Medul·la renal: Aspecte fibril·lar. Formada de 8-15 columnes que són les piramidals còniques.
Bufeta urinària formada per:
- Esfínter intern format per musculatura llisa.
- Esfínter extern format per múscul esquelètic voluntari.
L’orina es produeix a les nefrones i després passa als càlixs menors que desemboquen en uns càlixs majors.
Aquestes s’uneixen per formar la pelvis renal, que a mesura que abandona l’hili es va estrenyent per formar
l’urèter.
Al còrtex trobem la nefrona que té un corpuscle renal format per la càpsula de Bowman i el glomèrul. Després a
la càpsula de Bowman hi ha el túbul contornejat proximal que va cap a la medul·la i puja, que és l’asa de Henle i
torna per un túbul contornejat distal que desemboca en un túbul connectar on ve el distal d’una altra nefrona.
Tot el que està perdent va cap a orina que desembocarà o buidarà al càlix menor, càlix major, pelvis renal, urèter,
bufeta urinària i uretra. Un cop es forma l’orina que baixa per l’urèter s’emmagatzema a la bufeta urinària que té
dos esfínters; un intern format per musculatura llisa i un extern més a prop de l’exterior format per múscul
esquelètic voluntari.
De tal manera que quan la bufeta s’omple d’orina, hi ha uns receptors d’estirament que envien informació
sensitiva cap a la medul·la sacra i aquí es dóna un arc reflex i com a resposta eferent, la musculatura llisa es relaxa
i la bufeta s’omplirà d’orina. Hi ha un control de la musculatura externa que es relaxa, s’obre i s’orina. El control
de la musculatura s’adquireix cap als 2-3 anys.
NEFRONA
Unitat bàsica funcional del ronyó, encarregada de la formació de l’orina i de filtrar tot el plasma. Cada ronyó té
1,25 milions de nefrones.
La nefrona és una estructura filamentosa formada per: Corpuscle renal (conté una càpsula de Bowman i un
glomèrul -Malpigi-) que es troba contornejat per un túbul proximal. Més endavant, hi ha una rama ascendent i
una rama descendent (més gruixut i amb diferent funció) a la zona medul·lar que formen la l’asa de Henle. A
continuació, es troba el túbul contornejat distal que acaba desembocant a un túbul col·lector.
VASOS SANGUINIS RENALS
Els ronyons són òrgans molt vascularitzats. S’encarreguen de
filtrar la sang abans de tornar-la a la circulació general, per tant
han d’estar envoltats de vasos sanguinis. Cada minut passen pels
ronyons 1,2 L de sang.
CIRCULACIÓ SANGUÍNIA
La sang entra al ronyó per una rama de l’aorta abdominal, l’artèria
renal. Aquesta es ramifica, i les ramificacions arriben al còrtex:
arterioles aferents. Aquestes es ramifiquen més en xarxes
capil·lars: glomèruls. Del glomèrul surt una arteriola eferent que
es ramifica en capil·lars peritubulars i després, passen a venes.
Diferència entre la circulació sanguínia del:
Sistema cardiovascular = Artèries → arterioles → capil·lars →
vènules → venes
Sistema excretor = Arteria aorta abdominal (“bruta”) → artèria
renal → arteriola aferent → capil·lars glomerular → arteriola
eferent → capil·lars peritubulars → vènules → Vena (“net”)
APARELL JUXTAGLOMERULAR
Està situat entre l’arteriola aferent i eferent.
A més de filtrar el plasma sanguini i la formació d’orina, els
ronyons duen a terme altres funcions.
Segrega eritropoyetina, una hormona que estimula la producció
de glòbuls vermells en la medul·la òssia (forma activa de la
vitamina D) i també segrega renina (+ angiotensina) que regula la
secreció d’aldosterona (retenció híbrida de l’organisme).
FUNCIÓ RENAL: FORMA DE L’ORINA

Els ronyons són els òrgans més importants per mantenir l’equilibri
hidroelèctric i àcid-bàsic de la sang, és a dir, el pH. Això es dóna
perquè hi ha pas d’aigua de la sang fins a la nefrona i d’aquesta cap
a la sang, sempre s’arrossegarà ions. Si els ronyons fallen hi haurà
desequilibris d’aigua, Na+, K+, Cl- i desfets nitrogenats com la urea.
Perquè es formi l’orina es donen tres processos:
1) Filtració: Pas d’aigua que arrossega soluts des de la sang
(plasma/capil·lars glomerulars) cap a la nefrona (túbuls renals), és a dir,
de l’interior del glomèrul cap a l’interior de la càpsula de Bowman.
Aquests capil·lars són fenestrats i, en condicions normals no deixen
passar les proteïnes. En casos de nefropatia diabètica sí que passen
proteïnes (albúmina).
Taxa filtració: 115ml/min dones i 125ml/min homes
Volum sanguini total: 5.5L en 40 min tenim filtrada tota la sang.
2) Reabsorció: Pas d’aigua i ions de la nefrona (túbuls) cap a la sang, és a
dir, cap als capil·lars peritubulars. Ja que no es pot filtrar uns 120
mil·lilitres d’aigua per minut. Es dóna al túbul contornejat proximal, a
l’asa de Henler i el túbul contornejat distal. El 99% del filtratge és
reabsorbit (el que no ha de ser eliminat) per osmosis, de manera que només perdem un 1%, que són un 1
a 2 L diaris.
L’aigua es transporta de manera passiva per osmosis. Existeix un gradient de concentració entre el líquid
del túbul contornejat proximal i la sang per afavorir el retorn de l’aigua cap a la sang: Es dóna un transport
actiu de Na+ des del túbul contornejat proximal cap a la sang peritubular, generant-se així una diferència de
concentració entre el líquid filtrat i la sang, per tant, l’aigua tendeix a passar cap a la sang. El transport actiu
de Na+ està acompanyat per un transport passiu de Cl-, per tant l’aigua tendeix a seguir a la sal per osmosis,
donant-se la reabsorció. A més, la glucosa i els aminoàcids també passen a la sang, gràcies al cotransport
amb el Na+. De manera que tota la glucosa que es filtra es recuperada i no es perd en l’orina. EXCEPCIÓ: En
la DM, a l’haver tanta glucosa en sang, aquesta no pot ser reabsorbida per complet, de manera que es perd
glucosa en orina. En haver alts nivells de glucosa, fa que augmenti l’osmolaritat de l’orina i això fa que també
es reabsorbim menys aigua (poliuria).
En cas de filtratge total, en qüestió de minuts orinaríem tot el nostre volum sanguini i moriríem.
Reabsorció d’aigua i sals que passen del túbul proximal a la sang (capil·lars peritubulars).
El 99% del filtrat, regressa al sistema vascular; l’1% s’excreta per l’orina (1-2L orina/dia).
Producció d’urea: És un producte del catabolisme de les proteïnes que es forma
en les cèl·lules hepàtiques a partir de la desaminació dels aminoàcids, NH3 que
passa a urea i aquesta passa a sang. La urea romana en el túbul proximal mentre
es dóna la reabsorció de Na+, Cl- i aigua. En donar-se la reabsorció d’aigua, el líquid
tubular queda ric en urea. Ja que la urea en el líquid tubular és major que a la
sang, el 50% d’aquesta tendeix a sortir passivament cap a la sang.
Asa de Henle: Té dues porcions, amb estructura i funcions diferents:
- Tram descendent: Es reabsorbeix aigua i es perd urea (s’absorbeix urea
procedent del líquid intersticial que passa a l’asa de Henle) aquesta urea del líquid intersticial procedeix de
la reabsorció a nivell del túbul distal.
- Tram ascendent: Es reabsorbeix Cl- i Na+. Això crea una diferència de pressió osmòtica en el líquid intersticial
de la medul·la.
Aldosterona
Reabsorció a nivell del túbul distal i col·lector
Distal: Reabsorció activa de Na+.
Tant el distal com el col·lector no són permeables a l’aigua. Necessiten de la ADH per la reabsorció d’aigua en els
últims trams de la nefrona. Juntament amb la reabsorció d’aigua, es dóna la reabsorció d’urea. Urea que tendeix
a sortir a favor de concentració, però que torna a entrar a nivell de l’asa de Henle descendent. (En reabsorbir-se
aigua en el col·lector, [urea] en el col·lector per tant aquesta tendeix a sortir a favor de gradient). La urea participa
en mantenir la pressió osmòtica elevada en la medul·la renal, concentrant l’orina i evitant la deshidratació.
3) Secreció: Pas de substàncies i ions directament de la sang (peritubulars) cap a la nefrona o túbuls renals,
per tal de ser secretades a l’orina.
Una de les principals funcions del ronyó és l’aclariment de la sang: eliminació/neteja d’ions i productes del
catabolisme a través de la seva excreció en orina. Degut a aquest aclariment, la concentració d’aquestes
substàncies és menor en la sang que surt per la vena renal que la sang que entra en els ronyons per l’arteria
renal.
La majoria de substàncies passen a l’orina per filtració glomerular. Però a més de la filtració, hi ha altres
substàncies que passen de la sang (capil·lars peritubulars) als túbuls, mitjançant la secreció, procés oposat
a la reabsorció.
Existeixen transportadors que transporten aquestes substàncies des del líquid intersticial cap a l’interior
dels túbuls, permetent la seva eliminació a una velocitat superior a la de filtració.
Substàncies secretades: K+ i H+, que comporta la regulació de la [K+] en sang i el pH sanguini.
4) Excreció: La bufeta urinària emmagatzema orina i aquesta desemboca en els urèters (4 cm dones i 20 cm
homes).
Els capil·lars que presenten podòcits impedeixen que passin proteïnes grosses com l’albúmina.
Estructura de filtració (Cada glomèrul):
CANVIS MORFOLÒGICS DEL RONYÓ EN LA ND

Un augment de glucosa, provoca:
-  permeabilitat capil·lar:  filtració glomerular i excreció urinària de proteïnes plasmàtiques.
-  filtració degut a:  flux plasmàtic renal i un gradient de pressió transglomerular.
Nefropatia diabètica
• El fet que hi hagi una hipertensió glomerular ajuda a la filtració de proteïnes.
• Pèrdua de càrrega negativa de la membrana basal glomerular, el que permet el pas de proteïnes.
• Els porus dels capil·lars glomerulars es fan més grans, permetent el pas de proteïnes (albúmina).
Aldosterona ADH
Hemodiàlisis i diàlisis peritoneal

1 Año Fisiología - Grado de Podologia - Universidad de Barcelona

Uploaded by

Document Information

Original Title

Copyright

Available Formats

Share this document

Share or Embed Document

Sharing Options

Did you find this document useful?

Is this content inappropriate?

Copyright:

Available Formats

1 Año Fisiología - Grado de Podologia - Universidad de Barcelona

Uploaded by

Copyright:

Available Formats

TEMA 1:HOMEÒSTASI

- Els nostres cossos mantenen el contingut

- La majoria de les cèl·lules del nostre cos no

- Organismes primitius, vivien mar tropical

- Els éssers terrestres perdem constantment

- HOMEÒSTASI: Capacitat de mantenir el medi

Relació entre el Medi intern i el Medi extern

Els nutrients del plasma passa al líquid extracel·lular i aquest a l’intercel·lular.

Paràmetres que es troben sota el control homeostàtic

Paràmetres ambientals- afecten a les cèl·lules:

- Aigua - Substàncies químiques que serveixen perquè

- Oxigen “Secrecions internes”:

Errades externes Errades internes

El que s’encarrega de controlar que tot estigui en

Sistemes de control de l’homeòstasi

Hi ha uns sensors que informen al centre integrador del

Per controlar la homeòstasi hi ha tres elements que

- Sensors (terminacions nervioses)

- Centre d’integració (centre con- trol, l’encèfal

- Efector (múscul o glàndula) qui produeix la

Sistemes de Control de l’homeòstasi: Retroalimentació

Retroactivació= Retroalimentació + (feedback +): Sistema estimulador, la resposta tendeix a reforçar/amplificar

Sistemes del cos humà

Mecanisme d’acció de les glàndules endocrines

GLÀNDULES DEL SISTEMA ENDOCRÍ

GLANDULES SUPRARENALS O ADRENALS

Paper fisiològic dels glucocorticoides (cortisol)

- Estrès crònic. Efectes farmacològics:

Quan hi ha excés de producció de cortisol es dóna la síndrome de Cushing

Efectes similars al Glucagó:

GLÀNDULA TIROIDES I PARATIROIDES

Retroalimentació negativa per hormones tiroidals

- 60% cèl. β- secretores de Ins

ALTRES GLÀNDULES ENDOCRINES

Eritroblastòsi fetal: Malaltia hemolítica del nounat

Desenvolupament de les cèl·lules B i de les cèl·lules T

El sistema limfàtic és obert, té vasos i ganglis per on corre la limfa.

Resposta inflamatòria aguda

Línies de defensa del cos

D’anticossos hi ha molts, les IgG son pentàmers

sistema de complement, proteïna de la monosa ... opsonitzen.

IgG: Més abundants (80%)

TEMA 7. SISTEMA CARDIOVASCULAR

Tipus de vasos sanguinis:

NOELIA FAJARDO MONLEÓN

• VENES: Repleguen la sang dels diferents òrgans i la porten al cor.

Microcirculació: Circulació lenta dels glòbuls vermells pels

NOELIA FAJARDO MONLEÓN

El cor està format per dos miocardis:

NOELIA FAJARDO MONLEÓN

Bombegem 5-6L/min, 300L/h, 7200L/dia, 2,6 milions/anys i

NOELIA FAJARDO MONLEÓN

ACTIVITAT ELÈCTRICA DEL COR

NOELIA FAJARDO MONLEÓN

Que passa si...

NOELIA FAJARDO MONLEÓN

Regulació de l’activitat elèctrica

Efectes de l’activitat nerviosa autònoma sobre el cor

NOELIA FAJARDO MONLEÓN

CIRCULACIÓ ARTERIAL I VENOSA

• Despesa cardíaca o volum minut cardíac: Volum sistòlic

NOELIA FAJARDO MONLEÓN

La pressió arterial és proporcional al gest cardíac multiplicat