LA PSICOLOGIA SOCIAL

1. CONCEPTES FONAMENTALS DE LA
PSICOLOGIA SOCIAL

Què tenen en comú fets com una mare abraçant el seu fill, un europeu negant els drets bàsics
d’un magrebí, un professor fent classe, un polític participant en un míting i un partit de futbol?
A part de l’interès que tenen per si mateixos com a fets, els psicòlegs socials estudien les
relacions de les persones entre si, com s’influeixen mútuament. Això ens donarà idea de la
gran diversitat de temes que són objecte d’estudi per part de la psicologia social.

1.1. Què és la psicologia social?

La psicologia social té per objecte comprendre i explicar de quina manera els pensaments, els
sentiments i els comportaments dels éssers humans estan influenciats per altres. Té a veure
amb estudis majoritàriament experimentals, sobre atracció interpersonal, formació i canvi
d’actituds, percepció social, dinàmica de grup, atribució de causalitat, agressió, altruisme,
presa de decisions, cooperació, competència, conflicte, intercanvis, influència, persuasió, canvi
social, comunicació. Així, doncs, la psicologia social és una ciència que es dedica a l’estudi de la
persona com a ésser social. La psicologia social procura aplicar el coneixement que en resulti a
la resolució de de problemes socials concrets.

La psicologia social és diferent de la sociologia –que estudia els problemes socials, el

funcionament de les institucions socials...-, tot i que tenen molts punts en comú.

Els mètodes més utilitzats per la psicologia social són:

- L’enquesta: Està formada per unes preguntes determinades que tenen com a objectiu
conèixer aspectes concrets d’un grup. Per exemple: les intencions de vot davant
d’unes eleccions, els gustos dels consumidors per tal d’elaborar una campanya
publicitària...
- L’experiment: És un dels mètodes més utilitzats pels psicòlegs socials. De vegades es
realitza en un ambient controlat, en un laboratori, i d’altres es realitza en el món real:
és l’anomenat experiment de camp.
- L’observació directa: El científic utilitza l’observació detallada per recollir dades sobre
fets que li interessen.

La psicologia social s’aplica en els conflictes escolars, en l’àmbit clínic i en l’anàlisi i la millora
del funcionament d’empreses i altres organitzacions. També és útil per explicar les relacions de
qualsevol grup humà.
 1.2. L’individu i la pertinença al grup.

a) Un mateix i el grup.

Segons el psicòleg Wallon, l’individu és essencialment social. Ho és genèticament. Aquesta

afirmació va provocar moltes crítiques en el seu temps, però nombrosos estudis han
demostrat que des de que naixem ja estem preparats per a les relacions socials. Per exemple,
està demostrat que a l’edat de 34 hores, el nadó ja és capaç de distingir un plor humà d’un
altre tipus de soroll, i reacciona d’una manera diferent en cada cas.

És més fàcil, però, il·lustrar la necessitat que tenim dels altres: és un fet, no podem prescindir
de la presència dels altres. Els trastorns causats per la manca de relacions socials són ben
coneguts. En algunes ètnies, el càstig més greu que es pot aplicar a un membre és el rebuig
total per part del grup; és pitjor que la condemna a mort.

La percepció de formar part d’un grup es fonamenta, bàsicament, en elements psicològics: ens
mostrem solidaris, lleials i cooperem amb els altres components. És el que s’anomena cohesió
del grup. Un grup cohesionat fa que augmenti la satisfacció dels seus integrants.

Els psicòlegs socials diferencien entre grups de pertinença i grups de referència. El grup de
pertinença és el grup del qual forma part realment l’individu: la família, el poble o la ciutat, etc.
El grup de referència és aquell amb el qual s’identifica i que utilitza com a criteri, com a model
per valorar la seva conducta. Qualsevol grup amb què ens identifiquem pot actuar de grup de
referència. Per exemple: si volem ser psicòlegs, el grup de referència serà el col·lectiu de
psicòlegs. Però el grup de pertinença és en realitat el dels estudiants de 1r o 2n de BAT.

A l’època actual, caracteritzada per la globalització econòmica i cultural, el model de vida nord-
americà s’ha convertit per a molts en el grup de referència: forma de vida, beure Coca-Cola,
portar texans, menjar crispetes al cinema, el valor que s’atribueix a l’èxit...

Tots tenim grups de pertinença i grups de referència. Uns i altres fan possible la comparació
social.

b) Normes socials i conformitat.

Cada grup humà funciona segons uns criteris, unes normes. Nosaltres mateixos ens
comuniquem de manera diferent amb els companys de classe que amb els pares o amb els
professors. La nostra forma de vestir probablement canviarà segons el lloc on anem, fins i tot
la nostra forma de parlar potser serà diferent.

Amb cada grup actuem segons unes pautes, tot i que no estiguin escrites, que ens indiquen
quina és la conducta apropiada. És el que s’anomena conformitat: un canvi de conducta –
d’accions, pensaments i sentiments- dels individus cap a les normes del grup, com a resultat de
la pressió del grup. Un exemple de conformitat a la classe és tenir una actitud de prevenció
envers els professors i els estudis. Qui manifesta simpatia generalitzada pel professorat i diu
que li agrada molt estudiar, és criticat per la resta del grup perquè surt de la conformitat.
En relació amb el tema de la conformitat, S. Asch (1952) va realitzar el següent experiment. Es
va partir d’un grup de set estudiants.. Sis estudiants eren “còmplices” de l’experimentador i el
setè no sabia res de l’experiment. Es van col·locar dues targes grans sobre una taula: en una hi
havia una sola línia vertical (B), i a l’altra, tres línies verticals (A, B, C) de longituds diferents.
S’havia d’escollir la línia de la segona tarja que coincidís en la primera. Era evident que les dues
línies B tenien la mateixa longitud. Però els seus estudiants còmplices, cadascun al seu torn,
van dir que la línia B de la primera tarja era igual a la línia A de la segona, fins al punt que el
setè estudiant va acabar afirmant el mateix. El motiu pel qual el setè estudiant va afirmar
aquesta igualtat és la pressió de la conformitat social.

A l’extrem de la conformitat hi ha la submissió cega. Una obediència sense condicions. En

aquest cas l’individu deixa d’existir com a persona. Aquest seria un dels mecanismes del
funcionament intern d’algunes sectes.

1.3. La percepció social.

La percepció social és la manera com nosaltres veiem, analitzem i interpretem els altres, és a
dir, les persones que ens envolten. L’acció de la percepció social consisteix a classificar les
persones segons els trets de la cara, el color de la pell, l’aspecte general, el sexe, l’edat, la
llengua, les aficions i d’altres elements. Quan situem els individus com a membres d’un grup
social, ho fem perquè comparteixen unes característiques determinades. També realitzem
aquesta classificació amb les persones més properes: formar part d’una colla d’amics o d’una
altra, ser d’una família o d’una altra, ser alumne de 1r A o de 2nB, ser d’una ciutat o d’una
altra. La percepció social és la percepció de grups. Entenem com a grup dues o més persones
que comparteixen un sentiment d’unitat i on cada persona influeix les altres i alhora és influïda
per aquestes.

Per explicar la conducta dels components d’un grup, els psicòlegs socials utilitzen dos
conceptes: estatus i rol. El concepte d’estatus és el reconeixement per part del grup del lloc,
la posició social que ocupa una persona: dependent, pagès, administratiu, advocat, taxista,
mecànic, enginyer, etc. El rol és el comportament que el grup espera de cadascun dels seus
membres. En una botiga, la persona que ens atén té el rol de dependent o venedor, per tant
esperem que la seva conducta sigui amable, que ens pregunti i orienti sobre què volem, etc.
Pel venedor, nosaltres tenim el rol de clients i espera que la nostra conducta sigui comprar
alguna cosa o interessar-nos per algun producte de la botiga. Tots tenim més d’un rol i d’un
estatus. Tu per exemple pots tenir el rol i l’estatus d’alumne, de fill, de ciutadà, de component
d’una colla castellera, entre d’altres.

El rol no va associat a l’individu, sinó a l’estatus que s’ocupa. Un gerent en una empresa no té
el mateix rol ni el mateix estatus que un accionista o que un treballador, independentment de
qui sigui la persona que es trobi a cada càrrec. Dins de cada cultura, a cada estatus li correspon
un rol. Per exemple, l’estatus de dona casada en la cultura occidental té un rol diferent que en
algunes cultures musulmanes: dependència del marit, drets econòmics, llibertat de
moviments, accés als estudis.
La percepció d’un grup també està relacionada amb el concepte que tenim de nosaltres
mateixos. La manera com nosaltres ens definim, com pensem, s’anomena autoconcepte.
Relacionat estretament amb l’autoconcepte hi ha l’autoestima. Segons si tenim un grau més
alt o més baix d’autoestima i segons el nostre autoconcepte, tindrem una percepció o una altra
dels grups socials. Per exemple, si ens considerem persones tímides, tenim una percepció
positiva del grup de persones extravertides. Els estereotips i els prejudicis també depenen del
nostre autoconcepte.

a) Estereotips i prejudicis.

Hem dit que la percepció social consisteix, entre d’altres coses, en la classificació de les
persones. Dues de les maneres més habituals que tenim de classificar i valorar els grups són els
estereotips i els prejudicis.

Els estereotips són generalitzacions que fan referència als grups i que ens diuen com són: els
trets personals que comparteixen, les impressions que provoquen en els que no són membres
del grup, etc. Per exemple, els gentilicis gallec, extremeny, català, basc, castellà o andalús
poden anar associats a determinades característiques com ara treballador, alegre, seriós,
garrepa, alt, simpàtic, que configurarien un estereotip. Els estereotips no són neutrals perquè
poden influir en els judicis que elaborem sobre els altres.

El fet de classificar els individus en grups ens ajuda a situar-nos. Però, a la vegada, té
bàsicament un aspecte negatiu: provoca que ens creem una imatge excessivament uniforme
de tots els seus components i oblidem les diferències individuals existents entre ells o bé que
exagerem les diferències entre grups.

El prejudici realitza una valoració positiva o negativa d’un individu o d’un grup social i de tots
els seus integrants pel simple fet de formar-ne part. És una actitud en què es barregen els
sentiments de simpatia o d’aversió. Paraules com col·lega, moraco, xarnego, sudaca, etc. Ens
mostren els sentiments que s’hi amaguen. Els prejudicis més coneguts són els que estan
relacionats amb el sexe i les races. El prejudici també es podria definir com un judici de valor
elaborat a partir d’un estereotip.

Els prejudicis comporten la discriminació. Discriminar vol dir perjudicar u grup o individu i
afavorir-ne un altre: no ens comportem igual davant d’un immigrant pobre. Segons quin sigui
el seu origen i estatus, els considerarem beneficiosos per al país o bé socialment perillosos,
poc treballadors. Els valorem segons el seu poder adquisitiu. Negar-los l’entrada en alguns
locals és una acció discriminatòria que es fonamenta en un prejudici: la perillositat social
d’alguns immigrants, que té el seu origen en un estereotip (superioritat i no contaminació de la
identitat col·lectiva).

Els mitjans de comunicació, la premsa, la televisió, la ràdio... influeixen en l’elaboració i difusió

d’estereotips, de prejudicis i discriminacions.

b) Rols sexuals i identitat sexual.

Cada cultura, cada comunitat, ha establert de forma més o menys rigorosa les funcions socials
que corresponen a cada sexe. Fins fa poc, a la nostra cultura l’home era qui treballava, qui
tenia el poder en el nucli familiar, mentre la dona anava a comprar, endreçava la casa, tenia
cura dels fills, etc. Els diferents moviments socials que s’han centrat en l’anàlisi i la crítica del
paper de l’home i la dona en la nostra societat, s’han enfrontat a la rigidesa dels diferents rols
sexuals i a les actituds sexistes: tret de les diferències anatòmiques, no hi ha unes funcions
socials, establertes per sempre, per la dona i unes altres per als homes. ¿Portar el cabell llarg i
lluir una arracada és un símbol maculí o femení?

Segons alguns estudis, l’home dels EUA s’ha de presentar seguint aquestes expectatives:
ambiciós, valent, competitiu, dirigit a l’acció, independent, realista i ha de mostrar qualitats
com l’autoafirmació, el poder i el control de les seves emocions. Mostrar tendresa és un signe
de debilitat. Aquests trets actualment s’estan modificant.

1.4. Les actituds

L’actitud és la tendència a actuar d’una manera més o menys constant davant d’uns fets
determinats. Per exemple, si manifestem la nostra preferència per un candidat en unes
eleccions a delegat, la nostra actitud coherent seria votar-lo.

Les actituds ens condicionen quan actuem. És a dir, abans que es produeixi una conducta
determinada, hi ha, habitualment, una actitud prèvia. Si jo tinc una actitud favorable a la
lectura, quan passi per davant d’una llibreria, la meva conducta habitual serà entrar i fullejar
els llibres.

Les actituds poden modificar-se i canviar. Per exemple, si abans estava mal vist que un home
portés arracada, ara ja s’accepta socialment. Freud va fer canviar les actituds de la societat
envers la sexualitat. En el canvi d’actituds també influeix molt la credibilitat de l’emissor.
D’això en saben molt els publicistes, i utilitzen aquest recurs en els anuncis protagonitzats per
gent famosa o experta. És més fàcil que un missatge ens arribi a fer canviar una actitud quan el
transmet un expert, un famós o simplement una persona que coneixem.

Un altre camí que explica el canvi d’actituds és l’existència de dues idees psicològicament
contràries. Aquest fet es coneix amb l’expressió “dissonància cognitiva”. Per exemple, una
persona decideix fumar i al mateix temps reconeix que fumar és perjudicial per la salut.
Aquesta persona es troba en un dilema, una dissonància cognitiva. Aquesta persona intentarà
disminuir la força de la dissonància cercant arguments: “el meu avi fumava i va viure fins als
80”, “fumaré cigarretes amb menys nicotina”, i d’altres similars.

Aquest fenomen es manifesta en moltes decisions que la vida ens obliga a prendre: faig
aquesta o aquella carrera? Em caso o continuo solter? Compro això o allò? Però l’individu és
membre d’un grup que influeix sobre ell, així la dissonància cognitiva sols es produirà quan les
conseqüències desagradables afectin un grup pel qual sentim afecte. Per exemple, si la meva
família vol que estudiï econòmiques i jo vull estudiar literatura, es produeix una pressió del
grup que reforça la meva dissonància cognitiva. Així algunes persones es casen pressionades
pels amics, la família o els companys de la feina.
 1.5. Dinàmica de grups
La dinàmica de grups és una disciplina de la psicologia social que estudia els grups, la conducta
dels individus a l’interior del grup i les relacions entre grups. La dinàmica de grups pretén
elaborar lleis que n’expliquin el funcionament i deduir unes tècniques que ajudin a millorar-los.

Els grups es formen pels motius següents:

1. Pel fet de compartir el mateix espai físic: la mateixa escala, la mateixa barriada, els
mateixos actes culturals o les mateixes activitats socials. Tot això facilita el contacte
entre les persones.
2. Per satisfer millor les necessitats materials o afectives.
3. Per compartir sentiments, com passa a la colla d’amics.
4. Perquè es comparteix alguna característica semblant, com ara la forma de pensar, un
partit polític, un gremi professional...

El grup no és un element invariable, sinó que és com un organisme viu. En la vida d’un grup cal
considerar els aspectes següents:

- L’avaluació
- la cohesió
- el canvi de rol
- l’univers simbòlic

L’avaluació és la valoració constant del grup que realitzen els seus components i la que el
grup fa d’ells. Es manté una actitud crítica constant respecte del grup, esperant que compleixi
les expectatives que hi hem dipositat. El grup d’amics ens ofereix una relació regida per un alt
nivell de confiança, element que esperarem que es mantingui. Quan realitzem un treball en
grup, sabem que depèn de la implicació de tots els components i que, per tant, ningú no pot
defugir la part que li pertoca.

La cohesió fa referència als sentiments de vinculació entre els integrants del grup. La cohesió
depèn del grau de compromís dels components amb el grup. Més compromís vol dir més
implicació en les activitats del grup.

La vinculació al grup augmenta si un és valorat de manera positiva pels altres. Un equip de

bàsquet que guanya i rep una copa veu augmentada la cohesió entre els seus components. Un
enemic comú, per exemple un equip de bàsquet rival, també és un factor que enforteix els
vincles del grup.

Els grups van variant i es produeix, amb el temps, el canvi de rol entre els seus components. A
mesura que el grup no ofereix als seus integrant el que esperen, augmenta el grau
d’insatisfacció dels seus components i com a conseqüència es produirà un replantejament dels
diversos rols en el seu si.

L’existència d’un univers simbòlic propi del grup, un conjunt de significats compartits, és un
element fonamental per a la vida d’un grup. Per exemple, portar el mateix vestuari, escoltar un
mateix tipus de música, utilitzar paraules d’argot, compartir mites, els rituals d’una festa. En un
grup són tan importants les activitats que realitza com els elements, les imatges, els símbols i
els rituals amb què es realitzen. Per exemple, per a un grup que té com activitat anar
d’excursió, és important la mateixa excursió i també el fulard que identifica els membres del
grup o la cançó de comiat quan s’acaba l’excursió.
El grup no és un simple agregat d’individus, sinó que entre ells es produeixen unes relacions
determinades, amb els seus estatus i rols, que tenen una certa constància en el temps. Aquests
elements formen l’estructura del grup. Recordem l’empresa descrita en el cas inicial;
l’organigrama seria una representació de la seva estructura, de les relacions que s’hi
produeixen, i del repartiment dels diferents estatus i rols.

En tot grup es donen diversos rols. Un dels rols que condiciona més l’estructura del grup i per
tant les relacions dins del grup és el líder. L’element essencial a l’hora de definir el líder o estil
de líder és la influència sobre els altres elements del grup i sobre les activitats que aquest
realitza. És una relació que es va construint a poc a poc i que comporta que el líder subministri
recursos per tal que el grup assoleixi els seus objectius alhora que ell guanyi més influència, és
a dir, més estatus, més estima i més prestigi.

El líder pot seguir els estils següents: l’autoritari, el liberal o laissez-faire i el democràtic.

- Autoritari: Pren decisions en nom de tot el grup. És el tipus de líder que dóna més
ordres. La iniciativa dels altres components del grup és rebutjada. Amb un líder
d’aquest tipus hi ha més hostilitat i conductes agressives. Crea dependència.
- Liberal o laissez-faire: Aporta informació al grup quan aquest ho demana. Deixa
llibertat al grup. Hi ha poca interacció a l’interior del grup. Disminueix l’organització i el
treball és pobre i de mala qualitat.
- Democràtic: Dóna importància al grup com a tal. Crea un ambient que afavoreix la
comunicació. Dóna independència i valora el treball personal. Té un criteri igualitari.
Intervé més que el líder liberal. Permet un aprenentatge amb més interès i el grup pot
assumir algunes tasques pròpies del líder. És més creatiu.

Sembla que, quan es consideren més importants els objectius del grup que els individuals, es
tendeix a buscar un líder de caire autoritari. Quan els objectius personals es troben al mateix
nivell que els del grup o es consideren més importants i la situació interna del grup no
representa un obstacle, es tendirà cap a un estil de líder democràtic.

Un grup, quan es relaciona amb un altre grup, actua d’una manera peculiar, diferent de la
conducta de cada membre individual del grup. De tal manera que podem afirmar que les
relacions entre els grups segueixen unes normes, uns principis i uns models diferents de la
conducta individual. Quan dos grups es relacionen, ho fan, habitualment, seguint dos models
de conducta: l’enfrontament o la cooperació. Ho podem comprovar en dues colles d’amics o
dos pobles que treballen plegats: cooperació; o bé en una guerra entre dos països o dos
equips d’esport que lluiten entre ells: enfrontament.

Sobre aquest tema de les relacions entre grups es va realitzar un famós experiment que es va
anomenar “la cova de lladres”, dut a terme pel psicòleg social Sherif i el els seus col·laboradors
l’any 1954. Sense el coneixement dels fills però amb l’autorització dels pares, es va realitzar
l’experiència següent. Dos grups de nens d’onze anys van acampar, sense saber-ho, molt a
prop uns dels altres. La primera setmana cada grup va desenvolupar les seves normes i va triar
els seus líders. La cohesió en els respectius grups va augmentar. Cada grup va posar-se un
nom; les Àguiles i les Serps. Quan els grups es van descobrir, van organitzar competicions de
diferents esports. Les relacions a l’interior de cada grup es van modificar. Es van canviar els
líders per una altres de més competitius per enfrontar-se a l’altre grup. El nivell d’hostilitat va
anar augmentant. Les Àguiles van guanyar la competició. Però mentre es banyaven, les Serps
els van robar els trofeus. De la rivalitat es va passat a la batalla campal. Dos grups de nens
normals s’havien convertit en dos grups de nens amb un esta d’alerta permanent, amb un alt
grau d’hostilitat i preparats per venjar-se.

Per mirar de reduir el grau de tensió, es van promoure relacions entre els grups en ambients
no competitius: anar al cine junts, compartir la mateixa taula. L’ambient hostil no es va reduir.
Tot seguit els experimentadors van programar uns objectius que demanaven la col·laboració
dels dos grups per assolir-los. Els grups van passar d’una relació competitiva a una relació
cooperativa. L’hostilitat va desaparèixer i l’existència dels grups com a tals es va diluir, fins al
punt d’aparèixer bones relacions entre components dels dos grups.

El conflicte entre grups es defineix per la percepció que els grups tenen els seus objectius. La
competitivitat és l’origen més freqüent dels conflictes. El que un grup aconsegueix, l’altre ho
perd. La teoria realista del conflicte manté que l’origen del conflicte es produeix quan els
grups competeixen per recursos materials escassos però importants. Els grups són,
normalment, més competitius que els individus.

Quan els grups experimenten una situació de conflicte, es demana lleialtat als seus integrants i
adhesió incondicional. S’exigeix un nivell més alt de disciplina. Les diferències entre els grups
augmenten i els líders dels grups s’enforteixen. Molts líders polítics han portat els seus països a
la guerra amb l’objectiu de refermar-se com a líders.

Quan les paraules cedeixen el lloc a la coacció, a les amenaces i l’agressió física, el conflicte és
a punt. Com més tensió, més incomunicació i una visió cada vegada més negativa de l’altre
grup i més positiva del propi. La carrera armamentista, per exemple, segueix aquest circuit. A
la vegada s’estableixen coalicions entre diferents països. De la competitivitat que en principi
està relacionada amb la possessió de recursos, es passa a voler dominar el competidor.
Dominació que en casos extrems es pot convertir en exterminació.

2. LES TERÀPIES DE LA PSICOLOGIA SOCIAL

La teràpia psicològica pot fer-se de manera individual, com les teràpies que hem estudiat, o bé
de manera col·lectiva, en un grup de persones. En aquest darrer cas el grup es reuneix amb un
terapeuta per dur a terme la teràpia de manera col·lectiva.

La primera aportació de Jacob Levy Moreno va ser demostrar que el grup és terapèutic. Un
grup és terapèutic pels motius següents: hi ha una comparació social, es transmet informació,
es desenvolupen actituds altruistes, es desenvolupen formes de relació social, s’aprenen
noves conductes a través de l’observació i s’expressen les emocions lliurement. La cohesió del
grup és bàsica per aconseguir èxit en la teràpia de grup. Els grups terapèutics estan dirigits per
un psicòleg o un psiquiatra i, a vegades, per un ajudant. El terapeuta proposa les activitats i en
fa el seguiment, però la seva intervenció és molt variable. En algunes sessions o en
determinades tècniques grupals no hi intervé gens i només fa d’espectador. En altres casos,
dirigeix tota la sessió.
Les dimensions del grup varien segons quin sigui l’objectiu. Els grups d’alcohòlics anònims, per
exemple, poden tenir 80 integrants. Altres varien entre 10 i 15. La durada de les reunions
acostuma a ser entre 60 i 120 minuts. I la freqüència pot ser des d’una reunió diària, en alguns
grups, fins a una reunió mensual en grups de mediació o anual en altres grups.

Un grup de llarga durada es reuneix una o dues vegades a la setmana. El grup es reuneix en
una sala àmplia, còmoda, il·luminada, que permeti fer exercicis físics i una bona comunicació
entre els components del grup. El grup, habitualment, es distribueix a l’espai en forma circular.

Els integrants del grup s’han de comprometre a respectar unes regles bàsiques: assistència,
puntualitat, entendre la importància del grup, captenir-se correctament, respectar els altres
membres i el psicoterapeuta...

El psicoterapeuta individual i el de grup utilitzen algunes tècniques similars, com ara escoltar,
acceptar sense emetre judicis o interpretar. Hi ha tècniques específiques de la teràpia de grup,
com ara jocs col·lectius, representacions i improvisacions teatrals. En moltes de les tècniques,
el psicoterapeuta treballa sobretot a partir de les emocions, estats d’ànim, sentiments,
relacions, conflictes que manifesten els components del grup durant la teràpia. És el que
s’anomena “actitud de centrar-se en el present”, és adir que es treballa a partir de les
vivències del grup en el moment de realitzar la sessió de teràpia.

Les teràpies de grup tenen un ampli espectre d’aplicació: grups de gent molt heterogènia en
una consulta particular, grups amb trastorns alimentaris, d’alcohòlics, de recolzament en
determinades malalties, grups de dol. També s’aplica a grups amb trastorns greus o crònics en
un centre psiquiàtric o bé grups interns en centres de rehabilitació de menors. La durada de la
teràpia està condicionada per la finalitat del grup.

Per exemple, els grups d’alcohòlics i els toxicòmans es regeixen de forma similar. Es reuneixen
com a mínim tres vegades a la setmana en sessions de 60 a 90 minuts, per passar després a
una segona fase o el nombre de reunions es redueix. La recuperació d’aquests pacients s’inicia
quan accepten que no poden controlar la seva dependència. La fase inicial consisteix a
aconseguir l’abstinència. Els integrants del grup que es troben en una fase de recuperació més
avançada animen els que comencen a mantenir l’esforç. Sentir-se recolzat pel grup i formar-ne
part és el punt clau de la recuperació d’aquests pacients.

Els grups de recolzament són grups que es formen al voltant d’un problema vital concret:
divorciats, malalts greus, víctimes de violacions. Intenten reduir l’angoixa, la por i l’aïllament. El
nombre de components és molt variable, així com la periodicitat i la quantitat de reunions.

Els grups de dol estan formats per persones que han perdut recentment una persona
estimada. Es produeix un canvi en les relacions personals, així com el fet d’enfrontar-se a la
pròpia mort.

En les empreses o altres llocs de relació social també es pot dur a terme una dinàmica de grup
per tal de millorar l’activitat professional. En aquestes dinàmiques s’exposen els sentiments,
els conflictes, les tensions del grup i es busquen de manera col·lectiva estratègies o recursos
per millorar les relacions personals i el rendiment professional. Encara que l’objectiu
fonamental d’aquestes trobades no sigui terapèutic, també fan parcialment aquesta funció,
perquè només el fet de trobar-se, compartir els problemes i poder-ne parlar en públic provoca
una disminució de l’ansietat, de la tensió i d’altres conflictes psíquics entre els membres del
grup.