TEMA 1.

INTRODUCCIÓ A LA PSICOLOGIA SOCIAL

1. PSICOLOGIA SOCIAL
La psicologia social pot definir-se com “un intent per comprendre i explicar la forma en
que els pensaments, sentiments i comportaments dels individus són influenciats per la
presència real, imaginària o implícita dels demés”
Nosaltres no pensem el que pensem perquè hem nascut així, ni tampoc sentim el que
sentim perquè ho tinguem en algun lloc. Tot el que pensem, sentim i fem ens ve donat
perquè estem convivint amb altres persones, és a dir, per la seva influència.
Allport ens parla de 3 elements:
1. Presència real à els que estan tangiblement al meu costat
Exemple: amics, família...
2. Presència imaginària à els altres que ens imaginem, és a dir, els que no estan
davant meu
Exemple: L’acció d’obrir l’armari i pensar en que em posaré dependrà d’on hagi
d’anar i amb qui, és a dir, no es el mateix vestir-me per anar a classe que vestir-
me per anar a jugar un partit. No em vesteixo igual perquè el com jo em presento
en les diferents situacions, és com els altres m’interpreten a mi i em perceben.
Aquesta presència imaginària és el fet de qui són els altres i de com vull que
aquests em vegin.
Abans de tenir una persona davant, nosaltres ja estem construint una relació
amb aquesta persona, ja que estàs pensant en què li pots dir mentre vas
caminant a buscar-la, per exemple.
§ L’art d’amargar-se la vida – Paul Watzlawick:
Aquesta teoria explica la història d’un senyor que havia de clavar un clau.
Aquest senyor va pensar en anar a demanar-li un martell a un veí ja que
el coneixia des de feia molts anys. Quan surt de casa pensa en que ahir
justament se’l va trobar i no el va saludar. Llavors mentre baixava s’anava
imaginant una relació imaginaria amb aquest veí. Aquestes presències les
construïm d’aquesta manera i per tant, la interacció que aquest té amb
una altre persona dependrà també de com s’ho estigui imaginar.
3. Presència implícita à són aquells comportaments que fem quan estem sols
però que ens deriven de les normes socials o de les convencions socials
No hi ha ningú que ens ho digui, però tenim la presència implícita d’altres
referents que fan que dugui a terme comportaments que ens venen donats per
experiències passades.
Exemple: un cop ja no vivim amb els pares, ja no tenim a ningú que ens digui que
hem d’ordenar l’habitació, però en canvi, seguim ordenant l’habitació. És a dir,
no tenim a ningú que ens digui que ho fem, però tens algo a dins, tens la
presència implícita d’altes persones referents que fan que duguem a terme certs
comportaments, encara que estiguem sols, però que venen donat a tot el que
hem viscut anteriorment.
2. DEFINICIÓ:
És l’estudi científic dels efectes dels processos socials i cognitius sobre la forma en que
els individus perceben, influeixen i es relacionen els uns amb els altres.
Els humans estem formats per la suma de:
• Processos socials: Són tots aquells que cada persona, de forma individual, ha
viscut al seu costat.
Els meus processos: el meu entorn, la meva família, la meva comunitat, la meva
escola... jo he format part d’un procés social.
Per exemple: La generació Z, els millennials... s’utilitzen per dir que aquest grup
de persones han viscut un procés social diferent a la resta. Això només amb una
paraula dona a entendre que som grups socials de persones que hem viscut
processos històrics, socials i personals diferents.
Les persones construïm les nostres percepcions del món en funció del procés
social que hem viscut (també de moltes altres coses). I això configura formes de
pensar diferents.
• Processos cognitiu: Cadascú de nosaltres guarda dins la ment tots els records,
percepcions, pensaments, experiències viscudes... que són segurament diferents
a la gent d’altres grups d’edats.
A l’hora de percebre alguna cosa, la meva percepció vindrà sonada per tot això.
La meva percepció, la meva manera d’entendre el món em vindrà donada per
tot el procés cognitiu evolutivament.
La funció dels psicòlegs és saber quin és el procés social i cognitiu de les persones amb
les que treballem.
La psicologia social busca entendre la naturalesa i les causes del comportament i del
pensament individual en situacions socials. Nosaltres el que estudiem és com la gent es
comporta, pensa i actua en diferents situacions socials.

3. OBJECTE D’ESTUDI
QUÈ ESTUDIEM?
• La conducta social humana, sempre en relació amb els altres
• Les interaccions entre les persones (relacions de dependència i
interdependència)
a) Dependència: N’hi ha de tot tipus de dependències. Les persones són
molt influenciables però també són altament dependents (cada vegada
som més dependents de les coses).
b) Interdependència: Com necessito jo als demés per aconseguir un
objectiu.
• La relació (influència) del pensament o activitat mental amb el comportament
Pregunta: Pensa en dos adjectius que et defineixin – Exigent i impulsiva
“Per què sabeu que sou així?” Perquè els demés ens ho fan saber, o gràcies a ells sabem
com som. A partir d’això, està clar que necessitem als altres per saber com som
(probablement si els demés no estiguessin, nosaltres no sabríem qui som). El altres em
diuen i m’ajuden a saber com sóc, és a dir, em donen informació constantment per a
que jo pugui saber com sóc i com em comporto.
Ara bé, “jo qui sóc: qui jo crec que sóc o com em veuen els demés?”.
No ens comportem igual en diferents circumstàncies, per tant, jo puc ser molt simpàtica
amb el meu grup d’amics i anar a classe i ser la persona més seca i seria del món. Llavors
podria ser que un amic digués que sóc fantàstica mentre que la professora digués que
sóc molt seria. “Què voldria dir això?” Doncs que les persones ens comportem de forma
diferent en funció de amb qui estem, de què fem... i per tant, podem tenir gent que ens
percebi de forma diferent encara que nosaltres seguim sent les mateixes persones.
Hi ha una cosa molt important en tot això: El fet de que una persona percebi a una altra
negativament doncs això definirà la seva relació. És a dir, encara que aquesta persona
sigui bona, l’altra la seguirà tractant com si fos una persona perillosa.
L’entorn social, el meu grup, la meva situació, el meu context... determina la forma de
relacionar-me amb els demés i com els demés es relacionen amb mi de formes diferents.

3.1. Conclusió
Si treballem amb persones sanes, el més natural és que sapiguem com som i com
actuem a partir del feedback amb els demés.
El que jo he de saber és que els demés poden veure múltiples maneres de ser d’una
persona en funció de la relació i interacció, i això ho he d’acceptar.

4. INTERACCIÓ SOCIAL

Les relaciones d’influència entre persones:

com ens influïm uns als altres o com
interaccionem.

Com l’individu interacciona o té interaccions

amb grups externs i com grups externs tenen
interacció amb l’individu.

I com les persones dins d’un mateix grup

també tenen aquests enllaços d’intercanvi
d’influència i d’interaccions.
Les persones percebem d’una manera diferent a les altres persones que ens envolten.
Aquesta percepció condicionarà com actuarem davant l’altre persona.
Aquesta interacció social depèn de 5 variables:
a) Les accions i característiques de l’altra persona
Exemple: Imaginem que una persona està fent cua, i de repent ve una noia i
s’intenta col·locar davant d’aquesta per colar-se. Llavors la persona que estava
abans probablement li diria que marxés i que es posés be a la cua com tots els
demés, inclús probablement es posaria impertinent. En canvi, si enlloc d’una
noia, vingués anglès, guapo, fort... i li preguntes a la mateixa persona si el
deixaria passar, doncs probablement a aquest si que el deixaria passar i no li
posaria cap pega.
§ Per què reacciona diferent en funció de quina persona és la que ho fa?
Doncs l’acció d’aquesta dependrà de les accions i característiques de
l’altre persona.
b) Els processos cognitius
El meu procés cognitiu està format per les meves experiències, els meus records,
les meves emocions, les meves motivacions, les meves frustracions... És a dir, tot
el que m’ha passat forma part del meu procés cognitiu (que és únicament meu,
és personal). Aquest també marca la meva interacció social.
Exemple: Tu tens una parella des de fa 4 anys i va tot molt bé, sou feliços... però
ella és la 4 relació que té i les anteriors doncs totes s’han acabat a causa de l’altra
persona. Si els dos rebessin el mateix missatge pel mòbil en e que digués “hem
de parlar”, doncs probablement tu t’ho prenguis molt bé, ja que no veuràs un
missatge amb un fons dolent a causa de que mai t’ha passat res dolent mentre
que l’altra, probablement reaccioni malament perquè com que l’han deixat
altres vegades es pensarà que la vols deixar tu també. Amb això es vol fer
referència a que una acció pot generar reaccions diferents (el procés cognitiu
d’un i de l’altra fa que actuïn diferent).
c) Les variables ambientals
L’afinament, l’aglomeració (quan estem molt estrets en algun lloc petit amb
molta gent)... són variables ambientals que molts psicòlegs investiguen per saber
com influeixen en la conducta social de les persones.
Exemple: S’han fet moltes investigacions de com afecta la calor en la gent.
La calor torna a les persones més agressives, de més mal humor... La boira o el
soroll de Lleida, també són variables ambiental que fan que reaccionem i actuem
de forma diferent.
d) El context cultural
Ens explica el procés social de les persones i és important ja que no fa falta en
cultures molt diferents.
Exemple: A Sevilla el seu context cultural és la Setmana Santa i a lo millor quan
un sevillà vingui aquí per aquelles dates doncs no entendrà el perquè la gent o
té aquest sentiment envers la Setmana Santa.
El meu context cultural determina el meu procés social, és a dir, el meu context
cultural té a veure amb les meves costums, la meva família...
 e) Els factors biològics
Hi ha molts estudis per veure com els factors biològic estan lligats a la forma de
relacionar-nos amb les persones.
Exemple: Quan tenim mal de cap, no funcionem de la mateixa manera que
funcionaríem si no tinguéssim mal de cap.
La biologia també influència en la nostra manera d’interactuar amb els demés.

5. PRINCIPIS DE LA PSICOLOGIA SOCIAL

• Ha de prestar atenció als processos col·lectius
• El comportament humà ha de ser estudiar en el seu context històric i cultural
• S’ha de preocupar pels aspectes socials
• Ha de ser contextual i tenir en compte la varietat cultural
• La realitat social es construeix per les accions, cognicions i estructures
simbòliques (llums, Nadal) que depenen dels marc d’interpretació històrica de
cada cultura

6. DISCIPLINES RELACIONADES

El que diferència a la psicologia social és una

combinació de:
• QUÈ estudia
• COM ho estudia
• QUIN NIVELL d’explicació busca

6.1. Psicologia social – Sociologia

Sociologia
La seva unitat d’estudi és la
societat.
Estudiem el mateix fenomen
però a diferència de que la
psicologia social estudia la
persona.
PSICOLOGIA SOCIAL:
S’estudien les situacions social que poden portar a les persones a dur a terme
determinats comportaments:
• Submissió
• Agressivitat
• Atracció...

PERSONALITAT:
Major atenció en el funcionament intern.
Preocupació i estudi de les diferències individuals (perquè unes persones són més
agressives que altres?)

OBJECTE D’ESTUDI COMÚ:

L’individu

7. HISTÒRIA DE LA PSICOLOGIA SOCIAL

• És un producte del segle XX
• Localitzada a occident (inicis a EEUU)
• Ha estat sotmesa pels esdeveniments mundials, les corrents polítiques i els
assumptes socials
 TEMA 2. LA FACILITACIÓ SOCIAL

Té els seus orígens en el 1892

1. L’EXPERIMENT DE TRIPLETT (1898)

Triplett era un psicòleg, també esportista i entrenador de ciclistes. Llavors ell anava a les
pistes/circuits (velòdroms d’aquella època) i entrenava i cronometrava als seus
corredors. Ell veia que els seus corredors quan anaven sols tardaven “x” temps en fer
les voltes. Un dia, a l’atzar, va fer que, mentre un dels seus corredors entrenava, també
entrenessin altres ciclistes.
Què va veure?
Va veure que el fet de que hi hagués més ciclistes en aquell circuit va fer que el ciclista
al que ell entrenava, millorés la marca.
Va estar observant-lo diversos dies fins que va arribar a la conclusió de la següent
hipòtesi.
Hipòtesi
La competència entre les persones energitzava i millorava el rendiment en les tasques
motores.
Llavors va fer un experiment anomenat Experiment de Triplett que consistia en fer una
comparació sistemàtica de forma experimental per veure si el rendiment en unes
activitats motores era millor si els subjectes actuaven en solitari o be, en companyia
d’altres persones.
Ell va crear la màquina de competència que consistia en posar a un dels grups de
persones aïllat en cabines individuals i a l’altre grup, els emparellava de dos en dos, és a
dir, uns treballaven sols i els altres en parelles (tot això de forma experimental). Llavors
durant un temps determinat el que havien de fer era l’activitat motora, que consistia en
envoltar bobines de fil.
Triplett va mesurar si les persones que treballaven soles envoltaven més metres de fil
que les persones que treballaven per parelles.
Evidentment va confirmar la hipòtesis en que les persones que treballaven en parelles
envoltaven més fil que els que anaven sols.
Conclusió
La presència d’un altre (o altres) al nostre costat, té una influència en el nostre
comportament i, en aquest cas, positiva.
Triplett va ser la primera persona que va utilitzar la paraula “influència”.
El fet de que hi hagin altres persones influència en el meu rendiment al fer el mateix.

2. FLOYD ALLPORT (1920)

Com hem vist històricament, fins que no arriba el 1920, en les investigacions de
psicologia social no ens apareix un senyor anomenat Allport.
Allport va acollir les investigacions del material que havia fet Triplett i va pensar en
investigar sobre aquestes coses perquè li semblaven interessants.
 2.1. Facilitació social
El que fet de que si la influència de les persones fa que jo, per exemple, augmenti i millori
el meu rendiment, és a dir, les persones em faciliten el meu rendiment de forma positiva
va relacionat amb aquesta.
Allport va donar nom a aquest fenomen.
Allport es va adonar en els primers experiments que Triplett es va centrar en tasques
motores, en canvi, Allport ho volia fer també amb proves del rendiment intel·lectual.
Va veure que sí que és veritat que la facilitació social era positiva amb tasques motores,
però no era positiva amb tasques intel·lectuals.
Exemple: Imaginem que enlloc de enrotllar una bobina de fil, s’han de resoldre
problemes matemàtics. En aquest cas, la presència d’altres no és tan facilitadora.

QUÈ FA?
D’aquest nom que posa, estableix un principi general i diu que:
La millora del rendiment pot donar-se amb la simple presència de “coespecífics”
(membres de la mateixa espècie, és a dir, humans amb humans, micos amb micos...),
com “coactors” (persones que fan la mateixa tasca, però que no interactuen –
l’experiment per parelles de Triplett) o com públic passiu (una persona fa una feina i una
altre l’observa).
Exemple: A la classe, els alumnes som coactors ja que fem la mateixa feina sense
interactuar, en canvi, des del punt de vista de la professora, els alumnes som el públic
passiu ja que el que fem és observar la feina d’aquesta.

3. ELS EFECTES D’AUDIÈNCIA I DE COACCIÓ (Allport, 1924)

A aquests coactors i a aquest públic passiu Allport li dona uns noms.
a) Efectes d’audiència
Equivalents al públic passiu.
Mesura en que uns observadors passius influeixen en els resultats del treball
realitzat per un subjecte (el fet de que una persona estigui mirant a una altre,
influeix en els resultats – exemple: com influeix que un autor tingui o no tingui
públic).
b) Efectes de coacció
Equivalents als coactors.
Valoració/mesura de si la tasca o rendiment d’una persona pot estar influenciada
pel fet de que les que té al costat estiguin realitzant la mateixa tasca (ex: una
persona estudia millor sola o en companyia? si la resposta fos en companyia,
seria un efecte de coacció)

3.1. Investigacions
AUDIÈNCIA:
- Meumann (1904)
- Bergum i Lehr (1963)
COACCIÓ:
a) Chen (1937):
Va treballar amb formigues. Ell el que va fer va ser posar uns terraris amb una
sola formiga i uns altres amb grups de 3 formigues. El rendiment de les formigues
que estaven en grups de 3 era 6 vegades superior que el de les formigues que
estaven soles.
b) Allport (1924)
Agafa a les persones i les posa també en dos grups, un grup els posa a tots de
forma individual, aïllats en cabines individuals i a l’altre els deixa tots junts (junts
com a tal no, cadascú fent la seva feina) fent la feina que se’ls hi demana.
Se’ls hi demana les 5 tasques següents (Test d’Allport)
§ T. administrativa à en un temps concret has de taxar les vocals d’un text
§ T. de reversibilitat à consisteix en veure les cares d’uns cubs (veure
quants cubs hi ha sense poder veure totes les cares de cadascun)
§ T. de multiplicació à multiplicació de dues xifres
§ T. d’associació paraules à tens una paraula i amb la última síl·laba has
de buscar una altre paraula, i així contínuament
§ T. de resolució de problemes à donar el màxim nombre d’alternatives a
un problema exposat
D’aquests 5 exercicis cronometrats amb temps, va mesurar els resultats dels que
ho feien sols i dels que ho feien en coacció (ho feien sols també però estaven
acompanyats per altres persones).
Els individus que es trobaven en coacció van donar un millor rendiment, és a dir,
van donar un millor nombre de respostes en menys temps, però també van ser
el grup que va donar un major nombre d’errors.
Allport va veure que sí que augmentava el rendiment, però també va veure que
el resultat no era bo. Llavors va considerar que això era degut a causa de que en
els fenòmens d’acció conjunta (de coacció) apareix la rivalitat (fenomen inherent
al treball en grup).

4. TEORIA DE L’IMPULS DE ZAJONC (1965) SOBRE LA FACILITACIÓ SOCIAL

 4.1. La Teoria de l’Impuls de Zajonc (1965)
Zajonc diu que la simple presència d’altres persones fa que a nosaltres ens aparegui, de
forma instintiva (com un impuls), una activació energètica/un estat d’activació que fa
que les persones tinguem un augment de les respostes dominants (respostes que jo
utilitzo habitualment, la que faig servir sempre)
Exemple: Una persona que agafa els coberts o el bolígraf malament i que encara que tu
li diguis que d’aquesta manera no es fa, quan els o el torna a agafar, torna a fer-ho
malament.

RESPOSTA DOMINANT:
Allò que jo habitualment faig = resposta habitual
• Resposta dominant correcta:
Si la meva resposta dominant és la correcta, és a dir, és la que funciona, llavors
sí que es dona la facilitació social ja que ho se fer i a més a més ho se fer bé (tinc
l’hàbit). Si la resposta és correcta considero que la feina és fàcil i per tant, em
reforça i probablement ho faré millor.
• Resposta dominant incorrecta:
Si la meva resposta dominant no és la correcta, es dona la inhibició social. En
aquest cas penso que la feina és difícil.
Zajonc diu que el treball individual és més eficaç en els casos d’aprenentatge (o tasques
difícils), mentre que el grup o la presència d’altres persones, és més eficaç quan es tracta
de donar respostes apreses (o dominants).

L’audiència i la coacció són un obstacle per l’adquisició de comportaments si encara no

s’ha realitzat tot l’aprenentatge i afavoreixen el rendiment, quan ja existeix un domini
de resposta.
En aquest text el que ens diu és que, per aprendre, em de d’aprendre sols (s’està
carregant les teories educatives).
1. Exemple:
Quan estudiem, la majoria de gent prefereix fer-ho sol a l’inici, i un cop es té
domini de la matèria ja no importa fer-ho sol o amb companyia (inclús
prefereixes quedar amb gent perquè d’aquesta manera repasses).
Si es queda amb gent que ja en sap quan tu encara no has començat a estudiar,
funcionarà més com un inhibidor.
2. Exemple:
En una classe, als nens i nenes que els hi costava bastant l’assignatura de
matemàtiques els col·locaven amb gent que en sabia molt, amb l’expectativa de
que aquells nens que en sabien molt poguessin ajudar als que els hi costava.
Segons Zajonc els hi estaven fent una putada perquè quan els que els hi costava
veien que no tenien la resposta dominant, veien la feina molt difícil i s’inhibien
(jo no ho se fer, no serveixo per això...)
5. MODEL D’APREHENSIÓ PER L’AVALUACIÓ (Cottrell, 1972)
Les persones necessitem, a nivell psicològic i social, que les altres persones ens
reconeguin i ens valorin per a treballar la nostra autoestima. Això passa perquè encara
que l’autoestima és un element personal, necessitem aquest reconeixement per
treballar-la.
Les persones aprenen ràpidament que les recompenses i els càstigs socials que rebem
depenen de les avaluacions que fan els altres de nosaltres.
La presència social produeix un estat d’alerta adquirit basat en l’aprehensió per
l’avaluació (no em poso en aquets estat d’alarma només perquè m’observen, sinó
perquè a més a més m’estan avaluant à he quedat bé o he quedat malament?)

5.1. La Hipòtesis de N. Cottrell (1972)

FACILITACIÓ SOCIAL EN SITUACIÓ D’AUDIÈNCIA:
Es manifesta quan els espectadors poden avaluar l’èxit d’allò que presencien.
Exemple: Si jo pujo al cotxe amb la meva família i rasco o m‘equivoco, no serà tant
inhibidor com si ho fa algú important per mi ja que serà molt important el que pensi
sobre mi

FACILITACIÓ SOCIAL EN SITUACIÓ DE COACCIÓ:

Es produirà quan existeixi un cert grau de rivalitat (es necessària perquè sinó no hi hauria
facilitació) o competició entre els subjectes.

6. TEORIA DE LA DISTRACCIÓ-CONFLICTE (Baron, 1986)

Baron diu que la presència física provoca estímuls que distreuen l’atenció d’una persona
(jo faig una feina però si hi ha més gent em distreuen) i els hi provoquen un conflicte
cognitiu de decisió entre:
• Atendre a la tasca: atendre i concentrar-me amb el que estic fent
• Atendre a l’auditori: atendre i concentrar-me amb el que fan els altres
Exemple: Si alguna vegada em anat a la biblioteca a estudiar, em pogut observar que
tots estem en situació de coacció, és a dir, tots fem la mateixa tasca. Però sí que és
veritat que només pel fet de que hi hagi molta gent pot provocar una distracció i un
mateix ha de decidir que fer (el fet que hi hagi molta gent ajuda o no?).
La resposta anirà en funció de la decisió que prengui en aquest conflicte:
- Atendre i concentrar-me amb el que estic fent
- Atendre i concentrar-me amb el que fan els altres
Una persona que esta fent una tasca amb presència de públic o coactors li genera un
conflicte cognitiu (de decisió) entre prestar atenció al que fan els altres o a prestar
atenció a la tasca que estic realitzant.
Si el conflicte el resolc concentrant-me amb la feina, serà un facilitador social, però en
canvi si el resolc distraient-me (estan pendent del que està passant al voltant) doncs
això serà un dificultador social.
Aquest conflicte cognitiu fa un increment de la tensió i de l’impuls.
Si presto atenció a la feina que he de fer = facilitador social
SI presto atenció a l’auditori i no a la feina que he de fer = no facilitador social, sinó que
produiria errors.
La presència podria no ser un facilitador en un obra de teatre ja que el que provoca és
que ens desconcentrem al buscar-los (escollim atendre als estímuls externs).

7. EXPLICACIONS A LA “FACILITACIÓ SOCIAL” DIFERENTS A LES DE “L’IMPULS”

7.1. Teoria de l’Autoconsciència (Carver i Sheier, 1981) i de la Discrepància

(Higgins, 1987 i 1998)
El resum d’aquestes teories ens diu que la diferència entre el jo real i el jo ideal
augmenta la motivació i l’esforç per fer-los coincidir (és a dir, un facilitador perquè jo
tirés endavant) sempre i quan la diferència entre aquesta discrepància (entre el “jo” real
i el “jo” ideal) no és gaire gran i si la tasca que he de realitzar és fàcil.
Facilitador: si és així, és a dir, si la distància no és gaire gran i la tasca és fàcil
Inhibidor: si la distància es massa gran i la tasca és complicada
Exemple 1: Jo puc treballar amb persones que, conscients del seu “jo” real, tenen
fantasies amb el seu “jo” ideal (jo voldria ser..., jo em veig..., totes aquestes coses que
em fan sentir malament amb el meu “jo” real perquè el meu “jo” ideal és el que em val)
Exemple 2: Quan jo vull treballar temes de motivació, de reinserció, de rehabilitació...
Si jo plantejo un final molt llunyà a la situació d’una persona, enlloc de motivar-la doncs
farà l’efecte contrari, i si el que plantejo és molt difícil doncs tampoc voldrà realitzar la
tasca.
Si jo sempre plantejo un jo ideal fàcil i no molt llunyà, doncs aquest serà sempre un
facilitador.
 7.2. Teoria sobre el Paper del “Jo” (Bond, 1982)
Les persones es preocupen per presentar als altres la millor impressió possible (volem
ser ben avaluats, ben reconeguts, ben valorats socialment... i com que ho volem ens
preocupem per donar als altres la millor imatge possible)
Si la persona percep que la tasca és fàcil, serà un facilitador, però si aquesta el que
percep creu que és difícil doncs serà un inhibidor.
Exemple: Si ara la professora digués: “Anem a cantar, voluntaris”. Qui sortiria a cantar?
Doncs probablement sortirien les persones que canten bé ja que volen donar la millor
impressió possible i no tenen cap problema en fer-ho.
Jo com que no hem vull jugar la meva imatge i el meu prestigi, doncs probablement no
ho faré mai perquè canto molt malament (sola si que ho faré però davant la gent NO, ja
que per mi és una tasca difícil i si hi ha gent davant faran d’inhibidor).

7.3. Teoria de la Meta-anàlisi (Bond i Titus, 1983)

La presència social pot tenir un impacte significativament major si ens enfoquem en més
que la simple presència (no és només la simple presència dels altres, sinó que és també
QUI són els altres, va més enllà).
Exemple: Si les meves amigues pugen al cotxe i jo rasco una mica les marxes doncs em
farà una mica de mal perquè vull donar bona imatge, però al final ja m’acabaran
entenent. Però si vull puja una persona que a mi m’agrada, doncs probablement ho
passaré fatal.
Uns altres investigadors van treballar amb aquesta teoria, per descobrir amb que més
podien relacionar aquest QUI. Van observar si les persones mengem diferent segons
amb QUI mengem.
Van investigar a 2 grups:
• Les persones menjant amb familiars o amics
• Les persones menjant amb presència d’estranys, és a dir, de desconeguts
Mengem diferent o igual quan estem en família o amb amics que quan estem amb
persones que no coneixem de res?
Mengem diferent, perquè per exemple, quan estem amb familiars o amics tenim
tendència a menjar més.
Quan estem amb estranys, si ells mengen menys, nosaltres també mengem menys i si
ells mengen més, nosaltres també mengem més.
 TEMA 3. LA IMITACIÓ

La conducta imitativa durant molts anys va ser considerada una conducta poc creativa,
per tant, poc intel·ligent.
Si no l’estudiàvem quedava limitat el fet de poder entendre tot el que era el procés
d’aprenentatge ja que en definitiva, sabem fer el que fem perquè em tingut modela a
qui imitar (a partir d’aquesta imitació farem o deixarem de fer les coses segons si ens
agrada o no, però seguim imitant)
Hem imitat i de fet ara seguim imitant.
La imitació el que fa és afavorir l’aprenetatge de comportament que, seria molt difícil
que es produïssin de forma espontània (això no vol dir que no hi hagin persones que no
ho facin així).

1. TEORIA DE L’APRENETATGE SOCIAL (Bandura, 1971)

Bandura és l’únic autor que parla
sobre la imitació.
Ell va fer la seva teoria, la de
l’aprenentatge social, basant-se
amb certs experiments relacionats
amb la imitació.
Ell va caure en la idea que en la
imitació només s’estudia o es
valora el resultat d’aquesta
imitació.
Exemple: Si un nen petit diu paraulotes, insulta, sempre ens preguntem: De qui ho ha
aprés?, A qui està imitant?...
El germà d’aquest nen que ha dit paraulotes no en diu, però els 2 han tingut models que
han estat dient aquestes paraulotes. El que les diu sabem que està imitant, però el que
no les diu no vol dir que no les sàpiga, sinó que les sap igual l’únic que no les dir.
Bandura va dir que la teoria de l’aprenentatge social estava formada per 2 fases:
1. Fase d’adquisició: Fase d’observació, on el subjecte observa el comportament
del model.
Aquesta fase té 2 sub-processos:
a) Procés d’atenció:
No només he d’observar al model sinó que també li he de prestar atenció.
Determina el registre sensorial dels comportaments que està fent el
model (requereix atenció).
b) Procés de retenció:
Allò que he observat ho he de poder tenir guardat a la memòria, ho de
memoritzar.
 2. Fase de rendiment: La persona reprodueix de forma efectiva el comportament
del model observat.
Exemple: ballar la macarena (abans de ballar-la, no puc memoritzar-la i després
posar-me directe a ballar)
2 sub-processos:
a) Procés de reproducció motriu:
Integro totes les seqüències del comportament observat.
Exemple: miro un tutorial de maquillatge i el vaig memoritzant. Llavors,
abans de que surti al carrer maquillada d’aquesta manera, ho provaré
davant del mirall per veure si em queda igual que al tutorial o no.
El procés de reproducció motriu és aquesta fase de provar el tutorial mil
vegades abans de sortir amb el maquillatge al carrer.
Quan això ho tinc aprés ja ho puc reproduir.
b) Motivació:
Si una persona no té la motivació per sortir a ballar la macarena per
exemple, encara que la sàpiga ballar, no sortirà a fer-ho si no els hi motiva
sortir.
Probablement semblarà que no la sàpiga ballar, però realment sí que ho
sap fer, simplement en aquell moment no té la motivació de fer-ho.
Bandura insistia molt en que estudiem a aquelles persones que sí que reprodueixen els
comportaments i en canvi, deixem fora a totes aquelles que no els reprodueixen, encara
que no per això significa que no sàpiguen fer-ho, sinó que potser o estan motivats a fer-
ho (insistia molt en que les persones ens fixem molt en la fase de reproducció i no tenim
en compte que algunes altres persones arriben a codificar, a adquirir, determinats
comportaments basant-se amb la imitació).

1.1. Procés de Codificació Simbòlica en la Imitació (Bandura et als., 1966)

Bandura, preocupat amb la primera fase (com les persones utilitzem els registres socials
per captar, memoritzar, les conducte dels models a imitar), va desenvolupar el procés
de codificació simbòlica.
(Aquest procés només consisteix en observar)

Condició 1 Condició 2 Condició 3

Simbolització passiva Simbolització pertorbadora
Simbolització facilitadora
(observar amb silenci (enumerar xifres de forma
(verbalitzar els
comportaments del ràpida mentre observaven
comportaments del model
model durant la els comportaments del
durant la pel·lícula)
pel·lícula) model durant la pel·lícula)
No diferència
Millors resultats Pitjors resultats
significativa

Va fer un experiment per veure com es produïa la codificació simbòlica.

Va agafar 3 grups de nens (condició 1, 2 i 3). Va investigar amb nens i nenes petits ja que
no havien tingut gaires models per observar i imitar.
Els ensenyava un document que havia gravat ell sobre un model que pegava a un nino.
Grup 1
Se’ls hi demanava que mentre veien el que feia el model doncs havien de verbalitzar els
comportaments d’aquest (simbolització facilitadora).
Grup 2
Era el grup control (simbolització passiva). En aquest cas el que feien era observar el que
feia el model en silenci.
Grup 3
A aquest grup se’ls hi demanava que enumeressin xifres mentre observaven el
documental. El que en diu simbolització pertorbadora perquè en definitiva el que fa és
distreure l’atenció, que és el registre sensorial bàsic que nosaltres utilitzem per fixar-nos
en els comportaments.
Al final els hi demanaven a cadascun dels nens i nenes els comportaments que
recordaven ells.
Ell en les proves facilitava o no l’atenció, però després el que mirava era si els
comportaments observats havien entrat a la memòria.
Els nens que van estar amb la simbolització facilitadora (és a dir, utilitzant l’atenció no
només de manera natural, sinó també provocada ja que repetien el comportament del
model) van donar millors resultats, és a dir, van tenir més elements a la memòria per
recordar.
Tot això ho va fer per treballar la fase 1, la fase d’adquisició.

1.2. Definició “Imitació”

Bandura ens dona una definició d’imitació:
La imitació és la semblança entre el comportament d’un model i el comportament d’un
subjecte, a condició que el primer (comportament del model), hagi estat determinant
pel segon (comportament del subjecte).

1.3. Mètodes dels Comportaments Anecdòtics (Bandura, 1965)

Condició 1 Condició 2 Condició 3

Model agressiu Model agressiu Model agressiu
RECOMPENSAT CASTIGAT NI RECOMPENSAT
NI CASTIGAT

Ell va elaborar el mètode dels comportaments anecdòtics. Va voler observar com de

determinant era el comportament del model amb el comportament del subjecte.
Va treballar amb 3 grups també de nens i nenes, però en aquest cas cada grup veia el
mateix comportament del model encara que tenien diferents connotacions.
1r Grup
Observava el comportament del model i quan el model colpejava al nino se’l
recompensava. Dins del mateix vídeo se’l felicitava i li donaven recompenses.
2n Grup
El comportament del model era el mateix però, en aquest cas era castigat. Se li deia que
ho estava fent molt malament, que això no es feia, se li cridava...
3r Grup
Funcionava com a grup control i el model no era ni castigat ni recompensat, sinó que
era el model agressiu com a tal.
Després de l’observació cadascun dels nens i nenes (un per un) eren entrevistats i els hi
preguntaven els comportaments que recordaven, és a dir el que faria referència a la fase
1 (fase d’adquisició).
Seguidament, un per un també, els situava a la mateixa sala on es gravava el vídeo, és a
dir els deixen entrar un per un per veure quins i quants comportaments agressius
reproduïen. Volien veure si tenien motivació per reproduir aquells comportaments. Això
ja formaria part de la fase 2. D’aquesta manera mirava si la recompensa a l’agressió, el
càstig a l’agressió o la no recompensa ni càstig a l’agressió era un element important en
el procés d’imitació, tant en l’adquisició com en la reproducció de conductes, que
evidentment aquests nens no havien vist mai.
- A la fase d’adquisició (fase de respostes), quin dels 3 grups creieu que va donar
major nombre de respostes, és a dir, quin va recordar més comportaments del
model observat?
A la fase 1 d’adquisició no hi ha diferències entre els grups ja que l’adquisició en
aquest cas no estava distreta ni pertorbada per res. Més o menys els 3 grups van
recordat el mateix nombre de comportaments del model.
- Quin dels 3 grups va reproduir més comportaments agressius quan els nens i
nenes ja sí que entraven d’un en un a la sala de filmació?
A la fase del rendiment, és a dir, a la reproducció activa de la conducta, tant el
grup que va veure com recompensaven al model, com el que va veure que les
conductes no tenien conseqüències, van adquirir més comportaments agressius.
Bandura el que va dir és que el fet de no rebre un càstig, és a dir, una conseqüència
davant d’un model agressiu, ja és una simple recompensa per repetir la conducta.
(Bandura només va treballar la imitació amb l’agressivitat, és a dir, amb les conductes
agressives, per aquest motiu a Bandura només el podrem trobar en el tema
d’agressivitat)

2. LES CONDICIONS FACILITADORES DE LA IMITACIÓ:

Ara el que trobem és un grup de teories que no són de Bandura, sinó que són d’altres
autors.
És una recopilació de diferents autors que van agrupar diferents teories anomenades
“Teories facilitadores de la imitació”.
Quins són els elements que faciliten que la gent imiti?
a) L’afecte cap al model
b) La semblança inicial entre model i subjecte
c) Teoria “de l’estatus del model”
§ La teoria dels “reforços secundaris”
§ La teoria del “desig d’estatus”
§ La teoria del “poder”
d) Els reforços vicaris

2.1. L’Afecte Cap al Model

MOWRER (1950):
Els comportaments dels pares adquireixen un valor de reforçador (+) cap als fills, donada
l’associació que li representa cap a experiències gratificant.
- Si existeixen relacions d’afecte, el comportament del model serà més imitat (si
jo tinc un afecte positiu cap al model, tindré tendència a imitar-lo perquè hi ha
aquest sentiment d’afecte)

THELEN ET AL. (1975):

Els nens volen imitar als seus pares perquè saben que això pot provocar un augment de
mostres d’afecte i de nous contactes

LEYENS (1968):
Si un model és cordial, amable i simpàtic, és més imitat que un altre distant i antipàtic.
Les persones tenim tendència a imitar aquells models pels qual sentim afecte.
(Aquesta és la definició amb la que ens hem de quedar)

2.2. La Semblança Inicial entre Model i Subjecte

• Un model és més imitat si té característiques coincidents amb l’observador.
(tenim tendència a imitar aquells models que veiem que té alguna coincidència
amb l’observador)
• Si un subjecte comparteix una sola mateixa característica que el model (nivell
econòmic, edat, sexe...) que està associada a un altre, el subjecte pensarà que té
les dues característiques (Scotland, 1961)
• Thelen et als. (1975) consideren que la imitació no és un acte aïllat, sinó que
queda inscrit en una dinàmica en la que s’intercanvien els rols, creant major
semblança i atracció entre companys.
En definitiva, això s’utilitza molt en temes de publicitat. Exemple: la publicitat utilitza
models amb uns determinats comportaments, a l’expectativa de que la gent imiti les
persones amb qui troba conseqüències (no és res més que un visionat de conductes per
a que nosaltres imitem el que fan ells).
 2.3. Teoria de l’Estatus del Model
TEORIA DELS REFORÇOS SECUNDARIS:
Aquesta diu que quan un model adquireix un cert prestigi ja és en sí gratificant. És a dir,
si una persona fent una determinada conducta rep una recompensa, doncs jo encara
tindré més tendència a imitar-lo ja que ha aconseguit una cosa.

TEORIA DEL DESIG D’ESTATUS:

Quan un model entra en competència amb un altre model, tenim tendència a imitar al
que lluita per aconseguir-ho.
Exemple: Segur que els nostres pares ens han dit més d’un cop que ens fixem en com
s’esforça per exemple la nostra veïna, ja que està estudiant molt per aconseguir els seus
objectius. I ho fan per intentar que nosaltres ens emmirallem en models que fan l’esforç
per aconseguir les coses.
Tenim tendència a imitar a aquells models que han lluitat tota la vida per aconseguir allò
que han volgut.

TEORIA DEL PODER:

Aquesta ens diu el contrari de l’anterior, és a dir, ens diu que el model més imitat no és
el que lluita per aconseguir les coses, sinó el que ja està a dalt. És aquell qui controla els
bens desitjats i pot compartir-los, el que té el poder.
Bandura, va fer alguna investigació posterior sobre aquestes 3 teories i va veure que les
que tenien més força eren la teoria dels reforços secundaris i la teoria del poder.

2.4. Reforços Vicaris

És semblant al reforç secundari, però aquest està més generalitzat. És un model més
social.
• Els reforços vicaris són aquells premis, gratificacions o penalitzacions que rep el
model observat i que influeix en el comportament del subjecte.
• Des del punt de vista informatiu i motivacional sobretot, ens serveix per distingir
el que és correcte i el que no.
L’exposició pública d’un model i el seu càstig serveix també com a norma social
per saber el que és correcte i el que no ho es.
Quan més popular és un cas (exemple: un violador, un assassí...), els càstigs obtinguts
solen ser més grans que quan es tracta d’un cas que no és tant popular, ja que és una
forma de reforç vicari cap a la gent perquè vegi que li pot passar si fa el mateix.
Aquest reforç s’utilitza més en un terreny social.
Històricament quan penjaven a algú ho feien en públic ja que era una forma de
demostrar el que li podia passar a la gent si feia alguna cosa que no havia de fer.
Podríem dir que el reforç secundari és més de “tu a tu” i en canvi, el reforç vicari té
aquest punt de vista més social (té aquest punt de vista de “control social”, encara que
en definitiva es tractaria d’un punt de vist de “observació social”).
Reforç vicari: si la persona que s’ha esforçat aconsegueix un premi
També ens passa que en certs casos de reforços vicaris també podem observar models
en comportaments reprovables, els qual no tenen cap càstig.

2.5. Investigacions sobre la imitació

INVESTIGACIÓ 1 (2011):
- La imitació ens ajuda a crear enllaços socials?
Quan sentim estima per alguna persona, tenim tendència a imitar més.

CARTA D’UNA MESTRA A MESSI:

Aquesta veu que quan els nens estan al pati jugant a futbol escupen al terra ja que els
futbolistes també ho fan. Llavors, quan la mestra es cansa de veure això li escriu una
carta a Messi creient que a ell li faran cas dient que no escupin, que són molt bons i tots
els admiren però que no ho facin, perquè sinó els nens els imiten.
 TEMA 4. COGNICIÓ SOCIAL

La cognició social la dividim en dues parts:

- La formació d’impressions
- Els processos d’atribució
Com juga la cognició en la nostra percepció social?
Nosaltres llegim perceptualment, cognitivament, en funció del context en el que estem
situats.
Exemple: Si ens situem en el context lingüístic, un 13 molt tancat el llegirem com un B,
en canvi en el context numèric ho llegirem com un 13.

1. COGNICIÓ SOCIAL
És aquell procés que utilitzem per entendre a les persones i al nostres entorn i donar-li
un sentit. Per tant podríem dir que la cognició social s’assembla a la percepció social.
Percepció social
Allà on jo estic, la meva percepció m’indica...
- On estic?
- Què s’espera?
- M’agrada el lloc o no?
Exemple:
Si les persones sanes entren en una classe on no hi ha ningú, la seva percepció serà:
“Això és una aula” – per tant la nostra percepció social ens diria que es tracta d’una aula.
La no salut mental seria... “Això és una habitació molt gran, amb una pissarra, un
projector, unes cadires...” (que és el que realment hi ha).
Nosaltres amb la percepció ja ens fem una idea i donem sentit a les persones i al nostre
entorn.
Els components bàsic de la cognició social són:
a) Fer atribucions
Quan parlem d’atribucions (segona part de la cognició social), parlem de la
recerca del “per què” les persones actuen o actuem d’una determinada manera.
Aquest procés, és a dir, tot el que nosaltres estudiarem, els models , els autors...
ens explicaran com funciona mentalment aquests mecanismes pels quals
nosaltres arribem a trobar les explicacions de les coses.
Exemple: - Saps que el Risto ho ha deixat amb la seva parella.
- A que ho atribueixes? (com ha sigut?, per què?...)
Les persones busquem constantment el “per què” de les coses i si no el trobem
doncs els construïm (fem un procés atributiu buscant el “per què”)
b) Formació d’impressió
Formar-se una impressió general en funció del que sabem o creiem sobre els
altres (només amb una informació ja et pots imaginar una mica alguna cosa
d’una persona).
PSICOLOGIA COGNITIVA – TERÀPIES COGNITIVO-CONDUCTUALS.
Canvi en la teva forma de pensar i d’actuar.
El treball cognitiu és molt important ja que els canvis de conducta els farà mitjançant
Teories conductistes
Si aconseguim modificar els processos cognitius, haurem guanyat molt en l’àmbit
terapèutic

1.1. Breu història de la cognició en Psicologia Social

INICIS:
Wundt (1987) va ser el fundador de la psicologia empírica moderna.
• Per comprendre la cognició va recorre a la introspecció (part de la psicologia
profunda, interna – les meves pors...) i auto-observació a base d’una experiència
subjectiva de les persones.
• Al seu una metodologia poc científica (poc experimental, que no es podia
demostrar) es va tornar impopular ja que era pràcticament impossible
generalitzar o refutar els resultats (comprovar hipòtesis)
Llavors, després d’aquesta psicologia més introspectiva, la psicologia se’n va anar cap al
conductisme.

CAP AL CONDUCTISME:
• Els psicòlegs consideraven que els teories s’havien de basar en dades
observables i replicables, i van canviar l’estudi de les parts “interns” (cognitives,
introspectives) per la conducta, que és algo extern i observable.
• Va sorgir l’explosió del conductisme estatunidenc de principis del s. XX (Skinner,
1963; Thorndike, 1949 i Watson, 1930).
• Els conductistes treballen només el se seria la conducta visible i manifesta com
a resposta estímuls observables del medi, basada en els càstigs i recompenses
previs o posteriors a la conducta.

COGNICIÓ:
Al 1960, els psicòlegs comencen a veure que només amb l’observació la conducta es
quedarien molt curs per poder estudiar a les persones (el seu interès retorna cap a la
cognició).
Degut també perquè el conductisme si que es cert que pot explicar molt el
comportament, però no ens serveix per explicar tot el que seria el llenguatge i la
comunicació humana.
Calia tenir en consideració la representació simbòlica del món i la manipulació d’aquests
símbols per les persones.
Psicologia social
Per tant, aquesta psicologia, quasi sempre ha estat intensament cognitiva i s’ha basat
amb la Gestalt, és a dir, amb la Psicologia de la Gestalt.
Lewin (1951) creia que era més important o més útil, comprendre el funcionament social
com una funció de les percepcions de la gent sobre el món i de la manipulació d’aquestes
percepcions.
La cognició i el pensament, ocupen el punt central de la psicologia social

2. FORMACIÓ D’IMPRESSIONS
• Les primeres impressions exerceixen efectes FORTS i ESTABLES en la percepció
que els altres tenen sobre nosaltres.
• Explicació pel “principi de Gestalt”. El tot és més que la suma de les parts.
A partir de les impressions que tinc, puc inferir com crec que és la persona, podem inferir
característiques personals a través d’una imatge.

2.1. Model Configuratiu d’Asch

TRETS CENTRALS:
Segons aquest model, al formar-nos les primeres impressions, captem certs fragments
d’informació anomenats trets centrals, que exerceixen una gran influència sobre la
impressió final.
Els trets centrals influeixen en el significat dels altres trets en la relació percebuda entre
ells, és a dir, són els responsables de la configuració integrada de la percepció.

TRETS PERIFÈRICS:
Els altres fragments (secundaris) d’informació s’anomenen trets perifèrics i tenen molta
menys influència.
La primera impressió determina la relació que mantenim amb les persones. Aquesta va
canviant durant el temps.

2.2. Biaix/Error en la Formació d’Impressions

a) Primacia i recència
Ens quedem amb el primer que ens arriba / ens quedem amb l’últim que ens han
dit.
Aquest afecte està relacionat amb la falta d’atenció i les relacions de parella.
b) Positivitat i negativitat
Si no tenim informació contrària, tendim a veure / valorar / assumir el millor dels
altres. Per regla general, les persones tenim a valorar positivament als altres si
no ens arriba una petita informació negativa o qualsevol element estrany que
em pot afectar.
 c) Constructes personals i teories implícites de la personalitat
§ Constructes personals:
Relacionat amb la meva percepció i els meus valors.
Exemple: Si per mi un valor és el fet de que una persona tingui sentit de
l’humor, quan vegi que algú tingui sentit de l’humor el valoraré més.
Si crec en els ovnis i em presenten a una persona que també hi creu,
segurament la veure més atractiva, guapa, amable...
§ Teories implícites de la personalitat:
Són principis generals sobre quines característiques creu un mateix que
van juntes, elements que a partir dels seus constructes tothom es genera.
Exemple: Si és una persona treballadora segur que és bona persona, als
melancòlics els hi agrada la naturalesa
d) Aspecte físic
Les persones més atractives són també jutjades com a bones persones.
e) Estereotips
Estan consensuats per grups.
Exemple: Família – amb aquells no t’hi ajuntis”

f) Jutjabilitat social
La impressió sol ser més forta si la persona a la que observem és més jutjable
socialment.
Exemple: “Aquell és un violador” – la impressió serà més forta negativament. A
més a més és jutjat socialment.

3. ESQUEMES I CATEGORIES SOCIALS

ESQUEMES:
Són estructures cognitives que representen el coneixement general sobre qualsevol
persona, objecte o situació. Ens ajuden a entendre el funcionament del món.
També s’anomenen marc mentals.
Exemple: Psicologia social (per pensar en un esquema – pensar en un arxiu d’ordinador
ja que aquest conté informació sobre coses)

GUIÓ:
Coneixement sobre una certa situació o la forma com els successos s’aniran
desenvolupant.
Exemple: Boda – primer va la cerimònia, després la novia s’ha de vestir d’una altra
manera, sopar, festa, beure més del compte...
 3.1. Funcions dels esquemes
• Ens proporcionen expectatives i pre-concepcions sobre el comportament de les
persones.
Exemple: Pel·lícules – Si sabem si el personatge és bo o dolent ja tindrem
l’expectativa de que es portarà bé.
• Tendència a percebre que la conducta dels demés s’ajusta als nostres esquemes.
Exemple: Si tenim una persona catalogada com bona i fa una cosa que no entra
dins del que nosaltres creiem que es bona persona. Nosaltres justificarem els
seus actes, perquè la tenim catalogada d’aquesta manera.
Les dones maltractades molts cops no accepten les agressions dels seus homes
perquè això els hi trenca els esquemes i les seves expectatives de les seves idees.
• La informació ambigua la interpretem segons els esquemes
Exemple: El nostre esquema sobre un cadira és un objecte de 4 potes on ens
podem asseure i recolzar l’esquena.
Més tard, em après que n’hi ha de molt tipus. En una exposició veiem una
estructura que no identifiquem, i a partir dels nostre esquemes intentem
entendre que aquesta s’assembla a una cadira.
• Recordem millor la informació que és coincident amb els nostres esquemes
(relacionat amb les predisposicions).

3.2. Tipus d’esquemes

ESQUEMES DE PERSONES:
Una persona riu = persona simpàtica

ESQUEMES DE ROLS:
Estructures de coneixement sobre persones que compleixen rols específics.
Rol d’amiga = la meva expectativa és que l’amiga es comportarà amb una sèrie de
característiques. Tenim esquemes que ens donen la pre-concepció de com s’han de
comportar aquests rols.

GUIONS:
Esquemes sobre esdeveniments, coses que passen.
Exemple: Quan ens deixa la parella sabem que estarem malament, que després ens
sentirem d’una manera...

ESQUEMES SENSE CONTIGNUT:

No tenen cap informació sobre cap categoria específica però contenen regles per a
processar la informació. A la “caixa d’eines” guardem recursos que ens han servit en
moments donats.
AUTOESQUEMES:
Relacionat amb l’autoconcepte, l’autoimatge. Tenim el nostre propi esquema, cm ens
construïm. Sóc una persona bona, lleial...
És important tenir-los ben construïts. Si tinc clar que sóc una persona pacífica, quan no
ho sóc és com si estigués trencant els meus esquemes.
3.3. Categories i Prototipus
• Per aplicar l’esquema primer cal categoritzar. Categoritzem utilitzant prototipus.
• Prototipus
Són representacions cognitives d’una categoria. Estàndards / canons respecte
del quals s’avalua la semblança familiar i es decideix la pertinença a una
categoria.
Aquests poden ser socials, de parella...
Exemple: Un nen petit veu un gos i l’identifica com a “Guau, Guau”. Un altre dia veu un
gat i classifica com “miau”. Pel pròxim animal que veurà de 4 potes, el nen pensarà en
quin dels dos per semblança prototípica l’identifica.
Els pares ajuden molt a categoritzar.

CREIXEMENT COGNITIU:
La nostra funció és anar col·locant elements als esquemes, que siguin grans per poder
anar entenent. Això ens dona la capacitat d’obrir-nos al món.
És un exercici, i quan ho fem i ho rebutgem, és quan estereotipem.
Exemple: Tenim un esquema d’alcalde, un home ben pentinat i ben vestit. Quan veiem
un alcalde amb tatuatges i youtuber és quan hem d’ampliar el nostre esquema sobre
aquest.

3.4. Categorització i Estereotipació

Els estereotips són generalitzacions molt difoses i compartides sobre els membres d’un
grup social. Són imatges simplificades, sovint pejoratives, quan s’apliquen a exogrups
(grups externs) i se solen originar i basar en diferencies clarament visibles entre els
grups.
Lippman (1922) à Es consideraven imatges mentals simplificades que actuaven com a
motlles per ajudar a interpretar la gran diversitat del mon social.

ESTEREOTIPS:
El procés de categorització és el responsable de la creació d’estereotips.
Aquests són prototips que es comparteixen amb un grup social gran, que són populars.
Els nostres estereotips són teories implícites de la personalitat
Si el meu entorn considera que compartim algun prototipus ja s’estableix un estereotip.
Exemple: Aquell grup són els dolents, els encaputxats.

4. ÚS I DESENVOLUPAMENT D’ESQUEMES
Tendència a utilitzar:
• Estereotips socials i esquemes de rol, enlloc d’esquemes de trets.
• Esquemes amb senyals característiques de fàcil detecció. És més fàcil treballar
amb l’esquema quan hi ha una característica central.
• Esquemes accessibles, més utilitzats o prominents en la memòria. Els esquemes
que tenim més a mà són els que més utilitzem.
• Esquemes basats en característiques que són importants per un mateix en aquell
context.
Exemple: En una boda, el context per mi requereix que la gent vagi ben vestida.
Hi ha algú que entra a la boda amb una rasta, pantalons trencats. No ho veiem
apropiat perquè no ens entra en el context.
• Esquemes congruents amb l’estat d’ànim. Els esquemes no són estàtics. El meu
estat d’ànim mou els esquemes. Si estem trist tindrem a mà els esquemes davant
de les coses que m’han anat malament.
• Esquemes basats en informació primerenca. Efecte primacia.

4.1. Adquisició, desenvolupament i canvi

Els esquemes es tornen més abstractes, més rics i més complexes (menys vinculats a
casos concrets) a mesura que es troben més casos. Els esquemes es fan grans a mesura
que convivim, comuniquem amb altres persones, que tenim contacte amb el món... I ja
no són tant fàcils com blanc o negre.
Al créixer la complexitat, els esquemes es tornen més organitzats. La major organització
genera un esquema més compacte, més clar el tenim.
Els esquemes es tornen més flexibles i alhora més precisos. Aquests donen sentit
d’ordre, d’estructura i coherència al món social.

RESUM:
• Acostumem a interpretar la informació de forma congruent amb els nostres
esquemes o expectatives i també recordem la que es coincident
• A vegades recordem informació que resulta especialment incongruent quan
meditem sobre el seu significat.
• Quan rememorem aquesta nova informació, canviem els nostres esquemes per
incloure-la. Qualsevol canvi requereix un canvi d’esquemes.

5. INFERÈNCIA SOCIAL
Inferència seria mes o menys, imaginar, pensar, intuir, interpretar.
És un nucli central del que seria la cognició social
Els processos d’inferència els utilitzem per identificar, mostrejar i combinar informació
per a formar-nos impressions i realitzar judicis (judicis de valor à venen de les
inferències, de les suposicions)
Dues formes:
• Deductiva: Va d’un esquema general a un particular
Exemple: Veig una persona tatuada, el meu primer esquema és d’una persona
amb problemes, i vaig fent deduccions fins que al final infereixo que és un
delinqüent)
• Inductiva: Va d’un esquema particular a un general
Exemple: Una persona que fuma i viu en aquest barri i per això diem que tot el
barri és problemàtic.

Les inferències les fem quan ens passen coses que ens sorprenen, és a dir, els indicis
més destacables dominen les impressions

Inferències
En el primer cas probablement ella ens podria dir que és a causa de que s’ha barallat
amb el seu home i s’ha emportat el bebè perquè no vol que el vegi més
Una altre opció seria que li ha fallat la cangur i no ha trobat a ningú amb qui deixar-lo.
Les inferències es basen en la nostra experiència, cadascú farà la seva segons el que ha
viscut.
Sempre fem inferències a partir d’atributs destacables que en un context seria un
objecte el que destacaria i en un altre doncs seria l’altre.

5.1. Accessibilitat
L’accessibilitat del coneixement (rapidesa i facilitat amb la que el coneixement ens arriba
a la ment) exerceix una influencia poderosa sobre la interpretació de la conducta.
Quan més accessible es un coneixement, més probabilitat te d’arribar a la ment
automàticament i te més possibilitats de dirigir la nostra interpretació.
Exemple: Animal que comença amb la lletra “E” à dir sense pensar l’elefant ja que és
de fàcil accessibilitat pensar en aquest.
FACTORS QUE INFLUEIXEN EN L’ACCESSIBILITAT DEL CONEIXEMENT:
Elements que em donen rapidesa per fer la interferència, és a dir, per interpretar?
1. Les expectatives
Quan les persones esperem que passi alguna cosa, quan tenim l’expectativa
sobre alguna cosa, els nostres pensaments i percepcions queden tenyides per
aquesta cosa en la que estem a l’expectativa.
Exemple: Hi ha 4 amigues que queden, i una li diu a l’altre: “Has vist que el Pepito
està per tu?”, i l’altra li diu que no, mentre que ella torna a dir que si que ho ha
vist. I li pregunta a les altres si també ho han vist i diuen que sí. Llavors baixen a
baix a parlar d’alguna cosa i justament passa ell i pregunta si faran alguna cosa
dimecres a la tarda, i és llavors quan es giren totes i li diuen: “veus com sí que
està per tu?”
Aquesta només serveix com a font quan jo ja sé alguna cos (és a dir, a elles els hi
ha funcionat quan ja sabien que el Pepito estava per ella)
2. La motivació
No només veiem el que jo espero, sinó que veiem també el que jo vull estem
més motivats a veure allò que ens motiva veure, és a dir, que ens interessa (“Com
que a mi m’ha passat, segur que també li ha passat a ell”).
Les persones amb més conflictes de conducta, són les que tenen més fàcil el fet
de detectar persones que també tenen conflictes de conducta.
Exemple: Mira aquell de la discoteca, està buscant guerra (jo també ´’estic
buscant)
3. Els estats d’ànim
Les nostres inferències/percepcions estan tenyides per les nostres emocions.
Si estic trista, doncs les meves inferències seran més tristes
4. El context
Quan una informació és ambigua, el context m’ajuda a interpretar-la.
M’ajuda a fer la inferència per entendre-la, és a dir, m’ajuda a entendre la
circumstància (M’ajuda a fer una interpretació del que està passant).
5. L’activació recent
Fet o succés viscut (escoltat, sentit...) que el tinc tant a la mà que em predisposa
a fer una interpretació sobre aquest.
És quan jo acabo de llegir una cosa i em trobo en una situació la qual em recorda
al que he vist anteriorment.
Exemple: A la setmana de morir-se el meu gos, quan veia a gent passejant el seu
pensava “El que els hi queda per patir”.
6. L’activació freqüent
És com la recent però portada a un grau màxim (és més patològica – passa menys
freqüentment).
Exemple 1: Se’t va morir el gos fa 7 anys, però quan algú em digués que s’ha
comprat un gos jo segueixo responen “el patiment que t’espera”.
Exemple 2: He tingut una mala experiència en una relació amorosa i ara sempre
penso que a tothom li seran infidel.
EXERCICI

5.2. Heurística
Els “heurístics” són les dreceres cognitives que s’utilitzen per a reduir la resolució de
problemes complexes a operacions de valoració més simples.
Són camins alternatius (més curts) que utilitza la nostra ment per prendre decisions de
manera més eficient i freqüentment amb resultats satisfactoris. Moltes vegades també
poden encegar-nos i portar-nos a cometre errors.
TIPUS D’ESTRATÈGIES HEURÍSTIQUES:
1. Representativitat
Mesura en que un cas representa o és similar a un membre prototípic de la
categoria.
Tendència a assignar majors probabilitats a aquells esdeveniment que són més
representatius a la nostra ment.
Exemple 1: Un Ferrari me l’imagino vermell. Quan penso en París, el primer que
em ve al cap és la Torre Eiffel.
Exemple 2: En Pere és tímid, introvertit, col·laborador, poc sociable, ordenat i
detallista.
Pot ser granger, pilot d’avió o bibliotecari. Què és? Per les seves característiques
pensem que és bibliotecari ja que resulta més acord amb la descripció. Però
probablement serà granger perquè n’hi ha molts més, per tant, és més probable.
2. Disponibilitat
Està vinculada amb l’accessibilitat. És més probable com més cops hagi recordat
o viscut un esdeveniment ja que és més fàcil recordar-ho.
Exemple: Pensar paraules de 4 lletres en castellà, amb la R a la primera posició,
o en la tercera. Pensem que hi ha més paraules amb la R en la primera posició
perquè ens és més fàcil pensar-les (les tenim més disponibles).
3. Ancoratge
Passa quan les inferències van unides a estàndards o esquemes inicials.
Quan fem estimacions a partir d’un valor conegut.

La formació d’impressions es realitza a partir de les inferències

• Sesgo de DISPONIBILITAT
Fer judicis sobre la freqüència o probabilitat dels esdeveniments en funció dels
exemples que recordem de manera fàcil o ràpida.
• Sesgo de REPRESENTATIVITAT
Treure conclusions d’una persona a partir de les característiques habituals d’un
grup.

Efectes de les expectatives o “profecies auto-complides”

1. Ambient (clima)
2. Retroalimentació (feedback)
3. Informació (input)
4. Resultat (output)
Exemple:
En una investigació es va demanar als professors que després de la primera setmana de
classe, deixessin per escrit aquells alumnes que creien que traurien bones notes.
Els investigadors es va donar compte que perquè això es complís havien de passar
aquestes coses:
• El professor era més simpàtic i més positiu amb aquells alumnes que considerava
que traurien millors notes.
• També, els alumnes considerats pels professors en les seves perspectives
positives, rebien més felicitacions o informació sobre com anaven evolucionant
(rebien més feedback; ho fas molt bé, m’agrada molt com estàs avançant...).
També rebien més instruccions, pautes i explicacions sobre els materials
d’aprenentatge.
• També els estudiants que rebien expectatives positives rebien més oportunitats
de mostrar els resultats que els altres companys (Explica-ho tu, resol l’exercici a
la pissarra...)

En definitiva, aquestes profecies auto-complides ens indiquen que a vegades les

persones fem coses automàtiques per a que es compleixin aquestes expectatives.

6. ATRIBUCIONS CAUSALS
Es denomina ATRIBUCIÓ al procés o conjunts de processos amb els que intentem
comprendre el nostre entorn social mitjançant l’atribució de varies característiques i
intencions a les persones (actors) que estan en ell.
Fa referència explícita a com les persones tractem de trobar explicacions causals de la
pròpia conducta i la dels altres i també de com “expliquem” els successos.
Normalment busquem explicacions a aquells successos que ens han sorprès.

La solució que trobem no é perquè

ser la correcta, sinó que serà aquella
que nosaltres creurem que és la
bona.

6.1. Orvis, Kelley i Butler (1976)

- Estudi sobre els conflictes dins les parelles
- Mostra = 41 parelles
- Preguntaven el nombre i tipus de conflictes recents
- Els resultats mostraven que els dos membres de la parella estaven d’acord en
l’origen del conflicte (motiu pel qual s’havien discutit), però no amb la seva
interpretació (atribució a causes diferents
Exemple: Imaginem-nos que s’han discutit per no fregar els plats.
Tots dos estan d’acord que el conflicte és pels plats no fregats, però hi ha dues
atribucions diferents:
• Ell és un vago i no vol fregar els plats
• Ella és una “tiquismiquis” perquè no pot suportar que anem a dormir sense haver
fregat els plat
La causa és la mateixa, però l’explicació del conflicte o problema és diferent.

7. MODELS EXPLICATIUS
- Heider (1958): La “Psicologia ingènua de l’acció”
- Jones i Davis (1965): La “teoria de les interferències corresponents”
- Kelley (1967): El “model de covariació”
- Weiner (1979, 1985): La “teoria de l’atribució”

7.1. La teoria d’atribució de Heider (1958)

Tracta d’analitzar com expliquem el comportament de les persones i dels
esdeveniments socials o vitals, sobretot els que ens resulten estranys i surten de la
norma. (norma d’inferència del sentit comú).
Per arribar a trobar les causes es necessari seguir uns regles que Heider va anomenar
Regles de la psicologia ingènua de l’acció.
El procés atributiu comença amb l’observació d’una conducta i acaba quan l’observador
creu haver trobat la CAUSA que l’ha provocat (encara que ens podem equivocar).
Exemple: La meva parella em maltracta i hem pregunto “Per què ho fa?”. La meva
resposta en aquest casos és “perquè no m’estima”.
Realment aquesta resposta no és la correcta, per tant he trobat la causa però no és
correcta.

Davant d’una situació nova, es focalitza l’atenció i es cerca l’explicació a partir de dos
processos:
- Capacitat de l’actor
- Dificultat de la tasca
Exemple: ;’expliquen que el Pepito i la Pepita ja no estan junts, em diuen que els hi
sembla que el Pepito n’ha trobat una altra. Jo crec que no és capaç, no el veig gaire
guapo (dificultat de la tasca) i a. més a més, és bona persona (capacitat de l’actor).

2 processos:
a) Causes que radiquen en l’autor
Heider parla de causalitat interna quan pensem que la conducta és possible per
l’actor i a més a més, li sumem la voluntat o motivació
Exemple: Al Pepito se’l veu espavilat, i a més a més és molt capaç d’haver fotut
les banyes. L’altre dia parlava amb aquella noia i se’l veia molt interessat. La
culpa és del Pepito.
 b) Causes que radiquen en les circumstàncies
La causalitat externa es dona quan creiem que la conducta és difícil, i a més a
més, no pensem que la persona tingués la intenció o voluntat.
Exemple: El Pepito ha deixat els estudis. El Pepito és un noi treballador,
estudiant... Pensem que segur que hi ha un problema extern. No deu tenir diners
per pagar els estudis i per això s’ha degut posar a treballar...

ATRIBUCIONS INTERNA I EXTERNA:

Atribució externa: Atribuïm les causes a

coses externes de la nostra expectativa.
Això vol dir que les coses no canviaran fins
que no canviïn aquestes causes

Homes maltractadors: Sempre fan l’atribució externa a les seves conductes = “La culpa
és d’ella”
Dones maltractadores: Sempre s’atribueixen la culpa, donen una atribució interna = “És
culpa meva”

GRAU O NIVELL DE RESPONSABILITAT:

Associació: Una persona treu una pistola que no sap com funciona (no té capacitat) i
sense voler (no motivació) la toca, es dispara i fereix a una persona – La responsable és
la persona però ha sigut per atzar.
Causalitat simple: El mateix senyor és troba l’arma pel carrer, però en aquest cas sí que
sap com va (té la capacitat), encara que agafant-la per comprovar si està carregada, ho
fa malament, i es dispara, ferint així a una persona.
Previsió: És quan el senyor que agafa l’arma, que si que sap com va, i sense voler la
dispara. Ell hauria d’haver previst que això podria passar.
Exemple: Anem a caminar amb la meva colla, ja que ens agrada el senderisme. Un dia
ens comença a ploure, ens atrapa una tempesta, ens perdem i hem de trucar al 112.
Teníem la capacitat, però no volíem perdre’ns.
Tot i així, ho hauríem d’haver previst, sabem que si no feia gaire bon temps hagués sigut
millor no sortir.
Intencionalitat: El senyor s’ha trobat la pistola (sap com va) i quan passa algú que no li
cau bé, el dispara (volia fer-ho).
Justificació: Suposem que tinc l’arma i la sé utilitzar (capacitat), he disparat a una
persona volent (motivació) però ho he fet en defensa pròpia (justificació).

7.2. La Teoria de les Inferències de Correspondència – Jones i Davis

Aquests autors fan servir aquesta teoria únicament per atribucions internes o personals
(amb atribucions externes no funciona).
• Les persones utilitzem les atribucions internes o personals per a fer prediccions
conductuals.
• És possible induir una correspondència entre una acció i una intenció que revela
una disposició.
Aquests autors investiguen i construeixen un
cos per explicar els mecanismes que les
persones fem servir per arribar a fer
atribucions.

INFERÈNCIES DE CORRESPONDÈNCIA:
IC: Són aquelles que infereixen directament la disposició o característica d’una persona
a partir de la conducta observada.
Per a realitzar una IC, cal que es compleixin dues condicions per a l’actor:
a) que la persona no ignori les conseqüències (sap les conseqüències de la seva
primera acció.
b) que no sigui per casualitat, és a dir, que no ho hagi fet a l’atzar, sinó perquè ha
volgut
Si es compleixen, el primer mecanisme implicat en el procés d’atribució es: La recerca
d’efectes no comuns

LA RECERCA D’EFECTES NO COMUNS:

Quant menor sigui el nombre d’efectes no comuns als dos tipus d’activitats, major serà
la probabilitat d’una inferència corresponent.
Quan una persona deixa de fer una activitat i la substitueix per una altre, alguns efectes
de les dues són comuns, però altres canvien (no comuns).
Exemple: Jo tinc un amic que ens diu que ha deixat d’anar al gimnàs perquè així tindrà
més temps per estudiar. La persona guanya temps, estalvia més diners i s’esforça menys
(físicament).
Sí que és veritat que si aquesta persona deixa d’anar al gimnàs tindrà més temps,
estalviarà més diners (no gastarà tant) i s’haurà d’esforçar menys ja que no haurà de fer
un esforç físic (aquest és l’únic EFECTE NO COMÚ, ja que és la única conseqüència que
és certa perquè sí que és veritat que ha deixar de fer esforç físic, per les altres doncs
segueix perdent temps i diners)
Amb el temps me’n dono compte que aquest temps que guanya el perd sortint amb els
amics, tot el que estalvia de diners s’ho gasta amb festes, i l’únic canvi que es veu és que
cada dia està més temps estirat al sofà.
Llavors s’arriba a la conclusió que ha deixat d’anar al gimnàs només perquè és vago, no
per tot el que ha dit.

EXERCICI
L’Anna te tres candidats a triar com a “futur marit”. De cadascun d’ells, només en sabem
algunes de les seves característiques:
• Joan és molt ric, te una posició social elevada i és atractiu.
• Pau es ric, atractiu i li agradaria casar-se i tenir fills.
• Josep es atractiu, molt intel·lectual i te ganes de casar-se.

Efectes comuns entre tots à els tres són atractius

Joan:
Inferència à es casa amb ell perquè vol elevar la seva posició social
Pensem que és per això ja que és l’únic efecte no comú que no es comparteix amb el
Pau
Pau:
Interferència à es casa amb ell perquè l’Anna té moltes ganes de tenir fills
Josep:
Interferència à es casa amb ell perquè és molt intel·lectual i a l’Anna li agrada molt anar
als museus, aprendre coses noves...
 7.3. El model de covariació de Kelley
L’observador, abans de fer una atribució, realitza un processament de la informació
disponible sobre el fet.
Es planteja com les persones decideixen que les seves atribucions són correctes
(validesa atributiva). Per això, va desenvolupar el model de la covariació.
S’utilitzen 3 elements d’informació: consens, distintivitat, consistència.
Aquests elements tenen dos nivells baix/alt.

ELEMENTS D’INFORMACIÓ:

COMBINACIONS FONAMENTALS:
 a) Atribució a l’estímul: El gimnàs no li agrada
§ Consens alt à la gent sempre deixa el gimnàs a l’octubre
§ Distintivitat alta à no acostuma a deixar els esports
§ Consistència alta à la Joana sempre deixa el gimnàs
b) Atribució personal: A la Joana no li agrada l’esport
§ Consens baix à és estrany, la gent no el deixa tan aviat
§ Distintivitat baixa à la Joana sempre deixa els esports...
§ Consistència alta à la Joana sempre deixa el gimnàs
c) Atribució circumstancials: la Joana s’ha trencat un peu
§ Consens baix à és estrany, la gent no el deixa tan aviat
§ Distintivitat alta à la Joana no acostuma a deixar els esports
§ Consistència baixa à la Joana mai deixa els esports

7.4. Teoria de Weiner de l’atribució

Weiner estava interessat es esbrinar com l’atribució serveix per a jutjar l'èxit o el fracàs
d’una persona en una determinada situació.
Per a formar una atribució es combinen dos dimensions:
• Locus control
És similar a l’atribució (pot ser intern o extern)
Infereixen a com avaluem el comportament
• Estabilitat de la conducta
Quan regularment és fa el mateix.
Tenen a veure amb les expectatives.

ESQUEMA DE CLASSIFICACIÓ DELS DETERMINANTS PERCEBUTS EN LA CONDUCTA

D’ÈXIT:

a) Estable – intern à La valorem analitzant èxits o fracassos anteriors.

Exemple: La Marta ha aprovat personalitat amb bona nota. Com que la marta és
una noia que sempre va a classe, estudia molt (intern) i sempre treu bones notes
(estable), li atribuïm que és molt intel·ligent i treballadora.
 b) Inestable – intern à Com que saps que no és constant però creus que ho pots
fer (esforç)
Exemple: Una companya em diu que vol fer medicina. És una persona que pot
fer-ho, encara que a batxillerat estudiava el dia abans. Igualment si s’esforça pot
treure-s’ho.
c) Estable – extern à Utilitzem la comparació amb altres
Exemple: tenim les notes de personalitat i la Joana ha aprovat (és mala
estudiant). Si els altres també han aprovat atribuïm que l’examen era fàcil.
d) Inestable – extern
Exemple: La Marta aprova personalitat. Jo penso que ella no és una bona
estudiant, i a més a més no estudia ni tampoc va a classe.
Llavors direm que la Marta ha aprovat per sort, perquè ha pogut copiar, perquè
ha sortit l’únic tema que ha estudiat...

EXERCICI

CONTROLABILITAT:
La reacció davant d’un error o fracàs de l’altre, serà diferent si considerem que la
“causa” estava sota control o no de la persona.

Exemples:
Fora de control à Una persona suspèn l’examen.
Aquesta li explica a la professora que ha hagut d’anar a cuidar a la seva padrina a la Vall
d’Aran. Per tant, la causa del fracàs no estava sota el seu control.
Sota control à Ha suspès, però no va a classe, no estudia i es passa els caps de setmana
sortint de festa.
Pensarem que s’ho ha buscat.

GLOBABILITAT:

Es jutgen si les causes tenen efectes molt específics i si són general.

Jutgem més positivament si considerem que el que ha fallat afecta a pocs resultats.
Exemple: Suspendre matemàtiques no es un fracàs ja que treu molt bones notes en
totes les altres assignatures. És només una assignatura específica.
En canvi, si suspèn totes les assignatures sí que considero que és un fracàs en els estudis.
Potser serà millor que no vagi a la universitat i se’n vagi a treballar.
 TEMA 5 i 6. LA INFLUÈNCIA SOCIAL

1. INTRODUCCIÓ
La influència social consisteix en l’exercici de poder per part d’una persona real,
implícita o un grup, que influeix en les actituds, creences, percepcions i comportaments
dels demés.

2. TIPUS D’INFLUÈNCIA SOCIAL

Complaença: Hem proposen fer les novatades, i encara que a mi no m’agrada accepto.
Accepta el que fa el grup però en cap moment aquest fet li ha modificat ni el pensament,
ni a motivació, ni creences.
Obediència: La obediència ens ve del poder d’una persona (la majoria qualitativa = 1
sola persona). Normalment som obedients.
Conformitat: Canvi intern i propi. La conformitat sempre és amb grup (la majoria
quantitativa).

3. TREBALLS EXPERIMENTALS SOBRE CONFORMISME

3.1. H. T. Moore (1921) – Conductista

 Pretenien veure si la informació que s’afegeix fa que es canviï el tipus de resposta.
El fet de que jo sabés que un grup de la meva edat posa “X” resposta, fa que jo em
plantegi si canviar.
Posteriorment se’ls informa de les opinions donades pels grups d’experts i se’ls demana
que tornin a passar el qüestionari.
Aquí sí que s’observen canvis ja que es van deixar influenciar per una majoria qualitativa,
i per tant, es van donar diferències significatives.

3.2. S. Asch (1940)

Llistat de 10 professions: Ordenar segons preferències les 5 qualitats següents:

Comptable, enginyer, industrial, periodista, advocat, intel·ligència, utilitat social, consciència professional,
dentista, metge, professor, artista i polític idealisme i estabilitat

A B C D
No reben cap tipus Se’ls informa que 500 Se’ls informa que 500 Se’ls informa que 500
d’informació estudiants com ells, han estudiants com ells, han estudiants com ells, han
suplementària posat en 1r lloc als posat els polítics en posat els polítics en 1r
polítics en totes les últim lloc en totes les lloc en utilitat social i
qualitats qualitats estabilitat de caràcter, i
en darrer lloc en
intel·ligència, consciencia
professional i idealisme
Diferències significatives respecte el grup control (A)

Asch conclou que el coneixement del que fa el grup poblacional identificatiu influeixi en
les respostes.

3.3. Discrepàncies de Moore vs Asch

MOORE:
El que produeix canvis en les opinions dels subjectes és la diferència d’informació.
Diferència d’informació: “Si jo escolto un Meeting del Pedro Sánchez m’agrada”
“Si escolto un Meeting d’Esquerra també m’agrada”
La diferència d’opinió ve donada per la diferència d’informació.

ASCH:
El que produeix canvis en les opinions dels subjectes és la diferència de significació.
Segons la informació rebuda, es produeix una reorganització cognitiva per part dels
subjectes
Diferencia de significació: El significat que li donem a la informació.
Reorganització cognitiva à modificació dels esquemes.
 3.4. Lorge (1936)
És el deixeble d’Asch i fa referència a que les diferències d’opinió es produeixen en
funció del prestigi de l’autor.

Ell agafa una frase i la passa als seus estudiants canviant el nom de l’autor:
• “Yo sostengo que una pequeña rebelión, de vez en cuando, es algo bueno y tan
necesaria en el mundo político como las tempestades en el mundo físico”
- Thomas Jefferson – president més ben valorat
• “Yo sostengo que una pequeña rebelión, de vez en cuando, es algo bueno y tan
necesaria en el mundo político como las tempestades en el mundo físico”
- Lenin – comunista, no està ben vist
Els estudiants havien de mostrar el seu grau d’acord amb la frase que els hi arribava.
La puntuació va ser més alta quan la frase és signada per en Jefferson.
Lorge diu que els resultats es produeixen en funció del prestigi de l’autor.

REPLICA D’ASCH:
Aquest replica l’experiment del Lorge.
Els demana que la puntuïn i que senyalin la paraula que els determina (tret central), i
que posin sinònims a aquesta paraula.
Va obtenir que era molt més valorada la de Jefferson
Paraula determinant = rebel·lió
Sinònims
• T. Jefferson: reforma, canvi
• Lenin: caos, revolució
S’entén perfectament que els hi van donar un significat diferent.
Els canvis d’opinió NO són deguts al prestigi de l’autor, ni a la diferencia d’informació.
Els canvis són deguts al significat diferent en funció de qui m’ho diu.
Per tant, es du a terme la reorganització cognitiva (segons qui m’ho diu, jo li dono un
significat a la frase i llavors l’entenc i la interpreto).

EXPERIMENT D’ASCH:
Van demanar a uns estudiants que participessin a una
“prova de visió”
En realitat, tots els participants menys un eren
còmplices de l’experimentador. L’experiment consistia
realment en veure com l’estudiant restant reaccionava
front al comportament dels altres.
L’investigador indicava que l’experiment consistiria en comparar els parells de línies.
Se’ls mostraven dues targetes i havien de indiciar quina de les tres línies en la segona
targeta tenia la mateixa longitud que la línia estàndard de la primera.
L’experiment consisteix en realitzar 18 comparacions de targetes tenint els còmplices la
instrucció de donar una resposta incorrecta en 12 d’elles.
Primer es preguntava als còmplices i posteriorment responia el subjecte d’estudi havent
escoltat les respostes dels altres.
En les dues primeres tothom deia la resposta correcta, però a partir de la tercera, els
còmplices van començar a dir intencionalment la incorrecta. En aquest cas però, el
subjecte encara va respondre l’opció correcta.
En la quarta es torna a repetir la mateixa situació que l’anterior i en aquest cas el
subjecte ja es troba sorprès i desconcertat.
Normalment al repetir-se la situació, el subjecte crític eventualment cedeix a la pressió
del grup i indica també una resposta incorrecta.
El 33% de les persones van acceptar l’opinió del grup.
Un cop passada la prova, se’ls hi va preguntar que per què havien donat aquelles
respostes.

Resultats
a) Subjectes independents (77%)
- Confiança en la seva pròpia percepció
- Distància respecte els altres participants
- Davant el dubte, decidien emetre el seu propi judici
b) Subjectes conformistes (33%)
- Por a les possibles conseqüències de la “desobediència”
- Preferien mostrar unanimitat que exactitud
- Alguns, pocs, havien deformat la seva percepció

3.5. Doble Conflicte (Jones i Gerard, 1967)

CONFLICTE 1 CONFLICTE 2
CONFLICTE 1:
Es van preocupar per entendre i explicar a que era degut. Les persones que estan
sotmeses en situacions com la del experiment d’Asch es troben en un doble conflicte.
Les persones hem après a confiar en les nostres capacitats però també en els altres. Això
vol dir que les persones ens situem en el que serien les nostres opinions, però també
tenim una dependència informacional (busquem sempre informació).
Tot això suposa un conflicte cognitiu.

Exemple: Hem decidir quan travessar el carrer si jo crec que no hem dona temps a
travessar-lo, però en canvi, també confio en l’altra persona i aquesta em diu que puc
travessar.
Quan ens trobem amb aquest conflicte, hem de reunir les informacions adequades per
poder resoldre el conflicte. Busquem informacions que ens corroboren el que nosaltres
faríem.
Quan no ens proporcionen la mateixa informació ens trobem amb el conflicte cognitiu

CONFLICTE 2:
Hem estat educats per a ser obedients a les normes del grup. Tenim una dependència
normativa, ja que depenem de les normes socials del nostre grup social(grup familiar,
grup d’amics, grup social...).
La meva pertanyença al grup ve donada en el moment on jo accepto les normes i regles
del grup.
• Què passa quan no estic d’acord amb aquestes?
Tinc un conflicte motivacional
• Què faig?
Faig el que jo vull. O soc un subjecte independent o soc un subjecte depenent i
em subjecto a les normes del grup (tot u que no hi estic d’acord) només per així
poder seguir formant-ne part.

Sovint aquest doble conflicte suposa que si jo no accepto les normes del grup
probablement aquest grup deixi d’acceptar-me a mi.
Per treure la teoria de la dependència informacional van agafar continguts, conceptes,
de la teoria de la comparació social.
Per aconseguir treure la teoria de la dependència normativa van agafar conceptes de la
teoria de les pressions cap a la uniformitat.
 3.6. Festinger
TEORIA DE LA COMPARACIÓ SOCIAL (Festinger, 1954):
Festinger ens diu que:
• Sempre que es pugui es farà la comparació amb mitjans/medis objectius, en cas
de no ser possible, es compararà amb referents socials (és a dir, utilitzaré altres
persones, altres referents).
• Es donarà preferència als referents objectius i, en cas d’utilitzar referents socials,
es tendirà a buscar persones “semblants” (buscar les persones més semblants a
mi).
• La pressió a establir comparacions serà més gran, quant més gran sigui la
importància de la uniformitat.
Exemple: jo no puc comparar una samarreta de ratlles amb una bàsica perquè
no són iguals, però en canvi si porta la mateixa samarreta, si que la puc comparar
i pensar “a mi em queda molt millor”.
Els uniformes en teoria són per reduir la comparació, però en comptes de reduir-
la, augmenta la pressió ja que tothom va igual (uniformitat).

Les persones sempre ens estem comparant. És un procés de autoavaluació.

La comparació social la fa tothom de manera sana i natural, el problema es quan no es
du a terme correctament ja que pot arribar a ser patològic.
La comparació social es pot fer de dues maneres:
• Ascendent
Quan tinc tendència a comparar-me amb persones més afavorides que jo.
Aquesta genera sentiments d’enveja, insatisfacció i frustració.
• Descendent
Em comparo amb persones més desafavorides que jo.
Aquesta genera major satisfacció, major tranquil·litat i major optimisme.

TEORIA DE LES PRESSIONS CAP A LA UNIFORMITAT (Festinger, 1950):

Els grups de forma voluntària o involuntària, exerceixen pressions cap a la uniformitat
amb els objectius de:
• Ser capaços de realitzar els objectius assignats à els grups que tenen una tasca,
tenen una certa pressió per a que tothom faci el mateix, tothom assoleixi el
mateix
• Que els membres no es desviïn del grup
Exemple:
Involuntàriament: Tot el teu grup d’amics va a donar sang i tu no, llavor si no ho fas
seràs com l’egoista al no fer-ho i encara que hagis decidit no fer-ho t’estaran recordant
constantment que no ho vas fer
Quan un grup social té una bona norma establerta que especifica la conducta correcta,
tendeixen a sorgir pressions cap als desviats per a que aquesta gent no s’escapi del grup.
4. FACTORS QUE REFORCEN LA CONFORMITAT (majoria quantitativa):
a) Importància numèrica de la majoria
S’ha vist en qualsevol investigació que quan més gran és numèricament el grup,
més pressió hi ha en la conformitat.
Exemple: les votacions a mà alçada
b) Ambigüitat de l’estímul
Com més ambigu és l’estímul, més fàcil és que siguem conformistes. El missatge
clar pot generar diferències.
Exemple: Això és una màscara? Com que no ho veiem clar diem que si
c) Acceptacions públiques i privades
Les acceptacions públiques són les votacions a mà alçada (accepto públicament
el meu acord o desacord en qualsevol situació).
Les acceptacions privades són les votacions, les quals no es coneixen en vot, sinó
que només el coneix la pròpia persona.
Públicament acceptem una majoria políticament correcta, però en l’àmbit privat
no. La unanimitat pública no coincidia amb la unanimitat privada (en privat no
som tan conformistes).
d) Homogeneïtat del grup
Quan més homogeni és un grup, més pressió homogènia tindrà (no només amb
la manera de vestir, sinó també amb els ideals, comportaments...).
e) Atractiu del grup: Quan major és el sentiment que jo tinc per pertànyer a un
determinat grup, més conformista seré amb les normes que em posin.
Acceptaré totes les normes perquè aquell grup em sembla atractiu
 TEMA 7. LES ACTITUDS

Les actituds són estructures mentals relativament estables i duradores, i creences i

opinions encarregades d’afectes, que predisposen a actuar de forma coherent i
conseqüent
Un estat mental i nerviós de preparació, organitzat a través de l’experiència, que exerceix
una influència directiva o dinàmica sobre la resposta de l’individu a tots els objectes i
situacions amb els que està relacionada (Allport, 1935: 810)

1. TRETS ESSENCIALS DEL CONCEPTE D’ACTITUD

a) Es refereixen a un estímul (concret o abstracte)
b) Es refereixen a les avaluacions que fan els individus dels objectes – les actituds
van carregades de judici de valor
c) Estan representades en la memòria
d) Es desenvolupament a partir de la informació cognoscitiva, afectiva o conductual

1.2. Característiques
• Són subjectives
• Estan relacionades amb l’experiència
• Emeten judicis
• S’expressen a través del llenguatge
• No són veritats úniques ni universals
• Es poden predir a partir de la conducta
• Són variables intercurrents (no observables, però subjectes a interferències)

2. FUNCIONS DE LES ACTITUDS (Katz, 1960)

1. Funció utilitària
2. Funció de coneixement
3. Funció expressiva de valors
4. Funció defensiva del “jo”

3. MODELS DE CONSTRUCCIÓ D’ACTITUDS

MODEL D’ACTITUD:
Un component
- Thurstone (1931)
“L’afecte cap a un objecte psicològic o contra aquest”
- Edwards (1957)
“el grau d’afecte positiu o negatiu associat amb algun objecte psicològic”
Dos components
“L’actitud consisteix en una preparació mental per a actuar i que guia respostes (judicis)
d’avaluació”
Tres components
- McGuire (1989)
“La tricotomia de l’experiència humana en pensament, sentiment i acció (...)
reflexa les tres capes evolutives del cervell, còrtex cerebral, sistema límbic i
arquencèfal”

4. COMPONENTS DE LES ACTITUDS

COMPONENT COGNITIU:
Tot allò que una persona necessita, pensa, creu, opina... sobre un
objecte, persona o fet determinat.
Necessita una “representació cognitiva”.
Exemple: Sé que comprar productes amb menys embalatge ajuda
a reduir la quantitat de residus, “Bàsic”

COMPONENT AFECTIU:
Sentiment a favor o en contra d’un determinat objecte, persona o
fet.
Exemple: M’agradaria poder consumir menys energia elèctrica a
casa.
“Característic”
“Actiu”
COMPONENT CONDUCTUAL:
És l’instigador de conductes coherents als dos components
anteriors.
Exemple: Classifico les deixalles i les llenço al contenidor
corresponent

4.1. Diferències entre les manifestacions

D’actitud
Impliquen judici de valor, perspectiva activa, avaluen els fets
Descripció
No impliquen judici, percepció passiva, no avaluen els fets

4.2. Exercici “components de les actituds”

- La sida es contagia molt fàcilment à Cognitiu
- L’addicte a les drogues és un delinqüent à Afectiu (el que tu sents)
- Els delinqüents estan a la presó à Cognitiu
- M’he fet soci de la Creu Roja (ONG) à Conductual
- Ha crescut la taca d’atur à Cognitiu
- S’hauria de castigar la gent que maltracta els animals à Afectiu
- Vull llegir un llibre sobre immigrants à Conductual
 - La gent amb sida hauria d’estar aïllada à Afectiu
- El dia 29 hi ha vaga general à Cognitiu
- La reforma laboral defensa als empresaris à Cognitiu

5. TEORIA DE L’EQUILIBRI DE HEIDER (1958)

La teoria de l’equilibri explica com la gent tendeix a mantenir la consistència en els
patrons que li son agradables o desagradables.
És una teoria de la motivació del canvi d’actitud, que conceptualitza el motiu de la
coherència com un impuls cap a l’equilibri psicològic.

5.1. Teoria de l’equilibri. Premisses

Existeix una relació d’equilibri quan les parts que la constitueixen tenen el mateix
caràcter dinàmic en tots els aspectes d’aquesta relació.
Un estat d’equilibri passa quan les relacions entre elles són positives o negatives en tots
els aspectes de les relacions
Quan l’equilibri és qüestionat, les persones intentaran amb tots els mitjans que
disposen, canviar el sentit d’alguns dels elements de la relació per a que totes les parts
es trobin en harmonia.

5.2. Triades equilibrades

p = persona, o = objecte (pot ser una altra persona), x = relació
Per a Heider, l’equilibri és com un estat harmoniós en el que les entitats que el
componen, les situacions i els sentiments encaixen sense tensions.

1: Els dues volen tenir fills. Relació positiva entre ells,

relació positiva entre ells.
2: Relació positiva entre els dos, a més a més de que
cap vol tenir fills
3 i 4: Relació negativa entre els dos (són ex-parella).
Un dels dos vol tenir parella, mentre que l’altre no.

1. El Pepito no suporta a l’Olga i cap dels dos suporta

al Xavier.
2. Pepito i Olga no es suporten, però als dos els hi
cau molt bé el Xavier
3 i 4. Pepito i Olga són parella. El Pepito no suporta
al Xavier, però en canvi l’Olga si (4 com la 3 però
invertida).
Aquestes eleccions no encaixen. No es pot viure amb aquestes situacions. Les eleccions
desequilibrades tenen poca duració perquè generen molta inquietud i no es poden
mantenir.

5.3. Conclusions
- Les estructures equilibrades són més estables que les desequilibrades.
Exemple: Si amb la relació que tinc amb la meva parella compartim un punt en
comú tot serà més estable i equilibrat ja que els dos pensaríem el mateix i no hi
hauria un conflicte.
- Si una estructura no equilibrada no pot modificar-se per ser equilibrada, es
produirà tensió.
- Els estats d’equilibri són més fàcils de predir.
Exemple: Si a la meva parella li agrada la pizza i a mi també m’agrada, sé que
soparem pizza. En canvi, si els dos pensem coses diferents tindrem problemes
per predir que passarà.
Aquestes situacions ocorren normalment en famílies des-funcionals. Aquestes famílies
no funcionen de la manera adequada ja que normalment existeix un desequilibri que
provoca una tensió i per tant, les conductes que precedeixen no sabem com aniran.

6. TEORIA DE L’ACCIÓ RAONADA

Parteixen de la idea de que tota

conducta està promoguda per una
intenció. Una persona es converteix en
un addicta a la droga perquè si, sinó
que és per una intenció.
Aquesta intenció d’on ve?
Per a que algú dugui a terme una
conducta ha de VOLER
Aquest VOLER surt de l’actitud cap a la
conducta i la norma subjectiva.
- L’actitud ve de les creences conductuals i l’avaluació de resultats.
- La norma ve de les creences normatives i de la motivació per agradar.

6.1. Dins de l’actitud

Les creences conductuals d’una persona són:
• El que la persona pugui creure en la capacitat de dur a terme.
• Que pensi que la conducta que se li demana que faci sigui profitosa per a ell o
ella.
• Que el profit que pugui treure del que se li està demanant sigui important.
L’avaluació conductual seria:
• De què em serveix a mi, el benefici.

6.2. Dins de la norma

Les creences normatives serien:
• La creença del meu grup o de la societat, de la família...
La motivació per agradar seria:
• El fet de que una persona no només faci les coses per a ell mateix , sinó que
avalua els resultats per una recompensa social
Exemple: Se que si deixo de fumar, els meus amics probablement m’aplaudirien
(si els meus amics no fumen, si fumessin potser seria al contrari) – Això seria una
motivació per mi.
Aquests autors sumen el component actitudinal i el component normatiu per obtenir un
diagnòstic.

7. TEORIA DE LA DISSONÀNCIA COGNITIVA L. FESTINGER (1957)

- Els homes busquen un estat d’harmonia en les seves cognicions, un equilibri
entre el que pensa, el que sent i el que fa.
- Qualsevol decisió entre dues o més alternatives, produirà un estat de tensió
psicològica o dissonància fins al punt que l’atractiu de les dues sigui similar.
Exemple: Jo per cap d’any vull sortir a Fonda però és molt car. Després existeix la opció
de la Llotja que és més barat.
M’acabaré convencent de que en realitat la Llotja no està tant bé, i és una brossa.
M’auto-convenceré de que la opció que jo prefereixo no es tant bona perquè aquesta
no està a l’abast de la meva economia, no és accessible per mi.
Intentaré modificar les meves cognicions per acabar tenint la raó (Buscarem l’equilibri).

7.1. Dissonància Cognitiva

Quan les accions escollides lliurement violen actituds importants o rellevants per al “jo”,
la incongruència produeix un incòmode estat de tensió i excitació que pot induir a les
persones a canviar les actituds per fer-les concordants amb la seva conducta.
Quan les persones es fan conscients de que les seves actituds, pensaments i creences
(cognicions) estan en desacord, es crea un estat de tensió anomenat dissonància
cognitiva.
Exemple: Una relació tòxica. Les amigues li diuen que no està anant bé.
La persona normalment ja n’és conscient però ha invertit tant esforç en aquella relació
que no vol reconèixer-ho.
CONFLICTE VS DISSONÀNICA:
Conflicte Dissonància
- Després de prendre la decisió
- Abans de prendre la decisió
- Els elements consonants es
- En aquest període, la persona AVALUA
sobrevaloren i els elements cognitius
les possibles opcions que se li presenten
dissonants, són devaluats
Exemple:
Conflicte
Surto a la Llotja o surt a Fonda)
Tinc dues opcions i les valoro à Què em queda és a prop? Quant em costarà l’entrada?
Dissonància cognitiva
Són les 4 i estic a la festa i me n’adono que l’he cagat.
Si jo no volia anar a Fonda però acabo anant i no m’he estic passant bé devaluaré els
elements cognitius dissonants: segur que la Llotja és encara pitjor que això, aquí estic
bevent gratis i allí segur que m’hagués deixat més diners...
I també sobrevaloraré els elements consonants: no està tant malament, aquí hi ha
guarda-robes que la Llotja no en tenia.

7.2. Com es produeix la Dissonància Cognitiva?

1. Justificació de la conducta incongruent amb l’actitud
- El canvi d’actitud és el resultat més probable quan la justificació és insuficient
(quan el comportament discrepa amb l’actitud per una petita recompensa).
2. Justificació de l’esforç
- Les persones canvien les actituds per justificar l’esforç.
3. Justificació de les decisions
- Quan s’abandonen opcions lliurement s’experimenta la dissonància de la
decisió.

7.3. Passes necessàries per al Canvi d’Actitud (Cooper i Fazio, 1984)

a) Ha de donar-se compte de que l’acció discordant amb l’actitud té conseqüències
negatives.
b) Ha d’acceptar les responsabilitats de l’acció.
c) Ha d’experimentar excitació fisiològica: a nivell fisiològic s’ha de sentir un
malestar, ha de sentir que no està bé, que no es sent còmoda.
d) Ha d’atribuir l’excitació: senti un malestar i per tant, a de realitzar una acció per
canviar-ho.
 7.4. Proposicions de la DC
1. LA DC és un estat molt desagradable. Estàs en continua tensió.
2. Quan apareix la DC, el subjecte intenta dissimular-la o be eliminar-la i es
comporta intentant evitar esdeveniments o situacions que l’augmentin.
Sóc un fumador i estic intentant dir a gent que fumar, evitaré situacions en les
quals se’m perfet fumar.
3. Quan existeix la consonància es vol evitar la dissonància.
Si he aconseguit deixar de fumar he d’evitar caure en aquella dissonància, tornar
a fumar.
4. La intensitat de la DC està en relació amb la importància de les cognicions
dissonants.
Tenim DC constantment però la seva intensitat depèn de la importància que
nosaltres li atorguem.

8. MEDIACIONS DE LES ACTITUDS. ESCALES

8.1. Escala de Likert

S’utilitza una escala de 5 punts per indicar “quant” hi ha de coincidència o no a una sèrie
d’afirmacions.
Els punts utilitzen rètols de tipus:
- Coincideixo plenament
- Coincideixo
- Indecís
- Dissenteixo
- Dissenteixo plenament

8.2. Escala de Gutman (1944)

Mesura un sol tret unidimensional mitjançant una sèrie d’afirmacions ordenades al llarg
d’un continuo que va del menys extrem al més extrem.
Els ítems són acumulatius. L’acceptació d’un, implica que la persona accepta els altres
que són menys extrems.

Exemple: “Acceptaria gent que és membre del grup ètnic immigrant X...”
(1) En el meu país
(2) En el meu barri
(3) En la meva escala
 8.3. Diferencial semàntic d’Osgood
Evita utilitzar afirmacions d’opinió i es concentra en el significat connotatiu que la gent
dóna a una paraula o un concepte.
Utilitza escales semàntiques d’avaluació de 7 punts.
Exemple: “Energia nuclear”
Bona - - - - - - - - - Dolenta
Agradable - - - - - - Desagradable
Justa - - - - - - - - - - Injusta

9. CANVIS D’ACTITUD SOCIAL

• La interacció social
Jo interactuo amb una persona i aquesta em dona el seu punt de vista. Si estic
d’acord amb ella, canvio la meva actitud
• La pressió
Experiment d‘Asch. Si la gent diu que la resposta correcta és la A, jo acabaré dient
també que la A és la correcta.
• La innovació
Aprendre coses noves que fomenten la cognició i per tant es produeix un canvi
d’actitud

9.1. Factors influents en el Canvi d’Actitud I

LA CREDIBILITAT DE L’EMISSOR:
- Acceptació comunicador (contacte visual, veu ferma)
- Grau de competència
- Intenció de persuadir (l’esforç)
L’actitud de l’emissor és clau pel canvi d’actitud.

EL MISSATGE:
- Solidesa dels arguments
- Longitud del missatge
Un argument sòlid és aquell que té un fonament científic, és a dir, té credibilitat ja que
ja hi ha hagut un estudi anterior sobre aquest.
Si es desenvolupa un discurs coherent, llarg, amb fermesa... És molt probable provocar
un canvi d’actitud.
 Investigació Universitat de Brock (Santa Cristina, Ontàrio)
Hafer, Reynolds i Obertynski (1996)
Comprensibilitat
• Alta (argot legal i sintaxi buscada)
• Baixa (paraules comuns i construccions simples)
Discursos amb vocabulari específic, adequat al tem del que es parla.
Arguments
• Sòlids. Base científica
• Dèbils
Orador
• Estatus alt (magistrat i catedràtic)
• Estatus baix (estudiant de 2n de dret)

9.2. Factors influents en el Canvi d’Actitud II

La construcció del missatge
La tonalitat del missatge
• Ètica
• Patètica
• Lògica
Tonalitat patètica:
- Si al por és baixa, no hi ha motivació al canvi, es nega el perill i es descuiden les
mesures de protecció.
- Si la por és massa alta, es busca informació de manera indiscriminada i ineficaç,
i s’adopten unes defenses exagerades
10. LEVENTHAL, 1970
La reacció d’una persona davant d’un missatge de por, dependrà en gran mesura del
que pot arribar a controlar la situació.

VULNERABILITAT:
Les persones menys vulnerables, tenen més confiança en elles mateixes i estaran en
millors condicions de controlar els perills i actuar de forma eficaç.
- El subjectes menys exposats als perills, són els que fan MÉS cas a les campanyes
de prevenció.
- Les persones més exposades als perills, tot i que poden tenir més por, són les
que menys es protegeixen.

11. LA TEORIA DEL CAMP DE FORCES (Kurt Lewin, 1951)

APRENENTAGES:
Individual
- Coneixements teòrics
- Coneixements “prestats”
- Et diuen com resoldre conflictes i situacions
- Aprenentatges passius
Grupal
- Coneixements aplicats
- Coneixements adquirits personalment
- Els conflictes i les situacions es resolen en situacions “en viu”
- Aprenentatge actius d’HHSS
 TEMA 8. L’ALTRUISME. PREDICTORS DE CONDUCTA ALTRUISTA

Es considera conducta altruista:

• Que beneficií a altres
• Que ho faci voluntàriament
• Que no anticipi “beneficis” externs
Predictors de conducta altruista:
1. Factors motivacionals
2. Variables personals
3. Determinants situacionals

1. FACTORS MOTIVADORS
FACTORS AFECTIUS:
a) L’empatia
- Model de reducció del malestar (Piliavin, 1981) à motivar a ajudar és
egoista perquè és per eliminar el nostre malestar
- Batson i cols, 1981
b) Altres emocions
FACTORS COGNITIUS
a) Judici moral
b) Normes socio-morals
- reciprocitat
- justícia o equitat
- responsabilitat social à ens sentim responsables i ajudem a aquells que
depenen de nosaltres (exemple: una mare no menjarà perquè els seus
fills puguin fer-ho)

2. VARIABLES PERSONALS
PERSONALITAT:
a) Orientació pro-social
b) Empatia disposicional
c) Autoconcepte i autopercepció

SOCIALITZACIÓ:
a) Història afectiva
b) Reforç
c) Modelat
d) Estils educatius parentals
e) Assignació de responsabilitats
PERSONALITAT:
Staub (1975)
Factor “orientació pro-social”, format pels següents components (persones que
puntuaven alt en ítems de...):
• Valors d’ajuda i d’igualtat
• Auto-atribució de responsabilitats
• Nivell de desenvolupament social i responsabilitat social
En oposició a:
• Valors de vida confortable à menys conductes pro-socials
• Ambició i maquiavel·lisme à “dolent” = Maquiavel = el fi justifica els mitjans
Dins de conductes de personalitat sí que podríem discriminar si les persones poden tenir
conductes d’ajuda cap als altres

3. EMPATIA DSIPOSICIONAL:
 TEMA 9. TEORIES DE L’AGRESSIVITAT

Per començar...
Experiment que es va fer en una revista de psicologia (1986)
Aquest experiment preguntava a la gent que si només prement un botó, en secret,
poguessin eliminar a una persona sense cap repercussió, ho farien.
Resultats: Un 69% dels homes van contestar que sí i sobretot, la gent a la que votaven
eren presidents, polítics, és a dir, figures més públiques. En el cas de les dones, un 56%
van contestar que sí, però elles s’encarregaven d’eliminar a ex-marits, ex-parelles o
jefes.

1. AGRESSIVITAT
DEFINICIONS:
• És un comportament efectuar amb la intenció d’ocasionar danys a una altre
persona.
• Tendència o disposició inicial que dóna lloc a una posterior agressió.
• Disposició dirigida a defensar-se davant d’algú o d’alguna cosa.
L’agressió no és només el fet de que jo agredeixo a una altre persona perquè no
penso igual que aquesta, sinó que potser jo m’estic sentint cohibida per alguna
cosa o sento que em poden atacar i a causa d’això doncs jo agredeixo.
• Disposició indispensable per a que la personalitat es pugui educar i respongui als
reptes que la realitat li imposa.
És molt important diferenciar entre agressió i violència:
Agressió
Comportament efectuat amb la intenció (o disposició) d’ocasionar danys a una altre
persona.
És un comportament i aquesta es troba dintre de la violència.
Violència
Tipus d’interacció humana que es manifesta en aquells comportaments que, de forma
deliberada, provoquen o amenacen amb un dany o sotmetiment greu (físic, sexual o
psicològic) a una persona o una col·lectivitat, o be que els afecten, limitant les seves
potencialitats presents o futures.
Tipus de d’introducció humana. Aquesta engloba molts tipus d’agressions.

ASPECTES POSITIUS I NEGATIUS DE L’AGRESSIVITAT:

Negatius
• Censurada públicament ja que no ens agrada veure-ho
Es parla de l’agressivitat però no es solen mostrar imatges d’aquesta ja que
poden fer malbé la sensibilitat de la gent
• Està desaprovada i es vol eradicar
• Condemnada (els actes d’agressivitat tenen una condemna, ja sigui a nivell social
o a nivell penal)
Desig per un món menys agressiu
• Desa provada per les autoritats socials, morals, judicials...
Positius
• L’agressivitat en les persones moltes vegades es concep com a que una persona
té molt de caràcter, que té autoestima, és a dir, que hi ha una auto-afirmació
Al paleolític, la persona que era agressiva, que es defensava era la que
sobrevivien, per això moltes vegades denota aquesta sensació de que una
persona que és agressiva és una persona que té més autoestima (més endavant
veurem que NO és així)
• Relacionada amb la defensa del propi territori, de la propietat...
El paleolític torna a ser un clar exemple de que si sóc capaç de defensar el meu
territori, les meves propietats, sóc una persona amb caràcter, és a dir, que puc
fer coses bones amb aquesta agressivitat
• Necessària per a la supervivència
Ajuda a mantenir un cert ordre social à l’agressivitat és necessària en certa
manera pel tema de delimitar límits, és a dir, establir rangs en la societat

TIPOLOGIA:
Modalitat
Dintre de les modalitat tenim una classificació de 3 apartats:
1. Física
És una agressivitat en la qual hi ha una agressió física (pegar una bufetada,
escopir a algú a la cara...)
2. Verbal
És tot allò que transgredeix i a tu et fa sentir malament (insults, humiliacions...)
3. Psicològica
Manipulacions, les ironies (com jo intento tergiversar la situació, però realment
t’estic fent mal i t’estic agredint psicològicament)
Relacions inter-persona
1. Directa
Jo t’ataco directament a tu, t’amenaço, et pego t’insulto o t’humilio
2. Indirecta
Hi ha un tipus d’agressió però no ho faig “a la cara” (agressions a l’institut)
3. Física
És una agressió a través de destruir propietats, per exemple, si tires una pedra a
través de la finestra, doncs personalment no estaràs atacant a aquella persona,
però estaràs atacant una cosa física, un propietat d’aquesta, per tant, no deixa
de ser una agressió.
Grau d’activitat
Com ens apliquem nosaltres a l’hora de realitzar l’agressió
1. Activa
Inclou totes les anteriors
2. Passiva
Quan jo ignoro a una persona (per exemple llei del gel o el gaslighting)
El fet d’ocultar informació necessària o no garantitzar la seguretat d’algú
(exemple: una mare quan té un bebè té el deure de cuidar-lo, si no l’alimenta
adequadament o no el porta a l’escola, de forma passiva està fent una agressió)
 TIPUS D’AGRESSIVITAT QUE EXISTEIX (exemples segons tipus de modalitat):
TIPUS
EXEMPLES
D’AGRESSIÓ
verbal-passiva- No negar falsos rumors sobre altres
indirecta No transmetre una informació necessària per assolir un objectiu
verbal-passiva- No retornar les trucades de les persones objectiu
directa Donar un tractament silenciós a algú (llei del gel)
verbal-activa- Fer córrer falsos rumors sobre algú
indirecta Menystenir o desacreditar l’opinió de la personal diana davant els demés
verbal-activa- Cridar, insultar
directa Fer-se valer de l’estatus social o l’autoritat. Actuar amb superioritat
física-passiva- Provocar endarreriments en accions importants per a la persona objectiu
indirecta No prendre mesures per a garantir i protegir la seguretat i benestar de la persona
física-passiva- Abandonar una tasca davant la presència de la persona
directa Reduir les oportunitats d’expressió
física-activa- Robar o destruir propietats
indirecta Consumir innecessàriament recursos necessàries de la persona objectiu
física-activa- Atac físic (empènyer, donar cops...)
directa Gesticulació obscena o negativa dirigits a la persona objectiu

CLASSIFICACIÓ DE LA CONDUCTA AGRESSIVA:

Reactiva
La resposta reactiva és aquella que és més emocional. Reacció a un estímul extern.
Exemple: Persona agressiva que està a la discoteca. A aquesta l’empenyen sense voler,
pel cop se li cau el cubata i per tant es gira i li pega un cop de puny a l’altre.
• Resposta davant d’una ofensa/amenaça real o percebuda (A vegades el nostre
subconscient a causa dels esquemes mentals que tenim i que hem
emmagatzemat al nostre cap al llarg dels anys, percep que estem sent
amenaçats quan realment no. El nostre mecanisme es prepara per l’acció, per
poder defensar-se i així poder dirigir una conducta més agressiva)
• Comportament de ràbia
• Impulsiu
• Reacció a la frustració o provocació
• Dificultats per a regular les pròpies emocions
• Tendència a suposar que els altres em volen fer mal
Instrumental
Hi ha una deliberació/intenció, és a dir, hi ha una voluntat d’exercir aquesta violència.
És una reacció premeditada.
Exemple: Persona que està a la discoteca pensant: “mare meva, a aquest li tinc ganes,
porto estona pensant que li pegaré un cop de puny”
• No està precedida per ofensa (no hi ha estímul que activi o re-activi la reacció)
• Instrument per a aconseguir un objectiu
• Comportament premeditat, calculat i, sovint, sense emoció
• Absència d’empatia
• Tendència a pensar que és una manera d’obtenir beneficis
OBJECTIUS DE LA CONDUCTA AGRESSIVA:
1. Fer mal intencionadament
2. La coerció
3. Causar bona impressió à així una persona puja d’estatus (punts positius)
4. Obtenció de domini i poder à exemple: el que està fent Putin

2. FACTORS IMPLICATS EN LA CONDUCTA AGRESSIVA (Geen, 1990)

Hi ha diverses teories sobre l’agressivitat.
En aquest cas parlarem de la teoria de Geen (1990), la qual ens parla de que quins factors
tenim implicats en la conducta agressiva.
Variables internes
Temperament, fisiologia (factors orgànics biològics: nivells d’adrenalina, nivells de
testosterona...), personalitat.
És important també parlar dels factors biològics (mala nutrició, problemes de salut,
consum de drogues...) ja que aquests ens fa sentir o estar més agressius.
Variables situacionals o socioculturals
Variables ambientals à En quin context em trobo i com aquest implica una conducta
agressiva.
L’entorn és molt important ja que som com som a causa d’un 50% de genètica i un 50%
d’entorn aproximadament. Per tant, l’entorn és determinant, és molt important a l’ora
de desenvolupar molts trastorns i molts esquemes mentals que tenim.
La cultura, la televisió, la societat en la que vius, el barri en el que t’has criat... condiciona
molt en moltes ocasions en com serà una persona al fer-se gran.
Si t’has criat en un entorn agressiu, probablement aquesta agressivitat l’hauràs
interioritzat com alguna cosa bona o alguna cosa normal, i per tant, serà molt més fàcil
que la practiquis.
La temperatura és una variable situacional (és a nivell d’entorn però no tan social). Quan
arriba la calor, la gent es torna més agressiva. El soroll també és algo que pot molestar
(exemple: si estàs estudiant i tens a algú al costat mastegant xicle fent més soroll del
normal, probablement et provoqui una conducta agressiva). Les aglomeracions,
l’aclaparament són variables situacionals que impliquen una conducta agressiva en
certa forma
Variables educatives i familiars
Poden venir d’un dèficit d’habilitats i aquestes poden ser tant verbals, com cognitives,
com socials.
• Verbals à no sóc capaç d’expressar els meus sentiments, i per tant, jo actuo
segons “pataletes” (cridar, insultar, donar cops contra la paret...)
• Cognitives à hi ha gent que pot tenir més dificultats a l’hora d’elaborar
alternatives o prendre decisions davant d’una situació estressant i és per això,
que decideixen actuar amb una conducta més agressiva
• Socials à com t’han educat per afrontar aquestes situacions d’estrès
és important haver tingut bons reforços (aquests també poden reforçar
conductes agressives) o models familiars per a que aquestes conductes no
despuntin i una bona disciplina a nivell de regulació de les emocions
 Interpretació de les variables situacionals
L’agressió només es produeix si les persones qualifiquen la condició com a maliciosa o
intencional.
Exemple: Si de repent algú en una discoteca em dona un cop i jo interpreto que aquesta
persona ha xocat perquè hi ha molta gent i quasi no es pot passar, per tant, no passa
res, doncs probablement només li digui: “ei, vigila la pròxima vegada una mica més”.
Però si jo interpreto que aquesta mateixa persona ja fa estona que em mira i el que vol
és molestar, doncs probablement pensi que m’ha donat un cop perquè em té mania i
aquí ja es produiria el conflicte.
Per tant, la manera en que interpretem les variables situacionals també reforça un dels
factors implicats en la conducta de l’agressivitat
Generació de respostes alternatives
Va molt lligada amb el fet de tenir habilitats verbals o cognitives per a generar una
resposta alternativa.
Possiblement la conducta agressiva no es produeixi si es pensa amb noves i millors
alternatives (enlloc de començar a pegar cops de puny quan algú et dona un cop, doncs
és millor dialogar i dir: “la pròxima vegada vigila una mica més”)

3. ESQUEMA TEORIES SOBRE L’AGRESSIVITAT

TEORIA FONT D’AGRESSIÓ CONSTRUCTES RESULTATS
INSTINT Instint agressiu Biologistes Conducta agressiva
- Impuls agressiu
FRUSTRACIÓ/AGRESSIÓ Frustració Conducta agressiva
- Activació emocional
- Dependència
- Retirada
- Experiències
TEORIA DE - Activació emocional - Agressió
aversives
L’APRENENTATGE - Motivació basada en - Oblit (consum
- Conseqüències
SOCIAL el reforç drogues)
anticipades
- Resolució
constructiva problema

TEORIA SOBRE EL COMPROTAMENT AGRESSIU:

Teories actives (Biologistes)
• Origen impulsos interns
• Agressivitat innata ACCIONS agressives
• Teories biologistes
Teories reactives (Socials)
• Origen medi ambient
• Agressivitat apresa REACCIONS agressives
• Teories psicosocials
TEORIA DE LA “FRUSTRACIÓ-AGRESSIÓ” (Dollar i Miller):
Estableix una relació causal universal entre la frustració i l’agressió
- Tota agressió està necessàriament instigada per una frustració
- La reacció a una frustració serà sempre una agressió
Aquesta agressió pot:
§ no ser explícita à pot ser visuada però no verbalitzada
§ no ser evident à puc sentir l’agressió a nivell personal però ningú més
ho ha vist
§ ser diferida o desplaçada à dirigir als demés tota aquesta agressivitat
§ ser autodirigida à pot causar-me lesions cap a mi mateixa
Exemple: A mi em frustra haver perdut un partit i per aquets motiu, jo pego una puntada
a la banqueta
Crítiques a la teoria “frustració-agressió”
• Innatisme i determinisme genètic
• Relació de causalitat à Reaccionem “necessàriament” de forma violenta cada
vegada que ens sentim frustrats?
• La “necessitat” de la frustració à Sense frustració, no hi ha agressivitat? És
necessària la frustració per a ser agressiu?
• SI pot haver-hi frustració no manifesta i l’agressivitat pot ser implícita, no es pot
observar
Reformulació. Berkowitz (1969)
Les frustracions, atacs o fracassos, actuen com “excitant desagradables” que produeixen
una activació emocional que crea una disposició a la conducta agressiva.
Per a que les conductes agressives es produeixin, fan falta unes “senyals agressives”
(excitants associats), en certes condicions, la simple presència d’aquestes senyals,
poden produir per elles soles, el comportament agressiu (condicionament clàssic).
TEORIA DE L’APRENENTATGE SOCIAL DE BANDURA:
Bandura defèn que la gran majoria de les vegades, aprenem a través de l’observació i el
com veiem que a la persona li recompensa.
Exemple: Si jo veig que ser el “malote” de la classe i que el fet de pegar al personal em
repercuteix un benefici, doncs probablement imiti aquesta conducta
Bàsicament fa referència a que tens un model i si el copies doncs seràs com ell.
Aquesta teoria també ens parla de que:
• No totes les persones responen igual davant un estímul desagradable
Exemple: Si jo em fixo en un model que és agressiu i li van bé les coses doncs
probablement jo copiaré aquest model. Però potser a una altre persona que és
agressiva no li va gens bé la vida, per tant, jo probablement no escolliré aquest
model
• La forma de resposta dependrà de la seva pròpia experiència: del seu
aprenentatge social
 VIOLÈNCIA DE GÈNERE

Violència de gènere: Classe de violència (física, psicològica i verbal) que exerceix l’home
a la dona.
És molt probable que tractem amb un cas mínim de violència de gènere en la nostra
vida.

1. CICLE DE LA VIOLÈNCIA DE GÈNERE:

La violència de gènere té 3 cicles importants
FASE D’ACUMULACIÓ DE LA TENSIÓ:
• Apareixen petits episodis de violència
• La víctima minimitza, pensa que pot controlar, assumeix la culpa i demana perdó
Comencen a aparèixer les primeres tensions (crits, insults, menyspreus...)
A vegades es penedeixen, però normalment és la víctima la que acaba demanant perdó.
Exemple: Un home porta tot el dia al camp i al arribar li diu a la dona: “No has tingut
collons ni de escalfar-me la sopa

FASE D’EXPLOSIÓ VIOLENTA (“ESCLAT”):

• Fase d’incident agut de maltractament
• Descàrrega incontrolada i fora de control (tancar a algú a una habitació)
• La víctima té por de la seva seguretat
És una fase crucial ja que és la fase (segons els investigadors) en la que les dones tenen
més probabilitat de denunciar (dones tenen molta por)

FASE DE CALMA O TREVA AMOROSA (“LLUNA DE MEL”):

• Maltractador penedit, atribució externa i compensa víctima
• La víctima perdona totes les agressions anteriors
Això és un cercle viciós que no acaba mai.
Una persona que té tendència a ser agressiva, que té tendència a mostrar signes de
violència de gènere, ho tornarà a fer.

víctima

agressor salvador

Tots els cicles de violència de gènere es mouen en aquests 3 rols

Exemple: Família on la dona és la víctima i l’home és l’agressor.
Moltes vegades la víctima serà salvadora dels seus propis fills perquè no vegin el que
està passant. Encara que també, moltes altres vegades, la pròpia víctima també pot
exercir d’agressor, ja que veu que el pare els hi crida un parell de vegades i fan cas, per
tant, veu que funciona i decideix exercir aquesta violència ella també.
Un home que exerceix violència de gènere, probablement en un passat han exercit
violència també sobre ell. Probablement hagi tingut un pare o mare maltractadors, per
tant anteriorment ja sigut una víctima i a creat els seus propis rols. Inclús podríem dir
que aquest també ha intentat ser el salvador de la seva mare.
Com trenquem el cicle?
S’ha de deixar de victimitzar a les dones que pateixen violència de gènere. Tota la vida
se li ha dit a aquest dona que és una víctima, i jo com a víctima pensaré que no puc fer
res al respecte.
La víctima no té la repercussió, no té el motor per iniciar els canvis.
Una dona que pateix violència de gènere no és només una víctima, sinó que és moltes
altres coses més. I aquestes s’han d’aferrar aquest fet.
Nosaltres com a psicòlegs tenim el deure d’aconsellar, escoltar i d’ordenar. Tenim el
deure d’acompanyar, d’ajudar a la persona, però no podem denunciar per aquesta, sinó
que ha de ser ella qui ho faci per així poder des-victimitzar-se.

2. REACCIONS PSICOLÒGIQUES DONES MALTRACTADES:

a) Por
Por a la incertesa, al cop, al insult...
b) Sentiment de culpa
El maltractador tendeix a culpa a aquesta persona pels seus actes
c) Indefensió (indefensió apresa)
Història de l’elefant: Un nen va anar amb el seu pare a un circ i va veure un
elefant molt gran enganxat a una estaca molt petita. Aquest nen va pensar que
com podia ser que l’elefant no marxés si ho podia fer perfectament. El pare li va
explicar que aquest de petit intentava marxar i tirava i tirava, però veia que no
aconseguia res, llavors un dia es va cansar, i a dia d’avui l’elefant s’ha cregut que
no pot moure’s.
d) Aïllament
El maltractador aïlla a la víctima dels amics i familiars (talla xarxes de
comunicació). Això és un factor clau ja que la nostra vida es sustenta a base de
pilars, i si aquests pilars se’ns van caient i només ens queda una persona, doncs
ens aferrarem a aquesta (això és el que vol el maltractador).
e) Dependència emocional
L’agressor depèn més de la víctima que al revés, necessita a la seva víctima,
necessita que aquesta estigui malament.
f) Baixa autoestima
Les desmoralitzen, les fan sentir que no valen per a res
g) Minimització (de les emocions)
 h) Sentiments de protecció fill
Intenten fer de salvadors dels seus propis fills
i) “Esperances” de canvi
No es pot canviar a una persona, només pot canviar la pròpia persona si ella
mateixa vol, però mai aconseguiràs canviar a una persona sense que ella vulgui

3. SIMPTOMOLOGIA
• Baixa autoestima
• Estrès post-traumàtic
A nivell adaptatiu l’estrès és necessari perquè ens prepara per a certes
situacions, ens prepara per afrontar problemes.
El problema de l’estrès és quant aquest s’allarga en el temps.
L’estrès, igual que les nostres emocions, funciona com una alarma (una alarma
que s’activa i que posa a treballar tot el mecanisme del nostre cos). El problema
de l’estrès crònic és que aquesta alarma no para de sonar.
L’alarma és totalment necessària per a que ens avisi, però no ens ha de
turmentar, per tant, després s’ha d’apagar
L’estrès post-traumàtic és molt comú en dones que han patit violència de gènere
ja que quan una dona intenta refer la seva vida probablement no confiï en el
pròxim home.
• Indefensió apresa

4. REACCIONS AGRESSOR
MINIMITZAR:
“Només la vaig empènyer, és ella que és una exagerada...”
“Va ser un insult sense importància, no hi ha per tant...”

RACIONALITZAR:
“Però si ella és feliç...”
“Si jo no dic mai res, és ella qui mana a casa...”

JUSTIFICAR:
“Ho vaig fer pel seu bé, estava histèrica”
“Jo no li faria mai mal...”
“Cap home aguantaria el que aguanto jo...”
5. SENYALS
a) Gelosia
Són totalment necessaris, igual que la ira i la por.
Aquests són una alarma, un indicador de que alguna cosa va malament
(normalment són un problema de confiança amb un mateix). Són naturals i s’han
de sentir, però també és cert que s‘han de saber gestionar i per fer-ho, has de
treballar amb tu mateix per no frustrar-te.
Els maltractadors no saben gestionar aquests gels. Són molt controladors.
b) Aïllament
Dels amics, familiars...
c) Atribució externa
Els maltractadors no són responsables dels seus actes, sinó que sempre
s’excusen dient que ho fan pel propi bé de l’altra persona.
d) Hipersensibilitat
La minimitzen
e) Autocontrol extern
Sempre faran que la víctima sigui el problema sobretot en situacions ens les que
hi hagi gent.
f) Estil educatiu autoritari
Són persones molt agressives.
g) Cognició rígida sobre valors i rols masculins
Pensaments molt quadriculats.
Rols, vistos per exemple en pel·lícules Disney, en els que l’home ens ha de salvar
de tot, i no és així.
h) Històries de maltractament
Segurament l’home que maltracta és perquè a la seva família també hi havia algú
que exercia maltracta.
i) Baix autoconcepte
j) Extrema dependència
Dependència emocional cap a la víctima
k) Consums de tòxic
Consum d’alcohol i/o drogues