La no-directivitat i jo

PUBLICAT A 9 SETEMBRE 2014DEIXA UN COMENTARI

Guillem Massot Magarolas

Amb aquest títol vull posar de manifest que el que escriuré és el meu viatge
personal al voltant del concepte de la no-directivitat. Pretenc, simplement,
posar en paraules allò viscut per tal que, sense cercar-ho, pugui servir al lector
per a la seva reflexió. No persegueixo, doncs, ni dictar càtedra ni crear
escola entorn al meu particular procés, i, molt menys encara, Déu me’n lliuri,
proposar la meva visió com l’única i veritable.
Per part meva, vull manifestar el meu marc i els meus límits. Mai no he treballat amb el
psicodrama de J. L. Moreno (1889-1974), una de les fonts de què beu la no-directivitat; ara
bé, en teoria i a la pràctica, m’he mullat abundantment amb l’aigua que brolla de les altres
dues fonts que també alimenten el riu d’aquest concepte. És a dir: per una banda, la teoria
i la pràctica de la dinàmica de grups (en aquest cas, més que en cap altre, lligades
metodològicament), i, per l’altra, el treball de Carl Rogers (1902-1987)
Abans de començar, la necessitat d’entendre la no-directivitat m’obliga a aclarir tres
conceptes: primer, el que anomenem “percepció” i “camp perceptiu”; segon, el que
entenem per “persona”; tercer, la relació entre el primer i el segon i la no-directivitat.
Començo pel primer. La psicologia clàssica entén que la percepció és el procés de rebre i
organitzar tot allò que ens arriba a través dels sentits. Ara bé, la psicologia humanista
entén la percepció com el significat que donem a tot allò que passa dins i fora de nosaltres.
Així, doncs, el camp perceptiu, com a camp fenomenològic, vindria a ser el conjunt de les
percepcions presents, en l’aquí i l’ara, en cada persona.
Continuo pel segon. Segons el conductisme clàssic, la persona és considerada com un
ésser reactiu, i tanca el seu comportament sota la fórmula “estímul-resposta”. Per la seva
part, la psicoanàlisi clàssica entén la persona com algú profundament reactiu, determinat
per les seves experiències passades i per forces i instints interiors. Ara bé, la psicologia
humanista s’obre a una persona creativa, que pot incidir sobre el seu entorn, que pren
decisions amb responsabilitat i que creix a la recerca de l’autorealització (A. Maslow, 1908-
1970), de la identitat personal E. Erikson, 1902-1994), i que tot plegat s’estén més enllà de
la dimensió social fins a arribar a la transcendència (V. Frankl, 1905-1997).
Acabo amb el tercer. Rogers, emparat pel concepte humanista positiu d’“ésser humà”
(segon concepte), constata en la seva pràctica que, quan aconsegueix crear
les condicions favorables en el procés de creixement, la persona es transforma en activa
i funciona de manera útil i constructiva, i que això s’aconsegueix més i millor com més
s’evita incidir en el seu camp perceptiu (primer concepte). Així, doncs, una intervenció no-
directiva (tercer concepte) es dirigeix a intentar que la persona prengui consciència dels
factors externs més significatius i de tot allò que determina el seu camp perceptiu, sense
imposar-li estructures ni en el camp perceptiu ni en l’experiencial.

Cap al 2006-2007
vaig començar amb una no-directivitat pràctica, per bé que no va ser fins al cursos 2009-
2010 i 2010-2011, amb els infants de 2, 3, 4 i 5 anys del projecte de la Cooperativa Mixta
d’Ensenyament Submarí Lila, que m’hi vaig capbussar de ple. Doncs bé, en aquesta època,
inconscientment, vivia en un estat de perpètua covardia. Dic això perquè la por de ser
directiu em tenallava.
I per poder explicar la meva immobilitat, torno a la teoria. Rogers, partint de l’acceptació
incondicional de l’altre i de la seva voluntat per comprendre’l, i sobre la base del concepte
humanista de “persona”, va entendre la no-directivitat com una actitud essencialment
positiva. Podríem resumir el seu optimisme en la frase següent: no és necessari dirigir
l’infant a pensar –sentir– fer d’una manera determinada, ja que, si es creen unes
condicions favorables, aquest es transforma en actiu i constructiu. En canvi, jo, en aquells
moments, posant-ho en pràctica de manera massa ortodoxa, ho vaig convertir, sense
voler-ho, en quelcom negatiu. Per mi, ser no-directiu no estructurava una sèrie de
conductes i actituds concretes, sinó que significava simplement no ser directiu. D’aquesta
manera, en lloc d’acompanyar l’infant per tal que fos conscient de certs elements externs i
de tot allò que determinava el seu camp perceptiu, m’esforçava, simplement, a no imposar-
li estructures ni en el camp perceptiu ni en l’experiencial i, per extensió, a vegades, fins i
tot, tampoc en el conductual.
En aquella primera època, en lloc de deixar-me sentir, en lloc de deixar-me guiar per
aquella por, el que feia era fugir-ne. I, en benefici d’un suposat ideal (la no-directivitat),
allunyar-me de la por em feia estar/ser passiu (fins i tot, a vegades, evitava intervenir). I,
matiso, no una passivitat conscient i constructiva, sinó una passivitat pel fet d’estar
subjugat per una idea. No de casualitat, va caure a les meves mans el grandíssim llibre de
Guillermo Borja (1951-1995) La locura lo cura  (1995), i, entre altres coses, em va esclatar
a la cara un dels seus passatges. En aquest, l’autor ens explica que va ser convidat a
treballar en un centre de malalts psiquiàtrics. Ho descriu així:
Era un edifici abandonat de 72 psicòtics, nuus, amb infeccions al cos, que no tenien
tractament psiquiàtric, i que els pocs medicaments que tenien els venien als altres presos
(cosa que em semblava molt sana, que no prenguessin aquelles porqueries). I anaven
deambulant per tot el penal despullats, la població els violava, els utilitzava, els feia rentar
la roba, no tenien protecció dels guardes; els metges no hi anaven; l’àrea de psicologia
tenia por, i aquest edifici era el que tenia un índex més gran de violència, de suïcidis i de
morts. En cada cel·la, que és per a una persona, n’hi vivien quatre. No hi havia aigua. Tot
l’edifici estava pintat amb excrements. Llavors, quan vaig veure això, vaig dir: “Ave Maria
puríssima! Què és això?” Era un manicomi del segle XVI; l’únic que no s’aplicava allí eren
els electroxocs, perquè no n’hi havia. Quan vaig arribar no hi havia vidres, era una cosa
horrorosa.
Veient això, el seu cos es va omplir de por:
Quan vaig veure com estava això, em vaig asseure a la porta en una situació de
desconcert. I què faré jo aquí? Què es fa? I em vaig asseure un mes a la porta, i em vaig
dir: no hi entro fins que se’m tregui la por. A treballar la por. I un mes més tard, quan hi
vaig entrar, jo tenia, al principi, molta por que m’assassinessin. Els bojos no tenen aquest
tipus d’inhibicions.
I, després, afegirà:
La por mai es treu. La covardia sí. La covardia és la por de la por. Llavors, s’ha d’anar amb
por, ja que és una brúixola que indica el camí correcte.

Viure la por el temps suficient per treure’n tot allò que em portava ha estat un
aprenentatge dur i dolorós. Permetre’m sentir la por, deixar-la ser i estar dins meu.
Escoltar-la. Mirar-me-la i mirar-me. Estar amb mi mateix. Permetre’m ser més autèntic.
Buscar aquesta autenticitat tan rogeriana: per una banda, un equilibri intrapersonal i, així,
integrar la meva experiència amb la meva consciència, i, per l’altra, un equilibri
interpersonal i, així, harmonitzar consciència i comunicació.
Deixeu-me, ara, concretar breument uns quants dels meus descobriments:
1. He après que puc ser respectuós i, al mateix temps, influir en els infants. Influir
en els infants no vol dir suggerir-los models per orientar-los, però sí que vol dir
indicar-los normes de conducta.
2. He après que és útil acompanyar activament l’infant per tal que prengui les
seves decisions constructives. Decisions constructives i ètiques; és a dir, que
siguin útils (eficaces, eficients i elegants), segures i agradables per a l’infant, per als
altres i per a l’entorn.
3. He après que no vull “deixar fer als infants”. No vull deixar via lliure a
qualsevol de les seves accions. La no-directivitat, abraçada per la consideració positiva
de l’infant, es dirigeix a un món intern, al seu Ésser, i no a la seva conducta, al seu
Fer. La Identitat necessita consideració positiva; la conducta necessita, a vegades,
límits ferms i clars.
4. He après a involucrar-me activament i profundament amb els infants, ja que
d’aquesta interacció emergeix l’aprenentatge. I l’art es troba en el fet de manejar la
qualitat, el tipus i el nivell d’aquesta acció per tal que no es torni invasiva i permeti a
l’infant ser ell mateix.
5. He après que l’infant no sempre troba dins seu els recursos que necessita per
manejar la realitat que està vivint. O bé perquè li manquen les experiències en què es
creen aquests recursos i, per tant, no els té, o bé perquè té l’atenció posada en un
altre lloc i, conseqüentment, no els troba i és incapaç de connectar-hi. En el primer
cas, és útil generar experiències perquè l’infant pugui crear els recursos dels quals no
disposa; en el segon, acompanyar-lo activament perquè dirigeixi la seva atenció cap al
lloc on es troben.
Integrar i transcendir la no-directivitat m’ha servit per allunyar-me d’una etiqueta, d’una
idea, d’una presó que m’engarjolava pels quatre costats. Estar lligat a un concepte em
portava, sovint, a col·locar el marc per davant de l’infant. M’empenyia, com el riu el tronc,
a llegir totes les meves intervencions sota aquesta òptica i, en aquest trajecte, a oblidar-me
de l’important: l’infant. Rabindranath Tagore (1871-1941) ho expressa bellament en la seva
meravellosa novel·la Ghare Baire  (La llar i el Món) (1916):
Els llibres no ens ensenyen res. En la Sagrada Escriptura podem llegir que els nostres
desitjos són llaços que ens encadenen i que encadenen els altres. Paraules buides de
sentit! Només quan obrim a l’ocell la porta de la seva gàbia entenem fins a quin punt l’ocell
ens allibera. Sigui el que sigui el que engabiem, ens encadena amb desitjos més fors que
ceps de ferro. Això és el que el món no ha arribat a entendre. Es vol reformar sempre fora
d’un mateix, però és en un mateix, en els seus desitjos, on s’han d’efectuar reformes, i no
en un altre lloc.
Nosaltres creiem que som amos de nosaltres mateixos quan posseïm l’objecte dels nostres
desitjos. Però no som senyors de nosaltres mateixos fins que hem alliberat els nostres cors
dels nostres desitjos.
Alliberar-me de la no-directivitat va ser deixar volar l’ocell i, amb això, poder volar, jo
mateix, cap a la recerca del meu art. Fins llavors, i per no voler sentir por, m’escudava en
llibres, conceptes, idees, promeses…, i tota aquella brossa m’impedia estar en veritable
contacte amb mi mateix.
Rogers, en el llibre Psicoterapia y relaciones humanas (1967), diu: “l’important no és
l’absència de directrius, sinó la presència en el terapeuta de certes actituds respecte al
client i d’una certa concepció de les relaciones humanes”.
Tot això i una mica més m’ha dut a integrar i transcendir la no-directivitat i a enfocar la
meva mirada en tres aspectes a la vegada: l’infant, l’educador i l’entorn. Per una sèrie
de raons:
1. Sovint, el que li passa a l’infant té a veure amb el que li passa a l’educador (i amb
el tipus de relació que hi manté). És necessari, doncs, dirigir la mirada a l’infant i, a la
vegada, a un mateix.
2. Sovint, el que li passa a l’infant té a veure amb la manera com està estructurat
l’entorn (físic i humà; objectes i actituds) i amb la manera com el viu i el sent. Val la
pena mirar l’entorn i no perdre’l de vista. Val la pena aprendre a manejar els límits
que permetin que l’infant senti, a l’espai, la seguretat que necessita per poder-se
desenvolupar.
3. Sovint, l’infant és un símptoma d’una situació, i les causes i les raons a les quals
obeeix aquest símptoma es troben, a vegades, en el seu entorn familiar. Llavors, cal
actuar en conseqüència i dirigir la mirada cap a l’entorn familiar.
4. El que li passa a l’educador pot tenir a veure amb l’infant o pot estar relacionat
amb un mateix. Saber diferenciar ambdues sensacions és de gran utilitat per al procés
educatiu i, a la vegada, per al procés personal de l’educador. Una vegada separat el
gra de la palla, és útil actuar en conseqüència. Així, doncs, és imprescindible que no
ens deixem de mirar.
 

 
 Guillem Massot Magarolas
Educador de la Cooperativa Mixta d’Ensenyament Submarí Lila
http://guillemmassot.wordpress.com/
Article inèdit.

Dins: Fòrum, InèditsParaules clau: acompanyament, influència, no-
directivitat, percepció, persona,relacions