Mètodes pedagògics

Fa uns anys flipava amb uns mètodes pedagògics nous i brillants i dividia el món de l’educació
en dos: els bons i els dolents. Els que eren innovadors eren els millors i els altres, els pitjors.
Tanmateix, els anys d’experiència m’han obert els ulls i m’han ampliat la mirada. Els mètodes
ofereixen una pauta d’actuació, unes lleis i unes normes que, a vegades, ens priven de ser
nosaltres mateixos i ens transformen en simples executors d’un mètode que un altre ha ideat
en un altre moment i en un altre context. I això es molt perillós perquè aferrar-nos a una
corrent pedagògica i obsessionar-nos amb el que altres diuen que hem de fer, ens pot impedir
SER i SENTIR . El rol més important del mestre es habitar el present i observar els infants que te
davant: veure les seves necessitats i desplegar una actuació per mirar de satisfer-les. Col·locar-
nos humanament davant del nen/a i desplegar la nostra humanitat. Interactuar com a dues
persones que exploren l’existència, comparteixen experiència i creixen conjuntament.

Tanmateix, quan obeïm un mètode es com si tanquéssim les portes dels nostres sentits perquè
ja no ens cal estar atents per crear una solució sinó que ens limitem a aplicar una fórmula que
ens han donat. Els mètodes maten la creativitat que ens fa humans i ens converteixen en
titelles que no trien quan s’han de moure sinó que pengen dels fils de les teories i de la veritat
que altres han estipulat. La veritat no es quelcom estàtic que algú formula una vegada i ja
serveix per sempre. Cada persona te la responsabilitat de construir constantment la pròpia
veritat, perquè el temps no para mai, estem en constant evolució i, per tant, la veritat també
evoluciona i creix a cada moment.

Crec en la llibertat personal i m’agrada crear el meu propi mètode, no obeir les normes que
algú em dicta sinó confiar en el sentit comú: aquella saviesa que pertany a l’essència i que si
l’escoltem sempre ens marca el camí. No acostuma a ser un camí que aparegui en cap mapa ni
que estigui asfaltat, és un camí que va apareixent conforme anem caminant.

Per això ja no crec en mètodes de cap tipus. Me’ls llegeixo, els estudio, els exploro i em quedo
amb la informació que encaixa amb la realitat que visc i tal com la percebo. Em quedo amb
aquelles peces que concorden amb allò que soc i de les altres me’n desfaig perquè no vull que
idees i principis aliens enterboleixin la visió panoràmica que m’agrada tenir de cada situació.
No vull ser un robot que ja no pensa, decideix i genera el canvi.

Un altre risc dels mètodes es que poden servir d’escut per aquell a qui li costa decidir, no creu
en ell mateix o no vol ser responsable de les seves accions. Quan jo executo un mètode
educatiu cegament (desconnectat del ser i del moment present) no cal que decideixi res, ja
està tot establert prèviament. Tampoc cal escoltar-me a mi mateix i ser valent per actuar
segons el meu sentir, faig el que un altre diu perquè sempre serà millor que el que jo pugui
crear. Per últim, si executo el mètode que un altre ha dit sense adaptar-lo al que la meva
pròpia saviesa em diu, em sembla que ja no soc responsable de les conseqüències que això
pugui tenir perquè , en ser els principis d’un altre, puc fer veure que la responsabilitat es seva.
Es només una il·lusió, doncs els humans sempre tenim la responsabilitat última de cada acció
que decidim prendre, encara que sigui per omissió.

Allò que hem après intel·lectualment forma part del corpus racional i no es el tot. La realitat és
molt més gran i àmplia del que cap en un pensament. Per ser efectius es necessari actuar des
del nostre esser complet i ser un cor, uns peus, uns intestins, uns ulls i un cervell, uns braços,
uns ulls que actuen totalment connectats a una Terra, unes persones, un entorn i un present.