Marina Clavel Arboli 23/12/2020

Processos Educatius
1A

El canvi de xip

Aquí em trobo, a la universitat, qui ho diria?, si potser el mateix mes d'agost d'aquest
any encara no tenia clar el fet d'augmentar els meus estudis a través d'estudiar una
carrera. Si és cert que reflexionant sobre el tema, suposo que el fet d'haver trobat tan
d'hora una feina relacionada amb el que he estudiat al grau superior (els estudis que
més m'han agradat i els que més he gaudit) en la que em sento tan realitzada, i que
m'aporta i m'agrada tantíssim tampoc em va ajudar molt al fet de crear gaire motivació
per a seguir estudiant. Tot i que sé que no, que hem de seguir formant-nos i seguir
aprenent al llarg dels anys, que mai és suficient, jo sentia que ja ho tenia tot, ja tenia la
feina que volia i que no necessitava res més enllà. Parlant amb la meva família, les
meves amistats i les meves companyes de feina, aquestes em van fer adonar del fet
que si realment això era al que em volia dedicar i estava tan bé havia de seguir amb la
meva formació. És cert, que amb les hores que realitzo actualment tampoc em puc
augurar un espectacular futur i tampoc tinc gaires possibilitats d'ascendir a un càrrec
molt més superior.

Per tant un dia vaig decidir asseure i inspeccionar-me a mi mateixa per a descobrir que
és el que realment em motivava i amb què em sentia més còmoda i realitzada i també
en gran part que és el que m'aniria realment bé per a seguir amb la meva formació i
poder "pujar de categoria" en la meva feina. Respecte a la inspecció de mi mateixa, vaig
voler descobrir que era allò que de veritat m'agradava, el que em cridava l'atenció i
provocava en mi alguna cosa. En reflexionar sobre tot això, vaig poder adonar-me que
el fet d'ensenyar als altres i compartir experiències amb els infants era quelcom que
m'omplia en tots els aspectes. Sempre he estat una persona a la qual li ha agradat
compartir tot allò que sap i aprèn al llarg del dia, sempre m'ha agradat comunicar-ho a
la meva família i a la gent més propera, allò que he descobert de nou durant el dia, allò
que he après que no sabia, experiències que m'han fet veure la vida des d'un altre punt
de vista, tot allò que en mi ha provocat un gran sentiment d'interès.

Tot comença en la meva infància, des de ben petita he estat una persona a la qual li ha
agradat el concepte d'ensenyar com bé he esmentat en el paràgraf anterior, el fet
d'aportar tot allò que sabia o havia entès durant el meu procés d'aprenentatge i així
també comprovar si havia assolit de manera significativa els conceptes. I aquesta
voluntat d'ensenyar em va portar a realitzar classes particulars des de 2n de l'ESO fins
Marina Clavel Arboli 23/12/2020
Processos Educatius
1A

a acabar el meu grau superior, passant per diverses edats i temes diferents a tractar
amb els infants que ajudava. Les classes particulars em van fer adonar que el fet
d'ensenyar i veure com progressaven els meus nens i nenes m'omplia molt, em feia
sentir molt orgullosa el fet de poder ajudar-los a fer que aprenguessin i poguessin aplicar
tot allò que els havia ensenyat. A més a més, també vaig tenir experiències amb nens i
nenes amb necessitats especials i el fet de buscar tècniques i metodologies especials
per aplicar amb ells/es també feia que em sentís molt realitzada i veure la seva millora
gràcies a la meva petita ajuda era molt gratificant i reconfortant.

També m’ha portat fins aquí la voluntat de canviar algunes de les situacions o males
experiències que he tingut amb algun dels meus docents, l'acte de voler canviar molts
fets i moltes accions que a mi no em semblaven apropiades i no em motivaven, ja que
des del meu punt de vista, no obtenia tot el que considero que és tan necessari per
aprendre. Per a mi hi ha molts factors que influeixen a l'hora del fet que un alumne vulgui
aprendre i seguir fent-ho al llarg de la seva vida, i considero que en alguns anys del meu
procés d'aprenentatge no se'm brindaven aquests factors necessaris (motivació,
participació, ajuda, escolta activa...).

Sobretot, m'agradaria remarcar quelcom molt important per a mi i és el fet de fer partícip
a tots els alumnes per igual, deixar de banda a aquells que no poden seguir el ritme de
la majoria de la classe no considero que sigui la manera de portar a terme un bon procés
d'aprenentatge. Parlo des de l'experiència d'haver compartit aula amb nens i nenes en
risc d'exclusió social i amb necessitats especials i haver vist que no se'ls brindava tota
l'ajuda necessària per a poder seguir el ritme, o si més no, el fet de prestar-los atenció
perquè no es desmotivessin i tiressin la tovallola. Sobretot ho veia en els companys que
provenien d'un context no gaire favorable, des d'un primer moment ja se'ls considerava
com a algú inferior quant a estudis es tractava, no els passava pel cap ni tan sols el fet
que poguessin accedir al mateix nivell de coneixement que la resta de companys i
companyes de la classe, el que ara gràcies a la classe de sociologia sé que es denomina
com a currículum de màxims i de mínims. Sobretot considero que és important que
l'educació no es basi en un currículum de mínims, ja que l'única cosa que comporta
aquest fet és competitivitat, exclusió i desigualtats socials envers aquelles persones a
les quals es prejutja pels seus orígens i els contextos dels quals provenen, sense tenir
en compte les capacitats i les habilitats que té aquell alumne i al final a conseqüència
d'aquests prejudicis, com que hi ha baixes expectatives envers aquesta tipologia
d'alumnat, s'acaba condicionant tot allò que s'ensenya. A més a més, a través d'aquesta
metodologia de currículums de mínims no es té en compte, des del meu punt de vista,
Marina Clavel Arboli 23/12/2020
Processos Educatius
1A

una de les coses més rellevants de la societat i és la diversitat que existeix en ella, no
es valora la riquesa que comporta el fet que cadascú de nosaltres siguem diferents i que
cadascú siguem millors en diferents coses, si tots fóssim bons en el mateix, al final no
podríem aprendre els uns dels altres i no ens quedaria gaire esperança ni motivació per
a seguir aprenent i evolucionant com a societat.

Sincerament, des del meu punt de vista considero que aquest tipus d'alumnes se'ls
hauria de brindar l'adequació i adaptació necessària a tota classe d'activitats educatives
per atendre a tota mena de diversitat i l'assoliment d'una igualtat d'oportunitats i
d'accessibilitat. Considero que és molt important la cohesió social i l'educació inclusiva
com a base d'una escola per a tothom, amb les mateixes condicions, sense
segregacions ni distincions les quals, d'una manera directa o indirecta, afecten a tots els
alumnes i sobretot als alumnes amb necessitats específiques, aquells que poden trobar
més barreres en l'aprenentatge i la participació. Se'ls ha de poder brindar els
ajustaments i suports necessaris per assolir el màxim desenvolupament acadèmic,
personal i social, aconseguint així una societat inclusiva i accessible que permeti
avançar cap a la plena autonomia de les persones, eviti la discriminació i propiciï la
igualtat d'oportunitats per a tothom.

I en gran part, aquesta manera que em van fer de veure aquestes injustícies em va
portar a decidir-me per estudiar el grau superior d'Integració Social, sentia la necessitat
de voler o intentar canviar els desajustos cap als col·lectius exclosos socialment,
sobretot en l'àmbit educatiu. En aquest grau superior, es portaven a terme una sèrie de
continguts i accions que tenien en compte a tothom, a tots els col·lectius que formaven
part de la nostra societat, sense distincions, i sentia que podia aprendre la manera de
com incloure o intentar incloure a tots aquests o la manera de tractar a tota diversitat de
persones, tot el contrari que s'havia dut a terme en el meu institut. En acabar el cicle,
gràcies a tots els continguts apresos i les pràctiques realitzades vaig poder adquirir una
sèrie d'experiències molt enriquidores amb les quals he pogut aprendre molt i m'han
ajudat a crear a la persona que sóc ara, de la qual em sento molt orgullosa.

És cert que, la meva manera d'aprendre va anar canviant al llarg de la meva trajectòria,
a la primària era d'una manera molt diferent de l'ESO i encara més al Batxillerat, vaig
passar d'una actitud molt positiva a una bastant negativa. El meu caràcter també va anar
canviant i la meva motivació també, és més, va anar disminuint, ja que a mesura que
m'apropava més al Batxillerat i veia la Universitat més a prop, el fet d'haver de decidir
de pressa i corrents allò que volia estudiar i sobre què formar-me en el meu futur
Marina Clavel Arboli 23/12/2020
Processos Educatius
1A

m'espantava i estava cada cop menys decidida, i tot aquest conjunt d'emocions i
sensacions em van arribar a produir un gran sentiment de pànic.

Sé i accepto perfectament que la meva actitud cap als estudis durant els últims dos
cursos abans d'intentar entrar a la universitat per primera vegada no va ser gens
adequada, em comportava de manera esquerpa i amb una actitud molt inadequada per
poder fer front a tot el que m'esperava en endavant, i amb els professors/es tampoc era
molt encertat el comportament que em caracteritzava, però perquè dins meu estava
frustrada i enfadada amb el món. El motiu de la meva frustració venia lligada amb totes
les injustícies que havia anat arrossegant durant el meu procés aprenentatge, i sobretot
en aquella època, amb el fet que allò que estava estudiant no em motivava gens, tenia
la sensació tota l'estona d'estar perdent el temps, que tot allò que estava fent no em
servia ni em serviria per res. A més a més l'actitud dels docents cap a mi (se centraven
gairebé només en aquells alumnes que seguien el ritme adequadament, en els que
anaven bé, no paraven gaire atenció a aquelles persones a qui ens costava tot més) i
l'actitud que jo tenia cap a ells i als estudis.

La meva frustració es va veure reflectida en el resultat dels dos cursos de Batxillerat i

en el resultat final de la selectivitat a través de la qual no vaig poder accedir a la carrera
que creia que volia en aquell moment: psicologia (aclareixo el fet que creia, ja que no
estava tampoc segura, però com ens feien decidir tot tan ràpid i sense opció a rumiar-
ho i a decidir-ho bé és el que en aquell moment em va passar pel cap que era el que
més m'agradava). Però com jo algunes vegades aplico a la meva vida, de tot fet negatiu
sempre es pot extreure quelcom positiu, i és que tot i la mala nota i la impossibilitat a
poder entrar a la universitat a fer quelcom que en aquell moment m'agradés, vaig decidir
anar per un altre camí el qual m'ha canviat la vida i el qual quan ara ho penso, sé que
així havia de ser, que m'havia de passar el fet de no poder accedir a la universitat la
primera vegada per a poder tenir l'experiència d'aquests dos anys en el grau superior i
així descobrir allò per al que estic feta. I és que gràcies a aquest grau se'm va obrir la
porta de treballar on ho estic fent actualment i no podria estar més feliç del lloc i el
moment laboral en el qual em trobo.

I és que el que més m'ha portat a voler decidir estudiar magisteri ha estat la meva feina.
Aquesta experiència m'ha portat a poder interaccionar i conèixer a una tipologia
d'usuaris, alumnes amb capacitats diferents, els quals m'han ensenyat el que és
observar la vida des d'una perspectiva totalment oposada a la que estem acostumats.
Et fa valorar molt més tot allò que tenim i el fet de ser una tan gran ajuda per a ells també
et reconforta i et construeix com a persona. A més a més, he vist que es tracta de
Marina Clavel Arboli 23/12/2020
Processos Educatius
1A

quelcom al que em vull dedicar sempre, no em canso, no em suposa un sobreesforç

anar a treballar, és més, m'agrada i vaig amb il·lusió, amb ganes. El fet d'observar com
aprenen, la seva pròpia manera d'assolir coneixements i de viure la vida, tot allò sobre
el que no reflexionem fins que no ho vivim o ho tenim i sentim a prop i penso que és una
experiència que tothom hauria de viure encara que fos durant una petita època de la
seva vida, es pot aprendre molt d'aquestes persones i de l'experiència de conviure amb
elles.

I és ben cert que és important intentar fer-se la pregunta de Hanna, de si estimo prou el
món per assumir la responsabilitat per ell i així "salvar-lo". Amb això em ve el cap el
terme de la vocació que vam estar parlant un dia a classe. Considero que el fet de ser
mestre ha de ser vocacional, quelcom que t'ha d'agradar exercir, que no et suposi cap
esforç sobrehumà per portar a terme aquest ofici. També que hi hagi un objectiu, una
motivació, que et porti a voler canviar allò que a tu no et sembla del tot correcte a través
de la teva interacció amb el món de l'ensenyament i els teus alumnes.

Per tant, és important plantejar-se la pregunta que ens fa Hannah a l'hora de decidir
realment si és a l'educació al que em vull dedicar, tenir present si estimem el món en el
qual vivim per a voler intentar canviar-lo cap a quelcom millor i beneficiós per a tothom
o si més no per a la majoria de la nostra societat. Jo considero que sí que sóc una
persona que m'estimo prou el món per a voler assumir aquesta responsabilitat i aportar
el meu gra de sorra, per petit que sigui, per voler canviar-lo i salvar-lo de totes les
injustícies i desigualtats que comporta aquest. Al final considero que el món ha de ser
un lloc en el qual puguem viure tots a gust, amb igualtat de condicions, sense exclusió
de cap mena.

I és que la meva família i les persones del meu voltant sempre m’han dit que estic feta
per aquest món, pel món d’ensenyar i brindar la meva ajuda en el món de l’educació, i
sobretot en el de l’educació especial. I després de tots els consells i opinions de la meva
família i les persones del meu voltant, tan d’amistat com de la meva feina, vaig dir-me a
mi mateixa una sèrie de coses, primerament em vaig preguntar: Marina, i si tenen raó?
I efectivament, només acabar de formular-me la pregunta em vaig respondre: és clar
que si Marina, estàs feta per aquest món, és el teu, és un món que pots donar el màxim
de tu.

Aleshores, vaig fer el canvi de xip necessari, aquell que em va impulsar a decidir-me per
seguir formant-me per seguir en el món social per al qual considero que he nascut, en
el qual em sento realitzada i feliç. I el fet de reflexionar sobre el que m'ha portat a
Marina Clavel Arboli 23/12/2020
Processos Educatius
1A

endinsar-me dins d'aquest món i cursar aquest grau de magisteri, m'ha ajudat encara
més a motivar-me a mi mateixa i seguir amb el sentiment de tirar endavant, tot i els
obstacles que se'm van presentant, sobretot aquells dies els quals no em sento del tot
motivada, però sé i crec que estic suficientment assabentada (cada cop més) que aquest
és un procés necessari i molt favorable per a mi, per al meu futur i sobretot per al meu
desenvolupament com a persona.

Totes aquestes experiències m'han dut a fer magisteri, ja que a partir d'aquestes he
pogut extreure diferents idees i aprenentatges els quals m'han portat a motivar-me prou
per a voler exercir com a mestra, mostrar tots els meus coneixements i tot el que crec
que sóc capaç d'aportar als meus futurs alumnes i el fet d'intentar generar canvis en els
pensaments d'aquests. La intenció de canviar els pensaments dels meus futurs alumnes
va enfocada a la necessitat de transmetre allò que no m'han transmès a mi, però que
per sort he pogut descobrir per mi mateixa encara que hagués agraït que m'ho
mostressin abans. Per aquest motiu, intentaria transmetre-ho com més aviat millor als
meus futurs alumnes, mostrar-los al màxim la realitat de la situació i les adversitats que
es poden trobar i la diversitat que trobem dins la nostra societat juntament amb la riquesa
que aquesta aporta i amb la qual hem de tractar sense distincions, de manera que
observem i ens fixem que per molt diferents que siguem entre nosaltres, hem de saber
veure allò que podem fer, les nostres capacitats i possibilitats, i no que es prejutgi ni es
conegui a ningú per les seves mancances o incapacitats, sinó mirar-ho tot des d'un punt
de vista positiu i favorable per a tothom.