PSICOLOGIA I PROFESSIÓ – EDUCATIVA

TEMA 3 – ÈTICA I DEONTOLOGIA EN LA PRÀCTICA AMB INFANTS

“No tratar que tu hijo sea lo que tu deseas, sino descubrirle a él como una persona única y diferente a las
demás y a través de las experiencias descubrir cuáles son sus intereses, y habilidades y de esta manera
ayudarle a desarrollarse como persona y potenciarle sus puntos fuertes”.
“No es que los pequeños no deseen saber; pero su curiosidad es mucho más inmediata y menos metódica que
lo exigido para aprender”. Nens de tipologia molt diversos, amb formes d'entendre molt diverses per això hem
d'entendre que són nens amb criteri, amb pensament, amb formes d'entendre les coses diferents dels adults
i els estem convertint en adults i, per tant, hem d'entendre que ells també han de pensar. I que quan treballem
amb nens treballem amb una família darrere. Volem donar una força més gran a la persona amb discapacitat
amb qui treballem.

La condició de presentar una discapacitat intel·lectual, fa que l'entorn (família, professional amics...) prengui
decisions per les persones amb discapacitat i no només en infants sinó també en adults. La nostra tasca i la de
qualsevol persona és mirar més enllà de la discapacitat. Observem i veiem que els seus interessos, habilitats
es desenvolupen d'una forma natural però no hem de perdre mai el saber que la protagonista de la seva vida
ha de ser ella i per aquesta raó nosaltres com a professionals hem de fer tot el possible perquè això sigui així,
és més, una de les tasques és acompanyar a la família per mostrar-los que això no és així.

1. ENFOC EDUCATIU
Processos vinculats (Entorns educatius habituals):
• A l’ensenyament a les escoles: forma més reglada del sistema educatiu.
• El treball educatiu fora del sistema escolar: Reeducacions escolars, Extraescolars i Agrupacions.
• Com i de quina manera entren les persones amb discapacitats a aquest entorn però no només ens
centrem en els entorns educatius que són els que tenen un pes més important, sinó també en els entorns
de caràcter social. Aquí quan parlem de persones amb dependència, serien DI de diferents nivells i amb
algun tipus de trastorn mental que faci que la seva adaptació i enteniment de l'entorn sigui dificultós.

2. FUNCIONS I TASQUES
• Intervenció i assessorament en processos d’atenció a la diversitat (Dificultats d’aprenentatge, dificultats
en l’àmbit de les relacions, necessitats educatives de caràcter greu i permanent).
• Assessorament en processos de millora institucional. Assessorar professors, equips directius...
• Treball en xarxa amb professionals de la salut mental, dels serveis socials i altres per a contribuir a
proporcionar respostes adequades a les necessitats de la població.
• Avaluació i reorientació de la pròpia intervenció. Aquells aspectes que anem necessitant per millorar i
per poder donar mes cobertura i sortida a les necessitats de la nostra tasca diària.
• Alumnes amb necessitats educatives especials (NEE) i amb més dificultats d’aprenentatge que precisin
d’atenció específica al llarg d’aquesta etapa
• Organització i coordinació de les mesures d’atenció a la diversitat en els centres (en col·laboració amb el
Cap d’Estudis, el Coordinador Pedagògic i amb els Departaments de l’IES).
o Col·laboració en la planificació de l’acció tutorial i de la oferta d’optativitat del centre.
o Assessorament en l’elaboració d’adaptacions curriculars.
o Actuacions específiques d’atenció a la diversitat.
• Col·laboració amb d’altres professionals dels serveis d’assessorament i orientació psicopedagògica i amb
els serveis i programes educatius del Departament d’Ensenyament que intervenen en el centre amb
alumnes amb NEE. No treballem sols, treballem en xarxa.
• Accions destinades a la intervenció institucional, de millora, plans d’acció, millor benefici a tothom...
3. PRÀCTICA ADREÇADA A...

Nens i joves (en general):

Veiem que des de la psicologia educativa la nostra activitat va dirigida a nens i joves i a adults amb discapacitat
que per les seves característiques no poden dependre d'ells sols per suplir les seves necessitats i estan
inhabilitats i depenen d'institucions o famílies més properes. Entenent quin és el nostre marc d'actuació i a
qui va dirigida hem de fer aquestes adaptacions que comentaven amb tots els agents educatius que estaran
en relació amb en la nostra població diana que en el nostre cas són els nens.
• Dins de l’entorn escolar o fora.
• El treball amb infants i joves seguirà els mateixos principis i nomes dins de l’entorn escolar que en situació
clínica terapèutica externa.
No podem oblidar que no tenim uns principis ni normes concretes per treballar des de la psicologia del
d'envolupament i evolutiva sinó que hem d'entendre molt bé quin és l'entorn on es genera les interaccions
d'aquesta població infantil i quines necessitats.

Nens, joves i adults amb discapacitat:

• Entenent que l’entorn educatiu és el més habitual en nens i joves amb discapacitat. Marca la diferencia
amb l’altre ja que la majoria d’actuacions s’enfoquen en l’entorn educatiu sobre tot en estats escolar.
Aquesta qüestió canvia una mica en el pas del anys. Les necessitats de suport en les persones sobretot de
incapacitat intel·lectual les seves necessitats de suport s’han de donar al llarg de tota la vida, això vol dir
que l’entorn s’ha d’anar reinventant. Es veritat que la majoria d’entorns son educatius, però hi ha molts
que son socials en el que es desenvolupa una tasca educativa o pseudoeducativa.
• Tenint en compte a possibilitat d’Incapacitat Legal d’algunes persones adultes. Figura que es va creant per
protegir a la persona, i això configura unes necessitats de tutela diferents.

És necessari conèixer: Qui intervé? Com intervé? Entorn en el que s’intervé i els límits propis de la intervenció.

4. EL PAPER DELS ADULTS

Diferencia sobretot dels altres tipus d’intervenció en psicologia es l’edat. Aquí treballem amb nens que estan
en desenvolupament i que estan aprenent i que el notres paper, la forma de fer davant del procés
d’aprenentatge serà bàsic. En aquests papers dels adults parlarem desde la vessant de pares i de professors.

Reacció dels adults enfront del nen quan es reconeix la dificultat: Pares i mestres:

ADULTS QUE FOMENTEN LA DEPENDÈNCIA

• La seva pròpia Inseguretat la transmeten tan al seus alumnes com als seus fill i generen poca autonomia,
poca confiança.
ü El nostre paper serà ajudar aquest adult a gestionar a poder Fomentar la confiança i molta més
autonomia, ajudant-lo a entendre quins son els límits de la seva pròpia actuació.

ADULTS PATIDORS
• Transmeten la idea de perill extern: Actuen molt semblant als anterior. La idea de perill, aquesta por a
que el nen pugui ser autònom, pugui resoldre per el mateix, fa que a vegades ens trobem amb classes
massa dirigides, massa rígides o amb pares que no deixen que el seu fill vagi desenvolupant i que son edats
massa avançades i que encara estan actuant d’una forma molt infantil.
Moltes vegades aquest tipus d’adult busca un culpable, delegant molt, no ho resolen ells, necessitat de
buscar en l’altre i la necessitat de no assumir.
ü Disminuir la pressió que s’exerceix i Afavorir l’autoestima i la confiança.

ADULTS AMB CAPACITAT BORDER-LIN

• La manca de capacitat i de maduresa fan que situïn al nen al mateix nivell que ells i no el poden ajudar:
No saben posar el grau de maduresa suficient, per marca una distancia, per crear unes pautes, unes rutines.
Sinó que lo que intenten es posar-se des del colegueo des de la incapacitat de gestió.
• Responsabilitzen al nen de les seves dificultats.
• Culpabilitzen al nen.
ü Comprometre a l’adult a fer d’adult.
ü Molt seguiment familiar: Demanar la intervenció de benestar social o des de l’escola entrar en processos
que s’escapen de la pròpia intervenció educativa.
ü Pautes concretes per a tots.
No tots el fills d’aquests pares tindran aquest perfil amb certa discapacitat intel·lectual.

ADULTS EXTREMADAMENT EXIGENTS I RÍGIDS

• Castiguen per a aconseguir les coses.
• Pressionen amb la por.
• Treballar que això aconsegueix l’efecte contrari.
• El nen aprèn a fer les coses pels altres no per si mateix.
Extrem contrari al anterior. No saben posar en situació d’aprenentatge i de fracàs al nen, sinó que viuen el
fracàs com un problema greu i per tant el nen no pot aprendre a partir de l’errada. No es sap gestionar la
responsabilitat i de qui depèn.
ü Afavorir que relaxin la relació. Ja que entren en situació que angoixen molt tant els adults com els nens.
ü Faciliten la comunicació.
ü Millorar la autoestima.
ü El nen aprèn a fer les coses per si mateix.

ADULTS MASSA PENDENTS DEL RENDIMENT I FUNCIONAMENT ESCOLAR DEL NEN

• Generen molta angoixa. O frustració tant gran del que suposa.
• Poc contacte amb la part emocional.
• Dicotomia entre èxit i fracàs.
Es amb el que més ens trobem. Pares i professors que li donen molta importància al rendiment acadèmic i que
li donen un pes tan gran que si no hi ha unes notes especifiques, o aprovats, tota la resta queda tacat. Aquells
nens que no tenen una altra vida que no sigui estudiar, o aquells professors que no valoren a cap alumne que
no sigui el que treu bones notes.
ü Educar en la tolerància a la frustració.
ü Millorar la comunicació emocional.
ü Ajudar a connectar sentiments i normalitzar-ho com una experiència humana més.

5. TRANSGRESSIONS DELS LÍMITS

Dilemes o tipus de problemes que més ens trobem en l’escola:

• Casos d’infància patologitzada: Últimament ens trobem en que tot ha de ser patologia, situació tant
absurda de que qualsevol cosa que no segueix el cànon normalitzat, o que pensem que ha de ser
normalitzat ja té que ser una patologia. No fa gaire anys en la redacció del DSM5 van plantejar-se posar
de patologia les rabietes d’un nen petit. És normal que un nen s’enfadi, que es mogui. Hem de saber quan
un nen te hiperactivitat i quan un nen només es molt mogut i trasto.
• Manca de contenció personal: Com a professionals quan passem els nostres propis límits, quan pensem
que som tan imprescindibles que hem de poder controlar tot, o que la nostra influencia es tant alta que
no els hi deixem espai per a que es pugui desenvolupar ells. Situacions autorreferencials.
• Culpabilització d’altres professionals: El fet de treballar en xarxa que moltes vegades es pensa que es
l’altre el que ho esta fent malament, quan hem d’entendre quin paper fa cadascú. Qüestionar altres
actuacions, diagnòstics, etc.
• Falsa professionalització: Que intenta o que tenim la sensació des de l’escola que hem de poder abastar-
ho tot, no tenir en comte els límits. Des de l’escola tenim un factor que es molt important que es l’educació
i coordinar sectors (pedagogia, logopeda...).
 EL PSICÓLOGO/A EDUCATIVO, COLODRÓN, Mª F. (2007).

Tasques generals d’orientació:

• Detecció de necessitats educatives i de dificultats d’aprenentatge.
• Assessorament al professorat sobre els processos d’ensenyament-aprenentatge.
• Assessorament i coordinació del pla d’acció tutorial.
• Assessorament i coordinació dels programes d’atenció a la diversitat (Integració, diversificació,
compensatòria...).
• Intervencions especifiques amb grups d’alumnes en activitats d’orientació.
• Atenció de les demandes individuals relacionades amb l’orientació acadèmica i professional.
• Atenció a famílies i alumnes que demanden ajuda o assessorament en el àmbit acadèmic (problemes de
rendiment).
• Assessorament al equip directiu en l’organització i adopció de mesures d’atenció a la diversitat.
• Participació en les comissions de coordinació i juntes d’avaluació per assessorar en temes relacionats amb
l’orientació.
• Coordinació amb departaments d’orientació i amb altres serveis externs.

Tasques que exigeixen formació especialitzada en psicologia:

• Detecció primerenca de trastorns del desenvolupament.
• Realització d’avaluacions e informes psicoeducatius. Aquestes avaluacions suposen descartar o
diagnosticar problemes com retard mental, trastorns afectius, problemes de personalitat...
• Assessorament al professorat per al maneig del grup, la resolució de conflictes...
• Detecció de problemes de salut mental, derivació i seguiment dels casos, i coordinació de les mesures que
s’han d’adoptar en el centre escolar.
• Coordinació amb els Serveis de Salut Mental.
• Intervenció individual amb alumnes i famílies amb situacions problemàtiques especifiques que poden
atendre en el propi centre escolar.
• Una tasca important, i que poques vegades es pot realitzar per falta de temps i de medis, es la de promoure
la investigació i la innovació educativa en aquells aspectes relacionats amb la Psicologia Educativa i els
processos mentals que intervenen en l’aprenentatge, i que tan vinculats estan a la Psicologia Bàsica.

Demandes especifiques freqüents en aquest àmbit:

• Enuresis. • Problemes de conducta, violència, conductes
• Trastorns del son. agressives...
• Trastorns d’alimentació. • Trastorns afectius.
• Fòbia escolar. • Problemes d’adaptació motivats per la mort d’algun
• Problemes en la relació entre iguals: Assetjament familiar, mals tractes, abusos...
escolar, matonismo...
Es garanteix una cobertura de totes les demandes i necessitats?
El sistema educatiu no garanteix la formació psicològica dels seus components, a lo que es suma el terme
“orientador” que engloba a professionals amb diferent formació acadèmica (psicologia, pedagogia,
sociologia...). Això suposa una falta de preparació específica per desenvolupar determinades funcions i crea
confusió als usuaris, que pensen que esta sent atent per un psicòleg, ja que molts cop usen el terme
“orientador” com sinònim.

Per desenvolupar aquestes funcions adequadament, el nombre d’alumnes per professional no hauria de
superar els 400/500. Però la ràtio actual supera especialment en les etapes infantil i primària.

REGLES DEONTOLÒGIQUES EN LA PRÀCTICA AMB INFANTS: EDUCATIVA O CLÍNICA

Entrem a parlar amb tot el que té a veure amb el codi deontològic i els que serien els principis i normes de
l’actuació. Com hem dit seguirem els mateixos principis que es treballen des de qualsevol de les disciplines de
la psicologia.
 PRINCIPIS GENERALS
• La beneficiència i no maleficiència
• La responsabilitat
• La integritat
• La justícia
• La legalitat
Sempre hem d’entendre la practica concreta educativa, i veurem que hi hauran actuacions molt més encabides
d’un dels principis i que no tots seran tant necessaris, perquè hi ha actuacions educatives que no estan tant
lligats segons quines necessitats del codi deontològic.

DE LA COMPETÈNCIA PROFESSIONAL

NORMA 1: De la competència professional

Art. 9 COPC: És un deure ètic del psicòleg actualitzar la seva formació i els seus coneixements dins l'àmbit de
les seves competències.
Competència professional: Un psicòleg competent ha de tenir una adequada i actualitzada formació, tant
d'aspectes científics i tècnics com legals i ètics. Requereix tenir competència professional demostrada en
pedagogia i educació per la pràctica educativa. I ser psicòleg clínic en la pràctica clínica.

Important: Calen coneixements sobre…

L'educació és un entorn tan ric que reclama molt coneixement. No vol dir que ho hem de saber tot i gestionar
tot però tant treballant amb persones amb discapacitats o amb nens hem de tenir uns principis bàsics:
• Com a qualsevol disciplina de la psicologia hem de saber molt be els principis ètics que regeixen la nostra
pròpia actuació i com es gestionen. Hem de conèixer principis bàsics de dret, quan ens trobem amb
famílies amb problemes de divorci, quan ens trobem amb adults incapacitats que passa amb la gestió de
diners, o quins drets tenen o no tenen, tot el que emmascara els drets dels nens.
• Per una altre banda hem de saber com és el desenvolupament natural, quina cosa reclama a cada edat.
Ex. Quan un nen de 3 anys que no parla ens ha de preocupar igual que quan un nen de 7 anys no parla.
Hem de veure molt be com es el desenvolupament natural per entendre les dificultats. Jo no seré capaç
d’entendre un trastorn de llenguatge si no conec molt be com es desenvolupa el llenguatge natural.
• No som clínics però si que hem de conèixer psicopatologia, a l’escola es detecta a nens que tenen un
desenvolupament alterat, no bona gestió de relacions emocionals, de interacció amb els altres, brots,
hiperactivitats, nens que estaran medicats...
• Hem de tenir coneixements de psicofarmacologia, cada vegada més tenim més nens medicats a les aules.
La medicació és necessària quan és necessària. El medicament té efectes secundaris en si mateixos i
efectes secundaris en interacció amb altres substàncies.
• Hem de saber com s’avalua, diagnostica, com es detecta, com es deriva i quines coses son importants a
tenir en compte en cada moment del desenvolupament dels nens, i en cada procés d’aprenentatge. El
mateix amb el que te a veure amb la psicologia dels grups. Els nens a l’escola estan en grups, no aprenen
sols, interaccionen amb professors, companys, grup d’iguals, i no tots els nens saben fer-ho igual. Tenim
eines com sociogrames, eines de gestió de grups.
• Intervenció sistèmica, entendre com la gestió de una situació pot millorar un altre, o com a vegades un
nen amb problemes d’aprenentatge pot tenir problemes de conducta, o quan hi ha problemes de relació
entre els nens hi ha moltes dificultats de control d’imatge, davant de que els altres vegin que em costa
aprendre. Hem de saber veure, escoltar tot allò que no es diu, veure tot allò que no esta present, i poder
anar mes enllà de les pròpies situacions.

RELACIÓ I COL·LABORACIÓ

NORMA 3 - De la relació amb altres professionals. Article 25 - COPC…: Si els objectius de la pràctica
professional del psicòleg conflueixen amb els d'uns altres professionals, és convenient, i en alguns casos,
necessària la col·laboració interdisciplinària, sens perjudici de les competències i els coneixements de cadascun
d'ells i evitant la duplicitat innecessària de les accions. Treball en xarxa, col·laboració: especialització
professional / espai terapèutic versus espai educatiu.
Si ens centrem el que té a veure amb persones que tenen discapacitat, hi han dues consideracions:
La primera és que el món escolar en nens amb discapacitat té un paper molt rellevant, ja que l’escola es
configura com el coordinador de totes les actuacions que van al voltant del nen. El nen amb discapacitat té
relació amb el CDIAP, equips mèdics, altres equips que portin altre tipus de suport i orientació. L’escola de la
ma de la família son els que articulen totes aquestes actuacions.
Per altre banda, en persones amb discapacitat, donat que hem dit que hi ha una evolució i acompanyament al
llarg de tot el cicle vital, és molt important aquesta col·laboració, més que interdisciplinar es transdisciplinar,
ja que va mes enllà de cada professional. Totes les actuacions han d’estar ben orientades i coordinades si
volem que la persona vagi millorant la seva conducta adaptativa al llarg de la vida.

ESPAI PROFESSIONAL
NORMA 3 - De la relació amb altres professionals:
Article 32 - COPC…: El psicòleg no ha de provocar situacions confuses en què el seu paper i les seves funcions
siguin equívocs o ambigus…
• Cal tenir clar l’espai de cada professional i quines han de ser les tasques i funcions en cada un d’ells.
• Sabem que treballem en entorn educatiu, i que el nostre paper és acompanyar en els procés
d’ensenyament i aprenentatge. Hem d’acompanyar a la família, detectar les dificultats i fer una bona
gestió de derivació, i saber que hi ha aspectes que s’hauran de treballar des de fora de l’escola, i a nosaltres
ens hauran d’ajudar, ens hauran de dir quines pautes continuar, perquè de fet el paper important a nivell
emocional el tindrà el psicòleg extern. Aquest és l’espai professional, per això s’ha intentant tant en
entendre com es viu una escola, quins element hi han dintre, i quins tipus d’adults i situacions ens podem
trobar.

ABÚS EMOCIONAL
NORMA 4 - De la intervenció:
Article 30 – COPC: “No ha de perllongar innecessàriament la seva intervenció i l'ha de finalitzar sigui perquè
ha assolit els objectius proposats o bé perquè li manquen recursos o capacitació per aconseguir-los. En aquest
cas, ha d'informar de la possibilitat que la intervenció sigui continuada per uns altres professionals”.
• No tot el que viu un nen ha de ser una patologia, ni tot el que fa un nen ha de ser un trastorn i no tot em
de pensar que esta fora de la normalitat. Ara hi ha tendència de posar pestanyes, a fer mes rígida la
normalitat, el que ha de ser normal per tots. I pensar que qualsevol petita diferencia ja es obrir una
pestanya diferent dintre d’aquest desenvolupament. Aquest abús emocional es pot traduir en el fet de
crear massa dependència. Nosaltres som els gestors d’aquest sistema de suports que ha d’envoltar a cada
nen que te dificultats d’aprenentatge, o en el seu desenvolupament, o davant d’aquestes persones amb
discapacitat que necessitem que algú gestioni tot el seu entorn mes proper. I nosaltres com a persones
emocionalment properes d’aquests infants, el que no podem fer és crear una dependència tant gran que
desprès el nen sense nosaltres no sigui capaç de seguir caminant. O que nosaltres eclipsem el paper que
ha de jugar un psicòleg extern, hem de saber que el nostre paer es dins de l’escola i que no te que
traspassar fronteres externes.
S'evitarà l'abús emocional per part dels professors o del propi psicòleg; patologitzar o problematitzar als
nens, fomentant la dependència del client cap el terapeuta, mitjançant maniobres de pressió afectiva, es
considera un abús cap a la persona.
• Si coneixem molt bé el desenvolupament normal dintre del que s’espera d’un infant en cadascuna de les
seves edats, ens donarem compte com hi ha coses que son natural de cada edat. Arribarem a
l’adolescència i veurem que alguns estaran més irascibles, rebotats, les actituds no seran les esperades,
però si esperades per les seves edat, i això es el que hem d’anar sabent.
No podem culpabilitzar als nens de les seves accions, perquè no tenen voluntat de fer-ho malament, ja
que estan aprenent, i nosaltres som adults els quals em de donar sentit, model i els que hem d’ensenyar.
L’escola no pot recriminar a les famílies tot allò que veiem que el nen esta fent malament. No les podem
culpabilitzar, la família no pot arribar amb por a l’escola per veure que els hi diem que han fet malament.
L’educació es una cosa conjunta, una cosa de família i escola, és una situació compartida, i educa a la
societat.
• La nostra intervenció a l’escola no es terapèutica és educativa és un acompanyament en processos de
desenvolupament i ensenyament i aprenentatge. Hem de tenir clar quin es el nostre paper. Moltes
vegades dins la nostra intervenció fem estones de reeducació directa, hores de detecció, establir lligams
mes personals amb els alumnes, perquè al final els nens que estan patint situacions difícils en el seu entorn
son nens que busquen referents, i tenir aquell anclatge amb la persona que els hi esta donant seguretat.
Nosaltres com a persones que tenim un paper mediador en l’entorn el que provoquem és aquest punt de
dependència en els alumnes, per tant nosaltres hem d’empoderar als alumnes, però també al sistema.
Haurem de donar força a aquell mestre perquè sigui capaç d’establir lligam i amb el nen. I sobretot donar
pautes a la familia perquè siguin capaços de gestionar l’estat emocional del nen. Això moltes vegades va
lligat amb un treball terapèutic extern des de fora de l’escola.
Quan parlem des de l’escola aquest punt de finalització, és quan notem que un alumne és capaç de
gestionar-se a l’aula, d’haver vinculat amb el seu mestre i ja pot viure la situació educativa d’una forma
més normalitzada des de casa i ja s’ha vinculat amb una persona externa fent teràpia. Nosaltres som ponts
que ajudem a alumnes, grup classe o microsistemes dintre de l’escola a tornar-se a incorporar dintre d’un
gran sistema i aquí és on nosaltres hem d’entendre que a vegades hem de finalitzar situacions que fem de
forma concreta per solventar una situació especifica. Hem de fomentar independència i autonomia.

Final natural de la teràpia: Quan no existeixin els símptomes que van motivar la consulta. En aquest sentit, el
consentiment informat, pot ser un instrument òptim per a elaborar aquest moment i decidir si les metes
desitjades s'han assolit.
Què pensa el nen de la intervenció i l’acompanyament rebut?
Elaboració d’un decàleg de pautes per a final de curs

ABÚS ECONÒMIC. HONORARIS

NORMA 8 - Dels honoraris i remuneració. Article 54 - COPC: “ En l'exercici lliure de la professió, el psicòleg ha
d'informar prèviament el client de la quantia dels seus honoraris pels actes professionals.”

Si treballem en una escola evidentment paga l’escola, l’EAP o l’entitat del qui depenem, per això no rebem
retribucions a nivell de família. Si treballem dintre d’un espai de reeducació provat, son les famílies les que
paguen directament. Hem d’entendre que son nens i que moltes vegades ells necessitem fer-nos regals,
perquè necessitem demostrar afecte, et porten dibuixos, coses que son significatives, i això no ho hem de
considerar un regal extraordinari.
El psicòleg no acceptarà retribucions exagerades o regals extraordinaris per la prestació dels seus serveis si
poden ser una manipulació, o be si podrien induir-lo a tenir un tracte especial amb el pacient o desenvolupar
un sentiment de gratitud o complicitat entre ells.

Article 55 – COPC: “La percepció i retribució d'honoraris no està sotmesa a l'èxit del tractament o a un
determinat resultat de l'actuació del psicòleg”.
No ens podem veure obligats a fer coses que estiguin fora del que seria l’ètica deontològica per benefici de
ningú. Per circumstancies ens podem veure forçats en això; la necessitat d’aconseguir més beques, o que un
nen canviï d’escola, aquí hem de ser molt professionals, hem d’entendre que necessita el nen, i sempre pensar
en el nen, no en la institució només. Tampoc és aconsellable l'intercanvi de serveis (Ex. Quan el pacient és un
altre professional que pot realitzar un treball pel psicòleg a canvi de reduccions en les tarifes), inclús quan es
fa per raons humanitàries.

CONSENTIMENT INFORMAT

NORMA 5: De l’obtenció i ús de la informació: Article 39: En el procés de consentiment informat cal informar
dels límits de la confidencialitat. Es considera com a límit, a més dels establerts per la llei, el possible risc greu
pel propi usuari mateix, per a terceres persones o per al mateix professional.
Quan demanem consentiment a la família hem d’informar fins a quin punt som els especialistes que ells
necessiten per arribar a aconseguir allò que necessiten. Ex. Famílies en procés de divorci que va al psicòleg
buscant informes per jutjats. L’escola no es l’espai per buscar un informe per jutjat, això ha de passar per un
perit, forense, i nosaltres des de l’escola no estem autoritzats a fer aquets tipus d’informe. Algun cop truquen
des de jutjats per donar opinions, però hem d’intentar ser molt imparcials a no ser que veiem coses que llavors
hem de denunciar. Hem de tenir clar el límit de la nostra possibilitat, i el que hem de fer des de l’escola i el
que no. I això ho hem de deixar molt clar a les famílies. Treballant amb nens molt sovint truquen advocats, o
venen amb histories de escriu-me un paper de que el nen cada dilluns ve sense bata, no, aquí no hem d’entrat
perquè no es la nostra funció.

NORMA 5: Article 40: En tota mena d'intervenció professional, tant presencialment … el psicòleg ha d'obtenir
el consentiment informat de l'individu o dels individus utilitzant un llenguatge comprensible per la persona o
per a les persones. En cas de menors o persones incapacitades per donar un consentiment informat, el psicòleg
ha de facilitar una explicació adequada a la seva capacitat.

Ens hem d’ajustar a la capacitat d’entendre que és el que volem quan demanem un consentiment per fer una
valoració. I si parlem de persones adultes incapacitades, que tenen discapacitat intel·lectual ens hem d’ajustar
a la forma que ells tenen d’entendre la situació, em de respectar que no ens posarem a envair la seva intimitat,
amb preguntes, proves, sinó que els hi hem de demanar, i sobretot mostrat respecte. Els hem d’explicar al seu
nivell, perquè ho fem, perquè serveix, que farem amb aquella valoració que els estem fent, i això tant per
adults com per a nens.
La llei no obliga a que el consentiment es faci per escrit, però s’aconsella a fer-ho. La regla general en l'àmbit
de la salut, sovint és l’oralitat i només s´utilitza el consentiment escrit per assegurar situació legal dels pares
separats i el consentiment escrit: segons l’escola.

Què passa amb els menors i els discapacitats?

Majors incapacitats (declarats judicialment incapaços). El consentiment el donarà el seu representant legal.
En qualsevol cas el pacient haurà de ser informat, i en la mesura que pugui, ser escoltat. Sense que la seva
voluntat sigui vinculant.

El cas dels menors: Per llei són els menors de 16 anys no emancipats. Si, a més a més, no és “capaç intel·lectual
ni emocionalment de comprendre l'abast de la intervenció” → el consentiment el donaran els seus
representants legals (pares, tutors, o en cas de desempar, l’entitat pública) un cop escoltada la seva opinió
(en el cas de > 12 anys).

Diferents procediments segons l'edat del menor (< o > 12 anys). Relació inversa entre grau d’autonomia del
menor i necessitat que els pares exerceixin la seva tutoria. Els nens petits no estan capacitats per a decidir
sobre el procés terapèutic. Els majors de 12 anys haurien de donar el seu consentiment abans de que
proporcionem qualsevol informació als seus pares. Amb les habituals excepcions relacionades amb el perill
per a la vida o la integritat física d’ell o de tercers. També en cas de sospita d'abús envers ells. La conveniència
del consentiment exprés es valorarà en cada ocasió. Cada centre decidirà com ho gestiona.

INTIMITAT I CONFIDENCIALITAT
Respecte a la intimitat i confidencialitat. El respecte a les persones exigeix respecte a la intimitat. La
confidencialitat fa referència tant al dret del pacient a que no siguin desvetllades les informacions confiades
al psicòleg, com el deure de secret del professional que rep la informació.
• Deure de denunciar, dilema: “qui denuncia.... / a qui hem de denunciar...
• Deure d'advertir:
o Hem de pensar que sempre la seva responsabilitat recau en les persones de referencia legal (pares o
tutors legals). Sempre que iniciem un procés, sobretot avaluador, hem de tenir el consentiment de la
família. S’ha de donar consentiment oral i si és precís per escrit. Aquí ens podem trobar que els pares
estiguin separats, per tant no ens podem oblidar de que son dos pares, a vegades pensem que tenint
el consentiment d’un hi ha prou, però no, hem de tenir els dels dos.
o Conèixer la llei de Protecció legal del menor.
• Sempre retornar la informació cap al menor tractant-lo com a un adult.
Hem de tenir en comte que estem treballant amb nens, i és un tema de respecte. Demanar al nen d’alguna
manera és consentiment per estar amb ell, quan el vas a buscar a la classe li preguntes si li sembla be que
vingui en una estona, que faci jocs diferents amb tu. I quan son mes grans hem de tenir en compte la seva
edat, son nens que tot i que no siguin majors d’edat, tenen dret a decidir.

NORMA 5: De l'obtenció i ús de la informació: Article 38: La informació que el professional de la psicologia

aplega en l'exercici de la seva professió està sotmesa a confidencialitat, de la qual sols està eximit per
consentiment exprés de l'usuari o per supòsits legals…

Els psicòlegs movem informació del grau de privacitat. Tenim a les mans informació que està al mateix nivell
que la informació mèdica ex. Capacitat intel·lectual, diagnòstic psiquiàtric, mèdic, nivell de discapacitat... això
té el mateix nivell que saber la pitjor malaltia que pugui tenir. Això hem de tenir en comte que maneguem
informació que ha d’estar molt controlada. Les persones tenen dret a tenir intimitat. La necessitat i exigència
del que té a veure amb les lleis, respectar la dignitat i el dret més fonamental de la persona que es el seu
secret, saber allò que ells volen que expliquem o no. Moltes vegades arriben amb l’informe del psicòleg a la
motxilla, qualsevol informe no pot estar a qualsevol lloc. És el dret de que la persona no sigui vulnerada amb
la seva informació. No tothom ha de saber-ho tot, els mestres han de saber que li passa al nen, però no tenen
perquè entendre tot.

La regla de confidencialitat:
• Obligació del psicòleg de mantenir en secret les confidències obtingudes en el transcurs de la seva activitat
professional. Fins i tot després de la mort del pacient.
• Aquesta capacitat del psicòleg de obtenir molta informació que està dins del secret professional, està lligat
al principi d’autonomia. Sempre que no es compleix aquesta situació, estem fallant al principi d’autonomia
(capacitat que té la persona per controlar i decidir tot allò que depèn de la seva persona). La informació i
els seus diagnòstics estan dins d’aquestes característiques personals que son pròpies de cadascun de
nosaltres.
• Útil perquè afavoreix la confiança amb el psicòleg, que és imprescindible per a que aquest realitzi el seu
treball.

Dades susceptibles de confidencialitat:

• El mateix fet que la persona hagi estat pacient.
• La informació privada desvetllada en el transcurs de la relació terapèutica.
• Informació referent al diagnòstic i al tractament aplicat.
o Quina informació dona, cal ser mesurat i respectuós.
o On parlar i com parlar (sala professors, menjador…)
Èticament es permet trencar la regla de confidencialitat quan: En el cas de no fer-ho suposaria un greu perill
per a la salut o la vida del pacient o tercers.
MARC JURÍDIC ESPANYOL

El fet de desvelar informació, si és sensible, pot tenir greus repercussions. Quan la informació deixa de ser
útil, s’ha de triturar. El marc jurídic ens diu els càstigs que hi ha per no atendre a les lleis de la confidencialitat.

• El dret a la intimitat (Codi penal): 7. El profesional que, con incumplimiento de sus obligaciones de sigilo y
reserva, divulgue los secretos de otra persona, será castigado con las penas...
• Existeix el “privilegi” (dret a que no sigui sancionat si es nega a revelar confessions del pacient sempre
que no hi hagi perill imminent).
• Càstig (codi penal) 8. A quien pudiendo hacerlo con su intervención inmediata y sin riesgo propio o ajeno,
no impidiere la comisión de un delito que afecte a las personas en su vida, integridad o salud, libertad o
libertad sexual. En las mismas penas incurrirá quien pudiendo hacerlo, no acuda a la autoridad o a sus
agentes para que impidan un delito de los previstos... (Código Penal).
• En el cas dels menors: “Toda persona tiene la obligación de notificar a la autoridad la comisión de un delito
contra un menor, especialmente si se trata de un profesional que mantiene una relación directa con el
niño”. Quan sospitem que s’està cometent una possible negligència amb un menor hem de informar.
Dintre del servei educatiu, i dintre del que es el treball amb menors i incapacitats, tenim serveis socials.
Son el encarregats d’analitzar la situació familiar tant en una persona adulta amb discapacitat, com a un
menor que per pròpia necessitat és petit i no pot gestionar ell la situació, hem d’informar. Serveis socials
determinarà de si es una família que necessita un seguiment, intervenció o una família a la que s’ha de
treure la custodia perquè no la veuen capacitada de fer-se càrrec de l’infant. Hem de tenir clar que sempre
hem d‘anticipar-nos, i hem d’analitzar molt be, no fer falses denuncies, no quedar-nos amb les primeres
idees. Hem de pensar que la confidencialitat sempre es trencarà quan sospitem que un mal pot ser
superior.
• En resum, segons la llei: Ante conflicto entre normas deontológicas y legales, prevalecen las legales...Pero
entre deber de denuncia (genérica) y derecho a la intimidad, prevalece el derecho a la intimidad, excepto
en conflictos con bienes superiores (como la vida).
Actuar abans:

• Cada psicòleg hauria d’anticipar las situacions en que es veurà obligat a trencar la confidencialitat, i
consultar les lleis al respecte.
• Inclús en els casos en que es decideix trencar la confidencialitat, només haurà de proporcionar-se la
informació absolutament necessària per a evitar el perill.

COM TRACTAR LES DADES

NORMA 5: Article 44: Els registres escrits o electrònics de les dades psicològiques, de les entrevistes i dels
resultats de proves seran conservats, sota la responsabilitat del psicòleg, en unes condicions que n'assegurin
la confidencialitat.

Accés a les dades del pacient: tractament de la informació

Sempre que valorem als nens, nens majors de 12 o 13 anys, explicar que hem vist, perquè prenem les mesures
educatives o a nivell conductual o personal, perquè no es explicar-li les proves, o donar-li resultats, ni utilitzar
paraules, son nens i això no ho entenen, sinó explicar perquè hem fet el que hem fet, sempre amb un
vocabulari que ell pugui entendre i de manera que això li pugui ajudar a millorar.

Per part del propi pacient: No s'han documentat efectes adversos de compartir els registres amb el pacient
(Roth et al., 1980). En general, es considera que pot fer que el pacient es mostri més col·laborador i menys
ansiós. Cal vigilar l’ús que es fa de la informació per part dels pares, els mestres i l’escola.

Un cas similar succeeix amb les notes que pren el terapeuta durant les sessions. Sovint, hipòtesis o comentaris
previs a una major elaboració de la informació:
• Especulatius: i així s'han de prendre.
• Útils només a qui les pren. És preferible destruir-los un cop s'han fet els informes.
Cal vigilar quina informació es posa als informes, a les notes dels nens i a la carpeta de seguiment personal. És
important que la persona no es senti menyspreada amb comentaris.

Des de l’escola no s’està diagnosticant com tal, ni posant paraula patologia, per tant les valoracions que fem
des de l’escola tenen una vessant més conductual adaptativa o d’aprenentatge que no pas psicopatològica.
Quan fem una petita valoració no donem als pares un informe específic, sinó expliquem que hem fet, si ells ho
demanen per donar-ho a un servei extern llavors ho donem, però no hem d’anar fent informes valoratius
llarguíssims perquè la nostra missió es observar, valorar i donar pautes i ajudes als pares i mestres, no estem
fent un procés diagnòstic amb els alumnes. Es un procés que moltes vegades parla de diagnòstic
d’aprenentatge, però en quant a detecció de dificultats i característiques d’aprenentatge, perquè no sempre,
i que els mestres entenguin que han de fer les coses no sempre de la mateixa manera a l’aula.
Norma 2: Article 20: Si l'usuari sol·licita informació sobre el seu procés o resultats d'una valoració, el
professional de la psicologia li ha de proporcionar la informació demanda o els resultats sol·licitats.

QÜESTIONS FONAMENTALS
Situacions que ens trobem mes fàcilment dins de l’entorn educatiu que creen dilemes i que provoquen
situacions de mal entesos.

• Protecció dades: No sempre estan les dades ben guardades, no sempre es parla de la informació dels
alumnes amb el respecte, confidencialitat i privacitat que requereix. No es pot donar una informació al
menjador, o en mig del passadís.
• Maximitzar informació o minimitzar: Alumne que veiem que no son adequat per seguir un sistema
educatiu d’una manera, intentem envolquejar les coses per forçar-los, la institució no ens pot forçar les
nostres accions, hem de pensar sempre que necessita el nen. Hem de ser molt curosos, no s’ha d’exagerar,
ens hem d’ajustar a allò que la situació requereix, ja que sinó entrem en un problema de falsedat.
• Famílies disfuncionals: Demanar consentiment als dos pares, sempre que estan separats. L’escola es
converteix en un rim de boxe quan les famílies tenen problemes i estan en situació de separació i de no
acord. No entrem en aquests jocs, no ens posem en situació de risc intentant beneficiant a un o a l’altre.
Per llei les notes, mails s’han de donar dobles, perquè estem en una situació en que si no ho fem de forma
correcta, en situació de pares que no conviuen junts podem incórrer en un problema greu.
• Privacitat dels alumnes: No explicar aquelles coses, entendre que l nen te dret a explicar coces que no
surtin de la nostra confidencialitat.
• Abusos entre alumnes: Quan detectem nens que poden estar patint mínim o màxim d’una situació de
bulling. Alumnes que veiem sols, tristos... s’han de donar eines d’anàlisis al mestres perquè pugin anar
mes enllà del que realment està succeint a simple vista.
• Com analitzar-los: Com es senten els pares, psicòleg, el mestre i l’alumne en la situació d’aprenentatge. Hi
ha pares que tenen la sensació de no sentir-se protegits, valorats pel mestres. Hi ha mestres que viuen
situació de pares que no acaben de comunicar de forma correcte, o que no entén les accions del mestres,
i això poden crear situacions de controvèrsia. El nostre paper com a psicòlegs es fer de mediadors, i arribar
a acords, i poder traduir el que un i l’altre vol dir.
• Factors del context: Moment en el que viuen, situacions de demanda, que passa quan passen d’infantil a
primària.