Actituds socials: Visionat del documental Àlbum de Familia de Frank Toro (2007)

Quan parlem d’una discapacitat ens referim a la dificultat de la persona que presenta un
trastorn físic o mental per al desenvolupament normal de la seva activitat.
Les persones amb discapacitat poden tenir dificultats en la seva integració educativa, laboral
o social , però aquestes dificultats moltes vegades augmenten a causa de la falta de
coneixement de la societat, en vers al tema.

Per això considerem que és necessari que les persones amb discapacitat expliquin la seva
experiència personal, de cara a que poc a poc el tema es vagi normalitzant.
La informació adequada és una de les eines principals per acabar amb la discriminació.
Moltes persones amb discapacitat viuen situacions discriminatòries i, la discriminació està
directament vinculada al desconeixement.També, en alguns casos ens transmeten el abans i
el després de patir aquestes circumstàncies adverses i com s´ho fan per donar-li
solució.Aixo, es fa gràcies a una gran capacitat de autoestima i esforç diari.

El simple fet de què els discapacitats parlin del tema obertament, farà que es trenquin les
barreres i què de mica en mica la societat es vagi mentalitzant.
Es necessari que reivindiquin els seus drets i el seu paper en el món.

També volem fer destacar que de forma grupal tots hem coincidit en que, després del
visionat d’aquest documental, la nostra visió vers les persones amb discapacitat no ha variat
gaire, sinó que ha reforçat el nostre pensament, ja que tots nosaltres d’alguna manera o
altra estem bastant mentalitzats gràcies a la informació que ja teniem sobre les dificultats i
les diferents formes de vida que tenen les persones amb discapacitat.Llavors arribem a la
conclusió que s´ha de tenir una ment oberta que tracti de forma inclusiva els diversos
contextos en els que ens podem trobar en el futur.

Del documental hem pogut extreure que el dia de demà quan exercim de mestres amb
alumnes amb discapacitats serà necessari estimular l’alumne. Caldrà aprofitar la plasticitat
del cervell del nen per tal què evolucioni, no s’estanqui ni es resigni. Serà necessari
incloure’ls a totes les activitats sense fer excepcions; fer el contrari seria la solució més fàcil
que podria adoptar un mestre.
El pilar ha de partir de l’educació i així s’anirà normalitzant la situació.
Tant els pares com els ciutadans tendeixen a protegir-los i no els permeten caure. Quan
caus aprens a aixecar-te. Quan et diuen NO, t’acomodes i no evoluciones; i així seran
dependents tota la vida.Es a dir, cal no donar exces de “sobreprotecció” a la gent amb
qualsevol dificultat, perquè aixi arribin al punt de tenir la seguretat i la confiança que els
fara ser valids per si mateixos

Tant mestres com ciutadans hauríem d’ajudar a trencar aquestes barreres. Ja que no hi ha
barreres arquitectòniques, hi ha barreres intel·lectuals i socials.
Els hi hauríem de donar l’oportunitat de mostrar de què són capaços.
Fent bé la feina podríem arribar a tenir una societat on tots ells siguin jutjats com a
persones i no com a discapacitats, on deixin de sentir-se observats.
Canviar de pensaments és molt difícil, però no impossible.
Molt sovint, s’entén per normal, tots els ítems de la societat on trobem la majoria de gent.
Per començar a eliminar aquest tòpic, els primers que s’han d’acceptar i veure’s com
tothom, són totes aquelles persones discapacitades. Així és com es mostren els personatges
del visionat.
En el documental podem veure com els personatges utilitzen un llenguatge proper,
transmeten confiança i utilitzen en alguns casos l’humor. No mostren cap vergonya a l’hora
d’explicar la seva experiència, el seu dia a dia amb els seus avantatges i
inconvenients.També es mostren amb una actitut positiva i amb plena consciencia dels limit,
pero alhora una gran capacitat de lluita i un gran desenvolupament de la inteligencia
emocional.

Trobem grans avantatges pel que fa a la inclusió de les persones amb discapacitat, com per
exemple, poder trencar barreres socials i conscienciar a la resta de persones que la gent
amb dificultats tenen tots els drets i totes les qualitats humanes per integrar-se a la societat
i desenvolupar-se.També beneficia els alumnes d’escoles ordinaries i a simples ciutadans, ja
que a partir de la inclusió dels discapacitats, tots ells seran més conscients de la realitat,
aprendrem a no jutjar unes apariencies fisiques i segurament també a formar-nos com a
millors persones. Així mateix, estem d’acord amb el que diuen Sabeh i Monjas en el seu
escrit: La interacción que se produce del niño con discapacidad con compañeros en entornos
inclusivos, le ofrece oportunidades incomparables para desarrollar, practicar su repertorio
de habilidades sociales.

Gràcies a la lectura de Sabeh i Monjas hem pogut observar les possibles estratègies per la
millora de l’acceptació social dels infants amb discapacitat a l’aula. Anteriorment ho
ignoravem però ens ha fet reflexionar sobre com poden canviar les coses cap a millor
tractant-se d’infants amb dificultats que conviuen diariament en un mateix ambient escolar.
Si les coses es fan bé, pot ser un factor molt significatiu en el seu bon rendiment i tenir un
progrés positiu. Hem pogut observar algunes d’aquestes possibles estratègies, explicades en
la lectura i amb les que estem d’acord i aplicariem nosaltres com a mestres:

● Emparellar els alumnes amb discapacitats amb altres que no en tinguin i que es
puguin ajudar mutuament. Nosaltres pensem, a l’hora que Sabeh i Monjas, que és
una bona idea per a la interactuacció social dins i fora de l’aula.

● Fer un programa d’aprenentatge cooperatiu en el qual treballen conjuntament,

infants amb discapacitat i sense, durant sis setmanes. Aquesta activitat va funcionar
i va incrementar el nivell d’interacció i cooperació per part dels alumnes sense
discapacitat vers els que tenien. Considerem que aquesta estratègia és de les millors
i coincidim en que tota escola inclusiva (o no) hauria de treballar aquesta estratègia
en les seves aules per tal de millorar el rendiment, la cooperació i l’empatia dels
alumnes vers els seus companys.
Encara que sembli que les societats vagin evolucionant i millorant, encara ens queda molt
per arribar a l’assoliment total de la realitat.
La existència de barreres fisiques , culturals, socials i administratives són les que no
permeten el desenvolupament i la inclusió dels discapacitats tan en l’àmbit de l’educació, en
el món laboral o durant el seu dia a dia. Aquesta és lamentablement una característica comú
a la majoria de països del món, tant els desenvolupats com la resta.
Diariament es troben inconvenients que els dificulten el dia a dia, com és la falta d’adaptació
de les infraestructures.
Com vam veure en el visionat, algunes dificultats amb les que es troben tots ells a la seva
vida quotidiana són les següents:
La noia cega té problemes a l’hora de trobar feina o simplement caminar pel carre, perquè
de vegades es troba objectes al mig del carrer.
Les persones amb cadira de rodes els costa accedir a un teatre, a un cinema, a un
restaurant, al transport públic, entrar a una discoteca(dret d´amissió).La manca de rampes
en molts espais publics es més que evident.
La noia sorda demana subtítols en castellà al cinema , degut a la falta de comprensió oral.

En conclusió, podem veure que tots aquests testimonis ens estan demostrant que per
moltes barreres psicològiques que la societat crea, estan capacitats per fer el que nosaltres
fem i molt més del que ens podem arribar a imaginar. Els hem de donar una oportunitat per
demostrar tot allò que són capaços de fer. Hi ha una tendència a sobreprotegir-los i això fa
que no avancin.