REFLEXIÓ SOBRE LA “CIUTAT DELS

INFANTS”
(TREBALL INDIVIDUAL)
Sonia Sánchez Jorge

2n curs de Psicologia i Contextos Educatius

Professor: Sergi Abramo Serra
Grau en psicologia
Facultat d’educació, traducció i ciències humanes
Universitat de Vic
Vic, 13-04-2023
ÍNDEX

INTRODUCCIÓ....................................................................................................................3
DESENVOLUPAMENT........................................................................................................3
CONCLUSIONS.................................................................................................................. 6

2
INTRODUCCIÓ

La realització d'aquest treball consisteix a dur a terme la capacitat crítica dels

diferents continguts de la lectura "La ciutat dels infants" per Francisco Tonucci i
ser capaços de relacionar-lo amb la teoria impartida a classe i diferents exemples,
tant del llibre com personals. D'aquesta manera, aprenem a donar-li sentit a la
lectura i desenvoluparem la nostra visió crítica i ens ajudarà a entendre
l'assignatura de Psicologia i Contexts Educatius d'una manera més pràctica.

Aquesta lectura tracta de com viuen la ciutat des de la visió dels infants, l'autor fa
una sèrie de comparacions de com era la ciutat abans i com és actualment
argumentant si afavoreix o dificulta als nens de gaudir de la seva llibertat i
independència a través de diferents exemples.

A l'apartat de desenvolupament podrem veure aquesta capacitat crítica en relació

amb les aportacions del llibre i la teoria de l'assignatura de Contexts Educatius
ampliant-ho amb exemples perquè sigui una crítica més enriquidora.

I finalment, a les conclusions, podrem veure quina és l'aportació final que engloba
tots aquests aspectes dels quals parlarem més endavant, que personalment faria
després d'haver analitzat tota aquesta informació.

DESENVOLUPAMENT

Moltes de les aportacions de Tonucci fan referència al fet que el joc era millor
abans, teníem espais que ens donaven més possibilitats per ser lliures, com per
exemple els meus avis vivien envoltats de camp, sense carreteres i sense
tecnologia. Considero que per una part té raó perquè s'han generat grans
diferències respecte a la vida d'abans, però no té perquè ser una negativa, ja que
els canvis són necessaris i tot depèn de com els gestionem. Hem de començar a
entendre que el perill es troba al carrer, a casa i a qualsevol part, però no podem
deixar que ens paralitzi.

De fet, aquest aspecte el podem relacionar amb la socialització primària, els nens
tenen una gran plasticitat per aprendre dels canvis i adaptar-se adequadament i,
per un altre part, l'educació al llarg de la vida ens ensenya que no només hem de
donar èmfasi a la infància com a aprenentatge com esmenta Tonucci, ja que

3
l'aprenentatge perdura al llarg de tota la vida.

També fa èmfasis a què els recursos que se'ls hi dona a la població va molt més
dirigida als adults que als nens. Estic d'acord amb això, perquè moltes vegades
pensem en quina és l'alternativa més còmoda pels adults, però no es té en
compte com afectarà als infants i a vegades es proposen una sèrie de solucions
que afavoreixen als adults; però, algú ha pensat si aquest conjunt de solucions
afavoreix o entorpeix el desenvolupament dels nens?, és lògic pensar que ara les
coses són més perilloses, tanmateix, mai s'ha intentat buscar una alternativa
pensant en les emocions dels nens, viure amb aquesta por produeix que els nens
no puguin desenvolupar la seva imaginació o independència.

En aquest sentit, hauríem de posar en pràctica el que atén el procés educatiu a

causa del fet que esmenta que normalment va dirigit a un col·lectiu d'individus
determinat. Per tant, si volem atendre a diferents col·lectius hauríem de buscar
propostes per afavorir a les persones en tots els seus moments vitals.

Constantment estem fent una interacció família-escola perquè els nens siguin
independents, malgrat això, nosaltres mateixos no els deixem que ho siguin per la
por que els hi passi alguna cosa. Això implica el debat de si deixem als nens ser
lliures i superem aquestes pors o els protegim perquè no els hi passi res, però no
els deixem ser feliços. Per exemple, en el meu cas com més em controlaven per
anar a jugar al carrer més volia sortir, hem de començar a entendre que el perill
no ens pot paralitzar per gaudir de la nostra vida perquè sempre estarà present.

Per aquesta mateixa raó, Tonucci ha volgut fer un projecte proposant buscar
diferents alternatives pensant en les necessitats que tenen els nens, i d'aquesta
manera, fer que tornin a tenir plaer jugant i a sentir aquella llibertat que tot nen
necessita mentre està jugant. Aquest aspecte atén al currículum escolar ja que té
l'objectiu de proporcionar als nens un desenvolupament equilibrat i aprofitar les
oportunitats que ofereix la societat i per aquest aspecte hauríem de generar
noves oportunitats per satisfer les necessitats dels nens.

Per tant, l'autor ha aportat una proposta que consisteix en un laboratori amb
l'objectiu de fer una ciutat que pugui satisfer les necessitats de tota la població i
en el qual, treballaran els nens expressant les seves necessitats i exigències.

4
Estic d'acord amb aquesta proposta, degut a que sempre busquem satisfer les
necessitats dels adults i els nens són els que s'han d'adaptar a ells i se'ns oblida
de satisfer les seves necessitats que van molt més enllà de les seves necessitats
bàsiques. A més, considero que serà bastant positiu pels adults perquè aprendran
a escoltar el que necessiten els seus fills i d'aquesta manera, es millorarà la
comunicació familiar. Gràcies a aquesta proposta també els permetrà als nens ser
més lliures ajudant-los a recuperar la seva independència. Els adults tendeixen a
protegir constantment als seus fills, moltes vegades degut a experiències que ells
han viscut, com per exemple quan els avis han viscut una guerra o relacions
problemàtiques i els hi volen protegir perquè no passin per moments dolents. O a
vegades, fins i tot, reflecteixen les seves pors en els nens.

Per exemple, moltes vegades es té por d'explicar-los coses als pares perquè
creus que pensaran que no té importància el que els hi dius, però si posem una
proposta en marxa que ens pugui satisfer a ambdues parts generarà més
confiança i podrem explicar-los que ens passa, nosaltres estarem més tranquils i
els pares tindran menys por.

No obstant i hi ha una sèrie de qüestions que esmenta l'autor que no estic

d'acord. Per una part, aquesta proposta no té en compte els nens del tercer món i
podria ser més inclusiva del que és, un altre punt és el fet d'exigir que parlem de
nens i nenes perquè considero que si ens sentim afectats per utilitzar un plural
que comprèn ambdós sexes és perquè nosaltres mateixos no fomentem la
igualtat. I altres aspectes que no comparteixo és que esmenta que haurien de
reduir els cotxes i que durant un dia no circulessin perquè els nens puguin jugar,
si bé hem de tenir en compte als nens, però els adults han d'anar a treballar on
únicament poden accedir en cotxe i és una cosa que no podem permetre. Igual
que també diu que als restaurants els nens tinguin altres taules diferents dels
adults adaptades a ells, la idea seria bona, però s'haurien d'asseure apartats dels
seus pares i és una cosa a la qual ni els nens ni els pares estan disposats a fer.
Altres aspectes dels quals tampoc estic d'acord és que les mares treballin en
escoles bressol en comptes dels professionals especialitzats o voler que els nens
ho decideixin tot quan no tenen l'experiència ni la maduresa suficient per prendre
certes decisions.

5
Per exemple, de ben petita jo jugava al carrer entenent que havia de mirar abans
de travessar la carretera i fins i tot jugava a què havia de creuar pel pas de
vianants saltant perquè la resta de la carretera estava coberta de foc. És a dir,
podem tenir molts obstacles en els diferents moments vitals de la nostra vida,
però la imaginació depèn únicament d'un mateix independentment dels cotxes o
les carreteres o fins i tot, de les decisions dels nostres adults de referència.

Per tant, el que Tonucci proposa té relació amb un procés d'aprenentatge CA pel
fet que proposen una nova visió sobre l'aprenentatge i les pràctiques
psicopedagògiques. I a més, implica a tots els col·lectius dels diferents moments
vitals (nens, adolescents, adults) per construir una societat inclusiva per atendre a
la diversitat.

CONCLUSIONS

Finalment, després d'haver analitzat les diferents aportacions i estratègies que

ens proposa l'autor; considero que el seu llibre té falta de realisme, ja que encara
que algunes de les seves idees siguin bones, no es pot paralitzar tota la ciutat,
deixant de costat les nostres obligacions perquè els nens puguin jugar.

Un altre punt a considerar que marca en la lectura és el fet que no es tenen en

compte als nens per prendre decisions. Considero que els nens s'han de tenir en
compte, però no els podem fer responsables de les decisions de tota una ciutat
perquè encara no tenen la maduresa suficient per fer-ho i no hauríem d'accelerar
el seu creixement en aquest sentit.

Per un altre part, considero que no s'hauria de basar únicament a atendre als
nens. Pel fet que la seva queixa principal és que no es té en compte als nens;
tanmateix, és el que ell està fent amb la resta d'adults, adolescents i gent gran.

Per tant, personalment proposaria que es fes un projecte atenent a tota la

població, tenint en compte les necessitats de tothom perquè totes les persones
obtinguin beneficis. En definitiva, fer reunions amb tots aquests col·lectius de
diferents rangs d'edat serà positiu perquè tindrem més varietat amb relació a les
opinions i podrem veure coses que un nen no veu o que un adult no té en compte
millorant la comunicació en les famílies, la qual cosa serà molt positiva.

6
BIBLIOGRAFIA
Tonucci, F.(1997). La ciutat dels Infants. Barcanova.
Aules Virtuals UVic-UCC - Aulas Virtuales UVic-UCC - UVic-UCC online

classrooms:

(s. f.). https://campus.uvic.cat/aules/login/index.php